¾ d’aixeta
Eleuteri Q. Qatalà
31 maig 2011
Sonet 2/4 de VI (que cap al darrer vers es torna el Sonet XII)
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:22 Edit This
Sonet 2/4 de VI (que cap al darrer vers es torna el Sonet XII)
Als quatre anys cardaire precoç,
Abans la cosina de dotze
Al suc del seu cony pruïnós
No volgués piu qui hi esbotza,
La festegí fent-li versets
Dient de l’àvia i jo el col·lotge:
“—Deus tindre espatllat el rellotge
(Em retreu si ens banyem nuets).
No se’t belluga mai la busca
De dos quarts de sis, set o cinc.”
“—Sí ves, àvia, no sé què tinc;
Mes potser si hom entrellusca
La cosina banyera amunt,
Diu la busca les dotze en punt.”
Desactiva els comentaris
27 abril 2011
“Una mica de Biovlit, i som-hi, com nous.”
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:18 Edit This
“Una mica de Biovlit, i som-hi, com nous.”
Diu l’analista :
—Cal incloure-hi el sentiment d’absència; hom s’esbrina el territori intern, prou diplomàticament ni curosa, i entre les diferents (i diferentment acolorides) esferes d’ésser, al capdavall no s’hi troba; s’hi troba a mancar; va aixecant delicades parpelles d’esferes i, de les esferes, les més petites esferes qui en són si fa no fa les estratègiques ramificacions, i tampoc no hi és. “On sóc” es demana. I reguardeja i escoseix part dedins com més anem més desesperadament, i a l’àrdua tasca hi recluta tantes de bèl·liques potències, d’agressives neurones, com pot, i anuncia als bans adossats a cada paret virtual del seu cervell tota mena d’advertències ni amenaces braent i avisant que no s’hi val a enfarfollar ni a fer de cap manera el ruc, que cal ésser del tot seriós amb aquest tòpic ni tema candent, que cal trobar-s’hi; cal trobar-s’hi, peti qui peti… o només som… tots plegats, tots els qui ens fem veure l’individu qui portem (qui devem portar, o altrament tot és debades), qui amaguem, coriaci, molt sòlid, com pinyol cuirassat, en aquest mateix cos… que només hi som, doncs, espectres fumosos, especulatius, esvaïbles com l’airet més fi… febles bufs… enjòlites façanes hiperbòliques, d’incert miratge… eidòlons, ectoplasmes… emanacions sense solta ni volta del misteriós personatge qui si al capdavall ens n’adonem que no existeix enlloc ni mai no ha existit, en cap de les circumstàncies del viscut on donàvem per entès que nogensmenys hi era, ens fonem tot d’una com flèbils flametes irritades, amarades pel sobtat ruixat glaçat de dura cruel realitat. El nostre heroic equip d’investigadors, a despit de totes les nafres morals que ens repercutien a l’esperit sobtadament nu i exposat mentre escatíem on som, hem continuat furgant en els plecs intangibles de l’ésser, i profètics, perpetràvem, i coincidentment a l’instant on se’ns acabaven alhora la data d’escaiença i els diners allerats, l’enunciació dels paràmetres paradigmàtics que ens durien a la fórmula que ens concerneix. Tots els ulteriors inspectors successius del nostre procediment, cap ni un no ha reeixit a trobar-hi nyap. Molts d’ells han acabats si fa no fa tocats; d’altres, estranyes anatòmiques modificacions els han brollades, com ara si d’amagatotis s’haguessin foradats bo i cercant-se l’ésser propi. No gaires s’han suïcidats, els escenaris que empraven per a llurs eventuals suïcidis essent generalment massa espectaculars, de fireta, d’exhibició. Llavors, dels qui han presa la substància, cap no ha perit ni embogit; llurs enteniments se’ls aclarien, llurs diccions se’ls netejaven, cap de llurs entecs ni malalties se’ls exacerbaven; i les incidències tòxiques sempre han estades mínimes; uns quants de teratògens que hom excreta, certes pèrdues d’inútils memòries… Altrament, perfecte totdéu, vós! Biovlit, fixador del pinyol de l’ésser! Producte bo rai!
Victoriós, l’analista alzinava el fixador amb dos braços aixecats damunt el cap perquè tots el guipéssim a lloure. El públic hi érem un amuntec deleteri; tots marcats per fenotips defectuosos qui ens incapacitaven alhora morfològicament i neurobiològica. I físicament, per què ens hi estendríem…? Quins paisatges, entre els rangs i rengles de seients, de trets més lleigs, infames, adolorits! Gens avantatjosos, vós. I que tampoc no ens n’enteníem gaire, els de més no gens contaminats pels coneixements tecnològics ni les infraestructures mèdiques. I la pudoreta ambient, les pol·lucions que s’enfugien de monyons mal tancats i d’altres plagues i injúries així mateix descloses, esbotzades, a la carn. Car no era pas que ens estiméssim gaire. Qui més qui menys, tothom havia assajat un cop o altre de fer-se la pell. Massa angoixats per ço que som, o pus tost: per ço que no som; car ésser-ésser, al fons dels plecs i els plecs, com les cebes i llurs tels, ni nucli ni collons de psítac… buidor, en blanc, no res, absents.
Allí som. Sense saber què fotre-hi. Esguardant indecisos girientorn. Quin futur, tots plegats, de monstre obsolet qui cansat carranqueja cap a l’extinció! L’extinció absoluta: no en roman ni petja. Car, tornem-hi, quina cosa més buida un cos! No hi té pinyol d’ànima! El cercaràs debades, trobaràs-lo enlloc.
Estranyament prescients, tots ho sabíem, i tanmateix anàvem pel món empegueïts, furtius, pretenent, decebent-nos, esporuguits, refugiats en salvatges coalicions d’ideologies, que tant se valia, que dintre, amagadot rai, hi devia haver quelcom. Quan tots sabíem del cert, sense voler-nos-ho planament confessar, que no, que no hi havia re. Que si hi havia quelcom era fora: pelleringa, òrgan, merdegada.
I ara venia a voler decebre’ns, seduir-nos, aquell professor qui ens humiliava amb paraulotes sàvies, és a dir, esquàlidament abillades i de sentits contemptibles, tot de mots torts, al capdavall només façanes amb oripells incomprensibles perquè s’hi emboliquessin les horrors de les desraons sicofantes, racistes, histèriques i psicopàtiques… per a dir-nos que som especials, taxonòmicament remots, miraculosos, un ultratge a tota lògica, perxats a l’arbre dels animals en una branca única, lluminosa, màgica, solitària, enjòlita, suspesa, envolant-se… cap a paradisos enlluernadors i utopies pampalluguejants, llampants, harmòniques. Maleïts monçonegaires els savis! Llurs instints genocides vicàriament avençats rere idees paròdiques, assaonades amb fullaraca d’elucubració arbitrària, excedent.
—No! No! —contradiu l’analista—. No fixem arbitràriament el primer jo (o esfera d’ésser) qui se’ns escaigui (o se us escaigui) d’ésser volàtilment present a l’instant de la fixació. No! Ací és on tothom la caga, vull dir, la guerxa! Res arbitrari en el nostre producte! Et fixem el tu autèntic! Us fixem el vós ver, verídic, veraç; tothora versemblant! Ningú, ni en escaiença de la vostra vetlla com l’haureu espitxada, vull dir, sereu morts, no gosarà dir llavors insinuacions del vague que fóreu, ni menys farà al·lusions al que no fóreu, o fóreu només un moment (home, de per riure i per a fer davallar la tensió, l’enrederament ambient, no dic pas que qualcú més faceciós i doncs més poruc no evoqui qualque instant una mica murri o indiscret o fins i tot indecent vostre, deliciós salt enrere en la vostra trajectòria que recorda com fóreu de trempats i tot); ara, al contrari, seriosament, tothom tindrà molt present que sempre fóreu vós, perfecte, sòlid, massís, codolenc, i mai ningú altre, ni cap penell d’humà, cap ocell papallona, ranquejant amunt i avall, gemegós, sentimental, inútil, sentint retrunys foscs de llocs inexistents, amb una vida inestable, de rares foliacions qui us ixen a la babalà, i absurdes secretes desviacions de l’ésser, multiplicacions rebregoses d’escaguitxades esferes, i a més a més pencant sense esperances per a ésser u, sovint exhaust, pencant amb desfici, sense abscisses essencials, ni fulcres ni perpals vitals, i emprant doncs mètodes de foll, religions, latries, endevinaments, i, és clar, tot plegat sense saber mai on dallonses fer cap, anant, exactament pitjor que no pas de cul, ni endavant ni endarrere, ni amunt ni avall, ni romanent a lloc ni caient daltabaix, o alhora tot ensems, confús, confós, per la pròpia incomprensió tothora fulminat, ei, i enormement perplex, com un badoc, un estaquirot, un carallot qui ni sap si s’ha de suïcidar, o més li val jaquir-ho tot córrer, i tornar-se també doncs animal, pota d’animal, poteta de l’animal monstruós qui s’encamina malicós, tragitós, incert, a l’extinció, amb un esdevenidor tan fosc ni irrespirable com l’indret d’on hom no l’arrencava, no el descloïa d’antuvi, perquè sortís ja a patir-hi i prou, tostemps botxinejat pels esperits, no mai quiet… excedit, baldat pels sobtats esdeveniments de fora, i pitjors, molt pitjors, de dins; esdeveniments contraproduents, enemics, ensems imbricats i repel·lits, cridant, esvalotant… quin mareig, quin enrenou, quin rebombori, etzigori, gori-gori… sóc jo qui sóc tu!.. no, no, tu ets jo!… et sóc!… m’ets!… fuig del mig, l’únic ell sóc eu!… l’únic jo és ell!… molts no cap, u molts!… caps rai, barrets cap…! i per barret em portareu, perquè no hi ha cap qui no em porti, car sóc el barret qui tots els caps fa u!… embolcall, mortalla, quin embolic més unificador no sóc, som!… N’hi ha per a fotre’s un tret, collar-se la corda, beure’s l’acònit! Doncs sí que fotrem goig! Balders anem! No volem pas ésser tants! Amb ésser un en tenim prou! Amb ésser un, i doncs el millor, l’ideal! Amb ésser nosaltres mateixos, homes selectes, assortits! Amb el fixador Biovlit ja hi som, una pitjada, un nuvolet, una aspiració… i podem exhalar contents i satisfets, acomplits: car som llavors qui som, idèntics, fets, cuits, preparats, immarcescibles, quadrats, modèlics, espècimens de museu immortal, amb un nom i un nombre únics gravats per als mil·lennis eterns al mur indestructible de l’espai! Som-hi, som-hi, invertiu-hi, esmerceu-hi tot el vostre capital i pus, no siguéssim pas rucs, en vendrem milions infinits!
Ens convida a tastar la cosa. Ens hi atansem, com xais al martiri. Ah, col·lapse de totes les assumpcions, aerosol pus esbalaïdor! Esmeperduts, ens rebreguem de plaer… diem frases pitofes… pixums de bateig aspergim… imaginem calidoscopis psicodèlics que, ni sabem per què, molt intimiden els abstemis… Les múltiples ànimes en mercuri… baralles de retopants esferes… càbits, batzacs… reguitzells de figures geomètriques de dificultats paleses… tots els jos més íntims en gatzara i batibull, cascun maldant per sobreposar-se a la competència, volent ses propietats surant i no pas ja les llurs… Ara, tot molt amicalment, sacrificant tota guerra anihilant al confort del tots hi som, tret que jo (el qui hi és, el qui hi fos) sol sóc dalt de tot. Buf, i si s’hi està bé!
Els abstemis se’ns filen amb escepticisme, tenyit de bruna por. Creuen veure fantasmagories. Tots aquells esquemes al·legòrics on duran la congregació? I en acabat, llas, tot comença d’espatllar-se. D’aquell pom d’essències descordades, esquelets se’n desixen. Són d’homes despullats de tots els jos, tret belleu d’un i a córrer. Amb quines ranques, nàquisses, tesis ens sortiran ara els metges per a explicar-nos-ho? Quines àrees mítiques no caldrà en acabat restringir perquè la població en general no se n’assabenti, que sense jos intranscendents i subsidiaris hom esdevé tot tost no re altre que esquelet dansaire en macabre ballet d’imprecís disseny? Hom preveu en acabat una tasca immensa tractant d’il·luminar la totalitat pega i llega quant a les estratègies emprades per a transformar en un tres i no res homes de carn i tendons en ninots només d’ossos que s’engrunen sols… i qui tanmateix continuen de captindre’s com si fossin en cap festa de ditiràmbiques dimensions. Modestament, caldrà esmenar-ne tot l’hipertext. Tanta d’aparent reeixida només és coherent vista de dins; de fora estant, tot put a podrit i a sabater.
Voluble, xerraire, cadascun dels empeltats, dels entecats, dels reduïts a un jo dictatorial, amb els altres fotent la meuca llagotera i sabonera pels voltants, ens abracem a cap horroritzat abstemi, i il·lògics, asintàctics, desestructurats, els incloem en zona oval, com si ells i nosaltres som un ou, d’on periòdicament se n’esmuny un so: un so que si el desxifràvem assevera que hom no tan sols és, ans és superhumà, un sobrehom. Els abstemis, xuclats pels esquelets, se’n riurien prou, si doncs no fos, és clar, que allò els acolloneix sobrehumanament. Saben que tard o d’hora es trencaran, i si ells eren rovell i clara, i l’esquelet closca, tot plegat no acabarà sinó en truita plena de noses i fort pudent, i doncs en perenne absència per a totdéu, tret de la repatània sentor de fastigós podrimener. I malden per a estòrcer-se’n, de l’abraçada letal, i no van enlloc.
I ara hi torna l’analista:
—Collons, vull dir, òspima, si ens apaivaguéssim tots! Orquestréssim la transició del massa crispat i agripnòtic, i cacofònic, devers l’estructurat i pacífic, i el melòdic del vague i el simpàtic ballant com llambrescs esvelts insectes per flairoses, aromàtiques, geografies eclogals! Ostéssim les tèrboles onades de males vibracions! Escandalléssim per comptes serens els pous indulgents de les nostre pregoneses anímiques; no reneguéssim ni ens enfanguéssim en els menstrus acrobàtics de la desunió. Tan fàcil com és d’entendre-ho tot! Les ànimes nostres es nuen en fantàstics nusos grotescs al nostre fur intern com si fossin filagarses endutes pels vents i els huracans dels humors, els tarannàs. Al reialme subatòmic on les essències dels diversos jos dirimeixen llurs diferents classificacions i graus, per força ha de sortir-n’hi ara i adés qualque fenomen susceptible d’ésser més un mateix que no pas els altres. No fotéssim, és elemental. Lleis de la probabilitat s’entremesclen amb les espontànies creacions de noves esferes d’identitat pròpia, i tot de sobte, heus-lo, oidà, com predèiem mercès a les molt científiques observacions: un jo més jo que no cap altre, enlluernador! Per això tothom té mal als ulls. Sabeu què? Blefaroptosis per a tothom, tanqueu les esferes oculars, les òrbites òptiques! Car tot el que mai vèieu suara i fins ara són visions! I les òrbites òptiques us maregen sense remei, bo i orbitant-vos com us orbiten, satèl·lits de lluentors desconcertants, com gambuixos llunàtics d’escruixidors ataurics, de destrempaires arabescs de crua llum qui airefereix. Comprensible, pobrissons! Feu, doncs! Som-hi tothom! Ulls aclucats ara mateix!
Tot i que els de més tanquen obedients els ulls, els de menys els mantenim ben badats, car ens temem que no vulgui l’analista fotre el camp d’esquitllèbit, amb menys avinenteses doncs que hom, rebel, no l’atupi ferm.
Els qui hem estudiat una mica recordem amb tristor el megarecte qui som, megarecte per on s’escolen, morts, els innombrables jos d’un mateix. La vida essent un inconscient forat de claveguera per on s’esmunyen les repetides, escaguitxades, esferes on un mateix era contingut fins feia només un instant. Esferes d’essència qui hom expulsa com petits estronts o que se’ns desprenen com inútils escates o despulles. Cada esfera manxada per la ufana de la vanitat esdevé nèmesi de la següent. Ens assassinem de continu, i això mentre l’evolució nostra no es desenreda ni es resol (si som molt sortosos) en qualque germen privilegiat qui ens acompanyarà dignament al començament. Car tot s’esborra i res no roman escrit enlloc. Quan som joves, això (aquest concepte) ens duu a l’exultació, car som prou forts i les teories totes ens semblen prou lúcides. I sabem que una mitjana teòrica, per llei de nombres, de quantitats, haurà d’ésser veritat. I ens creiem doncs que la veritat deu existir. Que malgrat el fet que anem travessant penosament atzucacs i taps, i infelicitats i irritacions interminables, creiem sempre albirar, geodèsics, ultrat l’horitzó, qualque lluïssor de salut fixada. Tots ens volem fixar en un instant biogràfic o altre on la basarda, qui sap per quins set sous, s’abat prou perquè puguem viure construint en terra ferma, no pas ja tractant desencertadament de sobreviure en estat d’asfixiant naufraig. Arribats a vell, ja no ens creiem re. Només a llivell submicroscòpic confiaríem trobar-hi un petit agafatall. Per això venim a sentir enraonar tots aquests predicadors de la falòrnia científica. Per a veure si al capdavall hi ha cap raó, ni que fos mínima, per a l’esperança d’esmenar re.
Efectivament, el gran savi s’ha fet fonedís. La droga fixadora tampoc no fixa doncs re. Al contrari, et duu a l’eufòria temporal i a la floració descordada de jos instantàniament apagats com espurnes d’ésser encara més efímeres que no les que ja no recorrem tot vivint. Tothom desfila, ens espargim o esbarriem desencantadament i fosa com eixam de mosques balbes enllà de cap carronya totalment rostada…
Personalment (el jo que port o em porta ara mateix) pensem en allò que hauria pogut ésser i tampoc no fou. Tothom (il·lús, què hi farem) es vol redimit per qualque salvadora amor. Tant que la volia! Qui sap si… Però no, tot es redueix a quelcom molt naquis, àdhuc ridícul.
Truca’m el vint-i-vuit, m’havia dit… tret que aquell era un any sense vint-i-vuit (me’n vaig adonar el vint-i-set) i ni el vint-i-set, doncs, ni l’u no em va respondre. Vet ací com ja no la vaig veure mai pus.
La qualitat onírica d’aquella escena em torna sovint a l’esment. Cada cop que cap queixal se m’alçura i l’ésser actual se’m deprimeix, em sosvé la mateixa imatge: ella, rient, dient-me que la truqués el vint-i-vuit. Qui sap si fixant-te el jo, pots fixar també tot l’ambient on el jo fixat no es bellugava. Ah, si fos possible! Em fixava a l’instant on em deia Truca’m el vint-i-vuit, i aquest cop sé respondre-li No hi ha vint-i-vuit, múrria; quedem per a l’u!
Ah, l’u! La sacra unitat d’ella i jo en immòbil sempitern mai no acabar-se! Això fóra viure! Paradís d’il·lusions. Els nostres sengles inestroncables “dividus” (els seus i els meus), fixats en un sol individu complet, un individu amb totes les de la llei.
Haurem d’esperar doncs amb reverència i humilitat rai que de cap obscur volum o molt escarnit ni aporrinat tocat del bolet no puguem ans no sigui tard i ja fóssim doncs morts (ensems amb cada jo aleatori, subsidiari, qui mai no segregàrem) seduir-ne, destil·lar-ne cap remei que ens torni, entabanats i tot, a l’optimisme de les possibilitats d’esmena i felicitat. Ah, quelcom que ens fixés (ella i eu) en un calendari alternatiu d’univers paral·lel!
Car com més vivim més ens allunyem de la perfecció de l’instant mancat. Com més llongs de vida, pitjor, més dispersats, multiplicats, adulterats, aigualits, deteriorats, alterats.
Amb aquestes òrbites òptiques, com deia aquell capdecony, haurem encara de reguardejar els erms especialitzats i les esteses acadèmiques, ans haurem d’analitzar-ne, en pic cap de prou adient trobat, els assajos, les cròniques, les síntesis, els breviaris d’experiments cabdals i d’escaients procediments, i les retòriques d’arreu, i les perspectives de cascú, inclosos els éssers més intel·ligents, com ara insectes i ocells, llurs imaginacions i fantasies, llurs poètics vols autogenerats, llurs proposicions ni dreceres, ni desllorigadors, molt més exaltadors ni ortodoxos que no els dels mesquins bípedes, obscens, escatològics, depressius. Cada rot didàctic ni cada juí extravagant, per molt abundantment que hom se n’hagi trufat, ni volgut doncs reprimir, pot al capdavall dur a la solta. Com fidels satèl·lits per l’electromagnetisme fetillats, que sallin les nostres òrbites pels camps bonyeguts de les diferents magnituds piulants, i que qui piuli com cal sàpigui atreure-les, ferm; que s’hi estavellin perquè hi desclogui allò que, amb l’esclat, esbadella l’entrellat. Sí, sí! Una mica de millor Biovlit, si us plau, i som-hi, ja hi som, com de vell, oidà! O, bon prou, com mai ans no s’esdevingué, albíxeres, i d’empertostemps! Així fos; tant de bo… baldament, dic, s’escuncés; i per què no…? Meravelles pus rebeques, anòmales, prou s’escauen sovint. La multiplicitat de l’hom mateixa, quin laberint més enrevessat! En canvi, què fóra pus fàcil ni lògic? Un hom finalment allí acomplert; esdevingut, ausades, entelèquia de món ideal… tots dos amants perfectes, ara refets en un sol individu inconsútil, resolt, assolit. Ja sense cap malentès. Confiem-hi, juli! Apitrem-hi, au bah!
~0~0~
Desactiva els comentaris
24 març 2011
Lletja
Filed under: General — heroi hodiern @ 22:18 Edit This
Lletja
En l’esbandida caòtica, els abjectes mecanismes de circulació encetaven a la pell de l’espai nafres verinoses ans purulents. Després de la catàstrofe, entre els íncoles repel·lents del clavegueram mig estalvi, les anècdotes més malicioses sorgien arreu i amb astoradora vehemència. Túnels de brutícia havien esdevinguts els carrers i les avingudes on ans el Solell hi lluïa, i ara hi calien doncs potents lots i llanternes per a veure-t’hi si de cas no gaire enllà de la pruent probòscide, i al capdavall tampoc sense emmalaltir-te no hi resisties gens. Els escamots qui hi albiraves (mai cap cos sol, el qual tantost percebut hauria estat sobtadament devorat) anaven embolicats en llords corromputs llençols, i amb abstruses osques marcaven llur territori, el qual esdevenia doncs laberint defès altre que per als integrants de l’escamot particular qui l’ocupés. Sóc na Lletja i visc, cuquet de cèl·lula efervescent, a qualque perifèria o altra de l’indeterminat laberint. Per a esfereir els efluvis àvols, els intricats dissenys apotropaics que hom ha dibuixats a regalades cantonades i a frecs escalabornats de clots, prou cal desxifrar-los, i per a això em tenen; per a això els calc, presència irremeiable. No pas perquè pugui ésser designi de cap desig, pobra de mi, lletja com sóc, sota qualsevol perspectiva ni llum que hom no em guaiti. Ni menys per a dur infants al món. Massa som ja per a tan poc com no roman. La destrucció çassús, a la verinosa superfície, ha estat total; les radiacions, letals. Dissolc fils subterranis de significat mercès a la meva habilitat d’apariar alhora antropologia i nova pragmàtica. Conec els graus d’exageració on hom encripta i distorsiona els tòpics i premisses que hom plantifica als indrets més convenients com ara anuncis de dramàtiques incidències que hom negligiria de prendre seriosament només amb perill d’immediatament ésser esborrat de tot viable capbreu devers els horitzons tèrbols de cap supervivència. Hom subsisteix impròpiament amb fal·làcies; qui vol fer-ho de debò cal que, de tot el cabal o xorrèstic d’informacions, n’extregui només les més versemblants. Tothom darrere meu expectant, esdevinc doncs a cada cantonada regalimosa de laberint, heroïna; a cada tascó de mirall romput damunt tolls que potser amagarien pous infernals, amazònica colossa. Cap violació amb això de les regles estètiques, car per lletja que siguis, si la vida de l’escamot depèn de tu, esdevens deessa molt explícitament i esplèndidament ideal i doncs degudament colta ni que només fos de lluny rai. Tot això si més no durant l’estona interminable on el desconcert no batlleix. On les vies s’entre-esfilagarsen i tot és dubte, i el parany darrer badalla a cada abrupte malpàs ni ensopec. Cap altre motiu intrús no em cal, com ara l’arbitrarietat d’unts ni pròtesis, per a ésser llavors la femella més alzinada, de mantes de vàlues prenys i així mateix de virtuts admirabilíssimes. La meva traça provoca en l’escamot sencer ulls nous. Cada suc que trec que hom fins ara tenia per repel·lent esdevé dolça teobrominada, teofil·linada, delícia; esclau o solc que hom ensuma i empaita, devot, i amb tots els senys. Són les normes. Si l’ós pretèrit trobava la mel delitosa, l’home, i com més plutòcrata o oligarca pitjor, la gràcia que tinguis d’endevinar el fat, és a dir, el futur, troba afegitó harmònic ans ambrosíac. Amb l’imperi en ruïnes, res no floreix per als successors com les ales conjurades pels encenalls simbòlics que encenc amb el meu heurístic enginy. A la llum de les espelmes i les teies, falles i estelles, els centres on les propinqüitats més belles podran en acabat establir-se els sabrà trobar només qui sigui capaç d’escatir-ne els topants. Sóc a cada enigmàtica cruïlla l’escàs piu-clau qui de l’extingida infraestructura en sap reeixidament segmentar (amollant ivaçosament rai abscisses i ordenades en críptics passa-passes) tota fenomenologia. Car clàssiques estratègies ara no s’hi valen; calen nous llenguatges; els antics, redhibitoris, només ens duien al no-res infecte damunt les orbes galeries d’on qui tractés ara d’eixir-ne de mantinent i massa a prop peria d’ofec. Sóc inestètica, mes el meu cervell i son fi tranc sotmès a certes radiacions que hom ens etzibava, com dic, amb rebombori ans ubiqüitat durant el cataclisme absolut, em fan cabdal per a l’escamot. O això els dic. I que tots foren de llonga data fètidament morts si no els endevinava les calgudes vies. Cap dels altres sap interpretar els senyals jaquits pels antecessors qui sobrevisqueren. Sé quins ideogrames són els erronis, els que menarien a atzucacs maleïts d’on ningú adés ja no en tornà. Mos pèrfids ulls, sense tapalls ni aclucalls, hipertròfics sobrevolen les traces més febles de primitius detalls; signes com més anem més hipocròmics a la melangiosa plorosa pell dels llongs llebrosos soterranis que les multituds perdudes empraven d’ençà del malastre per a perdre’s definitivament o per a, sortoses, haver trobat cap mig mendraig ni menys insalubre santuari. Sentors de perilè, reflexos de reticles, habitacions dels darrers mutats microbis qui omplen ara els buits jaquits pels qui els esclats últims extingiren. Avencem a ritmes paral·lels, sempre cada columna de l’escamot seguint sense reticències les meves indicacions que neixen dels indicis que els esbrín, indiscutible pitonissa. Si cap de les dues columnes és engolida pels monstres, tot seguit els oblidem, enlloc no ens cap cap sentimentalisme. Hom sobreviu al caliu dels romanents; mai en la recordança dels desapareguts; això fóra encontinent recepta per al fracàs de l’escamot. Els qui ronden per les rodalies envaeixen incorruptibles el nostre territori i tampoc no som ni record en l’estona d’un esglai. Tronat espai que trepitgem, no en tenim cap altre; prou reconeguts n’estem; no negligim cap de les dades establertes; no fem cap al·lusió als anacronismes; no sabem d’esferes ni d’espires; tot és línia, torta i rectilínia, esbiaixada i zigzagant, costeruda i davallant. Ciclops ens caurien dels sostres, afamegats; llur percepció aguditzada; llur habilitat d’absorció; meres tautologies de sorollets de passos ells les filtren, metafòrics, per oronells vasts com coves; ensumen carn fresca; ens cauen damunt com goteres sobtades de material radioactiu; per comptes de morir desfets en químiques, queixals esmolats se’ns cruspeixen en un tres i no res. No hi ha mai testimonis, cada ciclop se’ns abat com sumptuari maelstrom, i a l’eix de l’ull del torniol sistemàtics ens enfonsem, transformats sobtadament en quil, quim, bol, mos. Fetillats pel monstre, esdevenim teca. L’ull roent ja ens cou; lluents escates fantàsticament imbricades ens fascinen com ballarins dimonis; hom ens mastega mentre banyem en l’única felicitat. Dessús la cridanera cuirassa del monstre, pantalles i tecles i botons de cibernètica qualitat. Hi pitges o t’hi repenges ans de morir i passar dejús la cuirassa, esdevingut carcassa sense distinció, esdevingut doncs monstre qui es menjarà, per procuració, ulteriors escamots esgarriats; i hi veus bacants amb llacets i cintes d’oceàniques colors; d’ací l’atàvica rel de tanta de felicitat mentre et mors ivaçosament mastegat. Cal vigilar, al més alt llivell de les nostres obsessions mentals sempre hi rau aquest desig d’ésser cruspit pel ciclop més banal. Ens punxem tot avençant amb indirectes que fan referència a l’índex d’interès o grau de somni que ens vol descoberts pel monstre interdit. Fins ací la deterioració patològica dels darrers humans. Fugim suposadament per a no morir, i tanmateix ens delim per ésser cruspits per un organisme molt més desenvolupat en aqueixos soterranis foscs i humits, insans. Cal plegar-se als fets: no sabem del cert qui foren els nostres damnats llunyans avantpassats (els qui ens dugueren a la definitiva catàstrofe d’on ningú no es refarà), mes prou sabem qui ens pren el lloc, molt més meritori, llangardaix apassionat. A la seva gola fatal hi serem bon brou; la dolor serà efímera mentre les seves potes d’ungles trinxants ens duen ignominiosament cap al trau pudent i gegantí de ferramenta infinita. Mentre pugem al pou d’on ningú no n’ix sinó paït, preeminentment emmerdissat, com hi gaudim! Re-aprenem tot de sobte de cantar en chor angèlic, quina coincidència, màrtirs de la novella inútil despesa. Homogenis davallem amb la inèrcia. Som merda; ah, frívola natura, mare merdosa! Condemnats al paltruu, ens perdem per les entranyes del monstre com ara per les entranyes de la gastada esfera. Mes calla, que veig a la cantonada l’emblema d’una espasa que travessa un tron. Aquesta frase la conec, o si més no la intueixc, la dedueixc. Via fora, companys; tot lliga: subtilitats i hipòtesis s’imposen, i una línia o nissaga de sentits s’alzina, creïble: les tendències teòriques escombren com a arcaics tots el vestigis inexpurgats: per recíproca capil·laritat, bèsties i antropòlegs se sobrepugen pels esglaons amorfs dels dobles eixos encreuats: veig palesament que això fou segurament escrit per cap etnògraf a frec d’ésser empassat per cap arrossegat insecte teixidor de xarxes o teranyines que són molt temptadors paranys per als supervivents. L’espasa o fibló se’t clavava molt íntimament entre natges. Els efectes no gens saludables de la verminosa complaença amb què te l’endinyava amunt i redundantment rai, creava girientorn una virosa ans repel·lent atmosfera els tràgics aspectes de la qual afectaven ans malmetien, com tràngols de total descreença, les realitats morals. Com a guardó físic, els trets de la teva fesomia es tornaven com els del serf còmic, o com els del lollard despitat i no gens atractiu. La teva pell té ara to de coriandre; les cames se t’arquen, pitjor que no garrelles, semblen parèntesis que inclouen la figura molt negligible d’un sexe pitjor que no exhaurit ni exsangüe, extint; la teva ànima adés dialèctica o si més no recacejaire ni escorcollaire, ara s’enfuig com fum llong a la faisó d’eixalat ocell de qui les plomes o escates o punxons o arestes cadascuna malda per a anar-se’n independentment rai a amples gambades o espoderaments, o cops gairebé inútils de molt curtes ales. Aquesta eixida doncs molt assenyats evitem. Anau-me darrere, minyons; seguiu-me sempre. Mon dit la banya del brau qui rufla per un aire net. Us duc incòlumes (com aquella tendra sastressa d’adés qui abans el generós suïcidi com rèptil gaudent s’enfilà pel fil de la badiella fins a trobar el melic cap a la vera llum) cap a la vera llum. Esquerdes tectòniques crearen aqueixes galeries qui els primers fantàstics troglodites pintaren amb pintures de catacumbes i en cocons naturals es pixaren ensems (tribus senceres) perquè els pixats lustrals ens inspiressin, espectrals encantaires qui vindríem aprés, a desxifrar-les. Prou podeu tenint-me, carallots! Què faríeu sense meu? Fóreu rancs cansats peons peonant carranquejadament cap a l’extinció. Us perdíeu per tàvegues tel·lúriques, per pregoneses no gens melòdiques, ecoiques en retrunys i tornaveus d’insospitades horrors. Ctòniques cosmologies màgiques veig arreu guixades i esgarrapades pels relleixos i els caus; constel·lacions d’imatges sempre significatives. Amb mi eviteu tot pogrom contra la minoria que sempre serem, car és destí de minoria d’ésser sempre eliminada amb raons molt ridícules dites amb monòtones retòriques eclesiàstiques, molt addictes sempre els eclesiàstics de tota cretina secta al crim subterrani. Esgarriats dissidents, la vostra pèrdua per ningú fóra plorada. Distòpies ens n’arriben a milions, us dic, antòleg. Sóc una dona feta de gelatina. Príaps, o amb les encara més luxurioses probòscides esbatanades, us te m’atansaríeu, lúbrics. Burxaires, i amb els buiracs o pells dels vostres atzeps cafits dels cairells ni les estralles de les projectades lleterades, amb urc m’hi anàveu; debades; atès que tot plegat només afegiríeu negligibles lletjoretes d’amorfia a la meva tova estàtua, car prou sóc tota ja semença: i sempre encaic: cada pensada meva deslliura una acció immediata. M’acaronaré sola, tabú qui us sóc per massa enraonada. Enraonant-me sola m’entenc, car qui altre de vosaltres? O homeiers us te m’atansàveu a toldre’m la instància vital, i recòndit us brollava part dedins un agre monòleg d’irresistibles resistències, car us sóc alhora deessa inviolable. Seny que teniu empenyorat a les fosques àvols divinitats d’allò per a vosaltres massa ignot. Garratibats per les cordes i els nusos indestriables de la suposició molt certa i colgada al vostre som i rom enteniment que, sense meu, sou epistemològicament nuls.
—Lletja!
—L’esglai!
—Em sents?
—Què mana?
—Deixa’t de grugols, parrups ni corruqueigs d’auto-satisfacció i per què no m’interpretes, tu qui et dius torsimany tan primfilat, aqueixa odorífera empremta!
—Malparida, grollera!
—La merda del soterrani no fa pudor!
—No en fiquis llepets pertot arreu! Escamots qui ens succeiran tractaran aleshores de treure’n l’entrellat…
—I es perdran com nosaltres irremeiablement. Car no veig mai que eixim del deleteri laberint. Les generacions s’escolen, i com més anem més pocs som, i malalts, i mai no hem arribats aumon. Al món inferior tota marca és merda. Al superior no ho sé. Car és irrespirable. Segurament, però, tant se val el de dalt com el de baix. Merda arreu, i prou.
—(No, no! No em diguis que de més a més de lletja gallimarsot no serveixc de re!)
—Anaeròbics hi deuen haver surats pitjors vergonyes ni nous epifenomènics guardons; gàrgoles amb potes de qui les petjades semiòtiques els escoltes ni reguardejants qui els laberints subterranis aritjolem mai no ens serà llegut ja no dic d’ensumar, de concebre. Les armes mentals que emprem per a escunçar amb compulsió rai cap forat de ratolí qui ens meni a cap seguretat no dic pas que ens valguin gaire, i em sembla que se’ns deterioren ivaçosament, i dins ta closca encara a un estrop més rabent, eficient.
—Heretge, no gosaries pas dir això davant el rovell de l’escamot aplegat en col·lotge. Te n’aprofites que som soles en raconet, dòcilment cagant.
—Som als llimbs, Lletja, esperant que del cel se’ns filtrin com per closca asclada d’ou covarot els verins termonuclears.
—No sóc com tu matrona timorata qui es guia pels agalius, mai pels signes genuïns jaquits enrere pels més supersticiosos ni excel·lents bruixots de les antanyasses clàssiques, els vers taumaturgs del que hem esdevingut, mares nostres qui encara colem molt agraïdes.
—No colc re. No sóc pas lletja, jo. A mi els homes se’m carden.
—Bare! Espera’t ara a quins orcs totes plegades no us duré!
—Qui et farà cas? Tinc testimonis que no saps merda.
—Sé, sé!
—No.
Ixen com inics reguitzells de talps les denunciants, dones de diferents beutats. Sóc na Lletja, qui és a frec de perdre la pàtina de respectabilitat. Sense la vàlua que descobreixc re, se’m cruspiran sense recances ni recels. Car per què altre els serveixc? Vels, cobriu-me, com el mussol, amb plomes! Manllevaré la tirania de l’accident i em declararé esporàdica Minerva eixida d’aquesta escletxa mateixa on hom adés hi desava monedes. Car qui recaceja caus sap els secrets. I sempre en tinc d’amagades per a qualsevol encanteri d’emergència — ors lluents que atien fins a graus triats els embadalits hostes qui se me’ls esguarden. Amb ressò de fogueres els les llenç als peus. Invàlides esdevenen mentre s’ajupen retudes a tanta de sobtada sumptuositat. I ara desfermeu-vos-em, mènades! Estripeu-vos recíprocament. Aprofitem l’anècdota de la troballa i esdevinguéssim novament infal·libles, com si ja pertanyíem a la pòstuma llegenda. Sóc únicament intel·lectual, sé dissecar tota irracionalitat; les musiques dels diners dringants fan ballar i aquièscer els més tibats. Com m’eixampl! Si ans era oprimit esfereït escarificat nan, com les escarot! Els dec semblar a l’ombra de les flames més que no pas substància boteruda ans obesa, hipnagògic penjoll ominós. Torneu-vos-em devotes, carallots! Car sóc qui pixa, per l’eix de la màsquera esborronadora, calers. Anava a dir, pels solcs glabel·lars mateixos em ragen tresors. No pas llàgrimes ni melangiosos bleixos per la cuirassa duríssima de cuir de feristela qui endurà tota tètrica pluja de mort. I ara obre’ls l’ombrel·la amb el dibuix del monstre ciclop. Salut i força que ara vinc! Com qui gestava túrgides metàfores, vinc transparent, ultra-prenyada amb porpres alçades d’organismes punxeguts qui s’assemblen molt als raspalls sexuals d’entrecuix, tret que vius i amb dents, i autònoms i famolencs. Fugiu-me del davant, osta, arruix! Pregonament desil·lusionades, les mans arruïnades, car cada moneda que arrapaven venia directament del foc, erupcions de bombolles, butllofes, nafres, els solquen braços amunt. Convulsions demogràfiques tindrem a l’escamot. Totes aqueixes beutats ara inútils, car sense mans on van, ja les podem declarar dements, cridar-ne funerals amb l’humor pròpia nostra, car ens en farem un tip mentre les obliterem, menjades mig cuites mig de viu en viu. I perplexa ja no m’enxampareu mai pus. Cap arrambatge com el de suara no patiré. Sempre, ans d’anar a cagar, a murs escrostonats ans rònecs ni ressuats de claveguera hi hauré vists vitals signes inexistents. D’estranquis, a l’avantguarda, per petites proeses, d’esquitllèbit, amb lleugers sofregalls, de fresc tothora me n’empesc. Això vol dir, tots aneu a parar ineluctablement on a la lletja mai li lleu. Delusió per delusió més us val la meva. Convergeixen les reiterades boixes de les rodes dels meus turmells cap on el fàstic em duu. Em sancionarien les potestats invisibles (si mai existissin, és clar) tant amb el gambuix santificador del cínic com amb la rialla desdentegada i esgarrifadora de l’impolit àvol diable de qui els verms i saballons als teixits de l’organisme li malsargeixen pinzellades de fosforescències i llepasses d’histèrics mosaics pampalluguejants. Us sóc alhora màrtir i botxí; us em reconec ensems esperançada i sense il·lusions. Tant pessigada pel glaç del ver nu i cruel com pessigollejada per la còmica falòrnia de la utopia sempre a l’abast de l’enjondre. Per les aspres samugues de la sobrietat paralitzada com pels andarivells d’un dolç lloc trobat d’atraccions si fa no fa paradisíaques ensonyadament arrossegada. Deixa’m esborrar amb la màniga aquest senyal massa planer, no fos cas que l’entenguessin àdhuc ells. Els és defès d’entendre re. Vull que continuïn d’ésser mandrosos i capsigranys, sempre dependents meus, qui em captinc, si vull sobreviure’ls, com duríssim tirà qui mai no pot afluixar. Entréssim a aquesta cova, aquèn percebc que als murs hi ha escrites proses, allèn romanguin ignorants els qui cremen les bruixes o les malcouen. Què hi diuen els tèrbols esgrafiats? Que a l’estiu sobtat enmig d’aquell hivern paracaigudes hi ploien, joguines fins llavors inconcebibles que els penyoraven l’existència. Tothom n’ix amb impressions indelebles a la pell i als teixits de l’organisme; tant se val l’individu, tant el lliure com el tímid; l’urbà com el salvatge; l’estrany com l’adotzenat, i ara doncs, a les pells impreses amb taques i estrips, bonys i geps s’hi rebel·len; branques noves s’hi descolguen; feixos de tendrums amb ungles i fiblons independents o autònoms caòtics s’hi succeeixen. Barons esdevenen femelles en caure’ls com panses cucades dels carrolls collons i xil·les. Les vides es despenen com negligibles espelmes enceses per cada bec, o pels esclats i les calors desfetes. Vincles d’aferrissats ramats es fonen com sota sobtat eixarm. Tots som enemics, i matar altri és obligatori, car per cada mort esdevingut fàrmac o víctima expiatòria que fornim als envejosos excèntrics teixidors de tant d’odi que ens escanya com exhaustiva teranyina,
ens imaginem una miqueta estalvis, com si som qui n’escriu l’epitafi sempre a molta honor dels qui del cel estant de bombes ens cafeixen, esclafen. Cada epíleg que estampem a cada pedra, paret o llosa amb mots inflamats i flamejants vanta la glòria dels qui ens anorreen, de puixança estovadíssims. Mos dits recorren sécs. Són traces de lluerts o de serps qui aprenien d’escriure. Llurs febleses coincideixen amb les nostres. Diuen d’assumpcions sense solta ni volta, d’exactituds molt arbitràries, de quotidianes gelosies, de pous jeràrquics que tentinejant hom escala o davalla, de reietons miserables les misèries dels quals foren de plànyer si no fossin molt més de rebutjar amb ponderosa nàusea. Tot text ni dibuix és tendenciós, tot és nyap davant el qual ara m’esgarrif horroritzada, o florent m’exhilarava. Enderiats exiliats cap a tètrics caus amb sostres sense estels, tota llur cosmologia eclipsi. Humils individus precedents, llur actituds les contempl amb la mateixa intenció ni atenció que la neu radioactiva que ens caigués (visió darrera) com ales mortíferes. I tot el que diuen, efectivament, com deia aquella, és llefiscosa merda. Tret que això només m’ho dic a cau de dura orella.
—Lletja!
—Què mana?
—On ara doncs?
—Seguiu-me!
—Aviat hi serem?
—Confieu-hi, tard o d’hora!
Bleixava’m a la saga l’amorf embalum de la voluda en única columna. I em cantaven llavors glòries i triomfs.
—Albíxeres, hi serem! —Aür, tard o d’hora! —Som-hi, som-hi! —No val a badar! —Reenvingorits! —Dominant ens mena!
I tresquem, tèrbols, pels penombrosos revolts.
~0~0~
Desactiva els comentaris
5 febrer 2011
“Tot Plegat” — servei d’ultra-neteja
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:32 Edit This
“Tot Plegat” — servei d’ultra-neteja
Vestigis de fi varvassor, el pare de n’Elisenda Estruç, baronessa, assentia, prominent, amb la maxíl·lula tremolant-li de dalt a baix repetidament, si qualque damisel·la li passava part davant vestida a la moda més recent; “sóc” (es deia) “un hom qui val; totjorn als darrers crits de les últimes tendències molt llambrescament avesat”; i llavors féu amb la seua maxíl·lula un mos tan menut al pastisset de gelat de nata que servava amb les delicades pinces de dos dits molt prims que el geladet no en féu sinó una ganyoteta inquieta, car li semblava que amb prou feines si rebia qualque punxadeta de mucró de tèlson i no pas cap mossada de famolenc pagotòfag; amb ulls desviats cap al trebol, ara el pare de n’Elisenda volgué xarrupar un vinet molt dolç, una xarrupadeta mínima, amb els ulls vacants. Trobava amusament en velluts i taques, i al seu magí llavors s’hi comonien soles les fantàstiques figures de carronyes mig assegudes encara en trons mig esvaïts, quan, de sobte, comminatoris, monitoris, uns plagues foteren irrupció. Forçadament i forçuda irromperen doncs els bàrbars en horda abandonada. Enfonsaren portes i xemicaren vidres. Darrere els lleons (o més agressius invasors) entraren, subtils, les irares o musteles d’il·limitada fama: les noietes amb cares felines qui portaven a les butxaques ampolletes d’àcids. I n’Elisenda Estruç encengué una fesomia peculiar, amb una certa incandescència congriada al pont del nas, com ara si fes veure que sospités si allò no fóra facècia d’un seu drut pus lleu ruquet, no gaire viu, en Nifeu Tiribola, molt amic així mateix del seu home, en Joan Gorromí, ambdós un parell de dormilegues… del club, precisament, “dels Dormilecs”. Qui sap. Ambtant, entre els salvatges qui tot ho fotien de creus, s’atansà al seu home Joan la baronessa. “No discuteixis, Joan; només vull saber si això és cosa del teu amic Nifeu.” “Elisenda, prou saps que mai no fui gens rigorós amb la veritat; si em veus prou panxut prou saps tanmateix com em descric: d’esquelet mig rostat pels microbis de les malalties terminals; saps que tot el que dic, o gairebé, decep; per què collons te’m creuries avui?” “La teua impudència, Joan! Si no fóssim en presència de la premsa i de tants de repulsius coneguts, estic tan enfellonida que a part d’estimular’t una mica a cops de magnetòfon, et fotia invàlid fins a tal punt que, enllà de la nàusea, romanies cruelment desfet en un toll de greixos i pelleringues.” “Els teus discursets tan pirotècnics ja saps on em duen, Elisenda, als paradisos dels espasmes orgasmàtics; com em pesen els collons i com em tremola la titola, i amb quin delit no es deleixen mos llavis per a desmaiar’s convertits en pètals de flors florents qui a intervals mengen mosquits i, eteris, xiulen com si aviessin llufetes!” “D’aquesta te’n penediràs, Joan!” “Ui quina por.” Se li atansà ara que l’Elisenda se n’anava a la cuina qui sap si a xumar-hi cap estomacal en Nifeu Tiribola mateix; el seu nas de tòfona era amagat rere feixugues cortines esperant que la fellona Elisenda s’elidís. En Nifeu aleshores exprimí tota mena de recança. “No em pensava pas que les musteles fossin tan bèsties, Joan. Els lleons m’ho temia, mes que les irares llencessin àcids als vestits de les més elegants dames, qui es podia esmar l’enveja! Accepta si et plau tot aquest violent brollador d’apologies no sols per la meua rude captinença, mes per les maleses que l’horda, nodrida per l’ambició implícita que tota invasió perversament conrea en els cors dels dissortats qui envaeixen i qui veuen desesperadament com no poden fer altre que enfonsar’s en la pitjor nequícia i abjecció; accepta’n, dic, si pots, el sentit remordiment que com et dic em rou, i estiguis segur que a ca teua no ho faré pas pus, vull dir, convidar-hi aital rònega patuleia.” En Joan i en Nifeu es besaren a la boca. Es toquejaren les carranxes. Senyals de pau, rai. Ambdós mostraven ròssecs de zòsters prop les barbetes. Ròssecs de rosecs massa frenètics. Qui sap a quins cresps aspres tampoc no s’han fregats. Nafres, bombolles, tocadures a indrets pus amagats, en zones de pell i carn massa botxinejades. La nit se n’anava a dormir. Els vestits pels àcids raguts, i qualques pells així mateix ratades, per novelles plagues pessigollejades, s’anaven retirant. La matinada ensenyava els bolquers cagats. Els Estruços de Banyoles, la baronessa davant, de bracet del vell varvassor son pare, es reteren a l’evidència: la lluentor de la festa havia patida força a causa sobretot de la invasió dels qui ningú amb prou autoritat no havia convidats. Caldria prendre mesures. “Me’n vaig, filla, a la meua capsa” (digué, retut, com dic, el vell, bo i ficant-se dins aquell aparell específic seu que li feia de cambra, un estoig cilíndric electrificat i magnetitzat i segurament amb pitjors innovacions… de cuirassat metall argentat voltat… i sense antenes ni orelles capllevant-t’hi) “la son amb zel, confessaré, m’assetja i em tem que si més no el mig, o cap a la meitat de la meua corpenta, no n’esdevingui massa accessible i se’m vincli sense permís, de tal faisó que, trencat, no caigui de musell i em trenqui qualque trenquívola barra.” “Bona nit, pare… dient nit, prou ho comprens, només en sentit figurat, car tornem-hi que prou comença de veure-s’hi, fora.” “Abans de fer non-non potser especularé sobre els impulsos promiscus que sovint esdevenen tirànics en certs ombrívols albardans de qui les expectatives sobren ans sobreïxen amb boig escreix les possibilitats.” “No, massa cansat; faràs-hi zazen; prou bo per a esguardar urta a urta ni gens espardalitzat qualsevol adversitat.” “Zazen; vols dir, amb godomassí o sense?” “Zazen és prendre’s els enderiadors contratemps anava a dir amb filosofia, mes cal de debò dir sense filosofia; anderris no te’n cal cap. T’asseus o t’agotzones com un quitze, t’apaivagues a betzef, bleixes compassadament i buides el crani de tota enrònia ni capficament que et bitzegui – gloriosament escènic, se t’ompl per comptes, veuràs, amb l’infinit no-re que en pures blanques o negres espirals se t’enduu a eternitats geomètriques, i allò, creu-me, euforitza qui-sap-lo.” “Ningú no em dirà mai de vell. Sempre apuntant-me a l’actitud menys obsoleta. Si cal ésser escènic zazènic, doncs, això rai, som-hi, tu. I passa’m aitambé, ja ho saps, els darrers cosmètics ni pròtesis. No és fer trampa ni bugat si els de l’avantguarda ho fem. Ni vull que ningú em fiqui anc el dit a l’ull ni em blasmi d’antigalla ni de potiner. Sóc l’epítom de l’enjogassat àgil audaç coratjós gambitaire.” “Sempre sacrifiquem peons.” N’Elisenda Estruç entrava al seu més escalfat lligador somrient. Seguit se’n rigué com una boja tan lleu com es filustrà nua a la lluna de la seua cambra. “Una altra gran proesa la meua; haver, amb l’estratagema de la invasió, destruïts tots els vestits de mes rivals; quin paper no fotien totes cremades pels àcids: semblaven ausades espantalls vestits amb cassigalls! I gentil en Nifeu de pagar-hi el plats romputs.” “Potser et penses que sóc sord” (digué, tot d’una sortint de l’ala d’un armari en Joan son home) “mes t’erres, noia, de mig a mig. T’oïa perfectament.” “Joan, malparit, m’esglaiaves!” “Ens havíem amagats a l’armari amb en Nifeu.” “Bruts, més que bruts! Què devíeu fer-hi, ressagats com fenòmens desusats i fora d’osques?” “Malpensada! Només ens donàvem una estona i per a mutu consol pel cul.” “Quina tria tant l’un com l’altre pus emocionant; com si no podíeu triar’m a mi!” “Tu rai, baronessa, amb tot un ramat de braus lacais per a escollir-hi!” “Nifeu! Em podia pensar que encara hi érets, amagat, amb la pudor teua que hom percep a mitja milla i tot!” “Pudor de resclosit, vols dir? Car totjorn em teniu tancat, o tu, o ton home.” “Encara te’ns vindràs a plànyer, dolentet!” “Encara ho xerraré al jutge qui recacegi la invasió d’anit!” “Pobre home, això li faries? L’hauríem d’occir, no fos cas que la teua revelació li fotés alterar el veredicte!” “Tens raó, Elisenda; muts i a la gàbia. No volem cap dels nostres jutges mort a deshora.” “On dormiràs, Nifeu? Amb ella, amb mi, o tot sol i doncs sull?” “Amb mi no!” (protestà ella) “tasques rai al llit, amb l’ordinador; demà tinc tres festes en tres indrets separats per llegües i llegües; no he d’alfarrassar’n pas poques, sapiguéssiu, d’estratègies!” “Doncs amb mi, tampoc, noi. Tot i que no tinc cap tasca pendent, i això no és res estrany, car mai no és pas que en tingui cap, encara, a lleure, vull cosir’m qualques insígnies pus a l’uniforme de mariscal o d’almirall, una de dues.” “Doncs me n’hauré d’anar a dormir a la quadra; puc si més no emprar-hi cap gàbia deserta? O quants de convidats hi teníeu doncs tranuitant-hi al soterrani? I als ergàstuls i a les cambres de tortura?” “Oh això rai, sempre hi haurà lloc dins de cap instrument massa punxegut; i gàbies, uf, deu haver’n quinze o setze sense cacatues ni com se’n diu, nyuns” (li burxà afablement el melic) “troba-te’n cap de buida i fes-t’hi còmode; au, aür i fins demà.” “Bona nit.” “Bona nit.” “Bona nit.” En Nifeu davallà fins al soterrani. A la llum somorta d’una bombeta tèrbola una vella asseguda en una cadira de bova hi practicava amb llavis boteruts síl·labes de qualque llenguatge terriblement lleig. Era la portera de baix. Na Biaix Homellop anava fornida amb maixelles d’hiena. Es veu que sempre tenia una gola ardent, per això estossegava sovint i amb rellents lleugerament càustics de mig empassat gargall. “Vull una gàbia lliure per a fer-hi ja no dic cap becaina, ans una enorme clapada, senyora Homellop; m’envien els de dalt de tot” (li digué ell, i esclau d’un esclau de rere-consir que tan lleu aparegut se li esvaïa al magí, afegí) “sobrevisc sempre els esgaldinys, car mos orelles rai; ara, m’embarassa la fragància aliena –mos oronells massa sensitius; així que si podíeu enfocar’m a qualsevol bressol prou cèntric i tanmateix allunyat de dones en estre, us en fóra prou agraït.” “M’exciten tos cuixes de trinxeraire; fot-me doncs el camp car entraré pobrissona en estre jo mateixa, ca? Troba-te’n cap tu mateix.” En Nifeu Tiribola s’enfonsà en el boscany de gàbies dretes… Pels laberintins corredors s’escolaren ara les bategoses durades; hi anava ell a petjades de tic-tac. Cruixien estremits els durs murs aitan sovint com el seu cor. Tot sol-i-vern, tenia, en la feixuga penombra, ara força temença. No hi trobava res obert. Trucà a una de les gàbies fosques, silents i sense porta. Cap resposta. S’hi immiscí. Bo i proposant-se de caure-hi bé, no fos cas que qualcú hi fes non-non, somreia i cantussejava fluixet amb veueta fràgil, gairebé flèbil, fins que un peu seu no trepitjà mantega. S’esgarrifà rai. En la foscor lluïa feblement una gran massa larvàtica. “Trepitjâ-us cap poteta poc era la meua intenció, senyora Saballó.” “Ah em coneixes!” (s’exclamà l’enorme cuc botit) “doncs quina sort! Xerrarem!” “No veig que hi càpigui, senyora Saballó.” “Sí, home, sí! Col·loca’t al racó de dins. Si tens set, popa’m a una de les seixanta-sis popes que tinc a la panxota. Totes em ragen, tu! Prou puc!” “Dalt hi havia una festa; hi he begut ja massa, i els vestits que duc, molt carots per a mi, tinc por que en aquesta estretor no se m’arruguin tots.” “No siguis opac! Ja te’ls farem planxar!” No gaire més tard, quan na Biaix Homellop sentí els bramuls s’hagué d’aixecar de la cadira de bova. Era obligació seua fer prou per què al soterrani hi manés una certa decència. Lleugerament obstinada, tot i que els de dalt la pinten de bruixa mig claupassada, de carns esqueixades i parracs pengívols, com si la idea que en tenen conformés el tipus, no es desencantarien pas prou si endevinaven, que dejús tant de penjoll la fermetat hi mana. Se sap els viaranys i atzucacs del boscany de gàbies com ningú altre. Amb certa tossudesa, doncs, com dic, ordre i cunç, quan gaire manquen, imposa. S’arribava a ca na Saballó. Se n’adonava de mantinent, a la llum de la lot, que na Saballó havia addicionats qualques lliuradors de greixos al seu embalum. S’havia doncs cruspit en Nifeu de viu en viu, i amb traça i veloç, de tal faisó que no hi jaquia efecte ni residu enlloc, ni part de terra, ni entre queixals. Se’l cruspia doncs vestit? Segurament, car ni sabates ni joiells no hi filustraves aumon. (Damnatge, no els caldria aquest cop cridar’m, cridar’ns?) “Saballó, Saballó” (reptava, un bri divertida, na Biaix) “vigila tan tipota quan cagaràs, que les despeses de la neteja, i encara rai que paraves tant de compte amb el tendral d’avui, te les afegirem al teu compte, de tal faisó oimés que tos copiosos fills s’hauran quan et moris de fer’s ben fotre.” (El cervell em retruny, ja hi som!) “Vols que vingui, carona, manyaga, precioseta del cor?” (vaig dir-hi, potser un bri massa adelerat). Desencant! Ves! Va penjar doncs el telèfon na Biaix. El despenjava, carallot qui sóc, massa aviat. “Perdona” (m’hi havia dit) “perdona, Zet, falsa alarma.” Buit i pansit (tret que molt efímerament, car sóc molt del camp de la joia i la platxèria, degut sobretot a l’alegre feina que faig), em vaig tombar doncs cap al mirall. Hi somriguí, malgrat la desil·lusió patida, encantador. Sóc en Zet Çonguim, ‘obsessivament net’; tothom amb cap merder esborronador a fer esvair… sap on cridar’m (cridar’ns). La companyia que em lloga es diu “Tot Plegat” – tots hi som (hi hem d’ésser) ‘obsessivament nets’, així ens volen i ens hi volen, i si això no, au, al carrer – amb posteritat al fet tràgic o l’escena molt esgarrifosa del crim… ens hi hem enfeinats de valent… i tot ho hem jaquit impol·lut, gens ja pol·luït – som especialistes en la neteja de l’arnat farnat humà – portem a la furgoneta desferres biològiques molt contagioses, via fora, pareu-hi compte, ull viu. Ara, empeses pel zèfir, les branques del desmai esfereïen els rantells – xarrupava un bacardí. Musava amusat una estoneta. Tret que érem a l’hivern. Somiava truites – truites d’horror on, en pic aixafat per màquina enorme o fet malbé pels suïcidis i els homeis pus esvalotats, bestials, el cos es converteix. Ni cal dir que qui més exigeix els nostres serveis són els ‘maleïts’ (tret que per a naltres ‘benaurats’) elements de la bòfia – amb llurs hòrrides garjoles, llurs cambres d’inquisició, i amb llurs selectes esturments de turment, tot plegat infames gitarades rai; molt (i ferotge) a roplegar en acabat – d’aquelles obscenes cambres llurs si en traiem, de farnats pudents i de carnussos virosos… qui s’esqueien tanmateix d’haver estats no feia gaire persones amb tots els ets i uts, i no pas doncs carcanades de mants de llefiscosos trencaclosques barrejats a la babalà, ni carronyes farcides de verdets i saballons – cada individu qui adés no feia gaire es veia u, ara era indistinta enyifa, fètida descomposició. Hi havien, segonament, els ‘accidents’. Bons clients, també, els ‘accidentats’. Hà, fan riure (interiorment) les dones ‘histèriques’ – el mateix desconsolat escarafall, la mateixa eixelebrada cridòria si el cadàver ‘accidentat’ és gos o infant – bestiola o nyec trepitjat ans xemicat per vehicle o feixuc aparell desprès, al caminet de vora casa, al jardí, a la cuina o la cambra dels lleures, i au, elles el mateix dimoni de l’esbojarrat esqueixament les posseeix. Els del palau del vell varvassor Muricec, bons clients a collons, igualment. Som-hi, tant se val, naltres no hi fem distinguos, tothom qui pagui és prou bo, naltres a l’eficient atac – amb desinfectants i àcids rai, amb fregalls i estríjols molt ardus i esclers, amb càustiques pols, amb pales, carretons, escarpres, senalles. Tot net i lluent en un tres i no res. En Tarquí Tarquim, company d’escamot de neteja, féu cap. “Han trucat?” “Era a ca la baronessa.” “Un altre camí?” “Aquest camí falsa alarma.” “Ah.” “Te’n recordes aquella vegada que ens va convidar a una de les seues festes menys entonades?” “I tant. Allà érem, plegats els de Tot Plegat, tot plegat tots plegats honorant la baronessa.” “I el seu home un no-ningú; com es diu?” “Ni puta. Aquella nit el tenien a un racó, abuixint, poixeule, com cap gosset amb nafres, plagues i pruïges al cul o als queixals.” “Me li atansí (prou saps si sóc compassiu) i em va escridassar: fuig del mig! i engegà llavors qualque ululació de pagerol avial; se li veia d’una hora lluny que el pobre home anava perdent senderi perquè comprenia que no pertanyia a la mateixa classe dels sàdics aristòcrates, els hereditaris alfes.” “Palès que, al contrari, és un d’aquells qui gruen el càstig i en gaudeixen qui-sap-lo; vull dir, amb el càstig sexual – com més pena ni dolor, més goig i orgasme, ca?” “És (o era, car qui sap) un home sense maixella; i en canvi la baronessa duia la galta escorxada (se li notava prou, enjús totes les farinetes amb què es quillava); aquella taca o zona hiperestèsica (com ara d’èczema) és típica de les causades pel rostoll a la barba de qualque masclut flingaire; cardant-se-la de matinada li escorxa, fregant-l’hi, a ella la maixella – la maixella ferma.” “Ella té la que a ell li manca.” “És qui porta la maixella ferma com qui porta els feixucs collons. O, si som prou fins, Tarquim, ja sabem qui porta els pantalons a ca la baronessa.” “I qui les bragues sollades.” “Calçasses de marit sense tendències assassines del bon dominant palatí.” “Ecs.” En Tarquí se’n tornà. La nostra matinada s’esllanguia, densa. Ni ens la pelàvem ni ens raíem les galtes; no fèiem altre que eixorivir les antenes i parar l’orella; érem de guàrdia, que qualcú, per lluny que fos ni inaccessible, ens demanés a netejar-li cap greu empastifada… A ca la baronessa en canvi tothom dormia… tret d’en Joan Gorromí, l’home. Com servidor (en Zet Çonguim, de tarannà joiós i de màgic atractiu, beutat magnífica per tothom admirada), com servidor, doncs, de vacances a l’oníric Carib, en Gorromí també bevia – em sembla que trincava solet amb vodka sense glaçons. Al soterrani un rot, efusiu. Pels ombrívols corredors estrets entre les gàbies, na Biaix Homellop amb arpó roplegava papers i d’altres lleugeres brutícies. Un esnob o cosó mig adormit anava amb la cigala dreta a pixar. Censurant l’atzeb trempat, na Biaix hi etzibà cop de mànec. El xaró analitzà, irònic, la situació. “La duc cuirassada, Homellop; no me la trencaràs pas dos cops.” Que la ridiculitzés, maleït carrincló de vacu fat, allò l’alçurava. Que parés compte el simi pixaví. Un arpó cul amunt el despatxava encontinent, i gairebé alhora (de mantinent trucats) naltres entràvem en lliça, cridats doncs a la ivaçosa neteja absolutista. Quina sort, i entrant en zona, exalçats per les químiques paradisíaques d’un cos, el nostre, fet per al més excels servei possible! Ambtant, dalt, en Joan també es rabejava en fantàstiques imaginades intrigues de palau. N’Elisenda roncava. Sentia a la vora en Tarquí rentant uniformes a la tassa del vàter – què no donaríem per a poder’ns permetre cap rentadora automàtica! Cal que ploguin crims! Som-hi, som-hi, ciutadans del món, esmoléssiu les eines del bon crim! Necessitem feina, i que ens la paguin prou! Potser com fan els bombers qui esdevenen piròmans, o els agents ‘antiterroristes’ qui d’esquitllèbit, vull dir, d’estranquis, planten arreu bombes – car altrament esdevenien supernumeraris, ço és, superflus, i hom en prescindia – així naltres – això fent… creant ‘accidents’ perquè llavors ens lloguin per a netejar’ls. Prou somiar truites, doncs. I tant, això rai. Per comptes, caldria cohesionar les vel·leïtats, fer-les fèrries voluntats. Els riscs són mínims: tothom mira pel propi. Amb llinyoles d’estiracordetes ofeguem la gent, llavors piules potents (amb dinamita dins?) els embotim perquè esclatin en empastifada espantosa. O cap vehicle l’alteràvem subtilment perquè les carxenes entre vies o als camins de ronda s’escuncessin amb divina assiduïtat. Hum, queia el gebre; al cel el cinyell d’Orió, com més llum solar no hi clarejava al voltant, esdevenia més sem i som; a tret de mos ulls, per la finestra, les ombres dels furtius qui amb sigil devien haver realitzades (o no) llurs intencions rares esdevenien siluetes de vulgars obsedits pencaires matinals. Tot vol dir quelcom, o res no vol dir re. No hi ha en la realitat mitges tintes. Una merda és una merda i cal treure-la del mig. Cal immediatament esborrar-la. Les merdes són contagioses – són com les angoixes. Vaig cridar cap en Tarquim. “A tu de vigilar el telèfon!” Rentant sóc doncs ara tovallons i tovalloles, mocadors i calçotets, mitjons i samarretes a la cagadora. Mentre als soterranis de ca la baronessa hi dansaven els virons. “Virons, virons, només hi som pel sexe; el sexe ens atrau, el sexe ens obsedeix, el sexe ens mou; el sexe vital, i prou!” Chors de virons, melòdics, angèlics, harmònics. El vell varvassor baixava a caçar’n – no vull pas dir sexe amb na Biaix (per exemple), vull dir, virons. Quina novel·la de por deu llegir en Tarquim a l’oficina – car n’és molt gormand, feixí (llaminer). A l’eix de l’emmirallament de tot això al meu magí, un feix de cronòmetres cenyeix com rítmic peremptori cinyell cilindres oblics a la perifèria del piu de l’ull. Les gàbies o les capses metàl·liques on el varvassor dalt i els convidats baix s’estatgen o estotgen. Al zenit de la capsa el magnetisme hi és més esmolat, fins i tot electrifica (sense tocar’l) el vori. Rosegava sense amanir jícames, nyàmeres, xirivies. Sorrut i virolet, el varvassor (qui amb jícames com jo també s’autoguareix) esdevé porcairol no gaire higiènic ni inhibit. Amb dit epilèptic assenyala un infant pudegós (empudegant i pudent). Amb un martell li obre el cap com una síndria. De mantinent en cerca tòfones, tubercles, si molt convé, beril·lis i bdel·lis belleu (o si fa no fa) com cap endeví o saurí als nítols de cap gall, o, perquè som especialitzats en tragèdies, cabres. Gansallat com serp, un altre monstre brogent, malreeixit, s’esfreixurava ara a desenroscar’s. No tingué tampoc prou temps. Escarnint (o estrafent-se) n’Alexandre Gros (em sembla), qui en irèixer’s amb el nus gordià (que no?) el tallà o tolgué de soca-rel o a cops d’espasa, així el vell varvassor amb el martell: xemicava a mig gansallar encara el personatge serpentí. Avui tindrem feina, i força (albíxeres!) a ca la baronessa. I ara adreça’t a aquella dona qui es cruspí en Nifeu de viu en viu, ara molt tipa, grassa i tova, amb pler de mamelles, pus dos conys pollosos, l’un damunt l’altre – de moment no saps quin cardar’t, tret que són idèntics i igualment viables – els emboteixes doncs tots dos doncs, ara l’un, ara l’altre. I ara fuigs corrents, no fos cas que com manta femella en acabat de l’acte verrinyós, vergonyós, també se’t volgués cruspir. Sorrut te’n tornes, doncs, varvassor, mig orxegant – massa mòrbids, tos monstres. No saps si ets banyarrí o conyarrí – els dos alhora, és prou possible. En Tarquí Tarquim ha deguda obrir un instant la finestra. En penetren incessants seixes de marors, discòrdies de saluets. S’escau que la tinguem vora una quadra – a l’estiu l’oficina és un moscallam – pler de tàvecs i d’altres insectes se’ns hi immisceixen – i les cortines sempre es despengen soles. Com ens embalem en foll mentisme, el Tarquim i jo. Tenim la dèria per la neteja, no ens en podem estar un segon: netejant, tot el sant jorn, netejant, i la nit; tinc el sensori esvalotat, i dins el sensori en caòtica disbauxa, un consirer doncs tot alterat – qui só ni sé. Na Biaix, truca’ns! Truca’ns! Truca’ns ara mateix! He posada força roba a estendre vora l’estufa… “Lluïset” (em deia de petit la mama) “seràs pus carismàtic com pus t’estimis la flairosa vapor que t’ix dels dits quan t’has fet, amb erts raspalls ensabonats, net del tot. Que les petges de tos dits siguin nul·les, fillet. Fins llavòrens no pots dir que t’has rentades de debò les urpes.” Els guants de plàstic són cars. La baronessa es deu aixecar: tost serem migdia; què hi deu mancar? Les onze, una hora. Ah quina residència més esplèndida i manyaga, baronessa, no teniu. Trepitja neuròtica totes les rates atrapades durant la nit. Té la bella ans elegant baronessa tendències d’alt caràcter. Crideu’s-ens ara mateix que esborréssim si pus no les rates esclafades! Avui m’ensum un gran jorn – té els agalius d’apoteòtic dissabte, de terminal esbandida, d’esbaldida cataractenca, d’abstersiu capdefibló – i amb tot el que farem de calaix podrem millorar els aparells de neteja i tot – comprar les darreres innovacions quant a l’elisió de tot repulsiu aup de crim ni molt merdosa dissort. Ho volem tot impol·lut, general! La nostra resilient fisiologia en sortirà així mateix guanyant. Car prou gasten ni malmeten massa el cos les eines ni productes que ara emprem. Blancors flonges se’ns despleguen on abans érem tot llisos. Batallers pigments se’ns reblen a indrets no gens convenients. Esfereirem aviat els filisteus – ningú no ens voldrà llogar, semblarem tan monstruosos i pelleringues com les pelleringues monstruoses que voldrem treure del mig. Potser quan en Joan s’assabenti de l’horrible mort del seu amic Nifeu, se suïcidarà – confiem-hi. Qualcú hauria de trucar’l, suggerir-li-ho. Les emanacions dels corrosius que tinc a tocar evoquen al meu tentinejant intel·lecte la bonesa o el triomf de tot aquell perplex organisme que s’esbarria, copiós, de cap cadàver sotmès al mal bargany de la tautològica insistent destrucció, deconstrucció. Mes calla… eh que ens truquen? “Ens truquen, ens truquen! Tarquim, agafa’l, collons!” “Ningú no ens truca, Lluí… zet; sents il·lusions i al·lucinacions, vull dir, sorolls i veus que ni hi són. De fet, tots els assassinats i greus mortriments hom els efectua avui segons el mètode molt més net i malparit del metge – a còpia d’injecció i de verí – i d’ací que no els som de cap fretura ni ops.” “Damnatge, doncs; i sí que fotrem goig.” Me’n vaig a estarrufar les flors – les roses i tot allò (bodris, jusquiams) que jaquim a cals particulars quan on hi havia aquell femer d’ossos, femtes, sangasses i budellams, ara tot hi relluu. Els cristalls del palau tritllejaven de frustració. Si no hi ha cap crim gros ni espectacular, quin tedi, vós, oi? Se sentia espetegar un carxot, allò doncs belleu s’animava; les vases daurades i barroques dels retrats als murs tremolaven d’interès. Els qui hi havia pintats dins… amb la cara, llas, pagaven; lleigs! Mes ara els ulls se’ls reviscolaven mica; llur escrutini es centrava sobretot als racons i cap a les portes closes. Reputacions es veurien tot seguit impugnades, gelosies vessarien laves càustiques, errònies analogies foren dites sense mirar prim. Allò crearia crus difunts rai. Comencéssim d’arrambar’ns les mànigues als colzes, més amunt i tot, als muscles. Demostréssim el nostre zel; esdevinguéssim seriosos (prou hi cal davant aitanta de dissort, malastrugança, llas, com dic, i aitan repel·lent, immunda, oimés); plantegéssim’ns-e sistemàtics, empírics, rigorosos; som-hi, minyons; tota recepta apresa, tot clímax estrictament recorregut; vidus i vídues consolats; orfes, parricides, i cap altre escreix de desfillat ni de desatribuït, tothom qui per humana ruïna torni a esdevindre epilèptic ni primitiu, hèctic o massa humiliat, que no pateixi pas gens; socors els som, munificent, magnífic; us traslladem en massa i en cap cluc d’ull de la cangrí a Xangrilà. Car naltres rai; ens és esca de moviment continu tota carcassa esmaixellada, esmamellada, esborifada de tendrums ni recents excrescències increïbles. Les aixetes del sofre deixatem; sense ànsia, emperò: tot farà oloreta de net en acabat de cap guerxina, com dic; clic-clac i ja hi som: un sòl nu, ni pols. Ni record de res sanguinari, senyors! “Çonguim!” “Tarquim!” “Grggrg…” “Què manes?” “Ggggrrrgg…!” Hi vaig córrer, que se m’hi escanyava el carallot amb cap pinyol d’alvocat. I ambtant trucaren i, és clar, ningú no agafava l’aparell; quin moment de triar per a escanyar’s! Damnatge, ja ens veig perdent bou i esquelles, i a les exèquies del bou perdent-hi el senderi. Senyors, recony, descoratja molt i massa aquest flagell que patim de tal mancança de morts pròpiament dispersats pels paviments, pels pavellons, pels asfalts i tàrmacs. Volem que cada casa esdevingui escorxador casolà, que el nebot hi trossegi la tieta, l’àvia hi destralegi la néta! Crims passionals a betzef. Som-hi, valents, que tothom s’hi fiqui. Ganivets, pistoles, mecanismes, rodes, grues, tancs, tridents… Que s’estavelli cada màquina! Catastròfiques estridents juxtaposicions… el goig! Que s’engruni, sobtadament i tan caòtica, l’estantís pastís de la civilització; poc patirem per això. Preguéssim, no pas per l’animeta del bou (ell rai, al paradís dels bons banyuts), mes per les accions molt aparatoses, brillants, de volcans, fogueres i arsies, diluvis, terratrèmols, esfondraments… Passes, pestes, pandèmies… Avoleses dels déus i dels cels. Meteors, meteorits, aeròlits, asteroides; espetecs nuclears. Que cada plaça es torni indret on la revolució i la reacció esclaten entre mútues matances. Volem que en cada avinentesa d’esdeveniment volin, bombats, els membres desarrelats, els costellams, les membranes… Quin esplèndid enlluernament els cranis esbotzats, els colls desbotats, les sofrages esquerdades, els escalabornats orxegosos òrgans… i les toltes òrbites, i les arranades artèries i llurs raigs joiosos de sangs en brolladors d’èglogues que lírics glosem. Cal ésser creatriu, senyors, i empescar-se’n de bones, i com més cruels millor… Sense por, sense manies… car, si no és prohibit, on és la gràcia? “Te’n dec una, Lluís; uf!” “Anem per feina, Tarquí; hem perduda la trucada; la competència ens aixafa l’ull de poll; m’agafa colitis d’esmar-me’ls fent-se amb els ous trencats de cap meravellós accident la truita molt bigarrada que ens hauríem d’haver cruspida tu i jo.” Mut, amb fredor, en Tarquim, fautor fementit, se’m tomba d’esquena. Que se’n vagi a la merda; el proper pinyol que l’hi treguin ells, els datspelcul de l’empresa enemiga, els irrisoris Merdacaners Incorporats. Encara es guanyaran cap guardó. Me’ls veig d’estaquirots a cal batlle recollint cintetes al mèrit ciutadà. I el paer de sanitat lliurant, sota els desmais dels jardinet, discursets de preances amb carrinclones tonalitats d’òpera i tot, i exhibint alhora imatges d’intactes patrimonis on un instant abans tot hi era femta, farnat, fetor, infecció i purulència. Mentre naltres, mustis, amb verdet, bullint d’inèrcia, ens malmorim amarinats per tota mena de nafres somato-psíquiques i urpats de nits per agrípnies sense remei. Car com voleu que ens caigui? Com rall al pap; la mare qui els va parir; puta enveja! Ahg! Mes… cal evitar les idees corrosives; cal apitrar les maltempsades i rabejar’s peti qui peti en la positivitat. Null hom no hi és qui, si perd, hagi encara la ‘chière lie’, la cara lleu, alegre, diu la dita, mes prou cal, redéu, o més ens val plegar ara mateix. Sóc en Zet Çonguim, ‘obsessivament net’; la molt virtuosa companyia que em lloga es diu “Tot Plegat”, servei d’ultra-neteja; la nostra ètica laboral és impecable; la feina feta (amb celeritat i seguint al peu de la lletra totes les ordinacions i estrictes estructures que ens regeixen) embadaleix en acabat totdéu. Inoculem salut i joia on només hi havia hagut, un cluc d’ulls abans, un boscany horrorós i fètid, eriçat de monstres qui com bombolles brollaven de la mortrida, xemicada, carn. Som els únics, autèntics, anti-terroristes! Esborrem en un tres i no res totes les terrors produïdes pel progrés i pel concomitant regrés, per les armades i els armats, els imposadors d’ordre i desordre, els industrials i savis de tot avenç emmaquinat o víric, els apassionats i els deprimits, els violents de tota natura i sobretot els qui forcen la natura, els consumistes i despesecs, els sermonaires de tota jeia, els constructors i destructors… Truc, truc, truc! “Oh, ara mateix vinc a rebre’t!” deia, escardalenca, n’Elisenda Estruç. N’Agnès Rancúnies, la presumida, ultracuidada, ex-amant d’en Muricec, la seua ‘dilecta amiga’ (no la pot ni veure), venia a prendre el te amb neules i carquinyols. Ara belleu en veuríem de fortes. Amb una mica de sort, es traurien els ulls. I els fàmuls s’hi mesclaven; i els vells i nous druts… i l’ogressa Saballó, qui pujava de baix. “Elisenda Estruç, només hi som pel sexe — pel verriny, l’esquírria, el crim, la gana, i tota la resta de la merdegada.” Oidà, som-hi, doncs! De burxada, per cap carallot baterola, pirotècniques flamarades s’acreixien; el foc salubèrrim del bon odi, per ningú acugulat, per totdéu bitllat, es calava arreu. We all hate each other’s guts, i ai que estic content! Car només la felicitat que duu la feina ben feta t’ennobleix — l’assetjada busnada s’entrecruspeix (oh dolç flum de sangassa!). Part de fora farem visatge de circumstàncies, mes part de dins exultarem, alleujats, car tasca tenim a acomplir, objectiu a assolir, terres i robes i parets i mobles a rentar i restaurar, metalls a febrir, vidres glacials a purificar, esclets com glaços sempiterns de pol impol·lut, i flagells de disbauxa assassina a desteixir del tapís de la història del món. Tot allò dissolut solucionat. Tot allò esquematitzat ni tortuós reduït a recta línia infinita; tot allò oscat, plàsticament llis; tota pols de cendres i calçobres, esculpida en innocent escultura, de sàvies virtuts infusa. Tot coll tort, redreçat; tota revelació, molt discretament colgada de bell nou. Tot allò dit, desdit. Allò vist, invisible; allò mentit, verificat; allò tibat, destibat; allò massa estès ni esgarriat, novament en cleda hermètica mès; tot l’efectiu, desvirtuat. I ara el que estendré seran aquests calçotets tan nets. “Tot Plegat?” “A l’aparell.” “Al soterrani del palau del vell varvassor Muricec brolls de carnussa hi creixen com malèfics bolets. Veniu-hi corrents.” Això volíem sentir’ns dir tota la maleïda jornada, recollons! “Apa, tira, Tarquim! Prou prunes agres. Clarins, anafils, fanfara!”
Desactiva els comentaris
20 gener 2011
n’Hèctor i na Nèctar Coet
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:28 Edit This
Els Coets — n’Hèctor i na Nèctar
Desgraciat, m’has matat la migale!
Havia sentit doncs xivarri rai, i esgarips i aücs de boget, i llavors, amb allò de m’has matat la migale… redéu laputa, que em pensava que algú havia matada l’amiga d’algú altre, i em vaig esfereir tot, els cabells del clatell eriçats i els collons per corbata…
Eren, ja us ho diré, els meus nous veïns… una parella molt estranyota, sovint eixelebradota… Sense monejar gaire, som-hi, trucant doncs amb el mòbil la bòfia…
“Al·lò…? policia…?
“Em cag en déu escoltin, que em sembla que els meus veïns es barallen de valent i es volen acabar d’entrepelar perquè s’escau, guaita, bada, que un d’ells ja ha matada l’amiga de l’altre…?
“Sí, hò, hò… A poc a poc, i tant… Em dic Ladi, Ladi Lapislàtzuri…. el, a, pe, i (i com idiota, fa), es, el, a, te, ze (ze, ze… zeta, com forat de cul, vull dir, com roseta), u (u com upa-là, manela), er… i i… Lapislàtzuri… hò, hò… 23 H Street NW, hò, hò… La dels veïns on hi ha hagut l’assassinat…? 25 H Street NW, doncs… 25, 25… Molt bé… mercès… No cal, no cal; vostès facin, jo ja els veuré per la finestra… Mercès, mercès…”
Tant se val. Vingueren i hi foteren tota mena de daltabaix i de destrossa; al capdavall, com sempre, tot fet malbé; destralades i bales a dolls… I crits de bèstia… uf, i encara rai que ningú no n’acabava mort.
Bé, doncs ja ho veieu… Així és com coneguí els Coets… Hah, hah… En acabat de denunciar’ls, com dic, a la puta bòfia… La bòfia desastrosa arribant… enfonsant-los la porta…
Ja em direu el sorpresos i acollonits, pobra gent… Denunciats per un veí que algú hi havia occida l’amiga… Us imaginareu, vós mateix!
Tret que, és clar, no era cap amiga, la mortrida i anorreada… Cap amiga… una migale… Ah.
Na Nèctar Coet molt afeccionada a les aranyes… i s’havia comprada aquella només feia un parell de dies… i se l’estimava molt… I son germà n’Hèctor, amb quina rancúnia ni ho sé, l’hi havia aixafada… I les cridòries que els sentia amollar, testimoni ocult… I xerreta malparit qui sóc… trucant els pudents…
Tot humil i pansidet, vaig proposar als Coets, n’Hèctor i na Nèctar, de pagar’ls trinco-trinco les despeses… el que fos per a arreglar les desfetes ocasionades per l’atac terrorista de l’horrible bòfia… M’ho van acceptar molt emprenyats, i em van dir que de llavors endavant em fiqués el nas al cul…
Uns dies més tard em trobava a un bar on ella hi feia de puta, na Nèctar bellíssima… La vaig convidar a beure profusament… i més tard, durant la conversa, li vaig dir que no comprenia com migale era femení… Un animalot tan pelut i ferotge… Amb les dones sempre tan finetes, exquisides i de bona jeia… Em va revelar que gairebé totes les aranyes de debò, les qui sobrevivien i organitzaven famílies, ponien ous, fotien mossegades, caçaven tàvecs i borinots, etc… doncs que totes eren femelles, que els mascles les femelles només els empraven per a cardar-se’ls un cop i en acabat se’ls cruspien, si podien o si en tenien mica de ganes, i que a tots ops els mascles això rai, car un cop havien cardat un pic, doncs que ja no servien per a res més i se n’anaven geperuts i desguitarrats, els pocs qui sortien mig incòlumes de l’estreta, au… ranquejant… ça caic lla m’aixec… a un raconet rònec i solivern… a morir-s’hi de pena i de fàstic existencial.
Li vaig dir que sí que collons era curiosa la vida de les aranyes… i em va dir doncs aleshores que se les estimava bojament, molt més que no cap persona, i, encaterinat i amb la bava als plecs, li vaig proposar de casar-m’hi allí mateix, sense por que la primera nit se’m cruspís en acabat de la primera cardada… lluna de mel tacada de sang, tururut i drama.
Na Nèctar continuava guanyant-se les garrofes fotent de puta… Anava i venia de ca el veí son germà i ca nostra… i el tit encantat.
Aleshores esdevingué prenys. N’Hèctor Coet, massa tocat i posat, volia que ens encertíssim, per via genètica, que l’embrió fos “meu”, però ni na Nèctar ni el tit no hi donàvem cap importància.
Allí ens barallàrem. N’Hèctor fotent-se el valent, tractant-me de marit merdós, i na Nèctar tanmateix defensant-me, i a cop d’urpes i d’ullals per mica que calgués… No sabia què fer… tenia pessigolles als dits maleïts… i els ulls em feien pampallugues ullant la temptació bategosa del telèfon mòbil que em demanava a guerxines enormes que l’agafés i li toqués els ebris clítoris de les sedegoses tecles per a tornar a avisar la puta bòfia…
Aquell camí me n’estiguí. Em vaig tancar a la meua cambra, amb totes les migales per companyia, i els cantava cançons de bressol per a camuflar’ls i camuflar’m els crits ferotges dels veïns per tots naltres molt estimats.
Vaig sentir trucar a la porta. Vaig anar a obrir-hi, de fet vaig anar-hi a espiar-hi per l’espiell per a veure qui fóra. N’Hèctor, tot esgarrapador. El vaig obrir. Com anem, veí?
Em va dir, massa seriós… Vull que t’assabentis de la situació…
Quina…? que li dic. No em facis patir. I alhora m’hi amania bé, el convidava a seure’s al racó del foc, li duia conyac i ametlles torrades. Sempre l’havia volgut encoratjar a les confidències i a la intimitat, no solament com a bons familiars; també com a bons amics i tot. Li havia volgut fer veure que ell i man, pràcticament col·legues… Ell amb el molt honorable ofici d’arlot… que és com dir “mestre de senyoretes”… i jo professor de geometria cònica a l’American University de la Nebraska Avenue.
I ara que es veu doncs que m’anava a revelar secrets, aür, vós, la pell del cos m’anava baldera. N’estava opimament ple; d’orgull, vull dir, i de dolça expectació.
Sàpigues, Ladi, que com a na Nèctar li abelleixen les aranyes, a manguis els ocells. I que els meus ocells se li menjaven les migales i les altres cucotes qui li fan tanta de gràcia. D’ací la meua sospita que només es casés amb tu, el seu innocu veí, per tal de poder ficar a ca teua les bestiotes.
Home, vols dir? Alguna altra atracció hi deu haver. De tant en tant, dues o tres vegades per mes, prou em ve al llit, a plorar-hi i que l’hi consoli com un bon ver marit.
En veure’m tan ingenu, rebentava. No n’hi ha prou, capdecony! Un bon ver marit, això és molt més que no el que no fots. Amb la geometria poc n’hi ha prou. Psiquiatria, et cal. El molt oldà sistema límbic. Les poixeules pulsions afectives. La subversió de vàlues per bares insinuacions clandestines. La visió per túnel decrèpit i amb verdets del desesperat. El sentiment propi en ou balmat i pudent del suïcidari. Ma germana… Com dir-ho…? El pardal insuficient de la meua sor… l’enveja que té per posseir un moixó com el meu… Ja t’ho diré… Som molt íntims. De ben petitets ja delinquíem estimant’ns-ens… A l’orfenat ensems, nassets pigadets, candorosos, dormíem plegadets… I allò s’enganxava… Esdevenia incurable, la nostra atracció sexual mútua… Ella volent part del meu pardal… man de la seua cuca… La seua cuca menjant-se’m l’ocell… Doncs… El trauma…! Per això ningú no volia adoptar’ns-e… Ens tancàvem a tothom, com qui ajusta els finestrons a la llum… i els nostres gests reticents, que denunciaven certa violència amb prou feines estroncada… Les caramides imprevisibles dels nostres ulls… les ganyotes… guerxos… Oscil·lant de piga en piga… Comptant subtilment cada porus distint al nas i als polsos… Semblàvem no ésser-hi tots… Tothom ens posava al ban… acabàvem descurats, tinyosos, fètids… ostatges de no ningú… oblidats, abjectes. Fugírem. Quin escreix d’humiliacions no sofrírem aleshores, fóra ruc d’exhumar-les, no acabaríem mai. Ja ens pensàvem que duríem el penjoll abominable de la llufa del foragitat penjat a violari, quan qualque marmessor pervers aparegué al nostre horitzó, com si les bromes més negres ni redubtables se separessin perquè el Solell triomfant fotés acte d’aparença. Un arlot neòfit s’emparà de naltres. Rondàvem pel carrer i ens enxampa i ens fot a la banyera, i ens vesteix de net, i ens ven, vull dir, ens lloga, als amics, i més tard als coneguts, i aviat al públic en general. Aprenguérem ensems, ell de fotre l’arlot com cal, i naltres de prostituir’ns com déu mana. Teníem una clientela híbrida. Se’ns cardava tothom, capellans, dones, homes… cap foradet ni ganivetada no romania gaire estoneta verge. I així anar fent. Fins que a poc a poc les aixelles se’ns poblaren. Enllestida la dècada de rebre, abjuràrem de súbdits. Constrenyérem el nostre salvador a fer’s donar pel cull ell; llavors, lligat, el capàrem. En acabat d’aquell bon assenyalat impacte, la coexistència. Lloguem un piset. Discretament fem feina. Abans de comprar’ns la casa i esdevindre veïns teus, hem adquirit doncs un cert prestigi, una certa preeminència, anomenada. La gent se’ns carda molt inspiradament, hem esdevinguts arquetips. D’allò milloret que hi ha al mercat. I na Nèctar fa amigues. I aviat sóc el coordinador de totes les conjuminades, conxorxes, combinacions. Elegants especialistes tenim de cada mania. En conjunció amb l’obtenció inherent de calers, hi ha la defensa de les xicotes. Hom redueix els sostres d’exposició carnal, hom reforça les reixes a la gàbies, hom esdevé erosiu… Si cap amenaça fa mai cap, hom l’arrana d’arrel, abans no s’endanyi. Mon raor talla goles abans qui forneix l’amenaça no hagi acabat de dir’n l’amplitud. El coll de cap “valent” no és pas més dur de tallar que el de cap ocell. Hom tol caps humans com toldria el de cap estruç ni pollastre.
Estava molt content que em fos tan franc. Li demostrava la meua joia contant-li a tornajornals uns quants somnis de geòmetra cònic. L’altre matí sóc a les escalinates del pati central, molt mudat, i assegut a un esglaó del mig, amb les cuixes totes badades, entre la gent qui són xerrant, i qui incansables hi pugen i hi baixen, i ei, tota l’estona tinc ulls de titella mig articulat, nerviosament i esporàdica esguardant a dreta i a esquerra, car tinc consciència que em lleixava quelcom exposat… Ah, ara ho sé. El meu portamonedes en forma de cony… sé perfectament que el tinc caigut al costat de la butxaca esquerra; qui se n’adonarà? El neguit i la por que hom vulgui pendre-me’l… o no pendre-me’l; ai l’ofec, n’Hèctor! La suspesa indecisió, quina tortura, car… Qui me’l pisparà… Qui voldrà fotre-m’hi grapa? Qui… qui em plegarà el conyet, vull dir, el monederet?
No vaig poder acabar de contar-l’hi. Va dir, aixecant-se, psiquiatria, carallot, psiquiatria. S’havia preparat per a fotre el camp. Havia agafat el pom de la porta. Els dos havíem sentit trepigs a dalt, era la meua (la nostra) dona qui davallava les escales. Vaig tindre un tremolí. No sabia pas que era a dalt. Em pensava que encara era a ca n’Hèctor. Potser havia entrada per la porta de la cuina. Les esgarrapades que havíem sentides ara i adés al pis de dalt, no sé pas què n’havia pensat ell, jo em deia que eren les aranyes monstruoses de na Nèctar engrescades en qualque disbauxa de les llurs. Com ara quan cap vila es reuneix a celebrar qui sap què, un canvi d’estació. Davallava ella les escales. Duia avui un vestit molt estret; vellutat; se l’havia de pessigar amunt mentre davallava, molt delicadament ans esvelta, els esglaons. Vaig aixecar l’esguard. Mos ulls diagnosticaren com a molt sanitós el fet immemorial dels seus enormes pits. Allò era el col·lapse de totes les civilitzacions. Dues vies làcties projectades famolencament l’una contra l’altra. Els dos planetes terra dels meus ulls, llurs òrbites no gens predictibles, testimonis distants de l’enjogassadíssima fi del món. L’esguard de na Nèctar era massa poderós. Vaig triar doncs en canvi de guaitar-li, no pas els pits ni els malucs, els peus.
Davallava amb peus de plom. Palesament, no volia estrompar’s. Se sentien, llunyanes, sorollades de sirenes a la nit. Era com aquella altra nit fosca on havia sentit un soroll a fora; amb ofecs de por, havia despenjat el matxet, apagava tots els llums… espiava per l’espiell… Uf, era només na Cèlia, una deixebla meua, qui havia pujat a mostrar’m un croquis de carreteres rurals noves i delineades cònicament… Hi havien als marges de les vies camperoles les collites i els guarets, els rostolls i els bosquets, les paradetes clafertes de fruits per a vendre, les gernacions aturades a comprar’n, els gossos qui pixaven a les soques… tot aitan ben dibuixadet… Aleshores va veure el matxet despullat, es va esglaiar; molt agressiva i plena d’ungles, se’m llençà damunt; quin terrible combat doncs llavors entre na Cèlia i el tit!
D’aquella avinentesa naixia l’absència de mon lòbul dret. Amb el cervell lleugerament deteriorat per tall de matxet, sempre vaig si més no una miqueta equivocat. Caic al buit força sovint. Marejat, caduc, sots cua de moltó, me n’estic de fer res, espantat que no fos cas que encara si em bellugava no n’acabés aixafat. Les idees, com pinyols o llavors esgarriats per l’eixut guaret, no subsisteixen sovint sinó força vulnerablement. Mon cap no era rodó, era ara un cucurull de sang. A l’hospital em tractaven de víctima del llop. No denunciaria mai la pobrissona impressionable Cèlia. De tota manera, la repulsió al nelet, l’avorriment a la culpabilitat, d’aquell acte malastruc, l’omplia crònicament de furors expiatòries. Si man acabava sense lòbul, ella pitjor. Li creixien teranyines al sensori; el senderi se li esmicolava en abundants feraces llavors de l’arbre molt fragmentari dels oblits. Acabà a l’hospici per a orats — pagant son pare, és clar. La vaig visitar, puixant deessa, que li dic, el cervell té així mateix la tendència d’operar cònicament, reïx en una àrea més punxeguda, mes falleix en una altra de més voluble. Ca? Doncs mireu què us dic. Cal ésser fiçós i punxent. En res important, cal anar-hi de vaitot, a despit que tinguéssiu o no cap atot. Si mai us volguéssiu suïcidar, prou cal donar exemple. On floreix la plebs o poble baix, allí la letal iniciativa pren millors messions d’ésser admesa com a prolífic espectacle.
Em va dir que me n’anés a la merda, que segurament els cirurgians m’havien empeltats esquers salvatges per a atraure el xanguet sense quest de les idees folles a zones essencials, per exemple on fa figa la vorera del sistema límbic i s’obre per tant la claveguera de les pulsions rèptils…
Li vaig dir que què collons fos això del “sistema límbic”, que tothom semblava saber-ho tret meu, que devia ésser el tit l’únic ruc al món que n’era, quant al concepte, als llimbs.
Em va respondre que això rai, que ara és ben fàcil nogensmenys de saber el que pensa altri. I que qui vol ésser savi només cal que se’n faci. I de més a més que arruix i fora sospites ni suspicàcies! Els casats, els socis, els agermanats, els confabulats, els sectaris. Amb els empelts no pas al cervell, ans del cervell tot sencer, només cal intercanviar-se’l — cascú sap el que l’altre no pensa; molt bon sistema doncs per a les parelles qui no saben fins on arriba llur respectiu amor…
Li dic que ix per la tangent, que d’altra banda, analitzant-ho bé, una tàctica millor és la d’anar-se’n, per al suïcidi massa de pics ajornat, al subterrani per on hi passen aquells trens esventats sempre apuntant a la revenja… Encadenats pels humans a vies sempre idèntiques, infinites, paral·leles, n’envesteixen amb llur embranzida aitants com no poden.
No pas que entenguéssim gaire, ella esclafada per la seua depressió, man amb el cap esfigassat. S’escaigué tanmateix que fes cap en aquell moment son pare. I aquest sòmines també es va començar a empatollar de quelcom o altre. Em va retreure que m’hagués lleixat escapçar cap lòbul per la seua molt estimada ans fràgil filleta, qui ara, llas, l’angoixa la senyorejava i li estrenyia el cor fins a frec d’escanyament, i, també, recony, que quina poca traça havia tingut, jo tot un professor de geometria i ella només una adolescent amb el tel amb prou feines esberlat.
Avergonyit, li vaig guaitar només el peus, embolicats amb fortes botes. Abans no s’alçurés tampoc massa, vaig fotre el camp reculant. Com ara reculava, furtiu, mentre na Nèctar davallava, amb faldilles vellutades ans irisades, i molt estretes, i una panxeta de quatre mesos i escaig, les escales.
Per les clavegueres de mon esguerrat cervell, ragen trossejats cadàvers d’afollades idees. Sent, ensum o oïc no res i m’imagín qui sap. Confonc migales per amigues, germans per amants, enveges per revenges, dendrites i axons per barrets i cons, embrions per prions, cervells per circells, monstres i espectres per sostres i respectes…
Ladi, estigues-t’hi-te’n; quiet! No te’n vagis, mana na Nèctar, quan ja havia engrapat el pom de fora; vine’m a donar’m un petó; munta exquisida, m’atreu… m’atreu… amb una atracció de cal déu; no puc esmunyir-m’hi; al contrari, se m’enduu cap a ella, aspirat com per botris de molt de xucleig, o per molls filaments de resiliències irresistibles…
Ací sóc, penedit com cap mussol en acabat de cap malifeta.
Nyam, i per comptes de cap petó, ja ho veieu vós, em mossega, i m’arrenca de la mossegada l’orella esquerra. Ara en mastega el tendrum com cap xiclet sucós. Ran la mossada, he partit com un coet… i els Coets darrere meu, n’Hèctor amb un ast roent que em vol embotir recte amunt per a després, segurament, coure’m al foc… na Nèctar amb els ullals sedecs de més de sang, somrient-me massa atractivament… aitant que el cap no em roda.
I fet i fet perdia una preciosa estona demanant-me i consirant pels atzucacs de mon sensori naquis llur grau de civilització. Se’m cruspirien doncs cuit? Això els allunyava bon trons de la salvatgeria, de la primitivitat, de la cavernicolitat. Si haguessin volgut cruspir-se’m cru, després del bell tastet que l’esmoladeta ferramenta de la deliciosa Nèctar se m’havia endut, en forma d’orella, com qui amb les dents arrenca del cirerer cap cirereta cruixent i verosa, llavors m’haurien feta molta més por encara. Car els bàrbars, que no…? Llur crueltat i avolesa assegurades.
Així, eren com dic a frec d’enxampar’m que em vaig haver de llençar finestra, tancada i tot, enfora. Els vidres trencats m’entraren com metralla on tenia el crani esberlat pel matxet de l’excel·lent deixebla Cèlia. Ui, ui, ui, i tot plegat la cosa feia mal. D’esme, dec anar llavors d’un cantó a l’altre, per quins verals qui sap enfilant-m’hi mig de gairell.
Tot d’una doncs conscient. Si fa no fa. I me n’adon que, embrancat dins la borsa espectral de les tenebres de la nit, especulava, mig corrent, amb les nafres damunt la carn botxinejada pruint i pitjant massa, i doncs fent-me el cogitar-hi força confús, els pros i contres de la meua follia del fugir; no sóc gaire murri, no, lleixant enrere la meua estimada família, esdevenint de sobte foraster pertot; on balafiava mon cabal de lleialtat? Sí que sóc doncs traïdor! Maleït, si em podria morir! Una nàusea impaïble i un sentiment molt poderós que ja no valc res m’impel·leixen llavors devers un arbre cònic, de branques decreixents, on assaig amb els cordills de les sabates de fer-hi un llaç prou sostenible que m’ajudi a penjar-m’hi, criminal. Res. Tres vegades ho prov i tres vegades caic, nous verdancs inaugurant-se’m a natges i jonolls.
L’esbós del matí es dibuixa lla baix, amb llapis gegantí esfonsat en sucs de tèrbola mel. Massa tard per a penjar’s. Els oficinistes ja corren pels carrers, llurs rialles i arguments fent-me la vida un plaer. M’aixecaré del banc vora la font. Em compraré un bastonet ben torrat a cap fleca; el rosegaré amb força sobrietat. Ja no em sagna el forat on hi tenia l’orella, ni em sagnen els treps al front. Tot ho rentava a la font. I duc gorra d’hivern.
Mut i tot sol, com ara empresonat en la cel·la del meu cos, m’afiguraré tard o d’hora (lleure rai!) el camí ortodox. Uns marrecs anaven a estudi. Imitaven les meues petjades de còmic. Irrisori, carrincló, pobret. Hom ja em pren doncs per cap captaire, o a tots ops per cap aturat, de qui hom pot fotre-se’n sense conseqüències. No m’insurgiré pas contra la influència de les esglésies i els onerosos cossos governamentals. Ells manen que hom se n’ha de fotre de tots els qui no hi pintem res. Doncs endavant.
Uns reclutes passaren amb llurs impedimentes i embalums fent-los el trepig molt dur. Malastrucs, si els podia proveir cap relleu! Els militars empren les més sinistres tècniques triades en tot l’espectre de les coaccions inquisitorials per tal d’assolir en llurs rengs de perdularis cap cohesió. Amb aquell incentiu no se’m fa pas poc el cervell aigua! Qui pogués entrar a llur sòlid reialme de seguretats irrebatibles! Tret que la meua nàquissa infraestructura cerebral no em vol d’armat. Posaré per comptes l’èmfasi en fer-hi d’ajudant a les boiroses perifèries de qui en sap de ferm la legalitat o il·legalitat — què me’n dieu doncs d’esdevenir d’aquells qui duen gases, benes i antisèptics i qui, sempre escèptics i tanmateix prou reeixits, estanyen els impulsos sangosos dels cors massa esbombats, esverats? Si podia doncs entrar-hi d’infermeret…?
No, no, llas! Massa conceptualment feble. Una pausa, doncs. Ah, com me n’enyor, dels Coets, ells sí que en sabien, d’anar pel dret!
Aprofitant tot recrement, ja us ho diré, malvisc als marges dels camps marcials, recollint-hi les escombraries que em nodreixen, retent alhora menuts serveis a les bandarres qui segueixen els guerrers. Certes frases encara generen conflictes de comprensió en mon molt putejat cervell, de qui l’erosió és més i més palesa com més no anem enlloc. Ah, i els únics calers que no tinc són els que no em trob, xavalla rovellada, emmerdissada, pel carrer.
Mes xst, que Lapislàtzuri! crida el general.
Senyor, que responc.
Foc!
Disparàvem tots plegats ensems, cascú cap al seu cantó, o ja el cantó que pus li rotés. Món d’artifici, ves. Tot s’hi valia. Tothom alhora tira i rep. Idees o metralla, impactes imprevisibles. Així, com la de tothom qui ara conec, la vida em penjava d’un fil. D’un fil esfilagarsat. I les flames dels coets, obusos, abusives bombes noves, calaven arreu; breus filaments de goig esclatant. Il·luminades falenes carbonitzades pel llamp. Fulgurants, fugaces. Perills i ofecs totjorn rai. Follia del fugir, doncs. Com qui esquia per teranyina esboïgada.
Ara, dalt cap carena, el cel prou n’era, de bonic. De trast en trast, et calia fer, àdhuc, “oh”.
~0~0~
Desactiva els comentaris
5 desembre 2010
nul i foc a bec i bec
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:52 Edit This
http://opuscle.blogspot.com/2010/12/entre-nul-i-nul-i-foc-i-foc.html
matar o morir… cruel dilema
anar anorreant per sistema
o en pic anorreat no veure’m
a cap ou estel·lar ni esquema
universal que en jo contreure’m
a la mida d’àtom o ió
ell es contregui parió
perquè hi càpiga com peixet
nedant en goteta de llet
o sallant amb urc al rabeig
del lent ambre o al xirigueig
de l’eixidiu d’un safareig
a l’empiri… enjòlit embut
de nan “forat negre” qui astut
jamai no es vol buidar del tot
bullint com vòrtex llefiscós
i jo repassant-hi els errors
com mòmia o estaquirot
quiet i mut patint tot transbord
febrint a l’empedreït crani
la perla de cada record
somiat fals o succedani
pec almirall… tot el que hi faig:
vaig de naufraig en naufraig
cruel fosc dilema del viure
no em vull ni morir ni proscriure
ningú del capbreu dels qui són
només vull ésser dalt al tron
invisible totpoderós
somrient-hi fotent-hi el gos
adormit bellugant l’orella
per a ostar-m’hi cap cantarella
que em retornés al rigodon
corretjós del mateix malson
del cruel dilema pregon
haig de matar o haig de morir…
sínia infernal… prenc la tangent
ixc esventat lluny de la gent
boig constel·lat tornat diví
deia aquell que “viu savi i bé
qui no cau en vil bogeria”
jo li diria… li diria…
o potser no… no em sentiria…
sóc massa lluny… ara entraré
a l’embut de vòrtex melós
sinistrors anant-hi i dextrors
resseguint cada meravella
a l’embús de la badiella
bona nit… i que bé m’estic
orb dins el buirac o baldric
de gelees denses i incògnites…
nits nítols i poc netes nòtules
amb mans de fum que tinc poc netes
trenant nusos sínies ròtules
de nits poc netes ni innòcues
enxampant penjolls d’idees
i amb llavis de denses gelees
el·lidir neguits d’aquell tema
i anant anorreant per sistema
intencions ninots d’anul·lar
ja em dic boirós xuclant els vacus
xarops del tub on sóc d’arrest
(i a cada bec hi rau no res
o hi rauen focs qui tot ho anul·len):
en branca encesa leri-leri
visc entre boscs d’enfollits focs
qui els desigs de tothom atxul·len
curta estada entre nul i nul
d’anar infinit cada individu
no faré pas… entre dos nuls
d’infinits mai no anar enlloc
escurçar-li la curta estada…?
encallat per sempre al funicle
que mai no em vegi nat al cicle
i que em sigui eterna l’estada
sens nul i nul ni foc i foc
eixordant-m’hi al cap cap anyoc
d’idea amb tast de melmelada
i on sigui coca no encetada
cada podrit cruel dilema
que em vol assassí per sistema
o ninot llençat a la crema.
~0~0~
Desactiva els comentaris
16 novembre 2010
miraculós proctòleg, ausades
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:32 Edit This
Pel forat del cul instantani a l’eternal ànima restretament petrificada
La primera càmera digital que em van regalar, ara fa un pilot d’anys, jovenet com era, vaig tenir una pensada genial. Em vaig ficar a fotografiar forats de cul. No solament els forats de cul de les meues companyes, tot semblants, peladets, menudets, manyaguets, sinó així mateix els d’alguns companys avinents, i, d’estranquis o no, els d’alguns adults, inclosos els de mants desvagats o vagabunds qui, amb vint-i-cinc dòlars i dient-los que ho feia en servei de la ciència, se m’abaixaven els pantalons uns instants o es llevaven les faldilles, i llavors, és clar, i de franc, també doncs els de pler de gossos i gosses, gats, gallines, cabres, xais, ovelles, bous, vaques, peixos, sargantilles, sanguinyoles, talla-robes, tritons, tartranys, serps…
El projecte era trobar l’ànima. Havia estudiat a les aules de filosofia a les diverses escoles on havia anat que els filòsofs, metafísics i teòlegs es veu que sempre s’han barallat per tal d’encertir on es trobaria de debò el seient físic de la bombolla etèria dita “ànima”, la qual, segons la peluda teoria de moltes de sectes religioses, sobreviu el cos per tal d’anar-se’n en acabat ara a un lloc piaculós, on cal expiar-hi doncs tots els nyaps fets durant la vida, patint-hi tortures brutals rai, àdhuc eternes, per a més crueltat… o se’n van, felices elles, les ànimes estortes de l’embolcall podrit de lleig farnat mort, cap a un lloc melodiós de benaurances on, sempre segons les sectes religioses, no hi fas re, només contemples els núvols i llurs gràcils coloraines, o t’hi passes l’estona cardant verges i assassinant dimonis… o potser encara l’ànima no en té prou i et bota cap a un altre cos pitjor o millor que el que no duies fins ara… o, en fi, ximpleries rai.
La qüestió tanmateix era que la meua pensada potser era la bona. Potser cap dels molt elevats filòsofs ni els teòlegs més tocats del bolet, tot i l’infantilisme palès on banyaven, no havia al capdavall caigut a pensar que l’ànima ragués (o diem-ho més fi, fixés residència) al forat llord, cagadet i pudentet del sés.
Per això em vaig fer un tip de fotografiar forats culans… com dic, només forats, només forats i prou. I ara en tenia una col·lecció d’uns quaranta o cinquanta mil. Tots empaquetats en numèric, en bits electrònics, tots al meu ordinador, com boiant florilegi universal de dilectes lotus o nenúfars de tendreta carn.
De primer havia mesos els traus de cul per gèneres i per espècies. Els distribuïa en seccions independents, segons la bèstia. Havia posats els humans a part. Segon certes sectes religioses, les cretines o cristianes, per exemple, només els humans posseeixen ànima, la qual, en acabat d’estòrcer-se de la repel·lent closca corporal, fot el camp rabent cap amunt, a ésser-hi jutjada per jutges molt severs, alats, incorporis, divins, etc. I que cap altre animal, doncs, no té ànima, i quan es mor, es mor. I au.
Vaig comprovar, per començar, que així com no hi ha ningú qui a cop d’ull pugui identificar, sense acompanyament de cama i resta del cos, si un peu escapçat havia pertangut a home o dona, tampoc amb el trau d’arrere. Els traus d’arrere d’homes i dones, xiquetes i xiquets, són si fa no fa. En pic havia tretes les etiquetes on hi deia “femella” o “mascle”, no sabia pas distingir qui fos qui. Sense pebrots ni figues, les instantànies eren idèntiques, en boldrons que haurien inclosos ambdós sexes i qualsevol edat. D’antuvi em gratava perplex la clepsa. Mes en acabat em deia, tant se val, la qüestió que… vet ací tanmateix el forat del cul d’un ens (femella o mascle) el qual posseeix una ànima qui anirà eventualment al cel (després de cagar llets durament i estrènua durant una llarga estada al purgatori) o, d’empertostemps, pels segles dels segles interminables, a rostir-se al repulsiu infern. Això és l’important: que el forat del cul dels humans és idèntic a si mateix. Les seues propietats són úniques i intransferibles, i això és el que els fa superiors, i doncs molt dignes d’ànima.
Mentida, tanmateix! Car, llas, immediatament vaig adonar-me’n esparverat que si treia etiquetes en d’altres gèneres i espècies d’animals… (i s’esqueia que havia recentment anat al zoo i ara tenia exemplars d’anus doncs de gairebé de tot, girafes, goril·les, hienes, taurons, balenes, dracs…) me n’adonava astorat, dic, ai, que els forats de cul de gairebé tothom eren aitambé si fa no fot!
Tret de certes serps, i certs peixos i llangardaixos, massa nets i fins… els forats del cul de gairebé tothom a la terra eren idèntics… cap diferència entre el forat del cul d’un humà, diem-ne, i el d’una gallina, un gat, un mico, un gos, una cabra, una mula… etc… (tots aqueixos darrers coneguts antics amants dels més bugres humans, naturalment, mercès a llur proximitat i manyagueria…) però tampoc cap diferència amb el forat del cul d’un cocodril… d’un pingüí… d’un estruç… d’un monstre verinós qualsevol a qualsevol tundra o desert, rabiós i molt rebec… o ja, el forat al cul d’un dinosaure viu o glaçat… i àdhuc, augmentat, al forat de cul de cap insecte i al del de mant de mínim, diminut, cuc i tot!
Fotríem doncs goig. Allò em ficava en un maleït dilema. O totes les bèsties del món tenen ànima (em dic) o cap no en duu!
Amb l’ordinador sota el braç, vaig córrer a veure el capellà Marquès, de la parròquia de santa Cracatua. Era el “meu” confessor com era petitet. M’acaronava els collonets mentre li recitava tots els meus vergonyosos piacles. Em ficava un dit al seient de l’ànima mentre li explanava, a demanda seua, quins dels meus piacles tenien a veure amb quants de camins me la pelava. Era molt bon home. Amb el seu encoratjament i amb la seua dolcesa, si arribava malmirent, empegueït i ple de càrrecs de consciència, i dubtós de mi mateix, que mai no fóra re, sempre me n’anava del seu confessionari ple de vàlua pròpia, segur que arribaria lluny, palpablement apreciat, estimat físicament i òbvia per un home al capdavall tan ensenyat, delicat, informat i eminent, i de més a més íntimament connectat amb els poders místics, etc.
En dir-li el meu projecte d’identificació del lloc on rauria l’ànima i del resultat esborronador que n’extreia, esgarriat capdecony de manguis, l’insigne lletrat va caure en pregona meditació.
Al capdavall em va dir, molt savi: “Manel, saps què? T’hauràs de fer capellà, com jo. Car és palès que ets home de cultura.”
I va escriure això al capdamunt de la meua col·lecció immensa de traus emuntoris: “Cultura = cul-tura = (cul = forat del sés) + (tura = capell) = cultura = merda al cap. Qui comprèn això ho comprèn tot.”
Afegí, pensiu, aviant petites molt prenyades capcinades: “Hom diria que només són els barcelonins més carrinclons i ridículs els que en diuen “cul” d’algú qui és “cult”… mes en realitat són els qui, sense saber-ho i estrafent lamentablement el mot, al capdavall se n’entenen millor. Car de bo de bo ésser cult és ésser cul.”
Llavors em convidà a fotre el camp que tenia feina amb els bavosets minyons del catecisme. Li vaig agrair la vital lliçó, li vaig besar l’anell i, tot ensenyat i científic, vaig eixir al vespre virginal i impol·lut.
Pensava que m’hauria dit que em fes proctòleg, armat sempre amb el meu lluent punyent anuscopi, anant pertot lo món curosament ensumant esfínters. Però no. Em va dir capellà. I, fent-li cas, això sóc ara. Empenyent la falòrnia una mica més enlluny, com l’escarabat merdisser la seua merdeta cap al cau de les merdetes. Car això de l’ànima sempre se t’enfuig pel mateix foradet.
I al capdarrer tots vivim de merda. Sense merda, la religió no és re. Però tampoc no és re, re.
Una cosa he notat confessant els pobres dissortats fanocs, els malastrucs cretins qui colltortets se m’atansen que els consoli escoltant-los, i llavors misericordiós condonant-los-els, els bestials crims i fantàstics pecats que duen damunt massa feixucs, i esllomant-los ferm. La majoria els put la boca que segurament no els deu pudir tant ni el trau d’avall. Amb això què vull dir…? Que ho esguardis pel forat que ho esguardis, això de l’ànima, vós, pudorota rai.
~0~0~
Desactiva els comentaris
29 octubre 2010
Neguitosa (1) i (2)
Filed under: General — heroi hodiern @ 22:45 Edit This
Neguitosa (1) de n’Octave Mirbeau (1907)
Davant nostre, tot sopant, a la taula de la vora, una jove anglesa, rossa, s’aixecava, anava, venia, i adu asseguda no s’hi podia estar quieta cinc minuts. Sos dits jugaven amb el ventall, amb el cigarret de broquet d’or, amb els anells, amb els cabells. Un collar li saltironejava al coll i me n’adonava també que, sots el seient, els seus peus no se sabien aturar de bellugar, es descalçaven i es tornaven a calçar amb unes sabatetes argentades on la seda de les seues mitges blanques es neguitejava… Tot d’una mon esguard ensopegà en el seu l’angoixa de no saber trobar amb la punta de l’hàl·lux la sabateta qui amb una capitombeta se n’havia allunyat massa. La senyoreta s’enrojolí encar pus, i semblava que la sang se li remogués part de dins talment que on el peu es crispava, a mi la mitja blanca se m’anava representant més rosada, adu rogenca, fins que el peuet no fou capaç de reconquerir la sabateta argentada ja per a desaparèixer-hi…
Aquella nit jo dormia com un benaurat, amb un son pregon i sense somnis…
~0~0~
Neguitosa (2) de n’Èrrel Rellogacrims (2007)
Quan feliç clapava havent enllestit
De pelar-se-la com un malparit
Pensant en la delitosa angleseta
I en el seu peuet qui la sabateta
Esverat cercava sots les tovalles
Dels viatges les estranyes troballes
Volien que si n’Octavi Mirbell
(Famós normand qui escriu llibres de pes)
Pensant en la roent se la pelés
Pensant (entre d’altres bons druts) en ell
L’angleseta moguda, de l’hotel
Ara a la cambra de la vora, fes
Justament el mateix – i amb més de zel!
(Més fort calmant cal com pitjor l’estrès).
~0~0~
Desactiva els comentaris
28 setembre 2010
i jo fent força, fent força
Filed under: General — heroi hodiern @ 8:48 Edit This
Deessa al camió
–Ens hem barallat amb el xicot i m’ha fotuda fora el
cotxe
ara em cal tornar a casa caminant carretera
amunt
és una carretera pobra, camperola (com se’n diu,
rural)
s’enfila entre magres bosquets d’arbres
escarransits
sovint mig enfonsats en aiguamorts
no hi ha gens de trànsit, el vespre és gris
de sobte un camió
el veig de lluny i és molt perillós
va tot armat de ferros i duu un remolc també armat
de ferros
que balla d’un cantó a l’altre de la carretera
amb la fúria d’un fuet titànic
no sé ara a quin cantó de carretera anar a raure
el remolc com la cua ferotge i eriçada d’un animalot
antediluvià
et podria doncs esclafar
tant a l’un cantó com a l’altre
m’esquitll cap a la dreta i llavors cap a l’esquerra
plena d’angoixa, sense acabar de decidir on m’hauria
d’entaforar
abans el mateix camió no m’envestís
o el remolc no m’enviés a dida
al capdavall, totalment esfereïda
em llenç daltabaix, de cap a un sot que em surt
avinent a la vora
amb gran terrabastall el camió s’atura a la meua
alçada
en aturar-se el brogit del motor, sent de baix estant
unes riallades clares
davalla del camió la femella qui el menava
és una dona paradigmàtica
és una deessa colossal
una estàtua qui es belluga clàssicament i qui ara
s’esclafeix doncs
en veure’m aclofada i llorda al sot
–Por, migpet? Amb por no es va enlloc! – em
diu, i m’ofereix la mà
perquè pugui deseixir-me del clot estret que
anguniosament m’engavanya
–Puja amb mi – em diu
–No puc; tornava a la Vila Grossa
–Ara mateix hi vaig jo
descarreg només una petita tossa aquí mateix, i
som-hi; au
vora d’ella m’hi trob aitan bé
és com una guerrera dels temps mitològics
formosíssima, fortíssima, mortífera
–Com et dius?
–Dolceta… Dolça
–Dolça… i m’hi jug que la teua sangueta és vi
dolç – m’acarona
alhora les cuixes amb ungles esmolades
i pens que si fóra gata em posava ara mateix a
parrupar
car m’hi estic aitan bé, tan protegida
els garfis de les seues ungles com àncores de
seguretat
i bleix, apaivagada, com ara de bell nou dolçament
bressolada
per qualque celestial gloriosa heroïna
dels meus somnis més casts de verge
sentimental
i el pet que avia és com ara un tro potent
i se’n riu, i vull imitar-la i em surt un petet molt
tímid, i em diu
–Peta’t tan fort com calgui
al món no s’hi va de migpet
amb por no vas enlloc; peta’t, riu-te’n
soroll rai, trenca el que calgui
envia als collons tot el que et faci nosa!
i se m’escapa a cient algun petet més ardidet i me’n
ric de valent
car mai com avui no m’he banyat en tanta de
benaurança
ni he tastada tanta de llibertat
i fins doncs gos enfonsar el cap rialler entre els seus
pits fenomenals i tot
i hi sóc, com dic, tan feliç mentre menem aquella fera
metàl·lica
carretera envant, i aitan esbojarradament i sorollosa
com podem
el rabiüt remolc alhora tolent i arranant a tort i a
dret
arbrots animalots signes
tot d’una la deessa frena enmig d’enlloc
–Ja hi som, la Dolça; una feineta i ens en
tornem
davalla del camió, s’atraça poderosament cap al
remolc
i cada cop més horroritzada veig què fa ni què
s’empesca
d’un caixot amarrat al remolc en treu dos farcells
humans
són dos homes lligats de mans i de peus, i
emmordassats
els duu penjats un a cada mà com si dugués dos
catxaps de no re
–Vine, que els sebollirem
gairebé caic del marxapeu
em tremolen les cames mentre li vaig darrere
els farcells (aquelles dos homenots empaquetats) es
debaten maleïdament
–Els duc vius, perquè tot i que puden de merda
del cagats que van
encara puden menys que no si fossin ja
morts
i la seua rialla esclata i retruny pels boscs
desolats
els ulls de por de dos ostatges m’encomanen la
por
i, marejadota, em vaig endarrerint
i la colossal beutat es tomba i em repta
–Amb por no es va enlloc, migpet!
i m’etziba, la formidable, formidable empenta
i entre panteixos i ais reprimits
assoleixc tanmateix de mantindre-me-li
prop
s’atura a un clap
descarrega d’espetec els dos homes o gegantines
larves allí mateix
(llurs embalums inquiets impotents d’anar
enlloc)
amb una pala de tall esmolat que duia fins ara sota
un braç
en un tres i no res forada el terra del clap pedregós i
sec
n’escapça les rels com si fossin només nervis
enfebrats d’una terra retuda
i ara sense cap mena de pausa ni cerimònia
com si encara enfonsés el ferro a la terra
amb el tall esmolat de la mateixa pala
comença de fer bocins un dels dos
enfarcellats
li talla les cames si fa no fa a l’alçada dels genolls
els braços si fa no fa a l’alçada dels colzes
llavors el coll
rodola el cap horroritzat
–Són més fàcils de colgar quan els tens fets a
peces, migpet!
m’ho diu rient amb dents qui relluen
gloriosament
no gens cansada, comença ara de fer bocins l’altre
home
i jo ja no puc més, me’n vaig corrents
me’n vaig, corrent, lluny d’aquell malson
tan lluny com puc
–Migpet, et perdràs!
els riallosos mots de l’heroica deessa em retopen pel
cervell
com si amb la veu m’hi llencés boles negres de goma
densa
he trobada una barracota perduda al bosc
sembla habitada; truc a la porta
em surt, mandrós, un home gran, petitó i nerviüt,
burleta
–Ei, la minyona, quina carota; quin llop més lleig
no has vist!
–Truqueu de seguida a la policia, si sou
servit!
Hi ha una boja al bosc qui assassina
humans!
–Una boja, oi? Entra, entra, que hi
trucarem
ca seua put tota a podrit
–A la cuina hi deu haver conyac – m’hi atraça
amb el gest
i, tantost m’hi faig, ell despenja l’aparell –Policia!
Correu-hi, correu
sóc el del Mas d’en Fosc; per la vora s’hi foten
terribles crims
que astorarien els més bemparits i tot!
a la cuina la pudor de podrit encara és pitjor
no hi trob enlloc cap estomacal
ni al rebostet escrostonat
beuré d’una ampolla de vi agre que hi ha a la lleixa,
ecs!
per la finestrella o l’espirall del rebostet
hi veig fer cap l’escultural camionera
s’adreça a pas de guerrera a una bordeta o canfelip
molt desmanegat
en treu, penjats de cada braç, dos altre homes
lligats de mans i de peus, i emmordassats
amb la pala de tall esmolat fa un clot a terra
no gaire lluny del rònec canfelip
esfereïdament me’n vull tornar
mes unes mans de ferro m’amorren a la
finestreta
el Fosc, l’home podrit, em té collada
i ara m’endinya cul amunt el seu vit roent, quin
mal!
quin mal mentre em viola l’home podrit
i fora, la bestial divina beutat desmembra els seus
ostatges
esparverats i muts
i ara tapa i atapeïx el clot i el Fosc se m’ha escorregut
al recte
i ara jo potser volia respirar
i veig la deessa marcial qui treu dos cossos més del
canfelip tremolós
quants d’ostatges desesperats no hi deu tindre
amuntegats
afetgegats; n’hi deu tindre milers!
trinxa amb tanta de facilitat
i amb tanta de destresa de traça de gràcia
trinxa i trinxa
trinxa, a reguitzells, humans
els trinxa per a millor encabir-los a cada sot
angoixant i estret
i alhora el Fosc torna a burxar amunt, entre la sang i
la merda
del meu adolorit budellet d’avall
el meu trau d’arrere
aquell clotet jussà fins ara tan estretet i
primmirat
i ara bojament botxinejat
potser ja aitan ample i adotzenat, complagut, com
l’altre
–No! No! – anava a cridar
mes la mà podrida del Fosc no m’ho
permet
–Sobretot no l’ofenguessis; ella no permet que
ningú l’ofengui
aquells qui avui sebolleix l’ofengueren ahir
i ella els tol la vida els tol la dignitat els tol la
individualitat
els tol cada sentit
els tol d’empertostemps el mateix record
car ningú mai no els trobarà ni sencers ni a bocins ni
els identificarà
en barreja els bocinets i hi llença un dissolvent
perquè es fonguin
en un aixarop molt repel·lent
tragits d’orxegada em sacsen irresistibles
tret que el Fosc amb el seu alè podrit a cau d’orella
em teixeix
amb filets d’esperança una cenyida mortalla que em
refresca l’esperit
–Tanmateix no et capfiquis, que ara mateix farà
cap la bòfia
i és cert, sentim trucs a la porta de la barraca
–Fosc! Fosc! Policia!
mes, oh desil·lusió, immediatament les clares rialles
de la guerrera
es barregen amb les fètides del Fosc
qui ha pretès d’anar a obrir “els agents”
escruixida i alhora tot d’una resolta
m’he feta doncs forta dins el rebost
he falcades ambdues portes
o la porta i el ventall de la finestreta
l’una amb un tallador massís de tallar-hi carn
l’altra amb un tamboret
i jo sóc enmig fent força amb els peus contra el
tallador
contra el tamboret amb les mans
i m’haurien doncs d’esclafar abans no reeixissin de
treure-m’hi
fora, incessants, les rialles es perllonguen
indefinidament
i jo fent força
fent força, fent força perquè la meua gàbia sigui prou
hermètica
fins que…
sirenes de vehicle policial
la bòfia salvadora!
trucs ferms ara, i fermes veus d’home
–Policia! Obriu!
ah que contenta no estic
alliberada al capdavall!
sóc jo qui ha corregut a obri-los
els dos ben plantats agents em diuen què
tinc
–Doncs… – i començ d’explicar-los-ho…
quan…
quan el tercer dels policies també entra a la
barraca
hi fa cap fent xanxa, molt bonhomiosament
–Aquest trist darrer mendraig, tanmateix, renoi,
la sentoreta
hom en diria avantsala del paradís
les flaires celestials, vull dir!
i tots tres amb bon humor se’n riuen – àdhuc m’hi
afegiria
tret que ara la veig, el tercer (la tercera) dels
policies
un neguit pregon m’acull
una angúnia m’ennuega
un nerviosisme em trasbalsa
la tercera agent…
s’assembla talment a la guerrera del camió!
hom en diria bessones!
ja no estic segura de re
m’interroguen, bona gent
i per comptes he començat a quequejar
esmeperdudament
els bòfies no saben què escriure
em guaiten esverats –Què…?
Què…?
musclejant se’n tornen cap a fora i em lleixen soleta
amb la dona
em diu, somrient cruelment –Por, migpet?
Amb por no es va enlloc
m’engrapa pel bescoll
m’aixeca com si li sóc farcellet de palla; a l’altra mà ja
hi duu la pala
fora finestra, els tres mascles fan l’orni
els pseudoagents i el Fosc potser cacen bolets
fosforescents
per a la minestra de la nit
ara que sortirem pararan compte a tombar-se-li si fa
no fa reverents
no voldran pas ofendre-la
es veu que tothom qui li tomba l’esquena
l’ofèn.
Desactiva els comentaris
6 agost 2010
teatre estrident, i hi tinc i hi faig un paper redéu galdós
Filed under: General — heroi hodiern @ 1:04 Edit This
Maldecap de teatre estrident, i hi tinc i hi faig un paper redéu galdós
Escolta’m, saps què? En Pèricles Periples adorava els espectacles desproporcionats on els escenaris rumbejaven tecnologies dels sistemes clàssics desmanegadores rai; quan les vies confluents, en vectors vivament acolorits i enlluernadors, fluïen aparentment inviables, com les llampants asímptotes de la hipèrbola, cap al nou centre on el sobtat protagonista llavors sallava, allò ell ho trobava vàlid d’allò pus; l’argument, en canvi, és allò altre que l’hi portava més fluixa. Ahir, a l’obra, això s’hi escunçava, llas, que es veu que lleixàrem, els maleïts humans, de pixar, i que doncs consumírem l’oceà en quatre mesquins dies; i llavors què? Doncs merda astringent rai; tot altre animal és més previsor, i, si cria massa, sap que se’n va a parir panteres en un tres i no res, car coneix, cada animal, instintivament si pus no, què cosa fóra equilibri, ço que els datspelcul humans no tenen ni ensum de què collons podria mai ésser. Hum, era un bon argument, mes allò que de debò el feia trempar, com dic, eren les lluminàries i els increïbles i marejadors horitzons i perspectives que les lluminàries creaven; les seues nues retines, com les de qualsevol altre humà amb salut, només eren capaces de veure set per cent dels fotons llençats — i n’hi havia d’haver set ensems almenys per a veure-hi re, car amb menys de set fotons aplegats alhora no hi veia ell (ni cap de nós, per moltes d’ulleres que ens clavéssim) re. A l’escenari hi bategaven doncs els agressius escamots de fotons, i, a un vèrtex rònec de platea, el pols d’en Pèricles bategava ensems – com més els uns, més també les sincopades botides artèries al coll d’ell. Ahir, com sempre, car tothom qui ix a un escenari ho fot per a fotre-hi el bufó, el merdós albardà, el titella fat de qui el fat és histèric desmanec, hi van haver hilaritats i les cròniques apoteosis doncs de les rudes caigudes abruptes trencacolls avall, i els culs qui emmirallats s’enfonsaven a aigüeres clafertes de sangs i d’altres secrecions – tothom qui mai ha vist teatre sap la hiperbòlica sabatera femta que s’hi cria, pas que m’hi estendré doncs gens. A l’altre cantó del teló, el món de veritat no és mai així – monolític, axiomàtic, un instrument més dels poders de la repressió i la superstició; el clima autèntic, al contrari, s’esdevé dins un marc de destitució, de fantàstica humilitat, de misèria i de dolors inescandallables. Ara, en la foscor, ponderava en Pèricles l’obra d’ahir. No podia aclucar’s. Un escamot de mitgesmerdes capsdecony i llepaculs, armats fins al plomall, nafrats a oldans indrets, tot i que encara prou vius, avençaven llordament per exòtics destruïts reialmes amb l’afegitó brutal d’explícites violències fetes als furtius deshumanitzats íncoles, els quals de bon començament no s’havien volguts embolicar en els sanguinaris tripijocs dels invasors i ara, a frec d’anorreament doncs, eren farnats inhumans qui es dissolien en pruents suplicis damunt un terra xop de sang i un aire podrit i ple de nigues mosques. En Pèricles arrufava el nas. Ah divines restriccions que coincideixen amb les evanescents tendències que tenim (els humans intel·ligents qui desperts somiem) de desviant’ns-ens per llisquents tangents qui a pleret s’autonomitzen, deslligades del globus terraqüi mateix, globus blau lleig com cap verdanc maligne a la cuixa d’una bagassa diabètica i que no encapsa en la seua gruixuda greixosa malaltissa circumferència altre que matèria fecal fàcilment accessible ans destriable, llas, pels qui hi som casats – car, això de casar’s, oi, ja t’ho ho diré, quina voga més àvol! Cal teòricament ésser aquiescent amb els anarquistes marxians qui adés ens pessigollejaven dretament (abans la reaccionària repressió feixista ambient d’ara molt escarxofadament no se’ns instal·lés enmig com cul asfixiant de gòrgona a la gola) amb la idea que el paradigma òptim de l’eros fóra no pas el martiri i la negació i doncs tostemps la privació intrínsecs a l’aparionament per les forces repressives clericals i policíaques degudament sancionat, ans l’equanimitat universal on no solament tothom cobra exactament el mateix faci el que faci, ans té dret a cardar’s el mateix cony – o forat de cul o altre orifici (esfinterit o no) – que se li planti amb prou deler mutu si fa no fa davant. Equanimitat, vull dir, ja m’entens, equivalència, igualtat de mèrits i de vàlues d’esperits innocents (al cap i a la fi, viure és tan curt!); i llavors, perfecte; ni gelosies ni enganyifes sentimentals, ni crims passionals, ni pareguts insans andarivells. Les dones són tan valents, polivalents, polimorfes, mal·leables, perverses, amb cada forat adequadament burxat gaudint-hi un món. Això rai. Tothom sap que les dones, com les tites o les querrines, el primer gall o boc que se’ls atansi gaire i les enllepoleixi prou, i elles au, cul amunt, franc! Era fosc, doncs, en aquella cambra estantissa i romàtica seua, densament fosc, i cap feix de set fotons no el percudia insistent nineta endins. Món de feixismes, ja et dic! Àdhuc els fotons són feixistes! Tot ve en feixos – els escamots d’invasors, les fosques forces del mal, les cèl·lules esventades dels càncers, les proteïnes víriques, el formigueig de pega humanitat qui s’ha beguda l’oceà… No! Només l’individu pot ésser lliure, i només l’ésser lliure pot viure plenament — aparellant-se amb qui vol i el vol, i això molt ventissament, i anònima — com el fotó sol, sempre invisible, sempre incògnit, ignorat, amb prou feines mai enlloc; estort de cap ull censuraire, correcte, estricte i xafarder. El llit li grinyolava com decorat mal collat. En Pèricles s’havia fet el propòsit de tocar’s els dits dels peus. Aquells tentaculars, rudimentaris, fonaments del seu ésser, no en feia pas gaires, d’èpoques ni de temporades, que tampoc no era capaç ja d’atènyer’s. En la foscor no es veia pas doncs com en cap mirall – gras, contundent, rodó, empedreït, ciclop. S’hi veia atlètic, apol·lini, terpsicòric, petaurista, trapezista – ivaçós, espiritual, aerotermodinàmic. Amb tècniques contra-intuïtives, assolia, hipnagògic i crèdul rai, llavors d’alzinar’s part damunt el grumoll estàtic i virós de la societat hesitant, i, monumental i prematur, hi esdevenia dinàmic com xaronot “esperit sant”. Totes les tesis de la força sempre en relació directa amb l’estatura eren per a ell no solament veritats no gens sinuoses, ans fotent mà llavors al seu dipòsit de voluntat vel·leïtosa, es catapultava satèl·lit estroboscòpic llampant i cridaner, de qui els esgaldinys penetrants, com dic, duien a vertigen insuportable els altrament indiferents patolls de voluda vegetant enjús d’ell, amunt, enjòlit com prodigi monstruós qui xiulés magnèticament a les orelles de les com més anàvem més escarransides multituds qui tanmateix encara sobreeixien (pel nombre sinó per la magnitud) del verdanc insidiós al cul meretrici d’aquest carallot univers condemnat. Rabit, en raptant ans reptant assumpció, en Pèricles s’assumia lluminós alat serpent sant bo i pelant-se-la part damunt la putrefacta gernació, de qui l’aplec immund de coneixences era únicament la feu, la morca o el romanent corromput qui virulentment corromp, i la seua lleterada es tornava, enmig l’aire mateix, perniciosa doctrina esbarriada en paperets, en llustrins i lluentons, injustament cremats a mig vol per les aviacions de guerra de tots els estats a qui l’ultraesbombat destí els fotria del tot figa tantost esclatessin a les ments dels embadocats de baix els paperets molt teatrals de missatges cabdals alhora a caramull farcits. Car si l’espectacle (escrit o no) no ve escanyadorament farcit fins a les ganyes, per què perdre-hi l’estona? En els detalls superflus és on rau l’essència d’allò de debò bo. Ni es tocà els dits dels peus ni s’arribà sisvol al genoll – i ara en pagava tanmateix, de tant d’estendre’s debades, pobrissó, la penitència. Se m’han col·lapsats els bessons a les tíbies, o vull dir, enrampats els panxells. I al paltruu tot m’hi és ocàs. Difuntes en davallen les aigües desharmonitzades de les sèquies qui em reguen el desert impassable del cos il·limitat. Anava a dir, inconveniències rai, cos dilapidat. Al prosceni del seu magí molt histriònicament hi actuava. Per pampalluguejants bambolines elèctriques molt capriciosament dramàticament encès. Per sort, fora ja s’hi veia. En Periples, amb mal a cada juntura ni articulació, s’embotí en brusa i faldilles i eixí, sapròfag, a escorcollar cossis i pers d’oradures i escombraries. Llençats peluts volums cafits de violències i rapacitats en trobava a munts. Allò que cercava nogensmenys avui era teca a dur’s al pap. Deformat i geperut (el tossal hirsut del gep capllevant-li malgrat la tossa fofa de greix ranci que és l’estesa de la seua esquena gairebé per cap decent agrimensor no pas tinguda per gens viable i menys doncs galivable ni escaujable), ranquejava de cossi brut a cossi encara més brut, llevant-ne tapes, escurant-ne solatges, i amb sarcasme i àdhuc ira comentava alhora sobre la qualitat del rebuig d’avui com avui. Un rebuig que no es podia pas acomparar ni pensaments amb les atroces flors victorioses dels rebuigs d’antany. Allò era rebuig! Ara el feixisme impera, i doncs tothom ha esdevingut traïdor: allò que hom llença a les escombraries ve carregat de maleïts verins. I àdhuc quan entres a pispar ni a furtar mai a cap magatzem, els queviures t’hi puden a cony agre i àdhuc a prou malalt cul, i a repulsius llevats i a conreus virals d’esquitllèbit eixits de ghettos, i pitjor: d’irrellevants oficines de censura i d’exclusió. Ah, els bandejats productes d’abans: tenien una qualitat superior a les matèries de luxe ara venudes — matèries de vòmit que nouen el païdor més cuirassat. En Pèricles no despèn en re altre que en anar al teatre. Per això es nodreix, detritívor, d’allò que hom escopina fastiguejat. I per tota aventura obscena ni luxuriosa, tria d’escórrer’s al seient on les llums esdevenen més esbojarrades i li tenyeixen les pelleringues exhibides amb les tonalitats més esfereïdores ni fantàstiques. Ni li cap cloure la mà al seu filferro rovellat de vit i llavors frenèticament sacsar-hi – ell sol subtilment se li desfà en aigüetes rovellades qui mai ningú en acabat no serà capaç de desencastar del seient on seia. Aigüetes no gens sagrades profusament vessades qui foraden territoris de fusta i de cautxús, i d’altres no gens prestigioses matèries, com els vampirs i llurs corpuscles (de les comissures i dels ullals relliscant-los) marquen indeleblement els colls dels ferotgement amputats, escapçats, qui en trànsit romanen nogensmenys en acabat damunt llits fets ara planetes de feltre, fets a llur torn vehicles qui no es belluguen, ells, per molt que els sacsis, car sense ales aparents volen, ausades, per mons només idíl·lics. Finestres es baden i s’esbatanen perquè llits en sallin, sanguinolents i purs. Ah, aquell llit volador violat pels constants vampirs! Com s’aixeca part damunt els mamífers microbiòtics encadenats al verdanc putrefacte i hi creen pors i sotsobres i angúnies que cap valent microbi ni capeix gens ni menys venç. Els més aclofats colguen els ulls en cendres ardents. Els més ardits besen la pols, nafrats així mateix als ulls per aquella llampant veritat que els cels salla com precipici de persuasions on vertiginosament et perds – com clauet roent qui ets qui cau al pou on els àcids et fonen instantanis. Hi troba oipús als pers de la brossa molts de remeis d’apotecari infame. Els verins farmacèutics en Periples se’ls enduu a l’orella, a escoltar’n les moribundes exposicions cada cop més breus i irracionals. Desafien llurs discursos pòstums el seu còrtex. Discorren de fames que enduren tot i el pas linear o circular del temps, fames cada cop que anem més congriades amb equívocs no gens apòsits, amb concrecions superficials que el cor de tota essència o pinyol amb queixals d’anorreador contagi raten, amb escenes ni arguments amb nous subterfugis afegits que cap cap despert no creuria ni un instant mereixedor de cap toc d’atenció ni ratlla que subratlla. Com a compensació ni pal·liatiu davant tanta de novella absurditat ni molt desil·lusionant incoherència, li diuen o duen a cau d’orella tanmateix certes píndoles ni aixarops fragments d’indicacions ni atraçaments que menarien a certs tresors colgats o malficats en fornícules on hom diria qui hi viurien cadàvers a mig descompondre’s o descomposts ja del tot. Tot podrimener duu de cor un tresor que enrampa. I tota façana relluent amaga merda. Tant se val. Re no sembla el que és ni és el que sembla. Tot és doncs teatre i les llums dels llums només serveixen per a amagar la teca. Aquest matí me l’he trobat barrigant al “meu” per i me n’ha dites més de les que no dic ara i tot. Em diu que s’hi adhereixen obres mestres, als pers de certs babaus ni nyèbits qui no saben ni el que (hi) llencen – volums amb miscel·lànies referències a complicats fenòmens, idees còmplices a les solucions bàsiques, optats qui resolen els dubtes ni qüestions dels universos diversament projectats per raigs caòtics – peluts toms als pers, ausades, Segimon, que em diu, estudis pregons d’històries claupassades per exemple on les marastres se t’enrabien i has de pagar’ls tribut: un llardós llord tribut de sous i sous alhora guanyats i despesos a llur llit, un llit matrimonial, llong com la nit després que et mors, on t’hi trobes inadequat com cap pagerol al teatre més estructuralment lluent ni il·luminat. Les marastres t’usen i abusen fins que et parteixes pel mig, i esporàdicament, esponcellant-t’hi, el teu cos un ou prim de closca, descloent-t’hi, doncs, reneixes paròdic. Ara ets molt més petitet, mes ets un argent viu – atacant, murri, subversiu. El procés pren una vida. Ignorem-ne si et plau la pornografia: cal cardar interminablement per a tornar’t ou de closca prima i llavors renéixer’t miniatura zelosa de justícia. I ara, renat, reps franquícia per a viure’n doncs una altra – vida novella de qui pots sospitar’n la utilitat, si tens aitanta d’experiència ja de bon començ. Feia que sí amb un cap que em pesa, com més anem i més me l’omplen de plom, més. S’esclafí llavors en Periples; se’n rigué com se’n riu un savi de qui les imprudències, considerades bagatel·les i prou per part de tot el món “creient” i assenyat, causen vídues i orfes a dolls, car inventaven armes encara més, ja no dic dissuasives, mortíferes, anorreadores, deshumanitzants. No dissimulava la meua perplexitat: això, Periples, és una altra indecència que t’has empescada tu sol; se’m fotria estrany d’allò pus que en aquestes èpoques de foscors i censures capitalistes, haguessis pogut veure anit una obra d’aquesta tenor ni que fos embolicada, camuflada, amb els esclats de les més grosses lluminàries per a marejar la gent. Ets, Segimon, em torna ell, un carrossa perillós, un protofeixista de qui les fidelitats a la resistència fan tothora pèrfids zig-zags; tantost aproves com desaproves el teatre del món; et fa tremolar i t’ompl oimés de calfreds i tremolins el secret impudent de les conductes dels senyors més com cal revelades a les magnífiques obres que veig; garantiria rai que t’enviliries minuciosament i cavernosa si mai sabies on les fan i t’hi poguessis ficar d’estranquis o d’amagat; no aixecaries llavors pas objeccions! Hi romanies encantat, sol·licitant-ne més i més, i de pus verdes ni punyents. Ets un hipòcrita, em diu. I ho reconec. Tens raó, Pèricles, lleixa’m cedir; amb precipitació de gendre qui orbament vol heretar, faig veure que sóc un sant minyó efeminat i en canvi les pus robustes horrors em corren alhora pel consir; per qualsevol motiu, perpetraria, si no fos que l’avantconsir i el volpellisme intrínsec em garroten el mentisme, els crims més agressius. Sentenciava a mort molt cruel els de més dels meus vils coneguts – xerecs, àvols, roïns. Flastomava esmeperdudament davant cada secta de superstició merdosa, feia volar cada mosquea, catedral, sinagoga, templot i templet, em cagava virulent i diarreic damunt cada cretí i cada moro, en trepitjava cadascun dels dissortats de llurs nadons per a estalviar’ls una “educació” de brutícia irrespirable i de podrimener contagiós. Les meues lleterades, ara tan acollonidetes i gentils, detonarien com si mon vit fos cigar de dinamita, de TNT. Perpetraries, si no fossis aitan covard, Segimon, les barbaritats més saludables, ja ho sé. Car tinc, com tu, Periples, uns principis obsessius i em guait amb vitriòlic susany i m’ofenen qui-sap-lo els psicòtics perillosos cagallons que la gent normal serva desada a l’inútil crani com si fossin circumval·lacions de sa cervell. Les llums coents i virolades de llums, focus i projectors que un panòptic proper vomitava ens van caure aleshores part damunt. Ens vam doncs haver de dispersar disparats, car el nostre minsoi feix de dos no era pas permès. Feblement ponderava ara la conversa. L’embalum fètid d’en Periples es fonia com Sol fosc qui es pon i s’enduu alhora amb la gravetat ambient tota la llum. Em trobava tanmateix fort lleuger. En esguard a l’estimulant petarrera intel·lectual jaquida enrere seu pel beneït Periples com solcs, aups o ròssecs d’angèlic dimoniet qui com flama de fums inspiratius em venia a visitar un enteniment ara doncs encès, m’hi rabejava doncs com ara en estany estantís i tost hi sóc grotesca libèl·lula qui s’allibera de feixugues crisàlides i liba llisquent ans llambresca merders. En honor a les mateixes emocionants premisses, sagnava d’un dit tallat i sagnava a les genives encetades per alguns dels tuixegosos vidres embotits per traïdors, infiltrats i botiflers al bocí d’entrepà trobat llençat que mastegava desinteressadament, i no en feia cap cas. Calia en canvi posar l’èmfasi en el mite omnipotent que, per l’esforç vernacular del talent, reeixia a manifestar’s a desgrat de les lluminàries on s’embolicava l’espectacle perquè passés censura. Els genis són, és clar, molt excepcionals – llur sentit de l’humor i llur profanitat molt esmolada atien l’esperit del més adormit. Ah, si gosés, i si sabia sobre on el feien, com m’hi faria — com m’encaminava ara mateix devers el local disfressat on el teatre ocult guspireja vivaç! N’estic segur, hi jubilaria gargantuesc. Potser vagaré demà, i cada endemà després, pels voltants i, entre la plebs posseïda, hi encalçaré en Periples, de lluny, com qui no ho vol, com si no hi sóc, concís, espantat, sense bordar, llampeguet no gaire vist, a frec de fondre’s en re. La meua pell viada de verds i porpres industrials s’esgarrifava a la idea que, bo i sobrant astut el jou ans la subjugació burocràtiques ans policials, belleu aquesta nit qui s’atansava em fóra donat d’ésser finalment testimoni de les imatges dolentes i rudes bandejades pels malèfics “rectes” i “assenyats” de sempre. Quina disfressa triaves, oníric Segimon, si t’era donat el fabulós optat de cap? Doncs quin optat de disfressa: eix! M’hi veus, oi? Presumint de ric amb ostentós aparell; sortint de l’ample armari de l’anonimat, amb la façana incòmoda del plutòcrata angoixat per engavanyador barret, se’m partirien les hordes acollonides a la banal brutalitat del meu pas; esvelt i a lloure rai, em faria dir per cap nihilista autoritat uniformada on s’adreçava mai hom si volia fer’s sense interferències ni més empallegadores correlacions vers les trinxeres inconvenients i dilapidades on l’espectacle té lloc. (Som-hi, ja hi sóc: em faig dir per cap nihilista autoritat uniformada on s’adreçaria doncs hom per a fer’s sense d’altres interferències ni correlacions on collons les trinxeres defraudants on l’espectacle pren lloc no són.) Amb tots els atributs del tedi, en pic m’ho digui, li lliuraré un penic de prèmit o d’estrena, pobret. Llavors emprendré la fatal trajectòria cap on la ruqueria mor. Em provocarà segurament una penetrant joia ni un perllongat goig cerimoniosament i emmanicurada agressivament avençar entre els patolls qui hom a bell ull, a barrisc, sense risc, seguit diagnosticaria com a teledirigits – pitjor que no cap ramat de xais per la passa pus depressiva afligits. Via fora que faig via, atemptant, ubic, la meua ressurgència! Vaig amunt, somiant, il·lús… tret que de sobte m’engrapen bòfies ofegoses pel coll del jac. Ah desil·lusió del sempre condemnat! Ja em tenen novament! Enxampat com cada malastruc dijous! M’envileixen perniciosos, se’n foten estentoris del meu ingenu pseudònim. Ara em baten, descordats. Em fan mal arreu. Tant se val, diuen, confesses…? I hi reblen, jocosos: cony-feces…? Què els confessaré? Que sóc copròfag i submís? La meua natura, ves! Ni això no els ompl. Tot el que els digui dissonarà. Volen que pensi com déu mana. I no en sé! No en sé prou, i això que m’hi esdernec, eh, poden creure’m! Sóc a la corda fluixa, cauré; patacada gairebé mortal; conseqüències, seqüeles, rai; el meu acte inepte farà riure els veïns. T’han tornat a ataconar, massa poc! Mofant-se’m molt cruels. La mateixa cançó. I per torna, sense saber d’on plouen, compliments del jovent, uns batzacs d’afegitó. Com sempre, la mateixa història, idèntic espectacle, sense llums d’enlluernament. Tot molt pàl·lid, esmortuït. I tornaran en acabat, pansits, a llurs caus immunds, sense altra correlació, gens gargantuescs, gens concisos, sempre esporuguits. Larves, saballons, virons. I jo, nafrat a tesa, fent punxa d’amagatotis al meu llapis interdit. Els ossos amb cada atupada empitjorant: començant-se d’apegar’s els uns als altres, indiscriminadament. Tornant-me lentament estàtua obsoleta, pertot arreu escalabornada – i dins l’estàtua de carn, tot un farnat sabater. Prop un perol qui put, com si no hi sóc ni nosa – un pegat de llordesa més, automàticament nu de tota significació – sentiré passar la gola robusta d’en Periples, contant-se’n, com si no hi és tot, de noves. Mormolaré, apaivagat, que tingui prou indulgència de fer-me’n cinc cèntims quan torni, que demà hi seré, tornaré a ésser-hi – nosa d’escombraries, petita volva de pols afegida, que vora el per pudent no hi fa re altre que esperar (apendicle adventici que el camionot de la brossa per descuit així mateix s’enduu), esperar doncs l’adquisició meua casual, atzarosa, per part de qualque mamotrecte catafracte, o cafetera estrident, o déus-ex-màquina ara teòricament en voga, amb pler de gasos i sorolls anant-se’n xiroi a descarregar tota la merdegada enjondre, que hom hi recicli aital porqueria i en faci belleu luxuriosos luxes (tot luxe és merda afegida al femer ambient) i on doncs, albíxeres, ningú no hi trobarà a dir (de manguis) sinó de bo, car hi arribaré com ara novetat – com ara noia novella, qui escalfa braguetes girientorn – la promesa del seu tuf, inaugurals feromones, ah, inèdites – escollit tot d’una i transitòriament paradigma eròtic doncs, encapsat alhora en negacions fictes, en dissonàncies de faiçons i modes exòtiques, en invictes ovaris qui com als dalts les esferes fosforescents per gravitacions es veuen atretes, així ací baix les gònades qui cridanerament il·luminades bateguen… Tret que… Tret que no puc… El coble tens m’escanya… No puc… De moment la corda m’estreny si em vull allunyar mica… Tira’m un os, Periples, prou ho veus que em volen gos… els veïns, les autoritats, els rectes ciutadans, ah, i els sanguinaris fidels qui tothora rosten repatanis tendrums a les cames i braços dels torturats i, només diuen, idíl·lics, que preguen, és clar, això rai… un acte el meu atraient i tanmateix innocu… saltimbanqui ridícul, ministrer matusser qui hom alabea… amb pedres i podrimeners crivella… marmanyes, carcasses… ferralles d’instruments espatllats… Prou permès ho tenen. Bub-bub. Car això els han dit, i s’ho han cregut (tot s’ho creuen): on hi ha igualtat, seguit tothom hi esdevé gos. Bub, bub. Bub. Per a això servim, lligats darrere, vigilant els pers. Que hi tritllegin les teues síl·labes, ca, Periples, com hi tritllegen cacofòniques les oradures llençades de molt amunt. Musiques de rebuig, espetecs incoherents i rectilinis impactes… ens bombardegen, t’ho dic, no sents els avions?
~0~0~
Desactiva els comentaris
24 juliol 2010
el vici dels anys
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:31 Edit This
deteriorats (si bé no pas alterats) pel vici dels anys
la casa on fins ara hi era l’ase dels cops
i objecte de gras ludibri
fa massa dies que és buida
i me n’enyor: enyor els insults i els ultratges
per això m’he vestit i he davallat al carrer
i sense fer cas dels qui a la cantonada
hi donen debades diaris
(muntanyes de diaris que ningú no vol
il·legibles per llur constant no-res d’insípida xerrameca)
amb incerts trepigs m’adreç al parc
els qui adés tant se me’n reien i, sense gaire corruix
i pus tost de per riure i prou, sovint em colpien
llur crueltat adotzenada i sense gens d’esbojarrada esquírria
ara el vici, sobretot el vici dels anys
els ha deteriorats empobrits malmesos
llur salut una calamitat
llur aspecte verament dolorós
tret que encar…
tret que encar els rau esme
per a treure’s de la butxaca el coltell per a clavar-me’l
si em veuen arribar
no fos cas que amb set de revenja els vingués a tornar-m’hi
tret que a frec d’ells somric, mans, bonhomiós
“només hi venia a abraçar’ls!”
“car per què entrematar’ns
si enlloc no hi ha espectadors
si sempre actuàvem al fosc i en la buidor
si al parc com al bosc com a la casa no hi ha mai ningú
ningú qui doni cap figa lloca pel que féssim o desféssim
si mai…
si mai no hem fet el ruc sinó per a entretenir’ns
si tot era per riure
si tot…
si tot era…
si tot era per riure
tant les vostres riotes i estomacades
com els meus planys i lamentacions…?”
ni així però no volen que canviéssim cap dels rols
volen que tot sigui com era
jo rebent ells pegant
pels segles dels segles, o millor:
per als quatre dies que a tots plegats no ens resten de coll
així doncs el teatret que fem continuarà
tret que ara encar amb menys de vigoria
flasc mut escarransit
sempre erroni rudimentari primitiu
incrustat d’impureses
rovellat rugós feixuc fat
sense ningú…
sense ningú mirant-hi
fantasmal teatret de vells qui flonjament s’entrematen
s’entrematen de mutu amor odiós
manxols, fent-hi catúfols, tentines
coents, ja fonent-se en fètid vesc
entre llords parracs
a un racó rònec de l’inhospitalari parc fosc
arc de bosc llefiscosament amorós
bavadissament cansat
llepissós llapó amb microbis fútils
de qui tampoc no val la pena
d’observar’n l’angúnia
d’escoltar’n la ranera
de…
d’ensumar’n la darrera reverència
que es resol en pet
irrespirable i nul.
Desactiva els comentaris
18 juliol 2010
3 aprenents
Filed under: General — heroi hodiern @ 18:10 Edit This
3 aprenents
als Magatzems Imperials
3 aprenents d’investigador policíac
endevinen pastosament regirant-me les butxaques
que sóc al capdavall l’assassí
3 aprenents de metge
estatueixen en acabat que m’han tocat i retocat
que sóc ausades l’assassinat
als Magatzems Imperials
3 aprenents de fuster
m’han mès a un sarcòfag casolà
les estretors del qual no em lleixen ni respirar
3 aprenents de florista
m’han introduïts vulguis no vulguis garçons
a cada forat – boca oronells ulls
que m’hi cresquessin més tard arbres decoratius
commemoratius on garses parlaires s’hi fessin
prèdiques i nius
3 aprenents d’àngel de la guarda
m’han dut a manès al crematori etern
on l’ànima no se’t consum
ans et bull en fètides bombolles per sempre pus
3 aprenents als Magatzems Imperials
de dependent corrent i vulgar
m’han llavors volgut vendre una pluja ràpida
que se m’endugués doncs lluny de cap novell perseguidor
que se m’endugués relliscant-hi
fugisser i esquiu
claveguerams avall cap a cap millor riu.
Desactiva els comentaris
19 juny 2010
Estrafent en Thomas Campion (1617)
Filed under: General — heroi hodiern @ 6:05 Edit This
Feliç qui en cull la cirereta (estrafent en Thomas Campion; 1617)
Feliç qui en cull la cirereta
La seua cara és un jardí
Amb roses i lliris tots blancs,
Paradís sens demà ni ahir
Amb plaents fruits a tots els brancs
I cireres que collir és crim
Si ans no et diuen: “pots collir’m.”
Cireretes de tint sublim
Duu la noia i, quan se’n riu,
Perles, roses, neus, reeixim
A esbrinar-li’n, i si no ens diu
Que collir-hi fóra bo i net
Ni rei ni bisbe no hi té dret.
Els ulls vigilen al son prim
I amenacen els plecs frontals
Tothom en cim clar o en fosc llim
Qui en violés les virginals
Cireretes per què patim
Si ans no ens diuen: “pots collir’m!”
Desactiva els comentaris
28 maig 2010
57
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:53 Edit This
estrafent en Shakespeare
Atès que et sóc esclau què altre faria
Que atendre als aleteigs de tos desigs?
Cap estona no em pertany ni viuria
Sinó pendent al que et cal en l’endemig.
Tampoc reptaré, mestressa, el rellotge
Mentre cap altra ordre teua no dóna,
Ni, absent tu, seré ninot trist qui sotja
Si ja has tornat i pels muntants s’abraona.
Seré el servent mut, sens bri de gelosia,
Pensant tos afers amb el màxim respecte.
Quan no hi ets, caic, com titella, en desús.
Sóc esperant amb, per tota companyia,
L’amor que et duc, servil i abjecte;
I, si l’afer et reïx, més feliç cuguç.
Desactiva els comentaris
30 abril 2010
assassins per procuració
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:14 Edit This
sarcòfags sou amb gana rai (amb massa gana)
aprenent secs algoritmes d’agressió
avesats a règims unívocs de formidables mastegots
ara doncs amb tanta de bioètica injectada
una mica més subtilment apliqueu amb fula saviesa
l’estratègia del cuc sarcòfag qui es vesteix menys com qui pertany a cap gènere
que com a neutre fregaire (robòtic) de les viroses femtes
enrere jaquides pels genuïns autors
de tota la història
poseu un pam de greix esguardant com els torturadors d’ofici
espellen de viu en viu els qui naquis (amb no prou sort) feren cap
com la contesa s’estroncava
fóreu qui els desconfíreu
i ah com us n’umfleu malparits!
antropòleg signa’n l’adient escaiença
la com se’n diu?
la pròpia propensió innata a volpellament aixafar
qui (vist prou de lluny) només és tèrbola xifra amb cara i ulls
el gen dels guerrers pus heroics i el dels boigs pus espaterrats
es calquen
es colquen ans barregen fins que foren u
cuques rosega-carns al cos del podrit
espectadors del crim
tota interrupció del turment us desficia fins al punt que esdevendríeu
revolucionaris
animats per la revulsió com les repugnants vísceres es disparen
aclameu talment simis dominants
de qui els codis neurals s’alegren amb els dictats dels estímuls
més flascament superficials
en cercles regressius
les infinites implicacions se n’entortolliguen en descendent espiral
devers l’irrellevant origen
amb la mateixa longevitat on les eixorbades femelles
s’adhereixen a cap prou ert punxec
els patògens fungosos a les vostres comatoses antenes
per transcranis magnèticament gens reluctants a l’uníson us convenceu
que les inútils vicissituds
que mai intervengueren en la vida de cap víctima distant
afortunadament no tenen cap influència en la viabilitat
de les elidides il·lusions
que la vostra notòria mandra isola com latències de malignitats
que és molt difícil de no lleixar créixer fins a l’infinit
(com viure ensems?)
(abans de llençar-vos a l’extinció
sorpresos com per qualsevol novella malaltia
qui ens mataria de cop-descuit en un tres i no res
com ho faré per a no veure-us
sinó amb la plasticitat de les hipòtesis)
(molt entenimentadament fer-me doncs amb el mitjans
on sóc així mateix illa incol·locable amb dèrrics sàviament camuflats
ans punxegudament verinuts)
(i això esperant-n’hi sense esperar-la
la darrera maltempsada
d’un anihilament menys lleig)
(car què puc d’altre?)
(car què puc d’altre?
no em voldreu pas posar-vos-em al pas
perquè m’aixafeu amb joia monstruosa)
(només seré inconspícuament darrere per si d’un cas
mai calgués
que hom us calcigués
sense perill de veure’s un de més
sotmès a l’espectacle)
Desactiva els comentaris
13 març 2010
urpa sollada davall els saragüells
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:13 Edit This
sosveniment dels anys joves on encar era algú
de nit avençant per capçanes
per capçanes de boscs
de boscs en illes amorfes entre tràfics
entre tràfics rabents i udolants
de folles lluminàries
vigilant tostemps que no em despengés
que no m’estimbés
sobtadament de part de per les vores
les vores esfilagarsades entre fums i boires
entre fums i boires i foscors sollades
les vores indistintes
no pas gaire ben delineades
i aleshores finalment davallant
curosament devers on la ciutat reneix
i veure-hi ah…!
veure-hi accidents renovellats incessantment
on tot i que hi fóra testimoni
on tot i que en sóc palesament testimoni
ningú no troba que faig prou goig físic ni mental
per a tindre’m a l’esment
i mai no m’és doncs permès de donar-hi
cap parer
cap parer, cap parer
i ara som-hi car és tard i vol ploure
ara som-hi que es fa de matí
i aviat s’hi veu
com enmig d’enlloc
fent caminet apa…!
surt el Solell gloriós i heus-la…!
gloriosa resplendent miraculosa
la catedral
la catedral de nostressenyor el datpelcul
amb escalinates bisbals
d’impressionant volada
amb atris i columnates i minarets i catralls i farfolla
mes de primer ai…!
que m’estic cagant
i enlloc de la catedral ni voltants
on els pelegrins agrumollats comencen de fer-hi cap
poc m’és mai gens permès…
enlloc de la catedral ni edificis satèl·lits
on a immenses onades els devots pelegrins
comencen ja de fotre-hi un endimoniat xivarri
poc m’hi jaqueixen buidar els budells
(no m’hi jaqueixen ni rentar el nas
ni atansar’m a cap font ni sisvol a beure-hi cap glopadeta)
d’on que els budells els buidi
d’estranquis molt discretament
a la mà
a la mà, a la mà
enfonyada dejús els saragüells
i ara la mà la tregui cagada
un palter sucós i acimat
i la buidi doncs a cap paperera
o cossi d’escombraries darrere cap restaurant
sense que ningú no se n’adoni
i sense embolicar no fos cas que cap altre xipòtol
confongués adés el palter per cap entrepà
no fóssim malparits
tret que ara la mà me la torcaré
al pèl sedós de les gossetes burgeses qui acaronaré
tot i el fàstic que em foten
car a cap font miraculosa no m’és permès
no m’és permès, no m’és permès
de fotre-hi acte de presència
prou vigilen els vigilants perquè xipòtols de lluny
marcats no-ningús
mai s’hi atansin
i som-hi som-hi
tant se val
a la feina…!
a la feina hi manca gent
a la feina qui hi manca sóc jo
tot i que és clar mai ningú no m’hi trobaria a mancar
hi faig de “guia” per als turistes més pecs
qui no comprenen cap dels idiomes corrents
els ho dic “tot” en qualque bord garlar
en qualque obscur argot
que amb prou feines sé i que doncs dec dir prou tortament
tret que és clar ningú no esperaria pas mai re millor de mi
els faig de guia voluntari
impagat
sempre confiant que al capdavall
algú hi haurà capaç de cap mínima despesa
de cap propineta cap al carallot
qui tant s’esdernega perquè ho comprenguin tot
propineta doncs que si mai cau caigui ben magra
tot i que tant se valgui
car el que compta és que hom en surti ben content
de l’explicació
aquesta és la qüestió
sóc un home complidor
que entenguin bé perquè nostressenyor
el datpelcul és el més just
sacrificat
benaurat
tararat
i distribuïdor, jotfot, de bons miraculosos dons
de tots els nostressenyors de totes les catedrals
i sacres casalots del món
ell sol entre tots els altres déus
ofereix el seu cos en suplici sencer
fent-se donar sense cessament pel sac
oferint-se a la violència del mascle brutal
perquè tots els pecats li siguin remuts
i etc i els de la població en general
pilotant ell un cos espatllat
pelegrí vers l’estel perit on tot mort rau…
i tot això fins que no es faci fosc
i tothom no se’n torni a fondes i hotels
i doncs jo també
amunt amunt
ja nocturn damunt les capçanes
de les illes foscoses trèmules tèrboles
entre tràfics d’intensitats esbojarrades
i tanmateix prou tipet i satisfet
d’haver anats rescatant entrepans mig rosegats
i adu d’altres llepolies no pas acabades de raure
dins papereres i racons i cossis d’escombraries
on sovint les meues merdes
perfumaven així mateix
tot plegat
l’ambient tan sagrat
de tot allò.
Desactiva els comentaris
13 febrer 2010
a mig esculpir, ans no et declares ja nyap
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:10 Edit This
sosveniment del temps on era a mig esculpir (ans no sóc irredimible nyap)
encar ens fèiem il·lusions
encar vèiem patrons sensibles
afaiçonant entrellats de mons
ens ficàvem a casalots arruïnats
en despenjàvem quadres i miralls
em vestia amb roba bruta de femella
llavors m’esperava pacientment a la vorera
on no em jaquia regirar sinó pels innocents
tothom altri càmeres els captaven
perquè els inquisidors els burxessin més tard els ulls
onírics
amb virolla de barnilla t’apolleguen l’ull
llordes valquíries fartes
t’alliberen d’un pes
mentrestant ni em moc
rac ragut, com mort
en mortalla com en garsó
a punt que em plantessin per sempre pus
al cementiri
del minaret de la mosquea estant
el muetzí et recorda a esgüells
que ets una merda
hi ha un mirall o un aparador
sotjat pel sotjaire
jo sóc jo perquè em sotj
i perquè m’he sotjat sé on fóra erroni d’anar
més val no anar mai enlloc
monòton monàstic
la ptomaïna de cucs i verdets
fent-se escudella a l’olla asclada del cos
fent-se escudella no fos cas
que acabés fent-me escudella
zub-zub xup-xup
esclat
bona cara quan morirem
torna-te’n enlloc
rabit com qualque pedant
davant com és tot de coherent
bona cara, bona cara!
els encenalls de la bestialitat apagats només pixant-m’hi
serè rellotger, em diré Quirze
col·lisions d’ombrel·les duran en naufraig rellotges
qui a erupcions apariaré
tenebroses ombres duu la nit
la nit tangible d’intermitents espòndils
agressors d’estàtua
antropomòrfobs
virolles de mangalins us travessaran
sereu patafi on patafi em volíeu
i ara nyec!
el nyap fa nyaps
he mort el diable! he mort el diable!
he salvat el poble, cavaller qui só, marquès molt noble
extàtic estàtic
gossos de pagoda ensumant-me els esclops
el boll taboll als ulls qui em ploren
tenim n’Ariadna entre càmfores, no pas arnes
batec per tu corc gripau tritó
escorpí escurçó
cuques qui goseu atansar-vos-em
si arrisqueu pisqueu
bon plom de Galena per a tos escandalls
arpons cantimplores cercapous
he sentides totes les ràdios de l’univers
et fotré un carquinyol
diu la mare a l’infant
entre els pelegrins farts
la superstició essent infantilisme
cada pelegrí és ruquet infant qui rep clatellots
l’estàtua se’n riuria amb llavis nabiu
genives cirera
elèctrics espurneigs
tot cremarà i ens faran sobre pagar sofres i arsies
amb ullals despullats arrumbéssim cap als cims
sense templets
allí trobaríem socors
com cap gaiol al prostíbul
fugíssim dic en plena tempesta
de les enganxifoses firetes
tant de vesc mentider papissot
ens enfita
fútil tendresa
amb agror a terminis
ara buit
corcada estàtua
enduus-te’m vent
sóc corquim
qui només esdevé antropomorf
per cap casualitat
m’autodeclarava nyap
somric entre neus
dormia com soc.
Desactiva els comentaris
31 gener 2010
Es ven Moritz a Perpinyà i enjondre
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:49 Edit This
Es ven Moritz a Perpinyà i enjondre
Que sigui doctor pas que vol dir que sigui metge – només sóc doctor en quiromància – sé llegir els diversos andarivells palmars, les línies ans els endurits o tendres tuquets que hi rauen, això sé fer, i pus; i osta; i au.
No pas gran cosa, mes amb això, nogensmenys, i amb la meva gràcia extrema, qualques pistrincs se’ns filtren a la barça, amb què vivim, la dona i eu, i el papalló Lluïset Vanitós i l’elefant Eufrasi, i ens paguem els viatges, els prou necessaris viatges, car arreu el nombre de babaus que en falòrnies banyen és, tot i el populós, llas, limitadament exacte.
L’altre vespre, amb polidesa ans gràcia esmolades, practicava davant el mirall els meus encants presentatius…
–Hum, doncs sí senyora, em dic Moritz, com la cervesa; Moritz Eteri, doctor en MILFFF, Metodologia Indentada Linear Funicular Fornidora del Fat…
–“Yes, ma’am, the name’s Moritz, just like the beer; Moritz Eteri, hum… doctor Et, yes, yes… a finely honed specialist specializing in the incisures of the vola… The incisures of the vola, you ask? Well, you see, I’ve studied my highly intricate craft in the University of Louvain, where the teachings of the great Catalonian philosopher and necromantic Joan-Lluís Vives are carefully taught by snooty jesuists… ah, and by the way, have you met my devoted shill, I mean, quite knowledgeable partner? His name’s Lou; Lou Vain. Oh, and here’s Mandònia, my wife; over there, baron Artigues, her current lover; a noble of considerable fortune, ma’am; one’s lucky, plus… I’ll readily acknowledge, you bet… that, all said and told, there’re still left mysteries aplenty in the fields of the parallel sciences, and…”
Sóc qui escoseix les incisures de la vola – grafòleg d’escrits palesos palesament escrits per l’omniscient mare natura – Zeteri Morigut.
“Zeteri Morigut, senyora; no sols us besi la mà, us en llisc la vola” – la vola, ço és, l’anvers de la mà; les incisures, és a dir, les marques que s’hi troben, etc. (Tot això és terminologia pispada reverencialment rai al renaixentista català Vives.) (Una faula d’home – advers ans llambrescament pseudodialèctic – escorcollant entre palmaris conceptes molt primfilats, com ara el son i la son, i la vetlla roma i l’afilada – i el somni ambarí qui et comoneix en caòtiques coincidències prematures clofolles de vitals descloses d’on no te’n roman quan et desvetlles sinó la penyora d’un estrany sutge als dits o l’eixarreïda lleterada entrecuixes – o altrament esbrinant astutament les causes de la corrupció de les arts – o escatint quines bessones novelles ciutats no se t’estableixen a les soles de les sabates cada cop que camines ací o allà – Joan Lluís Vives, humanista empenyorat qui es va haver de vendre alguns tractats sobre l’ànima – falòrnies a la moda d’aleshores – (com eu em venc als meus les meves a Perpinyà i arreu per on passem) – i d’altres sofismes vacus, platònics – ecs! – mes que d’altra banda se n’inventà de bones, essent com era a la punta de la llança del pensament progressista del seu temps – digué per exemple que sovint pagesos i artesans llegeixen millor els escrits de mare natura que no pas els filosops i que: “més val un milió de vegades dir en vernacle, com hom diu el que veu i llegeix concretament, que no pas el buit descordar-se en conceptes façana dels diarreics metafísics pecs” – com tot bon català, en Joan Lluís anava tant contra el pudent gavatx com contra el “canfelipútrid” – la guerra que els de la “fragance” (irònicament) es tenien contra els lladres canfelipútrids per tal d’anar robant més recursos als italians en terres italianes (guerra de 1521 a 1526), va dir que era “irresponsable i criminal” i que no feien cap cas, “només per ambició i avarícia”, dels patiments que infligien a la població damunt la qual els ignorants mercenaris es barallaven – “només la pau s’hi val; tota guerra és absurda” – “fóssim tots per al pla parlar, tots contra la parla plúmbia i escanyadora dels especialitzats en revelacions, litúrgiques disputacions, llimbs, encanteris, miracles i d’altres falòrnies d’ensotanat pudent” – “yes, ma’am, Joan-Lluís Vives, from whom I’m borrowing the terms of my hallowed trade, was a Catalonian humanist, born in València, Catalonia, on March 6, 1493” – els Vives venien de Perpinyà i s’establiren a Dénia – “his dad, Lluís Vives Valeriola (1453–1524) was burned at the stake! His mom, Blanquina Marc (1473–1508) died of the plague, but twenty years after her death, she was charged with having visited a clandestine synagogue – her remains were exhumed and publicly burned by the fucking canfelipútrida inquisition!” – després d’anar a l’Estudi General local, als setze anys fugí a París – “never to return, ma’am, as has been my own case, for you must know that our country is still occupied by the same stupid thugs, those damned ass-pained invaders the canfelipútrids” – “he had Catalonians – Perpinyanians, Alacantinians – around him all his life; Joan Dolç was one of his teachers in Paris (as were Jan Dullaert, Gaspar Lax and Nicolas Bérault); in 1514, Vives left Paris, moved to Bruges, where he would spend most of his life; there he knew Erasmus, they were friends for ages; in 1524 he married… – “es casà amb una altra catalana, Margarida Valldaura, de la família dels Servent, qualcun dels quals hom alfarrassa que podria haver escrit les primitives aventures del cavaller Cuixot en català. És Vives qui digué que els valencians els pariren mares lleidatanes i que per això parlaven tots català, i és ell qui va dir que l’escolaritat dels minyons havia d’ésser feta en llengua pròpia i no pas en llatí – en brillants diatribes satíriques ens retratava tots plegats…)
A trencabranquetes puc presentar-me doncs, i alhora la feina, i mon predecessor famosíssim. Si ho sé fer, arribaré llunyet.
Sotgi l’espill. Hi foti cara de mussol. Amb ulls roents m’hi fixi molt. No sem pas cap Svengali, mes deú-n’hi-doneret. Els senys penetren tota significant immaterialitat. De pessimistes prolegòmens, me’n vaig, per vegetatives fantasies, ajudat per les meves immoderades facultats, a les peripatètiques passions del subjecte qui amb èmfasi raspalli… i li’n descobreixi de sobte mèrits rai… ans esdevenidors rosacis…! Car eu só eu, el nigromant o l’oracle qui totjorn fereix el fit de mig a mig. I la barbàrie incrèdula fora, pot abuixir tan fort com vulgui; els “creients” de la bona creença sem sords a llurs brams. I com els falorniaires de les esglésies s’emboliquen amb els llençols ronyosos de llurs mocosos “pares”, eu m’emboliqui amb el del meu putatiu – i ja em perdonarà, ell fi raonador, i eu força plebeu; pas sé fotre altre; i amb què altrament em guanyaria les garrofes; en aquest món tothom decep tothom; i ningú no em vol ni de pagès ni d’artesà; l’únic on sóc mig bo… què hi farem… escosint les incisures de la vola!
Comparat als dels teòlegs, el meu verí és pràcticament innocu. Poc nou ningú sentir-se dir que viuran un altre dia, i no pas com ous d’esturió enllaunadament atapeïts en qualque paradís de merda, ans a lloure com nus espermatozous nedant en rabeigs de mitja orgia. No pas predicant-los doncs inferns ni tortures mentre em cau de goig cruel la puta bava, com qualque altre demoníac Svengali sense ulleres, sotjant-te amb ulls de boig, com foten els capellans dels cretins, jueus i moros… I hè! Cert, al començament de la meva carrera, també tirava naips, fit als detalls, amb la tarota al tarot, i així mateix llegia esferes… i, doncs, havia consirat si em faria dir, de nom professional, Sven Galí, i llavòrens llegiria ànimes i comanaria esperits, però sóc miop, llas, i porti espessotes ulleres! Quin paper no fóra estat ambtant el meu! Aitambé comparat als artistes de les pel·lícules, ningú pas que se’m creia. Per això em limiti a les voles… i sense fer aitampoc gaire mal. Sven Galí, nom català, amb tastets internacionals, me l’estimava pus que no pas Sven Caret o Sven Pernogaire, Sven Defira, Sven Taliquin, o Sven Abonmercat, noms amb els quals alhora havia efímerament fenyut.
És clar, pronunciat a la catalana, Moritz Eteri és Morit Zeteri, i “morit” és tan bo (o dolent) com “morigut”, tret que morigut cova sonoritats pus atàviques i doncs màgiques, i doncs d’ací mon altre nom… Zeteri Morigut. Zeteri Morigut, nom que empri quan vaig disfressat de bruixot de fireta… mentre que el nom de doctor Et – tret d’Et(eri) – doctoret – doctor Et – el reservi per quan m’enfili pel tall seriós, assegut en consultori. Hum… Tot plegat això fa… dr. Moritz Eteri, per a les publicacions professorals: prims tractats i pamflets que, com dic, es venen força en botigues de “salut”… I s’escau que aquest molt ponderat doctor Moritz Eteri recomani sovint, del “conegudíssim” savi Zeteri Morigut – quin nom més místic, que no?, aquest de Zeteri Morigut, quin nom més artístic per al “gran” oracle de les cases de firetes de tot el món! – en vanti doncs les virtuts i en recomani l’assistència. A les botiguetes de salut les receptes d’en Zeteri Morigut redactades pel doctor Mortiz Eteri fan moderada forrolla. Les receptes adients a les línies i bonyets de salut de cada típica mà… Són receptes que es venen, com dic, tornem-hi, no pas gaire malament. Freginada amb ceba, aquesta és la recepta de cuina bàsica, per als homes vells… amb joell, i tartranys, larves de cigala, i nadons o cadells de cocodril… Per a dones verges, bullit de naps… i altres objectes fàl·lics… amb aigua d’aiguabarreig de sínia… Per a les fitors menopàusiques, llets de vernissos especials… fets amb llimutges, cretes i galbes que el botigaire (ah, aquells botigaires de títols estrambòtics: sempre mos còmplices acomplits!), el botigaire ven amb reverència en sobrets… Per al cos exigu, caduc, xaruc, unes salts venusianes… Llavors, per a tindre un vult auspicial (i de savi!) com el meu, molses i brutícies assecades i pansides de boia o gaiatell – la vella més elegíaca en pren en tisanes i esdevé estranyament boiant… Etc. Si m’hi estenc, dic el llibret sencer.
Només els palmells i les incisures… Poc fotrem pas d’hipnotitzaire pec, estil Svengali, doncs; vull dir, ca?, aquell maligne jueu estranger i xafallós, de qui els ulls es tornaven interminables flagells invasors de parells d’ulls calapetencs, i l’hipnotitzada se sentia sotjada ensems i sens cessa per catorze milions d’encesos llefiscosos ulls; no, aqueixos bruixots sempre hi tenen (als relats) molt mala fi. Ep, i doncs! No arrameixis amb els ulls els mascles esborifats curulls de testosterones… o fes com diu la salutífera injunció: “No fitaràs el mascle”… així em captinc, observant el panorama, anant fent, nervioset i polit… i prou.
Observava el panorama, Demòcrit de pa sucat, sovint aixecant els ulls densament enulleresits per ulleres, com dic, força dobles, de pa de ral (a part que, sí ves, belleu l’òptic d’a bon preu qui m’enullereseix és un matalot i me’n fa de trucalembut)… Com un estaquirot hi era, doncs fotent-hi el paperet… Demòcrit de pa sucat qui gaudeix tanmateix, pel cap baix tant com l’original, de l’espectacle foll d’un món de faves… allí m’hi teníeu, de ben jovenet, treballant a un garatge-benzinera que hi havia prop White Horse (al New Jersey), a la vora d’una carretera que s’enfilava cap a Nova York. No pas que hi fes de mecànic, ca. Mai no m’he embrutades les mans – i menys per a engreixinar ni desenllordir, ni engreixar ni aprimar, ni arreglar ni desespatllar aquells instruments letals de suïcidi i d’assassinat que en diuen automòbils, màquines ximpletes per a ximplets fetes, viltenibles objectes d’agressió perquè els reprimits malalts i dolents puguin inapel·lablement i sense gaires penes anar fent malbé tot el que troben a llur pas de destrucció, cada “conductor” pus anihilaire que no pas n’Àtila i tot. Tant se val. La qüestió… que què hi feia doncs al garatge si doncs no pas de mecànic? Doncs de comptable, carall. Era rere un taulellet i hi anava capmassant, alfarrassant i escaujant les facturetes, i, de trast en trast, com dic, aixecant l’embadalit esguard cap a l’espectacle pec pels betzols i folls de la humanitat d’arròs i de baldraga bogalment ofert. Eu rai. Doncs bé, i tant, sem-hi. S’escunçà un camí que un dels autocars que menaven un equip de beisbol (dels grossos o mig grossos) qui pujava de Filadèlfia, caigués, sotraguejant, en inicis de pana o avaria – d’on que s’aturessin on érem perquè els traguéssim d’entec. Una cosa recomanaré ara molt seriosament a quiscú qui em llig el guaitajorns. Us ho tornaré a dir. Fitéssiu pas mai els mascles; no. Cometéssiu pas anc aquest pecat. Car els mascles la testosterona, ai. Atavismes tribals – la violència al cresp, àvida a saltar com un cocodril bústia esbatanada de molt fètida ans carnissera ferramenta envant. Això n’aprenc aquell faduc capvespre, ben jovenet. No els fitis gaire, els mascles, o es veu que es pensen que ets marieta com ells, i se’t volen cardar encontinent al canfelip de la vora mateix. O, en contrasemble, es veu que es pensen que els fites perquè te’ls proposes el culet, com qualque dona encantada pels musculets (dones d’aqueixes, milions), i pel fet que n’hi ha alguns qui temen d’ésser-ne, vull dir, marietes (tothom sap que, i sobretot entre els “esportistes”): “com més mascle, més marieta”), s’ho prenen molt bel·licosament, a la valenta, sobretot si són cubans o dominicans, més curtets que els altres encar (i curtets tots plegats rai, amb els esteroides poc ajudant-hi molla), i llavors se’t llencin sobre amb desigs d’escorxar-te al siti, sense mirar-s’hi gens.
Si mai els vols veure (per ensopida curiositat), demana’ls un autògraf, aquesta és una bona excusa; mes tampoc no te’ls fitis llavors gaire, fes-te el vergonyoset. El respectuós, l’humil. Si els fas gaire patxoca, ja et faran un senyal perquè et comencis d’abaixar els pantalons al raconet; i si doncs s’escau que no són marietes del tot, només temptativament, fes això, molt cautament, anant amb peus de plom… com si no hi ets del tot, fins i tot com si no hi ets tot… així no els esfereiràs pas… no faràs re de tal manera que es puguin creure que els vols “corrompre”, d’on que et mereixessis llavors qualque tacó mortífer, ca?
Tant se val; n’acabava aquell jorn per sort indemne, estalvi, sencer… (L’enrenou d’una baralla al canfelip, entre un marieta declarat i un de vergonyant, atreia de sobte tota l’atenció…) Ara, acollonit rai. Així que entre les beneiteries religioses i obscenes (sovint les dues coses alhora: cada puta un nimbe l’enllumena) estampades o penjades per d’altres rere meu a la paret, hi vaig enganxar, de la meva collita, aqueixes dites (belleu encar hi són, grogues d’estalzins i d’efluvis greixosos) en dos paperets separats…
“Staring’s rude; I don’t stare / One stares at his own peril / One stares, and, if he lives, lives (poor sap) to regret it for the damned remainder.”
“But I don’t see shit, even with glasses / Can’t see the elephant from the anthill / My world is ants that swim in the sclerotica’s milk.”
Devers aqueixos paperets de darrere meu d’ençà de llavors, doncs, assenyalava quan qualcú s’errava quant als designis del meu guaitar-me’l. Desapuntat, desengrescat, desesperonat, desencanfeliputridit, tant el lúbric, com l’agressiu, es frenaven aleshores en sec. Musclejaven, un pic perplexs. I em lleixaven sempre per impossible. (Lleixat per impossible: quina benaurança, vós!) (Tostemps que menjoteig pels marges més inhospitalaris, on els cocodrils i llurs bústies esbatanades totes de corcats ullals no hi són gens entrevinents.)
“Fitar la gent és lleig; pas que fiti ningú. Qui fita altri a perill s’exposa. Qui altri fita i viu, prou viu el romanent, malastruc, amb recances rai.”
“Mes és el cas que no hi veig merda, ni amb ulleres. No hi veig ni l’elefant al formiguer. Veig el formiguer, el meu món, i prou, un món de formigues qui se’m rabegen a la llet de l’escleròtica.” Això deien els dos meus molt lírics cartells.
Recony, crec, i la raó que tenien. I d’això me’n recordava el mateix dia que assajava polideses a l’espill quan de debò me n’adoni que poc que hi veig tot plegat! Amb prou feines gens! Tot esparverat corri doncs cap a la meva dona: “Mandònia, és que no hi veig; dec tindre una malaltia terminal pel cap baix. La línia vital em troba d’improvís un entrebanc d’upa, un obstacle ni gaura que poc sobrava pas ni amb xanques de quaranta peus o pus. Se m’hi tol com titola estitolada, se m’hi romp com llapiset nyaufat, se m’hi esfiga irremeiablement com trena que s’encén…”
La dona em va entaferrar un clatellot de caldéu i, damunt, em va arrucar de valent. Li sortien fosforescents bromeres pels plecs dels llavis de sobte prims com llosos de xins assassins. Enfellonida rai, doncs, molt poixeule, qui sap si amb mala-setmana – belleu, llas, pel seu flingaire, l’Artigues, ara desnonada provisionalment (i això que les desnonin les embogeix totes, i la meva pus); ves que s’haguessin barallat i ara ho pagués eu, com totjorn.
“Que no ho veus? Suro, més que suro!”
I pas que ho veia, llas, no. I tanmateix el tap era ben inofensiu: s’esqueia doncs que no hi veia pel fet que els vidres de les ulleres s’havien trencats. Es veu que mentre declamava les meves línies encantades de presentació, havia passat un aeroplà molt baix i la vibració causada als corpuscles enjòlits… i, damunt que van caure de la tauleta, vull dir, les ulleres… i llurs vidres doncs rots i trencats… i me les doncs posava al nas… i no hi veia gens ni de cap ull.
Na Mandònia llavors em va dir, opípara, “Saps què? Et comprarem unes ulleres intrencables”, car es veu que ara en venen d’aqueixes i tot.
Ja hi sem. Quina albina ni sorteta, vós. Car aquestes ulleres intrencables són d’allò milloret. Em cauen del nas, dels dits, de la tauleta, i res: novelles; i passen els maleïts aeroplans eixordadors, i res: novelles així mateix. “Aquest camí l’hem endevinada de mig a mig”, li dic a la dona aquella nit mentre en la intimitat sóc posant-li pomadetes als traus massa escaldats.
Mes vet ací ara que l’altre dia l’Eufrasi, el meu elefantet blanc – (car tenim d’animaló company no pas cap gossot ni serpota, ni escorpí ni taràntula, ni tot allò que els altres gamarussos tenen a casa) – nós hi tenim un elefantó bufó d’allò pus. Un elefant el veig, el veig… I dorm al meu llit, i la dona dorm a baix, a la cambra dels hostes – qui sap, com dic, quina nit amb quin hoste (noble i plebeu), espatotxí i desempallegat, i, llas, escaldador de traus.
Tant se val, la qüestió que anit n’Eufrasi s’aixecava a les fosques perquè se’n volia anar a fer pipí; no encén el llum l’elefant blanc perquè és prou considerat i sem amants i sap si n’estic de cansat… i la feinota que tinc l’endemà (ço és, avui) i, què pus? – ah, sí, que no em vol doncs desvetllar, i per xo no encén el llum.
Ah, i us voldreu creure que per dissort el gegantí paquiderm trepitja les meves ulleres que havia jaquides a l’espona en acabat de llegir en Sade – (que és la meva “bíblia” d’aquests dies, com adés era en Céline, i pus endavant, si encar tinc ulleres, ni que siguin de les trencables, qui sap quin altre autor tan bemparit i finet com aquests) – i abans doncs de cloure el llum de la tauleta anit, com dic, eu que sí posant doncs les ulleres a l’espona i llavors, carall, doncs, que nyac, que el pobrissó elefantó meu, el meu mamut amat, amat amant, anant-se’n a pixar, i tant, nyac, que dic, nyac, que damunt les ulleres hi fica el peu i catacrec, nyac, nyec, nyic, que se’l trencava…? Vull dir, el peu, vull dir, amb les meves ullerotes intrenquívoles, s’hi trencava, pobrissó, el peu…?
Quins plors tots plegats, el papalló, la dona, els amants… i eu… el pus desconsolat!
Ulleres d’estrany facultatiu (de qui les facultats periclitarien?) Les vam llençar enfellonits per la finestra – i el terrabastall! – les ulleres fotien malbé el paviment i tot – trenta-quatre llambordes migpartides o escalabornades o ja fetes a mil bocins – (dejús els llambordins la platja) – i encar s’esqueia llavors que passés, nitosament, nocturnal i lliscosa, un tanc de l’armada clandestina catalana d’alliberament, i collons, quin greu que em sap, les ulleres li van trencar la roda esquerra i se’n va anar carranquejant tristament, vull dir, el tanc de la gloriosa ans ardida armada catalana a l’ombra – carall que el que no pogueren mai fotre els repulsius canfelipútrids, la gitarada d’enemics cagots, aquelles ulleres podien fer-ho sense ni embafar-se mica – i si aviaren escarafalls llavors els soldats, i se’n feren putes creus… car qui s’ho creia, tu, una roda aitan cuirassada!
I és que aquelles ulleres intrencables, sí ves, es veu que ho trencaven tot.
Fugírem de Perpinyà, no fos cas, aquella matinada mateixa. Hi érem tots, el tim sencer, tres tartanes clafertes amb les nostres pertinences (la caseta desmuntada i d’altrets pertrets, trastets i patifells), i cap de les tartanes estrebada aquest cop per l’elefant malaltet; les estrebàvem nós, els ruquets, inclosos els amants de la dona; i n’Eufrasi peu-rompudet tot solet dins una de les tartanes. Tant se val. Contentets. Aniríem a les firetes de les diferents contrades germàniques – els germànics són molt crèduls, molt mamuts de mitologies carrinclones, amb herois i nans… i gegants i déus i monstres… perfectes perquè s’empassin les nostres nàquisses lleugeres falòrnies. Els direm… hum… això rai… ens en pensarem a femers… els direm… “sabeu amb què ens les raspallàvem els romans?”… i ensenyarem complagudament les dents d’en Lluïset Vanitós, papalló a tot fotre… també idoni exemplar del “romà” antecessor dels pus “germànics” “aris”… ehem… les seves dues úniques dents… groguetes i mesquinament esparses… li romanen al bell mig de l’estesa piorreica… “doncs amb pixats, ens les raspallem amb pixats! Les molècules d’amoníac dutes en aiguabarreig pels orins, te n’emblanqueixen qui-sap-lo l’esmalt; no n’anireu pas d’assenyorats, amb el nostre producte, després!” I en vendríem a caixes. Car amb les pixarrades de l’elefant rai… tret que segurament els pixats de l’elefant poc són pas prou bons… manquen d’amoníac?… en farem una demostració… i les dues dentetes del papalló Lluïset belleu es tornaran porpres i llevaran pèls i giravoltaran com ara posseïdes… malament rai… malament rai… caldrà estudiar la “història” ni que fos un gra de senabre pus… segurament hi trobarem que un centurió germànic es va cardar qualque verge d’on pel cony xemicat n’eixia cap profeta molt datpelcul i napoleònic qui es creia fill d’un altre déu encar pus ferotge i, és clar, acabava empalat, i ara d’estelles d’aquell pal mortífer i sagrat en fèiem escuradents que recomanaré quan, bo i sotjant molt miop incisures a les voles dels germànics, trobaré que prou els calen, ca? I alhora els resolen mant mal, i els resolen… mant… mal. Hum!
Desactiva els comentaris
31 desembre 2009
dau o escull on llord rellisques
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:09 Edit This
Sallant als llunys amb la catifa màgica del despit
En parc nocturn clos – m’hi ficava només per a trobar-hi un bon indret per a cagar-hi apartat de la gernació al carrer. Em costa qui-sap-lo trobar l’indret rere cap matoll o talús o capterrera. Hi ha sempre algú escombrant o arreglant els fanalets o passant amb posat de monjo qui passeja les seues angoixes o de lacai a per feina perquè em poguessin interrompre en els meus èpics espoderaments. I ara cridòria. Els altres qui s’hi ficaven eren jovent, a rabejar-se en sexes i substàncies interdites, o a tocar-hi musiques o a fer-hi fogueretes i passar-hi l’estoneta; la qüestió que ara tothom corre cap a qualque eixida amb els guardians armats del parc anant-los darrere. L’onada de jovent se m’enduu. He de fugir també, i sense haver cagat, ni cal dir-ho. Tanmateix, sóc més llambresc que els de més dels jovencells – ells amb llurs costums degenerants no aniran pas tan lluny com jo ja no he anat. I ara que una balconada ens barra la fugida, sóc el primer a penjar-me de la insegura ballant barana i llavors despenjar-me repenjant-me en lleixes, rels i bonys fins a terra. D’altres veuen com ho faig i mig bé o malament també reïxen a salvar la precària perillosa barrera. Hi ha un jovencell però que s’hauria trencat pel cap baix una cama, això si doncs no el coll i tot, o el crani, o l’espinada, si no fos que el salvava (per sort no era gran cosa, un xicarró esprimatxat, només carcanada i prou) mig entomant-lo o en tot cas atuint-li la trompada. És un jovencell molt agraït. Massa. No me’l puc treure de damunt. Té la romàntica ridícula noció que ara em deu la seua vida i que ha de vigilar tothora per a sacrificar la seua i salvar a tornajornals la meua. Li dic és clar que no cal i que ja pot fotre el camp sense capficar-se’n més. El que voldria és trobar un lloc amagat per a cagar-hi. I de sobte el jovencell m’agafa la mà i em revela que té cony i adu dues petites protuberàncies al pit i que doncs no és jovencell ans jovencella. Li dic que ja em perdonarà però que no és del meu gust. Que no em cardo ossos. A part que si vull dona en tinc una a casa, i grassa i grossa, amazònica. Se’m desespera, i em demana com doncs pot pagar el deute. Que es migrarà d’angúnia si no li permetia de pagar-me’l. Em passa pel cap de dir-li, tot i que és mentida pel que en sé (car podria que en el fons, a la insabuda meua, fos veritat és clar), que m’ajudaria si estudiés molt i esdevingués metgessa i descobrís un remei per a la meua letal malaltia. Que si esdevenia metgessa molt eminent d’ací uns deu anys o així, que és quan la meua malaltia genèticament tenia l’hora per a passar-me pel darrer adreçador, que li n’estaria agraït d’allò pus. Que contenta la feia! Començaré a estudiar ara mateix. Confieu en mi! Per sort llavors se’n va anar corrents, a estudiar, crec. I jo guaitant per tots els racons per a veure si en trobaria cap on pogués buidar els budellots. Sort igualment que començava d’ensumar pegellides i musclos del moll. Guiat per la flaire m’enfilo entre els esculls. Ple de cantonades se m’insinuen perquè m’hi cagui. Adu algunes bromeres que hi ha en caus que en treuen i en bavegen m’indiquen amb això el molt emprenyats que esdevenen al capdavall si no els empro de comuna. Fantasies de guixaire que tinc. Ara, vailets, de debò som-hi. Fem-ho. Fiu-ho. Damunt qualques còdols molt joiosos penosament caguí. Going through the fucking motions (entoní llavors), disrobing, enjoying, superseding, engulfing the faint murmurs, the froths, the knots. Icy and athletic in stealth through the rough psyches of my sinewy doppleganger I weave – and as I wove I throve. Em dic això és el començament de qualque poema o altre que hauria d’escriure amb un cagalló damunt els daus, damunt els cresps cairats de les pedres de l’escullera. O potser trobaré a la butxaca un bocinet de paper encara no pas ple dels gargots de la nit, i llavors una punteta de llapis? No. L’aigua de l’oceà em xopava les sabates, també les faldes de la camisa mentre m’aculava cap a la ressaca. Agafaria un refredat o altre si no fos que l’escalfor lírica m’amara. Eren les meues sabates ponts negats per la riuada salvatge. Both rhyths (guals) the torrents upon the gullies ferociously conquer; the medows of my unsound mind treacherously crisscrossed by the very same creeks along which as I child I fled, stencils of the brain’s quandaries solved with the cleasing flood; nearing the end a magic carpet of spite, despite frequent conjectures that my worthlessness might be exaggerated, carries me aloft in ostensive recurrence – a ceremony, as it were, in a future where skeptic criteria are by popular consumption deemed highly desirable; the future, where free from all shit I alight into, is a blithe realm of gory paragons. Vaig jeure damunt d’un dau, al capdamunt geperut de tot, per a eixamorar-me, potser. I doncs: empetrous (jaient en pedra), I see skyward all my chosen idols spending time dead as constellations still wasting time in written time; all goes smoothly while writing time, the cosmic putrefaction takes time to take its time to rot; don’t swither (no dubtis) about your unique role, lambast all other methods, nothing rots the cosmos as fast. Ara m’aixequí, tremolant. Sóc un escriptor d’aquells a qui l’acte desmenjat de llegir-lo només mena a badalls i narcolèpsies. Arribant a casa, em sembla que havien passats deu anys on somiava constel·lacions en temps podrit. La metgessa em rep. Ja tinc el títol! Ja he fetes totes les recerques, investigacions. Trobaré el desllorigador a la malaltia que us tenalla de mort, salvador! Li dic: noia, era tot de riure, i d’altra banda has fet tard, no en pas poc que ja m’he mort; pren-te un entrepà de la nevera i torna a agafar mula i tartana cap a ca teua. Au. Mes… que el meu capteniment adust no et faci ombratge, ca? Fa anys que em podreixo al carner, pròspers eixams de boniors simfòniques m’amenitzen els ossots; m’hi ficava secretament amarat de rectitud i també d’aigua bruta de port i de merda adu de la darrera cagada que fiu; la merda oimés m’infectava les nafres de les caigudes sofertes en escullera llefiscosa; les nafres infectades, ecs, les osques més tènues esdevingudes repugnants, de mal tastar, de més enllà del suportable; cementiri, jo mateix m’hi vaig portar, com dic, m’hi fonamentava sota lloses alienes, sempre el paràsit, què hi farem, poeta. Escamots molt fatigosos moltes de vegades m’han volgut descolgar, sebollir potser enjondre, o més lluny encara, o fora de marc del tot. Aquella frustrada cagada al parc tancat hom podria conjecturar que fou un important detall de la vida meua viscuda, aquell buf on l’uf final fou la fi del buf fútil i efímer; hi ha una possibilitat mitjanament feixuga que ho fos també per a tu; tret que viatjant per aritmètiques d’oblit no aprenguessis de veure (com caldria) que per a tu només fou bah de buf, començament de suau sumari. M’entrevé ombra qui gairebé silent sanglota. Intrigat, novament sol, m’atansí abrupte a l’esfera suspesa damunt el femer. Per quines propulsions d’estranyes químiques, em diguí, per quines baves d’espirituals entitats, l’esfera es manté enjòlita? Aquella noia, ara metgessa, semblava prou polida, perdudes en les xúrries insanes de la jovenesa eixelebrada les manifestacions de zel i despits i gelosies dels temps de les despulles ràpides. En el procés de la irrupció del seu canemàs en el meu, la vergonya em feia retreure’m, com cap de cargol agredit. En acabat de cagar, damunt el dau relliscós, mentre m’eixamorava a la marinada nocturna del port sollat, fiu una caparrada: em despullí, em llencí a l’aigua, sallí nedant (oh! eh!) (só sirenot!). Sallant als llunys en màgica catifa de despits, tantes de nocions falses ara en gits despectius llençades com sorrada inútil serrells i voravius avall (tòpics, tribus, axiomes, forats de pany, analitzables elucidacions, moneigs divergents sobre dietes, meuques, finalitats, emocions; i llavors cabassos i cabassos de traumàtiques, judicioses, espaterrants escombraires, l’afegitó esbufegat de pler d’altres dogmatismes), cap on anem? Cap on anem? I ara? I ara? Fanals alternatius o estels esclatants accentuen els sorolls fosforescents de les descomposicions totals. Sagní i mentre ho fiu em pugí a l’enteniment totes les altres sangs que havia vistes brollar com brolla a l’ésser conscienciós l’animal qui desclou de l’ou, sangs qui es rebregaven remugant com cucs qui no podrien mai per molt que hi maldessin desencastar-se del budell podrit qui els va parir: la còsmica putrefacció – per molt que te n’esforcis mai no t’estorces – “i pren i empra temps per a emprar i prendre’s el temps per a podrir-se; no dubtis pas, ets únic en el paper, tots els altres mètodes merda, re no podreix el cosmos més ivaçosament”. I esdevinc voluntari entre els malajustats, una càfila de pòtols qui banyem en mutu (ans ubic) promiscu odi. Aniré sempre a cagar on més sigui prohibit. Pobra metgessa, més li hauria valgut xemicar-se en escruix el crani. Què es deu creure ara? Les respostes dels metges, tria’n i descarta’n (buf!), tant se val l’errònia com l’encertada – la darrera sempre és l’encertadament errònia, l’erròniament encertada. La certitud i prou. Res no s’hi val, i alhora tot. Defès i permès s’equivalen. Escric al col·lapse el col·lapse amb mots col·lapsats, arbitraris. Retorno rient per despit al caos. No em cardo esquelets ni carcanades – cardo putrefaccions – el tou, tou cosmos – l’adipós adenoide flasc mòrbid llenegós estantís cosmos – el greixum fastigós del caos. Emmanillat a la degenerescència, polèmicament clamava això (la innocència) i llavors em rebatia argüint l’oposat (la culpabilitat). La mateixa validesa ornava allò dit com allò callat. La mateixa feina que bescanviant mullers – concedeix-me això que un carnús cardat ara mateix esborra el farnat absent. Enrabiat per cada fenomen encara no pas violat, pus tost fa estrany d’haver de netejar els pecats (degudament alfarrassats, pesats i tastats) de cap verge sense prou teca nogensmenys encastada a l’ossamenta. Dormíem a l’establia – banalitats d’humiliació i llur revers: les obtuses rapsòdies a l’aberració de tota puresa, podies intercanviar-les, intercalar-les, i tot volia dir exactament el mateix. La boca tendeix al singlot – el sanglot hi és neuròtic, el badall hi és sa, la son necròtica, el son la mort. Narcolèptic, grotesc, afollant badalls. Per què trempar perfuntòriament, com ara? La repudií de la pitjor manera que sabia. Amb boca farinosa, plena de cucs de la farina, pintí-li nocives vinyetes d’imminent bogeria. Era descoratjador sentir-me, reptant-la escardalencament. Tret que res d’allò que deia volia dir. Se’m col·lapsa l’aflat en vociferants ambivalències. Punxada bufeta de vent d’on tota la pudor del meu pensament s’evaporà. Ella fugí, ombra qui silent sanglota. Respirí alleujat. Salvar algú per què? Perquè et sigui malson de tèrbol mirall qui t’escarneix, qui t’escarneix… qui… t’escarneix? Em repetiràs fins a la mort? Fins al fastig? Osta, collons! Osta!
Desactiva els comentaris
29 novembre 2009
Critdegaig, ara et veig les intencions! (capítol u)
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:16 Edit This
Critdegaig, ara et veig les intencions! (capítol u)
L’oftalmòleg Blai Malson despenjava ulleres – te les plantificava davant i et demanava, oral i un bri pudent, si allò t’alleujava l’implícit genocidi de bastonets i cons, bacils qui adés ça-enrere, quan érets jove i llambresc com cap lútia saltarel·la entre blats, se’t rabejaven xiroiament al cristal·lí, i qui ara, caduc, llas, patien qui-sap-lo per a sobreviure ni veure-t’hi gaire. Com a guardó compensatori per a tal exterminació, tanmateix, retina, pupil·la i lent et prenien ara (mitjançant la intervenció taumatúrgia del facultatiu i els seus dits vitris) la mateixa tonalitat resplendent i crepuscular de l’ambre, i feies doncs millor cara: no pas ja la de cap trist buròcrata burell del servei de correus bo i esmenant, molt miop, en la penombra adreces, ans la d’un qui, senyorial, vetlla quotidianament i sense mancar mai a la diada, cada nou mort d’un cert llivell escolàstic qui s’escaigui d’aparèixer a la seua vila molt assenyalada (prosopopeic!) – car tantost t’hi vegis com cal, et corr pel magí la pretensió que potser t’hi veuràs, a l’espill, cuirassat de gravetat i de presència, amb una figura doncs de déu-n’hi-do, prou bona per a seure àdhuc entre els més feixucs espècimens dels rangs més alzinats.
En Malson llavors, agafant-te distret, et feia espetegar a l’escleròtica un curiós col·liri que, per cúmul d’estranys productes químics, se’t transformava en clau subtil de qualssevol matisos. Hum! Per peduncles i tròclees, per orbitals tangents, una espectacular galeria de fenòmens fenomenològics t’era ara irrevocablement i despietadament revelada.
Carter Luti, digues passeu-ho bé i, mitjançant el tramvia a les targes del qual (fent abstracció de les tenebroses finestres que deuen menar als orcs més podrits) pots avui llegir-ne oblics missatges pampalluguejants, torna-te’n doncs al teu cau on els segells estampats fins ara et ressonaven com fonts amagades de sofres i verins, i mai no en treies del tot l’entrellat… i en canvi t’has de meravellar en veure que de debò duien críptiques, llefiscoses, imatges on simultàniament i perifèrica els secrets amnis de l’escàndol anacrònic i els llevats roents que ressuscitaven monstres antediluvians latentment tothora s’hi covaven.
Ara que hi ets, no desviessis així mateix poc els ulls cap a les parets de full d’estany, estridents, metàl·liques, que tothora t’han semblades, esdevingudes murs d’acer, estretir-se’t, enclaustrar-te més i més estretament en la claustrofòbia.
Incaut, no em fas cas i et veus horroritzat i febrós entrampat al vacu espectral de la teua magra cel·la fornida sense expedient de replic per l’estat altament autoritari. Et convoquen als abissos sorollets estranys, diatribes en llenguatges conflictius de parets semifluides que et llencen reflexos clandestins que se’t sobreïxen a les còrnies com ous de pedra que se’t descloguessin en disbauxes i avalots de bestialitat prehistòrica – lletja fauna impetuosa que els teus ulls de cargol, al bec de sengles elàstiques manovelles, t’impel·leixen a escarransir en vençó i retirada vergonyoses. Quan amb fines parpelles clous els ulls, se t’interromp, a pleret, deflacionista, l’escanyador sentiment que hom irrevocablement t’emmurallava, mes no pas el fluix esvalotat de visions internes qui, a tornajornals, se’t tornen encara més lluents i esborronadorament vermelles.
“Avui en Boi Luti, qui ha tornat a la feina amb ulleres noves, l’han trobat bavejant i de genolls bo i colent insurgents rares presències reflectides als envans”, diran aquells companys teus amb els quals per tot lligam fins ara no en servaves sinó les punyents flaires que exhalaven. “Se l’han endut al manicomi.”
Seriós, profà, amb cara de segell quimèric, el vanitós professor qui estudia la voluda de folls com qui, micòleg, hi veu tofes de bolets a mig corrompre’s, fa tombar de sobte un esternut. Quan ets l’únic que li dius “salut” el seus ulls de filaberquí se t’agullen. Us esguardeu de fit a fit, i ah la beutat recíproca reconeguda en l’altre; allò és teca mítica – amb inèrcies de cavalls plens de verriny, us atanseu mútuament, reus ambdós de règees tremperes. Tret que tu, Boi, portes cotilla de boig i no pots anar gens lluny. Osta en canvi el facultatiu tota mena de bolet ni mico qui s’estigui xauxinant debades entre ell i tu. Tots volen pertànyer com beneïts miasmes al con lluminós de la salutífera influència de la mística estreta – per això els altres orats et volten com si són deleroses, suades, abelles i tu el rusc definitiu. Quan el doctor Ciril Critdegaig se t’enduu lluny dels aflats fètids de tots els ressentits, i se t’esvaeix com foto efímera en paper dolent l’escènic batibull dels boigs furients, amb visatges on hèlixs paradòxiques els perforen fins a l’infinit fesomies d’anònim esclau sense significat, trobes irrisori que ja et masegui cuixes i glutis.
Mentre se’t sondrolla al centre sinecdòquic de la identitat, observes, penjat entre d’altres varengatges i embarnillats amb veritats ontològiques de pregoneses variables pintades dins, un llenç el motiu intuït del qual (segurament culpa dels remeis quasi-màgics de l’oftalmòleg Blai Malson) fa que et pugi a onades irreprimibles pel bessó de l’espinada fins a la matriu de les absurdes complicitats, vull dir, el cervell, un sentiment de basca que no sols et destrempa ans t’hi grava l’emblema retòric d’un infant qui, en grotesc simulacre, molt vulnerable t’hi neix.
Reneixes doncs tu mateix dins teu, dins l’ou xarbot cerebral, i t’hi trobes somrient, prou estètic, amb trets anàlegs als que guipares prou recentment a un mirall, mes molt més radiants, frescs, divins. No pots caure de genolls de bell nou car mentre en Ciril Critdegaig et manxa part darrere, de genolls ja n’ets. Mes, això rai, llàgrimes d’agraïment et ragen en veure’t animeta.
“Sóc una flameta qui fa la viu-viu entre trilions i trilions de siluetes equipol·lents de significació altrament nul·la, car només hi són per a fer el rerefons més marejadorament ondulatori. Ganes de monejar que té la gent. Només jo hi sóc per a l’espectacle, només per a veure’m hi llogaria hom cap cadira.”
I ara el metge s’escorr dins teu irrecuperablement i la prova de foc s’ha acabada: et troba sa d’allò pus. “Teniu una malaltia, estimat Boi, completament il·lusòria. Els qui us feien ficar ací deuen estar molt més tocats que no pas vós, tret que en una altra, menys acurada, escala. L’avantatge que tinc és el de la multiplicitat: veig boigs de tota mida i tenor – tènues i apujades rai. En tust, tast i test d’aquells de lluny confitats en ambre, amb pulsions qui-sap-lo primitives, fins als folls de darrer crit i nova empremta, com ara, dic, aquells a qui els dedins i els defores no els quadren; res no els respon com si fa no fa caldria; ho tenen tot no solament capgirat, ho tenen així mateix davant darrere: el fetge a l’esquerra i mirant a l’esquena, per exemple. Tant se val. Els estigmes convergeixen. No hi ha ningú no prou podrit; tothom és incurable, malgrat les irrisòries dèries de normalitat, longevitat, immortalitat, divinitat… Falòrnies rai; falòrnies. Sabeu què? Us llogaré de secretària. Ja dúieu al si el fèrtil llevat de la minuciositat: no pas per no re heu estat tants d’anys remarcant adreces en vils objectes de correu amb segells de vàlua pel cap alt secundària. Amb aquest segell de goma que us estamp al tos a tota tinta (indeleble, de tampó sangonós), com qui crema al front de cap bou, entre banyes, i amb ferro roent i una puntada als collons, la bolla identificadora, us declar guarit de tota malaltia mental, el cervell rentat i esbaldit, eixamorat i planxat en bugada psicològica de magnitud prou assenyada i desplegament impecable. I au. Veniu-me cada matí captiu i elegant, enfaldillat i perfumat; infiltreu-vos-em a l’oficina presumidet i filatèlic, com si sou missiva delicada de primor mil·limètrica, i llavors, vós mateix, feinegeu-m’hi fins que no aparegui cansat a més no púguer per les putes ordalies d’anar ponderant plecs i plecs esconillats de folls inexorablement desconfits. Submís i latent, silent i còmode rai, us enxamparé, murri de manguis, ai, en qualque símptoma flagrant i us hauré de donar una miqueta de la meua ‘medecina’. M’enteneu, cavà? Serem una parelleta com aquelles enyorades amb què camafeus d’osques hipnotitzants d’ombres ultramarines abans hom no encapsulava perquè els escollits del món els portessin al coll per a expel·lir alhora dimonis i contrarestar bruixeries…”
Etc. En Critdegaig, satisfet, s’agrada fent-la petar fins que l’oïdor no s’adorm i tot.
Tret que no dormiràs; només ho faràs veure. I així com embranzides assassines t’empenyien fugitives entre els laberints fastigosos presentats pels òrgans repel·lents del pit mentre havies de sentir, com peó de fusta a mig corcar, el soliloqui d’en Ciril Critdegaig, psiquiatre boig, ara que se n’anava en acabat de fer-te un petonet manyaguet al musell perquè s’ha cregut que clapaves enfonsat a la cadira de braços del seu despatx per a tothom altri prohibit, reguanyes la calma, t’aixeques ull viu i escoseixes el camp de batalla. Tornes a esguardar el llenç que et deixondí a l’ànima minúscula qui al cervell no coves, calenta com un torronet, perquè surti quan calgui com angelet perdonat. L’argument hi suposa una abraçada entre dos polls enamorats i ara punits, a frec d’ésser esclafats entre ungles, en un camp ronyós de cap de boig, entre boscanys de fol·licles, per la culpa irredimible d’haver festejat (els dos polls) massa efusivament, així provocant una doble o triple pruïja al cuir capil·lar del dement mortridor. M’estalviaria els detalls i en diria només els ossos nus, perquè on tu hi trobes molt de significat, perquè ets boig i duus unes ulleres noves envernissades qui sap amb quin líquid barroer que en provoca la proliferació de cuquets invisibles qui tanmateix dispersen la llum, com cap buf de manxa estalzins i cendres, i t’hi fan veure qui sap què que et duu a somieigs ara plens de penes i adés de glòries, jo, buit d’il·lusions, amb vestits normals que no em distingeixen, i doncs sense excusa per a delirar debades, no hi veig sinó un gargot de foll, una boira de brutes pul·lulacions que oscil·len com curts cabells eriçats escombrats pel vent d’un capvespre que el cel envermelleix, ominós.
Boi, què deus tindre? Els solcs – els cavallons – al front se’t creben com ara ventres trencats de dones prenys d’on ixen tribus de malaguanyats afolls. Per quines eixelebrades catexis ni excessius esforços cerebrals el cervell homogeni no se’t desclou pels crestalls massa enroentits, i ara doncs fragmentat i heterogeni, com ara bigarrats bocins de molts de titelles? Això sí que és consirar pregonament! El teu teatret de putxinel·lis al magí que es descol·loca a tesa, esbalandrat.
Em sembla que sents, esticomítics, els dos polls qui alhora que moren esclafats, bescanvien índexs defesos de punyents descloses. El que diuen només agafa gruix de cap sentit entre les teues celles de simi visionari. Ah i amb allò dit descobreixes la mantega perpètua d’on l’univers s’afaiçona… i així passes de la polida ans eloqüent estàtua de les teues fantasies nades en esbiaixats reflexos d’espill… als cruels efectes resultants d’una empastifada no gens falaguera. Car ara comprens que ets carn despesa; amorf congriament d’àtoms amb prepòsteres partícules mal lligats. Caus agemolit. No hi ha eixida, ni físicament ni mental.
Sort en tindràs encara, abans no et moris, de les conegudes gelosies entre metges. El teu vague, mig esvaït i tanmateix un pèl voluminós embalum o cos, ara tres o quatre altres metges també te’l volen. Per què? Segurament per a fer-hi damunt tota mena d’experiments – aplicant-hi tècniques escollides de massius projectes amb la missió cabdal d’analitzar risibles esperances per homilètiques capdeconyades comonides: quan esdevens entre cuques escrupolosament nues de carn, d’os i de matèria cap, i tanmateix suaument precipitades en exaltacions rejovenides de cossos eteris i nogensmenys tàctils, perfectes ninots gambant en joli per sanatoris d’altres mons, el ninot més conspicu, garantit. Prou pots, en Boi Luti, prou pots; hi ha pitjors fats, creuràs-me. Podries per exemple pertànyer a la fauna molt maleïda dels botxins, paràsits viciosos qui se t’encasten a la carn com a l’esperit i, amb procediments quirúrgics i altrament embogidors, et fan agrair-los que et vagin tallant en llesques més i més primetes fins que no ets ni anomalia ni pateixes de cap dèficit o minva altra que la de no tindre cap altra delusió que la de que t’han esmenat de cada trep ni tap.
Callaré car que veig que entra en Dmitri Raigdoli, qui t’ha comprat al seu veí Ciril Critdegaig per un preu ja moderat – li sembla (em sembla) que ha fet amb tu un bon bargany – la teua estèsia, la neurosi que t’empatolla els senys, deu trobar (crec) que encara donarà si més no per a un article mèdic on et barreja amb uns quants sociòpates sinistres rai, fanocs: religiosos, supersticiosos, d’aquells qui incessantment exigeixen a llurs déus, sorgits d’extravagants fal·làcies, apocalíptiques revenges i guerres de redempció. Què hi faràs entre tant de fanàtic, de foll croat, amb les teues ulleres que veuen quelcom o altre (no sé del cert què i tot) rere les irascibles, lletges, ignorants i procrústies façanes de molt magra musculatura: llurs cranis friables com closques d’ou – i dintre podrimener rai.
Hauré d’anar a veure jo mateix en Blai Malson si vull tindre cap mena de viable expectativa ara per a comprendre el que (et) vindrà. Que em recepti unes ulleres potser una mica semblants. Si hi tinc sort, qui sap si, amb els estris vitris nous, la meua capacitat de meravellar-me guanyarà punts; si se m’esvairan alguns dels prejudicis que m’eixorben prou; hauré llavors perduts tendons i tensions; seré receptiu, nou de trinca com llavor acabada d’inventar, i doncs sense testament guarentigi que em moriré sense haver après re, tant o més ruc que en ésser nat, com qualsevol altre animal o vegetal o cosa infinitament repetit; no; somàticament renovellat, amb energies sexuals dutes finalment a un estat estrictament dominat pel meu recte senderi, amb cada llambrec m’entraran a la consciència fins ara mai observats paral·lelismes de greu causticitat – com ara qui, esborrant-se-li miraculosament tota la pellerofa congriada pels escolàstics vans al llarg de les edats, se li presenta, esclatant, l’episodi interdit on ja tot no és només marro ans hi ha sobretot, i destacat, el rajolí del cigaló que com un punyal escapça l’umflaó sense adí circumdant i en jaqueix, com dic, únicament la substància… Mes quina, llas!
Trucaré a ca l’oftalmòleg Malson. “Què collons voleu?” “Ulleres, mestre, ca; què altre, vós!” “Preneu número; en tenim per a donar i vendre, això rai.” “Quina angúnia! Sabeu? Esdevinc no sé pas com psicosomàticament macat. Sóc a la tanca, esguardant-me novament, amb la meua acostumada mitja rialleta burleta als llavis, el meu desgraciat veí, el carter estacionari en Boi Luti… quan aquell matí… em torna el llambrec (ell qui mai no me l’havia tornat, car amb prou feines si hi havia mai vist fins llavors gens), i és un llambrec ple d’àvol ull que em penetra i m’encasta als teguments més íntims totes menes de pors – esdevinc amb allò exorbitantment patomímic (no panto-, pato-; tot i que panto- també, també; amb els escarafalls que cal fer amb certes neurosis i oradures, vós); d’ençà d’aleshores malaltia doncs que conec, símptomes que n’aplec, a l’engròs, i exacerbats. I amb allò, per reciprocitat etèria de raigs oculars, és clar, el senderi se’m filtrava contracorrent a les atrotinades estructures anímiques i somàtiques d’aquell homenot viltingut, aquell aberrant indigent sense cap vàlua, i hi era ara rèmora molt absorbent tot i el meu impotent avorriment (abominació), la meua terrible tibantor opositora. Del tot contra la meua voluntat, doncs, com dic, allí dintre hi sóc, degenerada tènia qui s’esdernegaria no solament a trencar-se a miques com iceberg mig fos per tal d’així esmunyir-se més de pressa per qualsevol conducte eferent per brut que fos, ans àdhuc a tornar-se inútil fòssil darwinianament descartat dels lexicons del mai no existit. Mes què hi farem, res a fer-hi. Si ell no hi entén re amb ulleres, jo sense encara menys.” “Passeu i calleu; què m’heu de dir si no sóc pas ni el metge; si només assec la gent segons certes jerarquies racials, i, quan així em rota, d’altres actituds i esquemes arbitraris rai; no m’he cregut mai re d’aquella altra falòrnia que en diuen ‘ciència’; estic esterilitzat; per comptes de vit, hi tinc un tap de suro foradat; un forat tort i primet que m’hi puja si fa no fot pel mig; també, segons l’oratge, tot de sobte em pos a xantar un himne nacional o altre, us penseu que tant em fot; ah i a la sala d’espera hi és prohibit per llei personal de beure-hi, de cavar-hi com talp sapes i trinxeres, d’escriure-hi apunts que tinguin re a veure amb cap de les branques de la fenomenologia (ecs!), i què més… ah hoc, de fer-hi pedagogia, de caçar-hi fongs (bolets no se’n fan), de maltractar el proïsme (això fóra immiscir-se en les meues tasques i dominis, ultratge llavors la coentor del qual hauríeu de mantinent de restituir amb la penyora pel cap baix d’alguna cama), i…”
El rum-rum del ventilador m’engalvaneix; mentre aquell pallús amb uniforme continua, monòton, de vomitar injuncions sense solta ni volta, a poc a poc has oblidat què hi fas ni a què hi has vingut; muscleges no res menys, amb despreocupació; lluny de l’àvol ull del veí Luti i el seu hortet gastat, xorc, sec, tampoc no et trobes tan tolit… com si romanies nafrat a mort en camp de batalla on només t’arribaven, remots, els crits de disbauxa del victoriós enemic, ara ebri i segurament encara més sanguinari, si mai tanmateix, fet un farnat qui amb prou feines si bleixa gens, t’hi guipés… no; no, menys; em dec estar adormint… Un farnat amb ulls qui dins la boira elegíaca hi veu (li sembla veure-hi) tot de coneguts els quals tanmateix tampoc no cal ni saludar… la incertesa perenne ara del tot justificada… Sempre m’hi he trobat bé, dins la boira; l’embolcall tou tanmateix em delimita… impedeix que se’m dispersi l’essència; sóc més atapeït, m’hi conec (reconec) millor… Desimbolt, sense por de l’àvol ull… Febles batecs… m’hi ensopia… tremolins… tremolins de boira… o de cel·lulitis… farnat amb ulls… a les ombres gregues dels orcs primitius…
“Ei!” La veu ronca segueix el xiulet de l’uixer no gaire urbà. “Mestre! Us toca!”
Del sostremort em vénen, damunt part damunt on sóc a mig desvetllar-me, sorollets de cadenat un pèl enferritjat que hom tanmateix reïx a descollar; un escotilló cap per avall bat de l’ala i una soga amb nusos em cau al nas.
“Pugeu, pugeu; rast amunt, som-hi”, atia en Malson. Rast; amb la gana que tens, fossin cebes, nespres, nyores o alls!
D’esme doncs t’hi fots, hissant-t’hi a força de braços i aidant-te alhora amb el peu a la cadira ço que enfelloneix l’uixer. “La sabata vull fora del ratat vellut, em cag en…!”
“Ah, senyor Luti; Boi Luti, oi?”
“Eh… sí… no ho sé… em reconeixeu?”
“Tornem doncs per ací; heu perdudes les bones ulleres… se us han trencades…?”
“Sí… no…” En Malson et prenia per l’altre! Fèieu doncs (tu i el no-ningú) una fila tampoc no tant diferent; com et desencantes! Car no podries pas dir que l’oftalmòleg no hi filustrés prou bé. Collons, un oftalmòleg, i eminent! Amb ulleres d’allò que no hi ha! Amb la clientela espasmòdica que has pogut veure a la sala; espasmòdica, sovint epilèptica, i perfectament controlada per l’uixer Eixea, el qual t’estampa un carxot d’aquells que t’arruquen instantani per menys de re – un estossec massa histèric, per exemple.
Em fa seure en Blai Malson en cadira de dentista (o ho sembla), amb tot d’aparells més o menys punxeguts que hi pengen i s’hi engeperudeixen. “No tingueu por; ja ens coneixeu: delicats, fins, manyacs, rai, que no? Amb manetes de seda i greixums iridiscents.”
Et tusta al crani. “Qui hi ha?” que dius. “Hi som?” que fa. “Hi som, hi som” que fas. “Doncs si hi som, som-hi”, que diu, i, rapsòdic, s’hi fica: “Ah plàstic cervell! No hi ha animal qui com ell pugui aprendre de continu, fins al darrer buf! Guaiteu què us dic, que si mai em rotés, com a qualsevol filistea fava i repel·lent, per tindre cap branxet o bestiola faldillera d’aquelles tan brutes i tòtiles, m’estimava més arrencar a cap ‘pacient’ cap cervell i ficar-li una ficel·la al coll i dur-me’l a passejar – segur que en tornar havia après xinès si en passàvem pel barri, o de pintar com en Watteau si per prop del museu, car no hi ha animal més savi que el que hom duu, absurdament tancat, truc-truc, ací dins. Per això si més no cal obrir ben oberts els ulls, i portar-hi davant ulleres desempallegaires, escatidores, desentrellatadrius… i netes i mai no ratllades, just com les que ací molt sublimment proveïm. No ho heu provat mai? Passegéssiu pel món amb coble fi un cervell i se us torna en un tres i no res pelut, no nu; no pas com cap muricec, com un coiot diminut; i amb les nostres ulleres encara aprèn més coses i més de pressa, jo us flic! Car els ulls pertanyen al cervell, com dic, i doncs ulleres li escauen d’allò pus; ara, us imaginàveu el menyspreu de l’insecte pel muricec amb ulleres? No és pas el nostre cas! I llavors aquest planeta és viu, i cada dia canvia la pell – som part de la seua despulla; tot això és planer vist amb les bones lents. Tants de caps esclafats, oi? A revolució segueix revolució, i si hi sobrevius, què hi fas sense tovallola? Clafert de sang, de fang, de suor, espolsant-te mosques vironeres, no trobaries que, tornar a casa a rentar-t’hi sota la dutxa, no hi ha glòria millor? I ja veureu les senyoretes quan ensumin el vostre aire triomfal, heroic, previsor, visionari, perspicu, sagaç… Cap d’elles no trobaran el lleig i vell qui sou en realitat, car us veuran amb les ulleres que porteu, és a dir, us veuran l’ànima d’or i les carícies de què sou capaç. ”
Pel respirall al sostremort me n’adonava que hom netejava la runa de l’edifici del veí, una casa suara enderrocada, segurament, com tantes d’altres al veïnat, per a fer-ne al seu lloc una de més grossa i moderna…
“No us hauré pas esbalaït dient que el cervell autònom podria pintar tan excel·lentment o més com en Watteau; ho heu comprès, cavà? Els ulls pertanyen al cervell, els ulls en formen, inextricables, part; els uns sense els altres, malament rai; són, del cervell, els periscopis enllà de la malaguanyada cuirassa del cap.”
Ambigues bastides pujaven al costat; a l’endeví mecanismes amb rares rutiges aixecaven clònics braços que declinaven articles sense seguir cap de les lleis, diries, fonamentals; allò era més aleatori que no l’escriure en llatí.
Quina nova acuïtat et fa comprendre les cròniques secretes, mai no descolgades, de la metròpoli idònia, insospitada; t’hi fa veure als tàrmacs adés xorcs noves renaixences: exactes, nítides, xeremines d’escarbat qui teixeixen, en èxtasis ocults, nafres interpretatives als culs de pontífexs esmeperduts. Delires hipnagògic…? Hò!
“Astruc i benaurat qui de re mai pogués conèixer-ne per què! – deien, gamarussos, els d’abans – tret que els científics ho coneixem tot i més – d’ací la nostra immarcescible felicitat – i per això no ens morim mai – decentment ascendim quan fem els noranta o els cent o els cent vint amb un núvol a l’olimp i au, a gaudir-hi fins que als receptors visionaris dels rerefons molt enfonsats no s’hi estavelli l’univers.”
Hi fa un Sol que enamora; malparit, que bé hi clisses ara amb aqueixes ulleres! Tòrrid terra de sosa, t’hi menen, t’hi permenen, de bracet, espectres; no voldrien segurament que t’esborronés el vertigen; cèlics, lleugerament arrelats en opalines flonjors, et mostren, com visuals oracles, buits avall, les taques abominables dels crus triomfs humanals: desgraciades disbauxes d’autoflagel·lacions, orgies de quics misereres; amb quin verí no hi escups, tret que ells, de baix estant, et llencen coets d’ultratge, cascun un cop de puny al nas; agres capellans de les guatlles que et diu ambtant el cirurgià.
“Un milió pel cap baix de cèl·lules fotoreceptrius se t’enfeinen com obrers que bastissin cap mosaic sempre instantani, amb cada fragment altrament negligible de segon, i tanmateix, nyac, la diàfana imatge ells te la presenten sense falta mai, perfectament conjuminada, i això encontinent, cada cony de petit fragment de dècima de segon – i te la menen – te la permenen – per totes les rambles populoses, entusiastes, del cap, com processons espectaculars molt presumides, per còrnies i lents i retines i nervis òptics i tàlems i – catacrec! – fins que (tornem-hi!) no se t’estavellen als còrtexs analítics dels visionaris rerefons, i cada espurna hi és aleshores un miratge panoràmic de sublimitat paradisíaca, collons. Admireu-vos-n’hi, us dic, caieu-n’hi constantment de cul.”
Quan he tornats a obrir els ulls, la casa nova era gairebé pujada del tot, només hi mancaven els vidres tornassolats a les finestres; he volgut comentar que ara una nova tanca d’obra separava les dues cases, la nova i la nostra, però l’oftalmòleg s’ha fet l’orni, i tanmateix tothom amb dos ulls – o amb un i tot – pot comprovar-ho: la tanca vella, de fusta, encara és mig dreta, només certes fustes hi manquen, i d’altres estan trencades o tortes.
“Doncs sí que pugen ara les cases ràpid.”
L’aflat de l’Eixea t’espetegava als tendres narius esgarrifats. Sota anestèsia – ara t’ho diu! – en Malson t’ha feta una petita incisió sota la bossa dels collons – t’ha arranats tots dos ous i els ha fets portar en una capseta amb glaçons a un restaurant molt fi – llavors per comptes dels ous t’hi ficava, a l’escrot, dos ulls de plàstic incorruptible, prou pots; els teus (ex-)ous els vénen, com dic, molt cars, a rics gormands en un restaurant particularment fastigós i miquetes… Ara, tothom hi surt guanyant. El llefec es llepa els bigots, el nostre negoci és diguem-ne prou productiu, i tu, tu rai, a tu per això et dóna les ulleres miraculoses a un preu de ganga, i l’operació als ous a sobre et surt gratis!
“Savi com vós mai fins avui no en viu”, que li dius, encara sota la influència de l’intricat procediment quirúrgic que et confessen, i qui sap dels qui s’estalvien de revelar-te.
Llavors el mareig catastròficament et fa un salt – del fur intern al furient defora. Un terratrèmol, deu ésser. Espasmes persuadeixen l’edifici on som d’ensorrar-se, d’encendre’s ensems. Sents crits, de gaigs, d’aufranys; mormols i ronxets, de fedes i fades, gemecs; obscenitats en sordina; bleixos rancis, vexats; grolleries i, barroc, el martell, ple d’amargor, desolat, martellejant-te el cucurull estelat i pollós. L’uixer Eixea, fotent aquest cop no pas d’uixer, d’eixea, t’hi treu tot plegat viu, pagant just amb una cremada a la mà, un esgaldiny a la galta i al front. No hi perd mai el lleixiu; s’hi esdernega només devers l’indret que s’ho val: com un con de fotons només espetega on és prou agrer (saó i tempir idonis) perquè s’hi faci l’apropiada imatge, ca?
Romans amb un pam de nas. Per què treure’t, n’Eixea, de les brases explosives de la conflagració i no pas abans l’oftalmòleg Malson? Car en Malson rau mort – sucumbia rostit a la graella monstruosa dels seus instruments roents.
Un mort és un curiós objecte. Us l’esguardeu amb circumspecció. És sansa o marro en buirac sobreixent i malsargit a tall de ninot antropomòrfic, i entre les tenebres en clots amorfs que maquen sovint el malgirbat titella hom hi percep ara i adés algun saltiró borrós: tremolí de viró al farnat sense ulleres. I llavors, gens cerimoniós, esdevenint-vos per cantons inescandallable moc (lleig!), quina por no fot!
L’esglai et fa aviar esgaldinys de muntanyès betzol qui pels Alps s’entretingués a deixondir retrunys mentre les fedes se’l guaiten avergonyides de tindre un mestre d’aitan malmès senderi. Amb aquestes, en Malson es torna ràpidament més llefiscós. Cuques oblongues amb cuirasses negres i immaculades escumes a les boques n’extreuen, d’aquella tossa anàrquica, gemecs de porcairol corprès pel gebre, amb els esclops fortuïtament decebuts per un fang ganut. Tàvecs emprenyadors amb la cua t’espolses, automàtic. “No penseu en la mort, n’Eixea?” N’Eixea pensava no pas en els qui llavors morien ans en els qui sortosos llavors cardaven o s’escorrien en calds flairosos conys.
En suau flum de silenci el teu intel·lecte fa abstracció de les llordeses que s’encallen als marges irregulars i es concentra en el fluix fi que el duria a l’oceà il·limitat de l’exili sens fi. Un sorollet. Rasposa pedra de toc t’esmola una orella. Se t’amotinen les dades; l’idil·li del teu tu amb la pau de l’eterna fluïdesa s’estronca. El sanguívor, autòfob, autòmat t’ha posat un estetoscopi esgarrifós al pit: metàl·lic, glaçat.
“Critdegaig, ara et veig les intencions!” crides, amb ulleres noves, ulleres en ala de libèl·lula, guspirejants, que tot ho sobten en flagrant – i irisadament d’eixauc. En seqüències freqüents on amb agilitat fort cronològica el seu vult i indumentària coincideixen amb la idea que en tens, en Ciril Critdegaig, metge d’orats, t’ha vingut somonint-se, comonint-se’t, en presències inesperades; et sura mig incorpori part damunt quan ets estès al quiròfan on reps certs impactes en intimitats impensades que emeten ressons erronis, de mancança i buidor, que t’enfonsarien moralment, i tanmateix lla damunt el tens, embegut de curiositat, fruint-hi de valent, i diagnosticant, un bri massa líric, terapèutiques i catarsis com qui s’arrisca a la rifla sense tindre’n cap aptitud; els altres metges, gratificats que els entretingui en la tasca fatigosa, se’n foten un panxot (a les teues despeses, és clar). També apareix dient estranyes xifres que engloben greixos, eixos, guixos – no sé pas què t’has (millor: t’han) degut trencar. Amb un tirs de freixe et burxa amb ironia on allò flàccid i ronyós amb cap mònita ni caramida no se t’alzina ja – els raïms pansits de dejús te’ls fa raure amb un raor rovellat per reserves i secundaris vinguts d’indrets profans – no entens què diuen ni si hi gaudeixen o s’hi angoixen: no són de tot d’aquest món, en capgirarien els paràmetres, els llurs et són oldans, et caldrien eines cerebrals de cabudes extraordinàries per a capir-ne ni que fos amb quins emblemes més rars no es segellen les faccions, cafides d’osques i maquillatges de bruixot.
“Boi” et diu “l’operació un èxit, prou pots.”
Això què vol dir? Què t’han tret? Què t’hi han trastocat? Tens aquella sensació rosegadora, aquell rau-rau llimaire que et desgasta els subterranis extravagants de la personalitat. Has comès un crim i no te’n recordes quin – l’has (o te l’han) amagat talment al fons i amb excuses d’allò pus embolicades que no en treus l’entrellat. Com emergeixes ara d’aqueixa immensa troca de fils perduts on ets (o t’han) submergit i suara (no deu fer pas gaire) encara cuidaves negar-t’hi? Ah, i el monstre qui hi raïa, on s’ha fotut? Feies les mil-i-una per a fugir-ne, hi anaves a tot estrop, o al contrari, lent i geperut com un llimac inconspicu, i ara…? Ara no saps d’on ni de qui ni sisvol de què has de fugir. Parat, fent un paper de talòs. Car… amb quin… amb qui segell… amb quin segell exculpatori no t’has o t’han embussat la crua realitat (com ara amb mortalla impermeable ans hermètica i tot) el cadàver putrefacte del teu pecat? Com en seràs el torsimany si doncs no reïxes a atènyer-ne, ja no dic pas la filigrana, vàlua i disseny? Seràs exegeta, llavors, hermeneuta, de què? Si cerques pels amusats laberints que et circumval·len la consciència, i escorcolles sobretot dins els racons plens d’oradures i d’escombraries, i d’òbits d’esglai de rares cuques grasses, i de cucs socarrats i escarransits, caçats de trascantó, de cua d’ull, i decaus, pansit, abaixes els braços dels ulls interiors, car no hi trobes aitampoc re de prou conseqüència, tothora només runa cremada i una pudor de resclum que roman, i pitjor, de carnús i d’excrement, encastada sense remei a les baranes del teu massa arec (desvirtuat) cervell engabiat, com al zoo?
“Així doncs? Collonut, que no?” en Ciril Critdegaig encara animant-te.
Mes tu, perplex, amb proptosi evident, guaitant-te’l com si no hi ets tot – i ei, segurament que tens raó, car quins elements idiosincràtics, més lúcids, i doncs esfereïdors per a l’hostil observador, massa desenvolupats, incisius, penetrants, tabú, no t’han deguts arranar de rel o escapçar i fer tornar a rudiments invàlids?
“Misteris de la neurologia, Boi; per qualque subtil rotació del wattatge endollat, l’èmfasi de la psicosi obliquament perd pistonada; n’era força escèptic, jo votava si més no per una peotomia sense més contemplacions, mes quan puguis esguardar-te la carranxa veuràs que no ha calgut; has de comprendre que legions de rampelludes recomanacions ens plouen de les clíniques on els sospitosos acòlits més fanàtics operen i experimenten a tort i a dret – sense embaràs tasten pixats i menstrus, remenen i barregen secrecions, escaugen amb aparells somiats pòstumes, a mig esvair-se, indesxifrables impressions que ixen encara de morts, corcats, cervells d’il·literats emigrants (les cacen al vol – delit del jovent), i així anar fent, rucades rai; ara, d’ací la nostra parsimònia a aplicar-ne cap; les llurs són recomanacions sempre contingents – cal alhora repenjar-se en la retòrica casolana, allò que nosaltres també, amb les dosis congruents de desil·lusió i de glaçat ans cru procés d’incredulitat hem anat espigolant. Hi anem amb optòmetre embafat, com qui diu; qui hi veiés massa clar, s’enlluernaria i acabaria boig com qualsevol merdós místic o inspirat; per creixement de renúncies aïllàvem les transcendències i les colgàvem ben avall, amb els impulsos quotidians d’anar assassinant carallots amb disfuncions mentals massa pronunciades, com les teues.”
“Maneu?”
“Això de la vitalitat, la virior, la baronivolesa, és sempre una dura troballa els marejadors reflexos de la qual llavors et destralegen l’ànima de mig a mig; desencanta-te’n, destaparies l’escriny de les mascles possibilitats, tot àvid, sedec, dient-te pler de condescendents foteses, amb reveladors soliloquis, monòlegs d’emèrit capdecony, i dintre l’únic atot que hi ensopegues és el del pànic: t’hi voldries haver vist en ciment de panteó, atlant de pedra angular, i t’hi veus concís i ecumènic com una altra fulla eixuta, com un altre dels trilions i trilions de segells sense vàlua, amb la fastigosa carota del sanguinari feixista de torn davant, i ara usat i llençat, no pas digne de cap col·lecció, a mig desmanegar-se, cagat, fet engrunes i cendres, malenconiosament disseminat per les rutines desganades del temporal i la brutícia on se n’amunteguen en inútil femer; no, tu, ja et dic, més val anar mig mort pel món, naquis, mancat d’això i d’allò, sense casa ni identitat, decrèpit, amb els eriçats símptomes roms, alleujats, sense cap capacitat d’agressivitat…”
“Em capàveu? De quin crim sóc reu? Qui em cardava malament, ultratjava pèssimament? Qui pelava ni escorxava de mig a mig? Tinc… tinc aquest rosec a la consciència, aquest sentiment vague de culpabilitat… Qui he mort? Guerxat? Torturat? Me’n penediria si sabia on és el mal, si hi podia ficar el dit, si no ho tingués tot esborrat!”
En Critdegaig, les venerades vetes o benes del seu davantal inconsútil de maeller penjant-li part de cul com sengles monòlits deprimits, féu d’un seu dit un croc de cercapous i, amb posat greu, no gaire destre el feia burxar avall, cap a l’abís esgarrifós d’un descobriment científic cabdal d’allò pus. Tu no hi filustres re, en aquell acte absurd. I ara el seu dit es desencarcara i acompanyat del veí es metamorfosa en el parell de llossos d’unes estisores amb les quals fa gest de toldre quelcom. Això rai que ho copses. Però què? L’excisió, on? Als ulls? Tombes el cap girientorn. On s’han fotudes les omniscients ‘germanes’ alhora repulsives i atractives qui a estones doncs idolitzes i a estones desdenyes? Estrany que avui no en ragui cap pels voltants! L’operació era massa obscena per a les ‘germanes’ i tot? Ara, si ni t’han capat, ni eixorbat, ni tolt cap tumor al sensori… on hi han ficades les grapes?
“Tímidament et faig remarcar que operant no sols treiem; sovint per comptes afegim.”
Cloc!
Desactiva els comentaris
31 octubre 2009
ales als ulls
Filed under: General — heroi hodiern @ 9:46 Edit This
Doll últim d’ales on es metamorfosaria l’ull nu al capdavall fonent-se
Com hauries tot plegat reconciliada la intervenció de n’Heròstrat Sosvingut, transgressiva a més no púguer, quan, tot i que podia filustrar a la perifèria del seu camp visual els aplecs distòpics de pelegrins monomaniàtics, no es va acollonir gens, ans enfilà el continuüm del seu discurs com si els barruts – mig escarransits, com ara atàxics, patint d’espondilosi, com zombis geperuts, aplegats ensems, inextricablement fosos i fets un grumoll verinós d’amenaçadora humilitat – no hi fossin, i digués en canvi, amb palès o ficte menfotisme: “i ara cometré la infracció de declarar-me somnolent; d’on que triï de tallar dret i pregon com el llos d’un raor esmolat cap al resum…”
I els digués allò per a ells tan ofenós de la cèl·lula psicòtica qui esdevé càncer letal com el psicòtic predicador qui “evangelitza”, metastàtic, fins que la seua carallotíssima dèria religiosa no esdevé així mateix el càncer anihilador del cos de la societat…
Com reconciliaves, dic, la seua intervenció (convinguéssim que un pèl intempestiva) amb la ruïnosa reacció dels brutals reaccionaris (tanmateix previsible fins a un cert punt)?
Tots vam romandre com estaquirots amb un pam de nas, mentre l’escamot de fanocs l’atupaven a cor-què-vols. Probablement fou llavors que aixecaria els ulls al sostre – m’havia degut haver fet l’efecte que l’ambient s’hauria omplert de festius lluentons que hom llencés balconades avall fins a la platea… I eren escatxics de sang que brollaven del cos salvatgement colpit de n’Heròstrat. Li deuria haver assenyalats aquells fets externs, objectius, al meu company, n’Àtila Fos, el qual me’n recordaria ara que m’hauria dit quelcom un bri incongru com ara: ah la franel·la beix del seu complet, com l’hi planyc; és com si s’hagués passejat per cap prat clafert de flors – cascalls, roselles, xicoires, xirivies – i un puput puntual, eixit llavors de cap femer llunyà, se li clavés al pit com les dotze del migdia.
Deus conèixer el lepidopteròleg n’Àtila Fos, si més no de nom – hauria dut del caire del penya-segat de l’extinció on eren leri-leri d’enfonsar-se, fins a la plètora de la joia dels cementiris aquella espècie de falenes molt intel·ligents qui escenifiquen aquelles altres complexes tragèdies d’autodissolució a les capçanes dels xiprers. Com els deuen anomenar els científics? Quelcom com ara Rebregadensis Xafarderis; ja em deuràs entendre, els arguments de llurs funcions són tan rebregats i la xerrera que es duen elles amb elles tan incessant que el nom fa la cosa. Es deurien penjar – ho dic pel que en llegia; car no hauria estat testimoni de cap de llurs escenificacions, tret que ho hagués estat de molt menut i se m’hagués esborrat del palimpsest del cervelló – s’haurien (deia el text) de penjar com canelobres – o pus tost botifarres de baldes, car s’encavallarien en trenes integrades de molts d’espècimens de diferents sexes barrejats i tot – es penjarien doncs de les frustrades branques (frustrades, car en romanen a les escapces en no sàpiguer borrall del vernacle lepidòpter), branques dels xiprers, i ja, com desvagades comares, perdrien el buf en inacabables discussions que no sé pas si els lepidopteròlegs han encara escatides prou acuradament – ni n’Àtila, em fa, tot i que encantador rai – un cop va traduir el sorollet que feien les escates maragdes de cert papalló cuirassat en escales de simfonies que hom ha suposat que potser haurien escaigudes qui-sap-lo en esdeveniments prou solemnes, com ara l’embarcament cap a Citerea d’en Watteau, o la fugida dels terroritzats aborígens bombardejats pels avions molt borinots dels mesells americans.
Sabries que mon pare durant la seua guerra (t’ho he degut contar milers de cops) es va haver d’amagar a un nínxol rere una llosa i va com qui diu conviure amb un parell o tres de cadàvers els tres o quatre dies que els malignes invasors van prendre per a passar camí de Barcelona? Els crepuscles eren les estones de la seua predilecció – llavors es veu que els follets més amables apareixerien a fer-la petar, i mon pare hi esdevenia el silent testimoni qui en sobreoïa els greus secrets. Mon pare (hauries de comprendre) era un erudit en matèries espirituals. El Sol es moria davant per davant, i per les escletxes de la llosa que cobria el nínxol uns darrers roents raigs espectrals assolien d’esmunyir-s’hi, i en aquella llum incerta on la boira dels miasmes enfurismats qui es tallaven els caps recíprocament feia relluir les dents a les boques del morts d’on amfibis raucaven fort estridentment com qui es llença anatemes i rebufs, mon pare hi cercava relíquies que descolgava dels cossos despesos dels seus collogaters. Les coincidències resideixen en qualssevol circumstàncies ni situacions. Traïdorencament, un dels follets s’hauria tornat monstruós: tot de tendrums i pelleringues, i damunt interdient els altres de badar el bec. Mon pare parava foll. Potser el follet avorrible el percebia? Ara cap dels temes (sovint prou cismàtics ni herètics) no eren abordats. Mon pare havia après aquells dies molt. Mes ara, quan deuria tindre els dits al fons d’ossos mal rostats i carnussos com més anàvem més deteriorats bo i cercant-hi nous joiells, hom hauria iniciades les inquisicions. No hauria desdenyat aquell afoll de maleït follet traïdor de tornar-se, es veu, llavors idòlatra. Transformat en falena de cap de mort, sorgí d’una cavorca pudent bo i esgaripant malediccions. Tot seguit hauria tret els ullals i se li hauria clavat al muscle esquerre (de mon pare, tot esfereït) i allí, impossible de desencastar, hi hauria destil·lades, llas, tot un flagell d’insanitats, tota una cavalleria de nafres infectades.
Quan mon pare ja deuria ésser un cas prou elegíac de geriàtric, caòtic, emportament, el meu conegut, n’Àtila Fos, l’eminent lepidopteròleg, el va vindre a veure. Deuria voler esprémer-li – a mon pare – en la seua quasi-paràlisi fet clepsidra (no), cariàtide (no), cuirassada esfinx (sí), crisàlide – els sucs secs dels secrets adés suposadament xiuxiuejats pels follets garneuament transformats en falenes de cap de mort. Hauria emprats un munt d’estratagemes per a esperonar-lo a esdevindre melòdic o si més no canor, però mon pare hauria destarotat el col·loqui. L’abominació de les morenes de vell devia fer-lo bel·ligerant car l’altre no reeixí a altre que als quequejants, sincopats, catúfols de la confessió del caduc ermità de nínxols i mausoleus que el cos es podreix per on pon. Com el Sol qui es pon es podreix, i podreix el cel i l’univers ensems, com l’ull del cul que, com va dir en Bataille, indubtablement prou és. Si no caguéssim, no ens moriríem mai (hauria afegit). Els déus immortals és palès que mai no caguen ni cagaran (enllestiria).
Tant se val. Quant a n’Heròstrat va eixir-ne si fa no fa viu. Deuríem haver sentides les alarmes. Homes armats es desfermarien damunt els lacais de la irritant superstició. S’haurien dispersats, els agrumollats religiosos, com corcats farnats fosos per vidriols. En acabat (pel que fa al protagonista), ah els porpres vellutats als seus ulls de vellut – xalests!
S’hauria degut haver posades l’endemà ulleres negres si hagués volgut eixir al carrer. I sens dubte ranquejant, arreu massa baldat. Ah i anant on…?
Oh ara que dic anar? T’hauria mai parlat d’aquella excursió amb la família? Totes aqueixes impol·lutes espardenyes blanques incrustades entre les cairades blanques pedres precioses d’aquella muntanya sagrada pel vessant prohibit i molt perillós de la qual hauríem pujat sense pagar? Hi érem tots? El pare, la dona, la filla… Tu? No. N’Àtila? Tampoc.
Hauries arribat fins dalt de tot i, si no t’hi treien els envejosos, hi veuries lluny, fins a perdre de vista, travessats els horitzons, les ondulades fresques praderies, ah i el rierol muntanyenc que, gèlid i nítid, davallaria rabent. Papallons es desencapsarien bo i abolint els fitons. Orèades orquines miraculosament disfressades de papallons, ells mateixos disfressats de fitons inestables, surant, se’ls haurien posats davant als ulls, i els arquers, distrets per aquelles aspres turbulències, no endevinarien pas a encertir les localitzacions superficials ni subaèries dels nostres llenegosos conills de nus cossos pintats com indis en guerra.
Davant la porta del carrer, n’Heròstrat Sosvingut s’hauria cenyit el cinyell decidit a disfressar-se polidament d’home microscòpic, com nosaltres, qui desapareixeríem com cantonades de carrer pixades amb ràbia pels empaitadors burlats.
Tots els qui ens volem falena burella, anònima, invisible, massa castigada, escamnada, ja doncs sense delusions, seríem parents. I ens coneixeríem, muts. Tots hi cabríem. Els culpables, els marcats per les cicatrius d’antics tacons rebuts en rebel·lions fallides, els captaires en parracs, els romanents de tots els circuits esclatats, els qui haurien assajada massa de vegades la cabdal escena on ja no valdria la pena fer-hi acte de presència, els obsolets, doncs, els substituïts, els eixordats, els trits…
Oh hauries sentit? Qui pujaria avui a l’escenari? Un còmic nou. Un altre n’Heròstrat qui s’embolicaria a dir coents “veritats”, probablement? Veritables “coentors”? El recinte semblaria prou ple. El públic hauria potser de fer menys batibull – quin vorticle! Tothom s’empeltaria on pot. Algú tanmateix haurà de romandre a la perifèria, covant esquírries.
Qui hauria de pujar? No pas n’Heròstrat: ja ha rebut prou. N’Àtila? L’abolirien tantost comencés d’ensulsiar fetitxes. Hauria crescut molt, darrerement, el seu sentit del ridícul. Solivern entre les ones superposades d’insectes sense empremta, l’entomòleg hauria perduda la capacitat de llegir-los-en les vàlues, els missatges. Ara creuria que el més decent fóra de disfressar-se ell mateix d’insecte – metre’s sobre un frac amb cues – cues pintades de papalló inconspicu arrelades fermament a l’ull del cul. Tot impuls caldria que fos degudament contrarestat, hauria trobat, ara brandant una rampant saviesa inexpressada.
Fórem (que no?) a un teatre de debò cosmopolita. Tard o d’hora hi fórem inevitables comparses virulentment agrumollats a una perifèria o altra. Hauríem de girar cua, diries, nogensmenys. Apuntar el timó cap a nul·les reputacions. Anònims (recomanaries encara?).
Amb tacte, àdhuc a les palpentes, recular, doncs, hauríem de fer. No m’ensumaria re de bo, lleialment i furtiva atansant-se’ns. Quelcom relliscós, no sabria ficar-hi l’ungla. Una devastació imminent. Som-hi, tu. Quina reluctància et desaconsellaria, t’impediria d’acompanyar-me a la foscor del defora? Voldries desafiar les estratègies dels qui vindrien prement molt fort, amb intencions fins i tot d’escanyament? Cap seriositat ni equanimitat ni serena estesa d’ales no influiria pas les insurgències que arribarien anorreant-ho tot, allaus que buidarien de sentit les pietats que més íntimament satisfarien-nos.
Ah fuig, garrí! Què hauria estat això? Ho sabries? Qualque cuca falsa qui se m’hauria disparada, qui sap de quines llunyàries inescandallables, com cap cairó tou, balb, mort, cap als ulls. Em cantaríeu gaires elogioses elegies? Us n’hauríeu d’estar. Poc en faria cap cas.
Ah veuríem qui puja? S’encenen les flames… Quin esclat d’ales! Quin polsim de desastre! De camuflat insecte esclafat! Malament rai, malament rai.
I ara? A qui aclamarien? Tothom s’hauria aixecat… Ja només veuria indistintes esquenes. Veuria’n cataractes. Barrums de daltabaix – ah, i com una immensa feixuga mortalla que se m’estén damunt, l’eixordant remot escruiximent.
Desactiva els comentaris
1 setembre 2009
o toll pudent de barreig immund
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:00 Edit This
Tots fórem truita
Quan t’aixeques i baixes a ciutat
i te n’adones que els nazis de la nació enemiga tot ho han ocupat
amb cada lloc clau amb un beneit armat
i vas d’un cantó a l’altre esbalaït, ànima-esberlat
i camines amb molt de compte, gens esburbat
no fos cas que t’embarranquinessis o et fiquessis a cap mal costat
sentint-te tothora com tothom vigilat
i com més t’endinses pitjor esdevé
pertot arreu empès i humiliat
havent de fer rialletes als enemics més mesquins i pecs
fins que ja no et trobes l’infiltrat qui et diu: et donaré
papers falsos, vine’m darrere
i hi vas, dissimuladament
tret que l’estació del funicular que fuig de la ciutat podrida
on entres avalat per l’infiltrat és tanmateix tan cafida
hi ha una gernació tan gran que ni gairebé no hi caps
i pitjor: hi perds de vista l’infiltrat
i en aquell instant arrenca el tren que puja a muntanya
lluny del femer envaït
per la rauxa induït hi puges abans les portes no espeteguin, tren atapeït
i ara dins, amb les teues ambigües mans d’escriptor
d’on qualque anell ara i adés en cau a cap mà llorda de possible delator
qui sobtadament emmudeix
ningú no acaba de saber si cal prendre’t per qui, si per nazi o per aliat
i vas prou allerat amunt i avall
i a cap indret de cap compartiment no trobes l’infiltrat
qui t’hauria proveït amb ficta documentació
fins que no et trobes al darrer vagó
on els monstres hom ha amuntegats…
Rere el darrer vidre la muntanya s’esbiaixa vertiginosament
si el cable es trenqués
si el tren s’estimbés
quin terrabastall i quin desori no hi hauria
tots fórem al cor de la ciutat podrida
truita de sang i vidre i ferros rovellats
i veus en la teua imaginació llavors tota esperança feta miques
i et dius que déu-n’hi-do si són aleatoris els resultats
i amb quina facilitat s’estronca la llarga guerra que pronostiques
i s’escau llavors que a un dels monstres particularment fastigós
li vingui per vindre’t a emprenyar
sense pietat l’has de bastonejar
prou ets del qui creuen que al món no hi ha prou lloc
per a monstres ni per a malparits…
El monstre caigut veus els altres monstres tirar-se-li damunt
n’hi ha un de gros molt repugnant
se li asseu a la cara
fins que no l’ha ofegat
les convulsions agòniques del caigut cagat
t’impel·leixen a desviar els ulls
a esguardar finestra enllà…
Ara hi ha pins
el dia és clar.
Desactiva els comentaris
enllestint
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:57 Edit This
fets fets
hom
vol
bon
vol
pel
tot
i fer-ho
bé
i dir:
doncs bé.
credo
crec en els arbres
crec en les pedres llisquents vora l’aigua
crec en la cançó de la natura
crec en els ocells i llur ardidesa—
crec en la beutat murrieria i tendresa de les femelles—
en tot això crec
i en la victòria
i, morint-me, això m’enduc:
imatges sentors i sons fets
pels miracles de la contemporaneïtat—
fonts vessants bolets
neus fruits tronades
insectes
colors
rebosts
jugades—
llavors un darrer somriure
contra la malignitat de tot dolor
i au
cop de cap
i som-hi, fet.
Desactiva els comentaris
30 agost 2009
Pertànyer-hi
Filed under: General — heroi hodiern @ 22:07 Edit This
Feina feta és lliçó d’amor
Anava a fer cap a ca meua—
i, davant, em somriu i demana l’abellidora dona qui no conec que l’ajudi (i les seues sis o set xiquetes)
ara que es traslladen a les noves estances—
Qui diria que no a cap deessa (per granada que fos)?—
En acabat, dic a les minyones qui m’abraçaven:
—Doncs no sabeu la satisfacció!
I a l’avinent mestressa (llur mare llur mestra llur institutriu – no ho escateixc)
qui em petoneja molt agraïda perquè tot els ho endreçava amb els meus braços prou ferris:
—No sabeu la satisfacció!
És com quan era a casa la dona en acabat que ens casàrem—
i en aquella casa – llas! – ningú no hi netejava mai re (i no era perquè hi manqués pas gent)
Cap de mos parents polítics no trobaven mai prou lleure per a acunçar i fer net—
i així la vaixella i les cassoles i els orons i topinets s’amuntegaven a les aigüeres
del pis de dalt de baix i del mig—
i la merda als canfelips—
i la brossa i el greixum pels terres de cuines i corredors—
i qui sap les polsegueres i brutícies als dormitoris, i—
Així que em vaig dir: —Per què no fas un cop de cap
lleixes un inspirat instant de banda els llibres
t’arregusses les mànigues i et fiques al tall?
Dit i fet, ho netejava tot—
i les cuines relluïen de netes—
i els canfelips relluïen – i en podies ensumar sentors de benaurança i tot—
i en acabat havia banyats els belluguets – la quitxalla de tothom
i els havia fetes les truites i els cafès amb llet
i alhora els instruïa amb amenitat—
i tots plegats amb caretes d’angelets
amb ulls com taronges i bocabadadets—
i em sentien com m’exclamava: —Ah la satisfacció!
No hi ha com tenir-ho tot sempre net—
I guaitar-t’ho llavors amb la més pregona felicitat—
Això és el deure acomplert – això, minyones i minyons, és viure, que no?—
Amb el panorama engrescador, omplidor, de veure-ho tot net i endreçat
amb la feina feta
com cal
respirant les darreres escorrialles del sabó canor—
i, fora, els ocells
els muricecs els cometes les llunes i mons – llurs bleixos, vibracions!—
Pertanys!
Desactiva els comentaris
19 agost 2009
El cavaller extemporani
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:58 Edit This
El cavaller extemporani
L’heroi la dolenta li esclafava les ulleres. Mentre l’heroi es barallava amb el brut còmplice de la dolenta, la dolenta se n’adonava de les ulleres de l’heroi al damunt de la lleixa baixa de la prestatgeria; hi anava esperitada i damunt les ulleres hi col·locava un llibre massís i llavors s’hi repenjava fins que les xemicava.
Tan lleu com el dolent i la dolenta se n’anaven a la cuina després d’haver-lo ataconat (i segurament d’haver-li pres el que li volien prendre), vaig fer acte de presència. El bo anava macat i espellifat, i havia de moure’s a les palpentes. Li vaig proposar el meu parell d’ulleres de recanvi que duc en previsió a la butxaqueta interior del jac, però ell, olímpicament, les refusà. Ja sabia quines en volia (les seues de recanvi), però, com ell, jo tampoc no sabia trobar-les enlloc. Anava al seu darrere escorcollant justament on ell mateix acabava d’escorcollar, amb l’afegit desavantatge, ell, d’amb prou feines veure-hi gens. Al capdavall me’n deseixia, d’ell. M’havia, crec, endinsat en la recerca d’un racó de la biblioteca massa minuciosament i vet ací tot plegat que quan llevava el cap no veia l’heroi aumon. Justament llavors s’esdevenia el fet sortós que les altres ulleres seues encertava a localitzar: eren damunt un dels volums més excèntrics d’un reguitzell d’altres volums molt semblants, estretament plantats, d’una llarguíssima enciclopèdia. Content amb el feliç escunç, vaig córrer amb les ulleres a trobar el bo.
El bo, heroic, amic no sabia doncs tanmateix on s’havia entaforat. Al cap de força estona de cercar amunt i avall, vaig tornar a trobar, això sí, els dos dolents a la cuina; acabaven de fer un ressopó profusament banyat amb els millors vins i licors del meu amic. I no eren sols, tampoc, els riallers malèfics, ans havien convidada tota una corrua de gent ignota de cap de la qual, com d’altra banda, de cap dels dos dolents, com de ningú altre, inclòs el bon heroic amic meu ara esfumat, no encertava a dur-me a l’esment, massa esverat, segurament, massa ocupada, la meua ment, en aquella situació de supervivència exasperada, exuberant, extemporània.
Aquell oblit generalitzat dels noms de la gent em duu així mateix a oblidar-me de demanar a ningú si per aventura sabien on havia anat a raure el meu company, de qui les ulleres de recanvi havia afortunadament trobades. Me’n vaig tornar com si l’estranger fos eu. Hostes han vingut, pensava, i no hi veiem de cap ull.
Cansat de ficar el nas pertot arreu, amb les orelles afòniques, ressonant-me sordament pel culpa del rebombori cacofònic dels estranys en festa, vaig sortir de cap al pati. Rere una landa esborronadorament sospitosa, car era de nit i n’eixien sorolls de bèsties rares, hi havia el corral. Del corral en sorgia una lluïssor, com dir-ne, una mica tètrica. No sabia què fer-hi, essent com sóc força acollonit. Al capdavall, em vaig imaginar màrtir il·liri seguint, eunuc, un seguici d’eunucs a trenc d’ésser sacrificats, quan… rere matolls i esbarzers, per un foradet, prenent per ressort o trampolí la pedra calba central que feia de gep d’un claper, estrenu ullí el foc voraç enmig del galliner.
N’havia si més no llegides les sinopsis. I ara cremava el bon heroi totes les seues peces i novel·les jovenívoles. És clar, sense ulleres, devia haver pensat, qui sap llavors, quan l’instant ho demana, com trobar-hi cap passatge escollit.
Perquè no s’esverés, espectral i ignívom, em vaig anunciar.
Ja t’ajudaré, vaig dir. Amb el peladits fos a la mà, romania ert. Fou eu qui, mut, l’atià a nodrir l’escalf. I també, sense llaguir-hi gaire, ja em fiquí, com ell, a llençar escrús escrits a les flames.
Ara, abans de cremar aquella altra peça, hi vaig fer un cop d’ull; ara me’n recordava: en un drama històric amb versos, llas, heroics.
Fins que un dels cavallers de baix no es desix de l’acció i la denuncia: Tot això què és? Tot aquest viure? Mentida i prou! Falòrnia i matràfola amuntegades. Tanta de ficció per a vestir grotescament la nuesa d’uns àtoms esbojarrats que efímerament s’agrumollen per a fondre’s instantàniament sense record ni regata. Arrabassats a rapis per la violència inescandallable de les forces forassenyades perquè cap vestigi ni aup no pugui ésser ensumat pels sòlits orbs carnissers qui sense intenció ni designi es rabegen en l’anihilament incansable, etc.
Tan bé com havia anat l’històric preludi, gemegava o es planyia molt histriònic uns dels actors de qui l’arnès lluïa pus, i ara el fortuït miracle de l’eixelebrat sobtat ens ho duu tot a fer la mà.
Se’ls apareixia la verge – mare de llur déu – i sabien que era verge perquè sempre – (cavallers andarecs qui com pastors amatents tresquen per les perilloses serres – i ara se’n van al duel – un arramia l’altre dubtant del seu mot) – els ensenyava el cony – (oh sant greal, tots plegats sempre dient, trempant, trempats, amb admiració palesa) – se’ls el badava ben badat i els mostrava així mateix l’intacte himen!
Hauria continuat membrant-me’n – mentre pujava d’entre el públic, al cavaller extemporani una empenteta li fa caure les ulleres, hom les hi trepitja per distracció, el protagonista a qui el discurs l’espontani ha estroncat l’arrameix ara doncs a duel – al duel, doncs, i un d’ell amb sense ulleres! Hauria continuat refent la sinopsi al meu esmolat sensori, tret que cascuna de les brànquies de mes ganyes, amb aquell aire miasmàtic de la foguera famolenca, eu qui sóc greument asmàtic, se m’encallava amb els fums virulents dels texts diabòlicament prenyats del desconfit heroi.
Té, les ulleres, li vaig dir, tot d’una inspirat.
En posar-se-les va ressuscitar.
L’energia del paper / em porta a l’arbre d’on ve / bolet, fullaraca, ocell niat / confegit, renaixia esquerat, improvisà, i no trobava enlloc on apuntar-s’ho, amb tots els seus texts ara encesos, escalfant massa la nit, esvalotant el galliner – com les seues peces haurien així mateix fet.
Ara, si ressuscitava, sabia doncs que s’havia mort… però – el vaig veure hesitant, amb dits llargs fregant-se la barbeta – no recordava tampoc quantes de vegades s’havia mort.
Poc que li vaig esclarir la qüestió. Car qui fóra eu per a dir-li-ho? L’individu s’equivoca.
L’individu s’equivoca, llas! Es descompta, es fa un embull, s’hi envitricolla… ja no sap si dues, tres, catorze, cinquanta, escaigs…
Me l’enduia lluny de les papallones de carbó, del munt de cendra fosc. Cal…
Cal sempre fotre el camp – car qui roman massa d’estona en el podrimener empitjorat de la mateixa merda, s’hi acaba, llas, rabejant, convertit ell mateix en podrida merda.
Em va dir que hò, i se’m penjà, desfet, al braç. Tornàvem a la casa envaïda? No. Anàvem contracorrent.
El record és cementiri xorc d’on hom en roplega manta mà morta – l’esquelet esmicoladís de mant acte adés carnós se’n desprèn sense pudors ni esforços. Com dits balbs, glaçats en eterna paràlisi, analfabets. Som-hi, valent. I me l’enduc, fallit, esclafit irrisori de falleba de la porta de l’hort sinistre enlluny… tret que de sobte esdevé el bo eufòric, car es comprèn finalment del tot desembarassat, sense buiracs ni enfarfecs, ell i eu nus gairebé, a l’escapça.
Ens agredia el metàl·lic vernacle dels carrers; fètides voludes venien, individus lleigs, llurs nassos simitarres, llurs buits oronells els d’informes embrions sedecs de néixer enllà de fufes fades, llefiscoses, sonses. L’heroi i eu, estorts, ens endinsàvem contràriament a la tota fosca llibertat llunyana, remota com l’indret utòpic on tard o d’hora amollarem el crit.
Desactiva els comentaris
9 juliol 2009
muricec Valentí, silent i amb traça s’atraça lluny
Filed under: General — heroi hodiern @ 5:01 Edit This
Tití Ventolrà, sense mare
Només sa mare, molt religiosa, i molt dreta i molt posada i tocada, i molt monitòria i molt segura que tant ella com el seu rectíssim fill foren pràcticament els únics al món que déu salvaria i duria per via directa al paradís….només sa mare, dic, li’n deia de Valentí….tothom altri, per culpa de son pare, sobretot, qui fou el primer qui n’esbombà el motiu, li’n deia de Tití.
En Tití, molt romàntic, de petit fugia les multituds pudents. No agafava doncs mai gaires de malalties, és clar. Pels prats assolellats de Lleida….ah els bells ramats de xais qui hi peixaven….ah l’aire fresquet….ah el blau del cel sense taques!
Havia dissortadament d’anar a escola, això sí. I allò….cada dia feiner….era un martiri!
Aquella capvesprada, en realitat, en Tití només havia dita una sola paraula en català…. les altres només li semblaven a en Barrastral que eren en català perquè….per culpa del fet que en Tití ara duia doncs la llengua tota balba i cremada….amb plagues vives i xancres purulents….i tot allò esgarrinxat i lletjament sucós….parlava doncs malament.
El seu mestre de pàrvuls, el caporal Barrastral, recentment tornat d’assassinar çoviètics al costat dels nazis, amb els altres psicòtics de la gloriosa Divisió Blava….i doncs, amb aquests mèrits….i afegint-hi el mèrit més gros d’ésser castellà de soca-rel….(d’un poblet molt mesquí de Burgos, s’esqueia)….trobava que dir un mot en català a la seua classe era allò que et guanyava que t’esclafés el cigarret encès a la llengua. No pas que fos l’únic bàrbar enviat pels ocupants a ensinistrar marrecs. De fet, aqueixes eren les ordres per a tots els Barrastrals….eliminar el dialecte repugnant….acastellanar d’una puta vegada els vençuts….amb mètodes eficients, eficaços, provats….garrotada i au (resumint).
En Ventolrà, en Tití, em sembla que havia dit “bleda” on calia dir un mot molt barroer de cap a Burgos….i rient-se’n molt, en Barrastral li va ordenar que tragués la llengua ben llarga….i enmig la llengua tremolosa d’en Tití, doncs, en Barrastral hi esclafava la punta encesa del cigarret….i s’hi divertia qui-sap-lo, rebregant-la-hi, rabejant-s’hi, i rient i engrescant la resta de la classe a la cruel rialla.
Llavors en Tití tenia la llengua que era, com he dit, una plaga encesa, un carnús cru, sanguinolent – quinze vegades li havia esclafada la punta del cigarret el saig boig qui doncs l’educava.
Al capdavall la llengua feta un cruany cuidava trencar-se-li i caure-li part de terra en carbons i cendra….i en Barrastral, sempre compassiu, li va dir a en Tití que estava fastiguejat de veure’l i que fotés doncs el camp a casa….que els de casa seua li guarissin aquella “merda” de llengua.
Arribà doncs massa d’hora en Tití a casa. I perquè no podia parlar, no va dir re. Va atansar-se a la cambra de sa mare, d’on trobava que n’eixien sorollets estranys. Va romandre astorat a la porta. Sa mare el veí ferroviari se la cardava desesperadament, i sa mare li parlava al seu cardaire en castellà, i l’animava, esperonava de valent, alhora dient-li, molt enjogassada i furient i apassionada, grolleries i renecs: “fica-me-la més endins….dóna’m pel cul….em cago en déu….i grossa que la fots….estimat Vladimir-oh!”
En Tití girà cua. Se’n tornà al camp. Va esperar….tot guaitant per les sèquies renocs, sabaters, damisel·les i sanguinyoles….que fos l’hora de sortir de classe. Llavors va tornar a casa.
Son pare, qui era molt gelós, i sempre ensumava les cambres quan arribava, abans i tot d’omplir el porró, no fos cas que fotessin qualque pudor sospitosa, se li’n rigué a taula en veure’l tant macat. Amb goig roig bevia vi del porró….un reig lleig es rostia a les graelles….el diari estès com exigu llençol se’l mig llig….els cigarrets que es fuma emboiren els voltants…
El seu fill volia dir alguna cosa, però tot li sortia de la boca molt xafallós. Ningú no hi pescava re. La seua mare, molt religiosa, fanoca, recta, tocada i posada….etc….li foté un clatellot. “Xafallosejant no aniràs enlloc! Vés-te’n a dormir sense sopar!”
Son pare, el banyut enamorat, el patriota maligne, afegí una riallada a la brava injunció; aplaudí, picant amb la mà damunt les estovalles, la seua rectíssima dona, la molt fanoca, religiosa, psicòtica, esquizofrènica zombi.
Amb qui raonar? No servirà mai de re, car re no pots fer-hi, amb els psicòpates; menten i en saben: menten perfectament; i els manca un centre moral, no tenen nucli d’humanitat, són impossibles de convèncer. Mai no veuran que hi ha quelcom que podria ésser anomenat bonesa, i quelcom molt diferent que hom podria etiquetar d’avolesa. Ho troben tot igual de pla….que pots dir una cosa, fer la contrària, i trobar que no hi ha res que xoqui.
Al llit, doncs, en Tití Ventolrà, amb mal de llengua, sense poder, per culpa del dolor, dormir, només es veia fugit….entre els nets camps….sota les alzines….escoltant refilar els moixons….mastegant fruites veroses….banyant-se al riu. “Mama, no en tinc; mama, no en tinc; mama, no en tinc…” es repetia el supliciat marrec.
I l’endemà de matinet tocava tornar a estudi. Amb aquell brètol matusser qui et tractava d’ignorant i de nyèbit perquè no érets ni tan ruc ni tan criminal com ell. Hum! Més val, efectivament, que foti el camp (es va dir en Tití). I això féu. Es despenjà per la canalera del balcó i corregué en la nit, camp a través, cap a la via. Era una via morta. No hi passava mai cap tren. Només hi aparcaven els vagons o les màquines que calia reparar, i sovint aquells estris i aparells massius i rovellats s’hi estaven mesos i mesos, i s’omplien de safarosos fètids gitans.
Va passar lluny dels gitans qui cantaven il·luminats per una foguereta innecessària.
Va esperar que matinés amagadet rere una mata de matallops. Va veure en la nit, entre foscúries fugisseres i crits ofegats, uns quants d’assassinats….uns gitans assassinant uns arlots qui havien assassinades unes marcolfes….uns guàrdia-“civils” assassinant uns tendres gitanets qui espectralment fugien entre mates….un guàrdia-“civil” assassinant entre esgarips de boig un altre guàrdia-“civil”….un ferroviari per diners assassinant un forner, un music tocatardà i una ouataire amb un cove ple d’ous i una gallina morta….la nit és plena d’assassins….ombrívols, sinistres, furtius….van en xarons ramats escarits i reganyosos, escarritxant….com durant el jorn els bons ramats més nombrosos i amics peixen pacíficament i estètica: bens, bous, equins…
Quan ja s’hi veia….amb el Solell amorosint l’herbei….es va atansar a la barraqueta de la bruixa….havia endevinat en la bruixa una pinyol de decència, per això en Tití s’hi atansà confiadament. La bruixa era a l’hortet, minso tros ingrat esclarit al costat del seu xibiu. Hi cavava. En Tití mormolà quelcom indistint: la seua llengua botxinejada no podia formula cap mot. Per dissort, la bruixa, a qui hom havia arrencada feia molts d’anys la llengua perquè no llencés eixarms, es va creure que no fos cas que en Tití com un malparit no hagués vingut sinó a escarnir-la, i amb això li va fotre al cap un cop d’aixada. En Tití tragué la llengua. La bruixa se n’adonà que el minyó no feia doncs aquells grunyits i rondineigs descordats per escarni ans per necessitat. Se’n penedí la bruixa, li demanà amb signes perdó. Li assenyalà que vingués a la barraca, que li donaria quelcom per a guarir-li potser tanta de nafra bullent (ai, i ara aquell altre trep a la clepsa).
Al cap de molt poca estona, gairebé instantàniament, en Tití, ara convertit en el molt digne muricec Valentí, eixí volant i reduït, transformat doncs, com dic, en muricec.
El ferotge, esvelt, elegant i llambresc muricec Valentí es féu famós a tota Lleida i a tota la Franja. (Cal dir que la bruixa era de la Franja) (com la meua padrina).
En Valentí Ventolrà es veié com aquell qui diu alliberat de la carcassa fastigosa de l’humà inerme i naquis qui qualsevol capellà nefari pot donar pel cul o qualsevol arroplegat psicòtic castellà pot pretendre d’ensenyar-li de lletra (!) fent-lo alhora sagnar i perperir. Ara mateix, de muricec, no solament podia volar amunt i avall, i veure-ho tot d’alçades adequades on totes les proporcions adquirien prou seny, i d’ençà de situacions tant directes com de gairell, per a millor perspectiva, i camp i amplada d’horitzó, i tot allò, artístic i científic ensems, ans podia emetre en català molt fort, estrident i inoït (el català ressonant pel món a subrepticis sots-esgarips d’abast universal), tants de retrunys com li plagués (i s’hi plaïa de valent!) (i ningú li’n retrauria l’afront!) (car era un català sub-eteri!) (només copsat per orelles i sensoris excels), ans, hò, i més, podia amb el punxó punxar Barrastrals odiosos i repugnants fins que, damunt la ràbia i la follia que ja portaven de normal, portessin també hidrofòbia, i se’n morissin doncs horrorosament, llorda, exemplar.
Massa viu, un migdia volgué fiblar sa mare al cul, sa molt religiosa i recta i severa mare, la qui vantava molt marranament, i obsedida i parcial, tant el cruel mestre marcial com el capellà llefiscós. Alfarrassà el muricec Valentí l’instant potser no tan bé com hauria calgut. No pas precisament l’idoni instant. Volgué clavar-li el fibló enverinat justament a l’hora on amb qualsevol manobre infecte sa mare ficava banyes a son pare (qui era al banc, de mortífera feina, a pixar-hi tinta, i a comptar-hi diners). Enlluernat per la claror del migdia, com dic, no calibrà prou bé la maniobra, i el manobre li ventà d’esme un mastegot que el va fer espetegar a la paret. Rodant-li el cap, amb una ala tocada, en Valentí assolí tanmateix de fotre el camp per la finestra.
“Mama, no en tinc; mama, no en tinc; mama, no en tinc…” repetia mentre per comptes d’anar-se’m a amagar a qualque forat fosc, tentinejava i es perdia pels bonys i els esvorancs de la teulada.
Esperaré la nit, es va dir, jagut damunt unes teules caldes.
Durant les nits els seus senys s’esmolaven, i era fi i esmunyedís com un airet qui pertot arreu es filtra: amb èxtasi recorr les cuixes fragants de manta de dona jaguda entre llençols mig descartats.
Imperceptiblement ha mossegats, amb les punxes molt subtils de les seues dents, molt saborosos engonals….i rabit ha atraçats caus de femella….recitant poèticament i romàntica, amb mormols, esgüells i grunys incopsables, meravellosos peans a les glòries dels cossos sans i pròpiament rentats. Amb les urpes vellutades, ha aixecats sospirs, bleixos, sanglots d’íntima satisfacció en les belles dorments….i el seu cos petit, rodanxó, tovet, delicat, delitós, s’ha entaforat com fidel llimac als dedins dels somnis més satisfactoris mai no tinguts per les sortosíssimes lleidatanes d’aquell tètric any 47.
Més tard davallaré per cap escletxa de la llucana (es deia) (estrabul·ladament delirant per la teulada) i m’establiré secretament a les golfes… O faré cap per la gatera… O m’enfilaré fumeral avall…
I ara somiava novament, ensopit damunt les teules, en la seua amiga, amb qui les discussions sempre duien a l’esclariment de les idees: l’enorme serp ocre qui lluïa aquell molt estètic reguitzell de rombes negres engalzats al llarg de la grassoneta espinada….i en el seu somni amable hi veia el camp de bledes gronxades pel zèfir davant el vern on bevia a galet amb el pastor el vi de la seua botella de cuir i quitrà, i en mastegava el pa amb formatge i les figues o les panses i ametlles….i hi veia els codonys i els caquis vora l’hort de la bona bruixa….i en sentia la plaïble sentor i la humana escalfor d’aquella dona, de qui els eixarms et transportaven a reialmes màgics on els botxins no hi tenien cabuda….re de brut dins casa seua, re que et nogués… Al contrari, entre les ombres i els tamisats raigs de Solell, la serenor subsidiària s’hi instal·lava que et permetia el somieig i, amb prou lleure, la resolució de mant problema de l’existència.
No se n’adona ambtant que se li atansa a clavar-li queixalada el gat.
És un gat tanmateix ben peixat (pertany a qualque membre del clergat molt quico del veïnat) (sopes de la padrina a doll, petricons de llet sencers assaboreix el moix sovint), no vol doncs el muricec per a cruspir-se’l pas, el vol només com a joguina, per a torturar-lo sense escrúpols durant l’estona que li duri la diversió i prou.
Damunt les rajoles massa caldes el gat s’atia: treu del si esponjat qualque coratge. Som-hi, valent. Aviat, prest, enjorn o prou d’hora al capdavall l’heuràs….i ah llavors….el gaudi de l’instant! Amb folles al·lusions, es recorda que al caire d’un terrat una vegada fuetejà amb un zas sec de la seua cua un escorpí badoc (o belleu només es tractava d’un inofensiu talla-robes), i tanmateix l’encertí de mig a mig, i l’estamordí, i llavors l’esgarrapà fins que l’animal no va caure com un plom. Ah, i adés i ara (es diu) amb quina revifalla no prenc embranzida, i quin enfilall d’arrodonits reguitzells de capitombes no foto, heroic de mi, talment sóc una fura qui hom volgués injuriar prenent-me part la cua per a fer-me voleiar com fona que hom llencés a l’ull de cap ós Nicolau. No. M’oprimeix la voluntat de gat lliure veure el virulent covard psicòpata qui para paranys i amb intrigues vils afaiçonaria fils empegats i d’altres travetes per a anorrear un altre ésser viu qui batega amunt i amb prou feines pels escrús esglaons de la peremptòria trajectòria vital, d’ençà de les pures deus inestroncables de l’antigor fins a l’enlluernament del darrer esclat del Sol. O quelcom si fa no fa, ep. Em fan angúnia unànimement els sollats partidaris del fel i l’oprobi qui, mig boigs, obliden els febles lligams que uneixen els vius, i odiosos esfilagarsen adduïdes vides sense ni com ve ni com va. No, a manguis el guarneixen ans guareixen de continu les plusvàlues del virtuós. Sóc tan collonut i gens adotzenat que, en estrènua acció, els meus sentits o senys em guspiregen com els ulls a la perfecta fesomia, i en annex d’assaonats atots els trets mateixos del meu forat del cul enamorarien qui sap les llúdries i les mosteles; tothom al món dels tigres grossos i petits es colpeix el pit, tan urbanament com amb xiscles d’empenta adolescent, quan em veuen fressar espontàniament, en xiroi ans subtil fimbreig, els dominis més alzinats de mants masos, jo empaitant qualque bocí de cacera gens malmirrós ni desmarxat, tot i que sé que se’l menjarà algú de menys….com se’n diu?….nissaga. I fóra de libel molt viltenible si qualque escarransit escadusser gosés, arran de l’enveja, trucar a desori perquè no em veu prou elegant en la besunya.
“Tinc el sospit tanmateix que aquest muricec es belluga.”
Va el gat llavors eixavuir per culpa de qualque brossa al nas, i efectivament en Valentí, tot i el rodament de cap, se n’adonà que perillava, d’on que s’ostés tot sol, envolant-se cap a llevant ara que el Sol ja es ponia.
“Al capdavall tot és fútil….la diversió dura el que dura….i en acabat….pse!” digué el gat.
I qui l’esmenaria? Raó rai. Car era un gat força savi. Cert que un cert zel rai que en posava, a assolir l’objectiu….ara, vós, ca?….entre poc i massa.
Quant al muricec Valentí allí en perdia l’aup; el flat, vull dir. S’envolà cap a l’horitzó foscant, com he dit abans. A parer meu que, esgotat ans greument escapçat, copsés que el que li convenia era destriar, breument si més no, si no fóra doncs millor emprar una plana nova; esbrinar una mica a quin altre cap de món no hi havia millor ambient per a surar-hi, i que encetés llavors el camí (gens empegueït per cap regust de desfeta, ni recança de presumpte incompliment de deure), el camí eufòric emprengués, dic, de l’exili, car al capdavall què altre compta sinó viure lliure?
“Re no dec a ningú” que es digués llavors, perdent-se enjondre, en la com més anem més remota distància, “re a ningú no dec….altre potser que a la benèvola i afí eixarmadora….mes ella rai que es val sola….sempre se n’ha valguda….ardida….excel·lent entitat autònoma….i ella, de tot el degut, me n’exonera….crec….car com dic….afinitat ens agermana….i troba que un muricec de tirat independent més val que cerqui món….qui sap què hi ensopega….vós….entre tant de va espetec.”
(De tot el degut li n’exonera?) (que hi pugi-hi dempeus, car Valentí) (li n’exonera, li n’exonera) (i l’altra meua padrina era de Selvanera).
Desactiva els comentaris
29 juny 2009
lluerts
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:15 Edit This
(zigzagueigs de lluerts a la runa)
ocupat
t’hi trobes la cambra sempre regirada
– sense mètode ni motiu –
misteriosament la casa sempre envaïda
envaïda no saps mai per qui…
per convidats de convidats de convidats de convidats…
a casa seua hom
s’hi troba estrany – incorrecte –
les dones de la feina i tot et guaiten
malament – hom doncs pren el mínim essencial
de ço del seu, i butxaques opulents, fot el camp
~0~0~0~0~
fotent el camp del rusc infecte
deliri de carcasses
d’espectres ressonants
de resilients anafilaxis
de rèmores nimfòmanes
de pèndols hesitants
d’exuberants rèpliques
de jutges hiperventilants
de fòvees boiroses
d’al·lucinacions
de pluges
i de fangs
estrets foscs sinistres ruscs
les ciutats
cafides de paràsits
i les clavegueres sempre curulles, embussades
allerat, per caminets de selves i hortets
lluny dels pistolers
lluny d’oficines maletes passadissos vehicles sorolls
lluny dels uniformes
(hi ha cap persona rere l’uniforme?
mai!)
foscor lluent
foscor lluent
on el carrer es trenca
on el carrer es trenca
dos carrerons sorgeixen
els lleus distesos
veig sabates entre els reflexos de l’aparador
espiant-hi doncs per a veure-hi la cara
mes la cara (d’esbiaix) llegeix un matalàs secret
llegidora de secrets de matalàs
enamoradora noia
tota taca t’hi és mal mesa, bronca
tot sargit t’hi és inexpert
tot pedaç tan fals!
sospitosa doncs m’has descobert
per això vinclava el cap
i accelerava cap a l’eixida on comencés
cap camp
on respirar-hi, lleus allerats.
~0~0~0~0~
què endur-me per a l’èxode
abans d’anar-me’n d’aqueixa casa ruïnosa
perquè se n’emparin els successors
potser valdria més que assagés d’arreglar
tanta de bombeta morta
d’endoll trastocat
de corrent defallent
s’hi trobaran altrament ben malament
he rebuda d’estranquis la visita de la noieta
qui sap els meus secrets
la noieta qui tot i saber de mi tant
tanmateix em cerca i pessigolleja
sense mai però no haver-me donat res
fent-me’n gruar rai
dels seus esquers
fent-me’n gruar i prou.
~0~0~0~0~
vivíem muts
vivíem muts
atemorits pel monstre
qui de la corrupció capllevà
vivíem muts
i ningú no és tan eloqüent
com qui no respon
vivíem muts
com si no hi fóssim
i glatíem tanmateix per a veure
la dissolució ulterior del monstre
corromput
per a damunt desbotar-hi
la llau de tant d’aiguat
que tot ho netegés.
~0~0~0~0~
som-hi, fot-li’n, au
som-hi
qui vol davallar de l’autobús?
qui vol travessar el riu?
qui vol pujar al cim més alt?
qui vol assenyalar amb el dit
ara que hi som
tothom altri qui rau com un carallot
als cims més baixos?
qui vol riure encara més fort si hom entre nosaltres
ens assenyala al nostre torn que som ausades nosaltres
qui ens hem equivocats de cim?
que de fet, llas, pujàvem justament al cim on
calia sobretot no pujar?
som-hi, desconfits, per què no ens beuríem gaiament
l’utracuidança, per què no ens ficàvem l’arrogància
a l’opulent butxaca i amb cara bledana no es tombàvem vers
els llunyans ninots
qui dalt els altres cims fan la viu-viu?
som-hi, davalléssim
al comellar serem els primers a reprendre l’autobús
abans no esclati la tronada.
~0~0~0~0~
risc de llau
“risc de llau” – hi diu
i ens cauen davant tous de nus enfarinats
excés d’humanitat qui ens assetjaria
amb l’autobús passem-hi damunt
uns quants de morts romanen
enganxats als eixos de baix
quan truqui la bòfia
mentre netegem a raig de mànega
el cul del vehicle gros
agafem el gat
emplastrem-lo als baixos de l’autobús
gat escorxat – n’ensenyarem el cap a la bòfia
ah amb quin deler no afegiríem els caps dels bòfies
al cap del gat!
~0~0~0~0~
casa ruïnosa
els ascensors a la biorxa
les inundacions
les ventades
tots els papers i talons qui s’envolen perduts
o que l’aigua dissol
irreversiblement.
~0~0~0~0~
què direm altre que mai no res?
culpabilitzats?
gens!
culpabilitzats pel suïcidi d’altri?
ens voleu fer riure?
– prou feina tenim – som fusters – som jurats
irrellevants – som testimonis sense ull ni veu
som garneus neuròtics ultracuidats vells
apreníem fa anys d’escardassar amb les dents
ubics – com bocins de fusta duts pels corrents.
~0~0~0~0~
vells ubics com líquens en rocs
pouàrem el demà amb nua mà
a dues mans hi nuàvem l’hàbil avui
que s’esmuny com àvol ofidi
als pous de l’oblit
llavors buidàrem sense recances l’habitacle rònec
l’endemà l’amarinaren nous inquilins
els mateixos amorfs fluids prestatges
de bell nou eren en derg, en cunç de batalla
curosament escandits, confegits, estergits
estesos com oriflames
perquè els ulls els eixamoressin
car tot vell és nou
davall un altre Sol
lluerts emergents
aclucàvem els ulls
a la foscor lluent
on es trenca el carrer.
Desactiva els comentaris
6 maig 2009
Dues o tres coses encara més importants
Filed under: General — heroi hodiern @ 18:56 Edit This
Dues o tres coses encara més importants
Lletres
En la grisor ambient,
car el món és una plana de paper amb ça i lla grops oblongs
i pertot, cel avall, lletres negres que constantment hi plouen,
hi plouen, doncs, com mosques, lletres.
Per terra, com gotes, s’hi amunteguen lletres.
A pancartes més pastoses que no la pròpia grisa atmosfera,
lletres s’hi encasten
que sempre diuen, segures, el què,
l’autèntic què de la qüestió,
l’autèntic què de la qüestió que els poses.
Marors
Mentre baixava les escales cap a la porta
on em semblava que trucaven,
aquest és el pet més llarg, sorollós i pudent
que mai no em feia a la vida.
Per què tria mon pare, precisament llavors,
de tornar de les foscors resclosides de baix,
i, mentre obr la porta, pujar les escales ara massa densament fètides,
de tal manera que ni pot (no n’és capaç, s’hi ofega),
mentre, darrere la porta, al carrer, no hi ha ningú?
Per què mon pare, tots aquests anys mort, tria avui
(aquest moment repugnant, el pitjor que mai no he tingut),
per a tornar a pujar de baix,
escales amunt,
on el meu pet feixugament roman,
com monstre a mig podrir qui en la pudor es rabeja?
Ulls
Amb l’espasa li trec un ull,
i elegant me’n torn de bracet amb la damisel·la,
ara, pel meu acte ínclit, escrú, estrenu, ardit i justicier desagreujada,
alhora que qui l’escarní roman fet un parrac de sang i tendrums al racó.
Me n’adon tanmateix que el seu ull solt, escús, contumeliosament pervers,
vermell, esbatanat, insolent,
del pescant estant,
el turmell m’escoseix de la bella dama…
Ah, nou, més greu, insult!
Allò m’empoixevoleix pus encara!
Amb l’espasa ara
li travessaré el cor, mesquí farcell de carnús d’insultador qui
al racó de l’església rònega s’arrepapava.
Desactiva els comentaris
11 abril 2009
ja n’hi ha prou
Filed under: General — heroi hodiern @ 6:03 Edit This
enough
amb els tragins oblidava aquella dona
he sortit cuita-corrents a dur-li el beuratge promès
i l’he trobada sanglotant
quina vagina fútil la meua (em diu) xorca baciva borda
i per què ningú hauria doncs de servar-me a l’esment
qui es persuadeix babau a socórrer la carn revinguda de l’amorfa
i s’insulta i m’insulta (i en sap
mots grollers a desdir
tret que n’estic molt acostumat).
és que era amb el rasclet recollint les fulles de davant la botiga
quan un cotxet se’m llença sobre
em manca la cama dreta per menys d’un centímetre
i llavors em sembla un cotxet fantasma: no duu qui el meni?
mes m’he n’adon que hi ha un farcell amorf davant el volant
farcell amorf com si fos (qui sap) un sac de melons o síndries o carbasses
tret que a poc a poc la dona –
les seues popes, el seu ventre, les seues cuixes, el seu cap esborifat –
van situant-se si fa no fa a l’indret apropiat com ara al cos d’una dona
i em diu que la perdoni si de cas
que li acaben de fotre una multa i estava tota desil·lusionada desesperada sense esme
i que s’ha rebregada en aquest embalum amorf de dona sense ossos
perquè ha vist que (tanta d’injustícia al món)
res no valia la pena.
li he dit què voldria si un gotet de vi dolç per a pair l’esglai
i em diu que em si em plau amb aigua en té prou.
anava doncs a anar a la botiga a omplir-li’n un got
i he vist arribar l’autobús ple de quitxalla
tots s’han abalançats a la botiga
volien llet i panets i coca i formatge i xocolata
i he anat de bòlit una bona estona.
després he pujat al pis a ficar els bitllets grossos a la caixeta
i ha sortit mon pare del seu amagatall
vestit de senglar o de goril·la
i m’ha atacat perquè em vol fort com tots els seus altres fills.
m’ha batut i m’ha insultat amb insults i penjaments fats comparats
en acabat a els de la dona de baix.
magolat per la lluita extemporània he tornat a la botiga
i era al taulell somiant despert dilectes delictes
quan me n’he recordat que no duia a la dona qui cuidava aixafar-me amb el seu vehiclet
el got ara no me’n recordava si de vi o de llet.
d’aigua d’aigua (em deia cridant
i m’insultava a cor-què-vols)
on m’he posat a riure.
empatolla’t en el ressentiment
cada bajanada que dius (pensava)
et revé amb retrunys de funeral.
no us advé mai pruïja de pedra tosca (que li deman)
entrepà amanit amb llamps i bacteris?
esquerpa em diu que no pas que l’ensarronaré
que sóc cofoi corc degenerat (un botiguer
de sina enfitada).
aixec els ulls a la volta del cel
esquerdada neu (dic) rebla’m el clau
i em trec la cigala i me li pix al got.
ens bevem allò i amb aquest pacte fugim ensems i enriolats
a veure món amb el cotxet que m’hauria mort
(incident a l’inici) no feia ni dues hores
si no hagués estat per aquell clotet providencial
on encar ahir la gent supersticiosa de la religió corrent
hi feien cap com pelegrins amargs a llençar-hi
en pagament de qualque miracle o aparició
monedes lluents (eren monedes falses de firetes)
(car tota religió és llautó).
mon pare de plantígrad amb pèls eriçats d’indignació
em veu anar-me’n amb la caixeta robada
em llençaria dinamites nitroglicerines escandalitzat
tret que només ens llença fats penjaments.
al cel els trons i les agulles dels llamps
(que amanirien els bacteris qui feien niu als ulls espies de les pedres tosques)
el cotxet accelerava
espasmes de ressentiment sondrollaven el món
gargots mentals ens decoraven el paisatge nocturn.
mon pare trobarà al calaix del taulell
per tota riquesa només una nota on hi diu “enough”
que la ràbia li faci estavellar-ho tot al vidre de la porta
que anyocs de vidre foradin ninetes d’infants goluts
qui entren ensems en marabunta d’autobús merder.
que un cicló se’ns endugui a visitar noves pols
enough enough prou.
Desactiva els comentaris
tothosaus:
- Eleuteri Qrim
- Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../