fins al 26 de maig 2008 a v.

12 desembre 2008
es van espatllant les maquinetes
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:46 Edit This






perdent, anar perdent és el que toca mentre als afores la fosca va embolicant-ho tot

he espatllada a dretcient la maquineta de fer poemes
l’he omplerta de gargots
la tinta ho anava empastifant tot
el líquid, l’aigüeta on les lletres que farien els mots hi suraven
o nedaven com peixets, és ara tota bruta
i se n’escola per les juntures de la maquineta malcollada…

abans o després m’ha deguda caure
veig que bon tros dels cargols estan mig descargolats
faig com qui gens convençut voldria tornar a collar-los
no, no la recobraré pas
tots el peixets confusos, moribunds…

la minva de facultats
no és solament als dits i llur traça
és també entre els engranatges i coixinets
(esquimats, enferritjats…)
de la maquineta sensorial fent xup-xup
sota aquest pansit apedaçat estrenyecaps groguenc…

la família em convida fora
viatgem (per a eixorivir-me?) a la ciutat nadiua
nadiua meua
i hauria d’ésser doncs qui s’hi reconeix millor
i nogensmenys re no reconec
m’hi reconec pitjor…

de seguida m’he deseixit del grup
no sé anar mai en boldró
no puc pensar prou bé entre la xerrameca
i no vull tampoc que ningú se n’adoni que hi sóc
(potser segurament que hi sóc de massa)
i ara, és clar, m’he perdut
per la ciutat nadiua
hi sóc en tot l’estrany – no reconeixent ningú
per ningú reconegut…

tothom, la gentada en voluda, fent cua a un lloc o altre
mes mai no faig cua enlloc
no sóc dels qui fan cua
m’estim més de pairar-me’n
quedar-me’n sense, res no és essencial
deixeu-me doncs anar
no és que vulgui cremar cua
és que per a anar a l’altre cantó
he de passar entre vós
trist atapeïment per a veure ni sentir quin pallassot…?

massa de gent pertot
massa de gent novella, d’on han sortit?
i sobretot gent d’enjondre
quina cafetera russa…!

només un boig damunt una garangola plena de deixalles…
i, ara que em fonc, a l’altra banda d’avinguda
on la gent hi és tan escarsa
una captaire esparracada…
recorden el mateix poema
meu
que tant l’un com l’altre diuen mal dit…

tot i que aquest parell són (i és d’agrair!)
dels qui no tenen cap oïdor
ningú fent cua per a escoltar-se’ls…

sol estrany perdut i fosc
i el telèfon de butxaca que no té la bona comunicació
no truca ningú qui conec
agafa, si a les palpentes hi toc les tecles
una altra banal ràdio alemanya
no truca doncs enlloc
a part que no veig gens bé què faig
a poca llum i amb les ulleres perdudes…

sense ulleres no arreglaré doncs mai tampoc
aquesta màquina de trucar
llencem-la a qualsevol bocoi com la de fer poemes…

i els topants
els fluctuants topants
per on passava de petit
els fluctuants topants envaïts per excrescències
gairebé irrecognoscibles
i ja no sé ni tornar-me’n…

he perdut els meus
(si mai tenia ningú, els he perduts)
absent de la ciutat nadiua
havia anat perdent els vells
en ecos que s’aprimen fins a la nul·litat…

ara, a la ciutat nadiua, estranya del tot
es veu que
també
hi perdia els nous…




Desactiva els comentaris
2 desembre 2008
[confidències afegides - les altres rauen cap a pels altres opuscles: a cascalls.blogspot.com per exemple]
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:39 Edit This







Un altre full arnat perquè s’hi perllòngon les extemporànies confidències

Mon padrí arreglava casaments – també va arreglar el meu. I no em va costar re.

Mon padrí havia set fuster – feia taüts. Quan es va retirar, arreglava matrimonis. Ell mateix va fer com sant Josep: pel fet que era marieta, va fer-li un favor a una dona prenyada, va agafar i s’hi va casar. Aquella bella dona, mare de ma mare, és a dir, la meua padrina, era nimfòmana. No sé si aquesta malaltia existeix de debò; de fet, no sé ni si, cas que existís, hom podria dir’n, sense fotre massa el ridícul, malaltia. Car com es pot fer que sigui malaltia que una dona tingui contínuament ganes de cardar? No hi ha re més natural aumon.

Sempre he admirat el meu padrí. És la persona que més he admirada a la meua vida. Sovint, encara ara, si somio en algú o amb algú ple de dolça autoritat, aquest és mon padrí. Mon padrí substitueix la imatge de la divinitat en el meu consir, vull dir, la meua barrinadora de dalt de tot, dins el crani. Si hagués de pintar un déu bo (un déu bo, no pas un déu venjatiu i maligne com el que pinten les religions inventades per cruels inquisidors), si hagués de pintar’m un déu bo al magí, me’l pintaria amb la fesomia i el cos de mon padrí, i parlaria en català suau com mon padrí, i tot el que faria ho faria tan finament i delicada i efectiva com ho feia tot mon padrí, de qui la pell de la cara sempre relluïa neta i glabra com el cul d’un infantó tot sa.

Només em va donar pel cul una vegada. Era durant una migdiada; devia tindre jo uns sis o set anys. Jèiem la padrina i jo despullats al llit. Tenia jo la boca amorrada al cony de la meua padrina que suava mentre dormia. Des de petitet la padrina m’havia deixat amorrar-me-li al cotxó. Sovint se m’anava escorrent a la boca, i la meua llengua sempre ha recordat el tast dels cotxons escorreguts, i mai no se n’ha pogut desavesar. Si mai m’he casat, ha set sobretot perquè el cotxó d’aquella xicota era de gust tan excel·lent que ni un dia, vós, no me’n podia pas estar sense (com aquell qui diu, és clar; una mica d’exageració no te la trau ningú).

Tret que els cotxons són com els caquis. Els vols madurs però no pas lloques ni passats. I els cotxons, llas, es passen. No pas així tant els de les nimfòmanes, però; car com més usats, es veu, millor mantinguts en llur madura frescor. No sóc metge. No ho sé explicar gaire bé. Els cotxons de les nimfòmanes no es panseixen tant, ve-t’ho, ja està.

Fèiem la migdiada i jo assaboria el cotxó deliciós de la padrina que ara roncava, quan vaig sentir que el padrí em donava un estimet al clatell i un altre de més salivós rere l’orella, i alhora vaig sentir que em ficava potser el dit tot sucat d’algun tebi untet forat del culet amunt. No era el seu dit; era el seu pipí: un pipí llarguet i molt estret. L’alè càlid i flairós, mel·liflu, de mon padrí es va accelerar i la seua lleterada m’omplí de benaurança. D’ençà d’aleshores he comprès les dones més discriminades: les que carden pels descosits. L’homenatge de la lleterada dins el cos… l’essència de la humanitat més excelsa d’un humà vessada per al teu benefici… ah… no hi ha aumon re més diví.

Aquells dies sortosos de la meua infantesa, ah, prou podia! Qui els atrapés! Em sentia desitjat per mon padrí i ma padrina; era un infant totalment feliç. I agraït. No hi haugé mai aumon nét més agraït. Sempre he enyorada aquella migdiada. De fet, enyoro totes les migdiades amb la padrina, però aquella migdiada particular l’enyoro més dilectament (es diu dilectament? vull dir, amb apujat afecte, és clar), l’enyoro com el punt alt, zenital, de la meua vida afectiva.

No és pas que la meua padrina tingués amants habituals. Cardava amb gent que trobava per les Borges. Un home que un dia portava un bagul. Un terrissaire que a la darrera cantonada de la carretera que duia al cementiri feia gerros i sellons. Un jardiner de casa senyorial. Ferroviaris de l’estació. Andalusos temporers. Algun veí. Llurs pipís eren tots molt més grossos (amples sobretot) que el de mon padrí i el meu, i eren peludots; fotien un cert fàstic; massa lletjots; en canvi, el meu, com el del meu padrí, era tot llis i primet, i no tenia ni un pelet enlloc.

Quan es va retirar de taütaire, el padrí arreglava casaments, sobretot per a entretindre’s, mes que no pas pel que hi guanyava, perquè de fet només hi guanyava una petita comissió que no li donava ni per a comprar’s mocadors de seda (el seu plaer més íntim era banyar’s damunt el llit tot nu en mocadors de seda lluents i recoladament xerricosos, i sovint massa cridanerament acolorits; ara, al carrer, si mai en duia cap damunt, el duia ben amagat, i mai doncs els franquistes no el van ataconar; mai no vaig veure mon padrí amb cap ull de vellut ni fet malbé com els altres marietes a urpes i unglots dels menjamerdes castrenses).

Treballava, com dic, d’agent per a un vell malparit que era el qui ho llogava tot. Mon padrí anava visitant parelles de jovent, sobretot quan endevinava que la xiqueta feia panxeta, i els deia confidencialment com s’ho podrien fer per a casar’s sense fer cap rebombori i a molt bon preu: que ell duria les taules, el capellanot venut, el dos musics, i les begudes…

Les begudes eren taronjades adulterades. L’havia ajudat sovint a fer-les. Aquesta era l’única comesa que el vell malparit li encomanava: la confecció de les taronjades; les taules, els gots, els musics, el clergue i l’escolà… tot allò venia inclòs amb el paquet que li trametia el vell malparit el mateix dia del casament. El casament durava exactament mitja hora. Hom trincava amb la taronjada, tret que el capellà i els musics, esversats, assabentats, s’hi afegien, com qui es fa un cigaló, un rajolí de vodka d’estranquis. La taronjada consistia en aigua ensucrada i colorant i unes gotetes de taronja de veritat, tot ben sacsat. Si ajudava mon padrí a fer les taronjades, la meua imperícia es declarava altament. Hi havia tollets per tota la taula de la cuina. El padrí mai no em retreia de re; mai no em reptava. Només m’ensenyava ple de paciència com fer-ho millor. L’home més dolç del món. Sempre pulcre, cernut, polit i exquisit. I l’obeïes (tothom l’acabava obeint), perquè endevinaves íntimament que la seua solució era la idònia. La seua autoritat doncs al capdavall sempre inqüestionada. Inqüestionada. I els seus taüts tampoc mai ningú se’n va haver de plànyer molla. Mai ningú ni piu. Tothom sempre content.

Vaig conèixer una noia de Tolosa de Llenguadoc que em deixava xarrupar-li el cony. No volia ella tornar a casa. La volien fer casar amb un vell acabalat, un paio repugnant. Tot i que ni ella ni jo no teníem ni un ral, vam veure que la solució que els seus pares no la raptessin amb ajut dels pudents fóra que ens caséssim. Ella tenia quinze anys, jo disset. El padrí ho va arreglar tot. Vam fer durar un dels casaments arreglats deu minuts per comptes de mitja hora, i els mateixos musics i el mateix capellà i els mateixos gots, i taules i convidats serviren per al nostre casament els darrers vint minuts restants, tret que per a nosaltres la taronjada era tota de taronja (mentre que durant un parell de setmanes tots els altres casaments s’havien hagut d’anar acontentant amb taronjades fetes només amb aigua ensucrada i colorant).

Me’n recordo que, al cap d’uns pocs dies de la festassa, anava desvagat, acompanyant mon padrí de casa en casa pels afores. Mon padrí trucava a les cases amb l’excusa que cercava un familiar llunyà… Sovint la gent el convidava dintre i el meu padrí fotia un cop d’ull seriós a la situació de les minyones i filles de la casa. Sabia copsar una panxeta sospitosa infal·liblement. Aquell dia anàvem a trucar a una casa, i el vell malparit va baixar d’un cotxe i es va atansar tot emprenyat cap al meu padrí. Anava a retreure-li allò que havia fet amb el meu casament – que no m’havia costat re. Va començar a cridar: a cridar d’una manera apagada, sense fer gens de soroll, només mastegant les paraules, amb una carota tota vermella. El padrí feia el seu paper de sempre: equànime, com si sentís ploure. Llavors em vaig alçurar jo. Em vaig posar davant el vell malparit. Vaig badar els ulls aitan com vaig poder, les parpelles de dalt i de baix enganxades als trebols de la cova dels ulls, i vaig fitar el vell sense dir re. El vaig fitar i el vaig fitar, i el vaig fitar. Els meus ulls negres clavats als seus ulls grisos. I els ulls grisos van comença a titubar, a enllagrimar’s, a cagar’s als calçotets. I el vell malparit va començar a engargussar’s, i a empassar’s la saliva, i a tremolar i a acollonir’s. Reculant cap al cotxe, gairebé va caure. Volent obrir la porta del cotxe, es va fer malbé les ungles dels dits. Engegant, el va rascar al tronc d’un roure. Quan finalment va fotre el camp, vaig espetegar a riure. Mon padrí somreia finament. El vell malparit no va gosar piular contra mon padrí mai més.

Me’n recordo així mateix, uns dies després, que la meua dona necessitava algunes coses seues que havien romases a Tolosa (uns diaris amb secrets a dins sobretot, i unes lletres d’enamorats passats, i uns brodats que eren regalet d’una amigueta seua que s’havia morta d’un càncer galopant, o què ho sé jo). Els seus pares no la volien veure, i ella, prenyada (no pas de mi, d’algú altre), no es trobava prou bé per al viatge. Però una tieta seua, una dona casada amb el seu oncle, germà de sa mare, s’havia prestada a ajudar-la. Tenia les coses en una maleteta a casa seua. Només calia anar-hi. I hi vaig anar jo.

A Tolosa la portera de la casa va entendre el meu francès perfectament (pretenia no entendre el meu català). Em va dir a quin pis vivia la tia. Abans d’arribar al pis, pujant les escales, vaig veure una dona agenollada al replà davant una porta mig oberta. La dona fregava el terra del replà. Des dels meus esglaons, i ella agenollada de cul cap a mi, li veia les cuixes i el cul: no duia calces. Vaig estossegar una miqueta, i ella es va tombar. Va dir: “Ah, perdó! Us barrava el pas!”

–De cap manera –que dic–. L’empegueït i qui s’ha d’excusar sóc jo. No voldria deixar cap marca lletja a la vostra feina. Pujava al pis sisè porta b.

–Home, aquesta! –es va exclamar.

–Tieta Nathalie?

–Peret, sou vós?

I ens vam posar a riure. Em va convidar dins. Em va dir que el seu home era a l’oficina. Després de xerrar xampurradament una miqueta, i de fer’ns ganyotes i rialletes de conill, ens vam abraçar d’una revolada, i ens vam omplir les boques de llengües, i ens vam anar arrecerant cap al dormitori. I vam vam vam… Vam cardar, i cardar de valent, damunt el seu llit encara desfet del matí. Em va deixar xarrupar-li el cotxó francès, molt més madur i fet, i doncs saborós, que no el de la nebodeta i tot. Li vaig deixar algunes marques a la pell de massa xarrupar-l’hi: uns xuclets a dalt a les cuixes, unes llepies porprades una mica més endins… Em va donar un bon dinar: conill amb xocolata, formatges normands… I ja amb la maleteta força feixuga i el cap ple de records per a la pobra nebodeta, a pleret me’n vaig tornar cap a l’estació.

A la frontera, aquells miserables desgraciats que la vigilaven volien saber si allò eren secrets contra el règim, o si era tot plegat literatura prohibida, o si hi havia re per a fotre’s a la butxaca, lladres ignorants, púrria impaïble, merda de franquista castellufa. Van violar tots els diaris i les lletres de la meua dona. Van fotre els dits emmerdats al brodat de l’amigueta màrtir. Ho van maltractar tot, però els infames no van trobar re de vàlua. Si hi hagués hagut re de vàlua, abans m’ho hauria empassat. Ni que fos un collaret de perles, un anell de brillants… Ja els cagaria més tard. Fóra en tot cas un cagar més plaïble que no pas el cagar irat i sufocat del cagar’m en la puta mare que els va parir tots plegats.




Desactiva els comentaris
6 novembre 2008
carcassa cap per avall
Filed under: General — heroi hodiern @ 9:28 Edit This




Per l’osca al coll al conill penjat la sang li degota

M’havia finalment rasos o raguts barba i cabells
i semblava doncs ara talment pollastre plomat,
gat espellat,
titella rònec.

Tot fastiguejat de mi mateix, li dic a la meua dona:
“Això sóc, nu, un espantall sense roba.
Prou veig per la teua expressió que coincidim en això:
en el fàstic que tant et faig a tu com a mi mateix me’n faig;
vull tornar-me’n, sol, com als anys d’on, perquè era jove i devot de tu,
longànime així em premiares: redimint-me,
traient-me del forat de mala mort i fent-me veure desfiles de món.
Tret que ara ja en tinc prou. Tornaré al mateix sostremort,
a estossegar-hi, a bullir-m’hi l’arròs,
a pudir-hi al mateix resclum dels quatre llibres que hi tinc,
a gratar-m’hi a l’eixarreïda pell la pruïja i la pegadella,
i a reprendre-hi tot plegat aquelles enyorades habituds:
pelant-me-la desmenjadament,
i això sí, sobretot, fent tot el sant dia poemes.”

Branda que no el seu cap vivaç i feréstec, i em diu:
“Mes m’has d’estintolar; m’has de sostindre;
aquest era el tracte, a despit de tot.”

Li dic: “Oh, la recança! Folla fores quan no acceptares
qualcuna de les proposicions de tos amants
i no em jaquies llavors, esbotzegat com ròssa massa usada!
Te’n recordes quan esbufegat prenia les trucades
dels teus amants quan no érets a casa,
i, en pic tornaves, et deia: en Tal o en Tal Altre
ha trucat
que t’espera a aquell hotelet que sabeu, o a sa casa?
Recordes que em vas dir que alguns
et volien per a ells tot sols, sense mi empudegant,
tot i que no empudegava gens, complícit, cuguç, complagut,
àdhuc bavós
quan et dignaves a fer-me’n, dels vostres embats, cinc cèntims;
ah, i quan em deies com s’ho feien cada matí,
com homes de veritat, dius, sovint semblants a l’heroic zero-zero-set i tot
(i tu i ells tanta de familiaritat! de picant intimitat!)
amb quina mirífica mestria es raïen la barba
(i esmentar-ho sol t’humitejava el canó),
com eren homes de veritat, com eren homes de veritat…
brandeixen sense por els raors
(deies rient-te’n part dessota el nas, deies sobergament i sorneguera)
com brandeixen d’altres objectes punxeguts i roms
(no pas com jo, faldilletes acollonidet,
frèvol ans insignificant poeta de l’esventada ment),
i em deixaves esmeperdut quan bocabadadament descrivies
si en sabien, en allò com en tot,
com es mudaven i llençaven propines als cambrers
i feien anar de bòlit a fàmuls i pixatinters,
o si mai calia àdhuc cardaven qualque mastegot
(em queien les llàgrimes d’empetitiment)
fins que sense engaltar-les etzibaves,
ah amb aquell erotiquíssim somriure maliciós,
els esgarrifosos detalls de com te l’endinyaven part davant i part darrere
(i sense demanar permís! insisties)
(permís que si mai gos demanar-lo mai no obtinc)
recordes com m’ho deies doncs, que en Dallonses o en Daixonses
t’havia demanada per a ell tot sol,
mes que dubtaves perquè trobaves que així com ho teníem
ja ho teníem belleu prou bé,
i llavors sobretot, és clar, comptant que jo prenia tanta bona cura de la canalla,
per què esvalotar el galliner?
Bé, ara la canalla ha fugit,
i jo, més moribund que no mai, sense gaire sang,
i amb la poca sang romasa pobra i inerme, empitjorint,
potser m’abelliria de retirar-me a un raconet
com es retira la feristela nafrada o malalta.
Què me’n dius dels teus amants corrents?
Cap qui piqués? Algun t’agafava? O és massa tard?
L’ham massa esmussat? L’esquer menys responsiu?”

“No em fotràs pas”, que em diu,
“et vull a tu; encar fregues amb prou briu els fogons,
saps estendre la roba,
bullir la verdura, comprar els queviures, pagar els rebuts,
obres amb cortesia la porta i blegues prou bé les flassades quan fas el llit,
em repeteixes acuradament els missatges rebuts si no hi sóc
i al capdavall, tot i que xuclat, no estàs xuclat del tot;
i verdeta i roseta sí,
mes blanca del tot encar no:
encar no tens la sang del tot tota blanca, no.”




Desactiva els comentaris
1 novembre 2008
[n'Urà i en Profà, força eficaços]
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:17 Edit This



Etzigoris als xibius

“Deixa’m consolidar això, vols?” Em va dir n’Urà Arrufat. Al xibiu estret n’Arrufat arrufava les celles davant la necessitat renovellada cada vesprada de destriar les necessitats degenerades dels malparits qui s’hi atansaven. Hi havia rere el vidre, part del carrer, els esvaïts badocs, i llavors els sospitosos de sempre – llurs instints, davall els cassigalls o la nuesa, calia suposar’ls esgarriats, per manca de prou pesquis o ja per innata malignitat. Un dels frescs cadàvers qui tenia seductorament ajagut per als torts desigs dels necròfils feia un ventre perillosament umflat. “Aqueixa dona”, vaig dir, “sembla prenyada, no fa? I si l’infant encar hi fos viu?” N’Urà va fer veure que em prenia per boig, però vaig veure que s’hi atansava i que amb cura palpava el ventre de la morta. Una commoció tingué aleshores lloc. Era allò un pet de gasos de podrimener? No, per al meu solaç i el seu, eren dos germanets, vull dir, dos bessons qui eixien del cony de la morta. I n’eixien vivets! “Misteris de l’embriologia!” vaig exultar. “Sobretot cal moure’ls al pis de dalt, amb la dona”, va dir n’Urà, “no vull pas que quan creixin, pobrissons, hom els estigmatitzi dient que van néixer bordets en un bordell per a degenerats. El context del naixement marca tan contundentment l’infant com les barnilles de la graella el Llorenç qui hom s’escaigui, bon jan, de rostir a la saó.” Amb pressa doncs exasperant, vaig agafar els dos nadons i els vaig apujar fins al pis de la dona de n’Urà. “Ah, Alícia!” vaig dir, “guaita què et duc!”

L’Alícia anava sense ulleres i es pensava que els dos nadons nus eren potser els meus collons; no era la primera vegada que me li havia desbraguetat davant. Amb cara de fàstic respongué: “Ja em diràs tu què cal dir que no hàgim ja dit, Profà!”

“No, Alícia! Posa’t les ulleres, ca! Ja saps com m’animen les coses del progrés! Cert que no m’animen tant com m’animeu vós dues, tu i la filla, mes fins i tot l’animació que em duu la meua devoció a les dues Alícies és animació que empal·lideix davant l’animació que em duu discórrer de les il·lusions animals.”

N’Alícia em diu: “L’animal el seràs tu, mon company.” I ara l’altra em diu: “–o què voldràs d’altre (o mai millor) que les il·lusions?”

“Ah, n’Alicieta! Guaita què et duc!” A la petita, qui feia cara de son i sortia de les cortinetes vermelles, no li calien ulleres. “Oh que bufons!” va dir.

Mai no esbrín del tot a quina m’adreçaria per a demanar-li… diguem-ne la mà. Mare i filla, les dues m’encaterinen. I a quina de les dues gosaria dir-li: “Si vols ésser la meua druda i mestressa adorada, fot-me banyes, vols? Fins i tot amb ton marit. Tan sovint que n’esdevingui encar més tou.” La mare, amb més experiència, potser se n’esglaiava menys; o potser la filla, amb més innocència… trobant natural allò que és natural – que un vell sigui banyut, o que les femelles cardin pels descosits amb tota naturalitat? L’Alícia major, ja amb trenta-cinc anys; l’Alícia menor, amb dotze anys; ambdues, llur sentors, quin mareig de verriny i luxúria no m’enceten al paltruu! Les rond com borinot – amb el fibló pantegant. I ara els lliur els bessonets, i cascuna s’amorra inevitablement a un sengle pipinet, i es com si els lliurava dos ninos tovets… “Ah, Profà, quin regalet més deliciós!”

Els besava cuita-corrents el foradet del cul, primer a la petita i després a la gran, mentre eren jagudes i joguinejant amb els bessons, i ara la feina em crida; les deix soletes mentre pensen nomets. “Com es deia aquell d’aquella pel·lícula? Oh, saps quin nom m’agrada, Fal·laç! Fal·laç, i Empelt! I Milfulles! I Organisme! Mama, ai quin mareig; quin nom triarem! Són tots tan bonics!”

A baix, n’Urà s’esborrona, esgarrifa, fa escarafalls… “Profà, Profà, t’hi estàs mitja hora per no res, només per a lliurar al pis de dalt un parell de nounats! Apa, apa…!” “Què hi farem, n’Urà! Prou saps qui som: en Borinot del Cony, sempre besunyant rere les pures flors…” “És epidèlic (evident) que ets massa tendre tot i els anys que arrossegues; t’ho diré urta a urta, Profà; un cony no és cap flor, és un esbós de fruit no gens reeixit, llas, que, tot i que té caires de calaix on s’hi desarien potser joiells màgics, i fites promeses rere les quals jurcar tota una vida, o tenaços projectes de viatges a espais amb àrees sensacionals de façanes terapèutiques, no és altre al cap i a la fi que llenegosa i lloca conjuminació, o imagina-t’hi plàtera llefiscosa de camandulaire on tot el que hi plantes rellisca en el tarquim fastigós, avall, avall, per braçals on no s’hi escallimpen cignes entre lires i lliris ni barques amb dantescs romàntics explicant-te polidament el món, ans hi xipollegen pollosos microbis i macrobis i cargols d’esglaiadores fesomies i pitjors ullals i queixals i fiblons qui d’ençà d’aquell jorn malastruc et governaran la sang; tot plegat, ja ho veus, gens encoratjador, i davallant, com dic, devers un cor on només els cirurgians qui operen a cor obert en saben mai l’amuntegament de fems.” “Em deixes sorprès”, he conclòs, “un home amb dos conys a dalt (un de verd i un de madur), de qui els serrells mateixos (els agosarats pentenills per qui mant de marieta i tot s’estova a la incardinació, i doncs a veure’s rebut amb tots els uts i ets a l’aplec dels comcals) serven aspectes tan fetillers que àdhuc els pus ferotges filòlegs penarien per a trobar-hi epítets de magniloqüència, ditirambes i ja més mundans apel·latius dels anys on hom creia encar en divinitats estatuesques, invocacions fet i fet prou coherents per a descriure’n els tremolins que em desperten a l’ànima.” “Afanya’t, o et fotré un carxot”, va dir, un bri barroer, cansat de les meues efusions.

Aviat havíem enllestits (ara un si és no és ressentits i massa silents ran de la baralla dialèctica, tot i que allò, la mala maror, no duraria pas, car tant ell com jo sabíem – ho havíem après a primària – que tota guerra perllongada és inútil, i pitjor: detrimentícia per a ambdues parts, que tot comptat i debatut guerra és al capdavall rancúnia contra recança, i que allò tampoc no s’acaba mai), tant se val, havíem prest enllestits, deia, els paraments. Hi teníem els diferents animals (vius i morts) en gàbies escaients (glaçades, càlides, sotmeses a oscil·lacions… ah, i les selvàtiques, amb xàfecs artificials, i llamps i trons), hi havia en les capelletes adequades els robots i els cadàvers, i les plantes carnívores, i hi havia en llits confortables els moribunds… per a aquells degeneradets ferventment afeccionats a encomanar-s’hi àntraxs, lues i gams rai…ves, és clar, hi havia, com dic, tot allò consuet en aquest gènere de cases, res d’extemporani, tothom ho coneix, no m’hi estendré… Tothom frueix i pren son goig d’allò de què gaudeix; qui fórem nós, desagraïts, a criticar’ls!

Mes me n’adon que n’Urà ja ha badada la porta. Els viciosos amb prou calers a la butxaca pogueren entrar… Vaig reconèixer-hi els sòlits clients, en Zac Muricec, na Carmeta Espectre, na Jaumeta als Onze, en Juli Vímet… en Tul·li Caquergue, l’estaquirot armat… en Bàlsam Isnell, metge de vàlua – sempre ve com el llamp i se’n va tronant, sempre citant les màximes catalanes, per exemple, “a grans mals, grans remeis”, o: “si no saps per quin caire agafar’l, cal matar’l, cal matar’l”, i l’hem de vigilar perquè a la mínima tot moribund o prostitut massa greu, ja ens el despatxa, i au, i si a algú li fa mal el queixal, fora, les tenalles, i l’hi treu, i si ou cap carrinclona amb el cap a tres quarts de quinze, xerrant en foraster amb llavis de merda, li etziba mastegot rai… se sap tots els guariments expeditius; esporgant amunt i avall, irromp com un huracà i tot ho fot daltabaix, noses i fanals volen tolts i tallats…

Qui més hi veia? Ah, oital, n’Eladi i na Lídia Berguel·li, de ca la Sança… i el president Jeroni Pinyol, de la Generalitat Sobirana (per oposició al de la Generalitat Jussana, llas, qui és addicte, el capdecony, a una casa de la competència, de molt mala reputació!), en Serrallonga Papú, en Policarp Donzell…

Al cap d’estona no veig pas que ningú es fiqui avui al “Parany 113”; potser encar m’hi hauré de ficar jo. Em sap greu veure els obrers desvagats, i pitjor: poc apreciats. A la capelleta que en diem “Parany 113” hi tenim n’Anacolut (és anabaptista i té un cul collonut), un adip rabiós qui s’ha cruspit ja mant pigmeu, de qui els improperis àulics quan hom se’ls cruspeix són massa retorçuts perquè ningú no en faci gaire cas. És una capelleta que entrevé sobretot en Tereu Llenties, qui la darrera vegada se’n va tornar (a part sense les parts del cos que l’adip se li menjava) vinclat pel torçó ocasionat per quelcom de massa brut que devia haver menjat, ell. Ja hi sóc, a fer carícies al cul de n’Anacolut, quan, per sort, entra en Tereu. “Ei, tocatardà!” que li dic. Diu: “És que era el meu aniversari i m’han fetes festes a l’oficina.” Dic: “Doncs per molts anys!” “Que no se’ns mènjon els tartranys”, respon mecànicament, i ja es fica al parany que tant el tantalitza, a acoblar-s’hi amb la bèstia rabiüda.

Davallava llavors la rampa cap als “Inferns” que en diem, i amb una lot encesa repassava quines noces s’hi seguien. Perspicu doncs a espiar-hi. Els idòlatres (tot i que ja només els animals són religiosos, encar hi ha idòlatres entre els bípedes) feien niu als crematoris; les criptes eren illes del vil fel, i els plasmodis mal·leables qui s’hi desplaçaven amb incoherent meticulositat eren com rellotges nafrats de qui les espurnes escampessin al·legats més o menys didàctics contra la tesi que les capacitats de cada cos només les deslloriga, vull dir, en treu l’entrellat, el déu qui els ha parit. “Camàndules!” vaig tornar a dir. Dels plasmodis, llurs cacofònics singlots, ceballot o feblesa dels erudits, qui en té la més vaga idea ja en sap tant com mai serà permès de mai sabre’n a ningú, inclòs el déu virtual qui, construït per genis, un dia o altre, a ca l’ample si cal, ho sabrà ja tot. Tot al món és massa simple, anava a dir ximple, ximplot.

A una serp trepitjada, li lluen, bullen, els ullals de corroent verí. Li deia: “Perdona, noia, no t’havia vista en la foscor.” En Lluquet Espinosa, qui se la xinava, en rep el mos (la queixalada, oi?). En Lluquet és mariner. Li dic: “Tu rai. Els mariners sempre aneu fins, amb tot aquell oli de fetge de bacallà que us dueu al pap!” No gaire lluny n’Otger Larva i Cataló, amb la seua cara de falcó agònic, era ajocat amb un atlant, de qui els ulls eren d’ònix. L’havíem arroplegat (l’atlant, vull dir) mentre fantasmagòric ressuscitava entre les escòries. “Sempre he set molt higiènic”, ens va dir, “temps clàssics ençà, el millor elixir per als nervis totjorn ha set el suc de gràcia còsmica, que raja dels més durs minerals que sobraren els set tels de les atmosferes per a caure, com ous beneïts, a ca nostra. Cal treure’n el suc i vinclar’s al xaloc (expressió que vol dir, entre nós, nodrir’s del que et tramet a l’atzar la natura còsmica). La intransigència en canvi, la inacceptança del que és, relaxa el cos, el fa hàbil a la corrupció. Ara, qui llepa pedres vingudes d’enjondre, de les mufles, antoves i roents buades del més-enllà, aquell a pleret es petrifica. A les darreries de l’edat d’or tothom em vantava: Sou petri, n’Otger, em deien, no sereu destruït mai; sereu ruïna potser, mes d’on altre que de les ruïnes es tornen a aixecar els grans monuments?” Mentre el fèiem presoner, vinga rialles n’Urà Arrufat i jo. N’Urà em deia, a cau d’orella: “Aquests occidus, oi, Profà? Sempre amb llurs supèrflues teories del que és d’una color o altra, quan tothom sap que les colors depenen no pas d’elles mateixes ans dels ulls qui les copsen, no fa?” Sempre s’ha cagat n’Urà (i el tit) en totes les filosofies, mes especialment de les derivatives dels hel·lens, i sobretot de les originàries del mitjà orient dels collons: allò sempre ha estat el forat del cul d’aquesta esfera psicòtica, ca?

Me’n cansava d’anar espiant; el tedi em sargia les articulacions; patològics eixams es desprenien girientorn, fecunds com huracans. “Sargeix-me, rapsode”, li dic a un noiet qui hi ha repenjat a una de les columnes del soterrani, “sargeix-me, amb les teues faldilletes de nansú, i la teua veueta de cucot menjamorts mentre desdentegat s’ocupa amb l’etzigori i ulla les televisions que de lluny en lluny li lleu de vore a través dels ulls de la carronya, no pas les eixelebrades articulacions, de qui les cançons són garranyics i grinyols, ans les costures de les orelles amb versets de fins poetes eròtics de fi de segle…” Mes no hi ha res a fer. L’invocava debades. Car veig llavors capllevar de les fondes foscors l’elm que sempre porta el bon client n’Ixent Mig-hom, qui té avui el rapsode amarinat per als seus vicis. L’elm, molt blindat amb ploms i altres molibdens, el porta perquè no vol que els versets tan delicats d’aquella batejada època li trastoquin, carallot, la psique, de qui l’exigu abast, com el de tot altre angoixat degenerat, tanmateix és prou sabuda. Per a ell fotrà.

Em vaig ara ensorrar encar més pregonament. M’hi embotia sacsejat per emocions contradictòries, car prou sé si és arriscat ficar’s tan enfons – hom addueix (els aferrissats mirmecòlegs especialment) que les malalties allà encomanades (mercès als alats ebris àvols agents de contagi qui giravolten per les maleïdes i estridents formacions el·líptiques d’aquell pou d’obscenitats i d’abominacions exquisides) equivalen si més no a penjar’t damunt el cràter d’un volcà metzinós d’arsènics i betums amb elàstics d’aquells intrencables i inarrencables, i que tanmateix no t’acaben d’ofegar mai. El seny em diu: “Derelinqueix, noi; on collons et fiques avui?” I la rauxa fa: “El clímax (l’escala) ineluctable del coratge i l’ardidesa et convida a escaujar com déu mana el darrer heretatge de la sana corrupció; fores atot negligible i de sobrepuig un foll d’allò més dramàtic si, en el violent silenci de l’indret on tots els perits (vull dir, traspassats) del bell xibiu estret vostre són sebollits, no hi relligaves despits. Els llurs i els teus deuen encar ésser al capdavall tan semblants! Per què no compareu notes?”

Vaig fer cas del segon conseller de la meua consciència, com faig sovint. “Ja sóc a dins!” vaig dir, ulls clucs. Volia engatjar’m amb els esparveradors esparvers del dimoni, constret com un fetiller equivocat a colpir a tort i a dret, cada cop més febrós i feble, com aquell qui diu punxat com un pneumàtic que s’esllufa, quan me n’adon que sóc llepat com ara per tènue boqueta de cuquet. “És això un gosset?” dic en la foscor. Diu n’Alícia jove: “No, Profà; és en Nihil, un dels bessons teus; bada els ulls, ca? Has entrat a ca nostra per la porta secreta que sols saben els qui paguen escreix.”

Oidà, reïra, com queia llavors de cul! “No sabia que éreu putes i treballàveu per a nós dos, n’Alícia! I sobre al pitjor dels pous!” “Doncs ja ho veus”, respongué repugnantment filosòfica. L’ànima m’era un desori; els trets de la malícia se m’instal·laven al vult com si era davant cap capdecony de terapeuta. “Això em nafra el pinyol, n’Alícia. Això no ho guareix cap segle d’aquells que corr com si cent anys fossin tres dies. Tinc les articulacions desllorigades, i ara se me’n fa ressò el cervell. Estorç-me d’eix jou, al·lotella! He set tots ests anys profeta sens quest, no n’endevinava ni una mentre els llivells tectònics s’estavellaven cataclísmicament; escumava els somnis i m’encallava al som del més banal.” Les cambres altrament quietes deploraven humidament el meu xerrar discordant – redhibitori com xerrac rovellat, que ningú ja no volgués, desnonat, en orri, perquè causava traumes sentir’n les nimietats. M’escarní n’Alícia: “Tots hem renascuts mantes de vegades. Tu també, tot i que no m’estranyaria pas que la teua meteòrica rèplica fos la primera entre les bípedes, inclosos els papagais de plomes maragdes, a mai no reeixir-hi. Ara, que afalagaria el magí i percudiria l’os de la musica copsar sense equívoc que hi ha hagut mai al món un fracassat tan fracassat com tu. Mira que encallar’t al més som dels teus somnis! Pinta’m lànguida ullpresa pedra riera al rampeu del pont dels ases on el teu inepte papalloneig durament i repetida s’estavella i gens no progressa!”

La seua rialla s’allargassava. La meua intuïció em deia que escollís, que tocava decidir’s: o canviava simplement d’adreça, o… jo sempre enclí a dibuixar’m renovat, oblidava aquest jo depressiu, i foscament i lent, com si era una altra insignificança que no arrufa mai la pell de cap carn ni escorça, m’agafava escombra i m’escombrava, amb cara de babau, cap a més nets indrets. Per exemple, cap on viuen els captaires i els desgraciats, els qui mai no tindran un sou a despendre al nostre xibiu estret. L’obvi error havia estat de parlar massa. Els massa parlers no fotem prou. I ara irrompia el reduccionista Urà Arrufat a emfasitzar-ho: “El meu discerniment em diu, Profà, que per ésser massa parler no ets mai prou feiner. T’ho diré acuradament: A baix, que també, és clar, és a dalt, hom s’hi fica nerviós de neguit. Molts de morts nous han fet, en crodolar’s, el soler relliscós. Tindrem clients fins ara segurs qui se’ns desavesaran, i el nelet serà teu. També m’ha vingut el senyor Ixent fent cridòria. Diu que li has interromput el concupiscent connubi fugaç amb l’opalescent atlant. Que no s’ha pogut avui escórrer. Que li abelleix de tractar’t d’aixafaguitarres i de no sé pas què més, ah sí, de satèl·lit espia i d’esqueixagrues i de destarotatripijocs, i que trencarà totes les búrnies i els anaps, i àdhuc els gerros de les flors fètides, si doncs no li tornem els calers.”

“Marededeuta, i què has doncs fet?”

“No arribarà la sang al riu per aquest cop, Profà. No som encar a aquells afiganyaments i estireganyaments d’on mastegava si fa no fot el clàssic: Tot ço que dius, malvat, és gran mentida, car no féu mai traïció cap de mos servents, ans tot quan fan és fet molt llestament, sens que llur fe no n’és gens empobrida, car, en ma cort, jamai null no s’avança si aquells qui van maldant hi dubten, mes els traïdors els vaig de cert matant i tu, qui ets d’ells, moriràs prest, sens dubtança. I qui mai vol perdre cap client d’aquests de bitllo-bitllo? Li he ofert un cupó perquè pugi a la sínia gegantina de les firetes del costat. Em sembla que serà dalt de tot, voldrà gratar’s les cabres, i s’estromparà. El terra margat el rebrà amb candeletes. I tu mou-t’hi, sòmines, au, i baixa, que la feina rai.”

Vaig baixar (o pujar) a la feina, doncs, amb llàgremes d’agraïment entre les lleganyes. I amb embranzida a manta i ganes de quedar d’allò milloret, vós direu! Llavors els engrescava tots plegats: “Mossega-li l’ull; som-hi, nois; qui mostri declivi no direm pas que ha triomfat; els vaixells d’innòcues revoltes no ens faran mai lo pes; cal que ploguin lleterades sens fre; cap frívol obstacle serà pres en consideració; deslleial qui plegui abans d’hora; qui no gaudeix prou, infame camell anorc; el nostre xibiu eixarramplat no es diu pas per re Pausa De Tota Pena, companys; qui entreni inseguretats, ronda per terreny insà; poca vessa i a tota màquina, herois!” i nàquisses exhortacions d’aquest gàlib. I tothom manxava de valent; commogut, m’agafaven tremolins; l’escena evocava frèvoles, quasi insubstancials, agitacions de paradís; sant secular, vaig prendre l’actitud escultural d’un teòleg qui diagnostiqués a bell ull, o a barrisc, on s’esqueia que ragés la font de l’avantatge; em vaig situar doncs entre les aluges i les aloges; la meua arma pus esmolada sempre ha siguda l’abraçada: “Pops i faitides, us petonegeu ara mateix!” vaig manar, “res no és antinatural!” I vaig apercebre’m que, així atiats, els xiu-xius dels xinaires esdevenien més esbufegats. Nogensmenys, esquerp com guineu nocturna, qui era aquell? Ah, n’Eladi Berguel·li. N’Eladi vaig veure que, vencent totes les vicissituds i sobrant amb traça l’acuïtat dels vigilants, s’havia treta d’una butxaca (anava nu, però duia butxaques de pell, tal adotzenat marsupi) una pistola rosàcia. Tenim fama al nostre xibiu que les armes de foc no hi són gens permeses. Coratjosa com la d’una verge de romanço de la vora el foc, arreluda, i amb les calces als garrons, se m’impel·leix la tossa del cos, feréstec, abrupte, bel·ligerant, cap aquella xacra ambulant qui no segueix el reglament. “Eladi!” li dic, “et tramet a l’endemà amb aquest envit de tècnica impecable!” Li fotí doncs un batzac d’aquells on del trep en perds petricó i mig de sang. “Collons, un altre client compromès, Profà!” em ve darrere, amb veu moixa o de moix, n’Urà. L’apedacem, n’Eladi, i ens sabem lloables tanmateix, car portar un indret d’aquests (i amb el palès reeiximent nostre) propel·leix força, de tant implex, a l’envelliment i l’agreujament de les tocades condicions. I així i tot ell i el tit encar tan llambrescs i forçuts, i avesats als primers socors.

Ara, amb la distància, se me’n riu la memòria, de tots aquells neguits i contracops, mes a l’instant de les proeses el cor i d’altres freixures cert és que t’atenyen un pic on tems i tot que quelcom no faci crec. Tenia a l’abast un flascó de generosa tinguda amb aixarop per a enfortir’m a dins, i gola avall me’n vaig trametre mig litre pel cap baix. Vaig pensar, mig restablert, en el bessó Nihil (i com es deia l’altre?). Vaig trobar, un cop emès, que el nom Nihil (al contrari del que havia col·legit de bon antuvi) no duia tampoc implícit cap rebuig instantani ni instaurava al magí cap procés de menysvaloració. No, no; era un bon nom. Per temps, hom cardava als infants noms suats i asfixiants de sinistres martiritzats; això no augurava re de bo; et rebregava els budells al·ludir amb el nom teu aquells betzols qui, tretze són tretze, patien els pitjors i pus llords ritus (hom en feia morterol, els sofregia com mol·luscs, els tornaven llefiscós facsímil amb qualque piconadora de trucalembut) per un plec viltenible d’infantils al·lucinacions. Ara ningú (o gairebé) no és ja tan deshonest, i anomenem els fills Ximplet, Merder, Piga o Peregrí. Hi havia aquella illenca a qui li abellia a mar fer-hi de gaiatell i per xo anomenà un dels plançons de la seua collita (qualque fillastre antenat o altre) em sembla que Mossada de Solraig. Era un nom que tothom trobava collonut.

Aquell Eladi no hi és tot, ve-t’ho aquí. Ara mateix s’ha eixorivit més aïnes pugnaç. Li ha vingut un accés de tensió, m’ha pispat el flascó d’ampla tinguda i s’hi ha pixat! El meu eix, pleixell o estintol és de teixit fort rude, bast, i durador. Li fots barrades i no es torç pas, és com tronc ferri a qui ni l’arnot del cos meu (prou musculat!) no li cal. Ara, que se’m pixin a l’elixir! Que m’adulterin ni pol·lueixin el lletovari! Pobre de mi! D’antuvi en romanc estertit, molt més que no pas escèptic; cairat i escalabornat com un xamfrà massa concorregut, esportellat com vehicle colpit, esbrocat com oracle massa llaminer. Què dic, perdc el senderi! He après en l’aprofundiment i l’afebliment oscil·latori de la voluntat que tot té la importància no pas que té, ans la que li dónes. Més és que al meu remei li’n donava tanta! Ara doncs el sostre em queia damunt com el Solell d’horabaixa a l’horitzó claustrofòbic. Els trets de la cara se’m devien haver enfosquits, llur aclaparament els robava to i qualitat, i no cal dir bons graus d’escorç – llur disseny, mena de preciós esbós d’aiguat, adés fins ara pel cap baix idíl·lic, s’empeltava d’encarnacions oldanes, hi apareixien (segurament) titlles, escacs i saliveigs, cada ruga esdevenia clavegueró relliscós; és la meua cara (m’afigur) com cartell enganxat en mur de ciutadella on cada pec sorge hi ha guixat les seues dèries pallusses. Fotré goig!

“Què tens?” era la veu sostinguda de n’Urà, “d’amè que semblaves, sembles xorc i sense més història.” “Tinc el si disfressat de presó on torturen ans anorreen, n’Urà! Recordes suara que era tot de dolçors i gelees reials com castellet de regina? Un energumen malauradament me’l conqueria i hi plantava, entre els merlets de pròpoli i densa ocràcia flairosa cera, ara amargs canons no pas millors que els canons de cony infecte d’on cap matràs no assoleix de treure’n altre que indestriables fètides escuralles. Baldament la barana de marbre del fortí de la meua nèmesi, n’Urà, només deman, no flaquegi ara, car pens insistir-hi, com pel·lícula ablamada, a cop de canó d’indignació entrecuidada fins que, si el meu baluard és conquerit, el seu sigui runes, de tan diminutes, al capdavall incomptables!” “Què t’ha fet i qui, home?” respon n’Arrufat amb faç o visatge sisquer sol·lícit, “socors et duré caigui qui caigui”, afegeix, prou seriós. “Te’m fas tan assequible? Com em solaces!” Sóc un tipus ni de bon tros tan sentimental, mes cert era llavors que, tocat al cor amb la seua ungla tacada d’unts i mels, em faig fondre en purgadors plors. Bo i burxant-me ara amb el dit més fiçós del cosiment l’ull o el botó del melic, em reny íntimament: car mai no n’hi ha per a tant! “No res. N’Eladi se’m pixava a la tutia.” “Carallot, per això? Això rai, te’n farem fer bocois d’alta capacitat per l’alquimista Gratulls, de qui la traça és proverbial! Atura el ploricó i enriola la closca! Aquell reeixit professor, de grat i a gratcient (te’n grataràs els ulls!), afaiçona les millors triagues! Hi nega nens, a l’olla qui bull, i hi buida la marrota de les propines als pots de cada altre tuguri (no pas el nostre, massa apujat i presumit, com si només hi servim pixavins i mitgesmerdes), hi afegeix (fes-te’n càrrec) caguerades d’alts i molt acabalats alts càrrecs (en rep la sacrosanta merda d’anticipat encàrrec), i hi vessa, del vessant a migjorn de Mont Gibell, laves ebúrnies, i ja, perquè el ruà al capdavall no sigui fat ni sonso, ni dugui és clar agror a la gola, hi llença, amb la mà esquerra, peces d’obres mestres retallades i emblades en expedicions furtives a museus i d’altres sostremorts arnats, de les quals peces les anàlisis europees més fiables decretaven que eren cabdals quant a llur autenticitat cultural i significat ontològic, o no sé pas quina falòrnia d’erudit o frare; tant se val, la qüestió que, després, és clar, tot allò ho filtra i s’hi pixa. Hum, bonet!” Me li agemolia als peus. “Mercès, n’Urà, mercès. En sóc tan fotudament addicte!”

Tenia n’Eladi sereny i assolat. Vaig veure que m’esguardava amb preocupació. Que no l’arramís ni m’hi volgués barallar, era quelcom que el deixava traït. Amb cara de beneit es veia que no podia pas comprendre la meua equanimitat. Lleu, de cua d’ull, vaig copsar que se m’atansava. “Em convertiria, caparrut, al teu weltanschauung. Em diràs si et plau per quina eina o mitjà hom reïx a assolir aital abandó; humilment et confès, si calles, que tostemps m’ho demanaré o almenys fins a l’hora on, sadoll, empenyi la porta cap a l’infinit pou negre que em garantirà que l’ensopegada sigui definitiva. Tremolava suara aïllat al soscaire d’aquell plint al capdamunt del qual ballava el guivre; em temia que no em vinguessis a fer-m’hi mants retrucs, vull dir, a la nafra que em llegaves no ha gaire, quan com un quelet desguarnit de substància al crani havia amb l’arma de foc volgut assassinar algú (un client vostre!). Cal ésser aturat i poc entès en les matèries que valen tant enguany com antanyasses, ta many als temps de la picaó com als de les naus experimentades en els viatges interestel·lars i així mateix en les ja esmentades de les progressions indeturables, per a no adonar’s, capdecony qui dec ésser, que atacar o ataconar un client d’altri, allò és dur i duu al súmmum, al cresp de la fúria injuriada, i al gènit més agre…”

“Saps què?” li vaig dir, “ja et fotràs l’humanista una altra diada, fa? Ara perdona’m, n’Eladi, recull na Lídia, la teua germana, i torna-te’n a casa, que veig que ha sonat el rellotge…”

El vaig deixar estar i vaig anar de capelleta en capelleta entretocant els recalcitrants. “Tanquem, tanquem…” anava dient, “tanquem, senyor Papú, senyor Muricec, senyor Vímet; ens és ops de cloure, senyora als Onze, senyora Ço na Tòtila, mestres Vençut i Timbrat, i Panxut i Revingut, del mateix col·legi, ah, i els bessonets Nihil i Tit-tit, amunt, amunt; haurem de dir fins a demà… això s’acaba per a avui… tothom plega, i siau; matalots, i desnerits, i baladrers i menfotistes, tothom ens esquitllem ja cap al cau; gànguils i bacallars a fer non-non, ens veuríem altrament de maleixamús i sorruts rai en sent demà, i ens volem xirois i boiants, plens de renovellada fal·lera; som-hi, som-hi, pleguem, pleguem; prou lleterades, mos amics; és l’hora del lleter; passa el lleter de casa en casa i hi jaqueix la seua ampolleta de daurat o argentat tapet, i les mallerengues i nós ens hi amorrem com ja no ens amorrarem mai més als anus de les Alícies macadament modificades, dutes, llas, a menyscapte en el meu consirer i (supòs) en el de mant oient, oidà, sí-ves!”


Desactiva els comentaris
22 octubre 2008
Vilaneta de les pèrdues quotidianes
Filed under: General — heroi hodiern @ 17:51 Edit This



Un art com un altre (ex-Elizabeth Bishop, 1979)

L’art d’anar perdent s’aprèn sens pena:
vocació de perdre’s tenen les coses,
perdre-les doncs a res no et condemna.

Pèrdues diàries, tomba-hi l’esquena;
també a la clau que no saps on poses;
l’art d’anar perdent s’aprèn sens pena.

Del perdre, n’esdevens mestre de mena;
vas perdent indrets, noms, allò que goses,
mes res del perdut no et duu condemna.

Se’m fonen cases rere la carena;
ah, i el rellotge, entre d’altres noses;
això rai, és art que aprenc sens pena.

Què més perdia? El mapa alena
neguitós: jungles, deserts, aloses…
Un continent sencer és lleu condemna.

I et vaig perdre a tu (l’enyor s’eixamena
al teu voltant: gests, veu, gràcies descloses…)
L’art d’anar perdent s’aprèn sens pena:
(ho dic?) hom s’hi avesa, a la condemna.


Desactiva els comentaris
15 octubre 2008
sense lluna relliscós se n’esquitlla
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:06 Edit This



com tritó il·lunadament

agafàrem el cotxe a la nit
i al pàrquing dels magatzems buits
hi anàrem a rembre un trineu i un carretó
que havíem subtilment ficat a banda durant el jorn

els carregàrem darrere
ens espolsàrem les mans del fang sec
i llavors ens atapeírem als seients
i força eufòrics ara ens arribàrem fins al centre

mentre ells se n’anaven al cafè
a xerrar-hi amb les famílies
jo me n’aní a xafardejar entre les tendetes
especialment el carreronet amb les llibreries de vell
no podia comprar cap llibre
i n’hi havia de bons!
tots eren massa cars pel que duia a la butxaca
(com sempre pràcticament no re)

després de fer-la petar una mica
en una cantonada amb uns coneguts
qui hi fumaven i hi discutien de futbol i de política
xano-xano en la foscor
me’n tornava cap a casa

abans d’obrir la porta
he feta espetegar una pixarrada al jardí

llavors
dins
mentre a baix em rentava les mans i la cara
m’ha semblat sentir soroll a dalt
o a les escales

he cridat
qui hi ha qui hi ha?
ja heu tornat?

cap contesta

allò era estrany
i m’he temut que no fos cap lladre

justa la fusta!
rere una columna de l’escala
allí hi apareix sobtadament el lladre

què hi fots?
li dic somrient perquè sé que tinc l’excusa
de fer’l malbé si vull
les lleis de la propietat bé m’emparen!

mes llavors pitjor
un altre
i un altre i un altre
surten darrere el primer
cinc lladres armats contra meu

no tinc gaire marge de maniobra ara
encara somric però
car qui té dret a matar’ls sóc jo
tot i que cal reconèixer que
la probabilitat que ells em matin sense permís
és més grossa que no pas
la meua de matar’ls amb llicència i vistiplau
de la societat

havia obert silentment el ganivet a la butxaca
i de sobte el vaig llençar al cor del primer lladre
era lleig i degenerat com tots
i fràgil
fàcil d’atuir o de pelar
i aquest precisament tan blancot
gairebé albí
i ple de cicatrius i llúpies i brians
amb uns ulls blaus molt penetrants
això també

es va enfonsar
mentre els altres quatre disparaven
amb llurs pistoles ensems i a betzef

immediatament m’havia amagat
de seguida havia provocat un curtcircuit
i em movia lleuger i callat com peix de foscor
(és clar
érem al soterrani i qui se’l coneix millor?)

a més
sabia on el coronel hi havia enfonyada
una pistola
(l’únic que al cap de tants d’anys
devia estar enferritjada)

tanmateix rai
no em va caldre espantar-los-en
els sentia fugir en la nit
aviant xisclets aliens
de conill
i en porreta
sense botí
ni arrossegant llur mort

el mort?
ah sí
el sebollírem més tard al jardí
sota les pixarrades.


Desactiva els comentaris
14 octubre 2008
sense la façana opaca del cos
Filed under: General — heroi hodiern @ 6:55 Edit This




som ombres

som ombres
que ens desfem
en la nit

com un peix de foscor
m’abelleix de moure-m’hi
dins la nit
i descobrir-hi
que sota els llivells d’alta complexitat
que la llum ens pretenia fer veure
de fet
hi rau la facilitat

hi rau la simplicitat
del dau damunt el dau
i el dau al dau

tot tant palès!

tantes de veritats que només la nítida
serenor de la nit escateix!

sense la façana opaca del cos
les ombres ja no menten
tot esdevé fàcilment entès

(i mai
no n’hi havia
per a tant)

les aparences estrafolles s’han foses
en la negror

la claror ho enfosqueix tot
i com més clar més fosc

escates vibràtils
efímers llambreigs
petits miralleigs
imperceptibles vibracions
les nostres lleugeres cogitacions
d’ombres que en desfer-s’hi
esdevenen indistintes argamasses
que enllefiscarien
llimutjaven
o envernissen
(fugisseres traces)
els daus de la nit.




Desactiva els comentaris
13 octubre 2008
he sortit caminant, llavors vora l’aigua tritllejaire jac, i…
Filed under: General — heroi hodiern @ 4:10 Edit This




ara mateix al bosquet en les mateixes condicions ambientals

és clar que no vaig als grans magatzems a comprar-hi re
hi vaig a veure estofes i sobretot la gent, i a sentir què hi diuen…

avui hi era prou allerat i lleuger quan per malastrugança
tres infants no gaire deseixits però molt malparits
han volgut que els donés diners…

no se n’adonaven pel meu posat i roba que no duc ni tinc mai ni un clau
s’han enfellonits tanmateix quan els deia que fotessin el camp
que allí ningú no hi rascava virolla…

i tot d’una veig que tinc fogots
m’he temut que muntarien un escàndol, i malament rai…

sempre m’han acollonit els infants
llur malícia no ve filtrada, raja a doll
són pura malignitat…

se n’han anats remugant, renegant, maleint-me, “te la tenim jurada”
i un, fonent-se, tot de sobte m’ha clavada una ungla a la mà
una ungla plena de malalties
m’he guaitada esfereïdament la mà que sagnava una mica
he esguardat girientorn
i llavors he eixit apressat per una porta a rentar-me la nafra…

“prepòstera renyina”, anava dient, i m’he degut equivocar de porta
era una porta de darrere i hom no m’ha dit re quan l’emprava
pel meu posat i roba hom em confon sempre per un dels treballadors…

he fet cap al gran quarter d’amples murs grocs que els militars abandonaven
i ara els grans magatzems fan servir per a emmagatzemar-hi vehicles
i màquines massa enormes perquè hi càpiguen entre el públic
i les altres baluernes que fan funcionar les escales mecàniques
i tots els altres complicats aparells dels grans magatzems
laberints de mecanismes, endinsar-m’hi sempre em corfon
i m’atia a una certa incomprensible eufòria…

he sortit del quarter amb els enormes murs grocs caminant
darrere un lent camió gegantí carregat fins al capdamunt dels burxots
hom no m’ha dit re – tothom troba pel meu posat i roba que hi dec pertànyer…

la meua mà em preocupava de valent
la infecció potser feia acceleradament camí
a pas una mica més viu m’he anat allunyant de la ciutat…

al camp hi cercava arreu un rierol
un rec si fa no fa cristal·lí i impol·lut que em rentés
finalment n’atenyia un – l’he saltat amb un botet tot elegant
i a l’altra riba, arenosa, hi deixava la mà en remull
i hi escoltava adelitat xampurrejar els pardals…

deien tots excitats que el candidat d’esquerres havia guanyat…

el Sol era net, l’aire clar
l’herbei somall, el ventijol, vós direu, balsàmic, dolç i bla…

un somriure beatífic m’asclava esclet de dalt a baix
les ombres clapejades dels arbres pausats
em duien en somnis
a esdevenidors tan suaus com els passats.




Desactiva els comentaris
30 setembre 2008
astrucs i malastrucs ruixats
Filed under: General — heroi hodiern @ 5:30 Edit This






Pluges

Arrupit rere matolls d’atapeïdes fulles
Tinc aquella dona perfectament espiada.
A la gatzoneta, el raig dels seus pixats, agulles
De pinassa hi dansen, i gargalls de lleterada…

Oh escórrer’s, mentre tu, cony, com llengües et desfulles
I l’espetec fumós fa ballar l’escarbatada!
Cada escarbat fa rais de pinassa si et despulles,
T’ajups, cony franc, i amollem pixats i lleterada.

Amb les calces al garró, i al melic les faldilles
Et culives a mig pam d’un paradís que aïlles
Perquè hi plogui or i mel, i no pas lleterada.

Et criden home i fills si enllesties el diluvi,
I fuges, cony qui goteja, i lloem en Vitruvi:
Nèctar per als terrats del cel; dels orcs, lleterada.




Desactiva els comentaris
26 setembre 2008
Tentacles de pops que ho xuclaven tot
Filed under: General — heroi hodiern @ 6:32 Edit This




Na Vonne Vonne

Ha tornada, clarosa i boiant, com brisa escleta, na Maryvonne Vonnegut – na Vonne Vonne que li’n deien a ca seua i li’n dèiem els més íntims coneguts.

S’ha operada del peu i ha tornada que sembla vint anys més jove que no és. N’aparenta setanta i en deu tindre noranta. Jo en tinc vuitanta i dec semblar que en tinc tres mil.

La coneguí al casament d’una filla meua. Era (jo) a un racó enllestint un poema al meu ordinador quan algú m’interrompé. De seguida endeviní de qui es tractava. Em vaig aixecar i encaixàrem. “Sou el pare, oi?”

–Com vós sou l’altre pare –respongué, amb veu ben posada, i amb un somriure fi.

Era un home bell, asalt, esvelt, d’allò millor plantat, molt més alt que no jo, tenia una mata de cabells perfectament tallats per barber especialitzat, cabells tots negres i lluents, el to de la seua pell era de sa bronze, torrada pel Solell de les platges paradisíaques de les Bahames; anava tan elegant, i es captenia tan desimbolt, el pare del meu imminent gendre, que devia tindre uns seixanta anys, com jo, mes semblava tindre’n quinze o setze. La seua agilitat, la seua vitalitat, l’enveja. Al seu costat, jo, tort, baixet, primet, calbot, amb barba grisa i grogosa, malpentinada, i els vestits llords i pudents, també amb els meus seixanta damunt, devia semblar que en tenia cent vint, pel cap baix.

Només remugàrem quatre paraules sense significat. Amb una maldissimulada ganyota de disgust darrere el seu somriure de dents blanques i enlluernadores, quan amb mi només em romanien ja quatre queixals corcats, se’n va anar sense dir res més. Ja no el veuria pus. Era d’aquells qui escauja el panorama, tria la femella més ferma i se l’enduu a cardar-se-la fins que no en fa pelleringa exhausta.

Vaig tornar al meu ordinador del racó on el meu embastat poema m’esperava que el polís. Però l’aparell el tenien ara ocupat dos nyèbits mal pujats (família del noi qui es casava amb la meua filla, segurament – branca de la consogra, de qui l’home meravellós estava separat – vulgars i tabalots, gent sense classe, grollera, repel·lent). Els dos marrecs (devien tindre l’un onze-dotze anys, l’altre vuit o nou), rabassuts, forts, amb cares bestials, teclejaven maniàticament damunt el meu aparell, com si allò fos un joc, com si esperessin que hi saltessin dimonis… Em va pujar la sang al cap, no hi ha pitjor sacrilegi que un text meu tocat, no hi ha pitjor catàstrofe que un text on treballo manifassejat per estranys; m’hi vaig llençar damunt, els estrebava braços i colls, i no podia deseixir-los-en de cap manera, pegellides monstruoses encastades al teclat… Tentacles que ho xuclaven tot, pops de terror, amb ulls que els eixien, ja dic, llurs vacúols bategant-los com paràsits de pam, s’arrapaven al meu aparell com podrits condemnats i el jaquien sense suc. I me n’adonava que ja m’ho havien esborrat tot, no solament el poema gairebé enllestit, tot els altres texts tot just a mig amanir als cedularis…!

Vaig esgaripar amb ràbia enfollida, m’esgargamellava, penetrant, part damunt l’enrenou. El text que escric, no hi ha res més important, malparits! M’estimava més que m’arrenquessin el coll que no que m’arranessin el text! Allò era pitjor que no cap tortura… L’ànima espellada, a parracs.

–Let go, you fuckers, let go! I’ll kill you! Your name, damn little pieces of shit, your name, give me your names!

I els sacsava fins que els sortís el maleït cervell pels ulls, i la merda per les orelles.

–Dwight McPhorkson –diu el bútxara gran, amb aplom, com si m’amollés un afront.

–Me Randy –fa el petit, cru, imitant-lo.

–Randy and Dwight McPherson, damn your fucking eyes for the rest of your pitiful life! You’ve destroyed mine! My eyes, my life, my fucking soul! Everything’s lost! I’m lost, my genius gone!

Vaig veure de cua d’ull que hi havia gent qui ens guaitava i se’n fotien. Se’n fotien sobretot de la meua impotència cridanera: un nan escotiflat barallant-se amb dos galifardeus mesells. I perdent-hi. N’hi havia qui semblaven escarnir la meua ridícula escridassada, albardà escarnit…

I llavors els veia la cara de fàstic que fotien, fàstic barrejat amb odi. Tothom porta rancúnia a qui li fa angúnia…

Amb la lluita ferotge, els pantalons m’havien mig caiguts. Amb la por d’aquells dos reconsagrats ganassots brutals, m’havia lleugerament cagat. Tothom per les vores arrufava el nas. Vaig arrabassar el meu aparell mig fet a peces i em vaig escapolir rere els cortinatges.

Me’n vaig anar a un dels canfelips a plorar-hi, desfet, i, en acabat, a torcar-m’hi i rentar-m’hi una mica.

Llavors em vaig esmunyir per la finestra. Vaig arribar-me a un bar. Irrecuperable ordinador, l’havia llençat al cossi de les escombraries de fora. Demanava al cambrer whisky rere whisky. Calia ofegar l’abassegadora pena.

Vaig tornar a la sala de festes a l’hora de la cerimònia clau. Xim-xim i matràfola se m’escolaven entre boires, marejadorament… Anava una mica pet. El ministre deia els mots del seu discurset carrincló… Hi havia faves qui se li’n reien bonament, com si el que deia fos mica enginyós.

Els nuvis es bescanviaren anells. Llavors s’escaigueren el petó i els aplaudiments…

Algú tocava un violí… Hi havia algunes parelles, força escadusseres al començament, qui ballaven al compàs de la musica melangiosa. Vaig veure pluja a la finestra i em vaig posar a ballar sol.

La bona Vonne Vonne s’atansà de bon cor a fer-me de parella. La rebutgí. Tenia (ella) setanta anys, però semblava més jove que no jo. I tanmateix era jo qui donava l’espectacle. Vaig dir en català: “És quan plou que ballo sol!”

I vaig continuar ballant – molt maldestrament, no val a dubtar-ho. Quan el violista s’aturà a fer el que fos, em vaig avançar al podi. Devia tentinejar, però, tot i ensopegar amb taules i cadires rai, hi fiu cap sense caure.

Volia explicar a tothom per què ballava sol. Per què havia rebutjada aquella magnífica femella, na Vonne Vonne.

Vaig dir-los el poema d’en Foix, que era un dels poemes emblemàtics que mon pare em recitava de molt petit a l’hora de fer non-non. Els el vaig allurar, vull dir, els el vaig fer llur, sense fer cap esforç de ritme ni mesura ni rima. Només l’anava virant tal qual, pelat, escarit, com em venia, automàtic, a l’esment.

–I didn’t dance with beautiful miss Vonne Vonne because when it rains I dance by myself, it’s just like that, I dance by myself when it rains, dressed in seaweeds, and scales, and gold. I see a bit of the sea that-a-way, and also a patch of red sky, and a bird that flies by, and a bush that branches out; I see over there the big house of a pirate, wide as a gigantic sunflower; I dance alone when it rains, covered with gold, scales, seaweed. I get a hump on my back when I laugh, and, passed the threshing field, I’m running by the creek dressed as folks of old did; who I’m running after is… the farmer’s wife; and among the runty oaks and the thin pine trees I stick my banner, and with a prick to sew together sackcloths I pierce the heart of a monster whose name shall remain untold; I get a hump on my back when I get the giggles, running over there, passed the threshing field, by the creek. And is when I’m asleep when I see the clearest, poisoned by some crazy sweetness. I’ve pearls on my two hands, my nest’s in a shell inside the sea; I’m a fountain for the nymphs, I’m the lair of the beast, I’m even the moon getting thin behind the silhouetted breasts of the mountains; yes, I see much clearer when I’m asleep, poisoned by a crazy sweetness… And that, my friends, was a poem, an inspiring poem, much better than mine… A poem that makes me dance by myself when it rains.

Na Vonne Vonne em va ajudar a la taula. La gent havia callada. Gairebé ningú no hi romania entre la concurrència (potser calia fer excepció dels massa ignorants, dissortats, McPhorksons) qui encara cregués que fos foll. Un poeta genuí prou ha d’ésser si fa no fa peculiar, això gairebé tothom ho sap.

Hà! I avui rebia la visita de la clement deessa. Semblava més jove (em sembla que ja ho he dit) que no fa vint anys i tot.

–Vonne Vonne, que content em feu!

–Com va, vell Lleó? Encara escrivint poesies?

–La mort serà la qui m’estriparà el darrer.

–Encara ressentit amb aquells dos heralds de la mort, en Dwight i en Randy McPhorkson…?

–N’havia oblidat el nom.

–Els dos són morts.

–Ah.

–Amb astúcies d’astes, i astes d’astut, salvant el vent, me’n vaig a fer el vermut. Hi ha un home mut petrificat a la paret, i amb gests d’estàtua em diu que guaiti la cascada de l’edifici del davant. És una pluja agra que pampallugueja al Sol. I l’home de pedra vol ballar i no pot. I vol somriure i no pot. Punit pel fats a voler ballar i no púguer… Li dic: “Randy, prou jeremiada, em sents? El que ets és un embriac. Arrenca’t d’aquest mur estult.” I l’he volgut estrebar. Però ha fet una cara d’horror, com si li profanava l’altar on és ell el ninot santificat. Era com si el mur de l’edifici era una antiga meretriu i en Randy el fetus que volgués afollar. M’he degudes esgarrapar les mans a la pedra. Les tenia plenes de sang. He vist que en Randy era mort. L’ensurt el matava que hom el volgués arrencar, segurament.

–Pobre noi.

–En Dwight me’l trobo entre uns matolls. Hi menjava pues, espines, arestes… Quan em va veure em va dir: “Les punxes esmolen la fam.” Se’n va riure; fades rialles de boig. Va dir: “Vonne Vonne, avui no m’he rentat, ni ahir tampoc… Fa sis o set mesos que vaig pel món al meu costat, ensumant-me les gustoses sentors que m’acompanyen, sòlides, com un altre jo. Ah suors, ah merdetes, ah secrecions, ah greixos i granets, i ronyetes i engrudets, com em recordeu de mi mateix, i com no em puc enyorar, sempre present, benauradament inabsentable!” Uns dies més tard uns trinxeraires l’havien llençat al riu perquè es rentés. És va vúlguer agafar a ell mateix. I es va negar.

–Bon altre, doncs.

–Lleó, avui no plou.

Vam ballar. M’estrenyia na Vonne Vonne com si volgués esbotifarrar-me.

Vaig demanar pietat. Encara li’n demano ara. Tinc tants de poemes al pap!




Desactiva els comentaris
25 setembre 2008
tactes de sedes i goles
Filed under: General — heroi hodiern @ 4:44 Edit This




Trets astorats pels tasts hipnòtics; les sentors marítimes; les visions d’estanys amb granotes; els tactes de sedes i goles… [Set estrofes amb catàstrofe.]

1
Com qui es corda la sabata
Alça-te’m la batata
On t’urparà la gata
Qui traus per daus barata.

2
Oh adorable puta
Qui sacses ma batuta
Mentre ton cony de jute
Contagi a l’ull m’esputa.

3
Oh estopenc pa de pita
Ta vagina petita
Pren allò que hom li gita
(Ni en té por ni es despita).

4
Oh foradet qui es peta
Prou cal ésser poeta
Per a tractar’t d’aixeta
D’on ix dolça crispeta.

5
Qui no en beu, d’eixa bóta
Perd l’esperança tota
(Fiquem-lo al gota a gota
El cor no li rebota).

6
No hi ficaré la pota
No faré tal patota
Ample el xap ja s’escota
La bossa se’m desbota.

7
Oh bassa doncs repleta
S’eixampla com bateta
Samaruga rogeta:
Pler n’estrebes, com veta.

– – – – – –

Oh puta qui esputa
Oh beata amb batuta
Oh batata amb crispeta
Oh foradet qui es peta…

[D’empal·lidits espècimens
Put el pot del poeta
D’empalats verms, de pèssimes
Larves, si el branc no espleta.]




Desactiva els comentaris
20 setembre 2008
Sonet per al trau al sés (Rimbaud-Vilòbit)
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:55 Edit This






Aparició de bell enyorament – oh, foradet!

Fosquet i arrugadet com porprat clavell
Bleixa, atapeït humilment entre molsa
Encar humida de llet qui s’enfuig dolça
Fins al trau, per natges blanques, de gairell.

Per borrallons de fanguet color rovell
Filaments eixarreïts tremen, si polsa
El cor central i fa un ventet que els espolsa
I rellisquen com llàgrimes de l’anell.

Sovint s’ha abocat el meu somni al seu botri,
Gelós, mon ensopit dimoni, del fotre-hi,
I en feia niu de sanglots, lacrimatori.

Sobtada oliveta, flauta d’espinguets,
Canó d’on ragen vescosos torronets,
Sentors on com ca s’atansa el meu sensori.




Desactiva els comentaris
17 setembre 2008
on corruquegen rancs els pecs atrinxerats
Filed under: General — heroi hodiern @ 8:45 Edit This






Pilotant banyera vers el maipús on corruquegen rancs els pecs atrinxerats

Plouen èlitres i les finestres discorden.

Entrevingut pels presagis, el cusc cornut
Fantasista i somiador sardònics l’eixorden
Èpics atributs d’esquistós sarcòfag mut.

Afavoreix la baldufa sobre el llagut.

Put a homeis i suors l’àvol home-baldufa
Qui amb severitat de cicló ara l’ha redut
A les artrítiques banalitats de llufa
De papissots filosops qui en arnats fulls borden.

Jeu en banyera eixuta, i llurs palimpsests
(Fats passatemps que els asclats arcans envilorden)
Els orbs microscopis li clapen amb xalests
Arabescs de màcules hipnotitzants: esques
Dels vents i corcs; amfífil, seduït per llesques:

Deliqüescents caramides als forns de pa,
Fruits degenerats de lluent paltruu corcat.

Hi aboleix, pilotí de blanc aeroplà,
La indefugible, la inesquivable: maldat
Espectral qui al capdavall el desperta mort.

I es fon com es fon l’aglà al boirós record.
Confongué natges, homenatges, gebres, pebres.
Palpà pedres pel prat de desembre empebrat,
Nià entre cuixes la mà a l’ull palpebrat,
Als terrats dels paperines l’eixorben llebres.

Li fan les guerxines als capitells elàstics
Del nemorós entrecuix: són esguards fantàstics
On la plebs brunz i cascú és txurtxil·lià:
Amb el cony de la V estupren l’endemà.




Desactiva els comentaris
25 agost 2008
Contesta rebuda [anostra mestre Elpidi Penjat]
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:06 Edit This




Fredric Brown (1954) [versió d’en Zeteri Morigut]

Contesta rebuda

En Jeroni Peltre va soldar amb or, i alhora amb una certa cerimònia o reverència, el darrer dels endolls que connectaven l’aparell. Els ulls d’una dotzena de càmeres de televisió se l’esguardaven, i pels èters jussans les ones electròniques duien a l’univers sencer dotze imatges paral·leles d’allò que es manegava. En acabat s’alzinà i avià una capcinada devers en Joanet Groc, mentre s’atansava a l’interruptor principal que ficaria, en pic l’encengués, la maquinària en moviment. Era l’interruptor, doncs, que engegaria, tots ensems, els monstruosos ordinadors actius a cada planeta habitat, els noranta-sis mil milions de planetes habitats, i els empeltaria, doncs, al supercircuit que els afegiria i congriaria plegats en un sol supercalculador, un aparell cibernètic que combinaria tot el coneixement i totes les coneixences de totes les galàxies.

En Joanet Groc digué uns mots als trilions qui se l’escoltaven i guaitaven. S’aturà un instant com si cavil·lés quelcom pregonament, i llavors va dir: “Ara, Peltre.”

En Jeroni Peltre mogué el piu de l’interruptor. Un zumzeig enorme se sentí, l’allau elèctric de noranta-sis mil milions de planetes ensems. Llums pampalluguejaren i llavors s’aquietaren al llarg de les milles i milles del cresp pensiu de l’aparell.

En Jeroni es féu enrere i bleixà alleujat. Llavors s’adreçà a en Groc: “Tens l’honor de demanar-li la primera qüestió, Joanet.”

–Mercès –digué en Groc–. Li demanaré quelcom que fins ara cap altre aparell cibernètic no ha estat capaç de respondre –i ara es tombà cap a la faç tranquil·la de l’aparell i li digué–: “Déu existeix…?”

Sense hesitar molla, i sense carranquejar ni garranyigar tampoc mica, la poderosa veu contestà: “I tant, existeix ara.”

El visatge d’en Jeroni Peltre s’omplí de por; saltà immediatament a apagar la màquina, mes abans un llamp vingué d’un cel sense cap broma i l’anihilà alhora que fonia per sempre pus l’interruptor.




Desactiva els comentaris
El Ganaboca [anostra en Zeteri Morigut]
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:01 Edit This



Vers pres a en Lewis Carroll [tradueix n’Elpidi Penjat]

El Ganaboca

Era, acrílic, un cel de toves
On els relliscs, els imps i els naips
Treien les banyes de les coves
[també els queixals de les minoves]
I els grocs grecs gaigs glapien glaips.

“Vigileu tots el Ganaboca!”
Els pares deien als plaçons
“No us oblideu l’ocellot Coca
Ni l’escorpí Rosta-Crostons!”

Un fill de mare pren l’espasa
I s’encamina tot xiroi,
Saltant taulells, i a l’arbre Zaza,
S’hi ajeu, soca-galter, gens croi.

Hi somiava qui sap què
Quan se li atansa de mal fel
I n’ou (no pas cap bel del be),
Del monstre n’ou cruel bruel.

Ah, malament rai, Ganaboca!
Força reps: l’espasa et trinxa,
El noi et punxa i t’embroca;
El cap en sec ja t’esgarrinxa.

“Em duus el cap d’en Ganaboca!
(Priàpic nas: té un gra tot pímpic!)
Tanta glòria ja em trastoca”,
Deia el pare, “I ets, noi, olímpic!”

Era, acrílic, un cel de toves
On els relliscs, els imps i els naips,
[i amb carotes fetes a joves]
Llepaven cadires de boves,
I grecs gaigs grocs glapien glaips.




Desactiva els comentaris
5 juliol 2008
merda, ara em moriré
Filed under: General — heroi hodiern @ 6:01 Edit This




merda, ara em moriré

d’on em ve tanta d’enveja, d’odi
de brutícia
de maligna ràbia sempre a frec de cresp?

és això: no puc resistir
no puc encobeir, no puc suportar
que ningú vulgui imposar-me la seua voluntat.

sóc vanitós i caparrut
sempre he de tenir raó
indoblegable
indòmit
incrèdul
malfiat
injust.

sempre duré la contrària
no sé reconèixer mai que em manca raó
ni ara
farsant
ni confessant-me no deix de presumir
d’ésser demoníac
superior
intocable
ofès.

els fats, els déus, la natura
la genètica, la malaltia
la mort…
tots la cagaven
cap no era prou bo per a fer
el que m’hagués convingut.

jo sempre, tot, ho hauria fet millor.

indubtable
al capdavall indubtable.

per molt que dubti
cada dubte és passatger
al capdavall sempre impòs la meua voluntat
al dubte arbitrari, adventici, traïdor.




Desactiva els comentaris
1 juliol 2008
recalarà la nau i amb ella l’embat de l’onada
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:59 Edit This




tard o d’hora també haurem aurora

hi ha en el paisatge tenebrós i limitat només cossos adés joves
i ara a mig desfer sota els automòbils derelictes, rovellats;
hi ha adesiara l’ombra benvinguda dels gegants protectors
qui es desixen nitament i secreta dels boscs patris i vigilen,
amatents, damunt llurs xanques d’amples troncs tenelluts,
finestres endins, que en les foscors no ens féssim gaire mal…

quan finalment, oidà, la nau s’envola i reneix horitzó ençà…

rebutjant la farsa de la distància s’atansa a la llar del port
on la flama sol-i-verna ara s’atia de valent amb el nou zèfir…

recalarà la nau i amb ella l’embat de l’onada que escombrarà
els morts i els derelictes de la platja en acabat ja netejada…

i gosarem llavors encendre llums dedins la casa
i gosaran els secrets gegants llençar llurs xanques damunt la creixent xera
i aniran peu nu i revelats de bracet amb nosaltres
a rebre el vaixell ran d’onada, de qui els xemics ens banyen
i ens mig esborren les llàgrimes d’agraïment, d’alleujament…

i riurem perquè l’aconhortat oblit s’instal·li al cor dels navegants
qui il·lesos ens tornen, sense corruix, visatges hialins,
corrent als braços dels qui fidels romanguérem sotraguejats
a l’alta mar de les humiliacions i els sacrificis
esperant que només tornés, com ara, la nau solar de l’alliberament.




Desactiva els comentaris
24 juny 2008
nius d’oblit als rerefons de les edats
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:37 Edit This



L’Home-Roure

No devia fer pas una setmana que dormíem plegats, quan la meua dona (aleshores encar la meua pus recent aimada) tingué un somni que al capdavall havia d’impressionar-la bontròs… Aital com m’ho aniria contant més tard força de vegades… ja casadots… i a estones de gràcia, quan més radiant, agraïdeta, emocionada, amb els ulls mullats d’urc molt tendre te la trobaves… es veu que: m’hi havia vist, al seu somni epocal… règiament jagut, immòbil, aitan avinent i bemparit com una estàtua renaixentista de pedra-marbre — febrida asaltament i amb destra cura…

I es veu que: va veure que, del bell mig del ventre, em creixia un arbre esponerós, enorme, indeturable, conqueridor de la volta del cel… Part davall, ella s’hi arrecerava com un moixonet reconegut i feliç…

Al començament, és clar, pas que en fiu gaire cas… Vaig descartar l’aparició faceciosament, bo i prenent-la per la manifestació inconscient d’un reconeixement implícit de la meua molt durable força sexual — aleshores, ça-enrere, ja ben incansablement palesa, fefaent…

Ves, un arbre majestàtic qui em creix, poderós, del ventre, i qui, esponerós, llença les branques clafertes de fulles als quatre vents d’una volta celest força suggestiva de la volta uterina…? Noia, si us plau… la imatge, fet i fet, és evident.

Tanmateix, al cap de no gaires jorns, la idea em neguitejava, el cap me n’era feixuc, se me n’enfosquia el visatge, si hi cavil·lava gaire… la façana del cos esdevinguda tota seriosa, de circumstàncies…

Tot de sobte, doncs, pensant-hi, i burxant-hi, semblava recordar d’altres temps on, efectivament, era hagut arbre — roure fosc i capaç, ben cert… A poc a poc, allò ja no era doncs cap repapieig il·lusionat i falaguer — amb el cercapous esmolat de la remembrança reeixia en l’escorcoll… pouava ans escandallava per les pregoneses de la memòria… i nous, com ara hipnagògics, gaiatells al cresp de l’oceà ondulat de la meua altra vida esdevenien concrets… Ara sabia on agafar’m, com en bol·lard d’ardida, empedreïda, fusta…

Com d’altres creuen que en vides anteriors foren personatges coneguts, i d’altres temen encara de no esdevindre, un camí morts, com a càstig, sinó qualque mena d’animalot inferior — un gos, o una cuca efímera, per exemple — jo acabava de convèncer’m que abans només havia tinguda una vida, i que després només en tindria una altra, la qual fóra, com aquell qui diu, una continuació de la primera… amb aquesta present just d’interludi innocu, o en tot cas insignificant, jatsia que certament una mica romancer, llong, i romeguera, enutjós…

Al fons més íntim del pinyol, tots els catalans ens sabem arbres… Oidà…

Ara em tornaven a l’esment els inventius jorns de la infantesa, quan amb mos germans triàvem arbres dels quals esdevindre’n, nós, cascun de naltres, l’ànima… L’individu amb cames esdevingut per a mil anys més l’individu amb rels… a veure passar-hi els núvols i els aeròlits i les històries… com viva esfinx…

“Qui voldries ésser, mort, tu, en Domènec?” “Jo una moixera de guilla, amb tot d’ocells negres lluents dels quatre cantons de l’univers bo i contant-me’n de bones… I tu n’Iu…?” “Un roure, un roure!”

Amunt i avall pels prats… anant d’escorça a escorça… opípars cabassos de bones idees d’aqueixes… la pell d’elefant dels faigs… quins corcs ni banyarriquers no fan companyia als sanguinyols… a quins caus ni estroncanys fan niu cargolets i mallerengues… idea d’infant català… quan hom es mori, això rai, que sigui cerimonialment sebollit en bon indret, cementiri net i reverit, on, al damunt de la despulla, un plançó de futur arbre esponerós hi hagi a créixer… i que eix arbre es digui ja d’empertostemps amb el nom de qui íntimament l’anima… que es digui Domènec Oblit, que es digui Guerau Oblit, que es digui com jo… Que dugui aquest arbre mon nom… car prou serem el mateix.

I si mai l’arbre perís…

“I si mai l’arbre perís, n’Iu, què llavors?” “Això rai, en Guerau, sant tornem-hi… l’ànima prou roman… l’arbre mort és escorça del cadàver qui creixia… i ara és encar més bon adob per al nou plançó qui indefugiblement hi serà plantat pels bons catalans… nostres descendents… d’amor filial xops… car… altrament… per què altre criaríem…?”

Centúries eternes endins, cada català perennement recordat, arbre magnífic… ginkgo, abudicre, figuera… i els vius, oi, cavà…? prou respirant-ne els benifets…

I somiàvem testaments on la clàusula principal fos la tria de l’arbre on hom voldria continuar la vida…

Tots els catalans… arbres… mes ara recordava que d’altres nacions… les més arrelades segurament… els rabassaires… els primitius encar no gaire enverinats pel deliri obtús, autodestructiu, de la civilització…

O quelcom d’arquetípic, arrelat a l’ànima… l’humà escarificat, marcat, per la idea que ve de l’arbre i que prou hi tornarà… Vora l’hospital, hi veig certs arbres dedicats a voluntaris qui periren de vells – gent retirada qui vingué a fer-hi voluntariat… i ara reben per memòria una plaqueta al peu d’un arbre dels voltants de l’hospital… Ho he vist també en escoles – per a qualque mestra qui es retirava o moria malalta – i així hom l’honorava, dedicant-li un arbre, agraint-li el servei…

I hi ha el líric llatí Properci… Entre les seues elegies… “Sols (l’aimada) se’n recordés de no plantificar’m a cap cementiri fressat, on massa de gamarussos i xibecs hi vinguessin a badoquejar ni a borinotejar… No; que m’emboliqui amunt, a la terra on les rels del roure rauen, solitari, entre rocs… amb la serp i el llangardaix, i el cargol endormiscat… I el liquen i la molsa, i el niu de l’ocellet… Anònim, o esmentat només per llurs veus i les d’ella, enyorosa… I el nom de l’arbre i el meu serà el mateix… lluny dels ulls lleganyosos del xurriburri pec qui va passant, pudent, part de per baix…”

Hi ha, típicament, un altre fi elegíac… en Thomas Browne, anglès… ah… that we might procreate like trees without conjunction…! “Feliç fóra que ens poguéssim reproduir com els arbres, sens que ens calgués endollar’ns-la…” ni endinyar’ns-la entre llordes secrecions…

I la melangiosa na Jean Rhys, de nació gal·lesa empeltada dels enyors avials de la màgica negror tropical… if you are buried under a flamboyant tree… your soul is lifted up when it flowers… everybody wants that… “Tothom vol que la seua ànima s’elevi, per xo cal que hom et sebolleixi dejús un arbre d’aquells qui semblen flamejar quan floreixen…”

No solament els catalans, doncs… Potser tots els humans qui no oblidaven pas les arrels recorden ara que adés foren benauradament arbres… i que cap a l’arbre sortosament tendeixen… cap a l’estadi superior de vida…

No és pas que tingui re, o en tot cas gran cosa, contra els animals, i assenyaladament els altres mamífers… posats a escollir, segurament que escollia d’ésser’n molts d’altres abans que ésser l’animal humanal… ara, tots plegats tristament ventissos… un mer buf i…

Ara, però, tampoc no cal que hom ens pugi a cavall amb teories carallots… pas que em feia re d’ésser un ruc… ara, entre un ruc normal i un home (o dona fins i tot) normal…, és més ruc el ruc que no pas l’home… així que… i exactament el mateix amb qualsevol altre mamífer… veig mamífers morts pertot arreu… i de les capdeconyades més impressionants… en llur poc pesquis… veig esquirols caure de branques constantment… i no cal dir si són degenerats els gossos… sens respecte per a re… ara no me’n record pas com eren quan eren llops… mes a l’hora present, déu-n’hi-doneret, pobrissons, el curt de gambals…!

Els ocells (primer perquè fa molts més de milers d’anys que viuen que no els mamífers, i en acabat per llur intel·ligència innata, sobretot en alguns) ja m’alten fort pus… m’atrauen… m’abelliria pus d’ésser’n que no pas… allò altre. I si m’he de creure “intuïció”… diria que posava messions per les dels ocells abans que no les dels mamífers… així que menys cagarel·la, nois… ésser viu és viure a la viu-viu… i això tant si ets un llimac com una eruga, com cap virus, com cap girafota o elefantot… I no cal dir cap misèrrim humà, llas…!

Cert que hi ha certs… verms… troglodítics (qui en forat entren)… corcs de corquims capriciosos… qui… com cuquets de cementiri qui per bolla s’escauen de trast en trast d’escriure damunt les cendres del nínxol qualque lletra més o menys entenedora… cert que potser se’ls empeltava part de la saba sàvia… i llavors… si de lletres reïxen a etzibar’n més d’una de reguitzell… ah, vós, el poema…!

Mes ara, com dic, tan capficat… amb aquesta qüestió cabdal… m’havia pansit bontròs… Ja no em creixia re… la dona, jaquida de banda, segurament cercant creixences enjondre… fotent-me banyes com cal… i jo esfullant capítols de la meua inútil vida d’home… els voravius de l’enteniment molt sensitius… car, em deia, oital…! cert és que gairebé sempre m’havia captingut com a arbre…

A casa de mos pares tostemps hi havíem tinguda minyona; els anys que se’m desvetllà encar més ferotgement el sexe, cap als set o els vuit, en tinguérem una qui… era ara… com aquell qui diu “reformada”… car… havia estada barjaula professional — no pas en una vida anterior; en una etapa anterior d’aquella mateixa vida on esdevenia minyona de ca nostra, vull dir…

Doncs bé, tant se val, aquella nit on mos pares eren fora de casa, de festa, a un sopar gremial, i doncs la minyona se’m ficà al llit i començà de tocar’m l’atzeb amb el cuir lluent i finet de les seues mans benavesades… no em moguí gens. Ni molla. Suportí com l’arbre tot toqueig en estoic, heroic, codolenc, silenci… i, quan ella se’m rebregava els pèls eriçats del cony als grops mesells del tronc aspre de la cuixa… i finalment se m’escorria damunt… jo m’havia escorregut com l’arbre es desempallega de les fulles — cluc, impàvid, sens cap ai… sense ni un tremolí, ni mal de cor, ni recança — ple de temps, ple de seny, ple de la plenitud de l’eixexistir estireganyat i quiet — servant d’empertostemps aquesta mateixa ganyota petrificada…

Això rai, generacions gairebé incomptables de bandarres de totes les espècies animals, àdhuc les extingides… les molt fugisserament vigents… i llavors les encara no pas catalogades… havien prou vingudes a gratar-se’m les llepissoses, calapetenques genives de part davall a l’escorça soferta… i aitampoc mai no n’havia dit pas res — endurador, entomaire… arbre durador qui n’ha vistes de totes les colors… els focs dels conys no pas els pus temibles ni redubtables, ca!

Mon inicial festeig… Encar massa barroeret amb les femelles… Me li agenollava a la vora… me’n record que li estava dient: No saps pas, noia, com la llibertat és meravellosa, i sobretot la llibertat principal, que és la llibertat de moviment…!

Havia tornat a la vila esmarrida… on, de jove, tothom amb por que l’armat no el suprimís de trascantó… l’esmorteïment incobeïble… n’havia fotut el camp molt múrriament… l’angoixa… sòlida… tothom hi anava engavanyat, encarcarat, passant escanyadament entre parets, arrupit, geperut… Mes llavors… darrerement… arribaren els d’esquerra republicana i enderrocaren tots els murs… i ara tot hi era ample i arbrat… pels viaranys, entre els arbres fruiters, comunicàvem a lloure entre carretera i carretera… No hi havia límits… Tot hi era net. I ningú no robava les peres del veí, ni les ametlles, ni les nespres, les cireretes, les magranes… res… Al contrari, sense parets, sabíem què pertanyia a qui: i sabíem que a qui pertangués això o allò… a ell li pertanyia de netejar-ho, i per ço que, sense parets, tothom podia veure si el seu tros era net o brut… tothom se’l captenia net d’allò més… Dementre que abans… aneu a sàpiguer quines brutícies i quines vergonyes no s’hi amagaven… ecs… rere les altes parets coronades amb vidres romputs… i les imatges rònegues, ratades, de les fastigoses ídoles religioses i estatals als vitralls i vidres asclats…

Me li havia agenollat a la vora… un bri massa líric doncs… dementre que ella xuclava un marrofí sucat al seu cafè, i semblava que ni m’escoltava… llavors aparegué el cambrer, un personatge repugnant, molt mitjamerda, ca, ultracuidat… i li digué, en incomprensible estranger, si l’agenollat l’emprenyava, que m’ostaven… que em fotrien fora a cops d’escombra… i fou aleshores on, per a despitar’l, aquell cambrer d’ungles, posat i cara repel·lents… na Marcel·la s’aixecà, m’aixecà de part de per de terra… i em petonejà, burxant-me llongament amb la llengua, als ulls de tothom… Alguns dels presents, entre els més bonhomiosos, aplaudiren i tot…

Caiguí de cul, mig faceciosament… i les rialles guanyaren en intensitat. “Renoi, em jaquies aitan taral·lirotet que… si caic no caic…”, fiu, fotent-me l’inestable…

“Parla sense por, gamarús! Les parets ja no hi són, les paraules ja no viatgen encaixonades; ningú no et sent sinó qui t’escolta…!”

“Però m’escoltes tu…?”

“Només si som al remull…”

“Vols dir ben ruixada, o quan plou sense mesura…?”

“Benaurança de l’aigua. Saps què? Vés, rem-me de l’estatger el vestit de banyar’m… Anirem a la piscina.”

D’antuvi no escatia a quin estatger volia que li anés a rembre la indumentària per al remull… Guaití els lleixams dels voltants… N’hi havia per als gots, i les tasses, i els platerets… per a les ampolles de les begudes… Érem a un cafè d’una certa antiguitat, amb miralls rere els prestatges, d’on que semblés que d’estatgers, i atuells damunt, n’hi hagués més que no n’hi havien i tot… Mes en acabat me n’adoní que enllà de les vidrieres dels aparadors, enjondre… al parc… en un dels arbres més amples… un roure magnífic… s’hi dibuixava una porta…

Una porta amb un espiell en forma de vaixell: un zodíac.

M’hi atrací per viaranys… viaranys nets àdhuc de la pols… la pols ben escombrada cap a les voretes dels caminois…, que incrementés la fertilitat de la terra on els arbres s’arrelaven… i, arribat davant el tronc molt ample… en obrir la porta… dins l’arbre, hi havia una fonteta de translúcides goges rialleres… “Tornes a casa…” deien… i m’hi trobava tan bé…! Fins que una goja estossegava… emmalaltia… i totes feien visatge preocupat… aleshores s’esfumaren… la fonteta només rajava ara un escatilós rajolí… gairebé estroncada… llavors, rere la fonteta, ah…, ara me’n recordava… totes les foteses que hi ha dins les casetes de les platges… Un rebostet adient d’allò pus… I, als prestatgets, entre ulleres de submarinista, sabates d’ànec, ampolles amb olis de tornar’t bru… barrets de goma, ulleres de Solell… etc… hi penjava el seu vestidet molt esquifit de banyar’s… el prenguí amb dues ungletes i n’ensumí la delicioseta sentor…

Mes, en acabat, ja ho veus tu, quin paper de ruc…! Quan, tornant al cafè, amb el meu (el seu) vestit de banyar-s’hi, ella ja havia fugit… Potser, ensumant… ensumant… havia trigat massa… i ara ella ja havia anat per altre… molt comprensivament…

Àdhuc els clients semblaven ésser tots canviats dels de la setmana passada… on ella m’havia petonejat tan afectuosament i extremada…

I… d’esportista valent… Llavors… ran d’una altra esgarrifosa victòria nostra, teníem la baixúrria inevitable dels periodistes de televisió escarbotant pel vestuari… a demanar’ns tota mena de xaronades i llocs comuns… S’escaigué que alhora que enfocava el vult umflat d’un company meu de l’equip, qui (a l’inrevés meu, qui mai no em denyí a fer’ls cap cas) s’avenia (ell) a respondre bonhomiosament bajanada per bajanada i futilesa per futilesa, la càmera de l’estació més guaitada, per l’equivocació o la mala intenció de l’encarregat del programa… s’escaigué, dic, malauradament, que romangués durant el temps interminable de tres segons bo i rabejant-se amb el segon pla molt nítid del meu cos nu completament… Havia eixit de la dutxa i m’eixugava l’esquena d’esme… i doncs, tothom pogué albirar com era construït ni dolat… els grops i renossos… estarlocs, rastans… xilema, fel·logen… no solament part de pit i cuixa, doncs… ans dels bonys de la pebrotada i tot… un ferri colló enorme, l’esquerre, gairebé em tapava la rel bàsica, immensa, per on m’ix la saba reproductriu… aquella malformació… un petit ronyac… pas que n’hi havia per a tant… car…

Collons, fills meus, quin aldarull no es muntà ulteriorment! Tothom demanava raons a tothom… Els colltorts i els fanocs… maleïda fauna d’excrescència verinosa que caldria doncs esporgar de mantinent i fer’n ja esventades cendres… n’aixecaven de pronòstic — llavors, com a contesta, cascú sortia a afegir-hi la seua… monstruositat… obscenitat… contranatural… absurditats… peudebancades sense solta ni volta…

En canvi, jo mai no badí llavis. Per què…? Aitanta de maror per un mer estroncany del meu altrament formós brancam ubic…!

Allò nogensmenys durà mesos. Gernacions de femelles de totes les generacions, ara doncs, sabien on havien d’atansar’s a l’arbre silenciós — a quin indret justament els fóra de més bo venir a refregar’s… I jo me les guaitava, impertèrrit, sense somriure, ert…

Com ara sotj, fit a fit… adés la meua dona, adés sa germana, adés llurs amigues… Xerraires, xafarderes… amb deler, delit, de rebregar llurs conys encesos… I mai no dic que em sàpigui greu, car les veig com moixons eteris amb poca d’història, al capdavall amb poca de vida, per a la meua impassibilitat introntollablement secular… Les estatj un instant necessari com ahir estatgí llurs mares i padrines — i demà estatjaré llur filles, llurs nétes — molt pòstumament, aitambé llurs molt estranyes epígones… I tot m’hi cap i res no em pesa gens… La meua dura matèria feta per als mil·lennis… els eons…

Al prim rebombori idèntic de niades molt lleus qui se substitueixen a ritmes altrament d’allò més eixelebrats i lleugers, conserv, resignat, el mateix muscleig que, a les pampallugues de llurs ulls enlluernats pel llampec dels dies, apar per sempre paralitzat… A llurs orgasmes multitudinaris i rabents, ves, què hi farem, és clar, la meua ganyota displicent tothora serveix… Jo només m’escorc, molt parsimoniós, cada vegada que un altre any s’ha escolat…

I mai no em moc, i àdhuc em deleixc a no moure’m. “Car tard o d’hora totes m’hi vindreu fugisserament a pondre…” Això els dic si em repten perquè totjorn procrastín — és a dir, em refús d’acceptar’n l’enfeinada fal·làcia — o me n’estic de reconèixer que mai no calgui la realització concreta de qualsevol acte per a elles tothora peremptori…

“Ja us n’he donades prou, d’indicacions: el meu ritme vital i els vostres no es coordinen, ve-t’ho ací que us sembli allò que no és — que no us em moc, quan, de fet, sou vosaltres qui us aboqueu a la mort vertiginosament — sense aturar-vos a pensar envers on, fet i fet, us enfileu…” Això els dic — únicament, sense paraules… com una fusta…

I ací romanc, on m’he jurat solemnement, amb tot el deny noble de l’arbre, de mai més no bellugar’m… o fer-ho exclusivament quan és del tot imprescindible — pausadament, belleu anyal, a tall de roure molt ample i xalest i senyorívol… Car m’he feta la resolució inapel·lable de tornar a esdevenir’n un altre… I amb cap esca esvalotada, ridículament pobra i humana, no em desplaçareu pas la soca ben arrelada d’aquest determini…

Bec a pleret del centre de la Terra, dementre que visc del record… i, promès a l’arbre, haig d’afegir que ja gairebé me n’enyor i en saliv, de les renovellades vicissituds que m’esperen, incopsablement majestàtiques — a escala d’arbre…

Som-hi, som-hi, segon a segon… plom fos, degoteig il·limitat, suara, per malconsell, ivarçós i esbojarrat, adés vitalment calm, aviat de bell nou habitívol, com cal, arbrós, arbrat, arbrenc, d’arbre…

Ni cuca ni persona — arbre. Sempre en fui, sempre n’haig d’ésser, mil·lenari, gairebé infinit, a pleret-pleret, amb les dones de totes les espècies a gratar-se’m, eternament — eternament a gratar-se’m… Res de sexual… No pas com qui, mascle, es carda nafres d’arbre… o ja estàtues, com aquell vescós lúbric d’en Browne… that lecher that carnalled with a statue… in his spintrian recreations… No pas doncs un altre Neró fantàstic qui, a la llum guspirejant o espintriana dels incendis, viola, part d’esfínter culer, estàtues…

Res així, res d’això… al contrari… calm, fred… sens passions ni estacions… car… el foc espintrià de les passions… hi ha quelcom de pus ridícul…? Arbre ambrat… arbre sílex… arbre vaire… geomètricament vitrificat… arbre fòssil… encar hi sóc, encar… Bellíssim. Suau. Bisbètic. Olisbe vitrificat, polit, febrit, eburni… Relíquia molt colta… per als conys més selectes…

No, tant se val… Únic, arrelat, dur… bo i guaitant-m’ho, ulls clucs, part d’ensús, sempre de més endalt, gens commogut, impertorbable, fins atènyer el cim del capdamunt — des del tron, doncs… Déu-arbre, jo, naltres, bosc diví, ja vinc, sense moure’m, ja vinc, immòbil — sense haver fet ni un pas, ni us gest… tothora la mateixa ganyota fossilitzada que em coneixeu i prou — només aqueix muscleig paralitzat d’empertostemps.

Sobrat amb un no-res aquest interludi infame d’entitat amb potes, i… com aquell qui diu, ei, ja hi sóc…! car… vida d’home, vida d’ens blàtid… d’escarbat qui nou… i pon ous paràsits… merdeta tanmateix d’instant carrincló… en l’eternitat tot-abassegadora de l’espai-temps… això negligible rai… qui en fa cap cas?

Som-hi, doncs.

Oidà, amplíssim, ací us vinc… creixent… horitzó… Horitzó… inevitable. Ulleu-me, efímers, i estavelleu-vos-m’hi, miops.

Jo rai.

Ni em moc.


Desactiva els comentaris
21 juny 2008
De Zombi A Nadó
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:32 Edit This



El cacauet el tòtem

Vaguetat dels quatre o cinc metges qui m’acaben de diagnosticar un càncer avençat al baix ventre. Llur fluixedat de conviccions m’indigna. “Pleguem!” – acabaré dient, i fotré el camp bo i acabant-me de vestir pel corredor.

N’hi havia un, jove, de la meua edat, qui em deia, a nivell d’amic: “I ara prou de…, eh?” i feia acte, discret, de sacsar-se-la. Es veu que volia o em manava que no me la pelés més. Llavors responc: “No és pas que sigui gaire hàbil pel que fa a les relacions personals… Abans d’ahir era a un matx de tennis entre amics i vaig ser incapaç de lligar conversa sisquer amb una de les noies, la majoria de les quals anaven trompetes pel punx. Si us penseu que deixaré de pelar-me-la pel que em quedi…!” I cap d’ells ni ho sabia, quan em quedava. El grassot deia que uns tres mesos a tot estirar… L’“amic” que… “Home, uns tres anys, si ens ho sabem manegar… Això sí, amb crosses, i cadires de rodes, i assistència hospitalària terminal, i…” Maleïts, matussers, carnissers – amb quina ràbia no els trameties tots al femer d’on mai no els haurien d’haver nascuts.

Per explicar’s i explicar’m com i per on avençava el càncer, m’havien pintats amb tot de gargots, amb un tint blau l’un i amb un tint vermell un altre, la cuixa esquerra i l’engonal… “Què feu a la vida?” M’havia demanat el jove jovial llavors. “Sóc pintor.” “Conegut?” “Si ho heu de demanar, ja sabeu que no”, vaig respondre. I anava a dir-li: I ara, gràcies a la vostra merdegada en blau i vermell, aquestes dues colors que sempre emprava, me’n feu avorrir, no les empraré mai més… Mai més… Vulgui el que vulgui dir aquest “mai”…, ara que em dieu que durar, no duraré gaire… I pelar-me-la, encar me la pelaré amb més deler, en podeu ficar la mà al foc… Mes, ja, en compte de dir re, em vaig aixecar d’una revolada, vaig agafar la roba penjada rere la porta i me’n vaig anar…

Una infermera de visatge franc, ulls com taronges, m’ullava el cul segurament pintat com el d’un babuí… Potser es volia mandril, amorrada al meu cul. I alhora, tanmateix encar empegueït, em dic… Per què hauria de tindre encar inhibicions ara que se m’escola la vida? Hauria d’anar-hi, i aixecar-li la faldilla i engrapar-la pels pèls del cony, i me l’hauria d’endur a un dels canfelips del corredor, i me l’hauria de querar fins que em tragués per la boca les colors que duc al cul…

Em vaig ficar a uns canfelips a rentar’m la xafogor del cos… Ja hi fotia cara de mort – al mirall hi havia un visatge amb tot de taques violàcies marcat, un visatge de cadàver malmenat… Aquell llum de morgue o de sala de dissecar morts en realçava la morbiditat…

Em van agafar unes ganes de cagar… La por, i el fàstic, i l’avorriment a les colors del mirall malalt… Era assegut a la tassa, amb les cagarrines que em rajaven i em buidaven el cos esporuguit… I, badant-badant mig desesperat, llavors me n’adonava d’un intens pelegrinatge als meus peus… A algú li havia caigut un cacauet i un escolta de qualque formiguer impensat l’havia descobert bo i escosint per la clínica lluent… I ara un reguitzell llarguíssim de formiguetes gairebé microscòpiques venien a coldre el meravellós gegantí misteriós miraculós cacauet… No el bellugarien pas encar que en vinguessin milions…, i tanmateix el voltaven reverentment… I esdevenia així el testimoni de la naixença de l’adoració del misteri… Esdevenia novament l’home primitiu qui, a imitació de les formigues, inventava els déus i les religions… El cacauet era l’ídol, el tòtem, la kaaba, la imatge de la divinitat, i les formigues els primitius humans qui venien a adorar’l, tan escaguissats i impressionats com jo…

Encar assegut, vaig plegar el cacauet ple de formigues i me’l vaig endur a la boca, el vaig mastegar, encar més bo amanit amb manta formiga, i me’l vaig cruspir. Una força novella m’imbueix llavors… Em vaig torcar el cul amb esgarrinxaire vigoria. Em vaig tornar a guaitar al mirall; algunes de les colors m’havien tornades… I vaig doncs sortir, pit ample, al Solell gloriós, i als verds dels avets, i al refulgir de la neu virginal (o en tot cas purament i relluentment blanca), i vaig botar escales avall a gambades que també es cruspien els esglaons de quatre en quatre.

“Segueix els dictats del cor, cos cancerós”, em manava. Els calfreds del fel que et torna, penedit, a la font que s’estronca, com els de l’insecte qui ressuscita, et duen el cos al mateix prestigi esbalaïdor del paperot adés cremat ara de sobte, dejús la vareta màgica, renascut. En què et metamorfoses sinó doncs en millor…? De zombi a nadó. D’espantall a heroi. D’espantall en flames a heroi del foc renat. “Puja a l’altar com el porcairol pallussot qui sacrificarà el lletó, i, com pansa o pruna seca ara en remull, o crisàlide qui desclou, o llàtzer qui com hèrcules aixeca la llosa dejús la qual suara es podria, fes això, car el cacauet embruixat segur que te’n donava les potestats, conquereix i trepitja fins a l’extinció la flama que t’emboïgava el palimpsest de l’ànima i mortreix amb odi i corruix el corc qui constant et rosega, de la por.”

Encontinent enfilava cap al districte pampallugaire. I me’n vaig anar de putes. La noia aquella em deia, ditiràmbica, que era un ver ruc – car es veu que aquell dia la feia com un ase i querava amb el mateix desig. El seu visatge transfigurat revelava hiperdulia. Era una noia al capdavall ben pujada i es volia aleshores casar amb mi i tot.

Me l’enduguí volenters a casa, al piset de les golfes vora el terrat on malvivia d’“artista”. Allí l’investeixc de model meua. La vesteixc d’escaigs blaus i vermells, i la xop de menstru (dissolvent de pintura molt inflamable), i amb l’encenedor l’encenc…

Tenia, tocant ben fort al racó, el Götterdämmerung d’en Wagner, del pròleg havíem passat al primer acte, i allò, aquell xivarri estentori, amagava els crits i xisclets de la virginal model blava i vermella. Re no deprimeix menys que veure flamejar verges, ho sabem tots els mags qui guaríem a través les eres i edats, i els eons, flagells…

Les plagues roents del cos interior se’m guarien ensems…

Renat heroi… erschlug ihn mit siegenden Schwert… zu seiner Halle entbiet’ ich dich… l’encenedor l’espasa roent… del foc en reneixc fins a les sales netíssimes i vastes dels déus…

Les cendres del déu o ídol cremat em duraren durant tot el tractament… El règim màgic, altament curatiu, fou, l’estona sencera, de formigues i cacauets amanits amb cendres divines de tòtem calcinat; de meteorit, tramès pels bruixots creadors dels universos, pel foc sacrificial trit; d’estàtua de verge, pels sacerdots vivificada en fetillera totpoderosa, per martell d’escultor boig feta microscòpics bocinets de força terapèutica infal·lible… I alquímica aigua forta que recollia a les tasses dels canfelips – dins verges cristal·lines hi pixaren inestronquívoles i bogals – era la meua sola beguda…

D’aquells bescunços rars d’ara en fa quaranta anys… qui… qui se’n recorda sinó el meu cervell sobreïxent…, el meu cervell darrerement desenvolupat en nous bonys que el crani no sap contindre, anorc…, el meu cervell a les exquisitats ocultes com a la sentor dels cementiris dolçament avesat…, el meu cervell per blancúries de llençol, adés brut de llords menstrus blaus i vermells, ara net del tot i alb, estès…, el meu cervell sens taques ni culcosits ni sets…, el meu cervell tassa de canfelip antisèptic, d’un blanc profilàctic que enlluerna ans eixorbeix i on només el cony impol·lut de la verge és font de renaixença inexhaurible…, el meu cervell qui d’abiòtic anà a anabiòtic com qui va, corc de tòtem, de rostar’l a esdevenir’n el vit – el vit minúscul-majúscul qui, amb un badall de corc de tòtem transformat en vit gegantí i doncs creatiu, crearà l’altre univers de blancúries sense màcula i saluts de marbre il·limitat…, el meu cervell ho duu perennement escrit…, el meu brau cervell empedreït ho sap…, el meu cervell, llosa dejús la qual no em podriré… jamai!


Desactiva els comentaris