fins al setze de març 2006 a v.

6 gener 2007
mots immortals
Filed under: General — heroi hodiern @ 22:10 Edit This



mots immortals rai

em cardava la seua dona
mentre el pretendent a l’immortalitat lliurava
el seu ponderós discurs
– encara tenia dos dits a la vagina de la seua amorosa muller
qui ara roncava amb el cap repenjat al meu muscle esquerre –
els panxells dels meus dos dits li pressionaven tendrament el punt G
– el punt Gratulls, per entendre’ns –
i amb l’altra mà (l’esquerra)
em vaig atansar la ràdio portàtil,
en vaig estendre el fil de l’auricular i me’l vaig ficar a l’orella,
vaig cercar l’emissora dels discursos ponderosos
i vaig encendre l’aparell.

el marit de la dona qui suara m’havia cardada
i qui encara burxava dolçament al punt Gratulls
(d’on, més que roncar, fes ro-rò com un gat o parrupés com una coloma calda),
deia en aquest moment,
ran de la qüestió d’un estudiant,
que era cert que en les seues obres històriques
copiava molt d’altres mestres;
ara, que en les obres “de creació” tot era seu,
i que era molt important d’ésser creatiu en les obres de creació
i que en les obres de creació
l’home s’elevava al cel,
i era com ara si feia punts per entrar al cel,
car tot el que creava equivalia a confessió d’ànima pregona,
i doncs a manifestació de divinitat
– talossades d’aqueixes, en jaquia rajar un munt.

en acabat de tant de discurs feixuc
era l’hora de lliurar el guardó del premi d’assaig.

va anomenar un altre talòs,
qui com ell es trobava a les últimes,
malaguanyades dones dels escriptors claupassats
(i n’hi ha, llas, a balquena),
d’escriptors escotifladets qui escriuen talossades sense caps ni peus,
i en tot cas ja d’inici marcades per a l’oblit
com daus de plom de la pega amarga.

que em cardés la seua dona i ell discursegés
amb veu flèbil
mes sense aparentment gens cansar’s,
em va dur a l’esment aquells dies on més jove
la meua dona i jo compartíem bústia amb els veïns.

vam arribar de fora un dia i el veí,
tan claupassat i bubianès com el pretendent a immortal,
va sortir a la porta i em va dir:
“justament destriava el correu d’avui.”

vaig ficar’m a ca seua
i ens posàrem a veure a qui pertanyia cada lletra i paquetet.

se n’adonà el vell taciturn que una lletra em retornava correus,
amb part de l’adreça retallada.

em va guaitar el feble jai interrogativament rai.

li vaig dir: és un original que trametia al diari europeu
per al qual escric un articlet setmanal.

justament l’ordinador s’havia refusat a escriure
aquesta mateixa part d’adreça que ara correus ha retallada.

“això”, em va dir el vell amb qui compartia bústia,
“és que hi posàveu, ni que fos amb llapis, un mot prohibit”.

un mot prohibit, em vaig estranyar, i on és la llista de mots prohibits?
no sabia ni que hi havia al món una llista de mots prohibits.

“és una llista secreta, i em fa que canvia caòticament de trast en trast;
de tota manera, si recordeu el mot o mots que us retallaren,
prou podeu,
ara en sabeu si més no un!”

li vaig dir quin era perquè me n’adonava
que el mesquí beneitó,
en la seua taciturnitat i modèstia,
també era un il·lús pretendent d’immortalitat,
i al cap i a la fi a tots us dec un favor o altre,
i també, oimés, a ell, amb qui,
com ara compartíem la bústia,
havíem compartida,
quan encara se n’anava a l’oficina,
la seua dona encara prou fresca
abans,
per amarga pega,
també no se’ns morís.





[@more@]
Desactiva els comentaris
tornant a la clòtxina i passi-ho bé
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:15 Edit This



torna a la closca, manoi

en acabat d’una llarga vida de crim
de crim
de crim
– feres d’antuvi de soldat i de militar més apujat, i llavors de bòfia –
te n’adones que t’has sobreviscut
t’has sobreviscut
t’has sobreviscut.

què hi fots pel món encara?

cap faç no reconeixes.

ni la faç de la teua dona…
qui és?

la teua filla…
what!

qui són tota aqueixa gent
amb cares arrugades
de cera lluent?

tanta de gent com has morta!
tanta qui en la teua llarga trajectòria
de mortridor
professional
no has sebollida
– i sovint en acabat desenterrada
per ço de canviar-la d’indret
si l’indret
si l’indret
si l’indret esdevenia compromès
no fos cas que corregués perill d’ésser descobert
com els cussos de l’altra bòfia
potser n’ensumaven l’aup…

i amb què se t’ocorr tanmateix de despatxar’t
nit on ets el guardià
d’amples màquines en amples sales
altre que en un raconet
nocturn
de fàbrica solitària
amb un simple tornavís
que t’enfonses
sense por
entre dues costelles
fins que no t’esclata el cor
i et brolla la sang pels ulls
pel nas
per les orelles…?





[@more@]
Desactiva els comentaris
31 desembre 2006
Culs nous en finestra al darrer mas
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:14 Edit This



Culs nous en finestra al darrer mas

Hi havia dues serps al soterrani, n’hi havia una de petiteta, llefiscosa, nua. N’hi havia una altra de coriàcia, groga, llarguíssima, feia unes vint passes tot plegat, llonga com era, i era grasseta, ben nodrida, morta. En guaitàvem admirats la ferramenta; amb un burxó en destriàvem o esbrinàvem entre ullals i canins, o el que sigui, queixals i dents que fiblessin i fessin mal rai. En acabat, estrebant-la part la cua, la llençàvem fora. Amb la petita fèiem el mateix, fastiguejats, portant-la al bressol d’una pala i deixant-la lluny entre els matolls, que s’espavilés fora de casa.

Molt més difícil era desempallegar’s dels “amicals” veïns – sempre fotent el nas on ningú no els demanava – “–sí que compreu carn!” – s’admiraven, perquè en volien bocí d’arròs, per a nodrir llurs bèsties, i les nostres que es fotessin doncs. “–Part en vull, part en vull!” – cridaven quan en feien saltar paquets amb un bastó, ja d’ençà de la porta del cotxe mateix, com si la bossa del boquer se’ns hagués esbotzada mentre caminàvem destrempadament cap a casa i els paquets empaquetats amb paper de maeller ens haguessin caiguts part terra. Lladres de merda. Molt somriure i molt fotre’t part darrere.

Ens vam haver de vendre d’amagatotis, d’estranquis gairebé, la casa. Fugírem de nit per a no veure’ls més.

Arribats al camp, un gat salvatge ens va saltar prop. Amb el diari que duia el vaig calmar: amb els fulls erts li gratí cap i espinada. El mesquer només volia fer coneixença. No era gens repropiós. Devia haver-hi pler de rates de sèquia i de talps i de rabassos i d’esquirols pels feraços voltants…, teca doncs rai. Sabia potser que érem ell i el tit i de la mateixa jeia indòmita.

Qui ens va rebre encara millor foren els sembrats: totes aquelles plantes blaves que la marinada feia onejar: magnífiques per a tintar qualsevol cosa (ja no dic tela ni teixit) d’aquell blau tan pregon, d’aquell blau de cel molt blau i mar molt blava, on correm, embriacs de joia, en paisatge doncs sense horitzó, car tant la terra blava com la mar blava com el cel blau són blaus d’un mateix blau…

Oírem llavors jeremiades que venien del çaplà. No sabíem si pujar. Ara, pel fet que el mas on anàvem era buit, i totes les mans del mas hi mancaven, deduírem que els carrinclons qui es planyien allà amunt eren els nostres fàmuls. Devien ésser gent de nàquisses facultats mentals. Prou, car es veu que era qualque festa religiosa i hi celebraven qui sap la merdegada.

Doncs au, cap al calm fent cametes. Els vam veure de lluny: cavant fosses pels ventegosos rasos. Disfressat de camaleó em vaig avençar. Dic: “–Escosiré què.”

Mes un guardià em sorprèn. No sé què collons s’empatollava, parlava en un llenguatge oldà. Molia amb les dents les paraulotes.

–Què mols! – l’increpí.

El mans m’ensenyà les mans: hi duia els trofeus si fa no fot herculis de dos garrots plens de grops. Aixecà els dos garrots com si volia descarregar-me’ls damunt.

–No saps que sóc el nou mestre del mas, capdecony! – i alhora m’havia tret el revòlver.

S’agenollà de cop sobte. M’explicà, tremolant: “–Tots vivim comunalment i tots matem comunalment, inclosa la canalla. La canalla claferta de salut, rossa i rosada i somrient. Canalla qui barregem fins qui no sabem quina és la nostra exactament, car tota la nostra comunitat fot la mateixa cara – l’ortodoxament aprovada – la bemparida, l’angèlica, l’agradívola. I en canvi les víctimes, cavà vós que lletges! Cares de maleïda víctima: grisa, malalta, bruta, pudent, esquelètica, vergonyosa, després que l’hem botxinejada pel cap baix una setmana molt colta i sagrada.”

–I doncs tota aquesta cerimònia al camp-sa? Qui sacrifiqueu avui?

–Només hi fem barrila en la salut de les herbes i els Solells, amb el porró i el selló a la vora i la botifarra i les llesques de fogasses.

–T’he manat que em diguis qui sacrifiqueu. No fos cas que en acabat no el trobem a mancar. No vull sentir a parlar de les amors celadòniques (molt finetes) que només ens pertanyen, exclusives per a nostra classe d’ens superiors. No te m’empatollis amb participacions de nicis. Sempre hi haurà llivells. I el llivell més gros entre els il·lustrats i els bruts de cervell, fangós ans emboirat. Per exemple, prou sé que les vostres amors, en canvi, de celadòniques molla, ans són transmutacions instantànies i ventisses d’odis salvatges. Les nostres, carallot, demanen cortesanes d’alta volada, amb cares enfarinadetes amb polseguimets d’arròs molt trit, i amb lleons ensinistrats qui al rerefons toquen arpes harmoniosos rai, amb urpes delicades… Mes eh! Que balafii mots per a un carbassot gent esclarit com el teu! Qui escabetxeu, capeixes…?

–Passa de ramat les filles qui té el bruixot, marededéu, no sé quantes, seixantes, norantes o milantes; al cortiol escombrat hom les met en reguitzell i llavors cal cerndre-les sense sarcasmes ni devessalls de renecs. Hom els toca bracets i cuixes i vagines, hom n’alfarrassa el gruix, la textura, la gerdor…, per a triar la més convenient per a passar-la per la pedra, i…

–Ja en tinc prou. Vinc a salvar-la.

–Heu fet collons tard, mestre. Ara, si voleu us deixarem rostar’n una costella…

Li guaití un instant les berruguetes cucades que solcaven la seua carota. Em feia pessigolles l’índex al gallet.

–El bruixot, ja el veureu, és (són?) tres germans fastigosos, comunistes a la força, car entre els tres només tenen una dent, un ull i un pipí – l’un porta la dent, l’altre l’ull, el tercer el vit de cardar-hi, de cardar’s cada femella, filla o no pas, tant se val… El bruixot s’ha… Els tres s’han d’entendre per força; si no, malament rai. S’enganxen en triangle, les tres esquenes equilàteres. Lloada sempre sia, al fons de mon cor, la gelosia – ésser trinitat, això hagués volgut tota ma vida, i no pas ésser únic com só. Tantost sent el so de les mandolines, com ballaré, si el meu pinyol essencial (kokoro, en japonès) només pot ballar sol-i-vern…? Augmenta el so qui eixorda fins que el creixent esdevé ditiràmbic i la dansaire, exhaurida, s’esbalça, somorta, per terra. Ja sé que qui balla sol, balla com vol, i peta i rota i fa el que… Mes l’essència dansarina em ve baldera, balla minúscula en embolcall aitan folgat – ah, ésser tres! – xifra alçaprem de l’ànima rebeca! Cada diàleg que tinc en el meu fur massa ample, dislocat i sull, en el meu si desert, és un diàleg escapçat, sense ningú qui el contesti ni hi fiqui el granet alat de l’esperit columbí ans hieràtic. Encara petoneja les brèndoles que tapen el pou on el presoner maleït, mig escapçat i tot, agònic hi rau.

–Quin presoner?

–El dimoni cavalca a l’arquet d’un violí, digué en Falstaff. I tenia raó. Car, quan sents la cobla tocar i la tenora refilar, i el tamborí tamborinar, la teua ànima ballarina instintivament i folla cerca parella com un altre tennista bord. Què us diré, patró? Qui que no sigui únic no ho ha sofert…? Hum, ja ho dic bé? Tant se val. La qüestió: amb empelts i unts s’atansa el fleuma a tothom bo i tractant de subornar un prospectiu jugador qui vulgui amb ell jugar-hi, mes els qui no el poden ni veure, per únic, li malmeten la raqueta, l’hi encolomen recte amunt. Mestre, n’oíssiu els gemecs, sobretot els sords i muts i ocults. Tots els efeminats volent cardar-se-li llavors aquell trau eixamplat, i de limfes i sangotes fet llisquent i faitís, amanós. Rifat, encara et pengen la llufa de talòs del ram. Vius d’ençà d’aleshores amb l’esglai que qualsevol mascle no et vulgui de cop-descuit prendre pel cul.

–Quin tarannà més grollerot veig que serves, betzol. I apama, sobre, que, si fossis tres, encara pitjor, més val sol que mal acompanyat; amb tants, molta fressa i poca endreça, carallot.

–Em dic Nunó Sanç, no pas carallot.

–Doncs te’n vas a la merda, Nunó. Si sol ja ets ruc, aesma’t triplement! I li dius al capatàs que quan torneu, vull el sofà gegantí de baix de tot mogut a la corralina. D’ara ençà qui tingui ganes de barrila i d’ultratge i de noure l’ambient que ho faci amb els porcs.

–Hoc, mestre – féu el primitiu, tornant-se’n, desmanegat, mes tot fimbradís, presumida – amb caminar de cuereta – bellugant el cul.

Així s’enfonsés en les brees, preguí mentalment.

Torní amb els meus a la cruïlla, on el jull bategava harmoniós com un drapaire pels laberints cassigallosos de la follia, parracs de molts de colorets que sempre lliguen, on hom hi ensuma tothora paradís ni que hom s’estigui a mig ofegar dins el pou de la comuna.

–He parlat amb l’uixer – els comuniquí –. Ens garanteix que farà fondre malvins i rostirà castanyes i que rebrem de tot el servei mantes lloances i que demà ens amanirà el lleure amb estels de volar, papagalls, milotxes i altres volades de coloms. Així que…

Totes ens ponen. Cansats de veure culs arnats i antics a les finestres atrotinadotes de la vila ens n’anàrem a veure’n de nous i gerds al camp de les lluentors. I en vèiem, jotfot!





[@more@]
Desactiva els comentaris
29 desembre 2006
Qui, asmàtic, a la cruïlla
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:55 Edit This



Qui, asmàtic, a la cruïlla

Fet un embolic
Entre altres automòbils – ous metàl·lics
Malcovats, bullint de ràbia i odi.

El meu, asmàtic, perdut a la cruïlla.

Com eixir’n?

A l’eix on tots els raigs hi punxen amb esquírria
Entemats, quimèrics
I on els cafès només hi són per al verí
Covant-hi vells gargalls mefítics
Conreus de molts de nics microbis.

Qui hi fui, asmàtic
Rondant sense repòs per l’encolla
O fus on tots els dards
Hi coincideixen – faç exposada: ulls travessats
Per les rènegues arestes
Llàgrimes de sang i llepadums d’escleròtica.

I si mai n’ixes, perdut entre carrers
Laberints d’angoixa.

Erts dits, com rels de la mort
Se m’arraparen als budells.

Re no sura tret de l’arbre de la mort
Qui em creix de la despulla
Mentre camín, pels erms.

De més jove tractí de córrer
Amb peus llambrescs.

En quiasma monumental
Derelicte
Per les masses incultes pres ja per canfelip
I per indret d’angunioses perversions
(Un edifici adés blanc i ara color nafrat de bròfec gos com fuig)
Farcit de portes falses i de cambres cegues
On viu que el rat hi viu i hi rau la malaltia
M’equivoquí de porta.

I de porta, i de porta, i de porta…

Els qui hi caguen o hi fan d’altres orqueries
Em llambregaren amb disgust
I agafí al capdavall la porta errònia
Qui em duia si fa no fa al punt
D’eixida.

Mentre els altres corredors qui sap ja on paraven.

Ací se m’acabà l’empènyer.

En acabat, entre les cares llargues
(I de lluny en lluny sobtadament esbojarrades
Intoxicades)
A la cua
Hi fui
L’home afegit
L’home enmig
Sense fer-hi mai nosa
L’home guionet
Inconspicu, innocu, qui va
Com tret d’unió no gaire ben collat
Ballador, balder, gens exacte
Un tret prou negligible
Qui uneix lleugerament
Els de davant als de darrere
Home guionet qui
Si mai manqués, això rai, un altre
Desconegut
Ocupava el mateix
Indret si fa no fa.

Home enmig sense fer nosa
Tot fent cua
Carregat de paciència.

A la nit
Les dones qui m’aritjolen i empenyoren el jardí
Bel·licoses bontròs.

Els homes s’amaguen – la llei vindria
Si es tractés de baralles d’home
Tothom hi sortia perdent.

Els homes paràsits
Fan llurs guerres a través d’infants i dones.

Qui fui – qui sempre va perdre
De trast en trast quelcom o altre.

Podria un cop haver estat campió
Tret que el soroll sobtat del terrabastall
On tot s’ensorra
Em desperta.

Pugí orquídies i infants
Vora la sèquia.

Un vespre esperí en el maltemps
La tornada d’un dels fillets –

Esperí debades.

Vaig dir’ls: I el meu…?

Hom l’havia trobat a mancar llavòrens
No sabien exactament on era.

Esperant en un racó
En casa d’altri – sempre en casa d’altri.

Me n’esmunyí de nit
A consirar en amagatalls selvàtics –

Sol amb les bestioles qui pul·lulen pertot arreu
Entre el podriment de les fustes –
Corcs i insectes –
Animalons verinosos i fiçosos.

Ja era migdia
Damunt la neu, després de lluitar amb un bastó
Contra el gos “glaçat”
Vaig vindre a guaitar-hi de dalt estant
Bo i evitant els segments més inaccessibles
(Àdhuc damunt d’on la canalla més ardida ve a relliscar-hi)
Qui feia cua pel meu compte…

Ningú no m’havia trobat a mancar.





[@more@]
Desactiva els comentaris
25 novembre 2006
Totlò, Gròtil, Genís — Limfabarreig
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:34 Edit This



Una xicarroneta qui diu que es diu Totlò Quehihà.

Em trobava sol a casa, i tanmateix sentia uns sorollets part de baix. Ara sóc conscient d’una presència – quelcom més gros que cap ratolí. Per això m’he aixecat i he baixat a veure… Ara he albirats, per una fenella de la porta que bad amb molt de compte, uns dits que sense fer gens de soroll en tancaven una altra…

He pujat a armar’m amb el primer que trob, molt neguitós. Tinc un paraigua a una mà, un ganivet a l’altra… Davall les escales amb prevenció rai. Vaig a cercar l’intrús…

Al capdavall, a la sala de màquines, monejant amb tornavisos i cargols, hi descobreixc una xicoteta força espatotxí, gens esverada, qui em somriu com una bona minyona…

Faig, bleixant un bé-de-déu: “–Uf, m’havies espantat.”

Muscleja i el seu somriure s’eixampla i em sedueix.

“–Què hi fas ací, com t’hi has ficada…?”

“–La meua mare m’hi ha deixada… Ma dit que fes bondat, que ara tornava a arroplegar’m.”

Diu que es diu Totlò Quehihà i em diu que sa mare li ha dit que ha de travessar (qui…?) tres etapes: minyonesa, jovenesa, maduresa… I que la primera etapa i si fa no fa la meitat de la segona les ha de passar (na Totlò) fent bondat amb mi, qui sóc prou de fiar, tot i que sóc a la darrera etapa, i és aquesta així mateix l’etapa que sa mare vol travessar amb prous garanties de reeixir la llonga i poixèvola comesa de travessar-la amb una certa dignitat. Que la tinc (na Totlò) per a la minyonesa i mitja jovenesa, i que la maduresa de sa mare i la meua hauran de coincidir a ésser travessades sense altres crosses que les sapiguem empescar’ns, reïficades enllà de l’aire fi de l’ofec terminal…

No crec que ningú entengui gaire allò que na Totlò recita. Ni ella, ni sa mare, ni encara menys, bleda de manguis, el tit.

La qüestió que ja hi som, harmònicament vivint ensems. Pujant sovint pels caminets mig apariats, mai del tot enllestits, sempre amb reparacions, afegitons, tapaforats a betzef, ciments frescs, bocins badats, relliscalls de caldéu, sots perillosos a cor-què-vols… Pujant sovint, doncs, i baixant, pels caminets a caire de penya-segat que menen de casa nostra a la civilització. Sort en tenim dels cartellets a la vora dels caminets – d’ací extreiem el bessó més feixuc i sucós de la nostra educació. Car duen els cartellets bones explicacions d’art i de paisatge – amb apunts molt saludablement científics, i amb cites estoiques, panteistes, paganes – amb no res doncs, del pec dogmatisme inhumà de les religions. Això s’agraeix enormement – tinc una minyoneta per pujar comcal, no com cap pallussa sense interès pel que hi ha.

La noieta amb mi, doncs, bona parella fem, anar fent, esperant la seua mare qui mai no vindrà a reclamar-la. Sense sexe – ací la salen greument els mals pensats – mes, això també, amb una certa saludable i innòcua intimitat – per exemple, li abelleix, quan juguem al llit, refregar’s la carranxeta flairosa de pixumets a la meua cara i assenyaladament al promontori tou ans tendrumenc del meu nas.

Al carrer anem ull viu, car tractem de trobar-hi sa mare, i així mateix per tots els altres mitjans legals i tanmateix adients – tot i així, mai percebuda enlloc, ni per les molt balderes sales de justícia ni per les enormes estacions de tren espargides pel món, ni, encara menys, als albergs de muntanya ni a les esteses esbiaixades de la neu.

La beutat impressionant de la geomètrica geografia que des dels cims albirem, sovint ens fa amollar esgaldinys de joia, llas, tenyida adés-i-ara d’una certa recança pel fracàs a trobar la genitriu. Una guatlla de neu s’envola rere un avet i ens fa dentetes – tornem a dins, on, a la cuina, damunt els fogons, hi fa xup-xup el brou. Hi ha encara una “P” enganxada a la nevera – no sabem qui li ha deixada – algú qui tractava de fer una gracieta, mes ningú no n’ha fet gens de cas; massa enfeinats a xerrar entre naltres de matèries molt més interessants.

Mes és cert que m’ho ha demanat de vegades, i li he dit que la lletra potser era l’inicial de ptarmigan – la perdiu blanca, la “guatlla de neu” dels deliciosos cartellets – i no pas l’inicial de prostituta per a insultar sa mare.

Car què me’n dius de l’inspector de l’estat qui de tant en tant ve a ficar el nas en els nostres afers…? Fins i tot a ficar el nas al nostre llit – literalment a ensumar-hi, a analitzar-hi les secrecions, no fos cas que hi vinguessin gaire massa barrejades, gaire massa a parer seu. Somia segurament en una proverbial aixecada dels llençols que amaguen tota la merdegada (l’apocalipsi). L’apocalipsi que li resolgui el romanent. Car se’l veu cansat de la feina.

L’inspector Gròtil. Qui altre hauria ficat la “P” a la nevera…?

Un matí vam guaitar per la finestra i, de dalt estant, el veiérem bocaterrosa, tot estès a terra al jardí, el cap en un forat. Pensàrem que algú l’havia mort, o ell mateix, excavant amb les ungles com un talp s’havia extenuat i negat en els fums nocius o els gasos deleteris i en el fang negre. Mes aleshores ens n’adonàrem que aquell on hi tenia enfonsat el cap no era pas l’únic forat que havia fet, n’hi havia pertot darrere seu – com cràters d’espetarregosos meteorits. Ara es bellugà ell mateix. Estava furgant sota terra, recobrant antics tubs i canonades per a embaular’ls d’altres maneres. Era una feina segurament inútil, mes es veu que no se’n podia pas passar: calia que ullés sempre, per compte del govern, on s’enfilava cada piu que ragés encara que només fos una mica de rovell si fa no fot líquid.

Abans de naltres, havia hagut de vigilar tres parelles d’homosexuals qui vivien plegats. Llurs caralls calia cada nit que sagnessin. Capolls safrà, ens va dir que volia, o hagués hagut de noure força el modus vivendi de tota aquella pobra gent. A estones mortes ens contava anècdotes inofensives. Ara, el veies empegueït, excusant-se de la tasca que li havia tocat a la vida: “–Sempre ficant el nas on no em demanen…” O bleixant com un sofert: “–Só massa vell per a fer de dona vella.” El tenim com un paràsit estatal, paparra que no et pots desencastar. Balafiant l’estona, esmorzant a qualsevol hora, ocupant la cuina, guaitant-hi un aparell de televisió petit… De trast en trast el convidem al menjador a l’hora de dinar – hi pot veure l’aparell gros.

I dorm a fora, com un gos. Després, a la matinada, pot entrar, ha de fer un cop d’ull al nostre llit, no fos cas que haguéssim acomplerts els deures indeguts a l’estat, no volguts per l’estat que vetlla per la salut mental dels qui gosen consirar mica. Les seus rialletes de conill de bon matí, ell i els seus guants, fent-hi el borinot – ens està fent pujar la mosca al nas…

Es veu, com he dit, que feia la mateixa feina quan era prospector de parelles homosexuals: quan les parelles havien acabats llurs deures estatals al llit, llurs sis caralls havien d’haver sagnats – els els aixecava una miqueta, ja destrempats, i en comprovava les esgarrapades de l’extra-ús, la sang eixarreïda, les restes de safrà fangós (que en deia), els carralls i romanalles ensofrades, ensafranides, a llurs loments, o faves, i a llurs carrolls.

Un jorn m’alç de mala jeia, li fot un mastegot de mandró i el deix estabornit. Quan li torna l’esment, se’m plany: “–Renoi, quin gènit.”

Bregàrem per l’espai vital. Plantifiquí pasquins, petits poemes a les parets de la cuina, a les portes: “–Ningú no t’espia – i en qui t’espiï tothora t’hi cagues – només li duus escorn – i si el tenies a l’abast el trepitjaves com cuca maligna.” Per exemple.

Agredolç capvespre tardoral… S’ensopeix sota el gatsaule. Crec que té febre. Amb el peu el sacs. “– Gròtil, Gròtil!” Tinc por que no se’m mori, com un pòtol sense mendraig.

–Com te trobes?

–Gens comcaleret, Genís. Em torna a l’enteniment la gran tempesta que patia de ben menudet – l’huracà tot s’ho enduu, incloses les gàbies dels conills. I jo romanc tancat, i no m’hi poden treure, engalavernit a la fenella del tronc de l’arbre al bosc, el roure qui esgaripa perquè li caigui un llamp al cap, a la capçana, vull dir; car llamps cauen pertot… I me’n caurà un aviat. I això s’haurà acabat.

Es culiva rere l’arbre a evacuar, té tot d’empremtes fastigoses al cos: esgarranys, plagues, fiblades de cuques, amples verdancs als malucs.

Calia que li ho demanés abans no se’m morís. “–Quan escrigueres la “P” i l’afegires a la porta de la nevera, què hi volies dir…?”

–Un dia era al pont gros, encertint-me que tothom complia en la reparació de la barana on no feia gaire una grua s’havia estimbada enduient-se sobre una bastida de treballadors que adobaven unes bigues de sota, quan qui veig passar a l’altra banda de pont…? La mare de na Totlò. Anava amb un vestit gris fosc molt elegant. Una dona d’una certa categoria, amb sabates negres de taló llarg. La vaig seguir fins als vestidors de l’estadi. Es barrejava familiarment amb els atletes de totes les nacions. Entrava a les cambres on es dutxaven, on es canviaven, on feien barrila si havien guanyats. On l’entrenador els escridassava pel malament que ho havien fet. Els atletes són cent per cent homosexuals – sobretot les femelles, qui ho són mil per mil, si vols. En aquell moment em va agafar caguera. Cerquí un canfelip. Mes tots eren ocupats. Vaig haver de sortir dels vestidors. Les olimpíades bullien llavors al bull més bullent. La cridòria era eixordadora. El personal als budells de l’estadi anava de bòlit. Em vaig treure l’insígnia d’inspector estatal per desallotjar un canfelip. Vaig trucar a una porta i alhora tot d’una la vaig esbatanar. La mare de la na Totlò s’hi eixonava la fufa. A la culcagada xona, aquella dona tan elegant, se li eixamenaven tota mena de cuquetes fiçoses. Amb els ormeigs molt esmolats de les seues ungles pescava de valent al molt poblat serrellet damunt el seu cony maragde, ple de verdet gens sa. Allò era un llatzeret per a tots els lletosos paràsits qui aritjolaven les carranxes de cada poble al món. Manyac, hi atansava la mà com qui l’atansa al cony de la petanca per tal de servir’s un pessic de pot per al paperet de fumar… La “P” vol dir afegitons als rosegons de les escorrialles i rerialles. Vol dir “paralipòmens”, és clar.

–Paralipòmens…? Em malfiava que no volgués dir “pedòfil”, o “parvànime”, per a insultar’m només.

–No, no. Paralipòmens. Com en En Xopi. “Parergs i paralipòmens” – exergs bromídics i didascàlics… On em semblava que hi havia l’historieta dels porcs espins. Potser la “P” volia dir “porc espí” i tot. Els porcs espins, atacats pel fred, s’arraïmen i llavors, és clar, per atansar’s massa, molt poixèvolament s’entrepunxen; per això ara se separen de valent, i llavors tornen a tindre fred; un fred de caldéu que s’escau de fer aleshores. Al capdavall cal que trobin un punt d’escalfor on la cabdal fredor individual pugui tanmateix surar… Massa a prop tot ens pruu; un neguit i una angúnia ens angoixen. Això comentava la meua “P” – em volia recordar cada vesprada (feta malbé rondant per la cuina esperant la nit on tampoc no cardaríeu, i l’endemà on hauria de bell nou d’ensumar i tastar els llençols) que el que em calia de totes totes era mantindre el nas allunyat de la merda. Que te n’arribi la catipèn ja n’hi ha prou. Tots tendim a recórrer el camí de la salvació de l’integritat del cos que (com un baló molt perforable, leri-leri que se’ns foradi irremissiblement) molt precàriament ens conté – tot camí que ens dugui a la permanència de l’integritat de la butllofa és fantàstica il·lusió – només som vius perquè som vius, no pas per cap altra causa – i, damunt, tothom vol produir la caca més preuada. El químic Joan de Rocatallada inventà el procés invers (i molt útil en casos de perill en presència de parvànimes brutals i agressius, ço que abunda a desdir), de convertir or i argent en sorra i pols – quan vaig ficar la mà a la fufa de la mare, una fufa claferta d’una gernació fervent, efervescent, vehement, rabiosa i esbojarrada, estrident com la de l’estadi, mes amb els ullals tuixegosos, i els fiblons i les urpes, i les llengües forcades, i els garfis i botris i xucladorets atacant a tort i a dret, al fons d’aquell parruf esvalotat i irredempt vaig tocar-hi un caparró… Fui jo mateix qui va batejar la teua poncella, aviat dona, i só qui (disfressat de dona elegant, amb vestit fosc i sabates altes) te la pongué, com bon pare cloca qui só, a la palla del teu niu, en pic vaig veure el bona persona qui érets, i xenòleg per molt vàlid sobrepuig, i só jo doncs en canvi qui tots aqueixos anys, sota l’estratagema dolç de l’inspectoriat bul, l’ha vigilada… Na Totlò Quehihà… Pare putatiu só de qui és filla de tots els pobles del món – llas, i llurs paràsits i sapròfits. Ara que l’espitx definitivament, fills meus, teniu doncs la meua benedicció. Au. Pregonament. I felicets que us vull.

El vam sebollir en un d’aquells boigs clots amb què va traucar la pell bròfega de la terra on fem casa, burxents i espletaires, conradors, i d’on les runes de passades civilitzacions tractaven de capllevar com antenes d’insectes monstruosos, ara renaixents.



[@more@]
Desactiva els comentaris
16 novembre 2006
–empedreïts–
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:56 Edit This



Davant l’horror de viure, com més empedreït millor.

Només als pobles febles els calen déus.
Carrincló espectacle d’entronitzat gegant en temple grec.
Veus Lincoln i et deixa fred.
Els ingenus patriotes del voltant mentalment els planys.
Pujaves ranc per les escales, no sliding down banisters.
Qui pogués, relliscar pels passamans.
Ara ecoics els respectuosos ruminatius hoplites t’inspiren rebuig.
Vas a la vora, al costat, on hi ha els pixadors.
T’has guaitat a l’espill amb la lluminària que mai no tens a casa.
El de casa, asclat i fosc, i no l’il·lumina sinó una finestra mig opaca.
T’esfereeix el propi vult, de mig mort, rosegat pel càncer.
Breu angoixa instantània.
En acabat, muscleig.
A les vitrines, un life mask d’en Lincoln.
Foteu la mateixa cara!
Això ja no et descoratja.
Fots la mateixa cara que un déu.
Una cara de mig mort sense gaire categoria.
D’aquesta màsquera en vida en tregueren el ficte vult de l’ídol.
L’escultor la masegà fins a fer’n el model.
Amb escarpre i maceta els constructors construïren l’imatge a coldre.
“Els sis germans Piccirilli en 28 blocs de marbre de Geòrgia.”
Els sis germans de pitxirril·li, dius!
Els sis germans de fireta, de ferro colat, de secà, de bot-i-fora…
Això és massa divertit.
Com tant de militar marieta, guaitant-se les ungles mentre enraonen.
D’empedreït a empedreïts, a l’altre cap de pont.
Davant l’horror de viure, com més empedreït millor.
Amb unes poques còmiques camàndules ens acontentem.
He carved his signature of courage…
No impious footsteps on, of your grave, the herbage…
Poesia d’impotent.
I damunt tanta de tomba els meus – els meus trepigs impius.
Els meus trepigs de déu sense templet.
Cansat, cap a la fosa, somrient sota el nasset.





[@more@]
Desactiva els comentaris
18 octubre 2006
Fascinació amb el peó
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:42 Edit This


Fascinació amb el peó

—He perduda l’il·lusió…, quin desori m’envaeix…, i aumon cap al·licient…, si quelcom m’engresqués…, per cap estimulant no pas empès…, i l’enveja que em corroeix…, groc de puta enveja… — li deia, si fa no fa — i això com es guareix…?

—Atès que cal morir, prou val més fer-ho per cap causa que no pas per no cap —va respondre’m, el doctor Tibèrit, mes aquesta ja la sabia. Llavors em va guaitar amb ull rebregats de vell fastiguejat—. I a aquell el castigares durament, i …, vull dir, de dies seguits…

—Carallot de comunista, ja ho saps. Sempre insistint que no s’hi arriba mai… Que cal patir generació rere generació abans el llostre gloriós no apunti per a banyar-ho tot de llum rosàcia permanent… La felicitat inalterable a la terra… I jo dient-li que sí, que ara hi érem a tocar de mà… Que ara tocava l’autocrítica… Que quan manessin ells també els criticaria… Que al poder tothom s’hi podreix… I ell “—Què dius!” Tot escandalitzat, dogmàtic, amb els ulls il·luminats de l’il·luminat. “—Nosaltres no!” Dient-me que un cop s’arriba a la fita desitjada per l’humanitat de germanor universal, ja s’ha acabat. I jo al contrari, que mai no s’acabava res, que els criticaria tant a ells com als feixistes; i ell odiós: “—Et matarem, et matarem! I tots els teus!” Exactament com els feixistes. Un home totalment desencaminat. La por més grossa que tinc…, perdre tots els familiars…, quina culpa tenen ells de les meues manies polítiques…? Li vaig fotre un cop al cap amb un maó que hi havia… Va caure rodó… Me l’enduguí amagat al cotxe…

—Sí, ja m’ho has dit… L’alineament d’un intel·lectual amb un sistema polític sovint esdevé criminal…

—Sí, però què és un intel·lectual…? Qualsevol datpelcul se’n pot fer anomenar. Te’n recordes que el feixisme castelladre no tenia intel·lectuals. Encara no en té ara. Agafen qualsevol bocí de merda, estil Ortega, o Unamuno, i els fan passar per la gran cosa… I llavors tots els greus professors d’universitat, gentota sense cap categoria, repetint-ne les bajanades infinitament. A la nit, per la ràdio, dient que no hi ha millor manera de pujar un infant que a cops de corretja. Mon pare sentint-ho mentre bufa i fa ampolles — ja t’he dit que era vidriaire. A les nits, al taller, amb les fornals roents. Trempant flascons vulgats, més que res. Mes més tard…, dalt al pis… Qui rep els cops de corretja proclamats pels intel·lectuals feixistes…? Mon pare s’hi ficava amb totes les de la llei… La ràbia em rosegava, i a ell, mentre em destruïa el cos, i jo volia llibertat, volia potser morir per esdevindre ànima alliberada…

—Tenies un pare cruel…

—Com tots els altres a l’època, cal suposar, sobretot si no són gaire vius; massa influïts per l’ambient brutal del règim.

—D’ell et ve la teua crueltat… No tant del seu exemple com de la reacció del teu cos a tant de càstig… Allò de trobar la violència com ara la cosa més normal… Allò que feres amb el pobre comunista…

—Quan… Quan el vaig treure del portamaletes del darrere… Com qui extreu qualque petxina de la closca, vull dir, l’animaló de la cloïssa, quan el desarmes, nu, i vols cruspir-te’l… Més que més que, amb el bony immens al cap, semblava que hi havia covada una perla… Em va vindre un acudit… L’un demana: “—Com acabaria una cloïssa que es fes puta…?” “—Ben tocada de la closca, és clar.”

—M’has dit que va sortir cantant…

—Una mica més tard… Quan l’havia instal·lat a la cambreta fosca del soterrani. Deia: “—Visca el pa, visca el vi, visca la mare qui em va parir; visca el vi, visca el pa, visca la mare qui em va cagar…”

—No pas cants comunistes.

—Home, no, ja et dic.

—Et va dir que posseïa un secret letal…

—No me’l volia dir fins que el deslligués… No el podia deslligar, no el podia deixar fugir cap als seus… Ja saps com m’havia barallat a Liverpool amb aquell del National Front feixista qui em tractava de wop i de paki i li vaig dir: “—Doncs t’equivoques, pedaç, que jo a casa meua també sóc del Front Nacional!”

—D’alliberament catalònic contra el feixisme castellà, amb en Valls, en Cucurull…

—Però ell no s’ho podia imaginar, que amb el mateix nom hi haguessin dues organitzacions polítiques totalment oposades, i allò durant un instant el va deixar amb un pam de nas, destarotat, vaig aprofitar aquell moment per enfonsar-li l’ampolla trencada enmig del costellam. Se’n va anar corrents rajant sang pertot arreu… Vaig haver d’emigrar de Liverpool, no fos cas…

—I el secret letal per a l’espècie humana…?

—L’hi vaig extreure a garrotades, ves. Em diu: “—Aviat, en un mes, un any, deu anys, trenta anys…, t’hauràs mort, i això serà per sempre, per sempre, per sempre… Aquest és el secret. Ets carn d’extinció eterna… Es pensava que aquella bajanada m’havia de dur a can Pigem…”

—Can Pigem…?

—Sí, ja ho sé que a casa teua diuen a sant Boi… Però els de Lleida en dèiem a can Pigem. Ma mare sempre escridassant-me: “—Pararàs a can Pigem!” I ho va endevinar.

—Ah, sí…?

—Però no pas per qüestions metafísques, com el comunista presoner…, per qüestions de ràbia sobtada, ja ho saps…

—Te n’adones que per als creients el missatge letal, el secret destructor de l’humanitat… Allò de l’eternitat, l’inacabament etern de l’ésser sempre el mateix tu, el mateix tu, el mateix tu…. Sense fi, mai… Te n’adones que encara és pitjor que no ésser re, re, re… Mai…?

—Li vaig fotre un mastegot! Dic: “—Això és un secret…? Això és merda, marrec!” Ma mare m’ho havia dit de petitet… La vaig qüestionar quan matava un pollastre… “—I ara, li vaig demanar…?” “—Ara el courem” — va dir. “—No, però vull dir, on és el pollastre, la seua ànima…?” “—La seua ànima…? Mort és mort” — em va dir, fotent-se’n, rialleta de conill. “—Tant se val un pollastre com un hipopòtam com un home…” I després em va fer gràcia, molt més endavant, de llegir, a Xicago, en en Ben Jonson, a “L’Alquimista”, un qui diu: “—No hi ha al món ateus més convençuts que els cuiners…” És clar, i que tots els maellers i espellamules, i els autopsiaires i els qui treballen als escorxadors…

—I els botxins. Això t’inspirà per a fer-te’n…?

—Inspirà…? Jo em vaig apuntar per a anar de mercenari a Rodèsia, i una mica més tard a Biafra, no pas per cap inspiració… Tenia divuit anys, volia sortir d’aquell forat… Que matéssim tants d’aborígens, ho fèiem amb esperit d’emulació… Com qui practica un esport…

—I quan s’acabaren els mercenaris… T’oferiren terres al Brasil…

—Les regalava el ministeri d’agricultura per a qui volia instal·lar’s entre els indis salvatges… De fet, em volia apuntar amb el Xe Guevara, però vaig fer tard. Ni sabia on parava quan vaig llegir que l’havien mort a Bolívia… De primer em pensava, com tothom, que allò era una foto trucada… Semblava el crist del Mantegna… Dic: “—El fotògraf s’ha inspirat en Mantegna… Amb això sol ja es veu que està trucat…” Però no; era mort. Els capatassos brasilers encara se’n fotrien ara, del meu paper de ruc, si fossin vius, qui sap.

—I la Trava…?

—La Trava vivia en la casota més lletja que et puguis imaginar. Era feta de llaunes i canyes i vidrots, tota d’angles, d’on en tornaves pertot arreu encetat. En aquella cabanota només hi anàvem perquè la Trava es deixava cardar de franc… Com tot bon castís lleidatà, nat al Conyeret, sabíem que les xiquetes s’hi prostitueixen des dels tres anys (l’any del seny). Mes allò era una dona, una adulta, veus què vull dir…? Amb pèls al cony.

—Una mata negra i pollosa, i greixosa, com un fregall d’aigüera de cuina, ca?

—Èccoli… I amb cabres i pegadella. I alhora ara pensava en el seu espectre, i passava de: “la vella es llufa” a: “la vela fa llufa”, i doncs a: el vaixell fa figa… Tornant de Sudàfrica, els tràngols…

—Sí, ja m’has dites els teues feinades a les mines, a Hoopstadt, a Bloefontein, aquells vòrtexs de mareig, aquells ennuecs indesencastables…

—Sempre fent’s-hi el valent, antics legionaris… El titella aquell sempre escurant-se les dents amb el fibló letal d’un estevet… Mes tornant, a l’alçada d’un d’aquells arxipèlags… De bell nou l’atac d’inconseqüència… Com als hospitals, als aeroports, sempre la mateixa nit esllenegosa de l’ànima arnada — i tu sense agafatall enlloc. Mort per sempre, sempre, sempre…. I ara…? Perdut al caos de l’univers. Qui hi sóc, bo i esperant, qui hi sóc…? Què hi vull…?Què hi valc, a l’horitzó confús…? Res. O en tot cas no hi sóc sinó el defecte (pensant en tot el muntatge altrament insensitiu), hi sóc el nyap.

—El fuà: la natura implícita teua, amb la qual neixes, manera d’ésser que t’és natural, essencial, pròpia… El teu fuà és així: el d’una ampolla buida.

—Un fiasco, comprenc. No siguis tan diplomàtic. Ampollota: fiasco. I més venint d’un pare vidriaire…

—Cristaller.

—Que collons de cristaller, vidriaire i amb prou feines.

—Què diria ara si vegés que al cap i a la fi li ha sortit un fill seminiverbius, un lletraferit…? Un “heretget”, en termes de sa mare, la mare de ton pare. Die häresie gegen jene wahrheit. L’heretgia, permòdol de tot el teu firmament clos, cul de paella foradat vist del fons de les tenebres, per la tarja d’un ergàstul, a ca la Trava, des de la cova de la bruixa… Com en Vincenç Ferrer, ja com Anaximandre mateix… Pretty bleak. Els estels com ara mosques voladores, desferres que es passegen per l’iris esfereït…

—Rere les tenebres, només hi ha més tenebres. No hi ha cap Solell ni cap deuarra rere els cortinatges d’horror que és el cel amb núvols i galàxies.

—El comunista malmès… El vau tancar a la cova de ca la Trava…

—Saps les meues intimitats, mes no pas totes. Festejava amb una marcolfeta del Conyeret, la Loli Arbequí, d’Almatret, qui feia créixer un ginkgo a ca seua, a la finestra d’un piset de davant el seminari. Era força ximpleta, mes plena d’alambor, i sempre deia “estigui bonet” i “bufó” i “dugues”, per presumir, com si fos de Barçalona. Me la vaig trobar a la cruïlla, esbojarrada, de nervis confluents en carxofa (amb el cor el seu melic), feta un paper rebregat, recitant el pare carabasser. Una mosca balba amb faldilles de capellà i barret de guàrdia feixista, com tornava del Conyeret de fer-s’hi clients, li recordà “—…el tronc de nadal, el caganer, la mona de pasqua, les fogueres de sant joan i que en català no ens moquem amb mocador, que fent setze, i que per això es mereixia setze coltellades…” Que “—Una puta catalana, això no s’era mai enlloc vist! Com aniríem al cel en bloc com a poble escollit…!” Merdegades d’aqueixes. La vaig dur a la gota de la llet. La van apedaçar. Va sobreviure. La vaig acompanyar tota la nit. L’endemà. L’altre. Ningú altre no va vindre a veure-la, com si ningú no la trobés a mancar.

—Moltes de meuques, la família les rebutjava – com si mai més no fossin, o com si mai no fossin hagudes, gens, ni per començar… Les prèdiques feixistes a la ràdio…

—Quan va poder xerrar, m’ho va contar. Qui era, on treballava… Vaig anar al Conyeret a avisar la “patrona”… Em tracten com a un fill. No els dic re de la Trava. La Trava no treballava sindicada… La Loli li tocava fer el dinar la setmana passada. “—Doncs aquesta el faré jo”, vaig dir. A l’hora de dinar, tothom emprenyat – el meu dinar, ningú no sembla voldre’n… La “patrona” és tan ruc! En anar-li a netejar el plat perquè s’hi posi quelcom d’altre que li vingui més de gust…, trob tant de menjar amuntegat al safareig, tot fent-se malbé. El safareig és a l’eixida, al balcó, de fet, i és allí on renten els plats. “—Tot això no passava pas quan jo manava!” —els dic, assumint-me Loli, i volent dir, és clar, “quan jo cuinava”. Mes s’ho prenen amb equanimitat. Veuen que serv qualque fons d’autoritat. I em passaré hores i hores rentant, i endreçant, i aprofitant el xorrèstec aprofitable, ficant-ho a la nevera tot ben acunçadet… Podríem sobreviure mesos i mesos amb tot el recobrat que elles (i els vomitius arlots) balafiaven i malaguanyaven – pastissos amb prou feines començats, plens de bocins de xocolata, panses, nous… Tot bo.

—Ja veig que la Loli, per ésser’n quítia, t’havia de fer un favor gros com aquell, que et desés el comunista ben desat.

—Tenia un armari de doble fons; el carallot amb el trep el vam enfonyar ben enfonyat. Li donàvem aixarops amb un tubet, i li buidàvem cada dia l’orinal. S’hi va estar tres setmanes, potser dues i mitja…

—Tornant de Barçalona, on hi havia anat per qüestions del sonso articlet que escrivia per a la premsa clandestina, a veure si em pagaven ni que fos per a sobreviure… En tren de netes intimitats, pas part davant l’home de la seguretat — el seu cau de llum mai extingible… Em fa signe que tot va bé… Com si ell i jo ens entenguéssim, de conxorxa si fa no fot política, tot i que treballa doncs en una organització que depèn de l’enemic – els trens, focus d’aixarnegaó desbocada. Em deixa passar al vagó interdit: quin desori: n’hi ha qui caguen a terra, n’hi ha qui es moren en estireganyades agonies, n’hi ha qui se la pelen amb goig… N’hi ha qui hi semblen decoracions rònegues, com ara enribetats als seients, mans i peus clavats i reblats. Vull dir, semblen borles carrinclones de seient per a ric. Car tots són molt vells… Parracs, sacs d’ossos… Sap l’home de la seguretat que escriuré d’estranquis sobre aquest bescunç oïble…? S’afetgegaven els vells… Amb quina fredor ens entenem, i sense un mot, l’home de la seguretat i jo. I part dedins el vagó dels damnats, estrany, potser drogats, car cap signe de rebequeria no hi veus entre els sagnosos mal-reblats. En aquell instant, escaientment, un dels matalassers, un guàrdia feixista, llord, revingut, amb verdancs a la panxa que li sobreïx dels pantalons descordats, entra a rompre cares… Queixals que volen… Cassigalls llefiscosos que s’encasten als vidres pintats de negre… Vells qui reben de valent… La seua polla qui pon fora del ponedor… Em diu, fent-me la guerxina: “—Veus? Un altre signe que l’estic irremissiblement dinyant…” I s’estreba una miqueta el pixot i se li queda a la mà… Només tres o quatre gotes de sang greixosa gotegen dels dos bocins trencats…

—Potser era un pixot de per riure…

—En acabat, en l’enyor i la melangia, confegia el meu article, quan el torturador se m’assegué al costat; pudia a feixista… Una fortor insuportable. I em va començar a enraonar en castelladre. Feixista i castelladre sempre va junt. Em demanava si vindria amb ells a festejar amb la gent tan putejada a l’arribada… Amb quin aplom entom trontolls i sotracs… Sabia el maleït castelladre que passaríem per aquest tram recentment sabotejat, i volia veure com m’esparverava…? No m’havia esparverat gaire (o almenys no creia haver-ho ensenyat gaire) davant els xurriaquejats i el gruix i la fiçançó de les xurriaques… “—Poema.” Vaig dir “poema” ficant el nas a allò que sense cap altre gargot escrivia, com ara enmig de feina d’inspiració, amb no prou temps de fer-la petar… Mon llibre publicat a aquesta col·lecció on els ignorats tornem a poder dir la nostra, rescatats de les ombres dels llimbs. Al cap d’anys i panys de súpliques al desert, el poeta s’espandeix com la flor de la saviesa… Se me’n va anar de la vora fastiguejat, el monstre – carronya castelladra – no en tenen mai prou – volent encarronyir’ns durant 300 anys de reguitzell. I més si els deixàvem. De sota el seient del davant eixí un japonès. Allò em va esverar una mica. “—Xst (em diu), amic, resistència.” Era en Szasza Urologos, un anarquista amb nom si fa no fa hongarès. Volia alliberar un dels vells, un antic patriota. Diu: “—Aquell qui duu un barnús florejat amb tulipes i té una estella de banús clavada a mig muscle esquerre…” Dic: “—Sí, noi; hi és.” Diu: “—Si entretens el monstre, m’enfilaré part defora el vagó i esbotzaré una finestra i el llençaré a un indret indicat on l’herba és tova i hi ha sorra i els bandolers l’esperen…

—Els bandolers més tardans, quina esperança no ens duien. Quants de naltres no foren empesos a la bona via per llur constant fermesa — no tant influïts com encertits en la bonesa del fet…

—Doncs aquella dona del camió; de bon matí, quan puja a la cabina, s’està una estona arreglant-hi papers, encertint-se, com dius, de l’itinerari, amb una cama alçada, el peu descansant al marxapeu – guaitant-li d’on sóc, cuixa amunt, me n’adon que va sense calces – ens ensenya el cony…, no gaire pelut, ben cuidat…, deliciós, la boca aigua… Justament havia salvat el meu company japonès de qualque robatori escalatori fallit, llas; els ortells escansoris li feren figa i caigué a la via…

—Me’n vas parlar ahir.

—Ara, ell i jo, arrepapats al cotxe, veient el cony de la gens tocatardana camionera; l’hongarès, vull dir, el japonès, se la pela –lleterada immensa, tu, inexhaurible… Me n’agafa un fàstic immens… La Loli ja no la tocaré més. Aviat m’agafa tírria, perquè no me la card. Diu: “—Ja et pots endur aquell. Partim peres.” Car es creu que l’avorreixc, que és veritat, com totes les dones amb pèls a la fufa, d’ençà de l’incident amb la camionera… M’he passada la setmana demanant qui coneix un especialista… No n’hi ha prou amb corregir el món internacionalista, cal corregir’s un mateix… Per xo m’han enviat a cal metge, a casa teua, Tibèrit.

—Quan t’he vist pensava que érets anèmic; m’has vingut amb aquella cara esblaïmada… I quequejaves feblement… T’he dit, amb simpatia: “—Et traurem viu d’aquest tràngol.”

—Era una sala d’espera despullada; em deia “urubú, urubú, urubú…” repetidament, tot tremolant… Urpit pels vidrets del fred… Perquè volia calmar’m… Amb aquella mantra apresa a Sudàfrica… De fet, una excusa per a no tirar’m daltabaix de la finestra… Pensava: tots aquests doctors – banda de fàmuls als quals hom s’ha de saber adreçar i no esperar’n pas gaire reacció, tret sisvol entre els de rangs inferiors, qui els veus amunt i avall, enfeinats com formigues…

—Escòria onírica, company. Els metges som el bàlsam de l’humanitat. L’únic: que els qui pateixen tot ho veuen pel cantó sinistre. Si mai es refan, no pas per casualitat, ans pels nostres científics quefers, ens veuen com dimonis infernals burxant-los les nafres, amb estellicons atiant-los les umflaós, amb…

—Sempre es foten els savis… “—Hum-hum…” – com si el farsant en conegués cap (de remei, de tractament, de diagnòstic), quan en realitat no en coneix ni un…

—Com cerndre entre el xurriburri lleig…? Deixondeix-te, no baixem tots ensems duad avall… Només hi baixeu els llecs… Els metges anem a la mort no pas enduts damunt davall per enrabiats torrents plens de merda i corrupció i malalties… Hi anem fent el mort tranquil·lament, i amb opis i pètals i perfums… Per què et penses que sabem tant de química…?

—Ara que dius llec… Així és com esdevinc el comunista fet malbé… Ixc tot nou com Afrodita de les tenebres, entre els rocs vora la ratlla de l’aigua negra, oceànica. Apareixc a la ciutat, ujat missatger, amb bastó i tot – molt de caminar, portant la bona nova de la meua doctrina d’igualtat solidària humanística total. Entr a la botiga i em vol la negreta eficaç vendre’m doncs unes sabates especials per a caminants, i a bon preu. Les va a cercar ben lluny, per una galeria que surt a una eixida assolellada, i continua en una altra galeria que s’enfonsa als magatzems de molt endarrere, inaccessible per al llec en sabates com jo. Tret que, quan torna, el parell de sabates que em vol encolomar són palesament de dona. Dic: “—Ep! Avisa’m quan en tinguis d’home, no val a confondre, ja aniré passant, i llavors me les vendràs, dona.” Em respon: “—Doncs no sabia pas que eren per a tu; no podrien haver sigudes per a una de les teues drudetes…?” Això del comunisme rutlla collonut amb les negretes. Mutu penetrar’ns de ninetes. Entesa perfecta. Ara sortim junts.

—Encara no entenc com has esdevingut el comunista malmès.

—Pensava que t’ho havia també contat ahir – li dic, amb un cert escarn a la veu i amb un somriure tort.

—No vull plomar cap grua amb tu; avui em veus com a contrincant…? Quan només som plegats per a esbrinar com resoldre l’embolic on t’has fotut… No nou gens, ans al contrari, una mica de confrontació dialogada entre pacient i terapeuta, si hem de rembre intacte l’ou de l’esdevenidor, mes, si ens barallem massa fort, malament rai; tindrem una empastifada a la vora d’on xauxina, amatent, l’atuell…

—Mon pare, enverinat pels predicadors nocturns a la ràdio, em crema els llibres i m’estripa totes les llibretes amb els ninots… Les fornals de coure vidre se’n riuen infernalment cada vegada que s’engoleixen tanta de ciència… Ma mare i jo, mai no ens és llegut de llegir res. I en canvi, ell, mon pare, l’enverinat, té un llibre celat a l’enfony secret…

—Quin llibre…? Això pot ésser significatiu.

—En realitat en té dos, de llibres. Un al prestatge de l’entrada del taller, ben palès, per cada vegada que foti un cop d’ull un bòfia, un parell de bòfies, o un escamot d’inspecció… Tots aquells castelladres oficals a demanar propines i unts… El llibre és el “Reglament de la guàrdia feixista” – gu àrdia setrill, o civil, es deien. S’hi explicava pler de falòrnies, història i merdes d’aqueixes, i màximes, i llavors instruccions: amb llistes de quins graus de tortura calia aplicar a clandestins, a dissidents, a subversius, o a gent faduga qui s’esquia solsament de passar per llur indret d’influència, maleïts terroristes uniformats…

—I l’altre…?

—Eh…?

—I l’altre volum, el volum amagat…?

—Tots els llibres cremats – cap que en trobi, al foc – sí, i tanmateix amagat en calaix, el del Chessman…

—Un altre jugador d’escacs…?

—No, aquell famós “criminal”… Mes… Ah…, allò encara era més bo que el que llegíem d’esquitllèbit jo i ma mare… Tot i que no crec que sigui la qualitat… Quina altra fascinació tenia mon pare per aquell home, de qui la paraula era el seu missal…? Empedreït vidriaire, torrat pel foc, avesat a l’infern, i devia trobar un messies en en Chessman. En Chessman era un individualista enamorat dels automòbils, valent, emprenedor, agut… Amb il·lusió de bisbetó pitof es llença a l’adoració dels automòbils. Sap com funcionen del dret i de cap per avall. I, per les nits, amb una lot vermella, fa de bòfia – assalta algunes parelles qui carden en certs automòbils que ell considera templets, capelletes sacres. Davant aquell sacrilegi es veu que obliga alguna de les noies – vestals pol·luïdes – de llepar-li el pixot. I llavors espanta – com fotria qualsevol altre bòfia mal untat – la parelleta cardaire, i au, ell rai, a emprar l’automòbil… Un heroi de mon pare qui em dóna l’idea… L’endemà del disgust amb la Loli, qui vol que la desembarassi del comunista desat a casa seua, vaig fer els possibles per a comprar’m un cotxe. Ja n’havia tingut un treballant a Iguaçú…

—Cert; me’n record que ho deies…

—Doncs de descompte, de tercera o quarta mà, relluent com un llampec, n’he vist, caminant, caminant, fent de missatger de la bona nova comunista, n’he vist un per vendre davant un mas. Quan hi faig cap, han buidada la piscina, la noia de la casa no vol saber re, em tracta a baqueta, fa morros, em diu osta i arruix, com si sóc un altre mormó, i diu que “—odia tots els homes”… Car els “homes” de la casa li buidaven la piscina enmig de l’estiu; perquè volen jugar-hi a beisbol… Ve el padrí del mas, el propietari, un metge ric, l’inventor de l’orgasme Cirerel·li…

—Ah, de debò? Encara era viu en Cirerel·li…? El seu orgasme es veu que el descobrí genialment un vespre, on, pels fonolls de l’hivernacle ullprès, va comprendre que la mística llevada de llençols secrets (l’apocalipsi) hauria per força de fer fortoreta d’anís. Va concebre el fal·lus com una mena de gnom pleonèxic (cobejós) i la vulva la relacionà amb els petets (o viules) de violí. Amb aquest varengatge singular imaginà harmonies fetes amb esclats de bombolles de gripau i de bromeres de verí alquímic. En creà una pomadeta que l’home ha de fregar a les crestes del cony mentre les acarona, mentre la dona ha de mormolar les melodies creades pels esclats; es veu que les arestes del cony esdevenen roents, que refulgeix la punta del vit, i que els sexes, sense mai realment tocar’s, esclaten en erupcions de goig pràcticament insostenible – molta de gent carallot se n’ha morta d’ofec, escridassant-se, trametent als forats foscs del gens ferm firmament llurs “—reïres, i oidàs, i iopaès” – darreres paraules de la raça ara extingida dels humans – l’únic que s’hi sent ara farà milers d’anys, en el futur.

—Sí; doncs era un vellot desdibuixat, rònec, embafat – no hi hauria estat pas de més al vagó dels condemnats, aquell Cirerel·li teu carregat d’ostes… Amb el cotxe vell, que ara és doncs meu, vaig de nit al pis de la Loli, vaig de cap al forat contubernial, engrap l’avortí, li premc la gola que no aviï gaires garranyeus i, quan perd el coneixement, me l’enduc arrossegant-lo abaix, fent un cert xivarri, fent veure que m’enduc un altre galifardeu, company meu, trompa com jo – molt més trompa, de fet, desmaiat, i jo cantant esberlat, amb un ennuec de caldéu… Quan som rere el seminari, a la paret fosca, silentment l’emboteixc al vehicle… És que llegint en Chessman (tan bé que li hauria vingut un canvi d’identitat, pobre minyó!), em vaig empescar un bon conte. Algú qui va per les carreteres amb el seu cotxe. Va descartant autoestopistes fins que en troba un si fa no fa del seu gàlib. El duu envant fins que en un indret solitari, enmig de les praderies, fa veure que té un pneumàtic fotut… Atura, i baixa, i l’autoestopista, agraït, vol ajudar… Quan el fa acotar’s li trenca el crani amb un cop de gat. Ràpidament, canvia la seua roba amb la del mort, fica tots els seus papers ben palesos en un jaqueta que sobreviurà el foc, car s’envolarà “de casualitat” quan llençarà el cotxe per un penya-segat… I ara amb l’identitat de l’autoestopista farà autoestop. Algú s’aturarà per a dur’l a la ciutat vinent, tret que tindrà un pneumàtic petat i quan voldrà ajudar la bona ànima, aquesta bona ànima li trencarà el crani amb un cop de gat, i li prendrà els papers, etc…

—Molt “Twilight Zone”, ja ho veig.

—Tret que en aquest cas no hi hauria cap mena de repetició. M’enduc el comunista fet malbé fins a un indret solitari en aquell moment de serra la Llena i, en pic he canviat els papers, posant-me-li els meus, i desfigurant-me-li prou la cara, estimb el vehicle que es rebenti i, si pot, s’encengui. I me’n tornc fet ell, amb un bastó caminant, i predicant ensems la bona nova. No sóc tan escarransit com ell, mes tant se val. Em sembla que s’havia fet comunista per l’escarransiment del seu cos; amb allò de l’igualtat, es pensava, amb el comunisme, que tothom hauria doncs d’ésser escarransit com ell. És la malaltia dels dogmàtics: els jacobins, els xarnecs…, tothom ha d’ésser com ell, peti qui peti, la malaltia de les monges creients, tot la mateixa merda. Quan era a Barçalona, un pic vaig trobar feina fent de torsimany a un parell d’aquells enviats especials a qui els mormons fan córrer món obligatòriament – és llur servei militar, com qui diu – a fer-hi deixebles, adeptes, enfalorniats. A Barçalona, els tenia astorats – aquells carallots es trobaven doncs que, traduint el nom de la gent a certes barriades d’invasors, tothom s’hi deia de la mateixa manera. Maleïts dogmàtics. En Xarrupacagallons ací; ah, no, els Endrapamerda, hi viuen; i, al costat, hi ha els Tastaxerris, llavors els Xuclacaques al fons…, els Xuclacagallons, hum, no sé pas on viuen… Car… Tots els del cagalló al capdamunt del nom es diuen igual, amb la f al final. Dogmàtics de merda – buròcrates, estiracordetes de l’eixuta, i au, servint mort fins a la mort.

—Ja em diràs demà com et prova això d’haver esdevingut el comunista mort. Per avui ja hem fet – es va aixecar, encara rosegant cacauets.

—Sóc molt amable, tot i que no m’ocup sinó de mi – tinc intenció de fer una gran edició de diari amb els millors dels filòsofs d’ara (i això pot incloure els entrenadors de futbol) com a únics comentaristes. El record corprenedor d’aquest projecte m’ha dut a l’esment l’incommensurable Ecs-èh-vi-eh Quí-ho-gat – com en deien d’en Xavier Cugat a Xicago – ei, com feia sirgar tots aquells irrisoris xarneguets! – ell sol, el rei del xa-xa-xà! Un rei català al món. I recorda: som als anys cinquanta, on cada català és un vençut, i doncs suspecte de tot crim!

—Comprenc, comprenc, m’ho has dit d’ençà que comencem…

—Recorda, et dic; els catalans som els negrets, en aquesta història, i els xarnecs – es a dir, la bòfia, els comissaris dels feixisme, i, és clar, els maleïts merdacaners del tripijoc adjacent – els xarnecs, sí, en aquesta història, són els brutals racistes. La violència de la societat crea els violents, ens ensenya sant Caryl.

—Qui…?

—Me n’he apresos bocins de cor. Al calaix tancat que obr amb rossinyol. El secret de mon pare. El llibre d’en Chessman, la seua fascinació chessmaniana – llegint-lo d’estranquis, a instants on el sé bufant flascons, trob que així em puc introduir furtivament a l’antre psicològic de mon pare, a qui, amb aquest avantatge, desfaig. I potser això em resumeix: la vida ideal que pessigollejava el jo reprimit de mon pare, jo sé dur-la a la pràctica. Liverpool, Biafra, Brasil, Xicago, Bloefontein – ningú no em fleix – més que més havent après dels errors d’en Caryl. L’error únic és que la bòfia t’atrapi. Fins i tot, a ell, atrapat i entrampat per la bòfia també feixista a Amèrica (on no pas?), la fosca obstinació de sant diabòlic el salva de cada maltempsada, i gairebé de la definitiva. Vénen els botxins, i bonanit – és clar, que l’eixuta ve amb moltes de disfresses, i la de botxí no n’és sinó una; encara hauria estat bonic d’esquitllar-se’n. Car tot és injustícia. Ésser nat és injustícia; si hi hagués cap culpable, és clar. Extreient diamants a Bloefontein, la regatera de benzina, les urpes del foc, embolicat en gran flassada, els guàrdies s’estimen més matar’t a trets que no que vingui cap ambulància i puguis escapolir’t mig cremat mes amb qualque diamant als budells. Lluent pinyol que coves i de qui el pampallugueig al paltruu, entre els tendrums arnats, relluu als raigs xeix i tot. Tu resisteixes el fum embolicat en la mortalla. T’han de prendre per mort, per mòmia. Millor, t’han de prendre per absent, per menjat pel foc, per xo et colgues a la mateixa terra, un forat que el foc tapa, segella amb escaguixosa lava. I ara hi guareixes, entaforat a l’indret estret, com quan érets un comunista malmès atapeït al doble fons d’un armari de marcolfa. I hi guareixes ràpidament – les arestes de la roca tanmateix porosa et dibuixen texts a la pell coberta d’estalzí si tremoles amb el fred de la febre roent; texts decisius, i molt entretinguts; sóc el fraró, el corc no del llegum, de la muntanya… T’hi passes setmanes, xuclant rovellat regalim que sua del tub de la claveguera que et passa part de sobre.

—Com t’havies fet ric amb els diamants robats, quan ixes de les mines com talp llunyà, gairebé prehistòric…

—Ja sé que t’ho vaig dir ahir…

—Tant hi fa, un terapeuta està acostumat a les repeticions…

—Torna-hi amb el terapeuta… Un altre arroplegat com jo relegat al banc del si-no-fos. Ni sabies que era viu. Ens havíem conegut a Barçalona, els anys de resistència comunista. Quan esdevinc l’altre (car allò de recacejar l’ADN de la gent encara no existeix, i, si doncs troben un cadàver amb els meus papers i la cara disfigurada, doncs endavant, mort); esdevingut l’altre, pens que és lògic, he de trobar el meu comissari, no fos cas que se’m guerxés l’ortodòxia. Cal explicar-li la meua absència, que no es malfiï i em faci liquidar per suspecte. Entre els vençuts les divisions, rai. Això és el que fa que costi tant de sortir-se’n. Li dic: “—Afeccionats a matalasser feixista m’ataconen, atac sobtat i anònim quan tinc la temeritat de parlar en català en indret prohibit. M’arrossec fins al Conyeret on puteta de bon cor (també n’hi ha!) en contuberni misteriós em dóna alberg per a la llarga convalescència.” I que em digui doncs quines altres comeses he d’acomplir car vull fer força mèrits, vull que el vespre relluent de la germandat s’estableixi i matini d’una puta vegada. Tu hi érets, a aquesta cèl·lula.

—Vols dir…?

—Si més no d’una faisó subsidària. Això és el férem junts, fa quaranta o cinquanta anys – vaig vindre al teu consultori i em vas canviar els papers. Hi tenies un malalt qui no podia perdre la feina – hi estava molt ben plantat, infiltrat entre els merdacaners amb accés directe a la direcció de l’empresa. Em vas canviar la cara i el posat, i em vas donar el seu nom, i em vas instruir exactament què havia de fer entre els obrers. Vaig esdevindre el substitut de l’infiltrat…

—Ara que ho dius…

—Més tard em vaig fer passar per mort. Sóc jo qui et va robar els papers que tenies entre els cedularis. Tenies identitats de molta de gent qui se t’havia morta a taula, o d’amics cirurgians, no ho sé. Tenies un cedulari ple de “malalts” ja sebollits de temps. Vaig pelar un trinxeraire qui me n’havia feta una de molt grossa. Fotia una cara d’onocoet, de mig ruc mig porc. Era molt de la creu. Sempre deia: “—Ai, quina creu de portar!” I a la mínima que badaves et fotia espetegar la creu al cap. Tenia la mania de fotre barrada a qui li girés l’esquena. Com jo hi era axiòmat (el qui té l’autoritat), al taller dels obrers, em tenia un esquírria particular. I em prenia a sobre per castelladre, per racista brutal. Al seu enteniment, ja no comptava; descomptat com a víctima — abans de matar-la ja ni existeix, al teu enteniment; així pensen els torturadors — és com si treballes damunt un cos ja mort, descomptat, cap culpabilitat pot seguir-se’n; després de torturar, tornes com si no re, tan cofoi o tan indiferent, com sempre, i te’n vas de putes, o amb la dona i la família, o a cagar tranquil·lament; car no ha passat re; allò no era una persona, era una cosa sobre la qual aplicaves la teua traça de torturador… Se’n va a cal ferrovellaire, hi pren un ferro d’espanyar. M’espera a la cantonada. És a frec d’adoperar’l quan vaig sentir espetegar el seu glop de saliva a la gola. La seua gola, el meu ganivet. Instintiu. El mort era ell. Li vaig posar els meus papers damunt, els papers que m’havies donat tu, els de l’infiltrat, i li vaig trencar la cara amb un maó. Això del comunisme clandestí no em provava. Vaig enfilar de dret i, caminant, pelegrí molt devot, a pleret, fins cap a passat Andorra.

—Érets més malparit que no em pensava fins ara…

—Perquè era mort no em vas reconèixer el primer cop que em vas reveure…

—Quan…?

—Tornat a Barçalona, ara fa sis mesos. Érets a la terrassa, sol, senyorívol, un retirat si fa no fa distingit (un exmetge, vós) qui hi xarrupa un cafetó… He passat part davant teu… Caminava sol, damunt les neus assolellades, vora la costa, venint-hi de lluny, trobant-hi troballes – antigues terrisses de naufraigs – que tanmateix sempre lleix al mateix lloc. Qui ets tu per a tocar res…? Ets boira en bossa qui periclita a cada pas…

—Era l’hivern passat, doncs.

—Un “amic” meu és a la terrassa, no em reconeix perquè fa anys que sóc mort. No l’avisaré pas, em dic. Poc tinc ganes de xerrar del mateix… Del que parlàrem fa quaranta o cinquanta anys… De fet, pse, allò que pots parlar amb altri és molt limitat – amb una xerrada n’hi ha prou: tothom és virtualment monotemàtic. El seu tema, el sents un cop, ja l’has sentit per sempre. Uns treballadors qui feien obres a l’escullera, m’avisen que tinc els baixos dels pantalons tot xops, que afagaré una pulmonia que se m’endurà a la cangrí del no tornar-hi. Els somric. Sempre he somrigut als inferiors. He entrat al museu a eixugar-m’hi al canfelip. Tantost m’han clissat m’han expulsat. Sempre em treuen dels museus. Massa viu, encara. Museus, ecs, qui vol estar-s’hi. Balç de les peudebancades. Amb tot de gent encarcarada, estufada, de gusts tan xaronots, robant la terra de substància.

—I ara ets qui…? Et prens per qui…? Quin pseudònim, vull dir, quina identitat, quina intimitat…

—Una bossa plena de boira si fa no fa mefítica, a frec d’esclat, ja t’ho he degut dir. Ens repetim. La conversa s’estronca. Monotemàtics. Monomaniàtics, tots plegats. Sempre volia escriure com en Caryl. Molt narcís i superior, ell; fosca imitació, jo. Llegint el llibre genial. Me n’aprenc bocins de cor. Mon pare batut per la lògica amagada que ell es desa al cor – jo dient-me: sé el que penses, gamarús, ninot. Mes… Escrivint, mai no li arribaria a la sola de les sabates. Allò que sempre he escrit, merda. Algun poema, una inspiració sobtada, urgent; altrament, re. Per això m’he hagut de dedicar a altre. Insatisfet, insatisfet; pregonament insatisfet. La Loli escridassant-se que l’he traïda. Una meucarreta indesitjada, que em fa fàstic per culpa del japonès i la seua inhexaurible lleterada. Allò em fa virtuós, fanoc, beat, pur, purità, decent, verge, ètic, cristià, moro, jueu, monja xarnega, tota la merda hipòcrita. Fot uns crits perillosos. El comunista, tant d’udol i d’avalot i d’enrenou, hom (qualque veí capellanufista, ètic, burocràtic, moral, cristià, virtuós…, és a dir, feixista) podria cridar la bòfia i descobrir’ns-el. “Then the swearing whore subsided, rendered speechless by the immensity of her own righteous indignation.” En Caryl ho diu perfectament, com tu no ho sabries mai dir. Per això tiraràs cap a d’altres bandes, tasques, designis, dissenys… Eixut, estopenc, corretjós, adust, penjoll tossut, amunt, amunt, envant, envant, sense profilàctic.

—Has bellugat malament el peó; només va d’esbiaix quan mata.

—Exacte. Escac i mat.

—Què dius…?

—Les regles del meu joc. La meua vida és un joc, les regles del qual sóc jo qui les dicta. El poeta no veu el mateix paisatge que veu l’altra gent. On tu i els altres hi veieu l’ennuegador verd anàrquic, nosaltres, els elets, els pocs feliços, hi veiem la perfecció natural del rosa lletós. Cada oceà i cada esbarzer que delimita cada territori exacte és lletós rosa refulgent. Només qui ho veu així, tot ben retallat, harmònic, els arbres castanya lluent i els prats pàl·lids, pot ésser poeta. Només qui… Cada arbre és de roig fosc roent de rosa roja marcida, i tota la resta és verd pàl·lid, molt pàl·lid, molt pàl·lid… Els poetes podem parlar amb els obrers obtusets dient-los que tant se val, que no fa mal, que poden torturar’t una miqueta més, que res no és res, una bossa de boira i prou, hom és autocontingut fins que s’esbotza i envant, ah, i els fills sempre un èxit… O pots enraonar molt sàviament amb els sofisticats, de feines si fa no fa intel·lectuals, i dir-los romancets de la vora del foc, que “—L’esperit sempre és de fusta i gegantí, i va de pressa, amb perill doncs que et xemiqui el crani d’un cop d’esclop enjòlit; de pressa amunt i avall, esperitat, i sempre duu un barret de bruixa, és l’harpia, la guardaclaus del castell, la bòfia qui guarda les claus de les caixes dels calers, i qui com descobreix que l’heroi ha preses les claus de l’escriny, les claus de la porta del castell del misteri, ai, l’escarafall espiritual, ai, l’ogre, el propietari, com ho sabrà! I per força que s’hagi d’enfurismar molt poderosament, tant que tot ho destruirà, ai, correm, correm…” Mes correu enlloc, car sempre sou observats pels bisbes, pels supervisors…

—Encara parlem d’escacs…?

—“La funció social dels bisbes (els supervisors) és ben fàcil, són el catalític pel qual el rebel de molts de noms ara atrapat de ço d’elleix (de la seua persona o bossa de boira) – ja prou autodestructiu per l’odi que el rosega – pot reeixir a autodespatxar’s. Et burxen i burxen, els bisbes dels dalts, fins que ràpidament rebentes, boira dins la boira, i doncs, t’has mort, o t’han mort, perquè hi sobres: no produeixes prou per a llur inexhaurible aviditat.”

—Qui ha dit això…?

—Un altre campió – li dic al pseudoterapeuta, abans no el deixi amb un pam de nas. Car haig d’inventar ben aviat un nou cadàver, o despulla, o muda, o pell abandonada, o cos sencer – sempre l’exúvia avantdarrera…

—Vides –que faci en Tibèrit, arronsant-se, menfotista, mentre, lluny, enjondre, m’aesm que ho diu, que ho deu dir, perquè s’hi escau, què altre…?—. Totdéu un circ, espellant, espellofant, espellifant cebes – activitat angoixosa, häutung der zwiebeln, com deia aquell – vuit cebes ja sense llivells i, dins, res, vuit personalitats reduïdes a zero, pitjor: al buit del vuit jagut, agonitzant, de l’infinit…

[@more@]
Desactiva els comentaris
10 octubre 2006
(Dues versions de la mateixa atzagaiada)
Filed under: General — heroi hodiern @ 1:19 Edit This



Per l’ascla a l’esclat.

[El general Cesc Rat-tòs contra en Tarquí Malcargolat, capità.]

Quan a en Tarquí Malcargolat el jutjaren
En cort marcial hermèticament desada amb mocosos caporals
Les nafres que el solcaven s’enfonsaven en nius d’insectes,
Cràters invertits sota la pell, on les bales l’oscaren,
I en sobreeixiren laves de pus, eixutes flors per tots els seus soldats
Qui en periren, enfebrits, dient bestiades, delirant.

El general Rat-tòs no podia veure ni en pintura
Els volpells qui es caguen a les calces.
En canvi, qui calia imitar (aücava, assegut nerviosament
A la seua cadira de jutge) era el cap d’escamot d’indis escoltes,
En Merdós, qui al seu cos de ninot de fusta, o tòtem,
Aturava la saba de la sang només amb la pega del pensament.

I quan, en comptes de sang (això ensenyava en Merdós),
T’hi ragen bolets corcats en un bull de sucs llefiscosos,
Les bombolles dels quals s’esbadellen en melodies paradisíaques
On els cavalls piulen i els ocells cavalquen per prats sense aturador
És hora de cremar’t el cervell.

Això fots, saps? Et banyes als flumets i uadis al capdavall dels quals
L’enemic ha de beure.
Els esclata la ferramenta al cap mateix,
Llur cos tot s’esbargeix.
Cos esclatat, burxant pels orificis. De l’ascleta a l’asclat.
De l’asclat a l’esclat. Tot segueix les lleis de la física.
Corquim esventat. Traca de trons on cada tro és un crani
En mil bocins tramès. Ningú no en desxifrarà el broix intent.
Bords padellassos, afollats escalaborns d’incoada becerola.
Incipient gest gens reeixit, crecs d’estridulació sense inventat parell.

Ah, gallets opalescents de sobrepujat abandó,
I la memòria dels mantells romàtics qui s’esquitllen dels muscles
Escarransits ans tremolosos de ta mare a la finestra,
Dels brians i les llúpies al cap de senglar qui era ton pare
Quan s’esgargamellava i es treia la corretja,
I la suor i l’humitat al cony de la teua dona qui vergonyosa
Veu tornar els impertèrrits valents, i delerosa
Raja de boca.

El plec de retrets durà fins al destrempament total.
Tothom volia que el pompós predicador el solqués ara mateix
Qualque atac de feridura. Ningú no ens dóna pel cul impunement
Els cuquets a les orelles, tanta d’estona, sense respir ni respit,
Els caporals remugàvem.

En Tarquí Malcargolat, tanmateix, ni moure’s, estoic a collons;
Els ronyosos caporals hi quèiem de cul,
Sobretot que pudíem a merda, i no cal dir la bromidrosi,
Redéu, vós, la catipèn! I ell fresc i llis com albergínia;
Si t’hi atansaves, flairós com fulla d’enciam qui entre roses cresqués.

Ombrívol, doncs, com dic, en Tarquí ni piu,
Silent com l’arbre qui floreix en rama a cap inescandallable satèl·lit
De planeta d’argent.

El foraden bales argentades de fusells silents.
Cap de les bales no assoleix de guanyar la correguda
Perquè cap no ho vol – totes volen arribar darrer
Per veure com de debò, amb un cop d’ull fugaç si més no,
No es transforma en quelcom d’altre l’univers.

Dels caus de malamort d’on els ratats caporals
No veníem, els barracots s’estergien com rius de misèria als plecs
Irisats de les seues sedes, i amb ell, com àngel adolescent
Qui s’envola, totes les cabòries s’enduia cap un cel qui l’acollia
Com el darrer dels ídols qui coldrem per molts d’anys
En el silenci de l’antiga inòpia.


A chink chockfull of chunks

[Captain Melchiades Conyarree against general Horace Quintain]

Conyarree was court-martialled,
The wounds in his strata were deep,
The bullets had flown rife as ripe insects,
Malaria had bitten,
His soldiers were dead.

General Quintain couldn’t stomach cowards
He put as a huge example to follow chief Big Shit
Who had down pat the simple dynamics of haemorrhage;
When in your wooden-Indian mannequin of a body
The carved out wounds fester as mushrooms sundered by thunder
And you hear chirping inside your addled brains
The free-roaming birds of paradise
Tetchily perching on the rich-laden branches
Of the braves’ paradise
High time it were to commit suicide.

That’s what one does:
One shoulders himself up and crawls down to the creek
Where one with his molds poisons the waters,
So that when the wry snipers try to imbibe their jostling inimical molecules
In scorn their teeth explode.

Ah the opalescent triggers of enhanced neglect!
Ah the scruffy shawls that slither in your mom’s longing window!
Ah the sooty tusks and rummaging warts of your hog of a dad of yore!
Ah the shame, ah the moist erasure of your wife, ah, ah, ah,
As she sees in teary reverence
Those that their duty took as a sacred job to implement,
Never to shirk…!

The indictment went on for an hour or two more;
The room rang with high-falutin’ rants.
I’d say it went, I’d say it rang,
As clubbed little beetles
Our gonged ears shrunken cowered,
My, and it did, did it, indeed!

Conyarree, though, stood his ground.
A gray barnacle; smoother, clean-shaven:
A gale-beaten limpet obdurate in his destiny,
Enduring that hell and any one else to come.

No, somberly, Conyarree never spoke.
Clammed down as a clam whose claws had no clout.

Throve the bullets in a race to reach his heart.
The wages of halving had to be paid by all and each,
With or without a soul to reckon with,
The laws being universally written someplace beyond the sky.

The god-forsaken haunts, the poverty-stricken slums,
From whence the dead soldiers hied
Were archaic scars in his blue-and-red silks
As with the allure of a twelve-year old sprite
He, nothing timorous, climbed up the clouds.

[@more@]
Desactiva els comentaris
18 setembre 2006
Braç i Llac a l’ergàstul ans l’afusellament
Filed under: General — heroi hodiern @ 1:32 Edit This



Robert Braç i Llac (també Robert Brasillac): Joiells (1945)

Joiells

Mai he tinguts joiells
Ni anells, ni cadenetes als punys,
Són coses mal vistes a ca nostra
Mes ara em fiquen la cadena als peus

Hom diu que això no és prou baronívol,
Són fet per a les noies el joiells
Mes avui com es fa
Que m'han ficat la cadena als turmells?

Cal conèixer-ho prou tot
Cal tindre curiositat per allò nou:
Estrany és l'hàbit que hom m'imposa
I estrambòtica la doble armella.

És fred el mur i la sopa magra
Mes m'adreç envant, el cap ben alt,
Ressonant com un rei negre
Adornat amb el seus joiells de ferro.

O:

Joiells

Mai joiells ni anells he tinguts,
Ni als punys polseres ens hi veus.
Trobem que són xarons embuts –
Ara em collen el cep als peus.

Tot això no és gens baronívol;
Per a les noies els joiells;
Mes avui com es fa, donívols,
Que em foten la corma als turmells?

Reconec que mai no ets prou savi,
És bo ésser curiós amb el nou,
Mes estrany és l’hàbit que em clavin,
Repugnant el jou que em clou.

Minestra magra – i fred mur,
Mes ple d’urc avenç, i ja us fotreu,
Rei negre, de qui retruny dur
Tant de joiell de ferro arreu.





[@more@]
Desactiva els comentaris
8 setembre 2006
Brautigan a l’ascensor
Filed under: General — heroi hodiern @ 1:30 Edit This



Richard Brautigan (1976)

Dins l’ascensor qui davalla

Al pis dissetè, un blanc hi entra;
És prou vellarra, prou grassot;
Va molt mudat, es vesteix sense plànyer la despesa.

Li dic, amicalment, que com va
La cosa? Respon: Anar fent.

Llavors es guaita amb molt de compte
Com vaig vestit.

Gens mudat; la meua roba no és pas cara.
De fet, crec que la sabata que duu al peu
Esquerre ja val més que tot el que duc damunt.

Per part seua, doncs, ja s’ha acabada
La conversa.

No sé pas si se n’adona que tant l’un
Com l’altre anem avall, i que això dels
Vestits, en pic han passats uns quants
Milers d’anys que ets mort, pinten zero.

Es pensa, estranyament, tantost som baix
De tot i s’obre la porta de l’ascensor
Que, bo i sortint-hi, tant ell com jo anem
A indrets ben diferents.





[@more@]
Desactiva els comentaris
17 agost 2006
Ah, i els corbs qui beuen al cor
Filed under: General — heroi hodiern @ 5:35 Edit This

El corb d’en Poe, el de n’Elder…

El corb d’en Poe, el de n’Elder…, el d’en Pearl, el d’en Bennett, el d’en Bisbe Gratulls… Ah, i els corbs qui beuen al cor de l’escut de Corbins!

Tant se val, som-hi.

Veig de la Janet Maslin a The New York Times, del 5 juny 2006, la crítica a The Poe Shadow, d’en Matthew Pearl.

Hi diu: El protagonista, un tal Quentin Clark, és un admirador fervent d’en Poe – diríeu una d’aquestes seguidores afal·leradetes i adelerades de qualque banda de rock. En Quentin ha recacejat com una puça cadascun dels texts d’en Poe… Es demana: “Si el corb es posa damunt la porta de la cambra…, tanmateix, doncs, com pot la llàntia [de damunt la taula] ficar’s al seu darrere de tal faisó que pugui llençar’n l’ombra al terra de la cambra…?”

–———————————

Parlant doncs d’ombres…

Això és de riure. I el fals maldecap és vell qui-sap-lo. No diuen on ho han trobat, però fa anys que per exemple eu ho havia vist a A parody anthology (1904) (ed. Carolyn Wells).

–————————————-

Una paròdia de John Bennett.



[ací ho ficava estona ha; hi toquen.]]

Allò que desficiava el corb d’en Poe

Ves que en Poe això pogués, tornar, per vils torçons pres,
A aquest món fosc i despès, a aquesta nit que devers
Mitjanit és fosca i mitja, plena de densa calitja,
Com mal xerric de politja, aquella veu que s’enferritja,
Sentiria que de la tarja baixa com xarxa que enxarxa
“Mai més, mai més!” – s’escridassa.

“–Tu, corb de caldéu, bagassa! Maleita negra carcassa!
Què tornes a fer per ci…?!” Fa en Poe, qui el veié morir.
I el corb llavors el burxava, i li deia amb mala bava:
“–Capdecony ara t’ho dic, perquè amb mala bava i nic,
T’entrevinc els teguments; fora vans arguments,
Ho faig perquè em fots ja massa!

“Quaranta-vuit anys ja fa, i pas puc no hi consirar…
Com es fa que cap poeta s’escossi tan tort de veta…?
Com pot el llum de la taula, vejats condemnada faula,
A quina carbassa cap, des de baix enviar l’ombrassa
Cap a terra, com sóc dalt, assegut al cap del bust
A l’alta tarja de fusta…!”

Pobre d’en Poe, mig malalt, cloc-piu, somort pel disgust,
Veuríem potser que es tusta el clatell, i que s’ajusta
El coixí on jeu i somica, i més tard que al corb explica:
“Tifejava com un gall, o era el món cap per avall;
Cagarel·la rai haguérem, mes, sent que a mitjanit érem,
Cap per avall, i prou férem.”

–————————————–

Estudiant una miqueta el corb, potser era la lluna, la celístia, un llum de davant casa que s’escolava per la tarja…? Com en aqueixa imatge que (em semblava que) recordava de “Mad” (i que ara veig que la llum no ve de la tarja, mes d’un llum o llàntia penjat al trebol)…

És la llum doncs que ve de fora…? I enlloc no diu (tot i que gairebé tothom suposa) que el llum d’on venia la llum era damunt la taula.

Podria ésser al sostre, com dic. Penjat com en l’imatge que pos d’en Bill (o Will, com signa de cops) Elder. El magnífic Elder. A “Mad”, febrer, 1954.

–————————————–

Això (sols i prou!) diu el poema de la llum de la llàntia:

1. On the cushion's velvet lining that the lamplight gloated o'er,
But whose velvet violet lining with the lamplight gloating o'er
She shall press, ah, nevermore!

[Damunt la coixinera de vellut que embolica el coixí la llum s’enfureix,
Vellut de coixinera on la llum del llum amb ulls ardents es posa
I que ella no tocarà mai pus!]

2. Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
Leave my loneliness unbroken! — quit the bust above my door!
Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!”

Quoth the Raven, “Nevermore.”

[Cap ploma negra no em deixis de penyora de la mentida que em dius!
Jaqueix el meu entotsolament en pau – i fuig del bust de damunt la porta!
Treu-me el bec que m’enfonses al cor, i fot el camp de la porta!

Digué el corb: “A la merda, noi!”]

3. And the lamplight o'er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow that lies floating on the floor
Shall be lifted,—nevermore!

[I la llum del llum damunt el corb llença la seua ombra damunt terra;
La meua ànima alhora d’aqueixa ombra que sura per terra
No l’aixecarà mai més ni déu!]

–———————————————-

Així que… Ves.

[@more@]
Desactiva els comentaris
15 agost 2006
Personatge de foc
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:40 Edit This


Fia-te’n dels morts

[episodi somiat per Denis Saurat, traslladat ara pel bisbe Gratulls]

Un hom sortí de nit a buidar els budells. Feia tres dies que la seva dona s’havia morta. Cap on vivim, pels llogarrets on som, no hi tenim ni comuna; el nostre canfelip és el camp; de nits, fora, de cops t’agafa por. El que fas, t’enduus que t’acompanyo un infant, o un gos, un ase fins i tot, qualsevol qui sigo viu.

Car, de fet, a la foscor de qui tens por és dels morts. I així, qualsevol individu amb vida, ni que només fos un ase, doncs, et protegeix. Tret que és clar, aquest hom que dic aquella nit no tenia gens de por; i s’estimava tant la seva dona! Tot arrupidet, ambtant, li queien les llàgrimes!

I plorant, plorant, pregava, i deia, tot fluixet, adreçant-se a la morta: “Torna’m, torna’m, si et plau, estimada; torna’m, que sense tu no puc…!”

Així érem, i tot de sobte va sentir, venint de molt lluny, un espinguet esfereïdor. Era la veu de la seva dona que deia: “Ara arribi, ara hi sóc!”

L’hom va aturar de prémer en sec, va parar l’orella, i va sentir la veu escardalenca molt més a prop: “Arribi, arribi, gairebé ja hi sóc!”

Quina por l’arrapà, pobre hom! S’aixecà els pantalons i arrencà a córrer vers el mas. Com una regatera que trepitgés cada cop més ferm, darrere seu qualcú corria cap a ell amb més i més embranzida. Per sort, féu cap a la porta del mas a l’instant just on l’ombra ja el trapava. Va tancar la porta, va fer espetegar el forrellat, i es va esfondrar allí mateix, com fulminat a mort.

L’endemà dematí recobrà el coneixement i se n’adonà immediatament de la mà cremada a la porta, com si un personatge de foc l’hi hagués posada. Tot el poble en va veure la marca. Belleu encara hi és i tot.

[@more@]
Desactiva els comentaris
1 agost 2006
1931 i 1962
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:48 Edit This


Na Rut

Des de la platja hem vista arribar la mola immensa
Del transatlàntic. El port petit no en donava l’abast.
Oidà el precari embalum; manoi, avui fotrem goig.
Sorra blanca, buc fosc; tots els passatgers, barrets
Blancs al cap, homes i dones, embarrancats. Els dos
Fumerals negres del vaixell en un cel tot blanc. Amb una
Barqueta, de sis en sis, us vindrem a cercar i us tornarem
A ficar a dins, gossets i tot. La tripulació tota de blanc us
Saluda des de les baranes dels tres balcons. Impressionant.
No ens en sabem estar, els tornem les salutacions; alguns
Adu juguem a aplaudir’ls. Dos ninots fan l’enze. Llibant,
Llibant! Te’n cal gaire? “Carallot, ja gens (ofegat).” O
La sàgola al coll (ormeig escorredor): Estreba, no estrebos
(Es fa l’escanyat). “Prou de rampoines, marrecs.” Tiben els músculs.
Ultracuidats de debò, uns plagues de pronòstic; qualque cosac
De vacances el veig prémer els punys.

“Ens plevim”, diu
L’altaveu, “a reconquerir d’ençà d’ara mateix la vostra estima.
No volem pas que ens vulgueu greuge, no volem que de naltres
Prengueu cap mena de susany, ni que dingú més no esdevingo
Apoplèctic en un temperi d’objectes que volen amunt i avall.
Que s’acabo, doncs, el guirigall; si sabíeu quin segriny no
Portàem, quines cares de pena no fotíem tots plegats, quan
El maleït mascaret ens empantanegae ans enfangae,
Naltres, èpics, ètics, sobretot estoics,
Tanmateix trempats; malgrat la maltempsada
Que ens rau, prou descloiem escotilló amunt de vint-i-un botons,
Somrients i caragrats — a què juen aquests? (burxae algun
Llengut), em sembla que duen una pilma de caldéu damunt,
O, si això no, és, doncs, que els potiners van drogats —.
I nogensmenys, banaus, prou
Havíem començats d’esfonsar’ns! Anàem de sotsobre; del nostre
Luxós, bufonet, clofoll de nou, ja en fèiem sense d’altres
Compliments un altre esgarrifós derelicte. Per la nostra
Perspicàcia, heu evacuats (osta!) a temps. I tot i que l’aigua
En la foscor desenvolupa menys bacteris, ja em direu a qui
Li abelleix de juar ara una botifarra eterna ja no dic amb
Escórpores, barracudes, morenes, candirus, llamprees i raps,
Sinó amb els encara més lletgets llogaters batipelàgics,
Tothora a parelletes, muller i nyicris marit llepacrester,
Amb llurs apèndixs pescaires i xanques i llanternetes,
Qui llavors, galdosos espectres, ens sorrarien els cellers.
I valtres de veïns pel que durés la partida, cavà? La qüestió
Que el moment no vol broma; home, baril, taujà i de bon fel
A tot llop de mar prou li és ops d’ésser, sobretot davant
La greutat abassegadora del perill tot d’una present; ara,
Altrament, cap mariner de secà, ni estrateg de nyigui-nyogui
Aitampoc no pot vindre’ns a tocar la pera a deshora, no fa?
Ves, vet ací per què us ha calgut desallotjar la closca
Ni que fos provisionalment. I sobraen de totes totes comentaris
De nyèbit sense dos dits de cervell. Estoicisme quan cal, és
El mot. Dels malparlers ni cas. Naltres per feina. I ara ja hi
Som: tot adreçat ans endreçat: una amor. Taulells de la cuina,
Taules i cadires del menjador: impol·lut, i acunçat per a
Servir-hi el tec que a cascú més li convingo. Baril, talla,
Engega, i tararat.”

Els cambrers, tots de blanc, teixidors de
Somnis, dibuixen un delta i, d’àpex a base, harmònics rai,
Croquisen claus de jiu-jitsu.

Ahir vaig perdre el tel, com se’n
Diu, l’himen. Ara, jaguda a coberta damunt aquesta gandula
De vímets, una flassada burella fins al coll, somíïc un món
De vesc—

La pluja és vesc, les brèndoles són vesc, i el tiberi i les
Ombres; i els pops i els platerets i la llimutja, i els escuradents;
Guants de vesc, ulleres envescades, la nuvolada és
Vesc, i els ocells; i els vims i el vernís als vims;
I els ulls de bou i les reixes, si ara les tocava, foren vesc; els
Vèrtexs, el vaixell mateix, les persianes, les ombrel·les, els ampits,
Els pneumàtics per a estòrcer’ns del naufraig (això rai), els
Gonfanons, l’aigua de l’oceà, la consistència del niell més escrú,
Els crancs, el Solell entelat, pertot arreu, el vesc, el vesc.

Què fums? (fa el meu home), aixeca’t, vols?

Au que et retrataré: una dona de gençor ans de gerdor aitan
Paleses poc les trobaria ningú al món novament (i el que no és
Al món no és aumon, cavà? I l’instant s’escola en gens d’estona;
I allò que era al punt dolç encontinent s’ha fet malbé; ça com
Lla, fiquem’ns-hi bé), cal jaquir’n
Per a gernacions postremes el corprenent testimoni.

Em repenj
A la barana, d’esquena a la ruixa de les ones, el meu vestit
De bany negre contra el cel blanc de bromes baixes; el capell
Blanc me’l fic davant la carranxa; aquesta tela s’hi enganxa
I dibuixa clarament l’esquerda del cony perplex; així mateix
D’esquena al brogir del drac marítim, de cua d’ull un cambrer,
Braços plegats davant l’estómac, em guaita els pits, estranyament
Caiguts alhora degut a la positura que prenc en haver ficats
Tots dos colzes al guardamà de la barana i també a aquests
Trists banyadors de mil nou-cents trenta-u que, per comptes
D’estintolar re, sí bé, a l’inrevés. Un vell, sota la flassada,
Damunt la gandula, se la pela esmeperdudament. És que totes
Les dones ho ensenyem tot. Em tomb d’esquena per plorar de
Gust. Se sondrolla el monstre i em repenj a l’horitzó del cel.
Ací on em veieu, esgavellada i esvellegada, xipòtola, tota
De parracs i cassigalls, vull ésser la nàufraga qui del seu
Illot no vol pas ja tornar mai.

Tomba’t i somriu, dona, què
Et pruu!

Sí, senyora, tombo’s i somrigo, què li ha de pruir,
Prou pot, no sap? (em fa un capità bo i volant), felicitat així
Es pensa belleu que mai pus la tornarà a escunçar?

I raó rai
Que tenia, el malparit.

“Visitem-ne si més no els monuments”, m’a-
Tia el meu home bo i fent el paperet. Cara de fava, militar
Elegant amb un esdevenidor fenyut a la bestreta (pastat,
Mastegat i paït), “prou tindràs jorns de romandre entre quatre
Parets gomboldant el gosset.” I doncs, palanca avall, em
Retall, nou gep, al sotacel. Abric de pells, barret, sabates
Negres de taló alt. Columnes, monòlits, pantalons. Frígida,
Flors dels cirerers. Estany, la bossa negra, peixets. Farbalans
Blancs al coll, un afiblall de brillants, “corda’t l’abric”; es
Lleva el barret, un cop d’aire el despentina; estossega;
Esguarda el rellotge. “Som-hi, noia, que no ens tàncon fora,
Hora de tornar.”


La pau del raor a la caròtida: (en flueix, silent, fluix; fluix silent flueix-ne; silent, fluix en flueix)

De primer corrc fins que no puc dir fava; en acabat,
Penjat, per les empenyes, d’una branca del faig
De vora l’eixida de casa, em fic cap per avall
Una estoneta – ara que haig mig recobrat el bleix,
Em llenç a fer capitombes part damunt l’herbei i
A enfilar espirals com els esquirols amunt i avall
Dels troncs dels pins fins que els otòlits, delmats,
Ujats de fer figa, al capdavall no diuen prou i em
Lliuren als benifets de la apesantor més perfecta.

Marejadet rai, tanmateix.

Sense toxines a hores d’ara, ressuades
Cloells, albellons avall – mort tot entec mig incoat,
Incipient – esclet, lliure de tot nòlit (en el sentit de càrrec) -
Corprès únicament:
Lleu vertigen davant el miratge dels horts
Estesos horitzons enllà – la capacitat d’absorbir fortment
Acrescuda:
I doncs, savi potencialment, més que no pas
Mai fins ara.

Ragut naturalment per l’intempèrie; rude cabra
El tit – secardí, mitja canyiula, tot nirvi, el cuir
Diríeu que adobat – supervivint, règeu quan cal i, si doncs
No, subtil – menjant com un cavall tota mena de recapte
Salvatgí, de renadiu, que conquereix les petjades de voludes
Meselles i d’extints ramats
I adu oblitera arreu pols i calçobre:
Romanents de fasts obsolets; estrafent el bisbetó
Gat qui mogut per pixeres instantànies
Bateja ans beneeix pluges i fonts -
Ausades, clapant quan s’escau en caus pregons
(D’on com n’Anteu, em llev refet, aeri, gens esclafat),
Em captinc tot plegat no pas com cap cap de bestiar
Tanmateix condemnat: humilment
Retut, doncs, capjup, ullcot, gairebé somicant…

No pas: car és
Ara que bram i braic, i és ara que em pos a trempar
Com un taur, i ara on envesteixc, barrinaire, perforaire,
Esportel­lador. Mal renec d’obstacles, i tant! -
Ras els fot tots daltabaix.

Lleix parracs de perpunts pels
Esbarzers; això, rai, puc anar si cal nu.
L’únic que no pot mancar’m,
Com recomanà fra Ginebró mateix, ep, és
Bon calcer. Llavors ja hi sóc: des de l’estació de Binèfa(r)
(Cap R final no ha d’impedir’ns la sinalefa) fins al Gaió
Tinc el tram que més de dolç enyor m’aixeca. Cal celebrâ-ho:
Ben mudadet, doncs.

L’oreig ens duu un tro remot; el rostoll
Per on cogullades i aloses es lliuren de ferm a l’espigoleig
S’esgarrifa com la pell d’un animal immens; dos verderols
Qui belleu festejaven a la branca més alta d’un trèmol
Solitari tot d’una s’esvaloten, criden altafulla i s’envolen
Fumeral amunt, on esdevenen àligues metàl·liques, per a les
Quals mai cap remçó o remença no serà prou;
Tots els meus veïns
Invisívols avien oblics esbufecs de por; l’íncipit de la
Correguda els pren a mig escaguissar’s; al tit, com
Per a en Proteu, cap àlibi no ens és pas ops, mestres
De l’infiltració – som-hi, doncs, marrecs, terra cremada
Enrere mans i braços hi caplleven, d’esquelets -
Escandalléssim pólvores i fems, sorres espeterregaires -
La moto brunz,
Ultrapassa a betzef nòlits no gaire experimentats de pansits
Traginers, botides rentadores als marges, pipiolis, passerells,
Dins tartanes ranques on els cops de colze s’esdevenen
Sense treva, amb la mateixa alacritat que dins una llauneta
Amb tartranys – planys i gemecs que han rebotuts pels cuirs
D’elefants on s’abillen els turons esfereeixen els xais,
Fan braire les someres, eixoriveixen eixams qui ixen de clots
Insospitats – raneres empaiten sanglots, que empaiten
Flastomies guturals que blasmen ara caquèxies adés barbs
Espontanis, llúpies veloces, sobtades menjaós; hom
Esdevé ja esquer de detrívor, d’estercoraire, de copròfag,
De sapròfit, i prou. Ençà, la meua ombra: de gegant.

Cap ferrat, m’haig calat l’elm, n’he tancats tots els
Forrellats, on es rovellen i fonen per a l’eternitat.
Crideu el manyà quan seré mort: quan desembolicareu
Les paques, què hi trobeu, rere les antiparres
(Tan destrenyudes gairebé opaques) de l’estrenu cavaller?
Els seus ulls:
Dos ous ferrats, tiberi inabastívol – llepolia en gàbia
On sempre, voltors, us agafeu els dits. El capmall
Regalimós de vesc de paranys. El vestit, elàstic,
D’electre. Inconsútil, sense pedaços ni sargits. La capa
Proteica, ja ho haig dit: flassades d’estam i samitell,
Cisclatons volants que em disfressen dels animals de qui
Esdevinc la larva impertèrrita: sóc l’isard, el lleó,
El boc, l’ermini i el tauró, tostemps remuntant l’acte
Gratuït del paisatge.

Amb cada giravolt, inicíïc la recta
Darrera, tothora maldant per fer cap, esgarrapant segons
Al cronòmetre. I que quants de tombs no hi faig? N’hi faig
Pel cap baix vuitanta; ara, us dic, sense cap mena de
Presumpció ni ultracuidança, que prou podria fer’n molts
Més; car sempre se m’escalfa a la banda, a trenc d’eixir
I rellevar’m, un altre dels meus obsedits disfressats:
Acrobàtics
Avatars, bells animals qui covaven com bolets
Sots les fagedes,
Sempre a l’aguait. Si es desclou amb terrabastall la fullaraca,
Ix, àvid, el nou assassí. A l’insabuda ets pell, coltell o
Ullal a la caròtida; colgat, el vit et creix com circell:
Pòl·lens com sèmens s’esbarrien per les sorres, on germinen,
Fets gràvids, mants conys de codonyac; muricecs de raça
Gegantina venim a beure’n les flors – vèrtex lletós
D’un xuclador:
Estimet de sogra, vós.

Pigmeus mecànics, esbarts i esbarts qui s’esmunyen
Per les bagues; règeus eunucs, només blegats
Pels sengles geps
Que han de traginar, vestigis d’avials vergassades: “llas”,
Es planyen en chor, a tall de fileres empederes,
Petaneres (puta catipèn), de monjos repugnants, “com
Batre, doncs, aqueixa pusil·lanimitat que ens
Aclapara?”; sovint no poden ni amb l’empesa de
La pròpia roba, jotflic,
Burell encarcarat que ens fa de tomba portívola, i quan el sés
S’escau que ens pruu, ops ens és de gratar’ns acer,
Cada cagalló
Una vedruna fòssil d’aqueix calvari.
Tinguéssiu prou vergonya,
Avorríssiu l’immensa, imperdonívola obscenitat de barganyar
La vostra angoixa per la merdosa compassió d’altri ni per
Cap altra mena de guany gravat
Pel nòlit d’un nelet abassegador;
Fóssiu persones, no pas nàquisses pelleringues si fa no fot
Antropomòrfiques farcides amb dogmes, supersticions, pors i
Idolatries; cagueu’s-e cosserament en tots els déus, deesses
I ninotets; vulgueu’s-e esclets i sencers,
Franyent, enfremunant,
Com l’escodaire ferm, les àncores de glaç que us fermen a
L’esclavatge del prec – cascú és elleix: sull, autònom,
Estort, tot un món en equilibri, recta estiba i seny.

Pigmees mecàniques part
Les vores: llur gest invita a l’idil·li entre munts d’albercocs
Al concert de les cigales – esdevens colgafocs dins llur iglú,
On et gombolden entre vels dementre que duro la vetlla:
Aclofi-s’hi, rabegi’s en la llet calda sense recança (poc tinc
Marrecs, i si en tinc els esclaf com llimacs, hàbil
Marmanyera); ara que l’acabi de rentar, li faig les fregues
Que càlgon, natges colrades, de pa de pessic: mu! Gent
Mecànica dels poblets qui ix a ullar’ns abans de no tornar-se’n
Dins la closca – atès tanmateix que no tenen instruccions
Per a llur ús, pas de llarg sense dir re.

A contraclaroreta
Dels ocres del capvespre ploia pellofeta dels borrons dels
Faigs; bufava, suau, el llebeig: s’enduia els borrallons
A embussar veus i lladrucs, es ficava pels finestrucs i,
Ausades, dins bordes i rafals, hi embussa orificis porucs;
Hom ou esternuts, oïssos, aüirs, i cuita a fugir, foraster
Esgarriat, no fos cas que hom encara l’inclogués, d’estranquis
O per malnàs, en aquell capbreu de malalts a mig podrir.

Enllà d’un àmbit acústic infecciós, accelera, es diu, a tota
Màquina i rebombori, cap a l’erm pus sanitós,
Atmosfera pollosa
I arnada que et fibla amb cobejança; lluny dels verins, oh,
Tasca hercúlia, enfonya ton tascó rovellat ben endins, a una
Velocitat de bòlid; ascla, desballesta, simptomàticament
Iconoclasta, esberla en escreix i tramet al carall tota llata
I llistó de tanques i vergats que enclouen el reialme contagiós
Del galliner (i el gallina més corromput i enze que hi foto,
Com sempre, de rei) – il·lès, avença devers el vaccí de l’aire
Fresc – oli en un llum: cap espinac de ferro no et destreny
Ni frany pneumàtics, llandes ni rodes, car ara menes un tanc
Que engeges aitantost amb la marxa més rítmica, hò, i
Eixelebradament esbalandraire -
I si gosa cap gos ni pseudohumà
Esvaïdament i decrèpits encara d’inhibir’m i adu aturar’m,
Amb l’esperó, al primer li esbocín el carpó, i al segon li esbotz
Les llúpies de les galtes, els mels i el front: “Pots demanar
Socors, estruç, si tothom rau arreu
Amb l’arrossegada, rosegada
Cua rosegant-se ben rostada”:
Qualsevol marrec qui gosés sortir
I plantar’m cara ara, prou fóra en un tres i no res
Adob de camí:
De lluny, palterada de mula que tanmateix una orquestra
D’apergaminats paràsits va paint de mantinent sense anc
Aturar’s a torcar’s la cara, car part de per ací es veu
Que enlloc aumon, sinó de carnús i farnat sobtats,
Ningú no mai
No s’atipava gaire. Pels mainells dels finestrucs penjaven
Baves d’esclaus eunucs; estridents i porucs, eixien de cellers
I soterranis gemecs i precs (hi escoltaves sovint sincopacions
Estranyes, com ara si llegien a cient partitures de sincopats,
Cada sanglot un signe, i un altre per cada ruflet i xerric i
Xarrup de mocs: arna d’abelles, on a cada vagarro li cremaves
Amb un misto el cul: l’àmec s’encén, cauen com dòminos
els brescs) – espectres estercoraris emergeixen famolencs -
Com esglaiar’ls?

Travesses a tota erra la bòbila: volen padellassos i esdernecs;
Mestre escudeller, fet un emuntori fumós, voldria esbombar
El greuge, mes quan veu que se les heu, pigmeu, amb el més
Decorat dels qui mai pertangueren a la nissaga del gegants,
S’engargussa, molt maleït, amb el cautxú estopenc de cada
Llengua – agres rots: “Esdevinguéssim-li els pus sol·lícits
Aplegapets”, recomana, batlle en funcions, i tota la cleda
S’esvalota a tirar’m floretes, ara que sóc lluny, a l’alçària
Del llogarret veí. De la fàbrica de llaunes, ixen amb llànties
Enceses a veure la professó; atapeeixen les vores
Del recorregut,
Agenolladets: “Venim amb taloges, saliveta i cimentet, per tal
D’acunçar en acabat els clots i sots ans els avencs que gícon
Les ferradures de la teua esfereïdora cavalcadura, colcador
Qui sacralitzem encontinent, car (oi, ca?) qui més qui menys
Tothom gaudeix de l’olor de qui ens envaeix, de seguida d’allò
Més ens hi fem (ens fem tostemps – en una escaient
Relació lacais/prohom, ep, és clar – amb qui reïx
A ullprendre’ns
Aitan corsecadorament, déu-n’hi-doneret, hò, i tant,
Car ben poc n’estem acostumadets) i adu voldríem de totes
Totes que aitambé s’hi ancorés” – s’han vists adu
Constrenyuts a treure els faristols – s’obsedeixen a
Ensabonar’t;
Amb quin jazz cacofònic no et marejaran?
Proceeix, proceeix, em dic, a tota velocitat;
Només quan trenques en escreix la pau dels antics cemintiris,
On els morts ja són ben arrelats, pots afluixar i guaitar
Cap endarrere l’estesa de la desfeta: vaig primer: molt
Destacat.

Garfis boteruts al manillar – la calamarsada diu
Pilotetes de golf – de cua d’ull espíïc el penya-segat -
Com trumfes em cauen al vult les pedres del cel – boira i
Ferum em fan anar tort – dalt el turó hi trobareu conglat -
Aixec la manxa, virtuós, per ço que s’hi estavello un llamp -
Hereu lluent, trepoll estreps, faig escarritxar les dents,
Un ròssec dens de fum m’empaita amb faç de drac furient
Qui ensumés en la foscor la flaire del drut massa escalfadet -
Quin altre truc no s’empesca per tal d’heure’m tot ras? Vol
Cruspî-se’m amanit amb crémor i safrà; vol-se’m embaular
Sobtadament i astoradora al revolt d’una drecera bare -
Ah, filldeputa, que et conec – potser fóra hora de plegar veles
Un instant…

Ardit, massa gosat, inconscient (jagut que sóc
A l’ombra d’un xiprer), a trenc de matinada en Cac vol
Fatigar’m la moto; no fotràs pas, garneu: Quan hi aneu, ja
En tornc – fet i dit, abans no xapescos, jo que t’agaf
De cop-descuit per les pilotetes de golf (badoc, per les
Bales de fang de jugar a pam-i-toc) i, amb un dit al melic,
De dalt a baix t’estrip. Ara amb qui més bitllarem l’infernet?
Al primer xorc qui el defenso, qualsevol altre nyicris qui
Veig, clava a la calba, doncs – ep, clau al cervell, som-hi,
Heus, llas, un altre crani féu carraix, ja ho veus – carall
De déu, aquest hom per on circula feina rai per al fuster -
Ni saludador ni adobant escuncen remei per als desmanegats
De soca-rel – arruix sense amollar-hi
Pus pregueres ni renecs.

Sol al davant, abassegador romanc fins al jorn on expiraré
.
Aquesta és la perspectiva: horitzons a lloure, anfractuositats
A tots ops, cel esclet, arpons a les mans i, coll avall,
Un llamp.

I, coll avall, un llamp; pel bagueny de la Gessa,
Entre espadats i romegueres, l’heroi fosc hi està a les onze:
Revera, hi sóc com un pegat; em dic: Penja, doncs, i som-hi;
Car podé hi som de més; l’atleta vidu, doncs, se’n torna
Part damunt l’userda; antic adelitat (ho reconec), ja no estic
Tanmateix per a aqueixes frasques – l’adelitat qui fui no es
Deleix pas com un boig per a gaudir i xalar’s, ans suaument
Pren delit en tot allò que duu un cert plaer si fa no llegut,
Comcaleret.

De sobte, en orrupte, quin altre plany letàrgic no ve
A tallar’m el pas? Guait des de dalt com
Pel viaranyet s’esmuny
Com ara relliscant amb mònita per un embull de teranyines
Un seguici abciac: són deu o dotze entre el vernís dels vímets,
Com esquer fastigós de parany, o brell per al falcó qui só.

Salvatgement, els oronells del meu gànguil s’escanyen
I eixamplen i expulsen ruflets que sorollen la noguera sots
La qual hem pres recer – quan així s’enfelloneix
Amb prou feines
Si mai el puc servar: No t’ireixos per tan poca cosa, home,
Li dic – si ens toquen massa la pera, aviat
N’haurem enfitorada
Cap al cóm de les verres la fornada sencera. Car prou semblen
Ja que surtin cremats – preses, no pas de xocolata, d’estalzí
Ennuegós. Cascú amb el seu barnús de dol, ple de pedaços
I culcosits que esgarrifances i tremolins solquen a manès
Com venes de llúpia que volguessin esclatar. El pus lleig,
Boterut i esparracat de tots mena la tirallonga de xerri:
És el pontífex qui sebolleix – duu, falcats al cinyell, la pala
I l’aixada, i a coll-i-be, embolicada en una mortalla prima
Com la boira, molt escarransideta, la xiqueta adormida
Qui hom, llas, espletarà, mitjançant sacrifici, per a coldre
Qualque altra idea repugnant d’essència ultranatural; en
Acabat, de nou assassins de fresc, en beurem la sang negra,
On neden, espessos, els gèrmens del còlera, i ens rebolcarem
Dins les falgueres i les alfàbregues, ens esfonsarem en el
Rabeig de reglament, atacats de trempreres i de carderes,
Presos d’arrets i de verrinys, fins que al darrer col×lapse
El brou molt immund de tots els nostres nelets no es quallo.

Passem de llarg, doncs. No em vingueu pas a emprenyar amb
La vostra moralitat d’eunucs venuts al capellanum pudent;
Me’ls pas tots per la punta la fava. Breu indústria, i
Ja n’hem jaquida enrere tota la tragitosa gamma. O m’err?
Lladrucs de gossos rabiüts. Allò que semblaven illots
Lluents part damunt l’eixut: cranis rostats pel Solell.
Hosts de tàvecs se m’embranquen per les crins, la closca
Em treu espurnes; un mosquit se’ns fica a l’ull, on
S’eixarreeix com cagallonet de peix. De trascantó,
Eunuc feixuc qui perd el bleix si em diu: “Vigila on et fots.”
No li’n deman pas clarícies, li esfonz directament
Ambdòs ulls.

A la dreta de la cruïlla, la tieta Cepció em para el mocador
Xop de qualque lletovari líquid fet amb sucs de lluernes i
D’orquídies i m’atia: Som-hi, xiquet; així m’agrades,
Campió, mossega-li l’ull, oidà, i fort, uix; ara, amb el
Glavi encès, gladiador, escapça els gladiols massa grassos
De la conformitat i seràs tostemps recordat en estàtues
Itifàl·liques pels qui descobriren noves llibertats ans
Benaurances enllà dels viaranys fins llavors aitan
Esglaiadors que tu tanmateix manves els fressares. A
L’esquerra, la tieta Assumpta s’acarona els pits i,
Proferint-me
Ensems en un estoig comprimits de saba de gep i encenalls
De petges de tron i de balancí per tal que me’ls hi refregui
On mai m’hi agafi cap pruïja, respon entre panteix i panteix:
T’esperon amb totes les de la llei que per comptes de perdre’t
En atzucacs ximplets amb pistoletes i dramots, on el resultat
Esdevé sempre desganada eixorquia
D’orgasme sanguinolent,
T’emmagatzemos als fonaments abissals d’una família, d’on
Una bastida pugo pujâ’s-hi en la qual es garanteix lloc
Per a tothom de la teua vasta nissaga agraïda, on, qui sap,
Podé, mig embastat, (hi) rau adu algun batlle qui batllirà
Impecable amusades nacions, i no cal pas dir
Ça i lla pler de metges, advocats, ministres i hierofants.

I com la negra guardiana qui de llavis magnífics
Se m’atansa a agomboldar’m, i a qui deman un petó
(Come on, give us a kiss, I’ve a mint in my mouth),
Tret que només m’esfonsa el nas humidet al clot
Del coll (com qualsevol altra gata moixa qui es fa
L’estreta ans l’estrup), vol que, mort, no em confongui
De mort, quan sóc al turó paradisíac dels morts, on
Tot són ara enraonades explicacions de postmòrtem
I de prou-bon-record-en-tinc i de si-no-fos.

“Tieta Sumpta, bruna beutat, no t’hi confondré pas.”
Era aleshores petitó i havia volgut saltar daltabaix
D’un pont molt alt, a tall de moix, i tanmateix m’havia
Romput un pilot d’ossos, i, tot en tot, cuidava anar
Abans al turó pacífic i herbat on en acabat peixem, filosòfics,
Que no pas cap de mes tietes, adu na Rut, ara
Hipotètica, qui de moment no compta, i
De qui se li anaven desbotonant els botons de la leucèmia
Fins que la carn li queia de l’esquelet, o viceversa.

“Home, ves”, em diu avui, “pots anar a fer un tomb
Ara i adés: hores de lleure una mica massa palès tothom
Ha de tindre-les, sobretot un pare aitan carregat; jeus amb
La meuca qui et vexa, et baralles amb el drut qui t’estomaca
I qui amb el raor voldria escapçar’t, i, és clar,
Prou tornes més enyorat i sobirà: te n’adones que a casa
Ensems gaudies i del tot impunement d’autoritat bruta
I de constrenyuda, compel·lida adoració: dona i minyons
De franc t’afalagaven i obeïen, ço que al
Capdavall t’omple el coratge de traces de serrall o de
Paradís de secà – només adesiara sogra i veïnes t’enverinen
El pou, llimacs a l’enciam, els consuetudinaris dos o tres
Corcs qui et corquen les altrament ben frondoses flors i violes,
Ves, això rai, prou pots, ja saps que fins als rius de llet
De cabra i mel de cops hi suren taps – apitra i tant se val -
Au, doncs, prou! Em cag en sèu, prou has fet sort:
Ja et tinc una xicarrona agullada, recta, xiroia, ampla de
Malucs; doncs: criadora, talment estergideta de ta mare,
Bufoneta aitambé i, això hò, tota abocada a la feinota. Véns?”

Putes bruixes, tria, escull, una de dues! Cepció o Sumpta.
No hi bad pas gens:
Trenc de dret, a tot estrop, i pel bell mig, lluny d’ambdues,
Fins que ja no sent braire l’una, jaupar l’altra (ni doldre’s
Na Rut, únic que em retreuré), les dues immòbils,
Sinistres i pegues com una altra parella de simiescs
Guàrdia setrills. Fades encantades de malícies desadores
Que podrien vessar’t si re les despertava.

Al cap d’un bon tros, m’he repensat.
Si me’n tornc per on haig vingut, tot i que no hi trigava gaire,
Les dues tietes ja han esdevingudes pols xurriaquejada pel
Cerç, túmuls efímers esborrats sense remei.

Ves, sóc l’astronauta
Vs. el monstre. No em cal la dona, destorb.
I manoi, ja hi tornem:
Una espenteta al calaix de la caixa per ço que no n’íxon
Les teraranyes i llurs entortolligaments de teranyines:
Tergiversacions de la vida casolana ans veïnal
On l’esmenaire mana i és sàtrapa o pretor.
Feredat, rai – mal d’ulls: arruix,
Desem’ns-e, fot-l’hi, pirem.

I doncs? Quina dèria l’empeny,
Quin impuls avial, quin instint? D’esquitllentes, com un
Colobre gros qui s’esmuny, devers la natura que l’anomena
Es fon, blancor lluent d’argent damunt la roentor del jull.
Mènades agòniques de qui la pega flagrant de llurs tabolls
Il·luminen arcoves tètriques, on corbs s’atansen a les
Raneres o massa tard a les putrefaccions. Jo en canvi vull
Puel·les amb cabassets qui recullen maduixes, cada angelet
I infantó, i cada mainatge de viatge en un avió miratge.
Fascinació. Amb el peu a la carranxa on se li eixarreeix
La lleterada: en nom del col·lectiu et maleeixc, i ara, serè,
Cerc pels carrers, entre conreus, guarets, verals i endreçúries,
Per aventura l’indret exacte on s’embosquen els coprònims
Més durs: l’esquena de l’ase, la foto de déu o el ninot
De l’ídola, els llamps del cel, el vent i l’enemic. Justament
Vet ací la cara d’enzot d’un altre guàrdia setrill.

Per què malaguanyar uns trets contra el Solell
Perquè ens rota i alfarrassem que la xafogor
Que conjura i comoneix aquest migjorn
Ens esvaeeix ans fot rodar el cap?
Fóra balafi i malbargany. Aquests trets
Són per a tu, peix enorme i volaire,
De múltiples dents llossades
Amb les quals em vols tallar arran. Que et bróllon,
Doncs, ales,
Ésser mític, com li’n brollen al llimac qui es cruspeix
El màgic ruibarbre.

Ací som, fan els robots, llur cervell,
Llas, encara verós, mestres-tites amb ganyes
D’ultracuidança molt
Repel×lent. Llur nombre creix. Ans del desmai, els dic: Ja en
Tinc prou; responen: Pots comptar.
Davant la deessa en flames,
Ardents mamelles punxegudes, tothom s’acota,
Inclòs el mitjancer. La deessa fa el gest
De sembrar, d’on espargeix, amb l’onada
Pampalluguejant, pler de llavors de diamants. Ixen a l’era
El centaure i un samurai femella; el sacerdot aixeca el calze
Amb relleus heroics; els robots, fets auditori,
Es desenrotllen: moltes
De molles se’ls descollen i dringuen esmeperdudament.
Tothom
Trempant. A l’era bitllen l’home llangardaix i la verge avinent,
D’una gençor corprenent i tanmateix orba a tot fàstic devers
La tragitívola llefiscor del seu amant; els homes i dones
Teraranya es desprenen de les branques del cel, llurs fiblons
A trenc de fiblar qualsevol, tou o codolenc. Xiul per ço
Que vingo a salvar’m el cavall, quan la deessa em llença
Una flama poblada a curull de rats d’ulls vermells -
L’hierofant s’ha de treure la mangala per tal d’espantar’ls,
Alhora li cau el barret – veig la cara del peix qui em vol
Bufetejar – la deessa un ull encès se li ha tornat estel
Que torna al firmament nocturn – cavall de ferro, esdevinc
Barbàric, la meva clava rodola a tort i a dret – sorolls
De llauna
Xemicada – tots els banyuts per terra, adu en Polifem -
Dels diamants plantats brosten tigres, dones i serps -
Pels edificis solitaris de la ciutat morta, les estàtues
Transiten, lentament.

Un escamot d’escoltes qui escoseixen
Pels encontorns m’ha descobert fet malbé, rebuig penjat
Cap per avall. Com si anaven a trencar l’olla, ras m’han volgut
Rematar. Aprenents de feixista: Estamordeix una mica més
Aquell qui ja trobos atuït, oi? Primera regla del bon soldadet.
És clar que hem demostrat a bastament que som un equip qui
Podem vindre de molt enrere i tanmateix guanyar. Qui paper
Fotreu al bateig? Ara que excel·leixc en fer’ls de cirurgià.

Del tit, fa la pobra bestiola, del tit tens por?
On no dubt gens, i l’acab de trepitjar. I nogensmenys sempre
Hem d’anar amb prou compte, no fos cas que quan
Menys ens ho
Penséssim llavors el conjunt no es desfés, lligall mal-lligat, en
Tot d’imatges que mai no embaularíem
Amb prou seny, sobretot
Per manca de temps, car, no contrastant que ara som sols,
Prou tost la voluda encetarà el vel i l’era es veurà envaïda.
Gent tombada de l’inrevés, òrgans espatllats que els pengen
Leri-leri d’adhesius ficats a la babalà, queixals esmolats
Clavats a les caròtides, líquids corrosius vessats damunt les
Capçaleres – tret d’allò que no veig, infern.

S’hi posa un tap
Amb el tou d’un dit; la nàcsia de llavis rebordonidament secs
D’aquell terra de pedres exprimeixen ferotges penjaments
Amb ganyotes lletges. Ara me’n tornc, xano-xanet, mossegat
Al coll per un llop. No hi fa res: camín i, restablert,
M’envolaré.

Per tal com també volem veure’l fer cap, els
Muricecs qui ens escaiem de viure prop dels safareigs ens
Robem d’estranquis i llavors romanem silents damunt
Les branques com grops de teler, o com cassigalls
Desats pel vent, joguinetes de niu per als passerells
De l’any vinent. S’atansa, amb una
Cara espectral, com ara la que veus al cul del got tot just
Esdevingut buit, el pus carallot dels semidéus. Feu-m’hi
Embastes, sutures, féu en Príap, tot just arribat
Entre les rentadores qui panteixaven unànims, i ensems
Els indicava el trau al cos per on se li esbravava, llas, l’estam,
El vim, el briu, la virior. Cloquejaven ans escatainaven
Les femelles i s’embaulaven, tanmateix disciplinades,
A xuclâ-li com pegellides fins el bessó de l’os esdevingut
Ausades cendra al cap d’aitanta d’estona; així mateix, les
Cames i peus se li tornaven rels,
Les rels carandaixos i cremalls.

Agror de prunes, cargol cru, oli de fages, sucs de ventrell
D’escarbat necròfag – doncs, orxegàvem, d’on hom
S’adonava de
Naltres – encontinent ens llencen els ormeigs al cap -
Filferro
Pervers, em massatges com ham el sostre de l’òrbita de l’ull
Dret – t’hem pescat en l’acte impur d’escosir’ns, i ara què
Fotràs – m’han mes en cel·la claferta d’escorpins – sense
Finestra, poc puc testimoniar de re més.

Sargantana qui
Amb mans frèvoles escarbota la molsa insana de l’erm.
Mercès a la distracció causada per uns quants d’espietes,
Haig reeixida la fugida. Ara, escarit i sull, i gairebé
Despès, pelleringa amb bonys que respiren a ruflets feixucs,
Ni d’envitricollar’s a acunçar revenges no li abelleix. Ni
Aitampoc de blasmar quisvulla tret d’elleix.

Coronat nogensmenys
Pel brancam del roure que l’aixopluga, s’instaura sobirà
De tot allò que percep: orfe desert. Encertit del fet,
S’afona en la dormida llarga. On esdevé sotirà, humiliat:
Jotflic, quin tacó!

Minaire gasiu, dès al meu cor,
Perennement, el dez sensacional d’unes virolades impressions
D’assolellat estiu, i eixut esborronadorament, que ara
Rememor i prou. Vós qui sou? M’arrons una mica més a
La soca. No valc cap remçó; passeu de llarg, muscleig.
Diu: Sóc un pastoret de la vall de Barravès. Pastor, pastor,
Qui em salvàveu la vida – memòria per a vós
D’empertostemps,
Car prou més us ho mereixeu que no pas eu,
De qui tots els fets
I les aparents proeses l’egoisme n’és única esca. Buit per
Dintre en acabat de la desconfita. Oidà que em profereix la
Botella, la qual, en pic premuda, raja vi negre – xerric, sang
Nova – i ara un badall de truita sucat d’all i tomàtiga.
Us reconec, pare – estalvieu’s-ho, no cal pas que us em
Disfresseu d’en Jou.

“No us penseu, port
També aspirines; em fa que el Sol us ha fet mal.” I l’escurçó
Que em mossegava al coll. “Escurçó? Malament rai. Al sarró,
Però, hi duc escorcetes adients. Mastegueu-les de valent, ca?
Jom de jove, amb totes les dents i queixals, també mastegaa
(i en mastegaa) comcal, mes ara, ja ho veieu,
Sense morter ni matràs, per
Aquí poc us puc ajudar. Home, si molt convingués, dins un
Cadoll, amb el mànec de la mangala…” No cal, s’agraeix.

Refet, sé com captenir’m; amb les ungles em clenxín les
Cerres; trob un gibrell rovellat amb un cul d’aigua de pluja,
M’hi rent cuirs i tendrums; enllestit, llavors comcaleret
Hi pix; poc m’hi rabeig, el concepte mateix (rabeig) és
Redhibitori, per mi incobeívol, ens duiem en vençó,
M’esgarrifa
De fàstic; em planx la roba fins que m’escau com tavella;
De mica en mica se m’esbraven i esvaeixen els nimbes virolats
Que de mormols, ferum, amarguesa i buidor m’escanyaven;
Tornc, doncs, a ésser ràpid.

Oidà, company, d’on ve aqueixa iridescència?
D’uns eixams de fels ans de renecs que s’envolen a damnar’s
Enjondre, lluny del vertigen que em pren si corrc pels solcs
Del llaurat ara que de cop i volta em sent aitan lleuger.

Al cap de dues hores més de córrer pels corriols dels sembrats
Em veuríeu carranquejar esbufegat i amb la traça del cranc.
Com el conill, haig rosegat l’escorça del plançó, dementre que
Dins al flascó ni una bombolla no m’hi roman; els budells
Em pengen en un cabdell desguitarrat i ressec, com cordes
Petades de catgut; el rogall, del panteix, en fa ranera de
Moribund; qui em desféu aitan absolutament? Un fat
D’upa, tot
Plegat – amb la llengua botida i de tres pams sóc
Capaç de trobar’m
L’ull més amagat – company de la salamandra,
M’haig empassats
Un sac de renocs i adu la mare granota – m’haig rentada la
Cara al toll – sóc a les envistes de casa – envides hi sóc,
Ningú
No negligeix de veure’m fer cap – milers de finestres
Es baden -
Vels són desvergonyidament apartats -
Em diu la dona: Avui sí
Que arribes tard.

[@more@]
Desactiva els comentaris
21 juliol 2006
(Dues versions de la mateixa història d’en Clint Riverol, apotecari amb dons i dots)
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:48 Edit This


Clint Riverol, apotecari delitós, de mans qui sempre treuen l’entrellat

L’apotecari Clint, la seua farmàcia
Atreu alhora malalts i sans.
Ran de taulell, part del davant,
Cinc ariets en poden sortir
Si el pacient és massa impacient
I no vols servir-li damunt el taulell
Les drogues per què es desficia, agressiu.

Els cinc caps dels cinc ariets,
Que poden eixir de cop-descuit,
I s’emboteixen i desemboteixen
(Segons n’afluixis o tibis els ressorts que els sotsjeuen)
Com canons d’acer de gàlibs a llivells descendents
O ascendents
Que s’imbriquen ferm,
I poden atènyer els tres metres de llargària pel cap baix,
Són com peus de robot, corbats cap endins i encoixinats
Lleugerament, com guants de boxa.

Ara, quan és cap prenyadeta qui fa cap a la farmàcia,
L’apotecari Clint Riverol
Es desa, s’embeina cada cap d’ariet,
I per comptes fa treure tot d’amples coixins tovets, plenets,
De dolços colors,
Per què la prenyadeta s’hi repengi,
Amorosa meravella,
Ella i el seu ventrell esbombat
I el seu conyàs mocallós,
I hi escarxofi si vol aquelles natges perfectes de Barbarel·la.

Clint Riverol, l’apotecari de les mans màgiques
No pot anar enlloc,
Mai no es perdrà en cap envitricoll,
Que pler de senyores amb el magnífic prenys
Al capdavant
No sàpiguen trobar’l
(Com qui en troba el desllorigador)
De mantinent.

El volten com seduïdes papallones
El cimbell més flairós
I cor-robaire, fetiller, enciser, plaïble, amable.
I es tenen envegeta, les dones de l’enorme panxa,
I per això se les enduu tendrament a un racó
A apaivagar-les
I els diu íntimament
A cau d’humida orelleta:
Gateta meua, ja saps on sóc.
M’hi véns a veure a les dues…
O a les tres…
(L’hora que té lliure.)
I elles llàgrimes de joia els regalimen galtes avall.
–Però hi seràs al moment crític de l’encaure…?
–Seré a l’indret l’instant on deslliuraràs.
Al contrari, hi vindré amb pler d’estona a balafiar;
Tindrem lleure per al que et roti, ma cuqueta, meliquet, tresoràs.
Veuràs si hi gaudirem!

Les dones prenyadetes se li arraïmen, doncs,
Car prou saben, sedegues, que perquè és tan savi
No pot aixecar-la
I tanmateix té unes mans tan avesades i traçudes
Que els massatges que els dóna…
(Només sexuals quan elles mateixes,
Bensenes totes bleixoses i molles,
Li guien les mans als indrets més delerosament suspectes…)
Els produeixen llavors els millors orgasmes,
Astronòmiques harmonies dels universos en formació,
Harmonies, dic, mai abans ni després ateses.

En Clint esdevé el déu Mulciber, el fonedor
Qui afaiçona; més que mòltes, foses,
Les dones sucoses de l’urc bofegós.
Totes se li fonen, hò, com incongrus llimacs
Massa llaminers
Rere l’apocalipsi bord
I acaçats a tornajornals pels llamps anorreadors
Dels caos dels entre-universos,
Atesos doncs ara i adés pels darrers no-res,
Sota la sola inclement,
Trepig constant fins a l’esborronat esborrament,
Xemicaments absoluts…,
Extincions encadenades…,
Abans la nova gloriosíssima naixença,
No s’instauri,
El nou: Ja hi som, moixa suada,
T’ajudaré a vestir’t; a casa et dutxes i t’eixugues bé.

Cal comptar amb el fet que un cop
No ha gaire
En Clint mateix no hagués hagut
De ficar’s el braç gargamella avall
I amb la seua màgica mà
Recacejant pel propi estómac
No es trobés el tumor pelut i queixalut
Que ens me’l prenyava
I no l’arrenqués amb esquírria
I l’extragués i el llencés a la palangana,
I de la palangana al canfelip,
Mentre el fetus maleït reganyava i abjurava,
Renegava i mossegava,
I llavors el sempre elegant apotecari Clint
Això no fotés, heroic,
Fer baixar l’aigua en torniol esbojarrat
Que, com cagalló maligne,
L’embrió anticrist,
La claveguera no se l’endugués
Definitivament doncs
A l’infern de les pitjors dolenteries.


Pharmacist Clint Riverol, so affectionate and gentle, such quaintly fine, riddle-unraveling hands too.

The pharmacist Clint
He deals cleanly with everyone;
He’s got on the front of his counter
A set of five push-off battering rams;
They are of obimbricate tapering levels of springy ratcheted steel
That, extended full length, can reach up to more than three yards
All said and told.
The heads of those battering rams are protected
By a cushiony sort of robot foot smoothly incurved.
The nervous patient, demanding, in his peremptory heat,
The insistent relief of the drug,
Is thus kept at a reasonable distance, out of harm’s way.
But when there’s a pregnant lady
Who enters the perfumed shop,
The hard steel five-headed Cerberus, in his avatar of five
Battering rams, keeps quiet,
Or rather even purring, each of the animals or heads,
In their cages,
And, instead, beautifully soft,
Nicely colored,
Pillows appear…
Appear in order to…
To envelope the frail swollen body
Of the delicate lady,
The delicate amorous lady
With the big belly
And the hairy moist cunt.

The pregnant ladies all come willingly
And expectantly
To the ministrations of pharmacist Clint.
What’s more, pharmacist Clint can’t go anywhere,
A bar, a restaurant…
Without being immediately identified by some pregnant lady
Or other
As the true place to repair to,
The very point of peace and pleasure.

Like sodden tibcats they gather around him,
For they know his hands are magical,
His face so gentlemanly reassuring,
And they, the tumid ladies,
Are so envious of each other,
He has to attend them in private,
Retiredly, one by one;
He promises to each that he’ll be present,
Without failure
At the point of delivery,
In time to spare,
And that all procedures will run their delicious way, silkily,
I’m telling you I’ll be there, never you worry, my pet.

His presence at the critical moment
When the tumorous infant exits
Insures always a proper delivery.
He’s so delightful to have at one’s side.

Meanwhile the ladies all crave his attention…
He says to each at her clammy ear:
I’ll be waiting for you,
Come at my surgery office at five,
Or at four,
Or at three…
He’s almost fully employed with pregnant ladies.

Behind the doors of his well-defended counter,
There is the little pasha room
Where he administers his cares.
His clean curative hands work wonders indeed,
And never stray to the naughty points
Unless guided by the hands
Of the eager pregnant lady herself,
Who then experiences
Forthwith bye and bye
The chained melodious orgasms of her life.
Never before or after, the lady shall experience
Pleasures so huge.
Her cunt comes alive,
The fetus itself exults,
The soggy body hovers like a weightless balloon…

Once even,
Pharmacist Clint
Took his own arm and shoved it down his own throat,
He reached his stomach with his clean marvelous hand,
He took firm hold of a cancerous tumor
That was growing there unannounced,
What’s more, and worst: unwelcome,
And tore at it,
And dislodged it
And took it off and out, and threw it into the bassinet
And then he emptied the bassinet
Into the bowl of the commode
And then…
And then he flushed the ugly toothed screaming tumor
Down the drain to fucking hell.

So, he knows what he’s doing,
And every pregnant lady intuits it,
And knows, and wants him
For a partner for the more precious
Instant
Of her life.

[@more@]
Desactiva els comentaris
4 juliol 2006
Escala cromàtica a l’iris
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:08 Edit This

És
blau d’ésser cel





[Literal.
De Ridgely Torrence:]





És
blanc d’ésser neu,

És
fred d’ésser glaç,

És
ventós de bufar,

És
bo d’ésser bo.





–——————————————





[Transformat.
De Blaise Cendrars:]





És
roig d’ésser terra,

És
blau d’ésser cel

És
verd d’ésser verd

És
cruel i dur,

Trist
d’ésser paisatge

Malgrat la
barreja

De verds i
les palmes

Vinclades
amb gràcia

I els poms
alts de flors,

De flors de
quaresma,

Espargits
pels arbres.





–———————————————





[Fusionat.
Del Bisbe Gratulls:]





És
blau d’ésser cel

És
gros d’ésser prim

És
verd d’ésser tel

Claror i
ombra un rim.





És
llum d’ésser ull

És
sang d’ésser trep

Qui amb
prou calma escull

És
món qui concep.





Com en Blai
Cendrars

I en
Ridgely Torrence

Amb el brau
sol braç

Trenta dues
dents.





És
Lleida ésser lliri

És
cendra ésser bisbe

És
pont cementiri

Morera na
Tisbe.





És
viu el mig-mort,

Qui l’ajuda
és roig,

És
roig l’home fort,

Duu a
l’al·lota goig.





És
groc d’ésser blat

És
fosc d’ésser nit

És
clar d’ésser esclat

És
eh…? d’ésser oblit.





És
blanc d’ésser neu

És
fred d’ésser glaç

És
sol d’ésser ateu

És
va d’anar amb nas.





És
llord d’ésser por

Esvelt vol
dir estil

És
bo d’ésser bo

Et corques
si ets vil.












[@more@]

Desactiva els comentaris
21 juny 2006
Mercè Manacor, vídua instantània
Filed under: General — heroi hodiern @ 5:36 Edit This


Mercè Manacor, vídua instantània

Perquè hom es grate on li pruu, em grataa el cony… Mentre al racó al fons de la cambra s’esqueie que, llegint el llibre que llegie… es gratae desmenjadament el nas.

Al capdavall, gemegosa, li vaig dir: “-Lluís, si us plau, fica-me-l’hi, fica-me-l’hi…”

Va aixecar els ulls del llibre, i, sense ni esguardar’m, poca-vergonya, va dir: “-Mercè, ets massa lletja i farta; ficar-te-l’hi em fa vindre ois.”

Em vaig fondre en suaus plors, lleugerament desfeta.

Malparit, de mi s’empegueeix, i després de tot el que havíem fins ara endurats plegats! Ens havíem escapats de la presó, de nit, amb aquella closca de barcota sense rems, abandonats a les aigües fosques i furients. Havíem fets cap a l’imponent ciutat dels edificis cada cop més alts i alçurats, i encavallats ben endreçadament, i de milers i milers de finestres totes en cunç, com ulls de feres molt plàcides i ensinistrades. I havíem surats, a poc a poc, anant fent, treballant de valent i anònima. I ara teníem un jardinet i tot, feraç, com qui diu, i a la primavera en Lluís hi sortie armat amb garrots, a mortrir-hi tota mena de “vídues negres” i escurçons, ara que encara no eren del tot esquerats, i perquè en acabat, a l’agre de l’estiu, no em vinguessin a fiblar amb llurs fiçosos ullals i punxons. Ere en Lluís el meu sant Jordi de l’Aranya inclitíssim com qui diu. I tot hi ere doncs bon viure, vós. Hi giravoltaen molt llambrescament les papallones, els raïms hi maduraen, les mosques s’hi cagaen, i els pebrots i les tomàtigues déu-n’hi-doneret l’ufanor. No em flectia de genolls sinó per collir juliverts, pixallits i altres enciams, i no es flectie de genolls (en Lluís) altre que pels directors a qui servie molt assidu, i potser davant els conys de les directores qui em semble que ja llepave llavors. Tant se val, la vida ere un solaç, menjaa molts de bombons, bevia molta de cervesa, em grataa molt lo cony…

Tret que llavòrens el cos se’m revoltà. Teratomes m’aparegueren arreu. Adu un teratoma amb dents al sifó dolcíssim del cardar…! Un teratoma amb queixals. Em semble que d’ací ve el mite de la temuda “vagina amb ferramenta” que ere un dels temes favorits que empraen per a embolicar la troca els clàssics més desgraciats, aquells qui inventaren les esglésies i les maneres d’emprenyar i no deixar viure la gent, amb llurs déus datspelcul i cruels.

Però ere un teratoma que no mossegae gens, escolta, el meu teratoma de dins lo cony. Ere un teratoma bon noi. Els teratomes, tot i que no pas cancerosos, esfereeixen qui-sap-lo. Són cèl.lules esbojarrades qui comencen de créixer justament on molt atzarosament els rote, i doncs llavors, creixent-creixent, les cèl.lules s’especialitzen i comencen de desenvolupar, qui sap, nassos, orelles, ungles, dits, forats de cul, ulls, fufes, virots, cames, collons, ous de serp i cuques i corcs menjacadàvers, i cabells, i queixals, i cervells de gènits qui s’empéscon bombes més netes o de monstres molt animals amb idees pus tost tèrboles…

En Lluís sempre em retreie que em passaa el jorn pelant-me-la – a la nit només guaitaa televisió, i de tota manera ell dormie i ni se n’adonae si me la pelaa o no – i li responia que prou havia de raspallar els queixals del meu teratometa vaginal i prou havia de pintar-li les ungles dels peuets. No tot és pelar-se-la al món, també cal ésser curioset, i anar netet i comcal.

Estranys tendrums (el meu teratoma conyenc) en desenvolupae pler, i això t’arrapae el pirulí encara més ferm, i la delícia et prenie i t’escorries esglaiadament com un camell de qui els geps fósson tots plens de lleterada, però és que en Lluïset ere un cagat. Tenie por, més que no pas fàstic – això cal reconèixer, i què hi farem.

Esotèrics bessons no gaire bemparits, vet ací com veia els teratometes meus – i el del cony com un fillet tampoc no gaire valentot, amb no prou vanitat tampoc d’afermar’s i dir: “Ací sóc, xiquets, obriu-vos-em de cames!”, i amb por doncs de treure el pit a la vida i les tendres genives llises als vidrets i causticitats del món – ja sabem que vida i món poden ser tan recollons de déu putejaires, però, home, tampoc no cal patir-hi tant; tot pot rullar també amb sort i astrugança com qui diu, i trobar’t al capdavall amb un grier ben actiu i fort, i un pap ben clafert, i un jardinet i una eixida i un parallamps i una ombrel.la pel que calgo – no fotem, no tot és sempre tan dolent! “Podríeu néixer-vos-em i m’aprimaria i en Lluís potser em tornarie a fer cas” – els deia sovint molt íntimament.

Tret que els teratomes, és clar, pensen per ells mateixs. Fóra collonut un teratoma que em creixés a la coroneta, i llavors tregués ulls, i escosís i inspeccionés, molt a tall de jutge tres déus, el panorama. Tothom acollonit pels voltants, com ara sotjats pel déu molt seriós i blasmaire. Podries ben dir la dita que un nan damunt un gegant hi veu més i millor i més lluny que no pas el gegant mateix. “Pigmæi gigantum humeris impositi plusquam ipsi gigantes vident” – com deien els metges i els bernats pudents dels anys fort enyorats de la classicaó. Voldria veure en Lluís tot censurat pel nostre fill qui duia tostemps per barret. No gosarie pas dir a sa mare (la mare del meu fill!) que ere massa grossota i tipota i que cardar-hi fos ecs i equivalgués a salvatges orxecs i inquisitorials ordalies…, no!

Aquella nit, despitada, vaig cremar la casa. Res a salvar-hi. Vaig sortir serpetament de nit, com a la nit que en llagut precari davallàrem per les ràpides aigües lluny de la presó, i vaig robar un camió d’aquells que duen un dipòsit gegantí de benzina a l’esquena, i el vaig estavellar a la paret de casa. Tot espetegà en eixelebrades flamarades. Empaitats, jo i els meus bessonets, correguérem fins a la selva endolada. No teníem aquella nit por dels adelerats escurçons ni de les maleites vídues. No ens calie cap sant Jordi de l’Aranya – la mateixa fogositat odiosa que llençàem esfereïe adu les pus peludes bèsties. Tantes de generacions assassinades pel Lluís, per culpa meua, i ara potser tindrien raó de voler-me’n tortures. Mes no pas; res. Desfilaen davant nostre, com els romans desfilaen mostrant els benifets de llurs depredacions, tret que ells desfilaen mostrant-nos els caps escapçats de molts d’escorpins i d’escurçons i moltes de cames i caps i ambdòmens d’aranyes assassinades a casa nostra. Què hi farem, què hi farem…! No tothom pot guanyar, algú prou ha de perdre, i millor valtres que no naltres, bestiarres innocents nascudes víctimes. Les generacions sempre són immediatament velles tantost els neixen hereus, hereus qui se’ls en riuen perquè són tan vells, tot i que de fet són joves, i joves es veurien si doncs no haguessin produïts aquells maleïts bords qui ara se’ls en enfoten, així que, anaa dient, haguéssiu fet com jo, amb fills i sense alhora ensems!

“Qui ret massa al començament, al capdavall s’ha quedat a les escapces. No doneu mai res. I menys la vida, bordegassos.” Deia als galifardeuets qui desfilaen davant nostre, mostrant-nos molt lamentablement els cossos escapçats o els caps escossats de tanta de víctima feta al jardí benèvol, a l’eixida molt còmoda del qual, a un raconet ombrívol, mentre me la pelaa, en Lluís guaitae àlbums amb fotos de les seus drudes sense teratomes als conys qui llepae a desdir, i més tard llegie llibres tècnics i d’enginyer, i, en tornar de la fàbrica, esbarriae els queviures tantost adquirits perquè m’atipés.

Ens ficàrem a una borda mig esfondrada d’enmig de la selva. Hi ensumàrem catipens de xipòtols. Ens gitàrem a passar-hi allò que romangués de nit. Somiaa (els meus teratometes somiaen qui sap què) en els tutús, els tututs, els tutis i les tuties que hauríem poguts compartir, i em queien llàgrimes de dolcesa – els tutús rebregats amb les xicotelles; els tututs tocats amb els xicotells; els tutis jugats amb les tietes i les altres mares dels amics de la meua canalleta; les tuties encolomades, és clar, per a les calipàndries i gams i xerequeses no pas de xaruc, de neòfit, que els infants pateixen cent per cent, mes que els teratometes rai, se’n flixen, exempts…

Bleixaa, ruflaa, sospiraa, roncaa… I vet ací que dos xipòtols, i ja s’hi veie, feren cap a la borda. Eren molt còmics, se’n reien molt. Havien vist de bon matí, amb les primeres clarors, quan s’esfigae la matinada, caure un manobre qui es veu que pintae o empostissae un trebol o hi monejae amb claus i martells, escarpres, i xàvegues de desembussar canaleres, i taloges d’enguixar tremujals. Havie caigut tot un quilòmetre o més daltabaix. S’havie esclafat totalment. Pensaen que amb l’acceleració haurie d’haver fet un esvoranc al paviment, mes el paviment (o ni que fósson més tovetes llambordes) impàvid, incòlume, menfot – ni una esgarrapada, re.

Em van veure i abaixà un dels enjogassats xipòtols pudents un ample llistó del trebol de la borda i hi ere ple de teranyines i aranyotes immenses i se’m van entortolligar pels cabells i em vaig esfereir com una boja, i allò els divertie qui-sap-lo – i com més embogia més se’n reien. I allò ere un malson i em volia morir. Grumolls d’aranyes i teranyines eren a frec de colgar’m, i tothom se’m volie cruspir, les dents de les teraranyes molt a prop de les ninetes dels ulls, i els dos xipòtols doncs servaen tots els atots. S’estaen com dos ninots fent tombs a tapar la porta, i els teratomes es tornaen monstruosos i s’escridassaen i s’esgargamellaen, i s’empescaen tota mena de verins i fiblons per a injectar’ls. Quan els dos xipòtols em van violar, els teratometes els fiblaren, hò!, i caigueren ambdós morts, erts, apresa la lliçó, llurs erines voravius d’esborronadores nafres o de llúpies en orrupte crebades o de mossecs de bèstia carnívora molt afamegada, vós – de mantinent els engonals tot d’una absolutament podrits.

Fugírem i avançàrem pels carrers bo i fent trampa, com qui diu amb dos vehicles – amb l’autèntic, doncs, i amb l’ombra que l’autèntic feie. Car si jo menaa el meu vehicle, ells com qui diu menaven els llurs. I així guanyàem tothom.

Fosc maragde com la selva ere el vehicle i anae com ombra entre els altres vehicles qui el veien passar com ombra que no sabien si ere ombra que passae o ere un defecte dels ulls.

Pensaa sobretot mentre conduïa en els savis col.loquis d’en Vives, no pas en les pregoneses de les qüestions del fruit morè, tot i que és cert que sentia unes oldanes pessigolletes a l’entrecuix. El meu teratometa vaginal canviae de forma, probablement.

Vaig abandonar el cotxe robat vora els pixadors. Els pixadors, sempre molt freqüentats per putes lletges i gruixudes i per marietes culcagats, és el millor indret (si fas fila d’estranyet) per a passar ignorat.

Escoltant mentalment els clàssics, em vaig dir que, en pic escàpol, ningú no t’és més útil que els amics dels amics – els amics (amb els familiars amb els quals t’entens, és clar) és el primer que la bòfia ve a recacejar amb nas barrigós d’obnubilat bacó; ara, els amics dels amics, coneguts doncs qui deuen favors als amics dels amics, no solament són indetectables, són d’allò més de fiar.

Esguardant sus i jus, vigilant que cap fètid agent (regalimós de la passa) de la bòfia no romangués repenjat a cap cantonada escalabornada, i llavors doncs ja travessant, vaig anar deixant enrere carreteres costerudes, per massa enrevessades ja interdides als vehicles. En acabat, baixant escales d’esglaons molt rosts, de metre o metre i mig cascú – vaig fer cap a un carreró molt pregon.

Se’n sentien, ara i adés, de rere els balcons ennegrits, espetegades de rialletes de conill, o passaen patinant jovent escarransit, i també se’n reien burletament, com la mort.

La púrria s’embadoque amb el barat. “Vilia miretur vulgus” – el vulgar admire allò vil. Uns americans veterans de moltes de guerres d’agressió ara s’havien quedats parats davant una paradeta on una velleta hi venie fesolins. Uns lladregotets s’hi estaen explicant el nom i la funció del fruit… “They are called grimes…”, inventaven. “-Whrimes…?” – feien els arrugats assassins, amb cares de betzols. “-Yeah, whrimes”, acceptaen els bretolets, “and they are used as fodder for a special type of monkeys which then are eaten by the almost dead. And then the dead revive.”

Els americans en van voler comprar cascú un saquet. A l’instant on es treien els doblers, foren ganivetejats. S’amagaren els coltells a les falcies (les mateixes faixes on llurs avantpassats menys degenerats ça enrere hi enfonyaen els mànecs de les falçs o els falçons) i ara espetegaren a córrer ben lluny, pels atzucacs torts, pujant i davallant per forats de clavegueres, els minyonets dolents.

Un forasteret tot de blau marí em passà fregant part la vora, mes no en fiu cap cas; al cap d’estona s’escaigué que me n’adoní que m’havia esgarriada, havia oblidada ara l’adreça d’en Frederic (un amic d’un amic d’en Lluís), per això fiu camí enrere – girí cua ràpidament; en tornar al carreró d’on venia, doncs, el tinc, el noiet de blau, un altre instant a la vora – em semble que es pense que li he anat darrere – se m’arrape tot seguit tot segur d’ell mateix, dels seus poders de seducció, del seu atractiu sexual. L’escridassaa: “-Deixa’m estar!”, immensament fastiguejada, i el teratometa al cony me n’adonaa que volie sortir a cercar gatzara, ullals i urpes com garfis d’abordatge.

Em semblaa que anaa a parir. Em vaig ficar a un cancell fosc i em vaig aixecar el faldillam. Allí treie el nas el meu fill bessó. Ere irònic el cas que, no essent com no ere cancerós, tingués ara pinces de cranc…! Li vaig acaronar la clepsa peludeta. I vaig pensar: Ningú no gosarà dir “-Xiula!” si de cop sobte m’engrapone la collonada; la mossada de caldéu que el teratometa li fot (ultra emmudir’l) no l’hi treu nidéu.

Llavòrens fui prou astruga de veure força a prop en Frederic; parlae amb uns estudiants del seu carrer. Els estudiants, com pertot al món, eren uns ridículs homenets armats amb cagallons més o menys ressecs. Ai, carrinclons, pobrissons; em duien a l’esment el fàstic impaïble d’aquells caramellaires bords d’imperialisme estantís de bassiot merdós d’invasor àvid qui, tapats amb capes ronyoses de capellanufa tètric, amb llurs esturments de fotre hòrreus sorolls, amenitzen el cendrejar dels crematoris. Escombren amb llurs bandúrries i tamborins, com qui escombra l’era en acabar de batre el blat, les cendres i els grumolls malcremats dels morts qui nogensmenys prou poden, car tenen la sort de no poder’ls sentir ni menys la dissort d’haver’ls d’escoltar.

Fatxendes maleïts; no et preocupos, Frederic; naltres te’n defensarem la casa, si mai t’ataquen de cop descuit, com solen. Prou els coneixem.

La casa d’en Frederic tanmateix ere un enfarfec. Bruta, infectada. Amb un rònec estatger, rere les cortinetes ratades del qual les medecines bombollejaen, a frec d’esclat. Li deia: “-Noi, quina te n’esdevenie de més cargolada…?”

Em va dir: “-Discutia amb uns estudiants que el nom “marrà” aplicat als jueus no té res a veure amb porc, que ve de “mardà”, mot català, car el que mengen no és pas porc ni lluç, és justament mardà, i pertot hom anomene, com déu mane, el personatge pel seu tòtem. Així: Si t’empare el llop, et dius llop; i el corb si et dius corb, i au, anar fent. Ja sé que els invasors són molt malparits, i són capaços d’anomenar algú no pas pel tòtem qui estime ans pel tabú qui odie, mes entre poc i massa! Ja fóra massa crueltat!”

Els ultracuidats invasors li van dir de tot. Més tard, damunt ca seua, hi ploien mots corrosius com pluja àcida – estridents invocacions, i càntics d’espinguet mortridor de cuquet d’orella, en oferir la cabreta o el boc en sacrifici, això no té punt de comparació amb els penjaments i blasmes que li entaferren – i teies i cremalls i torxes, i buines ardents i bombes incendiàries.

En Frederic té ara el nap com un carbó. L’hi rostiren com els jueus rostien els mardans.

Per part meua, li explicaa el cas; com esdevenia vídua instantània: “-Se m’obren les venes com esbotzats aquaris – els monstruosos peixos abissals de l’odi rabiós i la folla gelosia em ragen desbocats com afamegats cavalls esquelètics, rossins inics tots d’urpes i dents…”

En Frederic s’escarafallae. Se n’anae a la cuina i, en acabat d’una trencadissa, tornae amb un ordiat d’allò més gustós. Finestra enllà, fumerals torts, altíssims, escopinaen estalzins. A pleret el tinc damunt que també se’m vol cardar. Em fa l’aleta, com el trencalòs fa l’aleta a la trencalossa, duient-li al bec no pas ordiat encigalonat amb qui sap quins afrodisíacs més rucs, mes amb qualque rat espellat i curat amb sal com pernilet.

L’haig d’avisar, confidencial, com bona dona qui sóc. “-No em ficos pas el matrasset al cony. Guaita, al meu fillet teratòmic ja li ha eixit i tot un dels queixals del seny!”

M’ensumae llavòrens encuriosit el cony amb el seu nas tot de carbó, i amb corruix ix el meu cranc gegantí i l’hi pessigue de tal faisó que més val que el desnonem, nas inservible, ja ni bo per a ensumar ni per a cardar.

Vingué l’hora de clapar. Estaa retuda i m’enfonsí en un son de mai no acabar. Algú ens ha envaïts i robats mentrestant. Ja no tinc el fill.

“-Frederic!” Esgaripí. “-Cada teratometa ere un ocellet per qui molt curaa. I ara no me’n trob ja cap. Hom me’ls ha robats. Ells robats de mi, jo robada d’ells, ai, pobrissons, què passarà!”

-Potser són morts…? – Gosà dir en Frederic.

-Quina medecina em daes? Com morien tots plegats…? Rebentaren? Es corromperen part dedins elleixs solets, per cominal, enverinats? O foren rosegats part defora, per qualque flagell sobtat? Vull tornar a ésser amb els infants qui em justifiquen…! Vull tornar a ésser amb els infants qui em justifiquen…!

Amb quina tristor no cardàrem llavors. Ell sense cap por dels teratomes. Jo una ombra d’allò que no fui. Si res no substituiex per a una bona mare un fill, encara pus un regiment de fills duts a perperir pels despietats mariscals del viure. Em trobaa tan buida, oimés que el matràs d’en Frederic no donae gens rampeu a l’enorme pixot de mon teratoma vaginal adés molt crescut i trempat…, adu gairebé… autònom…, per aventura adu doncs escàpol de la presó escanyadora del meu cony…, baixant ara per aigües rabents cap a la ciutat de la salvació…, déu natural ho volgués…, aigües lúties i sanguinolents avall, fins a la lògica arquitectura geomètrica de l’amuntegament harmònic, a viure-hi doncs la seua vida emancipada…, independent…, només molt rarament fent-se el pansidet i l’enyorat de la seua mare… qui tant el volgué…, i qui ara somriu…, amb una esperanceta… que, com carismàtic teratoma, se li encaste indesarrelable entre els bategosos teguments…

[@more@]
Desactiva els comentaris
27 maig 2006
Tiberi Guix
Filed under: General — heroi hodiern @ 6:07 Edit This

Conte d’en Poe

traslladat per en Tiberi Guix

[Traslladat per l’altre Tiberi Guix. A l’història del món, això rai, tiberis i guixos hom n’ha vists − i en veurà − a immensíssims gavadals, res ni mica estrany; l’estrany fóra el contrari, una naquissitat o deficiència de guixos i tiberis; allavòrens, fills meus, pobrissons, sí que fotríem goig.]





Tiberi Guix

(Un conte d’en Edgar Allan Poe, traslladat per en Tiberi Guix)

La vetllada s’havia estireganyada matinada endins. Al capdavall, en acabat que els altres haguessin haguts de plegar fato, jo havia reeixit doncs a tindre només en Casimir Sivelles de contrincant. Jugàvem justament al meu joc preferit, al descartat. Els altres, com dic, per comptes de tocar pirandó i anar a fer non-non, els teníem drets al voltant, massa delerosos de conèixer el desenllaç del que s’escunçava damunt la taula.

En Casimir Sivelles (fins no feia tampoc gaire un no-ningú i tanmateix ara recentment esdevingut un altre nou-ric força cofoi) el tenia doncs on el volia; al començament de la vesprada l’havia anat animant que begués força, i ara ell barrejava els naips i els repartia i els llençava amb un neguit palès i un nerviosisme que no crec pas que hom pogués pensar deguts només a l’alcohol. En un tres i no res, ja el veies tu que em devia un fotimer de calers…, i guaita per on, el carallot, en acabat d’haver’s enviat un bon glop de vi dolç, féu allò que feia estona prou m’esperava que al capdavall no fes: ausades, en aquell instant, proposà precisament de doblar la messió damunt la taula, tot i el desproporcionada que ja era.

Vaig fer veure que em sabia molt de greu i li vaig dir que em temia que no fes una rucada, i que per tant no podia acceptar allò, cosa que el motivà a aixecar la veu, i que em va donar agafatalls perquè jo mateix hi accedir’s, bo i fent-me veure alhora força enutjat.

El resultat de la jugada fou tal com ja havia previst − el papallona el tenia indefens al meu sedàs… En menys d’una hora com qui diu la quantitat de doblers que em devia s’havia multiplicada per quatre.

Ja feia estona que la seua fesomia havia perdut aquell coloret avinat que li feia pujar l’escalforeta fornida per l’ampolla, però és el cas que veure’l novament era esfereïdor − s’havia tornat lívid, callol, verdós: mòrbid. Allò sí que se’m feia estrany. M’havien dit i assegurat, després que els ho demanés molt seriosament, que en Casimir Sivelles era a hores de llavors ric a més no púguer. Home, les quantitats perdudes, tot i que eren de pes, no podien pas, afectar’l tant − i menys d’aquella manera de debò diguem-ne perillosa. Podien empipar’l, això sí, mes dur’l a perperir…? Un paio tan ric…?

Podies pensar que potser li hagués fet mal tant de vi com s’havia enviat al pap, això també. Al capdavall, pensant sobretot en preservar la meua bona anomenada, no fos cas que la fama que tenia (de jugar sempre sense pitjar massa damunt els avantatges que se’m presentessin) ara se m’espatllés, anava a proposar fermament de deixar-ho ja córrer i plegar per aquella nit tal com estàvem, quan, alhora les cares dels companys drets a la vora, i un gemec de total aplanament de la part d’en Sivelles, em van fer capir que sense adonar-me’n l’havia arruïnat, ço que si davant els ulls de tothom el feien de plànyer, ensems aquella situació l’havia d’aixoplugar de l’insult que, sense vúlguer, i com un malparit, jo ara li endinyava.

El cert és que ara no sabia què fer… Dic: què faig, aquest pobre home fa pena a tothom, tot són cares llargues al voltant, i ningú ni gosa piular − tots plegats massa doblegats de vergonya. Els més atrevits se’m guaitaven amb escarn i semblaven retreure’m qui sap les taques morals, i no vaig poder evitar, aontat, que una xafogor íntima m’escalfés la cara. Reconec doncs que el que tot de sobte s’esdevingué llavors, ho vaig rebre com un alleujament del neguit que començava d’ofegar’m. S’escaigué que, com dic, tot d’una, les feixugues portes plegables del pis es badaren amb fúria i tan amples com eren, empeses per l’embranzida abrivada d’una ventegada que apagà, com ara màgicament, totes les espelmes que hi teníem enceses. En fondre’s, les espelmes feren un bleix viu instantani i llavors un espetarrec agònic, a la llum somorta del qual ens n’adonarem que la figura d’un estrany s’havia ficada a la cambra; era algú de la meua alçada qui venia embolicat amb un gruixut abric.

Ara, tanmateix, la foscor era absoluta. Mes podíem percebre que l’estrany era dret entre nosaltres. Abans que ningú no sabés reaccionar, massa astorats per la salvatgeria de l’intrusió, sentírem la veu del personatge.

“M’escolten,” va dir, en un mormol greu, clar i que se’m clavà al bessó dels ossos per sempre pus, “−m’escolten si els dic que no haig de demanar perdó a ningú pel meu capteniment; l’únic que faig és el que qualsevol persona comcal prou té el deure de fer. Vostès ignoren, sens dubte, quina mena d’individu tan tort i guerxat no és aquest qui aquesta nit ha escarrutxat, jugant a cartes, el senyor Sivelles. Ara els treuré d’engany. M’escolten si els dic que farien bé d’escodrinyar amb prou cura els folres interiors de la màniga esquerra de la seua jaqueta. Escorcollin també, si els plau, a lloure, les bossetes i paquetets que trobaran dins els butxacots de la seua bata tan fantasiosament brodada.”

Dementre que el foraster enraonà, un dens silenci s’establí al seu voltant. Ningú gosava bleixar, encara menys piular. Llavors, tantost digué el darrer mot, es fongué tan abruptament com havia fet cap.

Com puc dir ara l’inesborrable esborronament que m’agafà aleshores…? I, de tota manera, tant se valia, car estona no en tenia gens per a tractar doncs de sobreposar’m al martiri. Abans que ni m’aixequés de la cadira, ja tot de rudes grapes se’m ficaren damunt. Alhora unes quantes espelmes ja tornaven a vessar llum. I hom m’escorcollava sense compliments. Als folres de la màniga m’hi troben tots els atots principals emprats al descartat. I a les butxaques del barnús, jocs de naips idèntics als que fem servir durant les nostres sessions, tret que els meus paquets eren de la mena que se’n diu arrodonits− amb els cantons de cada naip lleugerament bombejats si eren cartes fluixes, i una mica bombejats a dalt i a baix si els naips s’esqueien d’ésser atots. Així arreglat el joc, el papallona qui talla el paquet a l’ample del muntet, com és normal, es trobarà que talla a favor del seu contrincant, bo i donant-li un atot, alhora que el garneu ben ensinistrat, en tallar al llarg del muntet, mai no donarà a la víctima altre que brutícia.

M’hauria estimat més que els companys haguessin esclatats a renecs i a penjaments molt empoixevolits; per comptes del que feren, encara més avergonyidor − allò d’aquell silenci de vilteniment i aquell posat sarcàstic que prengueren bo i ullant-me amb fàstic encara em féu més mal.

“Senyor Guix”, digué l’amfitrió, alhora que s’ajupia a recollir de per terra un abric de pell molt extravagant “−Senyor Guix, això és vostre.” Aquells eren dies de fred i, en sortir del meu pis per anar a jugar, m’havia posat l’abric damunt el barnús d’estar per casa, i llavors l’havia deixat caure a un racó abans de seure a taula. “−Supòs que en aquest cas no val la pena de cercar pels folres de per aquí”, va dir, llambregant l’interior de l’abric amb un somriure tenyit de repugnància, “−segur que no ens calen més mostres que suportin la vàlua de la destresa i habilitat que teniu en el joc; de fet, amb les mostres que ja tenim ens basta. I ara veureu la necessitat ineludible de fugir ben lluny de la ciutat − i en tot cas de fugir d’aquesta pis ara mateix.”

Humiliat i amb l’esperit xemicat com em trobava, hauria estat ben normal que hagués respost a aquella agressivitat de paraula amb algun mastegot ben atraçat, tret que un fet extraordinàriament astorador em tenia l’atenció tota ocupada. L’abric amb el qual havia vingut a jugar era fet de pells molt rares, i d’un preu doncs adient a tanta de raresa. Era un model també molt fantàstic − aquells dies jo era molt primmirat i presumit i m’excedia bon tros, sens dubte, en coses d’aqueixa frívola natura. Per això, quan l’amfitrió, el senyor Jofre Bombolla, em vingué amb l’abric que havia roplegat de per terra, quan jo ja era gairebé a les portes plegables del pis, i em lliurava l’abric, i alhora jo me n’adonava que ja el portava al braç (el devia haver agafat automàticament), davant aquell desdoblament d’abrics únics, en tot idèntics, doncs, em vaig quedar de pedra, i força esglaiat.

De seguida vaig pensar en l’home estrany qui havia entrat tan intempestivament i m’havia denunciat d’aquella manera tan desastrosa, i alhora pensava que, com jo, ell havia vingut a les cambres del company qui ens deixava el seu pis per a la sessió d’aquella nit ben embolicat en un abric gruixut. Ningú altre no hi havia vingut tan abrigat. Sense trair’m, vaig recollir l’abric que en Bombolla em lliurava, el vaig posar, com si res, damunt l’altre que ja duia plegat al braç, i amb pas ferm me’n vaig anar, després d’haver adreçat a tothom un llambrec de menyspreu, i que jo, por d’ells, no gens.

Abans no s’acabés de fer de dia, ja havia fugit a tres quarts de quinze. Camí de ben lluny. Horrorosament corsecat de vergonya i de recança, això sí.

Tan córrer amunt i avall, i tot debades. L’àvol fat m’empaità arreu on fiu cap, com si prengués plaer a burxar en la nafra, i de fet allò no era sinó el començament. Aquell maleït Tiberi Guix es veu que gaudia a voler’m tota mena de mals. Amb prou feines m’havia instal·lat a París quan misteriosament ja el tenia monejant amb els cordills del meu destí; m’assabentava fastiguejat de l’interès malsà que tenia a perseguir’m…

I el destret empitjorà amb els anys. Malparit, contra seu mai no em sirgava cap remei!

Llavors vaig fer cap a Roma i amb quina podrida facilitat no se’m posà ell allí enmig, com un obstacle insalvable, aturant ben a deshora el corrent que jo volia per al projecte de la meua vida. I a Viena, igual. I igual a Berlín, i a Moscou!

Arreu on em fiqués, allí ell em trobava, a fer’m la vida impossible i a posar’m sempre a parir! Sempre atacant de trascantó, sempre quan menys me l’esperava, i jo fugint, i fugint, esfereït, de punta a punta de la terra, com qui fuig d’un flagell − maleït, maleït − i tot sempre debades.

I jo rostant-me el cervell, passant-hi el rasclet de l’angoixa, i demanant-me: “Però qui doncs, però qui…? I d’on ve…? I què em vol…?”

Cap contesta, és clar. I ara ja hi sóc, capficat a mort. Estudiant pic a pic, bri a bri, cada incoat moviment, cada ombra d’intenció, cada perquè de la seua pertinaç impertinència. Per què fa continent de fer o no fer… Per què se m’aferrissa sempre a deshora…

Tant d’estudiar-li els moviments o l’absència de moviments, i nogensmenys no en treia gaire recapte. L’únic incontrovertible era que cada camí que se’m llençava davant era inevitablement per a desfer els tripijocs o per a frustrar els foscs projectes que, duts a llur fruïció, haurien portats a tercers dissorts i penes rai. Ço que no deixava d’ésser una excusa ben pobra per arrogar’s tanta d’autoritat damunt el que al cap i la fi era la meua vida i prou − res doncs que fos de la seua mocosa incumbència. Car qui l’havia cridat…? Qui havia de viure la meua vida havia d’ésser jo i prou; no pas cap manefla massa umflat de la pròpia vàlua.

Un altre detall que no em podia doncs passar per alt de cap manera era que el meu torturador, tota aquesta estona (tot i que servant amb molta de traça i escrupolosament, i diria que maniàticament i perversa, el costum d’anar vestit d’una manera idèntica a la meua) havia assolit nogensmenys de mai no haver revelats els trets de la seua cara − tot i la munió d’ocasions on interferí en la meua trajectòria i em torçà la voluntat.

Fos el que fos d’altre aquest Tiberi Guix, almenys amb aqueixa mania demostrava que era o molt carrinclonet o molt tocat del bolet.

Car no sé pas com altrament es podia pensar que jo fos tan ruc de creure que qui tant em turmentava, qui em reptava malgeniüdament a Eton, qui em denunciava i destruïa la meua reputació al col·legi quan jugava a cartes amb els companys, i qui em feia malbé a Roma totes les ambicions, i qui frustrava la meua revenja a París, i qui arruïnava a Nàpols aquell apassionat lligam amb la meua enamorada, i qui esbombava maliciosament i falsa el meu escarransiment i la meua cobejança a Egipte…, que aquell qui era el meu geni maligne, l’arxienemic i l’ombra àvola qui pertot em seguia…, no sé pas, com dic, que es pogués mai imaginar que no hi reconegués el mateix Tiberi Guix dels meus anys d’escola, de petit, aquell qui es deia com jo, el meu company i contrincant, el meu rival molt temut a l’escola del senyor Esteve Pedrots!

Calia ésser carallot per creure que no sabria qui fos!

Mes ara ja em permetreu d’anar de dret a l’esdeveniment cabdal d’aquest cas.

Fins ara havia anat deixant-lo fer, ell l’imperiós dominador, i jo rebent. És clar, em tenia impressionat, es captenia ell amb tanta de majestat, i amb tanta de saviesa, que jo en romania sotmès, indefens a la seua mercè. I amb tota versemblança hauries dit que gaudia de les facultats de l’omnipresència i àdhuc de l’omnipotència − això s’afegia al respecte que li duia, fins al punt que n’acabava tenint por i tot. A poc a poc, la seua superioritat no feia sinó empetitir’m més i més − al capdavall m’havia imbuït amb la noció que jo no era sinó una mena d’esclau seu, feble i impotent, incapaç, per molta d’íntima desgana a obeir que hi fiqués, de contrarestar en res la seua arbitrària voluntat.

Tanmateix, aquells darrers dies m’havia ofert totalment a la beguda. La meua paciència, afectada doblement pel meu tarannà hereditari i per l’influència de l’alcohol, s’havia com aquell qui diu gastada del tot. Si em desbocava, semblava que qui em cavalcava havia ell mateix perduts els estreps. I ara enraonava sol, tentinejava, engegava rebequeries sense ni com va ni com ve, com qui n’està tip que el prenguin per l’ase dels cops.

I com més m’afermava, més em feia l’efecte, a dret o a tort, que l’altre, el qui em botxinejava, s’anava afeblint. Ça com lla, tant se valia, la qüestió era que ara anava de bo, que l’esperança que m’assistia ja no era vana, i així, a la llarga, m’anava fent a l’enferritjada resolució que, tard o d’hora, i més d’hora que pas no tard, esdevindria estort, i que el meu esclavatge fóra història i malson.

S’escaigué llavors que a Roma, durant el carnestoltes d’ara fa una mà d’anys, en escaiença justament d’un ball de màsqueres que tenia lloc al palau del duc napolità senyor del Bull, cal convindre que vaig excedir’m en la presa de vins i licors, i que en conseqüència tot em sobrés i fes angúnia, poixèvol i de maleixamús, en la xafogor de l’ambient, amb tant d’atapeïment de gentota massa enrenouaire, i que em trobés doncs a frec d’espetec.

Damunt, afegiu-hi, que em destemprés del tot, que no fos capaç d’escatir ni eixida ni camí entre el laberint dels qui festejaven massa agrumollats, jo qui desitjava de poder trobar’m (ja us podeu imaginar per què fer’n) amb la dona bonicoia i jove i calda del vell i atrotinat duc del Bull. La noia, amb desvergonyida franquesa, ja m’havia dit abans amb quina mena de vestit, altrament secret, no aniria doncs disfressada al ball, i, havent de lluny ara albirat justament aquest vestit, volia jo de totes totes fer-hi cap, i tractava doncs de passar part damunt tants d’obstacles que se’ns ficaven endemig de trascantó.

En aquell instant una mà se’m posà lleugerament al muscle, i alhora a l’orella se m’hi filtrà aquell greu, podrit mormol tan sovint sentit quan menys s’hi esqueia.

D’espetec, embogit d’ira, em vaig tombar com un torniol ferotge damunt qui gosava així interrompre’m
i el vaig agafar agressivament pel coll. Com era de témer, el malparit anava disfressat exactament com jo, amb una capa llarga i una màsquera de seda negra que li cobria totalment els trets de la cara.

“Consagrat!” Vaig esgaripar, rauc de ràbia, amb cada síl·laba que deia afegint foc al meu odi. “−Criminal, impostor, lladre, renegat! Ja m’has perseguit prou! No m’empaitaràs pas fins a la tomba! Vine fora, o t’esbotz amb l’espasa ací mateix!”

Amb aqueixes imprecacions, la voluda apartant-se, fàcilment me l’enduguí a un recambró de la vora.

Tantost dins, el vaig empènyer amb força. Desmanegadament s’estavellà contra el mur, dementre que d’un cop tancava jo la porta i alhora li manava que tregués l’espasa. Dubtà un instant, va deixar anar un bleix de resignació, desembeinà sense dir res i es posà en cunç de defensa.

No durà gaire la contesa. Anava jo tan eixelebrat, portava tanta d’eufòrica ràbia dintre, que em semblava que el braç em tenia la força d’un regiment. En quatre segons com qui diu ja el tenia estampat, només per bruta força, d’esquena a l’entarimat de la paret, i, aprofitant l’avinentesa, sense cap pietat, jo qui sí m’hi rabejava ara, amb boja ferotgia, bo i enfonsant el ferro repetidament al seu pit ofert.

Algú forcejava amb la balda de la porta. D’un bot vaig anar a assegurar el forrellat i tot seguit em vaig tornar a presentar davant el contrincant qui se’m moria.

Qui trobaria ara els mots per dir l’horror de espectacle abominable que em segava les cames i em robava l’enteniment i m’omplia d’angúnia? Es veia que el breu instant que havia emprat per a anar a la porta havien estats suficients perquè entretant la cambra canviés d’aspecte − i més que enlloc al fons mirant avall. Era com si un alt i gros mirall fos ara on abans no hi era. I vet ací que com més m’hi atansava, esfereït fins al glaç de l’ànima, més em venia a rebre un altre jo mateix, tret que aquest venia pàl·lid de mort, les faccions totes tacades de sang, caminant tot tort i desmarxat, si caic no caic… Dic que semblava l’imatge meua al mirall, però no ho era − era únicament el meu antagonista, en Tiberi, en Guix, qui ara es fonia marejadorament en l’agonia definitiva. Ni un sol tret a la seua cara que no fos idèntic als meus, tanmateix ben marcats i característics. Hi havia llençats per terra la seua capa i la seua màsquera… Sí, no hi havia dubte, era en Tiberi Guix…, tret que ja no parlava en el seu mormol greu, sinó que pus tost em semblava sentir’m a mi mateix, angoixat, mes en la meua veu normal, i dient:

−Has guanyat; ja et concedeixc la victòria… I nogensmenys, d’ara endavant tu també ets cadàver, mort per al món i per a les esperances que dóna. Car en mi existires…, i, jo morint-me, prou ho veus en la meua imatge, que és la teua, tu mors…, i te n’adones fins a quin punt irrecuperable ara doncs, amb mà assassina, tu mateix t’has mort.

[@more@]
Desactiva els comentaris
24 maig 2006
N’Eó Illot
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:08 Edit This

N’Eó Illot, no se’n canta ni gall ni gallina

Passejant amb mon pare, l’industrial Eó Illot, adés autor fort celebrat i ara, llas, escriptor oblidat… Em duu, per caminets gens fressats, passats la carena… Si era cap al tard, ara matina… Hum.

Em diu, l’industrial, mon pare, faedor a petita escala de maquinetes de fondre ferros, amb les quals hom pot fer-s’hi, doncs, aliatges sobtats — (només cal ficar al mateix forat metalls diversos i remenar la clau) — em diu: “—Aquella ciutadella a l’horitzó, cavà…?”

Dic: “—Quina, no sabia pas q…” Mes aleshores me n’adon — hò i tal, una ciutat, ausades, pas res a dir-hi, i a cap mapa que fos mai.

Diu: “—Aquella ciutadella, hi ha les al·lotelles més adients ni avinents de tot el comtat i comtats que comptos.”

—De debò?

—Hò. Voldria que quan sigos prou gran, i mai vulgos casar’t, te’n triessos cap de cap enllà.

—Qualsevol?

—Totes hi són bones.

—Doncs fet.

Tot i que encar som jove, sempre he tinguda curiositat de tornar-hi, a les envistes de la ciutat descartada — i adu fort gosadament de ficar-m’hi, a fe.

Dic a n’Eó: “Eó — (o pap) — em costa de tornar a trobar la ciutat de les al·lotelles tan fermes ni formosetes.”

—Vols dir que ja ets a punt de pendre muller, als teus catorze anys mal fets…? Poc crec que en sigos prou madur. Lleixa’m abans dur’t al cirquet…

(Ara, doncs, ambient de circ. Pler d’aplaudiments. Musica lletja.)

Fa el vociferador papissot: “—I ara escolteu-me, mossens i dones! Embolicat amb cintes incandescents, l’adolescent elefant — (no pas l’elefant adolescent, ull viu, que això fóra cosa per a circ vulgar, i el nostre: la goma!) — l’adolescent elefant, doncs, meravellós espècimen únic, escoltin! La glòria d’un poble decadent, ell, el paquidèrmic minyó! Amb el seu coll pastat, com qui diu, amb maons i ciments… I aquesta pell seua: l’enveja dels cactus més bròfecs… I els quatre pèls folls lluents i forts com anells de diamants… Què us dic…? Li guaitareu, si us plau, la trompa, la trompa…! La trompa, com amb caça-papallones evolueix pels arbres dels trapezistes, alt caçador qui tothom acolloneix amb crits d’escarafall…! I que la fa tocar, prepotent…, com mai no sentíreu sonar cap corneta ni trombó…! I llavors en fa una fona esgarrifosa amb la qual — prou que ho veureu — com us trametrà el pobre home-bala-de-canó al cove dels pallassets…! Ep, doncs, som-hi! No val a badar! Guaiteu el projector com si us hi pengés la sort i el cel…! Amunt! Surt al cercle, Manel!

Fa en Manel: “—Khoo-hiiii-haaaà!”

Fa el vociferador: “—Manel, l’adolescent elefant!”

Fem els babaus: “O-oh-h…!”

(Silenci… Llavors refrecs de neguit… Llavors aplaudiments i ohs, que van fonent-se lentament al rerefons… A primer pla d’orella, l’actriu qui es queixa al vociferaire…)

Fa l’actriu: “—També tu, gamarús, quina manera d’anunciar’l, pobre xiquet!”

Fa el voci: “—Què es foti, només és un animal, no fot?”

Fa l’actriu: “—Pel que fa a mi, t’avís que més respecte. I sense aviar gallets, i sense xafallosejar ni farfollejar ni pitofejar, enze, ximplet. O et denuncii davant tothom…!”

Fa el feraire: “—Oi sí, quina por, la gran diva…!”

Fa l’ac: “—Allò d’ahir teu del: Cercle de foc que rostiria una mula amb plomes i tot… Pse, brètol, si potser et pensaves que feies cap gràcia a ningú…!”

Fa el vo: “—Què diré avui? Espera’t. Potser diré: Un estruç amb escates, un canguru amb faldilletes, un cocodril amb barba, un microbi quec, una serp miüra: una serp miüra, és a dir, escuada, bon acudit, no fa… Una serp sense cua? Ha-ha-hà!”

Fa la triu del piu joliu: “—Ves si és animal. Prova-ho; gosa-hi, i veuràs…!”

—Vine, que t’escorcollaré una miqueta abans no surtos. No fos cas que part de part dessota portessos la disfressa equivocada, ha-hà.

—Treu les manotes, brut.

—L’empassa-sabres prou s’ho deixa fer.

—Bona altra!

—Què més volguessis. Si ho sabies! Té una marrera que és la perfecció; gens rebentada, ni escaguixada ni feta malbé per tots aqueixos altre fiblons que volten pel món, una miqueta més tous i rosacis, si veus què vull dir.

—Me’n fot. Allò que jo tinc més amagat, ho guard per a encaterinar amb totes les de la llei el meu públic. Altrament, res. Impol·lutament franca.

—Això deus dir-ho a tots els teus amants.

—Envejós.

—Pots comptar… Si et penses que…

—Calla! Que el Manel ja acaba. Òspedrera, quina altra trompada s’ha fotut. Bah, bah, fot el camp del mig, que em toca. I anuncia’m com déu mana!

(Aplaudiments incrementats. Després, fan figa. L’equilibrista, un estaquirot espitregat, torna de caure escarxofat, esparracat, els pèls tofuts del cul li tremolen com vibrisses set amunt.)

Vociferaire (cridant): “—Mossens i dones: Manel, l’adolescent-elefant!!! Magnífic, noi! L’emperadriu de l’Índia, o part de part d’allà baix, no sabria quin preu donar-t’hi, jotfot — prou l’hem sentida mormolar — pas cert, Toribi…? Deia l’emperadriu, la soldana dels vint-i-set vels de seda primeta i virolada, deia: El meu imperi per a aquest fenòmen criminalment seductor! Quant en voleu, mòrbids cristians…? Mon imperi val mig món i escapoló…! Tant se val, nois, deixem la boja enamorada del matràs descominal. Mes ara…! Barrabum-barrabum… Ara, som-hi de bo de bo. Mossens i dones, alerta, car… La deessa del cercle de foc, la profetessa omniscient qui travessa les flames, ve a continuació — agafeu-vos-hi fort…! Ara que tenim aqueixa bòfia casolana qui vigila que no prenguem gaire mal, per comptes de la qui teníem abans, qui eren no sol forasters ans també els principals malfactors, i només hi eren per a defensar els lladres grossos, ço és, i els assassins i els ensotanats i els mitgesmerdes armats i els altres polítics…, per fi podem gaudir a cor-què-vols, sense por que ens fòton a la presó de les tortures inquisicionals només per haver gaudit tant…! Som-hi, doncs, desbocats! Amanits al gaudi supern, soberg! Aquesta peça és una troballa per a aquells sedegosos esbufegaries als quals els abelleix aitant de veure gent despullada a l’escenari…! La primera escena s’obre en una sauna familiar… — (poseu-m’hi doncs musica fineta i carrincloneta, a tall d’allò que se sent en cap pel·lícula d’animalons on el rabàs d’esmolats queixals diu al morerol d’ulleres de pam d’ample: Te’n recordes l’altre dia que confongueres per un nap la cama d’un camalluent…? Corries com qui té corrípies! On respon el talp: Marrec, i la raó que tens! Anava tan esborronat com aquell ressuscitat tot cassigallós qui hom dels sofres de l’infern molt taumatúrgicament no treu…! I ara destapen amb bromeres i espetecs pler d’ampolles de xampanys, car tenen molt a celebrar. I es criden entre ells, car són a les tenebrors dels caus i no s’hi veuen gens — tot i que, és clar, ensumar’s rai! I llavors el talpet perd les ulleres, les ulleres els creix cames i corren fins a perdre’s per les galeries que s’escrostonen perillosament, i els animalons darrere, esbufegats, eternament perduts als infinits, a les inaturables espirals, tota dèria sempre inatrapable…) — tant i fot! La sauna casolana… Tota dolçors i tènues tovallolines de nansú i samit o de transparències esgarrifosetes… Tret que…, mec! Dissortadament, tots els qui hi van de pèl a pèl són si fa no fot homes, inclosa, transvestida, i amb matràs de cautxú, una dona, la qual — llas! — ja és una mica claupassadeta, per als gustets si més no dels canins envescosos a qui els abelleix de veure peces amb pocs pelets on s’escau — seixanta-vuit anys tocats i retocats…! Retocats, jotflic, i dic poc…! Ara… Ara, us n’adoneu si en sé…? Sempre pens en allò que és bo per a la companyia: atrec tots aqueixos altres afamegats bavallosos, i venem entrades a balquena. Calculava jo que n’hi ha força més que no pas de burgesos com cal, acollonits per les pistoles ensotanades dels encarcarats, qui no sé pas com collons s’ho foten — per molt que es mòron, sempre tenen descendents a trenc per a pujar i manar idènticament — (tot això a part que els de més entre els burgesos són ells mateixos els més envescosos i llepaculs dels qui els abelleix teca peluda i adu pelada a l’escenari — ah, baldament poguéssim deshipocrititzar’ls, potser per aventura bo i titulant la peça amb algun nom de Jesucrist qui reparteix alhora indulgències i bons punts per a la societat, incloses bones perspectives de negoci…?). Ep, prou! M’estenc en l’empatollada primigènia. Som-hi. L’important és l’arròs. L’actriu Manela en menja amb musclos crus en una taula que és un cercle de foc — qui es cremarà…?”

Dementre que l’actriu al cercle de foc feia les seues peripècies al voltant del foc i penetrant-lo un camí i altre, l’anunciant cridava: “—Tothom en fa estelles!” I el poble als seients potser en col·legia: “—De l’arbre caigut…?” I jo acabava: “—Tothom en fa estelles…!” I, efectivament, els tions giravoltaven per la volta de l’envelat en malabarismes de fer pixar al llit i, entretant, n’Eó, mon pare, em deia a cau d’orella que:

—Adés, el presentador, no fa pas gaires anys, abans l’ebrietat no l’en fes trist titella de circ, era un actor força acomplit; per a un paper de dona enfeinada, es féu instal·lar per aptes cirurgians un ample cony, negre i pregon — de cautxú, semblava — i l’altre actor el qual li feia d’home se’l feia espetegar de veritat. Estranyament el cony aquell, fi artefacte, li produïa orgasmes. A pleret agafava peix, vull dir, a mesura que l’obra guanyava públic, i doncs les funcions continuaven, els orgasmes creixien en violència. El presentador cregué parar boig. Sentia els animals d’enraonar pertot arreu. Quan tornava nit colgada a casa, per les cantonades i rere les tàpies, el sobtaven gats parlaires, i, si doncs es trobava amb cap gat mort i a mig podrir, els cucs qui se’l cruspien es parlaven aitambé, i es barallaven i s’entremossegaven ferotgement, i s’insultaven amb penjaments i renecs molt apujats.

Així capficat, una nit cabdal on s’atansava a la porta de ca seua — (devia ser el seu cap d’any i ell ni se’n recordava) — la seua dona li foté el gran esglai. Abans d’obrir la porta — tot era fosc al voltant — li va saltar la dona com una tigressa afamegada — disfressada horrorosament de festa — i el volia petonejar! El presentador romangué de pedra, a frec d’espitxar-la, incapaç de moure’s… Encara pitjor. Quan la dona, arrossegant-lo, se l’endugué dintre, la foscor de la casa espetegà en llum — una llum d’enlluernar’t a zero infinit en forat negre d’estel nan esclatat en l’absolut sedec, xuclent, del tot materialitzat i esbocinat en subpartícules grinyolaires — i ensems una gernació féu una cridòria que me l’acabà d’esmorteir. En pic deixondit al cap d’estona de jeure inconscient, es va anar passejant per casa seua sense reconèixer-hi ningú — tothom hi era estrany, i n’hi havia a betzef, de desconeguts, molts dels quals ja s’aparellaven per a ficar’s al llit. N’hi havia vint o trenta qui, si fa no fa empijamats, ja es raspallaven les dents… I notà el presentador que hi havia molt de tripijoc entre les cambres… I que la seua dona devia jeure sota qualque munt o altre de cardaires… Allò era un eixam carallot d’abelles antropomòrfiques… Tothom empenyent tothom, tractant de trobar un forat… I el brunzir i la remor i el rum-rum… Em sembla que allò el va acabar de trastocar… El presentador escorcollà entre els calaixos de la calaixera… N’extragué al capdavall el seu uniforme de paracaigudista… Se’l posà i eixí al carrer… Quan arribà a l’avinguda era el migdia… El Solell lluïa… Les dones i els infants corrien a trobar l’heroic paracaigudista, li demanaven autògrafs, les dones li proposaven tota mena de tous badaments crurals i franques carranxes oimés — i certs viciosos infants, qui l’adoraven amb zel, un culet virginal. Al començament, el presentador caminava amb urc patent, dispensava benediccions, abraçades i pessiguets amb lliberalitat, sota un cel que s’arraseix, i un Solell més i més sangcremant… Llavors es girà una ponentada… Tot esdevingué lleig — l’oratge i els vianants… Passà l’actor llavors vora un cleda baixa rera la qual un dels seus ex-amants jardinejava… S’hi atansà, es besaren lleugerament. Mormols o mots d’amor foren canviats entre els vianants, tots desconeguts ara, cap d’ells fent-li la gara-gara… Es tombà a veure què deien i era el cos de la seua dona, qui, malescapçada i estesa llonga com era a la banyera, davall la calç viva que gairebé curullava la banyera, es planyia en forma de bombolles de carn emboïgada que esclatava sordament i carrisquejava… Aquells fums metzinosos… Se n’anà a respirar a baix al jardí. Hi va veure el veí nou qui tornava… Era un gegant qui menava una moto immensa, molt sorollosa. El veí es va amagar a casa seua i, per comptes, al cap d’una estoneta, va sortir el seu amant (l’amant de motociclista adust), qui era un grassonet molt tou i afable. El va veure anar trencant amb un martellet els angelets de pedra qui el veí antic havia anat plantant pel seu jardí, i en acabat anar-hi ficant, per comptes, figuretes de deuetons orientals, molt més avinents a la natura humana, i portadors sense dubte de molt bona influència. Va saludar el grassonet… Li va demanar d’on treia aquelles astrugues figuretes, que ell, l’actor, també voldria plantar al seu jardí. Aleshores establiren conversa. El grassonet parlà del motociclista gegantí. Digué: “—Ah, el seu posat sorrut, si sabéssiu la tendresa que no amaga…!” Prou el cregué. I el lolita grassonet el convidà dins. El gegant clapava, no havien de fer gens de soroll, treballava de nits. “Honestament,” digué el grassonet, “les influències benaurades dels déus i deesses orientals clouen totes les nafres, tant les físiques com les psíquiques, sabeu…?” Els tres es van fer molt amics… Un dia el gegant va tornar amb una noia cassigallosa darrere. Se la ficà al llit. El lolita grassonet, clafert de gelosia, l’endemà ja l’havia escanyada… Ara els dos, ben penedits, s’atansaren a l’actor i li demanaren si sabia com desempallegar’s del cos de la morta. Sabien que la dona de l’actor havia desapareguda sense deixar clau. És clar que allò que ningú no sabia era com… L’actor aleshores va haver de pensar de ferm què fer, com transferir el fètid paquetot. Va dir’ls: “—Nois, la morta la fiquem darrere; assenyaladament, al bagul del cotxe teu, Lolita… Hi cabrà amb escreix, a part que és un cotxe com n’hi ha milers. Demà és la final del supercampionat, allà baix al poble dels emplomallats. Hi haurà mig milió d’afeccionats pel cap baix. Hi anirem amb les plaques disfressades, no fos cas que ens enxanpessin les càmeres…” Al vast aparcament de l’estadi, aparcaren aculats a un cotxe gros de plaques molt llunyanes. Tot xerrant d’esport i fumant i bevent cervesa i menjant llonganissa despreocupadament, alhora l’actor, d’esquena al vehicle aliè, fent el paper d’esbotza-baguls, n’esbotzà el bagul. Ara, un instant que no semblava passar ningú entre les fileres de cotxes aturats, els tres, isnellament, obriren el bagul de l’automòbil d’en Lolita, en tregueren el farcell, obriren el bagul del vehicle aliè, hi descarregaren la morta…, tothora xerrant i rient com afeccionats molt comcals a l’esport. Tancaren d’espetec els dos baguls. Abordaren llur cotxe. El ficaren ben lluny — tres o quatre milles — del vehicle compromès. Pujaren els esglaons de l’estadi, trobaren seients a llur grada… S’assegueren a veure bellugar la pilota i, en pic s’acabà el partit, se’n tornaren tan feliços… Nogensmenys, ara es veu que, per les nits, el molt sensitiu gegant tenia uns malsons de caldéu. Veia la noieta morta i a mig podrir renéixer de les aigües estantisses d’un estany somort… La minyona no deia re… Tenia uns ulls tots voltats de negror i n’eixien raigs que calia interpretar metafísicament… Allò el terroritzava… El dubte, l’interrogació, el delicte, la delació… La por, la recança, el recàrrec… Quina barreja de neguits molt aferrats…! El grassonet va veure que només podia exorcitzar l’imatge repatània de la morta amb l’imatge alegroia d’una al·lotella viva… Va raptar una xicoteta d’uns vuit o nou anys… Quan el gegant tornà de la feina un vespre encara assolellat, es trobà al llit l’oferta verge… La seua verga adquirí mesures adientment gegantines… Adorà aquella aparició ressuscitada, i se la cardà del dret i de l’inrevés… En acabat, mentre l’homenàs sensitiu dormia apaivagat i sense malsons, el Lolita dugué la minyoneta malmesa ben lluny i la llençà… Al cap de poques setmanes, quan tot era una bassa d’oli molt domèstica entre ells, i l’actor es trobava enfeinat en parar la taula i enllestir la cambra i el llit per a un altre seu amic qui havia convidat per aquella nit…, se n’adonà esfereïdament que, rere els vidres de la terrassa, el carrer propi i els carrers dels voltants — la terrassa tenia bon camp visual, la casa mateixa damunt un tuc — i totes les voreres, s’omplien de fastigosa bòfia… Tot de vehicles oficials, tot d’uniformat armat i mitjamerdosament ensumant amunt i avall… Amb cares rebregades de ràbia, amb l’auto-presó de finestres reixades i rodes de tanc, els maleïts envejosos de la bòfia esbocinaven i xemicaven totes les figuretes de pau al jardí. L’actor també ja es veia descobert, amb l’ànima tolta, el coll oscat amb osca gairebé total ja d’ençà de la primera destralada, i catacrec, i bona nit… Mes no. Venien a enxampar el gegant i en Lolita. Les proves i les anàlisis obtingudes de les lleterades trobades als orificis de la xicotella desminyonada ans botxinejada deien que els resultats s’adeien gairebé amb tots els ets i uts a la composició genètica del tenellut, grollerut motociclista — la bòfia (qui en sap un niu d’estudiar palters i rumiar-hi anys i panys) s’havia celada entre els obrers de l’indret on el gegant treballava, s’havien apostats al canfelip, havien esperats que el gegant hi anés a cagar, n’havien estudiat i perensumat el cagalló, etc… Tot era molt ben explicat al juí que els feren, als tres, car la bòfia els imputà també el crim de la noia corrompuda trobada no pas al poble dels emplomallats, ans molt més lluny, a l’indret dels glaçons imperturbables, d’on el vehicle violat venia i anava… I algunes de les petges dactilars concordaven amb les del veí actor — o en Lolita afluixava i se n’anava de la llengua per cap descuit…? Qui sap…! La qüestió que tots tres es negaven a acceptar el crim més gros, no fos cas que perdessin el cap… Ni trasllat enjogassat de la morteta ni doncs col·laboració veïnal. Res de tot això no deixelen ni accepten sisquere tàcitament. Ni viatge al supercampionat ni orgia en resposta a la satisfacció en acabat de la feina feta. Tret que, és clar, el dia on — argüien no poder despendre prous calers en llur favor (en tot cas no prous per a llogar cap advocat de prou mèrit), i doncs l’estat els forneix defensors pro bono, i per tant força dolents — el dia doncs on s’asseuen davant el jutge…, qui reconeixen com a un dels defensors que d’ofici no els toca…? Era l’home qui s’asseia a llur vora el dia del partit del supercampionat, el mateix home damunt el qual abocaven a la falda — per sapastreria lolitenca — tota una safata amb tres gots de cervesa curulls i tres entrepans molt greixosos de salsitxa amb pasta de tomàquet i mostassa…! Qui anava a contradir’l…? I qui els anava a defensar amb gens de dèria ni d’enrònia ni de positiu interès…? Acabaren prest i malament. Ell a la fosca garjola per a vint anys. El gegant i el grassonet, hom — tots nosaltres; l’estat! — els anorreà, coll arranat. Pobre home, en sortir de la presó, ell qui havia set aquell actor meravellós, no trobà altra feina que aquesta de ninot de circ de mala mort. Ara ja saps qui és i que amb noietes sovint no si val a jugar. Au!

Patètic parot, tenia llàgrimes als ulls tantost acabà la seua historieta i tothom espetegà a aplaudir… No l’aplaudíem pas a ell, és clar; aplaudíem l’actriu qui suara havia lluitat tan ardidament contra el foc i les fustes com més anàvem més roents…

(El vociferaire anuncia Toribi i Tudurí, el dos pallassos. En acabat, a l’agre de la fada funció, i sense tindre’n gens de ganes, els més joves érem tanmateix els qui rèiem més fort.)

En Toribi i en Tudurí xerrotegen de llurs experiències traumàtiques de petits. I les pitjors, asseguren, tingudes al circ.

—A mi (féu en Tudurí amb un espinguet), embadalit i bavós amb una de les boniques dames destres en equitació, una de les seues envejoses eugues m’hi etzibà, als dídims de baix, si veus què vull dir, una guitza que em dugué a l’hospital i em deixà anorc.

—Doncs a mi pitjor (féu en Toribi), veus aquests dits que no ho són…?

—Són llúpies i amb prou feines, Toribi.

—Doncs, Tudurí, és que volia fer mamballetes a favor de l’ensinistrador, i un tigre poixèvol i enfellonit féu un bot i se me les menjà de viu en viu.

(Continuaren entaferrant dicteris contra l’activitat del circ i la beneiteria d’anar’l a veure, i ningú no reia gaire. Només qualque vell i vella cruels. En acabat, canviaren de coll i organitzaren una peceta de teatre: qualque farsa sonsa i obtusa, sens dubte.)

—Companys (cridaren), una casa de dos pisos, la qual, per tal de facilitar-vos mentalment la cosa, distribuirem i anomenarem així: a) de la planta baixa, en direm primer (llivell); b) del primer pis, en direm segon; c) del segon pis, en direm tercer… I així anar fent.

—El senyor Moloc Llenya és al tercer, treballant al seu despatx, entre paperam.

—La seua dona feineja al segon. Ara es diu Culada, encara que de jove es feia dir Imma, però sa germana Montse va descobrir un bon jorn que prou era més comcal i catalanesc de dir’s per la darrera fracció de nom que no pas per la primera (que era cosa aixarnegada), i doncs començà de fer’s dir Rat, on sa germana féu semblantment i…

—Al primer, truca un home.

—Truc, truc, truc! (féu en Toribi).

—Qui hi ha! (féu en Tudurí fent-se passar per na Culada).

—El senyor Moloc Llenya…?

—No he dit pas “qui voleu?”, sinó “qui hi ha…?” Carall de déu, sou pas sord!

—Son cosí Perot.

—Qui?

—Son cosí Perot.

—In petto, vós: Això m’ha semblat que sentia. Quin nom més carallot… Molt més fort, vós, cridant cap a dalt: Moc, Moc, Moloc!

—Què vols? (féu l’anunciador, molt greu, fora d’escena).

—El senyor Soncosí Perot a baix…!

—Soncosí…? No en conec cap…!

—Escolti, senyora, son cosí d’ell, sap…?

—Son cosí teu…? Ai, vull dir, ton cosí, ca…?

—Quina dona més badoc…! Ara vinc! Ah, Perot! Anem a dalt, que xerrarem. Tita, et sabria greu de dur’ns-e res per a beure?

—Per a manguis, suc de tomàquet, “Matilde”, si li plau (féu l’home Toribi).

(I ara potser — mes potser no — caldria dir que aqueixa Matilde era la dona qui mon pare havia tinguda abans, o abans d’abans, de la qui ara té — la Culada, o la Rat, o l’altra…

Dir així mateix que aquell equilibrista tan ultracuidat, espitregat, escarxofat i estavellat, amb els pèls tofuts capllevant-li per l’estrip, és el capdecony amb qui la Matilde va fugir — com vibrisses d’esfínter desarrelades i endutes pel clavegueram sobreeixit tots dos foren rentats cap a l’oceà del mai pus… Tret que l’equilibrista presumit tornà, mes mai na Matilde, perduda pertot altre que a l’enteniment molt endarrerit d’en Perot, capellà.

Mon pare i la seua maquineta de fer fondre produeix de camins estranys aliatges, no us dic pas el contrari.)

Tudurí: De tomàquets poc que en tinc. En tinc de prunes, però.

Toribi: Perfecte.

El vociferador: “En Moloc té tres dobles. (Un dels quals n’Eó Illot, industrial francmaçó.) I 25.ooo soldats catalans, escollits entre els millors — prou disposats per a qualsevol cosa que calgui — molt professionals — hom els encarrega totes les accions de defensa molt perilloses — idò, molt respectats, molt catalans (ja ho he dit)… La Culada és una dona molt filòsofa i qui llegeix pensaments molt profunds — sovint, tota la nit esperant que el seu home impotent (el Moloc flonget casolà) (impotent però psíquic, de potències mentals molt mal·leables) trempo en trempera física… Enmig del pensament molt profund, a ell se li aixeca…, ella com un espetec ja el munta — llavòrens orgasma o no, mes a l’altre se li acaba la trempera tantost li pensa en quelcom diferent… Ella llavors hi torna, amb la filosofia, sempre amatent, sempre a l’aguait; fins a una nova majestívola trempada…”

Molt a prop, darrere nostre, gairebé damunt, sentíem les veus rasposes dels vells i velles cruels. (Qui és lo Jup…? Lo Jup és l’avi dels vells.) Lo Jup deia facècies grasses i criminals i les velles desdentegadament se’n reien, les trobaven fatals.

Deia lo Jup: “De dalt estant, déu vol occir, i poc que hi reïx, aquell carallot de profeta amb faldilles de les deu banalitats — amb el llamp ni l’escallimpa — amb l’esllavissada, no l’endevina ni amb un trist mac — sense ni un blau se n’ix, doncs, el mec. Al replà, a recer, el profeta sanguinari li fa pam i pipa; després es repensa, s’aixeca les faldilles i li ensenya el cul, se li obre de galtes, li etziba un pet esllenegós. Així es revenja de més a més: les deu banalitats les re-escriu en clau de broma feridora…

“Fa el fanoc profeta enfaldillat: U, tu. No mortriràs pas poc.

“Dos. No esmentaràs el nom del capdecony més gros sinó debades.

“Tres. Et percardaràs, per poc que pugos, tot allò que se’t foto davant, es bellugo o no.

“Quatre. L’ase del teu veí, llepa-li el cul, menja-te-li els palters, fes-te’n pessigolles al nas amb el plomallet de la cua. I sobretot no et mocos sinó amb fenc, com ell.

“Cinc. Menja el primer que trobos, per poc que en tingos prou ganes — esvortons i altres afolls llepolia sana. Ara, no fotos malbé re (això sí que és pecat!)

“Sis. Falorniare qui trobos, esllengua’l, i marca’l amb la marca de l’emboiracervells: que tothom el fujo ja de tres quarts de quinze.

“Set. Mare i pare són prioritaris quant a les teues caritats — ni caldria dir-ho, collons.

“Vuit. Tes filles i tos fills esquerats mai els regalos ni als armats ni als ensotanats. Si no saben valdre’s, mata’ls amb totes les de la llei, com cap inútil gos ni verinosa serp.

“Nou. Descobreix els mecanismes, que no en romango ni un d’ignot…

“I deu i mig, tu. Sempre torna-te’n.”

El vell nauxer Eó Illot, i jo, son fill molt aimat, asseguts als seients de bambú d’un circ qui tot trontolla al grat de l’huracà. Sota els seients, hi ha ollals, com si tothom ja es pixa — no pas de riure, de por i de suor.

Na Judit, na Salomè, na Tomiris, les tres cantants del grup de les Escapçadrius apareixen a escena a l’estona de l’entremès. En aquell instant la ventegada s’enduu el tendal. Nus. Nues. La festa no sols continua, s’incrementa exacerbadament.

—Pap (o n’Eó), no has viscut mai a la ciutat albirada…? Fic messions que allí no s’hi abaten tan cruels temporals.

—Fill meu, allò és paradisíac. Ben dejorn hom t’hi donarà permís d’accés.

—Albíxeres.

Cel esclarit, l’endemà m’hi atansí; una mica més a prop, en veig frisos i cornises, i estàtues del capdamunt de tot. Els frisos són d’un verd fluix pintades, les estàtues tenen un verdet una mica més fosc. L’estàtua més enorme és la d’un cap d’en Júpiter amb barba molt blanca. A l’instant que sonen els senys, tots els qui entràvem a la ciutat, cua llunyana, ens aturem. Les ràdios dels camions aturen la xerrameca. Guaitem cap a ciutat. En Júpiter es pentina i fuma. Les estàtues i relleus prenen vida, es vinclen, enraonen entre ells, es fan sociables, d’estàtua a estàtua i de relleu a relleu. L’embús és impassable.

Torní doncs esporret i mà-buit a casa quan encara hi era el dia abans.

Em diu mon pare, l’industrial Eó: “—Te n’enyoraràs fins que no assoleixos de ficar-t’hi.”

I té tota la raó.

Mon pare té un iot llarg a bastança, amb el qual ha fet cap i port adu al Japó, justament on jo fui concebut. Al Japó, si hi has encès un forn, ja no saps mai més apagar’l — l’únic si de cas és l’habilitat que adquireixes a sàpiguer’l mantindre mig encès mig apagat per ço que ni t’ho encengui tot ni et dugui, escarrutxat, al desesper i al sovintejat suïcidi — els japonesos ens ho creiem tot, som molt fàcils d’engalipar; el circ ens lleixa tots bocabadats i somiosos de mons enjondre on la lògica és altra, fins i tot més absurda que aquesta on, incrèduls, fem xup-xup.

N’Agnès Mascarell, la més bonica ans avinent de les seues concubines de l’instant, em vol acompanyar la propera vegada que m’aventuri a la descoberta. Diu que ha vistes recentment inescandallables pel·lícules d’elegants insurrectes farcides, i que a ella també li convidria qualque episodi prou ponderós.

Segons en Pirró d’Elis, hi ha el món que perceps. Mes… Quin món percep tothom altri…? Quin món percep el despitat…? I el despietat…? I l’escarransit…? Si no n’ets, no saps a quin món viuen. Ara, un cop n’esdevens — despitat, despietat, escarransit — si pots, per sobtat escunç, per qualque malaltia de l’esperit, llavors hi ets, hi ets…

—No sé pas si ens entendrem, pap, amb n’Agnès.

—Posa banyes a cada instant adient. Ahir em va donar la bossa que l’hi portés a casa; llavors com s’ho faria..? Ara no tenia doncs ni les claus ni les pintures del maquillatge; la dèria la prenia; s’havia quedada cardant amb d’altres, dos o tres homes ballant-li al voltant… Te n’hauràs d’espinyar. Educar una dona és un dels primers deures del jovencell qui gradua a adult.

—Comprenc, pap.

—Ecara vols anar a la vila de les minyoinetes eixeridetes…?

—Només em vull morir.

Pelant-me-la al llit, se m’esfumaven les esfereïdores imatges d’aitantes de damisel·les a l’illot atlàntid i llavors m’eixorivien les carnoses imatges de totes les sentoroses mullers de mon pare. “Diumenge, el moc em penja; guaitant el Barça sóc filagarsa; puça d’esquinç em vull amb patins de lleterada de la nit fins a l’albada.” En acabat de cada escorreguda sóc capaç de compondre (pondre amb qui altre? La polla musa, deu ser) excel·lents poemes.

I ara, espiritualitzat, m’adormia com un angelet de jardí.

Enmig del somni, abans d’eixavuirir, la cua de l’ase em feia pessigolles… Em desvetll amb un sotrac.

Dic: —Mama! (No li diria senyora Agnès, com m’havia nogensmenys dit de dir-li. I volia abraçar-me-li.) Mama, conduïa massa lluny i perillosament i en situació cabdal (de vida o mort, cavà?), només per a tornar a temps a l’indret d’inici, per tal de començar aquesta vegada amb bon peu. Mes me n’adonava que enmig de la ferotge cavalcada no hi veig ni de l’un ull ni en acabat de l’altre…! Em voldríeu, senyora Agnès, interpetrar el somni, o si més no deixar’m abraçâ’us per fer’m passar la poreta…?

L’havia trobada no pas al dormitori, ans repenjada a la porta del canfelip. Insultava mon pare: “—Mudes la pell com la serp…? Fa ja tres hores que hi ets!”

Sense reptar-la, l’esmén: “—Ja em perdonareu, mes el mot no és pas que mudes l’exúvia o la despulla com cap serp? — el mot és que cagues veta…? I sapiguéssiu, madò, que qui hi era tres hores, enfonyat i pelant-se-la al canfelip, bo i esguardant les calcomanies de les dones cuixes enlaire i pits amunt enganxades a les rajoletes, no era el pap, és clar, ell rai, qui té dones a dolls, era el tit, senyora, el vostre molt humil servidor.”

Em va fotre un parell de mastegots. Mes sabia que n’Eó, mon pare, m’estaria d’allò més agraït.

Dormia somrient. I la cua de l’ase em tornava a pessigollejar davall lo nas. Somni relligat — traça que en tinc. Trobava l’esdeveniment prou important per a fer’n una nota mental. Les pessigolles s’incrementaren com a l’hora fortament bategosa de llepar l’ham qui am de l’imaginària dona sentorosa qui colc. (Dic sentorosa per flairosa — mes més punyentment flairosa: sentorosa.) L’ase bramà. D’on em despertí. Els pèls del nas m’havien crescuts llargs i llongs com els de les orelles. Correguí a retallar’ls amb unes estisores. L’espill se’n rigué, els ulls em feien pampallugues, perdí una estoneta el coneixement. Collons, avui, si en sóc, de lleig…! Fotia la cara boteruda. Me’n torní a clapar. Fins que em passés el vel malastrugós, o fins que em morís… Un dels dos havia de fer cap abans de l’altre. El primer s’esdevingué. Si doncs això no, tampoc no ho podria contar.

—Passi-ho bé…

N’Eó se n’anava a la fàbrica. I jo darrere, corrent.

Al tren, parlant als treballadors, amb el seu aire de superioritat incontrovertible, que era acceptada generalment, i pel tit molt admirada. Fins i tot, no sé pas si ningú altre dels poc perspicaços operaris se n’adona… Me n’adon que no toca del tot dempeus a terra. Lleu levitació. El cofoisme l’umfla i el fa lleugerament surar. N’Eó Illot, mon pare, com més anem més adulat.

El didal ple de clotets del delitós vertigen se m’introdueix per l’esfínter jussà. Tots els treballadorets qui gosen em toquen d’esquitllentes el culet, m’estreben lo pipinet. Vaig per la vida trempant.

Quan només tenia quatre anys — i mon pare negociant era president de la Societat d’Amics de la Guinea — mon pare, en esdevinença del concurs de beutats a la ciutat, hi féu doncs vindre, de la Guinea, una negreta molt lluent i flairoseta. La teníem per casa (a la cambreta dels convidats), i hi caminava nueta. Mon pare se la cardava pels descosits, i també la meua mama d’aleshores — és clar, qui hauria pogut pairar’s d’aquella enlluernadora llepolia tan a l’abast! — a mi mateix, amb prou feines llavors lluny de les incomptables mamelles si fa no fa maternes, encara ara la boca se’m fa aigua, com si tornc a ésser mamerri, i un deler de llepar precioses secrecions em pren com un desig de respirar sota l’aigua. Vingueren al concurs beutats d’indrets aitan remots com el Coll de Nargó i la Conca de Tremp, i d’aitan a prop com la Vall de Barravés (d’ací sempre hi venien les xicarrones més coindetes i finetes). Guanyà nogensmenys la lluent negreta del conyet glabre i vellutat, i aquella nit allò fou una festa… Tothom hi cardava amb tothom i el tit va poder-hi flairar vint-i-vuit xones (més o menys veroses o lloquetes) pel cap baix. L’endemà n’Elisenda Furufú se’ns morí d’una insolació. L’estiu a Lleida, a les piscines de les basses, l’immensa xafogor, allò li fou mortal — immortal (per a manguis, doncs) negreta qui colc ara que m’adreç també al mateix clot amb pas geperut.

De sobte silenci t’acull, i després… Terrissa qui cau i s’estavella i es xemica en mil bocins. Se m’enxerinen els pelets del clatell. Veig el caliu als fogons. La cuina, tèrbol escenari d’un crim, com al teatre.

I ara un moment que no té fi. Ens adonem de l’absència de la dona a l’hora de sopar (la dona, ma mare); tots som a taula; cal tanmateix esperar que faci cap…

—Encara no ve…?

—Potser ha tingut un accident.

Mai més no la veierem. La cuina neta, relluent el terra encerat, com les cuixes de la negreta qui guanyà el concurs de beutats. El sacre col·lectiu s’enfeixugueix, em plany, se’m compadeix… Pobrissó (jo), qui ha perduda sa mare, donota qui fugí i mai se n’ha sapigut ni…!

Visitàrem el cementiri. “—Llegendària ciutat daurada a les envistes! (Passant el pont em record que vaig cridar, xiroiament, un pessic enyorós.) Prou la reconec!” I aleshores hi vaig veure (oi, pap?) tres coloms rosats qui suraven i curaven durant un instant dels morts, un per un, amb molta de dolcesa, suavitat; els cadàvers de fresc, els nous cadàvers, els cadàvers per sebollir aquell mateix matí, s’embolicaren miraculosament en toves rosades plomes…

—Aqueixos tres coloms eren la trinitat de l’esperit sant (això em digué una monja, en un to imperiós, els ulls d’un dur de diamant apagat).

Mon pare, n’Eó, em desdigué: “—Nen, no era cap monja. Era la deessa Minerva, amb un davantal de maellera, ple de taques de greix, de saïm ensangonat.”

O potser era una de les seues putes.

I ara els taüts, i llavors les cares dels nínxols, tots escrits en un llenguatge oldà — qui el desxifrarà…, qui en confegeix els maleïts caràcters aliens…? Un polsim groc em fa eixavuirir. N’hi ha pertot arreu al voltant dels morts. És antú: un mata-rates; les rates en moren a betzef.

La senyora Agnès em repta que m’he pixat o cagat als llençols. No gosa dir que és resseca lleterada — de fet és eixarreïda piràmide de lleterades supermeses, llivells de grisors diverses, del burell més fosquet al mig callol de borrissol de cony de rosseta. La veig (l’Agnès) amb baieta de mànec que neteja l’espona dreta del llit, la que és a un peu del racó i la paret — hi ha ronya negra d’anys, és ara un cau de bestioles verinoses — el racó, vull dir, i el sòcol mig podrit sobretot, part de sota — teranyines i niuots, linòleum ronyós, brutícia negra, llepissosa, encastada d’anys…

—Senyora, tot el que foteu ho foteu a tall de greixosa Minerva. (No crec pas que m’entén — vull dir, molt sapastrement.)

S’aixeca la faldilla, i m’ensenya el cul; es vincla envant, i m’ensenya el cony, rosat, pelut. Me’n vaig sense perdre un instant al canfelip a pelar-me-la.

Asserenat, repòs entre els llibres a la cambra de darrere, tan assolellada — s’hi ouen ocellets — llur xerroteig…, que ara confonc amb el garlar dels infants asiàtics, amb qui adés bescanviaves noms, en llengües barrejades — indonesi, malai… — totes prou bones, totes prou meravelloses…

A un li enseny un nyanyo, ell diu: “—Buing!” Li dic: “—Bony!” Un altre em mostra al fris un nyap, i diu: “—Garup!” Assenteixc, eufòric: “Grop!”

Sempre les mateixes aproximacions… Tots ens en riem. Mon pare es carda les minyonetes asiàtiques, les germanetes de mos companys. Estic xerrant, com un pardalet, amb la minyoneta agradosa, una bona estona… Llavors em diu: “—A ton pare se li pela el ventrell, mal senyal…!”

Vol dir que aviat se’m morirà. Ja em veig desemparat. Per això quan se’n va de casa, li corc darrere. Vull anar a tot arreu amb ell. Fins al cementiri i tot.

Li dic: “—N’Eó (o pap), m’he adonat al tren com levitaves. N’estic que encara en bad ara.”

Fa: “—Venim-ne de raça — els nostres, empeltats de sangs d’aus dinosàuriques… Visquérem en cistells, cada família en un. Eren cistells prou grossos per tal d’aniuar’ns-hi tots plegats — cada boldró de família el seu. Hom els penjava (els cistellots) als trebols de les cases. I no érem atacats per les rates, qui llavors eren monumentals, hipopotàmiques.”

Ninots al niu. M’aesm espiant del caire del niu estant, amb una mitgeta cara de xagna, a frec d’ésser estimbat molt traïdorencament i insistent per un mal germà, un cucut amb banyes cargolades de boc.

N’Eó m’assuaja: “—Més tard esdevinguérem ínclits saltadors. Mai no patírem de vertígens ni d’andròmines. Saltàvem des d’alts trampolins — vint metrots d’alçada o pus — damunt la coberta d’un submarí, al cresp molt sem — revera, a la vera superfície acerada — sense paracaigudes — impecables: cap dels nostres mai no se n’esguerra — ni un esgaldiny de por, ni una esgarrapadeta de mal agullar-s’hi — i això que ho fem repetidament, planejant, com muricecs, com qui salta daltabaix i tanmateix sap atraçar’s com cal, orientar’s, caure on toca… Sempre doncs incòlumes. Els Illots, naltres, fill meu, individus sense parió aumon. Molt catalans.”

Mon pare, el qui em promet la totalitat del cony de la Terra — dona cardívola, cardable, per cada Illot cardada. El seu pipí com el meu, actiu a tota hora. Un xi gruixut qui talla i talla, cada cony una osca, una entalla tallada pel xi lluent qui secreta lubricant i lleterada.

Em diu: “—Amb xi gens esmussat o amb raor faitís, d’esmolat llos, tallem la romeguera monçonegaire pels volts del cert — ausades, amb la mà a la bragueta tenim l’atuell jugulaire a la pingueressa…” I se te me’l treu en un tres i no res, i allavòrens te me l’escapça — la rampoina baldera, ep.

Som així de bons filòsofs. Els Illots. Els catalans. Els almogàvers.

Mon pare, no pas cap bufaforats qui es perd en forats soms, sense substància. Sempre a la mel. No confon buina per boina, mai no em porta en doina…

Me l’havia pelada i ara composava un poema. Una de les minyonetes asiàtiques, qui mon pare (pagant sa mare) sovint es percarda, duu una ditada vermella al bell mig del front. És l’ull pineal del déu totveent, omnivident. “—Marques vermelles, prou sé on n’hi ha — a Torroja, o terra-roja, de bous qui foren mortrits i s’hi esqueletaritzaren: llurs ossos i caps d’un vermell viu, com ara vernissat i febrit — ara el colpidor record en roman, petrificat, marcant la terra — indrets maleïts, on qui mata braus es dut a torturar pels qui estimen les bèsties bones, déus disfressats.”

—És cert que mai no veia (ni aesmar-m’ho podria) vaca ni bou ni brau, ni boc ni ovella, ni oc ni girafa, armats amb espasot bare i llarguíssim, o amb metralladora fumejant, o amb canons i amb helicòpters i bombes de massiva destrucció volpellament tele-atraçada.

I després somric. Ara sé que les noietes són bèsties bones… Em ve a l’esment el gegant esbotza-hímens, amb la seua moto vermella, i d’apèndix el seu drudet — el lolita en Lolita — amb el seu cotxe verd… Que bé que conduïen ambdós…! Els vehicles, cascú el seu el sap fer vindre o anar-se’n per curts trajectes, inconduïts — el guiaire fora del vehicle! — per inducció mental doncs — els vehicles només empesos i adreçats, atraçats a força de raigs d’ulls, o millor d’ulls pineals, d’ones mentals — els repleguen o desvien amb els llambrecs i les mirades — engegats i corrent sovint com bòlids — i mai no anant de bòlit, tan ordenats; cap accident no provoquen sinó totalment volgut; altrament com més gent acut, com més la voluda s’espesseix, qui tolera l’atapeïment…! Com més som de gom a gom, llavors ell (n’Eó, mon pare) pren el tren, i ningú no l’hi reconeix, un obrer més sota la gorra, ara sense levitar.

No m’enganyarà pas l’enganyador. No em pop pas el dit. Sé de qui vinc. N’Eó (mon pare) amb paraigua vell, disfressat d’obrer, de nou per Perpinyà… Em diu: “—Era un paraigua màgic. De paracaigudista. Pensava haver comprat el mateix que tenia adés, però l’antic l’havia deixat a l’altre món, i aquest, ausades, era lleugerament diferent… Quan em llenç al buit d’ençà del capdamunt més alzinat de la torre del castellet…”

Mon pare (n’Eó Illot, dels Illots mig muricecs), tal agilitat…! Es despenja dels teulats, s’esconilla entre les portes, amb gran facilitat, i convertit sempre en un altre… Entre els isnells entra-i-surts, ha esdevingut incognoscible, i embla el que vol, de passada, volant ras, s’emboteix objectes al cos, sempre felí, furtiu, ombrívol…”

—I no caigueres mai a cap pou…? Així és com moren els insignes paracaigudistes, o empalats pels parallamps.

—Dins al pou hom hi trobarà cada antic os; serà l’incest comès totjorn per la marastra; en esdevinença de canvi, hom querreix amb precs i llaors, mes hom té tothora Mart ascendent pel seu astre.

La senyora Agnès, de patac i d’espetec, amb els ventalls dels oronells bo i manxant ferotgement, se’m llença tot somiant sobre. Vol tallar’m, em pens, lo pirulinet.

—Sóc Hiparc, greu poeta grec, vantant les mallerengues, llurs boines, i les onze mil vergues dels gegants qui ens pariren tots plegats.

—No vull sabre qui ets, mes qui és ell, tan menudet i sempre tan espatotxinet…?

—Mon pipí. Es diu Strel. És el Pipí Strel. Muricec grogós. Groc Gial·lastre, candent, a frec sempre de grogament deslleteratar’s per l’agermanament occitano-catalònic o pels ulls de vellut i el nas umflat a la xona de les negretes beutats màgiques.

—Cony vellutat i pipeta umflada.

—La seua pipeta més llarga i ampla que no mai mon pipinet i tot!

—Doncs sí que fotrem goig! (Exulta la senyora Agnès, ma mare, i el gruix d’un coltell em deprimeix una miqueta pus el cau del melic.)

M’agafaren cagarrines. Ara em dic Narcís Agre… Tot ho guait al cresp estantís de l’estany putrefacte del meu ésser somort, accídic.

Em cordí, em tapí, m’emflassadí, m’embolcallí, com capoll, i em desdiguí. “—Ja em perdonareu, senyora Agnès, no volia pas dir les onze mil vergues gegantines — volia dir, molt més piu, el martiri dels onze mil ciclistes — al cel ascendiren en bicicleta.”

Allò, aquell exabrupte, aquell exvot grotesc per la meua llengua impia afaiçonat, la treu de polleguera. Arcaismes, atavismes, embranzides avials, escares sobreixents de bull-bulls càustics del temps on érem encara més animals que no pas ara, la toquen amb orgull de rellotge. Amb el ganivet féu suca-mulla al meu melic. Merda i sang ixen de mos budells esbotifarrats. “—M’escomet el lleig miratge…! (Això clam i que:) Em febreix la febre la pell mòrbida com adés la salut vital febria el vellut al cony de la negreta…”

Dol ajornat, sobrevisquí. Un ventall em dava comiat de continu, unes crosses es repenjaven desvagadament. Eriçat d’agulles, esperonat com cap ase esquerp, em desvetllí a l’esquàlid hospital.

La dona nova de n’Eó es ventava per la xafogor, i feia cara de glatir pregonament pel malcarès que prenia la meua sort; a cada cop de ventall els seus cabells negríssims esdevenien lluents corsers llors d’apocalipsi; les crosses corcades es veu que eren del veí allitat, ara versemblantment cucat també i no pas menys cadàver que ja no eren les viandes que havia rescatades ahir del rebostet de la cambreta dels convidats; les minyonetes de la veïna havien entradetes a la cambreta també a jugar-hi, tornaven de la dutxeta i encara no s’havien ficades les calcetes part dessota les faldilletes lleugeretes; vaig romandre una estoneta embadalit esguardant-me-les mentre se les embotien (les calcetes), tot xerrotejant, i llurs fufetes llises em feren saltar el cor de goig; estava alhora content que n’Eó, l’industrial, l’ex-autor, mon pare, no fos part de per allí a desminyonar-les, pobrissones, amb permís de llurs mares, és clar, ben pagades sempre; em trobava molt eixit, clafert de verriny; vaig xiular cap a la gossa i ens vam tancar a l’armariet fosc del rebostet; fora, les xicotelles jugaven a coudineta molt seriosetes i comcaleretes; la gossa i el tit férem l’amor: és a dir, ens acaronàrem fogosament; ella em deia, amb cald pudent alè de gossa molt carnívora: “—Guaita’m els múltiples pits!” Volia dir: millor doncs (si més no pel mer nombre d’unitats) que no cap dona només bi-mamellada, per molt grosses que no te les foto (les mamelles); ara bleixí d’enyor i de resignació, apartí els ulls repatanis cap als tubets i les agulles que em volien grotesca garota, o gàrgola tova — com dic, tota aquella eriçaó d’aparells fiçosos i punxents era doncs així mateix jo — un coixinet d’agulles si fa no fot (molt amagadament enjús) humà; cada punxa d’esmolada punxària l’adoperava doncs eu — tots els virots o viratons els amprava doncs eu, sense fer’n molla d’estalvi — totes les agulles se m’agullaven i m’encertaven i em conduïen, a glops de sanglot, sangs.

—Quin sant Sebastià de pa sucat amb oli no fas, marrec — m’animà n’Eó, i tenia (al vult distingit i un pèl marcial) (per un camí on prou calia aquest sentiment especial, si el fill perilla de fotre’t el camp cap a les pregoneses tortes del no-re), tenia, ell, dic, els mateixos ulls amorosos de la gossa.

—Ahir, llençava el recapte antic amuntegat pel darrer dels convidats (aquell japonès llepafils, la dona del qual ens ensenyava sempre aquella cuixa i aquell pitet i aquell culet tan fins, caminant a saltironets de mil·límetre pertot arreu de casa, malembolicadeta en aquell kimonet de seda i samitell mig obert i, davall, ella jamai ja no duient damunt ni una mala peceta de llenceria). Formatges, pans, pastissos, exòtics atuells i flascons i vaixells a prou feines encetats…, i tot de sobte m’atacà una angoixa de mort, em vegí pel que del cert no som cascú: Una floretat qui, tantost nada, ja es marceix en un prat ablamat.

La dona nova, na Rita Torres, l’antiga actriu qui travessava, molt ardida i adu gaudent, aquells esborronadors cercles de foc al teatre i més tard al circ, com dic, sanglotà molt anguniada.

Mon pare em foté un clatellot. Tots els receptacles qui em duien les limfes, plasmes, sangs i andròmines vibraren com les vibrisses al cul (vist pel set causat per la trompada) de l’equilibrista elefantí i no pas gaire destre.

—Els catalans mai no ens donem. Com els d’adés contraatacaren i s’endugueren els llorers, així els d’ara.

—Colcàvem, almogavàrics, amb lluents cavalls llors, cavà, pap? I apocalíptics ens coronàvem de llors mig callols…

—Mig callols?

—Els mig dauràvem a vaixells o calderetes on feia xup-xup l’or mòlt.

—Aquest xiquet sap molta d’història — féu na Rita, i allò m’afalagà bon tros.

—Molta d’història mòlta — vaig fer, abans de riure i de retop rebre’n, per la roïna rialla, un atac de tos que de poc no cuida dur’m de cap al pot.

Refet, ronc com un cactus, em trob tot sol, recitant, doncs per cominal, un engranatge impiu i força càustic d’heteròclits penjaments qui es disfressen de pensaments.

Com la darrera vegada que fórem a Kenya i besí les nates d’un baobab, de qui l’escorça és com pell de soldana (o si més no odalisca) circassiana. I en besar-les, les galtes glúties del baobab (o, tan fineta, era pus tost baobaba…?), teranyines d’antigues lleterades dipositades a la suau ascla per molt mascles massais (o qui sap el vigorós guerrer) se m’encastaren als llavis, d’on de cop i sobte n’esdevinguí oracle.

Parlí com en Gambó de vertígens i d’eclipsis, de rancúnies i de premonicions, de circells i de dits de la mort seca… I vaig predir, entre una munió de galindaines induïdes pel verí de les antigues estantisses lleterades, que, perir, periria no pas com vigorós almogàver, mes en maleït esparracat hospital de mala mort.

D’on faig un bot finestra enfora i m’amag corrent al bosquet dels voltants.

—No em despenjareu de l’arbre. Sóc ara urpós ocell — dic, ans no em disparen i el tret em toca l’ala.

N’Eó m’alliçona: “—Pagues ara pels teus excessos, minyó.”

—Quins excessos, pap, collons, si encara ni he viscut!

La seua cara, fins ara si fa no fa tova, es resolgué en màscara metàl·lica d’horrorós arnès. Mesell i cruel, amb veu d’ultratomba, respon: “—Excessos, carallot, d’inacció! Excessos d’esperança! Excessos d’il·lusió! Excessos de confiança! No hi ha cel, això ja ho saps. Mes aitampoc l’humana raça es val ni un pet.”

—Pap, és cert. I on és la solució…? L’humana raça, l’humà adí, l’humà fuà — la substància qui en canemàs ens teixeix — la meua essència, doncs, em falleix. Aquesta Terra és una boleta de densa putrefacció i prou. A quin rebost oblidada per cap desaire mort perquè ara ja s’hi podreixi del tot?

—Tan fatalistes, nens!

Entrà en aquell instant, com un aire fresc de dona flairosa, na Rita Torres, deessa qui fou, i qui amb en Roy Starter — el cridaire del circ quan perdé tota altra oportunitat empaitat pels fats lleigs (no pels fets, que compten per merda) — tant d’èxit no tingué fent el paper, na Rita i en Roy, de bons terroristes en l’obra Terra i Sort.

La bona terrorista na Rita Torres i el bon terrorista en Roy Starter, a Terra i Sort, cauen enamorats abans en cel·la solitària no siguin assassinats, al darrer bec d’una perllongada, entortolligada tortura, per la bòfia inquisitorial.

—Qui és aqueixa dona…! — vaig esgaripar, esborronat.

El ble esmorteït de la meua memòria fou esmocat pel clatellot de n’Eó.

—Ah, sí, la novella mare meua, la dona darrera.

—Engreixant darrerement els meus interessos si fa no fot vitals, he esdevinguda molt tafanera d’epitafis. Totes les teues mares prèvies moriren en circumstàncies diguem-ne… sospitoses.

—Totes foren actrius en peces molt difícils. Les de més hagueren de travessar cercles de foc. Cercles de foc per on el cap del nou nat no ix. I d’on neix la vida, el capoll s’ha de morir. Sou, dones, com la closca d’un ou (la closca d’una nou si un nou cuc no en surt a noure pel món). No sou covardes com les monges o com els homes. Sou el vaixell per on la vida en foc no passa, rabent, cremant-ho tot. Sou flama d’existència. El vostre cony, morir-hi, puça d’esquinç, mon somni.

Quan em sent dir-li tot això (i pus, i més apujat encara: més-dites millor dites per cap més-dient millor diguedor que no puc ara, que no dic cap text d’obra molt bona, que només escric doncs tal com raja i l’hora del teló ivarçosa se m’atansa), ara que n’Eó és de viatge de negocies, na Rita Torres s’estarrufa tota. Em deixa dormir cada nit amb son cony sentorós fent acte d’ésser mon galter molt bavejat. Amb aquesta tutia se’m remeia tot entec: de convalescent molt escotiflat pas a cabrit amb tota la salut.

N’Eó ja no tornà. El seu avió se l’engolí l’oceà. L’oceà féu un rotet. La caseta a la costa en patí de valent. S’ompl de clivelletes i d’esvorancots. Tot es desmanega. Tot s’esfonsa. Res no en rets ni en rems.

Tornes a ciutat en bicicleta. T’has fet pintor. Ninots al niu. Amb cara de por. No, home; les teues pintures una merda. No n’has venuda ni una. El catàleg t’arruinarà. I malfet a collons. Quatre fulls mal-lligats. Sense cap imatge dins. Ple d’errors ortogràfics, clafert de mentides biogràfiques. Ton pare no fou mai famós… Tot el que escrigué, en agra lleterada a les esquerdes maldesminyonades, s’ha marcit com floreta en prat eixut qui en el vent solar ivarçosament s’ablama.

Pse. Ja no tens urc de res. Te’n vas a la mort despietada i esparracada, fastigosa, pudent, cucada, tan ràpidament com el foc que tot s’ho menja.

Na Rita em diu: “—Quan era amb en Roy fent de bona terrorista a Terra i Sort, els enemics de la llibertat llençaren una bomba al teatre. Romanguérem una estoneta amb tota la merdegada al voltant. La runa, el carnús. Res no valia gens la pena de rembre. Ens abraçàrem, com si ens estintolàvem l’un en l’altre. Inici d’acció afollat, va intent de tractar d’entendre res… No. Massa tard per a res. Ens fugírem i mai més no ens vam veure. Avui, el camionàs vermell de les obres tan sorolloses i inútils que es veu que fan al clot de vora casa nostra s’ha desfrenat i ens ha aplanat el cotxe blau metàl·llic, única joia. Únic joiell també, i ara no en resta sinó ferralla. Per dins, els plats a l’aigüera, els llits desfets, els llençols estripats, la roba bruta esbarriada pertot arreu, els cistells curulls de brutícies, buidarades, els armaris desclavats, els canfelips amb femta que hi sobreïx, els mobles a bocins, les parets escrostonades, el terra a trams sense rajoles, les catifes amb boïgues i cagades, i la canalleta, déu-n’hi-doneret, els pitjor amanits. Regalimant de sucs llefiscosos, conreus i brous de cada microbi virulent. I això et dic, Narcís, que és massa tard. Que més val deixar-ho córrer, que més val dir boranit i adéu-siau, i dar’ns comiat fins a l’infern, car, qui sap, tot fins ara ha tinguda capacitat d’empitjorar…, per què doncs s’hauria d’esmenar mai…?”

Els orcs promesos, per al tit com per a tot altre pecador (el pitjor pecat ja és néixer, noi). I tot això fins ara… Només un tast? Vaig fer un bot del llit. Vaig trencar la finestra de l’hospital, em vaig llençar avall, vaig córrer fins a perdre buf. “—Pap, pap! (Cridava.) Quan anirem al circ?”

—Se’ls cremava l’envelat (em diu). L’actriu al cercle de foc, la seua roba les flames se li calen, ella fuig corrents, és una foguera esbojarrada, pertot arreu arrenca foc. O era una bomba dels mals terroristes.

—Els enemics de la llibertat.

—Tothom al món. Els enemics del gaudi.

I no volia davallar de l’arbre, agafat al capdamunt amb urpes de rapinyaire. Sóc l’agre narcís qui pensa cagarrines dementre que ert s’esguarda (i quin trist paperot que no hi fot), al cresp estantís del seu ésser, estany fètid, on, latent i entrevist, el monstre terrorífic fa veure que dorm, per a qualsevol instant eixir a esglair’t de mort.

Ah, clatellots de cap molt alta figura mítica, que em desemboiren ans eixoriveixen i aclareixen d’idees molt fermes… Com els enyor. “—Pap, pap! (Que crid) Quan serà l’hora!”

[@more@]
Desactiva els comentaris
26 abril 2006
La senyora a ca seua
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:05 Edit This



[Sense vessar-la gaire, en Tiberi Guix, el 2006, vessa en català el text del poema “La senyora a ca seua” escrit per en Jonathan Swift el 1732.]

[Cèlia Celíaca (o, T’hauries d’escriure, na Cèlia, el nom amb Ç, que és una C que en canfelip s’esprem…)]

La senyora a ca seua

Cèlia, cinc hores i molts desdenys
Li costà de vestir’s (qui pot en menys…?)

Al capdavall ningú no deixen flix,
Llacets, samits, com la deessa ix.

En Biel, veient la cambra buida,
I la minyona qui d’altre es cuida,
S’hi esconilla, i hi amida tot com rau,
I perquè quedi clar que hom ni hi trau
Ni hi fica res que no hi fos, tot greu
N’aixeca aquest inventari o capbreu.

D’antuvi hi ha una combinació
Tota bruta, i a les aixelles tal maror!

En Biel, xerec rai , l’estén i l’ensuma,
I fa carotes d’oi a la pudent escuma.

Més val no allargar-s’hi ja doncs pas pus,
En Biel ja veu que el nas se’ns en descús.

Na Cèlia, ell jura, ni és dolça ni neta
I és de foll maleït dir-l’en fineta.

Cal veure’n les casperes que ens n’ensenya:
Llordes i llefiscoses que és prou feina
Destriar’n les pues; tot hi és pegots
De greixum, plom, pólvores, cabellots…

Hi ha, per a torcar’s i allissar’s les rugues,
Un mocadorot amb oli de berrugues.

La farina d’alum per aturar els fums
Que rancis pugen de traus i ferums.

Podem copsar-hi els guants de dormir,
Pell de la gossa qui se li morí.

De pixats del cadell del mateix ca,
Hi ha un flascó per a untar-se’n ça i lla.

I ara trobem-hi potets i xeringues
Claferts de pomadetes i potingues,
Pintures rai, i fàstics i samfaines
Per a llúpies, nafres, galindaines.

Ve ara un cossi llord a més no púguer:
El que es grata de ses mans de tortuga,
Dins hi rau — i els llefiscosos grumolls
Que recull, com qui espigola rostolls,
De dents, queixals, genives; i gargalls
I vòmits — tot hi cap; pateix treballs,
I hi tragita: quin quadre més xaró
No és doncs ara el cossi, i té raó
Qui diu que a en Biel li’n ve greu mareig,
I pitjor encar si en el seu xafardeig
S’atansa a les tovalloles: com puden!
I les taques d’oronells qui esternuden
I de traus qui ragen, i de culs qui suen,
El deixen ben tocat, ecs rai, i el duen
A guaitar enjondre: cap als amuntecs
De mitges i robes on els refrecs
De peus i d’un desori d’emuntoris,
Peluts i orelluts, cruels gori-goris
Canten per a les peces massa usades,
Totes de vescs fètids: millor cremades.

En Biel trobà unes pinces ara, i sap
Que són per a arrencar pèls qui del cap
Fins a mig front davallen, i se’n fot
Quan se l’aesma que tant del bigot
Com de la barbeta se’n treu les cerres,
Na Cèlia, i amb això, que si no t’erres,
Es diu en Biel, és una lupa grossa,
Amb què els polls s’hi deu veure a la trossa,
I els cucs al nas deu veure’ls gegantins,
D’on amb la lupa en tria un dels veïns,
I fort, pres pel cap o la cua, estreba
Fins que, mort o viu, l’en treu com la ceba.

I ara què farà, dissortat Biel,
No hi gosis, no, on tens el cerebel…!
No obris pas l’arquibanc amb l’orinal,
Deixat (heus dona molt bruta!) tal qual,
A la vista de tothom, i hi orxeguis
I amb basca de la pudor te n’ofeguis.

Part de fora, l’armariet prou sembla,
Un moble comcal, el mirallet t’embla
Els ulls i te’ls distreuen pollegueres,
Anelles, vernissos, i t’hi esperes
Veure-hi dins res ben endreçadet…

En Biel resol doncs ficar-hi l’ullet,
N’alça del calaix la tapa…, la mona!
La fetor que tota la santa estona
Anava sentint, ja sap d’on ve: “Mèu!
Malament rai” — fa — “Nou Epimeteu
Sóc jo ara, qui quan, com ell, obria
La caixa de Pandora, el món maleïa
Amb tota mena de dolenteries!”

És clar que Epimeteu les ordalies
Que pateix no són tantes, sap que nansa
Avall de la caixa hi rau l’esperança.

No pas per a en Biel, és clar; tantost
Alça la tapa de l’estugós rebost
Les lletges vapors que n’ixen li diuen
Que ni esperances ni bondats hi aniuen.

Al fons culà no hi ficarà la mà
Per veure si res d’espectacular
S’hi amagava doncs! “Màquina infame…!
Que a ca na Cèlia fos,” en Biel exclama,
“Qui s’ho hauria mai pensat — o almenys,
Que la tingués ran de nas i altres senys!”

Així com a les graelles s’hi cou
Del moltó les costelles, i s’hi mou,
Amb gràcia culinària, la minyona,
I ho amaneix i a dretcient ho assaona,
I tanmateix es distreu i permet
Que el greix al caliu hi faci algun pet;
La pudent fumera empesta la carn,
I et planys a la cuinera i amb escarn
Li dius que tant badar…!, així mateix
S’esdevé amb allò que hom exprimeix
Guardant-se’n molt, no diré exactament
El mot, mes rau a l’orinal, i n’esment
Només l’olor, de rebuig estantís,
Olor de les que no et deixen faitís
O prest sinó per a fugir orxegant,
I saps que tal fortor es va empeltant
En cada bocí de roba i de moble,
Fins que tot hi put de fetor innoble.

Ja, doncs, acabant d’escosir l’indret,
Fot el camp el fastiguejat noiet;
En el seu enamorament solsint,
Deixa enrere les cambres repetint,
Mentre força d’empenta se li apaga…:

“Na Cèlia, doncs, na Cèlia caga!”

————————————

Mes ara es revenja del cel la deessa;
Sempre desvetllada, ha vist aquell vessa
D’en Biel, i el castiga per haver massa
Espiat… Li enllorda el magí i, llassa!,
D’ençà d’ara dona qui veu, pudors
En pensa, i a l’inrevés: si pudors
Ensuma, ja es pensa que dona és prop…!

Tota dona put i, doncs, de retop,
Tota pudor vol dir dona; el cercle
És infinit, com peix qui amb l’opercle
De la boca es mossega fort la cua.

I no hi ha déu qui l’en desdigui, sua
Sang, dissortat Biel, voldria estòrcer’s
De fat tan lleig; és com si les escorces
Només en veia dels fruits amb més suc.

Cal reconèixer, era el xiquet prou ruc.

Perquè na Venus neixia del fang,
No pas per xò en reculàvem com cranc
Tantost la vèiem nua i disposada.

Al contrari, n’ignoràvem la pomada
El perfum, l’afait, tota la façana…,
Ja sabem que les dones sense façana
No van enlloc… En Biel va lluny d’osques;
Hi pensa, i li vénen les basques fosques…

Jo no faig tal; na Cèlia apareix
I tot en mi, astorat, la beneeix.

Car, com hi ha món, el miracle s’instal·la,

Cal fer-se’n creus: l’ordre ix de la taral·la,
L’harmonia de l’ofenós xivarri…
Del budell que hom, irat, esbotifarri,
No pas el pet, la perla delicada…

Cal pensar la beutat de lletjor nada,
El dret del tort, la flor de la cagada…

[@more@]
Comments (1)
17 abril 2006
Maleïts colors de l’enveja
Filed under: General — heroi hodiern @ 17:15 Edit This


Maleïts colors de l’enveja

1.] Qui deu ésser a aquestes hores de la nit…? Ah, sí, la vella. 2.] Mira que trucar tan tard, prou em sap greu, però m’ha dit la Flora que era un paquetet urgent. Ai, carall, que és fosc, gairebé que no caic i tot. Ah, ara em sembla que m’obren… 1] Ah, senyora Lluïsa, veniu pel paquetet, oi…? 2.] Perdoneu, Enric, però la Flora m’ha dit… 1.] Ara us el duc, el tinc a la nevera… 2.] Ah, a la nevera… 1.] Són unes bosses congelades… 2.] La Flora no devia voler que es fessin malbé… Serà tres o quatre setmanes fora… Creuant les mars tropicals en creuer de luxe, no us cregueu… 1.] Un momentet, de seguida vinc…! 2.] Feu, feu…! Ara, la Flora, caralloteta, m’ho hauria pogut dir per telèfon… Tants misteris… I per tan poca cosa… Aquest pobre xiquet, potser l’he tret del llit… 1.] Vols dir que no sabia que eren unes bosses de verdura congelada…? No em pensava pas que la paia vingués fins demà migdia… Ah, aquí el teniu. Us l’embolic amb un drap perquè no vull que se us refredin gaire les mans… 2.] Ah, gràcies, ja us el tornaré demà… 1.] Quan us vingui bé; deixeu-lo a la bústia, si voleu, tot passant… Ah, quina foscor a fora! Deixeu-me agafar la lot i us acompanyaré fins a casa fent-vos una mica de llum. 2.] No cal, no cal… A la carretera s’hi veu… 1.] Fins a la carretera, doncs… Som-hi, ja tinc les claus a la butxaca… 2.] Tanta molèstia per unes bosses de verdura. Ves si és carallot, oi, la Flora! 1.] És que cau la nit tan de pressa ara a la tardaó… Potser es pensava que tornàveu de la feina més aviat… Ah, pareu compte, guaiteu tot això enmig de la carretera…! 2.] Ai, quin perill si passa un cotxe massa de pressa…! 1.] Teniu raó, ho arrambaré fins damunt l’herbei del jardí, fora del pas dels vehicles… Aneu, aneu, no cal que us atureu, ja ho ficaré… 2.] És cert que tinc fred a les mans… 1.] ‘Neu, ‘neu… 2.] És que… 1.] Voleu que vingui amb vós… Teniu por que…? 2.] No, no, ja s’hi veu prou… Voldria ajudâ’us… 1.] A què…? ‘Neu, ‘neu, això no és res, poc esforç… 2.] Bé, doncs… Apa, adéu-siau, ja us tornaré el drap de cuina… 1.] No us preocupeu pas…! A reveure… Ep…, ah. Què és, tot això…? La troballa del segle, manoi. Algú que ha descarregat enmig de la carretera i ha fotut el camp… Un lladre…? Un accidentat…? Una vegada em passejava per la vora del riu Robregat i vaig trobar-me unes caixes de fusta totes estavellades, eren plenes de records d’un cercle d’excursionistes: hi havien àlbums, pel·lícules… Els lladres no en podien fer res i se n’havien desempallegat fotent-ho tot daltabaix… 2.] Aquest xiquet no sé què en farà, de tot allò… Potser hi ha coses de vàlua… Hauria valgut més que aviséssim la policia… Si ara trucava a la policia, sabria que he estat jo… Me’n recordaré de burxar’l demà o passat-demà… Si hi havia de bo, potser caldria dir “part en vull…” 1.] Un estoig de guitarra, i la cosa és prou feixuga, com si l’instrument encara fos dintre… I això sembla que dins hi hagi una càmera bona… I aquestes maletetes… Qui sap… Maleïda vella, m’ha vist… No sé si podré pispar gaire cosa… Si hi ha res fort, m’ho enduc cap dins… La resta ho deixaré fora… Per si de cas el qui ho ha perdut, ho vol recobrar… 2.] Què deu fer, s’ha tornat a quedar a les fosques… Ha apagada la lot… 1.] Cal creure que la vella ja s’ha amagat a casa… Si em vigilava, encara agafarà una pulmonia, amb aquelles bosses glaçades damunt… Ara, abans no passi cap cotxe i il·lumini el meu forfet, fotem de com es deia…, aquell jugador tan bo…? De Kubala. Fotem doncs de Kubala, de Kubala en petit, de Kubaló, un Kubaló del rugbi — fort i massís, bo en atac alhora i en defensa… M’enduc aquest paquetet a tota erra, i ningú no m’esterrossa… Ei, que no sigui una bomba, és clar… O no hi hagi dins cap cagalló… Això fan els camioners, es pixen en ampolles de refresc, es caguen en capsetes buides de dinar, i llavors ho llencen finestra avall, sense aturar la màquina… De petit vaig trobar’m una capseta d’aqueixes… Em pensava que hi hauria el gran tresor… I merda! 2.] Entraré, ficaré les bosses al congelador i tornaré amb l’allargavistes… Precisament l’altre dia el vaig tornar a trobar; dins un calaix ple de suquets estranys… L’Eduard ho tenia tot tan mal endreçat al seu laboratori…! Molt presumir davant tothom, impressionant per als forasters, com quan va vindre el xicot aquest, l’Enric, un artista, diu qui és, fent aquelles pintures tan estrambòtiques que vés a saber quantes en ven, ell i la seua dona, una altra artista, bon altra fent gargots, però molt més bona persona, i ara viuen separats, i l’Eduard fent-se el savi pels descosits… Perorant, digníssim, estatuesc, i als visitants que els queia la bava… Tan bon “actor”, i amb prou feines si li calia fer-ho veure, perquè en realitat era així de naturalment soberg… 1.] Com és deia aquell déu qui de nits sortia a endur’s a ultratomba els objectes més inversemblants…? Així em veig, com ell, d’esquitllentes, trepitjant serps d’ullals regalimosos… 2.] De jove fins i tot n’havia escrit, de teatre; no solament en feia, n’escrivia i tot. Una peça molt dramàtica, començava “en vers”, i de sobte esdevenia “en ver” — així ho deia ell, poèticament, en clau. Hi recitaven pomposament grans personatges, s’empatalloven de guerretes i punyetes… I tot de sobte els actors s’estripen els vestits carrinclons dels anys de la picor, i parlen com ara i d’allò que de debò interessa — de la mort i de l’eternitat del no-res. Després d’haver tastada l’existència, quina crueltat adonar’s que hom no pot fer-hi res, que ha estat condemnat novament, i aquesta vegada definitivament, i a l’infinita, infinita, infinita, perdurable… anihilació… I ell sempre soberg, doncs, en el bon sentit de mantenir l’alçada, la serenitat… Sí, serè, ell; altívol i tanmateix molt comcal; senyorívol, crec que aquesta és la millor paraula que el descriu, i nogensmenys la processó li anava per dintre… 1.] S’enduu un fàl·lic llobarro de la cuina, s’enduu el tòtem del jardí, s’enduu de nit i a les fosques el gosset qui justament havien dut a pentinar aquell mateix dia… Gens vessut, al contrari, amb un zel encès, s’ho enduu tot, sobretot allò que mai no diries que ningú es volgués endur, no fotis, l’àncora del iot, la pintura menys pintoresca de les escales del rebedor, la cullereta talismà al bol de l’esmorzar de l’endemà… Vés a saber els quòdlibets, com un fantasma fantàstic, això m’ho enduc, això no… Triant entre les suplències, vull dir, the supplies, les existències, entre el que hi ha i no hi ha… Una mena d’entomòleg capriciós, l’embarras du ch…, el maldecap del massa recapte, destriant en l’enfarfec, caçant aquesta cuca i no aqueixa… A propòsit, ha cremats la padrina aquells espècimens tan verinosos qui ens va ensenyar l’eminent professor aquell dia que els visitàrem amb la dona…? Quin home més encantador…! I ara la vídua qui em sembla que no em guaita de tant de bon fel, i amb això d’aquesta nit… Encara ho hem espatllat més… Segur que es pensarà que em vull quedar els millors objectes d’art i sense donar-li’n part… Éren uns insectes, uns escarbats i unes papallones qui, va dir el professor, que només menjar’n un, i bona nit, fins a mai més… Mort instantània… Els verins més virulents de l’univers… Em sembla que si mai la vella em duu cap altre pa de pessic, el llençaré al cossi de la brossa sense tastar’l… No el donaré ni als ocells… No fos cas… Em sembla que em té esquírria, aquella dona… Allò que divorciés la dona no li va fer gens de gràcia… Em sembla que trobava que tenir-la de veïna li donava una seguretat que no troba que jo li donc pas…, ni de lluny… 2.] Em descompt dels paquets que hi he vist… Tot ha estat tan ràpid. A part, és clar, que pot tornar a ficar tots els paquets al jardí a frec de carretera, i tanmateix pot abans, durant la nit, haver’ls buidats de les possessions més precioses… No me’n fii gens, d’aquell minyó; molt artista, però molt tocat del bolet. Potser si li escalfava i li portava ara mateix un got de llet fumant…? Com a excusa de la fresqueta que fa i pel favor que m’ha feta d’il·luminar’m fins a la carretera i servar’m el paquetet de la Flora…? No, no s’ho empassaria mai. Sabria que només hi anava a furgar i a ficar el nas… Maleït bordegàs. Haurem d’esperar demà. 1.] La meua dona, qui l’aguantava, ja! Cony de figa que té, sempre darrere els professors tan elegants i esmerçats d’aquella aura quasi divina — granats i tot, a mig repapieig, el cervell massa tou, mes amb tanta de prestància, oi…? Amb tanta de presència i de nimbe i gambuix, i fama local… Complex de mancança de pare… Com se’n diu d’aquella enveja, o desig, que tenen les dones més faves de veure’s confortades per l’autoritat ferma i tanmateix amatent, i fins i tot el toc erudit de vells sempre ben conservats i polidets i tan senyorívols…? 2.] Tots se li tornaven boigs, els personatges sobre els qui escrivia, l’Eduard; ho va haver de deixar córrer… La gent vol joia a l’espectacle, la vida normal ja és prou atroç i trista… Quan va entrar a l’Acadèmia d’Entomòlegs se li acabaren les dèries literàries… No pas les filosòfiques, és clar; planyia cada cuc i cuca com si qui planyia fos qualsevol estimada persona viva: només la mort i l’oblit etern eren el premi per haver nascut… Tan espiritual i de bona palatreca…! Sort que era impotent, perquè és cert que tenia molt d’èxit amb les noietes… 1.] I ara vejam què hi ha ací dins… 2.] Sent que borden molt els gossos, em fa mandra de sortir… I demà tinc feina a l’oficina del professor Malats… De bon matí, hi passaré part davant… Ja faré un cop d’ull al jardí de l’artista… M’hi endinsaré amb l’excusa que li torn el drap… 1.] “Qui és a casa sol, peta, rota i fa el que vol…” Tinc les finestres hermèticament closes, baby, les cortines ben atapeïdament tancades, la porta amb el forrellat assegurat… I ara amén, amén… Beneïm la capseta, i absolguem’ns-e dels pecats que anem a cometre… In nòmine patris… No hi manera d’obrir-la… Em trec el xi que té un llos tan esmolat… I trompetes de triomf… Què hi tenim ací…? Només hi puc fer un foradet que ni el cós d’una agulleta… I si fos una bomba, després de tot…? Ací fineix la vida de l’artista… Un adient final novel·lístic, qui en vol més…? Va, collons… Que no hagi d’anar a baix i tornar amb escarpre i martell…, qui hauria dit que una capseta tan petiteta i delicada costés tant de badar…! Potser hi ha perles d’aquelles tan grosses… Fia-te’n. O el cagalló magistral i embruixat de qualque deuetó nocturn… 2.] Demà ja en parlarem; qui sap què hi trobarà… Em sembla que sent sirenes de policia… O són els bombers… Ha obert un parany…? Era una bomba i se li ha calat foc a casa, carallot…? Ha trobat una gàbia amb una serp molt verinosa i ara demana ajut a les ambulàncies perquè l’ha queixalat a la cuixa…? Massa poc, poca-vergonya. Deixa’m espiar… 1.] Un rellotge collonut… D’or i brillants, eh…? Què en faré de la capseta…? Ficar-ho enmig de la carretera, amb tots els altres paquetets petits; diré que a les fosques només havia percebuts els embalums… A la matinada algun camió o altre hi passarà damunt… Però mentrestant on amagaré el rellotge…? 2.] No, res. Em deuen tornar a xiular les orelles. Sempre em fan sentir el que no hi ha. Això de fer-se vell… Tot et xiula a deshora, tot se’t torna cacofònic… 3.] Ei, creus que han llençats tots aquests paquets…? 4.] Sembla que els hagin deixats perquè s’ho endugui els camió dels escombriares… 3.] No passen pas demà. 4.] No, però potser són de viatge…, vull dir, potser han deixades les escombraries un parell de dies abans perquè no seran ací ni demà ni divendres… 2.] No hi veus el que tens al nas, tot ho sents de gairell, t’espetega l’espinada, les cames et fan figa… Tot són ais i uis… 3.] Ei, doncs jo m’enduc aquesta càmera… 4.] La guitarra em fa dentetes… Però si ens veu la patrulla, potser pensaran que ho hem robat, i s’aturen i què els expliquem…? 3.] Agafa quelcom més petit… 4.] Això…? 3.] Què és? 4.] Jo què em sé. Ei, algú surt, correm… 1.] Guaitem què més podem aprofitar… Ei, vella pudent, oi que se m’ha enduta la càmera…? I oi que hi manca una de les maletetes que més goig feien…? Saps què, més val que m’ho endugui tot dins. Ara l’únic testimoni de la troballa és un pispa, com se’n diu, una còmplice del lladrocini de camí ral… Puta vella, ja no pot piular. Aquella càmera semblava d’allò milloret… I per què la vol, xafardera, per a espiar encara millor…? Collons com pesa això… 2.] La llengua se’t torna balba, el cervell no fila prim… 1.] Sempre espiant, vídues desvagades. Has de vigilar que no et descobreixin els pecats que amaneixen la vida. Tanta d’hipocresia al món… 2.] Veus visions, sents veus, el paisatge esdevé abracadabrantesc… T’equivoques més sovint, t’ensopegues pertot, fas un paper vergonyós, la bufeta se’t descorda sense avisar… 1.] El xafardeig, vici de vellarra maligna… Ficaria messions que es coneix fil per randa tots aqueixos night-crawlers, oldans rèptils nocturns, encara més curiosos que no els diürns… L’apocat advocat Frederic, qui escorcolla pels cossis d’escombraria de casa seua, quan la dona dorm, cercant el pa que la seua dona ha llençat, perquè diu que és pa saumai o ranci o revingut, i ell pensa que és sempre prou aprofitable i se’l cruspeix d’amagatotis… O la negra grassa i joiosa qui passeja el seu dòcil pitó parlaire…, això pretén ella…, però eh que he llegit que les serps són sordes…? I, si ets sord, no aprens de parlar, per molta de llengua doble que tinguis… I l’home àgil qui, saltant tanques i bardisses, en té prou amb un xiulet perllongat per convocar en un tres i no res el gos, la dona i el fill…? Els veus sortir els tres dels indrets més allunyats… El gos flairant porqueries a un descampat, la dona a casa de qualque amiga (“ai, que sent el xiulet; deixa’m córrer, o l’home em matarà!”), el nen amb els amiguets, deixant els jocs a mig fer tant si guanya com perd… Tots quatre ràpids cap a casa llur, car és l’hora de sopar, que l’home àgil duu ja al cotxe, empaquetat, quan torna de la feina… 2.] Quina nit més fosca…! És que no hi clisses ni… Què és allò…? Sembla l’ombra d’un homenot… 1.] Vejam què ens amagues, noi, tu que peses tant… Merda, llibres…! “Un llum d’encruia de sa banya duc penjat per a poder llegir tots ets llibres que em cauen de ses mans…” Com fa la cançó…? Bona idea, ho espargeixc tot damunt davall, com si lladres hi haguessin ficat el nas i triat de valent, a tort i a dret, i llavòrens s’haguessin endut el que volien…, i la resta res, allà restant, a la babalà, perquè de bon matí tothom ho vegi… Jo me n’he anat a dormir tantost la vella fotia el camp, senyor guàrdia… Perfecte àlibi, eh…?, senyor comissari… Poden regirar amunt i avall per tota la casa, no trobaran pas res que no sigui meu… 5.] Bona nit. 1.] Ai! 5.] Preparant un viatge…? 1.] Eh? I tant, i tant, un viatge. 5.] Una guitarra, eh…? 1.] Un violí. 5.] Ah, un violí! 1.] Sí, no és meu. Tot això, eh… Rebuig, refús… Algú acaba de llençar-ho aquí damunt al meu jardí. Poques-vergonyes, han trucat i han fugit, i ara guaitava si hi havia res perillós que demà de matí, quan la canalla surt a estudi, no es fessin mal, ca…? 5.] I tant, i tant; jo trucaria la policia, no fos cas que sigui cosa robada i us fessin carregar a vós els neulers… 1.] Voleu dir…? 5.] Les injustícies abunden, company. 1.] Bé, bé, teniu raó. Ara mateix… No teniu curiositat de saber si el que hi ha dins és sols brutícia i que no val la pena capficar les autoritats…? 5.] Curiositat, no. Me’n fot com d’un pià. Com més tens, més et prenen; i com més encuriosit, més desigs encara no et neixen. El que jo vull és la nit al fosc i la claror més tard… I els escanyapolls i les volioles… 1.] Que poètic. Jo sóc pintor. 5.] No me’n vendreu pas cap, de quadre, a mi. Noi, no hi ha pas perill. No tinc ni un sou, i cap pintura, dic, no hi ha com el paisatge. 1.] Sou un savi. 5.] Un savi professor qui enamora les puel·les distretes i ingènues. 1.] Cony de figues, ja ho sé! 5.] Exactament, exactament. Bé, ja us ho fareu. 1] Dec tenir febre, amb l’esglai que m’ha fotut em sembla veure visions… Semblava el vell professor… Potser la vídua se n’ha disfressada, la malaputa. O potser m’ha picat una serp de debò. Això de fer el ruc per la nit és per a desgraciats… O potser no s’ha mort mai, l’entomòleg, i ara, ell qui en sap tant, visita, d’un en un, el qui s’endurà a l’altre món… Com se’n diuen d’aqueixos ajudants de déus qui s’enduen els vius a l’altre barri…? M’ha tocada la mà, oi que sí… Infectat potser rai… I veig volar fal·lenes… Són… S’assemblen molt a les fal·lenes mortíferes qui aquell dia fatídic ens va ensenyar… Deixa’m tancar’m a dins… Em sembla que si això s’empitjora trucaré l’ambulància… Maleïda visita de la mort… M’estic ofegant… M’estic o… 6.] Servei d’urgències, digui…? 1.] M’estic…, m’estic… morint… He trobada la mort i… 6.] Dongui’m l’adreça, home, no perdi temps, que li enviarem l’ambulància… 1.] He trobada la mort, i me l’he amagada als budells… 6.] No feu broma amb les coses de la mort, voleu…? 1.] Als budells hi batega insistent, i només la trobarà l’autostopista, vull dir, el qui fa les autòpsies… Quin quadre més cridaner i bigarrat, i xaró, i absurd i abstrús i abstracte, no presenta sempre la mort…! 6.] Ens atraceu a casa vostra o no…? 1.] Crideu-me la policia, que em vull confessar; crideu-me un capellà, que vull que em porti a la presó del cel… Ai pobret de mi…! 6.] Oi que desvarieu…? On sou…? On viviu…? Digui’m, digui’m…! El carallot no respon. 7.] Què, un altre de conya…? 6.] O un altre mort. 1.] Ningú no roba impunement… Tothom em vol de dolent perquè em trobava el joiell més sensacional i me l’amagava ben amagat i no ho deia a ningú altre… “Massa goludam trenca el sac de la discòrdia…” Com va allò…? 2.] Maleïda enveja, no em deixa dormir… Aquell estoig de guitarra potser amagava una metralladora de gànster… A qualsevol instant l’artista boig em crivellarà… Més val que dormi lluny de la finestra… Qui sap on deu rondar…? Em sembla que trucaré la policia… 8.] Policia, digui… 2.] Vull denunciar un crim molt gros… 8.] Molt gros, padrina…? 2.] I tant! Hom pensa calar foc al veïnat… Una conjuminació, una conxorxa de malfactors qui deixen paquets incendiaris que lladres carallots i gens garneus obren i de cop-descuit tot espetega… 8.] Feu cas del metge, padrina. Preneu’s-e una pastilleta i truqueu-me demà… Sabeu què…? Enfeinats que estem. A part que ara és l’hora del ressopó… Tinc una nit molt llarga davant… Au, bona nit. 2.] No, doctor, doctor…! Em roda el cap… Massa manies, Lluïseta… Sí, però ara qui dorm…? Demà quin paper farem a la recepció…? Malament rai. Treballes per a no pensar en la mort, i la mort t’arriba tanmateix i tot de sobte, amb qualsevol paquetet negligit, amb cara d’innocent, a frec de tranquil viarany…

[@more@]
Desactiva els comentaris
1 abril 2006
N’Ambròs Móra, triganer
Filed under: General — heroi hodiern @ 19:01 Edit This


N’Ambròs Móra, triganer.

N’Ambròs Móra, qui, com el seu nom prou semblar indicar, feia de ninotaire, sempre arribava tard.

Sa mare, la Quitèria, qui es va estar quatre dies i pams provant que li fotés lo camp lluny del cony, sempre l’arrucava: “—Nen, tant d’arribar tard, arribaràs tard al teu funeral i tot!”

Un dia de petit trigà tant a fer cap a l’escola de pàrvuls on anava (la Bressola, es deia) que els altres xiquets ja s’havien llicenciats a l’universitat, n’hi havia qui feien d’economistes, de metges, de directors d’empresa, de caps de màfia, de bombers, d’infermeres i de malalts — tots tenien la carrera ben endegada, i ell, ves, aprenent les beceroles.

Un vespre va patir un accident de tren. Un dels vagons on no anava va acabar fet estelles i cendres rai; n’Ambròs, rondant entre els morts mig cremats, li ressonà a l’enteniment el repte tan sovintejat que havia sentit de sa mare la Quitèria. “—Nen, fins al teu funeral arribaràs tard!”

N’Ambròs, entre les desferres del vagó accidentat, va trobar-hi un cos semblant al seu; en la foscor, aquesta en barrinà: tingué la pensada de furgar a la butxaca de la jaqueta d’aquell home mort, a qui el foc havia deixat sense faccions… Escorcollant, va trobar-hi la cartera del quòndam, la subtilitzà i hi substituí la seua — ja em faig entendre: ara el mort portava l’ambrosiana identitat, si vull dir-ho molla faceciosament.

Després, sense cansar-s’hi gaire, se’n va anar.

El dia del seu funeral, tothom el plorava (tothom, vull dir, els quatre altres dibuixants amics seus, les tres o quatre dones i fills qui havia tinguts fins llavors), i sobretot, és clar, el plorava sa mare, la seua profètica, soferta mare, pobrissona. Quan ja l’havien sebollit, ell qui també, disfressat de revingut, de ressuscitat, malembolicat amb parracs rai, i malpintat de molt malalt a la cara, zombiesc, arrossegant lentament els peus espellifats, féu aparició rere unes lloses. Va dir, amb veu de fons sepulcre: “—Uh-uh-uh… Vinc al meu funeral; sí, ves, ja ho sé, una miqueta tard…”

Tothom el bescantà de valent; la gent li’n deia de totes: “—Estruç! Hipopòtam! Gamarús!” Tret que sa mare, li va agafar un esglai tan gros, pobra senyora Quitèria, que ja s’hi quedà.

Al cap d’una setmana, n’Ambròs, és clar, va arribar ben tard al funeral de sa mare. L’havien colgada i atapeïda feia pel cap baix tretze o catorze hores. Se’n tornà cap cot cap a sopar. Va arribar al restaurant a l’hora de l’esmorzar de l’endemà…

Va quedar de trobar’s amb algú de vuit en vuit, però l’altre al cap dels anys es va pensar que potser n’Ambròs havia volgut dir de divuit en divuit o de divuit-mil centúries en divuit-mil centúries, car encara l’espera ara.

Era tan triganer, pobre home, que sovint arribava a ca seua, i la dona, en acabat d’esperar’l dies i dies, ja s’havia maridada amb algú altre, i ell mateix ja tenia una altra muller, i llurs fillets, adés suara nounats, ara ja es raïen la barba, i les filletes s’havien a llur torn raguts, amb raors esmolats o amb adients maquinetes cony-especialitzades, l’entrecuix per tal de no fer l’excusa de calcetes que no duien massa peludetes pel món…

S’havia casat no pas amb la qui s’anava a casar, perquè, és clar, sempre arribava tard als seus propis mulleratges i les núvies ja no hi eren mai, ans ho feia, doncs, amb qualque altra núvia també abandonada per qualque cagat o deixada a podrir per qualque altre anterior triganer com ell.

A les engatades o akelarres on els seus companys ninotaires s’engataven i es manegaven certes orgietes amb orxates encigalonadetes i amb altres begudes estupefaents, n’Ambròs hi arribava quan la natura ja feia mesos que havia totalment recobrat l’indret.

La natura sempre ho recobra tot, és clar. N’Ambròs féu una vegada una sèrie de ninots on, de vinyeta a vinyeta i de tireta a tireta, pastosament i fenyuda, la natura s’ho tornava a menjar tot. I quan tot torna a la natura, el secret del sobreviure és no caure a cap dels nous clots abissals que la salvatge natura abruptament no forma ni engalibeix amb eines i aixes catastròfiques i massa colossals. L’heroi, àgil, llambresc, fimbrós, isnell i musculat, de totes totes naturalitzat, cal que sàpigui saltar grosses distàncies i esquitllar’s de greus perills, sempre defensant els altrament indefensos seus.

Indefensos seus, això inclouria per a n’Ambròs, els fillets i les dones, tret que la realitat de la vida mateixa era ben diferent de la dels ninots. Va arribar a casa un altre bon matí i va veure que el soterrani de ca seua era envaït per una inundació de gentada, tothom hi toquejava i hi apreuava els objectes que ningú no havia ficats a vendre. Es veia que el vent brúfol de la nit havia fet voleiar un cartell que hi deia: “—Avui: tot ho venem”, que hom havia posat per a assenyalar una altra casa i, per comptes, s’havia encastat a la seua. N’Ambròs Móra va pensar: “—Ah, que collons, tant se val. Compreu el que vulgueu…” Mentrestant la seua dona i els seus fills feia setmanes que l’havien abandonat. Em sembla que vivien a l’Arizona.

Va trigar, fa uns anys, tanta d’estona de dur la pròxima vinyeta a un qüern que figurava les noves aventures del Supermà de què n’Ambròs s’encarregava, que, en pic va portar-la, el Supermà ja era mort de la criptonita de la vinyeta d’abans, que havia romasa sense continuació durant (com dic, doncs) no sé pas els dies. N’Ambròs Móra havia morts així mants d’herois.

Signava els seus dibuixos amb el nom “Anant Comlaformiga”, o de vegades solament “Anant”, i sovint “An Ant” i tot, amb el gargotet deliciós del vuit infinit del gàlib d’una mítica formigueta dessota.

Es veia plaïble esclau natural de les infuses essències i substàncies del tarannà formiguístic — cruïlla i producte, causa i efecte de l’anar fent deliberat, de meta en meta una cama en acabat de l’altra, fent els vuits infinits de l’ésser pels còsmics giravolts.

Una vegada, així de recargoladament cardant la seua nova dona, va trigar tant a escórrer’s que la dona l’endemà l’enviava a l’apotecari a comprar-hi cotofluixets per al cony i, anant com la formiga, xino-xanet, n’Ambròs no solament es va escórrer al capdavall de tres o quatre mesos d’arribar-hi, bo i demanant els cotofluixets a l’escandalitzat apotecari, un home molt lleig i antic, ans, en tornar a ca seua, la seua dona, després de rabejar-s’hi debades i demanar inoïts socors, no en feia tampoc pas pocs, de dies, que s’havia negada al toll de sang.

Era tanmateix un home astruc, n’Ambròs. Això de tindre sempre prou de temps val molt. Perquè a tothom qui veia pausadament li deia un mot tendre o altre, poc o molt tothom se l’estimava. El convocà el seu sobirà per a donar-li un premi o altre, i s’hi atansà al seu pas mandrós, triganeret i menja-sopetes de sempre, de tal faisó que en arribar a la sala del tron, ni el sobirà no hi era (era de regates a la Mediterrània) ni la dona de fer feines. En canvi, va veure un dels múltiples malignes cortesans (funesta quisca!) barrinant-ne una de molt podrida. Empastifava davall el tron una bomba pagellida…

Quan n’Ambròs arribà a la costa, el seu sobirà tornava a riba, com sempre el darrer (i de lluny, llas!) de la regata. N’Ambròs va xisclar: “—Tot és culpa, majestat, del tall del floc…!” I alhora, de puntetes, a frec de caure roc cairat d’escullera avall, li ensenyà, al seu sobirà qui encavallava el botaló com qui fa un virot de tres pams, el paper tremolenc d’un dibuix del veler reial amb els talls del floc, del petifloc i fins i tot del contrafloc que al vaixell realment (segons el seu humil parer) no li calien; eren uns flocs tallats i retallats amb estisores molt maniàtiques i preses de sobtades bateroles… El sobirà, en adoptar els nous talls dels (i als) flocs, a la propera etapa o escala de la correguda oceànica, encara arribà més darrer. De fet arribà aitan tard que els cortesans menjamerdosos de la fastigosa soll, creient-lo mort i remort, ja havien nomenat un hereu qui, és clar, va saltar fet bocinets aitantost s’assegué al tron entrampat. L’agraït sobirà, en assabentar-se’n, atorgà un premi doble a n’Ambròs, premis que, afegits al del començament, ja en feien tres.

No tingué temps d’arribar-hi a temps. Quan hi volia arribar no solament el sobirà antic ja era mort, n’Ambròs mateix s’havia mort.

Va anar pujant al cel, i quan hi va arribar havia fet tard. El cel, claupassat, desnonat, invàlid, obsolet, havia estat doncs clausurat. Rere les portes totes de runa no hi havia tampoc res. N’Ambròs va voler dibuixar una darrera vinyeta… Es volia, potser, pintar alat… Tret que encara ara cerca el llapis negre entre les galàxies i els flascons esclataires, i les llets i els tinters, i els flocs i els flocons estel·lars… És, n’Ambròs, ara (tret que tothora tardana i triganera rai), una fort lenta constel·lació ambulant… Mena de llaç entortolligat, estampat amb relluents estels, fort balderament colladet al coll del firmament.

No sé pas quan arribarà ni on.

[@more@]
Desactiva els comentaris
24 març 2006
Això diu el macip
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:49 Edit This


(Lliçó d’en Jofre Calçaire, o millor Geoffrey Chaucer, sobre el fet que cal callar i deixar fer en amables cosetes de banyes — i per què no són blanques les cornelles.) (1390)

Això diu el macip

Febus, segons els llibres prou antics,
visqué entre naltres — hi érem tots amics —
ell el més eixerit dels cavallers
era, alhora que el millor dels arquers.

Fou ell qui, amb un cavall relluent,
occí la serp Pitó, la qual jaient
al Sol acerbament somiava; l’arc
seu és llegendari: se’n conta llarg.

També sabia fer de ministrer
melòdic: cantar i tocar rai; a pler
l’escoltaves — tenia una veu i un so
que ni aquell rei de Tebes, n’Amfiò
(qui, sols cantant, podia emmurallar
la vila) no el podia millorar.

No cal pas dir que ans que ell fos nat
mai hi hagué enlloc hom millor plantat.
Poc m’estendré a esplaiar’n la fesomia,
sols dic que mai hom tan formós vivia.

De gentilesa, d’honor, de perfecta
vàlua, n’era cafit, i sempre recte.

De tots els cavallers flor jovenívola,
sempre portava, amb gràcia baronívola
(ran d’haver mort Pitó), l’arc ben posat,
tant per galania com vanitat.

A casa, en gàbia, una cornella
hi tenia en Febus, i ell i ella
al cap de molts de jorns d’entrenament
podien enraonar correntment.

Parlava millor que gaig, la cornella,
i, com rosa blanca que s’esbadella,
era més plomablanca que cap cigne.

Podia estrafer l’home bast i el digne;
amb qualsevol accent contar un conte.
I cap rossinyol (això hom reconta)
hauria pogut refilar com ella.

També en Febus, a part la cornella,
tenia a casa una dona qui amava
talment que per ella la vida donava.

Diligent, s’escarrassa jorn i nit,
ell, per a fer-li tot desig complit.

Tret que una volta, esdevint gelós,
fa espiar l’objecte dels seus amors.
Perquè li sap greu — no fos cas que banyes
li enfilessin — de tornar’s en Lleganyes
Banyut, calces caigudes i panxut.

Tot hi és debades, treball perdut;
tant les dones netes d’esment i d’actes,
sense reixes romanen tan intactes…,
com les brutes, closes, suren i fan.

És del tot inútil i extravagant
per a un marit fondre’s guardant la dona
— això ho saben els savis de fa estona.

Som-hi, doncs, seguint el conte d’abans.
Molt complidor, fa mànigues i mans,
en Febus, per fer la muller feliç;
hi va ferm, bemparit incircumcís;
l’adora, estima i abraça sovint,
i es pensa així que ni un ni vint,
la dona, altre que ell, no voldrà;
mes déu sap que res hi ha a pelar —
no pots desfer allò que la natura
ha imprimit en qualque criatura.

És com qui té un ocell i l’acomboia
aitan bé com sap, el neteja amb joia,
la gàbia li ompl de menjar i beure,
i l’acarona i, ens ho podem creure,
l’ocell, si doncs fos de tirat rebec,
rebel i independent, per molt de frec,
i refrec amb què hom ja no li netegi
les brèndoles d’or, ni el clenxi i gronxegi,
si pot s’enfuig, i se’n va a qualque bosc
bròfec i fred a caçar-hi cucs, tosc
i esborrifat, cinquanta mil cops ans
no pas de quedar’s atrapat i mans.

O agafem un gat i donem-li llet,
i carn ben fina, i fem-li un bon llitet
de seda, i tanmateix només cal
que corri un ratolí per l’embornal,
i deixa córrer carn i llet i seda,
i s’escorr rere d’ell, tot altre es veda,
car s’estima prou més ratolí heure
que no que hom tot faci per distreure
el seu tirat natural, que així el vol:
salvatge de cor, caçador al vol.

El mateix s’escauria amb una lloba:
ves que ensumi cap llop, i ja s’estova,
si té talent d’ajuntar’s, per molt vil
que fos el llop, i nic i gens civil.

Amb tot, cal dir que aquests exemples són
mirall d’hom poc cast, les dones condon.
Els homes els mou un verriny estrany
per carns roïnes i altres; fer engany
els és propi; la dona no els és prou:
tot i que és bonica i alegre, prou
els abelleix d’escardissar amb un nou
amor, per passatger que fos, i els nou
haver de trigar a la mateixa closca.

De pensar això en Febus és molt lluny d’osca,
malgrat el seu enginy i enteniment,
car llavòrens la dona realment
li tenia un substitut molt jussà:
era un hom merdós, de mal comparar
amb en Febus, tan ferm i ben plantat —
ves què hi farem, s’esdevé sovint, tat…?

Maldats rai han de seguir-se’n; en Febus
se’n va haver d’anar, i el seu efebus
de seguida la dona fa cridar.

En dic efebus, d’aquell hom jussà;
de fet era un amant lleig, mes viril.
Plató diu: “Al quart mes digues-ne abril.”
Les coses prou com són, ves què em sé jo,
dic el que és sense furgar al bobò.

Ara, veig que no hi ha distinció
entre la dona de gran distinció
i la pobra qui es ven a baixos preus:
ambdues s’ornen amb parells arreus.

L’únic que la rica té un drut polit,
i la pobra en té un qui és un bandit,
l’en diuen puta i a ell carallot —
i l’altra és madò i ell porta bigot
ben retallat, mes sap déu i tot altre
que l’una hom pitja tan avall com l’altra.

Tothom qui és criminal és criminal,
el gran dictador amb barret d’orinal,
i el pobre lladregot de mal raval,
l’un aitan malament com l’altre es val.

N’hi ha qui diu a Alexandre això:
que atès que ell és dictador de ressò,
pot matar tant com vol i cremar cases
i anorrear a cops d’espetecs i espases,
que no serà menys dit gran capità…,
mentre que l’assassí desgraciat —
qui sense exèrcit, ni butlla i mandat
no pot fer ni de lluny tanta maldat:
matar milers en país devastat… —
sempre serà lladre qui cal penjar.

Tant se val, no sóc gens llest, parlar
rai, mes ni de llegir no en sé borrall;
per això no toc cap savi lligall,
em limit a contar l’historieta:

S’escau que quan d’en Febus la doneta
va fer vindre el seu drut aitan calent,
ja es ficaren a manxar de valent,
mentre la blanca cornella guaitava
el que feien, i el que deien escoltava,
sense dir mot ni llavors ni més tard.

Mes en pic l’home tornà, com l’esbart
qui torna, com el rep doncs la cornella…?
S’esborrifa, treu el cap de l’aixella
i ronca ben fort: “Banyut, banyut!”

En Febus perd l’esme, desfet, franyut,
li demana: “Ocell, què cantes ara?
Tan bonic que cantaves adés, ara
cantes matusserot i discordant.”

“I tanmateix pas que enganya el meu cant”,
respon l’ocell, “car malgrat ton encant,
ta gentilesa, el teu to elegant,
la teua destra musica i paciència,
te n’ha fotuda una a consciència
la teua dona, amb un bajà de poca
nissaga, sapastrot i que no toca
cap altre instrument bé que el que li penja,
del qual ta dona no gens se’n desmenja.”

No en tingué prou l’ocell, i hi insistia:
“—Tot i que el seu drut no t’arribaria
a la sola de la sabata, ella,
com boja mil camins s’hi aparella;
ho fa amb molt més ardor, en són mos ulls
garants; hom hi trepitja menys als trulls.”

En Febus treu foc pels queixals i, trist,
mentre el cor se li migparteix, ha vist
l’arc, l’agafa, l’embaga amb una estralla,
distén, dispara i, doncs, la dona dalla.

A la mort d’ella, què altre ja fer?
Massa apenat, ja no és ministrer;
fa malbé tots els instruments de corda,
i l’arc i els viratons fot per la borda.

I ara s’acara a la cornella i diu:
“Maleïda traïdora calcatriu,
tu amb la teua llengua d’escorpí
em duus a suplici i em vull morir.

O dona meua, gemma d’alegror,
qui em fóres sempre fidel font d’amor,
i ara jeus morta, sens ànim ni briu,
de les mullers lleials l’emperadriu.

Podrida mà meua que l’homei féu,
podrit sentiment, rabiós com déu,
que em fa mortrir una dona ideal;
gelós repugnant, sóc, betzol brutal,
sense seny i sense un dit de bonesa.

Frenem, que ningú actuï amb abruptesa;
ningú ha de creure’s testimoni fluix,
ningú no ha de colpir fet un garbuix;
cal abans de colpir ni de fer res,
sospesar cada detall que hom ha après.

Gelosia és la pitjor consellera:
a ira t’empeny, i l’ira a quimera
de mortrir i llavors de perdre’t pel fang.
M’haig de penjar o estimbar’m al barranc!”

I a l’ocell li diu: “Lladra maleïda,
Ara et pagaré tanta de mentida!
Xiulaves fa poc com un rossinyol,
ara xiularàs el darrer pinyol.

Prou ni una no tindràs ploma blanca
i cap mot ja no et surt de boca ni anca.

Així correspon a tot traïdor,
que l’agreujat el posi en vil vençó.

D’ara endavant tu i els teus sereu negres,
i mai més refilareu gint ni alegres,
ans xisclareu en desori i tempesta,
car per tu perí dona tan honesta.”

Dient això, saltà damunt l’ocell
i el ploma de cada ploma i moixell,
negre el deixa, i a la llengua li tol
el do de cantar i parlar…, i, de dol,
tramet-lo al diable, foragitat,
ronc i negre per a l’eternitat.

Doncs, bé, companys, ara ja ho sabeu,
això ens ensenya aquest conte: aneu
amb compte a mai no dir a ningú
que un altre d’estranquis no va dejú
si al cony de la seua dona va a beure.
Li ho dieu i us odia a descreure.

Segons els savis, Salomó mateix
de servar sempre la llengua adverteix.

També ma mare em repica: “—Fillet,
allò de la cornella duu al capet;
muts i a la gàbia, i l’amic servaràs;
llengua descordada prou duu a malpàs;
et fas un enemic i en reps bon tros.

Déu ha ficada la llengua en un clos
ben reblat amb dents i llavis, perquè
no fos cas que hom, massa galtaplè,
se n’anés sense pensar el que xamulla.

Massa xerrar duu a trista despulla,
ben sovint, prou ens ho diuen els savis;
en canvi, per molt poc descloure els llavis,
ningú no sembla pas rebre mai gens.

Així que ja ho saps: si mai intervens,
fes-ho en lloança, en honor i preança,
de déu sobretot. Virtut és fer usança
de llengua només quan cal molt i prou.

Els nins ho aprenguin ja sortint de l’ou.
Fill meu, parlar massa i sense pensar,
quan dir poquet hauria bastat, fa
néixer malvestats rai — ho aprenc i ho dic.

Ves si callar no és doncs molt més bonic,
parlar molt mai no ha portat res de bo.
L’espasa d’un braç en fa dos, però
la llengua d’una amistat no en fa cap.

És que el xafardeig sempre duu a menyscap.
El mateix Salomó, els psalms d’en Daviu,
i en Sèneca, tothom prou savi ho diu:
Més val que no dir res, fer sí amb la testa;
fes veure que ets sord, amb cara de festa.

El xafarder s’enllorda en el perill,
diu l’holandès; qui raja com setrill
s’embruta, no pas qui sap callar a temps.

Fill meu, si doncs no deies entretemps
res dolent, no et cal témer res dolent.

Mes, ai, qui deia maldit, malament,
potser de desdir’s ja no pot mai més,
car el que és dit és dit, i ja mai més
pots tapar-ho, i n’estaràs penedit,
i no et servirà de res, malferit
esclau ets d’aquell a qui revelaves
àvols fets que amb proves no estintolaves.

En fi, fill meu, no siguis qui comença
cap nova, sigui vera o maldiença;
tant si vius amb gent alta o baixa, pensa
en la cornella i calla amb complaença.”

*[un bobò (en llenguatge infantívol) és una nafreta que et fa mal][@more@]
Desactiva els comentaris
19 març 2006
Memòries (2)
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:31 Edit This


Si sou jove, passeu avant sense pensar-hi

Si sou jove i em veieu,
passeu de llarg, com l’altra gent,
perquè sóc invisible
i val molt més així.

Sóc l’homenet vellet,
primet, baixet, polidet
i ben arregladet
qui, empenyent el carretó
sempre buit, va perdut pel laberint
inescrutable dels corredors
sens fi del magatzem immens.

A cada cantonada d’envitricoll,
tot parat, s’escarafalla feblement —
fa “oh” — i es queda glaçat,
massa sorprès cada vegada
per la mateixa reiterada
visió de la mort
qui l’espera rabent…

Qui pensaria tal agilitat en

tal bestial entitat, tota espatllada
d’aspecte, coberta de fètids
parracs, mostrant una ferramenta
molt corcada i escalabornada,
i com ara rient malament,
en una actitud molt despectiva…

Qui en pensava l’ubiqüitat,
ensems arreu i enlloc, tantost
tombes el cap, i hi és,
hi és, hi és, a cada cap de corredor
d’aquest envitricoll sencer,
i tanmateix, estrany, ningú altre ni la veu —
ni la vol veure, segurament.

A cada cantonada, entre els objectes
inservibles amuntegats
perillosament en lleixes i lleixes
fecundíssimes, leri-leri d’estimbar’s
amb un altre terrabastall eixordador,
jo que ja no vull sentir res, massa esglaiat
— i així i tot somrient, no fos cas —
perdut per corredors de laberint
indesxifrable, rere carretons
estrambòtics de maneig espès
(el meu sempre buit
perquè, entre tanta de trivialitat
obtusa, com trobar-hi realment
allò amb què et nodriries),
és tan confús el repetitiu batibull,
el tràfec sense solta ni volta,
tantes de cames i de braços,
i d’ulls i de caps, i veus ecoiques
venint ensems d’arreu i d’enlloc…

A cada cantonada,
fareu doncs bé de no guaitar’m els ulls,
esbatanats de por.

Passeu avant, com si no hi sóc,
i no em guaiteu de prop,
sobretot les ninetes,
no fos cas, no fos cas,
no fos cas que hi veiéssiu justament
el que jo veig cada camí que tomb
una cantonada i, sorprès, de trascantó,
davant meu, a primer pla,
del nou corredor sens fi
al laberint inescrutable
del magatzem on hi venen, diuen,
queviures, i qui sap què, la mort
terrorífica, amb ull d’etern no-re
em fita urta a urta, encara
i sempre de bell nou molt fixament.

[@more@]
Desactiva els comentaris
18 març 2006
Memòries (1)
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:22 Edit This

Carbonitzat pel foc roent, constant, dels ulls

Com pots viure amb l’àcid dels records
d’aquelles llambregades horroritzades
corroint-te el cervell?

Esbaldrec foragitat, et posen a la vorera;
esquelet a mig podrir, tortament rebregat
damunt la teua cadira de rodes
(perquè esperen que arribi l’autobuset,
que prou triga més del compte,
i així et puguin portar, amb d’altres
greus incapacitats qui ja hi hagi dintre,
a l’hospital).

I tothom qui passa pel carrer, ningú
no pot estar-se’n: una esgarrifaó
els solca sobtadament, i una lletgíssima
ganyota d’horror els marca pregonament
la faç.

La canalla són pitjor, llurs ulls s’esbatanen,
llur boca es bada, llur front es frunz,
creuen segurament d’haver vista
la mort, disfressada de molt esborronadora
gàrgola.

Qui pot doncs viure en acabat
amb aquests llambrecs d’extrem fàstic
incrustats al cervell?

Ah, si amb prou forces podia
aixecar qualsevol objecte
contundent o tallant amb el qual
trencar’m! O si podia amb prou força
deixar’m caure a terra,

per a estavellar-m’hi, i fer-m’hi
irrecuperables bocins!

Ni forces doncs per al suïcidi,
només forces per a conrear
repetitivament la corrosió
de les mateixes memòries paràsites
de rebuig impaïble.

Sense pensaments prou energètics
que fossin capaços de foragitar
els tenelluts nous invasors.

Home gros, home groc (dic amb els ulls,
si passa un gegant), no te n’estiguis!
Amb el puny mateix esclafa’m!
No sóc sinó un amuntec malgirbat
de febles ossets!

Esclafeu-me; no fugiré, no diré res…
Somriuré, fins i tot…, si en sóc capaç,
massa escotiflat esquelet a mig podrir
qui tanmateix assoleix un rictus
de joia gairebé pòstum, postrem.

Ah, el descans! Que entrin per la porta
esbatanada de la meua consciència
llavors tots els animals—

Les bèsties ferotges, els gossos criminals,
i els animalons inofensius, els ratolins,
els escarabats, els ocellets…

I que hi entrin les plantes qui es gronxen
a les brises, i els arbres colossals
qui els huracans arrenquen d’arrel.

Que hi entrin les pedretes,
i les muntanyes; i tots els elements:
els desfermats, i els suaument
amatents.

Que hi entrin els estels, i les estranyes
manifestacions entre galàxies…

I que, entre tots plegats, hi treguin,
i hi esborrin, i hi rasquin,
com en palimpsest, les llambregades
d’horror dels apressats bípeds
sense pèls.

Home desfet, qui no s’acaba de morir
ni acoltellat per tants d’esguards
d’horror.

I ni una mala escombra no puc servar
per espantar’ls de debò, com salvatgina
massa emprenyadora.

Osta! Arruix! Lluny! Foteu el camp!
Encara visc! Encara tinc un cervell
sensible! Ja em guaitareu més fitament
i amb tants d’escarafalls llavors
com us plagués, quan seré mort,
manifestació estranya, sense espeteguets
ni xàldigues, entre les galàxies buides,
cafides, clafertes, sobreixents
de tenebror.

[@more@]
Desactiva els comentaris