fins al 12 de desembre 2008 a v.

1 abril 2009
Argents vius sota els llamps
Filed under: General — heroi hodiern @ 17:10 Edit This






Argents vius sota els llamps els infants escàpols

Com diablons nus sota la tempesta
escapeu-vos de nits quan encar sou nyecs
i a la llum dels llamps entre vents i pluges
recacegéssiu els fets de l’univers

Car re altre no val la pena

Pugéssiu a les muntanyes de serradures
de tot l’art del món
correguéssiu alleradament damunt la pols
de totes les escultures les cendres
de tots els llibres els blans estellicons

d’instruments i films…

Per a poder parlar dels secrets
a l’altra banda dels amuntegaments

amb els savis qui moriren
i ara en la mort
recacegen millor.




Desactiva els comentaris
14 març 2009
El prodigiós n’Hèrcules de Lleida i en Claudi Formiga, l’escorxat de Vilajuïga
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:11 Edit This



El prodigiós n’Hèrcules de Lleida i en Claudi Formiga, l’escorxat de Vilajuïga.

Aquest és un conte on al llarg (o pus tost al tort, és clar) de gais, espectaculars, meandres, es demostra que la cobejança de les emocions, i doncs el regateig al qual sotmeten el posseït, el duen a erràtics impulsius canvis de direcció que el menen, en repetides fiblades, amb passes anònimes, clandestines, als paranys on les jovençanes de cabells cargolats fan veure que escombren cancells enmig de desvagades marcolfes granades. Tothom sap que les marcolfes granades hi són de façana i que qui et xingues de debò són les jovençanes de cony mec.

En Claudi Formiga, el clandestí, es va ficar d’arrauxada al primer cancell on la jovençana semblava més joveneta encar que no en cap altre. Tantost dintre, enllestides d’un esbufec les transaccions, l’espectre sencer d’acaronaments – de l’ultra a l’infra – fou encetat, i llavors tocat, del primer so al darrer, com les cordes d’una lira amb els deu plectres dels dits. Amb els llavis, i llavors amb la ferramenta, li feia la cort a les caròtides i a les jugulars.

En Claudi, el clandestí, portava a la butxaca una recepta per a rebre de l’apotecari un anestèsic. Un anestèsic que li matés els desigs ferotges al matràs. Car allò d’anar cada vespre darrere esquadres de nimfetes li rovellava el ferros del seu progressisme bel·licós. Qui lluita per la llibertat no pot deixar-se relliscar en la degenerescència, no pot esdevenir una bossa plena de merda, la seua pell parracs infectes, i sota els parracs un cos desnerit.

La jovencella de coll de cigne, amb prou feines cinc anyets complerts, es feia la vergonyosa. En Claudi la llepava no sols al coll, ans de dalt a baix. A la cambra del costat, un vell decrèpit, d’escurada butxaca, d’escarit to muscular, l’espiava per un foradet de la tarja. El prodigiós vell lluitador de lluita lliure, n’Hèrcules de Lleida, ara ancià, estossegava i es gratava el cul tot ple de llúpies. Havia despesos tots els calers en tortures mèdiques orientades a fer-lo rejovenir (no sols el cul, és clar, ans tot el cos) – llas, per comptes de què, és clar, encar se li havia pansit més de pressa.

–Ah que fóra bo que a aquest paio d’aspecte ínfim li agafés un atac de cor mentre es xingava la xicotella! Li podria llavors pispar els pistrincs!

Dues menudes cambres, pus tost particions de sostremort, en edifici atrotinat de barri xinès. Costa a costa, la degeneració dels dos herois s’accelerava. Pells tindrà la marfanteta de miserable trofeus per a penjar a la galeria com pells de conills. Car em sembla que això feien aquella gent amb les pells dels dissortats qui se’ls morien. Les carcasses les feien escorxar amb qualque xi esmolat, les pells llavors les penjaven al Sol dalt al terrat, esteses sovint com roba interior si fa no fa anatòmicament acurada.

Com es deia la marfanteta, la puteta criatura? Em sembla que es deia Marta Quelcom. Ah, doncs ja ho veus, casualitats… ara li vingué a en Formiga l’atac de cor! Les dents se li tancaren al coll de la Marteta com si fossin les d’algú mig mort de gana i, en pulsions de ranera i agonia, automàticament li mastegaven coll de nimfeta tot d’una coll-rompuda.

L’espieta n’Hèrcules no se n’esglaià pas gens; havia vistes ja massa de brutalitats comeses així mateix pels bípedes (no sols al ring, pitjor al carrer, i no cal dir als camps de batalla). Baixà del seu tron, o potser només era un tamboret damunt el qual s’havia posat per a espiar la cambra del costat per un xap a la cortineta d’una tarja de comunicació entre els dos recambrons, i s’hissà amb feinades rai trau amunt i s’esmunyí vora el llit on els dos morts brollaven. A les butxaques del propvinent escorxat de Vilajuïga només hi havia un paper en blanc: la recepta escrita en tinta simpàtica. No hi havia re altre. Es veu doncs que havia pagat amb tot el que portava la marcolfa granada de baix abans de pujar amb la minyoneta. I no portava ni pistola ni mica de canvi.

N’Hèrcules, doncs, el seu cap, oscil·là colpit per aquella veritat. Un paper en blanc. L’evolució del disgust se li ensenyorí d’un cos desesmat. Abans de caure, es ficà al llit dels dos morts qui per automatisme havia començats d’escorxar amb el seu xi esmolat. Les dues sangs xopaven les flassades.

–Les meues neurones demanen d’allitar-se. Així no puc continuar.

Potser s’adormí, exhaurit. Algú trucà. “M’estic cagant”, deia la veu rere la porta, “per la mort de déu, obriu la porta.”

–No us cagareu ací. El canfelip és al pis de baix de tot, vora l’entrada – replicà n’Hèrcules, i amollà d’esme una admonició –: A part que un home amb dispèpsia o amb cap mal al ventrell no hauria de pensar mai a anar de meuques. Això és molt lleig.

Es tocà l’epidermis: humida de més d’un humor; la por que els trucs no haguessin set els de la bòfia, hi havia afegida freda suor.

S’imaginà per a calmar-se el seguici que duria la Marteta al cementiri. Tots a baix pagarien perquè la puel·la obtingués un magnífic funeral. En canvi, hum… on portarien l’home del paper en blanc…? Qui patró munificent no sortiria del no-re a reclamar-ne el cadàver espellat…?

En la intimitat, n’Hèrcules començà de xarrupar sang.

De sobte, esdevingué inestable. Marejat, esfereït, s’incorporà.

–Que baix he caigut! Això no em restablirà a la salut del ring!

Sortí, trontollant. A baix, les marcolfes granades, totes saludables, plenes de recursos, ardides, emprenedores, li demanaren on tenia mal. El veien ple de taques de sang. Volien potser cridar una ambulància d’aquelles d’estranquis que el dugués a un metge de fiar. I “qui l’havia atacat”, volien saber.

–Tot és pega a dalt, a la cambra setze, malaguanyats humans – va dir – jo rai, senyores, jo rai; tornava a sobreviure un altre round contra la mort: això és vernís que rentant-me es fon.

Se’n va anar trist. Xollat a la xinxola, la seua clepsa relluïa a la llum dels fanals. Em sembla que plorava, sauri enyoradís. Ara es mocà al paper en blanc. Llavors el llençà. Les llàgrimes revelaren què hi deia al paper en blanc. Hi deia: “Hèlixs Ataràctiques, una capseta de seixanta-sis unitats. En cas de sobtada violació de l’ànima pels maleïts esperits de la malaltia, sobretot no mastegueu el coll de cap donzella, mastegueu una d’aqueixes píndoles anestèsiques.”

N’Hèrcules, “ves si sóc poca-solta avui”, es deia, “d’antuvi espiant a la meua edat per xaps, esquerdes i ascles, no pas perquè m’atreguin, com als mesquins clandestins, les minyonetes de tendres fenelles desavesades, ni perquè allò em tantalitzi ni llavors tetanitzi la xemeneia de carn que permet de fugir els vapors nocius d’un cos que només pensa a pol·luir, no, només perquè hom d’escorxaire no guanya prou, volent veure si algun client no es mor per a llavors robar-lo abans no pugin les granades de baix a robar-lo elles, i ara, ja ho veus tu, damunt, m’he perdut pel laberint. No sé sortir del barri xinès. Jo qui vull arribar a casa al més aviat per a no pas injectar-m’hi l’heroïna, ans per a afartar-m’hi de bon nodriment.”

Fileres, reguitzells, d’homes acabats. Probablement carden massa o amb massa de dones de fufarres corrompudes, i fumen drogues i prenen remeis opiacis i oradures aitals… és qui hi ha al món tant d’home fluix… subjectes: gitats a sota i trepitjats… ah, i els més joves: totes aqueixes lívides pelleringues d’estudiant qui han anats estalviant diners i esforços, i sovint “moll i os” (volent dir les lleterades), només per a poder plaure la bandarra – qualsevol bandarra – qui es deleixen per al capdavall xingar-se. No, n’Hèrcules, només tu duus l’esquena ferma, dreta, el cos estret, el nervi aparent.

Torna, al seu magí descordat en la nit, a pujar al ring i torna a aviar-hi mastegots i a entrellaçar-hi aquelles claus que deixaven totdéu amb un pam de nas.

I això? Vora el restaurant xinès, amb escorpins fregits en safrans al taulell, has arribat darrere el teatret on assagen una obra d’un tal Claudi Formiga. Per què no t’hi fiques, n’Hèrcules, sense fer soroll?

Hi ha a l’escenari, conjectures, un aplec de pagans sublunars qui amb saviesa i simpatia aconsellen de fiblar els bruixots ensotanats qui pitjor es facin el menjamerda. Car viure amb mones religioses, viure amb xerraires de qui les escumes i bromeres que els ragen de la boca enverinen la quitxalla, és quelcom massa difícil d’encobeir per a algú amb dos dits de seny. No n’hi ha prou amb aporrinar-los sense pietat, cal anar-hi de sotamà i etzibar-los entre nítols el xifarot.

Aquest Claudi Formiga és doncs un subversiu, hum! N’Hèrcules, amb ulls oscil·latoris d’aràcnid, guaita al voltant no fos cas que endevinés qui és aquell Formiga qui escriu aquelles barbaritas. Es fixa en el més desvalgut dels presents. Un matemàtic segurament marieta: tumbagues i d’altres bagatel·les i collarets de peltre, oricalc i tombac li pengen pertot. I va vestit de rosa, amb sedes i setins.

“Hora de repartir mastegots a tort i a dret”, es diu n’Hèrcules, i s’aixeca del seient.

Tret que en aquell instant puja a l’escenari la tieta Túl·lia, disfressada de peix gros, amb escates que col·lideixen i retrunyen com ferralla que hom mogués a cops de pala.

“Aquesta fembra la conec”, es diu. I ara es grata la clepsa en la foscor del darrer reng del teatret, el dits a la clepsa els imaginaris pollegons del rasclet que li remogui el cervell.

Ah, la dona del manyà al qual foté banyes tot aquell estiu! La tieta Túl·lia, sí: la qui escrivia poemes al llit. El grassonet manyà Evarist ambtant escoltant òpera a la cambra del costat. N’Hèrcules de Lleida tornant a sortir al carrer per la finestra, amb el virot penjant, el xerigot rajant, anant-se’n corrent a casa a rentar-s’ho, car qui sap amb quants d’altres no fotia banyes al seu home aquella tia Túl·lia. “Si ets un mascle beta, i la teua dona és una femella alfa, les banyes no te les treu ningú”, va sentir que ella li deia al seu melòman d’home un vespre on al llit matrimonial n’Hèrcules furgava entre les gires dels coixins, no fos cas que s’hi trobés cap nap o almenys centimet amagat.

Ara se n’adona: el melòman és el matemàtic marieta. Ja no deu fer de manyà. Tots ens hem retirats de la feina que fèiem. Tots ens hem fets vells i menja-sopes. I ara a matar de fàstic els darrers instants que com esglaons gastats ens han tocats d’anar baixant.

Hi ha nits on no t’hi trobes. Abaltit, brandant desmenjadament el cap, com qui no hi entén re o hi entén massa, n’Hèrcules fot el camp. Ara, sense pensar-hi, sense neguit, troba l’eixida del barri xinès. La tèrbola urbs el rep amb odi: llums d’automòbils, agressives sorollades, fems de bèsties, fums d’estossec.

Un full volant li espetega a la cara. “Vindreu a Matar El Proper Déu…? Una obra nova d’en Claudi Formiga”, hi diu, afegeix: “–El protagonista és un rei molt magnànim; al seu reialme molt benèfic, obsequia tothom justament amb el que volen; tots els qui gosen (en general els més menjamerda, doncs), vénen a demanar-li favors – els obtenen, és clar, i llavors se’n tornen, i han de caminar per un corredor fosquet, i cauen per un foradet: és el pou del mai més. El rei és un amic de la gresca i la ironia.

“I ara doncs això és el que rei molt antropòfil ha manat:

“Tota aquella purrialla de gent de dreta: de guerretes i de banderetes i de paradetes militars, de tancs, d’avions, tots els porucs de merda armats fins a la coroneta, tots els dretans cafits i corcats de cobejances i de possessions, i d’enveges i de privilegis, i de proteccions armades perquè són uns lladres assassins… Tots els militars actuals o potencials, doncs, el rei els envia armats al circ on n’ha penjat un de ben tip dalt al pal de Cucanya, i ara els altres, els quals no ha deixat menjar durant un mes, s’han de barallar, d’entrematar perquè només en romangui un, el guanyador, qui llavors es podrà cruspir, rostit o de viu en viu, el tip penjat al pal.

“Els capellans el rei els ha fets penjar cap per avall i els ha fet que hom els embotifarrés el cul amb un de llurs llibres dogmàtics plens d’horror, alcorans, bíblies, qualsevol merda d’aqueixes, i ara han d’anar petant-se fins que llur llibre toqui el cel: el sostre, el qual és clar cada vegada és més alt, inabastable; no el tocaran mai; així es com han tractada la gent, no permetent-los d’arribar a la igualtat, dient-los que algun dia ja tocaran el cel; que quan arribin al cel, ja els tocarà!

“I a aqueixos qui volen abassegar els beneficis, els empresaris, els grans milionaris, a aqueixos els ha fet treure els ulls, les orelles, el nas, els llavis, les mans, els peus… els ha fets capar… els ha fets trencar les ferramentes… i els ha fets enviar que vagin així pel món, exactament com fins ara han volguts ells que hi vagin, durant tots aquests anys i panys, tothom altri.

“Als qui no no permeten els altres de fer voluntaris afolls, hom els ha tancats en ergàstuls i masmorres i els ha cosits al cul un gos o un rat rabiós… o els els ha fets empassar pel coll o per qualsevol altre orifici… i au, que els destrueixin part de dins, car així és com se sent qui no vol que li creixi un fetus rabiós a les entranyes, i aquells malparits així volien que patís qui el tenia i no li era permès de llevar-se’l.

“Aquells qui volien la pena de mort per als qui no eren de llur condició, també obtenen de part del rei boníssim el que tant volen i desitgen: tancats i engarjolats, amb argolles a coll i cormes a peus i punys que hom va estrenyent una mica més cada dia que passa, i cada dia també hom els estreba una mica de pell, hom els va escorxant tireta a tireta, car així és com es trobava el condemnat qui esperava que hom el matés, cada dia tancat i patint horriblement, i com a única sortida a l’angoixa la d’ésser assassinat fredament…”

N’Hèrcules ja en té prou. Rebrega el paper i el llença a la claveguera. I es promet de trobar aquell Formiga, el qual deu anar pel món amb pseudònim, i fer-li la pell. Aquell clandestí és massa perillós. La tieta Túl·lia li revelarà on rau…

Ara corr cap al teatret… té por de fer tard… té por de no saber trobar-lo més… té por d’ensopegar amb cap llamborda descol·locada i rompre’s el clatell… té por… té por de no arribar tampoc enlloc.


Desactiva els comentaris
1 març 2009
vés-te’n amb els diamants a les butxaques
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:24 Edit This






escita amb cuirassa fent espetegar llumins als esperons

no danses el minuet per causa dels ulls de poll
la difícil guarició et malmet l’idil·li
fenòmens de llumí enigmàtic t’empudeguen l’ull
a ritmes que t’esperonen a ésser encara més higiènic

t’ocupes del teu nas tot i que ningú no t’aviï o atiï
a ocupar-te’n: ocupa’t del teu nas! és l’únic mot que sempre
has obeït – què collons deus voldre ara? quin puu no et pruu prou?
d’ençà de petit que hi ets de massa

i ara te’n vas amb els diamants a la butxaca

damunt la sinistra neu negra el vol opulent
dels teus peus mercurials

fas vots perquè les teranyines de la boira
aviat hagin aviat als mortífers soterranis del clavegueram
l’ombra del teu pas d’espectre justament atraçat
als indrets on les gaubances són anònimes

l’únic que mai t’ha feta vergonya és la brutícia

t’assumeixes escita lliscadís per les galeries que minen la vila

vols gallinacis emprenen els monstres que se t’esbarrien
quan amb braó i fuet t’esbraves pel contaminat rebost
on el fang immund dels colltorts és atroç obscenitat
que palesament se’t desglaça perquè conscient en siguis

ara has vista novella espècie de puteria:
als carcanyols de les portes que viren cap a l’indret
on acoltellaràs l’oceà
hi han relleus d’ansiosos camandulaires venent a mans besades
merda: record de les catacumbes

les sinuositats fineixen quan en una exhalació
descens cap al fons on l’espectre lluminós et fa tant de goig

t’escaguitxes escamarlat que l’aigua et netegi
no fas l’estrabul·lat ni t’ensopegues amb els xinyells
nedes silent fins a les aigües impol·lutes

la cuirassa era d’engrut pudent

nu només duus els diamants al clos de cada mà

folles fembres amb els melics enlaire perceps
no pas delators a l’aguait ni eixarreïts bertrols de bòfia

platja de sanatori
arec afegeix-t’hi
abraça les emmorfinades femelles
nus en nus davall les nuus

tens aptitud per a la riquesa
digues amb aire desmenjat: em lleu adesiara
de vindre-hi a raure

flagells de dol em confegeixen escandeixen
obsedides cançonetes de qui les corxeres són
mortals alçaprems que m’obren els ulls a la terror del maipús

badallaran les deesses

damunt la sorra lluny
els escurçons aniran endavant
endavant
endavant
ballant llur minuets

el rum-rum minvarà

el refrec de les onades mai.




Desactiva els comentaris
5 febrer 2009
La por el pitjor enemic
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:56 Edit This






La por el pitjor enemic.

Molt religiós abans, perdut en les disbauxes de les misses on, perquè ens entrés més franca la veritat, de pèl a pèl ens despullàvem, homes, dones i els altres, i cardàvem, els tres o quatre gèneres, indiscriminadament, ara tanmateix, després de tants d’anys doncs sense profit, i tampoc no trobant satisfacció en la dissolució i els vicis, esdevingut doncs disbauxaire penitent i penedit, m’he tornat molt reservat, i alhora un molt reservat estudiant de nits; esdevinc, amb l’estudi assidu, de neteja-canfelips que no era, a infermer que no sóc; i ara revinc a casa de matinada amb el contraban a les butxaques de certs nòduls defectuosos que arrenc als malalts dels dos o tres o quatre gèneres, sempre, en llur disminució, embarassats d’ensenyar-me’ls quan els dic que m’ensenyin on els fa mal; els suren, els nòduls, com alimares de joia, miratge en el desert de llur emaciada pell, palmeres, aus de pas i rocs i roques al voltant dels estanys de la corrompuda limfa esclatada d’ençà dels nòduls lloques, covarots; fet cap a casa, abans d’anar a dormir, i ja deuen ésser tres quarts de nou del matí, faig saltironar en oli d’oliva a la paella els nòduls cancerosos de limfàtic grumoll, i en faig un bon sofregit amb allò que s’escau que tinc més a l’abast (un nap, una safranòria, una ceba, una xirivia, tant se val) i bons que són, la qüestió.

Guillotines i escapçaments, i catàrtiques diatribes tinc amb els vegetals condemnats, tot i que ells rai: han vists morir els companys de rebost i sabien que la meua justícia despietada se’ls abatria, i d’hora pus tost que no a tard; mes els nòduls, innocents, carallots! Ah, els nòduls, llur horror malaltissa quan se n’adonen que els pispava i me’ls desava a les butxaques i me’ls enduia a caseta no pas per a covar’ls i fer’ls brollar de la closca membranosa i llavors fer’ls créixer, monstres secrets i gomboldats, ans per a capolar’ls i fregir’ls, ah, l’horror malaltissa, com dic! Ah, les experiències de debò vitriòliques que ara travessen com ordalies de maleït extrem, i com s’escridassen, com xanguet esbojarrat cuit de viu en viu!

Mes no m’hi estendré. Nodrit de nòduls cancerosos fins que no m’expulsen també de l’hospital, el cas és que sóc a la vorera, capcot, amb les butxaques només plenes de borra eixarreïda pels suquets d’òlim els nòduls, i una veu d’autoritat m’atura en sec. Esfereït segurament, aixec els ulls i veig, nua i armada, l’urbana. Els seus mugrons em punxen les ninetes. No m’han acollonit prou mare, àvies, monges i infermeres, ara m’han d’acollonir les guàrdies ciutadanes!

Impulsiu, vull fer trits aquells mucrons de mugrons, mes l’embranzida se m’estronca i per comptes m’arrenc a estrebades borrissol del pit. La porra de l’urbana gens urbanament s’abat damunt mes banyes, se m’abat com qui em llossés el front amb rude martell de boteruda enclusa, i m’enfonsa lleugerament el crani cap al pinyol glabre que al meu poble en diem “cervell” i que em sembla que només serveix per a concebre Atenes i d’altres deesses també armades, mes no pas gens nues, ans déunhidoneret lo cuirassades! La nuesa li escurça caritativament les armes. En semblar més curtes, no em faran tant de mal. Me’n feien, tanmateix. Probablement no tant com me n’haurien fet si m’haguessin feta l’impressió que eren més ferotges, mes… etc.

Se m’enduia ara, maduret, el meu cervell nespra, a l’ergàstul. Sense presses em passen part damunt mants companys de llorda cel·la. Una cel·la minúscula on tanmateix hi cabem nusos i nusos de criminals ben grassos. Al terra hi ha claus que amb les mans nues clavem a les parets perquè quan vulguem repenjar’ns-hi també ens encetin i torturin. Sempre cercant el plaer. Sense canfelip, hem de pixar i cagar cascú en boca d’altri. Tot s’aprofita, com a casa, com al seminari, com a l’hospital, com a l’exèrcit; per què voldries que la presó fos cap excepció? Si no volem trempar gaire, ens hi clavem un clau. Hi ha una aixeta a un racó; hi raja si la descargoles cintes de diferents materials, setí, tul, etc. El cul em fa mal.

Rere el vidre, un visitant. Té un crani perfectament esfèric, mai martellejat ni llossat. Qui se’n fia doncs! No li respondré ni mot. Em clavaré a la llengua un clau, dos, tres, més. Els meus llavis, paràgraf perquè hi càpiguin només els claus de l’admiració. Dempeus semblaré un clau, recte, puntual, primmirat. Qui em toqui es punxarà de debò. Potser es cremarà, car per via de febre faré cada clau prou roent. Tàctil abstracció que se m’enduu en somni i d’on no he sentit, lluny, ni mot dit pel seriós visitant. Em trauré el clau d’una orella. Diu: teoremes de carn en categories minerals. Dic: què? Diu: idees de con truncat, i llavors intercís. Dic: parleu de quòndam les safranòries i xirivies qui, cilíndriques i còniques, d’antuvi escapçava, i llavors de mig a mig tolia?

Mes aquell discurs era segurament massa llarg per al visitant. Quan m’havia tret un dels claus de l’ull dret, amb tenesmes rai me n’adonava que rere el vidre no hi havia ningú. Que rere el vidre hi havia el quadre gonorreic d’una sabateria buida: tota feta de ruïnes i sabates depredades, i això, damunt, envernissat per qualque terrible esllavissada porpra – tot era porpra: el que pixaves, el que escopinaves, el que inundava el paisatge; adu la llostre insinuació del laberint era porpra.

Eixint a cremadent del laberint, agafava fred. Les butxaques del roquet o balandram que em vestia la tremolenca nuesa se m’enduien les mans en espiral, com vòrtex que me les dividís sens atur. Espermes em sortien del nas, espermes d’on es regeneraven un seguici de minúscules festejadores criatures qui llavors es posaven a explorar’m la carcassa i a rosegar-me-la com estercoraris de qui l’irremeiable antiguitat ans immensa solitud els fes recar els relliscosos ans impertorbables ectoplasmes d’on xuclaven suara, es rabejaren adés. Ja dic que se m’hi ficaven joiosos a rostar’m, els ninotets famèlics, mes era evident que les fèrtils boires de la memòria on els crits se’ls enfonsaven fins al moll de la reminiscència dolça de bruscs ans francs ans sublims orgasmes, els tornaven ara i adés prou lúcids perquè aturessin de mastegar’m.

Sóc un nòdul cancerós, i ells eteris escamots de ben gomboldats, estimats per tot el poble, allerats, salvadors de la pàtria. Cantaven els Segadors en llurs idiomes particulars, en moltes de llengües doncs, i tot era meravellós, emocionant; senties els Segadors en ucraïnès, en lituà, en hongarès, en patuès, en hindustànic, què em sé; molts de morts per la llibertat de la pàtria eren ara honorats en tot el territori del meu cos que es degradava ràpidament, esdevenia precari, la salut mental se li fonia en rares transluciditats, la vivesa d’antanyasses garranyics d’artritis l’enferritjaven… El to de la meua veu poliglota esgarrapava’m la llicorella del cor, i, davant, les hectàrees em traïen: serpentines, es cargolaven en grops com més avançava més indesxifrables.

El zel tanmateix de surar cap on fos, em feia agafar al cercapous de l’escandall que em mesurava les pregoneses; seguint amunt el coble, comptava atènyer la bastida que era arnot de la meua corcada desferra. Amb grunys i tendons, em deia, hi seré.

Llas, les mateixes instruccions (hi seràs, hi seràs) m’atenyeren l’enteniment encar un mes més tard. I no m’havia mogut de lloc. Tornà l’estiu, i amb ell el fenomen, prou irònic, del consuet ultimàtum: o vida (malson que et trenca el somni), o les columnes dels estrenus escamots qui confegien frases d’èxit i eufòria en òrbites de simposis no gens fats ni dubtosos, ans ballarucaires i barrilaires, i queixuts i queixaluts rai (just com les rucs animadores a l’hospital).

Tot anava esdevenint una mica més indistint i incoherent. Veterà de provades receptes, em ditejava els nòduls i se’m feia la boca aigua. De debò et vols tornar a nodrir de llúpies, que em dic, perplex. Els metges et condemnaren a mort fa deu anys. I vet ací que per qualque miracle (i sobretot perquè t’escapolires de l’hospital segurament, i de sobte no t’atenyeren pus les nosocomials pestilències), vet ací, insisteixc, que encar cueges, sortós malparit, la bolla! Torna’t iatrofòbic i potser viuràs per sempre. No tornis mai més vora els caníbals, i no et condemnaran doncs a bullir en llurs calderes quirúrgiques entre regalimosos ganivets mal esmolats de típics cirurgians boigs. Encar ets viu; amb prou feines, mes cert que et veus millor ara les orelles que no te les veies fa deu anys, llavors enfonsat, empantanegat, acollonit a mort, escaguissadament leri-leri al caire escabrós.

Ah, massa sòbries disbauxes de les criatures qui us se’m mengeu! Mengeu’s-em per graus més alentits la coriàcia disfressa, ha-hà! Epigramàtic, m’estic, com qui es baralla amb si mateix, mastegotejant: entomeu aquest pinyac radical, chor angoixat; no em vantareu mai més el primet que sóc de pell; car ara vinc amb cuirassa d’armat!

El ramat de rosegadors detritívors qui ominosament i densa se’m convocaven damunt, rebia doncs de valent. He entrat com ocellot amb prou feines salvat del quitrà a cal cerveser. Els xibius nocturns són d’allò pus aptes a les implicacions. Agressiu, m’he posat a escurar’m els racons més llostres del carbassot.

Ara me n’adonava: havia començat de tindre més por que ja no tenia, perquè les sonses atiadores a l’hospital m’havien dit: contra el càncer, la por el pitjor enemic; es veu que fins ara no ho havia entès prou bé! “La por, l’enemic del càncer”, em decebia interpretant, capdecony qui sóc. Mes no; ara em deia: eh? la bona manera d’analitzar el sentit de l’injunció o l’engrescada que t’etzibaven les males putes de la bata llorda de sangs i limfes i d’altres merdes potser que fos pus tost: “la por, l’enemic del cos qui lluita contra l’invasor”, l’invasor de la pàtria del cos!

Vaig eixir del laberint dels alcohols amb embranzida nova. Sense por, què faràs? Probablement, em dic, un vaitot.




Desactiva els comentaris
28 gener 2009
Intacte
Filed under: General — heroi hodiern @ 7:00 Edit This






Intacte

sembleu carrinclones damisel·les d’honor en boldró homogeni
vosaltres, tots els rudes mascles qui us repengeu a la barra del cafè.

per la finestra que a tall de mirall hi teniu darrere les lleixes d’ampolles
hi veig les ruïnes cremades de l’escabrós edifici dels tallers
on hom confegia adés el diari que us criticava el poder.

com es deia el diari, vaig demanant, sense fer gens d’enrenou
com es deia
com es deia el diari?

tots preteneu mai no haver sentit a dir-ne re
quin diari?
quin diari?

i tanmateix tots els rudes mascles, les homogènies damisel·les d’honor
d’unes noces de disgust, prou pertanyeu al poblet.

un em diu finalment que encara prendré mal
i li dic doncs que s’enganya
que sempre de les condicions més difícils
n’ixc indemne.

i ara vigileu, faig, amb un dit monitori, que veig al cel la foscor
i les bromes porten aigua.

i efectivament he anat a pleret fins al capdamunt del tuc
i a baix tost hi és tot riuada.

torrentada abrupta que tot s’ho enduu
i veig també que tots plegats us equivoqueu de viarany
i que aneu a parar, clavegueram avall, peristàltics
prepòsters, a la biorxa, a mar.

ara intacte, tombava l’esguard devers les ruïnes
on com en garbell o en xarxa alguns s’encallaven, farnats.

les distàncies són sempre per a mi apamables
àdhuc sebollides en esborradora aigua
essencialment pel fet que sé
nodrir-me
de qualsevol cosa.

tot ho tinc doncs pagat
naturalment indemnitzat.

els viatges em són sempre profitosos
el cervell fet un nus que llavors es desfà en troballes inoïdes, ca?

tot hi era negre i rosa, com un cony, i m’hi enfonsava
amb els dits dúctils i untats.

n’emergiré, seriós, lleugerament enformatjat.




Desactiva els comentaris
25 desembre 2008
bordegàs retratat per l’ull de l’escala eixarrancada
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:51 Edit This






Bordegàs retratat pel forat del cul d’una dona enfilada a una escala d’estisores

—Doncs, que s’ha mort, oi, la malaputa; doncs massa poc, també; doncs ja era hora…. El dia que li vaig entrar de minyona i em demana com em dic, ruc com és, tot i les pseudofaramalles d’una educació que a casa meua no podíem ni somiar — ai, sí, la cassigall — carallot te’n dares — no sap ni pronunciar el meu nom — diu, amb veu de flauta de preu, fent-se la tràgica estarrufada: “Preprètua…? Perpatua…? Trupaprepa…? Traqueotrombosi…? Déu meu, filla, que n’és, de difícil, no sé pas si m’hi veuré amb cor!”

Li dic (tot i que part de dintre vaig maleint: Sang i fetge, si n’ets, d’estruç, bandarra), obsequiosa, amb equanimitat: “Mani…? No; Perpètua, Perpètua…”

—Oh, la verge, la paciència! Prepúcia, diu…? Priàpica…? Perspícua…? Procòpia…? Paròtida…? Paròdica…?”

—Paròdica…? No, no. Perpètua, Perpètua Socors i prou.”

Respon: “Dona, que ceballudeta; comprens…? Si et deien per cap malnom facilet…?… I doncs si te l’escapçàvem…?”

Que faig: “Doncs que li’n sembla Socors sols…? Vol nom partívol, mollar…? Socors.”

—Ah, Socors, això potser sí, veus? Socós, Socós; filla, xiqueta, mercès, et caic de genollons, ha-hà. Buf, això no és tan llarg ni entortolligat. Som-hi, verge santíssima. No et farà pas re, oi…?

Au contraire, ma potte. Què m’havia de fer. A casa necessitàvem els calers. I allò del nom; no era pas com si ja no hi anava preparada. A ma germana gran (sempre dic gran, però hauria de dir bessona, potser, perquè fet i fet, oi…? Al capdavall, només la naixien un parell d’hores abans que no a manguis, tat…?), a ma germana una miqueta més gran, doncs, també. Que li’n passava una de ben semblant, només cosa de quinze dies abans. La seua mestressa, encara més fina que no la meua, li diu, vellarra ronyosa: “Teòfila? Teòfila!… Déu meu, quin embolic, quina samfainarra de nomet, ca…? Fora, escolti, prou. A casa nostra totes les minyones s’han dites Maria. S’imagina que l’hagi de cridar davant dels convidats; què dirien…? Totes les converses s’aturaven en sec; allò sí que fóra un esbarria-sardanes, maremeua, i tant; esqueixagrues, esgarriacries; més en volguessis. Teòfila! Set sinades, catorze lliuradors; quin sobreeiximent; bocaplens; buidarades rai; guec-guec! Massa cofoies, aqueixes criades, quins noms més sacrílegs de pagar’s! Hecatombes, això en pens; bufem-hi. Res. Prou. Maria. Tampoc no li farà pas re, oi?”

Doncs, tant se val; que ja ho sabia. I allò del nom, pse, vés a gemegar, tu també, dallonses; colltort, vull dir. Home, si ma mare ens el posava a la babalà; si ficava el dit al santoral hagiogràfic que tenia, l’únic llibre que mai no li havia vist rebregar i malconfegir, i, en acabat d’un ensum boví, vull dir, ben inspiradament, amb qualsevol remuc d’oració vés a sàpiguer a quin patró o patrona dels noms, hi embotia de cop-descuit la pota, i el full del sant o santa que li sortia, aquell ens encolomava.

I així anar fent. Germana rere germana. Vint-i-tantes… Això, rai.

Ara, però. La presumida, morta, eh? Vull dir, l’exmestressa dels cofis-i-mofis i de les contemplacions. I de quin mal més horrorós, també. Reina, i si en feia, d’anys, que no la guipava pel carrer, cinc o sis. Ja dic d’abans de vindre on som amb en Frederic del tractor. A cap botiga ni concert de Barcelona, vull dir, cavà? Però ja se la veia ben desmillorada, les últimes vegades; el corc qui la rosegava, oi; la freixura, tat…? Massa anys de cigarret ros i de fúmer’s la meuca pels salonets, amb el menovell ridículament ganxut i aixecat, unglallarguerut, pintat i esmaltat.

Putes bufones; així acaben totes, podrides. Cama-raguda, i diria que l’entrecuix també; amb roba minsa d’interior, tota de foradets, de blonda i de percala, i amb ruixes carrinclones, i tampons endiamantats amb diamants de firetes. Per a ensenyar’ls a qui…? Ja em diràs tu, tot plegat. Buf, a ningú. A les altres meucarres de la reunió. I als majordoms i als cambrers qui les devien espiar. Això confiaven elles, encara que vés a sàpiguer, ja et dic.

Ara, últimament; molt feta malbé, molt. Ja d’allavòrens. I abans tan recolada i presumida, ja et dic, d’aquelles qui s’acotxaven en deliqui i es tapaven el cul amb set flassades. Només cal que guaitis al voltant, xst. Tot arriba, tot fa cap, vull dir, una mica de paciència. Gairebé ni et cal bellugar; el món es tomba i hi tomba totes les truites. És clar. La voldria veure ara; massa fotuda, gens de presència; ni per a netejar’ns els canfelips no la sabríem llogar.

Ep, la vanitat personificada; amb sabates de taló. Aparteu les criatures. Els esglaons de les escales feien crec, crec, crec — com qualsevol rosegaaltars o colltort; o és que li aplaudien cada pas — això darrer es devia pensar. Amb retruny, l’ovació llunyana; tro remot. Fugiu. La senyora se n’anava de passeig; de xerrameca amb les amiguetes; totes tan putes, estufades i parençoses com ella. Cada jorn. I a manguis em deixava a la cuina; bruta, amb quatre parracs llardosos, esvellegats, damunt, esgavellada, feta un perboc; doncs, imagina’t quina comparació, ella i la tita, tat…? La nit del jorn, el cel de l’infern, la lluna del Sol.

I ara que dic clar i fosc, vull dir, claror i fosquedat; sessions nocturnes, i tant; també n’era molt llaminera; és que de nits les joies i les pells de mart i vebre rellueixen més — i les de conill, que ja ens coneixem — els dissabtes se’n va al cine amb el marit, un ex-soldat de vint-i-un botons, seriós com una soca; ara flequer, té quinze esclaus al forn; ell dirigeix i s’enfarina com els altres, no et pensos pas; la qüestió, però, que guaita quins pares, estranys: em deixen que els guardi el nenet, l’hereu, lo n’Iu.

El primer que no faig: em fic al llit amb lo n’Iuet. Me l’amorr al cony. I ell n’ha après al primer minut i, amorradet i xuclant, va fregant-se damunt el matalàs; la tita vigilant, no passis ànsia, titet — i ve-t’ho aquí que, quan és a punt d’escórrer’s, me’l trec de sobre amb una burxada i li etzib batzegada a l’atzep. “Ep, manoi, fins aquí i prou! Ha-hà!”

Amb allò, al cap de poques sessions i dissabtes, ja és meu. Meu del tot: em va darrere com un gos de verriny roent — i desdentegat — les genives avesades. I el pirulinet tothora dret com la cueta d’un gat.

Fins i tot, poques-vergonyes, convida algun amiguet — de mena intel·lectual, molt pervers, hà! Un bon altre com ell. Oh, voluptat del llegir alliberadoret, del text que t’alforra: porten literatura de marrec a cabassos: historietes de valents qui ho maten tot per a assolir la noia!

Com dic: tota mena de quaderns amb ninots i dibuixos; i llibrets verdets, alguns recomanats per manguis mateixa, de sotamà, és clar — me’ls amag davall el coixí, bo i fent els grans escarafalls que allò no ho hauria de llegir cap jovençà massa inexpert. Ni tampoc mirar-ho, és clar — si hi han il·lustracions ben escandaloses, amb cardamentes a lloure i escalfor rai — vull dir, teca calda—calda, saps…? Tant se val, per a fer’s l’home, convida el veí, o algun escarrasset de baix al forn. És que, ben sovint, vaig per casa sense calces.

Aquell dia fregava els vidres enfilada dalt una escala d’aqueixes que s’obren com unes estisores, i ells dos se’m fiquen davall, a veure’m el gran espectacle del misteri adorós del parruf pelut entre les galtes botumflades del cul amb granets i, enmig i joliu, ben espatotxí, la glorieta sagrada del foradet pelat i porprat, amb morenes — “Ai, capsigranys, desvergonyits, què feu; cal ésser dolent; això es mereix un bon tacó; si ho dic als vostres…!”

Greu eixabuc; quin crim; s’ensorra el trebol, eh…? Els escridàs, després que me’ls hi ficava bé i els retratava ben retratadets, així, a la gatzoneta, cavà…? Positura repelosa, dalt el replanet precari, damunt els barronets darrers, més estrets; com la qui grata dels panys de la part alta de les vidrieres del balcó una caguerada ceballuda d’ocellot qui sembla que ha menjat xiclet — ara, en canvi, faig veure que allò no va ni amb rodes, molt emprenyada, eh…?

Fugen corrents, embotint-se malament els mànecs, xap esbotonat endins.

Al cap de dos minuts, furtius que se m’atansen… i ja els hi tornc a tindre, “Serveu-me bé l’escala, però aquest cop sense espiar, eh…?” I l’escala que tremola, els dos manxant amb l’altra mà a tota manxa, xac-xac-xac — deuen estar a frec de lleterada.

“Ei!” Els lleix caure als ulls l’aigua tota llorda amb el lleixiu de la galleda; i d’eixauc la galleda de ferro i tot — “Ai, perdoneu, no em recordava que encara fóssiu aquí baix… O potser hi fèieu una dolenteria, eh…?” Qualsevol excusa és bona. L’acusació i el desplaer alhora per a confondre’ls més encara. Ploren, els couen els ulls d’allò més; quines barbaritats de coïssors, pobrissons — allò és càustic de caldéu, gairebé cirròtic, vull dir, corrosiu, com vidriol — imagina’t si ha de fer mal — lleixiu i brutícia — no, allò no és pas una brosseta de carbó que t’enceta l’escleròtica i a córrer — allò n’hi ha per a perdre’ls totalment — dins les òrbites escalabornades, dos ouets cada dia més podrits, ha-hà — tentinegen i, rancs, carranquegen cap al rentamans, a fregar-se’ls desesperadament; això, rai, però; a ningú no gosaran dir re, d’aquell trep al front i els ulls rabiüts i vermells… Massa culpabilitzats per l’espiar pecats…

Hè! Pels matins, quan em llevava i me n’anava al canfelip de l’eixida — el rònec canfelip de la minyona, tat…? Ell no sé pas quan dormia, perquè per les nits m’espiava com em despullava, i com em badava de cuixes per a filustrar’m les carcanades del niu, i ell respirant… fins que jo no alfarrassava si fa no fa quan li tocaria d’escórrer’s i allavòrens, de cop i volta, li tancava el llum i es quedava a les escapces, sense veure si hi trobava el que hi cerqués: llémenes, bolets, afolls…? I en acabat, de bon matí, primera hora, tantost com m’aixec i me’n vaig a la galeria, cap al meu canfelip, i ep, allí el tinc — de seguida present, espectre tremolós, embolicat amb un llençol o una flassada, a l’altra banda de porta, part de fora — i només eren quarts de sis de la matinada, i sovint, ja dic, hi fotia un fred…! — ell allà, amb l’ull enganxat a l’esquerda de la porta, a veure’m cagar i pixar, i sobre encara pelant-se-la, primet, menjat pels nirvis — ep, això, rai — tu bat, bat — el lleixava estar una estoneta i, quan em pensava que potser s’escorreria allavòrens, allavòrens li cardava cop de porta als nassos — i cop de porta a la pixeta trempada, sobretot.

Oh, i espera’t. El malparit (allò jo no ho sabia): el vaig sobtar ensumant-me les calces de la malasetmana que ficava davall del safareig de l’eixida, en una galleda, perquè s’estovessin i les pogués rentar millor — patapum, l’hi vaig amorrar part darrere, enxampat, dins la galleda, i es va haver d’empassar aquella aiguota plena de grumolls de sang i pelleringues blanquinoses — s’hi ofegava — i força fastigós que era tot allò, ecs, fluix d’alguna malaltia vaginal, vés a sàpiguer; allavòrens, això de ginecòlegs, els llords, jo no sabia ni que n’existien — ara, aquell emmatxucament de moltes de figues massa madures, força repugnant, ja dic.

Ara, els seus pares rai; com si de re no fos; encara se’n van al cine, de nit, cada dissabte, tranquils. Me li fic doncs al llit, li agaf la pitxolina, i l’hi sacs — i sacs i sacs — som-hi, som-hi, a pelar-l’hi, amb devoció; és clar, mai no el lleix pas escórrer’s, si puc. Li etzib un pessic recargolat al capollet abans de la lleterada; perquè ja comença de tenir lleterada i tot, el cabrit — vuit anys, deu tindre — algun dia, nyèbit garneu, se m’escapoleix, vull dir, assoleix d’escórrer’s abans de la pessigada o del mastegot als collons — o alhora, ben sovint — i allavòrens no hi ha remei, no se li pot estroncar a mitja escorreguda, per barrades que no li cardos, res a fer; i aquell suquet, sembla aigüeta els primers mesos; encara no hi deuen haver espermatozous, vull dir, com més endavant, que la lleterada sembla, diries, mocs, mocs de subtàncies i ectoplasmes, tat?

Ah. O m’estic al balcó, bo i guaitant, rere les persianes, cap al carrer, els homes i xicots qui hi passen, bellugant els culets, tifejant de cames primetes i llargues, penjant d’ampla collonada — jo pelant-me-la — hauria de dir, pelant-me’l, el clítoris, el piu del cony — tret si en deia pipeta, com els de Manresa, o llengüeta, úvula o campaneta del cony, o crica, a l’estil dels menorquins — allavòrens… Tant se val. La qüestió: estic guaitant els minyons bemparits, i ell mentrestant se’m refrega part d’arrere; jo pelant-me-la, ell refregant-se’m — quin parell! — sòlita escena, vull dir, consuetudinària, ben sovint; ell allò, l’atzep estampat al meu cul, mentre m’engrapa adeleradament els pits; i llavors, mec! Me li tomb, tot de sobte, i genollada als collons. Pobre n’Iuet. Estic segura que encara és a can Pigem — o com diu que se’n deu dir ara, del manicomi de Lleida; en deuen tindre un de nou, més públic…? Em fa que hi ha molts més de folls ara que no abans, molts més d’estrangers, ja se sap.

A poc a poc, ens vam fer amigues, amb la mare, amb aquella malaputa tan cernuda i delicada; exquisida, aristocràtica (oh, sí, aquí m’atur, i els collons d’en Vamba; ja m’afaitaràs demà); la qüestió, tant se val; algunes nits d’hivern, sense televisió encara, no sabia amb qui parlar, la mare del n’Iu, i allí em tenia — li n’explicava de totes les colors, boles a betzef, és clar; i ella empassant-s’ho.

Que abans havia feta de puta — se li feia la boca aigua: “De puta…? De puta…? I com és…? Com és…?” Li’n deia de verdes i de madures, la tresca i la verdesca, la verdesca sobretot, i ella avall, vermella, amb unes ganes, més li’n digués, i de més peludes…!

I lo n’Iuet escoltant rere la porta, peunú, pelant-se de fred i segurament pelant-se-la, és clar, com sempre, datpelcul.

“Dispensi un moment.”

Sortia amb qualsevol excusa, que tenia corrípies, que havia de canviar l’aigua de la bugada, o la dels cigrons, el que sigui — el cas era que esbatanava la porta d’una revolada, me li llençava damunt com una fera, l’enxampava pel bescoll, me li agafava els collons i li fotia un pessic i un rebrec al mànec que li feia treure llàgrimes grosses com medalles de soldat als ulls — ara, sofert, rai, aquell trinxeta — patir, rai, vull dir, i sense fer ni un crit… I tant.

Allavòrens, de cop i volta, tot es va espatllar una nit de nadal. Hi tenien convidats, i un es va quedar a clapar; el germà d’ella; un capdecony molt lleig qui es pensava qui sap què; se’m volia tirar pels racons de la cuina quan no el veia ningú; pels corredors de la casa em volia tocar, plepa, agafallós.

Xiquet, li tenia el dit ficat a l’ull — ve-t’ho aquí, doncs, per què, aquella nit, quan, al primer son, lo n’Iuet, massa destarotat, pobrissó, per les festes i la xerrameca incomprensible dels forasters, tota aquella gentota falsa i aitan xaronament endiumenjada, va vindre’m, somicós i petitet, que el consolés, ell qui sí, també, carallot d’ell, amb el seu caragol viu — un caragol, els més gros qui mai no he vist — aquell dies era la seua mascota i animal de companyia, anaven a tot arreu junts — i me’l va ficar entre els pits abans de despertar’m, és clar, tu, ep, em vaig eixorivir amb un esglai d’upa, tat…? Entre somnis, em vaig imaginar que allò era el matràs llefiscós, vull dir, la titola, la cigalota trempada de l’oncle capdecony qui se’m venia a tirar després de tantes de magarrufes barroeres i insolents durant tota la reputa diada de mai no acabar’s.

I, és clar, tu què hauries fet…? Vaig esgaripar com una boja, com si m’escorxessin de viu en viu — “Redéu, redéu, em violen!”

Lo n’Iuet va fotre el camp, acollonit d’allò més. Mentrestant, la tita, sense pensar en res, sense voler creure que aquella ombra fugaç de follet escuat fos lo n’Iuet, em vaig aixecar com una gorgona, vull dir, com una harpia, i obr de bat a bat i amb tota la malallet la porta de la cambra dels hostes; l’oncle pallús (Oms em fa que es deia, o Verns o Salzes o Saulons) i lleig, capdecony, tòtil de caldéu, aixeca la seua cara estruça de lluç, mort de son, i vol badar la boca per a dir’m boranit o vés a sàpiguer ara què, i no li’n donc pas temps — amb les presses i el neguit i la passió no sé pas d’on l’he treta, però barram! — li estamp la planxa als morros.

Allavòrens sí, xiquets, bada, s’aixeca com un esperitat (sort que no l’he mort; els franquistes m’haurien garrotada) — ell, esfereïdament, encén el llum amb la pereta que li trontolla a les mans com un picó d’obrer qui picona el carrer; i quin mapa, tanmateix, tu! Tot el seu nas és un grumoll de sang i pelleringues, una malasetmanamenta tragitosa d’allò més, pitjor que cap de les meues o de les de cap mestressa o malalta de bordell; tant se val, la qüestió que ell, i, escardalenc, arrupint-se, escarransint-se pels racons, xiscla pertot arreu: “És boja, és boja!” I crida sa germana: “Fineta! Fineta! M’ataca, m’ataca; em vol matar!” I jo alhora, cridant: “Filldeputa, gànguil, garró! M’ha atacat al llit, m’hi volia violar de cop-descuit; estuprar, se’n diu; vull dir, barganyar’m de viu en viu; fent-se’m espetegar a contracorrent, tibat com un vampir, bavós com un faune sangós — ei, ei, traieu-me’l del damunt, el malastruc, qui em conytrinxa i pol·lueix eternament; què farem…? Què farem…! La meua virginitat en orris, vull dir, al carall, és clar; i, maleïda d’empertostemps; ara amb quin desgraciat deshonorat tampoc no em casaré…? I encara vindrà el meu papa repelós i us matarà tots plegats, blasmats, ben revenjaire, bon carnisser, a cops de punyal, amb totes les de la llei!”

La mestressa i el seu home, ultra-sever, vull dir, molt recte, el ninot, i tot perquè havia estat vés a sàpiguer també quina altra merdegada d’oficial durant la guerra; doncs, com sabien quina fama tenia de conyarrí, de bagasser i de faldiller l’oncle capdecony, borratxet i casat (la seua família de part de dona eren de la Niça del casino), què han de fúmer…? Se’m creuen més a manguis que no pas a ell, és clar. I, de tota manera, tant se valia, moralment tenia raó: aquell banau m’havia mortificada tota la reputa diada com a una màrtir del plomall, vull dir, del palmó. I pensava quedar-s’hi fins passat cap d’any i reis, així que apama si m’ho feia espetegar com cal; me’n surt d’allò milloret; defensa’t atacant, i vista! que, si això no, bufa, quinze dies més (com aquell qui diu) suportant aquell suplici; burxadetes temptadores, oh, sí, pots comptar; el senyor merdós; galdoses vacances; prou podré; fuig, ben lluny; sinistre sapastre enamorós, tan fastigoset, escotiflat, malmirrós, mig mort, amb malalties que li vessaven per tota mena de mocs; pudor de forats — aire, aire! — no ho puc resistir ni un maljorn, i volen que m’ho hagi d’empassar tants i tants…? Fins l’endemà mateix de reis, on lo n’Iuet havia d’haver esdevingut, durant una horeta curta, pobrissó, el rei; el rei, ah, llas, qui ara ja mai més ni fóra ni seria, perquè aquell era l’últim any abans del seny — el seny que per comptes de guanyar, perdria d’empertostemps.

Matinet de reis, tothom, fins als set, vuit anys, fent-li festetes fins l’hora d’esmorzar; altrament, tot l’any, és clar, manyaguet pixatrempadet, re, ningú ni cas — l’únic qui li’n feia molla era ací la tita; pom-pom.

L’endemà de l’escena, ben dematí, patac-patac, després d’un parell de trucades a ma mare, a ma germana gran, em donen un feix de calers (em compren el silenci, hà!) i me’n vaig d’aquella casota de tocats: monstre pervers rere monstre pervers, tots prou goig hi fumen— i tant, em lliuren la remçó, el rescat, i jo guillant, tant se val, no hi romanc ni per a dir adéu al menut, pobrissonet, boget sense remei, guerxat, la tirada a canpistraus, no sé si m’entens, propens a la tragèdia, encarrilat de dret devers el desastre, adob amanit perquè hi càigon totes les llavors criminals de les malalties psíquiques — a la mercè molt cruel de quines altres minyones molt més salvatges — pitjors, maremeua, i tant: patològiques, psicòtiques, psicòpates, vull dir, vampiresses de l’esquelet corcat, se’t tornen muricec i et lleixen sense limfes, tat…?

Mentrestant, aquí, apa, doncs, som-hi, tant hi fot, a viure uns quants de dies bords amb la Teòfila, l’ex-Maria estorta, vull dir, estàlvia, remuda i redimida; també s’espavilava, també: s’ha feta protestant i s’ha casada, molt múrria, amb un altre tractorista separat qui es lloga als pagerols de tot el Segrià.

I ara viuen força bé, no es perden cap pel·lícula d’en Xarlot ni d’en Cantinfles.

Allavòrens em passejava pel carrer, i ella, la Fineta del germà calent i esnarigat, em va veure i, recordant la nostra antiga “amistat” de les confidències espúries de les nits d’hivern, em crida des de l’autobús: “Socors, Socors!”

Molla de cas, com si no hi fos — al contrari, faig veure que ni la conec; passant de llarg, la tita; “em dic Perpètua, no et fot! Sóc na Perpètua. Perpètua: el meu nom molt generós, digne, constant, filosòfic, ben bé transcendental…”

Mentrestant, tothom de l’autobús tirant-se-li damunt: “Què li passa? Què té, senyora…? Que es troba a les últimes? Quin malpàs no li sobrevé?” O: “Qui l’ataca?” “On li fa mal, s’està morint…” “Crideu el metge, la bòfia, els de l’ambulància, els de la presó…!” — s’escarafallaven els altres, tots plegats, molt esfereïts.

I: “Lladre, lladre!” — inici de pànic: una vella fent-se creus d’exorcisme i etzibant-ne frenèticament cap a la tocada-i-posada — ara, però, prou desballestada, la pobra. “Mal-llamp forcat no et partigués! Ai, ai, damnada; posseïda per mil dimonis, fora, osta, fora!”

Enorme sorollada de màquina infernal: l’autobús maleït pren una abracadabradant embranzida i després ja fot el camp, taca grisa de gos com fuig i que tot ho envaeix, hipopòtam viviseccionat qui envesteix abassegadorament totes les puces de peu i tots els centpeus en cotxe de la rambla — “Ei, i ja us fareu fotre, però, germans” — no pas aquest llambreig fugisser de tàvec esmolat qui t’enceta a lloure, com vol, i allavòrens, au, brrum-brrum, boranit.

L’albir de cua d’ull a la finestra, impetrant, vull dir, amb una cara de pena que mouria una pedra a compassió; verge torturada per un escamotàs molt esquerp i malparit de tocats del bolet. I tant, ben merescut, algun dia s’ho havia de trobar…

I ara, després de la gran relliscada, empegueïda d’allò més; corsecada, la malaputa; neguitosa rai; poc sap on ficar’s, tot plegat; perquè… quin paperot de fúmer, cavà…?

Més vermella que no el vermell del semàfor.

Amunt va; part de dins, encara me’n ric ara. A part que, ja a hores d’allavòrens, ja vaig més elegant i tot que no ella: moderna, jo, gràcil. La sobrepuig qui-sap-lo. I ella pocatraça, només en autobús, perquè no sabia menar cotxe i es devia estalviar el taxi per a comprar’s d’amagatotis algun altre joiell carrincló, cridaner — com dic, tant se val, per a ella fotrà; engec la moto i me’n vaig — a contracorrent — trec més de fum, i més negre i més esponerós i ferm que no el que no treu el potrós autobús — i avii un soroll més eixordant — doncs, campiona — tram-tram, molt senyora, segura de mi mateixa, tram, puta de manguis, i tant, i senyora, molt senyora, ja era hora, tat…?




Desactiva els comentaris
l’home rebaixat
Filed under: General — heroi hodiern @ 1:40 Edit This






L’home rebaixat

L’home claupassat (el piu del seu rellotge del tot fora de vies: les rosques massa despeses, sobre-usades, la seua clau enmig del cos massa enroscada i desenroscada d’estranquis durant les llargues nits on exhaust pesa figues mentre la seua dona filosofa en alta veu amb llibres somnífers i alhora obsedidament ans compulsiva va vigilant de cua d’ull l’alçaprem de l’helicòpter que és el cos del seu home amb el qual, tantost engegat, vol intrèpidament sallar pels cels fantàstics del seu efervescent somieig de folla heroïna intergalàctica), arribà doncs a l’oficina.

–Ah, Carles! –al rebedor mateix li digué, aparentment un pèl esfereïda, la secretària–. Quina sort que ja sigueu ací. Tenim l’oficina plena de gossos i no se’n volen anar. No sé com treure’ls; no és pas que mosseguin ni tan sols que bordin gaire, mes com més en vull treure, com més n’empeny cap a un costat, més me’n vénen de l’altre, i tots plegats s’arraïmen en ramat i se’m fiquen com taps gegantins pels corredors, i me’ls embussen com per estrets laberints, i sembla fins i tot que criïn, els gossos, vull dir, car cada cop sembla que n’hi hagin no solament més ans siguin més grossos i romancers tot.

L’home cansat, massa de vegades cargolat i descargolat, massa de vegades que hom li donava corda sense que li’n calgués, va obrir la porta al seu gabinet de notari. Gossos en vessaven. “Malament rai!” – féu, i la tornà a cloure.

La secretària (es deia Escròllufa i era grassa, i doncs lletja i pudent) el va voler abraçar per a estovar-li l’esglai, mes l’home desfet se’n desféu bo i allargant el braç perquè no se li atansés gaire. A canvi, esquivant-la, se n’anà cap als calaixos de la taula de l’Escròllufa. Aquesta avià potser de protesta un flèbil gemec. Sabia l’home espatllat que era una dona molt escaguissada i que per això a l’abast hi desava pler d’armes carregades. Al primer calaix només hi trobava dolçors empaquetats: tota mena de sucres boteruts i acolorides xocolates de licor. Al segon calaix, davall plecs de papers, molts dels quals sospitosament tacats de taques brunes, hi trobava un godomassí: “Crostes de merda seca al voltant del bisbe; hum, se’l deu ficar al cul”, va pensar el notari exhaurit; al tercer calaix (runfla, sac-i-peres, vós!) pistoles rai! En va agafar un parell i, així com hauria fet un pistoler de pel·lícula de l’oest, entrà de bursada novament al seu gabinet, ara disparant a tort i a dret. Queien, els gossos morts, flascament, desmenjada. En un tres i no res n’havia morts vint-i-quatre.

L’Escròllufa es volia abraçar a l’heroi exhaust, mes l’heroi se la treia de sobre amb una empenta d’home qui va per feina. Així mateix li tornava les pistoles descarregades. Va pensar, alhora, que la secretària hauria de tindre-les potser sempre descarregades, no fos cas que qualsevol vesprada de poca clientela es confongués i prengués d’amagatotis, per godomassí, qualque pistola carregada, i sense mirar se la fiqués sota el faldillam, i el canó se li descarregués enmig de cap orgasme cul amunt. Se l’hauria de treure cadàver, com ara s’havia de treure els gossos difunts. El notari va trucar un amic seu de la màfia georgiana al qual havia fet molts de favors de caire notarial. Li va dir que tenia vint-i-quatre, possiblement vint-i-cinc, si aquell dia mateix l’Escròllufa s’animava gaire, posem doncs vint-i-tants cossos inerts a disposar, oi que m’enteneu, Gastó?

Van arribar a cal notari els estiracordetes designats per en Gastó (els dos es deien Barís). Disfressats amb granotes brunes de camàlic, els dos Barissos portaven amunt i avall de les escales baguls, ara plens, ara buits, mes sempre amb el mateix mínim esforç gràcies al fet que eren forçuts qui-sap-lo.

Al replà mateix, amb una de les ròsses de gos dins un bagul, el bagul als dos estiracordetes els va relliscar i caure i se’ls estellava lleugerament entre la sorollada. El terrabastalls atragué l’Escròllufa. La grassa saragossana féu: “Xut, xut, xiquets, xiquets”, admonitòria, i afegí, amb la saviesa del poble que li sobreeixia com li sobreïx la merda de la tassa del canfelip cada vegada que hi caga: “Qui ensopega en lloc pla, en lloc aspre què farà?” El bagul proper duia la ròssa de la grassa, la qual s’havia escaigut aquell dia que fos alhora rossa, tot i que d’un ros molt mal tenyit.

Sense prendre comiat, desapareixen els estiracordetes d’en Gastó. El notari Carles cridà, qui sap per a quin altre afer sense importància, l’Escròllufa. Pel fet que l’Escròllufa no deia re, s’aixecà l’home esgotat de la ploramicosa poltrona i va veure que damunt la taula de l’Escròllufa un paperet escrit en bielorús hi deia que havia “emigrada permanentment a terres semites, i doncs que fóra d’idiota de cercar-la-hi; allí nidéu no hi escateixes, més que més si de cas el que cerques és paia farta i virosa; totes les mores i jueves som grasses i pudents: mengem tothora llard i greix, i la nostra molt estricta religió no ens permet de netejar’ns segons a quins indrets”.

–Que la bòmbon, senyoreta –l’home desferra féu, i ja assegut, escorcollà d’esme entre els calaixos; com era de témer pels qui ens ho guaitàvem tot sense dir re, i dient menys encar com més hi vèiem, belleu creient metre’s una barra de dolçors a la boca, s’hi ficà el godomassí de la secretària; incipient tofonaire, l’home desconfit trobà que aquella tòfona era de les millors que no havia barrigades entre paisatges rurals de bella memòria, i li passaren pel magí aquells enyorats conreus antics, els reeixits farratges, els regs i collites, i les tiges tendres…

La voracitat dels ulls dels espectadors qui molt callàvem ens duia a les boques aigües: l’imatge als nostres altrament tan empedreïts consirers era de gran detall a primer pla de bella boca que blanca mamella mossega de donzella qui ix ara del bany i té les carns gentils i llises. Procaces idees ens ballaven al magí com entre genives de cony blans bisbes. Sepulcres de creences eren escarnits pels lladrucs llunyans dels ensopits i massa grassos gossos adés occits a trets abúlics per l’actor qui no sembla pas gens de creure’s el text que interpreta. Qui l’escrigué, un escorpí damunt llicorella amb quatre potes tacades de tarquim calcari, caminava ara inquiet les andanes de l’estació, prest a fugir. Tenia por que no l’apedreguéssim.

“De tots els déus, el més déu de tots”, va dir en Carles, “no és ni qui crea ni qui actua; és qui observa l’actuació de la creació.”

Rumiava perdut en rumiades mentre es donava per la boca amb el godomassí. De sobte finí el coit amb esclat. El rebombori ens féu eriçar les nues ungles en ritu pagà de rels atàviques. Se n’havia adonat l’home ruïna que no xarrupava cap pirulí, ans l’olisbe, l’olisbe cagadot de la lletja saragossana.“Que sóc bèstia!” al·legà sense caure en l’il·legalitat. “Jo qui fui l’apòleg, en mant document molt clafert de segells de tota mena, de boques, oronells, aixelles i parrufs de moltes de vídues aparentment colltortes i tanmateix molt putes, i nogensmenys no en tastava ni un, ara acaronava, foll i amb les papil·les gustatòries, els adminicles d’una pobra no-ningú! Fotrem goig! Caic com més vaig més avall.”

Bramant esborifadament com qui en combat íntim (del cos mascle gord, dur, amb l’ànima femella revinguda, fofa) (o d’atlant herculi contra bruixa neuròtica, de verins perita) empenyora al cos les grapes i se’n feny o funy els dos lòbuls cerebrals, engrescadors com culs de nadons – hom pren immens delit doncs a tocar’ls – i vol que es besin com besaria ell els culs més innocents, i aquell besar’s, com dos pans enemics en forn besats, és vist com a bare atac tant per l’una meitat com per l’altra, d’on que la de la dreta fantasiegi que la delmen i la de l’esquerra alfarrassi molt matemàticament que la delmin, i, massa de traülls en poca estona, el cor del claupassat, o qui sap quin altre seu intricat mecanisme d’entre els gastats nítols, li féu l’última figa, i, ara us ho diré, allí mateix molt desmanegadament l’home perí.




Desactiva els comentaris
23 desembre 2008
l’home remuntat
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:48 Edit This






L’home remuntat

Aquest és el panorama, oi, el quadre, l’escena. Una dona en descuit o en camisa de son, jaguda damunt els coixins de la capçalera d’un llit. Hi llegeix un llibre de filosofia molt greu a la llum somorta del llum de la tauleta de nit. A la seua vora, dormint, un home en pijames.

“…l’horror molt grossa de l’eternitat, car, en pic nats, sou eterns; eterns, eterns; eterns en l’ésser o eterns en el no-ésser, mes eterns nogensmenys; només l’esgarip esqueixat, el crit angoixat de la bogeria pot rebre una notícia com aquesta; l’inconscient, però, no us permet de capir l’abast sense fi d’aquest abís infernal; en efecte, us esbalceu per sempre; avall, avall, per aqueix congost infinit i fosc: l’eternitat. Apameu-ho, ca? Ho escaugeu. Pas que es pot! Si sou nats, sempre viureu, sempre…! o sempre sereu morts, sempre…! Sempre, sempre. Això n’hi ha per a fer rodar el cap de debò; cap cervell prou sa no pot pas comprendre l’eternitat de la caiguda; algun dia ha d’aturar-se, ca? doncs no! no! mai! Sempre caureu en el buit de l’ésser o… alternativament… en el buit del no-ésser; és a dir, aquesta vida d’ara és… la relliscada, l’ensopegada que us fa caure caire avall… i mai més no sereu, mai més, en segles i mil·lennis i canvis de terres, de planetes, d’universos, mai més no sereu… o… sempre sereu, sereu, sereu…! caient, per sempre, per sempre… caient… caient…! Res no us pot salvar d’aquest concepte sinó l’engany del vostre inconscient, el vostre cervell animal que us fa pensar en d’altres coses més immediates: la gana o la sang… el sexe… el dolor… la merda… i us barra de comprendre l’esfereïment infinit del vostre destí, us el barra per tal que… per tal que no us suïcideu d’espetec, desesperats, i feu fracassar l’embranzida cega de la vida (aquest impuls maligne), que vol viure’s a través vostre… car què sou altre que… vehicles de la casualitat; o hi ha… és clar… aquella altra falòrnia de mur molt marietament decorat contra la desesperació… allò del… l’enganyifa de… l’escorcoll científic… el coneixement, la informació… saber-ho i espinyar-se, ah, llas, dignament… diu Kierkegaard que…”

El dorment, entre remucs i bellugueigs del seu son, ha anat aguantat la recitació solemne i tanmateix equànime de la llegidora. Ara, però, ell s’ha encarcarat i, a poc a poc, veus que trempa; se li aixeca el carall xap amunt, part davant els pantalons del seu pijames. A mitja lectura, la dona se n’adona, del xiroi canvi; molt interessada, fixa els ulls en la torreta inclinada; se n’adona que allò va de bo i cuita-corrents llença el llibre, s’arregussa les faldilles del descuit, allibera el carall de l’home i s’hi impala; immediatament, s’hi sacsa com una boja, a la percaça del gust sexual. Al cap d’una estoneta, però, es veu que a l’home se li pansia la cosa, car ella desisteix de l’inútil combat. Torna a descavalcar, arroplega el llibre, es torna a instal·lar com cal damunt els coixins, cerca el punt escaient, i torna a llegir.

“…asceta, anacoreta, apologeta… hum… hum… totes les coses del segle són vanitats i cauen i tornen en nient… hum… hum… maleïdes multituds d’esguerrats qui només pensen en menjar, cardar, fer-se mal, anar cagant i clapar rai…”

El despertador d’ell diu entre tic-tacs: “les dues i dos o tres minuts…” les busques del seu marquen un quart de quatre… el rellotge de la lleixa mostrava tres quarts i cinc de les quatre de la matinada…

La dona se l’ha estada pelant durant tres o quatre hores… Després d’escórrer’s, gran bleix de la dona: d’alleujament, qualque molt profund sospir…

Malson agitat del marit: “Mama, mama!” Belluga coll i braços, com si s’ofegués, o pitjor, es negués en laves. “Em mosseguen, em mosseguen!”

La dona diu: “Carles! Carles! Prou!” Li etziba un mastegot. Llavors fleumament l’apaivaga: “Apa, apa; non-non, non-non; xut-xut-xut, calla i dorm.”

Ha tornat a encendre el llum; el pàmpol groc amb flors roses s’atipa de claror; les parets no es taquen amb peixets d’argent ni amb aranyetes ni mosquits; res no es belluga en la blancor de les parets. Ara, novament, doncs, som-hi, amb ella amb el seu llibre obert, anant a la teca obtusa, recitant-se-la acuradament per tal d’entendre-la millor; així és com l’home, dormint a la voreta, aprengué molta de greu filosofia, àdhuc ha esdevingut recentment molt esversat en aquesta feixuguíssima branca del coneixement.

“Diu el gran historiador del sexe Hipòlit Hasdrúbal Tàcit que… l’impotent mental… conseqüència del calent mental… contrari d’impotent físic, somàtic… impotent psíquic, psicològic, emocional… (ah, aquest capítol ja l’havia llegit l’altre dia…) què és ésser? no som re, una amalgama d’elements orgànics, pels quals passen, com per un fil, els electrons de la vida, fins que aquests elements es cremen, com un fil, i cal llençar’ls, i l’amalgama es torna a desfer, per tal potser de recombinar’s qui sap en quina altra amalgama, conductora o no, dels ions de la vida, però en tot cas gens semblant, ni pensaments, a allò que fóreu. El fil, en tot cas, és un altre fil. Un fil qui se sap fil justament pels ions o electrons de vida que el transiten. Ara, tantost com un curtcircuit mata aquest fil, aquest fil ni se sap ni serveix com a fil; si s’espatllava, es pot arreglar; però si mor, és a dir, si s’espatlla del tot, res ni ningú no li pot donar remei; intervé la necessària descomposició i ja no és fil, esdevé quelcom d’altre, sense consciència de fil, perquè la vida no el transita pel mateix ordre organitzat de fil; encara que tots els integrants es reorganitzessin, sempre fóra un fil diferent; muntat i desmuntat, el fil esdevé sempre un altre i els ions que el transiten sempre són uns altres, una vida que es dispara i que mai no retrocedeix; els fils no són intercanviables per al fil, encara que sí per a la vida; vehicles molt fàcilment descartables, i recanviables de la vida, la qual vol viure’s… i viure’s… i viure’s, qui sap per quin motiu… potser perquè sí, perquè viure és millor (en aquella ment maligna) que no pas no viure’s; inconcebible fóra cap vida que no volgués pas perllongar’s en el temps, espargir’s en l’espai; aquesta és la definició de vida: l’afany d’una matèria especialitzada per tal de sobreviure’s.”

Vigilava de trast en trast, tot meditant pregonament, la dona si pel somni tremparia el marit. I ara ah, de cua d’ull percep que, en efecte, pel somni se li enreveixina a l’home el vit. L’hi engraparà i l’hi rebregarà, l’hi trenarà i destrenarà, l’hi cargolarà i descargolarà… com si el vit fos el piu de donar corda a un rellotge de molles i ressorts. Sanglota flèbilment i sense llàgrimes l’home, perdut als rònecs soterranis del son. Li grinyola el piu, mal engreixinat. “Ui, ui…!” Gemecs se li escapen pels forats de claveguera de les catacumbes del laberint d’aquella petita mort. Abans no li ressusciti, alhora que el piu s’esfigassa, plega la dona de guiar el cadàver animat amb palanques de rude maneig. Tot torna a mare.

“…l’autor… aprovat per les esglésies sense denominació, ergo, més progressistes… tècnic en misteris, escoliasta, metafísic, teosofista, mistagog, exegeta, terapeuta, hermeneuta hermeticista… patrística… filòsof, pensador, poeta, dramaturg de tesi… l’autor ha escatit… el problema més esfereïdor de la metafísica… trobar on s’acaba l’eternitat… filosofia… consolació i consol de l’angoixa del viure que se sent viure… del motor de la vida que se sent garranyigolencament llavorar en viure…”

Ulla ella el seu despertador: és elèctric, no fa gens de soroll. L’home s’aixecarà aviat; Avui és dia d’oficina.

“…capteniment essencialment imitatiu de l’humà… els voltants són bàsics; barrant malaltia del cervell, que tot ho capgira… i encara que fos al paradís, es tornaria boig; en vici, viciós; en natura prou ben proveïda, sense escassetats pervertidores, natural: equilibrat, ni massa cruel, ni massa babauament bucòlic; en la immensitat de l’espai, acomparat als Sols infinits; la mort; el mort; por; inutilitat; llaurar el cemintiri; agònic; angoixa; panteix; la prolixa futilitat d’aquest somni sense cap ni peus…”

Ha tornada de pixar; s’ha arribada a la cuina a empassar’s un antiàcid.

“…els mitjans de comunicació, especialment diaris, revistes i tv (la ràdio molt menys, pel fet que no condueix cap mena de material visual), desballesten el cabal del vostre sentiment; la càrrega emotiva que tragineu és massa desproporcionada; us fa estimar, fastiguejar, témer o desitjar (en qualsevol cas, preocupar-vos amb) un nombre de gent molt més gros d’allò a què la vostra ànima emotiva és capaç de donar l’abast. Abans, pel fet que no “coneguessis” tanta de gent, no et calia estar de dol gairebé cada dia, i sovint més d’una vegada per dia. Tancat en la teua família, més o menys estesa, o fins i tot grup o comunitat (el teu castell ideal de cent cinquanta persones), la mort només t’atenyia ara i adés; tenies temps de pensar sense interrupcions, i esgotaves la tendència de la teua pena; el riu de la dolor et transitava a poc a poc fins que et deixava enrere, gairebé il·lès, sobrevivent, preparat per a una altra eventual riuada, inundació. Només en temps de guerres, flagells i desastres naturals de gran magnitud, s’atenyia eventualment el llivell que ara suportem quotidianament; amb la distinció que llavors, generalment, estaves preparat per a la circumstància extraordinària, i ara duem la guàrdia baixa per causa dels afers del cada dia. Més que més, sobretot infant, no estaves macat per la mort quotidiana (a l’inrevés d’això que els esdevé als nostres infants, a través de la tv, dels mitjans); només la mort de nadons, germanets o germanetes acabats de néixer, venia a succeir’ls (en tot cas, eren quasipersones, les quals no els podien significar re, de moment, tret que no els signifiqués encara el contrari; un rival en les afeccions familiars, i tot plegat no podien doncs significar el que signifiquen ara, on, gràcies a l’avortament, cada infant esperem, i fem esperar als nens que esperin, que sobreviurà; aquest és per aventura el major avantatge que ens proporcionen els mètodes de control de naixences, inclosos els avortaments). Tractem de comprendre una mica els misteris de l’ésser, i tot plegat de què ens serveix…? Tractaríem de comprendre alguna cosa que valgués la pena (lingüística, geologia, genètica, qualsevol passió científica) i de què ens serviria? No ens ho podem endur amb la mort; la mort ens atrapa igualment; la nostra riquesa mental es perd totalment amb la mort… totalment…! és clar que ens ha entretinguda la vida, ens ha aconhortada tanta de pèrdua, confortat davant la mort, ens l’ha feta oblidar, la mort pròpia, bé perquè la feina ens n’apartava, bé perquè ens hem disfressat d’altruistes i pensem que la nostra coneixença la comuniquem als nostres seguidors… els qui ens vindran darrere en la correguda cap a l’alliberament de l’espècie… o, a tots ops, en el conducte de la torxa de la vida cap a fitons o mèdols misteriosos; però la veritat és que aquest entreteniment “superior” al de les bèsties (car també les bèsties s’entretenen i viuen fins al final de llur vida més o menys natural i n’hi ha que s’entretenen prou intel·ligentment, i en tot cas molt més que els de més dels bípedes humans, cap reconèixer-ho; cap animal, o quasi, no es suïcida al món (ni els lemmings, és clar, els quals hom ha descobert que no es precipiten penya-segat avall sinó que hom els empeny, d’altres lemmings assassins), cap d’ells no sofreix l’angoixa embogidora (tret que no sigui l’angoixa de la dolor física d’un càncer, per exemple, o un mal de queixals, que això sí que els pot dur als suïcidi); tot plegat, ni llur mètode ni el nostre, d’espantar la mort, ells tranquil·lament, nosaltres amb l’estudi desesperat de les ciències, ni un mètode ni l’altre no serveix de re, fútil; ambdós ens morim en l’anihilació tanmateix…”

Un esternut.

“…milers de milions d’anys… i l’origen i sobretot el futur, el destí per força apocalíptic de la galàxia, i sobretot d’aquesta terra nostra, i tot el que hi hem creat, inútilment, esclatant en partícules de llum, per sempre més, oblidat, oblidats, oblidat, oblidada…”

Guaita el rellotge. El despertador sonarà en un minut. Apaga la dona el llum. S’acotxa ben acotxada; farà veure que ronca i tot.

El despertador d’ell fa la cançoneta. L’home ensinistrat amb alacritat mata el so; és molt considerat amb la dona, no voldria pas despertar-la, la sap una mica inestable… Hores i hores dormint, només quan dorm sembla mig suportable… Se’n va a la sala de bany. Té l’atzep tot porprat, bonyegut, tumefacte; quan pixa, els pixats el cremen; s’hi hauria de posar alguna mena de pomada si sapigués quina. Ara es guaita al mirall. Quin aspecte més pansit el seu! De moribund.




Desactiva els comentaris