fins al començament - 2004 - a v.

16 març 2006
Oli de gos
Filed under: General — heroi hodiern @ 22:40 Edit This


Oli de gos

d’Ambrose Bierce (1911) [fet en català per Tiberi Guix]

Em dic Rol·ló Simbomba. Vaig nèixer de pares honests tot i que força humils, atès que mon pare fabricava oli de gos, i ma mare prenia cura d’un recambró a l’ombra de l’església del poble, on disposava dels infants rebutjats. Ja de ben menut, m’instruïren a avesar’m de valent al treball, de tal manera que no solament ajudava mon pare en la tasca d’aconseguir gossos per a les seues calderes, ans igualment sovint ma mare em feia servir d’escarràs per a endur’m i llençar les desferres de la seua feina a l’obradoret de vora l’església. En l’acompliment d’aquest darrer deure, de vegades em calia esmerçar els punts més aguts del meu enginy natural, pel fet que tota la bòfia dels encontorns tenien bon tros a dir contra la feina que feia ma mare. No és pas que fossin del partit de l’oposició, i al capdavall tampoc no es tractava de cap os polític; només era que la cosa era així. La feina que feia mon pare, de fer oli de gos, és clar que no era tan mal vista, tot i que els propietaris de gossos perduts de vegades és cert que se’l guaitaven sospitosament, sospita que, en certa mesura, es reflectia damunt el tit i tot. Molt discrets compares de mon pare eren tots els metges del poble; rarament escrivien cap recepta que no contingués allò que es plaïen a designar amb el nom de “Ol. Can.” Car de fet és el remei de més vàlua mai inventat. Tret que molta gent no és gaire generosa pel que fa a sacrificar’s personalment i així era palès que molts dels gossos més grassos de la vila tenien vedat de jugar amb el tit — un fet, és clar, que em feria en la meua tendresa jovenívola i que àdhuc no em menà gairebé, per un pèl, a fer’m pirata.

Tombant els ulls de la memòria cap aquells dies, de vegades em rata l’ànima que, potser sense voler, bo i accelerant la fi dels meus estimats pares, el fet alhora em tornava l’autor d’uns fets dissortats que havien de perjudicar pregonament tota la meua vida posterior.

És que un vespre, bo i passant part davant la fàbrica d’oli de mon pare, el tit carregat amb el cos d’un bordet abandonat empaquetat a l’obrador de la mare, vaig adonar-me’n que un pudent semblava vigilar’m amb certa cura. Tot i la meua jovenesa, ja sabia que els moviments d’un agent de la policia, sigui el que sigui l’estil aparent, tots vénen motivats per molt males intencions, i per tant vaig fer el possible per a evitar’n tot contacte; vaig veure una porteta lateral del taller d’oliaire de mon pare mig ajustada i m’hi vaig esmunyir. Un pic dintre, vaig passar el forrellat i em vaig trobar tancat amb el meu cadaveret. Mon pare ja havia plegat; érem de cara a la nit. L’única llum de l’indret eixia del fogó roent que lluïa com brases vives sota una de les calderes i tirava ombres vermelles a les parets. Dins l’atuell, l’oli encara onejava en un bullir indolent, de tant en tant fent emergir al cresp qualque bocí de gos. Esperant assegut que el pudent triés de fotre el camp, servava el cosset nu del menudet a la falda i li acaronava amb tendresa els cabellets curtets i sedosets. Ah, que bonic que era el minyó! Fins i tot de petit, ja era jo algú qui s’estimava apassionadament la menudalla i, doncs, mentre m’esguardava aquell querubí, gairebé desitjava de tot cor que aquella nafreta vermella damunt el seu pit — fet per la meua estimada mare — no hagués estada letal.

Tenia costum de llençar els infantons al riu — amb tota consideració posat allí per part de la natura justament per a aquest propòsit — tret que aquella nit no gosava eixir del taller de l’oliaire per por que no m’atrapés el policia.

—Al capdavall — em vaig dir — tant se valia si el ficava a la caldera. Mon pare ni se n’adonarà: com distingir els ossos d’un infant dels d’un cadell…? I, en acabat, les poques defuncions ocasionades per l’administració d’un oli lleugerament adulterat de l’incomparable “Ol. Can.” no tenen gaire importància tot plegat, mirat des de la perspectiva d’una població que creix tan ràpidament.

En un mot, vaig trepitjar fort bo i iniciant el meu camí del crim i, tirant l’infantó a la caldera, m’assegurava un munt de penes a vindre’m.

L’endemà mon pare, fregant-se les mans de satisfacció, ens va informar, al tit i a la mare (i al tit això el va deixar una mica estranyat), que havia assolit de treure un oli d’una qualitat mai no vista, que els metges mateixos als quals n’havia mostrats flascons així ho asseguraven. Va afegir que de cap manera no podia escatir com havia arribat a aquell producte, car havia tractats els gossos de la mateixa manera de sempre, i a sobre tots eren de raça ordinària. Vaig consirar que era la meua obligació de revelar el perquè, i així vaig fer-ho, tot i que baldament la meua llengua s’hagués abans paralitzada, sobretot si pensem en les conseqüències…! Després de lamentar l’ignorància dels avantatges d’haver combinades ambdues ocupacions, els meus pares immediatament prengueren mesures perquè aquell error no es perllongués més. Ma mare traslladà el seu obrador a un dels cantons de la fàbrica d’oli i els meus deures d’escarràs relacionats amb el negoci deixaren de tindre raó d’ésser; els meus serveis de llençador de petitons superflus esdevingueren també superflus, i així mateix tampoc ja no calia més enganyar els gossos per a fer’ls pretèrits, car mon pare havia decidit de descartar-se’n completament, tot i que encara servaven el lloc d’honor en el nom de l’oli de remei.

Rabejant-me tot de sobte en la mandra, era ben lògic de pensar que em pogués haver tornat aviciat i dissolut, però no. La sacra influència de la meua estimada mare m’emparava sota seu i em protegia de les temptacions que assetgen la jovenesa, a part que mon pare feia de diaca a una església. Ah, llas, que per culpa meua aqueixes dues amables persones haguessin feta la fi que feren!

I, doncs, ma mare, veient que el seu negoci reportava doblement, encara s’hi ficà amb més empenta. No solament s’ocupava dels encàrrecs normals de nyecs superflus i indesitjats, també feia desaparèixer canalla d’una mica més d’embalum quan sortia i se n’anava per carreteres i caminots, i fins i tot despatxava qualque adult qui podia engrescar fins a la fàbrica. Enamorat de l’excel·lent qualitat d’oli que produïa, mon pare només tenia l’esment ficat a anar carregant les calderes.

En un mot, la transformació de llurs veïns en oli de gos havia esdevinguda llur singular passió — de tal manera que res altre no semblava pas absorbir’ls, preses llurs ànimes en l’aclaparadora cobejança i ja no pas solament en l’esperança del cel — esperança en la qual també posaven tanmateix els ulls.

A poc a poc, és clar, tan ferotgement s’hi dedicaven que al capdavall hom comoní una reunió general on s’acordà de censurar’ls molt severament. El president mateix de la reunió féu avinent que més d’aquelles ràtzies contra la població ja foren vistes com a de debò hostils. Els meus pobres pares sortiren del míting desfets, enfonsats i, crec, havent perdut una mica el seny i tot. Per això, a ca l’oliaire, vaig pensar, més val que aquesta nit te n’estiguis d’anar-hi, i així, vaig jeure fora, en qualque establia que vaig trobar.

Devers mitjanit, un impuls misteriós em féu aixecar i anar a espiar per una finestra al taller on bullien les calderes, l’indret on ara sabia que mon pare passava les nits. Els fogons cremaven tan roentment com si hom esperés que la collita de l’endemà fóra de debò abundant. Un dels calderots més amples feia xup-xup d’una manera pausada, estranyament i ominosa, com ara si se servés de sobreeixir’s per tal de poder enfurismar’s amb més embranzida més tard en pic fos ple. Me n’adoní que mon pare no era al llit; llavors el vaig veure que, en camisa de clapar, s’havia aixecat i preparava, amb una soga ampla, un nus escorredor. Per la manera que tenia de guaitar cap a la porta de la cambra on dormia ma mare, me n’adonava perfectament per què amania la soga. Jo, mut i petrificat d’esfereïment, era incapaç de fer res que previngués l’inevitable, cap avís ni crit no em sortia de la gola. En aquestes, sobtadament i silenciosament, s’obre la porta de la cambra de ma mare… Els dos es troben urta a urta; tant l’un com l’altre, pel que es veia, totalment sorpresos. La dama, també en camisa de clapar, duia a la mà dreta l’eina amb què es guanyava la vida, un punxó llarg, estret i esmolat.

Es veu que ella també, vedada d’altre expedient, tant per la meua absència com per l’ucàs dels ciutadans, no havia estada capaç de refusar’s encara una darrer guany extret del seu honest treball. Durant un instant no feren altre que guaitar’s recíprocament als ulls encesos, mes, tot d’una, cascú avià un bot i es llençà damunt l’altre amb una ferotgia inenarrable. Tot al voltant del forn s’anaven barallant, l’home renegant, la dona xisclant, tant l’un com l’altre atacant com dimonis — ella intentant de traspassar’l amb el punxó, ell d’escanyar-la amb les seues manasses. No sé pas quanta d’estona em vaig haver d’estar infeliçment presenciant aquell malagradós exemple de discòrdia domèstica, el fet és tanmateix que, en acabat d’una agafada encara més vigorosa que no les altres, els combatents tot d’una se separaren.

Tant el pit de mon pare com l’arma de ma mare mostraven senyals d’haver entrat en contacte. Un altre moment, els dos encara es fitaren amb esquírria inexpugnable; tot seguit, el meu pobre pare, nafrat molt lletjament, sentint ja la mà de la mort damunt seu, s’abalancà cap a ma mare, sense capficar’s amb cap altra nafra, i l’engrapà i l’arrossegà, ma mare, a força de braços, fins a frec del gros calderot que anava bullint-bullint; ara mon pare reuní en un esforç suprem totes les seues minvants energies i amb un bot es ficà dins, ell i la dona! En un tres i no res, tant l’un com l’altre hi havien desapareguts, i hi afegien llur oli al del boldró de ciutadans qui el dia abans havien vingut a convidar’ls al míting públic que més tard havia tingut lloc sense la presència d’aital boldró representatiu.

Convençut que aqueixos trists esdeveniments ara tancaven per al tit tota perspectiva d’honorable carrera a fer en aquella vila, em traslladí en canvi a la famosa ciutat d’Otumtumlalà, on escric precisament aquestes memòries amb un cor ple de recança per l’acte impensat que havia de portar la tèrbola cua d’un desastre comercial, ves, de tal amplada.

[@more@]
Desactiva els comentaris
15 març 2006
Escosint pels afores de Brussel·les (1979)
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:44 Edit This


Escosint pels afores de Brussel·les (1979)

Feble infidelitat: enfit, sangfoniment
D’absència que de consuet duu a l’enuig.

Mentre triomfa el martell de l’oblit,
S’escalfen d’altres delits.

Ultra banyat per la pluja freda,
Haig de blasmar la deseixida avinentesa
Que no tinc de veure’m sec
En alt cim qui s’emplomalla
Amb escadusseres herbes de flaire.

Buidors d’espantalls que pengen,
Com mocs, esquers lleigs.

Bruixots es vanten de qualque frau
Obtús a l’aixopluc fumós,
Mentre, fora, els vincles de neu
Enfosqueixen encara pus
La vista del falconer.

La lot, amb la força de la llum d’un llamp,
Es llença rudement sobre els dissortats.

Subtilment s’emporugueix l’egipcià.
El trastoca la boira, i de sobte crida crits
D’esglai en la refeta foscor. Ni sap
Qui l’ha fitat: potser cagot i pegós,
Portador de pitjor malastrugança.

El vent pudent dels aparells esbudellats
Erra com foll pels mediocres mitjans,
Ateny i malbarata els qui colgats
En mantes flassades
Passarien més volonters indetectats.

Enforteix el místic les tisores,
Les esmola en pedra flonja;
I un bonjan forasenyat es neguiteja
Entre cordes i branques d’ametller mort.

El malfeiner treu la flauta i avia tonades
Que ensems esmena massa insistent.

Postrem intent, infiltrant purrialla…,
Mentre les cabres plaïbles peixen al Sol
Pastorívol del suau carenat on
La rèplica assolellada, mai no foragitada,
Encara em pertany.

A l’asil s’hi menja roí gasofi,
La beguina repta totdéu,
Els saigs embatanats
Reparteixen llenya seriosa,
Brams de mareig
Farceixen el bròfec reialme.

Els fruits de l’eunuc, miquinòries
Rectament passades per alt.
Hom li passa per ull, per l’ull,
Mavull, la fava.

S’oeixen grolleres favades
Represes al lluny, tota la gamma.

Apaivagament visceral.
Tret que a la cantonada hi ha
Qui defuig, ineficaç,
La febre de la faç que a tomb de llit
Coopera amb l’ajupit qui,
Desesmat, justament la cercava.

Tres cares de por sobtada,
Cavalls davant la mort.

Esglai triple, doncs; ensems
Llurs ulls esfereïts,
I els meus…,
Silents…,
De molt amatent
Falcó.

[@more@]
Desactiva els comentaris
13 març 2006
Rol·ló Çonçamarruga es decideix.
Filed under: General — heroi hodiern @ 22:18 Edit This


Rol·ló Çonçamarruga es decideix.

Conte d’Ambrose Bierce (1874) [fet en català per Tiberi Guix]

A la família Çonçamarruga, en Rol·ló realment era d’allò que se’n diu un fill díscol; cap dels fills de la família no era tan díscol com ell. Tan díscol, ell, que era una esgarrifaó. El més gran dels vuit fills, en Rol·ló — on els altres minyons eren d’allò més bon xiquets, qui anaven a catecisme cada diumenge, bo i arribant-hi un instant abans de la lliçó de doctrina doxològica (que em sembla que és com s’acaba el catecisme cada diumenge) i s’asseien, en assenyat ramadet, dalt d’una tanca just al defora, on esperaven amb piadosa paciència que sortissin les xiquetes, d’on les acompanyaven fins a llurs sengles portes de casa — doncs en Rol·ló res d’això. Els altres set obediència rai; prou sabien que calia respectar l’autoritat paterna, i tantost llur pare els deia el que era el què de cada cosa, s’ha acabat, ulls clucs i tàcitament ja se’l creien, i acceptaven el seu molt més madur juí fins i tot abans, en pic havent agafat un barrot de noguera, no se’ls atansava amb mal gènit rai. Ves que el respectat gueto els hagués manat que cavessin set tombes i que fabriquessin set taüts que hi capiguessin bé, sens dubtar-ho un milió de cops prou s’hi haurien ficat de ferm a fer.

No pas en Rol·ló, em dol un ou de dir, però… Car era ell de mena pensiu i poc pràctic, de tal faisó que viltenia tota activitat industrial, se’n fotia bon tros del catecisme diumenger, servava un nivell moral molt exclusiu i es revoltava contra l’autoritat natural. Ni que el paguessin bitllo-bitllo volia ésser un fill com cal!

No li sortia de l’ànima estimar ningú, i res no l’atreia tant com romandre assegut i posar’s a pensar. No pas que no s’estigués força pensiu a tota hora, el cas millorava quan amb qualque eina pagesívola entre mans encara pensava més fort. Hom l’havia pogut veure agafant una destral, posar-se-la entre cames, i asseure’s damunt un soc, i ja “netejant brossa” bo i destralejant a tort i a dret tot el sant jorn, tot sense moure’s, perdut en una inacabable meditació única… I veure’l reprendre, en pic interromput per l’arribada de la nit, o per l’arribada del barrot de noguera, veure’l reprendre la mateixa meditació l’endemà, justament al punt on l’havia abandonada, i continuant-la sense descans, en un pregon, inescrutable, longilini pensament…

Hom remarcava peudebancament entre els veïns que: “—Si en Rol·ló Çonçamarruga no plegués de tant en tant, el cap se li n’aniria tot sol en un vaporós pensament…” Cotonós cap, el seu, que ni amb les garrotades del barrot del gueto no deixava de pensar i pensar, fins que el neguitós dolor no el convencia que més valia aturar d’un cop el raonament.

Oi que fóra agradable de conèixer què pensava en Rol·lonet tots aqueixos anys…? Tothom se’n moria de ganes de saber-ho, la veritat, tret que ell sempre muts i a la gàbia pel que feia a desfermar la llengua quant al tema aqueix. Esmentàveu la cosa al seu davant i tantost ell ja feia cames per anar-se’n ben lluny… I, si doncs no podia fugir, s’enrojolia tot i començava de quequejar d’una manera tan lamentable que el metge va prohibir tothom que ningú fes al·lusió a la cosa doncs, no fos cas encara que el jovencell agafés qualque atac més o menys apoplèctic. Nogensmenys, l’interès pel tema de les meditacions rol·loesques no declinava; son pare mateix ho trobava d’allò més “em-per-plexi-glassador”, car és cert que de vegades el consirer del minyó apareixia treballar tan greument i pregona que semblava treure fum, de tal faisó que n’hi havia qui patien no fos cas que aquell caparró no acabés per terra, sobretot ran d’una d’aquelles solemnes capcinades seues; també, al contrari, hi havia d’altres camins on el xicot es ficava a riure com un boig i es colpia la cuixa o s’agafava la panxa, enjogassat i divertit fins al descontrol.

Tant se val, l’anar cavil·lant i rumiant va continuar sense que ningú l’aturés i sense que ningú mai no n’escatís gens ni mica la tenor. I això fins que la curiositat insatisfeta de la seua mare no la dugués, pobra dona, tota apenada i grisa cap a les tenebrors tombals…

I fins que son pare, ja sense prous plançons de noguera amb els quals fer-se’n bons barrots, ja havia començat a servir’s dels joves roures dels voltants. I fins que els set germans, tots plegats mullerats amb al·lotes conegudes durant les lliçons de doctrina diumengera, ja no tenien cascú la seua casolana cabana erigida a qualsevol racó dels predi del sogre…

I continuà la meditació, en fi, fins que en Rol·ló ja havia fets els quaranta d’edat i tot! Això de fer els quaranta semblà esdevindre un punt cabdal en la carrera d’en Rol·ló — tothom notà en el seu capteniment un canvi subtil, tant en el seu posat com en la seua vida interior: encara treballava menys que no abans i encara pensava més profundament!

Anys més tard, quan els seus frares casats ja posseïen el predi i tenien esbarts polsegosos de fills qui els alleugerien el cor i els enfeixuguien les butxaques…, i quan el predi patern ja era un laberint impassable d’esbarzers, i l’aviram i els ramats eren tots difunts…; quan son pare havia esdevingut tan vell i escotiflat que les garrotades no portaven gens de verí…, en Rol·ló, també molt desmillorat, continuava assegut a la vora del foc bo i pensant més fort que no mai.

Aquell vespre només son pare i tres o quatre esquelètics gossos caçadors hi eren presents, el vell silenciosament esgranant un saquet de panotxes que un veí agraït li havia donat en pac d’una vegada que el vell l’havia ajudat a treure una vaca del fangar, i els petaners meditant també de quina manera més jubilant no l’haurien assistit atès que la natura els hagués fets granívors.

De cop i sobte, en Rol·ló parlà. “—Pare”, féu bo i fitant-lo, la seua barbeta damunt el mànec de la destral que encara servava entre les cames, sobretot per a estimular el rumieig, “pare, darrerement he pensat en una cosa molt assíduament…”

—Darrerement, vols dir només aquests darrers trenta-cinc anys, ara que serem mitjans novembre —respongué de seguida, en un filet asmàtic, el vell—. Prou me’n record encara que ta mare deia que el teu encaparrament va començar com la tieta Agnès i les seues xiquetes les vam tindre amb nosaltres aquells dies.

—Deus tindre raó; em sembla que deu fer cosa d’això, tot i que tampoc no semblen tants d’anys, no fa…? Tant se val, la qüestió: que aquestes dues o tres setmanes hi he pensat més profundament i estic doncs disposat a parlar.

El pobre home, son pare, va obrir uns ulls d’incredulitat sense fites, la llengua li va penjar, gens preparada davant l’ensurt, balba per a dir res…, una barrusca encara amb qualque gra adherit li caigué de les mans escarransides, cosa que provocà a fer renèixer, en aquells gossos fets de teranyines, una tènua esperanceta quan l’examinaren críticament… Un tió fumós de la llar va caure damunt unes brases roents, on només fou capaç (no pas cap gegant mític, ell) de protestar tímidament, per a deixar’s seguidament inflamar per una flameta d’angoixada agonia — i en la llum creada per la flameta la cara rònega d’en Rol·ló sobresortí tota vermella fins al punt que tanta de rojor semblava que volgués àdhuc encendre el seus pansits cabells.

—Doncs sí, pare, ja ho veieu —va dir, tractant d’aferrar’s a la calma i tanmateix graponejant en fals i perdent agaf—, aquest cop sí que ja hi som: estic disposat a dir-ho tot, i després ja fareu vós allò que us sembli més convenient.

L’òrgan patern de la paraula recobrà prou força per a dir que a l’orella paterna no hi havia gaire merda, i doncs que endavant, endavant.

—Ho he estudiat per tots els costats, pare; ho he anat recacejant part damunt i part davall, partdedintre i partdefora; recony, hi he cercat amb un fanal encès! I he arribat a la conclusió que, atès que sóc el més gran de la fornada, ja fóra hora que comencés de pensar a veure si trobava una dona qui es volgués casar amb mi! Eh?
[@more@]
Desactiva els comentaris
Encara un sopar amb mon pare
Filed under: General — heroi hodiern @ 4:18 Edit This

Nou sopar amb mon pare mort

Encara que fa gairebé nou anys que és
Mort, mon pare tanmateix és.

Anit a l’hora de sopar, el sopar
L’havia amanit ell; el sopar
Normalment sempre l’amaneixc jo.

Perquè arribava tard, jo,
Ell no em volia deixar entrar,
Massa enfellonit d’haver treballat
Tant, i ara jo fent-li tard.

Li deia: deixa’t de romanços,
Com em podia pensar que tinguessis
El sopar amanit, quan sempre sóc jo
Qui l’amaneix. Au, deixa’m entrar
I sopem. I aleshores ell va comprendre
Que no esqueia ni a cap mort
Ni a cap viu fer el rebec
Per coses de tan poc gàlib ni pes.

Va obrir la porta, de fet content
De tindre’m amb ell, i poguérem
Sopar junts. M’excusava llavors
Del tard que havia fet, i comentàvem
Que el recapte que fa ell
I el que faig jo és el mateix recapte,
El mateix estil, la mateixa teca,
Cap canvi, el recapte de sempre.

Em diu que m’esperava,
Li dic que té tota la raó;
Li dic també que el quincallaire
No m’ha volgut vendre res,
Que m’ha dit que tot el que ven,
És clar, és quincalla, res de bo
Ni per al viu ni per al mort.

També li dic a mon pare
Que el quincallaire m’ha dit que:
“—Era hora de llaurar el camp.”

De deixar’ns tots plegats de romanços
I de trists esquellerincs,
I de carrinclones tumbagues…
“—Time to till, time to till the fields.”
[@more@]
Desactiva els comentaris
12 març 2006
Revolta dels déus
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:05 Edit This

Revolta dels déus

d’Ambrose Bierce (1911) [trasllada en Tiberi Guix]

Mon pare feia de desodoritzador de gossos morts, mentre que ma mare tenia la sola botiga que hi havia en tota la vila dedicada a vendre menjar per a gats. Els meus pares no eren una parella feliç; no n’hi havia prou amb els vots matrimonials per a llimar la diferència de categoria social. De fet, la llur era una aliança d’aquelles de debò malastrugues i gens ben assortides; com qualsevol hagués prou pogut preveure, va acabar en desastre. Un matí, ran d’un altre dels sovintejats nyic-i-nyacs a l’hora d’esmorzar, mon pare, tot pàl·lid i tremolós de ràbia, s’aixecà de taula, se n’anà de dret a cal pastor qui els havia casats i li foté el gec de llenya. L’acció fou condemnada per part del públic en general, i la rancúnia contra l’ofensor arribà a aital grau que la gent s’estimava més deixar que els gossos morts s’acabessin de podrir a llurs predis fins al punt que la fortor n’esdevingués aclaparadora, que no pas rebaixar’s a donar-li feina; les autoritats municipals mateixes permeteren que un alà jagués en una de les places públiques fins que, tot umflat, no esclatés en una pudor tan clamorosa que els forasters qui hi passaven es creien que no fos que passessin vora un noc. Mon pare havia esdevingut certament impopular. Durants aqueixos foscs dies, la família només podia dependre del que aportava l’empori de menjar per a gats que ma mare posseïa.

El negoci rutllava força bé. A la nostra vila, la més antiga del món, el gat era objecte de veneració. De fet, adorar’l era la religió de la contrada. Així, la multiplicació i addició de gats esdevenia una instrucció perpètua en aritmètica. Naturalment, calia prendre esment en el fet que qualsevol mena de negligència pel que feia al tractament dels gats, es veia severament punida tant en aquest món com en el venidor; en conseqüència, la meua mare tenia clients rai. I tanmateix, amb un home sense feina i amb disset fills, no és que li fos fàcil de diguem-ne lligar els gats amb llonganisses; fins que, cansada de pujar preus sense que li servís de gaire, no veié altra eixida al problema que decidint-se a emprar un expedient que al capdavall esdevingué ben deplorable: va concebre la malastruga idea del tal faràs tal trobaràs, i, va dir doncs que es refusaria a vendre menjar per a gats fins que el seu home no tornés a rebre els encàrrecs del seu ofici.

El mateix dia on va començar a aplicar la seua resolució, la botiga es va veure envaïda de clients tot nerviosos, mentre que els qui no pogueren entrar s’estenien, neguitosos, torbats i tèrbols, quatre carrers amunt, fins a pèrdua de vista. Dins la botiga, tot hi eren renecs i amenaces, empentes i crits. No en tenien prou amb això, hi afegien pler d’ultimàtums, amb alguns dels meus germanets i germanetes veient-se dir ara-i-adés que acabarien fets a bocins per a nodrir amb llurs propis cossos els gats; i nogensmenys ma mare més dura que un ou de mona, de tal manera que, fet i fet, el dia fou al capdavall ben negre per a Sardasa, l’antiga i sagrada ciutat que era l’escena de totes aqueixes fetes. L’estira-i-arronsa no mogué res de lloc, la mare no es reté, i al capdarrer set-cents cinquanta gats acabaren havent d’anar a clapar amb gana!

L’endemà de bon matí la ciutat s’aixecà amb els carrers plens de pasquins que parlaven d’una proclamació eixida del Sindicat Federal de Senyoretes Solteres. Aquest gremi de conques, molt poderós i d’antic privilegi, afirmava, a través del seu cap executiu suprem, que tant el boicot rebut per mon pare com el locaut a tornajornals instruït per ma mare posaven seriosament en perill els interessos de la religió. La proclamació continuava dient que si la situació no entrava en concòrdia cap a migdia, totes les conques de la federació es posarien a fer vaga — cosa que, efectivament, feren.

Aquest drama dissortat tingué un altre acte amb l’insurrecció de tots els gats. Aquests animals sagrats, veient-se condemnats a morir de fam, convocaren un míting i marxaren en processó pels carrers, renegant i escarritxant com dimonis. Aquesta revolta dels déus causà tanta de consternació entre la gent piadosa que molts d’aquests l’espitxaren de por i llavors calgué aturar tots els negocis per tal de colgar’ls pròpiament i alhora dictar noves lleis terrorífiques.

La cosa s’havia espatllada tant que no semblava pas que es pogués espatllar més. Els representants dels camps hostils foren fets reunir, però cap entesa no era mai prou bona. Cada concert es veia trencat tantost aprovat, i en acabat cadascun dels camps enfrontats pledejava el seu cas frenèticament de cara al públic. Ambtant, una nova horror s’atansava…

Si fem memòria recordarem que mon pare era desodoritzador de gossos morts, incapaç ara de fer la seua feina, molt útil i humil, perquè ningú no el volia llogar. Amb això, doncs, els gossos morts aviant una maror de caldéu… Fins que com un sol home no atacaren! De cada terreny desocupat, de cada indret de descàrrega d’escombraries, de dins cada bardissa, del fons de cada sèquia, timba i pou, dels rierols cristal·lins i de les aigües enfangades de canals i estuaris — de tots els llocs, en fi, que immemorialment han estat a l’expectativa de l’espetec dels gossos morts qui hom hi llença, i doncs consagrats per a l’ús d’aquests difunts i llurs hereus i successors en perennitat — d’ací sorgiren les tropes innombrables: un esfereïment d’esgarrifosa voluda! Llur processó s’allargava pel cap baix una milla. I s’escau la crucial avinentesa que enmig del poble es trobés l’altra processó urta a urta, la processó dels gats enfellonits, els quals immediatament estarrufaren les espinades i augmentaren les cues. Els gossos arrufaren els llavis per a ensenyar les dents, talment fossin encara vius, i tibaren tots els pèls que encara se’ls adherien a la pell.

El carnatge que ara tingué lloc és massa horrible per a relatar’l! La llum del Sol esdevingué opaca per causa de les pells d’animals enjòlites, i aleshores calgué batallar en la foscor, orbament i sense miraments. Els renecs aviats pels gats se sentien a tres quarts de quinze lluny i tot, i la fetor aviada pels gossos morts desolà set províncies.

Com hagués resultada la contesa, qui ho sap; el cas és que, com més bullia la cosa, el Sindicat Federal de Conques aparegué corrent, d’un carreró transversal, i es ficà enmig del més pelut. Passà un instant i qui arriba, brandant un punyal del seu taulell…? Ma mare mateixa, repartint mastegots i punyalades a tort i a dret. És clar, mon pare s’hi havia d’afegir, i les autoritats municipals no podien ésser menys, tothom a cops, inclòs ja el públic en general, tothom convergint al camp de batalla d’ençà dels quatre vents, mentre el centre era un foc constrenyut pels voltants. Finalment, al cemintiri, una reunió dels morts decideix la vaga general, i tot seguit els morts començaven de destruir tombes i criptes, monuments i lloses, angelets, desmais i xais de marbre — tot el que troben a l’abast. Arribada la nit, vius i morts has estats anorreats, i on hi havia l’antiga i sagrada ciutat de Sardasa, ara no hi ha altre que un pregon clot ple de cadàvers, i calçobre i runa, i espellifada esqueixada de gat, i farnat blau de gos podrit. El lloc rau ara enmig del desert, un sòrdid estany estantís.

Els emocionants esdeveniments d’aqueixos vells pocs dies feren la meua educació industrial i, aitan bon profit em feia la lliçó, que a hores d’avui sóc el Cap de Malgovern dels Ducs del Desordre, una organització que compta tretze milions d’obrers americans.
[@more@]
Desactiva els comentaris
7 març 2006
Eixorquia de la nit
Filed under: General — heroi hodiern @ 19:54 Edit This


Eixorquia de la nit: —Malaguanyada pena d’un cos qui rutlla debades. Car, sense somnis, no has anat enlloc. Saps que anares (rau-raus ecoics, rosecs sords), mes on…? Amnèsia d’anamnesi. Recança de l’inviscut. Explorador baciu d’anònimes jungles, de tan nàquisses, en blanc. Cap taca als peus, i pitjor, tampoc a l’ànima. Ni d’on véns, no pots escatir: de l’oblit al cau, en acabat de tantes d’hores elidides. Quines petjades inconegudes no jaquies, pols esventadissa, en pous ni esplugues, ni nuus ni nèbules, ara ignorats? Somnambulant en esborrats paisatges… Ventissa avinentesa mancada, no vista ni d’esquitllentes, sentida com esdevinent, a prop, mes on…, mes com…? Tanta de teca que es perd, per virtuals indrets no-localitzables. Regusts de quelcoms inapresos, i ara obliterats; afollades incoacions d’entretocs anímics nats de quelcom oït, ensumat, tastat…, de quelcom ja per d’empertostemps inaferrable, evaporat del tot.

[@more@]
Desactiva els comentaris
22 febrer 2006
Anant en tàndem encara. Na Tibcat Gish i en Tiberi Guix.
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:15 Edit This


You enter gratis into the train of death

You say, then, I’m going back home,
Leaving at last behind
The whole affairs of the packed,
Alluring, dangerous, city of life.

You enter gratis into the train of death.

It will go as fast as need be.
It’ll be full of people.
And you will need to stay outside,
Hanging for dear existence
On some sort or other of stretcher or footstep,
Making love, with any luck,
To a gracious hostess
Who shall bring you a blanket
And show plenty of concern.

She’ll ask about your destination,
And shall give you a very wet kiss
In the middle of your explanation.

True it is that you enter gratis
Into the train of death.

There are two orgasms inside.
The orgasm of love and chance.
The orgasm of fate and death.


Entres de franc al tren de la mort.

Això dius, me’n tornc cap a casa,
I deixes enrere tants d’afers
Com et lligaven al cafarnaüm
De la ciutat dels vius, sempre plena
D’al·licients i de perills.

Entres de franc al tren de la mort.

Anirà aitan rabent com calgui,
I anirà clafert de gent,
Així que, agafat per por de caure i perdre’t,
Et caldrà estar-te fora,
Damunt qualque pescant o marxapeu,
Fent l’amor, per poca sort que tinguis,
Amb cap generosa hostessa
Qui et portarà l’escalforeta d’una flassada
I et mostrarà pler de frisança.

Et demanarà fins on penses anar,
I et donarà un petó molt regalimós
Enmig del teu explic massa llarg.

Cert és que entres de franc
Al tren de la mort.

Dintre, hi ha dos orgasmes.
Hi ha l’orgasme de l’amor i la sort.
I l’orgasme del fat i la mort.


Who’ll cull the dead dog now…?

Who’ll cull the dead dog…? Well, that’s a no-brainer
In so far as it concerns us — and it doesn’t a bit, that’s plain,
Believe us. So, who’ll cull the rotting beast, you say…?
None of us, we hope, pillars of good standing.

We don’t love the weakening of the standards;
On the contrary, actually we are
For the strengthening of the disentanglements.

Maintain us please torn apart, thus we prefer
By much. And we demand that nobody tamper
With the hints we’ve afforded so far to all and sundry.

And now temper you bile, be not so somber.
The story is too easy to comprehend, easier still
To recount. The guest’s afghan growled,
And barked and whined too loudly by half
The whole damned day. Made us almost insane,
And uncherishable — quite the contrary from the product
Of our disposition in any state of normalcy.
And we became aglow with the insistence
Of such harsh irritation, we swear, pardi.

Believe us, all told, we are reasonably sad.
For where is instead the pithy thrill now
Of hearing the wretched fatling rot
At the bottom of the abandoned well…?

It plummeted into the void,
Into the hairy abyss of the relinquished pit — its lip, its lid,
It tried on a whim to sniff at and probably urinate on.

Unaided, we swear, it must have slipped over the rim.
It alighted with such a sickening thud,
As the saying goes. Such disappearances,
We acknowledge, are heartrending, and so on,
But we are not culling the damned carcass, no sir,
No way, nor we; we have standings, we have
Standards, we’ve turned into a virtue the habit
Of cool disentanglement, you see…?


Qui recollirà ara el gos mort…?

Que qui recollirà el gos mort…? Doncs, escolti,
Això rai; pel que a naltres pertoca — i, pertocar’ns,
No ens pertoca gens, cregui’ns — sigui qui sigui
Qui hagi de recollir’l no serà pas naltres,
Pilars molt reputats d’aquesta societat.

No rebaixaríem pas els ja molt comcals
Principis; al contrari, som per a l’enfortiment
Dels desinvolucraments.

Ens hi abellim, ben deseixits, gens engatjats,
I exigim així mateix que ningú contamini els indicis
Que amb tota lliberalitat hem proveïts.

I ara el fel afluixeu-vos-el, no us volem pas tan
Ombrívol. El cas és no res, s’entén a la primera,
S’explica com qui diu com aquell qui… Veurà,
L’afgà de l’hostessa garranyigava, ans bordava,
Ans ganyolava el dia sencer que era un no dir.
Ens duia gairebé a bogeria i lletjoreta, molt
Diferents del que som per poc que hi hagi
Aumon prou normalesa. I esdevinguérem
Roents amb l’insistència de tant de poixèvol
Rau-rau — pugeu-hi de peus, recodonys.

Tant se val, us assegurem que, trists, prou.
Car ja em direu on hi ha la molsosa gràcia
De sentir’n per comptes ara, del maleït
Capó greixut, els espeteguets mentre es corromp
Al fons del pou abandonat…?

S’estimbà al buit, al pelut abís
Del forat desnonat — al llavi, al tap,
On provà encuriosit d’ensumar-hi i potser pixar-hi.

Sense ajut, ho jurem, ha degut relliscar ampit
Avall. I que hi aterrà amb un so somort esfereïdor,
Com diu hom dels cossos qui cauen. I desaparicions
Així, d’acord, són força corsecaires i tot allò…

Ara, no recollim pas naltres aquella brutícia,
De cap manera, ca? No pas naltres, tenim
Principis, i hem transformat en virtut
L’hàbit del tranquil desinvolucrament, tat…?

[@more@]

Desactiva els comentaris
20 febrer 2006
In Tandem — (de tàndem)
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:33 Edit This

[A una parella a Xicago (ell de Joliet, ella d’Alacant)]

She’s just a girl from Catalonia,
I’m just a boy from Illinois,
I’m feeling prey to catatonia,
Soon as she toys with her toy.

——————————————

Entre Joliet i Alacant
No hi ha sisvol un quadrant
De tel·lúrica circumferència.
Ambdós dins una gàbia, com qui diu,
Fent-hi també la sòlita viu-viu
Sense gaire interferència.


El màgic damunt la roca.

El màgic viu a la més alta i sòlida lleixa de la muntanya.
Comoneix i mana les forces furients de l’existent.
S’esmuny dels focs per les aigües fredes.
De les aigües se n’esquitlla per subterranis respiralls.
No es mor, s’esdueix.

Es repenja en un bordó duríssim.
El seu vestit és lleuger, mes és llarg a bastament.
El seu capell mostra estels.

El màgic et guareix.
Coneix.
I sap contar-te’n de bones.

“És doncs càncer, mestre…?” — li demana, angoixat, l’atuït.

L’alt màgic respon:
“Mai no n’és, carallot!
Teniu un fàcil cansament de les fibres del cos.
El repòs us esmenarà.”

Només el que veus és veritat.
Calderes de foc tenen cors aïllats d’aigua glaçada.
Al capdavall de cadascun d’aqueixos cors,
Una eixida, per on la fimbrosa serp d’aigua del teu cos
Rellisca cap a les eixutes, ben falcades, galeries…

I ara, fill meu, acció.


The magician above

The magician lives on the highest perch of rock.
He invokes and commands the furious forces that be.
He escapes the raging fire through the cold water.
He escapes the waters through the exits subterranean.
He doesn’t die, he vanishes.

He leans of a powerful alpenstock.
The cloak he cloaks himself in is light and long.
His hat has stars.

He’s a healer.
A knower.
The magician, he’s a joker.

“Sir, is it cancer…?” — the anxious fallen one asks.
The magician above answers:
“Never, you clot; ’tis an easy tiredness
Of the fibers of the body.
Rest will do you good.”

It’s only what you see that’s true.
Cauldrons of fire have isolated cores of icy water.
At the bottom of these cores there is an opening
Where the water serpent of your body
Can wiggle through into the safe dry galleries…

Action now, then, my son.

[@more@]
Desactiva els comentaris
15 febrer 2006
S. Valentí massacrat, o de les ulleres qui jovialment relluen.
Filed under: General — heroi hodiern @ 15:59 Edit This



S. Valentí massacrat, o de les ulleres

qui jovialment relluen.

Cada matí a la meua dona Jacinta
Li duc, ben dreta, la pinta.

El dia de s. Valentí
Li dic: “Ara vinc, ja sóc aquí,
Amb el pinte ben dret davant,
Ja a mig camí… de mi.”

L’endemà, dia de s. Valentinill,
Assidu ja li pentín lo pentenill.

L’endemà d’aquest, de s. Valentinufa,
Li pentinaré, és clar, els pèls de la fufa.

L’endemà vinent, dia de s. Valentinul,
Li pentinaré els del trau del cul.

Vindrà llavors s. Valentinàs,
I caldrà pentinar-li els del nas.

Tot està previst pel calendari,
T’hi vincles, salivós, vell dromedari.

I tost farà doncs cap s. Valentinic
I hauràs de pentinar-li els del melic.

Vindrà el dia dels sants bessons Valentinella
I li pentinaràs, de matí, l’aixella
I, al vespre, ben dolç, els de l’orella.

Més tard, per s. Valentinoll,
Toca pentinar-li els pelets del coll.

Els cabells del cap per s. Valentinap.
(Eu no els hi pentín pas amb el nap;
Els hi pentín, fi i refí, i refinat, amb la pinta,
A la meua colta muller, Jacinta.)

Ara ja hi tenim damunt s. Valentinames,
On li pentines, ben pentinades, les cames.

S’allarguen les nits amb s. Valentinits,
Pentina-li ben bé els pèls dels pits.

I ve l’hivern amb s. Valentineus,
Pentinem-li entre els dits dels peus…

Cada dia és s. Valentiquelcom,
Cada matí cal pentinar quelcom,
Sèduls, estrenus, a la tasca esmerçats…
Açò i allò, ací i allà, i ontocom.

Nassos de gnom, ert matràs rom,
Ulleres lluents, bigots esborrifats,
Trempant de pam, ficant-hi fins al pom,
Suant i tremolant, trencant-nos-hi lo llom.

Obedients i encalenderiats,
Collons de déu, això rai, prou ens pertany,
Pentinarem on calgui i no calgui,
Pentinarem on valgui o no valgui,
Pentinarem, pentinarem…
Pentinarem tot l’any…!

[@more@]
Desactiva els comentaris
18 gener 2006
Ningú no em vol re
Filed under: General — heroi hodiern @ 19:50 Edit This


Ningú no em vol re.

Cada aparell fet malbé,
Passat de moda,
Amb prou feines rutllant gens.

Cert que durant uns pocs anys,
N’hi havia qui volien,
Quan encara ens era jove,
La meua dona…,
I se l’agafaven, amb
Blanes aquiescències,
Per part de tothom,
I envant, en acabat
Me la tornaven.

Ara prou, ni això.
És clar, i mai no m’han volguda

La roba, de tercera o quarta mà,
Ni els diners
A la butxaca — només canvi,
O el que m’he trobat
Pel carrer, caminant.

Tot el que tinc,
Tot el que mai he tingut,
És pot resumir dient:
Allò que d’altris llençaven,
I de casualitat, sense
Ni desficiar’m a trobar-ho,
He tanmateix trobat.

Qui cobejaria, o almenys
Qui es desficiaria a desitjar
Deixalles per altri molt
Efímerament recobrades…?

Ningú mai no ha volgut el meu art,
Massa lleig, ni els meus escrits,
Massa carallots, ni el meu
Espai, massa inconspicu.

No sé què collons encara hi faig,
Passant no vist, tret
Que així, passant no vist,
Veig l’espectacle, tan estrany
— tan estrany, tan estrany, ca? —
Del visible.

El visible, vist
Com qui no ho veu,
Ni hi veu, no vist, amagat a plena
Vista, i admirat tostemps
De l’absurda estranyesa
De tot plegat.

Tot el que tinc: Visions, doncs.
Malaguanyats fotogrames
D’una funció perduda.

[@more@]
Desactiva els comentaris
18 desembre 2005
Enveja i desig (i salivera) del blanc per l’albergínia
Filed under: General — heroi hodiern @ 19:46 Edit This


Enveja i desig (i salivera) del blanc per l’albergínia (al·legoria pèrsica)

Nap buf amb un nas grotesc,
Criatura poc compresa,
L’albergínia viu a l’exili,
Entre les bromes llefiscoses
Del rebuig i del desig.

Té la llengua, al cau porprat

De la boca, presa en l’amargor
Dels qui no els és permès parlar.

Rara albergínia, ni l’imatge
Que el seu nom inspira
(De dona feta tota d’albor)
No ha d’ésser proferta
Altre que per a confondre
La mala volença endèmica
Que l’acolliria.

El vel tibat i lluent
De la seua violàcia pell
Amaga millor l’albor innocent,
Beutat superficial

Que amaga la puresa,
No fos cas que encara irrités
L’enveja de l’efeminat brutal
Burot qui, blanc de fora
I fosc de dins, li barraria,
Per massa perfecte,
El pas.

Es disfressa,

En arribar al port estrany,
D’on fóra per no res rebutjat,
Gens volgut justament

Per massa estrany.

El seu misteri creix enllà del nom
Mateix — és ou de monstre,
I vivaç panxell d’atleta,
I és sobretot, massa obscè,
Fal·lus lluent de gegant,
Qui fa somiar i enyorar conca i efeb,
I ampla matrona
I empegueïda donzella,
I fa d’escreix ensalivir el sorge
Qui pretendria oscar-lo,
I això fóra de debò anar-ne lluny,
Precisament d’osques,
Car el que vol, com tot sorge,
És que hom l’hi enculi ben fort.

Mes qui sap si, aclucant el ulls,
No se’ns envolava també
Pel que sembla de pit d’ocell en joli.

I és bac de muntanya i palet de riu
Tot emmolsat. A quin reialme
Pertany? Alhora a tots i a cap.
És còdol enlluentit,
És fruit de misterós enrodoniment,
És lluent ocell envolat,
És peix suau d’abís.
És incorrupte missatger
Dels reialmes factibles
D’un món perdut.

Ara, i qui, retut, el tastés…?
Qui el tastava, beneït, car
Ara sap del bes admès,
Del bes suau i tenaç,
Llepant, ofert,
Bes acceptat i llavors retornat
Amb escalf, delícia i passió,
Complement a tot acte reixit
I de debò acomplert.

Diu l’armat, transformat
En amorós pardal qui desarma
L’arma i xiula lleuger:
“Envant, doncs, amic, envant!”

Alleuja’ns, la càrrega,
Alleuja’ns el càrrec,
Alleuja’ns la culpa.
Dissol-nos tanta de maldat
Acumulada pels anys;
Aqueixa lletja lividesa
Que no amaga la negror
De l’ànima, barreja’ns-la
Amb el vel de l’humilitat
Joiosa i agraïda
Perquè l’innocència
Tornés a inaugurar-se’ns
Lentament
Als dedins
Recobrats.

[@more@]

Desactiva els comentaris
9 novembre 2005
L’ull del pardal del Salvaire, renat
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:11 Edit This

L’ULL DEL PARDAL DEL SALVAIRE, RENAT.

“Em trec el pardal, perquè l’ull del pardal ho veu tot.”

Salvaire Dalí es tregué el pardal. El seu amic Salvaire Nadal li feia que no amb el cap, fent-li ensems entendre amb un ganyota de disgust que potser no era prou bona idea vist el moment, tret que el Dalí no en féu cap cas.

N’Estevet Escorpí, un home qui havia anat reconeixent-se, i construint-se amb prou coneixença interior que a hores de llavors ja podia manejar els propis renaixements (tants com calguessin), aturà d’enraonar. Es quedà esguardant-se’l, o pus tost esguardant-se-li el pardal.

Els dos Salvaires havien pujats fins al monestir dels “quatre tulkus” per tal de fer’s amb prou coneixement per tal d’apendre d’organitzar una fàbrica que els permetés de construir crisàlides per als qui sapiguessin de com renèixer, per tal que llavors ho fessin (o si més no poguessin fer-ho) amb prou d’espectacularitat i de garbuix de cintetes i pampallugues i espeteguets… D’això es tractava. De circ.

S’escau que en pic et trobes amb un “tulku” — és a dir, un d’aqueixos lames il·luminats qui han sapiguts renèixer’s com cal — allò que primer et sobta és el cap. És el cap d’un comunista papagallós o parroquiaire. Això potser voldria dir que a l’esdevenidor només hi haurà comunistes — és a dir gent solidària, perquè els insolidaris els hauran eliminats les malalties de la cobejança, on qui més menjava més tost peria, pel fet que el menjar massa mata, i sobretot menjar pol·luït.

El cap d’un comunista, com tothom sap, és el cap d’un pelegrí malrapat, escardalenc, pollós, amb un nas considerable, un nas prim i de pam — un cap de parroquier garlaire i migplomat, neuròtic, amb — com se’n diu, d’allò que et cau la ploma o el pèl…? — amb alopècia d’obsedit.

La segona encarnació de cada renat és comunistenca, i se’t veu per la cara, pel cap, un cap, com dic, rapat i afamegat, de comunista, de parroquier amb pel·lagra — com se’n diu d’aquella altra malaltia de la pell…? — tinya, ronya, desig d’automutilació…? — amb pigota.

Sor Karmeta, als setze anys, també renada, fotia cara de comunista. En Dalí li havia ensenyat el pardal, amb un ull que li feia la guerxina, i sor Karmeta havia esdevinguda tota vermella. Els comunistes es fiquen vermells molt fàcilment, i si doncs no vermells, si més no roigs, d’on que sovint hom en digui vermells o roigs (per comptes de comunistes).

El mer fet que els “tulkus” estiguin vius ja demostra que són renats. Ningú no neix amb cara de comunista, però tothom en reneix, vull dir, hi reneix.

“El duaner (panxut i fastigós, i molt ignorant com tots els duaners) no em volia deixar tornar.” Va dir aleshores el reverend N’Estevet Escorpí, el renat.

Sor Karmeta se l’escoltava embadalida. Els dos Salvaires pus tost ujats… Volien anar al gra… Púguer-li demanar com collons els agradaria als renats i renades de renèixer… “Tindrien qualque preferència quant al diguem-ne sarcòfag…? Tou? Estopenc? Lluent? Mat? Pintat? Amb filigranes? De fantasia?” Quina mena d’embolic o de mòmia o d’embolcall d’on esclatar’s, quina mena de crisàlide doncs d’on violentment asclar’s i aparèixer (sota els aplaudiments dels embadocats).

Tothom passava per la duana mentre el duaner em tocava i retocava els collons. Em furgava pertot arreu, m’aixecava la barretina, hi ficava el nas, burxava al forat del cul del meu poni llanut (no sé què es devia pensar què hi duia amagat — què hi duia amagat jo, o què hi “duie” amagat ell, el poni neguitós). Es llegia i rellegia (o ho feia veure — car no crec que cap duaner hagi mai estat capaç de llegir — això de llegir demana una certa traça cerebral massa allunyada de l’abast intel·lectual d’un duaner), es fixava molt (doncs, diguéssim, com aquell carallot qui se’n va anar a comprar un parroquier o papagall i l’ocellaire li va encolomar un mussol (a preu d’exòtic parroquier molt enraonaire) i el carallot ensenyant el parroquier d’enraonar, que digués “Bon dia, carallot”, i “Com anem avui, carallot”, i el parroquier res; fins que al cap d’unes setmanes s’ensopegaren passejant l’ocellaire i el client carallot, i l’ocellaire amagant-se davall el barret, darrere l’ombrel·la de la dona, darrere el sucre estarrufat del seu fill, darrere les faldilles d’amples farbalans i els rossos tirabuixonets de la seua filla…, mes el carallot saludant-lo amablement i plaïble nogensmenys, i l’ocellaire havent de dir: “Ah, i tant. I què? Ja parla, el parroquier?” I el carallot responent: “No, encara no. Però s’hi fixa, eh? S’hi fixa molt!”), doncs això feia el duaner gras, gegantí, mocós i babau, fixar-s’hi molt, en els fulls del dietari o guaitajorns de la meua padrina de feia cinc o sis generacions, on el trets antijueus de les seues remarques era força apujats (no pas que li haguessin preocupats gens, els comentaris antijueus o antielquefòs, al duaner bast; el que ell cercava era educació comunista i eròtica trempaire), i àdhuc hi havia qualque dibuixet molt insultant, amb avars tot escarransits, de nas immens i gotejaire… Al capdavall, el duaner em demanà si allí hi havia text prohibit i heretge, on li vaig respondre que “De cap manera, cregui’m”, i el fastigós ogre encara pitjant fort: “Que vol que me’l cregui, si jo no em crec ni a mon pare”, tret que finalment, sobtadament avorrit de tant no trobar-hi res, em va dir d’endavant… Vaig ésser a temps de pujar, amb el poni i tot, i tots els paquets de l’altre món dins les alforges, al darrer dels vagons del tren que retornava a la terra.

Els prims del vagó m’acceptaren perfectament, veient que era un més d’ells… La locomotriu engegà, la fumera era grossota…

Tret que la nit on férem cap a la vila, xinesos i hindús es barallaven fort. Els dos bàndols a cop de bombardeig contra el tren arribat d’enlloc. Cascú consirant que no fos que fos cas que fos de l’enemic. Els renats fugírem dels vagons i, som-hi envant, acopa-li a tot estrop muntanyes amunt. El meu poni pelut un bon escalador, cap cabra donant-li cap rampeu. A l’estany dels lotus sanglotaires…

—Singlotaires…? —demanà el Dalí.

—No, sanglotaires… —puntualitzà el tulku N’Estevet Escorpí. I continuà: —A l’estany dels lotus sanglotaires hi trobàrem (els tres o quatre qui anàvem plegats) un mendraig o aixopluc de pastor the nyus. Havia cremat, segurament tocat per qualque llamp, però així i tot feia de bon amagar-s’hi….

Sor Karmeta se la veia culneguitosa, potser volia ficar-hi cullereta, dir-hi quines barbaritats no li havia fetes aitambé patir el duaner al seu retorn ple d’episodis peluts…, tret que a cap de naltres no ens xiulava mica de sentir-les — penes de cony a ningú no demoleixen, pus tost fan riure.

A més, l’Escorpí encara no havia acabat, i ell era el summe santinyoli, no pas la faveta del costat qui li espaordia els tàvecs i borinots i els mosquits, més caparruts…

Al cap d’un parell de setmanes (nosaltres tots ficadets al mendraig, que era fet de pedra a bocins calcinada i tenia un clot al mig que tapàvem amb una roca volcànica tantost sentíem bombes caure i allavòrens nosaltres tots al clot fets una carxofa…), els bombardeigs se n’anaren més lluny, no sé pas si de cantó més avall (hindú) o més amunt (xinès); el cas que no teníem por de res.

Vam decidir que transformar l’humil mendraig en monestir de revinguts, o millor retornats, a la terra. A poc a poc, construírem tot això, mos amics, amb aqueixos jardinets de meditació, i aqueixes suaus cambretes de “pela-te-la en pau”, i aqueixos dormitoris de “dorm-hi escalfadet com un torró”, i si malpenseu (no crec pas, car prou veig que de malpensaires no en teniu gens els agalius), si malpenséssiu que com recodonys podíem uns acabats de nèixer sàpiguer tant, i tindre tants de coneixements arquitectònics i de ginys alçapremosos i tot allò, prou us en podeu adonar que qui reneix prou ho fa amb les coneixences de la vida anterior gairebé intactes. Us guaiteu, si us plau, sor Karmeta. Tot i que només té setze anys, carda de valent des dels tres o quatre, i amb la consumada traça d’una marcolfa de preu elevat — justament això fou, en una de les seues vides anteriors, treballant de valent (quants te’n feies per jorn…? De trenta a quaranta) als baixos aitambé santificats del palau del Taix Maixal (o un altre) per a profit d’un soldà gros, i no pas doncs solzament de cardaire de serrall, ans, més granadeta, de directora de bordell quan es retirà a un dels indrets barracaires més rònecs i viciosos de tot Calcuta — així que apamin, si els plau, les tècniques que coneix d’ençà que els seus orificis foren gens penetrables fins ara, sis o set vides envant…

Ací, en les muntanyes més alzinades d’aquesta tanmateix ben modesta terra, com gairebé arreu de l’univers, al primer toc, el propi de la femella és obrir’s de cuixes.

El Salvaire Dalí el tallà: “I vós rai, gastant salut… Ara, naltres, un bri piocs, d’on potser que no durem gaire en aquest món, o en cap altre, llas! — no prou traça ni creença per a renèixer, és clar — d’on us agrairíem d’anar al gra. Volem fer una empresa d’embolcalls d’on el qui reneix pugui eixir’n amb prou solvència i esclat.”

El Salvaire Nadal volgué endolcir l’exabrupte: “Ens perdonareu la brusquedat, sa santedat, mes cert és prou que fa quinze mesos que, cercant-vos, hem passades les mil i una — i dissortades totes. Un camí ens tingueren uns bandits amb el cap sebollit tres setmanes a la sorra… I era una sorra plena de formiguers de formigues molt coents.”

El tulku N’Estevet Escorpí molt santament i pomposa acaronà el cul dels dos Salvaires qui sicofantament se li asseien a cada vora…, i llavors xerrà durant tres hores pus pel cap baix.

El te tibetà que bevien, ensems, duia qualque somnífer barrejat. Adormits, foren violats novament. Els dos Salvaires, perduts en aquelles (no gens vitals) guerres de part d’allà baix, rebien un esguerro de cul o altre cada (prou sovint), cada camí que un escamot de cap altra facció els feien presoners… Ara, allò que àdhuc els sants i renats se’ls fessin espetegar, ja ultrava.

Digué el Dalí, bo i acuradament i gemegairement aplicant-se pomada a les nafres: “Tothom te’n diu, de faules i contes de fades, i en acabat de la contarella, nyec, et donen pel cul. Quina merda de món. No sé pas a qui li passava pel magí de vúlguê-hi tornar…!”

Digué el Nadal fent si fa no fa com son amic: “És sens dubte l’amabilitat panxuda de la democràcia capitalista… Potser en el futur solidari comunista, on la primesa del cos i la grandària i gruixària del nas els donaran (als nats i renats) un cert esbiaix poc propici al donar pel cul altri (encara que no pas el contrari, mes qui els en donarà si no hi haurà caps grossos ni panxuts amb ganes de donar-hi, de donar’ls-hi…?) i amb les cambres de tortura abolides, potser a l’esdevenidor, com dic, això serà prou paradisíac perquè valgui la pena de perseverar-hi…”

—Molt carregat de punyetes vas tu.

—No és que planti pas cap propaganda per a cap futur lluent; només et dic la possibilitat que qui s’ensinistri a renèixer sigui prou il·lús de pensar així. I cal tindre sempre l’esperit obert, car… i si ho endevinés…?

—Si endevinés què…?

—Que un camí instal·lat el paradís comunista i tothom amb cara de comunista, això fóra doncs un paradís de viure-hi. Has vista sor Karmeta, ja, quina bonhomia i quin gaudi no traspua…? I només té setze anys.

—Sí, però se la carden com déu mana. No com a naltres, collons! Tan apassionadament perversa! Sàpigues (perorà, mestre-titesívol, el Dalí) que tota passió és font de perversitat, de crim, de malguany i de balafi, i sobretot de viltingut jurcar debades…

—Comprenc, tu, car re no treu mai a cap.

—Re, i aqueixos malparits se’n foten del renèixer com naltres ens en fotem del morir.

I era potser cert, car els espiaven els quatre tulkus per un foradet i se’n reien molt.

Al capdavall: “Cal admirar’ls, aqueixos pelegrins datspelcul!” — feia N’Estevet Escorpí, sa santedat molt colta, en un atac de seriositat després d’haver’s escanyat per culpa del riure tant. “Tot ho raonen amb lògiques tan tortes i esguerrades…! No tenen altre horitzó que anar patint les mateixes indignitats (i si mai arriben a vell encara de molt pitjors), i tanmateix, ací són, persistint a continuar vivint la mateixa vida única de només patiments. Sense mai desficiar’s a voler renèixer a cap de millor…? Increïble! No se’ls insurgeix l’ànima tan putejada per dir’ls: Prou, codonys, suïcida’t d’un camí i reneix-me a un indret (i sobretot a un cos) millor! Un cas, vull dir, un cos no pas tan fi i suau i blanquet de catalanet a qui tothom (molt més grofollut) vol donar pel cul… Greu equivocació fóra…! En canvi… Ah, renèixer’s gitanot o gurú o general una vegada a la vida, vull dir, una vida a la vegada! Tastar el poder, tot negre i rude, i donar pel cul el finet i acollonidet d’una puta vegada. Me’n record de les batalles entre xinesos i hindús, els negrots hindús volguent tastar la finor grogosa del xinès. Els grocs xinesos el coure lluent del cul de l’hindú. Tothom vol el que no té. I ara voldrien que ens emboliquéssim com erugues per a renèixer papallonosos… Hà! Els carallots no comprenen que ens elevem en fum…”

“Són tan pallussos, els dos Salvaires, el dolent i el bo!” —responguérem en chor els altres tres o quatre tulkus (i sor Karmeta i les altres sors se’ns hi afegiren en harmoniós contrapuntet, és clar).

(…)

Somiaren els dos Salvaires aquella nit el barroer retorn a la ciutat que els véu néixer per primer i únic camí, llas.

On abans tots els feinaires portaven barretina i fumaven com uns desesperats, i duien carrabina i s’entremortrien pels carrers, i, dels cossos morts de cavalls i homes, en netejaven la llefiscosa sang amb papers de diaris que duien informacions de debò, ara només s’hi trobaven ciment i sobris ròbots en acabat de la feina també emmagatzemats en cel·les de ruscs immensos, quadriculats, i burells i plans, com dic, de bast ciment.

Ciutat humida de sinistres barracots i magatzems a banda i banda de les fàbriques d’estalzí… Trista verticalitat de l’ofec. Els fumerals esbojarrats i l’hivern perenne. Pels camins de sirga dels canals atapeïts de rais carregats, tremolen i tenen atacs de sobtats sacseigs els quatre insectes sobrevivents de tant de verí…

Els carrers amb llambordins rellisquen com si també portéssim, no pas sabates, ferradures… Hi ha estesos, en cordes tantost flasques com prou teses, de finestra a finestra, damunt els carrers, ennegrits parracs i cassigalls que mai no s’eixugaran del tot. Tèrbolament desmaiats, ens atansem, mig arrossegats, fins als canfelips que senyoregen els centres estratègics dels estrets carrers… Els roents canfelips sempre vessen excrements molt pudents… I tota mena de malaltia s’hi exhala. Llavors, rots de merda pugen en boja allau pels forats, justament quan volies embotir’n cap de molt tímidament menut teu… Sempre en surts molt més cagat que no n’entraves.

Les esglésies on la falorniosa fal·làcia hi fou dita sense atur pels garbuixencs, gargamellosos, garlaires becs malalts dels panxuts qui es menjaven (i malrostaven) els prims durant centúries de foscor asfixiant a la pudor del greix malcremat, ara tampoc no eren pas menys repugnants que els canfelips… Pells de pellaire hi pengen i crits esborronadors s’hi senten de pells penjades d’espellats malespellats o a mig espellar.

Estoics, els Salvaires, el dolent i el bo, llur eficiència industrial posada a prova i a coents ordalies pel sistema urbà de laberint merdós, sempre arriben d’hora a la feina… Llur carisma els fa preferits del duaner de la factoria. El duaner els permet de saltar’s a cama pixanera qualques torniquets, sense sotmetre’s doncs al càstig de certs dels molt cruels taps posats esporàdicament i aleatòria, i espontània doncs, a l’entrada-i-sortida, cada matinada i cada vespre colgat. Una visita a aquell molí infernal (on els eixams d’obrers punxeguts t’aculen a una cel·la de bresca de ciment rugós i amb fiblons molt fiçosos et donen pel cul, d’on l’estrany és que n’ixis mai viu) és jugar-te-la definitivament…

I tanmateix cada matinada fosca sacrificialment hi ets…

—Hò — responem — hi som, hi som; i, si ens tornaven a deixar votar, tornaríem a votar a dreta, pels partits proguerra, votaríem sempre per l’status-quo, votaríem per la propaganda, votaríem per la crueltat i la fanoqueria implícites… Massa ximplets. Poc sabem fotre altre. Guerra és carnatge i crit. I bomba que t’esclata a la boca… I tot ets (aleshores) tendrumets que només el voltor somrient ensuma… Les nostre romanalles llavors, grotesc samfaineig càrnic de mig-atipat.

I tanmateix els dos Salvaires hi anem cada dia, hò, mestre, hò. I cada dia tornem a “casa”…

Això de casa dit en broma, en trista, cruel, tràgica broma. Conillera era llur cel·la o diminut habitacle, com conillera cadascun dels habitacles dels milions i milions encabits a cada quadriculat rusc de ciment brut. L’espinada del rusc de ciment és feta tanmateix de tendrum de guerra, i el tendrum és a mig podrir’s, i doncs el rusc, i els milions i milions de cel·les conilleres on milions i milions de conills hi vivim, mesclats amb la nostra merda i amb la nostra verdura trepitjada, corr l’indubtable risc (seguretat!) de rompre’s en escruix i, en esfonsar’s, de sebollir’ns de viu en viu (de viu en viu? — de somort a somort pus tost) a tots. Aquest és el cor moral de cada edifici i institució a la ciutat: tendrum a mig corrompre’s.

(…)

Quan es deixondiren, era el capaltard (de quin altre dia ni ho sé; és clar, dormint hom perd la noció del caòtics recorreguts planetaris). Vibrava l’àrea en palès desig d’enderroc total. Un terratrèmol ens recorria l’espinada, i l’espinada muntanyosa on els santinyolis del monestir encara devien raure (i donant-hi pel cul els pelegrins esgarriats). Mes ara érem perduts. Hom ens havia llençats penya-segat avall i qui sap quantes de setmanes no feia que rodolàvem per aquells tèrbols tossals…

Damunt corrues de pedres fredes escorregudes, moribunds trascamem per tarters inhospitalaris… On només les fedes qui escarritxen entre les ruïnes esbieguen en esbiecs d’assaig de grotesca cançoneta de bres… Ens eslleneguem cap a la fi jussana d’on s’aixeca el fumet metzinós… Hom vol rebre’ns amb dents d’escarni i tortura a l’espai fiçós i roent d’ultratomba d’on ningú no ens atiarà a renèixer…

Per terra, en relleix, menjàrem herba, bevérem de tolls. Rosegàrem rels — en trobàrem unes (de mandràgora?) que donaven un rampeu als tulkus qui ens havien torturats, i amb un pintallavis de la butxaca (un pintallavis de pintar obscenitats a secrets sarcòfags molt sagrats), hi pintàrem llavis (tan pintats com els de la Karmeta i les altres sors), i hi pintàrem ulls i pipís i forats de cul, i les torturàrem i cremàrem. Cremàrem en arreluda efígie els nostres darrers torturadors…

Als dos Salvaires allò els oferí una instàntania (tret que molt transitòria) satisfacció. Agosarat, un dels Salvaires, ara no me’n record si el dolent o el bo, començà de cantar, ple d’alambor, la cançó de l’“I tant!”.

—Fotem’ns-en del mort i del qui el vetlla, i tant, i tant!

L’altre s’hi afegí: “Fotem’ns-en, fotem’ns-en!”

—Fotem’ns-en de la força i de l’ús vergonyós en causes suposadament progressistes, i tant, i tant!

—Fotem’ns-en, fotem’ns-en!

—Fotem’ns-en dels lligamosques qui eixoradament, i amb pinzell d’artista, ens eixorben amb denses teranyines d’exegesi, i tant, i tant!

—Fem-ho, fotem’ns-en, i tant!

—Fotem’ns-en dels aprofitats de cada guerra que diuen avorrir i tanmateix fomenten, i tant, i tant! I dels qui prohibeixen re per tal de treure’n com sempre… nyapa!

—Nyapa, nyapa, ens en fotem, i tant…!

Vils atrotinats putxinel·lis qui se n’anaven de gairell avall cap a la coma coent d’on el foc creixia…

Entre xalesta i funesta, la guspira del repapieig… Amb tant, els fogosos efluvis que rostien llurs lleus lluents suraven més i més atapeïts…

Nafrats a tesa, com naltres, només per autoconvèncer’ns, ens tractem de mútuament vius. En realitat som morts com els nostres pardals carbonitzats. Som fràgils urnes de cendres si fa no fot antropomòrfiques. I dalt als monestirs els prínceps renats, eixelebradament malaconsellats, alhora ardits i tímids, per cagarel·la vençuts i acompanyats de molta de puta esblaïmada, convençuts entren a la mateixa vida…

Quin convent de boigs, on ganyola a mort el col·lectiu fumós entre ultratges i esgaldinys de matança…

Ah, naltres rai, perint, i somiant ensems l’idíl·lic esparagol on davallem de bòlit…!

Mentre els qui es cremen ens en blasmen, il·lusos, posats a setge letal per l’aeròlit encès que els baixa, com torb més i més gegantí, a esclatar’ls al bell mig del bec tan mocós, gotós i punxegós. Garlaires parroquiers, el cacofònic esbart sencer en un indestriable garbuix carbonitzat.

Car a l’insabuda prou fórem l’esca de llur pecat d’excés, pel qual ara prou ops els és de pagar, molt flastomaires, ah. I sense pensaments de bella atzarosa lluent virolada crisàlide ja.

[@more@]
Desactiva els comentaris
18 octubre 2005
…emancipat de l’espectacle…
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:21 Edit This

…emancipat de l’espectacle…

—és plaent veure el riu desbocat des de la balconada…,
hi baixen les carronyes umflades d’animals i persones…,
totes les vanitats fetes malbé,
els patètics tresors de pobles sencers,
armaris, caixes fortes, moblam barroer,
llibres, aparells, banyeres i comunes,
ramats i bordes, i ginys i vehicles i atuells
indesxifrables sovint, a bocins, tot espatllats…

—amb ulls callols i dits d’ham, en cos sotraguejat
potser per vans sanglots, escardalenca mort-seca…

—qui voldria, com qui digués, treure’n faves d’olla,
no pas amb l’esquer enfonsat i la llinya flasca,
tu assegut, espantant-te tàvecs mentre peses figues,
ans actiu i desbordat, esgalabradament desllorigat,
per rembre els objectes desnonats que el riu s’enduu…?

—no sé qui ets, fantàstic esquelet,
vora les bromeres i brutícies,
les dissolucions i els escolaments,
burxant als esfilagarsats amagatalls
d’aqueix cabdell invariable, d’aqueix
líquid magatzem rabent d’angúnies…

—amb quina inútil ferotgia no t’arrapes
als vestigis infectats, i abassegues només merda.

—heroi desencaminat de qui l’altruisme
és sempre neguitosa cobejança,
adquisició per mitjans encara més torts,
quin afegitó corcat no se t’encasta ara:
l’epidèmia et serà la faduga titlla
que poses per barret al bla proïsme en arribar
al teu poblat amb les virulents lletgeses del rescat tronat,
ecs, tot tu pudint com cap tagzim o salabret
atapeït amb peixum massa malmès i esclafissat…

—tan valent i profitós com és en canvi ésser egoista,
i apartat i lluny i distant i indiferent,
i doncs net sobrevivent, esguardant-t’ho fredament…,
al contrari, jausint-hi dolçament…

—a la balconada jo i la dona de molles carns,
apaivagadament ensumant aiguanaf,
passant el fregall dels ulls damunt
l’esborrany del riu desencaixat, et trobem pallassenc,
un cassigall desguitarrat d’ocellot massa golut.

—l’esplai és esquifit, no pas gran cosa
(em xiuxiueja tendrament la dona),
tornem-ns-en cap a dintre…
(burxant i escafinyant i maldient
de l’escotiflat remença dels pudents rebuigs…)

—mes li dic que aturi i que aixanti la mui,
ni la vull sentir; vull sentir per comptes
la remor rugent del riu qui tot ho esborra…,
vull veure els destarotats escamots
d’escolanets negats, llurs midons i saltiris
i salpassers i esquellerincs en doina…,
vull veure els closos dels poderosos
totalment esbotzegats, els buiracs esculats,
les heroicitats dels qui massa jurcaren
reduïdes a aquest fluix burell, indistint…,
tant de nou-mort grofolludament ejaculat,
tot altre soroll aquietat pel del riu
qui s’atansa a la cataracta i al torniol i al forat;
vull sentir els cara-de-jutges, els envanits reticents,
i els astringents, en plena garranyigosa diarrea…,
i em diverteixen les sobtades boïgues al cresp
altrament gris codolenc…, l’esportellen objectes
pseudo-sagrats qui treuen el nas
i relluen com qui obre la boca
per dir el darrer: socors…,
i vull sentir encara els sords rofrecs
de les patums desmembrades
quan entreensopeguen a fragments…,
gegants i gegantes de pasta de cartró
massa estovada…

—saps què…? —porta’m el vi i els raïms
i els pebeters i la lira, Marieta, mou-t’hi…!

—abans no replogui i em calgui tornar dintre,
qualque nova efímera oda prou s’hi avindria,
quelcom que s’hi escaigués (potser, no pas…?)
força…, no pas per repliu de res;
al contrari, només per jaquir córrer les aigües,
fútil empenteta de faune retirat qui alena com el vent;
de fet ni me n’adonc i ja sóc desmenjadament
a (re)filar-hi…

—bon tros…, bon tros m’abelleix…
m’abelleix de veure la purgant riuada…,
cert…, des de la balconada…

[@more@]
Desactiva els comentaris
18 setembre 2005
Nèctars punxeguts
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:40 Edit This

Nèctars punxeguts

Me li atansí amb pors rai. (—Se’m cruspirà, em temia.) De lluny semblava un parruf gegantí. De prop ho era. M’hi encabia agraït com qui s’encaua alleugerit al seu cau… Tret que aleshores dimoniets brollaren arreu, com escarbats, amb cuirassa. I ara s’encenien en pampallugues caòtiques… Vaig aviar el crit que cada malson em constreny a aviar… Vaig dir, en un esgarip repetit: “—Posi’s la corretja ara mateix…”

“Tantost sigui l’hora de sortir, posi’s la corretja, posi’s la corretja…”

Perquè els meus sons encara es veien entrevinguts per l’accident. No creia pas que mai me n’estorceria. “—Estavella-t’hi, estavella-t’hi…!” — insistia el malson. I m’estavellava al parruf com adés, feia tres anys, ens havíem estavellats contra el mur.

Hi érem tots…, els atletes, com en Roent i jo; els ciclistes, com en Tello i en Martín; en Llamolla de la barca; els futbolistes Ribelles i Gençana… — érem molt amics amb en Gençana, veníem del mateix barri i sovint, com en aquell moment aquella nit de l’autobuset embalat, li contava intimitats, i ens en rèiem…

“M’han sortits tot de granets blanquets al voltant del virot… La badada és que no sé pas si me’ls ha encomanats la dona o n’Edwina… Si l’hi dic a la dona em dirà, emprenyadíssima, que m’ho ha encomanat qui sap qui, és clar… Si tanmateix l’hi dic a n’Edwina, encara pitjor; em gisclarà com una boja que m’ho ha encolomat la dona. Ei, i potser tot plegat m’ho etzibaven totes dues… Potser n’hi ha una passa… Potser un nyèbit infectat qui se me les carda, el viu, totes dues…! És clar, prou hi sóc jo, prou que ho sé, però no vull dir el viu de jo, vull dir, algun altre, prou m’entens, Enric, que no…?”

Sabíem els esportistes, és clar, que les dones ens guanyaven en tot. Ja ens guanyen i tot d’un trau natural. Deu a nou. Deu traus a nou traus. Bé, no ens guanyen pas per un tacó, però tant se val. Ens guanyen en això i tot. Na Guillemeta Rovirosa, qui tenia el parruf més estretet del món, i per això era tan famosa — àdhuc certs marietes se la volien picar: un parruf més estretet que no un forat de cul i tot… Na Guillemeta era de la secció femenina i venia a l’autobuset amb les altres dues campiones de fer boixets.

Pensar-hi i trempar tot va ser u. Vaig voler atansar-me-li, quan vaig veure que n’Enric roncava, i allò, quan ens vam estavellar a la roca de la carretera — i encara sort que no ens estimbéssim a l’altre costat, pel fet astruc que qualque roc desprès encallà les rodes de l’autobuset — allò , dic, que m’estigués dret, anant de seient a seient, va fer que anés disparat a espetegar contra els vidres xemicats que em van toldre els nervis que ara em fan anar en cadirota de rodes — per sempre més (ei, barrant miracles de la ciència).

Ja s’hi veia… Encara entrevingut pel somni del parrufot desproporcionat, muntanyenc, qui amenaçava de cruspir-se’m… És clar, els somnis són molt més detallats que la resta de la “realitat”, i per això de moment no sabia ni on era.

Grinyolà el metall feixuc de la meua cadira quan, a força de braços, d’esme hi muntí… Nacres entre els llençols rebregats del llit on l’emprempta del meu cos encara hi reia… Vestigis, residus insignificants… La meua història… Molt menys concreta que els nacres fòssils a les platges remotes… Lluny dels gratacels qui encara pesen figues — sense esfondrar’s amb cap terrabastall… Els gratacels els veus tòrcer el coll i fer capcinades i becaines a la nit… i tanmateix conservar l’estiba i no estrompar’s…

Quant a mi… M’han castigat (els fats) a dur el mort pertot arreu on vaig… Qui sóc…? El mort (amb un viu robòtic, escervellat, qui em tragina pertot on va… — qui em bressola un instant i em col·loca a la cadira — i fins em fa travessar rius i tot…)…? O sóc el viu qui porta el mort a l’esquena…? El riu darrer és a frec… Qui el travessarà…? Com el travessarem…?

Vaig obrir de bat a bat els batents del balcó… De la terrasseta. Vaig esquivar les torretes amb les plantes lleganyoses… “Ah, jardiner!” — les sentia exclamar’s en veure’m. Gens platxerioses. No pas dient: oidà ni iopaè. Al contrari, com ara lamentant-se… “—Ens ignora… Llas, ens ignora pler i de ple… El jardiner totpoderós… Ni se’n recorda qui fórem… Cap paper.”

—Sí, ves, noies, m’he fet vell…

“—De primer érem benvingudes novetats a la casa… Tot hi era meravella, i nosaltres tan desitjades…! Guaita quina esponera, i aquesta quina lluentor en la claror…! La seua filleta negreta, primeta, nervioseta, rebequeta, malesqueradeta…, ens prenia per selva i per laberint, i se’ns hi perdia… Algunes rebíem qualque topada i ens esquerdàvem, i tot hi eren escarafalls… El jardiner qui ens colia llavors amatentment ens adobava el cos mort qui ens duia peu-sec pels rius… Si l’oratge era lleig fins podíem entrar a les oficines de l’interior… On hi vèiem els mudats assistents del jardiner… Seriosos, enfeinats ajudants d’arquitecte… Car d’això feia llavòrens el jardiner, d’arquitecte, colt arquitecte de qui els sensacionals esplets eren carament venuts a cases de molts de diners… Dissenyà una mà de gràcils gratacels… I ara ens ignora, i ara perim… Només l’aigua que cau del cel ens remulla i quan ve la tempesta ens trenquem i en la riuada ens hi mig neguem… Tanmateix, ens en pairem…, tot ens hi està bé…, ens apariem a posar’ns a parir, a patir la darrera ranera… A cada planta li arriba el seu sant ja-hi-som… Comprenem que ja no ens vulgui com abans… Declinem com ell declina… Caduquem com ell fa catúfols… Repapiegem com… Mes… Qui ens treu l’enyor…? Ah, els temps inicials, amb aquell flagellet de xiqueta tan trompitxoleta i poca-vergonyeta fent-ho malbé tot… O venint amb la nineta tota blanca a amoixar-la i a llagrimejar-hi dolçament… I com l’acomboiàvem amb el ventijol de l’airecel… Li agafaven rampells, a la minyoneta… I no parava gens de compte llavors… Com si a la seua laberíntica selva l’assaltés qualque tigre o bèstia grossa d’ullals sanguinolents… Fins que no… Un malvespre, pobrissona, vingué esventada, s’estavellà a la barana, féu un mal bot i va caure daltabaix… Després vam veure el jardiner totpoderós pintar amb degotalls de llàgrimes a l’eixida — hi pintava d’antuvi només tristes postes entre els ennegrits gratacels… Amb aquell pinzell o amb aquella ploma amb què cada artista de terrat privat ha exorcitzada la por més pregona — la pèrdua sobtada del fill — ell no exorcitzava re. El seu pinzell que feixugament degotava densos sucs de colors fosques només expressava lenta desolació… Un gosset féu bup-bup qualques jorns entre nosaltres, banyades ara de pixum… O abuixia a la lluna… Fins que pres de vertigen i d’un sobtat ofec també, ara recte, ara oblic — també, també — també prengué comiat estimbant-se cap al carrer…”

Què hi faig, ací…? Ah, havia pujat a la cadirota d’esme… I eixint cap a la terrasseta, encara era perdut al viatge en tren i vaixell on el llit tovet m’havia immergit… Era alhora conscient dels voltants… Les noietes flairoses qui comentaven al costat meu les peripècies del circ… El crític Crestetes, gras i esbufegat, qui perorava, pompós, sense que ningú en fes gens de cas… El xiquet potser esporugueït per l’espectacle atrevit qui s’estimava més de llegir o guaitar el seu llibret de ninots, a les fosques gairebé, i, deixant relliscar l’índex només, fent-ne córrer les pàgines on de mantinent les noves vinyetes apareixien nítides i acolorides, bé que ni jo ni ell, segurament, no en podíem llegir les bombolles, massa ràpid el passatge de les pàgines i les acrobàtiques aventures… Mes és clar, em sobraven ulls, i per això en tenia prous també per a l’espectacle mateix, abans la sobtada fugida cap a l’enorme parruf…

Devia haver fugit cap al parruf pel fet que l’espectacle fos, com dic, tan picant… A l’escenari il·luminat, cadascun dels qui hi treballaven tenien gests molt precisos, elegants… Les balladoretes, sobretot, llurs pitets, llurs cametes tan tibades, llurs cassigallets que amagaven tan poc… Els endevinaves els parrufets tan estretets…

M’hi estic tan satisfet… És un jorn on tot hi surt com cal. Al circ ningú no hi pren mal… I tots els balls i jocs dels equilibristes, funambulistes, malabaristes… són tan inventius i enginyosos… Quin plaer.

Estava disposat a fer abstracció de totes les penes… Batallades fragmentàries damunt l’ambient… Tocaran a mort, però no pas (mai) per a mi… Si mai hi toquen, no ho sentiré…

Vaig eixir doncs a la terrasseta… Dalt al cel, sòpit gallinot al llostre abans l’abracadabrant llevada… Al carrer, pollós, un home vell qui amb una galleda matava i recollia cossos d’oreneta, a munts… Malparit veterà ara contra les orenetes també indefenses… Àdhuc les orenetes qui (en originals cassoletes dissenyades per un nostre veí ornitòleg afeccionat) feien niu i criaven sota el llivell de l’aigua de la cisterna de líquid claríssim… Els etzibava batzac amb el cul del poal, esmicolava els nius i recollia els cossos… Des de lluny, damunt la gespa, vaig veure el nostre veí qui s’atansava resolut… Ferotge…

Aqueixes festes passades, a tots ens havien regalades idèntiques barretines, de franc… Ell, amb la seua, n’havia abaixada la gira, i doncs anava com aquell qui diu emmascarat, d’incògnit, ocult… Vaig sentir l’espetec de dalt estant, el vell havia rebut un tret al cap… Pel trep, el lent cotó-fluix del seu cervell s’esfilegarsava en l’espessa aigua llorda del rec…

El circ de la realitat mai no és tan detallat ni per descomptat innocu — i per tant satisfactori — com el del somni.

Se m’escapolí un xiulet. Es regirà, esfereït, l’homeier. “—Qui ets…?”

Es devia haver pensat (com l’altre, l’assassí d’ocells) belleu que tant d’hora no hi hauria testimonis. Vaig respondre, remot: “—No-ningú.”

“Dec enraonar sol, doncs; collons, és clar, si m’empatoll amb no-ningú! Bah-bah, deixa’t estar d’Odissees de pa sucat amb oli, i anem per feineta, vols…? Qui ets, et dic!”

“Em dic…” En aquell instant es va encendre el Sol. Com qui, enlluernant totdéu, una corda de l’orquestra qui endegués per cabal el soliloqui embruixador…, tant el veí tapat com jo, enartats, aixantàrem la mui.

Davant la glòria del jorn nou que et sedueix i t’empitofa millor que no cap xirel·lo ni xacolí, fas muix i moixoni, no xamulles ni per déu, com si no hi ets — fos al tot — fos al tot de bell nou — com abans de néixer…

Quan vaig tornar a obrir els ulls, l’homeier no hi era. Àdhuc el mort algú l’havia arrossegat fora de focus. Damunt l’esclau llefiscós jaquit pel cos del mort, hi havia ara gossos llepant-hi; aviat el netejaven, deixaven un terra tot rellepat…, i ningú, cap altre ensumaire, s’hi podria atraçar, ni a cal veí ni enlloc (altre belleu que on visquessin els gossos)…

A casa del veí ocellaire hi rostien fort. Una fumera estossegava fumeral amunt… Vaig veure el capità Tro amb el nas enlaire… El vaig veure estavellar’s a l’om. Bescantava en xinès l’ordenament del territori — fotre arbres enmig dels caminets de la plaça! — renegava en xinès, blasmava totdéu — cada axiòmat o batlliu o arquitecte municipal — en xinès, i s’arrapava el nas sagnós. Que renegués en xinès, era comprensible; en català li hauria sortit tot un garbuix. Son pare se l’havia endut a la Xina tantost nat. Era sociòleg empíric, son pare, i a la Xina — a Hongkong, en realitat — en un barri on ningú no parlava en català li va ensenyar un “català oposat…” A la mà li ensenyà de dir’n “peu”; i al contrari. A tu: “jo.” A “vés-te’n!”: vine! A merda: “mannà de déu.” A déu: pluja. A la pluja: l’ou. A l’ou: cul. A la gallina: cervell. A la closca: moll de l’os. A l’embolic: “perfecta lògica.” Al foc: “aromes del Montseny…” Quan ja tenia dotze anys el tornà a València… Els valencians tots l’entenien. Perfectament. Tot i que notaven — ah, murris, és clar — que el minyó parlava català, no pas valencià. Va concloure el pare del capità que els valencians eren la gent més difícil d’enganyar del món… En acabat el capità n’esdevingué a la flota britànica. Vocació d’almirall esfondrada per manca d’entesa amb certs superiors de nas molt enlairat… “In my ship, I’m the fucking brahmin in first…” — deia, a l’estil matalot, a la vora de la font, on pastava argila, tant si tronava com si feia bo — i tot el jovent, clotets de joia a llurs galtetes, se l’escoltaven sense entendre-hi re.

Punyents historietes a cada cantonada… Ara, un torçó… Capficat, em vaig tornar a embotir a casa. Els meus budells, no pas de felí ara que l’inactivitat m’havia fet mandrós també en aquest aspecte, demanaven tanmateix de buidar’s…

Com en deu dir en Tro de “mal de ventre, cagant es tempra…?” I de “mal de cap, el ventre ho sap…?” Rient-rient… “Meravelles de fonament, l’esquena n’és a les escapces…?” “Benifet de clatell, menjant te l’afluixa…?” Tanmateix, en cert llivell, tot és sempre veritat.

Ferri, l’excatalà Tro, esqueix o empelt de tenebra en ambre celíac de copròlit renat, té l’instint per deixelar certes celades realitats… — antigues o per vindre, tant se val, car el temps mai no ha existit. El brac d’on ix fet nou home de nou llenguatge, com l’argila que afaiçona en models d’animals no pas recordats en cap catàleg fòssil ni contemporani, és el mateix llevat o agràs on es coven, acrobàtiques, les altres visions orgàniques… Qui pot perdre el temps si el temps és inexistent…? Cap lleure no és mai prou malaguanyat… Tota concatenació crea quelcom o altre. Dels retrucs més boteruts les perfeccions més improbables. Metamorfosi cap al més abstrús… “Hirsut, pudent adip atret pel cimbell abassegador del parrupós parruf que la vestal al temple solitari es grata perquè li pruu, esdevingut sobtat estrupaire, doncs, serà no gaire més tard pare estranyot de qualque semidéu o altre…” — no tinc pas l’Ovidi a la voreta… Mes no hi ha res més cert que, com aprengué en Tro a València, “qui no arrisque no pisque…”, i que “qui amb diables fa llaurades, adés n’heu ben greus burxades…”, al capdavall que “a tot porc li ve son sant martí…”, i que “lladoncs, noves realitats només confirmen l’irrealitat d’allò ja obtingut…” — com digué son pare, a l’hora de l’espetec final, quan es creia convertit, pira amunt, ja no pas només en enlluernament de corcat ronyós qui es crema i prou, ans en reeixida magrana qui gens ujadament s’esgrana en pirotècnia d’estels nou-vinguts… Car, no hi ha res a fer, i per molt que facis, s’escolen els ions sempre amb la mateixa ràbia.

Podria haver dit que el meu accident fou causat no pas per cap conductor d’autobuset adormit o pitof, ni sisvol per cap trau de parruf (estret gairebé com trau de meat del pixar), ans per cap altre pare d’en Tro, experimentador molt il·lustrat…

Molt a gratcient i pagada, sóc pega víctima de parapsicòlegs garneus qui m’encoratgen… Em diuen que puc volar, un atleta tan collonut… D’on que, influït, ho intentés sovint… Trompades bestials de balcó a balcó en casa de fusta que s’atrotina més i més amb les trompades… I tot això ells filmant-ho… Ara, quan ja t’han retirat, riquet, en cadira de rodes, n’havien fet un anunci per a les televisions… “Don’t trust your flying ways, trust ours! Fly Air Tromp!” I en acabat de totes les meues ridícules acrobàcies, heus-lo, llur magnífic avió que enjòlit finament salla pels aires… (Ja sabem amb quin missatge subliminal… És clar, que suïcides ignorats d’ells mateixos n’hi ha a munts pertot.)

Quina realitat triaré avui…? Totes són prou bones, i en tot cas totes tan bones, les unes com les altres. Qui sóc jo per a desdir “ningú”…?

Amb un barret i una ombrel·la tornava a la barana… Hi veig a baix el minyó negret i nervioset qui fan treballar per al flequer, amb el seu carretó de dur-hi pa, curull de coves ja buits. El veig passar sovint duient els pans per als esmorzars a l’estació…

Ah, guaita-te’m…! Alhora a dalt a la terrassa i avall a la porta de la casa del davant… Sóc jo repetit… Sortint-entrant, albardà tristot… O no, potser el de baix és la vella aquella, la com se diu…? La Margot.

—Ja sé que encara m’estimes, Margot — de jove li’n dèiem Bragot, molt afeccionada a les braguetes. Bragot Coqueta, no pas perquè en fos, ans pel fet que li agradaven molt — sobretot les coques de sucre i vi ranci… Què més li abellia…? Ah, el conill amb samfaina. I tampoc no es deia Margot pas debades, pobra xiqueta. Sempre atrafegada, ficant la mar a cada got… Això és el que fa la gent feinera i molt manefles, fica la mar al got… O era també molt “aventurera” — ja ho he dit — mes volia dir també no pas sol pel cantó de la bragueta, pel de l’experiment, com el pare d’en Tro…? Ficant la mà a cada got… Cremés o fos glaçat… I si es perd per la selva laberíntica de cap laboratori…? Amb àcid sulfúric, amb vidriol…? Es cremarà…? No es cremarà…? Alça Manela, quin determini, xicarrona! Ha perduda una mà — hi tenien covant al got gros un tauronet…! I quan hagi de ficar’s a la boca de got de l’infern, com li’n diuen…? Cràter de volcà — s’hi fotrà de cap, tan enderiada — albíxeres, catacroc…! No és gens estrany que ara vagi en cadira de rodes també, l’eixorada minyoneta, l’eixelebrada cavallot.

Un taxista recull la Margot del davant, la vella amb cadira de rodes; el taxista duu una mala jeia de caldéu, deu ésser del maleït ram de l’ocupant (aquells qui els valencians — ah savis tan punyentment emocionants — també saben entendre tan bé)… Ha feta malbé la cadira: no l’ha plegada amb prou cura, quan l’ha afetgegada al bagul de darrere amb la roda de recanvi, i el gat i les caixes i paquets… Ara la vella, perquè se li queixa, el taxista diu que no la vol ni menar, que es faci fotre, l’agafa i quan la vol asseure de qualsevol manera a la vorera li cau de cul entre la gentada atapeïda qui se l’esguarda sense fotre re. Deuen pensar: —Poc n’haig de fotre re, prou feina tinc, i se’m fa tard… O potser també pertanyen a la maleïda raça de l’ocupant… 300 anys destrossant’ns-e les infraestructures… Voleu més infraestructura que una cadira de rodes…?

Ara veia l’aprenent de cal flequer pensiu, pobre noi. “Què haig de fer, com haig de complir…?”

Es decideix, heroic, a dur na Margot al carretó llarg, entre les panistres buides. Amb capteniment de cirurgià inspirat, molt exactament l’estintolta (amb la cadira i tot) i se l’enduu cap al destí que vulgui… Potser el cadiraire adobacadires (de rodes)…? De dalt estant i tot, se senten els ruflets indignats dels vils devastadors d’infraestructures… Que ens ajudem mutualment els desfà les perspectives d’eminent, imminent, encontinent, incontinguda victòria total… Ho esperen amb candeletes…

I nosaltres què esperem…? Vaig guaitar amunt i avall del carrer per veure si al capdavall hi veuria alguna de les vantades, vull dir, bescantades (als diaris i televisors terroristes), mes al capdarrer fantasmals, cèl·lules individuals d’alliberament de la terra (per al comú salvament, és clar)… Debades.

Un lleopard m’acaronava l’esquena.

—Ah, Esteveta, ets tu…?

D’ençà que sóc vidu i sull que tinc aquesta infermereta qui em ve a mig matí a massatjar’m una miqueta, no fos que em morís com diu el metge de cap embòlia o aneurisme… Em tocava el baix ventre amb qui sap la… O em torcava la suor del ventre baix… — ham gens punxegut de quin pasquí de pergamí — el niki obert, els pits aflorant… “Ni que ho facis, Bonifaci!” — ella reptant-me si les mans em relliscaven cap als esquers…

—Avall, una mica més…

—Quin nou sacrifici…! — es planyia, malaputencament.

I llavors…, llavors, helicopteraven els ginys de les… “Una mica més avall, llas, si et plau…” Els ginys qui podien tindre’m les illes moderament flotants… “Al fred de l’escatxic, escurci’m el malacopterigi, si li plau, peixcatereta de mos anhels…” “Ah, frare, el transcurs! Orgues virginals de les Borges!” “L’atzucac del crustaci! Les boges orgies de la freginada!”

Després de dinar, jo, qui haig perdudes moltes de guerres, en vaig perdre una altra. “Em vols engalipar…?” — se’m planyia molt escarafallosament, tot i que em sap impotent, incapaç de queixalar cap figa — com en diuen…? “ —Et penses que no m’abelliria pler, allò de batre ventres (o de batre galtes, com deia aquell). Ventres batre, amb fiblons de rave encès… Pebrots picants, tota la pesca mig culinària mig… oi que m’entens…?”

Em va deixar amb els desigs escapçats… Cridada cap a l’altra tasca… A baix, pansits, els macips sortien de les fàbriques, els clercs de les oficines…

Hora dels lladres armats, uniformats… Paràsits, multiplicació interminable de la burocràcia ocupant, avariciosa fins a l’escanyament. Multiplicació dels imposts — quin capdecony voldria pagar’ls a un ocupant qui t’escanya… “Per força!” — i els burxen al coll amb les puntes de les baionetes… Comencen els gemecs… Sòlits, banals… En acabat de plànyer’t i plànyer’t, el lladre et fa l’immens favor de deixar’t posats els calçotets… Encara has de continuar plorant ara perquè t’altregi ple de bondat (lladre fastigós) quatre cèntims per a púguer agafar l’autobuset (“—posi’s la corretgeta; no es bellugui gaire; no se’m mogui gens!“) i tornar a casa — una casa sempre espoliada — véns a morir-t’hi de vergonya… O potser en faig un gra de massa, i només és una deserció més, un traïment més a afegir, com ara els qui ens traeixen sense ni adonar-se’n, bo i veient el món a través del vidre emmerdat per la propaganda…? Entre els circells virulents d’uns dits balbs se t’esquitllava qui sap on la llibertat. La jurcaràs tothora on…?

Tot i que ell, el del turbant, només parlava metec, per conveniència s’entén amb un dels dos guàrdies-setrills — un qui era una mica més marieta encara que no l’altre, i crec que se’l volia cardar (es veia d’una hora lluny), però l’avinent sarraí devia pensar: —Espera’t una mica i et cardaré primer — però no pas de la delitosa faisó que t’afigures, estranyot de merda…!

Es deia Faustí-no. Li diu que es diu: —Sadurní-no. L’altre es deia Felicià-no, li diu que em diu: —Serafí-no… Amb això els dos marcials marietes es foteren un garbuix ells amb ells… Es van barallar i van partir peres per aquella nit… Doncs bé, en Faustí-no (o era en Felicià-no…?) se l’enduu als raconets dels dolents… Where the Catalonian queens strain their greens… Em sembla que hi van ambdós amb vocació de mort…

D’una ràdio puja la corranda del catiu obtús, el recitatiu del catiu — no se n’escateix altre que minses esqueixades… Es veu que una puta ocupant acusà sense raó un sarraí de virot eixorivit… El sarraí fou immediatament penjat per la voluda… Les seues ulteriors recances (les de la puta ara mongívola, fanoca, mes sempre ocupant…) foren, és clar, descomptades pels altres del ram — parents, jutges, capellans. Li deien: —Tant se val, dona, no t’hi capficos, saps…? Un sarraí, puaf…!

Afegeix-t’hi un nou estrip a la sotana, en Jacint, capellà qui no s’empassa ni una de les ximpleries dogmàtiques de l’església de l’eterna inquisició… Per això duu l’uniforme tot estripat…

Sents els parrups dels parrufs…? Això fóra vida — qui pogués, atleta, corrent-hi… Aixeca’t les faldilletes plenes d’estrips i de sets… i potser qualque jorn hi reeixiràs — i d’una faisó definitiva. I tornaràs a ésser un home. No pas un col·laborador dels qui espolien totdéu…? Carall, prou cal ésser amb en Sòfocles, o amb qui sigui qui fos… Ningú no pot ésser declarat heroi fins ben bé en acabat de mort, car dementre que hi ha vida hi ha possibilitat de bausia, d’acte traïdorenc, de malpàs… I a l’inrevés, en Jacint, te n’adones…?

Por de la mort ens fa dur vida estreta… Som apeiròfobs — tenim fàstic i por de l’infinit… I què ens volem assegurar…? Amb falòrnies…? No siguis així, Jacint!

Ah, tanmateix que fàcil és donar consells… —I pendre’ls…? —Una altra cosa.

Si gosés casar’m amb l’Esteveta…? Mes quan duraria…? Em va dur a veure la família. La seua mare és molt disl·lèxica. Diu camarel·let, mocoradet, til×larirot (per comptes de caramel·let, mocadoret, taral×lirot, posem per cas…) Es veu que llegeix sacs sencers de llibrots — i que no hi llegeix pas allò que hi fica, sinó allò que vol… —Sí, ves (que li responc), qualsevol realitat és tan realitat com qualsevol altra.

Tot són novel×les romàntiques, d’amors secretarials, adúlteres… I quines transformacions…! (D’Ovidi boscà, tarzanenc, sense empallegadores tradicions.) —De riure, se’n fot la filla. La veus malaputa, maligna, la filla, tota arestes i escates, ara que l’albires sota la llum on ella no és aquella damunt la qual el projector es vessa…

—De “l’estruç amb crosses” en fa “la coça a les turmes”…! Ha-hà! Confon positiu i ensopit. Gamadiu i dongui-m’ho! Devessall indeturable, cataracta de riotes… De “caminant mirà rimar, llunàtic, l’apòstol nu” en fot “mica anant rimar mirà l’inestètic pòtol despullat”!

—Tot és u, recollons!

El text interpretat. Això és el que foten certs professors molt ben pagats, o almenys no pas acorralats de trascantó com clercs pansits i macips esgotats.

—Ma mare és disl·lèxica. Els seus sumptuosos sopars… Ara té la minyona emprenyada… N’havia preparat el lloc per a un amb cadira de rodes; i per comptes del de la cadira — qui no ve, és clar — en ve un amb una dona qui no és la seua (la carida: la druda, l’amant, l’amistançada, qui tothom nogensmenys pren a primer cop d’ull per la seua filla…). Li vaig dir: “Apunta mama: El metge Betriu i la seua carida. La seua dona, no; la carida, recorda-te’n; no em faços quedar malament.” Quan a la nit es presenta el cirurgià en Betriu amb aquella interna qui es xil·la ara… Ma mare: “—Ah…! Ja pot caminar …?” Ells estranyats. “Oh, és que m’havia dit la nena que venia vostè amb la seua cadira…” Quin empegueïment, Bonifaci, ni t’ho pots aesmar… El cirurgià en Betriu, amb l’influència que té a l’hospital… Vam adobar el nyap de seguida renyant la minyona — com sempre. No era la filla, no era la mare…, la culpable: la minyona — i la pobra no hi entenia re. “—No veu que s’ha oblidada un altre cop de posar un cobert més i dues cadires! Marieta, recollons, al·lota, filla meua, què és això, on té el cap…? Ja et dic prou jo…, aquests dies, aqueixa xicota…” “—Dues carides més, Colloneta, remarrons, loteria, fideus de milla, i això…? Té el pac a tres quarts de quinze…, deu ser l’emmoronament…” Alhora, cacofòniques. Amb l’enamorada fent morros. I en Betriu i la bagassota tanmateix fent-se’n càrrec, molt senyors. “—Ah, festeja la senyoreta amb un immigrant…?”

Malentesos del parlar massa… Quina por, o del carrincló malparlar. Qui està fet encara per a aquests rodaments de cap…? I és clar que vaig refusar d’anar-hi. Excuses rai… —El metge m’ho prohibeix; tinc fòbia…, i tinc por de la bòfia qui surt a caçar al vespre, i què me’n dius dels sarraïns, i de caure marejat daltabaix de les escales, com de cap terrassa…? Molt malalt aquests darrers dies, sense esme, ja ho veus… Sóc com en Cam Caminaire (heroi irlandès) — tan gros que cap cavall no pot portar’m, i menys cadira de rodes… L’altre dia (ahir o abans-d’ahir) vaig veure de dalt estant la Margot del davant; se li trencà la cadira al carrer… Desvalguda, vingueren els gossos a menjar-se-la… Poc fóra gens estranya per a ningú doncs aquesta fòbia meua, ca…?

Però és clar que alhora llegia el text de part dessota (entrelínies, entresíl·labes, entrelletres)… Si sóc l’home de la cadira, ella esdevé, als túrgids llavis de sa mare molt taumatúrgica, la meua carida… I ja hi som…! Creats novament, recreats en doina, recony! I si amb això m’hi fan casar d’espetec…? L’esgarrapaire i qui sap quina màfia de parents…! I lladoncs… És tan fàcil esdevindre hereua d’un esguerrat…!

Ah, en contrasemble, qui pogués, com abans… Atlètic, ferotge, rabent, de bòlit… —Bona nit, salut, bon profit, us donc comiat —fotent ràpid el camp… —Reïra com es pira el teu encadirat, raspa a tota llet, li copa a tot estrop; quantes de marxes hi duu…?

Com aquells robots als quals, per tal de dar’ls un somriure, els cal un cop o dos de tornavís, ella, el seu somriure cargolat — era un somrís de tornavís… Ah, la falsa! Haurem de trucar l’agència… Canviar d’infermereta massatgista… —Cercant un parruf hac… Un parruf hac… Amb totes aqueixes qualitats… —Totes aqueixes…? Lluna en un cove, vós.

Si tinguessis prous calers per a llogar’n dues i tot… “—Va morir molt feliçment, esguardant lasciu les crestes bategoses dels parrufs qui dues llepacrestes adeleradament es llepaven… I en la glòria de déu i els sacres sagraments i els olis i les andròmines…”

De ben jovenet, sovint, pel carrer… M’atacava la pitjera, una pitjera feréstega, la pruïja de tot pitjar-ho — prémer arreu, amb dits erts — quina dèria inarrencable, quina mania boja… Tecles, timbres, nius de vespes, melics, clatellets, forats del sés, caus de xona, ulls… M’enduia encontinent mastegots i grofolluts penjaments a manta — de les dones més putes i empedreïdes especialment — i la bòfia em persegueix per a matar’m… Era allò un tic reivindicatiu…? Tothom sap que el feixisme ocupant no ens permetia la democràcia… Ara tampoc, i encara cap dret de debò no tenim. No pas com els que tenen ells… Ara ens permeten (ells, llurs vils armats) pitjar botons, per a treure’n el verinet que ens va mantenint contentets… Robadets i contentets… No pas millors que ocells mig plomats, eixalats, eixorbats, i muts i engabiats — pitjant ara-i-adés al maleït, covard sucret…

Què altre fotre…? Bah! Em vaig ficar al llit. Llegint-hi històries d’antropòfags…, de robots i ribots afaiçonant amb fustes i metalls els homes menja homes… Hum. Què somiarem, doncs…?

Tol·le-tol·le de tètric pintor desesmat… Ha pujat a la capçalera del llit a penjar-hi una pintura de tu, i no hi reïx… Ho emprèn un camí i un altre… Fins que el teu retrat ja és desfet a bocins… I encara ho provarà una altra vegada, només per a caure ell també i trencar’s en escreix…

Corrent, fuigs cap al parc — sempre a veure-hi el mateix. Entre les altres gàbies… La teua filla fent-hi d’animal extingit…

I no pots arreglar l’aixeta. Per tothom viltingut: “Tens tan poca traça! Per què serveixes, doncs, sapastre…? Serveixes de fet per a re…?” Despitat, t’apagues com una espelma. L’espelma semblava alta com gratacel, mes és menudeta com el meu polze massa apropat… Tot és defecte d’escorç, de perspectiva, de proximitat, de casualitat… “—Aprofita la negra lluna on ets, i suïcida’t…” — diu ella, la teua filla, l’esgarrapaire.

Alt, fort i expert, sou en presència del verdulaire. Verdulaire de terra estranya. Viu a la cua d’un avió avarat i desmantellat, aculat al mercat, amb d’altres venedors que el comparteixen, cascú al seu indret ben marcat… T’agrada, com a ell, veure passar les noietes… Llurs calcetes que amb prou feines si els tapen re… N’hi ha una, de noieta, molt colrada — tan colrada, absolutament negra per trams de cos — l’alt de les cuixes, l’esquena — ah, i les natges…! Negres com carbó. Perquè li deus fer gràcia se t’atansa, et deixa veure-li el blanc enlluernador de la pell que el vestidet de banyar molt minsíssim s’escau altrament, quan ella s’assolella, d’amagar… Només el trianglet a l’entrecuix… I, als pitets, els voltants immediats als mugrons… La blancor total contra la negror absoluta. La diferència fa veure pampallugues, i mareja… Mentre t’atreveixes a tocar-la, molt lleugerament, per palpar’n la realitat, la solca un ràpid (molt pregon) orgasme… En acabat, tot seguit, se t’adorm als braços…

Quan la vil voluda ix al carrer… I la voluda sempre ix de cop i en densa massa… Car s’embadoca tota plegada a la televisió, sempre que hi ha un “esdeveniment” cabdal, quelcom com sempre adotzenat, molt merdós… Sort en teniu llavors del verdulaire forçut…! Ell us empara… Us treu de la vista de tothom… Arrossega la flassada on l’adormida minyona i tu, l’inútil, l’immòbil, l’incapacitat, qui la tens abraçada, i, qui, per a no sobtar-la, i per a apaivagar-la en el son suau, li vas xuclant mandrosament un mugronet… Dolçament, el verdulaire, qui també és del Barça, us arrossega fins a recer — fora de la vista del vulgar perillós, sempre amb intents assassins… Ah, la negra-blanca, amb la teua llengua jugant-hi pausadament a escacs…, si us descobrien, quin nou interdicte no invocaven per a fê-us la pell…? El crim de majoria és immediat. Més tard ja es confessaran.

A l’esgardís d’una sivella se m’encallà la llengua… Fora, un ocellet (un cargolet) escarritxava incessantment — poixèvol, agressiu, milhomes — mentre en contrapunt refilava molt melòdic un ocell més grandet, sensat (una carderola)… Vaig eixir a la terrasseta…

Perpetu moviment de carrer.

Nèctars punxeguts… La llengua… Cuc mesurador… Com els cucs mesuradors cridats pel cos ja mort, perquè rellisquin pels ulls o pels altres òrgans que cal calibrar i alfarrassar… Van sallant pel cos… El cos és llur oceà… Són mans, i eixems i pams a l’aigua tèbia on sures… Si els observem, en sabem… Amb prou cura… En sabem els secrets, car les mesures de les realitats del teu cos es mostren a llurs pells mateixes…

I àdhuc t’ho deixelen en xiuxiueigs molt lleugers… T’ho diuen si saps parar l’orella… Para l’orella amb molt de compte… Atansa’t, atansa’t… Xiuxiueig… Sabràs si ets el mort portant el viu…, el viu traginant el mort…

S’escolen els ions rabiüts… Te n’adones tot d’una… Tots els escandalls van a deshora… Vermífug — corrent tan de pressa com pots — esfereït, cap al parc, on la teua filla hi fa d’animal extingit… Entre les gàbies… El bec de l’ocell nic em sembla que se t’atansa… Ah, a cruspir-se’t…!

“—Ara, ara! Posi’s la corretja, posi’s la corretja…! Què fot…! Què fot!”

[@more@]
Desactiva els comentaris
20 agost 2005
Yggdràsil
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:07 Edit This

Yggdràsil

Em guaitava admirat el cavall blanc qui se m’havia estimbat de la terrassa, ara doncs salvat, amb enormes corretjams, per la grua groga adossada al tronc de l’arbre immens — la gent s’hi veien minúsculs com el transitaven — com qui diu per cargolats camins de ziggurat — com formigues, eren, qui voltessin, per llurs minsos viaranys, el tronc d’un arbre normalet.

Ara i adés n’havia vists, sempre llunyans, com nosetes als límits amb prou feines copsívoles del camp visual, alguns (bardaixos, nyèbits, tinyetes, gambirots) ben de cap a part davall fotre ans cometre qualque crim i em deia: el mal fet i fotut, tost fugiran, tost s’enfilaran escorça llisa de freixe, de paquiderm, amunt, fins que no s’estimbaran. No els conec pas! Ells i els batllius, a qui pus criminal! I els pus impulsius tractant-s’hi d’empeltar, estavellant-s’hi d’espetec, en greu terrabastall. Empelt gens reeixit, és clar. Espectacle consuet dels formics folls, enfellonits del baix món, bah. Baldament fossin tots tost obliterats. Qui els trobava a mancar…? Ni els pus empedreïts embadocats qui per llur betzolesa tostemps els cal veure altri esgarrifosament, escarafallosament morir.

Ençà doncs la terrassa d’aspecte lunar del nostre edifici extravagant, i, llavors, enllà, darrere l’arbre immensíssim, la muntanya encara més alta on, als seus vessants, hom hi ha àdhuc buidats foramidats castells — com qui en un tros de muntanya hi buida una cova amb mainells i finestrals i tota la tresca i la verdesca de xafacolls, merlets i matacans, o, pus modestament, qui en un tros de fusta hi grava qualque imatge complicada.

Pujar i baixar, doncs, del nostre edifici a l’arbre, per ponts i politges, per trapezis i funicles, per tentacles, com sípies amb abillaments maragdins de disfressa, i de l’arbre, o de la casa mateixa, també en equilibri cap a la muntanya i tot — heus quina és la nostra activitat. Per baix, i a llivell, i àdhuc més amunt, voludes, gernacions, boldrons apinyats qui tract tothora d’evitar — i encara més els betzols, els gossos allopats, la taral·lirot i immunda canalla…

Llavors, sortint d’un d’aqueixos castells historiats, amb l’oldana i provecta propietària i una seua neboda molt més jove (la quarantena o en tot cas la cinquantena fort frescal), anem al poble a veure-hi qualque pel·lícula — els dic “ara vinc”, perquè tinc por d’agafar fred, i vull pendre qualque jaqueteta. Alhora, aprofitant l’avinentesa, i dient-me, com sempre, “qui sap”, m’enduc el tamborí vermell jagut al peu d’una columna molt gravada amb motius antics, bo i pensant doncs en fumbre potser una mica de gatzara si la pel·lícula s’ho val — i encara pus si és prou dolenta, i alhora la vella massa dignota llavors no m’ulla ni sap on m’amag (darrera qualque banal columna segurament)…

Mes en tornar a sortir les he perdudes de vista, i ara no sé pas a quin cinema s’han embotides… Sí ves, tant se val, i comencen de caure volvetes flonges, esventadisses, de neu. Deixa’m doncs fugir de la pudent voluda — la gent sempre em fan cosa, una nosa, una desagradívola sensació, bascosa, de prou repel·lència, ecs, sobretot la bruta canalleta, i els betzols amb gossos, i els gossos amb betzols, i els gossos i els betzols sulls, i els armats.

Amb el timbalet vermell em costa, per a fugir de la carretera on la gentada a divertir’s nitament s’agrumollen, de pujar pel rocós costat. A frec d’ésser dalt de tot, el deprimit m’interpel·la. “Ja no sé si guanyarem mai més…” Li dic: “Saps noves de l’equip…?” Em respon: “No.” I abans no he pujat del tot, ell ja davalla.

“Deprimit a collons” — em diu un bardaix qui ens duia desenfeinadament a l’ull. “No passarà d’aquesta nit segurament. Tip finalment. Se’n deu anar a suicidar.”

“Saps que pujant així es pot arribar a l’argentada solitud, quietud i silenci de la bella lluna…?” Li dic, i: “Qui hi puja, exulta. Sull, acomplert, plenós.”

I al tamborí hi tocava llavors un retruc prou espatotxí.

Em deu pendre per tocat. Fot una cara de dubtós.

“Vés-te’n a la merda, noi”, pens, ja no parlant-li’n pus. Ni dels bolets qui hi creixen, badats com fufes, amb la mateixa consistència tendrumosa, d’orelles melodioses, el mateix bonyet del piuet esgarrifoset, el mateix trauet del pixar-hi, la mateixa sentor i la mateixa rosor — són bolets de veure’ls deliciosament, i, de gust, sensacionals — tasta’ls i perir d’orgasme, tot és u — més val només pelar-se-la guaitant-los amatentment, la vagina davallant-los per la tija, com als bolets rossinyols…

Mentrestant, sentíem a baix, on les pegues multituds es congrien, els espetecs. Infants segurament volats a bocins en esclatar’ls el pastís que es disposaven a queixalar. Sovint s’escauen escaiences semblants. Dementre que els mascles guerregen — d’on surten totes aqueixes armes que hom ofereix als brètols qui llavors les empren per a entreassassinar’s…? — i les dones, fufa sucosa, sempre apariades a fotre amb qui primer les sol·liciti, tampoc no foten cas d’altre ni de cap sobtada avinentesa que s’escaigués de repetir’s massa sovint, avesades al destret…

Faig reputa bé de fotre el camp d’aquest món i tornar als meus observatoris, a la terrassa lunar del nostre immens edifici, a l’inspecció llunyana de l’arbre nostre qui, sempre sòlid (no sé tanmateix si gaire corcat part de dins), sosté aquest ridícul món.

Sí ves. Vigilant sense dir res. “Quietly surveying the extensions. Trying to understand the layout, the outcrops, the cinders…” Tractant de compendre’n les esteses, i les disposicions del terreny, el rocam, les cendres… I on es ficarien els molt jurcats bolets. En derg o sense, en cercles de bruixa o esgarriats com querrines eixelebradetes, en orri, pobrissones, lluny d’ubla, tost recanelles o esfoirades, amb semes mamelletes, ranques, freturoses d’encric…

Sort que al meu bocinet de lluna la llum argentada mai no es pon. Car cavà que nitament les feres esdevenen molt més esborronadores…? Àdhuc l’esbiec del segall a la nit astora, hom consirava si no fos escarcany inicial de llopada a frec.

Ixes al rescat, és clar. I millor si alhora caçaves qualque bolet miraculós… La qüestió que si et sembla que la veus, t’hi abraces, la salves del gorg sorrós on s’ha enfonsat, i dius: “I ara! On són les flonjors…? Aquesta dona és tot de caires esmolats!” I és clar, allò podria ésser qualsevol bestiota qui en la nit rems. Una perduda cabreta de qui la xona eixuta mai no marriries. Oposadament, te la porta esmeperdudament fluixa. Nogensmenys, no gaire cruel de mena que no ets. Per xò no l’abandones, car la saps animalet orfe, qui, com els psicòtics esmolets, drapaires i adobacossis qui gosen d’atansar’s pels nostres verals, no mereixen altre al món que una mica de quefotre. No els pots pas enviar a la merda. Dóna’ls una ombrel·la a esmolar, un coltell a apariar, un mocador brut a desar’s… I a la querrina un estimet a les barballeres, i au, tothom content. Car com morir és enviar el món a la merda, enviar qualcú a la merda és desitjar’l ja mort. I a un psicòtic això el pot provocar a agredir’t. Així que compte.

Ensumí la cabreta. No; cap xardor de femella amb verriny. Només ganes que la tornés, com bon orriaire, amb la família.

Els déus de misericòrdia devien trobar’s prou de filis, devien dir’s: “I si li restituïm, mesquina dona, quelcom d’allò que envejosament li emblàvem…?”

El mateix dia els seus pares havien esdevinguts cendres a la neu, llur avionet estavellat i encès a tesa dalt al tuc nevat.

El seu home i llur fillet desapareixien engolits a la mar, la barqueta enduta sobtament per cap capdefibló enmig de l’oceà golafre — i bonanit, mai pus se’n sabrà re.

I ella veient la seua amiga menjada per cap pantera en selva negra, en caure de l’arbre lianós a terra…

Ara la tornem, remuda, a casa i no li roman altre que esfereïdors records…

Dalt al lleix d’un dels castells gravats a la muntanya, joves caps d’olla hom els ensinistra marcialment. Per a quines guerres ni sé.

De sobte, això em distreia, escapçaments, trets, xemicaments… En esclats de ràbia i odi, els armats se les foten ells amb ells. Allò és acció. En compt pel cap baix vuitcents d’escapçats, i això en l’abonyec sorollós d’unes poques hores… Ha-hà, distret.

Si torna el silenci em puc reposar a consirar el fat de la dona pels déus (es veu) triada. La reveig viva d’esperancetes. Com l’anyell tot blanquet qui rems de la probàtica i t’enduus lluny dels ullals sanguinolents dels altres déus, els dolents, els guerrers. En canvi, ací, els déus de misericòrdia, ve-li, donant-li’n nanses on agafar’s.

I si el marrec, i fins i tot l’home, al capdavall no haguessin sobreviscuts…? En qualque illot per les putes fúries perbocats, i ara potser per vaixell si fa no fot heroic remuts…? I viatjant doncs per terres estranyes xino-xanet cap a casa, per aventura desmemoriats — i més si només és el petit marrec qui sobrevivia i no sap on para ni d’on ve, ni escateix cap on va la flaire coent de cap d’aquells estranyots patuesos…?

Pel fet que me n’ha ensenyades fotos, de l’home per la mar empassat d’un glop, i dels pares cremats del tot a la neu, i de l’amiga del cor cruspida pel ferotge animalot, i és clar del minyó, caminant trobava per bolla en un indret on venien roba vella uns drapets de cos idèntics — el mateix disseny, el mateix dibuixet brodat de marineret amb àncora — que em deia que l’infant devia dur d’excursió marítima amb son pare… De rampell comprava el jerseiet. Ara li trametia anònimament i de molt lluny…

Ah, les esperancetes represes, doncs. Ah, el reconeixement a tots els déus! Ah, la felicitat! Com rep el paquetet i ens el mostra, radiant.

De trast en trast li n’arribaran: noves penyores adorades. Potser a poc a poc tothom haurà sobreviscut, d’algun mou o altre. A ca seua, els celats benefactors sempre fem cap massa tard, quan el nou paquetet fa hores que delerosament ja l’ha obert, i l’esperanceta tanmateix encara crema, exaltant, potser crema amb més alta flama que no mai, enmig de l’umflaó celestial.

Sé que sóc els déus. I això també em reconforta, i aconhorta, i plau qui-sap-lo. Tots lluïm de glòria, ella i nosaltres — va rebotent-nos l’entusiasme, i com pus rebot pus creix.

Què és avui…? Avui rebia perxetes virolades i joguines ornitològiques per als ocellets, els papagaiets tan xerraires, del seu home i fill. Què fóra un mariner sense el seu papagaiet xiroi…?

I avui, doncs…? Condons selvàtics, amb cares i ullals de panteres, i banyes de rinoceronts, trompes d’orifanys, i sentor de fulles trepitjades, i capgirells i envitricolls apujats de lianes descordades… L’amiga qui caigué de dalt de tot de l’immensíssim arbre, potser només hi davallà a fotre-hi de valent, car cal cardar, aquest és el missatge — cardem, cardéssim, cardem — car qui carda salva els infants d’ésser menjats… La fera cardaire poc pensa en re altre, saliveja per a fotre i no pas per a cruspir’s els ninets tan tendrets…

I els pares què t’envien…? Una mica d’aigua bruta per a coure-hi. És aigua de neu: allí hi couen les mongetes, hi bullen potser el gall fer qui cau glaçat en vol. I amb tant només esperen el desglaç. O que la glacera es desplaci fins a la civilització…

Em diu, la doneta òrfena de tot tret de les esperancetes dels déus de misericòrdia, “Ara tinc prous forcetes d’anar fins a la fi, entre la bellíssima gent, i a despit de tot el greix i la brutícia, prou sé que creixen pertot arreu, mes en qualque lloc mitjanament diví, en qualque indret florit els déus me’ls desen, els meus, esperant a retrobar’m, com esper de retrobar’ls… Ah, que contenteta no estic!”

I afegeix: “Seguiré les espirals de la terra com qui se’n va de vacances, en pisets llogats, en casetes planes, acompanyada pels ultracuidadets pollastres qui escatainen i escarboten vora els camins polsegosos, i així em guanyaré la teca i la màrfega, bo i revenent els llibres optimistes de fe en l’esdevenidor que no he anat rebent en paquetets d’esperança tots aquests jorns d’ànsia exultant; tothom m’ajudarà car pels ulls la lluïssor del miracle ensumat se’m garbellarà, admirívola, i oncles rancs i estossegosos i xiquets llambrescs i xil·ladrets m’ajudaran d’albergar’m i d’endreçar els llibrets que duen l’esperança arreu en muntets ben estibats, i partirem una banana a mossadetes per a sàpiguer al capdavall qui pagarà l’humil estança o el pollastret rostit — el qui endrapi el darrer mos aquell paga — cavà que serà divertit, i còmic, i aital xufla o galanxona em farà amics arreu del món altrament tan volpellament entortolligat…?”

Aquells dies d’entusiasme tan desfermat a casa d’ella, tornava a les cambres buides del nostre edifici gegantí i tot m’hi venia gros, balderot, perdut com tit borinot no pas a cap forat ans en túnel d’embut xuclador devers l’etern insubstancial; m’esbalçava, desconfit; m’hi sentia abandonat, un bri de pols adormida, cap moviment al voltant, oposadament a la fúria alegroia de la dona amb esperances injectada, i em deia, malencònic, “collons, qui pogués ésser ella, qui sap qui és i on va!”

Ni sé on visc ni qui viu on. El món una peça esfèrica de carn on els goluts i avariciosos es deleixen per cruspir-se-la sencera. Cucs afamegats tots plegats. Per xò me’n vaig, geperut, mos collons tan torturats d’opressió que els dos s’han fosos en un i molt petit…

Aire fi de nit llunàtica i prou; hò! Vull tornar’m a perdre’m al desert de la meua terrassa lunar i no haver de fer de déu, altre que en l’ofici de guaitar-m’ho tot mudament, i pelar-me-la amb els bolets.

Sempre que vull fotre de formiga amb els altres amunt i avall de l’arbre que ho sosté tot m’estimb miserablement en el no-re.

Ara zelaré de bell nou, escolada la crisi, perquè la vella maniàtica no em torni a convidar d’excursioneta amb la seua neboda de suc no gens estroncat encara. Per xò em deleig, hò: per tornar a la normalitat on no fotré re altre que observar, sense barrejar’m a adobar (és a dir, espatllar) re. Què me’n dius de cap manifestació pacífica on els caps sangosos que adés duien enlairats en piques ara són pietosament caricaturals, ninots dibuixats en altes pancartes…? Cridant: “A baix els déus, dròpols bajans, tanta mentida!”

I rient, argentadament i polsegosa i sibil·lant, part dessota el nas lleugerament rient.

[@more@]
Desactiva els comentaris
31 juliol 2005
Guaitajorns del guaitaconys
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:54 Edit This

Guaitajorns del guaitaconys.

31 de juny:

(…) des de petitet que sóc un inveterat, empedreït guaitafinestres… D’ençà (qui sap) que atret, enllaminit, engrescat pels palesos esquers de les padrines… Ah, sí, elles, i les dones en general, vós, cavà…? Quina oloreta de fer trempar! Sobretot la sentoreta torbadoreta que ix de llurs culs… Per llurs culs les coneixereu…!

Hi ha el cul bru, ben ple, sempre flairós, de la meua padrina del Gaió… Bru, com si sempre el duia enlaire, colrat a la platja, ella que mai no s’ha banyada enlloc… Només asseguda jugant a cartes, renegant i contant acudits verds… Sense por de mi, no sóc ni roba estesa, massa carallot per entendre-hi re… I llavors, ah els encantats premigjorns d’estiu, les suoses migdiades de l’ensumar-li ans llepar-li els secrets tendrums que deia l’eximi…!

I hi ha, és clar, el cul tan blanc — mòrbid, l’en descriuen els científics del cas qui se n’entenen — més flonget, i furtiu i amagadívol, ei, escàpol — llas, i netet, la fortoreta neutralitzada qui sap si per sabonets de pudor de perfum (ecs!) — el cul amb prou feines filustrat de la meua altra padrina, la de Montgai. És tot el contrari, missaire, del bon mot, casta, decent, com se’n diu, recta, màniga-estreta, mes tan bona dona; me l’estim com l’altra. Me les estim d’allò pus totes dues. I en seré i els seré fidel fins que em mori i al cel, déumeu, me’ls reuneixi — només m’esperen que hi faci cap, els sóc el lligam perfecte que fa sencera la tríade felicíssima, tan escaient; sense mi allà dalt, òrfenes, com qui diu, sense manera d’endollar, sulles, rònegues; no s’entengueren mai; els calc; ningú altre ni en aquest món ni en cap altre no les estimà les dues i fou per les dues estimat. Ja me n’enyor prou, ja… Mes… Cal espinyar la ceba, vull dir, espinyar-se’n, acabar el trajecte obligat…

Ho deixarem per endavant. Ara tot allò tant se val. La qüestió que em faig grandet i hom em priva del cul de les padrines. Hom, vull dir, les circumstàncies, la dura vida. I sense culs, què altre hai de fer que espiar per traus i escletxes, i panys i portes i finestres — a sobtar-hi, ensumar-hi si puc, culs!

És tan evident!

Al cap dels anys — anyocs d’anys espiant — podeu gosar-hi messions, si me n’han passades de grosses! Una rata m’ha mossegat el nas — mesos pendent, angoixat, que m’agafés la ràbia. Mossades de gos a natges i panxells, això rai, vint-i-dues o vint-i-tres. Trets de fusell, tres o quatre, déun’hidoneret, sense que cap, gràcies al cel i a la sort, em toqués de ferm-de ferm. Mes enxampades pels maleïts vares, pels molt cruels saigs nocturnals, dotze o tretze — això sí que fa mal, se t’enduien a torturar’t a llurs ergàstuls i gardunyes — mastegots a betzef, cada vegada pitjor, més subtils no, més grotescs, barroers mitjans de fer’t malbé: el forat del cul ferrenyament manxat, bombat, els collons en serjant, en llassís…, i tu oprimit, sense gosar dir ai, com ànima de pòtil, com un pòtol…, deixat anar fet a parracs…, un cassigall…, amb prou feines capaç de fotre un peu davant de l’altre… Tres mesos o més per a refer’t.

De tal manera que ara últimament, aquests darrers quinze anys o així, ho deixava estar, massa atrotinat, fent catúfols, decadent, deprimit, vull dir, decrèpit, sí, me’n pairava totalment.

Tret que anit, ai, anit em trobava fortet, i una galivança vinguda d’allonre, angèlica, demoníaca, un neguit punxegós, pertinaç, una fal·lera pessigolloseta, un enyoret tenaç, arreludet i dolcet, de tornar-hi…, de tornar-hi, se m’encastava als com se’n diu, als nítols, als entretalls, i sense ni saber com m’ha fet eixir al carrer… Eren cap a les dues de la matinada. Nit fosca, com se’n diu, afòtica, cavà?, sense lluna.

Ves, no hi trobava gran cosa. Res. Un foll qui calava foc a la pròpia casa, delerós d’expulsar-n’hi d’altres qui també hi habitaven. Passava de llarg. I també m’esquitllava d’un tiroteig entre bandes. Les lluminàries, els espetecs, les olivetes arbitràries, els pinyols rebotuts molt perillosament… Una festeta estranya. Un intercanvi una brinet caòtic de trets, i jo de casualitat entremig, amunt i avall, una micoia perdut — un fuselleig rialler, gairebé exhilarant — tantost hi sóc entre amics, tantost entre enemics — n’hi ha qui hi van de debò, se m’esmunyen part la vora, mig ajaguts, d’esbiaix, serrant les dents, remugant paraulotes, suant, amb tot el desig gairebé fluorescent de matar… Hai caigut, hai rossalat avall, per un carrer que feia força baixada, i els espetecs ara eren llunyans…

Massa silenci. I llavors hai vista la casa — una casa bona, de ric… Relliscós, sense fer gens de fressa, hai pujada la reixa, m’hai atansat a la finestra amb llum, i ai, llavors hai presenciat lo crim. L’assassinat. Una dona, una noia matant amb un ganivet un vell.

Hai fotut lo camp corrent, amb un ferro de llança m’hai esgarrinxats els pantalons… Marrec, quina destrempada! Ja començava d’encebar la bomba de la lleterada, com qui diu, manxant amunt i avall el trempat, el batec accelerat amb l’anticipació de l’espectacle, quan, ganivetada va, ganivetada ve… Corria com un esperitat. Fotia uns bots. Com de jovenet. Un poltre esguitat, com se’n diu, guit. Cap a cai, cap a cai, cap a cai hi manca gent. Hai tancada la porta amb vint mil forrellats. A ca meua, ben seguret.

13 de juliol:

Els diaris i els rum-rums encara en van plens — de l’assassinat molt misteriós i ultratjós del cap superior de la bofiassa. Ningú no troba qui hauria pogut ser qui fos qui gosés fotre la pell a un ésser tan desitjat i estimat per tothom, diuen, fent-se’n una pila de creus, els mitjans…

Sóc l’únic testimoni doncs del tort majúscul, de la malifeta exorbitant, això sembla. Tothom altrament anant de cul. Els bòfies emprenyant totdéu. Aviat no es podrà viure. Ningú ni gosant eixir al carrer. Els negocis a can pistraus, la ciutat migrant-se, pàl·lida, morent… Què faré…?

32 de juliol:

M’hai presentat. Els hai dit què. Tot el xorrèstic. Hai fet cua entre el xurriburri i quan m’ha tocat hai confessat. M’han degut pendre per un altre tocat. Molts qui volen sacrificar’s per la ciutat, o eixir als diaris, o fer penitència per d’altres pecats, o folls de tancar hermètic i llençar la clau a mar. No m’han fet gaire cas, no. Massa avesats, empedreïts, foguejats, fastiguejats. Mes, això sí, han preses totes les meues dades. I un batlliu bròfec, sorrut, m’ha acompanyat tornant a casa. Ha comprovat que havia dita la veri. Que no els havia anat a aixecar la camisa; són molt malfiats, allò els enfelloneix un colló. Ha vist que vivia a casa meua. Que era d’aquell qui fan bondat. Una mica curt de gambals, mes obedient, atent a les bateroles de l’autoritat, això rai; home, amb el defecte de l’anar espiant finestres, cosa antiga, per dissort arrapat, atrapat a l’espiral maligna de menudet, mes què hi farem, tothom amb un tap o altre, ja se sap.

14 d’agost:

Els pudents m’han trucat que em presenti demà. Marededeueta, senyor, que no sigui re.

33 d’agost:

Collons quins quinze dies! M’han fotudes les mil-i-una. Tortures a tort i a dret, a dojo, vols-ne! És que no se’m volien creure de cap de les maneres… I mira que els ho explicava bé!

—Com us penseu que m’hai poguts passar quinze anys sense guipar culs, conys…? Recordeu si n’era addicte. Enxampat tres milions de cops. I aqueixos darrers quinze anys, gens, ni una vegada, verge, salvat, com mort. Prou ho diqueleu a la meua fitxa criminal.

—I és clar, desenvolupava una tècnica de substitució gairebé perfecta. Hi estudiava bon tros, me’n cremava les celles, milions d’hores fullejant profunds tractats, llapis al puny, llibreta al costat, guixant, guixant eternament, il·luminat, il·lustrat, saberut. Ho havia llegit en llibres científics de pornografia científica escrits per pornògrafs científics diplomats científicament de la cosa al cas. I, escolteu, és matèria cent per cent encertida.

—Cada tret de la cara es correspon a un tret del cony. Només cal estudiar-ho, seriosament, hores i hores, esdernec, esclau, amb sereny afany. El nas amb el clítoris — mateix embalum, mateixa forma, congreny, gàlib, nòlit, com se’n diu, contorn. Els llavis amb els llavis — el de baix, dalt, els dels costats, prims, grassets, arrugadets, suaus, sinuosos, fimbradissos, tortets… Llurs tonalitats… El borrissol s’adiu al borrissol — mostatxudeta, glabra, mig i mig, anar fent… L’humitat amb l’humitat… Saliveja… Llagrimeja fàcilment… O és rebeca, durícia, gallimarsota, comare, ermota… Ah, els ulls, llur nineta i el trau central, la mateixa foscor, el mateix cercle màgic, ja ens entenem… I cal fer escaure les orelles amb l’amplor dels ventalls, cavà…? L’eixumflaó… La finor, la transluciditat… Etc. Etc. Una ciència descrita perfectament i latament als llibres estrènuament estudiats. I el tit, un servidor, un estudiant molt reeixit, modèlic, qui hi excel·leix, nota alzinada, la millor d’aumon — qui hi excel·lia aitant…? Traçaferit, talentcurull, gràciaborrut — inoït, un cas, cum laude, tot allò. Tècnic en la matèria, doncs, i tant — tan científic com els propis exaltats professors, acadèmic, palmari, un superdotat. La culminació, el súmmum, ningú aumon portant-li altre que el voraviu de les faldilles d’ínclit conferenciant, si volgués, als quatre paranimfs més gegantins del savi univers.

—Tret que d’ençà d’aleshores, és clar… Només em calia anar pel carrer i trempar-hi de punta a punta — de l’instant d’eixir’n, per la porta, guaitant cares, és a dir, comptabilitzant conys, fins a tornâ-hi a entrar — desfet — massa escorregudes… — eslleteradat manta vegada — quinze o setze orgasmes pel cap baix. Cada cara de dona que veig alhora li veig, per comptes, immediatament, el cony. Automàtic. Perfectament: qualitats — mullena, flaire, tint, vernís, amplada, estretor, poblament, ús, desús, somrís, carès, ganyota — tot!

—I, doncs, que això s’esdenvingué, cavà…? Aquella nit malastruga del mortriment totdestarotador. En veig pus tost el cony — no hi puc fer re. Automàticament… Inevitable. De totes totes. Cal comprendre-ho, ficar-s’hi, sense prejuís, amples de cor, francs de cervell, ja sé que els és difícil… Mes s’hi posen, si els plau, s’hi posen — és essencial… Si en veure una cara de dona ja en veig el cony… Per tal de tornar a reconèixer la dona qui occí l’ultrageneral qui tant amaven cal que li guaiti el cony. No n’hi ha d’altra, ves.

Els bòfies, sempre tan limitats, pobra gent, armats fins a les orelles, mes no pas de matèria grisa, no — i poc que se’m creien pas! Diuen: aquesta no ens l’empassem. I garrotada de plat de resistència, batzac, abonyec, entoma, clatellot, pinyac, rebentada. Diuen: un altre estratagema oblic teu. No et coneixem gens! Per tal de poder espiar conys, tot sa i estalvi, i encara empadronat, com se’n diu, padrinejat per la Secció de gànguils viciosos del Viciós, qui vetlla, coratjosament i esfetgegada, per servar les morals comcaleroses — falòrnies rai, tindre la gent prou acollonida, per això serveix l’autoritat, jo que consir, d’amagatotis, rebent rai.

Creu-t’ho, animal, que et deixarem ullar conys — i per obligació! Esgaripen, i barrada va.

Mes aquella era la pura veri! Porteu-me alcorans, que els reprenc, i bíblies i totes les samfaines sagrades, i capellans que hi juri i m’hi confessi — és la veritat de totes les veritats: només veuré la cara de l’assassina si li veig lo cony! En tinc lo cony gravat al collons de cervell! Això i prou, s’ha acabat. La mare qui em va parir. No hi puc altre.

15 de setembre:

Avui que m’han donada l’alta a l’hospital, els mateixos grofolluts destralers qui a tacons m’hi ficaven, m’hi han vingut a cercar. Tenen la ciutat paralitzada. Tres mesos o quatre que ningú no en pot sortir ni entrar. Ara es donen; no ho diuen, mes es donen. Cap altre expedient, es veu. Volen doncs que comenci de guaitar conys. Detingudament, que no la cagui. Esbrinant-hi, escatint-hi — hi perquireixes amb totes les de la llei; tens la llei a la vora, tothom s’hi acotxa, submís — instrueixen. Dic: som-hi.

Diuen: t’hi concentres. Cada cony. Triguem el que triguem. Valgui el que valgui. Tant com calgui. Anys i panys. L’assassina l’heurem.

Volen que guipi conys, tots, tants com en càpiguin fins a l’instant gloriós de l’eureka, ca…? A veure si hi veig la cara de l’assassina. Al capdavall, quin orgasme de sang per a ells! Volen revenjar’n la mort molt vil de llur quòndam cap molt adorat, molt entronitzat, molt divinitzat, molt d’ells, ells.

Els hai dit que allò que recacejàvem aitan esdernegosament, que allò es tractava d’un cony, vull dir, d’una cara, tant se val, d’una cara jove. Entre els setze i els quaranta anys…

I doncs, així fou establert… Totes les dones i minyones entre aqueixes edats — els setze i els quaranta inclosos, i els quinze i els catorze i els tretze, i fins al quaranta-cinc per a bona mesura, no fos cas — m’havien d’ensenyar llurs conys. Cap excusa, amples d’eixarrancament, franques, d’urt a urt, de nas a clítoris, clavat. Que bo i estudiant-ho tot ben atentament en puguis deduir la cara de l’amant secreta qui occí barement i roïna el bòfia al món més immens. Apa, doncs, som-hi, envant, i pit enfora, heroic minyó — seràs la nostra salvació, restabliràs, intactíssima, la nostra sollada, ara llorda, honor.

I així anar fent. Què us diré…?

34 de setembre:

Ep, hai vists, ben acuradament, aquests darrers dies, uns quaranta mil conys. Verosos i a mig verolar, per fer i a mig desfer’s… Nyam-nyam. Nyam-nyam, gairebé tots plegats. Hi hai furgat una micoia, a destriar-hi tendrumets, esbaldir-hi pelets, estarrufar-hi plecs, arrufar-hi el nas, assajar-hi elasticitats als indretets erèctils… En fi, ja se sap. Cosa que calgui. Ara sí, això també, n’estic un si és no és massa tip. Gairebé. Costa d’ujar-se’n. Quarant mil més i plegaré. Em sembla. Me’n començ d’enfitar, potser, com qui diu…

Ple de dubtes. Avui dia de descans. El cap d’any del difunt bofiàs — hauria fets diuen si els quatre mil o així, si fa no fa…

Demà a tornar-hi. Quaranta mil conys més…

Tost, un dia d’aquests ja en tindré prou. Ho veig al caure. Se m’haurà acabat d’estar’n tothora sedec… Hi han passades totes… Hum, de les millors veremes… Tall excels… Qualitat soberga, supernal… Mamella de monja… La bona sentor… De l’oró del racó secret… Com en diuen…? Exquisit. De l’amagat i tancat amb catorze mil panys. Quina perla hi coves, garneueta, eh..? Ui-ui-ui, diamants gegantins, i tant preciosets… Pobre de mi, cançons, i anar esbrinant….

Un se n’atipa, sí. No t’ho hauries cregut mai. I la xicotella encara per descobrir. La noia, la dona, la mortridriu, com se’n diu, mortridora, l’assassina, sí. Anava a fer’ls cridar els de les ciutats veïnes, vull dir, els conys, les dones, les cares… I potser a poc a poc les dones de tot el món. Després he consirat: carallot, mai no en donaràs l’abast… I potser ja n’estàs fins més amunt, com qui diu, guarit, gairebé guarit, a frec de guariment…

I potser se n’atipen ells, els gurrípies. Sembla que ja els comença de pujar la mosca al nas. Neguitosos, rudes, bròfecs, trencats, un bri escanyats, com aquell qui diu. Em fa l’efecte que si no els trobava prest algú, qui fos, em sembla que començarien d’acusar’m que, assenyaladament, que tenien raó de bell inici, que tot era un estratagema oblic meu per tal de rabejar’m en la devastadora passió que tinc. I, la ràbia, ja els veus, em pelaven allí mateix; no, abans em farien patir molt, és llur estil, s’hi xalen, això és la porta ferma i tibant, fer mal a la pobra gent com el tit, tan bon noiet com sóc… M’escorxaven, de la pitjor manera, o de la millor sota llur punt de vista, lentament, tireta a tireta, a pleret, a la xinesa, subtils…? Subtils i alhora barroers, com lligar-ho?, tornem-hi…

Els triaré una dona. Qualsevol. Una dona o altra. La qüestió que tinguin la teca sucosa que com gossos rabiüts volen que els llenci. No, qualsevol dona no. No cal fer malbé un bon cony. Dóna gust de passejar i veure bons conys pel camí… Ara n’estic enfitadet, mes d’ací uns dies de dejú, veuràs… Els en trobaré una que se li vegi pel cony malmès que ja es vol morir… Li faré aquesta favor… I a mi… I a la ciutat… Tothom tan agraït! Sóc així de generós… Ei, i àdhuc beneficiaré l’assassina — l’assassineta, hum, en deu tindre un de meravellós, més gerd encara — ardit, i tanmateix mal·leable, com se’n diu, vivaç… Qualque dia, de bolla, quan tot l’enrenou ja és enfonsat, me la trobaré — quina joia no me n’haig d’endur…! Assaborint-ne el cony defès, com qui diu, veient-li la cara esculpida per la densa voluntat — estatuesca, deessa a la proa, desconfint els elements… Quin cony més bel·luí, potent, valent; un pèl agre, salat…! Mes quin cony! Déumeu, el santgreal dels conys. Ja me n’esmol els ullals, vull dir, me’n llep els bigots, en amaniment de l’avinentesa, més: l’esdeveniment; millor: ja en consult als tractats més gruixuts de les universitats més atapeïdes els volums més eminents que en disserten un no-dir; entre tanta d’espurnejant ciència, capllevant, com si em feien l’aleta pampallugosa, tan atraients! — enraonem de l’únic cony! I jo dient: ara hi vinc, ara hi vinc! Per totes les vastes catedrals, biblioteques, de les universitats alemanyes, mallorquines, d’ontocom, monumentalment arrecerades rere els cabalosos, amplíssims, calms rius de l’Europa Central, de l’altra; tan energètic encara, després d’un altre lustre, o més; ja tinc programa per a l’esdevenidor, no fotem… I tot de sobte, què…? Encara sóc viu i, heus-te’l, manel!, entre els conys innombrables qui caminen pel carrer, ella, el seu, el seu, el cony!

I tant. Mes de moment… No. Triarem un cony pansit, eixutot, caduc, desanimat, esgrunat, esgranívol, sens esme, frèvol, trenquívol, plorem-hi, el veus i dius: malament rai, suïcidari… Suïcidari, palès, finim-hi, catacroc, pel bé de totdéu, i és clar.

Car… Una mica fartet de conys, ara com ara. Potser m’emmedallaran. Segur. Fanfàrries, com se’n diu, cascàrries, no, cridòries, alards, ovacions — festasses. Trompetades, pirotècnies. Espetecs, orquestres. Aital servei tan gros estintolant l’ordre públic. Li imposem l’insígnia al mèrit xim-xam, xam-xim, xim-xam… Merdegades rai. Què hi fotrem. La vida. Sí-ves. Pse. Ja ho veurem…

[@more@]
Desactiva els comentaris
23 juny 2005
Pintoret de merda
Filed under: General — heroi hodiern @ 15:41 Edit This

Pintoret de merda

Vestíbuls d’hotels de rajoles lluents — hom hi exposa mos quadres, que ara, més madur, més primmirat, de més èxit coronat, pint, circumspecte, amb merda ficta. Adés, anys de jovenesa, els pintava amb merda autèntica. En venia menys, mes a gent més ultrancera i doncs més propagandística. Amb el nom fet, pas a la ficta.

Anava a veure ma mare, a ajudar-la a netejar una mica la botiga, que darrerement la té molt abandonada — és clar que no hi ven gaire, ni vetes ni fils, com aquell qui diu, quan la gent es motoritza i s’eixama cap a les grans superfícies que en diuen — els monstruosos magatzems de foravila. Quan hi arrib no hi ha ningú al taulell tot i que sent remor a la rebotiga — ma mare hi deu feinejar — de fet, per la vidriera en guip adés-i-ara la silueta. De moment, doncs, agaf una bossa i vaig recollint paperots i brutícies i polsegueres del terra, als raconets. Ara fa cap ma mare amb cara de boja, de rere la vidriera de la rebotiga. Duu penjant-li d’un braç el cap escapçat del darrer amant de la meua dona. Un home encantador era, amb cara fosca de gità molt elegant, amb bigotet retallat i llarga cabellera negra.

—Què has fet!

—Si tu no tenies prous collons… — em respon, ni cal dir, fort escarnidorament.

—Pobre home!

—L’he convidat a enraonar, ha vingut tot amatent, li he dit de roplegar’m unes capsetes de per terra, al darrere, i quan s’ha ajupit, engrapava la destral repenjada rere els saquets i li tallava el cap en rodó. Sangota rai.

—Però i el seu cotxe groc d’esports…?

—L’aparcava darrere. Li he dit que no el deixés davant, que no atragués clientes d’aquelles molt festejadores (atretes pel seu físic tan enllepolidor) i qui al capdavall no et compren ni un botó.

—I el cos…?

—Allà n’hi ha un bocí… —digué brandant el cap cap a la rerebotiga i alhora rient com una orada.

—Porta — li diguí, prenent-li el cap del drut escapçat i ficant-lo ràpidament entre les altres brutícies de la bossa que era omplint quan aitan teatralment ella ha fet aparició —. I ara prepara’m un sac ben capaç i un carretó.

—Tu sí que ets un carretó, caguetes!

—Doncs ja l’arrossegaré… No et belluguis. Portaré el cotxe groc fins a l’entrada. Conduiré amb el cap ben cot com ara si qui conduís fos un hom sense cap. O millor: em posaré el seu cap per barret i qui guaiti veurà el seu cap. Això! I en acabat, subtilment, carregarem el cos. I me’ls enduré a estimbar’ls — cotxe, cap, vergonya, cos. Ja tornaré amb patinets: oi que encara en tinc un parell part d’allí darrere…?

No havíem comptat amb els caramellaires. S’atansaren a la porta al moment que arrossegàvem el cos amb un sac de plàstic negre cap a l’entrada i cap al bagul del cotxe groc. Llur cançó et feia vindre tremolins a l’espinada: tant d’un altre món, tant de pel·lícula de por, o de missa de falorniaires…

Vaig pensar acceleradament. Sense el sac, vaig traspassar el cancell…

—Què voleu…? — Em vaig treure tot de vals de la butxaca —. Ací hi teniu invitacions per a l’hotel Cambiasses. Al vestíbul cap a l’esquerra hi tinc una exposició de quadres meravellosos. En podreu triar un que podreu vendre per milers. Llavors, ca?, us ho repartiu. Mes ara aneu-vos-en que al pis de dalt hi tenim malalts.

Amb cares funeràries els sinistres caramellaires al capdarrer foteren el camp.

Conduint cap als balços, com presumeixc amb el cap del mort per comptes del meu! No hi vaig gens de pressa. Si cap dona em veu de fora estant, amb un cotxe d’esports groc, i sobre és clar amb aquell cap tant de mascle, ben mastegat, amb bigotet eixarmador, ja la veig bavejar de carranxes — desitjant que fos al meu costat, remenant de culet. Mai m’he sentit tan admirat.

Una prenyadeta fent autostop. No puc fer-hi re; la salud amb la mà, confii que somrient. Car ca que has mort somrient, com n’Holofernes, com, com es deia aquell, el Joan…?

Dalt a muntanya, solitari m’atur. Guait cap avall. Tenebres d’intricades cingleres ascendeixen com bafs de dracs. Ben a fons hi estavellaré el vehicle, que s’hi encengui com sumptuós infernet de joia sobtada.

Fic el cap (no el meu, el seu) dins el sac. Entre les brutícies, reunió de cos i cap — quines efusives festetes, me n’imagín les xàldigues i els ohs dels focs artificials.

Enlluernat per massa de llum al Sol — opac migdia, doncs, on la sal s’ha fosa a la pell i la sang no té prou força per a dur’m l’energia al cervell.

No les enfurisméssim, forces de la natura. El xaloc durà l’incendi fins a les portes de la merceria. Cada manifestació de l’oratge, figuretes primitives fetes totes de conys. Donetes de molts de conys. Ma mare, la dona, les dones dels veïns, les dones de les finestres, les de les portes, les de les voreres… Preguéssim perquè cap dels conys no vingui gaire infectat, no tregui dimonis qui comencin d’arranar caps a tort i a dret amb esmolades simitarres.

Rere la crina no volem endevinar la dona. Llencem ja aquell cos massa enigmàtic. A les palpentes, estimbéssim el cotxe (despesega joguina) amb els dos bocins de mort a dins.

El Sol és lluna. Culet.

Culets, culets pertot. No desenfosqueixis l’eclipsi de la lunar beutat de la deessa aparent; dejús l’amagatall dels cabells, no en desencrueleixis l’enderiat deler.

El reocupant em vol fer fora. Fora del raconet de la bona vista.

Lluit per veure encara el cul de la dona del veí. Culet rodonet, llunàtic, llepoliós.

Bombolles de pluja als tolls. Bombolles d’estricnines als trulls. Sóc n’Èdip Orb, tornant del crim. A l’aigua encrocada se m’hi eslleneguen les lleganyes.

Amb què altre ho pintaràs, padellàs amb molsa, amb artells encetats, sinó amb pampallugosa merda…?

[@more@]
Desactiva els comentaris
18 juny 2005
Cap pollós escorcollat (Rimbaud-Vilòbit)
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:48 Edit This






[Amb dits com cames d’homenic, escoseixen les cosidores per selva pollosa de capet de germanet

Vers d’Arthur Rimbaud, anostrat per en Lleó Ferrer i Arxipenka]

Cap pollós solcat per monitoris dits de cosidores

S’arruga el front de l’infant ple d’irritades ones
Que s’estavellen a l’eixam blanc dins somnis vagues…
Se li atansen a l’espona dues dolces minyones
De qui les ungles esmolades relluen com dagues.

Són ses germanes grans qui el menen a la finestra,
Prop l’aire blau que banya els tous de flors que escumen,
I als seus densos cabells on el rou ja es segresta
Llur dits fins, ullprenedors i esveradors s’hi embarumen.

Ara sent el cant de llurs alens esporugueïts
Que envernissen amb llargues mels herbes i rosers,
I que sospirs ensalivats interrompen; els pits
S’aixequen i la llengua al llavi estronca el desig de bes.

Llurs pestanyes sent batre en les fosques sentors mudes
I sent llurs dits elèctrics i delicats si atzufen,
Sota llurs ungles imperials, els polls qui amb menudes
Traques de comiat la indolència grisa li estarrufen.

A poc a poc l’empioca la mandra espessa,
Deliri cacofònic d’instrument mal reglat;
Com li fa l’efecte que les carícies perden pressa
Alhora li ix i se li estronca l’optat d’haver plorat.




Desactiva els comentaris
21 maig 2005
Corrent cap al no-re
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:06 Edit This

Corrent cap al no-re

El dia abans havia arribat a Lleida, on mos pares, flequers, encara em tenien assegurat a la Clínica de l’Aliança. Hi havia vingut amb mal de queixals — dos queixals, justament els dos de més cap endavant part de dalt de la ferramenta, aquells que toquen part de dreta i esquerra a llurs sengles ullals o canines. Si em guaitava al mirall, me’ls albirava ambdós una mica boixats — corcats, oi…? — i em feien un mal de caldéu, de debò.

Llavors, el dentista de guàrdia a la clínica, el doctor Clodomir, féu veure que el meu nom no li deia res i que, de conèixer’m, ni molla. “Iu Oblit…? Vol passar…?”

Aquells jorns, nogensmenys, jo era gairebé famós — un autèntic prohom entre l’esbart exquisit de lleidatans si fa no fa il·lustrats, llegits o educadets — el més anomenat entre els autors locals contemporanis: amb tota una peça d’èxit a un teatre cèntric de Barcelona, un premi gros de novel·la tot just embutxacat, dues xerrades recents a la televisió… — àdhuc amb el meu nom bo i batejant ja aleshores un dels carrers de la ciutat — cabalment un a la barriada de Pardinyes, on sóc nat — si doncs no hagués estat a última hora per la dissortada intervenció de mon germà, qui aleshores era un dels membres més escoltats de la junta de veïns, i al capdavall els en desdigué, tot bloquejant la proposta en fer’ls veure que allò era una carrinclonada que jo, amb el meu caràcter ferreny i rebec, no acceptaria mai i que s’esperessin que, aitantost de sabre’n l’intent, me’ls en riuria ben de valent en cap molt sarcàstic article a la premsa local — i això si, escardalencament rai, no els bescantava enfilat al capdamunt més cridaner de qualsevol apartat humorístic que aleshores hi hagués a cap dels “nostres nostrats mitjans de comunicació per les entranyables ones electromagnètiques servats ans trasmesos” (mon germà és poeta, i doncs, un insigne envejós)…

Tant se val. Quan fui assegut a la cadira, part dessota el projector que m’enlluernava i em bleïa la pell de calba, parpelles i front — i el doctor Clodomir, un home molt polit, això sí, m’havia demanat quin era el tap — i jo li havia contestat que aquells dos queixals que no em jaquien viure i, doncs, que ja me’ls podia llevar sense més contemplacions… — on jo esperava, és clar, i amb un mig somriure, que em contradís… — com hauria qualsevol destista mig comcal al món — ell, en canvi, lacònic, em féu badar ben ampla la boca (em creia que per a fer-hi un cop d’ull) i, ja, amb un parell de punxadetes ràpides i llavors tot seguit dos cops de tenalles, sense haver dit res més, m’havia adormides les genives i fets aquests dos molt terribles forats!… I només, ah llas o pallàs jovenet de mi, amb trenta anyets acabats de fer!

Ara, bones paraules, ell, rai. Feta la malifeta, m’oferia que m’esbaldís la boca sangosa amb aquell líquid de desfila aitan pungent, em feia torcar amb la tovalloleta, àdhuc engegava envers meu un ventiladoret. Jo m’havia tornat mut, ensems perquè tenia tota la boca balba i perquè de tan estranyat ni ferit no podia dir res. A la mínima insinuació gairebé faceciosa, aquell salvatge aitan ben educat havia anat per feina, i els dos queixals me’ls havia trets sense fer-s’ho tornar a demanar. Feixista rancuniós i anticatalà, així se’m revenjava.

On m’havia anat a fotre, carallot de manguis…? Al cau d’un altre monstre. Com aquell altre sòmines de la pel·lícula “Marathon Man”, no fot…? — la diferència no era pas gaire palesa, només raïa en el fet que el metge dentista, en aquell cas, era hagut torturaire en un camp de concentració de mort d’aquells preparats pels nazis. Canviàvem un nazi alemany antijueu per un feixista aixarnegat anticatalà…

La resta era córrer, i no badar ja pus.

La marató és, en atletisme, aquella correguda aitan llarga — entre els quaranta i cinquanta quilòmetres seguits, em fa l’efecte. Amb els meus dos forats esgarrifosos sempre part davant, jo encara en corc més. M’endins, lluny, en la fosca; m’enfons en el silenci — opac i subterrani, hi desapareixc. Al cap de quinze anys que no se’n canta ni gall ni gallina, amb una generació escolada, ignota, ignara — tota novella i barrinant-se-les de ferm — ja n’estic, i del tot, oblidat…

Empaitat per bòfies assassines, havia fugit a la babalà fins a Brussel·les; hi començava d’escombriare, pujava a jardiner de parc, m’instal·lava finalment — aviadet doncs amb prou per a comprar’m els queixals postissos i tot — de bibliotecari privat d’un ric vidu noruec.

Al cap de dos anys, m’he mullerat amb una anglesa, a la qual he fets cinc petits — tres nens, dues xiquetes. Alhora, sense guanyar enllà d’un mal ral per article (signats amb nom de mentides) (confegits només per amor a l’enyor de l’antanyasses artístic), en tramet un setmanalment al Guaitajorns Ilerdenc — tímid, tebi paperot. Els escric exclusivament d’esports internacionals. Les gestes dels grans esprinters… Els rugbistes rumbistes… Els riscs rabents dels biciclistes, llurs tendrums alegres encimant cims… Els melics llepissosos dels halteròfils nans… Les lloses sentides girientorn de les llúpies als genolls dels handbolistes… Els arrauxats xarxaires, tot fotent-ho de bot i bolei… En acabat, pel que fa a la sèrie de grans corredors maratonians que m’empesc tot sol, reb el guardó molt entranyívol de tres o quatre lletres al director que, a la secció Bústia Per A Totdéu, em vanten qui-sap-lo.

Entre els corredors maratonians qui jaquien marcada llur emprempta indelívola al món esportiu, m’hi afegia jo mateix, amb el meu nom de veritat — única glòria local, concessió al públic lleidatà: “Us en recordeu ara, fills meus, d’aquell juvenil qui s’enduia la marató universal ara fa vint-i-tants d’anys…? Què se’n devia fúmer…? Ah, malaguanyants de nosaltres, qui no sabem pas aprofitar la reserva! Embadalits per les verinoses propagandes de l’enemic!”

La directora del diari m’escriu que em vol conèixer personalment. Li escric, ja gens enigmàtic, que aquest estiu vindré a veure mos pares i faré de totes totes per vindre-la a veure-la i trobar’ns. L’estiu passat, havia facturats la dona i tota la canalla cap a Mànchester — magnífic lloc d’estiueig — havia dit adéu a l’avió que s’enlairava i, de sobte lleuger com una papallona trempada qui trempés com un camell mogut, tornava cap a casa a pelar-me-la sense por ni ais, ni penes ni neguits — esbravadament — i promès, sortós de manguis, a quinze dies de púguer fer allò que a qualsevol hora pus em plagués, de pler allerat — albíxeres!

S’havien escolats deu dels quinze jorns quan, a mig escrit de maratonià inexistent altre que a mon magí, sentia trucar a la porta de baix; espiava secretament per l’espiell segur que aitampoc aquell camí no anava pas a obrir ni dir res, i tanmateix veia qui era. Em posava els calçotes, car aquells jorns de llibertat els passava sencers de pèl de pèl, i badava doncs la porta.

—Ivy Oblivion! — em diu ella, amb massa de familiaritat. Per fer folga sempre em diu en anglès. Em troba no solament còmic com a persona (un fracàs d’escriptor seriós girat cap al ridícul i carrincló esportiu, i sobre gens remunerat) sinó així mateix de nom.

—Maybelle, you devil! Come in! — que responc, mig trempant d’instint.

L’amiga de la dona venia de Mànchester. Bon intercanvi. “Què fas”, doncs li dic. Em diu: “Vinc a veure els museus d’En Bruegel, el més diví!” Li contestava: “Fica-te-m’hi, però t’adverteixc que, perquè tinc aquests quinze jorns de vacances i de tranquil·litat solitària, faig una cura de l’all i de la mongeta i que, pràcticament, no endrap re d’altre, tret de carn de bacó freda, vi negre i pa torradet per a acompanyar’ls — ja te’m pots aesmar, si doncs no ho ensumaves ara mateix i tot, si sóc, ah, llas, d’allò que se’n diu no gens sociable, esdevenint com esdevenia darrerament, personificat com aquell qui diu, d’allò més, el llegendari home-baf/home-pet, l’home qui put mateix.”

“L’home del nas, també; almenys l’home del nas d’en Peret, d’en peret-de-baix, assenyaladament.” Em respon, riallera, distesa i nogensmenys expectant, atès que sap per experiència que, patidor de mena qui sóc amb la canalla part de pels voltants — tota la meua espontaneïtat s’estavella i ultranafra a les filferrades eriçades de l’aprensió més pusil·lànime — mes, estort de la càrrega, cal reconèixer que esdevinc efervescent i àdhuc descordadament bocamoll; i reprèn: “Ja veig prou per on apuntes, o, millor dit, per on t’apunta — ha! — en situació permanent de delicte flagrant… Ara, que cal plegar’s a l’evidència que allò estrany fóra el contrari, més que més que la llista de plats sencera: alls, mongetes, xicots esquerps de les solituds tranquil·les…, tot em put a afrodisíacs d’aquells potents de debonet — apa, tira, tirà inexorable de l’espardenya descordada, no et faços el garneu ni sigos gasiu, i obre’m els braços i ensenya’m la casa.”

De tornada esbufegosa de la boja cavalcada, amb selles flamejants, pels prats sense horitzons de l’orgasme, li acaronava les galtes molsudes de part de baix, dementre que amb la seua llengua dròpola jugava amb mon atzeb i mes cassanelles balmades, quan les imatges de la meua primera joventut, entre els fotògrafs, bo i essent declarat campió de la marató, m’envaïren de cop-descuit, i m’aixequí d’una revolada i comencí d’exercitar’m amb vigoria astoradora.

Ella m’aplaudia desmenjadament, enjogassada, alhora que es ventava el nas, car jo hi anava com aquell qui diu a reacció. Tot d’una, als meus quaranta-cinc anys, em veia prou fort per a tornar — per a tornar-hi — per a tornar. Esventat de bòlit per aquells camps a través on el pagerol et diu de capdecony i alhora aixeca el porró a xerricar-hi amb goig, i llavors fot mos a l’entrepà pensant-se que et fa dentetes, i que aitan prim ets a les portes de la puta mort.

Cardaríem encara de valentet, això rai — li confiava — i correria en corregudes populars on hauria de fer-hi molt bon paper — el primer amb escreix entre els sèniors, no et fot! — a la fama doncs no pas per l’escriure (tasca inservible, activitat estronquívola, curullament inassolible, elevació totjorns nàquissa), ans pel córrer — sempre amb una línia molt humil d’arribada! — i, allavòrens, a l’any just, tracatrac, tornava a Lleida, amb una nova personalitat doncs moderadament reeixida… Un nom nou, just encetat — el pseudònim més modestament celebrat. Renascut, capllevant amb prou feines, ah, el plaer; prou en tinc prou. I amb la directora (li dic) ens entenem força civilitzadament, és clar. Li dic qui sóc: el llarg pedigrí; les múltiples facetes… Moderadament enlluernada, m’ha encarregat doncs que m’encarregui de part de la secció d’esports (me’n dec entendre tant — l’internacional, ara, la de les copes amb cara i ulls), oimés (per la ràbia llongament covada que duc) de part de la secció de crims de sang (abans no tòcon l’aspecte judiciari, molt més enutjós) i, sobretot, com a favor que, a tornajornals (encara em paga exactament — tant valc — zero!), m’altreja, el departament d’òbits, incloses les participacions de mort aquelles aitan conspícuament emmarcades de negre i amb una creu torta per barret.

Anys que aquí t’esperava. Hò, m’hi veia…!

—A defanged vampire, what a riot! — respon na Maybelle si li dic l’historieta cabasseta del dentista botifler, i doncs antiescriptor catalònic —. Quina riota, un vampir sense ullals!

Hum. Perdre els queixals i els collons alhora — quines agosarades transposicions, aqueixa minyona.

Nogensmenys gens cohibit, dic el futur passat. S’escaigué per força que al capdarrer el doctor Clodomir l’espitxà. Doncs bé, guaiteu la meua acomplerta, somnolent, molt satisfactòria arribada. Maleït anticatalà, quina demostració general, delectívola d’allò pus, tu! — t’havia jurat que ja ho trobaríem, i, doncs, com ho trobem! — ací ho tens, amb el cul botifler enlaire davant els ulls de tothom i àdhuc, especialment, irrectifiquívola, els molt — molt eterns — de la mort!

Malhaja, a tall de feixista i d’aixarnegat i encastelladrit, com amb escreix li escauria i convindria, a tota paraula que li acabés en una consonant, jo te me li afegia una fastigosa “o” — a tota altra que ho fes en vocal, plantifiquem-li’n aquella síl·laba tan esgarrifosament repugnant típica d’ells, la cacofònica “no” terminal — i així, és clar, quin bunyol…! — vet ací doncs com havia d’aparèixer el seu obituari, pagat pels qui n’anaven a heretar i al capdavall, pel que feia a l’escrit, segurament aitant se’ls n’havia de fotre una carallotada com una altra:

“Elo Senyoro Simforóso Clodomiro ino Baldomàno, metgeno dentistano, hano pujato ano lano glòriano delo pareno, reconfortato pelso santso sagramentso ino unano grano berrugano alo naso queno deno sobteno jano nono lino feiano méso malo…”

I així anar fent — amb aquell seu castelladre, ecs, de caragirat que jo li atribuïa, encara desdentegadament rancuniós, com li pertocava, amb totes les de la llei.

Dementre que, amb tot un ensalivament profús de detalls estaquirots, li contava aqueix projecte capsigrany, l’amiga de la meua dona s’adormí amb llàgrimes als ulls. En petonejar-li les parpelles i les salabroses pestanyes aitan dolçament com sapiguí, esclatà a plors sordets i escalfabraguetes. L’abraçava doncs: “Videta, què tens…?”

Aleshores ella obrí els ulls molt oberts, magníficament rentats, enamoradors, i em revelava, adorívolament, que: “Fa vint anys, quan festejàvem, el meu home d’ara i jo, agafàvem sovint la moto i fèiem cap a la voreta del riu (el Mersey). A l’herbei que encatifava la verneda, ens hi ajèiem i, com tantes d’altres parelles de jovent de per arreu, ens grapejàvem i fèiem la feina. Un migdia brúfol, dementre que ell adeleradament em manxava part damunt, vaig albirar qualcú qui ens espiava. Fiu un crit d’esglai i el meu home (mon al·lot allavòrens) s’esvalotà tot. Tot i que palesament no era atleta corredor, l’espieta, un marrec qui amb prou feines si s’esquitllava de la barbamequesa, arrencà a córrer fort, com ara molt burxat pel meu dit assenyalaire. El meu home, qui ni aleshores no era ni, ulteriorment, jamai no fou dentista, sinó soldat (llavors lloctinent, ara tinent coronel), roplegà d’esme un roc cantellut, empaità el fugitiu, atenyé la cresta pedregosa d’una protuberància del terreny, i, així avantatjosament, tirà el roc amb tota l’embranzida que hi fou capaç de ficar… El bordegàs, encertat a l’occípit, s’esbaldregà. El meu home roplegà una altra pedra i s’atansà amb força miraments al caigut, el qual no es bellugà pus… Quan jo me li reunia, el meu home em demanava: Què fem…? Del trep al cap de l’escolà pecaire colpit pel llamp, se n’escolava una sangota molt espessa i fosca, negra, lluent, lenta, constant, com un forc molt llargarut de sangoneres lligades a tall de botifarres — tot i que servava els ulls oberts i semblava mort, respirava — respirava feixugament, belleu allò que en diuen una ranera, no ho sé… Em pujava una basca que m’atuïa; em doblegava a perbocar. El meu home encara s’esverava més; agafava, pengim-penjam, el pobre esgalabrat i, patatxap, me l’abocava al riu… No vull escatir quin peixot de la mar d’Irlanda no en va rostar en acabat aquell nou trenc esberlívolament esvorellat — aquell forat de més, malestatjosament descol·locat pel crani altrament virginal del jovencell… Mes la qüestió, com et pots imaginar, mai no ha aturada de ratar’ns el cervell, ni al meu home ni a mi. En canvi, tot comptat i debatut, prou pots, saps què…? Tu, rai, tu rai.”

“Lloa’t sia déu, què m’haig d’estimar més…? On vaig a parar, dona. Tu mateixa! Dos foradets gairebé cosmètics a la meua calavera tronada. Buf!” — desdenyava jo, espantat.

L’estrenyí fortet; el refrec recíproc dels tendrums desvetllava, efímeres, guspires d’afecte sincer. Amollí, sense sàpiguer gaire part d’on m’embrancava, en un mormol rogallós: “Arribaré, si mai arrib, entre els ben darrers.”

Em respongué, a ruflets, entre l’esforç de l’estreta carnal: “Així m’agrada,
home.”

Li volia afegir, metafòric, profund, que em jaquís per verd, però de seguida tinguí por que, automàtica, no em contestés que de més verdes en maduraven, és clar.

Xst; muts, treballàvem, vull dir, capficats, tascaexcloents, dedicats, manxàvem — com al Reus i al Cambrils i al Valls, del no anar-hi mai més a guanyar-hi corregudetes de festa major… No fos cas que t’encertessin amb cap tret al clatell…

En acabat, ja no n’enraonàrem pus… Queia el matí…

[@more@]
Desactiva els comentaris
18 maig 2005
Nit d’opi
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:47 Edit This

Nit d’opi

S’atansà n’Iu Oblit al taulell dels bons consells. Els mecànics qui atenien l’humil gernació eren amables i per xò n’Iu gosà adreçar-se’ls. Aixecà dues eines antigues — estava tan content de saber’n l’utilització. Diu: “Oi, vós, que això serveix per a asclar osquetes ben rodonetes a les llaunes, i això altre per a febrir petites superfícies de metalls en llocs molt amagats, com ara si dèiem cromats en indrets molt retirats entre ferrets de maquinària…?”

Acaronà n’Iu les eines. En vantà, extasiat, les formes oldanes. Digué: “En acabat de tres cents anys pel cap baix que deuen tindre, i encara se serven tan xiroies, cavà…? És admirívol!”

I se n’anà cap al taller a veure si en trobava cap altra. Li feia tanta d’il·lusió cercar i escorcollar entre els antics atifells… Ni els llibres abans, quan era jove, potser no li n’havien feta aitanta.

Es demanava si li ho feia l’ombrel·la. Ara es passejava pertot arreu amb una ombrel·la sempre oberta. Així, si feia Sol, mercès a l’ombrel·la, se’n resguardava, i si ploia així mateix se n’aixoplugava. Però l’ombrel·la de seda caqui li havia oberts els ulls pel que feia al servei que verament prestaven al públic els vells ormeigs — car aquella era una ombrel·la de l’any de la picor que n’Iu havia recobrada d’un munt de remotes escombraries. L’havia duta a reparar al garatge dels amables mecànics i allí hi havia descoberts aitants de meravellosos vell arreus.

De més a més, portar tothora l’ombrel·la amunt, com elefant de molt d’urc, de trompa tostemps trempada, li havia enfortit l’índex (i els altres ditets) i musculat el tènar, d’on que avui com avui fos molt millor masturbaire de casolanes odalisques… S’havia fet qualque pistrinc i tot, així — tenia fama de sàpiguer fènyer aitan com calgués — i pus i tot, de propineta — i eren sempre les dones — vídues i bubianeses amb certs cabals — qui al capdavall ja demanaven que, uf, i que prou.

N’Iu aquells dies vivia ric i ple — ric dels rals de les puretes satisfetes, ple del descobriment continu de noves esme-robaires eines — ah, llur beutat — ah, l’enginy de llur efectivitat!

Amb piset i tot (una cambreta, una cuineta), ara podia demostrar a tothom que bon rentador ans netejador no era. I si sabia àdhuc de cuinar! Un coc excel·lent, com aquell qui diu. Perfecte caramaser — patró de caseta, sense que mai se li fes malbé ni una molleta ni una crosteta. I podia (de content i feliç i acomplert) àdhuc (bo i cuinant) fer malabarismes amb ous i pilotetes de xixines — i mai no n’escarxava ni se li n’esquerdava cap.

Totes les veïnes, i la canalleta de les veïnes, el trobaven d’allò pus atractiu. Se li atansaven que els fes feinetes, i ell encara agraït de fer-les. I mai no volia cobrar’ls res. Ara, havia de vigilar, car, si mai el tenien arraconadet i solet, lluny dels ulls dels altres, aitant la canalleta com les casades del carrer no pensaven sinó a grapejar’l — de seguida li embotien les mans a la carranxa a tocar-li el pipinet i els qui davall (bé que no gaire) si fa no fa li penjaven. Fins al punt que sovint els ous li feien per les nits aitant de mal que no podia ni dormir.

Havia sentit a dir (i ho havia llegit milions de camins, fins i tot allí, en allò on un oncle Oms seu, per facècia anomenat en Xèrloc, contava, en unes seues memòries lleixades a la família, els seus deductius esbrinaments perdut per l’Àfrica colonial d’ara deu fotre què ho sé jo — i llegit és clar en els manuals botànics: papaveràcies, no fa? — hò, i cascalls, i els delicats talls que cal fer als glaucs collonets, i llur llet llagrimejant-hi llavors, i la sublimació, i el coure’n o bullir’n el romanents al cul de la pipa…), sí, sabia doncs, n’Iu Oblit i Oms, que un remei molt bo per a l’insomni era l’opi — i, home, quina casualitat que, cercant-cercant il·lusionadament entre els amuntecs d’eines descartades en aquell garatge tan barroc i estès, entrés per una porteta, pensant que no fos cap canfelip, i s’hi trobés un recambró per a fumaires d’opi. Ah, que content — totes li ponien, a n’Iu, aquell dies, com dic.

Aquell primer dia trobà una màrfega buida, s’hi ajegué i ensumà (sense ni pipar gens) la flaire adormidora. I a la nit dormí com un hom diu que dormen els angelets.

Ara que fumava opi i portava ombrel·la, les dones com dic sempre li deien que fes, que fes. Dolçament aquiescents. Fins i tot les dones de casa bona i prou boniques i ben quillades, i amb faldilles i brusetes a la moda. Deien totes a l’uníson: yes! I llurs ulls eren humits, com llurs conys en devien ésser — i enjorn ho comprovava i havia fet sest — quan juntets es trobaven davall els pontets, o festejaven romànticament repenjadets a les baranes del pont damunt el riu, o els fluixejaven els genolls a l’ampit del parapet de damunt la vall, o s’havien d’asseure rere les balustrades dels jardins municipals, guardats tostemps per l’ombrel·la dels raigs llunàtics, i ell els demanava si es deixarien massatjar d’arròs “lo clitorís”. I, com dic, elles rucs totes que: i tant! Indefectiblement.

De vegades, brollant de la foscors, rere les brèndoles de les baranes semblaven sorgir-hi caps de lleons o de cans qui maldaven, rugents, per mossegar qui en fos darrere, cobert per ombrel·la o no, delerosos de teca: de nas, de coll, d’ull, de cap sencer. I n’Iu reculava d’esme.

Després, a l’hora de la cuita o cocció — abans del conypelament o massatge, o en acabat (massatge sempre i prou, car feia n’Iu trenta-tres anys que, allò de trempar, gens) — n’Iu de camins havia de lluitar amb les feres qui de l’olla n’eixien a espatllar-li el tec amb què volia premiar qualque veïna amb l’home de viatge, potser.

Ficaves el ratolí al got amb la resta de la densa sopa i (tot i que et pensaves d’haver-lo cuit força, encara provava d’ésser viu), fotia el ratolí un bot del got i, tot lluent d’oli, negrós, se t’esquitllava lluny d’abast — i ara doncs les feinades teues per a tornar’l a encabir al got, que te’l poguessis menjar tu o la teua atònita invitada. “Noi, i tan bon cuiner que tothom et feia!”

“Ves!” — en un muscleig una mica avergonyit.

I anaves a recobrar’l, o almenys a fotre-li barrada per a estamordir’l i poder’l aleshores tornar a encabir olla fumosa endins, quan el ratolí, ara que el tenies a toc de trompada, nyac, se’t desumflava com un pet, com un pet de llop, tot polsegós, i es transformava, rere la pols verdosa, en mosca.

Es podia el ratolí bavadís transformar en mosca seca i doncs esdevindre alhora ubic i desaparegut, mesclat entre el moscam i entre d’altres eixams d’insectes. I allavòrens n’Iu sí que se’n veia un bull per a recobrar el tall. La dona potser es neguitejava massa. Menjar sense tall ja era prou dolent; ara, d’afegitó, n’Iu tot nerviós, el massatge clitoro-vaginal perillava de pendre gens lloc, o en tot cas, cas que s’escaigués, perillava d’escaure’s fet a jova, sense inspiració, ni mestria, ni prou mà trencada, ca? I a poc a poc ningú no n’estava content del tot, dels serveis de n’Iu, d’ençà que, fumar, fumava aitant.

N’Òrben, el boquer del barri, frenètic homosexual com tots els carnissers del món, també el va voler llogar — que li la pelés amb la seua tècnica aitan vantada per totes les clientes. I que potser alhora l’hi fiqués part darrere, en bon indret rovelladet. Quan n’Iu li digué que no trempava feia dècades, gràcies a déu, n’Òrben s’esfereí. Per a guanyar-se’l (volguent adobar-li un gam que es creia erradament que devia aclaparar el bon massatgista), aparegué l’endemà a la porta del piset de n’Iu amb un paquet immens embolicat amb paper si fa no fot impermeable de carnisseria. “Guaiteu què us duc!” — exultà n’Òrben. “Trompa d’elefant — re millor per a la trempera en acabat. Mig descongelem-ho i es pot menjar cru i tot!” N’Iu, astorat per tant d’entusiame, es refugià al balcó. S’hi arribà n’Òrben encara més encès. Volgué abraçar-lo i por que li feia, aitan gros i barroer, el carnisser, i un cert fàstic antimariètic, n’Iu d’esme l’esquivà, d’on el pobre n’Òrben, amb l’embranzida que duia, i la nàquissa barrera del cos de n’Iu absent que l’hi barrés, catacrec que caigué daltabaix del balcó. Tremolà la minsa barana de ferro dementre que el gras maeller s’estavellava a la vorera de baix.

S’esbotifarrà allà baix al carrer el dissortat boquer — dels seus arrodonits caires teutons, tediosos, tudables, no en romangué cap que no s’hagués esvinçat. Dalt, l’ull sobirà de n’Iu Oblit i Oms no hi veié, com dic, sinó botifarra esbotifarrada: xixines per a embudellar. Es ficà una altra vegada a dins, i tancà els finestrons.

—Pobre diable — deien per baix les velles —. Era el dimoni. Un patètic pallàs. Ací arribàvem: gràcies a l’angelet de dalt, el dimoni tornava gras, lleig, tou, bavós. On anirem a parar. Si això no és signe de fi de món! I ara és ben mort. S’estovava tant que esdevenia vulnerable, tat…?

I tenien raó, és clar. Tot el veïnatge li era a favor, sortós n’Iu. No havia de témer, doncs, cap mena de denúncia ni de xerroteria maliciosa ni de xarfardeig feixuc, costós i carregós. Ningú no li faria portar els neulers. El gras dimoníac maeller segur que havia volgut enfilar’s fins al piset del pur aimador de dones. I, tant de greix consubstancial, havia relliscat, és clar, i s’esventregava al dur ciment…

Ran d’aqueixa gesta, encara rebé més afecció femenívola. Noves drudes li’n queien com qui plou. A raig. Puretes i bubianeses sobretot. La senyà Pura caigué més enamorada que cap de les altres. L’empaitava, feta tota ungletes i dentetes, llas, mesquí n’Iu, pertot arreu. Molt devota als capellans (i a d’altres fuls adobants i remeiers), el prenia per millor que no cap altra mena de capellà — per santó i tot, d’aquells qui troben que tocar conys és sagrat ans indulgenciós, ben vist per déu, un bon punt de cara a marcar per l’equip de ça-sus el cel.

N’Iu cresqué als ulls del veïnat. Massa sol·licitat. Ara s’amagava de por dies sencers a les fosques. I quan n’eixia, car prou havia de comprar pa (tots els rosegons rosegats al seu raconet fins a l’anorreament), feia veure que tornava de viatge. D’Irlanda, sobretot, on les dones juguen a futbol, i no els homes, massa emasculats, i el joc hi és tan brutal — el gol el fas agafant un cap de dona, ni que encara estigui cargolat al cos, i estrebant-lo (exclusivament per les trenes), l’has de ficar o enfitorar o fotre dins la gàbia plantificada entre els fiters contraris. “A Irlanda”, digué, “s’hi valen totes les monedes, n’hi ha de la Xina, de Mart, d’Albatàrrec, d’arreu: així i tot mai no n’hi ha proutes — tothom gosant messions tothora, per veure qui farà el gol proper.”

Una vella extremunciada qui es deia Maragalla se li atansà aquell vespre: “Deus ser tu, qui t’enduus els infants — ningú ha vists els xiquets — te’ls has amagats on…?”

—De quins xiquets parleu, Maragalla — dels vostres o dels meus…?

—Tant se val, cavà…? Tots som de la família.

N’Iu se li posà tendre. L’abraçà ben estretament, la xaruga cuidava perdre-hi el buf. “Tieta,” li digué, “sabeu què…? A cadascun dels meus retorns, veig que el meu hortet és més ple de cucs. Tot hi és corcat. No aplegaré enguany cap altre mal nap que ja no sigo tot podrit. Voleu dir que els verms no són larves dels infantons morts qui hom hi ha sebollits aprofitant que sóc de viatge…?”

“Quin pensament!” — féu la carcassa, i s’abandonà tot seguit a un repapieig macabre.

Mes és cert que els veïns anaren a l’hort de n’Iu i hi foradaren amb empenta. De la terra violada fum i boira se n’aixecà, i ominosament boira i fum tot ho embolicaven. Els al·lotets duts a menyscapte no aparegueren, per comptes de què, travessant l’enderroc opac, aparegué un gos estrany, hom digué una hiena, farta dels cossos de tots els quòndams jovençans — o belleu només era una guineu qui s’hi havia encauada i qui ara fugia com una exhalació color de flama hostilitzada pel vent.

“Coses rares, collons”, deia totdéu.

Mes n’Iu els desdeia, ho minimitzava: “Hom diria que mai no havíeu vist cagar en finestra.”

Allavòrens una donzella parí. Tothom, sobretot les antigueres desdentegades, tothom li digueren: “Bruixa!” I se l’enduien a cremar, al bell mig de l’hort tot tolt i desbostat de n’Iu. La noia deia: “Refotre, i l’historieta de la verge i el crist…? Per què ells sí, i el meu infantó i jo a la foguera…?” I tothom l’abuixia sobre: “Malviatge, heretgeta!”

N’Iu va veure uns infants qui com cucs botits entraven i eixien pel seu cossi asclat de les escombraries. Diu: “Al meu cossi què hi cerquen…? Sóc pobre com les rates… Per què no recacegen als llurs…?” Mes els infants semblaven ratolins o fures, eixint i cabussant-se a les escombraries. Les ostà, o els ostà: “Foteu el camp, malparits! I les vostres famílies pensant-se que us he mort i cuit i paït! I la pobre verge pagant pels vostres pecats!”

Se sacrificà n’Iu: “Atureu! La prenyava jo…!” I se n’empescà una de nova i bona: “Tots aquests viatges no eren pas a Irlanda, eren a cal metge del poble veí, que com tothom sap, prou és una eminència. M’havia donat tres mesos de vida. La verge (com totes les verges es compadeixen dels moribunds) es compadí de manguis. Digué: fes-me un fill, que sobreviscos en gèrmen al meu ventre, tu. I aqueixa caritat i aqueixa fidelitat, i aqueixa benevolència, castigaríeu…?”

Apagaren esques, i les teies i els tions, només per a escoltar’l. “Mes ara m’ha guarit, l’eminència, i, en acció de regraciament, m’he fet cantant de bluegrass!” — digué n’Iu —. “Si em porteu cap guitarra prou us n’adonareu!”

Mes tots passaren, urbans: “Estalvia’ns-en, ja ens ho creiem!”

Només una altra vella, quan ja era sol, se li atansà. Era una dona nova, potser una espia, una infiltrada. Pretengué no conèixer gaire bé els topants. Volgué fer llegir a n’Iu un mapa dels encontorns. “On és la boca de metro, si li plau, m’ho assenyala…?” — féu la maruana, sibil·linament.

Quan n’Iu volgué pendre el pla per a mostrar-li on queia la cosa, l’inveterada s’aferrà al paper. Se li escapaven els pets, com a antiguera genuïna; ara, tenia una força…!

—Mais bon sang, bon soir, nom d’un chien! — s’escridassà n’Iu Oblit, oblidant-se que ja no era gavatx —. Si doncs no ho deixeu, com collons voleu que us ensenyi com funciona…

Acabaren al llit, com acaben bon tros de les baralletes d’enamorats. N’Iu li pentinà el pentenill amb el seu pentinaconys de xil·la flonja. Ella li petonejà els rocs de la faixa. Llucaren, fullaren, floriren, granaren. I s’adormiren.

Enmig de la fosca nit, n’Iu es desvetllà. No sabia l’hora que era. Es creia que era hora d’amagar’s — o de viatjar. Prengué una tovallola esfilagarsada i fugí fora. Queia neu. A manca d’ombrel·la, tingué la tovallola blanca, ara estesa damunt el seu cap, i la neu damunt s’hi congriava.

S’atansà al desbost de l’hort. No vol perdre sos esplets. Mes què hi roman. Roc damunt roc, i les cendres i els cruanys de la foguera afollada. Perquè té fred, recull una llauna llarga i se l’estampa al pit. Ara, quan cau, la llauna se li esvellega o se li esberla en mil xis que se li claven al pit.

Té fred i sagna amb caramells de sang. Vol tornar a casa, mes la vella l’hi ha botaculat. “I no tornos mai més, fementit! Mira que fugir de nits, i vés a sàpiguer per a boixar-te’n quina!”

Pobre beneit, se li han acabades les estonetes feraces on era macaire i beneït. Obre la boca balba: “No vinc a dir altre que…” Però ha fet tard. Finestrons closos; porta hermèticament tancada; el trucador, còsmic, perdent-se en un torniol infinit.

Veu enllà només un viarany rocós farcit de trencacolls. “Lleu hi vaig,” fa, “abans, només vull dir que ni us viltinc ni en dic cap susany ni us duc cap greuge, ca…?” Cap contesta. “Au, passi-ho bé.”

I se’n va, aquella nit, embegut d’opi, a lloure, com per bassetja anàrquica impel·lit. Part davant de cada casa sent el forrellat que hom prem clos encara amb més revolada. “Tips dels teus cabermòrums, cabàs; i amb les teues cançons ens has morts els cucs de l’orella; arruix!”

Malencònic, sap que enrere jaqueix una postumitat de virulent veredicte. Tothom d’empertostemps ja en dirà lleig. Li reca haver oblidada l’ombrel·la, talismà com qui diu bol·lard del gussi ballarugós de la seua ànima — així d’important. Una tovallola amb sets i tota ratada de cap manera pot comprometre’s a omplir’n el buit. Ah…! Quan amb la virolla es defensava de cada cuc larvàtic qui es desficiava per atacar-li a la bestreta el cos, i cada cuc, descoratjat, en acabat aücava que “no s’hi valia a burxar!”, com mostrava llavors el seu bon tarannà. Trepitjava els més enfellonits perquè no es quedessin incapacitats de cap atac al cor. I llavors, emprant la tija de l’ombrel·la com cap vareta de pontífex, com no predicava als sobrevivents, i sobretot no els esperonava a no ésser mai més novament heretgets — o la garrotada fóra de pronòstic.

Se n’enfita, dels antics bells records de les aventures astrugues dels anys de l’ombrel·la. Ja no el satisfà el dolç enyor. No en té pas prou, quan els efectes de l’opi s’esvaeixen, i la nosa a la gola esdevé més repugnant. Com ara si hi té de través un animaló tot tendre i llefiscós: un ratolí mig cru a la sopa.

“Una cosa et garanteixc: que me la duu flonja…” — xanxeja per a ell tot sol, car re fa molt anys que no el pot pas fer trempar. Solivern, doncs, ulla els voltants. Tot té agalius de risc que t’afetgeguen l’esme.

Per amargs afegitons, surt de sobte de la seua invisible torreta blanca, i armat, el furot de burot qui vigila els termes de la vila: “Ep, em cag en déu, on et penses que vas…?”

Entre d’altres vagues al·lusions, n’Iu, fent-se passar per pagerol més ruc que cap capçana, li diu que ahir anava a tondre (o a capar?) el boc, i per això li embolicava el cap amb aquesta tovallola, quan el boc foté un bot dient que fóra malastrugança i que es capés per comptes ell sol, d’on, precisament, les estisores li queien de punta a un peu, i que per això va ranc.

—Qui, el boc…?

—No; eu.

—Ah, doncs per molts anys, carallot! — i ara el burot se li’n reia com si s’acabava el món, i n’Iu empegueït rai.

Malaguanyada ombrel·la que no tinc (es deia n’Iu Oblit), et fotia, ara que ets a frec d’esclat, un cop part darrere, al coll cremat, que de segur te l’acabava de fer fotre espetegar.

Car l’home maleït era un d’aquells collcremats qui, molta de xerrameca de moment, però que aprés, tot de sobte, els ve la rauxa i sense motiu ni indici, batzac, te la claven. N’Iu es guaitava d’esquitllèbit l’aspra carrabina a les mans sondrollades del burot. “Diqueleu, si voleu, ara que em ve a l’esment — em fa que som vells coneguts, vós, lo colrat, i eu. Que anàem de marrecs al mateix estudi. No us fot…?”

I se li posà de perfil perquè el batlliu picallós el reconegués. “Bevíem i ens nodríem del mateix fat ventall de falòrnies. No recordeu el nom del mestre qui ens fotia tous per menys de res…?”

Es col·locà la tovallola al cap a tall de mocador de cap. “Eh…? Eh…?” L’encoratjà.

I el saig dubtós rosegant tothora un escuradents i rotant vi agre… I fent que no amb el cap amb prou feines lligat al tronc.

“Correu-hi tots! — cridàem, solidaris, quan el mestre volia delir un dels més breus alumnes, una xicotella preferentment, car era fort amic de fer mal als més febles, us en recordeu…? I quan la xiqueta ja era deixalles, no gaire més que interfecta, pol·luint el terra cagarrinós de l’escola de poble de sang i de limfes i dels repulsius envitricolls ventrals, correu-hi, que ens assetja l’enemic! — cridàem — o el torb que ens vol desconfits i sense teules al teulat — o són, encara mills, els monstres vellutats i malquillats qui pugen de l’estaqueta i del canyeret i de la badia dels esbalçats — tots plegats a mitges ressuscitats, i més valdria que alleugerits tots fotéssim lo camp! — d’on l’estorcent anarquia s’establia i qui corria més era el tites de caires assassins, encara arborant el pinzell amb què a estones de lleure on no atupava ningú ens pintava a l’esquena torts fitons on endevinar-hi guixades, reglades, escairades, compassades, gargallades, tapdenassades, palterades, botonades, xinxetades, llapissades, esborrallades, centimetades, encenedorades, agullesdecapades, llibrades, llibretades, tinterades, plomades, mapades, rellotjades, crucifixades, retratades, banderades, sabatades, ullerades, bales.”

“No”, féu el burot, bo i disparant.

El tret tot ho enfosquí. Lentament, com un vast floc de neu, anà caient la tovallola. Ooooh.

[@more@]
Desactiva els comentaris
27 abril 2005
Per pixums explosius trets de polleguera
Filed under: General — heroi hodiern @ 13:18 Edit This

Per pixums explosius trets de polleguera

N’Iu Oblit l’han agafat al soterrani.

Corria a amagar’s perquè l’entrepà anava a esclatar-li enmig de tanta de gent, dalt als carrers atapeïts de la ciutat.

Era un entrepà de carn. La carn l’havien preparada uns quants de presumptes suïcides al piset amagatall on n’Iu Oblit, com a prospectiu, versemblant, suïcida, hom li havia feta fugaç cabuda. Era carn ben afetgegada, barrejada amb pixums explosius: nitroglicerina, em sembla, i àcid estíftic, que encara esclata amb menys provocació d’escalfor. “Qui cogués aquesta carn, pum!” — féu barrila un.

I als carrers ara se n’adonava, n’Iu, que un dels entrepans que portava era un entrepà de suïcida, amb l’explosiu escalfant-se doncs a frec d’espetec. Marededéu, doncs, l’esglai!

No sabia on amagar’s. Tampoc no volia jaquir enfonyat a qualsevol lloc l’entrepà mortridor, no fos cas que en rebentar no s’endugués al pot milers de persones qui no tenien re a fer amb la causa perseguida — fos la que fos.

S’ha embotit al soterrani, perquè davall terra la temperatura per força ha de baixar. S’hauria estimat molt més d’arribar’s fins al piset i tornar a ficar l’entrepà a la nevereta.

Travessava un parc on hi havia rogles berenant, vull dir, s’hi esqueien xeflis i àpats rai, damunt l’herbei assolellat. I canalla corrent amunt i avall. Una prenyada contava una pel·lícula antiga on tots els actors eren primets i nus, vivien en camps on tot hi era cardar. Dos homes discutien d’afers de faldilles. Un havia coneguda la mateixa infermereta dels vaccins qui l’altre ja s’havia feta espetegar. Quan s’atansà roba estesa, els homes es digueren: “parlem en ou,” i n’Iu pensà que “en ou” hom hi parlava quan els qui no coneixien sinó la closca de les paraules no n’entenien el rovell. Així quan un home deia: “Per no noure el bressol anodí, el difunt escaientment púbic engegà un esclafit esmolat, com ara el d’un eixam de calcatrius qui creués el cel”, l’infant què hi comprenia…? No res gaire. Quan és palès que l’home deia que: “per tal de no escaldar més el bressol anodí (és a dir el cony vulgaret de l’infermera adormida), el seu pirulí escaientment adormit així mateix entre els pèls de l’entreforc s’esclafia de riure de tal faisó que àdhuc llagrimes lleteroses li’n queien damunt l’herba púbica alhora que se n’anava corrent devers el rentamans a rentar’s el coet…” Això, si fa no fa, és parlar en ou.

Justament aleshores, com per a corroborar la cosa, tres caces s’esventaren pel cel a tot estrop — ah, la sorollada del brètol ignar — dementre que al sòl eixordat — l’arbre desnonat — encar respirava pau.

N’Iu es digué: “Cap bíped, i menys en formació agressiva prest a cagar bombes de destrucció impaïble, es val cap arbre per claupassat que vingui…”

“Per xò odiem els elefants,” deia un altre dels qui berenaven, “ho destruirien tot, tret que són encara immesurablement pitjors aqueixos altres metàl·lics elefants grisos, carregats de terroritzaire mort, volant en feréstecs triangles sempre fora d’abast de cap pedrada.”

“Meu, teu, seu, nostre, vostre, llur; meu, teu, seu, nostre, vostre, llur…” N’Iu passà mantrint així, i ningú semblà veure’l. Com ara invisible, doncs, sota el vel del seu màgic dir.

Ara els reca als eixelebrats l’acció directa. Dos dels parlaires en ou diuen d’haver agafada qualque malaltia més o menys venèria de part de l’infermereta dels vaccins. “Em cloc a un rebostet de casa i em ploc en llàgrimes. Què els diré ara a mos fills…?”

—Espera’ls al cancell i mostra’ls (i a tot passavolant — qui veuràs alentir’s fins a esdevindre passallanguint) la puta verga claferta de bubes i brians. “La meua verga, adés bitlla tectònic i ara mòmia putrescent…” — recita’ls, i que ton martiritzat mandrí o rovellat mantí donin l’exemple de com no cal ni fresar ni llaurar.

—Vols dir…?

—No; només parlava en ou.

—Ah.

S’atansà un quisso a pixar a la soca. “Ara som quitis; tothom qui injecta cal que l’injècton”, la marcolfa se’n devia riure amb el seu púdic riure rere la tauleta amb les xeringuetes i les potingues. Els nuclis esclatats de llurs cèl·lules corrompudes pel víric intrús els pessigollejava sinistrament. S’havien de gratar les escarranxes. La bugada, la nocada, s’esventava empaitant el ca. Ja no calia parlar en ou.

Ara que els enjòndols infants fotien el camp, també n’Iu el foté. Li abellia molt més sentir la gent quan parlaven en ou que no en pla. Com més amfigòric més numinós. Al batibull de mots, a les calderes fervents, s’hi pesca millor — i alguns ja t’ixen cuits i tot.

Pensar en peix i en la llefiscosa, escaguitxosa carn de mort que duia entre les dues llesques tot fou u. Ara, doncs, n’Iu petjà ferm. Com quan anava d’Òscar a Benetússer cada matí per a tornar cada vespre. Cavalcant a pas rabent. Gran corredor, gran corredor.

És clar que de petit sempre tornava masegat i fet malbé. Massa llord, massa malganyat — pel que fos, a estudi hom no l’apreciava gaire — l’ataconava sovint — l’ataconaven, tant mestres com col·legues, mascles i femelles — i els gossos l’abuixien i mossegaven.

Ara se li fon ans desfà l’ànima mentre la carn explosiva se li fon rabent devers un esclat imminent de proporcions infernals.

Amb els egipcians de les caravanes brutes aprengué l’egipcià. Que aigua és panyí i eixerit pistó. S’amagava rere els repunxons, o pujava dalt les branques dels verns quan les egipcianes davallaven a la llera de l’estany a fer-hi la nocada — a rentar-hi brutícies com al noc. Els veia, bruns i lluents, els pits i els culs — els pits si era dalt al vern, els culs si rere el repunxons, o rere els primets braços caiguts dels desmais. Quin cangueli quan un dels roms arribava d’engalipar la gent — de vendre’ls rucs molt autopreats per braus brams per qualque subreptícia fiçança atiats — o fugaçment esponerosos conills, llas, amb la passa — o de bescanviar’ls a malbargany un bitllet gros…, i ara l’home molt gelós (i assassí amb llong raor) el podia sorprendre allí! “Quina ferum de carn tendra que sent!” — ogrós i horrorós rai.

Es faria passar per papagai — recitós d’invisibilitzaires mantres… O per esquelet qui de sobte digués: “Em cag en mos morts, em cag en mos morts!” — i allavòrens, quin daltabaix i quins escarafalls, i com correria tothom — parla d’amfigòric, i de cap-rodós, pobrissonets egipcians!

Ara, n’Iu, quins xumensos de goig quan en pispava, de cap egipciana, el xumí — el xumí, que és el cony que els xumaries. Cremava com fènix — fènix, qui és un ocell molt catalònic, abillat amb flamíger plomatge de senyera.

Féu veure que roplegava juliverts, timonets, alls d’ós, i s’anava esquitllant lluny de llur presència, aitan inconspicu com sabés. Tots els qui berenaven vora el relluent panyí de l’estany cregueren que se n’hi anava a cagar. No pas que se n’hi anés a rentar els cabells, d’on la caspa, com creien els egipcians, fos llavors fresa de fres — ous nous de peix amb què enriquir l’estanyol. Ells li guaitaven reguinyencs els culcosits — es maliciaven que a qualsevol instant no li passés pel cap de descosir-se’n cap i fotre’s en canvi a cagar allí mateix.

Alfarrassen que amb ell tot ve de mal borràs. “No, no hi tinc cap admiratriu ni una. Mai no n’he tinguda cap aumon. Si ara caic rodó de cap tret traïdorenc de bòfia franctirador, hi respon exultant el chor catalònic: “Prou podem, ja tocava definitiu pirandó!” I l’egipcià: “Tira peixet!” I ni em sebolleixen, em donen de nodriment als taurons de la bassa. Renat tauró menjaire de totes les recançoses rèmores. Mes no, poca broma. Car al capdavall quina tristor, jo qui per servitud molt humil d’estil·licidi m’he jaquit, per exemple, pixar damunt per cada egipciana qui passés a fer-ho rere els matolls. Me n’he beguts riuets i riuets, aprés que s’aclofaven rere els repunxons i eu encauat, amb la boca oberta, davall la lleixa d’argila…”

Fan: Ecs, quin individu més individu! Tan individu que no pots voldre’l unit amb ningú teu ni de prop ni de lluny.

Igual pensaren els egipcians quan era petit.

I tothom fins ara… “Es veu que només et volen de suïcida, que no serveixes per a res més…”

Son pare, tractorista pistó, qui es casà amb una ex-marcolfa llavors transformada en domèstica en casa bona, sapigué quan es casà que feia un bon afer — la dona amb experiència, qui ho millorés — alhora sap el que és bo i dolent — i que és treballar d’una manera i d’una altra — i què és la vida i com hom se la fa — el tractorista havia treta la rifa. Pobre, i llavors li sortí un fill tan bord.

Tothom l’ha fotut sempre fora del niu. I així i tot viu encara, com ocell exiliat i tanmateix solitàriament supervivent. Es diu: “A tot el fil de l’eternitat, l’espai del temps és un i s’ha acabat, i jo (Iu Oblit) n’he ocupat un bocinet, i aquest bocinet ocupat per mi es diu jo, és diu Iu Oblit, i prou — l’he marcat d’empertostemps — jotfot, i si el meu bocí fos obviat, fos fet desaparèixer, tot el fil se n’anava en orris. Vigileu!”

Ara sap que se li acaba la corda, el seu bocinet de corda relligat pels dos cantons a la corda eterna de l’espai del temps. Si li esclata l’entrepà a la butxaca, ja hi som. Per xò s’ha ficat al soterrani. Cuita-corrents dins la boca del metro a l’altra vorada de parc.

Qui és el gu àrdia ara? Es diu en Sorda Receptes, l’immutable.

Maleït, el tria a ell. S’hi acarnissarà. Dementre que tothom pot passar indemne, a ell qui l’ajuda? Ningú. Soterrani envant, tothom fa veure que ni el veu, mentre en Sorda el desfà a mastegots.

I ara! Això masseja. Quin greuge sobtat no em duu avui, en Sorda? Quin odi salvatge el fa agullar-se’m a mi i prou, i amb tanta de renovellada esquírria…?

Impotent n’Iuet. Tothom fot el camp molt banya-roent envant, ningú no el defensarà mai. Orbs de fresc, s’estanyen i oclueixen els ulls amb l’engrut de l’indiferència — o àdhuc se’ls engresquen amb la salsa picant de l’animadversió — si gosessin, si els fos llegut, encara s’afegirien a atupar’l. Només caldria que algú cridés: lladre! o pedòfil! — mots d’ordre que de cop i volta ja et condonen de tot crim, per bèstia que sigo — t’hi pots llençar a matar’l, tot et serà perdonat — oimés, potser t’altrejaven qualque guardó en acabat.

Pels neguits ratat i rosegat, estic al meu torn ple de rancúnia contra qui m’atura a escorcollar’m. Tot m’ho regira, tot m’ho desbanca. I em maltracta. I no em deixa partir. Renegat intrús ell. Tot i que molt injustament em diu d’intrús a manguis. Què deu ser…?

Massa lleig, probablement. El meu aspecte de metec, de xarnec, d’escrú. Això l’esperonava a endenyar’m.

Podrit malfragmentat; el seu fragment d’humanitat troba el meu malcasador — però mai no em passaria pel cap de casar-m’hi, ecs.

Rebrega l’entrepà, malparit, i que t’esclato a la tarota! Com riuríem!

Diu en Sorda, greu uniformat: “Quan vingui el tren tira-t’hi davall. O el que t’espera fóra molt pitjor. Ens véns balder, fas nosa i un fàstic immens, i no diguéssim pas estèticament — i ja no sabem com ficar’ns-hi per treure’t d’enmig. Fes-te tu mateix eix favoret, cavà…?”

Quan arribava el tren espurnejant i l’armat l’empenyia cap a les rodes, n’Iu se li esquitllava, llambresc, s’esmunyia pel darrer mil·límetre endins de l’obertura d’una porta que es tancava ineluctablement — i, ara que el tren s’enfugia, l’estació esclatava — alhora desprement-se (amb quin terrabastall) l’entrepà fatalment malpremut als dits furients d’en Sorda.

Fi-hu-ú… Per pixums explosius tots plegats trets de polleguera. El tren volant i desmanegant-se, tothom dins amb els pixums explosius al ventre i gisclant esmeperdudament…

Més tard, disfressat pel fum, com un cuc burell i masquerat qui ix del podrimener car què hi té a conrear sinó res, n’Iu caplleva i fimbra enllà de tanta de ruïna. Ara, deseixit, després de serpentejar i desempallegar’s de les esparracades despulles qui l’oprimien, correrà com ratolí esporret al llarg dels buits carrils de ferro.

(copyright by Tiberi Ç. Guix)

[@more@]
Desactiva els comentaris
1 març 2005
O ahir havent sopat
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:42 Edit This

O ahir havent sopat

Quan els meus dos fills, ara ja fets uns homenots, em digueren que, per curiositat, aquell estiu tornarien, en viatge de plaer, a la vila llunyana on havia nascut i de la qual (i del continent sencer, per fer’n millor mesura) havia desertat, encara jove, durant l’agre macabre i aclaparador de la dictadura, de les contorsions marcials, dels sinistres gonfanons rufegosos, convulsius, ara feia més de trenta anys, i em demanaren si els podia atraçar a algun indret especialment picant, si els podia dir d’alguna adreça de lloc escalfador, excitant, em va vindre a l’esment aquell horror de cabaret clandestí, aquella mena de sala de festes amagada, per a gent desesperada qui volien veure, si doncs no viure, l’últim i més degradant, i, sense pensar-m’hi, els en diguí el nom. Per sort, em vaig penedir a temps, i vaig fer veure que n’havia oblidada l’adreça, el nom del carrer i adu el sector de ciutat (“massa trompa anava aquella nit, celebrant una victòria a l’estadi”, els vaig dir, mentint).

En realitat no volia que el trobessin, cas que en encara hi fos, l’indret secret; els vaig dir: “Demaneu-ho a algú qui us sembli que ho sàpigui, i potser us ho dirà…”

Car quina era la gràcia de tot allò?… Cap.

Insistiren que els digués quina mena d’espectacle s’hi feia, i la dona també ho volia saber. Els dic: “És massa trist. L’estriptís que hi feien eren extrem, de darrera extremitat. Es tractava d’una morta reduïda en carbassó voltat de cera… Déu meu. Bocins de lletja carn pudent. Apergaminades, color de merda… Reduïdes per la malaltia, la decrepitud, i hom les anava desembolicant… Mortes reduïdes per la malaltia i la decrepitut, escarransides, raquítiques, gairebé seques, injectades amb qualque líquid momificant, i embotides en grans carbassons balmats, d’un verd molt fosc part defora, ple de macadures i de blaus, i amb focs de corrupció, com si la fruita mateixa no estigués ben preservada del tot, i, sobre, damunt, cobrint-ho tot, una densa capa de cera cendrosa… Awful, the wax, a funereal dark gray, bruised, ashen… (El cap em rodava. Me n’adonava que havia passat al demòtic. Vaig tornar al català.) I aquest era el tètric estripar’s de roba, en un sincopeig de cor esfereït, malbategós, fins que només romania aquella ànima horrorífica… Dos homes sense cara ni mans, vestits totalment de negre, com la resta de l’escenari, de tal manera que ni te n’adonaves que hi eren, anaven depullant la dona, obrien la caixeta, llavors tallaven la cera, l’apartaven… De fet (vaig dir, bo i recordant-me’n), en tinc una, espereu, vull dir, de caixeta; n’havia comprada una, aquella nit…”

Els vaig deixar parats a taula. No gaire tranquils. Vaig pujar a la calaixera de les golfes. Regirí als calaixos. Allí era, entre d’altres records dels meus anys joves. Una caixeta de tres pams i mig, quatre, de plom cromat…

Vaig baixar i s’aixecaren a veure allò que havia dipositat damunt la taula sota el llum del trebol. I aleshores me’n vaig recordar…

Vaig dir: “This reminds me of this awful scene (vaig repetir, i m’esmení), vull dir, això em recordava, i record que la nit que hi vaig ésser al local rònec també me’n recordí, aquella espantosa escena d’aquella obra de teatre on un emmascarat pretenia de desemmascarar un altre emmascarat, i tots els espectadors sabíem que, rere la màscara de l’altre, el desemmascarador només es tornaria a trobar a si mateix… Car… Car a això serem reduïts, això som, encara que féssim veure que caminem pel món, i que ens en riem… Això som, si ens despullem de totes les capes (altrament ben primes i fràgils) de vernís, els vernissos del viure quotidià, els vernissos d’aquella farsa sense solta ni volta del viure per rucades, això, cascú… Cascú un altre bocí molt repugnant de carn a mig podrir.”

Em vaig asseure, desfet.

Els fills em guaitaven com si no hi fos tot. La dona la veies alarmada. Devia pensar: Ja hi tornem a ser. Un altre període de depressió. I ara ja comença d’ésser vell, i el seu cos s’ha migrat qui-sap-lo; ja no ho resistirà. Em digué: “Vés i torna-ho a desar, ja ho guaitarem un altre dia.”

Em vaig aixecar. “No, no cal. Guaitem-ho, vols? Només cal estar una mica preparat… A mi… A mi, em féu tal impressió… Encara me’n vénen els retrunys. Em casca els òrgans pels dedins. Em corseca ans rosega el paltruu. M’ho sent al gras que s’eslleeix i s’esllenega. M’ho sent als integuments de l’ànima, als pulmons…”

Em reveia als estadis, travessant com un fuet l’aire estantís, únic, sest de tots els ulls, com un tauró d’aiguamort, aleta rabent, inequívoc, o un bocí florent de carn bategosa, esbufegadament corrent, heroic, heroic, aplaudit, aplaudit per la gernació, una gernació de morts, tothom als bancs, petites dones mortes, mortes, escarransides, rebregades per la mort-seca, aplaudint un altre mort escarransit, escarransit, un altre mort escarransit, rodant, rodant, rodant-rodant pels vogis de l’estadi, pels vogis de l’estadi, que eternament roden, que eternament, en un mossegar’s de cua, de cua, grotesc…

Havíem reeixit amb la punta d’un ganivet d’obrir la caixeta, llavors, amb cura, de desembolicar l’objecte, d’estòrcer’l dels seus papers fins, i ara havíem tallada la cera tot al llarg, perpendicularment, en un tall dret, gens tremolós, i llavors en separàrem les capes de cera recremada, i aparegué el carbassonot verd foscot, i ara hi tallàrem, amb un altre tall de ganivet ben esmolat, en una línia ben dreta, de dalt a baix, vull dir, damunt el carbassó, a una banda només, i n’anàvem a separar una miqueta les meitats, que per l’escletxa hi aparegués la dona despullada, la morta escarransida…

M’esfondrí. Se n’adonaren, de veure-ho em feia massa mal al cor. I doncs, allò ja no gosàrem obrir-ho del tot. Els diguí què hi havia, què hi devia haver… “Tot això (vaig dir) et duu en realitat al teu futur, al teu destí inexorable… És massa trist, és massa trist…”

Els deia: “Te n’adonaves: tu també érets un bocí de trista, tètrica mort, i de què, de què et valia, de què et valia córrer més…”

Els fills se n’anaren al cine amb cara de preocupats. Llur mare (me’n vaig adonar) els havia fets fugir. “Eixorcament, s’emmelangeix; si l’en fem massa cas s’empitjora.” I ara venia una miqueta a consolar’m.

Vaig guaitar a terra. Hi havia l’ombra fragmentada del llagrimós moribund. Hi havia el seu cap aplanat, mostatxoni, rombal, com una porció de tènia, com un esbocinament de tavella eixuta de garrofa; era un cap boterut, aplanat, negre, parler, garruler, xerraire, el cap d’un papagall esclafat, repetitiu, estès doncs a terra, separat del tot de la taca informe i ondulant, plana, llunyana, del seu cos d’adés.

“És tan fútil de voler escapar les bombes imminents com l’abassegadora mort…”

“Home, què dius?” —Em reptà la dona.— “Ja hi tornem?”

“Els qui en tenen coneixement (joves i tot, com els animats, somrients suïcides qui de camins duen les bombes lligades al cos) saben que escapar al destí és impossible, de totes totes, i que voler-ho fer és ridícul en excés. Se’n riuen, se’n riuen amargament, amargament, dels qui, dels qui grotescament, grotescament ho intentem, ho intentem. Quin esforç irrisori d’empènyer la porta que es bomba, d’empènyer amb totes les forces, com qui no volgués deixar entrar per la porta el torb, l’huracà, la força d’expansió de l’esclat anorreador, l’esclatant confusió del món migtrencat… Migtrencat, com aquell carbassó que s’obre a l’horror, a l’últim horror, a l’horror… Quin esforç irrisori, irrisori de voler empènyer la porta que es bomba inflexible, inflexible cap a tu, a frec d’espetec, d’espetec en mil bocins…”

No hi havia res a fer. La dona s’aixecà. Filustrí que emblava l’objecte, la caixeta amb la seua roent rival a dins. Potser volia dur la doneta terminalment nua a enterrar entre els tarquims podrits de la bassa del fons del bosquet. Que hom la confongués qualque altre jorn de descoberta arqueològica (qui sap a quin astre oblidat) o de renaixença geomètrica (per quins estranys dissenyadors de nocs: banyuts alienígens, metàl·lics, fosforescents, bromosos, riallers, enlluernaires, impensats?) per un tritó nou de molt antiga procedència, per un conill espellat dels anys de la picor, per una ànima arronyacada rebutjada, eixarreïda, recremada, ablamada, calàpet tornat cuir, per les capes del cel… Què ho sabia jo. Em feia molt mal el cap.

[@more@]
S’hi esllangeix en Tiberi Çontiberi Guix
Desactiva els comentaris
22 febrer 2005
Massa caps per a un sol barret
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:34 Edit This

Massa caps per a un sol barret

Això féu n’Iu Moixó un parell d’anys durant la llarga nit del feixisme castelladre… S’imaginà esdevingut novament en Màrius Torres (“llum resplendent per a la lleidatana joventut insatisfeta i idealista durant la nit fosca de la repressió”, en mots si fa no fa de l’insigne Lladonosa).

Tot i que de fet no estava malalt (altrament que malalt de malaltia afectiva pel fet d’ésser un xicot molt sensitiu), n’Iu Moixó tossia com el tísic Màrius, i com ell es retirà, no pas al sanatori, però sí a una masia de la serra de Prades. Allí fou visitat pel seu amic Ot Boc de Biterna, el qual li portà sovint qualque llibre per a llegir. Si romàntic, el llibre, i adobat amb caires misticoides, encara millor.

Quan n’Ot li dugué Els Miserables de n’Hugó, n’Iu no se n’avingué. Aquella història era digna d’ésser viscuda en els somnis de l’ínclit tísic encomanadís.

Tot hi lliga, al llibre, si t’hi fixes bé. Hi tens en Màrius, lloctinent dels rebel·lats, massa delicadament enamorat de na Coseta. A coll-i-be, el bon Valljoan se l’enduu de la barricada, molt nafrat, inconscient, boca de claveguera avall. Per la xarxa repel·lent del clavegueram laberíntic, en Màrius és portat sense adonar-se’n mai de re. Duu una bala encastada a l’esquena. Quan són a punt d’enfonsar’s al fang merdós, en Valljoan troba l’esglaó. Un dels trinxeraires maleïts venuts a la bòfia els obre la reixa…

Llavors en Màrius, “aquell (altre!) jove republicà”, es refà a ca seua. “Dels malsons porprats i vermells dels deliri ascendí al món entenedor dels voltants.” Valljoan porta na Coseta perquè s’hi caso — i amb l’afegitó somrient d’una dot de deunhidoneret.

Tot allò tan sentimental i lamentable rai, però hò i espera’t. Li féu un bot el cor molt català en fer cap a la mort de n’Escublò de Surdís… (en un pou de claveguera — tornem-hi!)…

Tret que amb això n’Iu Moixó caigué en el somieig, com cregué que en Màrius Torres (bard molt admirat, sostenidor music dels fidels ilergets romasos al soterrani vital on s’assaonava la renascuda renaixença que brollaria triomfal tantost els enderrocaires ocupants fossin expulsats d’una puta vegada — ei, i esperant que fos la definitiva — car algun camí havia d’ésser el darrer on les nostres terres tan cobejades pels avariciosos veïns romanguessin ja estortes, i ara doncs ja només existents per a goig dels catalans!) devia caure-hi.

“Hi hagué aquell jovencell, l’eixarmant vescomte d’Escublò, un dels herois del setge de Lleida…”

Setge de Lleida?… Mes quin, malviatge? — es devia demanar, en Màrius, es digué n’Iu. I tornà a veure les destruccions totals de la capital, com els devia haver vists la seua ànima bessona només predecessora de la seua per uns anyets de no re (“Màrius, ara vinc!”)

Dels dies molt gloriosos de la República Independent Catalana de 1641, sobtadament a protectorat borborígmico-borbònic (gavatxoide). Per culpa de l’invasió dels àutries (castelladristes) l’any abans. Els àustries castelladristes repetidament desfets pels catalans estintolats pels borbònics.

Ara, què hi farem. Eixim del foc per a caure a les brases. No podia ésser altre. Els ocupants es valen. “Munta tant, tant munta, el flagell castelladre com l’altre.” Idò, els gavatxoides ocupants no són pas millors.

1644, setge. Lleida als lladres. 1646, un altre setge. 1647, setge nou, destrucció de Lleida…

Fou ací on l’anècdota hugoniana tingué lloc?… Hi ha ací, fent malbé Lleida, l’Escublò aquell, bisbe de Bordeus, almirall de la flota borbònica, i saquejador de Laredo?…

No confon el capdecony descordat d’Hugó el Laredo de les antigues Astúries pel Lerida (morú) de l’antiga Catalònia…? Fotrem goig. Això és tot el que sap aquell capdetrons latíssim. Només cal llegir’n les rucades “hispàniques”. No en toca ni una. I no m’estranyaria que l’únic instant on anomena Lleida la cagui — consirà n’Iu, tot i que sabia que en Màrius, molt més fi, no li passaria pel cap de dir ni paraulotes ni de dubtar de la grandesa dels “clàssics”…

Altrament, potser que… es tractés d’un descendent. Escublons de Surdís en haver a manta. Se’n mor un i pren el relleu (el comandament) un altre. Tots aquells “herois” vivien de matar i de saquejar. Eren “nobles”. Es grataven la butxaca per tal de comprar’s una “comissió”, un títol militar, i llogaven o els “assignaven” un exèrcit, i au, a robar, mortrir, violar, esclavitzar i, en fi, a borbonejar i a castelladrejar els veïns.

L’exemple que en Víctor posa, doncs, fóra (diu n’Iu, si ens volem generosos) un descendent de l’altre, tornant a “ajudar” d’assetjar i fer malbé Lleida novament, el 1707, ara, on ara el borbònics gavatxoides i castelladristes se les heuen amb els catalans pro-àustries — quins embolics — tantes d’excuses per a la destrucció i el robatori!

Hum. O som als setges napoleònics…? O som a l’ara, 1938, destruïts pels feixistes, els alemanys, els marroquins…? — devia rumiar (es dei en Moixó) el magnífic poeta.

Als noms cal pouar-hi, per tal d’extreure’n tot el suc. Als perers plens de peres madures cal bentractar’ls perquè els fruits no càigon i es màcon. A bàsquet cal jugar-hi amb detall i preparació, i dur cada jugada a les darreres conseqüències de l’estratègia ben conjuminada…

Així pensen els historiadors, mes no els poetes, qui ens inspirem en els somnis de les fonts siderals — d’on raja la veritat purgada d’animalitat.

Repassà en Moixó part damunt un llibret que tenia d’en Torres.

1.“Des dels pòrtics del temple d’un déu abandonat…

2.“Del llum d’aquesta terra amarada de plors…

3.“Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!…

4.“Cal creure i esperar la nova arquitectura…

5.“Una ciutat molt llunya, dolça i secreta…”

Era evident que l’heroic poeta havia pensat en les runes de la seua ciutat, i en somiava l’alliberament i la reconstrucció en la pau paradisíaca. Tantdebò, així fos, baldament…

N’Iu Moixó es reféu. Tornava a somiar truites. Brandà el cap perquè les feixugues boires fantàstiques se li deseixissin dels cabells (increïblement llargs per al temps de repressió marcial on era, però és que, a part de malalt, no es deixava veure gaire sinó per l’aviram i la masovera.) Bescanvià volums. Jaquí el primet de l’ètic i fi i recollí el grofollut del pompós i enfadós.

Continuava dient l’Hugó: “Hi havia aquell jove i simpàtic vescomte d’Escublò, un dels herois del setge de Lleida, on hom amb mitges de seda i violins al capdavant [quina carrinclonada d’homosexual carnisser no gaire latent, pus tost declarat!] donà l’assalt. Més tard, d’Escublò, sorprès una nit a ca sa cosina, la duquessa de Surdís, es negà en un llenegall de femta, bo i fugint per la claveguera, on s’havia refugiat esquitllant-se de l’arribada del duc. La Surdís, tantost l’informaren de la mort de l’Escublò, demanà que li portessin les sals d’ensumar, i, ensumant-ensumant, s’oblidà de ploriquejar i tot. Això s’escunça en casos on la merda de l’albelló s’hi barreja. No hi ha amor que valgui, llavors. La pudor l’extingeix. Aquella noia, n’Hero, no vol rentar el cos de Leandre. Na Tisbe es tapa el nas quan veu en Pírame, i, sobre, hi diu: Ecs!”

“Car s’afigura hom traspàs aital?… Si enfonsar’t en sorra vora la mar ja és esfereïdor, què no és si t’enfonses en claveguera?… T’ofegues lentament a l’immundícia… La ranera se t’ennuega amb la pestilència… Pobre Escublò… Re més fastigós que debatre’t a mort sebollit en femta, agonitzes alhora que fangueges… En aquelles tenebres infernals, en aquell llim pudent, el morent ja no sap si esdevé espectre o gripau.”

N’Iu Moixó rebé l’endemà n’Ot Boc de Biterna, qui li portava un altre feixet de llibres. N’Iu féu: “D’aquest obsedit de merda, no em portos res més, si et plau. No pas que no t’ho agraeixi, però estic malalt, ja ho veus, i més em val cosa poètica i fineta que m’elevi.”

Respongué n’Ot recitant, d’un llibre que es tornaria a endur: “La veritat, guaiteu-vos-la: Navarresos, Bascs, Aragonesos, Catalans, tots tenen llurs terres. Per què fotre’n doncs? Per a enriquir’n els prínceps. Monestirs i senyors són el sest [l’objectiu] del pagès. [Em sembla que vol dir que els pagesos només vivim per tal de complaure els rics malparits.] La força és la cara del poder, el dret la creu, i això d’ençà que el poderós atacona el feble. Entre el qui duu l’espasa i el qui mena el carro existeix una llei, el primer article de la qual és que un és l’amo i l’altre el llogat; el infants hi són perquè els manis; les dones perquè et serveixin. No cal discutir. No calen tractes sobre a qui pertany el mas — pertany al més fort, això diuen totes les lleis, i el poble sencer pertany a qui té dret de penjar’t; tot pertany al millor armat…”

—Això també és Hugó, saps? —féu n’Ot—. La Llegenda dels Segles.

—Doncs què vol dir?

—Segurament que bascs, catalans, etc. fotrien millor de no tindre terres. Així els rics malparits no se n’aprofitarien.

—Hum, comunisme, vull dir, sant-simonisme, com en deia en Musset? —féu el jove republicà aquells dies cloc-piu.

—Qui sap. Qui ho entengo, que ho emprengo, si ho vol, i s’hi entretingo, que diu ma padrina Montserrat.

—Saps si parla de cap hiparc?

—Hiparc, en Víctor Hugó, per què?…

—Això somiava anit. Massa empeltat del nyic-nyic gavatx. Grandeur, fa tremolar. Enduus-te’m això. Tot el que és napoleònic put sangassa. No entenc com cap poeta pot vantar aquells criminals. No solament maten pobra gent ja prou putejats per les circumstàncies de la vida, de llur crims tan fastigosos i cruels en fan còmplices els cavalls!

Què devia pensar’n l’ètic Màrius, entre estossecs i ofecs i la por de morir?… Si tingués més llibres d’en Torres!

En anar-se’n amb bicicleta, n’Ot digué que els li cercaria, però que no prometia res. Durant la llarga nit de cendra feixista, els saigs cremaven els llibres catalans. No en deixaven capllevar cap, tret d’alguna oradura eclesiàstica, el Verdaguer malescrit, algun altre rosega-altars inepte i rosegat d’enveja. Per això ens havíem d’acontentar amb els gavatxs — almenys el patuès gavatx s’assembla al per-claríssim idioma català — l’infame castelladre no gens.

Entotsolant-s’hi de ferm. I escandallant-hi. I n’Iu se n’adonà que en Màrius Torres al capdavall havia tinguda certa relació amb l’Hugó. Darrere el llibret molt minso que en tenia hi havia un requadre on l’editor anunciava d’altres cosetes del gran poeta. Entre les quals el trasllat d’un sonet de Musset. A Víctor Hugó, del francès al català.

Pel fet que aquest sonet no hi era entre el recullet, en Moixó cercà a traslladar ell el poema. Això li sortí:

“Cal estimar en aquest baix món moltes de coses
Per tal d’escatir tot plegat què estimem més:
Si les dones, l’oceà, els jocs, els llorers,
Els cavalls [!], les llepolies, el blau, les roses.

“Cal trepitjar unes flors amb prou feines descloses,
Cal plorar a pler i dir adéu fins a mai més…
I així anar fent, fins que te n’adones, després,
Que llavors ja ets vell — i a la font clara et reposes.

“De tots els benifets efímers que tastem
No n’hi ha cap com el vell amic qui ens roman.
Renyits, ens fugírem — l’atzar ara ens vol ensems.

“Ens atansem, encaixem, un somriure gran
Introdueix records dels anys que érem junts,
I ahir és demà, car l’ànima mai s’atura a un punt.”

En acabat, d’un tret de ploma, imaginà en Màrius Torres imaginant l’imatge de n’Hugó. Aquest de baix és el dibuix de n’Iu Moixó. I confià que qualque jorn assenyalat hom trobaria el d’en Màrius, i tot s’enllaçaria d’allò més com cal. Car així devia veure en Màrius en Víctor, es digué n’Iu. Amb tres cares. La noble, amb els bonys excretoris de les altres dues, la del maliciós gnom i la del diabòlic burleta, confoses en una mena de turbant al capdamunt.

Car quants som encara cascú de naltres part de dins?… Manies avials a betzef. I qui doncs hi portem perquè fem i diguem tantes de bestiades?… No ens en sabem estar. Estem fets de les sangs no solament dels naturals pagesos ans dels agressius malparits qui en violaven les dones. Per això som tan malfets.

Per això només la malatia ens angelitza — només… la… malaltia… ens… angelitza… — consirava n’Iu, oblidant-se d’estossegar tot i que per la finestra se n’adonà que, testimoni del seu oblit subversiu, la cabra passava, escarritxant, brandant les barballeres, frunzint l’entrecella, amollant uns esbiecs de censura… Per això tossí ara. I fort.

La masovera, qui nodria les tites, es féu, per a ella mateixa, que no-que no, i tornà a tocar l’ase i, com havia solgut tots aquests dies, tornà a mormolar: “Carallot!”


[@more@]
Desactiva els comentaris
31 gener 2005
El gradual millorament de la raça
Filed under: General — heroi hodiern @ 22:49 Edit This

El gradual millorament de la raça

La seua dona, l’Arsinoe Nàpols, la coneguda periodista, no pas que se l’estimés gaire, a part que li agradava molt [i era famosa per això també (o potser sobretot per això: dumbass Arsinoë, li’n deien internacionalment els envejosets enviats de cadenes enemigues)], a part que li agradés un ou, dic, de festejar i de cardar’s els personatges més mascles de l’història qui es trobava pels seus periples pel món, a part de cardar’s també els més potents dels companys de viatge; vint anys que llur acoblament era rat i en aquests quatre lustrets hom alfarrassava que la dona havia tinguts uns trenta-mil amants; orgies rai, hom hauria poguts escriure’n treta-tres toms pel cap baix, treta-tres toms eixorcs, com eixorca era ella, mercès als déus, eixorca com pregadéus de ponedor o ovopositor obturat, molt senyora així mateix, com altívola pregadéus, tot i que, a diferència del bell insecte, deia prou a frec de devorar cap cap. Ara, això sí, aquest detallet sí que el tenia, sempre, en tornar de qualsevol comesa part de parts remotes, (i com més llarga l’absència més bonic el regalet), li portava, com dic, un regalet.

Ahir, en tornar de la Xina, li donà un gran drac de jade verd amb vetes lletoses, lluentment llis i febrit, magnífic. De seguida, en Tòfol, tot i que no gosà dir-ho, pensà (mòrbid ell, com sempre, implorant les nimfes perquè en paressin el cop), que, posant allò sobre l’escriptori on componia els seus reculls de miniatures, qui sap quin convit no era (allò doncs) per a qualsevol sinistre criminal ombrívol, quan qualsevol nit, ell enfeinat en l’obra molt subtil, el lladre li vingués part darrere, plegués tot de sobte l’estatueta del drac i li partís el crani en mil bocins. Per comptes de què, en Tòfol digué: Mercès, Arsinoe; és tan preciós, sempre he volgut tindre a la vora un drac de la bona sort. I afegí que segur que l’inclouria sovint, d’ençà d’aquell dia venturós, a pler en els seus gargots.

A la nit, al llit, després que l’Arsinoe Nàpols li expliqués alguna de les seues aventures — les que li agradaven més a en Tòfol eren naturalment les de cardar, devers les quals en Tòfol no solament n’era d’allò més indulgent ans l’animava que ella hi indulgís encara més sovint, si així li abellia, car era palès que homes magnífics hi havia pertot arreu sedecs de voler tastar el seu parruf ja gairebé legendari pels cinc continents, i els homes magnífics calia aprofitar’ls, i tremolava d’una joia íntima, en Tòfol, en imaginar’s els immensos matrassos que perforaven els (gens naquis, ai) esfínters de l’Arsinoe, i es confessava que ell, efeminat rai, els hauria volguts tastar si més no amb la punta de la llengüeta o tocar amb els panxellets de dos dits, tot i que mai no hagués gosat en la realitat — l’Arsinoe li contà l’aventura del tigre.

Diu: “Nosaltres que sí tornant de la missió a aquell poblet on fórem testimonis, i ho filmàrem amb tots els ets i uts malgrat els perills, rere arbres d’ampla soca que voltaven l’era amb, a l’horitzó, l’erma carena de la turonada que els vapors comonits pel Solell desdibuixaven, fórem astorats testimonis, dic, del sever dreçatge de les noietes, on les alineaven totes, les quaranta o així, i totes dotze, tretze anys, i subtilment el vell arxicac amb el seu bastonet els esbotzava el telet, dementre que una vella esdentegada li deixuplinava el culet (no al vell, a la noieta) i alhora hom (el pare de cada noieta, crec, o, si això no, cada responsable de rebre pel bé de la cerimònia) es capava en sec amb un sol espetec de dues pedres esmolades, i anàvem doncs tornant amb l’autobuset per les sòlites carreteres i, en creuar un altre llogarret, afluixàrem per tal de baixar i anar a la botiga, quan tot de sobte, encara no havíem baixats del vehicle, i d’un taulell saltà un gat immens, un tigre blanquinós. La por escruixidora, vull dir, l’esglai, i els crits i esgarips, sobretot de nosaltres les dones — una fera ferotge qui se’t tira damunt sense avís… L’Eduard, el conductor, és el primer qui se’n va adonar: “No feu cap paper, al contrari: bona cara. És aregat, no ens farà cap mal; ens vigilen per veure la reacció…” I efectivament, tot vencent l’aversió i la basarda, l’acaronàrem, la bestiota. I els barbàrics pobletans esclataren en aplaudiments. El tigre se’n tornà, la cua entre les cames. Ens convidaren a beure un licor molt fort, les dones lletoses ens donaren de popar, ens volien també regalar noiets perquè els donéssim pel cul, cosa que vam refusar amb tota l’amabilitat perquè no s’ofengués ningú, i ben peixats i satisfets ens preparàrem a fer via. Assegut al volant, l’Eduard digué, a través del torsimany: “Ha estat un plaer. Ens aturarem a veure-us cada camí que passem per ací.” “Promès!” — cridaren ells, ben pagats. I aleshores enfilàrem la carretera. Sòlita carretera. Dic a en Llàtzer: “Roda, noi.” I mentre rodàvem, enregistrant l’adéu càlid dels pobletans, la cara malencònica del tigre, i, part davant, la mateixa carretera de sempre, vaig dir pel micròfon, a la pel·lícula: “Unicitat de les regles de joc; heroicitat de les ànimes…” I oi que s’entén?… Em sembla que ha quedat collonut, per acabar el reportatge: “Arreu de l’univers les mateixes carreteres menant als mateixos indrets, i arreu alhora els mateixos éssers heroics servant estoicament llur destí, guaitant la mort i l’extinció a la cara, amb cara riallera, amb jocs de regles extàtiques, estàtiques, com el traç de les carreteres, sempre el millor camí, sempre el mateix destí, al qual tothom s’atraça indefectiblement…”

Dementre que, després de tanta d’explicació, l’Arsinoe dormia, en Tòfol gargotaire se’n tornà a l’escriptori a admirar-hi el drac. Se’l guaità per tots costats. Quina meravella, i quin gust sublim de dibuixar’l i dibuixar’n tots els caires i facetes i detalls. Llavors se’l guaità fitament als ulls, fins aleshores no hi havia gosat, hi escandallà fins al més pregon, com qui en grata els fons amb les ungles de l’ànima. M’influeix ja el seu esguard, en Tòfol es digué, conscient d’una escalforeta íntima, una altra presència afegida al propi ésser, una ombreta interior molt beneficiosa. I t’agraeixc, li digué, que no trobis que fóra balafi de posseir’m, car cert és que no sóc gaire cosa.

“Altre”, respongué el drac, amb aire benèvol de desdir-l’en, “que un altre heroi atraçant-se decididament per la mateixa ruta. Et mereixes tota la sort del món, i més, amic, company…”

I va veure en Tòfol que dels ulls del drac de jade verd lletós sengles llàgrimes en queien.

Aquell miracle convencé en Tòfol que el millorament gradual de la raça era possible. Se’n tornà al llit, a respirar-hi la flaire de la formosa cardaire, la seua dona, encara més sortós que no mai.

Quan s’adormí somreia. Somiant, hi veia les seues novelles miniatures: les que faria segur l’endemà, tan inspirat, amb les nimfes bonhomioses qui et donen el collar fatídic, com l’Arsinoe, de qui el cor era de jade, de pedra febrideta de collaret — un collaret tanmateix el que li regala benèfic, però, aquest cop; fet (oh, glòria) d’amples, llongues, grasses xil·les enllonganissades, a baules embagadetes, trenta mil pel cap baix, i et prometen (les nimfes facecioses) que et moriràs sense haver d’haver patida cap rosegadora malaltia, màxim regal, i els regales al teu torn dibuixets exquisits d’alcions i nàutils, i carallets pudents (vits del dimoni) i formigues — les ubiqües seues formigues, als seus gargots miniatura, pels escassos entesos tan ben considerats; les formiguetes de qui els poquíssims erudits se’n feien encara creus, les trobaven més característiques, enigmàtiques, encara (salvant les distàncies, no fotem) que no les d’en Dalí mateix, carallots, sense sàpiguer’n l’història. L’història que fa: Na Clítoris: filla d’un mirmidó. Era tan minúscula que en Jou per tal de poder-se-la cardar la retransformà en formiga.

Pel cap baix en formiga. Pel cap alt en cadellet de moixa.

I se somià formiga, fent cua amb totes les gernacions de generacions mai hagudes i per haver, xino-xanet pel mateix caminet fressat, cap a un infinit boirós de sospitada aurora. Hoc. I se somià moix cadell, orb encara, glabre, nu, inhàbil. A les palpentes cercant la traça. Amb esperança d’obrir els ulls qualque jorn clar. Endavantet. Ausades, cap a un infinit boirós de sospitada aurora, doncs. Hoc. A les envistes, potser, del gradual millorament de la raça.

Fi.

(fet i acabat per Nauxer Desquinç.)
(ara, una pseudocontinuació d’aquest conte…ací —- l’episodi marcat 02.03.2005)

[@more@]
Desactiva els comentaris
18 gener 2005
Nicolau Beranui, merdicida
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:20 Edit This

Nicolau Beranui, merdicida

Quan vaig sortir de la presó, el primer que vaig fer va ser anar-me’n cap a casa. Per dissort, o pel que sigui, en pic arribar-hi, què hi veia? Un clot immens. Pres de sanglots, i esbufecs, em guaitava aquell clot que havia estat casa meua i no sabia què fer, ni on posar’m. L’home de l’excavadora no puc dir-li res; de segur que no sap ni la meua llengua. I si li demanava per quin senyor seu feia el sot per als fonaments de la nova casa, ni ho devia sàpiguer. Aquell tros de terra adés meu ara deu pertànyer a qualque ocupant — qualque peix mitjà entre la burocràcia repel·lent.


Em tornen els records malastrucs d’aquella nit on les fiblades sobtades s’emparaven adés del meu peu, adés del meu genoll, adés de flonjors molt adolorides de part de dins — dels lleus, els budells, l’estómac…, i en romania incapacitat, tret que, tot d’una, va aparèixer una cara demoníaca a la finestra, i aleshores, amb la seua rialla muda, tot es convertí en flames… El foc consumia la casa, em vaig desempallegar de tota la roba i em vaig llençar nu i sense un clau finestra avall.

Em van tractar d’incendiari i em foteren a la presó. A qui li passa pel meló de cremar’s la pròpia casa perquè després, sobre, l’hi prenguin?… Si això fos veritat, m’haurien d’haver mès al manicomi, no pas a la garjola.

Tanta de por, déu meu, uns pocs dies abans, quan m’havien morta la dona. Si allò no era intimidació! Dormíem dalt, quan baix vam sentir els sorolls. I jo era com si havia vist el llop: havia perduda la veu. Era incapaç de dir Qui hi ha! Esbufegant ivarçosament d’angoixa, etzibava cops de colze a la dona perquè ella digués Qui hi ha, Qui hi ha. Quan ja ineluctablement pujaven els bòfies.

Com un cavall sicilià, grotescament entraren. Van encendre els llums, es foteren de seguida a regirar-ho tot molt barroerament, obrint calaixos, fent-los espetegar per terra, llençant daltabaix cada objecte, i guitzes rai, a puntades, tot damuntdavall; fent una enorme trencadissa… I amb quin dret?… A poc a poc em tornava la veu… Només sabia quequejar. La dona, ara, però, a ella li agafava més fort, s’havia aixecada, havia presa la mangala. “Amb quin dret!” Cridava, també. “Amb quin dret?”

—On són els papers?… —deien els bòfies bofegats, en estranger.

Vaig veure a la porta del dormitori els meus tres fills. Amples, forts, alts. Ben peixats, suaus, mudats. Tornaven de fora, o se n’anaven ja? Érem tanmateix molt de matinada.

Volia dir’ls: Éreu a casa i no us oposàveu a l’enemic qui ens envaeix? Vull reptar’ls amb molta de fúria, però només sóc capaç de produir un filet de veu que rancament fa: Éreu doncs a casa?… Responen: Sí. I ara ens diuen: Adéu-siau, que se’n van a divertir.

No em cap al cap que ells ens hagin denunciat. En tot cas, és cert que els bòfies no els empudeguen. Els deixen partir com si de res no fos. La dona mentrestant s’ha anada enfurint. Aixeca la mangalota: Osta, osta! — els crida, i els vol treure fora a cops. Hi ha el criminal de sempre, fotent-se-li davant, molt presumit, odiós, eixanguer, grossot, però també ell rep. Allò em dóna una satisfacció íntima que em fa valent i tot. També m’aixec ara, armat amb un llum de la tauleta. Tret que en aquell instant l’ànima em cau a terra. Un petit, escarransit, amb bigotet i ulleres fosques tot i que som a la nit, engabardinat, un falangista, dispara, i em mata la dona allí mateix. S’ha acabat.

Eh?… M’havia quedat tot parat. Va arribar el jutge com si fos a baix mateix. “Matant i sebollint ràpidament el malalt: millor manera de guarir i de tallar d’arrel la malatia”, sentencià, i féu aixecar el cadàver.

L’endemà els meus fills tenien un lloc al ministeri, i un piset escaient per a cadascú a un edifici dependent del govern just encavallant les oficines. I jo portava dol, i els veïns, uns pocs, es compadiren de mi, em digueren: Quin accident més fortuït. I ella, pobrissona, també, no diguis, quina vida més dura, i ja ho veus tu què rep en pagament, i ves, quina cadena... Peudebancades sense cap interès.

Se m’atansà un caporal de la bòfia: “Vosaltres rai, que no us cal anar mai gaire lluny, vivint com viviu amb el cementiri a la vora.”

No vaig sàpiguer què contestar. El cementiri era pel cap baix a tres quilòmetres.

—Clients amicíssims (féu el capellà, també addicte al règim, és clar), per una d’aquelles treves providencials de l’apoptosi, la senyora ha tinguda la sort de lliurar l’ànima abans les vergonyes de l’extrema vellúria no l’empegueísson gaire pus. Permeteu-me’n l’al·legoria que s’adiu tant a la litúrgia i a l’exordi— jotfot, prou tots som cristians, de grat o per força, i sabem tot això què vol dir. Exordi — ere ordi, i ara és cagalló. Tant hi fa. Aquesta és una homilia, o doncs unes exèquies, o els gori-goris, o com se’n digui, en preança als nostres molt vantats escamots de la mort. Malparits i fortets, i sense falses pietats. Tal com cal. Esclaus per la pàtria. I andròmines rai. D’altra banda la senyora… Ha pujada, dic, doncs, mercès als bons oficis dels nostres oficials, a l’illa serena de la mort, com puge aquell insecte esparverador, el pregadéus — rosaci, tot i que és verd — rosaci de satisfacció en pic s’ha cruspida una altra papallona vermella. D’ençà de dalt, o sia, de dessús estant, se’ns guaite als de dejús com ens les fotem constantment. Aixafades de criatures, de gossos, de minyons, de velles, de pitofs… Florents escarxalls moscats… Nyaps i bunyols en tost d’individus més o menys autònoms i baladrers. I així fa la senyora (com es diu?… Eduarda Beranui?…), la senyora Eduarda, divertida en veure tantes de castanyes com es fot la gent badoca i matussera, i assenyaladament els pàmfils menadors d’automòbils — com el papa de Roma fot amb el seu papamòbil dels collons i, cada vegada que veu un clot, de dalt de tot diu, exultant i un pèl sàdic: Clot!… Clot!… Clot!… I tot el seguici ens esclafim. I potser esperem que pongui un ou. Una esfera mística, o quelcom així, que esclato i es desbadello i es desclogo en un altre rònec miracle on, entre garranyics i tremolins, en brollo, què ho sé jo, la llamprea, la capibara, el peudecabra filldedéu qui ens allibero (aquest cop sí, que no ens surti bord una altra vegada, no fotem!) de maltempsades i destrets, i dels milers de neguits arquetípics en què per les males devocions polítiques la vida sense descans no ens llampe. Tant se val. Sabeu què? En fi, que no sóc pas cap cast hagiògraf per a pintar l’Eduarda de deessa i altres ostes. El temps em recorr la sang com si és sorra qui s’escole pel forat d’un embut — aquesta és l’única llei — la llei de l’embut per on la sorra del temps s’escole sense atur. I qui no n’estigui content que es foti. Me’n record que al seminari jugàem al mossega-li l’ull. Caçàem un pardal, l’eixalàem, el fotíem dins un barret, lligàem part darrere les mans del jugaor qui juae i l’atiàem que mossegués el cap del pardal i l’hi arrenqués, si podie, dementre que el pardal li picae, a cops de bec desesperats, els ulls i el nas. El jugaor es podie cagar en l’olla però no pas en déu. Em direu retrògrad, com se’n diu?, misòleg, mes com enyor els èpics anys de llavòrens on els veterans sobrevivents de la guerra perduda, quatre gats malavinguts, no us penseu, encara hi rondaen. Per a no fer’s remarcar es saludaen amb accents abjectes en l’estranger d’altres imperis. I es donaen cites furtives als indrets on juaen de menuts. Clandestins s’aplegaen de dos en dos. A les pedres, per exemple, que ere una cruïlla enmig d’un ermot (llavors; ara tot són pertot arreu amples avingudes colossals on els accidents prosperen), llavors allò ere uns pedrots esbarriats que abans encara havien estat mur de partició entre trossos, i hi havie també un mal arbre, una alzina arronyacada, o potser era un cirerer bord perquè feie pegadolça, pegagrega, tant se val, allí, amb en Víktor Arxipenko (qui en realitat es deie Cesc Çafont) ens trobàrem, i jo que li dic, ben pensada: “Arxipenko, ara, ca? Arxipenques d’amagatotis per la causa, fa?” I em diu, cagat a les calces, perquè em semble que s’ha flairada la trampa: “Causa?…” i ho diu en çoviètic, vull dir, en accent çoviètic, “I com us ho engiponeu?”, que li deman, amb cara de circumstància, i fa, amb cara de pietat: “Malament rai”, però ja faig un signe amb la sotana, me l’aixec part damunt el melic, i la tropa li cau sobre com un flagell de tàvecs. “Venta’ls mastegots, potser se n’aniran!”, que em plau de janglar-hi, i ell se senye i fa totes aquelles baboiades de cregut, i recita: “Bona nit, mon déu, se’m tanca la finestra de l’ésser.” “Cargoleu-lo bé”, me’n ric, “no fos cas que pugés en espiral, ascendit al cel com si déu l’hi arrenque, com un rave místic doncs, i tot allò…!” Se’n reien els soldats. Fills meus bon tros amats (és una fórmula sense cap substància, no en feu cas), fill meus, doncs, “Quina ceba, tants d’anys!” — que li dic, urta a urta, com us ho dic, abans no trego la llengua, llarga com badiella de vedell com naix, mentre hom l’escanye amb un cinyell militar. I ah, l’alegria a l’ull de l’animal jove i ben peixat, l’alegria als ulls dels xorats i eixorats soldats, dementre com escandall li fic la mà per la gola i n’extrec el document secret que s’havie empassat suara mentre feia senyal als amagats. Us voldreu (creus-creus) creure que ere un poema? Per desavinents andoles, port d’Alacant, port on la mort t’hi encalce… Nyeu-nyeu rai, gatejant com un bajoca, poti-poti i envant!… I mentre els el recit com s’escruixeixen, tot i que ho hi entenen re… Com us en rieu vosaltres, carallots… Au, que no us passo re. Tots plegats a fê’us la mà, que la cerimònia s’ha acabat. Dieu: amèn, i aquest és mon pliu: tard o d’hora tots sereu salvats, merdegades d’aqueixes. In nòmine patris, morituri te salutant, eh?…

Vaig tornar solet a ca meua. Em vaig posar el cassot, vull dir, la granota, i vaig enfilar cap a la feina al port. Jo sé on tot s’enquadra, on tot s’hi escau i hi cap. Els estibadors depenen de les meues instruccions. M’agrada entreviure-hi. Discutim de futbol. Fem a l’hora del descans el cigaló. Ah, la flaire de pa torrat a l’hivern! I l’escalforeta dels companys mentre fumem. I a la taverna juem als daus. I enfonsem marrofins al cafetó. I ix la Meren a estendre la roba i, rere la roba estesa, t’ensenya un inici de cuixa i et fa la guerxineta. Tot de riure, és clar. I per fer engelosir el seu home. No hi ha mal fel.

—Conec una conca… —el company Eleuteri em diu. Quina fal·lera tots per aparellar’m de nou!

—Sóc massa vell —que els dic, sense creure-m’ho.

Em glateix el cor per les nits per la dona assassinada. Sort en tinc dels somnis. Tornem als temps avials. On tot hi era pous, cisternes, basses, piscines, i peixets a l’aigua neta; allò dels insecticides ningú no n’ha sentit a parlar, i tots els animals se la campen a lloure. Foll d’una dolça frisança, enfons al fluixell el cos encès. I dic el nom de n’Eduardeta. I als retrunys hi deixel mormols de resposta. Tants de camins que he endreçades, molt conscient, les mels xiuxiuejades del seu orgasme als calaixos de l’orella!

Cap mag corcat ni nidorós fa forrolla anunciat pertot, ni mana, del balcó del palau ducal estant, l’estrident obligació ineludible de complir edictes repapiejats en estranger. I ara! Ni tampoc s’esllavissen els antics monuments abandonats. Ni els guals cap als camps són tot galdosos de merda d’albellons sobreeixits. Ni els camps hi són tots en doina. Ni els pocs ferms llauradors, ultra arraconats, van rebent clatellots i xurriacades a tort i a dret, i a la mínima que gosessin protestar que, en canvi, amb tant de bombardeig i prova d’armes i vessaó de substància verinosa de les municions, la saó els l’han tornada antisèptica i no hi poden fer créixer sinó organismes monstruosos… I aleshores, no saps si encara és malson o realitat, la cara diabòlica apareix escarnint-te a la finestra, i tot seguit les flames s’esbomben i ho devoren tot, i has de córrer enfora, on t’atrapen tot seguit i t’acusen d’incendiari…

Vaig fer un cop d’ull a les casetes dels voltants, la gent qui hi vivien havien siguts els meus veïns fins feia no gaire; sí fa, sisvol sis mesos feia només que casa meua cremà i se m’endugueren.

Em vaig atansar a la caseta d’un home qui coneixia bé. Tot hi semblava mort. Tot s’ho empassava el soroll de l’excavadora. Al pati de davant — quina primera sorpresa — un mostí enorme, enorme sobretot el seu cap, hi feia guàrdia. Era un gos estrany, no l’hi havia vist mai. I no feia cap paper, ni ensumar’m no va fer. Passada la por del gos immòbil, vaig allargassar la mirada fins a la porta. Un soldat molt orellut hi feia també guàrdia — aquest davant la porta de la casa, el gos davant la portella del jardí. El soldat, amb una cara simiesca, tampoc no féu cap paper. Amb manoquella flasca, servava una metralladora que agullava a terra. A l’esquerra — això vaig trobar esfereïdor — a l’esquerra hi havia un nan empalat en un arbrissol escapçat. El nan devia fer dies que era mort, i tanmateix el seu posat era de viu, amb un aspecte grotescament tristot. La punta del tronc on hom l’havia impalat li havia pujat pel recte, li havia esgavellats budells i pit i coll, i llavors li sortia per l’ull esquerre, amb el qual semblava doncs fer amargament la guerxina. Ara me n’adoní que el nan devia ésser l’home qui coneixia, l’antic propietari de la caseta — es devia haver escarransit amb l’impalament, amb la pèrdua de sang, amb els dies fent-se malbé a l’estiribel.

No vaig dir re, és clar. Vaig passar de llarg, gairebé sense deixar petja, suau damunt el llambordam com si hi sóc un espectre.

Em vaig refugiar rere la cleda del cementiri, hi feia veure que hi meditava, i alhora hi remembrava amb recança pregona qualque decès molt proper — ma mare, la colta dona, la filla, un amic — no, un amic, no; que no creguessin sobre que allò era re clandestí…

Furgant desmenjadament amb un bastó pels clots al cementiri, a la vora de la llosa d’un militar, una mà en semblava vúlguer fer bot. Vaig remenar’n la terra al voltant, i efectivament, una mà se’n deseeixia, de la terra seca, i, dins la mà, el mort hi servava una pistola. L’hi vaig pendre, i me l’enfonyí a la butxaca; alhora que trepitjava la mà, i en acabat amb la sabata la tornava a sebollir amuntegant-hi la terra del voltant.

Ara, armat, em sentia molt més lleuger, animat. Tot ho veia amb nous ulls. Em repengí a la cleda i guaití de dalt el turó estant cap avall.

Vaig veure que entre les noves construccions, hom hi havia deixada a propòsit una petita mostra, d’allò que hi havia hagut abans: d’allò que vaig conèixer de petit — i àdhuc, allò, abans que no em fotessin a la presó, encara era prou viu. Vull dir, un dels carreronets, intacte com qui diu, tot i que poc mantingut.

La conservació d’aquell veïnatge petitet, amb casetes rònegues i aplanadetes, arronyacades, escrostonades, a punt d’enderroc sovint, em punxà el cor. M’hi vaig vúlguer atansar. Dels anys de la meua infantesa a ara semblava aquell carreret haver’s empetitit, escarransit, tant de llargària com d’amplària; enclòs en les noves construccions modernes, netes, lluents, pintadotes, amb ací i allà grossos sapastres embalums — presons, bombers, escorxadors, clíniques, oficines — pobrissó, el meu carreret semblava de joguina.

Passaren una parella de gent gran, com jo. Ell parlava amb la dona sobre això, sobre com ha canviat tot, i sobre com es devia dir aquesta barriada vora el riu?… Te’n recordes?… Guaita, ara tota empassada pels edificis i les avingudes i parcs i canalitzacions, i aquests casalots sinistres?…

Una vella encara més vella que no pas ells els sent parlar, i els diu que la barriada es deia La Boveria, perquè hi havien bous — o en realitat, en sengles quadres, un parell de vaques tot plegat, per a la llet. I la vella es fica a remembrar, amb enyor i uns ulls mullats: “I entre les noies hi juàem al joc de les herbetes; corríem com unes esperitades, cap al prat on peixien les vaques, n’arrencàvem un bri (d’herbeta), al petit cercle previst, i tornàvem, per les mateixes vies oposades vora les cledes, fins a l’indret del començ; llavòrens ens ensenyàvem el bri, i la qui l’havia arrencat més llarg tenia un punt, i la qui havia arribada primer un punt, i qui en sumava dos és clar guanyava…”

Era tot tan emocionant. Al capdavall les dues dones, a l’hora de dir’s adéu, s’han fets un parell de petonets, i jo somreia tristament, com si no hi era, una miqueta allunyat. Pensava: “Carall, que s’ha tornada vella, la vella de les herbetes; prou l’havia coneguda adés, fa tants d’anys; potser jugàrem junts, però com s’ha envellida… No me’n sé ajustar. N’estic tot marejat. Potser ha patida molt. Potser una malaltia rosegadora…” Però pas aleshores davant una botiga que hi venen miralls. Això sóc jo! M’hi guait esverat. Hi sóc tan lleig i tan vell, o més, que no pas ella, amb una cara d’extremunciat. M’hi haig de tornar a deixar créixer una barbota tota rissada i blanca i un bon mostatx adient que em tapin a tesa la cara — així en dissimularé la lletjor i l’antiguesa…

M’hi he atansat massa. Un mirall davant els ulls només veu ulls. M’hi veig l’ànima. Cal reconèixer’s algun dia o altre. Sóc vell que cap minyona ja no se’m guaitarà mai més sinó amb pietat — i més sovint amb burla i fàstic.

Tant se val. Xino-xanet volia tornar al port. Tret que estic segur que els meus els han eliminats tots. Que, com entre els veïns, ja no n’hi ha cap dels meus. Una altra vegada. El cicle no s’acaba encara. Ens volen de totes totes extingits.

M’arribava per comptes a l’aeroport. No pas que foti cara de viatjant. Abans no em treguin a puntades, vull arreglar’m una mica. M’endins al canfelip de les dones. No pas per re. Per flairar sentor de dona, això sempre em recompon.

M’hi he rentada la cara. I ara hi sóc cagant, en una de les caselles. Quan a la casella del costat, algú hi entra. Espii pel foradet. Com m’abelliria, després dels mesos de la dona morta i els mesos de presó, de veure-hi qualque cos fresc. Mes ah! Era el príncep de l’enemic.

Duien els goril·les el príncep a cagar al canfelip de les dones. Menys perill, i tot allò. I millor vigilat. Fic messions que a la porta de fora hi fan guàrdia quinze mil goril·lots (amb perdó per als excel·lents simis). El príncep cagant, amb greus espoderaments.

Esverat batec d’ales a frec de fitó. Pel foradet hi fic el canó de la pistoleta. Com quan juàvem a bales, em demanc: S’hi val a burxar? Em responc, com sempre: No. I premc el gallet. La cosa fa clic. I prou. O no hi ha bala. O s’ha encallat. El príncep es mig torca el cul. La pudor que fot, condemnat. Guilla amb el cul mig cagat. Dones entren remugant, cagant-se en la monarquia (una mosca no fa estiu, ni un cop que les dones rucs s’hi caguin no vol dir re: era l’inconvenient de no púguer-hi cagar elles mateixes).

Part dessota, esmunyint-m’hi, m’he ficat a la casella vacada pel príncep. Ara hi sóc plorant i assassinant amb la pistola lloca els cagallons ben ondulats qui hi ha jaquits. Car així em castig. Ecs. Ecs. Ecs. Missió abjectament estroncada; avui (dic plorant), avui la sal amb totes les de la llei: jo qui sempre m’haig jurat a destruir aqueixa entitat malèfica i aberrant, millor excusa de llur odi. D’això se’n diu pega, doncs; la puta. Destí perjurat, collons. Jorn imperdonívol on tot i que hi vaig armat, l’arma s’espatlla. I ací a l’aeroport, on l’he tingut a la vora, a frec, a tocar, a abast de canonet, i no he sabut pelar’l. Canfelip pudent i fastigós, amb cara de ximple datpelcul, com son pare i sa mare, els quals voldria morts ara mateix. Tindre’l a tret de tret molt gloriós, i mancar’l — per força m’haurà de recar tots els jorns i nits qui vindran. El meu poble fet malbé sense atur i sense sospita de millora, sotmès a un altre canfelip encarnat, qui sap per a quants d’anys… Com els desig morts, i tots llurs acòlits traïdors (dic, pensant en el capellà i botiflers afins)!

Veus d’altaveu esquerdat vénen que se’n va l’avió. Es buiden els indrets de cagar-hi. Ixc a rentar’m. Ixc a la sala. Ixc al carrer. I ara?…

Fracàs. Fracàs. Fracàs. Amb fila de captaire, perdut.

Vaig fugir carranquejant. Recollia uns cassigalls, afetgejava paperots a les butxaques, llucava per terra no fos cas que hi trobés cap pistrinc… Trampejant, tric-i-trac. L’esperança li costa de morir’s.

[@more@]
Desactiva els comentaris
22 desembre 2004
Lolita a l’infern dels plutòcrates [un altre relat bíblic d'en Tiberi]
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:05 Edit This


Lolita a l’infern dels plutòcrates


–Abans, els plutòcrates hi portàvem a l’infern el nostre relluent rellotge de cadeneta; era un rellotge d’or massís amb robins qui-sap-los, i diamants i maragdes afegits ja més esbarriadament. Ara hi portem una pistoleta de làser, tan decoradeta com els rellotges de ça enrere, tret que molt més isnellament mortífera que no pas el mateix temps i tot.

–Ah, el Temps! El qurà no en reconeix sinó bocinets, i no es fixa sinó en l’Hora on tot s’atura. A la mormonada el Temps no existeix com a absolut, car és repetible indefinidament; és a dir, reneixes fins a la purificació, i el temps mateix doncs ha de renèixer’s fins que no sigui perfecte. La bíblia bibliosa no té altre concepte del Temps que com a petits regalets (no tan regalets si, com s’escau massa sovint, són espais de tortura) d’un deuarra molt mitjamerda i capriciós.

Així consirava l’Eloi Eivissa, cantaire moderadament celebrat — el seu èxit Quan me’n vaig a clapar, mai no sé si seré viu demà arribà al cent-u, fa tres anys, de la classificació d’èxits catalans — tocant-se alhora no pas el pirulí ans la pistoleta a l’infern, dementre que mig adormit fotia puntada (i li queien del llit) als tres toms principals de la seua formació, u) la bíblia genètica, d’on suara havia llegit allò excels d’en Rubèn dient-li a son pare Jaumet que, si doncs no tornava amb el seu fill menut i preferit (son germà Benjamí, ep), podia en Jaumet pelar a lloure els seus dos fills (d’en Rubèn, els néts del Jaumet, doncs) a tornajornals i en justa revenja, “car”, imaginava el ximplet exegeta, “prou eren enzes salvatges, de qui els cristians sempre s’han sabuts exactament guiar”; dos) el qurà, on acabava de llegir allò de l’immensa preança a la figa, d’on els ximplets exegetes en treien que el Mafumet preava sibil.linament l’Adam — no l’Eva, de qui ja sabem que era una dona, i que les dones no compten per a re, i que de més a més la figa sempre els pica i sempre els ve talent de cardar precisament perquè es taparen la primera figa amb una fulla de figuera; i tres) la mormonada, amb allò, llavors mateix repassat, del ximplet exegeta comentant en què diria hom que un mormó i un home de debò són capaços de suportar, i contestant que l’home infidel amb prou feines pot suportar una dona, desgraciat, dementre que un mormó rai, cinquanta o més, i aquesta és la benedicció de l’autèntica religió: com més en “suporta”, més ric es fa, car totes li treballen, totes, com aquell qui diu, li ponen. I les historietes d’en Dúncan el corrupte contra n’Smith el pur, més tard linxat, allò és religió al seu punt més dolç, amb en Young i en Dúncan exiliant-se a Salt Lake City, lluny de la civilització, incontrolats, doncs, per tal de continuar fotent carxena a tort i a dret… Es posà a xuclar el canó de la pistoleta com si la pistoleta fos cap pirulinet. Ell qui havia “tingudes” tantes de dones com un mormó — les fanàtiques del cantaire famoset se li venien a badar de cuixes: “Aqueix”, deien del seu llit de campanya, mentre els queia la baveta perquè totes hi volien acabar amorrades, “aqueix és el nostre fres: totes hi venim a pondre!” Però la realitat és que no en deixà pondre de debò cap; a totes amb les qui jagué, per si de cas, fos ver o no el panxot, els pagà l’afollament; i ara no tenia cap Benjamí ni cap Rubèn ni cap figa segura ni cap assegurança familiar ni tribal de debò. Si es morís, ni que que bon pare que havia sigut no podrien dir a les seues exèquies molt sonades. I ja havia acomplerts els seixanta-cinc!

I ara, en fi, l’indecís de l’Eloi, quin maldecap, sempre vacil.lant i oscil.lant entre les grans religions — ara sóc cristià, ara sarraí, ara mormó… Ep, jueu no, que arreu és molt malmirat. I minoritari, fa?…

Tant se val. La qüestió: que començava de roncar quan algú trucà. Era la Lolita Algemesí, una fanàtica jovenota (i això de fanàtica va amb adoradriu de ninot o ninota encimbellats en templet: car templet: fane, i qui hi adora: fanàtic; per això, com allò cap templet, amb prou feines una cambra d’hotel, millor que ho diguem en català: culera, na Lolita era culera del cantaire Eloi; com la bona gent de per ací som culers de l’Hèrcules o de l’Alcoià, aquelles pobres noies n’eren d’un carallot qui els cantava); doncs bé, enviada pel timbaler Andreu perquè es maliciava que l’Eloi queia novament a la depressió, i ric com l’Eloi era, i doncs, posseïdor d’una jaqueta de plutòcrata amb infern on s’hi aniava la pistoleta, amb por que no fos cas que se li pelés de desesper… I tots plegats, els quatre músics, perdessin l’única feina que tenien d’anar a tocar a les festes majors de la contrada…La culera Lolita fou no solament acceptada ans atiada i empesa que hi entrés.

“Qui hi ha?” féu l’Eloi, agullant-se enmig la porta amb la pistoleta.

“Servidora, que m’han donat permís de vindre’l a veure. El senyor Andreu, el timbaler molt celebrat, m’ha dit que podia vindre-li a parlar?…”

Es cagà en tots els déus l’Eloi Eivissa dementre que s’aixecava a obrir la porta, i les de més de les articulacions se li queixaven grinyolant de valent, i el cap li pesava com un bocoi ple de pler de fetus en alcofoll de confitar.

La Lolita devia tindre uns quaranta-cinc anys. Jovenota, doncs.

La féu fer’s dins, dementre que es ficava la pistoleta a l’infern. Se li assegué, s’esbraguetà. La Lolita li xuclà el pirulinet; força flascament. L’Eloi s’escorregué amb quatre gotetes aigualides de no re. Fumaren pregonament. S’esfonsaren lentament a rumiar; amb zen cocodrílic, es rabejaren catorze hores pel cap baix en el fum marejaire i espès. La Lolita parlà dels trepitjats i dels trepitjadors. L’Eloi no digué res. Ara, hi assentí bon tros. Es veia que s’entenien.

–Quan dius trepitjaires vols dir els plutòcrates, i quan dius trepitjats vols dir els pobrets.

–Eccò-lì-quà, àngela maria –respongué la Lolita.

–Hum…

–Santa llúcia! –car la Lolita se n’adonà que al capdarrer l’Eloi il.luminadament hi filustrava, lleument si més no.

I es casaren l’endemà.

Es casaren, doncs, mes no pas per cap església, jotflic. Carallot, no, car la religió (com li féu ben avinent la Lolita) només serveix per a mantindre els trepitjats, sobre, ben acollonits i plens d’un nelet ambigu molt empegueïdor i feixuc. Nelet de crims inexistents que hom tanmateix els alleva a tot estrop, vingui a tomb o no, i pels quals els trepitjaires (amb l’ull espieta i repugnant de llur déu assassí sempre vigilant enjòlit, tantost prop a tocar com ennuvolat i boirós) els trepitgen i persegueixen fins a ultratomba i tot.

* * *

No és pas que vengués més discs (en venia menys), ni que el demanessin d’actuar a més sales (amb prou feines si el demanaven enlloc), però d’ençà que cantava en comunista, l’Eloi Eivissa se sentia reblert.

A sobre, la Lolita esdevingué prenys.

A l’aguait de les escaiences que feliçment li esqueien, l’Eloi deixà d’escriure cançons. De moment vivien dels estalvis.

De fet, no és pas que no compongués res, no sé pas per què dic mentides. Havia composta una cançó secreta: Lolita, àvola diablessa per qui tanta de pena pas, però era una cançó massa perillosa per a la pròpia salut mental, i d’ací que la mantingués amagada. Hi tractava la dona d’enviada de Satanàs qui l’havia allunyat dels seus tres llibres sagrats, pels qual tornava, llas, a delir’s. Tard o d’hora, dit i fet, en acabat. Car, dementre que la Lolita covava el seu immens ou de ventrell, l’Eloi, temptat, havia tornat a desempolsegueir els tres malignes volums, on déu, un únic déu molt maleït, batllia amb crueltat inassadollable, el ninotam si fa no fot antropomòrfic, per ell exclusivament creat (amb tot l’odi de l’univers) bo i afaiçonant bocinets de merda.

La Lolita parí set fills alhora. Els patiments que patí, a desgrat de totes les tuties i els esmorteeix-fiblades que li injectaren, només se’ls sapigué ella. I mai més no acceptà de cardar. Recony, no fos cas.

Quan l’Eloi Eivissa va veure aquelles set lletges gotes minúscules qui se li assemblaven tant que semblaven que fossin gotes gotejades de la seua ànima espremuda i rebregada, el cap li rodà, i deia: Ja no sé qui sóc. Volgué compondre una altra cançó que expressés aquell sentiment confús de boja repetició, però les set notes que li’n sortiren, repetides fins a l’infinit, no tenien cap solta ni volta.

Calia creure’l afectat d’heutoscòpia: li semblava veure dobles seus pertot arreu. Car aquells set bordegassos fotien més cara de l’Andreu que no pas d’ell. I aquesta és la puta veritat. Però què hi farem? Els artistes, tocats rai. Devia ésser un segon Joan Genet. Aquell lladre corromput i datpelcul veia Genets en cadascú de nosaltres, qui ens passejàvem amablement per la Rambla, tanmateix somiant en una Catalònia lliure, i sobretot lliure dels lladres i datspelcul qui sortien del carrer Robadors, i del carrer Assassins, i del carrer Predicadors, i de tots els carrerons del barri xinès tan fastigós.

“Carallot, m’abellia més aquell món de somni i vaga il.lusió on hom preava tant la punxeguda figa com la rectitud del verinós Jaumet com les heroiques esbatussades pels desgastats ermots de l’Indiana, on escorpins i escurçons ballàvem aquelles animades danses macabres del pedregot sense suc. Ah, com me n’enyor! I quantes de fades cançonetes no m’inspiraren, capdecony.”

A trenc d’un ronc massa retrunyent, l’Eloi es deixondí de la migdiada; es deixondí, ei, trempant tremendament. Boví, allargassà la llenguassa per tal de llepar’s aquell bran roent, aquell tió encès, però, és clar, com sempre, i per molts de pactes que signés amb els déus malèfic de les tres grans obres, no fou capaç de mai atènyer-hi. De mai… Ep, fins ara! Metec en planeta estrany, aquest darrer bargany signat amb els déus més assassins, torturadors, manefles i espiaconys mai inventats, em retrob amb la meua imatge ideal: l’atleta capaç d’apaivagar’s el propi foc amb la pròpia llengua: sóc autosuficient gràcies als tres únics déus de les meues tres religions! Ja no sóc metec d’enlloc… Ara hi pertanyc, artista de la llengua de veritat… O… Probablement m’he mort i sóc al paradís promès.

Se la llepà, i en acabat se la pelà, i al capdavall s’escorregué dins la tassa buida de cafè. Ah, es digué, deslleteradat, ço és, purgat del meu home ombrívol, prou reneixc!

–La lleterada és l’ectoplasma rebregat del doble espectral qui m’escanyava. Abandonat dins la tassa aquell carnús fosforescent qui m’embolicava massa estretament i m’atenallava i m’ennuegava i ofegava, com el cos l’ànima, em desempallec doncs del monstre enrampat qui em disfressava monstre.

Febrint d’esme les setrilleres, examinà el suc fosc dins la tassa. Havia ajornat aquell orgasme durant tres anys i mig de repressió i d’odi, de mística religiositat. I ara ací era, desfetament entasseïda, la seua terrenal disfressa de dolent enverinat pels llibres maleïts. Ell mateix s’havia condemnat al càstig de no pelar-se-la ni escórrer’s mai més, no fos cas que creés set més, o catorze més, o catorze mil més malparits dobles seus, qui se li mengessin tots els sous més l’esperit. Car com més som (reunits), menys som (individualment). Al capdavall el nelet esdevingué massa gros, allò de no crear, de no voler crear — era un tap massa gros i hermètic a la seua expressió d’artista. S’havia d’esquitllar de l’ombra del traïdor qui el reprimia. Qui el volia salvar ànima raptada pels infernals deuarres dels llibres enverinats. I ara, doncs, que l’ha expulsat amb la lleterada (qui, remenant de valent, assassina, enfeinat i rialler, amb oli, sal, pebre i vinagre!), ara reneix, ja desposseït del l’esmorteïdor qui el posseïa; reneix home comcal, passivet, amatent, apaivagat, ensinistrat, adotzenat, corrent, aimat, amador, amatent, amable, i així anar fent.

Aparegué la Lolita: “Què és, tot aquest condemnat soroll?” féu, diabòlica, reptant-lo i etzibant-li de seguida mant clatellot per tota aquella brutícia de damunt la taula.

I l’Eloi exultà: “Estigues-te’n que tornc a ésser jo, aimia! He tret tot el suc fosc de mon bol.lard, l’he despintat del negre rovellat i fastigós, i ara és tot roseta i tendret, guaita!” digué, exposant el pirulinet qui, sobre, féu fer ruixar damunt l’esponjada catifa burella — un rierolet virolat i refilaire, un flamissell de flumissell tot vermellet i fumoset per culpa d’una pròstata massa botxinejada darrerement; “m’hi he distret bon tros qui-sap-lo; i l’èxit, sobre, ha sigut complet!”

Per comptes de felicitar’l, la diabòlica li entaferrà el setrill damunt, i cercava pertot damunt la taula un ganivet.

Protestà, llambresc d’allò pus, ell: “Però dona, que bogeroleta! Sàpigues que estic restablert. No hi veig dobles enlloc, ni al mirall! Ni crec, com capdeconyament creia ans, que cap dels nostres fills siguin vampirs, ni sisvol en Brucolac, qui per malalties de la sang ha de menjar només carn crua, o es mor.”

La Lolita se n’anà cap a la jaqueta penjada darrere la porta, a furgar-hi a l’infern, a trobar-hi la pistoleta, a occir’n el seu home sense més utilitat ja per al seu benviure i el dels seus fills. Tret que quan s’agullava a disparar el tret, què?… Doncs res, que l’Eloi, inspiradament i molt melòdic, refilà:

Davall tes soles de setí,
a tos fins peus de ferms trepigs,
pos ben humil tots mos desigs,
pos mos delits, pos mon destí.
Lolita, Lolita, Lo… li… taaaaa…

Obrí la porta d’una revolada el timbaler Andreu, pare de les criatures, i se n’anà a abraçar l’Eloi. “Has tornat, has tornat!” jubilà.

I la Lolila les llàgrimes li rovellaven àdhuc la pistoleta que ara se li apuntava al peu dret espardenyit amb espardenyeta d’argent fals i de maragdes i diamants de nyigui-nyogui.

Li contaren com havia anat (la cosa) pel món i a llurs vides durant aquells tres anys i mig on havia viscut sota l’influència alienant dels llibres maleïts.

“M’he casat amb una puta molt abnegada”, féu l’Andreu; “res no t’assuaugeix millor; llargues vesprades d’hivern, em conta, ben arrapadets a un raconet de llit, les seues incomptables cardades amb foscs personatges d’amples, estireganyades xil.les, i llurs inassadollívoles sedegues, i llurs foradament infinits…”

–Jo i els xiquets –feia la Lolita– a pia imitació d’en Brucolac, i perquè no se senti tan solet, només mengem carn crua. Un amant meu molt balder i inservible com a amant — mai no em deseixarreeix mica la gotza (la figa-seca), mai no me la mulla molla, però, en canvi, això sí, és molt eficaç com a recollidor de gossassa (vull dir, de palters de gos, en pia imitació dels bells noms de colomassa, gallinassa, etc.) per tots els parcs — ens forneix coloms, més en volguéssim, ens en duu a sacs sencers. Ja vénen escanyats, només cal plomar’ls, mocar’ls, rentar’ls una miqueta, i, nyam-nyam, al buc.

“Sense coure’ls?”

“No, carallot! Ah, i el recollidor de merdes és un metec incomprensible quan xerra, és clar, i abillat amb un uniforme molt pimpant. És una feina que podria fer (protesta) amb punxó, escombreta, llecadora, pinces, paletes, xucladors, però que faig, molt ple d’urc, satisfacció, i soberg i deny, amb les nues mans. I es frega les mans emmerdissades i ensangonades als pantalons i a la jaqueta molt decorada d’entorxats, creus de guerra, i tota la punyeta fastigosa. Els recollidors de merdes aviat semblaran mariscals o què ho sé jo, almiralls. Com més merdosa i sanguinària la feina (de jutge, de bisbe, de general), més cridaire i carrincló l’uniforme, això no canviarà mai.

–Tot canviarà amb les nostres noves cançons, jo us flic, companys! –estossegà el vellet renat–. M’he desconvertit feliçment! Tots podem botar i fer xerinola al voltant del foc de camp. Albíxeres i tot allò, car cap llibre pec, escrit per pecs per a pecs, cap manual del crim molt cruel ja no em marca amb el seu vil tatuatge d’esclau culer de cap déu odiós; ja no sóc cap estiracordetes d’efígies moscoses i bestials; ni pagà si fa no fa idíl.lic, ni fanàtic mata-infidels, sóc en canvi l’atlant qui en cripta fosca i, orb i d’estalzí ennegrit de les fogueres dels sacrificis assassins, s’alça elegant, i aboleix, en aixecar’s, el templet que cau en pudents enderrocs a l’abís dels perennes eclipsis i dels tous rellotges tebis i embafadors del mai més, mai pus, i prou; empr de ventall els opuscles emmerdissats dels avantpassats molt pecs i ignars, qui, doncs, no vetllaré amb fogueretes ni càntics mai pus. D’atlant pensiu, i cec i brut, esdevinc mostí ferotge, i net i ull-viu, qui mossega el cul esparracat dels vils adoradors massa lents o betzols. Ha-hà, en podríem fer una altra cançó i tot.

Entrà en aquell instant en Brucolac, aquell infant impostor. Sa mare i sos germans, un jorn de magatzem, amunt i avall, i el Brucolac genuí es perdé. I ja no el van trobar mai més. Quan se n’anaven desolats a revelar el secret de la pèrdua immensa i molt dolorosa, un infant (o era segurament un nan molt maligne) se’ls atansà: “Mestressa, no sigueu capvert, no podeu eixir de casa amb set minyonets i tornar’n amb sis; què dirà tothom? Us fotran fora de casa? Us ficaran a la presó? Al manicomi? Adopteu-lo al tit, adopteu-me a manguis, cavà que sóc bonic? I em feu passar per l’infant perdut, a casa i enjondre i arreu. Això rai. Tost ningú no se’n recordarà, d’on vinc, ni vós, i menys els marrecs massa badocs i immaturs, i seré per sempre el Brucolac de sempre.”

Ara, amb la presència d’en Brucolac, tothom callà. “Sí que se m’assembla!” saltà al capdavall l’Eloi Eivissa, “ets fill meu?…” demanà, encantat.

–Per què t’hauria de desencantar, papa? I ­­­és clar que sóc fill teu, et sóc oimés l’hereu! –féu molt xiroi en Brucolac, i s’abocà a abraçar, ullals nus, son pare.

Les llàgrimes ens queien d’emoció a tots els presents. Tot i que sabíem que, com sempre, tot era mentida. “Quin canvi més exemplar!” féu veure que s’extasiava l’infant impostor, o el nan maleït. “De melangiós extremunciat a fresseta i trempat com un tribulet; i eixerit com un gínjol, i com un trompítxol borratxet monejaire i espatotxinet; i ai, que bufó!” I li pessigava les galtes i l’omplia de catxamomes. “Si sembla, marededéu, que te n’hagis tornat a recordar d’aquelles visions miraculoses de l’infantesa beneïda. Tant agraït que ets a tots els homes i les dones (els mestres, les minyones i llurs soldats, i tots els frares i capellans, i els oncles, i els coneguts, i amics i parents de la família) qui de petitet et tocaren les parts i et feren tocar’ls les llurs. Mai més no has coneguda, ni tu ni ningú, amor aital. Veus com la vida pot ésser tan bonica!”

–Fill, com has crescut, quin aligot! Ja deus fer mig metre i tot! I què vols ser quan siguis gran: batlliu, bomber, botxí?… Tota la canalleta sou tan rucs!

–No em cal vúlger ésser re, car ja sóc… tothom! –féu, molt foscament divertit, el nan lleig i dolent–. I pel fet que tothom és l’infern, com digué aquell, l’infern sóc jo!

–Ai, i que és simpàtic, tan jovenet. I quines cosetes més entremaliadetes i murrietes no diu, ca? Ara sí que ens podem morir contents, que tenim un hereu tan eixeridet.

Entraren ara, plegats, la Titoneta (la moixa de l’Andreu) corrent, i els sis menuts enjogassats darrere.

“Ja hi som tots!” cridà el nan. “Que és com dir ningú. Car, com qui torna al re, torna al tot, quan tothom es reuneix no hi roman ningú.”

–Aquesta és la cosa de l’antimatèria, cavà? Em sembla que anys ha, amb eix tema, en fiu una ballable deliciós. Quan tots hi serem, desapareixem en un espetec de joia eterna. Quelcom de carrinclonet així.

La Titoneta, qui coneixia la natura àvola i diabòlica del nan, s’eriçà tota i començà d’esgarrapar enlaire, i de fer garranyigar les dents. L’Andreu l’agafà pel clatell i se l’endugué fora de casa. De fet, la llençà per la finestra. La gata es degué estavellar com un tomàquet al paviment. L’escarxall degué tacar els gladiols i les immortals, i les camèlies i les dàlies i les impacients. Tant me fa, floretes rai.

Observant aquell panorama tens i estrany, com qui observa pintures obscenes a les coves salvatges, del paleolític ençà, amb la dona temptadriu qui tanmateix t’acarona el mostatx perquè te la cardis allí mateix, i que totes les generacions d’homínids fins ara mateix en siguin envejós i provocat testimoni, m’hi asseguí trempant. Els qui vivim als marges, on els perills hi ronden assidus i densos, cal que hi anem ull viu. No podem abaixar la guàrdia. Només ens la podem pelar en la tranquil.lat de la fosca casa tancada amb clau i forrellat, no pas enmig de tant de boig malèfic i descordat o a frec de descordar’s.

Efectivament, dit i fet, en aquell mateix instant, tothom esclatà en crits. Quina esgarrifaó general. El pis se n’anirà de mal borràs, em sembla que no hi ha cap altre remei. I això si doncs no s’esfonsa el gratacels sencer. Els marrameus esfereïts de la gata abocada al buit interminable del vint-i-sisè pis avall. El sis infants, plens de rancúnia, qui es llencen a mossegar els panxells de l’Andreu. Els corcs qui s’escridassen als mobles fets encenalls de foguera rabent. Els cotxes de baix, encesos i cremant en horribles accidents encadenats. La Lolita, emprenyada i forassenyada perquè algú ha oblidat de tancar la porta del carrer, i ara tenim la casa plena de lladres. Els bibliotecaris mofetes, adés prohibits d’atansar’s a la saleta, on el creador es migrava de la malaltia molt cruel i terminal de la religió, qui, ara, com el romanent del servei, es troben al capdavall sobirans (sobirans, ah, bleix!, com cap granada pastora qui, en acabat d’un periple escruixidor, descobreix a les últimes l’immesa estesa de l’aigua de l’oceà, on el mariner hi llença la darrera àncora; ah, ausades, instant vitalici!) i el nan cercabregues, qui com un voltor, consumeix els ulls del compositor i cantaire…

Del cantaire enyorós, i donador molt agraït d’almoines, i gosador clarós i gaudent de messions que el món (a l’amagatall més amagat) mai aitampoc no és tan lleig. Que la lletjor és tan passatgera com la beutat.

Per això la Lolita li foradà amb una baleta de la pistoleta de l’infern el cervellet, perquè no pensés més i emmerdés més amb les seues cançonetes cacofòniques un món prou emmerdat.

En el beneït silenci, el nan, l’hereu, assentí. Després, ça i lla flasques exclamacions. Quan tothom hagué callat, el nan digué: “Quin suïcidi més dramàtic, no fa?”

–Com la moixa se’ns suicidà –féu el cabaler, bon aprenent.

I tots se’n rigueren, potser algun de nosaltres, com jo, em sembla, prou amargament i tot.

[@more@]
Desactiva els comentaris
15 desembre 2004
Un darrer conte d’en Tiberi Guix
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:21 Edit This


Passi-ho bé com anem

En Lluc Xirivella, pintor de cases, s’havia perdut pels vasts banys del vell hotel que renovaven. "Ei," cridà, "per on s’ix, ho sabeu?…" I, de tant en tant, algunes de les escadusseres dones de la neteja qui es trobaven gratant alguna dutxa o banyera o tassa de canfelip li somreien però no l’entenien, i per signes es volia fer entendre, però elles s’enrojolaven com si es creguessin que els proposava actes indecents, i somreien empegueïdetes, com si dolços tremolins els solquessin els tendres paracolpis, i tanmateix, prou púdiques i comcaleretes, feien l’orni, i en Lluc continuava perdut.

Havia estat pintant una paret quan per una finestreta li fou donat de veure aparèixer el Solell. Quina meravella! Es veia, d’allà estant, tota la badia. Molts rics desenfeinats s’havien reunits també dalt a la balustrada semicircular per a presenciar com es llevava el Solell. Allò era gloriós. El Solell s’aixecava i alhora la mar, eixorivida, llençava les crines dels seus cavalls blancs colcant les xiroies onades. Llavors, encara extasiat, en Lluc davallà, es tombà i s’embotí d’esma per una entrada. Eren els vasts banys de l’hotel. Tots enrajolats de rajoleta lluent i blanca. Però en acabat no en trobava enlloc l’eixida.

Tip, s’assegué a un raconet. No volia posar’s a cridar com un foll. Les dones se’l guaitarien, potser s’escarafallarien, potser l’acusaven de violador i tot allò — perill rai. Esperaria, en canvi, que el rude capatàs se n’adonés, de la seua desaparició perllongada, tot i que els seus atifells i el seu buirac ple de brotxes i pinzells encara fossin al tauló de la bastida, i doncs que fos el capatàs qui es posés a cridar’l, que el tractés de romancejaire i de mandrós, si més no allavòrens sentiria d’on venia la veu i potser es podria orientar cap a l’eixida.

Quatres raigs de llum vermella vingueren a posar-se-li al voltant. Aixecà els ulls cap al trespol. El Solell nou hi burxava, i es filtrava pels foradets dels quatre cargols que algú devia haver trets a un batiport que devia menar a un terrat. S’enfilà com un insecte empenyent amunt amb les cames i els braços premuts contra les parets d’un canfelip, ficà un peu al capdamunt d’una porta malajustada, i bellugà una mica el batiport de ferro, que tingués prou espai per a ficar els dits a l’obertura per a després hissar’s a sopols. Amb el cap mateix féu relliscar la tapa de ferro i ara amb els dos braços d’una revolada s’autoempenyé fins al terrat tot assolellat.

Hi havia tot de roba estesa, amples llençols blancs sobretot, mes també força roba blanca interior de dona. Darrere un dels llençols li semblà veure la silueta fugissera d’un home. Anà amb molt de compte, i efectivament, espiant rere un llençol, veié l’esquena d’un homenot repenjat a l’ampit de la mitja paret que limitava el terrat. Semblava agullar-se amb el fusell que repenjava a l’ampit. Com si volgués caçar quelcom o matar algú.

En Lluc Xirivella no sabia què cony fer, ni si moure’s. El ventijol que feia bategar els llençols havia emmascarats els seus sorolls treient la tapa i pujant, però ara no gosava ni moure una parpella, per por de fer el sorollet que el denunciés i li costés la pell. Car era palès que havia descoberta quaque conxorxa perillosa o altra. Quin secret d’estat o entre criminals (sovint tant se valia) on ell (la seua mort) no fos sinó un efímer entrebanc. Agafen el seu cadàver traucat per tres o quatre bales, el llencen a mar amb quatre pedrots a les butxaques, i que els peixos se n’atipin. Aquest llençol mateix rere el qual s’amaga, perfecta mortalla una mica tacadota de sang.

Sentí un, dos, tres trets. I l’home pudent qui corria cap al batiport. I en Lluc romangué clavat. Tregué al cap d’estoneta el nas per l’ampit contrari a la balustrada de la badia, que era devers on el franctirador havia tirat. Guiatà doncs cap avall, al darrere de l’hotel per tal de veure-hi en aquell moment l’homenot pujar a un automòbil que immediatament partí.

Ara en Lluc davallà pel batiport, alhora que per la porta del terrat entraven els investigadors. Als banys sentí els crits del capatàs. "Lluc! Lluc dels collons, on s’ha fotut!"

Una dona li somreia amb mitja rialleta mig engrescadora mig emporugueïdeta. En Lluc féu veure que s’anava a treure la xil.la per la bragueta oberta i la dona fugí, ell darrere rabent. Tret que en comptes d’anar-se’n cap a la porta de sortida dels banys, la dona se n’anà a trobar’n una altra, amb la qual xerrotejà molt xerricosament i aixecant els braços i fent gests sensacionals, i l’altra dona al cap de poc començà també d’escridassar’l. Totdéu el demanava a crits. Les dones, els ensumadors a la boca del batiport, el capatàs a la porta tan esquitlladissa. "Emcagondena, només havia entrat a pixar i m’he perdut!" s’exclamà ell. I es perdé novament tot sol pels passadissos blancament enrajolats.

S’amagà a un dels canfelips, i hi deixà escolar’s l’estona. Els crits anaren fent figa. Sentí uns lladrucs i s’espantà una mica, devia ser cap a l’hora de dinar, però els productes de la neteja, alguns molts càustics i tots molt pungents i penetrants, devien haver ferits els nassos dels cans.

A poc a poc degué caure la nit. Els crits s’havien fosos. El capatàs devia haver tornat a casa. Les dones devien haver plegades de la feina. Els del terrat devien haver recollida la roba estesa, i tancada la porta i cargolat el batiport. Es devien pensar tots plegats que ell havia desaparegut, com l’assassí havia desaparegut. Allavòrens es tornà a bellugar. S’omplí d’aigua d’una de les aixetes d’un rentamans de la vora, i a les fosques es començà a arrossegar, sempre tombant a la dreta, no fos cas que tornés sempre al punt de partida, provant totes les portes, menessin on menessin, i la majoria només menaren cap a recambrons on jeia una banyera o on feia guàrdia una cagadora. Al capdavall, però, es tornà a trobar al peu se la seua bastida, a dalt de tot de la qual hi havia la finestreta que guaitava cap a la badia. Guaità si encara hi havia la seua cistelleta amb l’entrepà del dinar i l’ampolla de cervesa, i encara hi era i se’n serví, afamegat.

Guaità enfora per la mateixa finestreta on de bell matí havia vista l’eixida preciosa del Solell. Passejava una gernació ombrívola deçà la balustrada, la lluna feia llum a la mar tremolenca i argentada; tot era encara boniquet, tret que una mica sinistre, la cara fosca de l’escena del matí. Es guaità una estoneta els bastaixos de la nit. Aquests eren els arrossegaires, uns homes qui duien, ben cargolat al front, un mocador molt doble, o potser eren dos o tres mocadors de diferents colors fets trena, i, en fi, part darrere aquesta forta ludada o anadema estretament cenyida al front, cap a les alçades del clatell, cables se’n deseixien i en penjaven, cables també acolorits xiroiament, amb ganxos al capdarrer amb els quals aferrar les plataformes d’arrossegar. Els camàlics empenyien amb el cap, tot caminant, i fent forces amb el coll i les cames sobretot, enormes càrregues, cadascú amb la seua llarga i ampla plataforma que s’inclinava, i doncs que arrossegava per terra la part de darrere tot fent un soroll de catacric-catacrac damunt les llambordes i les boques de clavegueres i el romanent de bonys i clots del trajecte.

En Lluc Xirivella, seguint son pare, havia començat d’arrossegaire, però últimament havia pujat a pintor de cases, i son pare, abans de morir d’estretor de pit, n’havia estat d’allò pus orgullós.

I ara –pensava en Lluc, treient el nas per la finestreta– potser ho he tornat a fer malbé, potser ho he espatllat sense remei, i encara gràcies si em deixen tornar d’arrossegaire, encara gràcies si no em carreguen a manguis el mort. I tot per perdre’m als banys dels rics. És que els pobres ens fiquem on no ens pertany, i hi fem un paperot lamentable d’allò pus. Quina vergonya, tu; és que no podem anar aumon!

Sentí un soroll de frecs avall, als ferros de baix de la bastida. S’esgarrifà, imaginà immediatament els gossos dels guàrdies, els gossos qui són l’ànima maleïda dels guàrdies, els gossos maleïts com l’ànima dels guàrdies, i ja s’hi veia fet a bocins. Sort que quan gosà de guaitar cap avall, veié que qui gratava amb les ungles els tubs era una de les dones de la neteja. I ara bellugava el cul i li feia la guerxineta! Devia tractar’s d’una de les noies més pobres, que no tenia on anar a jeure i s’amagava als vasts banys per a passar-hi la nit a recer. En Lluc davallà. La dona gairebé se li llençà sobre, petonejant-lo i fregant-se-li amb l’escarranxa a l’os de l’amaluc.

Cardaren esmeperdudament el primer camí i el segon. Ja molt més dolçament el tercer, el quart, el cinquè…

–En realitat, tothom fa el seu paper –féu en Lluc a la dona qui en acabat potser ja clapava als seus braços, els dos ben arrapadets a un raconet, fent-los de llit uns tendals de pintor ben plegadets, fent-los de flassades llur roba, amb, damunt la roba, un tendal més net–. Tothom fa el paper que li toca, i quan hom li canvia el paper, això rai, aleshores fa el paper canviat. I envant. On és el coratge, doncs?… El coratge és espectral, re de ferm — no existeix sinó en l’imaginació tranquil.la. Tantost et diuen (o t’ho diuen les circumstàncies) que ets un altre, aquest ets. El coratge (gairebé com el cos mateix i la seua forma, com tot concepte que hom té d’ell mateix) s’esfuma amb la claror que duen la por i la fam. Llavors no ets sinó un altre cuc qui mira només a arribar si fa no fa sencer a l’instant següent.

Em tocà d’arrossegar i arrosseguí. Em tocà de pintar i pintí. Em tocà d’amagar’m i m’amaguí. Em tocà de fugir i fugí. Em tocà de cardar i cardí. Em tocarà d’esfumar’m i m’esfumaré…

Com ara, que sentiren les cadenes de la porta i els sorolls dels pots de pintura nous i les escales, i les converses i els renecs dels operaris. Esbarriaren els tendals i corregueren a amagar’s als vasts banys del vell hotel.

La dona s’afegí a les qui netejaven, en Lluc pujà a la seua bastida i començà de fressejar-hi de valent i àdhuc de pintar de debò, bo i xiulant fluixet, el seu pany de paret. No volia allunyar’s gaire de la finestreta, potser hi podria ullar novament el Solell llevar’s, i aitan magníficament com ahir.

El capatàs trucà amb una barra de ferro esparsa als tubs de baix de la bastida. "Ahir què vas fotre, plegar abans?"

–Les xacres, capità. Un mal de ronyons de déulopare. Noves boïgues a l’integument de l’ànima i tot. Aviat no valc per a res. Tota la vesprada pixant pedra.

–Això és llei d’entropia, germà –el capatàs s’havia aixecat de bona jeia–. Tots volem que ens toqui, i quan ens toca, què? Ja ens ha tocat.

En Lluc tractà de compendre un miqueta allò tan enigmàtic. Entropia: l’equilibri de la matèria, el descans més descansat. Tots volem que ens toqui: tots diem jo! jo! a mi! a mi!, i fem gests perquè hom se’ns fixi. I quan hom se’ns fixa, amb un cop d’ull en tenen prou i passen a altre… Hum. Potser vol dir que no em faci conèixer gaire. Que l’espiga més alta, aquella cullen abans. Ahà. Per cert, qui occiren ahir?…

Qui occiren ahir? Per què l’enrenou? De dalt el terrat estant, un mortridor tapat mortrí qualque peix gros, i ara? I ara?…

Volgué tol.lar per la finestrella, tret que ara li queia una miqueta lluny, i el capatàs rondava part de per baix, i, de més a més, fora semblava ploure. Per això se n’estigué. Potser volia copsar un funeral molt cerimoniós. Com més cerimoniós i ple de matràfola, més gros el peixot.

En acabat de dinar, tenia pixera. Perquè no es volia tornar a perdre, s’arrupí tot, com ara si es cerqués les cabres, i pixà d’amagatotis en un pot gairebé buit de pintura. Més tard ja el barrejaria amb d’altres. Encontinent, s’hi ficà. Pintà com ara detonat, un bocí de mur gros qui-sap-lo, no sabia d’on li venia l’energia. Llavors l’hora de plegar vingué, i eixí normalment.

Al carrer fosquejava. Algú es veu que ahir havia mort el rei, però tots els diaris deien que s’havia mort del cor. Mentides rai, els diaris, com sempre. Se n’anà cap a l’estació. La rònega, la dels pobres.

Per comptes de pujar a cap trenot, se n’estigué. S’enyorava de la dona de les neteges qui tranuitava als banys de l’hotel. Com podria ficar-s’hi, amb tots els gossos i llurs guàrdies?

Passà d’esquitllentes entre els treballadors qui xerrotejaven, passà com qui s’esmuny secretament cap a cagar o pixar. Tot d’una s’amagà, es féu fonedís a l’ombra d’una paret de maons o toves una mica retirada de l’únic fanal al centre de l’estació. En pujava una fortor de pixum que marejava. Vigilà a no trepitjar cap palter. Es veu que molts s’estimaven més vindre a cagar i a pixar ací que no pas a la cagadora massa bruta de l’estació.

Vingué al capdarrer el tren esperat i s’endugué la massa de gent. En Lluc romangué embolicat de foscor, immòbil. Esperava que els dos encarregats de l’estació s’enfonyessin dins llur gàbia. No sabia pas per què trigaven tant fora. Aleshores s’atansà, relliscós, finament, sense sotracs, un altre tren. Estrany. S’aturà, i en davallaren senyors. Encara més estrany. Potser potentats secrets per al funeral reial. De sobte, un tret, un altre. Hom robava el tren, amb força violència. Una dona molt mudada amb pells i frasques rai caigué fulminada. Llavors els lladres entraren a un vagó i en buidaren unes bosses que llençaren no pas gens lluny d’on en Lluc s’estava plantat. En un rampell, n’agafà una i s’amagà a un matoll. Un gran esclat es descordà en aquell moment. Part del primer vagó volà fet estelles. Crits rai, i corregudes, i trets dins la foscúria ambrada pel foc. Dos lladres s’esbufegaren prop seu, fent bots i repixant salivalls i suors, tot carregats amb les altres sis o set bosses, sense tindre temps, és clar, d’encertir’s si el botí hi era tot. Arribats a la primera cantonada, un automòbil negre féu bot d’allò més silent, i, en pic els recollí, fugiren molt sorollosament, el guiador pitjant i trepitjant com si l’accelerador fos qualque mena d’escurçó molt rebec.

En Lluc s’estigué amb el seu lingot d’or massís a la sina. A poc a poc s’anà esmunyint tan lluny com pogué de l’estació. Esperà que matinés rere unes bigues o travesses negres d’estalzí, a l’altra banda de talús.

Mentrestant, examinà els esdeveniments proppassats. Es veu, es digué, que els gossos i llur guàrdies fugiren rere l’automòbil dels assaltadors. I que quan més tard devien vindre amb lots i fanals a veure si hi havia cap bossa escadussera oblidada, prou devien haver’n trobada de debò una, però era buida, i tots es degueren guaitar malament, sospitant els uns dels altres, com sempre, llurs ànimes de gos ferotge sempre malpensant de tothom altri, per això els trien els plutòcrates, perquè els vigilin els cabals en detriment de llurs germans, als quals trairen en apuntar’s de guàrdia, i als quals els plutòcrates roben doblement, aprofitant-se de llur treball i llavors venent-los les merdegades que els venen.

Etcètera. En Lluc badallà, enfredorit, i tanmateix tot content.

L’endemà, quina casualitat, ningú no s’ho esperava, però fou decretat que era diumenge. Els diaris deien també que l’esclat d’anit havia estat causa d’un tènder pocavergonya, massa escalfat. Falòrnies rai. I que altrament tot collonut. Re. I que la cerimònia de l’enterrament del monarca ben tost una altra efemèride històrica. I que presents totes les glòries de la ronyosa pàtria. I en Lluc anà vora les roques del voltant de la platja, i des de lluny ullà d’estranquis el vell hotel. Dins hi havia la seua estimada. Amb or a la butxaca i una noia sulla, sense ningú al món i sense sàpiguer l’idioma, l’exili se’ls obriria, gloriós, com un altre Solell qui, rere seu, traïdorencament es llevava. Car dalt al terrat, un home fosc es repenjava, i hi repenjava el fusell, a l’ampit de l’empara.

[@more@]
Desactiva els comentaris
13 desembre 2004
Adéu bondia — (fet també p’en Tiberi, escriptor molt generós I QUI MAI NO ES VEN)
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:40 Edit This

Adéu bon dia

Aquest món feia figa i en Valentí Valencià, escriptor català, volia dir adéu-siau amb tanta de dignitat com li fos possible.

Se n’havia anat a la botiga dels caçadors i peixcadors, on només hi havia entrat per ço d’estar-s’hi una miqueta i veure si hi tenien novetats, per improbable que fos, noves androminetes per a l’humà de jeia aventurera, tot i que no pas ni per a caçar ni per a peixcar, ans per a guaitar els animalets i bentractar’ls, i hi havia perdudes les ulleres negres, que tothom havia de portar. Per xò hi reculà tot seguit i hi tornà. El cel era esclatant i els ulls en patien. Amb les ulleres negres retrobades a la botiga, entre pilots d’ulleres espatllades i mig rompudes, i esquivant una donota qui se li insinuava a la porta de la comuna, en Valentí s’hi féu i s’esguardà a l’espill. Tenia la cara cremada.

Al carrer de bell nou, gosà aixecar els ulls cap al cel. Els signes ja no acollonien ningú. El primer i més important, aquell cometa immens i burell, qui creuà l’espai a ple migdia, i que féu cridar de forta por i de desesper la població sencera, ja s’havia fos, tret que al seu darrere hi havia deixades tot de petites seqüeles en forma d’esferes o bombolles irisades que espetegaven sense avís.

Amb cada espetec, una nova pluja de pedruscall, i una pluja densa, i una barreja de terratrèmols vectoritzats des de fonts d’origen diverses i sovint àdhuc contrincants, feien noves destrosses. Aquell cel calamitós només augurava destrucció.

Tornà cap a la seua casa tota torta — la casa se’ls torcé aquell mateix jorn, aquell migdia malastruc on l’oldà, l’immens cometa burell mat, sense relluir gens, creuà l’espai tot net del cel blau. Encara rai que era una casa curta d’alçada, rabassuda, i que doncs només s’inclinà, s’esfonsà a una banda, prengué, somorgollada com una joguina trepitjada per cap gegant, mig sebollida al fang, un esbiaix d’uns trenta graus, de tal faisó que ara la porta d’entrada era a un parell de metres de terra, enjòlita, fent la guerxina al cel pampallugaire, com un gripau massa fart. Tot al voltant, les cases més altes, i sobretot les de pisos, una miqueta més lluny, cap a ciutat, s’havien esllavissades i ensulsiades sense remei, amb el resultat molt dolorós de milers i milers de morts ja només el primer instant.

Plogué gent al començament, al passatge d’aquell gargot de cometa; eren persones, algunes encara vives i vestides, segurament xuclades vora mar i ara plogudes terra endins. Allò era esgarrifós, allò escanyava d’angoixa, allò era el signe més clar que s’acabava aquell món. Un altre planeta a can pistraus.

Immediatament, les medecines escassejaren. En Valentí patí qui-sap-lo per trobar cap farmacèutic o magatzem encara en operació. Tot havia estat assaltat i despullat. Ara sabia que sense les pastilles, potser la dinyaria abans el món mateix no la dinyés. Sa mare ja s’havia acomiadada feia quinze dies o així — sense els pal.liatius, l’ofec pogué més, i l’asfixià.

Entrà a casa seua esmunyint-se mig arrossegat per una finestra jaguda al fang. "Sóc jo," digué, "no dispareu." Car, dels seus dos fills i la seua dona, sempre n’hi havia d’haver un fent guàrdia amb el fusell a punt. La meitat de la casa jeia empantanegada, les cambres de darrere eren totes un estany fangós. Vivien davant i a la cuina. Per respondre a l’esbiaixament, hi havien clavats part de terra taulons, i a les parets agafatalls. Cremaven llenya sota un fornet i hi coien coques, de vegades amb ous, de vegades amb peixets. És clar, d’ençà del cometa tota la corrent s’havia fosa. Al primer instant d’aquell malèfic pas, un fill seu, el petit, l’Arnau, era obrint la nevera i, de la nevera, n’eixiren llamps a feixos incansables, com si hagués estat el niu del mateix Júpiter, i l’Arnau havia perit electrocutat.

A grans trets, aquella fi del món era força pausada i tranquil.la. Passats els primers esglais, ara tothom sabia que tard o d’hora hi hauria un altre esclat, i desastres rai. I llavors tornaria la calma. Sense més sorolls de màquines elèctriques i amb prou feines de les que funcionaven amb benzina, amb molta menys gent al món, l’enrenou, la bonior, la pol.lució, els gemecs dels gemegaires, tot anava minvant. I, entre esclat i esclat, pau i bonhomia rai… I llavors l’esclat… Ves, i doncs?… Això rai… Un esclat més. I menys de capdecony emprenyant. Hom s’acostuma a tot.

En Valentí Valencià havia anat a visitar un veí seu — no pas tan veí anant-hi a peu, diguem-ne una mica llunyà, tres horetes caminant — també escriptor, en Sadurní Çalbà. Encara era viu. La seua caseta, per aïllada i diminuta, gairebé ni s’havia moguda. En Sadurní el rebé bé. "Què fotem?" "Anar fent."

Vivia sol, sense minyona: una vella traspassada aquell migdia mateix (durant l’avinentesa del passatge del cometa burell,) quan l’església on havia anada a pregar s’esfondrà. Aquell principi de vesprada, el Solell lluïa, i llavors afegint-hi les noves lluïssors al cel, tot plegat l’interior de la caseta d’en Çalbà era daurada i àdhuc refulgent.

Quan en Çalbà, malalt i sense medecines, s’hagué de retirar a la comuna, en Valentí li regirà els papers a taula. La curiositat del qui pertany al mateix ram. Tingué l’ensurt de veure que, davall uns papers innocus, un lligall força gruixudet hi contenia, força sencera, la seua biografia (la seua, la d’en Valentí, doncs). Malparit, pensà. Confiant que em mori abans. I tot i que sabia que ara ja re no aniria enlloc, encara el fel li pujà a la gola i la sang al cervell. Car, saltant-se paràgrafs i de camins desenes de pàgines senceres, anava trobant crítiques i àdhuc revelacions coents d’allò més.

Els escrits on en Çalbà en parlava massa explícitament, de les seues vivències, per sonses que fossin, se li transformaven com en una mena, potser no volia arribar a dir’n de cagalló, mes sí com una mena de banana massa madura, i doncs a certs indrets podrida — molts indrets, ausades, força tocats i fets malbé en aqueixa banana llefiscosa i escaguitxosa… Per això agafà unes estisores i anà retallant el manuscrit, esporgant-lo de tot allò que li semblava massa exagerat, o massa brut, o massa odiós i mentider; i les equivocacions, a manta — moltes d’insignificants, però així i tot prou feridores. No s’hi reconeixia gens. Quina vida més falsa! Calia buidar les tocadures infeccioses per ço de salvar la resta de la bananota lloca i relliscosa.

En Çalbà el sorprengué cremant retalls. "Què fots! El treball de la meua vida!" "No, de la meua!"

S’anaven a barallar, però als dos els agafà, simultanis, la tos i l’ofec. Es desumflaren damunt sengles seients. "Quina merda de món, xiquet!" "Tu ho has dit." "Hauries d’estar afalagat, que m’hagués interessat en tu. Confiava que tu haguessis fet el mateix amb mi." "Jo? Perdona’m si t’ho pensaves…" "Ets massa egoista." "Vols dir? És que els meus escrits són tots de fantasia, no pas basats en la vida autèntica, o en la vida autèntica si fa no fa, com els teus." "No m’hi has posat mai? Ni amb pseudònims? Si mai he llegit re teu, m’hi ha semblat eixir, sovintet i tot, diria." "És clar, és clar, que hi has eixit. Tots eixim a tot arreu, home." "Qui era, qui era?…" "Home, ara… Sí, aquell embagamots, aquell lletraferit ni mica versemblant qui, pagat per un editor molt murri i despecec, puja amb un globus fornit pel mateix editor sensacionalista fins a trobar el paradís enjòlit dels plutòcrates. És un satèl.lit pla, amb una volta de plexiglàs, que roda tranquil.lament al voltant de la terra. Hi tafaneja com un heretget fins que no el peixquen. I el peixquen per l’accent, perquè no té accent de ric." "Com tu dius, un indret sense sospita de versemblança…" "Tens raó, i tanmateix…" "Vols dir que?…"

Se n’adonaren. Potser els rics s’havien salvats. Potser sí que sabien la vinguda de l’encometat gargot burell i tots havien fugits abans al satèl.lit enjòlit, incòlume, intocat, que molt més tard es posaria sobre una terra netejada de pobres. "Mes, sense pobres, qui els faria rics, llavors?"

No resolgueren re. Altre que quedaren que en Valentí tornaria a vindre’l a visitar d’hui en vuit. A la porta, les urpes de la tos tornaren a rastellar els lleus d’en Sadurní. "M’hi trob tan malament, en aquest cos tan estretet!", es plangué. En Valentí s’esconillà enfora, ple de sinistres premonicions. D’ací vuit dies fóra molt probable que en Çalbà ja no hi fos.

Pel carrer consirà que havia fet bé d’esporgar aquell text insultant. Encara hi havia la possibilitat que els rics tornessin algun dia i hi trobessin els escrits i que, sobre, tinguessin ocasió de fer’s un panxot. Per què tan gelós de la meua figura?… S’aturà en sec. D’on ve aquesta buida vanitat? Sé què sóc, sé qui sóc — no res, un sac de cèl.lules abocat a la dispersió imminent i a la recombinació, i tanmateix encar m’aferr a la figureta idiota qui porta el meu nom. El nom, el nom… Aquesta és l’enganyifa primigènia.

La pluja sobtada queia a betzef. I ell cap paper, com qui veu ploure. Xop, veient-se una brosseta més de xanguet o pugó en aquesta basseta esfèrica del món a frec d’esclatar i escatxigar asprament l’observador, enyorà el món d’abans, aquell brut xivarri col.lectiu; es delí per tornar a púguer escriure vides il.lusionades o enganyades per l’esperança. Car ara què escriuria?… Ni per als hipotètics rics.

Aleshores li caigué un mort al cap. Ja no es reféu. Volà espúriament i instantània amb el retruc de l’espetec, s’estavellà de nou al camí, s’arrossegà sagnós per terra, nedà xipollejós, patatxapant, barrigà com un cuc dins el fang, i llavors romangué quiet. Ja només remugava i bategava amb els remucs i batecs de l’univers mateix.[@more@]
Desactiva els comentaris
10 desembre 2004
En Pere Ronsa estergeix el gran anticristià Pal.lades…
Filed under: General — heroi hodiern @ 19:24 Edit This

…i en pobret de manguis els estergeix tots dos…

Oh, mare dels llausangers, Riquesa,

Filla del Neguit i la Tristesa,

Qui et posseeix la por l’afligeix,
Qui no et té la pena l’absorbeix.

[@more@]
Desactiva els comentaris
9 desembre 2004
Oda contra els cobejosos.
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:23 Edit This

Contra els avariciosos i els qui, prop la mort, encara abasseguen

(És a dir, oda i odi contra els cobejosos* i els qui no se n’adonen que pendre als altres, o a la pròpia terra, només redunda en més merda a arraconar — estrafet del Pere Ronsa, millor anomenat Pierre Ronsard, s. XVI de l’era on som — de l’era on som, ausades)

Sàpies que per molt que et fessis, tot cofoi,
Del fort ample tresor de l’àrab xiroi,
I el del sirià i l’hindú d’afegitó,
Podries dir que tens tant com qui té un botó.

De tu m’exprès, qui erres la terra
Fins que l’or et sap a desferra,
I qui fuges la pobretat
Fins que no t’han enterrat.

El neguit corsecaire mai et desaferra,
Tostemps va amb tu a tot estrop i erra,
Per molt que per cada mar i oceà
Tanta de nau hi tens qui d’or plena et va.

És en va que et turmentes,
Car del neguit no et desroentes
Per molt que tinguis. A l’inrevés:
La pena puja amb l’interès.

Per mà de tempesta, a cada port important
Jeu la teua riquesa, adés trobada penant
A través d’aigües, marees i sorres,
I Sollels cremants i glaçades torres.

Tot torna eventualment a mare:
La perla a la mar, i el robí s’amara
De la terra de qui fou arrencat,
I el margade i l’or de llur lloc amagat.

Qui viu honest, amb poc en té prou i d’escreix.
Aquell qui la fretura mai no l’arrauleix
Pot dir que té el millor tresor, puix que l’enveja
No l’empaita a tothora i destraleja.

Ardu cobejós, covard malalt,
El teu mal és incurable sobresalt,
D’on ni el cos, massa afanyat a heure,
Ni l’espectre, gens de bo n’han de treure.

Tirares barra lluny dels predis pairals
Fugint dels qui et semblaven uns escanya-rals.
I ara et trobes sol, en terra oldana,
Vigilat de prop pels qui tenen gana.

I doncs, t’assetgen el neguit
Encar, i l’enveja del pervertit
Qui fort voldria el que tu tens.
Tan lluny te’n vas per a estar tan tens.

Fins que ancià del sepulcre oblidós
Encara fas pujar palaus cap al cel llampegós,
Sense adonar-te’n que, tot i que l’espitxes,
Encar de tothom el paisatge ens escaguitxes.

La terra no t’ha parit només a tu,
Malparit qui no penses en ningú.
Als peixos robes les platges
I als humans malmets els estiuatges.

De molt de paleta fas fotre l’escarràs
Només perquè et basteixi el teu envàs
Desmesurat de casalot immens i lleig,
Quan la mort és a punt de fotre’t a passeig.

A l’infern, residència eternal,
No t’hi cobraran ni un ral.
T’hi esperen amb candeletes
Tots els qui fóreu tant de dretes.

Tots us hi retrobeu, amb Radamant,
El jutge més puta, qui us esfonsa, vell amant,
Un vit de punta de diamant roent
Mentre que deixa en pau la bona gent.

La gent bona visqué en pau
Amb el que calia, i au,
Per xò ara ningú la molesta
Clavant-li pedres a la testa.

Ja em direu qui vol violar la terra
I robar-li a tort i a dret, a esquerra
I a dreta, damunt davall, tot el que té,
Sense parar compte, com qui no es capté
Quan veu quelcom tan sagrat com la natura,
Si en pac només rep enveja, neguit i paüra?…

Caldria que fos boig, cobejós sense goig;
No res a dins, però molt parençós l’estoig.

____________


*Cert que en Ronsa digué "avariciosos", però cobejosos és el que volia dir avariciós
fins molt recentment. No volia dir mai avar o escarransit o garrepa o
escanya-rals and so on. Com volia dir aquell dalpelsac de Dant quan diu
que digué: l’avara pobretat dels catalans. És a dir, els catalans qui
vingueren a aprofitar-se de nosaltres (els romans, els venecians, els
florentins, i tutti quanti, que a cobejosos ningú no els ha guanyats),
pobrets. Els catalans (no els balenfianos, noteu!, car els balenfianos
no han passat a existir (?) fins que els franquistes no se’ls van
inventar), s’ho volien endur tot, precisament perquè eren pobres i
volien més. Exactament el que foteren i han fotut sempre tots els
ocupants. Arroplegar el que podien.

No ens hem de deixar propaganditzar mai per l’enemic!

[@more@]
Desactiva els comentaris
30 novembre 2004
Ràpida drecera al re (un altre relat d’en Tiberi)
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:52 Edit This

Ràpida drecera al re

N’Hug Marès tornava del magatzem carregat de bosses de plàstic, tres a la dreta, dues a l’esquerra, plenes de queviures, pa, oli, raïm, ous, bananes, carbassons…Ja havia fets tres o quatre quilòmetres quan, gairebé al capdamunt d’una pujadeta, lluny als suburbis, força esbufegat, catacrec que caigué rodó.

D’antuvi nidéu no en féu cas. Poca gent qui passava, només qualque vehicle espetarregaire. Però aleshores una dona, d’una finestra estant, en veié el cos part de terra i qualques ocellots cruspint-se sorollosament part de la teca vessada de les bosses. Aquella dona trucà la bòfia, i la bòfia aparegué. Trobaren que n’Hug encara respirava i trucaren a llur torn l’ambulància. L’ambulància se l’endugué a l’hospital.

Quan al cap de qui-sap-los dies es despertà, n’Hug Marès era un home ric. Son oncle de Califòrnia, en Grodan Maress, l’immens savi del teobroma abonyegat — un menjar diví que alhora engreixava i aprimava, engreixava els pits i les natges de les dones, i els collons i els pectorals i altres carrinclonets musculets dels homes, i els aprimava ventrell i estómac, malucs i cuixes (en les dones aquests dos darrers només en mesures condignes) — son oncle, doncs, l’empescaire del teobroma abonyegós, l’havia dinyada a la vila universitària de Batzacs amb Matràs, a Califòrnia, i li havia jaquida una herència de déun’hidò.

Per dissort, n’Hug ni se n’assabentà. L’atac de feridura l’havia ferit fins al moll. No es pas que no es pogués bellugar, altre que una cama i el braç contrincant; era, molt pitjor, que no podia consirar a dreta llei. Ni sabia com es deia ni si estava casat o no, i, si casat secretament, amb qui.

No cal dir que, tantost hom s’assabentà de la seua sobtada riquedat, li’n sortiren a cabassos, de dones qui deien ésser sa molt aimada muller, i àdhuc qualque efeminat qui pretenia que en realitat ell era el marit-muller de n’Hug adés molt dalpelcul.

Tant se val. La qüestió: que n’Hug (i ací el jutge se li ficà a la vora a pentinar-li el toment que se li feia a la cicatriu de l’operació de crani) havia de judicar qui deia la veritat. De la cambra on raia, amb la liquiditad que ara li era possible de pouar, se n’havia fet un palauet, sempre amb el consell del jutge qui li feia constantment la gara-gara, amb ganes de sucar, i, a la saleta molt encoixinada, hi anava rebent els qui deien ésser la seua legítima meitat. Si trobava que algú mentia per les putes dents, el jutge mateix ja se li apuntava el nom, i a l’endemà ja li obria un inici d’encausament per delicte de substitució de personalitat, o quelcom paregut, què cony sé.

L’estona llarga que l’operaren crani badat, del cervell i les seues intricades i sovint afetgegades circumval.lacions, a n’Hug li fou altrejat de visitar el paradís. Era un paradís impol.lut, amb infants i bèsties qui hi rondaven a lloure, i amb paisatges d’allò més magnífics i prístins. Els infants, gens díscols, se les campaven totalment autònoms, s’amagaven i reapareixien, sols o a estols intercanviables, entre els rocs i els estanys, les comes i els turons, entre els caminois i camps estesos adornats d’excel.lent vegetació, amb matolls sovint amb forces baies i nous. Cap necessitat d’assegurança a llur encontre; les possibilitats de malaltia o accident en aquells paisatges aitan benèvols, baixíssimes.

Les bèsties, qualcunes de ben exòtiques, com ara elefantets miniatura i dracs llangardaix, grassos, de pell llisa relluent, eren totes d’allò més aregues, i herbívores i insectívores, i no els passaria per la clepsa mai jamai de fer mal a ningú.

Oh, les valls, llavors! Al revolt de qualque viarany, se t’apareixien, i eren amplíssimes, d’herbeis vigorosos encatifades, solcades per rierols pacífics, en assolellaments molt dolços. Paisatges sempre intocats, mai coneguts per cap vehicle empastifador, enfastiguejador de fums, de pudors i de sorolls.

Ah, illa delejada ans jurcada; quin delit d’anar-hi tothom, i sempre prou lloc per trobar-t’hi sol si així t’abellia. I cada animalet i infant parant compte dels ous — n’hi havia arreu, més o menys ben posadets. Per aital que si de cas cap organisme delicat en volgués mai descloure, i en descloien ara i adés, pogués trobar-ho tot comcal i prou amorós.

Un dels jocs que bèsties i infants s’entretenien a jugar era aquell de fer avançar esferuletes dedins un tor. Potser era el tor de l’espai-temps, i les esferuletes acoloridetes que hom empenyia pel suau tobogantet del dedins, n’eren els móns de qualque estrany univers paral.lel, o perpendicularitzat en creu, o entorat: com baules o denes, què em sé jo. El cas és que si hi havia cap estavellada d’esferuletes, tothom s’escridassava rient, i això incloia estrucets i camaleons i tota altra bèstia ací amb capacitat de riure, i de riure de valent, i tothom deia, jocós i gaudent: Sant tornem-hi!

I la penyora era un granet de grana de paradís per a cadascun dels partíceps qui no l’havien salada, a pagar doncs pel qui havia causada la lleu conflagració. I n’Hug Marès s’hi trobava d’allò milloret, i comptava potser qualque bon jorn, en una de les valls aitan cinematogràfiques, ensopegar’s bonament amb qualcun o altre dels seus estimats parents morts abans seu.

Per dissort, abans el despertaren. I al món antic s’hi trobà d’allò pitjor. I, sobre, amb tota aquella gentada qui pretenia d’ésser-li la muller (i el marit-muller en dos o tres casos rucs) molt adeleradament.

–Vull tornar-me’n al paradís –deia–. Collons. Allí tothom hi és molt trempadet. I hom recobra la penyora que ha haguda de desembutxacar donant petonets a manta, i a mants d’animalets i plantes, qui llavors llagrimegen dolçament de reconeixement.

I el jutge li acaranova el toment i, per a bona mesura, una miqueta el perineu.

Per distreure’l li demanava si hi havia trobats gaires papagais, a les selvetes paradisíaques, essent com és el més intel.ligent dels animals, inclosos els homínids o humanots. Tot i que el malencònic i anorc (una cosa duu l’altra) Frederic el Gros hagués sentenciat que tothom qui fotés cara de papagai segur que era un carallot.

I li demanà també si hi havia cap personatge gros, com ara cap marquès… El de la Faixeta?… El de L’aixeta?… La Raixeta, la Reixeta, la Queixeta, la Caixeta, la Baixeta?…

N’Hug Marès sempre feia que no amb el cap. Cap marquès, no. Ningú qui mai hagués portat cap vehicle fastigós. A l’hora de sortir de l’embús de la mort, tothom ha perdudes les claus del seu cotxe — i doncs no van enlloc. Massa poc. Ben merescut!

Bé, bé, bé, collonut — feia el jutge espritmatxat i tot neguitós, gens escarxofat, de fet assegudet a un cantonet de llit amb un bocí de culet escardalenc — bé, bé, ou-kei. La qüestió que dormim bé, senyor n’Hug, i sobretot que no ens deixem engalipar. Això part damunt de tot. De fet, més val vigilar, més val clapar amb la dona Agrípnia (l’insomni), que no engrapar’s de per vida amb un error constant de donota flonja i humida; fotríem goig, quina calamitat; espanyats i espatllats de per vida — hò, com xanguet a l’afàs o bertrol…, com escarbat a l’hostal mefític i assassí del Roach Hotel…, com betzol bagasser atrapat al cul de sac pollós i ratat d’un fosc atzucac, en eixir del bordell, i ara cargolat ans botxinejat per salvatges lladregots qui, com els croats molt beneits d’antanyasses, eixelebradament ataquen i ataquen sense consirar molla en els resultats, car què en romandrà, de vós, senyor n’Hug, com de les ruïnes per on els ignars croats sense grec passàrem adés?… Res, una pelleringa escarrotxada, sense un sou a la butxaca arnada — arnada, ai, llas, com la pròpia pempthousia (la vostra quintaèssencia), amb l’ànima doncs emboïgada, l’espectre tot traucat, el cul enlaire clafert de treps, pupetes i brians, el mantell trossat tot de sets, estrips i esfilagarsaments, el cap un rodament d’autobús, tot de sotracs, sense arrest previst aumon, i, ubic, arcaic, aixecant-se de la ruïna doncs que sou, idoni (és a dir, invisible), el sofre que crema part de sota, molt subreptíciament, com si ja fóssiu respirallet de l’infern on de cap us tireu. Ja em direu vós, si és cap paper.

No, no — protestava n’Hug — prou falòrnies, vós. No em casaré amb ningú. No sóc la rateta qui escombrava l’escaleta i es trobà un dineret. Jo vull tornar amb els meus infants gens sorollosets al paradís, i vull jugar-hi a les tres pedretes amb mons llunyans i lluentets com lluentins duts per la deessa, la regina del cel.

És que no es tracta, senyor n’Hug, que us caseu amb ningú. Si això fos, ja us deia: això rai, caseu’s amb mi, i tot arreglat. No, no. Volem sàpiguer si de debò ja éreu casat abans de l’incident de la sang atropellada pels galzes massa cairats del cervellot, o com n’ha dit aquell estaquirot de metge?… Tant se val. Per això sóc al vostre costadet, perquè justícia sia feta. Us podeu imaginar que altrament podria ésser jo pel món, en lloc de vetllâ-us a tothora, salvant qui sap quanta de padrina quan se li cala foc de cop-descuit als fogons de la cuina i tot comença de fer flama i fum. Cap agraïment, però. Encara rai si no m’enduc doncs cap cop d’escombra. Ja se sap, el fat de l’esforçat ans heroic servidor de la població. No; anem per feina, però; no voldríem pas que cap barjaula massa fresca se us endugués de maridot, i vós només pensant en morî-us per tal de tornar als vasts paisatges impol.luts, d’on torneu avatar molt remut, i ella mentrestant vídua molt acabalada ans xiroia, sense cap raó al món per ser-ho, i quan, en tost d’aquesta horror de tortedat, tots els vostres pistrincs californins podrien haver passats, a través de mos dictàmens molt saberuts, a l’estat, ço és, per a goig de tothom. Cavà?

Hò i tal.

Doncs entesos.

* * *

Dormien com dos angelets, el jutge i n’Hug, quan, disfressada d’infermera, una postulant al lloc molt adelerat de dona adés casada en secret amb n’Hug se li llençà damunt per a fer’l trempar, i que l’hi endinyés per a provar que li coneixia el mànec i com s’ho feien d’estimadets ans de l’accident amb les bosses del magatzem i (ah, sí) l’herència aquella de l’oncle Grodan.

El jutge, com sentí aquells crits d’em violen, es tregué molt esveradament la pistola i engegà un tret o dos. La dona fou atesa al cap. N’Hug Marès l’espetec i el daltabaix (una de les bales havia foradat un dipòsit d’oxigen a la cambra del costat i pertot hi era esclat, estelles i calçobre), la xereca que l’afusellament de seguida mogué arreu l’hospital, n’Hug Marès, dic, immediatament, es veié alforrat de tot aneurisme malparit, les vies sanguínies se li desembussaren ensems de cap tap llefiscós, llenegós i escaguitxat, les múltiples gaures que li feien llobada per les venes, totes les romegueres i entrebancs que li escanyaven, com cireretes al carcanyell, les carreteres de la sang, se li fongueren a l’uníson (mai millor expressat), d’espetec, i alhora el cervell se li esclarí, i allò li permeté aquell reconeixement instantani de la seua dona, allí jaguda, morta de fresc.

"Sí n’és n’Afrodita Blume, ma muller molt aimada! Fou nada mentre nedava — sa mare l’Eufròsia qui déu hajo perdonat havia caiguda marejadament del transferidor quan n’anava molt prenyada, i n’Afrodita nasqué entre les llordes bromeres del port. Afrodita, Afrodita meua! Ah, déu meu, qui t’ha matada, quan amb un trep d’ampolla al cap n’hauries tingut prou i balder! Ens havíem casats a Tortosa abans d’ahir no l’altre abans, a la pujadeta de l’Andorrà, prou a les envistetes de casa, tot carregat que anava i esbufegat, l’incident de l’embús sanguini no tingué molt malastruc lloc."

"No us lamenteu tant, vós. Amb l’arma de reglament us he fet el gran favor." El jutge abraçant-lo li digué. "Ja us crèieu que ningú no desembolicaria la troca del vostre ésser; que us n’aniríeu al clot havent bo i jaquits enrere els de més dels secrets del vostre trànsit totalment indexifrables. Que fóreu estat fum i prou, tantost esvaït, i bonanit. Ignot d’empertostemps per al personal social i l’altre, el de sabata, el d’espardenya, el de peu-nú i tothom altri, mitja al garró, mitjó foradat, renòs, ulldepoll… I ara tot ho recobreu, la llibertat i la memòria. Àdhuc, pobrissona, malaguanyada, la memòria molt feliç de l’ham boterudet i punxegudet de la vostra mestressa qui fou (o quòndama, com diem al meu poble, Reponcelles de Sesgaioles), i tots els plaers que òlim n’extraguereu, ara, mercès a mi i al meu encert canonístic, torneu a tindre’ls presents. Quina vida més joiosa no us espera; sou l’enveja de tota la sala, els de més qui hi som — o ja hem begut oli, al nostre llit de mort (i més el dissortat del dipòsit volat) — o només un desert àrid i eixorc d’assalariat i de pencar com un foll per a aitan poc guardó malagradosament no ens rep. Què hi farem. Ara que heu recobrada la salut, només puc confiar que us en recordareu, que fui el vector qui accelerà el vostre Solell ixent d’una vida millor; ric, relativament jovenot, lliure, sense compromís, vidu, amb la dona morta, amb un amic com jo, codonys, què més es pot demanar!"

Esblaimats ans esborneiats, ambdós s’esguardaven, l’un xerrant pels descosits, l’altre sense escoltar-se’l, la morta estesa damunt el llit. L’un amb el rau-rau que el rosegava part darrere, devers els environs del clatell; l’altre, com aquell carallot d’aquell llibre d’ignorants on el déu maligne ordena el pare sacrificar son fill com si fos un boc emissari (pobre boc, també!), desitjant de tot cor passar pàgina enrere, com si no hagués feta la bestiada de tindre aquell atac de feridura d’on l’encadenament molt fatídic fins al sacrifici de n’Afrodita — adés aitan fineta de pell i ara amb una pell que amb la sang eixarreïda semblava la de l’escorça escrostegosa de l’àlber.

Entrà l’infermera de debò i veié el gran desastre. "Quin empastif, senyors! I què li heu feta a aqueixa minyona?…"

–És que es planyia ferotgement de maldequeixals –provà de justificar el jutge.

–Poca-vergonya! Com si no tinguéssim a la farmacioleta làudanum.

–Sí ves. Fem el que podem.

–Algú coneix l’interfecta?

–Era la dona de veritat (fes-te fotre, noia; estava casat). La senyora n’Afrodita Blume de Marès — bufa, i, sobre, si sabés, i ai, quin nom més apropiat!

–I el malalt què diu?…

–No dic re –féu n’Hug–. Vols repassar o esmenar els fulls del passat, però no hi ha res a canviar-hi. Car re no hi ha escrit. No hi ha ni sisvol paper. Abans d’ara mateix no hi ha re. Sempre el mateix. I el mateix ara mateix. Palimpsest de re. De signes flonjos, blancs, enjòlits a l’èter, fugaços, ventissos, com pampallugues de mareig, se t’esfumen de continu d’aital faisó que amb l’endemà només en romanen traces molt primes de fumet griset, i, una miqueta més tard, re.

–Ja hi tornem amb els fumets. És que, comprengui’l, amb la mort de la seua dona, una depressió pertinaç qui te la treu? –el jutge féu avinent a l’infermera.

–Neixem tantes de vegades, com bombolles en bromera… –continuà consirant n’Hug.

–Records de l’imperfectívola n’Afrodita; i ai, oi?, quin sentiment –apuntà el jutge.

–Neixem tants de camins, i doncs n’hem de morir també aitants — ans de renéixer, vós. És com ara el co-néixer, benaventurat hortet ben conreat del meu cervell novament feracet, sense insecticides ni flagellicides ni embussos de taps de sangota pudent. El co-néixer et fa re-néixer a allò après — nou, o de nou. Co-neixem amb les coses conegudes, o re-conegudes, amb llur coneixement, o reconeixement. Ai, llas, com reconeguí la meua dona aitantost.

–Em sembla, senyoreta, que ja el tenim guarit. Entre vós i jo, quin tàndem mèdic, notfot?

–La meua dona, qui rampelluda com el seu antic marit Raül, l’abrandat, qui se n’anà a Dénia a comprar’s un violí per a fer ballar les xiques el diumenge al dematí, i, en tornar, se n’adonà que era una altra metralladora, d’on ningú no n’eixí viu, se m’ha tirada sobre, cony badiu i esponcellat, tret que aquest cop hom li esbadella ans li espelleix el cap. La flor del cervell desclòs. Diuen que allò que cal és seny, no pas cervell, que prou en venen a la botiga per a fer’n truites i tot allò; doncs bé, entre el meu defecte al cervell i el seu al seny, tot s’ha conjuminat perquè aqueixa tragèdia fos.

–Ja el tornc a veure pansit. Senyoreta, on és els seu làudanum molt lloat? Congre, corri a portar’n, què espera, caram.

–Senyor jutge?

–Sí…?

–Vagi-se’n a la merda, vol? O servi el ciri d’algun altre funeral –l’infermera l’envià, i molt amorosa es tombà cap al vidu surós–: Vingui, vingui, n’Huguet manyac, n’Hug manyaguet, anirem a una cambra molt millor, neteta i sense morts ni malvetlladors; en acabat de tants de sondrolls, tenim l’esperit molt tendret…

* * *

"Heu vists mai circells cargolar’s?… Heu vists mai apis créixer?… D’esguardar aitals calmes meravelles, hom en rep pau a semals; l’ànima se li assuaja, l’esperit se li n’enfuig, eteri, celest…"

N’Hug recitava els seus paradisos illencs a l’infermereta bona, dementre que a baix, al peu de les escales, dos infermers forçuts, adés amants de l’infermereta, ataconaven el jutge, li umflaven la cara, li trecaven els ous.

Una paó cua-estès s’ho guaitava tot del jardinet de fora estant; amb apassionada concentració, el seu esguard travessava els vidres de les finestres. "Sóc testimoni avui (es digué) de mants estranys accidents. És clar que un hospital és un perfecte indret per a això. Mos ulls diquelen oldanes meravelles d’allò que els sapastrívols bípeds s’entrefan. Dins l’hospital i fora, pel reflex dels vidres i els jocs de la llum. Ara mateix, en acabat de tant de crim part de dins, part de fora, guaiteu… Una ambulància tornant… Se n’adona, el menador, cal suposar, del vehicle abandonat que suara patia un accident (tots morts), una destrossa de vehicle encara enmig de la carretera. L’ambulància es desvia amb molt de compte ara, per tal d’evitar la carraca erta, tret que, en acabat que l’ambulància s’ha aturada, la desferra lentament entra en moviment i ensopega dolçament amb l’ambulància, la qual, amb els ferros torts i recremats del davant, el derelicte buit i sense cap voluntat, només amb el de l’inèrcia de la baixadeta, ara assoleix de capgirar. Cap per avall, s’esclafa l’ambulància damunt un roc decoratiu (o era un monument a un metge vanitós?) devora l’entrada. Puc sentir’n els cossos escruixits i els petits ploramicons (raneres, angúnies, agonies) dels qui hi eren, menaires, assistents, marona, malalt molt greu: un infant de pit, hò, angèlic, amb delit de jugar a les tres pedretes o a bitlles al tor del paradís exclusiu de n’Hug… He dit exclusiu? Volia dir inclusiu. Tant se val. La qüestió que… Els dissenys de la natura són impenetrables… El fils del fat ineluctables… Déu i les seues putes manies inalfarrasívoles… Hum… O com fa aquella altra mentidera nimietat?…"

Això, i pus, es demanava, seriós, el paó.

Un paó amb ambicionetes, potser, d’esdevindre mai ocell de paradís.

"Encara més?" Ens diu. "Manoi, no pas! Ni foll."

[@more@]
Desactiva els comentaris
21 novembre 2004
Exaltant vertigen del conèixer (ho escrigué en Tiberi Guix)
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:46 Edit This


Exaltant vertigen del conèixer

a) Allò que hom apella déu deu equivaldre’s a allò altre que hom apella temps [re a veure, és clar amb la manifestació meteorològica millor anomenada oratge (“quin oratge fa?… plou? fa Sol? cau pedra? neva?…”); re a veure, tret que l’oratge també s’hi esdevé, damunt, com tot s’hi esdevé]. Déu i temps — dos noms, doncs — i probablement una pila més de noms — per a una sola ignorància.

Com el temps és la pell de déu, déu és una pell anomenada temps i prou. Damunt aquesta pell tot s’hi esdevé.

És viva, aqueixa pell?… N’ha d’ésser (que no vol dir que servi cap mena de consciència) car prou hi genera paràsits (amb consciència o sense) [definint “consciència” com l’il·lusió que té cap organisme que s’auto-coneix]. En tot cas, per a naltres, aqueixa pell és un ésser estrany — ni bo ni dolent, ni maligne ni benèfic; només indiferent de totes totes; indiferent i alhora tan diferent, diferent de totes totes; incopsable; en tot cas, probablement sense cap mena de consciència comparable a allò que capim per consciència nosaltres.

Ara, i naltres, i totes les altres fètides emanacions d’aqueixa pell?… Naltres? Polls sense importància, paràsits damunt qualque pèl fal·lible a la pell del temps.

Polls molt interessats en la nostra vida de polls i en els polls de la nostra vida, i prou. Morim a la pell com els polls se’ns moren a la nostra — ni així — car un poll a la nostra deu influir poc o molt, ens pruu, potser, o ens injecta qualque verinet… Dementre que naltres què hi fem, damunt la pell del temps, probablement no hi injectem re, probablement re gens no se’n grata… Re [cap cosa] gens [ni mica] no es veu impel·lit a gratar-se’n l’irritació… Gens capaços de provocar cap pruïja ni menjaó ni poixevolesa a la pell qui molt efímerament parasitem.

Tot s’hi esdevé, doncs. Àdhuc els espais. Els espais: cresps (o parcel·les, o pegats) damunt aqueixa pell.

Ara, espais?… Per què els espais múltiples i el temps u?… Per què no pas a l’inrevés?… Per què no pas ambdòs únics, o nuls, o múltiples?… No ho sé. Només dic allò que sembl percebre enllà d’aquesta escletxa amb els meus ullets molt esclafables de poll.

b) Bicicletes ens venien en allau i de cara. L’accident no podia pas deixar d’esdevindre’s. A un hom granat li escaigué la desgràcia d’ésser qui amb el seu bòlid esclafés el primer ciclista (un jovençà barbamec). Aleshores tot s’aturà. El tràfic regular i la correguda (fort suicidària) del jovent enbicicletit, bo i anant de bòlit i a la babalà, i sobretot contra corrent.

Ningú no gosava moure’s gaire. Tots ens guaitàvem el pobre home aclaparat de culpa, tot i que la culpa era de l’altre. I ara arribaren aquells trapelles en lliurea, la bòfia, tanoques brutals, amb regateres de sang i merda encara a llurs lliurees, indicis de la darrera tortura a què s’havien adeleradament lliurats.

—Quina atzagaida no fotran ara! — ens ho temíem tots. Ens exigiren els papers, en copiaren els noms. Les dones les bufetejaren allí mateix. La crueltat els sobreeixia. Vaig voler dir: “Només un home bo amb les dones és un home bo.” Un mastegot em va fer callar. (Tan rucs com són i sempre et llegeixen el pensament.) Sagnava ara per la boca. Porrades cuidaven asclar’m el meló. Em van fotre una puntada al cul. “Engega!”, digueren.

Ara tornava a casa, al meu piset rònec i tronat, ple de penja-robes i retalls de barba mig grisa mig fosca. Poc hi cabia gaire cosa més. La gent em guaitava amb aires de sospitar que no fos cap intrús qui volgués fer mal a la canalla. Tothom fotia uns posats de sòmines, d’ignorant.

Com els qui adés visquérem al piset. La dona, la nena. Tothom hi sembla no sàpiguer on les coses caben… Cercava adés, potser feia anys, un astrolabi i m’ensopec per comptes amb la faixa de la dona qui al cel sigui; les sentors antigues em duien a l’esment les festes d’antanyasses on els tomàquets s’embotien per escletxes i foradets, i les llavoretes dels tomàquets apareixien als cagallons de les dames més engomades. Naltres, qui les analitzàvem molt acuradament, trobàvem l’anàlisi força pessigollosa, i les dames feien escarafalls com els dèiem quina mena d’escorcoll no fèiem en llurs femtes molt flairoses…

Ah, anys delicats, on sou?…

Em trobava tant astorat que oblidava l’indret d’entrar-hi. Finalment, trobí l’entrada. Ja m’hi esperaven. Se m’endugueren en llur vehicle orb.

c) Em guaitava el rellotge i no sabia pas quina hora hi deia. Potser s’havia aturat en rebre els recops dels cops que em donaven. “Quina hora no hi dius, malparit”, feia, molt enfellonit, sacsant-lo. I ell no responia sinó tic i tac i tic i tac molt contumeliosament ans ludibriosa. Sense cap ritme que tingués cap mena de seny.

Me n’adoní que dalt un mur hi penjava un altre aparell si feia no feia horològic. La semiesfera o el segment d’esfera de vidre que havia de cobrir’n les busques mancava, i doncs la panxa, per comptes de blanca i neta, n’era grogosa i bruta. I allò que marcava no volia dir re. Les dues busques eren de la mateixa magnitud, i al cap d’una estoneta me n’adonava que no es bellugaven gens, ni cap endavant ni cap endarrere. El segon dels aparells també em feia la guitza.

Ullí els voltants. Cap finestra on apuntés l’oratge. Com situar’m, sense saber ni l’hora ni l’oratge?… Ah, adés, quan érem capaços de sentir a la pell els elements com ara si la vida hi corregués. L’arc de sant martí vist per la pell… L’arbre de la ciència arrelat per les fulles amb el mareig del torniol del vòrtex del quietisme pus ert… La boira feta pa tovet…

d)Ens toca de pagar ara tants de pecats?… Començant, supòs, pel pecat de néixer. Em retrunyen els versos dels cassandres; llurs premonicions tantost encertides de guerra mundial… Tret que, és clar, qui es creu aqueixa merdegada de dolor afegida?… Els pecats?…

No hi ha pecats. Només hi ha crims.

I els qui més estan ensumant els pecats d’altri, ells són els més criminals. Quin rellotge desbocat, espatllat i boig vol que sigui la malhora de tindre de president imperial un altre d’aquells rosegaaltars fastigosos, un altre criminal, un altre colltort qui te la fot sempre que pot d’estranquis?… I sempre que pot per davant i descaradament.

Haig de ficar’ls tots al mateix sac de fera rabiüda… Tants de remenacagallons… Com m’altaria de llençar-hi qualques maons, dins eix sac on la ferum rau, i fer’n un nus, a la boca del sac, i bombar el paquet immund dins qualque estany ronyós i estantís.

e) Quan tocaran les hores de la llibertat, on cada capitost assassí i brandacreuotes serà mès en presó, i àdhuc passejat per cada pàgina de mitjà de comunicació com a exemple d’allò més vomitiu pel que fa al gènere humà — qualcú amb poder, hipòcrita i mortridor, genocida, qui tanmateix es vanta, enganyabanaus, d’ésser tan bo.

Bo, redéu. Bo! Amb el seu cap hauria de fotre bong als gongs dels ergàstuls (això em duu a l’esment les escenes tètriques dels musics emmasmorrats a Els 5000 dits del mestre T.)

Amb aquest pensament tancarem ara la tapeta lletja del rellotge malbategós.

f) De cos desmanegat a rellotge d’inconstants ballarucs… Remuguen els budells del rellotge de l’univers.

Tot amenaça pet. Un altre indret, arreu on lluc, amb els mateixos retrunys d’advertiment molt seriós d’imminent catàstrofe.

Mes on fugir?… Tenen el món copat. I l’hora s’atansa de l’espetec.

Mon cos desmanegat estergeix el cos desmanegat del rellotge ubic — els inconstants ballarucs que li foten de pèndol s’esvaloten al vent cataclísmic del torb creixent.

Vull anar tan lluny, tret que se m’ha acabada la gàbia de la terra.

Corrent-corrent, quin avergonyiment d’haver corregut massa sense haver anat enlloc. Ara estic penjat desmanegadament al capdamunt d’un penya-segat sobtat, i els dits que em rellisquen de la lleixa abrupta on s’arrapen…

Quin amic de les antigues memòries d’anys més feliços on la revolució per la justícia s’imposava arreu no em sobrevé per a ajudar’m?…

Em diu: “Guaita, l’alçària no és pas insalvable. Pots botar avall…” I es trenca o es torç, per atiar’m a l’ardidesa, les molles dels genolls. Així i tot, veig que no s’ha xemicat en ximecs de sang i limfa al capdavall del rocam. Per això descendeixc abraçat a la muntanya — a poc a poc, no pas saltant, com ell — i em faig a baix, al ferm, incòlume.

Tornem a la piscina i al bon temps, amb aspecte fals que res no s’ha escunçat. Tret que ell ranqueja i jo encara tremol de por.

Quin àpat no es cruspeixen, tots plegats — amb les seues germanes i llurs filles claroses (com es diverteix el jovent!) mengen llagostes i xerriquen vi fosc.

Li dic: “Me’n torn, cap cot, car só un impostor.”

Un impostor. Com podria fer xerinola si tinc el cos desmanegat, si oeixc el rellotge cridar’m esfereïdament i tampoc no paeixc re prou ric?

“Adéu, adéu, i mercès per intentar-ho.”

Les veig totes plegades, i ell, en germanívola conspiració, fer’m bon vent amb les mans balbes de flonges manoquelles. Filoses titelles, are se’n riuen del meu pas incert passats els bedolls qui ploren flocs d’escorça cremada. M’encamín cap als forns, ple de cabòries, i un cos com més anem més desmanegat, de treps i ictus bategosos mapat renovelladorament. Nafra damunt nafra. I així anar fent.

De cua d’ull veig que badallen. Res no els acoquina. Ni la filera de voltors qui s’estarrufen, pacients, damunt llur àpat de cadàvers malcuirassats.

g) Tantes de ferramentes rompudes a la llosa intangívola del temps!… Cert, tots els qui hem volguda esbrinar la natura del temps ens hi hem estavellades i trencades les dents.

Incessant ens en descol·loca el batec. Com l’orb somia auditivament, i no veu sinó filaments fantasmals… [I això l’orb qui conegué la llum, i doncs de qui el cervell té coneixement d’aqueixa diferència cabdal entre claror i foscor...] I pot veure (en somnis) estranyes tosses, formes tàctils qui els vidents som incapaços d’aesmar’ns (pel fet que al nostre cervell mai no li ha calgut obrir aqueixa altra aixeta de sensacions…) Els qui som menats pel temps, en somnis en palpegem nocions molt imperfectes (el temps dels somnis és sempre diferent, i la mort no hi és altre que com a anècdota)… Això vol dir que ens manca quelcom, una facultat cerebral, diem-ne, per a copsar què és.

On ha nascut cap monstre o en neixerà mai cap qui de casualitat (la barreja mutacional) serà capaç de capir’n l’essència o fins i tot la qualitat, diem-ne el contorn físic, d’allò que constitueix el temps?…

A propòsit d’això llegia que adés (anys de l’imperi romà) els orbs per exemple eren considerats esguerrats, i com tot altre esguerrat, element còmic o si fa no fa.

La crueltat dels homínids sobra la de mantes bèsties. En Plutarc a les seues Morals diuen que parla d’un mercat de teratògens on hom hi ven, per a distraccions més o menys confessables “gent sense panxells a les cames, gent qui té braços de mostela, gent amb tres ulls al cap, gent amb caps d’òsties (o vés a sàpiguer quin altre mol.lusc)”…

Doncs, som-hi, tornem-hi: Entre tant de monstre nascut i per néixer no n’hi ha hagut (o haurà) cap que pugui percebre el temps de tal manera que sigui entenedor?

Quin gran avenç no fóra per al coneixement!

Car no tot monstre és pas lleig. N’hi ha de “bellesa enlluernadora” — com hom fa sovint, poèticament.

h) Dels camps estranys, on no en sabíem escatir cap dels topants, car tot ens venia de nou, i els monstres qui ens engarjolaven s’abellien a entretindre’s de canviar-ns’els arbitràriament i constant, d’altres monstres ens dugueren cap a trens, en vagons atapeïts on ens barrejàvem vius i morts — i on anàvem (deslligant’s-ens sovint i sobtada en esbojarrats escarafalls, i ofecs i batre de braços com qui osta insectes, per a romandre en acabat muts i erts i astorats fins al capdavall del trajecte interminable) qui ho sabia?…

Ambtant, les rodes del tren, llur tètric, sempre repetit catric-catrac, era el nou (o vell i massa conegut) rellotge del nostre viure.

Demanem: “No hi arribarem mai?…”

i) Un instant abans no ens embàrcon…

Era una pudor molt fastigosa; no érem capaços de dur’ns cap mos al bec; massa plens de basca. Entortolligats, ens aplicàvem mocadors o draps impregnants d’altres sentors: sortós qui podia trobar cap herba per a embolicar-la i xemicar-la al cor del drapot.

Afetgegts a la presó del camp. Pudor de rates, pudor de pixats de llop, a les parets regalimaven les lleterades dels escarcellers — tost, plenes de floridura i de cucam. Vius a la pell.

Fora hom estavellava granotes a les parets, rates, serps, ocells, carcasses de llop, i es podrien, i, per les finestres sense vidres i per les escletxes entre els taulons, en penetrava la ferum. I llavors ens “convidaven” al film; ens amorràven a les ascles per veure’n ni que només fos fragments; ens empenyíem sense contemplacions — ens encavallàvem uns damunt els altres — esbiaixats ballarucs molt bel·licosos — el braç d’altri, o el seu coll, la crossa del veí.

Quines baralles de germans malavinguts. N’hi havia que anàvem sense cames, ja no ens servien de res: és clar que tot era truc de braços en molinet, aletejants. L’esquer de l’horrorífic esplai. Qualcuns levitàvem com aranyes per tal d’ullar a través de les osques més altes. Llas, quin calvari si eren opaques per causa de qualque ràfec o tauló-teula mig caigut. Llavors, el davallament damunt els esglaons embalbits dels caps embadocats de les piràmides humanes era molt vergonyós. Car senties com els millor situats se te’n fotien dementre que tu no hi veies re — o podé només se’n reien de les peripècies i astracanades a la pantalla.

Ah, la fama dels artistes — només el temps podia esborrar-la! Mes no pas mai dels nostres molt efímers, vel·leitosos enteniments.

j) Abuixien lúgubrement els llops a les estepes, i no sabíem si els abuiximents eren la realitat o venien de la pel·lícula.

A l’aguait, rere la bardissa, mants d’ocells de moltes de menes s’agençaven a l’assalt. I més ençà, molt més benèvol, el comandant del camp conrea, amatent, grosses maduixes de tardor, per què àdhuc la sogra, radiant, el felicita.

Per a ell, el temps s’escola amb la saó… Temps de maduixes, temps de tempirar, temps de femar, temps de germinar… Agemolits, els terroritzats presoners n’heuen les inaferrables ressonàncies — retrunys espectrals de la creixença dels maduixots… En bavejàvem per les clivelles. I alhora sabíem que el rellotge de la terra rutllava al ritme escaient.

L’elasticitat famosa del temps no és intrínseca a allò que és o deixa d’ésser — estireganyada pell — l’elasticitat només és en la percepció de qui el percep. Podé, pel fet que som substància del temps, és a dir, producte parcial del seu esdevindre’s, no ens és possible d’escartir’n la substància. Quin full produït per la papereria coneix l’arbre i en coneix les fulles… Quin subproducte nostre ens coneix?…

Som els microbis del temps. Sempre morts abans d’endevinar on collons fiblem.

I al contrari?… I si fóssim únicament vector mitjançant el qual el temps s’escorrialla cap a cert indret inconegut?… Au, vés. Això segurament fóra pecar de supèrbia.

Som les rodetes del temps — i quina roda coneix l’essència del vehicle?… La rodeta comandant confiós, com la rodeta sogra rutilant, formen rodetes ben engreixinades… Les rodetes presoners són rodetes abonyegades, boterudes, friables, encalloses, gens fiables… El nostre temps i el llur és el mateix i, vajo on vajo, hi farà cap amb qualsevol roda… Deu ésser una mena de centcames o de milpeus on si en perd uns quants, això rai, que pler li’n romanen encara.

Això consirava, rere la clivella, guaitant créixer els maduixots, dementre que, no pas gens vistes, les rodes dels estels duien el temps en torniols d’ocell fufú. Entrarà el temps pel forat del cul del temps i hi desapareixerà?…

Ah, ocell fènix qui reneix de les flames del gran temporal ocasionat pel mareig del temps. Ah, ocell roc qui duu al bec bocins del meu cos perquè sóc maniqueu i no em crec que re de bo no s’esdevingo sense que de dolent no sigui contrarestat… Això consirava, morint-me.

Delint-me alhora per veure un esbarts d’ocells a betzef assaltar l’hort i endur’s de cada cadàver de maduixot el bocí més sucós.

k) Obtús, tot li sembla avui vellutat, dels budells propis i aliens a les pells dels mamífers volaires pel cel no vist altre que per les esquerdes crues.

“Rom i esmussat tinc l’enteniment”, es diu. Sent el dring a la nit del pixaire obscur. Pel magí li passen les imatges adients del jorn proppassat, quan per les clivelles entrava prou claror per fer clar qui era llavors el pixaire. I en veies el raig de pixats, calitjós, emboirat, i en veies la grogor. I li venia alhora a l’esment la dita: “em faràs beure a galet”. Car qui es creuria ara el seu estat. De quin estat sobirà que pertangué a aquest estat d’esclavatge neguitós, pollós, malaltís. D’aquelles cuixes vellutades de l’amistançada a aquesta pell llebrosa i tota nafrada dels esquelètics, ictèrics, companys.

Re no clou les nafres com la llibertat.

Congosts, cingles, coves, de les seues excursions tan enyorades. Ara amb les crosses de l’enteniment se li confonen en un torniol de rocs llençats al pecador.

Dius “passi-ho bé?…” No. Dic que em sacs les mans perquè em ploren: això tan llefiscós que em neix entre els dits, com lleterades d’antanyasses, quina brutícia nova no és?… Em desfaig a mig podrir?… Cardíac, m’apam el nas. Encara hi és. És que em creia que essent tendrum es fonia abans. Però ara veig que no, que és cosa de la pell, dels tels entre els dits, que s’escaguitxen, que s’eslleeixen, com pètals vellutats de lúgubres orquídies estantisses.

Malaguanyats espectres d’un doble meu qui visqué abans que ens engargolessin en aquests barracots on n’hi ha qui sangloten tothora com magdalenes i altres qui, emmagatzemats tan atapeïdament, no saps que són morts fins que la pudor no ultra i trumfa l’habitual.

I tothom camina enrampat. I àdhuc el pixaire fosc, la seua xil·la desnodrida és enrampada i la seua pixera ix enrampadament. Però ara me’n torn mentalment cap al bordell, amb les carns lluents i flonges. Quin món inoït, increïble. I els conys vellutats i els forats dels culs, i les bones sentors. I els escarafalls exactament per no res de les meuques tan abrandades. Diuen: “em vols fer beure a galet!” I: “prens mon nas per una aixeta!” “Capsigrany!” I et trameten a pendre pel cul per menys de res. I tu feliç encara, i donant-els xanguet. Són tan fleumes, pobrissones. I llur engarjolament tan beneït. A quin cel altre que al llur no em voldria per sempre?…

“Capsigrany, ausades”, que els responc: “amida’m amb les dents la trempada; afegeix amb ton ardor a la meua trempera. Per comptes de malaguanyar tanta de salivera amb les teues collonades” — carallotades d’aqueixes. Coent, roent. “Amb el pinzell qui se m’allargassa enjondre fins a anar a pintar, no pas canons vellutats de xona, ans”, li dic, “enlluny, per la finestra, polsegoses eres on les masoveres no estan mai pas per cançons d’aqueixa mena.”

Tèrboles ventafocs que a l’enteniment obtús se’m disgreguen. Per l’uix al cuixplec (o el plec entre cuixes) d’un univers ple de forats negres de cul xuclaire, per l’uix vellutat al cuixplec crucial entre universos, sóc el derelicte caga-elàstics qui, a desgrat de totes les creences i dictats, s’estorç dels llaços i, en flagrant delicte descobert, estupra el cel.

O veig pampallugues i fosfès als ulls percudits pels nervis afamegats, d’on amb els crits esfereïts de “mare, mare!” comoneixc ma mare, la seua imatge aconhortadora, com als anys on era infant — encara, que estrany!, la mateixa persona (o l’il·lusió que en sóc).

Espectres de mi mateix, ja elevats als llimbs clarosos, pels qui gruu i em deleixc, com escales a l’infinit, en aquesta nit (qui marejadorament s’apropa i allunya) de vellutades corrupcions.

l) Ah, esportellar les parets de la presó amb la blanor del meu cos. I fugir grevoleda enllà, entre les feristeles. Amb cap altre salconduit que amb aquests bocins de carn lleugerament pensaire que em fan.

—Macrobi! — oïc que em criden—. Vine a l’esbart, maimó!

Uns jocs olímpics molt rudimentaris havien sets organitzats pels encangrinats més emprenedors. Acció apotropaica?… T’allunya del malefici i l’esquírria, el malvoler d’altri. A l’ensems que la salut et reenvigoreix. Rampelluts, els qui adés fórem tan mesells, ens aixequem artístics, joglars renyits amb tot mal presagi. Som optimistes!

Fictament mengem cruixants haguts d’estranquis, sucats en fumosos cafès. O només són llords macs sucats en pixums. Els nostres molt mesquins budells encara ens ho retraurien?… No hi ha perill. Cairats i empedreïts, s’empassarien un trabuc.

“Macrobi?”, em criden, alguns encara sacsats per epilèpsies sobtades, com fures en banastell. Raïa enlluernat per una estella al dit. La nit on em casí també em claví una estella. D’estella a estella, batallant amb les brèndoles de la mateixa gàbia?… Atrapats per la Terra, atrapats per les emocions, atrapats pel temps, i per la pols, i per la solfa genètica a seguir. I pels veïns, pels incessants veïns i llurs incessants injuncions. “Que véns o no?…”

I tant com voldria fugir. Saltant les muntanyes, ja periodònic (ho hauria guanyat tot). Anant directe enlloc. D’on vinc.[@more@]
Desactiva els comentaris
18 novembre 2004
Honest rodet de fil (narració adés feta per en Tiberi Guix)
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:03 Edit This

Honest rodet de fil

El general Macià, cap dels exèrcits catalònics, enyorava en aquells cims nevats la primavera. S’esguardava, musós, un bolet de soca qui floria a deshora i volia embrancar’s a consirar el destins de les unitats orgàniques, tan aleatoris i precaris.

Me li atansí potser inconscientment a desencaboriar’l. Li diguí: "Heus, la neu ja es fon; voldria (no pas vós?), m’altaria qui-sap-lo púguer pujar (sense relliscar a cap glaç doncs i fotre-me’n trompada rai) als arbres més alts i, mig nu, a la pell, sentir’n l’airecel novell, el ventijol suau i tebi de l’atmosfera transformada, i, ja embrancat, a coll-i-be, sense trempar, gronxar’m a les ràfegues del vent ja més mascle del capaltard."

Féu en Macià: "L’estudiant (com vós) es deixondeix a la primavera. El mestre granat (com eu) caldria que fos un altre Faust i que cometés el desalt elefantí cotranatura de vúlguer’s jove novament. La bogeria del sexe reprimit ja no l’ateny. O aesmeu-vos-em que l’atenyés, per qualque tortedat de les hormones, i ja em direu: com creieu que el seu cos ja força claupassat ho enduraria?… No trigava, us ho assegur, no trigava viu enllà d’una altra quinzena."

Li volia dir que belleu exagerava, que a la seua seixantena curta era prou vigorós per a endurar els embats amorosos de mantes jovencelles, però me n’estiguí, car poc volia mancar-li gens al respecte.

A part, és clar, que aquells dies tothom qui neixia, neixia esguerrat. D’on, la majoria de damisel.les, rebregades rai — res a veure, llas, amb les dones molt fermes i ben plantades d’abans la guerra.

La guerra definitiva entre els esguerrats i els productes malreeixits d’una banda (els aparells malfets, defectuosos de fàbrica; no tant deteriorats per l’ús o espatllats pel malús com ja gavanyats a l’origen per les mans i els enteniments esguerrats dels esguerrats) i nosaltres, l’exèrcit catalònic, únics bemparits entre els homínids.

Car els homínids qui ens assetjaven a baix, a vessant i vessant de les muntanyes on fèiem alt niu, vull dir, tant els matalots del vessant de tramuntana, com els titelletes del de migjorn, eren homínids sanguinaris d’ull traïdor. Només jurcaven pel nostre anorreament. L’enveja envers la nostra quasi perfecció era una basa de què es descartaven, nics i fellons, molt atiats; allò, deien, demanava revenja; l’altre atot llur era el de la goludam de posseir allò que posseíem, fet per mans i enteniments segurs, immillorables en llur execució.

Es decantés cap on es decantés, el desenllaç d’aquella guerra mítica, èpica, posaria fi a un món. I n’iniciaria un altre. Inaugurat pels homínids formosos, avinents, generosos i bemparlats… O, tafoi, quin desastre, dut a malcomesa pels homínids més agressius i malfeiners, un món de crim, avarícia i fratricidi constants, titelletes cassigalls molts rapaços i, tot i que greument afectats de volpellatge, molt burxaires i bares i, a l’altre cantó, és clar, sapastrots bàrbars i molt ultracuidats duient ruïna arreu.

Els gèns deleteris amagats al cabal genètic dels homínids tanàtics i malparits devien prou afegir tanmateix qualques avantatges per al portador (no dic gaires, però prou uns quants), pel fet sobretot que (a despit dels indrets gens sans i gens afins a ens fi on es manegaven de viure mercès a llur poca traça quant a la construcció d’hàbitats prou comcals) en servava tanmateix viu l’organisme fins que es podia si més no reproduir, i llavors als gèns tant se’ls valia, i era veritat que els esguerrats es morien ben jovenots. Les mutacions que duien tanta de malaltia eren passades senceres als descendents.

A més, car és ben conegut que tots els polimorfismes fàrmaco-genètics estudiats fins avui difereixen bon tros entre els grups ètnics i racials, allò que a naltres potser ens era beneficiós, com ara el viure net i l’enraonar entenedor, a ells se’ls podia ficar d’allò més traïdorencament, i doncs pelar’ls o dar’ls tota mena de torçons i malsdecap, i malviure doncs rai, i belleu que per això també ens volguessin anihilats. Un detallet afegit de llur animadversió devers naltres. Què hi farem.

Per llurs carrers tots maldestrement entortolligadots i estrets, transitava, sembrant mort com dama Mort-Seca Flagells, el virus de la violència. Tots se n’encomanaven. Xiquets, de tot se’n ve de mena. Tots aqueixos trets s’hereten i malament rai. Tret que n’hi havia qui, aitan exposats a l’atrocitat i, sobre, sobreviure, queien a l’altra banda de la línia de l’agressivitat i, colpits al pinyol qui se’ls corcava, passaven a la catatònia i a la por paralitzant. Pels foradots sense vidres que els feien de finestra, hi veien tanta de crueltat i mortriment — i ho veien com ara si els actes molt brutals els veien rere el vel calitjós del somni — la lluita entre criminals s’esllavissava dolçament i l’agonia dels morents esdevenia calmant — els homínids més joves i assassins assassinaven desvergonyidament pels carrers, i aqueixos altres esguerrats, tocats per tant d’ultratge i de continu esglai percebut tot a tocar de tremolenc monyó, romanien tot arrugats, arrupidets rere les tàpies foradades. S’arreceraven plegadets, astoradets, esborronats, per ningú reconeguts (i tant com adés durant una estona llarga o curta s’havien també esforçats a esdevindre únics), com aviram anònim de galliner. Només cascú una bufeta de carn, fàcilment traucada i doncs de continent desintegrada, i prou.

Me’n record, alguna vegada que hi havia passat, destacat mig d’espieta a llur camp d’acció, no solament em sobtà l’estranyesa doncs dels cossos (vaig veure, per exemple, pixar enmig del públic una dona rica i altrament prou elegant i ben abillada de blanc, sense despullar’s gens, només prement un foradet que tenia al coll per tal que la pixarrada es desviés, és a dir, tenia el meat de baix al cony o, com se’n diu de l’obertureta?, sí, l’uretra, tenia l’uretra al coll!). També trobí d’allò més escandalós la qualitat de les pedres que en amuntegar-les més o menys a la babalà servien per a bastir llurs habitacions. A primer cop d’ull semblaven prou massisses, i nogensmenys aitantost com les batzegaves una mica, o n’agafaves una per a cascar’n una altra, es desfeien en pedruscall mal-lligat per cap argamassa mínimament homologable. A aquella senyora vestida de blanc gairebé impol.lut, i qui pixava damunt els tolls només prement-se el meat adventici al costadet esquerre del coll, el seu nom era Ciril.la Fluu, li demaní: "Dama Ciril.la, com eu cresquí amb aqueixes grapes de felí molt unglut per comptes de mans [car amb això m'havia disfressat] i vós amb l’uretra al capdamunt, trob que aqueixos qui s’amaguen aitan acollonits que són incapaços gairebé de respirar massa fort, no fos cas que gastessin l’aire — això s’aesmen, sembla, tan curulls de basarda que la basarda els cancel.la tota altra capacitat de sentir altre — com creieu vós que podria hom desabusar’ls d’aital falòrnia, o no penseu pas ni que valgo la pena perdre-hi un instant?"

Feu na Ciril.la Fluu, acaronant-me sensualment el pèl lluent i moixí d’una de les meues molt ungludes grapes, prona damunt el respatller esbiaixat d’una cadira ranca, metre que amb l’altra em gratava ara el mostatx, adés la collonada: "Noi, ací els infants s’exposen del capdavall d’un carrer corrent en acabat fins al capdamunt d’un altre, en un joc de reconeixement, tot fet molt enjogassadament, però recollint alhora no solament els aplaudiments o l’admiració dels vellarres i els impotents amagats rere els parapets plens d’escletxes i portells, ans fent-se d’estrena, de trast en trast, qualque pistrinc o regalet. Saps què? Ningú no els plany, ni els minyons procaços ni els qui els espien tothora flonjament pelant-se-la. Ara, quan passa un escamot de mitgesmerdes assassins, llavors tothom rep. La carxena és indiscriminada: infants i vells, actius i passius, tothom rep, tothom hi rep, tothom ho rep, tothom. Això no s’esdevé al teu poble?…"

L’enganyí que hò i tant. Però que no n’hi havien pas tants al poble meu qui havien dimitit de viure per por de viure massa.

Romanguí guaitant-me el poble enemic. Una conseqüència que tothom hi fos esguerrat i que totes les màquines els sortissin malreeixides era que totes les carreteres hi eren clots, tots els vehicles avaries, tots els edificis torts, mig esbalçats, o ja tot enderroc i runa — defectes de fabricació a cada objecte, productes atrotinats pertot, re doncs que rutllés molla comcal.

Els indrets per a cagar-hi hi eren molt reduïts i sempre curulls de merda. La comuna o canfelip general era situat a la biblioteca. Hi podies pendre de la biblioteca qualsevol llibre per a netejar-t’hi el cul — segons la teua estació a la vida podies, és clar, triar’n un de més antic i valuós. Allò tanmateix era un mendraig o aixopluc de pau. La cosa del cagar tothom se la prenia prou a lloure, sense cap mena de neguit, i a més a més els voltants no eren gens lletjots, una miqueta ajardinats i tot. La biblioteca mateixa molt espaiosa i plena de llibres i de gent, i hom es veu que hi podia fotre allò que li rotés, és clar, com més amunt en la jerarquia més possibilitats d’acció quant al paper de torcar’s, com he dit, i de més a més quant al fet que poguessis pujar a les lleixes i àdhuc als pisos més enlairats on els llibres eren de pell d’homínid de no gaire estonota escorxat.

Tornàrem de cagar i guaitàrem als jardins xonar i xil.lar molta de canalla i homenots de tota alçada amb xicotelles molt impúbers. "Les nostres senyoretes, de zero fins als dotze o tretze anyets, poden cardar pels descosits fins a la purificació dels cossos" — m’havia dit na Ciril.la Fluu bo i fent-me la guerxineta. I més tard m’havia explicat que hom no arriba a la purificació (o purga) fins al primer menstru, i que llavors, amb el cos ja pur o purgat, cardar era molt més reprimit, d’on el jovent es tornava bel.licós i poixèvol a collons. Allò d’un cony pelut era tabú, i doncs tots els soldats esdevenien marietes i molt assassins.

Li feia capcinades de comprendre-ho tot quan de sobte veièrem el príncep passar. Quina providencial casualitat, quina benedicció per als meus ulls d’estrany infiltrat, instantàniament el príncep relliscà en un palter de gos i es trencà el coll. Perí espaterrant una micoia allí mateix.

El que es veu que ningú no s’havia aesmat ni pensaments era que el príncep s’hagués fet moro privadament, però collons si l’era. Ho descobriren els periodistes destacats a l’ultramon.

Ho revelà amb tots els ets i uts L’Enjondrós — això era un guaitajorns especialitzat en la vida d’ultratomba; hom hi trametia recollidors de notícies sedassats a l’altre barri, a l’altre segle. Els enviats del guaitajorns eren suspesos en mort i informaven com a les ànimes dels personatges els anava a l’altra banda de la ratlla de la mort. Eren escoltes fantasmals qui escosien pels terrenys infernals molt perillosament recacejant-hi amunt i avall a la percaça dels famosos i notoris recentment traspassats. La mort tan sensacional del príncep, mort sobremés tan èpicament i mítica, en una avinentesa de tan pregon significat, en generà tot un estol famolenc, d’espectrals periodistes d’enjondre, als reialmes metafísics.

L’endemà, i els guaitajorns dels dies ulteriors, ens en descobriren un tou, un niu, un niu tou, de les peripècies del príncep per un palter de gos a terra coll-trencat i doncs mort i perdut per on els morts es perden. Un article ens altrejava la nova molt insospitada i gens encoratjadora que només un animal per espècie hom permet d’entrar al cel. Així, entre les vaques (a desgrat d’allò que asseguraven els homínids hindús), només la qui es menjà en Patufet hi tenia lloc a la destra de no sé pas qui ben alzinat i presumit. I entre els bacons, només aquell porc de porc qui era tot bo com la verge, segons mossèn Ramon, el carallot de la parròquia del Carme. I això d’animal incloïa els homínids, és clar. La posició de l’homínid l’ocupava, fins que no l’en tregués doncs un postulant amb més "mèrits", en Gregori, un boig qui, després de viure com un boig, els capellans van fotre sant, tot i que es passà la trista vida veient dimonis pertot arreu. Un d’aqueixos dimonis era l’escollit entre els dimonis per tal d’ésser al cel, doncs, aitambé. I així anar fent. Tret que tot això d’aquesta notícia es veu que només es referia al paradís de certa abstrusa i molt falorniosa religió de l’enemic.

Pel que fotia al príncep tan heroicament perit al carrer boterut, els impertèrrits periodistes d’ultratomba en comunicaven com li costava al.lah i ajuda de funambulir sense fer’s cap embolic damunt al-sirat — al-sirat era el pont molt llarguerut i aitan primet com un tall de raor, o com un fil de teranyina o com el pèl del cony d’una camella (la descripció depenia de l’"autoritat" consultada quant al tema), pont penjat damunt l’abís del llimb (al-urf) o llimbs (al-araf) al començament, i damunt el pou totlany incendiat de l’infern (o cràter de la jahanna) — d’on una relliscadeta, vós, i boranit!

Rumiant d’aqueixes esdevinences, na Ciril.la i eu (els quals fèiem ja vida si fa no fa marital o mulleral) ens atansàvem (sempre armats no fos cas que ens ataqués cap escamot d’assassins de reprimit jovent) als indrets estratègics del camp enemic. Per tal d’ullar’n la condició, cavà?…

Al port, me n’adoní que no servaven cap possibilitat de victòria marítima. Mals mariners qui sempre han siguts, pobres homínids titelletes i cassigalls. Cadascun dels arbres dels vaixells mig esfonsats queien d’un en un, i sovint queien tots ensems, un bon reguitzell, un arrossegant el veí, i així anar fent. Allò seguit m’havia mès de bona jeia, i aleshores exposava també el meu cul a la riota col.lectiva. De cada casa curulla d’enjogassats servaires de dol per la mort del príncep i, ultra la mort, per la pega que l’afligia a passar fins al capdavall aquell pont llarguíssim d’al-sirat, sortien a riure-se’n de mon cul tanmateix molt més ben plantat que no el llur.

Vam veure una noieta ja purificada (i doncs amb perill que si xonava i xil.lava gaire esdevingués prenys, i doncs qui, per comptes de cardar, ara s’entretenia a jocs molt més dolents per a la salut), la vam veure caure d’una branca molt alta, on havia pujat a encendre-hi un coet de celebració, i la vam veure estavellar’s al terra pedregós i fer-s’hi bocins. Ningú no la vingué a ajudar ni a escorcollar, ni cap periodista, és clar, fou destacat a deixondir quines vies prenia el seu esperit pel reialme ombrívol a l’altra ratlla del viure. Algú corregué a amagar’n la bicicleta, no fos cas que cap familiar vingués a reclamar-la més tard. A la propera cantonada ja se l’havia venuda per menys del que costava un entrepà de guix.

A l’illa dels nans, àdhuc l’elefant, el pigmeu estegodont, no creixia gaire mica. Quan ens hi arribàrem, amb una barqueta mig plana de fusta maldonada i que feia aigües per mantes clivelles, veièrem que entre els més malmesos homínids n’hi havia d’amputats de fresc a cops de destral. Els demaní, per via de na Ciril.la, qui en xampurrejava el papissot, xafallós dialecte, la causa molt sagnant, i hom em respongué que els calia prou teca per al brou comunal. Podrida il.lusió del viure, estava disposat a tornar, tret que ella me’n desdigué. Ens retiràrem al més fosc de la vall deserta. Al rabeig dels tritons, xuclant nèctars d’escurçó, ennuegats de teranyines, festejàrem flascament.

–Ah, oblit isnell de vagina; hò i tal, les neurones a la vagina són particularment oblidoses –li diguí al general Macià–. Allí érem tots dos, com ara sóc amb vós, general; na Ciril.la i eu, un parell de profans putxinel.lis el vernís dels quals ja es comença d’escrostonar. L’espectre de gairebé la totalitat de les plantes: del vermell dels llums de sodi als blaus metàl.lics subterranis de l’halita, ens era, com ens és, un lleu consol. El plaer tanmateix de viure, per petita i efímera que no sigo la finestreta a l’ésser. I llavors, a sant de re, em retregué que la pervertia. Que el meu balafi era contrari als seus ensenyaments, o als ensenyaments immemorials de la seua tribu d’esguerrats. Que ells només poden viure de residus, de mentida, del reflex robat als perfectes muntanyencs — a naltres, general. Li diguí, amb por que hagués descobert que era un espieta, i doncs que em denunciés i tot als nans, als amputats, als malforjats en general. "Al.lota, en què et noc ni sé. No vull pas ésser molla llagoter, però noure’m si de cas tu a manguis, car et veig i voldria esdevindre’t balba crossa entre cames, que em duguessis d’empertostemps fins travessar amb més opcions i ops (tres cames, tu!) doncs al-sirat; si amb això et noc, tu més encara m’has nogut, car ni esdevinc persona, solament pròtesi de tu, hurí."

–Collons si en sabeu, d’afalagar –em vantà el general.

Reduït als bastigis inicials, els instints de l’abassegament, de col.lecció, d’estalvi, són naturals. Gent grassa, la balena, l’ós, i tots els animals qui eixivernen, més formigues i animals socials, garses, cert simis, etc., els posseeixen, aquests instints d’arroplegar debades. Són manifestacions de la lluita per l’existència, pel sobreviure. Ara, l’escarransiment ferotge posterior dels esguerrats cal considerar’l una perversió. Allò de no vúlguer altrejar la llibertat a ningú qui els caigo part de la vora és d’allò que no hi ha de més dolent. A part que el malcostum d’apropiar’s, a tall de lladre, de les obres perfetes d’altri, els han feta perdre tota habilitat a fer re comcal. Llas, afligits per la síndrome del paràsit, inutilitzats de pel que queda. Ara tot els ix a la biorxa. Àdhuc els fills, àdhuc els teratogènics espermatozous. I els seients on posen els culs. Culs de mal seure, cerquen per força de fer mal a tort i a dret. I a pendre-ho tot als qui s’ho guanyaven pel treball per a llavors desar-ho en gàbies on el guany es fa malbé. Ànimes d’uixer, de bidell, de porter. Pixatinters, buròcrates, arxivaires de paperots sense solta ni volta. Els pitjors dels homínids aumon. I tot allò ventís i lliure, i gens estantís, i cada ocell, tudons, xixells i altres pacífics gramívors inclosos, enlleixat i lligat i empatracolat, i a la gàbia, a morfondre-s’hi per sempre pus. Per a davallar una semblança fantàstica de les reals, els esguerrats escarransits foren com ara els auto-zonats en camps de concentració, qui s’aparten dels altres per a viure als femers, on hom hi llença les molt repugnants escombraries, incloses carronyes, és clar, i aquell és llur tresor, d’on ixen, cul enlairat, airós, foten immenses pudors, no solament de romàtic, de tota mena de putrefacció. "De què presumiríeu, lladregots", a hom li ve talent de dir’ls, "féreu el que ha fet la vostra tribu maleita durant centúries i centúries, i l’única raó que sabeu trobar-hi per a la bondat d’aital captindre’us és que així és com suràreu a l’història, i que els vostres mil milions de morts no podien pas anar errats; sempre robaren, sempre robarem. Prô donar raó als morts, això és de debò de capsigrany. Els morts mai no tenen raó, i la prova que anaven errats és que periren — ja us concedim que de camins de faisons aitan heroiques com suara el vostre príncep… Home, si allò que abassegàveu ho covàveu com ho covà el gran en Hòrton, l’estegodont fidel qui covà l’ou de la gran ocella meucarra i mandrosa, escarransida, esguerrada, i féssiu quelcom d’allò que eixorcament coveu, altre que anar a presumir d’una història robada, aleshores rai. Si poguéssiu mai fer descloure i parir cap estegodontet alat del vostre ou figurat… — ah, llavors, tots els qui us vigilem com espectadors al circ us aplaudiríem l’única bona pallassada. Treure profit d’allò robat és lleig; ara, si allò que n’ix és únic i alat i se us escapoleix, llavors la redempció si més no parcial us fóra encara aplicable."

–Pecàrem de massa ingenus –féu el general Macià, per aventura allavòrens pensant en militar–. Tan tard com a les Homilies, el concepte de "gasiveria" no existeix encara per a nosaltres: avarea (o avarícia) hi vol dir ganes d’heure, és a dir, cobejança i prou, no pas l’afany de pendre i desar allò pres perquè no serveixi religiosament de re, mort en vida, marro roent, coent, estantís, pudent, de puta propaganda i prou.

Al fang, incuses, hi jaquíem, per a un esdevindre molt hipotètic, les petjades. A vora l’estany de l’illa dels nans, damunt l’herbei humit, li cantava fluixetament allò de "by the banks of her own lagoon", "ara es xucla el polze i es perd somiant per les vores del seu estany, ja no pas fent de bòfia ignara; lladra hò i tant, prô no pas robant a mà armada i mortridora, ei, ei…" I allò em duia a l’esment l’eixut d’antanyasses on per aqueixes endreçúries hi havia deixat de ploure per sempre pus, i la mar havia esdevinguda un cresp hermètic de pol.lució, per on fóra de mal entrar-hi, i perillós de perir-hi d’espetec infernalment, car hi bull el brou orgànic molt mefític i qui no pot evaporar’s… Li dic: "Quan en Nerva es reposava a la banyera, hi véu l’ombra ominosa d’un ase mort, dalinià; allò li fa predir un món pròxim aitan brut on tothom qui neix, neix esguerrat."

Em respongué, pobra esguerrada, com si com tants dels seus congèneres fos orba o sens ulls: "Prou confii que ja siguem tots morts, com ell si calgués, ans aqueixa avinentesa no prengo lloc — i ai quina por. Fill meu, abraça’m."

"Ets na Ciril.la Fluu, perfecta com la dona-fluix qui inspirà el gran escultor catalònic n’Arístides Maillol. A la seua escultura jaguda dita La Riera, et reprodueix tan noblement i oferta com al nostre magí reproduïm en Nerva mort en banyera. Que els seus al.lels i els teus sempre ens sòlcon les venes, car lleig qui cony vol ésser-ho!"

–Llas, llavors una ràfega de metralladora ens interrompé l’idil.li –li diguí al meu general Macià.

Espetegà alhora que li deia, o si fa no fa, car ara tinc la memòria una mica embullada, també una ràfega de trets per a naltres. I com aquell jorn d’espieta en camp enemic na Ciril.la caigué tota cosida de bales, ara el meu general caigué per mà de traïdor cosit de bales. Àdhuc a manguis me’n tocaren prous.

Ens despertàvem a les faldes de la cosidoreta. Ens cus l’ens cosit (o millor descosit). I hi ha part de terra, dins la tenda, il.luminat suaument, un rodet de fil. Re de més honest, els ulls se me n’enllagrimegen. Un rodet de fil, o només, honestament despès, la seua ànima de cartronet. Als dits de la cosidora conformada a una eternitat d’absència. Cosidora qui flueix com flueix la riera. Tan naturalment. Cosint-ns lentament i precisa, perduda en polsims molt remots de galàxies. Gairebé ja com si no hi fos. I aviat, una miqueta més tard, per a no ésser-hi mai més pels segles dels segles. Car gens de fama ni de notorietat, ella, perquè hom hi destaqui cap ensuma-badomies per les boires de l’ultramort.

Me’n riguí i se’n rigué, de veure’m viu. Li diguí, i al general Macià, per si podia sentir’m: "Em venia a l’esment en Kassim Babà, el frare bord de n’Alí, el bon lladre, ell, qui allò que robà ho sabé repartir millor. Quan en Kassim va entrar d’estranquis, un cop d’amagatotis, a la cova, i en acabat que volia’n eixir, no n’encertia de cap manera el mot belluga-rocs: "Obre’t ordi", feia, "Obre’t fajol", "Obre’t comí"; i fins i tot, ja més desesperat i eixelebrat: "Obre’t pastanaga", "Obre’t albergínia", "Obre’t carbassó"…

–Qui és aquest impostor, déu ésser un esguerrat qui vol robar’ns! –s’exclamaren els lladres en sentir’l, i en veure que poc en sabia pas el mot de pas. Digueren "sèsam", es foteren dintre i, sense esperar a explicacions, amb llurs simitarres, amb quatre talls, l’en feren quatre bocins.

"Sort, Marieta (fiu a la meua cosidoreta aimada), de la traça del sastrinyoli Mustafà Babà, bon parent, de qui el nom ens ha restat, i ja demanarem als periodistes de l’ultrason què se n’ha fotut, i qui cosí en Kassim ben cosit tot sencer, novellament. I aquest darrer llavors ben penedit, i no tant oblidós, i cal creure que ben escamnat."

–Mes qui farà escamnar-se’n els escarransits –féu, amb un filet de veu el molt més cosit general.

Ullí llavors, cap al racó, les panòplies. Els dits em pessigollejaven de talent que tenien de tornar a empunyar’n les armes… Plens d’escares lívides, sortirem herois tanmateix a continuar la lluita… Car la vida de tanta de Marieta cosidora, amb el rerefons vital del seu repositori de contarelles i cançons, prou deu valdre quelcom, si més no, hò, mon petit esforç, com devia valdre el molt més magnífic fins llavors del general constant.

Viu que na Marieta plegava el rodet escàpol i se’l ficava faitís, ran de butxaca del davantal. Vulguí tocar’l però els punts molt ressentits dels frescs sargits m’ho impediren. Ninot encar malcosit, només embastat, amb ínfules d’acomplert semidéu del tot ja perfet. Me n’estiguí, també conformat. Confiós, això sí. Car qui sap. Potser qualque altre jorn gloriós… Ah, poguer estirar prou lluny la mà!…

–Moixoni, vols! –em reptà, amatent, la cosidoreta, car es veu que la feia, tant de bellugar per no re, descomptar’s de pics d’agulla o la feia cosir’m tortet.

Borinotejà mon cor, els seus batecs s’incrementaren. Que em reptés la Marieta humil, allò em tornava als anys emociants de formació, entre les amables padrines i tietes, entre les minyones i les mares, entre les dones pacients i blanes. "Que faràs amb treps i sets fets uns bunyols!", s’escarafallà d’afegitó. I somriguí, ja al cel. M’imaginí rodet als seus dits tan hàbils, i comencí de fondre’m dins l’esgranar’s suau i incessant de les hores. Un altre rodet de fil al fil rodós del temps. Perdudament rodant… Dolcesa abastada… Quin descans.

[@more@]
Comments (1)
12 novembre 2004
Història del misteriós
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:15 Edit This


Història del misteriós

Quan el misteriós pujà per la boca del metro totalment transformat, tothom se’l guaitava badant. Cert que semblava una mica un ànec, amb la boca planament becuda i grogosa, els peus plans i eixamplats, de palmípede (ço és, semblants a palmes de palmera), uns braços curts, panxuts, mig plegats cap endintre, un cul tot punxegós… I caminant d’aquella manera tan còmica de va-i-ve. A més a més, és clar, de dur, al capdamunt del cap, per comptes de cabells, un plomallet de plomes escadusseres… Per tant, no dic pas que fos de rucs que se l’esguardessin aitan badocament. Ara, el rum-rum que en corregué llavors, allò no. Allò que deien si era el producte d’un laboratori de boigs, que hom havia barrejats els cromosomes d’un ànec pres al bertrol i qualque captaire raptat i malaguanyat. O allò altre que fos un extraterraqüi. I encara aquells qui deien que allò li esdevingué per haver beguda qualque nova brutícia d’aqueixes que anuncien pels televisors per a refresc (refresc?) de la púrria ignara… No, no. Res de tot això. Car jo aquell bordegàs els anys que no feia que el coneixia.

De fet, de petits havíem anat a estudi plegats. Pel seu nom va haver de patir les burles dels companys. No crec pas, però, que la cosa fos tan traumàtica. Qui no pateix a estudi per les burles dels companys?… Tothom hi pateix per un presumpte defecte o altre; o et diuen gegant, o et diuen nan; o gras, o prim; o massa carallot, o massa llest; se’n foten de ton pare perquè és metge, o perquè és bomber; de ta mare, perquè se’t morí de petitet, o perquè va massa "extremada" pels carrers; motius rai.

A ell, com se’n fotien de mi pel meu i, sobre, per a mi, per la meua condició afegida d’estranger, a ell, dic, se li’n reien del nom. Del nom, i del posat seu, una mica desmenjat i barroer, maldestre, sobretot quan corria, i aleshores recordava, justament, un ànec qui peonés a la voreta de l’estanyol, un bri soberg, com solen a fer els ànecs, treient el pit, i ullant-te de dalt, torçant el coll lentament i altívola. Tant se val. La qüestió que es deia: Màgic-Sirià Borrer. Son pare, l’Ignasi Borrer, un home sempre encaboriat en pergamins a la sala d’antiguitats de la biblioteca de la vila, de la minsa Secció d’Antigalles i Troballes de la qual, com dic, n’era l’encarregat molt enderiat i efervescent, quan li va néixer el caganiu i alhora la mare, en produir’l, perí, va voler, per a tal naixença mítica [prou recordava la de nombrosos déus], un nom ben adient i exòtic. Va anar amb el nadó a empadronar’l i, a l’hora de dir com es diria, se n’havia oblidat del nom que havia decidit que volia ficar-li, i per això li deia, a l’oficinista, qualque capdecony, cal suposar, mesell i també apergaminat, acostumat a anar’s migrant en aquella cambreta polsegosa i estantissa, tota resclum antic, com qui diu emmanillat a la tauleta claferta de lligalls i patracols i mammotrectes florits i al.lergògens, li digué:

–Escolteu, mestre, me n’oblid, del nom que li volia ficar. Sabeu què? Veig que sou eixerit. Me n’adon, pel vostre posat punyent i cairat, que sou de mena aventurer –mentí l’Ignasi descaradament–. Que sou dels qui s’hi tiren, sigui l’aigua freda o tèrbola, i treuen el peix amb les dents. Ningú no sou funerari ni viviu cordat per cap paràlisi a cap asil on allò que compta només són les jerarquies dels empedreïts i els qui per comptes de cor hi duen enfonyat al pit escardalenc un rellotge espatllat i minúscul com l’ungla d’un dit. I puc percebre infal.lívolament que tampoc no sou gens llepafils ni escarafallós, que sou capaç, quan el mite mític ho demana [el mite mític? -- tant avesats a les còpies, com més tautològic millor t'entenen], de fer una excepció a la regla adotzenada i somorta; que teniu prou briu i budells, en un mot, per a excavâ’us de qualsevol trampota vescosa com cap aixarop llefiscós, vull dir: que no sou gens buròcratra, i que permetreu el meu fill de dir’s, per amor a sa molt clara mare morta en portar’l a aquest reialme dels nous mutants, Màgic Sirià, no pas, llas, perquè vulgui jo mateix que així es digui sinó només perquè, com us dic, oblidava suara el nom que de debò li volia dir.

–Eh? –degué fer el pixatinters, gens perspicaç.

–Que apuntos, et dic, confrare, tu que no ets gens cagadet ni espantadot, Màgic Sirià on hi diu "nom", i Borrer on hi diu "cognom", i el ritu irracional romandrà acomplit. Posa-ho si vols entre parèntesi perquè compt d’esmenar-ho, qualsevol jorn que em vago de caure per ací, amb el nom comcal i un altre bitlletet. Quan em veuràs tornar a fer cap, com cap cavaller d’abans, d’aquells qui anàvem per les muntanyes a la percaça de dracs, i els occíem i en tornàvem amb la melsa perfumada que era alhora elixir de vida i pedra filosofal, fotràs un bot de content, car veig que, com tots els herois, tu també ets un sentimental d’aquells qui no compten pas llarguir de per vida dins un catau resclosit i verinós. Sàpigues que, com pardalejàvem amb la dona i concebérem aquest paladí famós de l’esdevenidor, un raig de llum travessà el sostre i il.luminà sa xona. Vam dir: Quin senyal, jotflic; si això no n’és!… I ho era, car per donar existència a aquesta unicitat estoica qui, sobre, ens salvarà la pàtria i tot allò, prou hi perí. I hi perí amb desig prolífic de vetllar des del cel per cada camada que l’heroic minyó no emprengo, no fos cas que caigués mai a cap abís ni rellisqués vores abruptes avall del rierol on fan niu secretívol rats i ocells i a les badietes on ve a pondre-hi el xanguet, i on la fada maligna s’hi ofegà per a engrapar’l i endur-se’l dintre, a les regions subaquàtiques infernals. Trobaran de lluny al cel, en avions subsiderals, els pilots havent begudes treta-sis tasses de sidral de magnèsia per culpa del neguit i el cori-mori, les restes estavellades del seu cavall i carrossa, i hi veuran al voltant un formigueig esperançador, i tot el món qui-sap-lo si s’hi enlluernarà de joia, fins que no cristal.litzarà més tard la crua veritat: que no hi ha cap sobrevivent, que aquell moviment de cossos èlfics només eren de baixos lladres qui s’acostaven al derelicte o àdhuc voltors i hienes molt culers i afeccionats a cruspir’s el que en quedés. I per això resolguérem, la dona i manguis, bon senyor, que aital figura dels esdeveniments ecdòtics de cent anys envant i comptant, prou necessitava de totes totes un nom ben enigmàtic ans exòtic, que fes les meravelles dels contaires de totes les centúries a vindre, on vós sereu-ne, en part, nota de peu de pàgina o pus, pel fet que ara sou l’artífex d’estampar’n el nom per primer cop. No pas no re, jotfot.

Això li va dir, o si fa no fa, alhora ensenyant-li un bitllet de cent i embotint-l’hi a la butxaqueta de dalt de la brusa; i l’escaguissagargots, qui era un homenic rapaç i estalviador de mena, això posà al paperot que omplia: Màgic-Sirià Borrer. Doncs així, ja hi fórem. Amb aquest nom anà pertot, una mica massa conscient de dir-se’n, el meu amic més tard esdevingut el misteriós Misteriós, sorgit d’una boca de metro enmig de la ciutat amb posat d’ànec i amb fama de mutant molt prometedor — o, alternativament, molt perillós (molt perillós per a qui? Això depenia del talòs capsigrany qui et respongués: n’hi havia qui deien l’església, la societat, el gènere humà, l’univers…, però cap d’ells, com sempre, no en sabia un colló del que s’empatollava).

Quan son pare l’Ignasi Borrer tornà a casa, llençà l’infantó al bres i corregué cap a la llibreta on s’havia apuntat el nom que havia trobat en un pergamí arnat i pollós a la biblioteca. El nom que a l’oficina del pansit escanya-rals se li havia esmunyit de l’esment. Es tractava d’Utnapixtim. N’Utnapixtim havia estat, a la versió del "seu" pergamí de la magnífica èpica d’en Gilgameix, el mag assiri qui havia sobreviscut el diluvi universal — de fet un dels pitjors "diluvis universals", car diluvis universals n’hi ha innombrables a les cròniques i ficcions dels temps més reculats (i aquell de la bíblia un dels més recents i malgirbats); cada vegada que hi havia una inundació prou catastròfica, els poetes de l’indret confegien qualque recitatiu per a commemorar-ho i hi afegien, és clar, per a fer-ho tot més païble i engrescador, notes de la més descordada fantasia. Es veu, per exemple, que, al pergamí que l’Ignasi Borrer desxifrà, n’Utnapixtim, en escaure’s aquella maltempsada de l’oratge eixelebrat, diguem-ne la plujota i la riuada qui ofegaren totdéu, ramats inclosos, i feren malbé llogarrets i trossos, ell rai, que se n’escapolí bo i volant com qualque ocell airós, probablement un ànec, el qual no solament vola, neda perfectament, de tal faisó que no el pelareu pas per molta d’aigua que foteu caure, això segur.

Doncs bé, n’Utnapixtim Eixorc (car amb aquest motiu de retrunys heroics és com sempre li’n digué son pare, malgrat que mai no trobà prou lleure per a atansar’s a l’oficina de l’escarransit — el qual potser l’havia dinyada, car mala cara prou que en feia, poc en acabat d’aquella entrevista on Màgic-Sirià fou "provisionalment" acceptat), o, doncs, en Màgic-Sirià Borrer, que és com el coneixíem tots els companys d’estudi, a poc a poc va anar aprenent tots els trucs de l’ànec — el qual animal cal dir que si a mi qualsevol dia fosc em toqués que heretava cap altra pàtria nova de trinca prou el voldria de símbol heràldic i a la senyera i tota la punyeta, car prou dóna mil voltes a la gallina dels francesos i, encara amb més raó, a les àligues repugnants dels imperialistes de tota mida, tots plegats amb la malèfica dèria de fotre el bord i el borinot pertot arreu, matant a tort i a dret, vingui a tomb o no, i ficant el nas on ningú no els demana i on hom hi vivia prou plàcidament. Tant se val. N’Utnapixtim Eixorc aprengué a fer l’ànec pertot on anava. Volava, nedava entre dues aigües, se t’esmunyia sense que te n’adonessis, mai no sabies si hi era o no hi era, sempre i arreu feia el mort d’una manera excel.lent, tant al cresp suau com sota el cresp, a l’ombrívol reialme dels fons. I si mai deia re, llavors tothom com enfilava les orelles. Car la seua veu era de tro. Totes les mosques s’aixecaven ensems i fugien sense seny, ensopegant les unes contra les altres, i a les finestres i parets. Més tard, tots els ocells reaccionaren si fa no fa. I quan ja era grandet, tots els avions. L’alarma de la seua veu acollonia el personal, tant el present com l’absent, car les conseqüència es feien sentir milles i milles girientorn.

"El Borrer ens esborrona quan s’esborrifa", fèiem a classe, i era, redéu, veritat. S’asseia a un raconet, s’estarrufava i hauries dit que augmentava de pes (en tot cas d’embalum) dues o tres vegades, i els qui ens el guaitaven en aquell instant efímer (que potser durava dos, tres segons i prou), en romaníem bornis de l’esglai. Ara, cap mestre mai no es va creure els xerretes qui el denunciaren, car a cap mestre mai no li fou dat de presenciar la feta. Què hi farem.

A fe de déu que quan el coneguí, de tiró, doncs, ja deia coses estranyes: "Fa cent anys, quan el meu fill se n’anà a l’altre barri…" Començava, i t’enduies un cop moral. Què?!… Però continuava: "…, com d’ací a cent anys, quan mon pare neixerà…" Tafoi, minyó! Allò ens desconcertava de bo de bo. Gairebé ni sentíem què deia després, car el que deia ho deia sempre aitan seriós. De fet, ni un sol malcamí ningú no el va veure somriure, mai. Potser el seu bec no li permetia aqueixes menes de contraccions, vull dir, contorsions. És veritat, parlant de contorsionistes, que una vegada uns lladres de canalla se’l volgueren endur per a vendre’l a cap circ itinerant. Com a monstre, és clar. Això de "monstre" ve de mostrar al circ, a les firetes. Doncs bé, a la primera demostració els va fotre el camp volant: n’hi ha qui diuen que ni les cordes dels funambulistes i equilibristes no va emprar, que aletejà amunt sense cordes ni res, i que se’ls esquitllà, oliós, pel forat de dalt de tot del tendal.

Gens original, al seu pit de borrissol (o ja plomissol) blanc s’hi va pintar la creu de sant Jordi. Que adoptés el conegut símbol fàl.lic de la creu, tanmateix, l’afirmava de cara al galliner de cavaller trempaire i esforçat. Salvà, de molts de lladres armats, nocturns apotecaris i llunyedans adroguers. El seu foll i molt retrunyent comiat (qüec, qüec!) ressonà a llurs orelles durant mesos sencers, tret que la premsa mai no en féu prou cas. Car les seues proeses eren gairebé sempre només presenciades per ciutadants d’a peu i sol-i-verns. Ni gaires testimonis, doncs, ni cap corraboració que no fos per ebriacs i d’altres indigents, o per malparits freturosos de cap àlibi amanós. També és cert que no volgué mai cap propaganda. "Per a després de mort", el vaig sentir dir, "allavòrens rai. La meua cara, gegantina, multiplicada per mil i escapoló a cada milla i mitja, decorarà cada monument i, enjòlita, surarà per mitjans d’electrònica avançada pels cels de cada capvespre. Només per recordar als malfactors que hi sóc. I als beneits que no cal pregar sinó a mi, imatge supèrflua de llur enyorat paradís d’avant-naixença, on tots eren voladors com personalment, ací, el tit."

I si mai se li atansaren els sicaris de la premsa enemiga amb llurs micròfons d’extermini a fer’l parlar en la molt repel.lent llengua de l’ocupant, llavors només engegava el seu vagit primer. I cada aparell de recepció esclatava com una puta bomba. Els homenots comptaven els pistrincs darrerement robats en llargues llistes de nombres, o es reien de les bromes dels bromistes qui els vantaven d’haver sabuts fotre tants de torts en tants pocs de dies, aprofitant-se dels sords treballadors. Les dones s’arrissaven llurs rulls a l’espill o s’estisoraven els pelets cargoladets del cony o cagaven a la tassa… i bum! Bocins de medul.la empastifant cada paret.

La darrera vegada abans que el Misteriós no pugés la boca del metro, d’on causà una certa sensació i en conseqüència fou fotografiat i aleshores retransmesa per tots els mitjans del món la seua imatge volant (i volant, jotflic, mitjançant mitjans només naturals: a força de plantes de peus per a l’embranzida i la revolada i a força de braços per a l’aleteig), me’l vaig trobar als banys públics. Es veu que hi anava cada dia que era a la ciutat (altrament vivia a la voreta d’un estany, dalt a muntanya), tret que es banyava a un raconet, gairebé d’amagat, en una cambreta que permetia força privacitat. S’escaigué aquell matinot, no fa sinó quatre o cinc mesos o menys, que hagués anat als banys, jo qui no hi anava mai, perquè desolat d’haver incinerat mon pare (amb el senyor Ignasi, l’únic home bo), necessitava contacte humà: i quin millor contacte que tots aquells cossos nus banyant-se damunt davall en aquelles piscinetes caldes i fredes dels banys de la ciutat?…

–Ei, en Màgic! –el cridí, tot i que em semblà que anava molt de pressa.

Es tombà, m’ullà, em reconegué. "Ah, en (…)!" I ací digué el meu nom estrany i estranger, impronunciable. I se m’atansà. Els seu cos, profusament pelut tret de cames i cara, era perfectament pentinat, la densa tofa de pèls totalment llisa. "M’havia deixada la tovallola fora. He hagut d’eixir del recambró tot i que no havia acabat de polir’m prou, com veus, la meua preparació cosmètica jaqueix un munt per desitjar."

–Home, déun’hidoneret, ca? Tens figura de magnífic nedador. Prou podria jo de tu –que l’afalaguí.

Pena perduda, però. "Re no em fa ballar els nans davant els ulls", digué, "les paraules d’altri em bufen (i me la bufen) com vent de perdigons. Hermètic, cuirassat, inencertible. Ni un sol impacte. Car prou sé el que valc. I valc molt, en (…), molt. Sàpigues que mai no vaig de ventre en lloc clos. Sempre faig mes calgudes defecacions fora, enmig de la benavinent natura. Que els morents càgon dintre, entre el resclum i la podridor, als mateixos forats i canfelips on tota la família embruta, sigo jove o vell, molt malalt o per emmalaltir de mantinent, i mutants progressius o rèpliques de l’antigor. No pas eu, el tit. Fuig sempre de l’angoixant estufaó. Com si per comptes de cagalló hi duc cap piula a punt. I si em dius (i encara menys les armades i carrinclones jerarquies qui fan catúfols còmicament per tots els noticiaris tan bords): Guaita, xiquet, quin pastís, tot per a tu; o: Quin bocí més gros de pastís no et toca, n’Utnapixtim Eixorc, queda’t ací!… Saps què els dic: Mai del món, capsdecony. Caldria molt més que el pastís tuixegós de la vostra societat! Una merdeta de pastís no serà pas allò que m’encadenarà a l’humus vostre, humils homínids de seguida pols. Afront la fama amb tota la passió i l’ardidesa, i sé que m’apedregareu (no tu, els maleïts buròcrates qui tot ho apunten a la biorxa), sé que us m’agullareu i tirareu, gens encertits, abans no ficareu pertot les meues imatges infinitament repetides i, com més anireu, més gegantines. Veterà fantàstic, pels núvols sallant. I tot això serà escrit i reproduït pels segles dels segles. Mes ara, perdona’m, que, amb la tovalloleta i tot, haig d’acabar d’arreglar’m."

El viu ficar’s al recambró, fimbrós, hò, remenant el culet punxegudet, com qui remena, coquetó, el nasset arregussadet ben cargoladament i ben amunt. I em va caldre la tovallola meua per a tapar’m l’inici de trempera al templet dels banys.

Al cap de quatre, cinc mesos, com dic, el Misteriós féu aparició. I tots els mitjans, poc o molt, en notetes perdudes pel mig, o a mitja plana i tot, n’anaven plens. Alhora, llegint-llegint, a un obituari petitó, tres ratlletes i a córrer, me n’adoní del fet que el senyor Ignasi també havia transit. Tant se val. Com dic, qui més qui menys, tots els mitjans tenien quelcom a dir-hi, del mig-home lleig i enigmàtic… Al començament. De la visió d’aquell estrany personatge aviat fonedís, del qual la majoria asseveraren que era un farsant disfressat, i d’altres, encara més tocats, en feren un dimoni enviat per les forces del mal (humanes, volent dir els metges boigs; o infernals, volent dir les bruixes i els estrangers i els diferents qui calia exterminar), al cap de poca estona ningú no n’enraonà més. Tots els mitjans encara factibles es ficaren a parlar de la pluja. La pluja persistent, inacabable, que amenaçava de netejar-ho tot. De netejar-ho tot. Fins que recordeu, per això vaig emigrar (jo rai, prou ja era estranger), quan la pluja no feia cara d’aturar’s. L’història del sobrevivent és la meua preferida. Quan van maldades fot el camp – aquesta és l’història. Pel que fa a aquell indret podrit on tothom tant es complaïa a insultar tothom altri, sobretot si semblava estranyet, a hores d’ara no crec que hi quedi res altre que un llac de netedat. Amb qualque ànec que hi fa paradeta i fonda, com qui diu, ara i adés, amb uns qüecs que sonen com el riure cristal.lí, oidà, del més feliç de tots.

(escrit per Mir Cargol)[@more@]
Desactiva els comentaris
9 novembre 2004
Conte nou d’en Tiberi Guix
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:06 Edit This

Fabre febrós d’osques i escares
("We were naïve," said Maryvonne Plessis-Fraissard, the World Bank’s transport director.
"Who was going to do rural roads in the middle of Africa?" — The New York Times, p. 3; 8-
nov.-2004.)
En Morley Girlcrease era un enginyer de rutes rurals enviat a Moçambic (em sembla) a obrir-hi camins asfaltats. Era un home rabassut, amb un lleuger gep, lletjot. La seua pell recordava la del gripau. Si li tocaves el voraviu esclatava gairebé a mossecs, com qualque mena de gosset molt fàcil d’irritar. Allò de què estava més pagat eren els seus rinxolets rossos. Portava a la butxaqueta de dalt de l’americana un espillet i un pinte, i se’ls pentinava adés-i-ara, sense que el preocupèsson les rialletes dels qui l’acompanyèsson, fósson homes o dones. Es treia a qualsevol moment, vingués o no a tomb, tant espillet com pinte i s’hi guaitava i s’hi pentinava, escopinant ximecs als puells del pinte, perquè els rissos s’enganxifèsson prou.
Enmig de la selva l’altre jorn, cap a migdia, un imprevist fenomen astronòmic o altre (probablement un eclipsi) n’obliterà la llum. Totes les bèsties callaren de cop-descuit. El tim de l’enginyer Girlcrease (format sobretot per nadius sense gaire cultura, per no dir’n gens) s’esfereïren qui-sap-lo. Llençaren pales i instruments i s’esbarriaren pregant selva endins. En Morley romangué sol. Un queixal se li empoixevolí; tantost es ficava nerviós, aquell queixal se li enfurismava, i li treia foc. No en tenia prou amb perdre el personal i quedar’m pelat i perdut enmig d’enlloc, es digué, que sobre el queixal se m’alçura, collons.

Espellà el periscopi del seu folre de cuir com sovint s’espellava la xil.la del prepuci abans de pelar-se-la recordant la seua dona i els seus múltiples amants, allà a dalt, a Ròtterdam, a casa llur.

Era el seu un periscopi allarguívol. S’estireganyava amunt com qualsevol antena mig-quilomètrica. Sobrepassava les capçanes dels arbrots més alts. Tret que aquell migdia se li havia enferritjat. Les calamitats s’amuntegaven. Obstinat, el periscopi es refusava a desplegar’s. Tot allò, afegit al mal de queixal i al sentiment d’ésser sol i no ben bé, car tenia l’impressió d’ésser vigilat per ulls de fera insospitada, li arrencà gemecs d’impotència. Llavors, damunt, li començà a rodar el cap. Estic com més anem més feble. Si caic, perdut el coneixement, vés a saber qui se’m cruspirà. Cercà les provisions en la foscor. Qualque bossa abandonada amb teca dins que li fiqués, en endrapar-se-la, sucre a la sang. Tot seguit se n’estigué. I si a les palpentes tocava un niu de serps molt verinoses?…

L’enginyer romangué glaçat enmig de la clariana. Tot pudia a quitrà. Consirà que potser el quitrà, la forta sentor que feia, emmascararia la seua, i que cap bèstia, ja desavesada a la por de la nova foscor, no l’encertiria pel fet de no púguer’l ensumar. Vols-t’hi jugar que això no és cap eclipsi, que és un núvol de pols causat per qualque meteor estrany, o un meteorit que en estavellar’s ha feta volar mitja terra, o és l’erupció d’un volcà nou de trinca, o el bolet de qualque bomba atòmica llençada pels curts de gambals teòcrates americans, delerosos d’inaugurar forçadament l’apocalipsi?…

Es va treure les tres monedes trobades el vespre abans dementre foradaven el terra de la selva per tal d’afegir-hi en acabat grava i quitrà. Eren tres monedes estrambòtiques. Molt més grosses que les corrents, tenien un diàmetre de pam, i devien pertànyer a qualque civilització sebollida d’èpoques — pel que en sabia de l’història del món, no creia pas recordar enlloc que cap civilització n’hagués fetes de tan grosses com plats. Gens amanoses de portar al butxacó. Les duia al sarró en bandolera. Ara se n’adonà, astorat, que relluïen; tenien una fosforescència espectral, daurada, i llavors canviant, ectoplasmàtica, com si criessin focs follets al ventre.

–Collons, doncs. Tres, i cadascuna millor que no pas cap lot. No solament fan llum, te la fan xiroia d’allò més. Estic convençut que això espantarà qualsevol bestiota ganuda o aborigen bruixot o malintencionat.

Va veure que, per a il.luminar’s, amb una moneda en tenia prou. S’ensarronà les altres dues i tirà el braç endavant duient la tercera a tall de governall davant per davant. I començà a caminar camí traçat enrere, parant compte de no trepitjar l’asfalt fresc, passant doncs per la vora, pel viarany de sirga, com qui diu, i esperant de fer cap al camp de partida, on hi havien les tendes, amb els vailets ajudants i les dues o tres meuques del bordell del poblet més proper qui per a fer-ho tot plegat més casolà s’hi quedaven dementre que els obrers sortien a pencar. Alfarrrassava que en tenia per a dues o tres hores…

De sobte sentí trets de fusells. Els seus, en escapolir’s se’ls havien enduts i l’havien jaquit desarmat. Tret d’un ganivet i prou. Es tregué l’espill i a la llum de la moneda es guaità els trets: fotia cara d’acollonit. Es pentinà una bona estoneta. Això sempre l’apaivagava. Quan es tornà a guaitar els trets va veure que ara feia cara d’aventurer interessant. Allí mateix es transformà en el propi apòleg. Sóc, digué, l’atot del meu gènere. Qui sap si estic salvant l’humanitat. De què? Qui sap.

Llavors el burxà una idea insidiosa. I si les monedes fossin radioactives? Vejam si em foradaran el ronyó. Sentí per autohipnotisme un pessigolleig ratador al costat. Llençà el sarró d’una revolada. Les dues monedes de recanvi foren vessades damunt l’asfalt novell. En una un tauró s’hi passejava amunt i avall com en una peixera folgada, en l’altre una mena de xerri negre i lluent carambolejava en un tapís carmí. Collons, guaita tu, dues televisions! La tercera moneda només feia llum. Una llum com la que faria el fanal més vulgaret, o el llum més familiar, com la dels llums tan moderns que comprava la seua dona a l’electrodomèstics de l’altra cantonada.

Els dos televisors no retransmetien altre que el tauró mandrós i menja-sopes, i el billar flasc, gens contundent. Quin dos programes més cansats! Els tornà a desar i reprengué, desneguitejat, el camí de tornada al camp.

Quan en Girlcrease hi arribà, per comptes de cap camp s’ensopegà amb un femer. Què cony és? I prou que en put com un! A la llum de la moneda vegé que aquell femer n’era un de genuí. Femer de deixalles i de palters d’equins, de cabrum, de ramat. Allò no eren per exemple els cadàvers dels vailets i les bagasses. Res de tan estrany.

Unes cançons molt tènues li semblaren atènyer’l. Digué: Oïc de per segur les veus de l’aire. Tret que cap ventijol no s’havia alçat. Pensà llavors que els televisors rodons a més a més d’imatges eren capaços ara de produir so.

No s’hi havia ensarronat pas. Tinc raó, féu, cofoi. I, bo i petinant-se, esguardà ensems els dos programes nous. Pipellejaven una mica esquerdadament a la faç d’una moneda un esbart d’ocells de tota mena, i a l’altra orçava un cossiet damunt una badia curull de barrals d’un greix corcat, d’on cucs d’un munt de matisos hi vessaven tot entortolligadament. Les imatges eren curioses. Els quatre programes, se n’adonà, havien tinguts temes zoològics, inclòs, un pèl escatològicament, el del xerri, subproducte de certs animals, ben útil per a femar.

Els trets de fusell tornaren a retrúnyer. El seu equip d’obrers patint rai, suposà. Pensà aleshores d’espiar què feien a la pantalla de la moneda que emprava de lot. Se l’encarà i se n’adonà que d’allí hi venia part de la musica: un esquelloteig de bestiar anant resignadament cap a l’escorxador. Allò ja no li feia tanta de gràcia. L’enginyer Morley Girlcrease era vegetarià.

Ara es posà a la gatzoneta i afilerà cara amunt els tres televisors damunt el pedruscall del terra net. Esperava que n’eixís tard o d’hora qualque presentador, que hom aturés qualcun dels programes (cap tampoc no era gaire engrescador) i expliqués què s’esdevenia al món, o si més no a llur part del món, car era possible que aquell fenomen de la foscor sobtada només s’escaigués d’escunçar’s justament al voltant d’aquella selva on hom li havia encomanat d’obrir-hi una carretera sense altra solta ni volta. Car qui hi anava a transitar ni qui anava a transportar-hi re que no fos immediatament robat pels bandolers?… Hom no travessa pas cap selva sense pagar-hi un preu. Hom no viola l’hàbitat de tants d’animals secrets sense ésser un criminal a qui cal empaitar i anorrear. Però ell prou s’havia de guanyar les garrofes. Només ho feia pel fet que fos la seua feina. No sóc cap polític, gràcies a déu. El culpable serà qui mana l’obra, no pas el qui la fa perquè ha de nodrir la seua dona i família, no et fot. Excuses rai, pobre enginyer.

Li vingué sobtadament a l’esment de guaitar’s a la manoquella el rellotge. Confiava que l’hora marqués la nit. D’on aleshores la foscor hauria estat de seny. S’endugué un esglai, tant la mostra del rellotge com el pany de pell calapetenca del voltant relluïen dauradament, com les monedes ectoplasmàstiques. Fotrem goig, tres quarts de pixa i encara goteja; redéu, ja em malfiava que tot això no fos radioactiu! Es despullà d’espetec, llençà sarró, roba, rellotge, tot ben lluny, i romangué nu a la llum espectral, gens apol.lini, pobrissó, i amb la gorra de gairell. Eixams de mosquits li zumzejaren pel voltant, els ostà enèrgicament amb la gorra…, llavors també la llençà al foc de les tres monedes.

Pensar en foc i tindre fred tot fou u. I en eixams de cuïcs i d’abelles també — l’àmec li vingué a l’esment, i la pròpolis, i la mel, i la boca se li féu aigua. La fam el rosegava — queviures, consirà — i on en trobaria cap rebost?… I de moment no es volia tornar a posar els vestits — havien tocada la cosa radioactiva — perill, doncs, rai. Recordà les novel.les de fantasia pseudocientífica llegides quan era marrec. Recordà aquell ésser fiscornut qui s’enfonsava al marasme per tal de no tindre fred, i qui de casualitat hi trobava tota mena de teca portada per les sèquies afluents: olivetes, aglans, cireretes, confits… Tractà de veure al seu enteniment el mapa d’on havien plantat el darrer camp. Cap estanyol per la voreta?… No. Tot hi era jungla, i, enllà de la jungla, guaret i sabana. Cap roc pertús per on encabir’s?… Cap cova amb un cul d’orinal d’aigua encisternada on llepar-hi a gratcient i a betzef?… No, tampoc no recordava cap eminència rocosa que pogués celar cap cova més o menys fèrtil i amatent. Cul d’orinal, eh? — somrigué. Allò li recordava vagament aquells hospitalers d’en Rabelais, monjos molt complidors transformats en orinals, sempre bocabadats al cul dels cardinals, quan eren segrestats en conclau electiu o d’empescament de dogmes carallots, per rebre’n les santes relíquies, i els cardinals rondinant que els portaven tothora de geps, amorrats darrere… O potser no era ben bé allò. Només que havien de netejar’n amb la llengua els orinals. Tant se valia, és clar, la qüestió era sàpiguer si allò, aquella foscor, no era provocada per l’ombra de la nau, la nau cosmonauta dels invasors extraterraqüis, oi?…

Els trets que en Girlcrease sentí ara eren molt més atansats. S’esverà. Cobrí la lluentor dels tres televisors aliens amb la roba descartada. Cercà el primer arbre prou faitís per a enfilar-s’hi i ho féu. Romangué nu, perxat leri-leri a la branca, una hora o dues.

Els homes dels fusells feren cap esvalotats al cap d’aleshores. Disparaven a tort i a dret. L’enginyer temia força de rebre cap bala desviada. Volgué cridar-ne cap (de franctirador, qualcun dels quals per la veu li semblà que reconeixia), mes li féu por que el confonguessin per allò que tanta por els feia. L’haurien crivellat abans de demanar-li ni qui era, a l’estil de tanta de bòfia criminal i volpella com hi havia pel món.

Encara esperà estona. I llavors aparegué amb un cert terrabastall el carro qui els acollonia. D’ençà de dalt la branca, ja gens tremolós, en Morley Girlcrease, l’enginyer lleig i vanitós, ho veié tot. Era la deessa n’Isis dalt el seu cotxet rosa, aparionat pels extraterrestres groguets, una meravella de la mecànica que esquivava (el cotxet rosa) cada arbre i cada roc i cada animal, relliscant-hi suaument, vinclant-se cap ci i cap ça, com si fos mig líquid, sense tocar ningú. Era un cotxet rosa en forma de cor, i bategava dolçament com un cor i s’estrenyia i s’eixamplava molt mal.leablement. Els mecànics menuts i groguets recolliren les tres monedes ectoplasmàtiques i les ficaren dins el carret. N’Isis guaità cap l’enginyer i digué, molt dolça i avinent (era una deessa amb tots els ets i uts, collons).

–Pren-me per metge, bufó, i aniràs lluny. Veus aquest cotxet-coret?… Fem que és el teu. Si acceptes allò que et cau amb el mateix delit fimbradís amb què ell s’esquitlla i esmuny dels entrebancs que se li apareixen de cop i volta, també el teu t’anirà lluny. Deixa’m que sigui la meua figura al cel qui t’acondueixi, qui et gomboldi, qui t’acomboiï; duus-me a l’esment i tot serà com cal. Les tres monedes de penyora et mostraren imatges del paradís, on fins ara només allò que en dieu animals han fets prou mèrits per fer-hi cap… Cap humà ni homínid, llas!… Vejam si seràs el primer. Em complau com tractes la teua dona, i m’alta molt el teu tarannà vegetarià — això fa preveure una fi feliç. Mantín-t’hi, fillet, mantín-t’hi… I sàpigues que sempre més val pecar d’ingenu que de malparit.

Quan el jorn es féu i l’enginyer trobà, no gaire lluny del femer, el camp intacte i les tendes sense ni un estrip, i les bagasses i els vailets dins clapant, penetrà a la tenda mestra, es rentà una mica al gibrellet, es vestí tot net, es menjà un entrepà de cacauet i mel, begué un rajolí de vi dolç, tres tasses de te, agafà el cavall, el dugué al cóm i al farratge, prengué comiat dels qui ja es deixondien i tornà amb un dels jeeps a la capital. S’envolà cap a Ròtterdam l’endemà. La dona el rebé prou bé, tot i que la nit d’abans l’havia passada a ca d’un amistançat un pèl rude, i encara doncs la sorrava la son.

–Saps què? –li digué, i la dona badallà–. De debò. Qui vol construir rutes a la selva?… A fe que cal que estigui tocat del bolet. D’ara endavant esmerçaré la meua dubtosa destresa a bastir pontets en paisatges pastorals, idíl.lics, muntanyencs — quatre rocs, una palanca, i envant. Aigües prístines, frescals, amb peixets d’arestats geps al corrent i ivarçosos blauets als cauets dels bancals. No fa?

–Ves –la dona, qui donava un cert rampeu a n’Isis, respongué, gens engatjada–. Si vols.

Fi

[@more@]
Desactiva els comentaris
8 novembre 2004
El truc del barret
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:32 Edit This


El truc del barret
(conte d’en Fredric Brown, traslladat p’en Tiberi Ç. Guix, també conegut com a Tib o Tiberius Gish)

a)

Ben mirat, allò mai no s’esdevingué — és com una memòria falsa. De fet, si tanmateix s’esdevingué, això només és pel fet que a l’instant que la colla dels quatre eixia de veure la pel.lícula s’havien trobat fora amb una tempesta de caldéu.

Havia estat un film d’horror, allò que havien anat a veure.Un film dels bons, la por que et feia era autèntica, res d’allò de sang a dolls i xerrics de porta i gats llençats de sobte. No; era una cosa subtil que se’t bellugava part de dins insidiosament, de tal manera que ara, l’aire somall de la nit t’era benvinguda, et semblava tot net i benèfic, un alleujament. Si més no els ho semblava a tres dels quatre de la colla. Quant al quart…

Romangueren plantats una estona sota el ràfec del cinema. Na Rossenda xanxejà: "I bé, doncs, la colla, què hauríem de fumbre ara?… Ens fiquem a nedar o cridem un taxi?…" Na Rossi era una rossa bonica, amb un nasset trossadet ben cap amunt per tal de millor ensumar els perfums que venia vora els taulells d’uns grans magatzems.

N’Elseta es tombà cap als dos xicots i féu: "Per què no anem una mica al meu estudi? Encara és aviat, oi?"

El fet que fes inflexió en la paraula estudi és allò que els decidí. N’Elseta no feia sinó una setmana que el tenia, i la novetat de viure-hi per comptes de fer-ho en un piset moblat i d’una sola cambra, allò no sols l’envania, també li donava l’impressió d’haver’s convertida en una bohèmia una miqueta trinxeraire. És clar que no hauria gosat de convidar-hi en Pep tot sol, però el fet que fossin dues parelles les qui hi pujaven ho feia tot prou decent.

N’Arnau digué: "Bona idea, som-hi. Pep, serva’ns aquest taxi, que corrc a comprar una mica de vi; vosaltres dues us estimeu més el vinet dolç?…"

En Pep i les noies es ficaren al taxi, dementre que n’Arnau convencé el cambrer a la barra que li vengués una ampolla de vi tot i que ja era passada l’hora de vendre’n. Tornà corrent amb l’ampolla a la mà i es feren menar cap a l’estudi.

Dins el taxi, na Rossi es capficà novament amb la pel.lícula de por; per poc que no els havia demanat que se n’anessin abans no s’acabés. Les esgarrifaós la tornaren a sacsar i n’Arnau li passà el braç per l’esquena, com si la protegís, i li digué:

–Bah, deixa-ho estar, dona. Això només passa al cine.

–De debò? Si això fos veritat… — començà en Pep, i callà de sobte.

–Si fos veritat, què? –digué n’Arnau, guaitant-se’l.

En Pep es féu, lleugerament, el penedit. "No té importància; no re…" Digué, amb un mig somriure estranyot, com ara si el film l’hagués afectat una miqueta diferent que no als altres. Una miqueta massa.

–I com et va a l’escola, doncs, Pep? –demanà n’Elseta.

En Pep tenia els dies ben ocupats. Estudiava premedicina a l’escola de nit. Avui era la seua nit de lleure. Durant els jorns venia llibres en una llibreria del centre. "Força bé", respongué ara, fent una capcinada.

Mentalment, n’Elseta l’acomparava amb n’Arnau, el xicot de na Rossenda. En Pep era més baixet, però no tenia res de lleig, tot i les ulleres. A més a més el passava bon tros en intel.ligència, i un dia o altre arribaria molt més lluny. Dos anys abans d’entrar a l’universitat, n’Arnau havia deixada l’escola per tal d’entrar d’aprenent a una impremta, i ara era a mig camí d’esdevindre mestre impressor.

Arribats a l’estudi, n’Elseta anà a cercar gots a l’armariet i en tornà amb quatre, tots diferents. Continuà regirant per veure si trobava qualque bosseta amb llesquetes torrades i un potet amb pasta de cacauet, dementre que n’Arnau tregué el suro de l’ampolla i començà a omplir gots.

Era la primera festa que n’Elseta feia a l’estudi i li sortia força reeixideta. Parlaren sobretot del film de por, i mentrestant n’Arnau els omplí els gots un parell de vegades, però tothom ho aguantà prou bé.

Llavors la conversa flaquejà tot i que encara no era hora de retirar. N’Elseta volgué eixorivir la cosa: "Ei, Arnau, abans feies jocs de mans amb les cartes; guaita, en tinc un paquet al calaix; per què no en fas uns quants?…"

I així començà tot, d’aquesta manera tan fàcil. N’Arnau prengué el paquet de naips i en féu retirar un a na Rossenda. Seguidament tallà i l’hi féu tornar a embotir, i li donà el joc de naips i l’hi féu tallar tantes vegades com volgués, i llavors agafà ell el paquet i amb els naips cara amunt va anar escartejant fins que n’ensenyà un: era el nou d’espases.

En Pep anava guaitant sense fer’n gaire cas. Probablement no hauria dir re, si n’Elseta no s’hagués exclamat: "Ei, si en saps, Arnau, això és meravellós; no sé pas com ho fas." Per xò ara en Pep saltà a dir-li: "Re, dona, re. En començar ha guaitada la carta de sota el paquet i quan li ha dit que l’hi tornés a embotir, ha ficat el tall damunt aquesta carta; així sabia que la carta en qüestió hi era sota."

S’adonà n’Elseta de la llambregada gens comcal que n’Arnau enviava a en Pep i tractà de disfressar la cosa dient que calia ésser prou viu per sàpiguer com funcionava el truc, però n’Arnau l’interrompé: "No, calla, però potser el Pepet ens n’ensenyarà una de millor. Em sembla que deu ser parent del Houdini. Un nebot molt dotat seu, deus ser."

En Pep somrigué de pint en ample i li respongué: "Home, si em doneu un barret, us n’ensenyaré una de bona." Tret que cap dels dos nois en portava. Així que la proposició no tenia gaire perill. Però na Rossi assenyalà aquella preciositat de gorreta seua que s’havia treta en entrar i havia penjat al penja-robes. En Pep hi féu mala cara: "D’això en dius un barret?… Bah, escolta, Arnau, perdona’m que me’n fotés, vull dir, que revelés el secret del teu joc de mans. I deixem-ho córrer, fa? La veritat és que no en sé gaire."

N’Arnau s’havia passada l’estona remenant els naips. I potser hauria deixat córrer la cosa, doncs, si no fos que aleshores el paquet li relliscà de les mans i els naips s’esbarriaren per terra. S’ajupí a arroplegar’ls i quan s’aixecà tenia la cara tota vermella, i no pas solament de l’esforç d’ajupir’s. Lliurà el joc a en Pep i li digué: "Si sabies el meu secret, senyal que t’hi coneixes, en això dels trucs de cartes. Per què no ens en fas un, eh?"

Sense gaires ganes, en Pep prengué el paquet; s’encaborià un instant; llavors, sota l’intens llambrec de l’ansiosa Elseta, n’agafà tres, de naips, i servant-los cap per avall, sense que ningú altre pogués pispar-hi, hi féu un cop d’ullet; reposà el paquet damunt la tauleta; tot seguit col.locà els tres naips escollits en un ventall i digué: "En ficaré una damunt, una enmig, i la darrera al cul del paquet. Us dic que són el dos d’ors, l’as i el tres. Veieu? Doncs bé, amb una sola tallada les posaré tots tres juntes."

Tornà a plantar els naips amb l’esquena amunt i començà de col.locar’ls, de primer un damunt el paquet, el segon enmig, i anava a ficar el tercer davall, quan…

Saltà n’Arnau: "Ah, ja ho veig. Buf, psè. El que ens has ensenyat no era l’as d’ors, era el de copes. Només n’hem vist el número entre les altres dues cartes. L’as d’ors ja el tens plantat al capdamunt del paquet!" I somrigué triomfalment.

–Noi, Arnau, ets malparit –li’n féu retret na Rossi–. Almenys en Pep et deixa acabar abans de no dir re.

També n’Elsa es malmirà n’Arnau, i aleshores, tot d’una, se li aclarí la cara. S’aixecà d’una revolada, anà cap a un armari, en badà la porta i, de la lleixa de dalt, n’extragué un capsa llarga. Féu: "Ara me’n recordava. L’any passat vam fer una funció de ballet al centre social i hi havia de portar aquest barret de copa alta."

Obrí la capsa i féu aparèixer el barret. Estava una mica oscat i, malgrat la capsa, una mica polsegós, però no hi havia dubte que es tractava d’un copalta. Forat del cap amunt, el posà sobre la taula, davant en Pep, i féu: "Ens has dit que saps fer un bon truc amb un barret. Ensenya-li si en saps."

Els tres se’l guaitaven, i en Pep es bellugà com si el cul de la cadira el pessigollés. "Ei, ho deia de per riure. Només ho deia per burxar-lo, dona. No sé si… Fa tants d’anys que no faig el truc, d’ençà de petit. No crec pas que me’n recordi."

N’Arnau somreia satisfet. S’aixecà. Omplí de vi el seu got i el d’en Pep que ja tornaven a ésser buits i n’afegí uns rajolins als de les al.lotes que encara eren mig plens. Agafà aleshores un regle de metre repenjat a un racó i el féu voleiar com si fos el presentador d’un circ. Digué, una mica cridaner: "Entrin, entrin, senyores i senyors, vegin el gran mag en Pep Llonzetes fer el seu immillorable truc inexistent amb el copalta negre. L’immens truc del barret, no en treu pas tres gols, en treu aneu a sàpiguer. Hò, i s’esperin, car, allavòrens, a la gàbia del costat, encara hi poden veure…"

–Arnau, prou! –digué na Rossenda.

Una lluentoreta s’instal.là als ulls d’en Pep. Digué: "T’hi jugues deu cèntims, i…"

N’Arnau furgà a la butxaca i en tregué un grapat de canvi. Agafà deu cèntims, s’arribà fins vora la taula, allargà el braç i deixà caure la moneda dins el barret gep avall. "Aquí els tens", va dir, i tornà a brandar el metre transformat en vara, "Per deu cèntims només, barat, barat! Entrin ensems, gent del carrer, i hi veuran actuar el prestidigitador més aclaparador de la terra!"

En Pep anava bevent-se el vi, i alhora la seua cara esdevenia més i més vermella dementre l’altre es feia ofensiu amb el seu pseudodiscurs. Es posà dret i digué, en una veu calma: "I doncs, Arnau, què et sembla que voldries veure aparèixer pels teus deu cèntims?…"

N’Elseta amb uns ulls enormes l’interpel.là: "Vols dir que li ofereixes de treure del barret allò que millor li sembli?…"

–Qui sap.

N’Arnau s’esclafí. "I una merda", digué, agafant l’ampolla.

En Pep féu: "Tu ho has volgut." Sense tocar el barret, tal com estava, estirà un braç cap al forat, amb força cura i indecisió. Un esgaldiny s’elevà de dins la panxa del barret i de sobte en Pep hi enfonsà la mà i la tregué garratibada a la pell sobrera del coll de qualque cosa peludota.

Na Rossenda avià un esgarip i es tapà la boca amb una mà; feia un ulls grossos com unes taronges. Sense dir re, N’Elsa es desmaià damunt el sofà. N’Arnau s’havia quedat glaçat, amb la seua vara mig enjòlita.

Esgüellà esfereïdorament una altra vegada l’animalot qui en Pep treia del forn del barret. Semblava que es tractés d’una rata negra, molt lletja i grassa. Tret que allò era més gross que no cap rata, més gross i tot que no semblés que hagués pogut haver eixit d’un barret així. Tenia uns ulls que relluïen, encesos com bombetes elèctriques de color vermella, i mossegava d’esglai, amb els seus ullals esbiaixats com simitarres i les seues dents esmolades que feia espetegar després d’obrir una boca de pam. Se sondrollava ferotgement per tal d’estòrcer’s i alforrar’s de la mà tremolosa que li arrapava part darrere la pell sobrera del coll; amb les urpes urpejava amunt i avall — era una bèstia amb un aspecte d’allò més maleït.

No aturava pas de gisclar horrorosament i pudia molt fastigosament, com ara si havia viscut dins sepulcres i s’havia nodrit de les abominacions qui hi havia dins.

Fins que tot d’una, amb la mateixa destresa que l’havia treta del barret, en Pep l’hi tornà a ficar, on la cridòria i els esgaldinys de la bèstia finiren sobtadament. En Pep va treure la mà del barret i romangué astorat, solcat per tremolins, tot esblaimat. Amb un mocador es torcà la suor. Mormolà en una veu ronca i estranya: "No ho hauria d’haver fet…" I corregué cap a la porta, l’obrí i hom pogué sentir’l davallar les escales precipitadament.

Na Rossenda es llevà la mà de la boca i quequejà: "Arnau, si us plau, duus-em a casa."

N’Arnau es va prémer els ulls amb els dits d’una mà. "Increïble…", féu, i s’atansà al barret i hi llambregà. Al fons del dedins del barret rai que hi havien encara els seus deu cèntims, però poc gosà a recobrar’ls.

Amb la veu aquest camí incerta, demanà: "I què en fem, de n’Elseta?… Creus que…"

–Deixa-la clapar, que li passi l’ensurt així –respongué na Rossi.

Durant el viatge de retorn, no enraonaren gaire.

b)

S’havien escolats un parell de dies quan n’Arnau es trobà n’Elsa pel carrer. "Com anem, Elseta?"

–Ves –musclejà ella.

–Tu, quina festeta a casa teua l’altra nit, ca? Devíem estar tots una miqueta beguts…

Una ombra aombrà la cara de l’al.lota; en acabat s’hi sobreposà, somrigué: "I tant, noi. I jo em vaig fondre com un llumí."

N’Arnau li tornà el somriure: "Jo també vaig fer prou el ruc. Em sembla que a la pròxima em sabré captindre."

N’Arnau l’endemà sortí amb la seua xicota, na Rossi. Aquest camí sortien ells dos sols, sense l’altra parella.

Després de la funció on havien anat, n’Arnau li demanà si volia anar a beure a qualque indret. Pel que fos, en sentir això, na Rossenda s’esgarrifà lleugerament.

–Som-hi, però no pas vi, cavà? No en beuré més, de vi. I, escolta, què en saps, d’en Pep; no l’has vist d’ençà de…?"

N’Arnau brandà el cap. "Tens raó, amb això del vi. En Pep tampoc no en pot pendre. Li fa vindre basques, el porta a parir, em sembla; ganes de vomitar, saps? Te’n recordes com va fumbre el camp? Confii que hagués arribat al carrer amb prou temps per a bescanviar la pela."

Això divertí a la xiqueta. "En canvi, vós, senyor Arnau Olives, vós si que sapiguereu servar-vos sobri. Teniu un païdor vellutat i com déu mana… No, però prou fores tu qui t’hi volgueres barallar per una carallotada de joc amb les cartes, no fa?… Ecs, i aquella pel.lícula que vam veure aquella nit, quina cosa esborronadora; en vaig tindre al llit un malson d’allò més fastigós."

–Un malson? De què tractava? –somrigué ell.

–Era sobre… Renoi, me n’he oblidat. És estrany com els somnis semblen tan sòlids i en acabat ni te’n recordes, tènues com boira, s’esfumen i bonanit.

N’Arnau no tornà a veure en Pep Llonzetes fins que, tres setmanes en acabat de la festa a l’estudi, es deixà caure a la llibreria. Era un moment mort i en Pep, sol a la botiga, escrivia quelcom assegut davant una taula del darrere.

–Què fotem, Pep.

En Pep s’aixecà i amb la barbeta assenyalà cap als papers damunt l’escriptori. "Tesi de psicologia. Per al darrer curs de premedicina."

–Psicologia, dius –n’Arnau es repenjà desmenjadament a la taula–. I de què va?

Abans de respondre, l’altre se’l guaità una estoneta. "És un tema que crec que és força interessant… Tractant de provar que l’enteniment és incapaç d’assimilar allò totalment increïble. Per dir-ho d’una altra manera, vull demostrar que si hom s’escaigués de veure quelcom del tot impossible de creure, hom s’enginyaria a desdir el propi magí. Que per vies raonables, et desdiries d’haver vist allò que de fet havies vist."

–Vols dir, com ara si diguéssim, que veig volar un elefant vellutat de rosa, i que no em creuria pas que el veig?

–Exacte, un elefant, o… Tant se val.

Se n’anà cap endavant, a atendre un client. En tornar, n’Arnau l’interpel.là: "I doncs, què em dius? Cap bona novel.la de misteri entre les que teniu per a llogar? Tinc el cap de setmana balder, i potser me n’empassaria una."

En Pep féu un cop d’ull cap al prestatge on hi havien els llibre de lloguer, s’hi atansà i ditejà amb l’índex la coberta d’un dels llibres. "Aquí en tens un un pèl estranyot. Sobre capsigranys d’altres mons, disfressats d’humans, fent veure que són normals d’allò més."

–Per a què fotre-hi?

–Per què no el llegeixes i ho sabràs. Potser t’enduràs una sorpresa –li respongué rient part dessota el nas.

N’Arnau, una mica nerviós, s’atansà cap al prestatge del llibres de lloguer. Féu: "Bah, no. Me n’estimaria més una de crim normal i corrent. Aqueixes d’extraterrestres em fa que són massa falsotes." Sense sàpiguer per què, en dir això, volgué encertir-se’n del seu company: "Tu què hi dius, no creus?"

–Potser tens raó –féu en Pep, dubtós, amb una mitja capcinada.

Fi
_______________________________________________[@more@]
Desactiva els comentaris
2 novembre 2004
que reneixi doncs la secta dels homenets-llumí
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:19 Edit This



Desferra i ferralla de l’armada dels mags

Profetes, sacerdots, astròlegs; copromants, sortillers, àugurs; vestals, sibil·les, bacants, coribants, vampiresses; botxins de sacrifici… Oh, valtres, perfets espècimens dotats per a l’interpretació de les teranyines tentaculars de l’esperit, dels delicadíssims filets d’Isis que ens el lliguen al pinyol del secret qui deu raure sota les aparences…, torsimanys de l’ànima…, no n’abuséssiu pas, que semblaríeu dogmàtics! – us deia fa segle i mig.

Els màrtirs, els il·luminats, els alquimistes; els qui debel·leu per potestats extrasensòries, els qui hi veieu de tot ull; els bisbetons, els transvestits; els encucurullits i altrament oldanament cofats, els qui d’abstrusos envitricolls semiòtics per elleixos constituïts troben a triomfar; els gens rovellats filaberquinaires del zodíac; els savis ocults qui passeu, disfressats amb cares lletgíssimes, per ésser els pecs incorregibles del llogarret; els fetillers, bruixots, somnàmbuls, noctívags, fal·laços i leucips; els harúspexs; els estocàstics, saurins, hipnostes i hipnagogexegètics; els mèdiums, tots els qui romaneu com parracs plens de brutícia a les tenebres procel·loses de la despús-desfeta de l’armada dels mags…, no en fotéssiu pas cap de gra de massa, us perempenyia ja doncs llavors, humil.

I ara així mateix, tret que cap a l’adreça oposada. Oh excel·lents mitòlegs de l’alció ja ressuscitat, sou-hi de ferm. Aneu-hi subrepticis com la serp qui reneix de les cendres del volcà. Amb silenci, llivell a llivell de cendra abrusadora, emergíssiu fins a cúspides enlluernadores i pampalluguejants d’on atraçar el tràfec cosser de les ànimes salvables. Car…, llas! Del trípode auri on la vostra paraula era oracle… al batibull infecte de les trones de les camandulaires esglésies d’arreu i al dels destarotats falorniaires enfilats a les caixes de taronges i als fanals dels embriacs i, encara pitjor, a les tribunes dels podrits polítics…, ecs! Ecs, vós! Quina davallada abissal!

Víctimes sacres, malaguanyades, del propi sobreeiximent, generositat. Profetitzàreu massa, sovint sense solta ni volta, sense encertir-vos-en cent per cent – l’intuïció una mica somalla, feixuga, per lleterades de l’aliè – sotmesos belleu a influències errònies de pagans en vena, no pas per cap déu o deessa posseïts, ans per qualque substància enruquidora – d’on que, ultra perdre encís i encuriosidora deliqüescència i manca d’agafatall, certes equivocacions inevitables, per profusió massa explícita, us duguessin al capdavall a condició de supernumerari, de superfluïtat – roms resten i no pas doncs esmolats, ara doncs, els vostres instints que endevinaven amb prou sovintesa (fixant-s’hi hom bé, ajustant ací i allà, cargolant i descargolant certs piuets a certs trauets; el git del llast dels mots epactes fet adientment a l’instant necessari perquè la frase molt prenyada tanmateix flotés…), endevinaven, dic, els vostres divinals instints, el misteri doncs on es recolza la carn de l’efímera clofolla damnada, condemnada a fer’s malbé rabentment – carn a mig podrir que embolcalla sacrílegament el pinyol immarcescible de l’únic incognoscible, al qual nogensmenys el vostre infós do us duu de dret – valtres, per tant, qui desminyonàveu (amb el forroll teopnèustic que atia el subjacent molt més veritable), qui esponcellàveu l’himen, com dic, molt amagat de l’autèntic, a poc a poc així us vèieu: bandejats, rebutjats els vostres massa exposats màgics atributs pels científics de quatre rals, de nyigui-nyogui, sense cap mena d’inspiració olímpica, i valtres doncs, esfereïts per llur violència de bèsties mecàniques, apeiròfobes, autòmats sense farida, ni intuïció, ni gràcia infusa, de nas anòfel i embussat, ara vegeteu, sota el cresp on la fètida bromera dels influents sobre el fat del planeta qui ens és també encara gàbia, per comptes de la crema que fóreu, sura. Vegeteu, ai, al rerefons clandestí, amb els llucs i els agalius esmussats, com fòtils arraconats, i en tot cas disminuïts per no emprar’ls sinó en causes fútils, hò.

Ah, el crim de lesa ànima perpetrat pels científics! L’ànima adés inviolable del planeta ara enverinada amb tota mena de pol·lucions que la sorren tant i tan de pressa que tost passarà per ull, forat fosquíssim endins, fins al xemicament absolut.

Piuléssiu ara, ocellets molt vius i tanmateix cuscs de la consciència! Piuléssiu cuscament i tanmateix vivaç perquè les consciències de tothom s’eixoriveixin i desvetllin! El temps perilla, i cal fúmer que tothom sàpigui veure la llum impacient, gairebé supernòvica, qui capllevaria enllà d’un horitzó sense recursos, balb, tentinejant, pitof, massa enfumegat. Demanéssiu, doncs, amb obscurs horòscops i averanys, l’extinció del maleït científic qui pretén sàpiguer res i sap menys que el gos qui assenyala on rauen la guatlla i la perdiu, o el bacó qui descolga la tòfona, el macac qui el desconfeix als escacs, l’ocell qui prediu les saons, la gallina qui cloqueja diferent com l’aire duu, inconfusibles, els agalius del terratrèmol i del copdefibló; menys que les puces qui peucalciguen amb tremolins d’agitació sexual els entrecuixos de les pitonisses, o el llangardaix qui adapta el color de la pell i s’hi empesca clapes a tall de glaçons si s’atansa la pedregada, la pedra qui es belluga segons l’espai: si l’espai s’arregussa les faldilles o s’apuja els mitjons, així la pedra èmula; ah, i el bri d’herba qui sap perfectament d’on bufa el vent, àdhuc el tèrmit qui fa mel del fel dels arsènics i els nitrits de les fustes a les bresques entaforades a les cavorques abracadabrantesques de vora dels orcs; i l’estruç qui boxa…, i el cangur qui esquia…, i l’oda nostradàmica, mística, profètica, de la kookaburra… com senten l’inspiració tocar’ls els voravius anímics com vareta de paitida; i l’ornitorinc visionari de qui la defallença, com l’auguri fa figa, s’estén sense pal·liatiu fins als plànctons acrobàtics de l’altra antàrtica, hò, ep, i el mosquit qui fiça on la sang és dolça o agra segons li convé de guarir el malalt o emmalaltir l’ultracuidat… Sempre hem d’ésser a favor del malalt contra el metge repressor, a favor del dolent contra la bòfia qui assassina els instints…! Aquest món se’n va a rodar per òrbites extemporànies, fugitives, lluny d’osques, a contracor d’on el fitó rauria; com valtres en portàveu el governall, cada gaiatell era a lloc; i ara tot és, a fe, desori!

Ah, laberint indestriable de la raó, fotrem goig, ara que els científics han emprès de menar’ns-hi; poc en sortirem gens indemnes; al contrari, ja hem begut oli i per això ens escossem a cada topall, més i més afeblits i primets, fins que no som sinó pudor constant que només l’esclat de la gàbia esborrarà. Ací jeu el cadàver de la terra – deia la pudor de carnús d’embrió carrinclonament monejat per l’impiu científic. Mes ara no hi jeu res. Gràcies a les deesses i als déus de l’univers qui ens escombraren cap al racó on ni la pudor no sobreviu.

Llengües d’Isop, ells us les tallaren perquè les llurs creixessin fins a bífides pudents saburrals llargàries il·limitades de gàrgoles amb ulleres de savi boig i aclucalls de mecànic de motors. No volen que els espetarrecs de l’invisible els emboïguin els ulls. No hi volen xàldigues al llençol que els eixorbeix! Són gent d’ordre, doncs d’afilerada mort on cap parrac ni tegument esparracat no hi cap no fos cas que la tropa pogués llavors espiar-hi, devers cap on la natura creix.

Amb cinyells de doctrina com amb camisa de força momificats, s’estimarien alhora més ja esdevinguts rosegaires cecs, corcs esblanqueïts tossant a les fosques sempre el mateix podrimener. No saben com arraconar’s i llavors emparedar’s hermèticament l’òrgan visionari. Naltres, a canvi, ens volem amb uns ulls que ens creixen (part dedins com defora) com els del mussol de la patrona, mestressa Minerva! Sedecs de Solell, hi som – hi som, enjòlits, tot ulls, volant a cop d’orelles!

Aterrarem a cada orbe on els secrets desclouen com elèctriques poncelles. I ara, de tornada, contem’ns-e les costelles… Totes hi són. Incòlumes. Ningú no es fa mal com vola amb les ales del magí.

I parlant doncs de les costelles de l’arbre del bé i del mal que ara acaronava amb delectança, què anava a dir…? Ah, sí…! Trabuquem l’argument; trastoquéssim els termes… La desraó sempre ens estintola… Símbol extispici i molt feixuc misteri a resoldre…, malum, que vol dir alhora poma i malefici – direm això: llur cervell és doncs la poma corcada on qui hi mana és el corc més assenyat, aquell qui perforarà el crani per on ja hi ve esportellat de natural: la via que pren és doncs la més fàcil, com fa tot científic menat pel cuc tuixegós de la raó – la via dels ulls! De tal faisó que qui és més orb (car, si hi veu de cap ull, només hi veu pels ulls molt composts i doncs imperfectes del cuc més fanàtic), el més orb, doncs, dic, és qui ens guia – planeta dut doncs en doina, a mal borràs!

Tornéssiu a parlar, folls divinals, enfal·leradament i delerosament enfollits per les deesses i els déus! Curullament oraculars, reveléssiu el secret dels altres temples profans, els imbuïts per la gràcia vera. Cap animal no s’esguerra, només l’humà capsigrany s’amputa de les dots i els dons allerats per les potències etèries! S’amputa no pas per a menjar, s’amputa per a morir’s de gana espiritual!

Amb zel reclutéssiu pipiolis i reinicieu-los en els ritus…! Tornéssiu a ésser horda conqueridora i atracéssiu llavors el planeta bon solc amunt, vull dir, avall. Devers el Solell, fita qui llavors relluu amb pus empenta ans fua, adís i puixança!

Cal tancar el cercle, cal cloure’l bo i fent cap justament devers al punt igni d’on tot brollava de bon antuvi…! Som-hi, endevins, que reneixi doncs la secta dels homenets-llumí i que cremin forts i furients el fòsfor i els ions d’heli – elis – ali – aiòs – oidà!

Car la lleterada que s’esgarrià pel firmament no atura de degotar damunt la llengua del qui tasta les tempestuoses tenebres on es rabeja, enjòlitament resplendent. I no és això molt millor (sublim!) que ésser formiga de formigueig ja programat…? No cal anar mai sinó enlloc, que és on tot s’esdevé. Només la desil·lusió rau al requadre. Fora dels tan estultament ans estaquirota quadrats (com fora murs, com fora òrbita) la color esclata on el tast creix, guspirejaire ans punyentment corfiçós. Torneu-me la vareta on l’estel febrit enlluerna els cretins de la bata del laboratori. Que els la solli a sobre amb llur aigualida sang. Car no ens volem ja repetits cucs botits ans bonyeguts com valtres – ens volem (tornem-hi) allerats de la crisàlide, estorts de la cotilla de l’ordre i la rutina, del seny i la comcalerada: ens volem alats com imagos, acomplerts cavalls de serp, exiliats de tot entrellat, no pas esclaus ni cosits a cap ordit ni trama, remotament lluny de les fastigoses teranyines del quotidià que escanya.

Ara, dissortats, entre fems quedeu’s-hi (els diem, despectius). Naltres, els mags esbarriats, rai que ens reunirem enjondre, on els nostres benifets i benaurances seran l’agre i la saó d’una natura mai no tractada de boja ni doncs en estretalls ni congrenys mesa perquè d’ofec es mori.



[@more@]
Desactiva els comentaris
31 octubre 2004
(Trasllat d’en Tiberi d’un acudit d’En Fredric Brown.)
Filed under: General — heroi hodiern @ 16:05 Edit This

La fi

El professor Jaume Baró feia la mà d’anys que treballava per tal d’escatir la natura del temps.

S’escaigué que un jorn, a boca de capvespre, s’atansà a la seua filla i li digué: "Saps què, Fineta, he ensopegada finalment l’equació que em mancava, l’equació-clau. I veig que el temps és un camp. I eixa màquina meua pot retocar, àdhuc fer anar enrere, aquest camp, ca?"

A l’ensems que pitjava un piu, continuà: "Amb això faig anar el temps enrere enrere temps el anar faig això amb", continuà, piu un pitjava que l’ensems a.

"Ca, camp aquest, enrere anar fer àdhuc, retocar pot meua màquina eixa i. Camp un és temps el que veig i. L’equació-clau, mancava em que l’equació finalment ensopegada he, Fineta, què saps", digué li i filla seua la a s’atansà, capvespre de boca a, jorn un que s’escaigué.

Temps del natura la d’escatir tal per treballava que d’anys mà la feia Baró Jaume professor el.

Fi la.[@more@]
Desactiva els comentaris
29 octubre 2004
En Tiberi havia traduït aqueix joiell d’en Fredric Brown
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:47 Edit This

Trasllat del Solipsista, d’En Fredric Brown (1954)

Jaume Déuloféu, del nom del qual poc em cal doncs donar cap excusa, pel fet que era el seu nom propi i autèntic, havia set tota la seua vida un solipsista… Un solipsista (ho dic per als qui no ho sàpigon) és aquell qui es creu que només ell té una existència amb tots els ets i uts, i que tota altra cosa — la gent, el món, l’univers sencer — només existeix dins la seua clepsa o magí, i doncs, és algú qui creu que tantost deixés de pensar, tot s’esfumaria — ni món, ni gent, ni res no hi romandria enlloc.

S’escau que un jorn en Jaume Déuloféu decidí de practicar la seua creença. Ja em direu per què voleu una religió si doncs no la practiqueu. Ran de practicar la seua, no s’havia escolada una setmana, i la seua dona ja l’havia abandonat, ja l’havien despatxat de la feina de comptable, i ja s’havia trencada una cama bo i fugint d’un moix negre, no fos cas que li portés pega.

Entotsolat a l’hospital, decidí d’acabar-ho tot.

Era de nit i esguardava els estels del cel per la finestra… Desitjà llavors que desapareguessin tots ensems,
i, vols-t’ho creure, tots els estels es fongueren… El seu desig tot seguit fou que tothom també es fongués, i de sobte l’hospital esdevingué d’allò més quiet i silent, estranyament somort, fins i tot per a un hospital… Posats a fer, volgué aleshores que el món mateix fes falta i, cert, es trobà tot sol enjòlit en el buit… Ara es desempallegà del cos, dit i fet… Ja només li calia treure’s de sobre la mateixa existència. Ei, som-hi, es digué, fora!

Tret que allavòrens re no s’encunçà.

Collons, i això?… Consirà si potser hi podia haver un límit a l’abast del solipsisme…

“Minyó, i tant!” — digué llavors una veu.

“Ja em direu vós també qui sou,” — féu en Jaume Déuloféu.

“Sóc justament el paio qui creà l’univers que acabes de fer fonedís, company. I ara que m’has pres el lloc…” — i ací l’entitat deixà anar un bleix molt pregon — “…, ara, i prou n’era l’hora, puc finalment plegar i trobar l’oblit, estalviar’m el neguit, i deixar que tu t’ocupis de la cosa…”

“I… I jo, però?… Com plegaré, jo? I ara! Com m’estalviaré de viure? Això feia, extingir’m, sabeu?…”

“Prou t’hauràs de fer fotre, manoi,” — digué la veu. “T’hauràs d’espavilar com jo. Saps què?… Crea un univers, i espera’t que aparegui cap babau qui crego com tu creies, i doncs qui amb la seua força de voluntat l’esborri, aquest univers adés teu. Llavors pots pendre comiat tranquil.lament i permetre que ell s’encarregui de la comesa. Què et sembla?… Bé, tant se val, xiquet; jo ja he feta la meua; au, siau…”

I així la veu es fongué. En Jaume Déuloféu romangué tot sol penjat al buit. Va veure que re altre no podia fer que doncs crear el cel i la terra, i amunt…

De moment la feina li prengué set dies.[@more@]
Desactiva els comentaris
14 octubre 2004
Petita oda (odeta) a N’Horaci Estaquirot
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:00 Edit This

N’Horaci, he vista la teua semblança a l’àlbum adjacent

I trob que me n’enamor a tot estrop — ets l’àngel de la mort per qui sempre gruí

O ets un maleït ninot qui no em portaràs altre que mals al cor?

Car no et pensos pas que no conec la teua nèxia d’home quadrat

Desficiós de fer’s amb el soldadet sens pèl on caldria

I així em jaquiràs soleta al llit, gruant l’àngel pelut del piu

Enterc, dementre que mon marit, l’artista efeminat

Trempa com un desesperat, acaronant la cuixa

De qualque deixebla fava i de carrincló tirat…

Ah, fosc destí de les dones dels pianistes flacs!

[@more@]
Desactiva els comentaris
18 setembre 2004
Hom se la pela en català!
Filed under: General — heroi hodiern @ 18:26 Edit This

Wankers’ Delight!

Wanking Catalonian style!

Ah, preciosetes!

Us aesmeu llurs flairosos hams!

I amanits amb la senyera!

Ah, antiga meravella! El paradís en deu ésser ple! Deu haver’n pler on a pleret ens hi rabejarem a pler!

Déu ho vulgo, fills meus!

t’ho signa en Tiberi Tocat

[@more@] diu la senyera: ah, sublim! M’hi esbandeixc amb urc ubic!

diu la senyera: a quin indret hi fóra més amic!
Desactiva els comentaris
9 agost 2004
Certes escaiences
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:55 Edit This

escaiences

escena al carrer

espectacular acollença…

paria que la pària paria…

es ficà, grinyolaire, a bescantar girientorn…

entre els bocabadats badocs,
malament rai, compteu-m’hi…

part darrere, amb verriny de verra, la gitana se’m refrega…

arribà el seu home, lleig, oliós; s’escarafallà
com un extremunciat de dolor incobeïble
ans molt burxegosa atès…

i aleshores me n’adoní que la gitana refregosa
paria pus tost homenot,
no pas donota lletja disfressada d’home lleig i maldestre,
i gens elegant, molt baldriga-baldraga, viltenible…

no, home únicament…

i l’altre marieta fent-se veure l’ofès…

fins que em treguí de la butxaca cinc durets…

——————————————

Ventre, ventricle, cíclic vehicle

L’infern, oh, monstre bare,
Amb fust de roure,
Pel cor que et frustra,
Sant Pere t’obre.

Pel ventre esquerre
Un nombre negre
T’hi entredegrada.

666, nombre terrible,
Al nou contrari — això somiaa
Un dia negre, baixant pel Segre
Carregat d’argues, part de Menargues…

Ara, allò que em migra
I que m’intriga… — un so de tigre!:

“Arri, ase pigre!”

Un so ben agre de tigre magre…

Que no fos clergue amb orgue i pifre,
Bròfec faldilles d’ample darrere,
Cul com un cofre, ferum de sofre,
Predicant, rude, el seu simple feble:

“Home, que un frare de sucre és llefre.”

De sucre és llefre?… Caic de l’onagre:

No és tan sapastre cap tigre magre.

Ah, bugre d’ogre!
Em mostra el rostre, febrós golafre…?

Verge, bon altre, mira, és en Nofre.
Ah, bugre d’ogre, mon propi sogre!

——————————————

Lectura al fum

Estàlvies, damunt l’illot,
Damunt el llot eixarreït,
Caplleven les ruïnes
Adés cruspides pels vasts deserts.

El llegidor capcina.

Veire vaire de vi clafert.

Buirac de boira de vit buit.

A la taverna de l’hivern
Escoles l’hora solivern…

—I entre els moros què hi fotràs
quan ja el petroli hi ha del tot fet figa…?

—Ni m’hi moc, els guait podrir’s
Penjats als dèrrics amb la camalliga.

——————————————

Travessant atapeïdes selves

Ei, per ací passà n’Hèrcules
Espantant-se com cuïcs tenaços
Els sòlits insignificants
Desats tímidament
Entre els forats pixats
Enfonyats a les torres
Cap a les portes de la selva.

Cap pont dels ases amb negligibles,
Burots pecs i lleigs ni cap
Llobada per feixuga que fos
Li entrebancaria la girada,
Gens li esmussaria l’esperó,
Heroi a tots els oratges i de tostemps,
De cap llei d’estranger ni de semblant
Emprenyaduria mai reu.

Ací es llençà a la fronda.
El seu prestigi ja era immens.

Lliscaven llunyes les barques
Amb les dones i els infants.

En canvi, ell no rellisca sinó
Devers el tou exuberant.

Hom l’en creu mort
Si quan pixant va fent i dient
Qualque darrera facècia i xiroiada.

“Els calçotets són l’engavanyament…”

De bec a bec de la Mediterrània
En conquereix els cors més rebecs
I sobrepassa espitregat i surant
Tota prova on tot altre
Periria escandalosament
I sense dignitat.

Molt abassegat pels assedegats
Voltors de l’inconseqüent,
Se’ls treu de sobre amb un revés.

“Els calçotets són l’engavanyament —
Impedeixen el bellug i el ballaruc
De la collonada.”

Llibertat, lianes, matxet,
Travessant vegetació,
El torrent, els sobtats i pertinaços
Enemics…

Per ací passà n’Hèrcules,
I tots en romanem abstrets.





De fora vénen a treure’ns-hi

Trèiem fustots, rocs, foteses, vellures
De casa, només per netejar-la, per fer’n
Eventualment una de tota nova.

Els meus, xirois, se’n van de matinada.
Carreguem el vehicle amb el que els cal
Per a les vacances. Jo romanc darrere
Com aquell qui diu guardant la casa.

Ara hi rond, com els cavalls qui al paradís
M’hi esperen… I qui no ha somiades eugues
Rondant per un prat del cel sense límits?

Qui se’ls esperava…? No som dels qui sotgen
Amb urc ni desfici, just dels qui acaronen
L’estona i s’admiren de quina paleta adopera
El Solell més competent quan pinta
La natura. De sobte, doncs, amb un cert
Terrabastall entren els forts i durs
Dolents i m’hi segresten, a la casa
Que els xiula de robar’ns. Lladres assassins.
Si encara no m’han mortrit és perquè
Volen segurament que sigui l’ham i l’esquer
Que atreguin els meus endins en pic tornats
I així fer’n acop ensems. Ningú a criticar’ls
L’avara presa. Mes ara els haig d’occir
I amb mitjans bestials, tot aprofitant
L’espera i que en conec els topants. Alcohols,
Maces, esventregaments, dementre que
El poble ras, bonjan i amic de xarangues
De res sap adonar-se’n. La casa
Ara envaïda per molta de gent de fora,
D’on és més fàcil garrotejar i ganivetejar
Els qui hi festegen baixada la guàrdia,
Tret que alhora tract de saludar tothom
Perquè el ras no s’enfurismi ni ens torni
En acabat a fotre riu avall quan tot
Torni al comcal. I, a més, m’hi agrada
Veure-hi tantes de dones i nenes, mes
Ara, feina feta, cal eixir de l’invasió.

Trob una porta insospitada, i ara ve
El caminar per galeries subterrànies,
Gens fressades, oblidades, amb tot
De polseguera i teranyines fins que
M’arrib fins a la casa del costat.

El vell qui s’asseu a l’escala em diu
Que tampoc no tenia ni idea que les dues cases
Comuniquessin. I em fa de fer-m’hi, desmenjat,
I torna a endormiscar’s repenjat a la mangala,
Només obrint l’ull de lluny a lluny
Per a ullar les minyonetes qui juguen al pati.

Als esglaons, empaquetats, en embolcalls
Sense estripar, els llibres, col·leccions
Senceres que si a ell gens li diuen res,
Veig que l’adreça que duien d’antuvi
Era la de ca nostra, i a mi m’interessen
D’allò més, jotfot, d’on, aitantost sigui
Possible de tornar, me’ls hi enduré,
A la casa, abans no la fem nova,
Ara amb tots els meus astrugament tornats.


Pastor de roba

Te’n rellepes, embadalit amb les rentadores,
Llurs bonyets enllaminidors, llurs formoses corbes:
Turmells, panxells, cuixes, natges, malucs,
I sines, mugrons, pits, tantes de bondats
Amb prou feines embolicadetes en roba
Tibada, primeta, massa usada, arregussada,
Descordada, amb amples sets, amb filagarses
I descosits, i foradets molt reveladors…
Ah delit d’estilitzades formes nues…

En romans extasiat, ert, enderiat:
Daurades flonjors s’hi vessen bogals:
Com pampallugues de mareig d’orgasme…

Ei! (et manen quan se’n van) Guarda’ns
Doncs la roba! N’ets el bon pastor!
Quiet ramat qui s’eixamora al Sol.

Batlleixes remugós, envanit, damunt llur roba
Estesa i lluent pertot dalt les garrigues
Bonyegudes a frec del prístin rec — llençols
I bruses, i àdhuc (tremolinets de frisança!)
Peces íntimes amb sentor de caquetes i suors.

Les dones, allunyant-se’n, fent barrila: Vigila’ns
Doncs la roba, tu! No volen que cap salvatgina
No els l’embruti, ni les arestes els l’estripi, ni ningú
Els la robi, ni, bufades per la brisa, el rec
Se’ls l’endugui. Trobaré el bastó més llarg.
Llarg com llecadora, i aniré com un boig,
En doina, com un gos neguitós de ramat,
I amatent: amatent molt amorós, com un pastor
Molt embegut del seu deure, avial, diví —
Heretat ausades dels déus mitològics molt colts
I que sempre duc a l’esment… Tret que llavors…
Ah, per quin pecat d’urc excedit! No s’aixeca,
A grans riallades malignes, una ventegada
Ineluctable, fatídica, de panxots
Odiosos rifant-se’m, d’esclafits d’escarnuf,
D’on la roba en trem, en tremola de por
I de quina anticipació tot de sobte malaltissa?…

No te’n vagis, tu, no!
Atura’t! Fes bonda!
Te n’estiguis!…

No vull que s’envoli cap als inferns la roba
Estesa — frisosa tanmateix de fotre el camp,
De veure’s independent, autònoma, enjòlita…
Cap bocí no vull que se n’elevi, que prengui el vol,
Ullprès pels lladres alats del cel…

Prou! Xo! On vas! Aixa!
No ho vull! Ni et mous! Prou!

Gens obeït. I a pleret, llas, prou ho veig que allò és
Una activitat impossible per a un cor qui es cansa.

I ara doncs tot s’esbarria irremissiblement.
Adéu-siau, roba fementida, dic, amb cara de desfet,
Car hom m’expulsa així, prou que ho sé, del paradís
De les dones qui renten. Un darrer cop encara doncs
Desconfit pels sempre molt maleïts
I envejosos
Déus…

Somortament rajant (5 on la separació nou)

Reneix el jorn

Oh com la claror s’institueix

La seua emprempta impel.leix

El nou suc de la vida a ressuar

Emergent com l’aigüeta neta

De la sorra botida i inconsútil.

I l’angoixa fuig com el verí

De la nafra destrament afetgegada.

La polseguera de les fulles trepitjades

Per l’esparpall del bestiar esverat

Les ales de mosques a tesa esmicolades

Pel jorn ventós i ennuvolat.

Fugíem, n’Onofra, fetes memorables

Sengles fusells amb sis bales

De coure lluent ens emparaven

Ens dèiem: tin-te fort, ens servaran

Estalvis, car tot i que els criminals

Qui ens empaiten van armats

Tan replens d’armament que n’escopinen

Pel darrere com xerri qui minés

Els viaranys adés virginals

De les nostres serralades

Nosaltres senyoregem el cim espadat

Posats rere parapets de roques

Tothora dalt de tot.


D’ací a mai més

I després hi torní, als indrets on festejàrem, ara tots maleïts pel destí.

Hi raja la passa, cada ocell i cada mamífer pres de la malaltia.

Tothom embalbit i cada planta pansida com el meu cor.

N’Onofra, i tant com t’adorí. Qui et pessigolleja ara amb el seu pirulí

El pirulinet teu, vellutat com el jardí on N’Atena jagué exhaurida

En acabat d’haver jaguda (libidinosament) amb mant soldat enemic,

Tots i cadascun dels mascles afamegats del vagó del metro

Com tornàvem de les foscúries frescals de Montjuïc i no t’havia sabut

Fotre prou bé, ço és, fotre’t gaudir, com gaudí En Gaudí transformant

Les crues creus en alats ocells per cap passa traïdorenca no pas neulits…

Mentre el vagó sencer se’t cardava, se’m corcava el tegument.

Arribí a cai, al cau de casa, desfet. I estudií allavòrens qualque diví.

Els divins són gent qui de tant pansits et despanseeixen, ca?….

Això fiu, i gemegar per la meua ombra, incapaç aquell vesprot

De vessant fontdegatenca, dementre que tothom se m’enfotia…

Tothom tret dels qui com jo, legió, no en sapiguérem prou d’endollar.

D’endollar, d’endollar, abassegat, sí, d’una dolor íntimament estrijolaire,

Cada òrgan del cos de dol, com els orgues de les catedrals quan el qui

Els tocava els pius, libidinosament i verrinyeca, i tant els feia gaudir

S’ha mort.


Prop la font del gat de les nostres desavinences, a Montjuïc

Al museu d’antropologia
Com li esdevingué al magnífic en John Mòrtimer
La paperera hi era un pudent i malcurat peu d’elefant
I el festeig, de la fortor de mortaldat, en patia.

La repressió del jovent i llur pulsió pel cardar
Doncs aixafada
Crea a llur esment l’il.lusió d’una ànima.

Ambdós ens crèiem dobles, i si les nostres ànimes
Cardaven esmeperdudament pels racons del museu
Els nostres cossos, ah, llas, fotien el paperet del mort
I de l’empallat o emborrat o enserradurat
Ninot a les galeries.

La repressió crea l’il.lusió de l’ànima
Ço és, que tu tens un altre tu
(Un doble espiritual,) un tu tot altre
I tot lliure, i votat a una vida ulterior.

Com aquell peu d’elefant mig podrit.


Amarg, un altre Margalef

Amarg camín camacurt

Com el nan Margalef

A qui tothom tractà de corcó

Dementre que demanava remçó.

Remçó ningú li’n donà

I menys que ningú aquest pecador.

Vingué a acomiadar’s molt trist

I l’envií: Prou tinc d’altres neguits!

Quan hom el trobà l’endemà

Negat a la bassa amb un roc

Lligat al coll vinovat

La seua cara de llençol emmortallaire

La meua ha estergida per sempre pus.

D’ací que hom em trobo lleig

Sóc el seu esperit qui camacurt…

Us arriba, ombrívol, pels cancells

Bo i demanant remçó pel seu gep.

Quina pega d’ésser tan sortós.

Visc terroritzat pel seu fat

I mon gep s’aprima quan et veig

Car s’escau també que la teua cara

Estergeixi la seua, emmiralli

La meua quan no gaudeix sinó

De la seua aparició. No puc cardar

Damunt llençol. I entre la verdor

Manquí d’encert. Descomfit

Torn sempre del camp frondós

On desarrelat, nitament, tombí.


Passem la rella

Per tant d’esqueixat delir

Passem-hi la rella, com féu En Pere Çacoma…

Damunt tanta de pudor de fet malbé

En aquest resclosit on ned

Lluny d’osques, sense agafatalls…

Semblant al mercat de Calaf

Abandonat pels bàndols de mercadejaires balbs

A l’hora on eixim les rates a espigolar

Passem-hi la rella, com féu En Pere Çacoma…

Pels colls vinovats, pels cingles i congosts

Boteruts on la meua efígie s’estrompa i romp

En mil bocins de mon ànim desanimat

De pecador martellejat, amartolós

Passem-hi la rella, com féu En Pere Çacoma

Damunt son tros, que ans havia estat

Cementiri de fetilleres i bruixots.

Cap altra pega me’n pot caure més grossa

Que la que ja no duc.


[@more@]
Desactiva els comentaris
8 agost 2004
Tartranys
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:55 Edit This

3 Llambrics

1.

Un cop em cardí una monja
Al canfelip del tren de la Taronja.

"Filla, el piu, més fort, enganxa’l!
Te’m card a tu, o te’m card l’àngel?"

Car, amb uns pits de bronja,
Que li dic, i un cul d’esponja,

"És prou martiri el desavesada,
I, a sobre, collons, ets tan flonja!"

2.
ametlla mística o cony—
eu trempaa…

xap creixent—
tots ballàem…

diu l’assistent
de la beutat triada:

“visc al luxe
d’un pou amb Na Benaurada Dànae
—hi plou pistrincs
de pur or… Amb
la faldilla estesa
cada camí n’entom
ai mi
un bell tresor.


3.

la cuca qui ahir pelí
la cuca qui em fou donat d’ahir pelar
ha tornada aquest matí
aquest matí li ha estat donat de tornar
a mossegar’m
a mossegar’m
dents força oscades
aquest matí ai
torna a ésser ací
a mossegar’m.


29 Set, 2004

XXV LLAMBRICS

I

En Llorenç, l’algutzir d’Hortons,

Tostemps va cercant-se els collons

Per la sabata…

No a la corbata,

Bé que els duu al coll, i no als mitjons.

II

Les guàrdia-urbanes del Poal

No en tenen prou amb un didal…

Poc carden multes

Si… catapultes

Vas i els ’parques enmig del gual.

III

Dones dels soldats d’Alacant,

Sempre amb un cony que tira envant…

Faço pluja o Sol,

T’aboquen l’estol

Contra els ariets del contrincant.

IV

La cap d’empresa Beatriu

(D’antic ofici, meretriu),

Quan es reuneix

Amb cap gros peix

Pren de debò allò que se’n diu:

Un paper actiu.

V

El bon pintoret Rossinyol,

Qui, per fora, en porta gran dol,

Per sa sogra Pat,

Per dins s’ha pintat

Verd el dret, i groc l’altre… pinyol.

VI

Als crítics de Pago-Pago

Respon el músic Santiago,

Qui amb les batutes

Es carda putes:

“—Cagondéu, per això pago!”

VII

La xicarrona d’Açanui,

Núvia del bardaix Bernui,

Se’n va a Mallorca.

“–El trau m’hi corca.”

Fa el metge: “Trau?… Res; vols dir s’ui.”

VIII.- UN DESMINYONADOR MOLT VIU

El timbaler de La Sentiu

Quan se la pela somriu.

Més satisfacció

Li dóna el tambor

Quan li esbotza el tel amb el piu.

IX

Un guardavaques d’El Paso

Sempre fotia el pallasso:

Munyia de lluny

Amb la corda al puny

Fins que es prengué els ous al llaç, oh!

X.- NI TR(ó)NS NI TR(ò)NS

El rei de la Morta Canya

A fotre’s sempre s’afanya

( No pas la Sòfia,

Puta gasòfia),

Però sí el cul de tot gos estrany, eh?

XI.-FUIG. DE PONENT, NI VEUS NI GENT

(a)

A les femelles de Madrit

No els saps què és aixella i què pit.

Ca, ni què cara,

Ni què cul, car, eh?

Se’l moquen tothora amb el dit

(b)

També els “mascles”, malament rai.

És lleig flairar’ls, sentir’ls esglai.

Només saben, nuls,

De torcar’s els culs

Amb la llengua;

o, si no, mai.

XII

Resol el metge d’Alcoletge,

Bon especialista del fetge,

El cas de na Flors

Qui es peta a l’engròs.

“Dona, afluixeu’s la corretge!”

XIII.- TRES PARELLS DE DATSPELSéS, TRES

(a)

A un pixador, dos datspelsac.

L’un és un drac, l’altre molt flac.

L’un: “—Au, te la trac.”

“—No, amb tu no hi jac;

No en vull sortir amb cap ull opac.”

(b)

Enamorats, dos datspelsac

Pujaren al castell del Llac.

Un hi ulla un milà

Bo i que eixorba un ca.

“Això em duu al temps que el llit féu crac.”

(c)

Cardaven fort dos datspelsac

Damunt del brac pudent d’un bac.

“—Tinc por”, fa el d’avall,

Que ruc o cavall

No s’hajo cagat just on rac.”

XIV

En Bard, versaire de Lleida,

Es casà amb la tal Nereida

Per a fer el bon rim,

Tot i que tot Quim

Es carda encara la bleida.

XV

En Kó (qui és un indi oneida),

Per un militar de Lleida

Tractat d’invasor,

Esclata amb braó:

“—Tu, n’ets el fucking invader!”

Fa en Bard: “—Té raó.

Fuig! Ni embuts (oi, Kó?),

Ni l’embut! (Vull dir’n: la llei de.)”

XVI.- TITOLES T’HI TOLEN EL TOC

(a)

La dona del saig de Rialb,

Qui fa el cony perfectament calb,

S’hi embotia un talp,

Per fer-s’hi bon palp.

Ara el té pelut, però, uf, balb.

(b)

Diu ella al saig de Rialb, n’Ot,

Qui, francament, és calb del tot:

“—Tant portar això al gol,

La balbor no em tol

Cap carall. Fica-m’hi el cap, Ot!”

XVII.- FILOSòFICA

Un faquir de Rawalpindi,

Fart i tip de fotre-hi l’indi,

Es cagà al turbant

I, per dur’l al Sant,

El confità estil galldindi.

“—Hum-hum, bon pastís!”

Fa el Rei dels Faquirs.

“I el menstru, és clar, n’és la guindi!”

XVIII.- SI SOM DE MENA CORTESOS / ELLS SóN CORTESANS DE MENA

(a)

Tot espanyol menja menstru,

Endrapa minestra de menstru;

Al tron, al govern,

Al tren i entre terns,

Del més baix fins al minenstru.

(b)

Espanyol no inclou català,

Ni català espanyol, és clar.

Tot i que menstru,

Ecs, gens. “—Si véns, tru-

ca’m. Per a tu”, els fem, “n’hi haurà!”

XIX.- UNA BARCELONA IMMORTAL

I UNA ALTRA SOTA MORTALLA

(a)

Per nar a veure l’ou com balla

Pren la dona i la canalla.

“—Carrer amb putes, fa?

Ball d’ous, rai!” L’urbà

Li diu. “Prou n’ompls la senalla!”

(b)

En demanar-li, a l’urbà Tous,

Per l’ou com balla, diu:

“—Ballar ous?

Oi tal. Carreró

Del Bon Cardador.

Putes a doll. En veureu prous!”

XX

Trona avall, el frare Silvanus,

Qui era el millor llepador d’anus,

Llengua d’or i pams,

Predicava a brams:

“—Obrim’ns de nates, germanus!”

XXI.- .- UN TRIPLE AGENT

Lo frare culer, En T. Tannus,

Fa dir’s (com d’any en diu annus) :

Quan para i rep,

“Sor Anna”, mes, ep,

Quan manxa ell, n’és el “Pare Annus”.

XXII.-POBRA, VES, SI LI AGRADEN LES DONUS!

Sor Ditets, monja de llatí,

Ensenya a la nena que sí:

Que, gros, sembla així,

Un cony (o connus).

“—Fony; et dic que els dits hi afonos;

Fony…, però a ningú no n’enraonos!”

XXIII

El meu nom és Simforossos,

El qui dóna menjar als gossos,

L’altre jorn, baixant per l’era

No sé pas quina fal·lera

Em duu a visitar la tomba

On sebollírem la gossera.

Damunt el krater dipylònic

(O gerra on els antics hi jaquíem

Mam i teca per als morts)

Molt pensiu m’hi he parat.

I després sense ni consirar

Simforossos què cony fas?

Marros de la meva marrera,

Més bemparits de tota la Terra,

Em treia per a honorar les gosses,

Na Sara especialment, ara

Esdevinguda inútil polseguera.

Ves què hi farem, una

Darrera lleterada dins la gerra.

Car quin altre déu empara

Cada gosseta amada?

XXIV

Ar Prin Ssi Pé

Un pobre home qui es va dir Felip,

Mort i tot, n’estava encara tip.

Tothom, estrenyuts i nics

I els cagaires més inics

L’omplien de merda fins al R.I.P.

(I prou, és clar:

“Car arreu on rau és canfelip.”)

XXV

Un boletaire d’Albatàrrec

Cansat i tip de furgar al tàrrec,

Diu: ni moixernons

Ni gírgoles i rovellons,

Collons, malhaja!

Si d’on no n’hi ha no en raja,

Fem bona cara al mal joc,

Nem a alegrar l’atot,

Nem a passejar l’espàrrec.

Es troba entre la rampoina

Vinclat damunt el tàrrec

Un força esverat Alt Càrrec.

—Mestre, heu perduda la boina?

O a un llimac doneu almoina?

—No, les claus no trob d’aquell altre predi

Que ahir expropiava, ves quin tedi!

—(I ara perdràs les del senderi,

Maleït infecciós bacteri!)

O us penseu que això és can Nyoca,

On cada ou ve garantit de lloca?

No n’aneu pas poc d’errat!

L’esterrossa ben esterrossat,

S’hi posa bé, se l’esbajoca,

El dóna pel cul, els ous li floca…

Ans de tocar el dos, perquè faço patxoca,

Recull bastó i cistell, i li col·loca

Al trau del cul una tija de tàrrec…

Quin detallet, i amb sense cap recàrrec!

[@more@]
Desactiva els comentaris
6 agost 2004
‘nar fent…
Filed under: General — heroi hodiern @ 22:02 Edit This
Que lleig se’m torna el Carrot


Carrot

Carrot, Carrot, saps què et dic?
No siguis tan pastanaga!

Prou t’has tornat aquell qui
Tantost la diu, la caga.

Ningú tan sovint com tu
No es renta la bruta braga,
En públic i amb cops al pit,
Com qui és de vil nissaga.

Ves quina serp irrisòria:
Fibla ensems verí i triaga!

No siguis tan pastanaga;
Tan fotre la ziga-zaga,
Tan ser baliga-balaga,
De tu tot ens despaga,
Si et fas enrere, recules,
I beses la reressaga,
Per veure si això afalaga
L’enemic qui te l’amaga
Ben endinyada al cul.

No siguis tan pastanaga,
Car qui el bútxera apaivaga,
Mai no entra a l’història.

No siguis tan safranòria.
On has dit "xicoira" i "boira"
Et fan dir bòria i xicòria,
Et trenquen la trajectòria.

Ni on vas no saps, ni d’on véns,
Roïna premsa emuntòria
De l’odi anticatalà
Amb estentòria cridòria
Diuen: qui la fa, la paga,
Amb esquírria acusatòria
Et fiquen el dit a l’ull
I t’omplen de gran cabòria
I et fan desdir del NO!

Guaita si n’ets, de baldraga!

No siguis tan pastanaga,
Només qui diu NO! fa història,
No siguis tan safranòria.

en canvi, en honor seu, a millors hores, això…

El millor almogàver

Del poble català l’heroi únic,
Lloéssim tots en Carod i Rovira
Qui al goig de la victòria última
Ens mena com sobrecap d’almogàvers.

Amb ell saltarem entrebancs i traves
I serem amb ell l’escollit qui albira
Restablerta, estorta, la nostra pàtria
A l’ordre ferm de les antigues cròniques.

Ens aixequem per vies electròniques,
Més les canòniques de vers i lira.
Ens aixequem també amb seny, plens d’ira,
Justs desempenyoradors dels cadàvers

Qui per la pàtria, durant centúries,
Lluitaren i ens mantingueren els ínclits
Afanys de plenitud qui no consira
Sinó pel benésser dels braus i braves

Qui la pàtria habiten dinàmics.
Pàtria sense nyaps, qui tothom admira,
Sense babaus xaves, ni gents esclaves
Xerrant en va en dialectes vòmics.

Si ningú ens ofèn, li diem: expira!
Poc gosen més voldre’ns súbdits papàvers
Ni vil Xarnegúndia, ni la bare
I no pas menys àvida Gavatxàndia.

L’exèrcit i les dues mil atòmiques
Bombes nostrades, la pau duradora
Gnòmica ens duu en Carod i Rovira,
Ardit sobrecap dels nous almogàvers.

Honorem-lo i honorem-ne els estols,
Lluen llurs brans per les estances blaves
Dels cels patris, cada estel i guspira
Una ànima amatent qui ens benvol fèrria.

Un firmament permanentment en fira
On, llostre vinent de llums eutrapèliques,
No ragen dels herois sangoses laves,
Ans tasts virolats en brollen edènics.

Ensems i òrfics, pretèrites glòries,
Cantem-ne, amb les corrents, d’almogàvers
Novells, qui ínclit i ferm mena en Rovira,
Car, després rai, com som lliures i atòmics,

Tot canta sol — prats, horts, faves i raves,
Riu, flabiol, arpa, urpa, espasa i lira.
L’ésser tot ple, voltat d’ones harmòniques,
Pàtria respectada qui a tot aspira.


4 Batallers

Bataller u

Fa el gegant catalonià, fins ara mig adormit,
mes qui ara mateix es deixondeix, fa…

Ningú no es creu mai ningú qui parla en ecspanyol…

Com el capellanufa qui et ven un déu inexistent,
tothom qui parla en espanyol et ven el seu fum
mefític que s’enfuig del bassiot de merda
que Ecspanya en diuen.

Poc pas poden fotre altre.
Per instint natural, si qualcú, il·lús, es fa dir
ell mateix merda, i t’ha volgut merda, i et parla
en merda, et ven la merda que monomaníac ven:

el bassiot de merda que en diu Ecspanya.

Mon avi, hostilitzat encara a l’hospital,
pel pandemoni furiós, feixista i terrorista
dels ecspanyolitzadors, monges castellufes
i merdes semblants, qui et fan la caritat
de convertir-te a l’espanyolisme abans
no et moris del tot, com si llur bassiot
de merda fos qualque mena fantàstica
de paradís putrefacte…, mon avi, em feu jurar
odi etern als ecspanyols i a llur bassiot de merda
asfixiant…

Fem jurar a tots els nostres descendents
odi etern a Ecspanya fins que el bassiot
no sigui altre que la més repel·lent memòria.

Mon pare els feixistes ecspanyolistes
ja l’havien assassinat quan ajudats pels
nazis havien guanyada llur guerra terrorista,
i instauraren per anem cap als setanta anys
llur reialme de la carrinclonada sanguinària,
amb aquest invent del bassiot de merda
amb un babau monarca davant
qui àvidament ens volen fer empassar
amb la violència de llur embut molt sapastre.

A cada cantonada ens hi han plantats,
de rigor, bòfia feixista, els tres
titelles malignes: els tres esmeperduts
racistes anticatalans, el gonella,
el blaver, el xarnec desagraït i irredent,
qui, còmics de la ignomínia,
carrinclons qui en carrincló cosserament
et diuen a tot estrop, estintolats
per les pistoles, llurs esgarrifoses
carrinclonades ecspanyolistes.

L’encastellufit sucursalista,
botifler presumit, d’autoodi rosegat,
qui, venut, se’ns ven, aquest tètric
ninot, només el foc el pot rembre gens.

Parlar-ne em fa vindre un vòmit
de revenja inaturable: és l’assassí
dels seus, és el traïdor, el miserable
favull portallatzèries, el lleig pegat
qui per l’esquena ens acoltella;
és l’enemic a casa, el focus invasor.

Netegem-ne la casa que l’infecció
pugui de soca-re ésser tallada.

Covarda merda, puts! Fas la pinta
d’un merdoset rabiüt i rancuniós,
ridícul sergent de la guàrdia casernària
qui empara el Fòrum Babau de colons panxuts.

Ah, cagots, com us veig córrer,
que s’atansa l’hora de passar comptes.

Renaixença almogàver, la nostra guerra
de l’independència comença avui.

Conte d’hivern apocalíptic,
sucursalistes intercanviables,
aliats dels castelladres, aliats
del sobreeixit del canfelip, del bassiot
de merda qui ens voldria negar…,

de tots en sé el nom, ocupaires.

Dalla-esmolaire, en sé,
de cadascun, el nom, i sé que sou
ecspanyols, i que mon odi creix…

Bataller dos

Ecs la xarnegaó àvida i llorda i lladra.

Els dels Països Catalans els nostres mapes
Bonament ensenyen els Catalans Països.
Poc anexionen els territoris grisos
D’uns veïns d’un ennuec a mort si els endrapes.

No són gens païbles tarannàs tan goluts,
Sedecs només per cruspir’s el que no els pertany,
Oblidats del propi que troben tot estrany,
Lletjot, repel·lent, agre, i ploren rebruts

Com canallota aviciada i molt ximple
Que allò que sols els abelleix és ço del nostre.
Maleït ponent d’on ens ve sinistre llostre
D’ocupants en massa de qui en sobreeixim pler.

Llorda i lladra xarnegaó castellufenca,
Llur àvid afany d’incloure’ns als mapes llurs
Passa de cobejós, d’escarransit, d’estruç,
Lluç i gamarús. Volem que treguin la llenca

Ínclita dels nostres Països Paradisos
Dels repugnants mapes llurs. Romanguin obscurs,
Com terres incògnites on ningú fa incisos
Llurs vils, gens catalans, reialmes del mal-ús!

Bataller tres

Escolteu… Escolteu…! Què feu forces quan cagueu?

(S’han acabades les forces… No us caldran ja més gaires espoderaments…
Atès que… Escolteu, escolteu…
Gran Descoberta Científica!!! També serveix per a cagar!)

La doble funció d’aqueix remei sensacional té tot el món científic santament il.lusionat.
La fórmula emètica: ekh…, ekh…, ekh…pannah! (vomitada!),
hom ha comprovat que també serveix per a cagar:
ekh…, ekh…, ekh… pannah! uf, ekhpannah! (caguerada!)

Com tothom sap els ekh…pannoles, sempre estan molt restrenyuts del cap:
per això sempre estan amb la merda de ekh…, ekhpannah.

Per dissort, a l’únic animal de cap espècie on la cosa no rutlla és justament en l’ekh…pannoles
(l’ekh…pannoles no és ni humà ni re; sembla una cosa estranya i fastigosa, nazionalista fins al corcó);
segurament (hom dedueix) és aqueix nazionalisme exacerbat (racista, avar, castelladre, genocídic)
el que els restreny mentalment i budellenca.

Aquella nècsia infame, ai, no té remei, doncs.
Els hauríem de deixar per impossibles…

Ara, la humanitat, sí, que en té, de remei.
Només ens cal dir ekh…, ekh…, ekh…pannah!, i que descansats que ens quedem:
amb dir ekh…pannah t’ix ben lluny tota la merda,
car ekh…, ekhpannah prou és sinònim únic de merda.

Per exemple, d’ençà d’avui, per comptes de dir ekhpannah, diré merda…,
tret de l’hora que vullgui cagar. Llavòrens diré ekh…, ekh…, ekh…etc.

Bataller quatre

NOU ESPETEC DE PETS A CANFELIP

Amb una altra Gasòfia puta
I tan lletja que es diu Lletgícia,
Ara es casa en Canfelip Cagalló.

Son pare Quan Cardo, d’estultícia,
El campió, comoneix l’hospici
De boigs de son reialme merdós.

A la cort de Merdís dignitaris
Regates de merda fins al garró
Tots cal que duguin per decoració.

Prou s’escau a qui en canfelip
S’endinsa, i més amb el cangueli
Del pèndul fat del cagalló.

Els Cagallons (de malnom Borbons)
Sempre amb cara d’espantat idiota
Cada honest ninotaire els pinta.

Això de passar per l’esfínter
Amb perill tothora de coll escanyat,
Amb perill d’escapçament sobtat…

Ha d’acollonir per força i fer-te ruc.
No sols vius en canfelip constant,
Tothom s’hi caga, i jo, i tant com puc.


"Castelladregot rapaç", fa la Catalònia generosa a la Castellàdria buida i golafre

Castelladregot rapaç
qui et mors per mon traspàs
i mon anorreament ivarç-

L’avarícia et rata el nas,
escarnufat, pollós pallàs,
t’esbotza, massa ple, el cabàs,
et trenca barres, coll i braç-

Vols-ho tot, mes no ho heus pas,
castelladregot rapaç,
mesquí, escàs, qui, voraç,
abassegues tot pedaç
amb què el cul pogués tapar’s
qualcú d’altre ja no pas
tan fastigós ni incapaç
com tu, castelladregot rapaç,
qui res no soltes, ni en malpàs.

Vols-ho tot i re no has
tret de l’odi del món ras
on hi fots el paperet més cras-

Tos goluts desigs són clars:
jurques, abocat a l’ocàs,
a omplir ta buidor, llas,
amb allò que robes, fal·laç,
del qui escanyes amb ton llaç
enemic i pertinaç.

Mai no trobes que fas ras
ni curulles ton amàs,
castelladregot rapaç.

Arreu odiat, per sempre pus pudiràs;
es caguen en els maleïts atzars,
tos veïns de matalàs,
qui abraces letalment i tenaç
per a esfonzar’ls al teu fracàs.
Duus tothom a mal borràs;
torre que toques, padellàs.

Perquè ta terra és pútrid ermàs,
a ca d’altri, infecte, te n’hi vas.

Ningú no vol que l’úson, ans elleix usar’s.

Osta d’un cop, te’n tornes a tos fangars
on ningú altre gosaria folgar’s.

Torna-te’n, bèstia immunda, al jaç.
Tot la mala-sang que feres i fas
per ton foradat pap ni cistell fer gras,
castellassassí rapaç,
ara, ben d’hora, ja vomitaràs.

Perquè a la merda ivarçós te’n vas,
no vulgos envair’ns les llars
i amb ton dialecte de capatàs tapàs,
carrincló, tragitós, fadàs,
ordenar’ns de fer’ns fonedissos: zas!,
i tu a ca nostra campar-te-la a pas
marcial de capatàs tapàs,
castelladregot rapaç.

Osta, doncs, a tos fangars,
a tos ermots de malcàs,
de tu n’estem tips fins al carràs,
fins a la punta del matràs,
qui ja ruixa com salpàs-

Ah, quin goig estrossar’s
i en tu pixar’s, descordar’s,
desfetgegar’s, desenfitar’s, desembafar’s,
i pixar’s i repixar’s,
com te’ns pixàrem adés,
llunyes llunes,
i abans, i després, i en tot cas.

Nega-t’hi: t’hi negaràs,
llunyà ja mort, i ja mai pus no pruiràs
per a tant robar’ns,
castelladregot escàs,
mesquí, voraç, i rapaç.


29 Ago, 2004

retrats isnells (3)

Gallina

Al sucursal merdós, barat i fes

entre dues amants bandarres,

li dic: “Mort als botiflers!”

Entre gavatxs i xarnecs maldistès,

si no cau de cul, cau de barres.

“Independència o res!”

Si no ames allò d’on véns i ets,

com collons et pots dir d’esquerres?

“Mort als botiflers!”

Tret català, tot ho és,

venut a les causes més rares.

“Independència o res!”

Venut als més inics paparres

només perquè són forasters llurs papers.

“Mort als botiflers!”

Qui no és català no compta per res

a la pàtria dels nostres pares.

“Independència o res,

i mort als botiflers!”



28 Ago, 2004

Pujol

a. Se n’era un senyor de Barcelona

amb cara d’haver dormit la mona.

Es deia Pujol,

P.P. P-Pujol.

“És que els pius de les pes”, fa, “són plens de feromona.”

b. Com mant botifler amb carota de jutge,

quan fotja diu que són els altres qui fotgen,

el quec P.P. Pujol

qui quequeja com ell sol,

i qui quan els diu “vi-vi-vine”, totes li fugen.

c. Allí el teniu doncs pansit qui es xucla el di-dit,

rere el re repel·lent repel·lit,

un altre botifler maleït,

albardà rebordonit,

bord català castelladregotòfil, malparit.



23 Ago, 2004

Rovira

Faré crits com el drapaire:

“Torneu-nos aviat la llibertat,

i pareu compte a badar gaire!”

Ho dic només a l’esquerraire,

no pas al sucursal barat:

“Mai ens ujarem de braire

Que volem viure a ple aire,

independents, sense sorrats;

pareu compte a badar gaire.”

Sallant llis, no pas al caire

de cap abís ni forat,

mai ens ujarem de braire.

Enjòlits, sense que ens espànton gaire

els gaiatells malescandallats.

Pareu compte a badar gaire.

Volem un estat gens vinclaire,

fet i dret, lliure i armat;

mai ens ujarem de braire:

“Pareu compte a badar gaire!”

[@more@]
Desactiva els comentaris
30 juliol 2004
No s’hi val a burxar
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:06 Edit This



No s’hi val a burxar – 48 – (Joan Didion, Play It As It Lays, 1970)

Aquella primavera hi va haver al començament el marieta espars qui la duia a les festes casolanes. No és que li toqués mai cap marieta famós, d’aquells qui hom ja tenia emparaulats de mesos abans perquè escortés les dones separades de qualque director de nota; el seu sempre era un marieta de tercera i gràcies.

D’antuvi fins i tot un pomell de la fauna marieta la consideraven un atot modest: l’apreciaven no sols pel fet que se’ls escoltés mentre monologaven a altes hores de la matinada del malament que es trobaven i doncs com es volien suïcidar, mes sobretot pel fet que els anys que havia feta de model ara li donaven aquella mica de coneixença dels detalls marginals que tan neguitosets els portava.

Se n’entenia per exemple de sabates, i distingia exquisidament entre braçalets: entre l’autèntic, i el que es disfressava d’interessant, i el que només era xarona imitació.

Així i tot, hom la copsava, l’enxampava en el defecte: la manca d’entusiasme era palesa; hi ficava una convicció naquis, que no feia del tot el pes, i al capdavall, se n’adonaven, que no hi parava prou compte en el que contaven, i es retreien, es recargolaven, i de sobte, sufocats, esdevenien condescendents i defensius ensems.

Fins que si mai n’hi havia més d’un present s’entretocaven bo i aixecant intencionalment les celles i s’atiaven a esdevindre envers ella més sol·lícits. “Tresor”, deien, “no voldràs una altra copeta?”

Ço que ella acceptava. I bevia doncs força, darrerement, a les vesprades, de fet perquè beure massa li impedia de somiar.

“Endavant cap a la cambra de gas, senyores i senyors”, deia la veu amb ressò d’altaveu en els seus somnis, i era ella qui ratllava a la voreta dels noms dels infants qui passaven part davant seu, la canalleta a l’antecambra verda; en recollia els anellets i els afiblalls, i els desava en una cistelleta de vímets primets. Segons les instruccions que tenia, anava dient, fluixet, alguna parauleta de conhort als infants qui somicaven o volien tirar’s enrere, car al capdavall prou eren tots plegats enmig d’un procediment ben humanitari.



[@more@]
Desactiva els comentaris
14 juliol 2004
Comiat al pare
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:40 Edit This



Comiat al pare

[W. Shakespeare, La Tempesta]

Comiat al pare

Ton pare s’enfonsava aigües avall,
Escurces l’escandall ans de tocar’l.
Les lluors de perles són els seus ulls,
És tot transformat de coralls i esculls.
És el fill nou de l’oceà fetal,
Reneix incessant vist per rars miralls.





[@more@]
Desactiva els comentaris
8 juliol 2004
2 cigarrets a la fosca
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:41 Edit This



Dos cigarrets a la fosca

[Lletra de P.F. Webster, melodia d’en Lew Pollack, mes cantat sobretot per l’incomparable Alberta Hunter]

Dos cigarrets a la fosca

Dos, dos cigarrets a la fosca
I un llumí que s’encén i osca la foscor.
Caplleven per la clivella
Els trets de qui m’és parella.

Dues, dues siluetes retallades
Per la somorta claror
D’una finestra llosca.

Tan a prop i tan remots
Com filagarses de somni
Trenades per l’atzar.

Allí es reunien en secret
I qui em fou amant sents que li diu, mormolant:
“És a tu a qui vull, és a tu a qui vull.”

Dos, dos cigarrets a la fosca
I jo tombant l’esquena com qui tomba el full.
Només recances, només retrets,
I a la foscor dos cigarrets.





[@more@]
Desactiva els comentaris
17 juny 2004
Duad (0)
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:25 Edit This



En Llucià a l’illa dels Somnis:

“–Érem prop l’illa dels Somnis, i semblava l’illa un somni: com més ens hi atansàvem més feia l’efecte que ens fugia… Fins que al capdavall, ve-li que ja hi érem. Ancoràrem al port de l’illa, que es deia Hipne, no pas lluny de les torres d’ivori dedicades al gall. Era cap al capvespre i s’hi veien força somnis rai, i abillats amb robes rares. Només n’Homer en parlà fa anys, i sense entendre-s’hi gaire, d’on que provaré jo mateix d’explicar com era de debò aquell indret.

“Damunt l’illa s’hi estén un bosc atapeït, amb arbres no pas gaire més alts o més baixos que cascalls i mandràgores, on hi viuen esbarts i esbarts de muricecs (l’únic volaire qui hi veureu). L’illa la travessa un riu que li’n diuen pel nom de Nictípor, o correnits, i naixent ran les torres d’ivori hi ragen dues fonts que en diuen de Negrets, o sense-son, i de Panníquia, o totdenit.

“La ciutat la volta una muralla amb totes les colors que agafa l’arc del cel quan hi ha a l’atmosfera gotes enjòlites de dorment plugim. I hi té quatre entrades, la ciutat, no pas dues com va dir n’Homer. Dues de les portes d’entrada (l’una feta de ferro i l’altra de maons) vénen del prat de l’Indolència – hi entren, diuen, els somnis de por, els que porten sang i fel. Les altres dues portes d’entrada a la vila vénen del port i l’oceà (fetes l’una de banya, l’altra d’ivori, i per aquesta darrera arribàrem nosaltres). Entrant com entràrem, hi veus, a mà dreta, el temple de la Nit – amb el gall, la nit és l’altre ídol sobretot qui els ciutadans adoren. A l’esquerra et trobes el palau d’en Somne, qui és llur sobirà. En Somne té sota seu dos lloctinents, l’un es diu Taraxió, o desencantat, fill d’en Mateògen, i l’altre es diu Plutocle, o ric-tifut, fill d’en Fantasió. Enmig del mercat central t’hi trobes una altra font que en diuen de Careot, o molta-son, i t’hi trobes també dos altres temples, l’un dedicat al déu Veritat, l’altre al déu Falsedat. Hi ha un oracle qui hi fa la viu-viu, i un tal Antifó, o cantaire-brunzidor, hi fa de sacerdot suprem, i, per la gràcia de l’emperaire Somni, qui li donà aquest alt càrrec, s’hi empesca tota mena de somnis.

“Els ciutadans o somnis així empescats són de totes menes, n’hi ha de llargueruts, vull dir, esvelts, ben plantats, plasents de veure, i n’hi ha d’arronyacats i lletjot i boteruts; n’hi ha de daurats i pròspers, i n’hi ha de mesquins i rebotits i escarransits; n’hi ha amb ales, gegantins, millor que aligots, cerimoniosos i plens de cofis-i-mofis, com si fossin fets per servir déus i emperaires; després, ens en trobàrem alguns que diries que els coneixies de casa teua mateix, anaven de paisà i els tenies vists – de fet, n’hi havia entre aquests qui no sols eren coneguts, eren familiars nostres i tot, i ens vingueren a saludar, i n’hi hagué d’altres que ens convidaren a clapar a casa llur i ens hi van tractar d’allò millor, i ens van omplir de promeses d’un esdevenidor lluent i surant, i n’hi hagué qui ens varen fer viatjar fins al poble d’on venien, on poguérem xerrar una mica amb la família i els amics, i després ens van tornar a casa, en un tres i no res.

“Romangueren en aqueixa bona illa trenta jorns i nits, i ens hi estiguérem d’allò milloret, amb festes molt de luxe, i clapant seguit-seguit. De sobte, ai, una ferotge tronada ens desvetllava, d’on que correguéssim cap al vaixell, on aixecàrem veles i ens endinsàrem a mar.”



[@more@]
Desactiva els comentaris
12 maig 2004
l·l l·l l·l l·l
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:33 Edit This



Clatellotejat fora del remogut gibrellet on es rabegen i xauxinen els vius

[Fragment del Kasidah d’en Haji El-Hitxmakaaní]

Dolç enyor del dies joves
Entre brises i entre ones
Quan ensems al riu banyàvem;
Meravelloses estones.

Riallers, mai no ens pensàvem
Que pogués finir la joia,
Mes ja un cos esmorteït
Enllà la mort l’acomboia.

Balls i cançons continuaven
En aquesta nostra vora
Mentre l’altra, fosca, s’ompl
Més i més dels qui són fora.

El riu del temps ens separa
Fins que sols un es morfon,
Tothom altri a l’altra riba
Del desert letal s’hi fon.

El corrent del jovent, dorm;
El de l’home fet, s’afua;
Fins que prop el forat últim,
Com follament s’acorrua!

Tots patim de doble mort:
De veure morir tothom,
I de veure’ns morts: això
Ens esborra fins el nom.

Tot el que fórem: Badocs
Mesclats entre vius i morts,
Ara follejant, ara amb
Pors que ens bleguen i fan torts.

Tantost aprenem, damnats,
La lliçó, i cal plegar
El llibre i llençar’ns avall,
Al femer del cuc arcà.

Aprenem d’etzibar espasa
I ja ens fa figa el puny,
O aprenem d’escriure
I se’ns perd l’idea lluny.

I aprenem d’estimar,
De compartir’ns amb qui ens vol,
I ja s’enfosqueix el pit,
Trontolla el cor i es dissol.

Tantost ens sentim prou savis
Dalt l’esclet turó guaitant
Com s’organitzen els astres,
Com les coses van sirgant…

Quan, menat pel fat sobtat,
Ve el sec cavaller en camell,
I amb el seu barrot tot màgic
Ens fot fora del gibrell.





[@more@]
Desactiva els comentaris
9 abril 2004
Holly Cole: Invitation to the blues
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:43 Edit This



Invitació per a patir – cantat per na Holly Cole

Amb davantal i espàtula la tens davant les caixes
Repassant els lliuraments d’ahir,
I els rebuts i les rebaixes; et puja un neguit salvatgí
I et sembla tota una invitació per a patir.

Ets sents gallet i alhora incert, i ella fa tanta patxoca
Rere la caixa del magatzem, i et quedes com una soca
Pensant si deu tindre company, o si li abelleix de sortir,
I et dius que ara el que et cal és la paciència d’un saurí.

T’acaba de dir: “Com voleu els ous: al plat, o barrejats?”
Dius: “Tant se val, com me’ls féu seran d’allò més acceptats.”
I ella potser pensa: més val anar a pams;
L’home fa cara de trobar’s entre estacions,
Les sabates polsegoses, de retorn de massa invitacions.

Els ulls se t’hi encasten, has demanada una altra tassa,
I et vessa el cafè amb aquella gràcia,
I com bromeja amb els clients, i ara diu a algú: “Doncs no!
El meu marit era una màquina atrotinada, i costa de pair
Tant d’esperit de vi, i el somni sols s’eixoriveix així:
Amb una nova invitació per a patir.”

Mes és cert que tenia drut, qui a part de drut jugava brut:
Et donava un cadillac rosat i un acompte al banc,
Mes t’abandonava de jorns per dones més comcals,
I sols et ve de nit, trompa i brut, ja no et diu ni bèstia què hi fots aquí,
I ell i l’altra t’ho prenen tot, cotxe i acompte,
I et deixen una invitació per a patir.

I ara tu et dius: Potser sóc un il·lús, ja tenia tiquet
Per a l’autobús, però l’he tornat; vull quedar’m aquí;
Tinc cambra a la dispesa; diuen que lloguen a l’empresa,
O despatxaré benzina… I sobretot ací puc vindre a sopar-hi cada nit;
Ho he anat sospesant, ja ho tinc decidit:
Acceptaré la teua invitació per a patir.





[@more@]
Desactiva els comentaris
18 març 2004
Vian
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:15 Edit This



(d’en Boris Vian – 1955)

El desertor

Ja ho veieu, president;
No us vull fer la punyeta;
Si escric aquesta lletra
Que llegireu, depèn.

Rebia avui mateix
Papers per a la guerra;
Pensar-hi ja m’esguerra,
No sóc dels qui menteix.

No crec haver nascut
Per ésser un pobre brut
Qui mata els qui com ell
Nasqueren passerells.

No ho faig per fer cap mal,
Ni us vull pas disgustar.
Així és com sóc lleial:
Me’n vaig a desertar.





[@more@]
Desactiva els comentaris
Djuna
Filed under: General — heroi hodiern @ 5:36 Edit This



Djuna Barnes, Twilight of the illicit

Capvespre de l’il·lícita

tu, de qui les mamelles pengen
orbes
i de qui el lli llord i les mànigues
destorbes
amb dits ensopits que dibuixen
corbes.

amb genolls que lluny es repel·leixen
gens atrets,
i ulleres fosques sota els ulls
desfets,
dels lòbuls arracades d’ors
estrets.

un ou batut a mà el teu cabell
al cap,
llavis llargs dels mots tostemps morts
al pap;
fas les ganyotes d’un difunt,
quin nyap.

hom t’espia asseguda al sol
clapant,
trenant atributs ja esvaïts
volant;
a hom li reca veure’t sens esme
badant.

pólvora despesa, mullada,
de matí bord;
mare enorme de ramats
de bords;
mentre les estretes s’arronsen,
ets tota ressorts.

amb ulleres fosques sota els ulls
desfets,
als lòbuls arracades d’ors
estrets,
anys jauràs al sol sens recances
ni retrets.





[@more@]
Desactiva els comentaris
9 març 2004
En Marcial a la seua dona
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:39 Edit This



(La dona d’aquell exuberant català de Roma, en Marcial, se li queixa que per què se n’ha d’anar ell de nits a cardar’s jovencells quan ella mateixa posseeix un trau del cul que hom podria emprar per tal d’obtindre la mateixa glòria que no cardant ell els trauets dels tendres al·lotells. En Marcial li diu que el forat del cul d’una dona, llas, és una mena de segon cony, massa balder, no pas un estretall tan estret i deliciós com el culet d’un jovencell.)

“Em pescava quan era dolçament cardant amb els minyons
Aquell collons de donota, i em diu que guaiti:
Que també un botó de sés ella rumbeja. La dona d’en Jou
Mateix així se li queixava, diuen les bíblies d’adés.
Mes quin cas en fotia en Jou? No cap! Car amb el seu minyó
Continuava cardant. Hèrcules fotia el mateix, i no és pas
Que a la seua dona li manqués un segon esfínter més baix.
I doncs, exemples rai, a les bíblies d’adés; en Febus
Rere la xicotella, i tanmateix s’abeura al cul d’un minyó.
N’Aquil·les no es pot cardar la llunyana Briseis, això rai,
Doncs, car amb en Patrocle hi surt guanyant. Fotries bé
De no comparar gaire el que tens amb allò que els mascles tenen,
Muller. Tu el que tens és un cony de parell de conys, i res més.”





[@more@]
Desactiva els comentaris
13 febrer 2004
Riu
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:23 Edit This


És massa fàcil d’anar pel món tocant un guitarrot,
És massa fàcil de dir-se Pep i fer de pagerol,
Fàcil de tocar culs de dones i rebre algun carxot,
D’agenollar’s i d’adorar quelcom, ni que fos lo Sol.

És molt més costós cada jorn d’encar rembre’s del no-re,
De nedar contracorrent pel riu de ferro roent;
Més costós de treure’t de l’infern que et solca sense fre
Com riu de ferro roent que et solca el cos contracorrent.

És fàcil de seguir el seguici, de marxar al so de la marxa;
Fàcil de fer cua a l’hospici, fàcil d’ésser peix a la xarxa.
És fàcil de cantar l’himne i acabar salivall de bomba.

Més costós és fer equilibris cada jorn damunt la tomba,
Clot de buidor d’on véns i hi tornes a pas esbufegat,
Sense genives mastegant despulles de demà-passat.

[@more@]
Desactiva els comentaris
17 gener 2004
“En Peretdebaix” – escrit per Heinrich Hoffmann, triplement adaptat pel tit
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:45 Edit This

“En Peretdebaix” – escrit per Heinrich Hoffmann, triplement adaptat pel tit.

Der Struwwelpeter
d’en Heinrich Hoffmann

Guita-te’l, ací el tens, Sieh einmal, hier steht er,
A cap de les dues mans An den Händen beiden
Ecs! Aquest Peredebaix Pfui! der Struwwelpeter
Gens no es deixa toldre Ließ er sich nicht schneiden
Les ungles fa un any sencer Seine Nägel fast ein Jahr;
Ni pentinar els cabells. Kämmen ließ er sich nicht sein Haar.
Ecs! Tothom s’escridassa: Pfui! ruft da ein Jeder:
Fastigosíssim Pere Brut! Garst’ger Struwwelpeter!

—————————————

Veieu doncs en Pere Brut
Ple de brutícia i engrut
Fa un any que no es tol
Les ungles ni es vol
Pentinar els cabells.
Fotrem goig, diuen joves i vells,
Veure aquesta vergonya
D’en Pere Brut, tanta ronya!

——————————-

Carall amb en Peretdebaix
Put com cul, maleït bardaix;
Les ungles amb caca, llargotes,
Com les que duen les bubotes;
De les meduses duu el cabell,
Qui sap les puces al clatell.
Si mai el veus prop, això fas:
Estàtua ets, qui es tapa el nas!

–——————————–

Difunt ja en Peretdebaix Brut!

S’ha mort com sempre ha viscut,
Amb un cagalló a mig embut.
El seu carallot gegantí
Se’l trepitja del matí,
Com es llevava, fins la nit.
Tenia, llarga, a cada dit,
Per a gratar’s els polls del cap,
Una ungla de pam i eixem.
Dissecat, li troben al pap
Fems a dolls, i al budell un tap:
L’embrió d’un monstre qui trem.

[@more@]
Desactiva els comentaris