Qrim Qatalà LXXXVII

q.q. 87


La doble visió dels tigres encesos engegats a volar



Avui, tot cercant feina, he tornat al barri on despenia part de l’enyorada infantesa; al carrer, davant l’antiga dispesa, d’on l’enfellonida dispesera ens expulsà, alhora replevint-se de tots els nostres elements i pertanyences, àdhuc els atuells de cuina i els ormeigs de lleure (car, sí ves, a mon pare els afers mai no li rutllaren gaire fins, i sovint ens vèiem doncs al carrer, llogaterots mal pagadors) hi ha ara un edifici on damunt unes taules nues havíem de passar certes ordalies d’aptitud per al lloc de treball promès.

Mentre entrava a l’edifici burocràtic, encara he vista la renada dispesera, asseguda en un aplec de parracs negres en una cadira de bova al balcó; no crec que m’hagués pogut reconèixer baldament hagués jo gosat saludar-la; tot i que deu tindre noranta anys pel cap baix, no la veig gaire diferent de com la veia quan era petit ara ja fa passats cinquanta anys i ja ens engegava a pastar fang; el qui ha degut canviar bon tros sóc jo.

Dins l’edifici de les ordalies, damunt les taules nues, cascú la seua, al centre d’un cubicle enfonsat, cascú el seu, i, damunt, mig repenjats a les reixes de les baranes, amb els batllius xinesos, burletes i tips, vigilant que no féssim patotes, els pretendents ens hi afanyem.

La feina proposada, per a la qual som una quinzena a postular, consistia, es veu, sobretot en netejar gàbies en un circ. Tant se val; les qüestions, tot i que una mica repelenques (com poliríeu ni torcaríeu anus i paracolpi de cap foca, per exemple), si més no són al meu abast.

Enllestit l’examen, ens han dit que els escollits hom els escriuria a ca llur; i llavors, d’arròs, ens han lliurat a cascun un tiquet per a visitar el circ on deduïen que ens plauria de pertànyer. En escarits boldrons ens atansem doncs al firal on el circ rau. No és gaire lluny, roman encara al mateix barri vora el riu. Als meus companys els he assenyalada una altra casa on la família, en circumstàncies una mica més favorables, quan jo devia tindre cap als quatre anys, hi vam viure durant si fa no fa un parell de saons. En aquell instant (quan els ho deia) un automòbil groc s’hi aturava i, davant la porta vidriera, en davallava la família qui hi devia viure ara. Un home granat, una dona jove, dues xicotelles.

Amb quatre gambades ja som al firal. Els dic que de petit m’altava pler de jaquir-m’hi caure, a veure-hi els ramats d’estranys animals, i els ramaders molt murris, i els gitans desdentegats.

Em sembla que llavors m’han demanat quins animals trobava més estranys, entre bous, bens, cabres, cavalls, aviram...

D’antuvi m’han vingudes a l’esment pler d’implícites, entranyables, escalfadores, evocatives imatges: dolçors, juguesques, rialles, petits triomfs... mes llavors fosca, melangiosa memòria s’interposa...


—Hi he comprades moltes de bananes
que a l’hora de pagar s’han tornades
pastanagues més que mig podrides
que àdhuc al venedor li recava vendre’m tan cares.

Alhora es veu que hi havia pagat quatre vegades
el preu voluntari d’un film gratuït
que justament farien quan ja no hi seria!

Quines firetes de malson! — els dic, havent oblidada
la bona resposta.


Mes prou digressions, i som-hi, que el circ n’és un d’aquells que, passades les cues i garites d’admissió, i passada en acabat la colossal porta liminar on hi diu Circ Carxofes, i sota dues carxofes flamejants, el lema que proclama: Tothom s’hi escarxofa amb ardent plaer, hi ha unes tanques que circumden el terreny que llavors, estireganyat estratègicament, s’estén en avingudes que neixen com raigs d’estel en punts saltejats i on, a cantó i cantó, diferents instal·lacions, de faisó força semblant a les de les firetes, s’aixequen pampalluguejant; amb casetes d’atraccions doncs grumejades ça i lla.

Els dos o tres qui anem junts ens posem a badar davant una de les amenitats més cridaneres. Es tracta d’una mena de dirigible presoner que tanmateix sura estàtic damunt el terra. Pels grans finestrals hi veus la gent qui s’han aventurats a veure l’espectacle de ben a prop. Tots hi són enjòlit, car sembla que dins el dirigible el grau de gravetat és zero. Allò que esguarden els espectadors dins l’aparell són dos tigres qui floten enlaire atrapats per certs corrents d’aire que els mantenen enjòlit, com els espectadors, mes alhora separats.

De sobte, malament rai. Alguna màquina ha feta figa; se sent un espetec i tot d’una una flamarada embolica el bec d’arrere del dirigible. El bec on els tigres dansaven, exòtics. La màquina espatllada escopina llenques de foc. Els de dins, assetjats pels sobtats vòmits de flames, quin esfereïment! Els de fora, naturalment, tots tot astorats.

La màquina roent fa de molt agressiu llançaflames repetitiu. Les màquines que buiden de gravetat l’interior, en canvi, no han perdudes llurs virtuts ni facultats. Part de fora, el foc maleït de la màquina rebel sembla que fa impossible els heroics operaris d’atansar’s a tancar les màquines antigravitacionals. Part de dins, la mateixa màquina assassina perboca estossecs flamígers. Sense pesantor ningú no pot córrer cap enlloc, ni tigres embogits ni espectadors desesperats. Els grumolls de foc espeteguen damunt els més malastrucs dels exposats i els ablamen, els couen de viu en viu; i de sobte ara un tigre i ara l’altre els gargalls de foc els atenyen: dos tigres abrandats, urents, qui rugeixen com dimonis.

I ara, pitjor! Com el vell zèppelin Hindenburg de remot impacte als nostres magins, el dirigible estacionari també s’encengué tot, i en un tres i no res es desguitarrava de qualsevol manera. Les màquines s’acabaren d’espatllar i tot s’esbadellava; els entrampats qui fins ara que les màquines no claudicaven i l’ou doncs s’esbalçava, desconfit, no havien reeixits a eixir, esdevenien, empaitats pels tigres aflamats, folls fugitius qui s’escridassaven escruixits, i el públic en general no els romaníem pas enrere: tothom xisclava, i escarafalls rai, i era com ara si milions de pedres d’esmolet garranyiguessin alhora.

But I tigress... Vull dir, no pas que em parés a dir facècies i jocs de mots ni a fer ximpleries, ni tampoc que m’adormís a guaitar gaire què s’escunçaria llavors... car, cames ajudeu-me, al contrari, vaig fotre un bot instintiu, i seguit fotia el camp com si portés cap piula encesa encastada al carpó.

Tothom es dispersava, ningú no volia que els dos tigres roents se’ls mengessin, és clar. Les tanques foren esbotzades en mil indrets. Tothom es llençava on podia. Jo qui em coneixia els topants m’atraçava directe a la casa on d’antic ja visquí.

La porta vidriera només era ajustada. Em vaig fotre dins i vaig collar la balda. Ara esguard els voltants de la sala. La llar, les panòplies, els quadres, els esglaons amb els animals estranys de ceràmica i metall... tot hi és si fa no fa com recordava... M’esbaldregava damunt una cadira de braços, recobrant l’aflat. Al cap de poc, sent que algú davalla les escales. Uns estossecs als quals responc amb els meus, molt discrets. L’home granat branda el cap cap on sóc, i jo ja començ de disculpar-me-li...

—Ja em perdonareu; fugia d’una prou tràgica catàstrofe, i mecànicament les cames em duien a aixoplugar’m justament al mas on visquérem la família i jo fa qui sap la pila d’anys, cinquanta pel cap baix. La meua era l’estreta cambreta verda que tocava la porta cap a les esotèriques golfes de misteriosos sorollets; damunt la tauleta verda hi tenia, damunt un tovallonet de blonda de motes delicades, el didalet verd per a l’aixarop de remei. Car s’escau que era de petitó un xiquet molt timorat, amb un ventrell molt fluixet.

—Ara hi dormen mes dues nétes. Deuen tindre-hi uns somnis semblants. Car tot hi ha romàs com descrivíeu; la tauleta, el didalet, la verdor. Llurs ventrells tampoc no és pas que siguin gaire ferrenys.

I em diu que m’assegui encara, i em convida davant la llar de tions encesos a un conyac calent, i llavors li dic la història del circ faitís i els esverats tigres en flames, i el vell em diu que és veterà de les guerres asiàtiques i que quina casualitat! Car també ell, qui ara viu a la mateixa casa, es va veure condicionat per les ferotges tigresses aflamades. Els nadius qui les capturaven s’atansaven de nits vora els campaments dels invasors i els calaven foc a la cua i les jaquien anar cap a l’enemic. Ah esglais inentomables! Nits d’infern inacabables! Aparicions monstruoses! Por inoblidable! Els soldats d’ocupació aquell malson els marcava; entre els nombrosos horrors de la guerra n’era dels qui els oscaven més a fons.

Tant se valia. En la distància ens trobem gradualment apropinquats. Estadants doncs al mateix indret en dates alhora idèntiques i diferents, tenim això altre en comú: la visió bestial dels tigres enjòlits embolicats en lluentíssimes flames. Una flaire de germanor sembla envoltar’ns. Empegueïdots, dissimularíem els ulls somalls. Com s’havia aixecat ell a atiar els cruanys i jo a fer un cop d’ull entelat per la finestra, i giràvem ensems cua per a reasseure’ns, atrets de sobte, ens estrenyem irresistiblement. Som dos barrufells massa il·lusionats. Llavors l’espasme sentimental s’esvaeix de mica en mica, i com ara intimidats, estosseguem a l’uníson i ens reasseiem. Amb les hores, al carrer tot havia tornat a la normalitat, sense gent qui corrien pertot, esvalotats, i tement d’ésser cruspits pels tigres en foc.

Abans d’anar-me’n, li he demanat permís (i volent-li alhora agrair el gest d’emparar’m) per a netejar les massisses figures de bella memòria. Tants de cops hi jugava, sotmès, fascinat, tòtems amics d’immenses imaginàries aventures!

Car els oldans animals d’esmalt verd fermament posats als esglaons de les escalinates que davallaven a la sala, amb aquella cinquantena nova d’anys damunt, s’havien anat esmorteint. Capes de brutícia, i més atapeïts engruts incrustats als racons més intricats, en desvirtuaven la vivor. Amb fregues vehements, amb prou draps i qualque producte de forts resclums alcohòlics, m’hi esderneg fins que, febrits de valent, marmotes, mamuts, tortugues, basiliscs, marracos, cuques feres, cocodrils, molt banyuts cabirols, i pops de cargolats tentacles, no resplendeixen com diamants. Llur esmalt novament ullprenedor i gairebé tan enlluernador com el de les dues carxofes esmaltades que, al capdamunt de les columnes que emmarcaven la porta principal d’aquell circ fracassat on ja mai no hi treballaríem ni jo ni cap altre déu, el distingien de flamejant ans premonitori emblema.

El vell veterà de qui en la foscor de la nit els ulls de tigre aflamat tant s’assemblaven als meus m’acomiadà amb un cop d’urpa manyac a l’esquena.

Jo li deia, agradós, i rient sense riure: grrr.


~0~0~


Sóc tres o quatre herois alhora



Sóc d’antuvi l’advocat qui, no sé pas si era per por, o per nerviosisme, o per cap condició patològica, amb el primer cas cabdal que hom em confia els pixats em rajaven sols i m’arraconava doncs al racó on tanmateix tothom se n’adona, riallós; amb mitjons, pantalons, sabates i camisa bruts de pixats, prou em cal posar cap roba de recanvi, on ara, sota les befes de tots els carallots de l’oficina, hi haig d’anar (cap a la tasca, a acomplir la comesa, a resoldre-hi el cas amb aquella gent d’upa a més no púguer...) empastifat amb camisa taronja, mitjons vermells, pantalons cobalt, sabates blanques, d’on la vella vídua baronessa, qui per sort s’esqueia de repapiejar, em trobava aitan atractiu, amb aquelles colors grinyolaires, bigarrades, cridaneres, que em dóna a curar tots els seus papers, sense condicions! Els caps grossos de la firma llavors no saben com felicitar’m. M’han apujat a llur propi grau al capdamunt de tot del gabinet.

Sóc llavors el científic qui estoic ans ardidíssim, amb proeses redubtables ans clafertes de perills, per estrets passadissos i galeries fredes, recobra, per a després destruir’ls, els seus descobriments i fórmules de policromes solucions molt agressives per fosques entitats governamentals adés robades.

Sóc en acabat el crític qui com qui funambuleja per murs punxeguts entre exèrcits ràbics, tot pujant a perorar per pedestals, esteles, basaments i pòdiums calguts, s’eleva tanmateix, mestre dels subtils matisos, a alçades encara més prodigioses amb agilitat i gràcia immenses.

I ara? Ara sóc l’home independent.

I amb la dona prima, bruna, jove i deixadota qui he rescatada amb l’automòbil negre i he duta ben enlluny d’aquell pou de vici descordat, hem feta casa a la caseta vora la pedrera abandonada, i a poc a poc, a cop de mànega, en fèiem renéixer els hortets, i llavors, amb un bé d’aigua encara, damunt les enormes pedrotes arrodonides i xorques de la rònega pedrera, les pinzellades hi fem rebrollar de molses, trencapedres, líquens, fongs i taques roents i rovellades d’altres algues rares.

A la xitxarel·la secardina la joia de viure li tornarà amb la netedat de les aigües i amb l’airet tranquil de la contrada, i a pleret haurà deixada de cardar a tort i a dret i a la babalà amb el primer arribat, ni d’anar nua pertot, ni d’empetar’s amb substàncies adulterades; en canvi, no és pas llavors que hagi guanyat pes ni s’hagi tampoc desenbrunit gens, mes ara es vesteix amb vestits decorosos i elegants, i reconeix arestes i circells, i bolets i flors, i baies i ocellets.

Ah, i allerats, només fem anar el queix de dalt i el de baix per a mastegar finament els atributs més delicats dels hortets addicionals on hem convertits les esteses de sauló i cascall heretades de l’esplet adés exagerat de la pedrera. Voltada la caseta de trossos agrers, doncs, i de sassos de saons excel·lents per a seduir les verdures més llefegues ni primmirades, podem haver força urc de les collites que com batialles repartim a preu llençat si davallem a la carretera i a la voreta hi parem sots l’ombrel·la virolada enllepolidoreta parada.

Passat l’estanyol només hi tenim de veïns guineus, esparvers i mussols qui se les ginyen amusats per a delmar’ns dels closos aviram i conillets. Basquejant-nos-hi no gens, ni ells ni naltres, ans rabejant-nos-hi, com les papallones i els borinots entre les tulipes de velluts de tonalitats diverses, l’interludi no l’interromp mai cap episodi enfellonit. Ni ens obsedim per les afusellades incessants de les adotzenades aparicions de la natura disparada. Sempre accessibles, sense cap dèria a desxifrar les esferes efímeres qui heteròdromes i assídues s’enfonsen dins els ahirs catacriptes, cada dia ens és avui, on les munions indiscretes les païm sense capfics.

Al fons del cau més pregon de la pedrera, mosaics de cranis s’evidenciaven, trencaclosques i laberints d’habitants qui foren en qualque món colgat on en dissoluta exuberància els cossos valien el que valen ara les escombraries. Al clotet apàtrida de cada suïcida, traït individu de distrets membres, una altra carcassa s’envellia, i, qui sap per quin malaltís mecanisme, refusaven llavors ben lluny llurs meravellosament acoloridetes faldilles i s’estimbaven daltabaix, potser per a pintar el camp de mart amb els tints guerrers de cervells i sangs.

Hi vam llençar llambregada. Amb la lot tremolenca filustràrem, serens, fluctuants metamorfosis, seqüències disgracioses que sacrílegues profanaven per propinqüitat la nostra humil residència. En rangs serrats, plumífers ignorants havien sollats amb tintes fastigoses i nocions nefandes els murs fonamentals. Per les traces dels temes esbarriats al llarg del cementiri subterrani, tots plegats fèiem cap de carallots ben tarats. Malament rai. Avantpassats d’arcaiques espinades amb ull deprimit es devien envejar polits com còdols de riera, i no pas inferms com putes mai rescatades. Tàcites secessions de cèl·lules invàlides feien callar els músculs qui, hesitants, a la por es lliuraven. Les jerarquies cerebrals acollien espontànies les voluntats retràctils on, en esborronadora màgia, obtindre la solitària pedra dels esclats mortífers apellada ànima valia una realitat.

Creàrem un terratrèmol que delís tanta de tanoqueria. Només l’experiència del cos construeix la ficció de l’ànima!

La dona prima, amb posat seduït, em donava un petó, car se n’adona encontinent, que d’heroi físic a cap físic heroic no desdic.


~0~0~


Ets tu, Serafí?


–Ah sí, aqueixa era la vegada on era a una festa en una casa suburbana amb un grapat d’amics i coneguts, i me’n vaig haver d’anar perquè es feia tard i havia de tornar a casa a fer-hi el sopar per a la canalla, i en acabat, quan tota la bordissalla era a dormir, vaig voler tornar a la festa, i em vaig equivocar de casa – car totes eren si fa no fa, esteses en aquell eixample suburbà, i pitjor en la foscor de la nit – i sense saber-ho, doncs, em vaig ficar en una casa semblant on també hi feien una festa; d’antuvi no m’hi trobava estrany: la casa era com l’altra – com dic, les fan en sèrie i, dintre i fora, tothom hi té si fa no fa els mateixos elements: els mateixos vehicles, els mateixos aparells – cert que ara aquella era una festa molt més somorta que no l’altra, però em pensava que potser s’havia esmorteïda pel rodar de les hores, fins que, carallot de mi, me n’adonava que de fet no hi tinc cap amic ni conegut, que no hi coneixia doncs ningú, tret que llavors en un racó, on hom xerrotejava també de les mateixes ximpleries econòmiques i sociològiques, d’estatus i jerarquies, d’automòbils, i de guanys i profits, de percentatges i d’estadístiques: tot de fadeses i datpelculades, doncs; festes d’economistes i sociòlegs, doncs, ecs, gairebé tan dolentes com les pseudo-festes dels fanocs on les paies lletges esgüellen com truges i els beats psicòtics bramen com ases recaca-catequitzant-se amb merdegades de capellà; quan les úniques que a mi m’interessen, és clar, són les festes on enraonem de temes científics, poètics i filosòfics; asseguts confortablement en un racó, com dic, hi havien uns quants homes de pes, i entre ells hi reconec cinc o sis dels antics amants de la dona, i aleshores tinc la vaga sospita i tot que potser he anat a parar a la festa on ella ha anat i que potser d’un instant a l’altre la veuré: veuré la dona eixir de la cuina o de qualque canfelip, o davallarà les escales de les cambres de dalt, després d’haver cardat en algun dels dormitoris, i potser es pensarà que l’espiava i s’emprenyarà com se sap emprenyar, i per això doncs, sense badar gens, agafava la porta de fora i fotia el camp; d’aquella casa amb la festa equivocada, me n’esmunyia com un espectre: tan aviat hi era com hi mancava, doncs, i au, al carrer, on les gotes de ros resplendien damunt pètals i fulles, i encara atalaiava amunt i avall, per si hi havia en cap altra casa de per a prop cap altra festa on pogués anar a petar, i amb un cert desfici al capdavall em trobava en via morta: cap festa enlloc; ara doncs, afectat d’alògia (sense idees), sol·licitava les cames repatànies de girar cua, i au, cap al cau a clapar; se’m resisteixen els peus, i els he d’arrossegar, i les refractàries cuixes les he de dur a sopols; tot plegat, tant se val, em vaig haver d’asseure, el cul cardat a l’espotzim del barret d’un hidrant; llavors un gos féu cap a ensumar’m; qui mal vol a ca, vaig automàticament confegir, ràbia li alleva; i si em mossegués...? em descohesionava, m’empitjoria, una tibantor em duia a caire de paràlisi; vaig plegar una pedra i l’hi vaig llençar; lapide percussus (per pedra percudit), el gos abuixí d’allò més escardalencament; pigmeus i pigmees tragueren els nassets per les finestres; el meu gruix s’absentà, de tota palpable presència se n’abstingué, mon embalum es fongué; no hi sóc, no hi sóc, anava dient tot fluixet, abans no comencessin de treure les escopetes; patim-patam, sense remolejar gens, ja m’he endinsat entre lligaboscos, ribers, espinars; i embotit en llivanyes de mur i esvorancs de roca, com bufaforats nocturn, sol supervivent de tanta de fatal, letal, xalesta festa, fins que m’he trobat aturat per l’atzucac; xinyell sense esquer ni ham em tiraven des de dalt: era un expedicionari qui volia que escalés doncs la paret tallada a plom; mentre ell fa anar l’ormeig de dalt estant, de baix estant, de grat empescat i envescat, l’ajut hissant-me sol pel ciment cairat fins que hi he arribat; era un pare amb sos dos fills qui duu pertot on va, tots tres totjorn plegats, a cada expedició urbana, suburbana, camperola o pitjor, i si s’han de tornar esplugaires, millor, i si han de circumdar subcontinents per costes de pirates, som-hi, això rai, o vèncer everests, i assolir xangrilàs, o relliscar per penya-segats, o ja fer de lladres a supermercats, tot s’hi val, i els dos marrecs doncs, sempre darrere, fidels, estintolant-lo sense fissures, i sense dones mai, de qui els esfereeixen les veus esveradores d’espinguet, o la pudor de banana, o encara més repugnant: de te amb vainilla, ah, i les observacions de nyeu-nyeu tanoca que t’endinyen sense respir, car les dones, ecs! i no pas que es saben gens barallar quan, atacats per óssos o panteres, tot desvetllant-nos amb els sacs sota la neu o sota la fullaraca huracanada, són tan ineficaces i matusseres, collons! que lluitarien contra l’enfellonida, bavosa, fera llençant-los cacauets, en premerien les clovelles fins que el cacauet no es desprengués disparat a mig metre o menys, irrisòries, vós! i doncs riem lla dalt, tots quatre, salvats, fins que l’home invicte no em demana on jaquia eu ma mainada — eh? que responc, i veig per les ganyotes que fotia que amb prou feines es podia ensenyorir de la dèria sobtada que tenia de voler’m fotre daltabaix, per mal pare! tret que abans li dic que els meus ja van a la universitat, que els meus l’estat lilaire i decebedor ja me’ls quinava i xoripescava i els tenia posseïts, en procés de tornar’ls en fastigosos aprofitats (disgusting thugs), plutòcrates, oligàrquics, bòfia-adoraires, comprats, i, amb allò, tots quatre ensems ens vam posar a plorar, parinyolis sense blasme, infantons sense experiència, propaganditzats, íntimament apedaçats i ensarronats pels distòpics autoritaris sociòpates qui a tot govern manen per a aixafar la bona gent, al capdavant de cada racó del món un Nero redux, quin ludibri de viure, vós, em sembla que ens suïcidarem els tres junts, els cadells i jo mateix, en pacte d’aplec culminant, estorts i com cals, quan qualque jorn o nit malastrucs no ens enxampin i vulguin tallar’ns d’arrel la wanderlust que adoperem, garneus, en llibertat, esmunyint-nos per escletxes verges i passant sempre pels indrets més inhumans, ço és, on només les bèsties i els bèsties més ardits no gosem aventurar’ns; rodaments de cap ni d’altres malalties encomanadisses d’ànima feble ni de cagalló amb potes mai no ens han afectat ni afectaran, cada dit de cada mà arrapadís i ferrís com arrelut capficó de cep, ineluctables sempre, no mai luctuosos, al contrari, vivaços, argents vius, i espentejant envant! on, una mica marejat, anava fent que sí amb el cap i mormolant aquiescències tot tractant de trobar peu ferm, car de dalt als terrats que no érem, érem ara a caire de cingle espadat dalt de tot d’una muntanya impensada on el terra relliscós de gebre cuidava a la mínima de dur’m volant per les buides foscors sense veïns ni festeigs, i llavors vaig fer un vaitot i em vaig abandonar a la sort i vaig jaquir que triomfés mon desig, no pas el seu i encara menys el llur, car els minyons s’afegien massa efervescents al poti-poti, bo i donant tostemps la raó al capdecony en cap, i doncs amb un esgarip guerrer au, m’impel·leixc, doiut, devers el cadirat on els espectadors absents no estossegaven ni es bellugaven molla; ep, i havia tinguda raó, encara érem ran de terra, no pas aitan amunt com m’havien volgut fer creure els capsigranys! la qüestió que he anat a espetegar entre les cadires, de qui els greuges de què es planyien es balançaven (xifres idèntiques tot i que contradictòries) amb les xacres que m’etzibaven; ranquejant, no fent prou gruix, em vaig perdre ara entre les ombres, i després s’havia fotut a ploure i vaig dir ei, ja en tinc prou, veurem si encara sé endevinar ca meua i ja me n’hi enyor ni glateixc per a endinsar-m’hi com al si maternal de coixins i llençols, i de més a més m’hi esperarà un bon resolis (remei vinós) que ensumaré amb un nas tot agraït, i un bon pijama eixut, i em grataré desencaboriat el ceptre, vull dir, la cigala o titola voltada pels circells sedosos de mos pèls niuencs i covant els pollets potencials de mos dos ouets, de qui en sentiré batre l’activitat esperançada, mes vet ací que, tot entrant, me’n vaig adonar que al canfelip de baix hi havia algú, la porta era oberta, el llum encès; vaig témer doncs que no fos la dona qui ja havia tornat de la seua festa, totalment cardada, i encara volgués que li netegés el parruf a tesa sollat per mants de druts circumstancials, i vaig voler escapolir’m doncs escales amunt sense fer soroll, mes la veu del degà de la universitat de Bòston on enseny de cibernètica, el meu patró, doncs, em cridava: ets tu, Serafí? i m’hi vaig haver d’atansar; hi era cagant assegut damunt la garrafa de porcellana, servant alhora a la falda un ordinador engegat; hi guaitava, es veu, un partit del Barça, de qui n’és golafre rai, i, sense treure els ulls del monitor, em va dir: he vingut perquè no responies; t’he trucat quaranta vegades; —sí patró, que li responc; —vull, em diu, que demà ben de matí rebis la delegació de la universitat d’Oklahoma; s’escau que hi seran a l’hora on faran el Barça en directe, no pas en conserva, com ara, i vull veure el partit, a part que tu, qui em sembla que saps una mica de coreà i tot, i no cal dir de nanotecnologia, ets la persona ideal per a ensenyar’ls les instal·lacions, car es veu que per casualitat tots els okies qui es dediquen a aqueixa branca tan miòpica són, com prou s’escau, coreans; tant se val, així que ja ho saps; i llavors me’n vaig adonar: és aquest el meu ordinador? —sí, em va dir, el meu l’he perdut; i au, —bé, bona nit, li deia, i vaig pujar a la meua cambra; nostàlgic dels setanta, com gairebé sempre, tornava a adormir’m a les cuixes de conys virginals, i tornava a menjar móres i maduixes trobades, i tornava a estimular el diferent i el bandejat, i a ajudar el trepitjat, i travessava vastes estepes caminant, i aprenia el nom de cada arbre ni animal viu o ambrat, i no anava enlloc amb cotxe espatllat, car la meua vida de jove era la vida que volia tornar a menar, i sí ves! a hores d’ara només la puc tornar a menar somiant; la dona i el degà no es poden veure; encara vaig sentir com es disputaven a baix; o potser només m’ho imaginava, festejant amb les saboroses minyonetes damunt coixins virolats de sentors embaumadores, ah... i l’endemà ni cal dir que l’envejosa delegació d’okies coreans va trobar que els laboratoris d’investigació nanotecnològica que teníem al llivell sencer, entre el segon i tercer soterrani de l’edifici central, eren, de lluny, els millors mai filustrats; i de miòpica, gens, aquesta branca del saber científic, on descobrim, cada segon que passa, que tot està fet de la mateixa ultramicroscòpica estofa, tret que ens pensem, carallots, qui sap què, que, reduïts a la mínima expressió, encara ens expressaríem com ens expressem; i no: com més reduïts d’expressió, més qualsevol altra cosa no som; només cal que ens morim, i ho comprovem: que llavors no comprovem re, ni minúscul, ni majúscul ni mitjanet, i que com més nans més entremaliats, que hi cabem pertot arreu, i que traiem el nas formats en les formes més informals, pocavergonyetes de naltres, arraulidets als indrets més espontanis, traient l’ullet pel trau sense botó, abans les irresistibles forces combinatòries no triïn de cosir’n cap altre, on sense eixida ens asfixiem, per a sortir en acabat en erupció volcànica d’ínfimes dimensions, projectats a l’engany enganxifós d’un univers o altre, on la festa s’estireganyava fins a límits excessius, embafadors; per això me’n tornava havent fet nyec, havent feta porra, mà buit, cala buida, a fer el sopar per a la il·lusa canalla, justament com el dissabte passat.


~0~0~


Amar i cardar no van mai junts



Pensant-se fer-me mal, m’ho retreu, carallot: —La dona la qual dieu que us diu que us ama, mes tothom veu prou... que carda pels descosits... amb tirallongues de druts. Em faríeu riure! Com us pot amar... si amb tothom altri carda?

—Amar i cardar no van mai junts — redargüeixc —. Ni hom no es carda qui ama, ni hom qui es carda ama. Jo qui no card amb ningú, am tothom. Per això no us ho dic de mala fe. Algú deveu vós amar. El vostre germà, la vostra padrina, la vostra mare...? I com més els ameu menys us els cardeu, cavà...? Car amar i cardar no casen, no us decebeu!


~0~0~


Transferits plaers, o Si no la pots veure cardant, cagant



Res no duu plaer més gros que els tabús violats – si al tabú de veure la dona cardada per ver home hi substitueixes el tabú més assequible de veure-la cagant, veure-la cagant esdevé tan poderosament eròtic com veure-la cardant. Car què altre comptaria com a vera felicitat més que la satisfacció de saber-se violant un tabú (i si pot ésser més que no un i tot), i això pensant sempre el tabú, és clar, com falsa i restrictiva barrera a l’autèntic desig, barrera que els anti-hedonistes de les sectes cretines aixequen pertot i sense arrest només perquè són uns desgraciats malparits?


~0~0~


Mosca abalbida al pastís conyenc


Les mullers són mulladores on fa de bo remullar’s
on t’abalbeixes com mosca balba
on t’abelleix de rabejar’t

oh conys calciga-hi ferm
que els escatxics reixinxolin les feracíssimes selves
on criden forassenyats els lluents rellotges
per magnetismes folls arreu desviats
com ocells rarament emplomallats de qui els corruptes missatges
s’estenguessin en xiscles llençats
cap a jocs inconquerits de mètodes no descoberts
per cap encara dels llunyans conceptes
que amenacen d’estimbar’s embromallat firmament avall

ombrívol zenit de la presó daurada
d’on cauen podrits cassigalls de psicòtiques raons
qui arreludament s’encasten com als bols inofensius el vòmit d’ahir
a les estacions on ens aturarem per a recarregar’ns amb aigües

ah violenta executriu amb vels esparsos només abillada
estalvia’m la tanca del despit
on posaries l’hort desolat qui esdevinc
amb qualsque escassos tímids tanys rovellats
qui orbament debuten
al món dels sentits

cariàtides plogudes armades amb llamps
per quan surtis del temple
els pugen al nas mosques de malgènit

vist de prou amunt com per qualque mosca
disfressada d’omnivident entitat
és sorprenent com cada acte reeixit o fallit
es desintegra no pas gens reconegut
dins el cossi de les escombraries on van a parar
totes les raons ni les ciències

projecta-te’m (mosca al sensori) enllà del femer
i actua-te’m carícia qui oblidosa malda
amb tot èmfasi a assumir’s absolta
de tot maltractament mentre explorava
en llits malastrucs per espiells discrets
a vulnerables indrets esteses irritacions
per llordes escombres burxades

davallaven tombant i valsant
com fulls de qüerns pels vents enduts
on les pregones exegesis
ço és, les tortes de nas de cera en texts maleïts
donaven consells a orfes i vídues
qui calumniats i pollosos i omplerts d’humors repulsius
a deures cridats
com cucs massa estrebats s’escaguitxaven
les escombres indecents qui a tot rebuig barrigarien

només m’adormiré si amb cada axioma desmantellat
els tendons vellutats de tota substància
desaprenen l’après
i retornen permesos els monstres fonamentals
de culs fragmentats
d’on prou dinàmics ni sanguins
s’escapoleixen les jerarquies
a confluir al genuí trau del pany
que s’obre a l’hospici on llencem en seqüela
els ous covarots de cada llefiscosa anàlisi
del que de debò o no tampoc no ens esdevenia
avui on encara l’embadocament remarcable
de la sollada neu ens cremava
boca i parts pudents amb noses i bescanvis
de comerç innecessari.


~0~0~


M’he despertat tot xiroi i eixerit



Dolçament atiat pels cassigalls del plaent somni que a l’instant em duia i gronxava, m’he despertat tot content, pensant-me que encara vivia a l’indret de ma jovenesa, on tot casava si fa no fa com cal. Em deia, ans i tot de badar els ulls ni menys llevar’m... ara eixiré de part davant i passaré l’immens parc cap a la universitat, o potser triaré d’eixir part darrere i amb quatre gambades, pel carreronet pastoral, arribaré a la vasta vall verda on em jaquiré relliscar d’esquena fins que els peus no se m’encallin a cap penyal, on romandré llavors jagut bo i escoltant zumzejar abelles, refilar moixons, i remorejar al fons el rierol on els blauets pesquen escopetejats com blaus viratons xanguet argentat. Qualsque pedretes hauran rossolades vessant avall i n’amaré el xerroteig mentre juganerament competeixen a qui farà cap més a prop de les poselles on s’amaguen tritons, eriçons i nius d’aloses. Ara, amb els peus falcats doncs al quer boterudet i decorat amb líquens i molses, brià ambrat a la pell maragde del marge solellós, em trauré de la barça l’entrepà i la cervesa, i au, tot mastegant, a lloure ans a pleret, aixecaré ara i adés els ulls esperançats, si pels viaranys de dalt les noietes rialleres de curtes faldilletes i calcetes encastades a llurs molt excel·lents carranxes s’escauen de fer-hi alta apareixença, bo i anant o tornant d’estudi o qui sap si només amb prou lleure passejant i enraonant d’amors lleugeres.

Mes llavors, pobre de mi, he oberts els ulls i la grisor finestra endins me’ls aombrava, i he obertes les orelles i les sorollades me les atuïen, car ara vivia, com visc, a la metròpoli atapeïda i llorda, inhumana, on no s’hi val mai a fotre-hi ni l’educat, ni el senyoret, ni el beneït desvagat; al contrari, tot hi ha d’ésser sang i fetge, i brutícia rai, i estentòria irritació, i fàstic – perenne, el fàstic sense remei, feixuc, entristidor, bascós.

Corpuscles d’ofec t’assetgen despietats si treus el nas per la barana; defora no hi és mai de jorn ni de nit; el cel, si mai el guipes, no serà ni d’ivori de claror, ni de banús de foscor; és sempre de malalt crepuscle grogós, burell, pudent. I els sanglots de les màquines i aparells incansables t’eixorden, tothora cacofònics i estridents, glavis rovellats qui sense seny s’estavellen arreu; i pels carrers el carnatge hi és ubic, i qui hi passa viu o mort és autòmat alienat, amb, per cap, una closca asclada i, rere les cavorques dels ulls buits, teranyines rai. Car ningú amb cara i ulls, ni menys amb cervell, no pot sobreviure entre tanta d’avolesa palesa ni d’inútil aldarull.

Llas, doncs, car allà em duia la dona; i m’hi migr com ocellet de jungla trasplantat als pols, o peixet de colors a la pols.


~0~0~


Somiant tempestes maremàgnums ràtzies



Somiant tosques borrasques
un llamp solitari se m’esmuny de les parpelles:
—ai trapella quina en fotràs?

Pel lleuger ectropi d’un ull
a l’univers de trascantó he dut
un llamp d’estranquis:
—què s’hi esdevindrà?

—A quina realitat no t’arrelaràs
llamp irreal?

—Quina creació no destarotaràs
llamp increat?

Tot tost a parir panteres — cal messionar!

Les curulles llibreries prop la universitat
enceses s’envolaran espectrals.

I els cockles and mussels dels orgiaires
s’independitzaran alive!

Els marits i les mullers operaran harmònics
amb eines escollides i de caseta estant
descobrint crims
apariant canonades teulades vehicles fils
món capgirat!

Carros arcaics menats per espantamoixons
substituiran als heliports els lleigs aparells
de l’acceleració engargussada;

i els mitjons més dobles s’aprimaran
havent fet un règim d’arnes esfilagarsaires;

en vehicles teledirigits pels mestres-tites
les dones recriminaran al sexe contrari
la quantitat desmanegada de cardades extemporànies
mentre els homes ens planyerem que sexe rai
mes que mai no ens fou permès sempre restringits
d’a lloure lliurar’ns de tota la càrrega
que ara ens rosega els nítols;

i això no s’ha acabat
llamp estigmatitzant!

Pel remot acer del conflicte
osquen dinamites els més inhibits
dels allotjats al nas escalabornat de l’esfinx;

cru caprici del mocador de blonda fina
que a la riba s’eixamoreix
net ara de tot resclum
de l’aversió al vici
de l’eversió de l’orifici;

recacejaran eixams de papallones i calàpets
al calaix dels rebuigs
romanents de follia;

il·luminats pel llamp empeltat d’afegitó
al món idiopàtic
els submergits als torniols
de cada ensarronada
convençuts per un clic d’intuïció
ens elevarem al cresp del buit sobtadament sòlid;

i direm (qui sap) amb veu de llamp d’estranquis
qui s’esmuny de les palpebres per un tic sotraguejades
del sòmines somiaire:
—si res no servava sentit
encara menys ara!

—Ah maleïda nit del malparit!

—Prèmit per a qui l’atrapi!


~0~0~


Degoteig i pèrdua



Gitat malalt, veig la larva negra i enorme, de tot menjar-s’ho, qui se’m passeja pels peus, cobejosa, i no tinc pas esme d’aixecar’m; les quatre xeringues per a les injeccions de la sang qui se m’aigualeix veig que damunt la tauleta han perdudes l’equilibri i es van embrutint i malmetent, i les agulles s’escolen lentament deixant tollets de medecina a la tauleta i, dues qui depassen del caire del marbre d’imitació, per terra també. He de fer un vaitot o hi sóc mort. Quina hora és? L’hora d’anar-se’n. He agafada la maleta embotint-hi tot el que posseeixc, les xeringues qui es buiden incloses, en un racó qui seguit esdevé mullat, i he davallades tentinejant les escales, i he fet cap a l’estació, i he pujat al tren, i, al vagó corresponent, hi he deixat doncs l’equipatge, tot el que posseeixc al món, i en acabat n’he davallat, massa nerviós, i me n’he anat fora i he començat d’andarejar, i a hores d’ara el tren ja ha degut fotre el camp, i encara hi sóc lluny, ben lluny, perdut, qui sap on ni per on, pels carrerons foscs, estrets, laberíntics, de la vila antiga qui veig que, en la foscor com més anem més densa de l’espessa nit, es van tornant, els carrerons i les casotes tortes, els balcons, els cancells, els badalls ganuts dels atzucacs, es van tornant... de formatge grogós qui va desfent-se, desfent-se amb la meua realitat ambient, i desfent-se... desfent-se amb la mateixa realitat qui só... fins si... fins si amb prou feines... no só.


~0~0~


En acabat epitalamis rai



Epitalamis a manta, tu
car tots ens maridàvem i mulleràvem sense arrest

només hi érem els qui havíem sobreviscuts
i ens calia ara doncs durant un instant gloriós
reproduir pler i com més barrejats millor

per això tots érem amics d’amistats eufòriques
àdhuc els enemics d’abans ens comportàvem prou bé

i fos com fos els maridatges ni mulleratges
tots duraven el mateix: el jorn i nit de noces, i au

per a l’endemà si s’esqueia l’avinentesa d’un altre casament
on canviaríem l’un o l’altre efectivament de casa
entre les tres que romanien si fa no fa dretes, ço és:
la vella escola
l’antiga catedral
i la residència de l’extravagant xeic qui tanta de por no tenia
i s’emmurallava doncs ferm adés
quan hi havia encara tanta de terror
i el món bullia de gent anàrquica
i els temps s’embogien
i, amb els elements, les matèries sidèries

deunhidoneret, llavors, tot plegat, escolta
amb els meteors furients
els meteorits flagrants
els esclats d’eteris gams
i àvols ofecs

mes ara el món amb quatre gats
era una bassa d’oli on els quatre peixets virolats
ens rabejàvem i gaudíem de valent
cardant pels descosits
discutint de flors i d’espècies per als suculents rostits
immergits en bonhomies menfotismes rialles
sortosos consorts
on el món harmònic rutlla
i el Solell no hi manca mai, cronològic matemàtic com cal
ritme restablert

car oi que sense follies al cap no n’hi ha enlloc?

cap element no se’t rebel·la
cap natura se’t revenja
res no altera l’equilibri

i raus només amb prou feines encaboriat
si et cal decidir entre aqueixa i l’altra
a qui faràs potser una panxota
qui durà al paradís cap altre manyac marrec
qui tots decorarem amb parracs de coloraines
i a qui aprendrem la sola resposta a tota qüestió
ço és que d’on no n’hi ha no en raja

i doncs que amb aquestes tres cases tothom en té prou
i mai ningú no en construeix cap altra
ni ningú no aprèn de tecnologies
ni d’altres rucades letals com ara guerres ni armes
ni comerços ni calers

i que el món no pot passar de quatre gats en tres cases
i que tot excedent és anorreat d’arrel
i que riure rai
car mentre n’hi ha, rajar-ne, prou

i si novament no n’hagués prou, massa poc!

rebre ens tocava i raure al pou de no re eternal.


~0~0~


Sísif existencial



Sempre reïxc a no acabar mai re bé.

Encontinent em cal recomençar a les envistes
i àdhuc a tocar de l’èxit, collons.

Sóc qualque mena o altra de Sísif existencial:
tantost veig el cim, trepig merda, i au
relliscant avall... tornc al zero.

Sempre me’n veig doncs una muntanya.


~0~0~


Simultaneïtat dels esdeveniments



Car tot s’escau alhora, cal triar.

Tot i que pots triar’n tretze, tria’n dotze.

Ignora els triats;
contempla el descartat
qui en remots silencis peix.


~0~0~


Dues bombes (la molla i l’eixuta)



Sota la terror de la bòfia feixista
matar’ls era un deure cívic.

Individualment anàvem amb dues bombes a la sina
a prestar’ns a la tortura de llur presència.

Oferíem una bomba en confessió desesperada
(com si som també merdosos penedits o botiflers infectes)
per tal d’a l’hora de la inquisitorial tortura
a llurs puta morros de repulsives cuques deletèries
fer’ls esclatar l’altra.


~0~0~


Setze anys massa escarit o escús, i ja sense excús



Car tot i ja haver llegits en Sartre, en Kafka i en Camús
i “Naltres els valencians” i “Cent anys de solitús”
encara, llas, em veia tan pallús i gamarús
com l’ocupant més estruç
(de fet, si ma gàbia és paradís per a ells i els llurs
a mi m’és bassa envaïda amb taurons, i hi faig de lluç).

Fins que dic “em cag en déu i en Zeús
fot el camp d’aquest cau podrit ple de feixistús!”

Al món hi manen el Khruixtxev, els Kennedís i el fidel Qastruç
i au, que n’esdevinc un ciutadà més, amb drets rai, i furs
que on els feixistes m’ho negaven ara duc a bon ús
car cardant-hi hi sóc i surant-hi com qualsevol bon altrús
si fa no fot doncs estort i eixerit, i pus!

I feliç enjondre no dic doncs pas “dolça Catalanyús
pàtria de mon corús...”
car ni m’hi morc d’enyor ni hi só, com dic, de gens mal eixamús
ans, xiroi, hi faig, si vull, cada migdia el vermús
i de nits, desencaboriat, lluny d’on tot put a tramús i carnús
m’embolic cald i ferm al barnús
i m’adorm entre cuixes, ruixes, samitells i vellús
somiant-me sempre extramurs
versaire d’immensa amplada i verb més que profús
ardit, doncs, gens vergonyús,
ans candorús rai, i decorús, lliure i joiús!


~0~0~


El temps és ficció



Només existeix l’oblit–
els ulls s’obliden de guaitar
els ullals d’apuntar
les cèl·lules de rutllar
les selves de fructificar
els deserts d’eixamorir
les matèries químiques dels vells camins
els vells camins de les antigues intencions
i les idees doncs de volar.


~0~0~


Feia veure que mon ull era un cony
i me’l masturbava fins a un orgasme de llàgrimes

Tot ull és cony com tot cony ull.


~0~0~


Poeta, pintor, pellaire, i, ah, alquimista de merda


Assajava de treure’m el permís de conduir i ara, ai, a l’hora de la veritat, amb l’examinadora de pràctica al costat vigilant si la cagava gaire, m’he ficat, alhora badant i nerviós, al pitjor indret: en ruta estreta on totes les vies hi eren de sentit únic, i aquest sentit únic essent el contrari d’on m’havia fotut i enfilava arrelut, els vehicles enemics, vull dir, oposats, se’ns llençaven a velocitats esfereïdores. Galdosa ans redubtable avinentesa! Car s’hi escau, hò i més, que tots els vehicles contraris siguin enormes camions carregats d’escombraries, car parlem d’una ruta que s’atraça directament a l’indret del port on rauen, en dipòsit, els contenidors de ferro que, curulls, hom s’enduu més tard, instal·lats en escaquers molt pudents en extenses barcasses planes, i prou adients per als armats contenidors, al bell mig de certs corrents marítims, on hom llavors els descarrega perquè les escombraries els corrents se les enduguin ben lluny. Ambtant, pobres de naltres, com m’ho conjuminaré, allí, embrancat indefensament, enmig l’atac continu de tot d’incessants tempestuosos vehicles amb la dèria monomaniàtica d’anihilar’ns? Car amb prou feines n’evitava un que, davant mateix, un altre n’apareixia de sobte: embalum immens que se’ns empassava d’una mossada, i n’acabàvem estavellada ferralla amb el bocí més gros petit com encenall de metall, llustrí carbonitzat, si gens badàvem. La dona qui m’examinava d’antuvi no deia re i jaquia fer, mes tot seguit, al cap de no gaire, tot i que a mi m’havia semblat que trigava qui-sap-lo, tot d’una ha fotut un bot i ha cardat un cop al volant, llençant-se’m damunt, i ha dut, frenant, el vehicle al marge, on leri-leri a caire de cuneta, ens hem aturat. Els camions, amb els tremolencs contenidors cuirassats al capdamunt, ens xiulaven perillosament molt a prop, sense miraments s’embalaven disparats, i naltres al costat, com xuts esborifats. La dona ha dit: Fot el camp i que no et vegi mai més. Què volíeu que fes? Cap jup me n’esquitllava, furtiu, com fura amb l’espinada mig xemicada. I ara davallava pel costat de l’ermàs, i au, per guarets i pórques rònegues, entre matolls arronyacats, fangós i sempre a través, m’adreçava, penitent, a casa. Quan hi arribava, me n’adonava a sobre que de ço del meu no en restava re dintre. Que tot era fora, a la vorera, els quatre ormeigs i llibres, i els fogonets i flascons, i, tot brut i mullat, el pilotet de calçotets, mitjons i samarretes. Tants de dies que no els quitava del tot les mesades, i se n’han degut cansar, i au, al carrer. Però me n’assabentava, llavors, que no, que no era ni això, que la palla que els trencava l’espinada era que mentre era fora, bo i examinant-me com un home molt comcaleret, un dels experiments que tenia a mig fer a la meua cambra, damunt els fogonets, havia esclatat, i fumera rai, i, amb allò, tota la dispesa, i àdhuc l’edifici sencer, i el bloc de cases i tot, pudien molt fragantment a metzinosos fems. Sí ves, i qui al món les endevina totes? No me’n vantaré pas! Mes què els aniràs a dir? No s’hi valien excuses ni parlaments. Malfiats, a tot argument arrufaven el nas. S’ha acabat! Una altra vegada no ens decebràs pas! No volem saber’n res més! Au, bah, el portant, i osta! Ni t’hi volem veure mai més! I encara gràcies que no cridàvem la bòfia, alquimista de merda! Alquimista de merda dels collons, vés-te’n a empastifar el món enjondre! Mes què els diràs, com dic. Que tants d’altres genis i de sants patien un destí semblant...? Ignorants, amb la història científica ni hagiogràfica no convences ningú! El món és ple de matusserots i descreguts, i llurs manyucleigs empesten el calendari. M’he fet ben fotre, ves. I fer de taxista, després, ni pensar-hi; hauré de continuar fotent de pellaire, recollint d’estranquis, per papereres i descàrregues clandestines de deixalles, pells, és clar, i draps i ferros, ampolles i papers, i venent-los llavors a pes al drapaire majorista amagat a l’entrada de l’edifici a Consell de Cent que fa cantonada amb la galeria on quan era pintor fracassat hi exposava un dia, massa vanagloriós, aquells quadres, fets amb draps, ferros, ampolles, pells i papers i ben lligats amb químiques escaients, que la baronessa Edwige Bufameltrau va comprar tots alhora per a, en pic foren seus, llençar’ls, fotent força comèdia, al forn de la calefacció al soterrani del seu palauet. La meuca fina de cul cagat es veu que va dir, entre les rialles dels assistents: Així fem els bàrbars germànics, aristòcrates nets com cap altra casta de si fa no fa humans, cremem les escombraries per a netejar’n l’atmosfera. No pas com els bruts llatins i semites incivilitzats qui, de Nova York estant, n’envien d’esquitllèbit barcasses clafertes a buidar a l’Atlàntic, per a després enverinar els soferts oceans. És clar que ni a impol·lut ni a primmirat no em guanya ningú, i que per això sóc pellaire. Per això a la baronessa me’n record que li vaig fer arribar una noteta on poetitzava: Merdama, abans passarà la meua cigala pel cós d’aquesta agulla amb què m’estic sargint els calçotets apedaçats que pel vostre cony no passaran com hi passen cada dia les tosses incommensurables de vint-i-tres dromedaris amb cascun catorze geps, si dels vostres sollats diners n’he de fer cap cas, car els cremava. Si això no us vol dir gaire res és perquè és quelcom que deu ésser profètic a collons, és clar. Els hermeneutes qui serveu de bufons i ninots de sotanes descordades i esquellerincs discordants potser us ho desxifraran, si els teniu prou ben pagats. També, és clar, quan se us en mori cap, dels dromedaris quotidians qui pel cony us transiten carregats de femtes exòtiques, ja me’n guardareu la pell, car, mercès a vós, merdama, i al vostre ardent encoratjament, m’he tornat a fer pellaire. Ara, si amb les pells no em faig pinzells, encara als fogonets hi coc novelles tintures per si mai tornaré a tenyir’n, i pintures per si mai tornaré a pintar ferros, papers, ampolles, draps.


~0~0~


Tots els qui al món us cagaren
és perquè dos a cardar es foteren.

Si en acabat que fóreu nats us digueren
perquè providencialment eixoïts es veren
i que amb molta de preguera anar-hi varen
o que en tot cas amb molt de gust us hi dugueren
per cap altra raó que s’empescaren...

Si us ho crèieu us dic que amb falòrnia rai us vingueren
car la veritat i prou és que en acabat que dos baldament cardaren
en aquest món de merda carallots us hi cagaren.


~0~0~