fins al 6 de gener 2007 a v.

26 maig 2008
Duad ‘01 [Mentrestant, ja ho veus tu, pampallugues de por]
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:54 Edit This



Mentrestant, ja ho veus tu, pampallugues de por

Deia (o si més no si fa no fa implicava) aquell carallot d’Emerson que quan quelcom més o menys artístic o genial ens colpeix és perquè hi reconeixem un tornaveu o ressò d’allò que nós mateixos adés pensàrem, i rebutjàrem per modèstia, i ara en tornar a nós allò vell ho veiem nou i abillat en aliena majestat – i també doncs que el nostre pou d’afectes ja el duem muntat ànima endins, i així doncs quan qualque cara s’hi emmiralla, o qualque acte o qualque manera que té hom de dir o de captenir-se s’hi emmiralla, al cresp llis del pou anímic, el reconeixem tot de sobte, instintivament, si s’atansa a l’ideal (si doncs no s’hi atansa, no en fem cap cas o fins i tot ens repel·leix) – l’ideal, o les imatges i conceptes ideals, que se’ns banyen al pou espiritual en bany maria – ei, i sabeu per què…? Doncs perquè s’escau que som així: Perfectes – i no ens hauríem pas de voler altres.

Amb en Jung i els seus arquetips no m’hi ficaré. Totes aquelles falòrnies jungianes me les vaig creure com em vaig creure les de n’Emerson, perquè s’esqueia aquells dies que caduc endurava, pansit, patim-patam, ranquejant entre pors, a través d’una època de pregona depressió, i doncs extra-sensitiva, i doncs poètica en el mal sentit.

Eren els mateixos dies on, vés a saber per culpa de quina fretura vitamínica, veia tota mena de ninotets ectoplasmàtics al cel, a l’horitzó, dalt al trebol i per les parets. I veia visions hipnagògiques i patia esborronadors malsons d’on em desvetllava cridant i encara barallant-me amb els monstres qui em burxaven ninetes dels ulls endins, amb forques de llum que atiaven un cervell confús, sinistre i infernal.

I si mai era al carrer no volia veure-hi bé. Esquivava l’esguard i sempre mantenia un coixí d’aïllament, un espai de seguretat entre el meu cos i qualsevol altre cos, ni que fos el d’un gos. El rebuig haptotròpic, si qualcú em tocava d’esquitllèbit, era espectacular. Com s’hi m’hagués fiblat qualque escorpí molt dolorós, feia un bot esverat i alhora esgaripava com rat trepitjat o esgüellava com el bacó que hom degolla.

Un vespre l’ambre s’esvaïa i els homes aviaven badalls. Desava als meus ulls les relíquies d’una posta magnífica. Em donava íntimament encàrrec de somiar en aquella posta antediluviana i tornar als anys on devia havia nascut per primer cop (milions d’eons enrere) (qui sap en quin altre planeta llunyà) (per quins Solells o supernoves il·luminat). Car en el somni revivia, tornava a ésser qui de debò fui, i mai no hauria (ni de fet hauré) deixat d’ésser: Les rels se’m tornaven portadores de la saba antiga que havia vistes les imatges prístines, i doncs ideals, i havia experimentats els esdeveniments arquetípics on tornava a ésser déu gestant, déu paridor, déu esclatat, déu aixeta de foc qui espurneja bogalment i bojal i folla, descordada.

Mentre així queia la nit i tenia doncs els ulls enlluernats per l’astre morent, els llops i els mussols començaren a rondinar; esmolaven urpes, becs, dents. M’anava a aixecar de l’amagatall metàl·lic (un antic tanc de guerra que una magrana de metralla havia desmanegat, d’on que l’exèrcit l’abandonés i ara doncs, al cap de qui sap les dècades, tot rovellat i oblidat ragués enclotat entre grassos matolls), m’anava a aixecar doncs de la caixa de les ressonàncies on m’havia enfonyat per tal d’alhora copsar-hi més ones iòniques d’univers verge, i així doncs augmentar l’experiment psíquic de la meua divinal presència al començament de la creació…, quan en posar la mà a terra un ham se’m clavà.

D’antuvi havia temut que no fos pas ullal d’escurçó o punxó d’escorpí o pinça d’aranya negra, mes en veure a la llum del llostre que era ham de pescador qui havia potser pescat al Segre i damunt el tanc s’havia conjuminades unes graelles o havia emprat part del tanc mateix com a planxa per a coure-hi el peix en un berenar qui sap fins a quin punt pastoral o eglòguic, idíl·lic, allò encar em va espantar pus, em féu sentir pitjor. Car el viró tetànic tampoc no fa gens riure.

Quaix a les fosques, car la llum minvava de pressa, vaig córrer cap al riu a rentar-me la nafra virulent. Volia esmar-me empaitat per la bruixa. Deu cames té la bruixa, i doncs amb deu cames, xifra fantàstica, segur que m’assolia abans no arribés a l’areny i ensopegués en qualque còdol gros que m’enviés bocaterrosa a segellar amb la ferramenta l’esquena punxegosa de qualque carpa que dugués cuita-corrents noves de la meua tendresa de carn als neptuns carnívors del Segre nocturn. Hi havia una filferrada eriçada, en realitat feta de troncs i branques, que embussava el riu. M’hi llençava, a la bassa de l’embús, com en un ample coixí de qui el suau llambreig fos de seda.

Parpellegí com talp a qui qualque cataclisme intern duu esparverat a la superfície. Allò no era bassa ni coixí; era ventre d’hipopòtam panxa enlaire. La seua cua i esquena s’arrelaven als inferns primigenis, la seua boca s’obria com immens forat negre que s’empassés amb facilitat galàxies.

Insomni interromput, em lliurava al son. Em sembla que no és pas animal ruminant l’hipopòtam. No mastegava tediosament ni ociosa, si més no aquell meu. Aní de malborràs: Avui tot em surt a la biorxa, pensí, i era ja al ventre de l’hipopòtam, aquest camí doncs ben gomboldat part de dins.

El seu ventre, el folre llis, era diorama on s’hi esqueien d’escaure’s les èpoques on l’única ànima es trossejava en animetes. Era sencer, em dic, i esdevinc padellàs d’un meu tot esbocinat.

Les il·luminacions, llavors, les pampallugues astoradores – quants d’universos que claudicaven, periclitaven, feien figa, esdevenien cendres, i les cendres cruanys, i els cruanys focs vius, i dels focs nous universos amb mons de vidres refulgents…

Sabia que fora havia esclatat el Sol – l’havia suara vist pondre’s i era la darrera posta abans l’ou lluent no es crebés. Era com si havia desclòs i de dins hi neixia la pluja de foscors.

L’hipopòtam dormia, o era mort i es podria lentament com les hores al buit absolut on re no pot doncs marcar-les.

Nit d’estranyesa, de mut esfereïment ultrancer, de catastròfic enfonsament. Em vaig tornar a aixecar i vaig sortir d’esme al carrer. En acabat em veia empenyent un armari – un univers – justament davant una casa de mobles que es veu que tenia també una fusteria al fons de l’edifici – hi havien molts d’armaris exposats davant la porta, al carrer – eren força capaços rebosts o tothicaps amb lluna davant o amb lluna darrere o sense lluna.

El meu era una armari massiu, blanc de fusta de pi treballada poc ha, sense envernissar…

Si em guaitaven massa de mal ull els encarregats de la botiga, o els suats fusters de la fusteria, els dic: Prou sé que sembla que us m’enduc aquest armari, mes és cert que me l’he trobat llençat no gaire lluny d’ací, al districte cinquè, on hi ha un munt de deixalles, i doncs no pas que sigui molla vostre…

Els cans cerbers llencen els cigarrets i se m’atansen amb paleses intencions de fer-me mal.

Prou! No us heu adonat de l’estranyesa de la nit…? Els dic, amb gest ampul·lós, assenyalant-los les rares nebuloses, els resultats òptics de l’esclat solar.

Parpelleigs dels nyèbits durs, dels gànguils barroers. Totes eixes pampallugues de por – insistesc.

De por, de por – ressonen llurs pits balmats, i s’han aturats els dos valents, per la por corcadora desenvigorits; llur virior rosegada fins al malmès nirvi balb, dic.

Crec que si més no un dels dos encarregats dels mobles se n’ha adonat – ara roman silent i pensiu, amb els ulls èrtics, encartronats d’esquerdes, cap amunt – perquè la nit ha perduda tota llum i tot so, i és doncs d’una muda foscor absoluta, només llampegada ara i adés per clarors d’humitat amb reflexos de pàl·lid llunyà estel…

Enduus-te aquest món, enduus-te’l, tothom altri encantat per les eixarramplades bruixes paoroses de la foscor del cel orfe, em dic, mentre m’enduc l’armari.

Me l’enduré fins al tanc espatllat – hi faré cap quan hi tornarà a haver un fotimer d’estranys – n’hi haurà un de panxut entre la catèrvola qui tot cofoi del que ha pescat al Segre està fregint, damunt una planxa del tanc amb brases a sota, peix, de qui les guspires i els grinyols són com els d’un univers que fuig desmanegadament cap al no-res.

Qui s’escalfa fredolic al foc de camp? Qui n’espera amb candeletes el peix fregit? No m’hi atansaré pas. Se n’aniran sorollosos, i al crepuscle ombrívol afuaré el caliu i en foguera alta hi cremaré l’armari i tot el tot que conté.

Serps d’olivet cremaran, i rats i esquirols, i coloms i gats, i gossos, i cervs. S’haurà quedada enrere només un vella egipciana a qui hom no havia volgut llençar ni la raspa. S’havia trobat un setrillet esbrocat, un gibrellet escantellat; hi haurà oli tèrbol al cul del setrill, al gibrellet una pols densa. No pot rostar ni mica de peix: Les arestes descarnades, les espinades sense moll, això roman i re pus. Ella amb el seu setrillet, amb el qual volia intercanviar qualque mos de vianda, he vist de lluny que hom en prescindia amb rebuig fastiguejat, he vist que hom li aquissava els gossos. La paella o la planxa xauxinava, flametes n’eixien – n’eixien de més ferotges dels queixals del freginaire. S’ha enfellonit de valent. Fot el camp, bruixa! Una goteta de l’oli fosc del setrillet de l’egipciana potser ha dut tot l’enceb del verí final al cuinat del cuiner. L’home ha llençat tot el que coïa. Poc volia que l’oli de l’empudegadora empestés el menjar de tothom.

Volia cridar des del penyal que: Tots les velles bruixes havien estades en llurs joveneses beutats astoradores.

Ah el peix, com es podreix sense interval! Ni els gossos no en volen. Acceleradament no en roman altre que les restes fòssils. Ni l’ambre del capaltard no n’embolicarà, amorós, mica.

O ens fregim o ens podrim, vaig pensar, mentre tothom se n’anava sense menjar re.

Fou aleshores que m’amaguí a l’amagatall metàl·lic. La vella amb deu cames s’amagà al seu niu ctònic, interestràtic – per què no en dic tel·lúric, subterrani? Perquè no sé de debò en quina pedra sóc. Tard o d’hora ho esbrín, escateixc…? Hi rumiava.

M’acluquí guaitant la cloenda del jorn. El Solell es fonia rere la carena. Fou quan em desvetllí que me n’adoní de la nova estranyesa de la nit. No hi veia ni oïa re. Enyor d’esdeveniment – punyent enyor d’esdeveniment, com em colpeixes, car d’ençà d’ara re altre pas pot esdevindre’s enlloc – sense so, sense llum, com vols tu?

Buidor de tot, tret de la consciència que sóc, i sol, en un mitjà sense agafatalls. Ni hams ni esquers on connectar. Ah, i llavors aquells llampecs lentíssims de llum estelada i líquida – com ara si hom – qualque força aliena – ens ha robat l’esperit, els dic, i no podem doncs tornar al cos inert – i els dos moblaires, solcats pel meteor de l’encant, romanien estàtues.

Vaig davallar cap al riu pel penya-segat més abrupte. Em servava amb una corda que havia falcada al cap de dalt, amb daus ciclopis, sí. Duc l’egipciana penjada a l’esquena. Té més por que no jo encar. Amb deu potes, segur que se’n trenca més que no em trencaré pas. Té raó de tindre més por, mes poc té gens de raó d’ésser més eixelebrada – els porucs totjorn els més eixelebrats, és llei d’antigor d’origen d’esclat quaix oblidat, esborrat – mes m’estimaria més si no es mogués tant – encar caurem plegats.

Vam arribar tanmateix a la vora del riu sans i estalvis. Pensava que ens estimbàvem, pro no era veritat. De cops dec patir de febles, benignes, al·lucinacions. Hom, dic, se’n fot. Ara, com rats ens enfonyem a l’automòbil estimbat anys ha i ara tot rovellat, frèvol, delicat. Encallats contra el trànsit insignificant dels carrinclons negociants, veiem rabejar-se els endèmics hipopòtams del Segre. Som a quin planeta, som a quina era temporal, som a quin espai de por molt esvorada, gastada, polsegosa…?

Mama, mama! Vaig cridar. Gens eixerida ni desempallegada, de fet amb vessa i disgust, em respon la bruixa: T’hec.

I em tornc a enfonsar al ventre de la bèstia enorme. I consir que no tinc amics perquè vinc adés d’uns espais on no hi havia ningú altre ni hi havien doncs miralls. Als deu braços peluts de ma mare el capoll de seda se’m va entortolligant com mòmia qui hom faixés, i hi esdevinc cremat cadàver, clemàtide, clàmide, avellana, calamitat, clepsidra, crisantem, crisàlide, costella esberlada, pupa glaçada, cap intent, no, ja dic, gens reeixit.


Desactiva els comentaris
21 maig 2008
desfigureu-me-la, enfremuneu-me-la, afolleu-me-la, xemiqueu-me-la
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:56 Edit This



Desconsol de dama qui cau del tamboret i exposa taboll i fufa al capellà qui davant mateix deia la missa

El metge de la meua dona el doctor Kevyn Unt, de Xicago, és ginecòleg. Al doctor K. Unt, barrejant-li una mica les lletres li’n dic, ben encertadament, Kunt Envy, i és que té odiosa enveja dels conys, això és palès. S’ha fet ginecòleg no pas perquè li abelleixi de tocar conys, sobretot malalts, sinó perquè li abelleix de malmetre’ls. Episiotomies en malfà a desdir, vinguin o no pas a tomb, i sempre amb tisores rovellades o en tot cas plenes de xerecs microbis, d’on els conys de les pobres dones n’esdevenen infectats en grotescs bonys i bombolles, en boterudeses esgarrifadores…

El doctor K. Unt receptà molta de devoció a la meua dona l’altre jorn, bo i fent-se, es veu, com gairebé sempre, l’escalfabraguetes, ell, i el festejadoret, i alhora hipnotitzant-la amb historietes per a flacs de cor i balbs de cervell.

L’hipnotitzava amb veu de fleuma amb caguerades de cels, inferns, trinitats, resurreccions i ascensions de cosmonauta autònom, i amb vins i peixos pels descosits en truquet de pec mag i encar, en truquet ara de botànic sapastre, amb estridents malediccions contra les figueres bordes qui qualque dimoni amagadot es veu que impedia de florir.

L’hipnotitzava, el malparit, perquè no cardés tant ni em fotés tantes de banyes, ço que nogensmenys preferesc car em manté en salut i surant.

Me li presentava l’endemà, jo sempre de vint-i-un botons, i li vaig ensenyar, llambresc i deny i elegant, la foscor rere la finestra. Li vaig dir: “Sabeu què faig, llegeixc. Llegeixc, en les línies del plugim jaquides en el palmell de la mà del vidre negre de la finestra, hi llegeixc doncs que darrere s’hi troba la mort. La mort sobtada, sabeu, en K. Unt? La mort de negror sobtada que esdevé negror infinita en un sol cop de maça.”

El seu papagall eixalat, qui ell considerava una encarnació de l’esperit sant (l’esperit sant era una manifestació de l’ànima del seu déu dividit en tres formes – sí, ves, rucades rai, o qui ho entengui qui s’ho confiti), el seu papagall lleig i merdós, doncs, en aquell instant s’encengué com qui diu en combustió espontània, tret que és cert que era a la vora d’un gresol amb petroli, i, dementre que es consumia en flames, es cagava estentòriament i rogallosa en déu, en el déu d’en K. Unt.

Tot allò el va deure acollonir de valent. L’esperit sant cagant-se-li tan esbombadament en déu, el maleït supersticiós ho va trobar d’allò pus ominós. I l’endemà emigrava a Califòrnia, cap els Àngels, em fa. La meua dona ja no el veuria mai pus.

Vaig davallar al carrer i la pluja s’havia estroncada. Ningú qui odia els conys ni qui és de mena religiós (tret que les dues condicions coincideixen gairebé totjorn), ningú amb aqueixes manies de fastigós hauria, dic, de poder treballar amb dones – no hauria pas, vull dir, de fer de metge de femelles. Hi ha molt d’enemic de femella qui fa de metge. Crec que tots els metges haurien d’ésser molt amoroses metgesses. I mai religioses. Car res no nou pitjor l’humà, i més que més les seues perspectives de trobar-se mai mínimament bé en aquesta cruel bimba de mort, que el desig o enveja de patiment que els religiosos volen per al cos. Cert és nogensmenys així mateix que els més matiners exegetes de l’oldà mapamundi de les parts femellenques, hom els tractà de fútils i de carallots. Cal dir que els medievals l’erraven ans marraven d’aquesta faisó de continu.

Vaig aturar de pensar ítems perillosos. Car hi havia dos malaltissos integrants de la bòfia, l’un anava uniformat, l’altre anava de carrer, mes els dos pudien fortment a adventícia malesa. Xerrotejaven vora un vehicle, mentre eu passava caminant, cap-jup i tractant de mantindre l’enteniment en blanc – no fos cas que encar m’acusessin de qualque altre pecat si fa no fa imaginat. Els dos pudents presumien, com sempre; tostemps claferts ans curulls de qualque hormona fastigosa que els feia més mascles, és a dir més plens de merda – d’ací que hom apelli els buls i els ultracuidats en general “mitgesmerdes”. Oi, i no hi ha forma de vida més ínfima ni repugnant enlloc de l’univers que el de bòfia, uniformada o pas. No hi ha… No hi ha pas fauna pus degenerada a l’univers. No.

A casa li vaig tornar a guaitar a la meua dona l’escarranxa. Aquella tendra ans delitosa esquerda qui adés suara s’embeinà aitants d’hiperactius matrassos d’apol·linis estibadors i mariners, ara bresques de vibrions en feia carúncules d’indiot i, ecs, agrumollades llúpies amb oiosa sànies i amb bull de carnús excedent.

Els èxtasis de les serps últimes, llur ull dacriorreic amb el darrer bes, bavalloses ans tristoies com aloges, paitides i nisques amb cabells lemniscats (amb llefiscosetes cintetes que els hi pengessin) – llas, recances ara doncs del dolç ahir – l’ahir dolç que (segons el criminal encomanador d’iatrogènics gams) cal rembre ara mateix amb penitències i misses, i assortides capdeconyades de confessions, miracles, baptismes, comoniments de cuca, benediccions, xucla-cagallonamentes, i extremuncions, ei, pallassades rai, i un plec gruixut d’altres enverinaments mentals de capellà.

Ai, fotrem goig!

Érem al temple, i els ulls somiatruites del jovent esclavitzat pas que ataüllaven tanmateix claustrofòbics nínxols d’ultratomba fossilitzats en paradisos de cabrit capellà, ans veien prats de gespes fresques on tot hi era, nu, rabejar-s’hi a lloure. El cacofònic cant d’esborronadora serena o de medusa amb cara de grípia, els carrinclons espinguets d’escanyolit bruixot que s’espinyolava del lloca nou de coco el sinistre sacerdot a l’altar dels sacrificis sense solta ni volta (només fets per tal d’emprenyar el personal), la cacofònica salmòdia, doncs, dic, visceral, acerba, només els llegava altrament gàbies de purgatori, asfixiants cambres de tortura de paradís fals… I ells (alguns), encar poc emmetzinats, dins llur fur intern, triaven la llibertat.

Alhora, els ferms empedreïts, qui només hi érem per tal de recolzar els malalts (sobretot del meló), jurcàvem, enllà dels mots metzinosos del merdós ensotanat qui ens volia horroritzats pels espais oberts, hi jurcàvem, dic, a guanyar novament les afeccions dels qui estimàvem i la malignitat eclesiàstica, per via de llurs còmplices mèdics, ens havien robades.

Ara, cascun dels fanocs orats, llurs esperits robats, com dic, pels mags ineptes i sapastres, i llurs cossos a mig podrir (car jaquits a l’abandó i àdhuc mortificats, car per ells mateixos odiats, com volen els condemnats religiosos), me’ls esguardava girientorn, i em semblava veure’ls com si llurs trets equivalien les flonges barnilles fetes a pelleringues d’una ombrel·la tota esvellegada, amb la tela fosca tota de cassigalls rovellats d’on crits de juraments horroritzats en percolessin, eixordadors. Ah, quina tristor de veure les carns emaciades que penjaven dels esquerdats esquelets que el fat malastruc redibuixava doncs en monstruoses construccions, llur figura, cascun dels orats adoradors de ninots repel·lents, llur figura closa en tancats rebosts on només hi pengen, de ganxos de boquer assassí, farnats de desintegració. I els veig bellugar llurs boques desdentegades, i els veig fer ganyotes, car llur saliva té gust de bernat pudent esclafat. Llurs boques part de dins: fragments de circ bombardejat – tot hi són animals a mig corrompre, i un gras, mòrbid cuc albardà i potiner qui va de queixal en queixal dient xanxes sexuals i fent-se veure l’equilibrista mesell, balb, matusser…

La meua dona, les seues expressions al vult, ara aitan lleig, traïen el fet que allò que tastava era vomitiu d’allò pus.

Van entrar, histriònics, dos membres de la bòfia. Ara llagrimejaven amb bojals escarafalls i es fotien ressonants cops al pit – perfecta definició de l’hipòcrita. “Com podíem haver siguts tan cruels!” Nòmades, anaven de rengle en rengle, trepitjant els peus dels babaus com si eren estores a rebregar-hi ferm la sola ferrada. Vaig dir que no trepitjarien pas els peus de la meua dona; vaig ostar un ninot de guix, que hi havia fotent el paperet damunt un plint o pedestal o tamboret de pedra, i per comptes hi vaig seure la dona. Els priònics pudents continuaven trepitjant peus de vaca soferta. Alhora ploraven i es colpien el pit, i confessaven, afònics, pecats d’immensa crueltat: tortures de presoners, violacions de minyones i efebs, trepigs doncs de vells i velles…

El capità dels degenerals els havia dit: “Hem de fer tot el possible per tal d’evitar de semblar ni que fos un pèl irreligiosos.”

Vaig xiuxiuejar a cau d’orella de la dona: “Recalcitrant mantén-te, com si fossis peça d’antiguitat en museu polsegós. Rumia si de cas com entendre el temps: És, en temps de crisi, el temps llavòrens més ample, o és que només sembla més ample…? Me’n tornes contesta d’ací a un instant. Ara mateix vinc.”

Vaig sortir a respirar. L’atri encar pudia a pets, mes la fortor pas que t’ofegava com t’ofegava dintre. Se m’arronsava, idíl·lica ans vampiressa, una mendicant. Simfònica i suggestiva, maldava debades per fer-se’m desitjable; m’acaronava sense fressa la ceba – que tot d’una me n’adon que em descús i tot, abans no li haig de fotre doncs una empenta que la fa perifèrica de cop i volta. I ara s’atia com corruixada harpia a cridar els compares.

Quin merder no inaugurem tots plegats! Els dos pudents, vils instruments de malallei i de desordre, com sempre, surten a veure què cony s’hi escunça. Allò aprofiten els compares (mentre la gitana m’acusa de voler-la escometre en escomesa luxuriosa) per a ficar-se al temple a robar-hi, crec, certes urnes amb cendres de relíquia, amb les quals llavors fer bruixeries per a betzols qui creuen no pas solament en misses, ans així mateix en misses negres i tot.

No pots mai demanar assossec al pudent. Que li demanis re ho confon per qualque gentil invitació a la salvatjada escatilosa. Amb goig tot fre amolla, i t’estossina i t’atonyina amb deler, i et mutila d’eixauc sense recar cap esforç ni estalviar-te cap aporrinament ni renec.

Per xo no fotia pas l’estruç, ans, amb els primers mastegots, com l’estruç camejava a tot estrop a engruixir, a minsos ans furtius trets, els rengs dels escàpols.

Em capficava més tard, mentre entre runes ditejava destralejats senyals heràldics en pedres d’edificis enderrocats pels invasors cagots amb la traïdorenca complicitat de llurs casolans llepaculs, i tractava de desxifrar així mateix fragments de còdexs nostrats que la rascalla havia cremats i llavors emprats de torcaculs – mentre això feia, mig distret, em capficava alhora, dic, burxegós al rerefons del cervell, bo i tractant d’escatir-hi quin malfat no fóra pas el de la meua dona, enjondre en enemic terreny, allà dins patint al parany, fent-s’hi veure sant de guix damunt el plint. I em desesperava rere les nidoroses runes bo i ullant encontinent l’atri, per si encar hi haguessin traces dels criminals matalassers qui, d’enxampar-me, ara m’haurien mort sense pus compliments.

Amb ingenuïtat la veia (al meu enteniment un bri febrós) transfigurada, ço és, amb fesomia trastocada angèlicament, i doncs colta pels fanocs agenollats al seu davant com ara si fos doncs santa imatge de qui els orificis, com els de qualque deessa bogal, dons i prebendes vessessin – el do no gens costós de l’esperança sobretot.

Tant se val. Respirí avall. Amb aquell empelt d’ozó, sóc més coherent. Amb dits tremolencs de fred m’embastava els traus sense botons amb filagarses de corda trobades part de terra. Escaujava ara, amb ulls segellats per les potes sangonoses de l’àliga, el tram polèmic que em separava del maligne edifici on hom, amb feble retòrica, fa, impunit, ofici de remeier ensarrona-rucs. “Vull saber, dona, de totes totes com et va.” M’abelleixen pus tost els inequívocs. M’afegiré doncs, dic, a les incògnites cues.

En acabat del tacó que havia mig rebut, i ara després de viure dues gèlides hores entre les fètides escombraries encastades a les runes de davant el temple dels horrors, puc esdevindre sense pus disfressa un pòtol pus d’aquells qui, en perennes carnestoltes, s’ajocaven a l’aixopluc de davant la porta, rabejant-se en llur dissort.

Cada camí que hom obri la porta podré espiar que hi foten part de dintre els bandarres i fanocs.

El taumaturg de trucalembut continuava d’aperussar els “creients”. El nom ja ho diu: “creient” – el qui creu, el qui es creu la falòrnia, el qui s’empassa tota mena de fastigosa carallotada perbocada per qualque maleït reconsagrat. Amb enyor, els meus ulls adolorits i enteranyinats amb vermelles urpes, mantenen ferm el rumb cap al far de l’estàtua de cera qui nogensmenys, llas, sembla fondre’s a pleret. “Mig diluït, erràtic tità, estigues-te’n tanmateix!” – pregava de lluny, car em temia que qualque enze entre els “fidels” – els fidels datspelcul – no li passés pel carbassot de tocar amb reverència servil el tòtem sacre i s’hi envesqués llavors la puta pota. Veuríeu l’esglai de la patuleia.

Enfortit per certs apocalíptics acomiadaments ara mastegats per l’enfaldillat tinyeta, potser al capdarrer ujat de rajar tanta de merdegada, em creia aleshores que potser les ordalies se n’eren tost finides, quan ai, terrabastall mastodòntic. Esporuguits ixen de llurs trinxeres els fidels creients, com rats esgarrapats pels flagells de la ràbia i la pesta.

Cada vellarra amb les mitges cagades s’estrompassa pels bancs i esclaten els continguts horrorosos de llurs bombades calces.

I esgüella com un dimoni el capellà, i avia el seu infús, il·luminat, teopnèustic diagnòstic. I doncs diu: “Mateu-la, mateu-me-la!”

És que, tan esperar i tan desfer-se, al capdavall la dona havia relliscada pedestal avall. Catacrac, vós, que havia caiguda de cul i tot, i eixarrancada rai, i el cony, pel metge K. Unt adés suara aitan martiritzat, pla a l’horitzó clos de cada gambirot present.

Suputava isnellament el cagaelàstics i hi veia, esborronat de por, un papagall de foc. Hi veia després (és clar!), no pas una fufa maltractada pels metges de les vils ans nazis brigades anticony, hi veia només (com sempre) “el” diable a mig néixer i prou.

La tractava i maleïa de “posseïda” i ordenava a les bajanes, merdacaneres hosts que la mortrissin doncs encontinent. “Catxeu-me-la, desfigureu-me-la, enfremuneu-me-la, afolleu-me-la, xemiqueu-me-la; som-hi, valents; me la cardeu que no en romangui padellàs!”

La trepitgen pitjor encar que no l’hagueren trepitjada els bútxeres del govern.

I com la salvaré…? Com la salvaré? Com la salvaré sense metralladores, sense bombes, sense tancs ni helicòpters, ni sense avions de sobtat oblit…?


Desactiva els comentaris
11 maig 2008
amb rima i sense – 2 -
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:48 Edit This




escosint alleradament elevats paisatges

per quines altes muntanyes no ens perdem
ni quins paisatges no ens revelen els cims
ca, i als penyals amb veus de dones els vents
ferms no ens darden amb les virtuts del concret?

el plugim, la boirina, o els llamps que fenen
el cel, els arbres esgavellats, els claps
soms i sems i els clots de molses irisades
on espeteguen els raigs del Solell, ca

i les plantes qui s’arrapen oloroses
per les esquerdes, ca, i àdhuc conquerien
el peu de l’estàtua qui esdeveníem

tret que els cabells ens onegen als vents qui
amb veus de dones ens enumeren virtuts
sens fi del que al món rau, un món cafit doncs

de sòlides veritats que copses tantost fots
el camp de la pútrida gàbia on et tanques
et tanquen, ens tanquem, sòpites fantasmes.








escosint alleradament elevats paisatges

si muntanya amunt doncs salves feixes, creixes
al nou horitzó d’un món adés promès

el peu ferm es falca al ros relleix, reneix
l’esperança del comprendre-ho, no ets cuc ruc
qui tem l’ombra de l’armil·la qui oscil·la

penjada al fosc buit i a frec d’esclat; t’han nat
nu i esverat, tancat al clot del reglot
fastigós de cada dogma escarransit
de repel·lent capellanot malparit

pels sílexs i les arestes saps que ets viu
i pels llamps que l’electricitat reviu
ara que escapes embolicat de capes
ca, i eriçat de dagues i ric de pics
i repics on pels frescs aires rampinyaires
els ocells de becs esmolats veritats
t’han dit amb cada esgarip esfereït

ca, i si se’t rebrega poruga l’eruga
qui enmig del trepig amb sola malastruga
trepitges com qui trepitja erts dits trits
de grimpaire no gaire com cal ni bo
d’aquells qui empaiten, bofiescs, el qui s’estorç
trepitja bo i amb més esforç, i en escorç
els prens potser per pilota – amunt la pota
i guitza avall – el cuc mort i el cap de mort
qui et guipava per prendre’t, retre’t en gàbia
pútrida – xemica’n doncs l’accipítrida
gúbia, urpa esparveradora, i fuig
més alt on les veus de sibil·la del vent
qui sibil·la i oracular en òscul pluig
et xiuxiueja vies alades, hi ets
ca, i encar ausades t’hi llences volaire
enjòlit com muntanya qui en esventada
armil·la, mes sòlidament ancorada
enlaire salla, acomplert.




Desactiva els comentaris
8 maig 2008
diins-i-fores espellats
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:34 Edit This




de les andanes esquerdades als trens polsegosos, estellats

els viatges s’escurcen
amb prou feines començats
finits

el bagatge ha minvat
fins a la inexistència
ni prospecte ja no duc

no pot pas
la mort – destí evitern –
ésser ja gaire lluny.
Desactiva els comentaris
26 abril 2008
Possessions
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:25 Edit This





Possessions

tot s’equival
objecte – idea
idea – objecte
forma – contingut
partícules

quan era infant
a casa per tota joguina em daven
un catàleg de la casa Sears
i unes estisores

si volia cap bicicleta
me la retallava
i ja tenia aquell dia bicicleta amb la qual anava
amunt i avallv
i som-hi i adéu i de tornada

i si volia cap baldufa
em retallava una baldufa i com rodava

i potser el desig un pèl pervers i suós
em prenia
de posseir cap faixa de senyora
i retallada i posada a part al raconet quina flaire
deliciosa
barnilles ruixes lligacames
i com hi
i en
gaudia

el món a l’abast i cada objecte a la butxaca
objectes rai

ep i ara encara hi som

si em ve de llegir el penúltim llibre de n’Orhan Pamuk
prenc el bell catàleg de l’editorial Bromera
i en retall el dibuix o la foto del llibre
i me’l llegeixc ben llegit part davant i part darrere
“l’eclèctica Omar (hi diu part davant) Pamuk
premi Nobel de literatura
em dic Vermell”
“el de Literatura (hi diu part darrere) Eròti
d’Albaida o el Cons
art de Narrativa
negra narra la història perseguit per la justíc d’Otos
un tarannà in
qualitats físiques extra”

magnífic
quin llibre més bo

no cal dir que si mai estic malalt
un catàleg mèdic
a la mà i triant-m’hi la medecina
i retallant-me’n l’ampolleta o el comprimit
i pensant-m’hi bé
i a pleret em trob molt
molt
molt millor

car amb catàlegs qui no en té prou

collons i tant
si mai vull quelcom ben luxós
un televisor pla
un convertible
un iot
un castell
un bikini…

o un ordinador
esguardeu-me com me’l retall
i com el pos damunt la taula
i gens galdós
i si en fa de goig
i patxoca

ah i si no tinc taula
per a posar-hi l’ordinador i admirar’l
això rai
cerc les planes
i en trob cap
i me la retall
em retall una taula
i damunt hi instal l’ordinador lluent

i si no tinc tisora
me’n retall una

i si no tinc catàleg
me’n retall
un

sí ves això rai
això rai
això rai.




Desactiva els comentaris
Llibres
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:44 Edit This





Llibres

La meua dona es va morir
les llibretes privades de la seua joventut
eren plenes de noms de llibres
que es proposava de llegir.

Això fiu ara:

vaig llegir’m tots els llibres
que la jovenesa de la meua dona
dictava que llegís.

Els meus pensaments ixen en ales d’esperit
i li comuniquen les gràcies i bondats
dels bells llibres triats.




Desactiva els comentaris
25 abril 2008
Cossos
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:06 Edit This





Cossos









el meu cos
sempre fa pudor de cremat

com si s’avesés al foc

al foc imminent de l’eternitat









cos
.
.
.
os
.
.
.
s
.
.
.
cuc qui el psítac es menja d’un cop de bec

sacre esperit alat
el psítac
qui ara duu a la gola els mots del poema
que abans de morir
volia
dir.









onades de sang
i damunt les onades
crits llunyans
de gossos o gavines

mes no és pas que sigui vora la platja

sóc sebollit
el meu estret taüt immòbil sota sis peus de terra

onades
post-esfígmiques – pre-esfígmiques – (després i abans del batec)

ressons d’ultratomba – la meua carcassa als verms

s’envola, llis, el meu esperit amb ales d’en Górecki
i jaqueix el meu cos inert dormint al llit del tot atapeït

coits de coiots a la celístia
s’enfonsa, sí, en la puta nit

es rebolquen pels albellatges feres
fenen la calitja tàvecs
els oleandres i els gessamins remouen les cabelleres
les fites resplendents entrebanquen els trepigs del clandestí

luxuriosos prèsbites
de pet darrere la verge qui s’arrauleix

cridòries remotes

no imaginaré re més.









he vists massa cossos de morts
i he vists massa de botxins de qui la petulància obnubila

i qui no se n’adona?

viu o mort és
tret la fràgil espurna
el mateix cos

el mateix forat cagat del cul
els mateixos mocs
les mateixes taques nafres arítjols brians…

“apedaçat, gens baladrer, pas que faig cap mal paper”
pensa potser el botxí emmedallat
qui tota meuca farta posarà d’exemple

els fongs amb capells i pigues
escorcollen escorces de soques foscants
el gelós il·luminat pitja o burxa amb l’estilet

puja per les lleixes que fan les feixes
el geliu airet de la matinada

al safareig ve a beure-hi el gaig

fa l’orni un xot
té l’ull gruixut.




Desactiva els comentaris
18 abril 2008
la pelleringueta no fa el pes
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:41 Edit This




minso adminicle, vull dir, apendicle

inquireix sobre el fet inqüestionable de la meua naquiditat caudal
“com és que la fas tan curta?” – diu.

li dic: “sí ves; és el cas que el meu petit jueu
cada camí qui es fica al forn crematori d’un cony
en surt una mica més fet cendres que no abans…”

per la seua ganyota d’ultratjat comcalerisme me n’adon
que potser hi anava amb el broc massa escantellat;
veig que deu trobar la resposta barroera, xarona i adu un bri tabalot,
per xo faig cara de ceballot,
i li dic: “quant a la meua naquissitat caudal, doncs, dona, és el cas
que…” i li etzibaré amb posat més cusc l’altra veritat,
que: “se’m torna la cigaleta, ja ho veus tu, cada camí
més nàquissa i mancada d’ambicions,
sí que ja només és trist esguerro o monyó,
pel fet que, com prou saps, sóc de mena cardaire,
el verriny totlany m’acordona la gola;
i, caminant caminant,
cada camí doncs que em ve la dèria neguitosa de la trempera urgent,
sóc capaç i tot de no mirar-m’hi gaire
i d’embotir-la doncs
en la primera escletxa;
què hi fumbrem, sóc així de borinot,
bensenes, aital, com bufaforats eixelebrat, temerari, totjorn al vaitot a despit
d’escorpins i d’aranyes negres i de nigues cuques de forat i, belleu,
qui sap, qualque lleona somnolent;
d’on al capdavall que el fet d’endinyar-la a cap fenella de porta
amb la bústia darrere
per al correu
sigui avinentesa que en el meu cas s’escaigui d’esdevenir’s no pas poc sovintet
i vet ací que de trast en trast
s’escaigui així mateix llavors que un gos guardià rere la porta trobi avinent
de fer-hi un mos: de fer-m’hi un mos,
escanyant-m’hi ans estroncant-m’hi al bec mateix i en sec la lleterada
i no pas únicament la lleterada, ah, llas.”

allò la convenç, i em diu de pobrissó
i que cal prou llepar-hi amb prou dolcesa les velles nafres escarificades
del com més anem més descabalat bri de broquet…

d’on rajar-hi, car encara n’hi ha, en raja,
això rai, nimfes sacres, kantas niskas,
us atanseu a la deu remorosa de les mel·líflues ambrosies,
degoteigs musicals de curatius rajolinets,
i us hi estotjàveu ans estatjàveu,
si sabíeu com hom hi gaudia,
i ens estalviàvem d’arriscar’ns
pels metàl·lics ersatzs de potencials rovells d’esgarrany i microbi tetànic
i, a les tèrboles foscors d’allèn, les eventuals esmolades dents dels cànids;
llengües mòbils, verges molles,
i sospeseu-hi, minyones ruboritzades, santes nimfes,
els meus collons més prenyats que no els mateixos ploms d’Arles,
com em dic, alzinat en plint de molses, Carles.




Desactiva els comentaris
19 març 2008
Poema de na Ruth Fainlight (1966), anostrat pel tit.
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:02 Edit This




Vampiressa casolana

Amb ungles i dents llefegues
Destria fils i flonjors
Del pinyol d’un préssec blanc.

Com ara qui fica un dit
Als llavis dels plecs de carn,
I en desfà la pell vescosa
Que records i esme desava
Dins el cervell d’un be ros.

Desactiva els comentaris
16 març 2008
tancat a l’hort
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:28 Edit This




Buides despeses per a jardí clos

Cau un nu cor de l’arbre dels pecats
I diu la dona: “Ens sagna, company,
El cor roent que omplíem de mossades
Part davall els xuclets i els sofregalls.”

Melangiós l’home diu: “Condemnats
Alts coets febrits per la sang qui tany
Com de les mil mamelles desfermades
Del cos dels cims al cel cap per avall.”

L’espill, l’espasa i l’opi, a glopades,
Com esperits pel torb tots sacsejats,
Els plouen i els neixen a so de ball

De folla gènesi i degenerades
Cues amb bonys d’arques, gots, escarcanys
De coits i enveges, cacofònics guanys.




Desactiva els comentaris
11 febrer 2008
trempant: trempant
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:42 Edit This



Amb rima i sense – 1 –


trempant, sempre trempant

com més gran em faig
més em dura la trempera

quan tenia 1 any em durava una hora
quan tenia 5 anys em durava cinc hores
quan en tenia 16 me’n durava setze

amb 30 anys al sarró em dura trenta hores
i amb 45 anys quaranta-cinc hores
amb 63 anys, ausades, seixanta-tres hores
i amb 80 anys vuitanta hores

vuitanta-tres hores amb 83 anys
i ara que en tinc 90 gairebé 91
em dura noranta, gairebé noranta-una, hores

ves que entri a l’eternitat
i la trempera em durarà doncs eternament

eternament trempant
eternament trempant
eternament trempant
vull dir, trempant, vós, trempant
trempant eternament
m’hi veig, m’hi veig, ausades.

— – —

trempant, sempre trempant

com més gran doncs em faig
més em dura el trempaig

si tinc doncs un any
em dura un horany

si tinc any i mig
em dura el trempig
noranta minuts

i amb catorze anyuts
catorze hores llet
fa mon vit tot dret

en tenia vint
d’anys i heus-me trempint
vint hores seguides…

vint i mitja horides
i en tinc vint-i-mig

i el veí qui em llig
troba peregrí
quan sóc seixantí
que em duri seixanta
hores la trempanta

d’anys en tinc noranta
ara doncs i tanta
hora, sí, noranta
em dura el trempar

mort doncs l’endemà
de fer els cent o els mil
ja sóc eternil

esdevinc etern
i tremp tot l’hivern
i l’estiu sens fi
de l’eternití

orgia increïble
del meu trempaïble
que mai no s’acaba
que mai no s’acaba
que mai no s’acaba…



[@more@]
Desactiva els comentaris
9 febrer 2008
Leningrad tornem-hi
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:40 Edit This


Leningrad, o perquè el somni retorni

A Leningrad els breus jorns esclatants
Són per a veure’ns les cares i les modes
Hi anem mudats tot esfullant’ns-e defora
I hi passegem amb les blanques ombrel·les desplegades
I entre els músculs lluents dels cavalls negres.

Mes el que de debò compta són
Les llongues nits
On ens enfonsem en les galeries caldes
Les mines vaporoses
De blanca lluminària i escalfor
On tot hi són botigues subterrànies
On tant ens fa si no ens compren ni comprem
Durant la nit sencera
Ni un botó ni un mocador…

La qüestió és només la bona xera
I la conversa entre companys i coneguts i vianants àdhuc
La qüestió és cada cos nostre fet lluerna en la blancor
Subterrània en la nit que es perllonga amb calm delit
Delitosament.

El solfeig harmònic s’espellofa de les nostre paraules dolces
De festeig.

Relluent llimutja blanca damunt la forma
Que funciona tanmateix perfectament
Misteri d’escuma
Damunt un cos d’on el pinyol de l’ésser
Mística fecunditat
Es desclou
(Flor íntima blanca
Flairosa)
I s’estableix entre el planter uberós en quadre equilibrat.

Leningrad:
Nit espectral on encar ens enyorem dels cossos qui fórem
I àdhuc té hom el pressentiment
Que hom es retroba.

El jorn tot és tendra basca per a tornar
A l’íntim florir de l’hivernacle
Instint subterrani
O cada cos
Penyora remuda
És de bell nou una ben mudada flor blanca
Que es vincla entre els vapors
De les respiracions companyes.

[@more@]
Desactiva els comentaris
6 febrer 2008
monstre personalitzat
Filed under: General — heroi hodiern @ 20:12 Edit This



L’ós




previ lector hi jaquia el record
del seu pas
al llibre que trec de la biblioteca.

a la pàgina 125
hi ha el dibuix al començament del capítol novè
del vult ferotge
del monstre qui
protagonitza el llibre
i vet ací que al seu nas
a l’oronell esquerre si sóc més precís
el diligent llegidor
qui jaqueix penyores
pertot arreu on passa
hi ha empastifat un tap
un tap de nas
un tap de nas ara eixarreït
un tap eixut
grogós
lluent
i el monstre mocós ara no sembla doncs
pas tan valent.

l'empremta del visitant
el flat del faraut i peoner
l’aup del precursor
les petges de l’intrús
la regata de l’aventurer o el conqueridor
o el qui tallava el pas
encetava la roent drecera
per la selva inhospitalària
de fulls encar llavors potser gens descoberts
el qui jaquia enrere el lleument perfumat
esclau doncs del seu heroic gest
la seua autèntica proesa d’enfrontar’s
amb l’ós ara ridiculitzat en mocós
figurí…

[líriques figures rai
que hom hi podria afegir
la qüestió tanmateix és que el llegidor
mercès al record com dic que hi jaquia
ací l’honorem
vulguis no vulguis
anomenable predecessor (per mà d’escatit genoma)
l’ós
l’escriptor
i man.]





[@more@]
Desactiva els comentaris
5 febrer 2008
forçut i llambresc dient amunt i som-hi
Filed under: General — heroi hodiern @ 19:15 Edit This



sa i fort, i empenyent-los al buit




em creia que sa i fort només hi era
per tal d'ajudar’ls a empènyer’ls
precipici avall
atès que tots plegats prou hi eren a les últimes
esvellegats
tan lleigs de veure
cassigalls nafrats
ranquejant
amb prou feines
o mig arrossegant-se
esbufegats
repapiejant
esguerrats
sense plomes
gens estarrufats
força malalts
espantaocells plens de gams
brians
llúpies
pelleringues
neguitejats per cada pedreta
agraïts doncs ja de morir
de finir tanta d’angoixosa ranera en un vol
de llibertat…


mes vatua que…
vatua que els qui em venien darrere
es creien sans i forts
i es creien segurament veure’m a les últimes
extremunciat
esgarrapant part de terra
esparracat espectre
satisfet al cap i a la fi
de perir esclafat
patatxap
al peu de l’espadat.





[@more@]
Desactiva els comentaris
8 gener 2008
cada barret (ens hi fixem) un vult!
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:42 Edit This



Tots som bolets del mateix miceli

S’arrapa a la terra el miceli de l’hom
On ara diferenciat creix l’humà.
Tots som doncs bolets del miceli humà
Cada barret de bolet és la cara d’un hom.

Cada individu dividit del miceli.
Hi ha tantes de cares com humans hi ha.
I tot animal qui el miceli desarreli
Cal covèncer’l que no o cal l’esclafar.

Fiqueu-hi els ulls – entreu-hi de fit a fit
Amb l’enteniment per la via dels ulls.
Tot serà ull tard o d’hora: amb l’ull culls
Les faccions: Cada barret és un tit

O altre! Via fora! En pararem
Força de compte! Mai no trepitjarem
Cap bolet! Cap cara mai no hauria d’ésser
Prou oiosa! I llavors qui fóra prou peça

De no pensar en les munions de corcs
I cucs qui belleu hi corquen en comú.

Cada bolet doncs covant qui sap quins forcs
D’idees. Quina culpa fóra la llur…?





[@more@]
Desactiva els comentaris
2 gener 2008
gazofilacis o dezos on tot encar hi és
Filed under: General — heroi hodiern @ 22:16 Edit This



En fortuïts galzes colossals ah les troballes

Que estrany i tanmateix delitós
Ara que s’obre la terra en esquerdes gegantines
Que tot allò que em fou robat
Allò perdut
Allò que hom em cremava en fogueres de revenja
Ara reaparegui si fa no fa il·lès ni mig endreçat
En lleixes nues
Dalt als vessants de les esquerdes
En relleixos polsegosos
Ans provisionals
Car les esquerdes és segur que no romandran pas així
Que s’eixamplaran o s’estretiran
I se’n faran de noves
I tot tornarà a desaparèixer
I a aparèixer encara més amunt podé
I amb més teca oblidada
Ara espolsant-ne una mica la terra
De bell nou als ulls…

La terra
I si doncs no l’univers sacsejats
M’ho desaven tot tal qual
I tornar-ho a veure
Ah
És paradís.





[@more@]
Desactiva els comentaris
22 desembre 2007
en refeien les cantonades mes hi palpeig encar allò que coneguí
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:17 Edit This



Hotel antic d’on fui foragitat ara modificat

No hi ha pitjor hivern que el del cor
Per això eixíem a la recerca
De l’escalfor del caliu dels bons joves records.

Aleshores ja no hi veia (eu)
I el meu gos pigall em menava per l’antic hotel
On hi havia, lluny ha, viscut (eu) amb la meua família.

Els topants eren alhora els mateixos i canviats en certs indrets
Les terrasses amb nous angles d’edificacions adventícies
D’on que sovint tant el gos com eu (encara més)
Ensopeguéssim en taps i obstacles qui-sap-los.

Ara, cada vegada que ensopegava (eu) en cap tortuga o gallina
Li deia al gos pigall de pixar-s’hi
Vull dir, a la cassoleta del ponedor – vull dir, al badall del cau
I la gallina i la tortuga llavors
Devien perdre el quest
L’aup afegit clandestinament enganyant-los l’olfacte
Els senyals cap a llurs amagatalls disfressats pels pixats
I les pudors concomitants del gos pigall
I potser qui sap (no hi veia eu i el gos no en deia mot)
Qui sap si es canviaven el nom i de personalitat
La gallina s’embotia al cau
La tortuga a covar-hi al ponedor…

Llurs famílies, prou me n’imaginava el desori.

Aquell antic hotel on hi tinguí tanta de família
I de relacions homosexuals una mica d’estranquis
Encara ara era el meu univers referencial.

Tan a prop, ensumant-ne els cassigalls eteris
Els pensaments m’hi esclataven
L’enteniment m’era, sencer, uns focs artificials
I les ensopegades eren les pèrdues col·laterals
Que acompanyen doncs cada esclat.

I ara ni ell (el pigall) ni eu no en trobàvem ja l’eixida.

Volia només recobrar’n les sentors
Que em duien a dolça nostàlgia i somiat benésser
Ei, mes entre poc i massa
Allò era un enfit.

Tant ell com eu n’acabàvem tan marejats
Que ens canviàvem els noms i les personalitats
I li era l’home pigall quan ell ni hi veia
De cap ull ni de cap forat de nas…

Només per fotre el camp cap a l’hivern
Apaivagador del relapse
Car qui vol cap reat que el dispara al caos
De les sensacions eixelebrades
Massa en desreng ni disbauxades?





[@more@]
Desactiva els comentaris
24 novembre 2007
Cançó d’esfereït calfred
Filed under: General — heroi hodiern @ 4:12 Edit This



Cançó d’esfereït calfred

tot em fa por
… i el teu hòrrid forat negre

tot em fa por
… i el betzol qui vol que m’integre

tot em fa por
… i la merda que et penja

tot em fa por
… i el cuc àvid qui diu que se’m menja

tot em fa por
… i el fàstic de veure’t a prop

tot em fa por
… i qui em barrejaria en vomitiu aixarop.

tot em fa por
tot em fa por
volen que em fongui
en llur fang llord
volen que em dongui
i esdevingui bord

tinc por tinc por
d’atansar’m a la flama
d’enfonsar’m en el tro
del volcà i del magma

tot em fa por
… i fondre’m al teu merder

tot em fa por
… i acabar fet un botifler

tot em fa por
… i el teu clot que em desengega

tot em fa por
… i llur sabatot que afetgega

tot em fa por
… i perdre’m al teu cau llefiscós

tot em fa por
… i caure al bertrol mocallós

tot em fa por
… i que em solqui el teu moc de mig a mig

tot em fa por
… i d’ésser ja no-res sota llur escaguitxat trepig.



[@more@]
Desactiva els comentaris
30 octubre 2007
els guaitàvem de la vil·la nostra estant
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:51 Edit This



ànimes enconades i no

els salvats de la pira només enyoren el foc
ja no hi ha per a ells el festeig innocu de cap altre jorn de lleure.

vaig veure el vell veí i els seus fills que feien una gran foguera
i que llavors hi ajeien al rampeu
les haveries mortes en aquella inundació de feia dos dies
i que també hi posaven la vella
vull dir la dona del pagès
perquè cremés a la pira.

els guaitàvem de la vil·la nostra estant
jo tenia un allargavistes
i horroritzat me n’adoní que la vella entre la fumera
quan les flames ja li gastaven els cabells
i li espellifaven la pell del crani
es bellugava una mica com ara si s’hi posava millor
vaig cridar: la pagesa no és morta
l’ase i els bous sí
ella és viva però!

les dues minyones de ca nostra
corregueren cap a la foguera del veí
i s’enfilaren entre fumeres i flames fins al capdamunt
llurs vestits s’encengueren
llurs cabells també i elles a sobre les veies somriure
com ara il·luminades.

per què es volien immolar
verges folles
encara ara no m’ho sé pas aclarir
(qui ho esbrinés caldria fer-li festes)
(probablement com cap altra cosa de bo de bo
no té cap altra explicació que la bogeria
de l’instant.)

quan me n’adonava que les minyones cremaven
vaig llençar l’allargavistes
vaig cridar els ragatxos i vam envair la casa del veí
salvàrem les minyones
i salvàrem la pagesa vella.

la pagesa vella
com érem d’esquena amanint amb pomades les minyones
tot seguit s’hi tornà a llençar
al foc furient
i en vam sentir les riallades d’íntim plaer
com el foc la consumia.

les dues minyones mai més no han fet altre que somiar
de flames
s’enyoren del foc tan pregonament
no volen mai sortir a fer gatzara
no les he vistes mai canviar floretes amb els al·lots.

és cert que només festegem de cancell a cancell
(casats i solters tant se val)
els qui mai no tastàrem
les flames.





[@more@]
Desactiva els comentaris
27 octubre 2007
dama esveltament ajaguda
Filed under: General — heroi hodiern @ 6:00 Edit This



Poema íntim del poeta qui sóc

sóc poeta

el poeta sóc qui
mentre els altres s’esderneguen rere la feina
que els durà potser el lleu profit del luxe o del lleure
mínims d’una possibilitat de cardada
eu confegeixc
tranquil·lament
el poema
guaitant-me’ls tots plegats per la finestra
com treballen o s’esfetgeguen.

aquell poema dat a l’alta dama ajaguda
esveltament en gandula
per la qual dama s’esdernegaven doncs els altres
a feinejar fins al col·lapse
se’m lliurarà sense gaires romanços com totes les altres.

per això sóc doncs també poeta
en tonalitats de blau per mostrar la meua sang freda
en tonalitats roents per mostrar l’escalf que duc tanmateix a qui se m’atansa
en tonalitats d’albor per mostrar refulgent la sempre viva intel·ligència
per això
i pel fàcil i descansat que no és llavors cardar-me-les.

i elles damunt sempre tan agraïdes
els ulls els espurnegen
miralls dels sucs que els suquegen les vagines
car…

redéu vós!
un poema que hom (tan enlairat) no els dedicava!
això val totes les feines!





[@more@]
Desactiva els comentaris
17 octubre 2007
veure’m com us va el càncer
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:22 Edit This



Anit

ho faig sovint
cap al tard me’n vaig una estoneta a casa del meu veí
qui és vidu.

m’agrada d’anar-hi aquella hora perquè és l’hora on les seues dues filletes
s’amaneixen per a ficar’s al llit;
es posen les camises allí mateix a la cuina i m’acaronen i em donen petonets
i em diuen d’oncle Carles.

anit feia el mateix;
tustava a la porta de la cuina i m’hi endinsava;
tret que anit devia anar-hi massa tard;
ja hi havia a la cuina la dona qui ve a vigilar de nits
dementre que el meu veí fa el seu torn de nit a l’estació
(és ferroviari nocturn).

la dona com m’ha vist (i les nenes només tenien lleure de dir’m bona nit
llurs boques perfumadetes de minyona roseta als meus llavis un instant
d’ala de papallona del paradís)
m’ha dit: us esteneu damunt la taula mateixa.
m’hi he estès (maldissimulant alhora una rialleta
múrria que mon veí ha subratllat amb la seua encara més múrria)
i la dona m’ha ficat damunt a tall de mortalla com qui diu
unes altres estovalles blanques i netes.

part dessota les estovalles
aquella dona m’ha espitregat i ha començat de palpar’m
el ventrell.

allò m’ha fet trempar lleugerament;
m’ha posat en lluna de trempera,
sempre em passa el mateix si alguna dona em toqueja,
em passa sempre amb la metgessa com m’emboteix el dit
al cul i me li n’haig d’excusar cada camí
i ella muscleja dient que prou ho entén.

la vigilant és una dona una mica bruixa,
no pas que sigui lletja
però és tota vermella, diries que la seua carn està feta tota de bou rostit,
i la veus primota i malgirbada,
no pas vestida amb parracs, mes és cert que els vestits, roïnots,
li van tot balders, com si es vesteix amb cassigalls
trobats pels pers boteruts de les cases de caritat.

com em tocava m’ha dit: veure’m com us va el càncer…
(“càncer…?” allò m’ha esglaiat bontròs;
anava a dir-li: “càncer no pas”,
i de fet em pensava que era ella la cancerosa:
en feia tot el paper),
tret que tot seguit he pensat que potser sabia quelcom
que jo no sabia,
quelcom que la meua metgessa m’havia amagat
i que tanmateix el meu veí sabia,
i ara la vigilant.

el meu veí qui damunt el taulell vora l’aigüera s’apariava el termos
i l’entrepà em guaitava de cua d’ull força divertit;
devia trobar cosa de xanxa el meu astorament,
enjogassat feia capcinades i aixecava els ulls al trebol;
davall les estovalles devia veure-hi la meua dubtosa trempera:
adés amunt adés avall ara amunt novament,
com un ressort una mica rovellat,
depenent del que deia la bruixa o del que feia,
fent abstracció del seu posat molt entotsolat, capficat, ficat en el que feia
de tocar’m ventrell i encontorns.

va tocar l’ase llavors la dona rostida
i va dir, amb cara encara més seriosa,
que malament rai
que el càncer s’havia encomanat al fetge i a la limfa.

no sabia com reaccionar,
el meu carall sí: trepava a tota llargària,
el veí s’esclafí.

la dona no deia res, continuava de palpar’m la duresa de cap al fetge:
la creixença, el tumor,
aquell maó que m’havia anat creixent darrerement
dessota el costellam cap a la dreta.

per les obertures de la roba baldera li veia a la dona rostida
més barcelles o parcel·les de carn,
tenia unes ganes cada camí més fortes de poder-me-la cardar.

amb veu ronca li vaig demanar: i per quants de dies em feu viu…?
no gaires, no gaires – respongué.

el veí deia que li tocava d’anar-se’n,
que ens deixava sols,
i em picava l’ullet;
sabia com jo que damunt la taula mateixa,
entre les dues estovalles,
la dona vermella i jo fotríem ara mateix una d’aquelles cardades de caldéu.

la boca se’m feia aigua;
sabia que al moment de l’orgasme,
mentre la dona se m’escorregués esbojarradament,
les meues dents tindrien finalment el plaer de mossegar-li el mel,
d’arrencar-li aquell bocí de carn sucós a la cara,
i estava segur que aquell deliciós bocí tindria gust de bou rostit al punt.

pensava: me’n fot que la dona tingui càncer o no;
la qüestió que és cardable d’allò més,
i li fotré unes quantes de mossades que me n’haig d’atipar i tot…
(i la titola em vibrava com si fos un cuc fosforescent a frec de crebar).

com la porta de la cuina es tancava doncs amb el ferroviari fora,
actiu com un nervi excitat
ja em vaig llençar a petonejar i a tractar d’ajeure la dona rostida;
els ullals se me li clavaven al coll…

però no,
em rebutjava,
em deia que no em convenia pensar en tals brutícies
com tenia tants pocs de dies de vida al sarró,
que els emprava molt millor endreçant el meu esperit,
que havia de posar en cunç tant de detall pendent en una vida qui s’enfugia
esmeperdudament, que no, doncs,
que no fóra capaç de cardar amb algú tan a prop del buit fosc,
que em deixava amb els meus pensaments…

i també va fotre el camp de la cuina,
tot apagant abans de tancar-m’hi el llum.

era a les fosques sospesant verins…
és cert que som al món, miris com t’ho miris,
per a tants de pocs de dies, mes…

no, la cancerosa era ella;
la cancerosa era ella.

no jo, no jo, no jo…

vaig fer espetegar closa la porta de la cuina,
em guaitava els estels,
bordaven els gossos dins el fred ventijol…

sabia que feia una cara d’esfereït,
estava tot destrempat,
vaig fer un crit de desesperació,
diries com de llop atrapat al bertrol.



[@more@]
Desactiva els comentaris
14 octubre 2007
com avui ahir
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:16 Edit This



Com ahir avui

Per què tant d’odi ni de ràbia del llamp envers la virolla?

Els havia anats sentint discutir
Sense fer’n gaire cas
Com qui sent ploure
La virolla del meu paraigua i el llamp
I tot de sobte la violència l’agressivitat s’esbaldrega i fa estralls
La fúria la bogeria del més fort
Es desmanega es desferma s’abat damunt el més fluix:
En fa ferro colat.

Faig cap a casa amb el cap estarrufat
Me’n vaig ràpidament a pentinar’m
Ben acuradament i amb brillantina per poc que calgui
No fos cas que encara em confonguessin
Amb un altre d’aquells de qui forces de parts de llurs cossos
Són fetes de sípies calamarsos meduses pops
I hom els els pispa arrenca estreba arravata
Per a ficar’ls dins la cassola l’olla la paella
No voldria pas que hom es pensés que els meus cabells estarrufats
Són les potes de cap popet i m’escalpaven
De cop sobte…

Bon paper fotria amb el cap sanguinolent
Potser el cervell guipant-hi per qualque fenella al suc del crani.

Aquest fou el meu matí fins ara.

La vesprada no començava pas millor.

Havent berenat sortia
I pel carrer objectes llancívols
Voleiaven sense ni com va ni com ve
Eren metàl·lics negres curtament cilíndrics i de les clivelles d’enmig
Com qui diu d’on va el tall entre les llesques d’un badall
Fiblons letals en suraven i se t’encastaven al cos i queies mort
Sense gaires compliments.

Aquells palets mortífers que atacaven tothom
Sentien la calor dels cossos
I doncs com més s’esvalotaven els cossos a fugir més calor desprenien
D’on que més fàcil fossin de trobar i de punxar pels objectes llençats
Pels enemics invisibles.

Això em dic:
Avui més val la pena no moure’s doncs pas
L’estatuesc és l’intocat.

Al cap de poca estona ja veig que totdéu s’ha acostumat al nou perill
Totdéu ho acceptat
Totdéu s’hi ha adaptat
Capsdecony com sempre!

Tothom va esbojarrat pel carrer i pertot arreu
I veig tothom:
Els metges els guàrdies els no-ningús perbocats tragitosament i quotidiana per les oficines
Veig que tots hi porten al trau del girell de dalt de l’americana
L’insígnia de la por
Pitjor
L’insígnia del terror
Llur nova adoració llur nova religió llur nova devoció:
És una petita virolla d’on penja un petit cercle.

És el cercle llur cos travessat per l’objecte plogut per l’enemic a la babalà?
O és el cercle l’objecte misteriós que encercla llur cos?
Llur cos així doncs santificat
Fet sacre per l’aurèola…?

Es belluguen tan esbojarradament tot i que deuen haver col·legit a hores d’ara
Que bellugar’s és allò pitjor
I com més esbojarradament més bajana.

S’hi belluguen tan bojalment perquè es volen ja morir…?

I es volen doncs morts
I ascendits al cel del no-res…?
Això els empeny:
La dèria de pus no-ésser?

Quina gàbia d’eixelebrat aviram eixalat
Quin galliner de buit i d’inútil aldarull!
Ecs!

Com qui sent ploure
Amb el meu nou paraigua
Xano-xano me’n tornaré aquesta nit a casa
Jo rai
Prou sé que sóc a la bona via
Plogui o no plogui
Llampegui o no
Xano-xano xano-xano
Amb virolla gens roent i muda perquè l’embolicava amb esparadrap
Ja sense esvalotar gens farem via
Per la via bona…

La bona via és la que duu on duu.



[@more@]
Desactiva els comentaris
11 octubre 2007
-geòmetra reputat no hi caga ni la caga en tron traucat
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:55 Edit This



historietes de garatge on el ventijol salutífer et bressa els cabells

em vaig endur els dos xiquets a passejar
els deia que l’humà és fet per al lleure
que només hom s’esforça en casos d’emergència
en casos de fam
en casos de fred
en casos de virulència…

altrament doncs que
“tothom acabi les copulacions amb prou pausa ans suavitat
mai no emprenyat per ningú”
els deia que només aquest era el comandament que de debò
importava
que tot altra camàndula religiosa
era doncs caca…

me’ls vaig endur a una casa on del temps que era geòmetra reputat
fent d’arquitecte tou
n’havia dissenyades les molt intel·ligents amenitats
ara pertanyia a un antic actor de teatre
un home trempat amable elegant i bell…

era una preciosa casa on en pic en travessaves el jardí
et trobaves que hi tenia tot d’automatismes sorprenents
per exemple:
per quan arribis ebri a casa de nit
saps que dissimulades entre les pedretes a l’atri fals
hi ha piuets a pitjar on en pitjar’ls s’encenen certs llumets
o s’obren certes portetes a les parets
com ara aquest foradet elàstic a l’estil del cul d’una gallina
d’on en fots ficar o treure (i doncs beure-te’n només obrint la boca ran de paret)
ous sencers per a donar’t forces per a continuar
en acabat cercant el forat del pany on metre-hi la clau…

així estàvem quan va sortir l’actor
i li vaig dir què hi fèiem i trempat i elegant i una mica pet
ens convidà dintre i tot…

els meus dos marrecs estaven impressionats
aquell era un actor universalment famós
un estel antic i clàssic
adorat per tothom…

ens va convidar a conyacs
ens va fer veure-li qualcunes de les dones del seu serrall
en bavejàvem – jo llas no pas menys que els meus infants
algunes feien per al nostre benefici quadres lesbians
on amb prou lleure i a pler es llepaven lentament conys…

vaig comentar aleshores sàviament
per a més i millor formació de mos fills tendres
“seguint les lliçons del gran esteta en Donacià Alfons Francesc
Cal voltar’s de culs quan és un cul allò que hom fot
i de conys quan és un cony (que afegiré)
i de capsdecony quan és un altre capdecony
(això darrer és el que fan els polítics
en llurs cambres i sales del tron i d’altres canfelips i congressos
– us n’adoneu que tots els termes de llocs on s’apleguen
aqueixa infame munió o funesta belitralla
són sinònims de latrina)…”

manllevàrem graciosament per un instant
les tovalloles que el magnífic actor ens proposava
per tal que ens torquéssim les carranxes
i en acabat de recomanar’ns mútuament
l’estel artístic universal tant de l’escena popular com de l’exquisida i jo
“sobrietat repòs i banys alternativament gèlids i calds”
ens acomiadàrem
sempre amicalment i tranquil·la…

vaig deixar els nens a casa nostra que se n’anessin a dormir
i llur mare gens polida
allò que feia ultrapassava l’ultratge
(tant pel que tenia de simbòlic com de fefaent)
era entre tenebres esmussant amb papers de vidre
els caralls trempats de certs Montserrats
que els infants tingueren com a rerefons de certes joguines
que els educaven en l’amor a la natura
tal com raja
com eren encara més petits…

aquell esguerro de dona
ens espatlla sempre el panorama
un panorama que voldríem totsjorns en pau
harmònic
platxeriós
i gradual…

em vénen a l’esment
les meravelles salivoses de les copulacions
camperoles
no pas interrompudes ni per ventegades ni per focs
ni per terratrèmols ni per avalots
dels anys on érem joves
i ella encara no s’havia pervertit al vici del neguit
i me’n vaig de casa somrient
com deuen somriure (em dic) els minyons a llurs llits per angèliques
tovetes minyones
entrevingudets…

m’he unit camí del garatge de nit
al boldró qui passeja badoquejant pel barri artístic
hi esguardem amb les velles de l’asil
les pintures de coits reposats
pintats als vidres baixos i llarguíssims
d’un palau de les arts…

de sobte un vidre s’ascla i es trenca
i darrere
(toc hiperrealista sublimment apujat!)
un coit de viu en viu hi té lloc gairebé sense solució de continuïtat
la mateixa escena pintada mes ara amb parella vivent
les velles i jo tots fem oh una mica esverats
i llavors ens en riem alleujats i plens de bonhomia…

al garatge de nit em plau de repenjar’m a les columnes del defora
i sentir les contarelles dels mecànics
cadascuna de llurs vides millor que no pas cap novel·la
plena de vicissituds i de còpules dutes a terme
en la pau més deliberada…

m’impressiona
l’història d’aquell qui era tancat al camp de concentració
per les forces enemigues
on els era permès tanmateix de copular amb prou lleure
a lloure rai
sense distinció de sexes i tots en recers respectats
tant per guardians com per presoners…

mes on tot d’una s’escaigué
que l’horda enemiga
(enemiga tant dels empresonats com dels qui els engarjolaven)
irromp
redéu
i malament rai…

els dolents són bestials
primitius
neguitosos
esbojarrats
cancerosos
canins
repugnants
i volen occir totdéu
tant els d’un exèrcit com els de l’altre…

veuen alarmats els doblement presoners
escapolir’s una dona mig nua
i també lluents un heroi tot blanc damunt un corser tot negre
els metrallen els salvatges bàrbars dolents
la dona cau morta
(i ací tothom al garatge hi llagrimejàvem de dolça pena
en honor a l’heroïna qui temps ha tan estèticament caigué)
mes l’heroi blanc al corser negre fot el camp
(i tothom l’aplaudia mentalment)
tret que en acabat abans els bàrbars no han estats
capaços de delmar la bona gent del camp
torna l’heroi
ara amb una llança llarga al capdavant
una mica de gairell
servant-la amb pols ferm
i al capdavall de la qual hi ha un enorme
vesper!
és un vesper de gegantines vespes mortíferes
que l’heroi molt atansat
llença al bell mig del camp…

tothom fuig
i més de pressa que ningú encara
i sense cap concert i fellonament ans esbojarrada
els brutals dolents
qui o morien picats o morien d’accident o morien d’atacs
sanguinis (massa poc
per no saber’s prendre la vida amb prou lloure…!)

diu el garatgista:
l’heroi tot de blanc en corser tot negre lluent
té clavells vermells de sang
qui li creixen exquisidament d’un cos ja ascendent
té clavells porpres de sang porfirs pampalluguejants el seu cavall
qui també mor
ja constel·lat…

i diu (i tots li portem un gran respecte):
jo no em vaig moure pas de lloc
i doncs no em va passar re
mentalment esgranava per comptes rosaris de lentes copulacions…

car qui no es mou no és fiblat
per fiblons malignes
com qui es mou lentament copulant a lloure
cap atac de bogeria ni sanguini tampoc no el desfà…

sempre hi sortim guanyant
els deliberats.





[@more@]
Desactiva els comentaris
8 octubre 2007
Tot t’ho angelitza l’ull màgic
Filed under: General — heroi hodiern @ 5:56 Edit This



Ull d’àngel

Se m’atansava peix fora de l’aigua amb les aletes ondulants filaments
Bleixen les seues mans que garbellen la pols del desert
I porta un ganivet i a la faixa en duu de més esmolats encara
Va armat fins a les ganyes
En pic capat seré força millor que no cap home em diu
M’hauran angelitzat.

M’enfonsí a l’aiguamort
Hi nedí fins que no fui un envitricoll de sanguinyoles algues toves llimacs dents
Per la selva m’hi esquitllí
La glaçada antina com glacera ascendent de pell felina aní pujant
Llavors rellisquí i perdia seny i àlibi
Queia en escruix a llurs peus catafractes
Amb ulls i boca embenats m’engarjolen en cargolera a pair-hi purgar-hi el mal
Lluminosa ameba qui al cel sia m’encenia el fosc sojorn
Era tita paràsita d’un de mos ulls
I veia com patia
Recordava amb mi l’infantesa
On trempava tant
Que tots els patricis envejosos raucaven que prou calia que hom em fes
Aviat millor que no cap hom doncs
La titola esvelta i mai gens ranca tothora a l’aguait com verinosa serp
Penjada a l’entreforc i bavejant disbauxa
Entesos entesos llurs veus de gelosia rovellades raucaven
I l’ameba se m’encastava
Se’m cardava dolçament l’ull
L’ull omnivident
L’ull transformat en ull d’àngel a deshora i tot.



[@more@]
Desactiva els comentaris
29 setembre 2007
No en roman re de bo
Filed under: General — heroi hodiern @ 17:18 Edit This



Ballant damunt l’herbei

Oi que és bonic d’ésser com só
Veig des d’ací el casalot antic on el jovent s’autoassassina
Es pengen de faisons complicades i com més cruels millor
Es veu que s’electrocuten dalt piles de filferros punxeguts
O es pengen entre la ferramenta rovellada d’una trampa de caçar salvatgines
S’esbudellen a la cuina amb ganivets i punyals
S’escapcen i s’amputen i s’hi rabegen mentre ho fan
S’hi fiquen amb tanta de dèria i prou hi reïxen
A convertir els propis cadàvers en brutícies i oradures que no arroplegaves
Ni amb la forca de femar (ep això en sentia
Car mai no m’he atansat al casalot
Ni ganes) mes oi que és bonic de fer el que faig…

Ull entre els arbres el palol melangiós escrostonat
On els encantats carranquegen sense esme
Els maniàtics esmercen fons i energies a bastir boges màquines d’automort
Els deprimits s’atrapen desmenjadament en bertrols esborronadors
Dissenyats per a llur propi darrer martiri
Ull el palol adés sumptuós mes ara claupassat
I una esgarrifaó em recorr i ensems la joia
De trobar’m defora sempre defora
Netejant mandrosament els viaranys
Enamorat per sempre pus del verd pregon de les plantes
Del blau pregon de la mar que espies com t’espia
Tantost fas cap on el prat del fons del jardí suaument s’ajup
Poc faria altre que el faig
Jardiner casat amb la natura plaïble
Fins i tot en esdevinença de tempesta on guaites amusat
La pluja rosa d’ençà de la teua cabaneta
La meua borja de toves
Sagrat mendraig selvàtic a caire de bell prat com es vincla…

I quan la vella sobrevivent de l’antic ric palau
Surt de casa a ballar damunt l’ampla gespa
Un bocinet de minuet mansuet
Oi que és bonic d’ésser el bon jardiner qui allarga la mà
Perquè ella s’hi agafi per a fer el subtil passet
De l’imaginat ritme amable
Llas sempre un instant abans no la tornin a convocar dins el casal
Car es veu que un altre jove cometia també suïcidi
Un altre d’aquells repugnantíssims suïcidis
De jovent qui deu anar minvant – cadellada condemnada
Qui es deu anar autoanihilant fins que no en romandrà
Ni un – confiem-hi
Car casa sense joves rai
Casa sense joves casa sense angoixa ni horror.





[@more@]
Desactiva els comentaris
28 setembre 2007
Andanes asclades, escalabornades
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:47 Edit This



El darrer tren ja a frec d’anar-se’n

Sempre difícil d’atrapar el darrer tren
Hi havia abans aquells adéus descoratjadors
Aquelles buideses aquelles soledats aquells instants autèntics
On te n’adonaves que tot s’havia esfumat que tot el passat era parracs cremats
I ara calia fugir del fum que engargussa i escanya
Calia anar cap al clar calia pujar les escales
Evitar’n la merda fresca que jeia damunt l’antiga
I l’antiga damunt la prehistòrica i tot – i ets un mestre a hores d’ara
Esquivant les merdes tanmateix
Mes cal ara córrer el carrer dels decrèpits vigilant a no trepitjar re (palters
O ferramentes o pròtesis o pelleringues despreses o epilèptics)
I t’has de treure de sobre les meuques nonagenàries
Xafallosejant sense queixals i ensems cagant
Tantost els rota – només els cal
Fer voleiar una mica enllà les faldillotes
I no vols tombar’t a llegir el text que deixen damunt les llambordes
Les teues soles plenes de merda
No fos cas que fossin texts que tinguessin encara més cap i centener
Que no l’història del teu viure
I damunt així mateix qui vol relliscar badant-badant
Car s’acaba de sobte el sinistre enlluernador
Carrer on els moribunds tant presumeixen…
Comença ara el penya-segat tan espadat
I cal fer un cop de cap cal prendre una decisió revera cabdal:
Hauries de saltar cap a la lleixa de l’esquerra o la de la dreta…?
Les dues lleixes tan esborronadorament estretes!
La caiguda sens dubte mortal el tall tan sobtat i pregon!
Te n’adones que el relleix de l’esquerra és molt més usat
Llis
Greixós…
Per això t’hi decideixes tret que el tall avall realment fa por
Se t’afluixa el cor tanmateix tan empedreït
I llas et desprens!
Caus irremissiblement t’estromparàs et faràs miques seràs xixines repel·lents
Ací ets on mors quin remei!
I tanmateix les teues mans com garfis s’aferren a la barana i als ferros
D’un balcó que pertany a una botiga que és al vèrtex del relleix de baix
On la gent és més jove però potser també més malparida
La gallimarsot de la botiguera surt boja a pitjar’t amb ganivets de maeller
Perquè deixis anar els barrots i t’estimbis daltabaix
Maleït quimerut – esgaripa – maleït trinxeraire! Tipa n’estic!
Tret que per sort la clienta qui hi havia davant el taulell pledeja al teu favor…?
Això sembla
Es duu les mans al cel li diu que alhora t’esguardi als ulls curulls de por
Que no veieu el pobrissó la terror que pateix
Fet malbé a tesa per la basarda que s’esbotifarrarà en escruix
I consireu si us plau que el bony al plàstic de la finestra
Que us fa d’aparador us l’etzibaven des de dins
Era una batzegada d’un dels nostres
No us el feia pas cap brètol del defora no!
I doncs s’instal·lava el miracle la gallimarsot gira cua
No diu re muscleja jaqueix fer
Pots aixecar’t a força de braços barana amunt i fins a terreny ferm
I ara te’n vas ample relleix avall fins al pis de sota…
Hi ha runes i tolls i ningú pels voltants
Cal sortir per l’embut tanmateix i anar a espetegar al replà
On es reuneixen les bandes de trinxeraires
Cada cop més joves fa l’efecte…
Per sort no et diuen re o gran cosa
Capficats per quelcom d’altre en aquell instant
Mes ara et trobaràs amb els obrers
De les grans obres perennes
Feinejant debades amb les màquines famolenques
Llurs dents de ferro esmolat brutes de ciments – se t’empassaven
Volenters i els obrers d’acord amb el glop grinyolaire
Del teu cos cruspit per la màquina
Llurs ulls durs i plens d’odi llurs ulls…
Per això més val que te’n tornis cap per on l’altra gent passa
Per a fer cap a l’estació tret que és clar
Ara et trobaràs amb la pitjor banda de malparits i trinxeraires
La banda de la bòfia – no els cal cap excusa tenen la puta llei
Que els estintola: poden violar i occir impunement
Com furguen i escorcollen amb quina estufada niciesa
Amb quin fàstic immens
I com t’emboteixen les urpes gola endins
Cercant-hi drogues diuen o qui sap quina altra merda
Si n’ixes viu n’ixes amb la moral entre la merda a les soles
Humiliat fins que et vols morir
I no deixen d’emprenyar – odiosos tifuts
Fins que s’escau que un capità cruel i conreat
No faci acte de presència – un marieta refinat
Reconeix en tu una ànima parenta
Per això et permet d’anar envant envers l’andana
Veia que érets com ell tret que amb la sort de cul
Un escèptic sense il·lusions algú de tornada només ja delerós
De fer’s fins al tren
Les vies tremolen esdevenen roents
El tren
El tren com un drac qui dorm a frec de deixondir’s bleixa més fort
Encara t’hi enfilaràs
Encara ho faràs
Tranquil ara
Tranquil…





[@more@]
Desactiva els comentaris
Molls escombrats
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:44 Edit This



Passaport dolent

Em foten fàstic les gentades
Les cues
Els buròcrates – maleïts follets tancats en gàbies
En sobreïxen bromeres d’odi.

Mes ara el temps es fa curt – ja som al massa tard
Al capdavall el nan esguerrat escarransit
L’atzeb rosset sollat d’ensunya m’agafa el passaport
En lliurar-li li faig avinent que
Se n’adoni que hauria pogut passar amb els mitgesmerdes
I d’altres importants personatges
Mes que me n’estic car sóc molt home del carrer
Molt contrari a privilegis i prebendes.

En deu estar fins més amunt el cagallonet llefec
Massa cansat amb tampons i segells i obliteracions i merdegades
Tot i que s’hi adorm el malparit
Triga un món a tornar’m el document…

El maleït xarop de les hores s’esllenega i el cap se m’ensorra al taulell
Hi dec clapar desfet poc o gaire
El gruix de gentada s’aprima
La sorollada es va esmorteint
Algú altre (una dona subalterna) m’entretoca em lliura
El passaport Malastrugament ni prou fulls no hi tenia
Per a estampar-hi totes les advertències que feien al cas
Mani…?
Cada plana llorda d’anotacions amb tintes i tints de colors somorts
I amb afegitons de gargots que són injúries a la meua persona
M’hi tracten pel cap baix de boig o pitjor
L’anomenat no pot romandre enlloc enllà d’un parell
De dies – i vigilat tothora
No fos cas que fotés nyec d’on que calgués tancar’l de mantinent
Car perillós el mec rai
La ràbia em pot
Trec bromera escarritx de dents
Tret que és clar si sóc tan boig com diuen potser
Em puc permetre de despatxar sense culpa aquest condemnat
Garrí botzinaire qui així em vol…
Se n’ha anat a dinar però.

Fregit per dintre l’estesa de pell tota de penellons roents
Fotent puntades a tort i a dret i no tocant bimba
Em passeig part de fora no pas alleugerit pel zèfir que bufa al migdia
Haig (em dic) haig
De destruir aquest maleït estat (i estat de coses) que em nega
L’humanitat em nega els drets em vol
Oficialment un desastre tothora a frec d’esdevindre’s.

Ni sé on m’enfil
Massa rabiüt
Una banyera
Una banyera precàriament falcada ran de vorera
Esperant els escombriaires qui són a punt de fer cap
Una guitza meua l’envia avall
Roda cada camí més acceleradament
Espetegarà més avall on el carreró s’acaba a la cruïlla plena de trànsit
Hi haurà aixafades i desfetes rai hi haurà morts hi haurà el desastre
Que el tros de merda encaixat en aquella latrina de ferro suara predeia.

Collons com fotré el camp
Cames ajudeu-me pel primer carreret que em surti al costat
I he feta sort perquè duu directament a la mar
Hi ha a baix de tot l’assolellat port dels iots ancorats
I la genteta qui els volta debades com cuques de la llum
Presumint fadament fent malbé així els darrers
Cent seixanta-dos dies que els romanen a viure.

Em fa l’efecte que no em costarà gaire
De barrejar-m’hi
Només em cal travessar l’albelló descobert que davalla com un torrent
(Vora el relleix on força isnell cameig
Equilibrat a despit de les maldiences)
El torrent que em separa de llur sonso luxe llur quica esponera…

Car tot és façana
Tot vernís tot faramalla
La claveguera esbojarrada fa cap a la mar
Abans de fer-s’hi s’enclota hi bromereja enfurismada s’enfonsa dessota el moll
El moll pla per on ara passeig despreocupat
A barrejar’m amb els qui em pertoca
Alts i engomats com jo – els vans desvagats.

No crec que hi faci pas pegat
No se’m deu notar gaire que m’han etiquetat de boig
D’algú qui cal arreu prohibir d’anar enlloc
Com ho esbrinaven?
On ho duc estampat estigmatitzat cremat?
Com si costés gaire de fer veure!
Només em cal estirar el coll fer ganyotes de capità cua-estarrufat
Pel cul manxat i badar els oronells convertir’m els llavis en cul de polla
I llavors adu severament criticar’m
Tocar l’ase a la meua imatge reflectida als aparadors
Nena no faronegis tant
És clar que això rai tot és farons
Res no és prou sòlid tot canemàs feble de teatret leri-leri
A caire de caiguda i bona nit t’empari
Tot pellofa tot pellerofa tot estuf…

Els agonitzants (i els vivents) sempre enjondre qui sap on
M’hi barrejaré sense gaires feines això rai
M’hi barrejaré i també m’estaré al bla aguait per a l’hora de la fosa
On tard o d’hora també haig de relliscar-hi
Potser d’ací a un parell més d’entra-i-surts de pujades
I baixades i ja a la fi consentint-hi de tot grat
Dut pel corrent tou de la fosa avall
Avall un altre peixet panxa enlaire dut per la fosa.





[@more@]
Desactiva els comentaris
25 setembre 2007
Estisores blanques i lluents
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:38 Edit This



La lluentor de les estisores blanques em duu a la por impaïble

Per la nit havia baixat al celler de l’hotel on hi feien (pràcticament a les fosques) uns balls on els cossos es poguessin barrejar; m’he embolicat amb una dona qui també s’està a l’hotel; en pujar amb ella però, ja amb més llum, em fa un gran fàstic; realment no puc trempar, de fet no puc ni acabar de despullar’m; és pitjor que no lletja: és grassa, i put a truja.

Al llitet del costat, la seua filleta d’uns cinc anys es desvetlla i es posa a gemegar; en aquell moment la xigala se m’enrigideix; la xicotella és bonicoia i fa bona oloreta, i té un conyet tot net; la dona m’acusa de pedòfil. Agaf els trastets i fot el camp esperitat, no fos cas.

Pel matí m’aixec matinet i me’n vaig cap on viuen els marginats – els gitans. Entre els gitans, jo, doncs, com sempre – per carenes nues – cercant-hi mots inoïts, filigranes lingüístiques – per això venia a la vila – a trobar-hi girs del llenguatge genuí – els gitans són els qui enraonen millor la llengua, llur tria d’expressions i de mots és d’allò que en diuen més castís, de més antiga verema, de bona nècsia i prou avior.

Sóc parlant amb unes xicotelles massa poques-vergonya per a llur edat, quan se’m filtra part darrere un gità vell i em fot, sense ni com va ni com ve, ganivetada a la cuixa. Esfereït que no fos cas que els crits de les minyones no fessin vindre encara més gitanots tocats i assassins a pelar’m allà mateix, davall pel vessant mig caient, i fent espetegar i llampurnar el roquissar. Torn cap a l’hotel amb l’abric damunt la nafra. Estès damunt el llit, amb una cullera, trec ara cullerada rere cullerada d’aquell podrimener on s’ha tornada la carn – gangrenada o altrament corrompuda – que em voltava l’os de la cuixa. Aquell ganivet vés a sàpiguer quin verí o virus nou no duia.

Sóc un home prim i nerviós, tot de tendons i fibres; tinc unes cuixes doncs no gaire gruixudes; ara, tanmateix, per comptes de cuixa dreta només m’hi roman, escarit, un os rostat. Haig de servar llit, és clar. No puc anar caminant ranc amb una cuixa que se’m podria tan isnellament, no fos cas que encara se’m trenqués com un escuradents. Hauré de servar llit, com dic, pel cap baix un parell de dies.

Per dissort, la dona lletja i porcina d’ahir mentrestant ha esbrinat a quina cambra vivia; ha alertats tots els veïns que a la vora hi tenen un pedòfil virulent; malament rai, tothom truca a la porta i m’aporrina; tinc por que no esbotzin la porta i tot; em fa l’efecte però que es prou forteta; nogensmenys, al capdavall algú l’espanya, la portota, i tres o quatre energúmens se’m foten dins; i ara qui me’ls treurà ni qui els en desdirà, de llur absurd cobermòrum…?

Saps què, al capdavall els ensenyava, mut, la cuixa: l’os esgarrifós amb les quatre pelleringues. S’esfereeixen. “Vagi a l’hospital, home!” I se n’anaven força empegueïts.

Llas, tanmateix, ara qui vénen sinó els infants…! Han sentit a dir que hi havia algú qui els apreciava i volen treure’n suc. Els infants són així. Les xicotelles volen un bitllet gros per ensenyar’m llur conyet i deixar’m burxar-hi una estoneta; els xicotells cinc bitllets grossos per a deixar’m xumar’ls els pirulinets cinc minutets. Com me’ls treuré del damunt…? M’abaixava el llençol no pas per a ensenyar’ls cap trempament oblic ans la cuixa escarransida. Els escarafalls i els ecs! Com desfilen! Foten el camp oiats, fent espetagar la porta que no tanca prou bé.

A mitjanit si fa no fot, potser pus tost cap a les dues de la matinada, quan els infants clapen i els majors són encara al celler del baix a cercar-hi cossos, la porta s’obria silenciosament. Jo qui no havia aclucat l’ull, aferrat per l’agrípnia, m’esperava potser alguna femella prou jove i flairoseta qui m’escalfés el cor. Per comptes de què, ah! Gàrgola d’horror! Un vellarra malparit em ve amb unes estisores blanques a acoltellar’m.

És un vell militar qui sempre ronda part de pel parc i els bosquets i les runes, bo i cercant noiets amb qui cardar o fer-hi les seues bruteses. Ell era el pedòfil dels voltants, és clar. I ara esgaripa amb veu tanmateix fluixa i ronca que no li prendré pas el seu ramat de canalla ni li faré apujar el preu per cap. Qualcú li ha dit (i és una greu butllofa, és clar) que per a xumar pitxolines amoll cinc bitllets dels grossos, mentre a ell només li calia fins ara amollar’n mig. Per això diu que ve a esborrar’m del veïnat. Quan la dona mig truja sent això – i me n’adonava aleshores que el vell boig l’havia arrossegat aquella dona qui originalment no m’havia pogut fer trempar per massa lletja i pudent – capeix que el pedòfil és el vell i que sóc (com si hagués calgut dubtar-ho) innocent. Error cras que foties, puta mare: com te’n rescabalaràs ara…, eximiràs, reeixiràs a innocentar-te’n…? Per si no en tenia prou, la bruixa farta, a sobre, desapareix!

Mentre estic servant el braç del pureta – qui tot i vell té gairebé més força que no jo avui, aquesta nit, si tenim present que, mig amb son, estic jagut al llit i he perduda molta de substància amb la ganivetada del gità d’ahir i que per tant feble jo rai – mentre la punta de les estisores blanques del militar veterà és a frec d’enfonsar-se’m a un ull, veig amb l’altre que la dona del començament ha tornada; es veu que havia sortida a agafar les seues estisores de sastressa…

Les esmolades estisores de sastressa, l’ara penedida dona del principi les clava a la base del crani del vell, una mica més amunt del clatell. Com m’esborron ara pertot arreu! I el vell o la gàrgola de la seua carota: de lletja a lletgíssima; de monstruosa a monstruosíssima; de grotesca a grotesquíssima… Així se m’enfila l’esgarrifaó, la basarda i l’astorament: arronsant-me, derrocant-me, com si trepigs de monstre anorreador em solquessin amunt, per un cos fet carronya que a una carronya es casa. Car s’esbalçava el vell damunt meu. Sang espessa molt vermella li rajava de la nafra letal… Pensava horroritzat: Treieu-me’l del damunt!

Llavors ens guaitàvem l’assassina i jo amb ulls de reconeixença i comprensió. La seua filleta em donarà demà un petonet. Seré l’heroi de l’hotel i encontorns. Públicament exonerat, la bòfia del barri encara voldrà homenatjar’m amb un etzigori banal i amb aquelles rucades i falòrnies que diuen sempre de mal afegitó, banaus! Per sort, ja podré caminar i hauré agafat el cotxot i me n’hauré anat a una altra vila – a escatir-hi modalitats genuïnes de llengua: la meua vocació, vós, a tota esdevinença intorçable.



[@more@]
Desactiva els comentaris
10 setembre 2007
Romanç del secà insistent
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:16 Edit This





Romanç del secà insistent

Amb vareta de saüc
Davalla el saurí del tuc
I diu: “Saps què he trobat?
Suquet part d’aquest costat.”

“Suquet? No ho entenc”, li dic
Amb bona cara d’amic.

Em respon amb mala llet:
“D’aquell que es beu a galet!
Collons, pallús, vull dir sang!
Sang de nimfa morta al fang.”

“Estranya llaminadura:
Saurí, això, hom s’afigura,
No es llepa ni tasta o beu;
Hom ho colga amb una creu,
I bona nit i bona hora;
No es remena ni enyora;
No fos cas que portés penes.”

“Penes? De quines obscenes
Evasions no em vols complícit?”

“Poc que parl de res il·lícit;
Em veuríeu bandoler?
Pobre de mi, un masover…!
Us alçuràveu debades,
Feu-me doncs cas, i ausades
Veureu tot com doncs va anar.
Som del meu sant l’endemà.
Sóc a comprar a la botiga
Quan l’ull se m’entortolliga:
Hi ha una dona qui s’asseu
Davant meu com en museu
L’estàtua d’una deessa…
Rere un estintol s’adreça
De tal faisó que sóc l’únic
Com de submarí neptúnic
Qui la veu pel periscopi
De mos ulls estil Procopi
(Qui guipà na Teodora
Pertot nua, amb la bacora
Sense drapets i els pits francs);
Li veig xuclets i verdancs,
Dic, a les cuixes que obre,
I se m’eixarranca, a sobre;
Les cames amples desclou;
Se’m mulla el bec com si plou
De la titola trempaire:
Voldria burinar enlaire
I dins la fosca carranxa
Que m’ensenya sense xanxa,
Seriosa i coqueta ensems,
Mentre els genolls als extrems
Passen del seu camp de joc…
La titola em surt de lloc,
Tinc por que no esbotzi el xap
I ara sigui un altre nap
Exhibit nu pels prestatges,
Amb pans, llets, vins i formatges,
Que toquegen els mig morts
Qui compren, raquítics, torts,
Oiats, mal escorreguts,
Mig de pedra, asseguts,
Fastiguejats fastigosos…
Sols ella i jo vigorosos
Semblem en aquest món balb,
I ara li veig el fons alb,
Vull dir, les calcetes blanques
Al bell centre de les anques.”

“Tota aquesta hipotiposi
No altera la diagnosi:
Ni catàlisi ni enzim
Desdiu que hi ha hagut un crim,
I que tu en saps un bon tros.”

“Collons, saurí, us feu l’atroç…”

“I tu, l’hisendat, l’estruç;
Vull que em diguis sense embús
Si qui mataves colgaves
Entre les cols i entre els raves,
I ara et surt un saurí il·lús
I et descobreix l’engargús.”

“Si ves, per això us llogava!
Jo reu, de ningú em fiava.
Poc que som tan llonganissa:
Tempta el diable i l’aquissa,
Valent ximplet, ai, cabàs! ”

“Sóc un home perspicaç.
No manlleuta de confés,
Ni a qui hom fa dur els neulers.”

“Borinot, per xo us volia;
Pas que som tan xirivia.
Pas que som tan pastanaga,
Que us llogués per dur’m la baga
Al coll (amb tumbaga gràcil
Em casaré amb la mort fàcil,
Com heroic trabucaire
A qui la gàbia sargaire
Fa per penjar’l foramurs;
Podrit, tinc millor recurs!)
Si em deixeu finir l’història
I no hi barregeu xicòria
Ni ja d’altres hortalisses,
Com ara alls i ravenisses,
Farem via i resoldrem
El misteri que ara us prem
Els pulmons i els que no sonen:
La gent com cal enraonen.
Vós, acollonit i asmàtic,
M’acuseu, melodramàtic,
De crims de sang i penúries,
D’espúries endreçúries
On enterrava cadàvers.
Quan (prou de tocar’ns les faves),
Us volia perquè el pou
Ara sec brollés de nou.”

“Si està embussat amb un mort,
Triaves molt mal consort:
Ni ben pagat sóc mai mut!”

“Vejam-lo ara el barrut!
A sobre voldreu cobrar:
Sang de nimfa qui habità
La font del comellar, oi?
No pas cap raget xiroi
D’aiguaneix de qui el tritlleig
Atragués bon safareig
De marietes, xicaloris,
Papallones, i els desoris
De mant insecte content…”

“Més val que posis esment
En la sang al fang antic
Que ara sua i que amb inic
Neguit de revenja clama…”

“Això us retrec, que a la cama
Algú es nafrés i en trobeu
Ara el rastre; receleu
El mal suquet: aigua vull,
No pas sangassa ni bull
D’antiga àvola màgia.”

“De màgic, res; hemorràgia
Diem, que el bastó deixela,
I el cos espectral bruela…”

“‘La verguella d’évol ruc
Espelleix farnat xaruc.’
Gran títol de diari fals
Per dir que no val tres rals
El que troba amb boig deler
Un carrincló barater
Com vós: el carnús d’un llop,
O de qualque ocell miop.”

“Bruela el cos espectral
Que no era pas animal;
Que era persona, i justícia
Li escau, i no pas cap nícia
Excusa de criminal
Qui ara exposem en ollal
De bell nou a la llum clara.”

“I què fotreu, cuca rara?
Què fotreu, tant descobrir?
M’esmocareu com dofí
Pescat en aigües salades?
O em foteu qualques barrades
Com si sou matalasser
Amb vares d’avellaner
I jo llanut com un ruc…?
Estalvieu-vos-em el truc.
Ara qui truca sóc eu.
Veieu aquest marrameu
De cosa que empeny i pitja
Com si fos una politja
Que m’alcés el carallot…?
No us penseu que som bruixot,
Duc en butxaca pistola…”

“Mestre, us dic, hom es desola
Si causava qualque esglai.
Sóc pagès, vós samurai.
Callaré com papagai
Sense llengua, això rai.
Veieu-me abaixar l’estuf,
I dir, ben humil, que uf!
Pus tost vull del bon parruf
De la dona sens rebuf
Rebre dades ‘bon terreny’…”

“Saurí, veig que poses seny…
T’ho diré ja perquè ho sàpiguis:
Això deia: ‘Que no hi càpiguis,
Titola, no t’exonera
Del crim de dar l’esponera
En espectacle a tant d’orc
Zombi perdut, corc eixorc,
Per la sinistra botiga…
Fot-te endins, pensa’t que ets piga
D’aquelles de mal mostrar.
Pansit, doncs, i au, a callar…!’
Car sàpiguis, bon saurí,
Que al centre del braguetí
Alb que li tapava el cony,
La princesa hi duia, enfony
Que supura en escorranc,
Una tacota de sang!”

“Era doncs mala-setmana,
O bé greu tall en membrana…?”

“Moixoni, tros d’ase, vols?
Em cor-rosegava sols
Llavors el fet que ara ho fes:
De mostrar-se’m ex-profés
Amb les calces totes brutes.
‘Per qùe? Per què?’, et disputes,
‘Per què sense cap raó
M’ensenya, destrempador,
Un cony que raja com font?’
Mal averany, vil afront!
(Me’n fot si és cap fluxió,
O trep fet amb fi raor.)
La dona pas que t’honora
Com adés la Teodora
Ensenyant culet i pits;
Maleïda ‘trencavits’!
Vol encolomar’t el crim!
Fuig ben lluny, amic Joaquim!”

“Doncs, senyor Quim, ben fet, ca?”

“Fotia el camp com un ca
Sedegós rere un moltó,
I ella em segueix amb fervor
Com una moixa moguda,
Com una boja beguda!
(O una monja amb glaucoma
Qui es guaita aquell boig a Roma.)
No me la trec pas de sobre,
No sóc pas prou bon manobre
Amb pic, per a deseixir’m
D’aital grop, torb o llotim…
M’entra a casa tal com gossa
Ranquejant i sense crossa.
Em somriu com angeló
I se’m mor en un racó.”

“Quina aventura, senyor!
Ara comprenc l’estretor
On us ficava la dona!”

“La dona mai no perdona!
Si tu no et mors, se t’encasta
Com sangonella molt casta.
Més casta, més sanguinària:
No hi ha llei més adversària
Per a l’home que el del gep
Que el qui s’enamora rep.”

“Jo m’enamorava d’aigua.”

“Ben fet! I jo amb un paraigua…!
S’obre, suau de barnilles;
Com barnilles de cotilles
Li abraces quan és tot clos;
La virolla com el llos
D’un clítoris té trempat
I amb el mànec cargolat
Feu manetes passejant;
Sovint t’amagues, jugant,
Sota les seues faldilles
I no sagna mai ni ai, filles,
Què us diré, me l’estim pler;
No plora ni fa el paper
De la gran puta ploraire.
Si es mulla, ho fa amb una flaire
De pluja neta i com cal;
I no empra mai l’orinal;
Empra, és clar, el paraigüer
Que l’ambient no fa malbé,
Car ni put ni duu entec:
És un estri molt llefec.
I fort valent: no l’afolla
Cap embat de cap virolla.
Virolla: piu esmolat
Que mant batraci ha enculat
Com ara acora el saurí!”

“Ah, assassí, assassí!”

“Fotràs el nas a mal cau!”

“Em passa per vindre en pau.
Ah, si ferro fos la fusta,
Si la mà fos guant de justa,
I la vareta fos glavi…!
Mestre, que se’m mulli el llavi,
Si us plau en la sang eixuta
De la nimfa qui absoluta
Batlleix sobre la font cega.
Colgueu-m’hi, font de la pega,
Que ensems hi esperem eterns.”

“Sí faré, saurí; hiverns
I estius s’hi escolen idèntics.
Belleu brollaran-hi autèntics
Salzes, verns, saücs o polls,
Com planti també als tolls
Fètids de cada carronya
Les vares de la vergonya
Amb què em vingueres inerme.”

“Serà font màgica al terme.
Atraurà malt pelegrí…”

“Ai, sòmines que ets, saurí.
Font serà més maleïda,
Amb la sang eixarreïda
Que trenca cada bordó
De bord caminant felló.
No s’hi atansa ningú.
Allò que se’n diu tabú.
Tot bastó, crossa, mangala,
Grèvols s’estellen; s’eixala
Cada esperit; vindre cal
Amb una espasa essencial.
Com el bran del rei Artús,
Tret que, és clar, menys gamarús.”

“Menys gamarús que n’Artús…?
(Et mors, i tot és abstrús.)”

“Saurí, n’Artús na Ginebra
Es bevia, i entre el gebre
I la febre es debatia.”

“Bona nit, de bruixeria
N’estic tip; amb la princesa
Em colguéssiu… Sang encesa…”

“Saurí, a dijous divendres
Segueix, i vénen les cendres
Que s’envolen cap enlloc
On sols dijous el renoc
Reia, jeia, es rabejava…
La nimfa meua rajava
Una font de sang dolenta
I em seguia amb empenta
Com vampira molt roenta…!”

Com te’n desixes, pensí,
Mentre colgava el saurí.

“Com te’n desixes, com fer-ho?
Et vols ningú i ets un zero.”

A cap crim segueix un crim,
I a un crim segueix un no-crim.
Això de la sang, Joaquim,
És un argument molt prim.
De suc, quin fàstic sublim.
Voldria’m nat sense al cim
D’una muntanya de vidre.

D’una muntanya de vidre,
D’una muntanya de vidre.
Al cim voldria’m nat, Quim,
Sense sang i fet de vidre,
D’una muntanya de vidre.





[@more@]
Desactiva els comentaris
19 agost 2007
Vora l’estanyol
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:04 Edit This



Vora l’estanyol

Quan en Dionís, qui feia estona que esguardava el cresp de l’estany, se n’adonà, va quedar bocabadat: li va semblar veure una lleterada qui tot de sobte hi surava – es va fregar el ulls, no fos cas que encara lleganyes els li engavanyessin – i alhora volia aprofitar que era a la vora de l’aigua per a dessonillar’s les orelles, bo i fent-s’hi espetegar qualque escatxic de l’estanyol, mes ja no gosà enterbolir el líquid ni desfer l’estranya lleterada sanguinolenca – que ell imaginava cinta de fresa de qualque “peixa” (peix femella) qui als fresos de més avall, sota el mirall estantís de l’aigua, pongués precisament llavors, i, sobre, amb esforç i dedicació rai.

És clar, ni allí s’esqueia d’haver-hi cap fres ni allò no era cap lleterada – era la via làctia qui es reflectia irada en aquell estanyol perdut – eren aquelles antigues illes d’estels i aquelles fosques nebuloses d’adés – ara, ai, pel que es veia doncs bojament enfellonides per qualque malesa comesa no dic pas pels humans, formigues sense cap pes ni importància al món, ans per déus pecadors – les qui suraven al cresp somort de l’estanyol colpit.

Galàxies eren, doncs, qui ja no fugen repel·lides, ans qui vénen a ensopegar’s – qui vénen a col·lidir i doncs a castigar totdéu qui es trobi pels voltants – totdéu irremeiablement xuclat per llur torniol de fi del món, per llur vòrtex gravitacional de vertígens darrers. Aiguabarreig de nebuloses i galàxies convocades pels elements a com qui diu inaugurar un nou Solell qui ocuparà tot l’espai de l’univers – esdevingut tot plegat un sol Solell, o Ull, o Forat de Cul molt emprenyat qui senyorejarà finalment el Tot.

En Dionís s’esguardava la lleterada de sang i comprenia… – i s’esfereïa, tanmateix ert ans glaçat.

–Astrònom! – va sentir que el cridava algú part darrere seu.

Era n’Elisabet Pedres, la seua cosina, qui, estàtica i reduïda per la llunyària i l’enlluernament als ulls d’en Dionís, semblava talment un xot damunt la branca d’un om.

–Tot és encara relatiu i si fa no fa físic, i doncs gravitacional i aparent –rumià ell–. Encara ens en podem fiar una miqueta, dels ulls mentiders. “Observava”, va cridar, “l’univers, incapaç tanmateix de determinar’n la vera natura, Elisabet.”

–Ah, doncs fotrem goig –respongué l’al·lotella–. És nogensmenys difícil de comptar estels emmirallats a un estanyol on tothom ve a pelar-se-la, ca?

–A pelar-se-la? –va dir ell, tot d’una eixorivit. La titoleta li féu un botet, d’estre presa, com per hamadríades intuïdes estrebada.

–Es veu que les constel·lacions, sobretot les de caire femellenc qui es rabegen al Tròpic del Capdecony, s’hi emmirallen nues i plenes de carns. Na Cassiopea dels pits ferms; les Plèiades de les xones regalades; les Zodíaques amb els forats del cul aitan elàstics; na Venus dels proteics esfínters; aquella andròmina de trucalembut de n’Andròmeda, qui te la llepa amb llengua flongeta, llargueta, llefiscosa, esllenegosa…, jotfot, i tant, i fins i tot els dilectes Bessonets, ells qui també trempant tan bufonament, tan minyonets i tot…

–No ho sabia pas!

–Escultors de temes heroics vénen a pouar-hi – això és allò que ells en diuen inspiració, ah, garneus! – i només ho guaiten emmirallat als estanyols on abans s’hi banyaven les nimfes, i ara ací els tenim, a cada fris i arc de triomf, els putets amb les falcades (o espasetes curtes) de llurs vitets trempats envant, menant les revolucions.

–Ara comprenc per què els artistes s’allunyen del tumult i l’aldarull i esguarden silents i encantats el món de les muses pels foradets de les aigües místiques.

–Doncs ja ho veus –va dir la noieta, molt més a prop.

–Collons. I les muses són les deesses, i les deesses les constel·lacions…

–Esgarrifades i en esglai de mort en veure’s envellir sense remei, llurs fufes ara desdentegades, llurs traus gens elàstics, llurs hemorroïdals i corcats traus adés tan flexibles i llambrescs i que ara et rosegaven ans rovellaven instantàniament cada matràs que els ficaves ni de tímid incoat intent – ah, i llurs secrecions esdevingudes pudents i virulents, verinoses, càustiques…

–Quina por si se me n’atansa cap amb afanys de cucuri i de verriny i de cardera i… Si m’escaic de tindre llavors cap piolet a mà, com l’assassín amb piolet, “t’assassín amb piolet!”, esgaripava i titulava amb esgaldinys com un orat, el cap ple d’orqueries, com alhora la colpia i colpia fins que era només tendrumets part deperterra per als trencalossos i els aufranys. Les arpelles, i els aligots, i els grifons i les esmerles i esparvers, els voltors.

–Oi. L’íntima coneixença de la pròpia mortalitat duu cada constel·lació sovint a la desesperació… Vénen a esguardar’s a l’estanyol qui els cau més a la vora i hi ploren i somiquen l’esdevenidor esclatat i espetegat en corrupció de llurs carns ara tanmateix aitan esponeroses ans puixants ans toves ans flairoses ans lluents i, de l’estanyol, doncs, n’augmenten el cabal i la salinitat, d’on que els peixos i les “peixes” en pateixin i que les lleterades que hi veus no hi siguin d’altre que les dels déus i d’altres minyons poques-vergonya amb granets a les galtes qui hi vénen a pelar-se-la mentre esguarden les deesses esguardar’s…

–Creus que així tornen (o almenys s’hi esmercen de valent) a dissenyar l’espai-temps i que doncs assagen d’adreçar’l, d’endreçar’l, de reparar’l, d’esmenar’l, de dur’l finalment en cunç, i com déu hauria de manar que fos, ço és, no pas com és ara, que és una merda de daltabaix i d’escarafall, i de terror i d’embull, i de garbuix…?

–La meua mare deia que calia ésser com en Sísif per a guanyar la loteria – guanyar pel cap baix un milió, vull dir, és clar, car guanyar menys només t’impel·leix a despendre encara més en bons i bitllets lliurats al públic beneit per totes les loteries del món, d’on que al capdavall moris fastiguejat i fet un anyoc d’integuments, membranotes i nirvis, jotfot, quan el milió no el guanyes mai ni jamai remai… No sé si ho saps, mes aquell Sísif era una mena de constel·lació mascla qui s’apujava els collons i li tornaven a caure com rocs o pètries esferes de presoner damnat als putes peuets, d’on que es passés els dia, és a dir, no pas solament el jorn, ans la nit i tot, cridant del mal als peus que li fotien els collons com li tornaven a caure.

–Doncs pobrissó.

–Pitjor: el dolor i el neguit, el corruix i la pena de rebre el cop el feia oblidar que més valia que es deixés els collons en pau – no, el gamarús se’ls tornava a apujar per tal de veure com tenia els peus, i badant-badant, volent-se tocar les tocadures als peus, barrum, que l’hi tornen a caure, damunt, i com un plom feixuc d’allò més, els collons…

–Aquell bordegàs era un plepa. Ja veig què vols dir. “L’univers, qui menys hi fot el nas menys hi encomana cap nou gam.” Potser no caldria fer’n ni cas. Com si no hi fos, com si ni existís, i les podrides constel·lacions qui vénen a emmirallar’s als estanyols, tractar-les com esquelets, i au, que al capdavall és el que si doncs ja no són prou aviat seran.

–Així m’agrades. Pel que veus, i no pas pel que destrenyes o diguem-ne esprems, és pel que t’has de guiar, no pas per cap conclusió tocada del bolet, com foten els astrònoms i d’altres datspelcul a bon mercat. Doctors del fruit podrit, que en dic.

–Elisabet, els culpables de tot són els malparits qui pertanyen al diví clergat. Llur energia fosca accelera la corrupció del cel. L'expansió còsmica – d’aversió mútua – empesa per llurs pets i pudor de boca rep, a tornajornals, la reunió, ans la companyonia i l’empetitiment, l’aplec germanívol, com qui diu, en un sol pinyol o nucli menut, de tots els astres i cosetes i cosotes celestials. Tots rebem per culpa del maleït clergat de la força fosca – repugnants bruixots, sempre amb llurs falorniosos jocs de passa-passa! Són la puta passa! I és clar: les galàxies massa emprenyades vénen a col·lidir per tal d’anorrear el Tot, fruit podrit, oi, només perquè aquells dissortats els pessigaven massa les parts tendres, saps? I tot era sangtraït i com se’n diu, carronya, vull dir, gangrena, oi.

–Hi vénen nues, amb pintes d’ambre a pentinar’s; xiulen com serps a llur llambreig damunt l’espill de l’aigua, i cada cabell és una serp qui xiula quan la deessa la pentina, perduda en reflexions, perduda en sinistres reflexions mentre el seu cos nu es reflecteix a l’estanyol i cada escara de vanitat, cada cicatriu de ganivet qui volia exalçar’n la fugissera beutat, ara supura pus i icor, i fel i por, i xauxina ans xarbota ans xerrica i petarreja al degoteig el cresp de l’estanyol com paella al foc dels orcs.

–Dona, és que la constant cosmològica és de tornar al col·lapse si els déus maleïts no foten prou bondat.

–I mai no en foten ni n’han fotuda ni en fotran – massa arrogants, qui es pensen que hi comprenen re, i ni futil·la, jotfot, Dionís. L’univers tornarà aviat a ésser un altre forat del cul d’on la fortor, massa forta, no deixa viure re, ni la llavor de l’esdevenidor, la llavoreta blanca d’un cervellet enlluernat pel pinyol de la concepció.

–No et banyis en aqueixes aigües, Elisabet, les lleterades de sang al ventrell ara llis t’hi concitaven monstres.

–Carallot, ni pensar-hi, jotfot; amb quines em véns?

–No cal anar gaire lluny en el continu que en diem temps – que és només la deterioració de l’existent, és clar – per a trobar’ns amb el fill únic de tanta de deessa feta malbé: la boca que tot ho fon, de qui cada horitzó és un queixal de foc. Ja ho dic bé…? De qui cada queixal és un horitzó de foc.

–La velocitat de la llum s’esvaeix dins la boca o el cony de la filla única, fosa, qui és com si fos filla de cada constel·lació colgada als èters i podrida en muntanya sidèria de fems. Cap amplària d’ona no n’ix com pudor de boca. Tot és estrangulació de suïcidi universal. De la boca o el cony de la filla única no n’ix altre que no-res. Ni cendres.

–Hum. Un cas semblant s’escaigué als anys d’en Narcís. Crec haver llegit en un tom gruixut que tot hi esdevingué invisible. No pas que els ulls et fallissin, només que no hi havia res a veure. Et guaitaves les mans i no hi havia ni mans ni dits ni ungles ni artells. T’esguardaves al cresp de l’estanyol i no t’hi veies pas, ni veies tampoc el cresp ni l’espill ni el peix. Un vague fulgor mòrbid de llostre malaltís on cada déu i deessa es veu que ja rebé l’extremunció encara s’albirava, si estrenyies prou les parpelles, enllà als límits de l’esfera: una lluïssor poruga banyada de microones còsmiques d’amplàries d’ona insignificants ara colgades pel soroll estàtic ambient.

–Doncs quina merda, tu.

–El deuteri embolicat com mòmia als llençols dels quàsars ventissos encara feia la viu-viu, com un foc follet, llas, moribund. L’energia fosca als ulls d’en Narcís i tots els seus vassalls no feia prou llum per a enllumenar enllà d’un mil·límetre – només veies durant uns dies d’agonia els virus virolats qui se’t cruspien els ulls. El deuteri s’havia també fos com mòmia esdevinguda polsim esbarriat per les ventegades dels Solells. Cada ciutadà encara mig viu es veia reduït a xuclar’s un dit invisible en un racó, fent un posat de fetus, és clar.

–La meua mare no la veies pas menjar mai; ara, la veies, això sí, xuclar l’aire esmeperdudament: això la nodria prou; vivia com un camaleó, com una salamandra – deia que calia deixar sense vida ni energia l’univers, aquell afoll horrorós. I em sembla que tenia raó. Cada pistrinc que tenia se n’anava a la loteria, no pas a comprar cap queviure, no.

–Bona cosmòleg qui ta mare era, Elisabet, saps? Car cap altre univers guanyat a la loteria de l’equilibri transitori dels cossos siderals prou es val (i segurament en escruix, vull dir, amb escreix) el que tenim ara – oi, segurament el bat per un tacó i tot. Aquest nostre deu ésser el pitjor possible ni aesmable, saps? Hom ens encoloma aquest pixar destarotat del tot s’hi val, i mentre suri, rai, i si doncs no sura, doncs a fotre’s toca, i tot se’n va en orris – tot esdevé ull furient qui t’esguarda impàvid eixugar’t i podrir’t. Sí ves!

–Ma mare ta tieta alfarrassava que del trencaclosques del guanyar només calia trobar’n les primeres nou xifres – mai no comprava el nombre sencer.

–Ben fet! Comprar el sencer és caure dempeus al pou del no-re. Cal sempre tindre si més no un tentacle fora del pou.

–Les primeres nou xifres… Ara que hi caic: la desena sempre és un zero. I tot destí equival a zero. Jugar a fer d’en Sísif és jugar a no morir – quin joc més inútil, no fa?

–Ara que passa pel cel aquest núvol fosc que tot ho enfosqueix no hi veig al cresp o al mirall de l’estanyol altre que foscor, Elisabet. Sort que ets a la vora meua i em servaràs, perquè de tanta de foscor i confusió n’esdevinc oiat i tem de caure al forat col·lapsat de l’estanyol enverinat per les lleterades dels lúbrics amargs qui sempre espien, a desgrat de tot el que sabem, maleïts malastrucs, cossos a mig corrompre’s.

–No hi ha com la constant del refús còsmic per a servar el seny, Dionís. Agafa-te’m al braç, i no cauràs. Ara, si te m’agafes i t’esdevinc en aquell instant constel·lació a mig corrompre, t’enduràs un esglai de mort, cauràs esborronat al pou de la dissolució i seràs per sempre més polsim esbarriat per les ventegades dels Solells.

–No hi ha manera d’escatir allò ver. Et comprenc, gos a dir; te n’intueixc l’inclinació; per on se’t guerxa el cosiment; ausades, discerneixc entre clarors i foscors el disseny del que proposes…

–Eixordats per la pol·lució de l’energia fosca al capdavall no som capaços d’esbrinar’n altre que soroll paràsit; per les revesses dels gens manyacs corrents còsmics reboteixen els bilions d’anys i panys (és a dir, les revolucions esfèriques qui sense solta ni volta prenen lloc en envitricolls indestriables per les nebuloses concatenacions intergalàctiques), i dels ensopecs en neixen efímers inferns – espurnes ventisses qui endrapen mons com qui endrapava pinyolets estranys qui al ventrell se’t declaraven, ai, explosius, ai, ai.

La noia bleixava i deia dos “ais” de més s’esqueia perquè llavors en Dionís començava de ficar-la-hi aitambé al culet.

–Saps? –féu el noi, una mica esbufegat–. M’hauria volgut, més que no pas ni cosmòleg ni astrònom de fireta, ninotaire eximi.

–Ninotaire eximi? Què més voldries!

–Ja ho sé. Car oh el plaer i la glòria del crear mons amb cap i peus! L’astrofísica matemàtica al capdavall tocant-hi! No saps tu pas la joia llavors! La teoria de les membranes trenades al cel no pas depenent de les constel·lacions qui es pentinen amb pintes d’ambre mentre es moren, ans lluents com els cabells de les minyones de quinze anys qui es banyen a les rieres, nues i rialleres; lluents i tàctils com els teus cabells, Elisabet, i els pèls de la teua xona tabolla i somalla qui esquerr i eixon amb delectança.

–Llença la lleterada a l’estanyol, Dionís, no em prenyos! Prenya’n si vols les pedres rieres.

–Tinc por de veure-hi sang.

–Tancaràs els ulls com t’escorros, Dionís.

–Tancaré els ulls per no veure’n l’horror. Amb els ulls closos, l’estanyol roman asimptomàticament buit, toüt, vacu. Com la meua ànima vessada, Elisabet.

–Pobrissó, pobrissó…

–Aquest joc tan fútil on només pots perdre-hi!

–Creméssim els laboratoris on t’hi cremes debades les celles, Dionís; caguéssim damunt aquest sistema solar on el Solell és el forat del canfelip d’on ix tanta de pudor estàtica, paràsita, pol·luent i eixordadora. Que el telescopi del teu vitet escultural de putet artístic meni la revolució dels orbs voluntaris d’un món nou dissenyat pels ninotaires assenyats i en descobreixi les noves vores d’un estanyol joiós, on les “peixes” hi fresin amb el culet disparat i naltres, tornats a l’aigua, reesdevinguts balenetes i dofins, hi romanguéssim, bo i xipollejant-hi ans rabejant’s-hi, fins al proper esclat de l’aplec en daltabaix dels astres corruixats i venjatius.

–Car quin univers més endarrerit, cavà?

–Un univers ni bo per als robots amb llurs vitets de metalls rovellats remenant els conreus virulents de planetes que són fets de les xixines qui es desprenien dels cossos de les deesses adés constel·lades i ara fetes bocins geriàtrics en col·lapses astronòmics.

–No és pas bo de pensar-hi. El cel ens és aliè, els eons ens marquen escares esgarrifoses a les ànimes pensants, els setrills dels Solells ens cremen els integuments més íntims, les palletes de saviesa en llur incorporada animadversió natural se’ns atomitzen en piules que ens fan esclatar el cervell i ens el duen als sant bois de cada indret; l’univers és un manicomi, ausades, i cada lliçó un martiri; volguéssim no sàpiguer re. Prou, prou!

–Amb quina subtilesa innata la “peixa” peix d’allò que fresa. No hi ha saviesa com de cruspir’s els fills, Dionís.

–Univers maligne, oi. Cap meravella que, enlluernats pel foc qui s’atansa, maleíssim, cossers, el Tot.

–Progressem cap al no-res. Ni el dofí ni la baleneta no ho saben; per això es passen l’estona cardant i xiulant.

–Mentre que naltres, caòtics, vessem amb violència les lleterades de sang en estanyols perits per les pol·lucions de l’amagat descobert – car cada cau clos era clafert de monstres – i ara tots bullen pels descosits. Cada ascla a la terra i al crani entrevinguda ans rosegada pels maleïts salvatges ja coneguts i maldestrement etiquetats. Redéu, quina empastifada! Orgasmes de la terror darrera a tort i a dret. No pots mai escapar el que saps. El que has après et persegueix; no et deixa anar, ni te’n desixes ni te’n desempallegues… Pots fer el ruc tant com vulguis. Re no s’hi val. Sempre empaitat. Les erinyes, les hidres de les basses dels brous llefiscosos, safarosos, corrosius, les fúries de la coneixença qui se’t pengen a penjolls i cabells, i et destrenyen ans t’esbocinen amb llurs ullals i urpes fins que no ets altre que pelleringa d’asil d’orats. Només qui sap es corromp. Perdut ja tot humor, sense ganes de riure, llampat. Acollonit, llord, sollat, embolicat de pors en un racó…

–Els científics els pitjors bruixots – comonint, conjurant espectres encara més cruels…

–Aitan bé que estàvem tots plegats quan els monstres de la ciència eren atrapats en les coves repel·lents de l’ignorància…!

–Merda per a naltres, xiquet, ja et dic. Ja enxampats a la teranyina fastigosa del desig lúbric i el desig d’occir…, i, a sobre, això: un esdevenidor segur d’ésser cruspits per l’aranya qui mai no riu, tota de pinces i punxons, tendrums i botris, i músculs i tendons…

–Quin creus que és el millor desig…?

–Ma mare deia que el millor és el d’esperar guanyar. Ço és, jo dic, el d’esperar la transformació – la nimfosi solar – la metamorfosi ovidiana – car saps què? Només disfressats totalment d’altri es pot ésser mitjanament i fugisserament feliç.

–Doncs som-hi. Despullats, pit envant, enmig del camp. Que el llamp dels esclats caòtics ens toqués – què més voldríem! – i ens transformava ja en peixet volador o en qualque altre ninotet trempat…

–Menant les revolucions.

–Menant-les, menant-les, vitet enlaire, espaseta enjòlita, àpat nu per als llamps del canvi… Abans carbó ert i inert que no carbó pensaire…

–Amb un dit de pedra a l’ull, per a no veure-hi altre que pedra…

–Aeròlit ablamat, vomitat per l’Ull.

–Destinat a l’espetec.

–Bum!



[@more@]
Desactiva els comentaris
8 juliol 2007
Al·lucina l’infant
Filed under: General — heroi hodiern @ 17:22 Edit This





Al·lucina l’infant

“Ping!” fa l’alabastre vermell
al pàmpol del llum
i la llum balla en ombres
fins que tot és ombra
d’on els monstres rellueixen
brollant intermitents
com flors de terror.

A frec de mort
esgaripa l’infant
les parets se li clouen i
la foscor l’embolcalla
amb ullals de sang
ulls desorbitats
urpes on pengen parracs de pells
de carns.

Qui vindrà a treure-l’en
no pas ningú
o només el son llarg o curt
d’un endemà opac
o encar sobtadament
enlluernat per la mateixa
floració de monstres foscs
sempre devora i
qui tard o d’hora el devoraran.





[@more@]
Desactiva els comentaris
24 juny 2007
Duad ’01 (2)
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:41 Edit This



Duad ‘o1 (2)

(Memòries de l’inviscut – dos)

En Jung visita en somnis el museu d’en Morfeu. Diu: “Sóc a ca meua, i trob que, com més avall vaig, cap als pisos de sota, i llavors cap als cellers, els mobles es van fent de centúries precedents, són més antics, d’èpoques més endarrerides com més avall davall: som als anys dels romans, als anys fins i tot prehistòrics (algun moble mesopotàmic, algun gerro escalabornat…)”

Exacte, vós. Car els somnis els pouem així mateix de l’altre pou: el de l’història – tant l’escrita, com la mitològica, com la “perduda” pels culs ombrívols de l’alba de l’ésser.

Pels cellers més arraconats de l’amagat hi rauen els malsons. La penombra nitosa, o la subterraneïtat del museu, causen la manca de colors vius als somnis profunds – el blanc hi és viu, el negre de camins hi lluu; altrament però tot hi són grisors i colors somorts – verd fosc, castanya fosc, groc fosc; adu, quan hi lluu el Solell, és un Solell de somnis, ço és, somiat, i doncs passat pel barutell de l’espai del temps: imaginat – vague record d’antigor. Els colors es panseixen lluny del present – perquè no són essència, només accident, sobretot els vius – els somorts són els únics encar amb prou vitalitat – els vius floreixen al present, i doncs, tantost se n’allunyen, es marceixen. Poues a la memòria i els colors llampants gens no llampeguen: guaita-te’ls com es migraven i esdevenien mats. Car allò que compta, allò que deixa empremta al palimpsest de l’ésser, és l’acció i l’emoció que hi desvetlla. Recorda la teua vida d’insecte, o de pintor: la flor només viu en el present; quan l’oblides i la reveus, si mai et torna a l’esment, ha perduda la coloraina de l’engany.

Quan el cervell et desvarieja, els cercles infinits, els arranjaments geomètrics de l’eternitat, són exclusivament en blanc i negre; només els esclats efímers són claferts de colors – això t’ho diu un migranyós i un depressiu [manifestacions de la mateixa vida al·lucinada] qui ho veu adés-i-ara durant més de cinquanta anys. I hi incloc els fosfès.

Els colors dels somnis, com els sèpies de les velles fotos, són sovint (diria que sempre entre els molt malalts i els moribunds) els colors de les merdes. Però per què…? Casualitat dels subproductes…? Massa proximitat amb la duad: la torrentada que duu tots els cadàvers i llurs cagades, a la vora de la qual el moribund vol guaitar’s, Narcís agonitzant…?

I tanmateix! Tornant a recordar el somni d’abans-d’ahir, veig que hi havien colors – no pas com als somnis d’anit – on els caquis dels soldats i els helicòpters, i adu els personatges il·luminats a les finestres on els militars s’enduien tothom, res, pel fet que érem a la nit, no hi lluïa cap color viu.

Som-hi. Ix en Morfeu, de darrere la tàpia on vivia na Maricarme (l’altra), ix tot de sobte, al capdavall del pati de la casa pairal.

–D’on sortiu? –que li demanem [som jo i dos dels meus germans, en J. i en P. – en M. no hi és, potser perquè alhora que en J. i en P., els dos qui m’acompanyen són també els dos meus fills grans, en Llibert i en Lluc – els tres hi som crescuts i forts, “plens de vigoria”, m’apunta el somni mateix].

–Oh, he feta una galeria subterrània –ens respon en Morfeu, tranquil i somrient; i ens indica en un moviment com la mina deu córrer part dessota la tàpia, pels forats de la qual, culivat i amorrat als foradets, tants de jorns em passí espiant les dones: la mare i les tietes de la Maricarme (sovint sense calces quan es rentaven els peus en gibrell o es vinclaven a l’hortet), i ella, ben petita, banyant-se al safareig.

Afegeix en Morfeu que ens voldria comprar aquell bocí de corral nostre per tal d’eixamplar el seu territori, el seu pati. Diu: “Guaiteu” – i de darrere la tàpia, ara obrint-ne una bona escletxa, o adu una porta, hom pot veure-hi les particions d’obra que hi ha anat fent.

–Per a la canalla –diu. Res d’espectacular, alguns esglaons d’obra per a jugar-hi a coudineta i joquets semblants, de xiqueta, amb cadiretes i taulellets damunt els esglaons, i algunes cambretes endevinades davall, cobertes amb teuladetes de fibra de vidre verd clar.

Els tres germans li diem que ho consultarem amb els pares [qui, doncs, són vius, pare i mare, “i amb plenes facultats”, em col·legeix el somni mateix].

Llavors, doncs, aquella part per a mi tan privada del corral, on em passí, creixent, tantes d’estones espiant (i molt més encara només tractant d’espiar), d’espiar-hi sexe – i que, abans no se’m despertés la dèria, havia estat de debò corral, amb ponedors, d’on remia de petit ous, i amb sorollós aviram qui hi gambava, i amb gàbies de conills repenjades a les parets, i que més tard, quan ja m’havia emancipat i doncs no ullferia ni entrevenia, llampat, aquell racó, es convertí en corralina fastigosa quan els escorredors de les quadres del costat [aquestes separades no pas per cap envà amb traus, mes amb un mur amb tots els ets i uts] tanmateix s’embussaren i la merda dels bous i vaques se sobreeixí, i el nostre bec de pati s’inundà com dic amb la merda inaturable del bestiar (aquelles quadres eren de passatge, però eren sovint plenes de ramats vinguts d’enjondre i duts allí, vora l’estació de mercaderies, esperant a dur’ls als vagons per a emmenar’ls qui sap on, probablement a llunyans escorxadors) – una merda líquida, més o menys filtrada per la superfície de la terra tan negra per on havia d’emergir.

Mentrestant mon germà P. m’assenyala el cirerer (de fet inexistent altre que en el somni, i és el somni mateix qui suggereix que potser fui jo qui l’hi plantí) [al lloc on de fet hi havia haguda la gegantina figuera (de figues excel·lents) de l’altra veïna (la vella), amb tot el brancam que vessava damunt l’altra tàpia, gairebé tocant, més ençà de l’eixida de casa nostra, amb les parres (de bons raïms plens de vespes qui eren com raigs de Solell)]… Doncs bé, aquest és el cas: el cirerer és sec, evidentment mort, tot i que té les cireres (vermelles de diferents tonalitats les de més) a lloc. Com és “a lloc”, al lloc que li correspon, un ocell groc plantat a una de les branques.

Tanmateix, en P., amb un bastó llarg (amb una llecadora, segurament) només li cal tustar una mica damunt l’ocell per a demostrar’m que també és mort: cau sec, com fet de terrissa, o potser empallat, i alhora cauen algunes cireres, que hom diria encerades – semblen una mica vives, mes hom les sap mortes – s’estimben sense soroll. Tot l’arbre i el que hi té és mort.

Tant se val, ara li volem fer veure a en Morfeu – ço és, al veí desconegut qui ens visita, tot d’una tranquil·lament emergit d’un forat amb bona porta i cobert de terra negra, un forat que teníem al terra del nostre pati, i ni ho sabíem – li volem assenyalar que, tot i que ens compri aquest bocí nostre, encara fóra molt millor per a ell si podia així mateix fer-se amb la part de la vora, ara vedada pel mur, per la paret comcal. Un mur a través del qual ni es podia espiar ni hagués pas mai valguda la pena de fer-ho. Tanmateix, sense cap esforç, naturalment, hi obrim una porta, justament al mur de gruixuts maons que adés ens separava de les pudents quadres a hores d’ara esvaïdes. I ara, oh, victòria! Hi ha, per comptes de les quadrotes, una eixida arran de terra – prou ampla, triangular, tota voltada de portes vidrades i triomfalment assolellada – dins s’hi respira benaurança i bonhomia – “ací sí que hi estaria bé la canalla!”

Enllà de les vidrieres, hi ha el camp, i adu ja una intuïció de l’aigua – per aventura, net, el riu.

Llas, això no ens pertany (ni li ho podem doncs vendre), i en Morfeu se n’entristeix – potser per ell – sap que no l’obtindrà tan fàcilment com el nostre bec orb i tancat de pati miserable – o potser s’entristia per naltres – tan a prop i tanmateix mai no en gaudírem – o qui sap, belleu encara s’entristeix que puguem pensar que podria voler-ho, quan en tindria prou amb el fet que naltres (els nostres pares) accedíssim a vendre-li el trosset que vol.

Ça com lla, rere les vidrieres, la prometença. Un bon bocí de camp amb arbres alterosos, pollancres, sembla, i herbes altes, i un jorn plàcid i ple de Sol. Aquell, és clar, era el territori on a l’estiu (devia tindre cap als dotze anys) les meravelloses dones – mares i filles – sortien de la fàbrica del costat a l’hora de dinar, a descansar, a fer la migdiadeta, abans de tornar-hi a omplir llaunes de conserves – de préssec, sobretot, i pera. Es deportaven, es cruspien els dinars desembolicats; llavors, per boldrons, de vegades només mare i filla, s’asseien i s’ajupien i s’endormiscaven una estoneta, i jo, adelerat, rere els matolls, vora la sèquia, amb els espiadimonis, els cavalls de faves, els sabaterets, les sanguinyoles, les granotes, els cucs, les rates d’aigua, els espiava les cuixes tan blanques i sedoses – paradís enderiat, qui hi tornava! – camp silvestre i feraç, amb la fortoreta de la quadra al meu costat. També hi record els codonys, tan aspres, i els verns i els vímets vora la sèquia, i els ballarucs eixarmats, i l’herba tofuda, les flors atapeïdes, els matolls poblats, el ritme brunzidor de les cuques, els llangardaixos, les sargantilles, els cargolins, tant d’escarbat sagrat… – tots plegats espiàvem, beneïts.

Dead-on, Morfeu: amb quin rebost de consols no m’empares – i m’hi deses les millors mossades perquè me’n serveixi quan més em calen, ara que m’estic morint! I ah, si alguna d’elles vingués cap on sóc a culivar’s per a fer un pipí! No em tornaria a morir del cor?

[Tant se val – somni doncs on alguns colors treuen el nas – inconfusible – el verd lletós de les teuladetes, el vermell viu de les cireres, el groc viu del moixó... Car no pas tots els somnis són nocturns, encara que en temps “real” s’esdevinguin a la nit – i, és clar, podries dormir de jorns, com pare gairebé tota la seua vida – pastisser (flequer) d’antanyasses, on et passaves la nit pencant.]

Què hi vols (què m’hi vols), Morfeu? Comprar’m part (en part; part de mi)? Per què fer-ne? Si augmentes la teua part dins meu, la meua pròpia es redueix… Hum, no en trec la bugada pas més neta.

[Notes de color: Pel fet que el color no és pas essencial per al desenrotllament i la comprensió del somni, només te n’adones de quelcom acolorit quan el somni mateix t’ho indica, o, pel fet que ho tens present bo i somiant (pel fet d’haver-t’ho prèviament advertit: “me n’haig d’adonar si somii en colors.”) Llavors ho veus, entretocat pel somni mateix (“fixa-t’hi!”): ah, moixó groc, suc d’un color verdós de caca, blancor molt lluent d’un plàstic embolicador... Són les anotacions les que et provoquen la visió acolorida, car, si sents el nom del color, i doncs hi penses, el veus. Els nivells del somni, llavors, són més d’un. El somni mateix, l’anotació al somni, i la teua presència “superior” bo i observant tot el muntatge.]



[@more@]
Desactiva els comentaris
23 juny 2007
Duad ’01 (1)
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:24 Edit This



Duad (1)

(Memòries de l’inviscut – u)

Això no és altre que un mínim, cusc quest per tal de cerndre-hi en Morfeu… Has de començar, és clar, per allò que en saps… Llas, es redueix a mitologia molt elemental.

Tot i que en Morfeu és de fet l’únic déu qui encara goses d’invocar… [No pas d’altres, te n’adones, mes cascú se sap les pessigolles, o: but no accounting for individual tastes, com diu aquell.]

En Morfeu, doncs: déu (o guia) dels somnis – i tanmateix això és el que li prega i demana el lat poeta Estellés al seu poema dedicat a la veneçolana Jackeley (1974), demana: “Un son perllongat… “i sense somnis”” – ! [Em sembla que vas errat d’osques. Això ho demanes a son pare (son pare d’en Morfeu, no fotem), carallot. I sense somnis, per què...? Vet ací el teu desesper i la xerrameca baldera i vaga — massa poc que somies, badoc!)]

Tot i que és l’únic a qui, forces nits, ans d’adormir’t, li pregues, recollit, que et deixi entrar cancell d’ivori seu endins…, la collita al capdavall aquests darrers dies és tanmateix ben minsa.

En Morfeu és fill d’en Son (n’Hypnos) i nebot d’en Mort (en Thànatos)…

[Això és feixugament prenyat: hi veus el parentiu compartit... El somni, el son, la mort — cascun participa dels altres. La bona nova que n’extreus és que, si la mort pren palesament del llarg son, què pren del somni...? Què hi véns a raure, Morfeu, company dels somnis, pels territoris eixorcs de la mort? Hi pintes gaire? Baldament fos cert! Aqueixa és la pensada, l’associació que els avis avials lliguen a llurs enteniments – en el somni (que s’esdevé quan som a casa del pare, en Son), visitem sovint indrets que ja pertanyen a l’oncle, en Mort, indrets on els morts (els estadants a can Mort) hi fan doncs estada, i sabem qui són, i on són, i com s’hi escarrabillen.]

En Morfeu té un palau (o magatzem) dels somnis amb dues portes. La porta d’ivori — hi entres (o ells n’ixen) i t’hi trobes (o te’n vénen) somnis divertits, somnis que et metaMorfosen a d’altres realitats molt més xiroies, tot comptat i debatut.

Per l’altra porta, la de banya — feta doncs de les banyes de no sé pas quina bèstia sacrificada — els somnis, llas, són profètics, simbòlics, oraculars, d’aquells que cal doncs interpretar [de tots aqueixos, és clar, te’n fots com d’un clau].

Els somnis que vols són els tintats d’ivori, els ivoriats. [Els altres, dius, us els podeu confitar, torsimanys de la falòrnia, estiracordetes de l’estrafolla estrangulaire. Ni claus ni esclaus devers cap esclariment més o menys còsmic no vull pas que no em puguin ja prou vindre per via de consciència, de raonament, d’intel·ligència.] Els somnis que desitges, doncs, són els de fantasia, on l’esperit frueix i es renova.

[Es veu que els fets que el magatzem de somnis sigui moblat amb dues portes — i que de més a més aqueixes portes siguin del que són — depenen de dos jocs de paraules.

Ivori en grec es diu elephas – i engalipar (algú) es diu eliphairo- – doncs per ací passen els somnis engalipadors (per l’ivori dels ullals). Banya és kera, i el verb karanoo- vol dir acomplir’s, escunçar’s, realitzar’s (quelcom) — doncs, els somnis que hi passen, per les banyes ceballudes, cal que per fas o per nefas s’esdevinguin.]

Quan somies aqueixes tendres i fresques delícies de perfecció – noietes deesses de 14, 15 anys, qui, a desgrat de tots els inconvenients societals, es volen tanmateix casar amb tu i dolçament posar a la teua disposició llurs meravelloses casetes vora les ones de la costa viva… – qui han d’ésser doncs sinó les muses…? Les muses qui et visiten – les muses delicadetes qui s’amusen a visitar’t, i així tant t’amusen, en un dolç pessigolleig dels sentits, i, en bonacenc somieig, muses, tu, musard, qui prou pots, així files, bo i destriant-ne les plaïbles, solacívoles amuses (amuses: feines que et roseguen el temps del treball, és a dir, t’allargassen benignes el temps que de debò a ton lloure et pertany) – les muses, doncs, qui, del palau d’en Morfeu, es dignen d’acompanyar’t durant un tram beneït només perquè s’escau que totes dues entitats, elles i tu [tu més feixuc, carregat d’un cos qui a poc a poc claudica], aneu bontròs cap al mateix indret – per les dreceres sensacionals de l’art – cap al record del benésser acomplit – de somni en somni – bo i visitant calms paisatges d’entrevida on el gaudi és permès: car qui somia crea, i qui crea gaudeix.

Al palau d’en Morfeu, les muses, hò, hi viuen. Quan t’acompanyen, llavors tot hi és net i delitós.

Nom, doncs, del palau d’en Morfeu: pel fet que hi habiten les muses, Museu.

Al palau hi vivim les tres senyoretes delicioses: na Melete, na Mneme, na Aoide… [Dedicació, Recordació, Expressió.]

Na Melete t’acompanya de bracet entre les roques i els matolls, i els esbarzers i els clots de l’estudi, t’ajuda a esmerçar-t’hi de valent, et fa ensumar les herbes, conèixer els pinyons, tastar les cireretes, reconèixer les cuques i cucs, distingir els ocells, admirar els minerals…

Na Mneme et mostra l’estesa de l’oceà qui panteixa sense atur, ujat i fruent, delerós i enyorós – i al seu espill hi retrobaràs les sensacions d’adés. Hi remembres allò sabut – i insabut, és a dir, recordat de l’entrevida, de l’inviscut, de l’estona de lleure lliure a l’univers, quan fóres per inferns, per llimbs, per paradisos…

La musa qui es diu Aoide et fa dir-ho – recitar-ho, cantar-ho, ficar-ho en net. Bona noia, t’esperona. Et diu: “Ho veus, ja ho ets! Ja ho tens. Ho sabies!” Et diu: “Som a la casa vora les ones i ens gaudim ensems. Tu vell, jo jove de cos fresc i llaminer. Perquè junts ens toquem en esperit qui es concretitza. Plenitud doncs del goig de tindre’s mútuament…!”

En Periandre diu, famosament: Melete to pan – esmerça’t en el tot – (a)dóna’t al panorama sencer – ço és, pren en consideració la totalitat qui t’existeix – això inclou no pas solament tots els éssers qui (en el moment) puguin implicar-s’hi, ans també l’ésser mateix [l’ésser, el dimoni de la vida, qui en envair’t et fa sol] [la condició que en embolcallar’t et produeix a la vida (en oposició a la manca de condició que et produiria a l’entrevida)], ço és, doncs, atura’t a considerar tot allò circumspectable en cada cas esdevingut, ço és, mai no facis abstracció de l’acompanyament possible de la musa, ni viltinguis doncs com a brutícia de l’inconscient el teu pas (sovint sacre) pel Museu.

N’hi ha qui es migren per sàpiguer de segur si somien. Txuang Tzu, xinès del segle IV ans l’era d’ara, diuen que va somiar que era una papallona. En acabat, despert, es demanava això: “–I si sóc de fet una papallona qui es somia home…?”

Que somiïs que sou a punt de trasllat – a frec d’anar-vos-en de la vella casa pairal, i tanmateix t’hi atansis i te n’adonis que no duus damunt la clau, i tanmateix en aquell instant ton pare t’obri (ton pare, traspassat ja fa un bontròs de temps)… I que ton pare mateix t’expliqui que acabava d’enllestir d’empaquetar quelcom… És aquest un somni distret o un somni profètic…? Ton pare tot esperant-te a l’altra banda (ara que et saps i et sap malalt) per a guiar-t’hi una miqueta, una estoneta d’introducció al propvinent…? O només ton pare vist de bell nou, en una llum tanmateix distesa, i ell tot tranquil i amable (car ja no pateix!)…? Car per aventura tots els somnis són distrets. I alhora tots profètics si els estudies prou acuradament, i llavors n’extreus la lliçó que millor et convingui.

(Per això hi som, les muses, musant amablement al rerefons.) L’estudies, el re-recordes, el remastegues com pinyolet no gens codolenc, l’expresses…, bo i donant-li el tombant que pus et roti, t’acontenti.

Si et reveus com a l’home del cementiri (de dol). Sempre el desolador esquinç arquetípic de l’infant sebollit…

Dementre que, rere la finestra, tot reviu – les flors i els cucs; i els sexes i els assassins; i els pianos i les claus, i els ocells grocs…

Dintre, ni esme. O no gaire, no. Massa medicat.

Analitzant amb l’analista, el metge Eduí Lluent, quan apareix, amb bata neta – analitzant, dic, un teu llibre de poemes que t’has endut al sanatori per a revisar’l, si mai en tens prou briu… Aleshores, si doncs s’escau que no tens cap somni o cap por sobtada per a contar-li, massa desfet, o al contrari, una mica més xiroi del normal, n’agafeu, de la tria, un poema, hò, i aneu fent… No gaire lluny. Les llàgrimes de la llunyana salut d’antany sovint t’impedeixen de fer via gaire lluny…

Cap dels teus cinc fills, i encara el pobret qui és mort (i no pots pensar-hi sense esbalçar’t), no saben on ets. La dona confia que aquest mes d’aïllament i tractament amable en aquest paisatge plaïble t’adreçarà, t’acunçarà per dins — car deus tindre (“tothom” consira) un cervell massa tronat, i desolat…

“Opacitat del vidre” – aquest és un altre dels títols de la llibreta… Hi pensaves guaitant per la finestra. Mes te n’adones que potser ho llegeixes malament, que allò que hi havies volgut dir era: “Opacitat del viure.”

Tens altre a fotre?… I don’t think so… Transcriu doncs la llibreta de l’estiu de la depressió encara més grossa… O cures deixar-hi l’ànima… Fugir cap al tot… D’on véns… On no érets ni viu ni artista…

Repassa la llibreta atapeïda, plena de gargots de lletra ràpida… Només et cal llençar’n…, només cal ja no fer cap cas de tot allò que ja ni entens… No val la pena perdre-hi l’estona desxifrant-ho… Bontròs ja deu vindre implícit en el que sobreviu… Hò, aprofitem belleu el romanent. El romanent veja’m què hi diu… En aquell estat (tanmateix d’espiritualitat apaivagadora, convençut que et mors i que ets ja gairebé eteri), qui sap per on t’embranques…

És cert que transitòriament (és clar!) et trobes altre, ara, en pic t’has tornat a arrapar a la vida…, i la matèria se t’ha tornat a fer seua… Qui t’enyores…? Te n’enyores…? Sí, car cada estat d’ànim enyora l’altre. Un dolçament, l’altre amb pena. L’espiritual recorda el material amb perdó a mans besades i un somriuret comprensiu. El material aspira a l’imponderabilitat, la finor enjòlita de l’angèlic…

Només deprimit entens certs texts… L’exegesi de certs texts et duu a la catarsi de la sublimació. Deixes enrere el cos mort. L’ànima et parla de continu a ritme de batec de sang: “Catric-catrac, allibera’m del sac…” – fa la sang perquè l’ànima qui l’atia se’n vol estòrcer, d’eix sac boterut i mòrbid — el cos.

Quan el cos sent la mort, ve la depressió.

De vegades, és clar, en Morfeu pot triar de visitar’t elleix a manès – per comptes de tu haver d’anar al seu magatzem, o les seues visions eixir a embolcallar’t – ell (en persona, quite) en missió atènyer’t…

En Morfeu, si t’envaeix, pot representar qualsevol mena de persona – coneguda, desconeguda, amistosa, enemiga, composta…

Germans d’en Morfeu: n’Icel i en Fantàs (en Phantasos). Si t’envaeixen, et representen… el primer tota mena d’animal: ocells, rèptils, batracis, carnívors, dracs, farts predadors…, el segon paisatges — carrerons coneguts, muntanyes, estanys, boscs, llocs fantàstics, entremons…

[A la faula d’en Ceïcs i n’Halciona, en Morfeu s’apareix a la dona, li ret visita un cop l’home ja ha perit naufragat. En Morfeu encarna en Ceïcs i fa veure a Halciona que ja no tornarà perquè, com veu pel seu aspecte d’ofegat, l’oceà l’ha reclamat. Ara, li demana, això sí, que guaiti la costa, no fos cas que el seu cadàver aparegués, i així el podria recobrar i allavòrens el podria així mateix sebollir comcal. D’això es tracta. Per comptes de què, quan n’Halciona el percep, massa desolada, s’aboca elleixa a ofegar’s – on els déus se’n compadeixen i els transformen ambdós en blauets – ocell valent i deliciós, goig per als ulls i que et duu memòries felices d’assolellada jovenesa – i sobre, els déus, decreten, en honor a la pietat amorosa de n’Halciona, els proverbials 14 dies de calma, set abans i set després de cada solstici d’hivern.]

Bo i enraonant de les muses qui viuen al magatzem dels somnis, sembla gairebé lloc comú l’acceptança del somni com a poema — i encara molt més, és clar, la del poema com a somni. Quan llegeixes El vaixell ebri, d’en Rimbaud, tens l’impressió sovint que somies. I Coleridge diu que va somiar pràcticament sencer el de L’ancià mariner.

[Segons Wordsworth, l’origen arquetípic de La rima de l’ancià mariner rau en un somni, no pas d’en Coleridge mateix (contràriament al somni del Kubla Khan i al malson de Christabel que sí que s’hi originen), ans en el somni d’un amic qui l’hi contà i que ell arreglà i eixamplà a pler. (Tu mateix has integrats de cops parracs de somnis de la teua dona o dels fills en el conte que contaves aquell dia.) D’on es desprèn l’idea que els somnis raguin per elleixos (hi xauxinin dolçament o s’hi rabegin) en qualque oceà fantàstic perdut per l’eteri. Oceà accessible només per a qui s’hi transporta. Per a qui sap transportar-s’hi. I, doncs, cert que, en pic atraçat a l’indret on qualque somni particular rau a l’onírica estesa oceànica, el traçut poeta sàpigui reaccedir-hi.]

En català encara més collonut que el que conec surava entre paraules d’eufonia tan delitosa que deliqüescent m’hi tornava, glorificat en tebi oceà paradisíac. Trans-monstrificació simbiòtica – hi sóc balena qui s’hi desfà – estic totalment endeutat amb els meus heroics avantpassats, qui crearen doncs aquest idioma just perfecte, on el meu “esperma” també s’hi deixata ans afegeix.

Per a en Jung, els complexos [ara personificats en algú – conegut o desconegut] apareixen sovint als somnis. En aquest cas, Morfeu, qui (com diu el seu nom) és qui es canvia de forma [si fa no fa humana], és també el complex [de fet, els complexos, tots els complexos – definits com bocins de psique autònoms i pus tost enemics (tot i que sovint ignorats) a la generalitat de la psique conscient].

Dius: “Morfeu, si et plau visita’m, mes fes-ho pel caire bo; no vinguis pas a trair’m. Vine’m, en canvi a il·luminar’m. Et conec, i doncs, disfressat i tot, sé que em duus noves del fet que quelcom no rutlla prou bé, que en qualque indret dels desplegament estratègic del meu cavil·lar hi ha un nyap que cal doncs esmenar – un escamot qui caldria netejar – una embosta d’idees poixèvoles que irriten els voltants i adu la totalitat – caldria orejar-les, ço és, treure-les al Sol i exposar-les pel que són: elements de disgregació, rovell d’una segona personalitat, creixença sediciosa, repatània recrescència que ens durà a la confusió i doncs a la desfeta.”

La part amagada del conscient: l’amagat. Tothom té amagat; més: tothom n’ha de tindre si doncs no vol ésser un ximplet – hi emmagatzemes els secrets (importants o ridículs, tant se val), i de vegades els somnis te’ls recorden – “ei, encara hi som, encara som ací, ben desadets”. L’amagat és el palau d’en Morfeu.

[El que hem d’amagar – hè! – sovint tan irrisori. Una cultura sense mentides ni fanoqueries se’n fotria tal panxot: colossal. Bells amors vedats i corromputs en pecats pels maleïts trepitjaires d’ànima. Hi ha tantes de vanes i malignes lleis que de cops diries que els morts d’esperit t’ho prohibeixen tot, o almenys tot el que fotria la vida menys feixuga i dolenta, només per tírria i enveja d’allò que és viu i autònom, i això perquè arreu s’emparen de les regnes del poder els mateixos titelles rònecs i podrits del puritanisme i la repressió, i sobretot l’hipocresia: et volen encarrilat treballador amb aclucalls i boç perquè als privilegiats – qui paguen els mesquins saigs togats i armats qui dicten i forcen les lleis – res no els posi en perill de perdre els privilegis per què les lleis més estrictes i doncs inútils han estades doncs fetes.]

És clar, tot allò que existeix fora de la nostra consciència (inclòs el conscient i l’amagat) és molt més, moltíssim més, que no pas allò que hi pot existir dins.

Per a en Jung, l’amagat té dos compartiments – el personal, on hi deses manies pròpies; i el col·lectiu, on s’hi desen fortes impressions de la raça humana – és a dir, al magatzem d’en Morfeu, part d’allò que en pots extreure ho has ficat tu mateix, part ja ho tens proveït per la natura: arribes al món, prou pots, amb els prestatges del rebost on poues mig farcits: són productes que tothom amb dos dits de cervell també pot abastar amb una mica de traça, car els fixos estatgers, i allò que contenen, són idèntics per herència comuna.



[@more@]
Desactiva els comentaris
12 juny 2007
Osta, fugim, la soneta ens empaita i no volem caure al sonet
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:13 Edit This



(Sonet divuitè d’en Xèicspia)(Amb apèndix)

Força immortalitzant del poeta

No t’haig d’acomparar a cap dia de maig;
En tu l’oratge ni s’espatlla ni es fon,
Com es suau, com quan cau la pluja a raig
I l’estiu plega, i s’enduu el Solell el tron.

S’apaga i s’encén al seu tron el Solell
I l’oratge és fred i xafogós en jorns
Que no saps on girar’t: massa capgirell
Duu aqueix clima de mareigs i escalaborns.

El teu maig és diferent, gens canviant,
La boniquesa no se li fon ni mica,
Ni es mor mentre el temps se li aombra al voltant
En línies creixents com el món s’explica.

Mentre hi hagi aumon qui respiri ni hi vegi,
Gens no et fons: qui llig això cal que t’oregi.







[Apèndix inspirat pel darrer so

Toreja l’oreig; oreja el toreig;
Ton oreig t’oreja, et toreja ton
Oreig, xipolleig de sang, i hi ets lleig,
Espill de rabeig d’assassí trasteig.

Aquest sonet em sona, em duu son:
Aquest so em duu la soneta; sonat
Pel sonet, em dic “(el nas) sona’t, bon
Xic, sona’t, que aquell so et sonava, saps?”

Per ço que ço que sé de ço que veig,
Oneig l’ormeig i amb baleja ho baleig:
Basqueig, bromereig, repapieig i taps,

Tot cap a l’obscè, l’indecent forat.
Car vejats sonsada: d’occir covard,
Bare i xarnec, en diuen, mal-llamp, “art”.]





[@more@]
Desactiva els comentaris
25 maig 2007
abassegats pels savis fotetes
Filed under: General — heroi hodiern @ 22:08 Edit This



Déu ens en guard dels coneixedors d’arbres!

Déu ens en guard dels coneixedors d’arbres!
Avesats a la permanència,
Roseguen, despreocupats, els matins.

Avesats a la memòria persistent,
Amb menfotisme endrapen les hores matutines
–Com qui rosega i endrapa amb dents blanques
Un crostó, acompanyat amb formatge blau
I amb qualque xerric de xarel·lo negre.

Aviat la foscor va guanyant-ho tot,
Aviat no ens reconeixem ni a les aigües
Ni als espills. Parem mig bogets: “Qui só?
Qui ets? Qui som?” –anem dient.

S’acaben els jorns, mentre jaguts
Com monarques amb escuradents
Que els ballen entre els queixals,
Els amples empeltadors coercitius
D’antics cedularis mastegats en polpa
Compten, qui sap, eritròcits d’escleròtica.

Dalt el mur espès solcat de trencapedres
Ells fan barrila, tombats i repenjats
Deixadament, cofois i somrients.

Dalt el mur que separa aquells arbres exòtics
(Amb penjolls astoradors i fruits barroers)
Dels humils adotzenats arbres nostres
Qui sempre coneguérem, inesborrables a l’esment,
Ara tanmateix enfosquits per l’esclat
Que es menja la claror, aviat doncs inatraçables
Pels caminets debolits,
Ells, disfressats d’algú altre,
Esguarden impàvids escaure’s
Les graduals ruïnes del poblet.





[@more@]
Desactiva els comentaris
10 abril 2007
Imploració, reconeixença, benaurança
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:56 Edit This



Imploració, reconeixença, benaurança

a) Imploració de la deessa dels mots

diuen les mans jaculatòries de la deessa
mots! mots!
(o es morirà)
(en ineluctable esllanguiment per inanició…)

mes els mots que li oferim
tots ben embolicadets com codonyac
no són prou nous…

en vol d’amfigòrics
mes tots els amfigòrics no els tenim
prou preparats…

massa de verd
algú els ha pintats massa de verd
els ha carregats de verd fosc
i el verd no s’acaba d’eixugar…

i les mans suplicatòries de la deessa s’envelleixen ràpidament…

els meus venien ben pintats
de teula de teulada
de callol de blat
farinosos de barutell
de rovell de bigalot…

mes els de verd de prat foscant
no volen dir res
la deessa se n’ennuegarà si encara té prou forces
per a dur-se’ls al pap…

capriciós anafrodita inclinat al crim
deien els meus…

massa tard

esversat, s’hi fa, amb zel

ranera

estreba amb ses urpes els bigots del tigre de l’agressió

s’esgruna la deessa

pàmpols de llums, circells de tendresa

la pols

i que fàcil mor un home llençat per un vehicle!

ja res.

– – – – –

b) tothom em coneix (massa)

reconegut per botigues i hotels
per dones i minyones interessades en la bagatel·la –
somrís humit em dóna cascuna
mentre els retorn capcinada –
les possibilitats són immenses, diu el meu llambrec,
mes en est instant altes cabòries de filosop em posseeixen –
fóra com bufar i fer ampolles,
encara més fàcil, com trempar i fendre ascletes i fenelles
[bombant assíduament, fent amb totes bisbes d’orgasme] –

magnet irrevocable
mos texts nuncupatius,
banal confegir d’eloqüents tirades,
pitjar el gallet i engegar els trets de les lletres
qui sempre fan fitó –

i ara arriben les besties amb llurs gossets i llurs tuties –

enrenou d’infants
esclats, espetarrecs
piula priàpica,
tro, masclet…

aprofitaré l’empopada
que aixeca la pólvora
i fugiré.

– – – – –

c) ah benaurada guerra

ah, benaurada guerra, hò
tothom l’havia estada esperant amb candeletes
tothom esperava una excusa major per a matar…

tenia el seu amor d’excusa el pedòfil qui assassinava infants
tenia l’excusa l’assassí de pedòfils que allò que amaven era prohibit
i tenia l’excusa el pare o el familiar assassí que allò injuriat li pertanyia
tenia l’excusa l’amant assassí que el marit maltractava la dona
i la dona assassina que el marit no la tractava prou bé
i el marit assassí que l’amant li prenia la propietat i la dona l’escarnia
tenia l’excusa el bòfia assassí que tot el que altri fes a qui tingués esquírria era vedat
tenia l’excusa el religiós assassí que tothom sense religió es mereixia
segons els llibres sagrats assassins
la mort…

tenia l’excusa el cristià assassí que el jueu o el moro tenien el déu errat
i el moro assassí que el cristià i el jueu
i el jueu assassí que el moro i el cristià,
i tot era excusa, i merda i falòrnia rai…

el jutge assassí no li calia cap excusa,
tenia, com el botxí, permís per a matar…

com el carnisser qui penja dones en ganxos al trebol
i les obre en canal
i tothom en menjarà
amb delectança…

i el general, el legislador, el polític assassins
tenien l’excusa que el poble assassí
prou els volia així: assassins…

i llavors arribà la guerra, i tothom n’exultava, car ara a ningú no li calia
excuses
ni que hom matés per ells, per procuració…

generals, bòfies, jutges, propietaris, capellans, botxins,
polítics, afrontats, caçadors de recompenses…

la gent no en teníem prou…

volíem també matar sense excuses – alliberar el nostre deler
i trossejar
occir
mortrir
botxinejar
de franc
sense conseqüències de maldecaps i paperots…

i allò era paradís.





[@more@]
Desactiva els comentaris
3 abril 2007
t
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:44 Edit This



T.

El Sol s’ofega – fogueres de l’escrit.

Folre rosat de l’atmosfera: paper d’embolicar el caramel·let blau del tot que ara d’ací no res com qui diu el drac encès ans roent es fotrà.

Amb quina facilitat, com un peix qui es mor i es tomba panxa enlaire, la coma cau del text celestial. I tot hi esdevé absurd d’entendre. T trencada. L’avió al calm del cel es capgira i s’estavella damunt el museu. Ha estat un accident vist de prop per tothom dels qui hi som prop. Baixàvem pel carrer sollat i tot va esclatar en flastomia contra l’ànima ja prou púsil·la. Car collons quin esglai!

Ara, al cap de l’estona, és més fàcil d’enraonar’n. La gent s’ha carregada amb raons de pes. Hom hi opina pels descosits. Vacu, hom diu estimacions com hom estima – contra qui o contra què. Cal estimar contra quelcom per omplir’s ni que fos de buidor.

Tothom contradient-se. Ha caigut així o aixà. La massa ultracrepidària de sempre. La massa amb llurs ulls de rata.

Res no ha caigut, dic. Només un canvi d’escrit. No hi ha lapses a l’esdevindre del que hi ha. Tot és ple. Res no és re. L’escrit cafit dels mateixos signes a bocinets compresos. Prelapsari, ço és, abans de caure i trencar’s, l’avió només era enrenou i fum: coma a l’indret adient, i el cel doncs entès. Postlapsari, ço és, tantost sencer i de sobte havent-se romput en mil bocins, creu estellada. Estelles d’on només algunes dels més viscerals i contretes rellueixen al Sol del reconeixement. Els dic que allò per a mi era un palter del cel. Gargot, rebrec.

En pic atenys el lapse, els dic, ets nou. Has traspassat fora del territori del que entens. No vulguis caure en la temptació del més enllà. Els ulls en T. En T: mort.

Ve la bòfia i em diu: Nom…?

Li dic: Carles T. i aquesta és la meua dona Scarlet. A la qual, degut al trauma, no se’m faria estrany que li calgués qualque mena de molt apujat consell psiquiàtric, psicòtic, com se’n diu, de boja.

Diu: Allà hi ha l’ambulància. Que no se’n torni de buit.

Amb el cor restrenyut m’abandon a un soliloqui que és lamentable penyora del meu estat de pregona depressió. Se m’han enduta la dona sota l’estranya pluja.

Col·legues, els dic, insurrectes i obstinats ens cal escapolir de l’estretor de la quimèrica coherència. Qui és planer et dóna garses per perdius. Amb flatulents col·lotges ens assetgen els il·lustres – en canvi naltres som allò que no som, i només hi venim a divertir’ns.

Oblidéssim l’inassolible – metges de boig ens l’han acomboiada en alta precarietat per bacs d’ensurt i per dolguts trencacolls en forma de tisores. Desaparegut el paisatge de bursada, els precaris exèrcits ara en bescunç empenyeran de grat o per força fins que la perplexitat no els garanteixi cap altra opció que la d’estimbar’s. Amb vitalitat sobirana potser vacil·laran un instant gratuït, mes, subjacent, els rau el rude dubte de l’honor.

Ah, l’honor, fills meus. Els duels – hom hi encreua sabres – i la testosterona errant per les quadriculades dreceres cap a la feridura. Les ordalies a sobrar per tal de veure qui és més mascle per a criar un altre brètol brutal i datpelcul. L’honor depèn sovint de l’hora que decreta el pèndul. L’honor és cosa de coses pèndules: assenyaladament, dels qui pengen. A això es redueix l’honor: a collonades més o menys afligides.

La massa, llur molla rialla, mentre el Solell del coll acoltellat greument s’escanyava.

Crepuscle sanguinolent. Tots hi arribem a deshora.

Tinc un cap on serps hi carden. Se’m cargolen al niu del cervell les serps.

La primera serp era negra, llarga, i escrivia tota ajaguda a les escorces – damunt les pells d’elefant dels faigs.

Afollava nius i se’n trobava una altra i, cardant, em queien al cap. Enfolliment transitori. Ara hi tinc un formigueig part de cervell – cada formiga a la feina, cascú al nostre treball.

S’aixeca la serp negra tronc amunt – hi ha ocells qui la prenen per branca – desconeixen que és una branca ascendent i que se’ls menjarà els ous, i als esquirols els menuts.

Anava d’arbre a arbre bo i fent pont, tenia uns 3 metres de llargada, posava la cua enxampada a un bony, i amb el cap i el coll cercava cap altra nafra a l’arbre. I em vaig adonar que escrivia. Va escriure “r L 7”.

7 rellotges perduts a les ones. Els sets pènduls ofegats. Mai més no tremparé.

Breu instant de greu esfereïment. Aquest matí, quan m’aixecava, eixonava pugó; artigava; eixermims d’arítjols cremava en foguera. Era l’eixermataire massa endreçat – “en deu covar alguna de grossa”: això podia consirar la massa.

Genuïnament sorprès per l’avió estimbat. Aquesta era providencial. L’arquetípica estructura… amb escarafalls se m’alçura. Fusta bategant. Els déus (o el que sigui) s’han posats de la meua vora.

En canvi, la massa, vull dir, la pasta llefiscosa que la donguin pel cul. Se t’aixeca de sobte: el llevat eixelebrat perdent el senderi, umflant-se com pet de veixiga… i catacrec! – sang a dolls.

Qui defensa la massa, defensa el bunyol.

Per això en realitat no vaig dir res. Merda per a la massa. Em pix en el formiguer.

Cascú per la lletra marcat. Cada cara marcada amb la xifra, la xeix, la creu, doncs, dels qui són brossa a llençar i cremar. Celles i nas la lletra, amb llurs ulls de rata les cornises de la T.

Com ho saps, que el teu pirulí és petitó, guerxo, i tort i lleig? Un gargotet fastigós?

No canviéssim de subjecte. Amb qui s’entén, l’estesa és gruixuda: vull dir, el cau de l’entrecuix, la teua dona, i se li tornen angelicals els trets.

(Era assegut a l’eixida de ca seua i, rere la mosquitera, damunt les escorces blanquinoses – de pell d’elefant – del faig dels tres amples troncs, se n’adonà que una serp negra, molt llarga, s’hi passejava i, bo i anant lentament de tronc en tronc, i hi confegia clarament lletres.

–L O r S J C U P q V I z…

Consirà: “Missatges…? Què em dius, intermediari de les forces fatídiques…? Què hauria de conèixer que desconec?”

Se li burinava al cervell el lema: “Missatge de la serp negra damunt l’escorça blanquinosa del faig dels tres troncs. La mèdium llambresca s’alça fins al llivell dels meus ulls com sóc a l’eixida i em diu…”

–Sol – lloc – prou – or – vi – joc – roc – clos – cruor – jup – ruc – cru – clic – pruu – cus – suc – pus – orcs.

Va fer un bot del banc. “On prou vi, or, joc, clos, rocs, ruc, jup, lloc sol, un suc cru pruu, cus, pus, crúor, orcs, clic!”

Es va esfereir bontròs. Car allò era sibil·lí, oracular. Es va dir: “Això defineix cada vida. Tot en re. Tot de molt, se’t torna de sobte molt de re, i aleshores: clic.”

Abans de sucumbir, es va llençar obsedidament a l’exercici físic. S’enfilava com simi pels arbres de les serps pitonisses. Aviat esdevenia forçut com goril·la. I els seus escrits, lletres burinades, mirall de mil·lennis, hi creixien com l’arbre mateix.)

“Oda al nu” – d’en Çòl·luc Umçàl·luc, el foll clòric. (Va dir – i encara mullava amb els llavis el bec del burí.)

Així cantem, ell i jo: “Cuc, cuc, llaor, oh llum.”

(Ullà el rellotge – rebrec, envitricoll de serps en cervell.)

Cuc qui es desprèn del patoll de cucs en el pot dels cucs. Tot de lletres T en vast enganxifall indestriable. Cuc lluminós, únic, cap a la posta encesa.

(Tornarà doncs dels metges i es penjarà…? Per què no…? D’un fil, com tothom.)

Carles T. estreny, de retorn, Scarlet.

En estàtua al port s’aferma n’Isis deessa, com suro qui sura, de braços estesos. I naltres als seus peus, com cucs amb els nervis cordats pel desig de l’incest. Car sempre cardem en creu.

I dic: Que atès que tots els homes som germans, estimar és qüestió d’incest. D’on cal enderrocar l’estàtua de la deessa, i cardar’s només el mul o el cul de cap gallina…

Cantem: “I el cuc, el cuc, oh llum, llaor, a tu qui ens guies com cap T d’ales caigudes cap al cadàver del déu inresurrecte – llas, i, damunt, la civilització hi havia cardada, vora l’estàtua, un aeroport bombardejat; només en queden les miques – només en queden els cucs, cucs, cucs, la llum, com un llum, ble, qui ens guies.”

“Carles Taràntula, la meua dona es deia Scarlet” – els dic.

Taràntula qui l’exúvia atrapa – la muda tendra s’endureix de cop sobte i el trenc t’estrangula.

La T et té.

T de Thànatos – creu on et creuclaves ans no fas cap – cruïlla que t’atraça al mai més. Si mai vols ésser altre, pararàs compte, car et pots perdre en la muda dolenta, la despulla a llençar, mentre el nou exosquelet t’escanya. Ànima estavellada. Palter.

(Sóc en Carles Taràntula, ara vidu, ves.)

– – – – –



[@more@]
Desactiva els comentaris
t
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:44 Edit This



T.

El Sol s’ofega – fogueres de l’escrit.

Folre rosat de l’atmosfera: paper d’embolicar el caramel·let blau del tot que ara d’ací no res com qui diu el drac encès ans roent es fotrà.

Amb quina facilitat, com un peix qui es mor i es tomba panxa enlaire, la coma cau del text celestial. I tot hi esdevé absurd d’entendre. T trencada. L’avió al calm del cel es capgira i s’estavella damunt el museu. Ha estat un accident vist de prop per tothom dels qui hi som prop. Baixàvem pel carrer sollat i tot va esclatar en flastomia contra l’ànima ja prou púsil·la. Car collons quin esglai!

Ara, al cap de l’estona, és més fàcil d’enraonar’n. La gent s’ha carregada amb raons de pes. Hom hi opina pels descosits. Vacu, hom diu estimacions com hom estima – contra qui o contra què. Cal estimar contra quelcom per omplir’s ni que fos de buidor.

Tothom contradient-se. Ha caigut així o aixà. La massa ultracrepidària de sempre. La massa amb llurs ulls de rata.

Res no ha caigut, dic. Només un canvi d’escrit. No hi ha lapses a l’esdevindre del que hi ha. Tot és ple. Res no és re. L’escrit cafit dels mateixos signes a bocinets compresos. Prelapsari, ço és, abans de caure i trencar’s, l’avió només era enrenou i fum: coma a l’indret adient, i el cel doncs entès. Postlapsari, ço és, tantost sencer i de sobte havent-se romput en mil bocins, creu estellada. Estelles d’on només algunes dels més viscerals i contretes rellueixen al Sol del reconeixement. Els dic que allò per a mi era un palter del cel. Gargot, rebrec.

En pic atenys el lapse, els dic, ets nou. Has traspassat fora del territori del que entens. No vulguis caure en la temptació del més enllà. Els ulls en T. En T: mort.

Ve la bòfia i em diu: Nom…?

Li dic: Carles T. i aquesta és la meua dona Scarlet. A la qual, degut al trauma, no se’m faria estrany que li calgués qualque mena de molt apujat consell psiquiàtric, psicòtic, com se’n diu, de boja.

Diu: Allà hi ha l’ambulància. Que no se’n torni de buit.

Amb el cor restrenyut m’abandon a un soliloqui que és lamentable penyora del meu estat de pregona depressió. Se m’han enduta la dona sota l’estranya pluja.

Col·legues, els dic, insurrectes i obstinats ens cal escapolir de l’estretor de la quimèrica coherència. Qui és planer et dóna garses per perdius. Amb flatulents col·lotges ens assetgen els il·lustres – en canvi naltres som allò que no som, i només hi venim a divertir’ns.

Oblidéssim l’inassolible – metges de boig ens l’han acomboiada en alta precarietat per bacs d’ensurt i per dolguts trencacolls en forma de tisores. Desaparegut el paisatge de bursada, els precaris exèrcits ara en bescunç empenyeran de grat o per força fins que la perplexitat no els garanteixi cap altra opció que la d’estimbar’s. Amb vitalitat sobirana potser vacil·laran un instant gratuït, mes, subjacent, els rau el rude dubte de l’honor.

Ah, l’honor, fills meus. Els duels – hom hi encreua sabres – i la testosterona errant per les quadriculades dreceres cap a la feridura. Les ordalies a sobrar per tal de veure qui és més mascle per a criar un altre brètol brutal i datpelcul. L’honor depèn sovint de l’hora que decreta el pèndul. L’honor és cosa de coses pèndules: assenyaladament, dels qui pengen. A això es redueix l’honor: a collonades més o menys afligides.

La massa, llur molla rialla, mentre el Solell del coll acoltellat greument s’escanyava.

Crepuscle sanguinolent. Tots hi arribem a deshora.

Tinc un cap on serps hi carden. Se’m cargolen al niu del cervell les serps.

La primera serp era negra, llarga, i escrivia tota ajaguda a les escorces – damunt les pells d’elefant dels faigs.

Afollava nius i se’n trobava una altra i, cardant, em queien al cap. Enfolliment transitori. Ara hi tinc un formigueig part de cervell – cada formiga a la feina, cascú al nostre treball.

S’aixeca la serp negra tronc amunt – hi ha ocells qui la prenen per branca – desconeixen que és una branca ascendent i que se’ls menjarà els ous, i als esquirols els menuts.

Anava d’arbre a arbre bo i fent pont, tenia uns 3 metres de llargada, posava la cua enxampada a un bony, i amb el cap i el coll cercava cap altra nafra a l’arbre. I em vaig adonar que escrivia. Va escriure “r L 7”.

7 rellotges perduts a les ones. Els sets pènduls ofegats. Mai més no tremparé.

Breu instant de greu esfereïment. Aquest matí, quan m’aixecava, eixonava pugó; artigava; eixermims d’arítjols cremava en foguera. Era l’eixermataire massa endreçat – “en deu covar alguna de grossa”: això podia consirar la massa.

Genuïnament sorprès per l’avió estimbat. Aquesta era providencial. L’arquetípica estructura… amb escarafalls se m’alçura. Fusta bategant. Els déus (o el que sigui) s’han posats de la meua vora.

En canvi, la massa, vull dir, la pasta llefiscosa que la donguin pel cul. Se t’aixeca de sobte: el llevat eixelebrat perdent el senderi, umflant-se com pet de veixiga… i catacrec! – sang a dolls.

Qui defensa la massa, defensa el bunyol.

Per això en realitat no vaig dir res. Merda per a la massa. Em pix en el formiguer.

Cascú per la lletra marcat. Cada cara marcada amb la xifra, la xeix, la creu, doncs, dels qui són brossa a llençar i cremar. Celles i nas la lletra, amb llurs ulls de rata les cornises de la T.

Com ho saps, que el teu pirulí és petitó, guerxo, i tort i lleig? Un gargotet fastigós?

No canviéssim de subjecte. Amb qui s’entén, l’estesa és gruixuda: vull dir, el cau de l’entrecuix, la teua dona, i se li tornen angelicals els trets.

(Era assegut a l’eixida de ca seua i, rere la mosquitera, damunt les escorces blanquinoses – de pell d’elefant – del faig dels tres amples troncs, se n’adonà que una serp negra, molt llarga, s’hi passejava i, bo i anant lentament de tronc en tronc, i hi confegia clarament lletres.

–L O r S J C U P q V I z…

Consirà: “Missatges…? Què em dius, intermediari de les forces fatídiques…? Què hauria de conèixer que desconec?”

Se li burinava al cervell el lema: “Missatge de la serp negra damunt l’escorça blanquinosa del faig dels tres troncs. La mèdium llambresca s’alça fins al llivell dels meus ulls com sóc a l’eixida i em diu…”

–Sol – lloc – prou – or – vi – joc – roc – clos – cruor – jup – ruc – cru – clic – pruu – cus – suc – pus – orcs.

Va fer un bot del banc. “On prou vi, or, joc, clos, rocs, ruc, jup, lloc sol, un suc cru pruu, cus, pus, crúor, orcs, clic!”

Es va esfereir bontròs. Car allò era sibil·lí, oracular. Es va dir: “Això defineix cada vida. Tot en re. Tot de molt, se’t torna de sobte molt de re, i aleshores: clic.”

Abans de sucumbir, es va llençar obsedidament a l’exercici físic. S’enfilava com simi pels arbres de les serps pitonisses. Aviat esdevenia forçut com goril·la. I els seus escrits, lletres burinades, mirall de mil·lennis, hi creixien com l’arbre mateix.)

“Oda al nu” – d’en Çòl·luc Umçàl·luc, el foll clòric. (Va dir – i encara mullava amb els llavis el bec del burí.)

Així cantem, ell i jo: “Cuc, cuc, llaor, oh llum.”

(Ullà el rellotge – rebrec, envitricoll de serps en cervell.)

Cuc qui es desprèn del patoll de cucs en el pot dels cucs. Tot de lletres T en vast enganxifall indestriable. Cuc lluminós, únic, cap a la posta encesa.

(Tornarà doncs dels metges i es penjarà…? Per què no…? D’un fil, com tothom.)

Carles T. estreny, de retorn, Scarlet.

En estàtua al port s’aferma n’Isis deessa, com suro qui sura, de braços estesos. I naltres als seus peus, com cucs amb els nervis cordats pel desig de l’incest. Car sempre cardem en creu.

I dic: Que atès que tots els homes som germans, estimar és qüestió d’incest. D’on cal enderrocar l’estàtua de la deessa, i cardar’s només el mul o el cul de cap gallina…

Cantem: “I el cuc, el cuc, oh llum, llaor, a tu qui ens guies com cap T d’ales caigudes cap al cadàver del déu inresurrecte – llas, i, damunt, la civilització hi havia cardada, vora l’estàtua, un aeroport bombardejat; només en queden les miques – només en queden els cucs, cucs, cucs, la llum, com un llum, ble, qui ens guies.”

“Carles Taràntula, la meua dona es deia Scarlet” – els dic.

Taràntula qui l’exúvia atrapa – la muda tendra s’endureix de cop sobte i el trenc t’estrangula.

La T et té.

T de Thànatos – creu on et creuclaves ans no fas cap – cruïlla que t’atraça al mai més. Si mai vols ésser altre, pararàs compte, car et pots perdre en la muda dolenta, la despulla a llençar, mentre el nou exosquelet t’escanya. Ànima estavellada. Palter.

(Sóc en Carles Taràntula, ara vidu, ves.)

– – – – –



[@more@]
Desactiva els comentaris
31 març 2007
Silè Silent: hipotiposi aposiopètica
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:12 Edit This



Silè Silent: hipotiposi aposiopètica

A la llotja, i bevent-hi copa rere copa de whisky, els pilots d’avió Toribi Banyut i Rudi Queixals, abans no els cridin per a pujar a llurs avions, enraonen del luctuós cas esdevingut a llur company pilot Silè Silent, i lleument en commiseren.

–Trist fat, no diguis…

–Ara, rareta, ja ho era, la seua dona: un excés d’alcofoll als voltant dels ulls, i semblava que els pits se’ls feia servar per pius…

–Has pilotat mai amb en Silent? Hores abans d’aterrar i ja esperant desesperant-se, servant-se entrecuixes la candeleta ben encesa…

–Se l’estimava molt… I això que no era gran cosa…

–Xica la nou més soroll mou…

–Vaig voler anar a casa llur un vespre que passava part davant llur xalet. Una pudor d’all i de truita mal feta… Gens hospitalari el terreny per als vils invasors… Hi havia un senyal gros que hi deia: gos dolent, i, tu diràs, dic ja us ho fareu…

–Patia dels músculs, es veu, esquerdes miòtiques, mioesquerdes…

–Un luxe de metges i d’altres cervells científics, diuen…

–L’incògnita a la balança, escàs coneixement de la malaltia, un cas com un cabàs, perplexitat a dolls…

–Volia sentir’s “fresca” i fer olor de neta. Ho havia provat tot, rentats íntims, aerosols, pomades…

–Sí, però una cosa és sentir’s fresc de trinca part de dins, i fer bona olor de part de fufa, bo i guanyant en confiança, sobretot pel que fa de portes de casa endins…

–Havia feta de puta cara ans el Silent no s’hi enamorés… Als barris alts, hi era molt popular amb els burgesos més missaires… I doncs…

–Qui sap les malalties genitals… Potser això una recrudescència de l’adquirit durant els anys de disbauxa…

–No la fa gens confortable a l’hora de certs actes millor fets al dormitori… Vaginosi bacterial, infecció de la fufa, diuen que deguda a un desequilibri entre bacteris…

–Productes femenins rai, pobra dona… Qui sap si l’excés de potingues i remeis no li produeix la malaltia nova… Car no n’hi ha pas sempre prou restablint els equilibris; els lactobacils, per exemple, deuen ajudar-hi, cosa natural, fufa endins, benifets palpables, com qui diu…

–Ara, a tornajornals, una diarrea irritable, flatulència intolerant… Respirar-hi al voltant gairebé un martiri…

–Cal un control agressiu, cal obrir de bat a bat els secrets de l’orgànic…

–Això dels lactobacils, te’n calen múltiples exemplars perquè la vagina sigui prou saludable… Una vagina amical, amb flora i fongs i d’altres patògens entesos i bons companys… Xerrant com qui diu ells amb ells…

–Això de la comunicació entre microbis quelcom crucial…

–Com se’n diu, simbiòtics, sinergètics, sapròfits…

–Les canaleres fal·lòpies i els ovaris, altrament… El llevat que hi creix descordadament…

–… i una altra cosa és que els microorganismes virals et fotin a parir panteres l’espill mucocutani… Terboleses sospitoses que hi apareixen de trascantó…

–Tot un espectre de com se’n diu… Un bé de déu inoït de deficiències: gams alternatius…

–Psoriasi susceptible de fortificar’s amb la radiació o en pic exhibida al Sol i tot…

–I re que n’inhibeixi l’esquerdament gradual… Tota re m’és nient… Ni nodriments ni ingredients receptats pels metges més inventius…

–El Silent tanmateix mai no se li retirava, em sembla fins i tot com si…, que s’hi atansava sense por…

–Totes aquelles pudors femenines concentrades, calia ésser valent…

–…és que devia abellir-li d’ensumar-les…

–Sembla un somni boig… Unes calces i mitges que calia llençar, car ni per milions de vegades que les rentessis recobraven l’olor comcal…

–Si li deia que no s’hi fiqués tants de perfums i tot…! Que els perfums no garantien altre que el progrés de la malaltia, i a sobre que ell n’era altament al·lèrgic, és clar…

–Teràpies rai…

–Ella cridava, somicant: No m’havies mai hagut de rembre de les urpes de l’alcavot! M’has remuda per a mon detriment i per al de la societat! Ara tot redunda en perjudici dels salvadors…! Qui arriba a vella, mal negoci fot…!

–Rucades així… Tens raó…

–Són els caires fonamentals de la dona guerxada… Els caires guerxats de la dona fonamental… Els fonaments guerxats de la dona cairada… Ningú ja no adreces si doncs les rels… Com collons va allò de la bíblia…?

–La col·lectiva culpabilitat perdura enllà de les brases sardòniques de les festes imperials… Quelcom a veure amb el Salamó…

–O és a la literatura hel·lènica…? Les postil·les que apel·laven a la bona garrotada del començament, quan el minyó, i més encara la minyona…

–Esteses amb el cul enlaire ben atupat per les avingudes senyorials… Com aquells esclaus creuclavats a la pel·lícula Espàrtac… Veieu com es paguen els crims inicials…?

–Un cop puta, la puteria li surt pertot… No hi ha déu que ho aturi… Li cosireu la fufa… Tant se val… Prou cardarà per d’altres traus i descosits del cos, això rai…

–Només et val l’amnèsia… Aquesta és la millor medecina…

–Aquesta, i el whisky…

–Salut…

–Bo per al mal del queixals, ergo: moi; i per als banyuts, ergo: toi…

–“Pel que fa al tit, trob, en pic tot compassat, / Que més val d’ésser banyut que traspassat.” Aquest és el vers del Molière, ningú no l’encertava millor…

–El Silent me la tractava amb exquisidesa, amb esponges i claus d’ascendir que li clavava com allò de l’acupuntura…

–Fins que la pobra dona ni caminar no podia…

–Diu que quan van sortir de ca la metgessa només començava de clarejar… Si devien haver passada tota la nit, amb metgies i punyetes…

–A la plaça de l’obelisc, on hi ha l’estació de tren principal, només s’hi veia qualque personatge escadusser, amb abric i capell anglès, i el paraigua a mig obrir i mig tancar, car tantost plovisquejava com se n’estava…

–No gaire gent a aqueixes hores de la matinada, no…

–Els carrer burells, humits…

–Els busos tan escassos i mandrosos, amb els xofers adormits, que no arriben mai…

–Es veu que baixaren del consultori ensems, la metgessa i la parella…

–El Silent va dir adéu a la metgessa, la qual s’esperava el seu autobús a un arrest, mentre el Silent i la dona havien d’anar a un altre arrest, a l’altre bec d’avinguda, per tal d’agafar un altre bus que els portés a l’altre metge més important recomanat per la metgessa…

–La dona, pots comptar, després de tantes hores encara menys, no podia caminar…

–El Silent va tindre aquella bona idea…

–Oimés vist que no hi havia gaire tràfec…

–Va posar la dona d’esquena a terra i li va prendre les cames pels turmells i se la va endur arrossegant-la darrere seu…

–Bon sistema per a dur-la dolçament fins a l’altre arrest d’autobús… Fent abstracció dels palters de gos…

–De gos dolent i de gos bo… Ha-hà…

–Tret que es veu que en arribar a l’arrest, el Silent se’n va adonar que la dona no respirava…

–Sí, ves; entre les llambordes, les tapes, els clotets…

–Els palters endurits per les eres geològiques…

–El cap de la dona, doncs, copets rai…

–I copets, i copets…

–El pobre Silent desesperat… Hi havia una vella esperant l’autobús a l’arrest del Silent… Li diu a la vella: Em guarda la dona, ara vinc…

–Es veu que va anar amunt i avall, a un arrest que hi havia una mica cap a l’esquerra, per si de cas s’hi trobava cap metge de casualitat…

–No hi havia ningú, però… A aquelles hores, pots comptar…

–Se’n va tornar doncs cap a l’arrest on hi havia deixada la metgessa… Però l’autobús d’ella ja havia degut passar… Tampoc no hi quedava ningú…

–Tornant ara doncs cap a la dona… Que trist diu que estava…! L’he deguda matar sense voler, es retreia. I entre plors i llàgrimes recordava: Tants bons temps que vam tindre… Tants de bons temps…!

–Havia deixada la dona amb la vella, però la vella no feia cap paper… –Massa de matí per a una vella…

–Amb la dona estesa a un ampit o capterrera vora l’arrest…

–L’he morta sense voler… El greu que em sap… I tants de bons temps, tant com rèiem i… Ell…

–I ara alhora no la pot ressuscitar… Com s’ho pot fer…? No és pas cap metge, ell…

–Pilot d’avió i a córrer, vós…

–Corrent com un boig d’arrest en arrest, per veure no fos cas que s’hi esperés cap metge qui llavors la sabés ressuscitar… Amb allò de rebufar-li el buf al pit…

–Gesta inútil, pobre home… –Creus que l’innocentiran…?

–Home…!

–Em sembla que ens criden…

–Avió aturat no guanya nòlits…

–Doncs som-hi…

–Trip-trap, trip-trap…



[@more@]
Desactiva els comentaris
29 març 2007
Silè Silent assassina la dona
Filed under: General — heroi hodiern @ 18:38 Edit This



Silè Silent assassina la dona

Si et cases amb una nimfòmana, això t’espera: hores incessants d’anar fregant-li les obertures. De massa fregar-li els punts estratègics, mig l’esborres; i un cop hi ets, per què no enllestir la feina…?

Calia d’antuvi matar-li els bacteris qui se li rabejaven entre les descàrregues vaginals; me li esguardava seriosament la figa: la font del moc pudent semblava patir amb boca desdentegada… Com es diu aquell pintor qui pintà aquell crit. En Munc. En Munc devia tindre una dona nimfòmana, i aquell crit era el crit del parruf mai satisfet, angoixadament atret per la mort del parruf encès en foguera d’esporguies.

La dona, com dic, una certa vergonya la feia fotre’m una guitza perquè deixés d’esguardar-me-li la figa. No te m’atansis tant, em deia, el teu alè m’esgarrifa.

L’intimitat física atia certes químiques corporals que exacerben llavors les secrecions. Embarassada dolorosament, amb l’autoestima per terra, amb l’ànima escandallant-li els inferns de l’autoodi fins i tot, la dona se m’irritava, se m’empoixevolia fins a l’estridència.

Vaig guaitar l’enciclopèdia a l’internot. (Abans, quan allò era petit es deia internet, mes ara és qui-sap-lo gros i hem decidit de dir-li’n molt més escaientment amb l’augmentatiu, no pas el diminutiu. Per a diminutiu ja en tenim prou amb el carallet.) Li dic: Ja he feta l’estrènua cerca; he descobert que tens gardnerel·la o vaginosi (a betzef vagits de nosa) bacterial, i que la pudor de peix gens fresc et ve dels bacteris qui al moc tèrbol cridaires xipollegen. Li dic: Que a l’internot hi trobaré segurament remei: tutia, lletovari, ruà, giripiga, antídot, resolis, quelcom. Te’m capfiquis, ca, no pas.

Els símptomes s’alleugen també amb càpsules, mes la millor capseta dels miracles per a una nimfòmana segurament ha d’aparèixer en forma de bisbe. Em diu: Xiquet, el melic em bull; la rel íntima de la figa irradia tanta d’escalfor que tot se’m torna nucli radioactiu, i l’ou bategós de drac que el cos em cova vol esclatar, i tot supura i m’és pruïja vaginal, i vermellor i irritació, i butllofa i tocadura. Sembla que tant el forat del cul com el de la xona em siguin un parell d’ullsdepoll enrabiats, i l’èczema dels voltants un martiri lent enviat per un déu encara més malparit que no el normal.

Li dic que paciència: que el remei és leri-leri.

Juraré que casar’s amb qualque nimfòmana és el súmmum del patir. Els dits, que ja tenia prou adolorits de fer-li fregues incessants als indrets cabdals, ara se’m tornaven artrítics bo i cercant a la teranyina de l’internot que en diuen, obsedidament pitjant al teclat amb dèria de pianista condemnat als orcs dels músics tocats del bolet.

Escèptic rai, vaig tanmateix encomanar un bisbe que em prometien especial. Deia l’anunci que era un bisbe fet a propòsit per a les nimfòmanes més marejadores. Deia l’anuncia, doncs: Marits, si n’esteu fins als collons de rascar conys, aquesta és la vostra Solució Darrera. (“Solució Darrera” molt subratllat i escortat per dues calaveres furients i coruscants.)

Era un bisbe fet de goma o cautxú, com els de més, però es veu que aqueixa goma era de debò especial: era una goma d’esborrar.

D’esborrar carn.

Em trobava una mica inhibit: massa balafiar hores i calers. Però en aquell instant la dona eixarrancada al llit em va tornar a interrompre, literalment a rompre’m una miqueta més per dins: agafaré tota mena de càncers de budells – tan tensos i agredits que me’ls té sempre amb les seues exigències de fregar-li a tothora els aparells, i enferritjadament i aferrissada.

–Silè, véns o no véns? Silè Silent, ací ara mateix! Silè, el forn s’encén. El forn cremarà, sortirà tota la fornada aflamada i hi haurà en acabat renou pertot el carrer! Se t’enduran denunciat que fas patir tothom!

Com qui neix prematurament disparat, vaig eixir del prenys de tant de greuge acumulat encara, carallot de mi, tastant l’arsènic de les ametlles lloques, folles, bordes, i el malgust dels peixos malassaonats amb salses podrides de tantes de receptes fallides com havia emprades fins ara (això de l’internot en va ple, de fórmules falses), i, fotent un cop de cap, em vaig comprar el caríssim bisbe esborraire.

La seua figa era la cirereta roent al pastís fastigós: semblava un tomàquet ultramadur, coent i cru, i descarregava olímpicament pudors.

Ah, naixença però! L’esmicolament il·lustrador aquell capvespre, i l’endemà… I l’altre… Sense solta ni volta la meua ànima massa escarnida fins ara, ara a corre-cuita tornava a ésser, es deixondia, ressuscitava com a la primavera l’ametller.

Els qui menyspreen amb perplexitat l’internot no saben el que foten. Els hauria volgut de testimonis confosos del meu tàcit assassinat. Disfressada de mitja rialla, com aquella gata moixa de la llegenda, la meua dona ja no lluitava ni agonitzava. Agraïda, em beneïa amb els ulls endolcits. Se n’anà al cel feliç. I els meus dits batalladors ara al capdarrer descansen. Han hagut de manxar molt amb el bisbe d’esborrar.

Mes què hi fotrem, una nimfòmana demana més orgasmes com més en té; com més en sofreix, més impel·lida es veu a sofrir’n. I li’n donava doncs incessantment, i l’un després de l’altre l’anava esborrant, com ara si era una dona dibuixada; fins que n’esborrí la rialleta i tot. I ara ningú ni se’n recorda amb qui era casat. Ni si n’era. I ja no em casaré més, furtiu, no fos cas que em toqués una altra nimfòmana. Els meus ossos no són pas de goma, llas. Tant de manxar, se m’anquilosaven temps ha.

I si mai se m’aixeca alguna fantasma de la por, això rai… L’amenaç: Amb aquest bisbe t’esborraré. I cal veure com fuig. Amb el llençol mig escaguissat entre les cames.



[@more@]
Desactiva els comentaris
26 març 2007
14 dones
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:58 Edit This



Catorze dones braves

A això ens avinguérem: a reunir els fragments de la peça clau que ens permetria de refer el trencaclosques. El dubte ens aombrava fins ara mateix. Ausades, fins suara feia un instant, ens rebutjàvem mútuament cada idea que vingués d’altri, ens titllàvem de bufanúvols, pitjor: d’àvoles enverinadores, i de la tenaç arbitrarietat que tenallava la contrincant; de maleixamús, ens vessàvem de fel càustica i en llençàvem capellans; algunes mans arrugades s’havien aixecades i tot, mes ningú ja no es podia permetre recomençar la batalla… Les ànimes inharmòniques massa estòlides, i mancades de braó.

Érem catorze dones velles, les supervivents, totes vestides de fètids cassigalls, totes malaltes de malalties a la pell. Amb quina sorpresa al capdavall del viatge, en pic travessats guals plens de sangasses i carnussos, i farnats mig rosegats per bèsties massa tipes, ens vam trobar amb aquells esborronadors quadres d’infants glaçats pels glaços de dalt al puig. Amb quin delit tanmateix la companyia no en féu un tec d’aquells d’antiga masia, on en acabat de qualque matança ritual (de porc generalment) hom feia bullir aquelles calderes fragants.

Com en tots els sistemes totèmics, el xocant era veure-hi algú angoixat, ficant-se belleu al cos de la víctima, i ara anant amunt i avall, cap-cota i ull-boja, i, si li demanàveu si sabia on era el saquet de la sal, us parlava del poder intolerable de la mort, o s’incorporava sinistra, com qualque creixement cancerós, i amb esperit de monopoli us deia que per què hi voldríem més de sal si ja no ens moríem totes de set.

No pas llavors; les catorze ens havíem ficades a cuinar i alhora a fer tastets d’allò molt saborós que bullia a l’olla. Les pudors vaginals s’havien esvaïdes rere les oloretes dels infants a mig coure. És clar que ningú no pretenia, discretament, que allò que còiem fos altre que qualque ocell groc trobat en qualque gàbia passada per alt pels qui fugiren i moriren més avall – i les dents llavors hi eren becs, i els pèls plomes.

El trencaclosques no sabíem que fos res d’essencial fins que ja n’havíem cremat un bon bocí. Era (ens pensàrem d’antuvi) l’imatge d’un cavall amb tres vits molt llongs i dobles que catorze o potser tretze o dotze donzelles munyien per tal d’aprofitar’n la llet: els sémens, les lleterades.

Era un quadre fascinant: una dotzena de minyones daneses munyint el nòrdic cavall diví qui colcà ferotgement damunt molts de mons mítics. El ventijol aixecant-los els quatre vels carets que les embolicaven, i traint doncs que, sota els vels translúcids, hi anaven totalment nues – i a tothom se’ns hauria feta la boca aigua, tret que teníem tanta de gana que no pensàvem aleshores en altre que en cruspir’ns aquella tendra canalleta que la glacera havia enxampada.

Els diaris antics – els fulls que en trobàrem i que empràrem per a començar el foc – duien les darreres fotografies d’abans de la catàstrofe: riuades i riuades de cotxes que intentaven de fugir la metròpoli. I el vent. El vent esverat, inaturable. El vent dels esclats. Encara en feia ara, gèlid.

El vent aixecà tota aquella polseguera. Dinamarca sencera un desert de pols portada pels vents. Si hi furgaves, sota la pols no hi trobaves altre que més pols, més negra com més furgaves, més grassa, més mesclada amb estalzí.

No havíem pas perdut temps a assajar de llegir-hi (als bocins de diaris) aquells vans diagnòstics col·lectius i d’altres receptes prepòsteres i anàlisis idònies per al ressorgiment de la civilització en acabat de la catàstrofe, ni a desxifrar-hi aquells gràfics plens d’esperons si fa no fa geomètrics que, en acabat de molt tràgica suor, ens haurien de tornar a atraçar i a dur al ridícul dels coets incòlumement remesos a llurs soterranis armats i a llurs tremolenques tremuges.

Érem a maig i semblava desembre.

Tipes del tec (hauríem dit totalment tabú abans de la catàstrofe, mes “gravissimi sunt morsus irritatae necessitatis”, i en acabat dels espetecs i les ventades tot havia canviat), ens havíem posades a jeure (juntetes per amor a l’escalfor). Esperàvem amb candeletes que mai es fongués aquell pal·li de pols a l’estratosfera per tal que tornés a treure el Solell el nas vermell. Ambtant, havíem de rosegar el temps i sobreviure encara. A tothom li fa gràcia conèixer el capdavall de cada història ni que sigui la pròpia i la de les veïnes, i encara més la de casa seua, i encara més la del seu món.

Aleshores ens n’adonàrem. O a alguna li passà pel cap. Aquell trencaclosques era de casualitat el gràfic que dissenyava l’indret on romania un dels satèl·lits que ens hauria pogudes salvar. Ens mancava la peça clau, ens en mancaven fragments. Allò que crèiem ésser un cavall amb tres gegantins caralls munyits per una dotzena de minyones lleugeres de roba, en realitat eren muntanyes, i mines i corredors i magatzems subterranis, i portelles per on calia passar per tal d’accedir al satèl·lit tot ple de teques i amenitats – i amb el qual hom rodava al voltant del món fet malbé, damunt el vel de pols radioactiva, esperant que tot s’esvaís i la verdor reenverdís el paisatge.

Els avantatges de treballar totes ensems eren palesos. Ineluctablement, cada fragment (o quaix) fou trobat. Després de tants de traumes, triomfàvem. Devers el darrer dia (qui sap si era jorn o nit, car tot era sempre burell i com ara un pèl fosforescent), el trencaclosques el vam tindre si fa no fa complet.

Els repugnants escopòfils de l’estat ens havien espiades tots aquest anys; ara naltres n’espiàvem el document més cabdal. Rient i fent xivarri, ens posàrem a cercar l’indret.

Vàrem trobar l’entrada a la mina. Laberint per dins de vast formiguer sense formigues. No n’havia cap per a esclafar. No pas que no estiguéssim disposades a fer-ho. I sense manies. Car per a sobreviure prou cal sàpiguer fer de tot. Na Cal·líop Vel·leïtats havia enfonsat un clau rovellat al cap de qui l’havia violada – aquell clau era un clau de dos pams. El cap de l’estuprador romangué clavat a la roca. Na Llet Roent amb una simitarra tallà tres caps. La senyoreta Or Masclell, l’ambidextra, en acabat d’haver oferts els seus favors a l’home qui la dugué fins al peu de la muntanya amb el seu vehicle tot-terreny, l’estimbà riallerament, amb un cop de cul, clàssicament fotent veure que es trobava per terra un trèvol de quatre fulles. Jo mateixa… Mes deixem-ho córrer, la qüestió que el satèl·lit era un fal·lus inclinat ben adientment devers el cul pudibundament velat del Solell.

S’engegà perfectament. Rentàrem els parracs al safareig. Jugàrem al subhastat. Tastàrem tots els platets. Cantàrem a cor-què-vols. El firmament era negre i estelat – ah, la glòria de la “creació” i el goig de l’èxit de la campanya!

Ens havíem lliurades, gens sorrudes, al vaivé dels pols d’atracció. Farcidetes de llepolies, adés constretes per les necessitats, ara ens descordàvem. Nues, engrapàvem cobejosament els continguts de tantes de bossetes exquisides. De les publicacions n’escartejàvem les més reveladores. Ah, maleïts cappares de la pàtria, com s’ho tenien tot amagat! Agraïts pels crim comesos, s’autocongratulaven. “Que tot s’acomplís sense gaires més inconvenients, quina victòria dels escollits damunt les masses”, es deien, lleugerament escardalencs, amb pinyols de col·legial carrinclonet, els qui escrigueren els vils documents. I es juraven a un paradís ara introbable.

Car on recony era aquella altra lluna artificial…? Naltres el que volíem era que la broma s’esvaís i que la terra tornés a ésser prou feraç, factible doncs d’allotjar la més variada població. I naltres catorze llavors les mítiques absolutes deesses de la darrera fornada. Entronitzades pel que romangués d’època terràqüia.

Na Zabet Llenya es guaitava les perennes bombolles al toll – gran metàfora per a la construcció i la destrucció cossera dels mons – quan, com qualque passerell de llivell pipioli o menys, es posà a plorar (com qui diu) i a plànyer’s que cap de les catorze velles no teníem ni cascalls ni cassanelles, ni – com se’n diu en llenguatge de metge…? – collons!

A les antanes de la terra vàrem veure per les finestres del coet unes llums com ara d’espelmes greus d’enterrament. A poc a poc, les alifares minvaren. Els jocs també. Un ambient perniciós s’instal·là. La gelosia pels atifells del mascle ens duia a la broixa lluita i a l’àrid calumni. Aquell camí de sirga sempre idèntic: aquell orbitar sense solta ni volta – i de paisatge re altre que mut guaret sense una llitja ni marieta ni esquirol ni cargolet – allò ens alterava el capteny, ens el feia bisbètic, amb raons que brollaven de ni ci ni de ça, amb catralls que ens sobreeixien dels becs com ara si qui parlés fos una becgroc i no pas de bon bec crescut del tot. Quin empatoll de depressives velles disputaires!

L’única solució a l’angoixa d’aquest món tot xop d’angoixa (que els dic), fóra veure, amb els ulls del magí, aquest món, aquesta terra, no pas com cap ésser angoixat, sedec de significat, mes de veure’l xop com cony doncs assedegat – cony gegantí i delerós de burxamenta, cony on cascú de naltres hi fot de puça, de puceta qui amb el seu virotet minúscul es carda incessantment el cony xop qui la terra xopa de fet (només cal badar els ulls) ja és. Car l’ésser humà (no sé pas els altres, tot i que em sembla que també) és fet només per a cardar – on l’angoixa en aquella avinentesa es fon – com el foc de l’angoixa pel xop del cony s’apaga, feliç.

N’Aristòtila em féu costat. Va dir: “Ens hi estavellem com fal·lus qui nolieja vital barreja. I tornarà a concebre…!”

La terra vista doncs com ara qualque mena d’aristotèlica “conyonia”: totes hi vivim, harmòniques, al cony – esplugaires o espeleòlegues entrant-hi una mica – les més ardides o eixelebrades, en batiscafs anant encara una mica més a fons – unes poques volant amb ales eixalades, mes gairebé totes bo i raent al cresp tebi i flairós, entre el pèls de la vegetació.

Tanta de santa i tants d’èxtasis per déu o crist o luter o calví, o l’església o la mosquea, o la mare qui ens va parir – res que no hauria guarit un bon virot – o fins i tot un bon ciri, com fèiem les altres monges menys carallots (vaig afegir).

La filibustera Montllà – filibustera: amiga del buster: els “busters” (paraula que ve de “bust”) eren uns sostenidors que ja portaven els pits incorporats als caus serva-pits. Objecte perfecte per a les transvestides, o per a les qui tendíem, volenteres, cap a la llibertat transgenèrica – va intervindre. “N’Epícteta” – va dir – “mana de no canviar mai de personalitat davant la jutgessa i el jutjat – dins teu fes el que vulguis, mes de cara enfora, presenta una ninot on les dadespelcul qui et jutgen es puguin agafar – les qui jutgen són sempre unes dadespelcul, car qui, qui no en fos una, gosaria jutjar ningú? – tant se val, creguis el que creguis, decideix quin paper vols fer i recorda-te’n quin paper has de fer des del primer moment; car si canvies de corda, ja t’has penjada. Davant l’autoritat cal fer sempre la ninot. Estudia’t la jutgessa. Si és fluixa, fes-te la forta. Si és forta (com és normal, una pobre gamarussa repressora), fes-te la fluixa. Si mai et fa la guitza, i, més tard pots, d’amagat torna-li el maljoc. Esclafa-la si veus que val la pena esclafar una fastigosa cuca repel·lent com ella. En tot cas, el que compta és el que duus dins, el defora és sempre decoració que pots a lloure substituir – com els busters, no et fot?”

Amb allò, totes fotérem cara d’entendre’ns. No pas per no re; només per a tirar envant.

Na Lloba Tòfona, estrafent belleu n’Heràclita, saltà: “Tot és metamorfosi, vós. La peona esdevé bisbessa; la bisbessa, elefanta; l’elefanta, patgessa espadatxina, de qui els mandrets d’esbiaix són sovint letals… En aquesta illa enjòlita entre el no re infinit i la terra eixorca cascuna de naltres és l’equilibrista, en les altes palmeres de les antenes que es vinclen fàcilment…”

Na Lívia-Drusil·la Leery-Clerc (dels Clercs de Perpinyà, emigrats a Dinamarca al segle divuit) va fer cap amb la tetera, va dir: “Si vols te, en tens.”

Per una de les finestretes interiors de la cambreta (com ara de rònec hotelet), ens n'havíem adonades que al terrabastall, entre pisos i pisos de ferralla, hi podies fugir, en polsegueres i dejeccions de rats i muricecs, fins al vessat net i verdós d’un paisatge interior: camí secret que més tard empraríem sovint (ens prometíem) per tal d’allotjar i enllepolir gent de muntanya massa poc adepta al nostre evangeli, hebefrènica, catatònica, escandalitzada per la catàstrofe, i ara doncs gens engrescada al sobreviure…

Ens plaíem a aesmar’ns figures i figueres, forfets i butlles, i alfacs i cercapous, i infants nous de trinca relliscant pels mamperlans, culejant pels entornpeus, endinyant-li, escac per roc, cap traveta a cap velleta, o, amb virotet virolat, tolent cars poncellatges a les noves minyonetes.

El meu home s’havia dit Hug Capet de Conyet. N’Hug es disposava a eixir, habitud quotidiana de després dinar. Solitari i sense cap altra feina, esmerçava el jorn sencer distret a somiar tètriques truites a la seua cambra, vasta peça al primer pis, on les finestres s’abocaven a l’esmorteït moll, tothora plorós d’humitat, del canal, al llarg de les aigües estantisses del qual s’emmirallava ca nostra. Llavors el sorprengué l’esclat. L’home de n’Eiximena Sense havia estat un home sense ossos, brut i pelut com un ós, gelat i gelós. Es deia Salvaire Delit, ós sens os, home gelós, borni xinès, clàssic gabiós, sempre citant na Francesca Eiximèn, xinesa. Na Pedrola. Na Mau Zap. Molts de clàssics qui sempre oblidarem.

“L’ió d’Io oí l’oi; or? i on? a Orió.”

Componíem poemes i ens adormíem mig gates.

L’etzigori recomençava l’endemà – o a l’hora on totes més o menys ens llevàvem.

Per les finestres d’aquell supositori promissori on hi fèiem de paràsites, com qui filustra els arcans per les del panòptic colpidor, cada serf s’estremeix si amb zel casual amb filferros electrificats li enrampem les fístules causals als esfínters trombó!

Som les hereues de l’Standard Oil i de tots els criminals negocis – tot i que sabem que caçar és assassinar molt volpellament de lluny, ens ho permetem rai. Matem a desori, mentim pels descosits. Som les governants. Qui altre ens fotria mica d’ombra?

Projectils en diàleg – escíbals i virots gegantins volen devers la terra. Som pioneres, franques, lesbianes, nobilíssimes, divines, deesses, som les eukatafronetes, som les viltingudetes, som les menyspreable, som la riota, què més voldríem…? Deliciós. Feble refilet de sulfit qui és peta finet com el bromur d’un bolet a mig podrir. Pfuit.

Pfuit, vós! I tot coet fa figa.

Només sóc viva eu, i això doncs amb prou feines per a dir bora bora…

Bora nit.



[@more@]
Desactiva els comentaris
24 març 2007
En lloses dates
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:31 Edit This



En lloses, dates que et fan obrir els ulls

Aquell veí meu inscrivia lloses,
Portava ulleres per a salvar’s de noses;
La pols dels marbres feia plorar els ulls
De qui s’atansava a guaitar’n les dates.

Un ràpid càlcul et robava envant,
Cap a l’instant on migren les sabates
Pou avall, pregon, en sords aldarulls
De dates als trulls: cràters que l’atlant

Del teu enteniment pena a combatre.
Per l’estimball d’esportellades closes
S’ensorra tot – padellassos, poms, proses,

Dades, retrats: l’atrotinat teatre
Del titella colgat, de qui, com grates
La pols, veus que en tens les mateixes dates.





[@more@]
Desactiva els comentaris
16 març 2007
Poe: et diré adéu
Filed under: General — heroi hodiern @ 4:36 Edit This



Et diré adéu

[Lament d’en Poe girat p’en Gratulls]

Et diré adéu

Et diré adéu amb un bes als ulls
I mentre els passeig entre els esculls
Et confessaré que me n’adon,
Que no s’erren pas en aquest món
Els qui diuen que sols somni som.

La fe m’omplia de gom a gom,
Ara em trob buit,
Com ara duit
A caire de foscor.

A frec de la buidor,
Veig tots fondre’s els meus jorns
En les nits de sons pregons.

No som altre doncs que somni
Fos endins d’un altre somni…?

Què hi faig sol doncs en aquesta platja
Que el vent a la revolta encoratja?

M’hi mantinc, bufetejat;
A la mà serv un grapat
De sorra que se m’escola:
Poca cosa, i s’esmicola
Gra a gra cap al pregon.

Haig de plorar com veig com se’m fon
Entre els dits el poc cabal de vida:
Cada gra per l’onada que envida
Sense pietat i constant
Cruspit com qui diu somiant.

Somiant, doncs, com qui somia que viu
I és, com tot, somni dins somni d’estiu.





[@more@]
Desactiva els comentaris
Next Page »

teca
maig 2011
abril 2011
març 2011
febrer 2011
gener 2011
desembre 2010
novembre 2010
octubre 2010
setembre 2010
agost 2010
juliol 2010
juny 2010
maig 2010
abril 2010
març 2010
febrer 2010
gener 2010
desembre 2009
novembre 2009
octubre 2009
setembre 2009
agost 2009
juliol 2009
juny 2009
maig 2009
abril 2009
març 2009
febrer 2009
gener 2009
desembre 2008
novembre 2008
octubre 2008
setembre 2008
agost 2008
juliol 2008
juny 2008
maig 2008
abril 2008
març 2008
febrer 2008
gener 2008
desembre 2007
novembre 2007
octubre 2007
setembre 2007
agost 2007
juliol 2007
juny 2007
maig 2007
abril 2007
març 2007
febrer 2007
gener 2007
desembre 2006
novembre 2006
octubre 2006
setembre 2006
agost 2006
juliol 2006
juny 2006
maig 2006
abril 2006
març 2006
febrer 2006
gener 2006
desembre 2005
novembre 2005
octubre 2005
setembre 2005
agost 2005
juliol 2005
juny 2005
maig 2005
abril 2005
març 2005
febrer 2005
gener 2005
desembre 2004
novembre 2004
octubre 2004
setembre 2004
agost 2004
juliol 2004
juny 2004
maig 2004
abril 2004
març 2004
febrer 2004
gener 2004
cerca i, amb sort, troba
Cerca:
de debò
opuscle

© 2011 ¾ d’aixeta Powered by WordPress MU Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del racócatalà

Facebook Like Button for Dummies

heroi hodiern
Tauler
Afegeix
Comentaris
Aparença
¾ d’aixeta





Eleuteri Q. Qatalà
9 març 2007
noliejant 60 tones
Filed under: General — heroi hodiern @ 3:22 Edit This



Seixanta anys té el gamarús

Seixanta anys fotent lo mec
I cap suc de re no en trec.

Sóc tan tòtil com abans;
A la mort, com més m’hi atans,
Més em sap greu del que tinc;
Si ara no tingués ni cinc
Tampoc no perdria res,
Fugiria sense haver après
El dolor de perdre-ho tot.

No cal l’ull clínic d’un xot
Ni el barrisc del borinot:
Com més omplies el bot
Més durament t’enfonsaves.

Tantes de ciències xuclaves,
El cervell et fa de sorra,
Per què el bot del cos s’ensorra.

Viu molt millor el ruc qui és ruc
Que no el ruc que d’ésser ruc
Diu que prou pot deixar d’ésser.

Tot tort i el que és tort adreça
Amb l’ull clínic d’una peça
I entre les ciències es bressa…

Fins que cau de cul pel trau
De l’hamaca per on cau
Com qui diu d’un espetec.

Seixanta anys fotent lo mec
Que se’n van per l’eixidiu
De la foscor sense ull viu.

Ullcluc el ruc a la sínia
Poc sirga pensant-se en línia,
Com m’he cregut com un ruc
Seixanta anys que crec que puc.

Que puc anar dret em crec,
I anava rodant, i cec.

Caic, i obr els ulls, i renec:
Seixanta anys fotent lo mec!

Dalt es fonen les clarors,
Dalt hi roden els voltors.

Té un forat l’hamaca on rac,
Sota, on m’esmuny, hi ha el brac:
Il·lusòria realitat,
L’únic ver n’és el forat.
Seixanta anys fotent lo mec
I s’hi escolen sense frec.

Et perds per la línia eterna
Del forat de la cisterna.

Bona nit per sempre pus,
Seixanta anys fotent l’estruç.





[@more@]
Desactiva els comentaris
1 març 2007
el mestre de Toluges coneix un tram
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:20 Edit This



3 instantànies en l’ofici força eficaç del poeta

1. minyonetes rebeques llavors amorosament dreturerament atraçades

daltabaixos
terrabastalls
amb els coixins
durs com pedres
llençats
a la babalà.

“la presó de Lleida”
i “la cançó del presoner”
(versió Mompou)
quan són adormides
tocant.

quan són ujades
esteses
migdiadejant.

i així doncs
per mitjans suaus
acomboiant-les
aconduint-les
al bon
amorós
capteny.

– – –

2. vibrisses se t’eixoriveixen

vibrisses, sí, fa treure
l’immillorable Gratulls
qui infoses el detecten.

tot hi és joia
elles amb elles.

tenia penellons a les potes
per aventurar’s massa lluny
a cruspir’s astrònoms crus
l’aranya històrica
qui es deia Lalanda.

i si llavors ballava la gaia tarantel·la
en acabat d’haver
fet veure mons inèdits
als astrònoms faducs
de qui aritjolava les ulleres d’atans
ho feia
amb tendra vibració
de vibrissa tendra.

de vulvar a vaginal
(and counting)
pugnaç escorpí
gai àgnat ariet
per cap altra atzagaiada llampat
per cap embús esglaiat
pitja amunt
mucílag al cul, mucílag als dits.

xereca lletjor
oblidada als bolquers.

som els de menys
els pus opulents
en refinat retast.

– – –

3. tram net del duad

el mestre de Toluges
coneix un tram del duad
on els morts hi baixen drets
i condrets i prou adrets
i flairosos de salut
i resplendents de vivor.

no hi baixen pas de qualsevol manera
fastigosament esguerrats
a bocins, nus i pudents
i esfereïdorament estesos
a la babalà
en estesa d’esglai constant
cap a la cataracta
del pou infinit de la foscor.

hi baixen en aquest tram exprés
dempeus
comcals i tot nets
endiumenjats
i caminant animadament
en un passeig assolellat
a bon pas, i vestits de moda
amb vestits
blancs, blaus, grocs, vermells…

el mestre de Toluges
pot anar un o dos camins
de riba a riba
llavors
bo i esmunyint-se d’esbiaix entre la gent
amb una mà aturant els amables boldrons
d’elegants caminants qui caminen
passeig avall, el passeig
infinit dels morts qui hi
davallen, mudats
i no pas muts; a l’inrevés, educadament
enraonant
i molt animadament.

a l’altre cantó
el mestre de Toluges
no hi va pas a llegir-hi antics patracols
ni a desxifrar-hi pedres antigues
mig cremades
a gratar-hi estalzins de segles ha
a desempolsegar-hi
papirs i palimpsests
més sonsos i fats amb el pas dels anys
no hi va pas, no
a morir-s’hi d’arnat fàstic.

hi va a conèixer-hi nous mots
per a un poema que escriu.

i, si torna amb un nou mot
tot escaient, sap que
per a això
per a aquest descobriment
és per què l’instant
ha estat oscat per l’escarpre de l’enginy
en la pedra diamantina, gens propícia
ni prou esgarrapable
de l’eternitat.

i pot aturar amb una mà benvolent
per indrets
l’atapeïda rierada de bells cossos mudats
relluents, gens esviudats
(no pas ja doncs de carronyes a mig desfer
de tots els morts haguts fins ara
i llurs femtes
i sobreeixides i expectoracions
com fóra el cas una mica més amunt
o més avallet
del tram que el mestre coneix)
i pot anar entre ribes
fent-se camí de gairell
ara i adés
damunt el passeig sec i net
bo i estroncant un instantet
el davallament incessant
(car tots els bells morts caminen devers un punt
ningú qui empudegui venint
del cantó oposat)
pot estroncar durant un no-res
d’instant que ell els passa davant
la rierada de gent gentilment
abillada, excel·lentment
educada, coherentment
discursiva.

pot trobar en les converses
(car deixaven d’ésser muts
ara que anaven mudats
en aquest tram precís
que el mestre coneix)
pot trobar-hi
en les animades converses dels vianants
tan decents
certs de mots molt escaients
que potser hi mancarien
en un poema que fa.





[@more@]
Desactiva els comentaris
26 febrer 2007
n’Irvinet se’t carda la dona
Filed under: General — heroi hodiern @ 6:39 Edit This



Írwin Roplega se’m carda la dona

Fent cap sense cap mèrit a un capítol sorprenent, la meua vida es torna feliç d’allò pus. N’Irví se’m fot la dona assíduament, i la satisfà plenament, i em puc doncs dedicar a la ciència i a l’esquí. I a la ciència de l’esquí (que encara m’alta pus que no pas les altres a les quals la vida esmerç). Esquiant amb l’esguard i el llambrec part damunt els trets d’una persona, endevín qui és: És qui…? Aquesta és la ciència de l’esquí. Em deman: Aquest és qui…? I aquest altre és qui…? I, tret per tret, tots els desxifr. Fil per randa. Sense errades. Ja no sé què em meresc. Tinc una tècnica infal·lible, i, el que dic, qui no s’ho creu, la caga.

N’Írwin Roplega era d’un d’aqueixos pels quals, no fa pas gaire, també en romanguí pregonament subjugat. Personatges si fa no fa estatuescs, per qui la fascinació se m’esmolava.

A ell, pel fet que és jugador d’escacs, m’era relativament fàcil d’esquiar-li amb l’esguard part damunt els cims abruptes i les valls bonyegudes dels trets del seu sempre atent vult. L’estudi, la disciplina, la dedicació, el fixar-s’hi molt i l’aïllar’s del món… En això (en un pinyol) constitueix la vida de l’escaquista. La victòria en acabat t’ompl d’urc – saps que reeixires absolutament, ço que no es pot dir que es pugui dir gaire a la vida, potser com gairebé només en casos on occeixes, mates, desfàs el contrincant és el cas. En escacs destrueixes l’enemic, i així i tot no s’hi veuen limfes brollants ni ulls desorbitats ni nervis entortolligats ni pells esportellades ni budells vessats… Molt més polit, molt més net. I tanmateix la vençó tan definitiva i anorreadora, com quan et travessen al camp de lliça i t’arrenquen el cor, i la donzella amb la penyoreta se’l menja cru, sense sal ni re. I els viltinguts vassalls, a sobre, es pelen les mans aplaudint…

Quan em vaig embarcar en el projecte de descobrir qui era, n’Írwin (nom qui al meu fur intern, tendrament, sempre he familiaritzat en Irví), n’Irvinet, doncs, era víctima d’un maligne experiment.

Els de l’equip de l’estat capitalista qui anaven contra el nostre havien llogats els experts de l’exèrcit per a fer’l tornar boig amb ultrasons i infrallums. Maleïts armats de la merda…! Sempre mirant de fotre mal. D’espatllar totdéu. De fer’ns la breu vida fastigós fel.

Vaig fotre una cosa. Vaig segrestar’l; me’l vaig endur amb els ulls embenats a un mas llunyà que tinc. Les parets part de dins hi són totes folrades de capes de plom de metre i mig d’amplària, envernissades amb vernissos antiverins. Hi tinc la dona, i tres minyones per al servei. N’Irví a poc a poc se les va anar cardant totes.

I n’Irví ja no ha guanyat cap altre torneig. És massa feliç cardant pels descosits. La gent feliç no fot mai res d’aquelles collonades risibles que després et fan sortir als diaris. Com ara ensopegar’t cap remei contra el càncer, o escriure el millor, més aclaridor llibre, o sortir de president d’algun estat de merda, o, com dic, guanyar un campionat de quelcom o altre. Els qui som feliços no hem de demostrar pas res més. Al contrari, més val que ens amaguem, o els desgraciats, els infeliços, els qui han de jurcar a ésser, a esdevindre i figurar, t’apedreguen pel carrer i tot.

Prou me n’adon que aquesta historieta és massa curta. Per xo la complicaré. Amb cardar i nodrir’s (com fa la dita?), amb menjar, beure, ficar i treure, no n’hi ha dissortadament prou. Al cap d’estona… Cal també, com ho diré?, presumir. Defecte humà, la genètica ens hi empeny.

N’Irví, al cap dels mesos al mas paradisíac, cuinava i recuinava les fades anècdotes dels seus anys de campionat. On era tan celebrat i reverit. Quin palimpsest de proeses no rajava! La dona se me n’ujava. La meua pau perillava…

No volia pas tornar a fotre vida de marit, ja us ho diré. A mi, allò que m’alta és la ciència, i au. La ciència i prou – satisfacció divinal, nyac.

No pas per no res sóc científic. Vaig empescar’m un mou o mètode a través del qual n’Irví prenyés la meua dona. Ara tindrien un fill per a estar tot ocupats – i si se’ls moria millor – els caldria passar el dol, i consolar’s mútuament, i tot allò. I potser ho diríem al món. I el món portaria dol pel campió – tan devot a l’amant que havia abandonada la competició per a fer-li un fill, i llavors enterrar’l!

Magnífica pensada. I de cor a pensa, i de pensa al fet, i au.

La meua dona la veies prenyada fins als ulls, i n’Irví encara més feliç. Ja veia el seu fill campió. L’ensinistraria a casa mateix d’ençà que obrís els ulls, i als tres anys o menys ja guanyaria el pàmfil campió corrent. I, si li sortia una filla, tant se valia, també. Encara no ens havíem fets musulmans. Encara vivíem en la llordesa del món pagà.

Jo, l’Írwin, me l’estudiava ara més atentament, curosa: car no solament els seus trets havien canviats (ço que significava que el seu tarannà i doncs la seua personalitat també eren altres), havien canviats tràgicament. I no solament els trets. Li estudiava el fibló d’entre cames, i li havia crescut fins a proporcions monstruoses (ço que eixorivia molt les minyones que li demanaven que se les cardés encara més sovint). Tot allò em tornava esplenètic.

M’enfellonia sovint. Reptava les minyones: Se’ls corcaven les viandes a la cuina. Tothom cardant massa i no fent pas la feina ni el sopar. Per donar’ls una lliçó i perquè tenia gana, un vespre, amb els corcs qui corcaven les viandes, vaig haver de fer’m una truita de corcs – collonuda, hum. Ara ens en cruspim sovint. Els savis trobem nous viaranys al bon viure encara que no ens hi fiquem de ferm; com qui diu l’encertem i l’endevinem, ni tirant d’esme; d’esquitllèbit i tot, com qui poc vol la cosa, toquem el bell centre del fitó.

Finalment, tanmateix, allò de casa nostra no podia durar. Ara tenia totes les minyones prenyades amb el virot gegantí d’en Roplega. I l’infanticidi sempre m’ha fet cosa. Un estómac no prou ferri, ca…?

Tant se val, la qüestió que, per molt científic que fos, no sabia escatir la solta adequada al tripijoc. Com t’ho faràs ara, capdecony – em reptava, sever. Omplirem el mas de Ropleguets i tots voldran ésser campions, i encara tindré més feina que no pas al començament.

Podria fer veure que m’he mort… Canviar’m novament l’identitat, i que s’ho fotessin… Mes com reproduiria tots els laboratoris que tinc ara ben replegats al mas…? La vida no és prou llarga per anar recomençant gaires de vegades. No val a badar.

Europa m’és ja terreny vedat – cada govern m’hi vol de mal. M’he cagades en massa de religions i de “democràcies” – i els meus invents científics n’han desfets massa de governs. Massa de polítics retratats cardant-se’m [d’estranquis creien, il·lusos!] la dona, i tractant-la a baqueta, amb deixuplines i sangs, i drogues interdites, i merdes d’aquelles… Cadascuna de les meues personalitats al ban – tants de noms i de domicilis malaguanyats! – i, damunt, condemnat a moltes de morts – “in absentia” és clar.

El Roplega tingué com aquell qui diu d’espetec quatre filles de quatre mares diferents. Una de les mares la meua dona; així que tècnicament una de les xicotelles era “meua”. Potser hauria d’haver-la remuda, pobra noia. El Roplega no les deixava respirar de feina: les feia estudiar escacs pel cap baix catorze hores diàries.

Sort que l’any següent els creixents grumolls agafatosos de musulmans feren els governs interdir la pràctica escaquera perquè havien descoberta, en el text aquell carallot que sempre estudiaven, una coma mal ficada – i els escacs ara eren ofici del maligne, i merda així… Sempre se n’esdevenen de noves i crespes. Món astorador clafert de sòmines. Això rai.

Tret que ara tenia por que n’Irví no se’m suïcidés… Ai, merda, merda, merda. L’estudi científic demana tants de sacrificis! No cansaré el lector amb la meua vida privada, massa sonsa. Massa fragmentària, repetitiva, adotzenada, farcida amb les mateixes xanxes ràncies. Només compta la ciència…, i, per a mi, el fibló encara en estat de creixença del pobre Roplega, qui, com més es reprimia el neguit de competició i el cervell, sense estímul, doncs, se li deteriorava, més li creixia el virot.

Calia assassinar-l’hi, vull dir, el virot aquell que se li menjava el cervell… Tret que la dona no m’ho perdonaria mai. I no cal dir les criades. Però les criades que se’n vagin a la merda. Només gent d’upa compta.

Amb tota Europa cremada, el mas meu a l’extrem oriental de la Sibèria (si fa no fa), la producció científica que n’eixia, amb tantes de preocupacions, minvava i minvava. I enlloc no n’arribava retrunys. A cap de les capitals capitalistes el meu nom ja no sonava. No em cauria cap altre prèmit d’aquells, els Nobels, els altres…

Teníem tothom la carrera encallada. N’Irví a la “meua” filla li havia ficat el nom lletgíssim d’Escacosa. Doncs bé, l’Escacosa, gens badoc, el cervell molt desvetllat ja de nadona amb els escacs ara interdits, es posà per comptes a escriure llibres sobre història. És clar, allò de l’història tothom sap que són romanços per a la canalla: rucadetes escrites per llepaculs estiracordetes només per afalagar els més brutals qui han gosades d’emprar les armes més assassines, i així han guanyada efímerament certa porció de terreny on hi maneguen amb la bestialitat palesa de tostemps. La veu dels morts no la sent ningú; dels perdedors, ningú no en sap mai més gall ni gallina: de fet, en sap només les mentides més coents. Però què hi farem, l’Escacosa era un gènit, com son pare. I atès que com dic els escacs els musulmans els prohibien, ara contava històries als acadèmics. Esdevingué la primera xicotella de cinc anys a guanyar el prèmit dels històrics. I hom la considerava una candidata excel·lent no gaire més envant per a presidenta del çoviet suprem a l’ombra i tot, jotflic.

A la coberta del seu darrer llibre ja ho diu ben clar: “–Al camp de batalla s’il·lumina l’estratègia, l’il·luminat hi triomfa, l’art hi resplendeix, la ciència s’hi aplica, i el cervell humà hi creix, tret que t’hi obrin el crani. És la guerra el joc immortal on el qui guanya guanya, i l’altre desapareix – s’esvaeix, pitjor que no escarnufat, anònim, esfumat, ni mai existit… Al manicomi hi ha pler de Napoleons i dissortats per l’estil. Són els generals qui, perquè els havien de treure l’apèndix en un atac d’apendicitis que amenaçava peritonitis, la diada els trobà a mancar, tràgica mancança, mancaren a la batalla, i ara no s’ho saben pair: remembren el joc i no s’hi troben, i no reben mai cap medalla, i no apareixen anomenats a cap llibret d’història. Maleït gambit d’apèndix que el contrincant, en no declinar’l, t’obliga ara a la defensa Nimzo-Índia de l’haver de córrer al quiròfan per comptes de rebre un cop de sabre al ventre, d’on te n’hauria pervinguda (qui sap!) manta de glòria. El general boig és el perennement escac-matat fins que esdevé escac-mort; i d’aquella operació cesariana al ventre, per a més vergonya, no li n’ix cap infantó – aital ignomínia et duu adu al suïcidi amb el primer bolígraf que t’enfonses al melic a un racó de les comunes.”

En va vendre un pilot, d’aquell llibre d’història per a la canalla. La canalla, l’infant: boca per on tota la merda hi entra. L’infant i la mentida tot és u; l’infant, pel fet d’ésser infant, és a dir, de parla nàquissa, per comptes de dir paraules, les rep; i, perquè és un receptacle tan magnífic i faitís, en rep de totes les colors: mentides, monçònegues, estrafolles, mites, religions, de verdes i madures, doloroses i picants, acaronadores i punyents, tot de nyepes, tot de fentes, a lliuradors, fiquem-n’hi, ensarronades, gallofes, i renuncis rai, i au – un sac, el seu cos, de bullents butllofes.

En contrasemble, no hi ha adult amb dos dits de cervell que es cregui aqueixes ninotades, titellades, espantaocellades de l’història. Ara, a la canalleta què els has de dir…? Jo els diria les veritats perquè sóc científic, mes la voluda infame els conta historietes d’història, de déus, de pàtries, d’esperits, de fantasmes nadalenques, de merdegades a bocois… Cal conservar’ls l’innocència, és a dir, la virginitat, no fos cas que els la llevés el pobre; la virginitat per al ric: al ric li agraden els regalets ben embolicadets, li agrada encetar coses, li agrada trencar tels – ves, manies rai que tenim la gent.

Ah, i sabíeu que, mercès segurament al material genètic i encefàlic heretat de n’Irví (car la meua dona ruc rai), l’Escacosa als sis anys s’espavilà que l’enviessin a Mercuri…? No m’hi estendré gaire. L’anècdota put a allò que en diem “ciència fantàstica”, una branca de l’història encara més tediosa que no les altres. Especulació per a favots. Mes, això s’esdevingué: Transformà, en una nova història, o diguem-ne llibre d’història (tot el mateix), aquell català qui es deia Armstrong i qui fou el primer a trepitjar Mart, i en féu un çoviètic musulmà, amb tota la nova documentació impecable. Com a prèmit la trameteren a Mercuri. Es veu que allà baix s’hi va ensopegar, com un altre Gúl·liver fatxenda, tot de personatges estranys qui li donaren anys a vindre força teca a pouar per a la seues novelles narracions històriques. No n’he llegides mai cap; poc són el meu recapte.

Mes tornem al mas. Que se’n vagi a la merda l’Escacosa mocosa. Això dels fills, quina altra enganyifa de l’estany malaltís de la genètica on la personalitat s’ofega, quin jou que t’enjova al fer la cosa a jova, i no pas a gratcient, a lleure, perquè vols, inspirat, a lloure, com et rota, a cient, al teu pas, a cient, a cient, a cient… Són els altres humans massa ximplets per a comprendre tot això…? Continuen de fotre fills, i acceleradament, perquè no els romangui mica d’estona per a perfeccionar la fugaç unitat d’un cos qui com bòlit es disgrega sense conèixer al capdavall on té re altre que la faduga titola, com dicta l’esclavitzaire genètica.

Els veterans de les guerres són els més datspelcul de tots. La tropa és per definició imbecil, enze, talossa – altrament no fóra tropa, fóra qualsevol cosa de mig profit, no pas instrument per al profit dels brutals aprofitats. Ara, els veterans encara excedeixen en imbecil·litat la tropa. En sents a dir de grosses, massa tocats pels neguits i angoixes del combat, a part que com sabem els exèrcits només recluten la púrria més inepta. N’hi ha qui diuen, reunits ens escamots molt dogmàtics de pressió, que voldrien extradir “déu” per a dur’l al jutjat – es troben ofesos perquè hom els ha ensarronats tan vilment, i ho ha de pagar “déu”…? Per què doncs no ho foten pagar als qui els empraven d’armes de destrucció del proïsme només per ço que els comerciants fotessin més calers…? Perquè són uns gèl·leres i uns tòtils triplicats, per això. I encara pengen la puta bandera del patriotisme…! Quin vòmit de veure banderes quan l’únic que demostraria una mica d’ardidesa o d’amor propi fóra de tindre prou collons de mostrar la bandera de l’enemic!

Capficat pregonament per les espirals degeneratives on el món es perd, tot de sobte me n’adon que n’Irví se m’ha escapat. El ministre de “justícia” italià li ha ofert un salconduit i ara n’Irví representarà els fideus molt fidels al musulmà als campionats del món de la blasfèmia, de la flastomia, de l’antipapisme.

L’antipapisme, ara que això dels pontífexs els musulmans ho han trepitjat fins a fer’n la caguerada més repel·lent (no pas que no ho hagués estat abans, tret que la gent no ho sabia, com ara no saben que el que els fa empassar’s el musulmà és la mateixa merda papista d’ans, tret que amb moltes de guturals esborronadores afegides al “llatí”, guturals esborronadores de gos escanyat semblants a allò que adés se’n deia l’algaraví xarnec que ara ha estat totalment esborrat per al bé de tot lo món), l’antipapisme, dic, arreu hi és de moda, i el qui la diu més grossa, tocant a les obscenitats i malvestats dels apostolis, i aquell fallit carallot creuclavat qui adoraven adés, guanya un prèmit. I n’Irví als prèmits n’és addicte, i a això s’escarrassa ara i hi esmerça cada segon, d’on que la dona em demani i m’empestiferi, i em toqui els collons, i no em deixi fer la feina.

Quina merda, doncs; m’he convertit a l’islam, i resulta que amb el que tinc puc permetre’m unes vuit-centes mullers. Quan el que voldria és vuit-cents “eunucs” qui em fessin contentes les quatre (les vuit si hi afegim les sengles filles, tret que és cert que una la tinc a “Mercuri”) qui ja em ronden per casa, per tal de poder’m llavors dedicar amb totes les forces a l’esquí, i a les ciències doncs concomitants.

Ca que he dit filles…? Filles i, en tot cas, verges molt minyones i jovencelles: Ves, fóra, si doncs me les tirés, només donar aquiescència a una típica afecció de vell. Encara no hi sóc. Ara, un llegidor poc familiar amb els costums darrers podria trobar-ho estranyet. Mes és llei de la genètica i de la corresponent esponera fàl·lica. No pas cap crim ni vilorda pareguda. No hi ha crim que valgui. Tots els crims han estats inventats pels “civilitzats” i d’altres musulmans.

Ho volen les lleis de la genètica: De ben jovenet t’abelleixen els conys ben fets i peludets i flairosets: els de les padrines, els de les àvies i besàvies. D’adolescent, t’abelleixen els conys de mare, com més madureta millor. De grandet, el vector es capgira. Com més grandet, més t’abelleix allò jovenet. De vell, doncs, els millors conys trobes que són els de xicotella de cap a set o vuit cap avall. El mite aquell de: Les sis dècades: sis anys; set dècades: cinc anys; vuit dècades: quatre anys…, etcètera, decreixent…, nou dècades: tres anys…, que et trobes a milions de llibres, articles i serioses, feixugues entrevistes amb tota mena de savis i sufís, no és pas cap mite, o gairebé: els subproductes de la “genètica” no són pas cap ciència exacta, o, en tot cas, el cervell humà no és pas fet per a comprendre’ls, com d’altra banda gairebé res, peces qui som de carn mig podrida si fa no fa pensant, més rucs que els pobres rucs, qui si més no saben que l’únic que s’interposa davant llur felicitat és el bíped més ruc, qui no sap que el que s’interposa a la seua felicitat és ell mateix, el seu cervell naquis, corrupte, purulent, sempre inventant nous crims i repressions sense solta ni volta, per comptes de jurcar a descobrir dreceres cap a la felicitat, jurcar a destruir obstacles cap a l’objectiu del gaudir com un camell, assenyaladament cardant sense recança ni mirament ni càstig ni por ni “crim” conys a doll, el cony de cada amuntegament orgànic o inorgànic, sòlid o eteri, concret o abstracte, existent o no. Cony de pedra, cony d’arbre, cony de pluja, cony d’aire, cony d’ocell, cony de mosquit, cony de cadira, cony de coixí, cony de llet, cony de glaç, cony de violí, cony de paraigua, cony de samfaina, cony d’alena, cony d’aixada, cony d’angúnia, cony d’eufòria, cony d’ababol, cony d’albergínia, cony…

Ara, la raó que ningú no arribi mai als cent quaranta anys, les catorze dècades; vull dir, ningú entre els humans, és a dir, els homes (les dones no compten per a altre que per la raó que són portadores d’un cony oldà i especial, no pas com a persones, doncs, i encara que arribessin als tres mil anys, ens en fotríem com d’una cuca de la llum qui, per comptes de fer llum, no en fes – ei, no som pas musulmans per no re!), la raó que ningú no faci els cent quaranta, dic, és per fet que l’equació es fa malbé, se t’estronca… Dius: Deu dècades: dos anys; onze dècades: un; dotze dècades: cap; tretze dècades: menys u…! Recollons! La “ratio” es trenca: entrem al món de l’absurd…! Com et pots cardar un cony d’algú encara no pas concebut…? No diem pas fetus ni embrió, diem concebut. I doncs, ningú no arriba als cent quaranta, no. I això sol demostra que la proposició és vera, no pas cap mite. El dia que fóssim capaços, pels mitjans científics que fos, de poder’ns cardar conys encara no concebuts, llavors allargaríem la vida. Mentrestant ens l’haurem d’espinyar i fer fotre.

Ara com ara, no hi ha remei: la cigala ultramorta del l’home de cent quaranta no es carda ni el cony d’una xicotelleta de menys un any… Pitjor menys dos, pitjor menys tres, etcètera… Una impossibilitat. Només boqueix, pobrissó, el forat negre de l’absurd.

D’altra banda, hum. Hò. Longevitat i duració: tot es correspon. Tot roda a l’eix del cardar. Quina tensió, quin trempament fo-na-men-tal! L’univers depèn del virot en perxa! Si afluixa, tot s’esbalça; l’ésser mateix es ret, s’ensorra.

Rebia, ara no fa dos dies, de part del cèlebre n’Irví Roplega, un e-mail. Hi deia: “–Sóc al punt on el virot se’m rebaixa, oidà. Impromptu, el suc del cervell que me’l nou, no me’l nou pus. Em sembla que el suc s’aturava de rajar; ara em cal tot el suc per a pensar-me’n de bones. Ara, a canvi, els ossos se m’afluixen, es fan els ofesos no sé pas per què – potser vós qui sou científic, mestre n’Iu, ho escatireu, vull dir, en acabat d’esbrinar-ho durant tres o quatre anyets, és clar. Prou sé com és de complicada la recerca!”

Em vaig aixecar llambresc com un tigre de muntanya. Una agilitat que no hauríeu sospitat d’un cos de cinc dècades i mitja. Vaig anar a donar la bona nova a tot l’harem. A n’Irví se li rebaixa el virot…! Ara us cabrà a totes, fins i tot les més estretes.

La dona niga llavors, i de futris rai. Emprenyada, botzinada, xeringada, rebotegada, empiulada d’allò pus. Més val que si mai sou vora seu no se us ocorregués d’esmentar mai el mot “txador” – ara no pot ensenyar cuixa i pits, ni el cony quan badava els genolls asseguda entre els coneguts, i això la priva de la joia més alta. Que és d’ensenyar a totdéu lo cony. La neguitejava oimés, d’afegitó ara, el fet que ara que el seu amant més fix potser tornés al mas a guarir’s l’empiocament, allò dels ossos fotuts, amb no prou suc, no pogués demostrar-li, altre que al llit, que ben conservada que estava, fotent gimnàstica i ballet i prenent el Solell i rebent massatges molt adients d’eunuc…

Mes em sembla que m’esgarrii del subjecte. Vaig tornar a l’ordinador a continuar llegint-hi el missatge de n’Irví. “–Això de la flastomia se m’espatlla, mestre. Hi ha, es veu, sectes de quatre mig-morts, ressentits clandestins de les antigues religions judeocristianes, qui s’eixconxorxen en cèl·lules terroristes trameses als quatre signes de l’abecedari, vull dir, els quatre vents cardinals, els quatre caus de l’escaquer de l’ésser, els trameten pertot a Roma, i de la seca a la meca, només per a ajusticiar’m de cop-descuit, pobre de manguis…! Ah, maleïts terroristes cristians, pretenent ara que llur punt de vista té cap mena de vàlua, mereix cap mena de tolerància per part dels qui ara abasseguem el poder! M’agradaria agafar’n algun per la pelleringa del coll i dir-li: M’escoltes, infidel! Els musulmans ens en cansem, saps? Som bona gent (la millor del món), mes tot té un límit.”

Vet-ací, em deia, un home acomplert. Un home qui quan més li queien els pantalons i ja se li veia, rònec, el cul, s’ha agafada la corretja, ha estrebat el cinyell, ha estretit el budellam, ha embotida la sivella fins a foradets mai ans atesos, i s’ha aixecat ben dret! D’una immensa vergonya del viure, amb la seua reputació d’antic campió d’un joc diabòlic mal i empaitant-lo s’amagués on s’amagués, com en Lincoln, i els altres bons comunistes, ha fet de la seua vida ara un exemple a seguir. D’ací a uns anys, barrant cap “relliscada” del terrorisme cristià internacional, la seua biografia resplendirà (un producte llor, mes robust precisament pel fet del seu barreig ideològic) com resplendeixen els cans i la canalleta fets de moltes de races; la seua biografia, dic, claferta de picaresca, mite, exageració i sobretot revelació d’uns secrets cabdals per al manteniment ja no dic de la societat, de l’univers, es vendrà com es venen els remeis contra la constipació intestinal. Car, com el seu mestre, n’Irví, amb els seus trets garneus i tanmateix mascles, espiarà, un jorn o altre, per la fenella de l’accident, la realitat! Això sembla segur. O ell o jo (més probablement el tit, car no és pas el tit, no sóc pas, vull dir, el mestre per no res, però de casualitat belleu ell i tot), bo i traient el nas per les brèndoles de la nostra gàbia antisèptica que tanmateix ens vol esclaus de la citologia preprogramada per la genètica esclavatgista, amb els ulls de l’intel·ligència (el tit o ell, dic, o belleu per astrugança ambdós ensems) clavarem un tascó al vernís de la mentida dels ulls sensuals i veurem a la pantalla del cel desenvolupar’s les notícies autèntiques.

No ho diguéssim a ningú, no ho esbombéssim pas, no fos cas, però és segur que ni els musulmans hi endevinen, en re, una merda. A canvi, els nostres ulls en òrbita seran els nous objectes no identificats altre que per naltres mateixos i, pioners aeronàutics per les esferes inoïdes, sentirem els xafardeigs dels déus sobtats de les casualitats. Des de Roma tramesos amb el carburant del cervell a trenar galàxies com qui trena, desvagat, pèls de cony. I allò de cardar’ns els àngels (aspiració de tots els autèntics poetes condemnats a la gàbia terràqüia), ens en fotrem, ens n’esclafirem com colossos, car cardarem i ens entromparem i farem les mil i una millor: justament amb els nous déus sobtats de la casualitat! Car l’univers al cap i a la fi és un collons d’escaquer si fa no fot gegantí. La qüestió és fer mat al qui juga i guanya en aquest instant precís.

Continuava el missatge de l’avantatjat meu deixeble: “–Allò que m’entristeix, tanmateix, és que es veu que ni la pena s’han presa d’estudiar’s a fons els meus insults als pontificats i els datspelcul qui els presidiren. Que em vulguin matar és una proposició que trob totalment raonable, mestre n’Iu, mes que ho vulguin fer sense abans haver exposades les contra-raons als meus arguments…! La civilització se’n va en orris si el diàleg fa figa. Això li deia a un clandestí desarmat l’altre dia dins una cel·la pudent on la bòfia musulmana me’l torturava: –Us haig de guaitar esparverat, amic terrorista clandestí cristià qui em voleu assassinar amb tota la mònita ans puteria; com em plauria que mestre n’Iu Oblit fos ací per a esquiâ’us part damunt aqueixos trets que teniu tan umflats i botxinejats a la carota, aquests ulls de velluts, aqueixes nafres i sangtraïts, i xiribecs i sobreeiximents i bonyots – ell endevinaria els vostres motius, i amb quatre mots us adreçava i guaria.”

Les veritats que dius, n’Irví, n’Irvinet del cor…! Que ben ensenyadet que et tinc! Amb el tit, tots els terroristes cristians tornaven a mare, se n’adonaven de llurs errors astoradors i es plegaven al viure lleuger, i al cardar musulmà dels serralls il·limitats, on les verges passen pels adreçadors quatre-centes ensems, i apa, prous escarafalls, jotfot; som-hi per feina; això del cardar és un quiquiriquic al cel, i au, res d’importància, res a morir-hi en crims passionals i merdegades d’aqueixes dels anys de la complicació sense solta ni volta. El món és prou capible, copsable al capdarrer, atès que ningú ni res carallot te n’interrompi la dreta, recta, escleta especulació.

“–Els llavis fets malbé del condemnat es bellugaren en l’ombra d’un murriet somriure. Segur que es veia màrtir, el malparit, íntimament celebrat a les catacumbes amb misses satàniques i tota aquella escaguitxosa vilorda recurrent dels qui no són re i, més tard, com les truites es capgiren, ho abasseguen tot, i es captenen, amb el poder a la punta del ceptre trempat, amb la mateixa malparidesa i crueltat que empraven els qui manaven adés, i qui ara són els clandestins qui es desficien per terroritzar la bleda població… Ewige Wiederkunft dels collons. L’ombra del somriure es tornà una mitja rialla i tot. No li romania dent ni queixal a les genives qui regalaven limfa, sang i pus. I llavors, impensable, se’n rigué, s’esclafí, escarafallosament, sorollosa. I els bòfies en acabat em van treure a corre-cuita i em va felicitar: L’has fet riure, em van dir, completament sorpresos, hem despeses hores i setmanes tractant que se’n rigués, cosa que llur déu els prohibeix, car això d’ésser cristià clandestí s’ha tornat mortalment seriós, i tu véns i només amb la teua carota el fas fer’s un panxot. Deu ésser que ets més lleig i grotesc, i tens l’ànima més llorda i albardana que cap de naltres.”

Quin cop, pobre Írwin. Maleïts clandestins: els únics qui no tenen res a perdre per així poder dir la veritat sense por. En el tumult, qui no té res, ni llengua, és l’únic qui paga la pena oir.

“–Mestre n’Oblit, no hauria estat millor que mai no hagués oberta la boca…? Qui collons em pens qui só…? Per què collons vull convèncer ningú, si sé que tot el que dic és invent de la meua personalitat d’avui. Que els meus trets, com me’ls esquii al mirall cada matí, denuncien un home diferent, de qui les creences i dogmes d’ahir en escreix han caducades, i ara creu en ximpleries i betzolades diferents, i sovint no creu en re, només en arribar a demà per a veure’s a l’espill com va la sútzea neu del vult, i si és gaire agradívola d’esquiar o no gens.”

Quina por no em fa que ja hagi fet tard. Que estigui llegint la missiva pòstuma d’un difunt qui per pròpia mà morí assassinat. El seu cristià matant el seu musulmà. El seu flastomaire el seu escaquista. Ai! Viure és un art que costa tant de mestrejar. Malastrucs tots plegats! Empaitats a tothora per les eixordadores paitides del patiment! Quan serem tots prou rics i prou generosos per ço que les mateixes lleis que defensen ara exclusivament els rics i brutals ens defensin a tots…? M’he d’arregussar les mànigues i ficar’m al microscopi i al telescopi; feina rai per al savi qui sóc. Això de fer el ploramiques deixeu-m’ho als cagats i als suïcides i als religiosos. Les conseqüències del meu esmerç les sentirà la població romanent. Doneu-me la joguineta del poder únic damunt els elements i seré doncs l’únic mai qui, despitat, capriciós, carrincló, ridícul i afamegat, no la trencarà. No caldrà pas aquesta vegada que ningú vingui a reclamar-la: tothom viurà massa feliç cardant al seu serrall, quatre-cents conys ensems cardats pel mateix virot multiplicat a les esferes dels mons paral·lels… M’he de ficar a pencar… M’he de ficar a pencar de valent… L’univers espera els meus resultats i veig que se m’aixeca novament…!

Truquen insistentment abaix. Trec el nas per la finestra, i veig que és n’Irvinet qui ha tornat! Davall els esglaons de dos i mig en dos i mig, amb perill doncs d’estrompar’m. –Has tornat! La dona, les minyones, les nines… que contentes estaran…! Em fa que són totes fora; les fot al carrer de tant en tant, a caçar bolets, a cercar tresors sota el permafrost… És que a casa se’m panseixen, volen que me les cardi a cada segon. I la feinada que tinc. Ara sí que m’ajudaràs…!

–Sóc lleig, mestre n’Iu!

–Ets lleig…? Quines coses de dir, Irvinet? Com et treus els calçotets, ets el déu més resplendents de tots els inventats per la sobtada casualitat a totes les esferes de l’aiguabarreig fonamental!

No pensis mai més (vaig pensar), i que et creixi el fibló de la felicitat! I encetí amb tota l’il·lusió el definitiu programa. I li netegí i li fiquí en cunç el mas, que esdevingué un illa beneïda on l’era post-humana era inaugurada amb tot el rebombori que només senten els éssers eteris, com ara en Lincoln i els altres comunistes qui no sé pas encara per quins filtres citològics no gaire lògics atenyien l’immortalitat del fantasma adorat per cada orbe amb cara i ulls.

Ara un lapse. Uf.

Dic això: que les nostres vides ara caldria pus tost narrar-les en capítols alterns. Ell d’eunuc de virot de campionat servint el meu serrall on les xiquetes noves el fan augmentar de mida (el serrall) que hem hagudes d’afegir ales i ales al mas. El científic de jo al capítol seriós i tragicòmic de la vida del savi comès. Anticristià, antijueu, islamofòbic, tractant d’empescar’m un vaccí contra la pitjor infecció que afecta els bípeds, ximpanzés glabres corromputs per un cervell pron a les emocions fallides del creure’s únic i dependre directament d’un déu tan malparit qui et castiga per néixer!

Com els musulmans hem resolt el tap de la prostitució fent que tota dona sigui sense excepcions cony a usar per qualsevol virot a qualsevol moment, així potser el savi resoldrà el tap molt pitjor de la religió, convertint totdéu en forat negre d’on si t’hi fiques no en n’ixes altre que d’exemplar exòtic de zoo australià, on qualsevol cocodril deprimit et pot fotre queixalada per a més diversió de la canalla present.

Exemplar catatònic estudiat pels pediàtrics amb pler de tubets de goma i de plàstic i d’acer que t’emboteixen pels esfínters i et fan menjar cadàver per veure si ets carnívor, i la canalla t’aplaudeix quan et confesses de pecats dels quals mai no n’has sabut ni el nom, car els encarregats de la gàbia se te’ls acaben d’empescar a lloc. Impromptu del pecat absurd. Abusat per tothom en espectacle revoltant, ara et penedeixes d’haver’t fotut al forat negre del cul de cap déu. Millor t’hauria anat fotent-te al forat burell del cul d’un llangardaix gros. Al forat rosa del cul d’una gallina a mig pondre. Al trau irisat d’una rinoceronta, d’una hipopòtama, d’una estruça, i, en fi, és de ruc d’estendre-s’hi – a qualsevol altre esfínter no pas metafísic, teològic, camandulaire, falorniós ni romancer.

Ha tustat amb els artells a la porta del meu estudi n’Irvinet i li dic que s’hi faci.

–Mestre, un e-mail d’ultratomba. La federació mundial d’escacs ha ressuscitat amb totes les pompes i glòries d’en Llucifer mateix! Amnistia Internacional ha torturat als seus ergàstuls uns quants d’aiatol·lahs, i aqueixos molt honorables ara veien i se n’adonaven i hi pujaven dempeus cent per cent que hò, sí, i tant, que aquella coma d’adés tan malposada, ara encara hi era posada pitjor, d’on que se la fotessin al cul. El text sagrat amb un coma de menys i un palter més damunt, car serà paper de torcaculs d’ara endavant. I els clandestins cremant-s’hi les celles i ensumant-ne el tuf. I els escacs seran de moda de seguida, faran més de forrolla que, ara no feia gaire, no fotien els txadors i les burkes i el nus gordià a la pixa i els claus rovellats als collons!

Quin desbost, doncs! Quina mala nova: eixjuguladora, anorreant! Maleïts capsdecony de l’Amnistia Internacional, sempre atupant, i insultant i humiliant, i mortrint els pobres imperdonables! Tanta d’hipocresia…!

Car ara què fotrem, amb aqueixa nova religió dels escacs als món…, ja hi tornarem a ésser, ocupats els mascles prou aprofitables en afers de balafiament intensiu – i ambtant la meua dona i les altres qui se les cardarà…? Se m’acaben els fons, no tinc prous pistrincs per a fer totdéu content…

Ja hi som. Ara… Aquest darrer diàleg amb el meu protegit Irví aparegué al diari el tres de novembre de l’any passat. Així que no m’hi estendré. Hi enraonàvem de la revolució musulmana i que l’atans pugilístic als problemes societals havia ocasionat que massa de gent caminés macada de cara pels carrers. A Qum mateix, fins fa poc melic del món, a Qum, doncs, una dona descalça i tapada amb el txador de cap a peus, com era obligatori, s’havia fet tanmateix un foradet a la roba a l’alçada del cony, de tal faisó que, si mai s’asseia, el cony feia acte de presència gairebé immediatament. Ran de què hi van haver milions de morts. Un cony fora serrall, allò ultrava els ulls ultratjats dels fidels. Després parlàrem de per què era raonable que només existís un diari a tot l’imperi. Així l’oposició envejosa i els avantatjosament posicionats podien fotre les pròpies raons cara a cara, fotre-se-les a l’esfinx com pedrotes, i no pas en paperots diferents sempre comprats pels ja addictes, i de tant en tant per aquells flascs, fastigosos batracis plens de nyaps i llúpies tuixegoses dits els neutres o neutrals, els menfotistes sense partit. Trobàrem collonut que ambtant tota minoria hagués siguda sumàriament executada. Les minories l’únic que foten és ficar bastons a les rodes del carro del progrés cap enlloc. I ara tots els aiatol·lahs encara vius eren a les garjoles de l’Amnistia Internacional, d’on no n’eixirien altre que cadàvers profusament botxinejats. Tant n’Irví com jo hi defensàvem aferrissadament aqueixes pràctiques dels amnistiadors internacionals, encara que, com sempre, la professó ens anés per dintre. Després, per si hi havia amnistiadors prou amples i amb les orelles prou netes, hi afegíem humilment les nostres solucions: promovíem l’eliminació total dels conys de les dones; no de les dones, car sempre ens caldrien servents, mes sí dels conys – instruments brutals de domesticació del mascle, de l’escaquista i del savi ensems – i trobàvem doncs que fóra intel·ligent i humà si el nou règim anul·lava tot cony, i tothom qui se’n servís, inclòs l’home qui estimés, o fins i tot els qui se’ls estimés, fos afusellat sense contemplacions. Els nous fidels havíem d’ésser més rigorosets i impol·luts que no pas els fallits antics, és clar.

En acabat, el vaig beneir i se’n va anar a les capitals escaqueres. Me n’arriba escadusserament el ressò. És campió regional de no sé quin länder teutó.

La meua dona en canvi no m’ha perdonat el diàleg filosòfic publicat al diari. No historiaré pas les seues rebel·lions. Ja he dit que no hi ha llibre d’història que no sigui equivalent a les petarrufes irrisòries del nyec aviciat, sovint gasòfia impaïble, altre que, o tret de vegades que, t’ho guaitis com a ficció millor o pitjor confegida. Tret que ara, mercès als amnistiadors, les dones manen prou, manen massa. Maleïdes femelles: sense religió, totes anarquistes. Menades pel cony i les seues pulsions de cardar-ho (és a dir, esmorteir-ho, escanyar-ho, ofegar-ho, matar-ho) tot. Són les dones les qui porten els collons. I executen mascles a tort i a dret. Per això no dic res, ni piu, i sóc qui frega el terra, i renta els plats i es deixa cardar el cul amb bisbes de metre i mig. Mes m’he apuntat al Moviment Clandestí de la Renaixença. I tothom sap que amb la renaixença, tindrem i vindrem els modernistes, i els noucentistes, i tota la gent ferma novament. La generació dels setanta, qui se sacsà com pelleringa enverinada (ço que ni l’Hèrcules, ni l’Hèrcules d’Alacant, mai no foren capaços de fotre) l’atzunar de nit tanàtica, tetànica, de la religió del franquisme, especialment! Una generació de 70 savis: la millor que hi ha haguda mai al món! I doncs, amb semblants atots, els qui ara som en presó, serem els qui cantarem més dolçament i dura, com papagalls alliberats qui apreníem com tot de debò rutlla durant anys i panys de foscor. Sóc un àvid pensador, un elucubraire de pronòstic, cada guisa que em disfressa amb atzunar de mort en realitat em serveix de closca closa davall la qual m’enforteixc – quaix renat, renascut, a pleret, dins l’ou secret, amb la dent al bec gratant part de dins i asclant la closca, albirant gairebé la llum qui ve – i hi tornc doncs a ésser un infant qui somia d’heroïcitats i proeses, i qui sap que la natura salvatge dels nous religiosos mereix d’ésser esclafada amb renovat antifeixisme. Ah fal·lera d’esdevindre! Sóc ja als meus teguments un heroi deliciós qui es retalla lluminós al sinistre rerefons de foc de catàstrofe absoluta. Prop, totes les dones m’estimen; deixeu que les femelles se m’atansin: vénen a acaronar’m i a acotxar’m ben acotxadet, i a contar’m aventures on carden amb baronívols cavallers de virots extremats, de cigales que donen un rampeu a les de llurs vigorosos corsers: cigales de cavall qui boqueixen conys de femella aimada, ah, això sempre em pacifica, em reconcilia amb la brofegor i l’aspror de l’existència. Carden pels descosits amb herois de llongs matrassos i m’ho diuen a cau d’orella bo i acaronant-me, ben tèbies, l’entrecuixet amb ungles delicades… Això és somiar. Món alternatiu qui apunta i caplleva a l’alba del sent demà. Llas, no pas doncs com ara (efímer, incoherent, entremès malèfic), on l’únic que foten les dones és dar’m pel cul, i refregar’s cony i sés cagats al meu musell esquerp i tanmateix silent. Tot arribarà. Coratge i cor-dur, això em dic, aquest és el prec que tramet al meu esperit heroic cada nit on em deixen clapar en un racó fred de la cuina, amb els escarbats i els altres gatets capats.

Les “meues” innombrables filles les més malparides, brutals. No em bombardegen a floretes (les autèntiques i les de boca, és a dir, els aparells sexuals de les flors, i les dolceses i afalacs dites per afecte filial o el que fos); no, res; em bombardegen a cagallons. M’embruten el terra i les parets, i els mobles, em fan malbé el menjar que l’haig de llençar tot, amb cagallons a l’olla barrejada, o entre les xixines dels fideus, i haig de tornar a començar, i llavors la dona i les minyones m’escridassen que no sóc prou eficient, i que si em pas el sant dia gratant-me els pollosos collons. No em roman ni el remei de refugiar’m a la mosquea. Els maleïts dogmàtics amnistiadors les han anorreades totes.

Ara, tant se val, valent, el tit. No sentireu del tit ni un gemec, ni un singlot, ni un sanglot. Cap queixa. Composant en el meu poderós cervell el programa per a la renaixença, amb cada dogma nou i alliberador confegit a carxots – tothom en rebrà el mastegot, abassegat d’admiració, aclaparat de meravella, dient: Qui era aquest savi fosc qui ara il·lumina aquest cantó d’univers qui reneix…? Hò, i espereu’s. El fat em reserva allò que reserva als néts dels senadors més esclarits. I mon padrí fou una beutat (una mica pitof) qui caminà pels corredors del parlament de ca la Tònia amb una cara esculpida en ciment armat. Ara em ve a l’esment que com jo de nyec era al bressol un vespre s’hi va repenjar a ficar-hi la cairada tarota. Em pensava, petitó que era, mes ja amb un cervell pel cap baix aitan desenvolupat com el de qualsevol president de la república o aiatol·lah ara, llas, desenfaldillat, em creia, dic, que una estàtua colossal m’esguardava, i assenyaladament l’estàtua del cap d’en Lincoln a Rushmore. Així era mon padrí, de qui ara n’heret l’estatuesca duresa de marbre o sílex guspirejant.

Sentireu doncs del tit grans coses i proeses; si ja fou famós precoçment, imagineu’s un instant de vellarra, amb l’experiència de tants de canvis de règim…!

Tothom espera amb candeletes la meua solució als problemes del món, i llavors als de l’univers, i llavors als altres. Només us cal paciència, no fotéssim. No cal empènyer. Tot baixa sol. Tranquil·litat, i bons aliments. A part que paga molt viure a la cuina. Hom hi esdevé el nou alquimista, el nou químic, el nou físic nuclear, el nou rebenta-constel·lacions, el nou descobridor d’inoïts espais una mica més amunt dels deserts exhaurits de l’ultraenlloc…

Aviat en sentireu a tornar a piular i garranyigar, aviat m’hi sentireu refilar desengabiat i surant com alosa estesa, com còndor tort, qui desfigura i quasi es cruspeix el Solell asfixiat. Aviat, aviat…

Aviat, us dic; i per aquestes, cordons!



[@more@]
Desactiva els comentaris
22 febrer 2007
Estanislau
Filed under: General — heroi hodiern @ 5:33 Edit This



Darrer bleix de n’Estanislau Alafitor, arquitecte empaitat

N’Estanislau era sol a casa; el seu pis de dalt era lluminós, molt intel·ligentment cairat; dissenyat per ell mateix, com la casa sencera.

Dos noiets, de cap als set, vuit, anys, li van entrar a casa. Havien trucat, havien dit hola sense trair cap mena d’ànsia ni neguit, havien pujades les escales sense gaire feina tot i l’alçada dels graons, i s’havien endinsats a la cambra. Semblaven conèixer el pis, com si ja hi haguessin estat; sabien on era el televisor, la cuina, les revistes per a mascles benestants…

N’Estanislau volia demanar’ls per què hi eren. S’havien errats de pis…? T’entren a casa com si són de la família, com si són amiguets dels fillets qui no tens – els dónes gelat…, els prepares coixins perquè es trobin millor, els dius: Qui espereu…? I només se’t guaiten sense fer cap paper, musclegen, fan l’orni, endrapen el gelat, ditegen les revistes…

S’han estirats damunt la catifa, l’han enllordada amb taques de gelat de maduixeta. Els dos s’han trets els pirulinets pels xaps. Desbraguetats. Els pirulinets tots trempats. Es veu que tracten de seduir’t. Tu els bentractes tant com pots, sense tocar’ls ni res, només parlant-los suaument per tal de no espantar’ls. És cert que sents un pessigolleig a la carranxa; són tan procaços…!

Qui et té sota sospita que potser ets un pedòfil…? Ara tu sospites d’ells. T’han entrat a casa i han començat d’encaterinar’t amb magarrufes mig serioses mig jocoses. Deuen dur micròfons i cameretes amagats. Volen que els la xuclis, ells se la xuclen mútuament, però segurament això en acabat ho esborraran i el jutge només veurà el que els empaitadors voldran. Els vols descamisar per veure què amaguen, i llavors foten un bot i et fugen de casa esperitats. Baixes com un boig. Veus que, bo i esperant-los dins un cotxe, hi ha un altre noiet fora, un noiet d’uns catorze anys, al capdamunt del cotxe hi ha una antena que recull cada so i imatge que potser després aniran manipulant per tal d’incriminar’t.

Vols aturar el cotxe… Crides cap als policies que hi ha al voltant, voludes de buls desenfeinats: No te’n foten cap cas; tots indiferents. Era allò una operació d’emtrampament…? Inventada només pels infants…? O amb suport de la repressora policia, qui sembla no tindre d’altra feina que d’amargar la vida als ciutadans…?

Et tires davant el cotxe per tal d’aturar’l, i el cotxe t’aixafa. Hò, ara ets tot de tendrums ensangonats espargits pel carrer.

Foradaven la neu els safranets al jardinet que n’Estanislau Alafitor tenia davant casa seua. N’hi havia típicament de grocs, car n’Estanislau era afeccionat a la ciència de l’origen de les paraules: l’etimologia – i el safranet groc s’hi esqueia un munt.

S’esqueia que llavors passés pel carrer, i hi vaig veure n’Estanislau agonitzant. Ningú no en feia cas. Em sembla que algú l’havia arraconat, fora del mig del carrer perquè el trànsit transcorregués sense nyaps ni taps. Me li vaig agenollar davant i li vaig dir què voldria que fotés per a ell, si volia re d’urgent… Em va dir: Re. Em volen mort. Quin remei!

Allò em va fer cavil·lar una estoneta. L’intolerància envers els pobres pedòfils em deixava astorat. Maleïda propaganda dels assassins de l’esperit, ja no saben on fotre el nas mocós de mocs infectats…! Així es morissin tots abans el món no fos de tot invivible…!

Em va tustar l’esquena un policia: Els nivells de tolerància del món actual no permeten que ajudeu un moribund si és suspecte d’altar’s per la canalla. Si no voleu anar a la presó, on sereu de mantinent esbudellat, foteu lo camp, us recoman. Si permetíem cap pedòfil, ni que fos només latent, un pedòfil del pensament…, potser llavors desembarcarien a les nostres costes milions i milions de pedòfils, i la nostra pàtria sobreeixiria de pedòfil, i no hi hauria canalla per a la resta de naltres, i sobretot per als qui ens paguen.

Li vaig dir: No entenc re. L’Estanislau pagava trinco-trinco tota mena d’exaccions.

–Ah sí…?

–Era un molt famós arquitecte.

–Ah. Doncs hi ha degut haver una equivocació de les màquines. Què hi fotrem.

Se’n va anar el policia. Em vaig tornar a tombar al moribund.

–Un mal càlcul per part de les autoritats, Estanislau. Mira si és mala sort!

Em va xiuxiuejar a cau d’orella, amb el seu darrer bleix: No acceptis les mistificacions ni les manies obreptícies dels moderats. Els moderats te la foten part davant, part darrere, i d’improvís àdhuc de gairell. Totes les versions de la llei són merda pura. Hom ho redacta tot perquè beneficiï el comerciant. Si beneficiés el comerciant que l’excepció fos la regla, cada regla fóra excepció. Els càlculs matemàtics de les probabilitats diuen que les de més de mares ja tenen una certa edat. Doncs bé, si llaurar ventres de mares per a fer-hi créixer llavors d’un arbust amb propietats medicinals donés prou, de sobte fóra permès llaurar ventres de mares.

–Vols dir…?

–Creu-t’ho. I si la llibertat donés, la llibertat fóra llei. Tret que donen molt més les repressions, i les prohibicions i les religions, els apocalipsis i totes aquelles merdegades de les prediccions econòmiques i catastròfiques. Em morc cagant-me en aquesta societat de venedors i compradors. Els bons som tan pocs! Tan tràgicament pocs…!

–Encara viu…? – va dir un dels policies, bo i bellugant-lo amb la bota ferrada.

Respongué n’Estanislau: Senyor metge, així et morissis.

Tot xiroi se’n va tornar el bul carallot pensant-se que hom l’havia promogut a metge. Se’n va anar a presumir de metge amb els altres buls, tots tan curts de gambals com ell. Els vaig veure somriure i vaig abaixar les parpelles de n’Estanislau no fos cas que fos cas que encara hi veiés, i s’endugués la visió molt fastigosa del bul feliç. Ell, com jo, sempre hem volguts veure els buls trepitjats per rodes immenses i plenes de punxes, fotuts tots tendrums espargits pels carrers. Allò fóra gaudi i festeig…!

–Saps què són els positrons…? – em va demanar abans de morir.

Ara ho sé, perquè ho he guaitat als diccionaris, però llavors, tot i que em sonava, no ho sabia ben bé. No volia tanmateix enviar’l a l’eternitat amb el dubte d’aquella paraulota abstrusa.

Vaig respondre: I tant. Positró és l’immigració en general. Positiva, i tanmateix amb l’advertència redubtable del tro. La demostració que l’anar de casa pròpia a la d’altri, amb el perill que el moviment pot dur al col·lapse de les vies de comunicació, ja ve amb la veritat de la frase: “Positró: propòsit de setrill amb el broc trufat.” I vol dir que, on el setrill és d’oli, el que raja és vidre. I qui es vol amanir la pròpia cultura amb un excés de vidre…! No hi ha déu que la tasti, encara menys que provi de menjar-se-la.

–Ah, em morc en pau – va dir.

Un altre bul repel·lent s’havia atansat. Havia fotut el canó de la seua metralladora a repenjar’s feixugament al meu clatell. Les pessigolles em neguitejaven.

–Aixeca’t, capdecony – va dir –. T’acusem d’haver’l pelat.

I en aquell instant tornà a tronar ben fort.

Ara observava la jutgessa qui en condemnava a mort. Per conservar la calma, anava dreçant al recambró secret del meu enteniment l’arbre dels meus avantpassats. Amb honestedat que hauria fet caure de cul tots els qui es trobaven en aquella farsa de juí, reconeixia que, entre els meus, hi havien haguts, a part els no-ningús de sempre, pler d’assassins i de malparits, i de prostitutes i de gent així, valent i decidida, qui ara admirava panteixant.

–Sóc més honest segurament del que caldria – vaig piular, sense que m’ho demanés ningú.

–Nihilista – bordà la jutgessa. I es va estripar la bata aquella, tota plena de les taques dels menstrus i les lleterades de qui sap qui, per mostrar l’enfellonida que la posava amb els meus mots rebecs.

–La vida que portem tots plegats és tan mentidera que fa cagar. Els sentimentals i els devots escanyen aquest món amb llurs urpes bestials.

La meua brutal lucidesa em mereixé trempar i tot. La mort tan eròtica ara, quan, sense l’Estanislau ni jo, només quedarien al món idiotes rai. I els trempaires i trempats, i cardaires i cardadors, i gens cardats, sallant entre les cendres mocalloses del no-re!

Em vaig ficar a passejar pel corredor, mentre la jutgessa predicava, i tots els parroquians, en respondre-li la missa, pregaven merdes rai. Me’n record de tants de detalls per l’importància del moment. Hom discorria sobre quina mena d’execució fóra més convenient. Fora hi queien gotes. Les dones duien totes els caps mullats, la roba flonja i pudent; semblaven ocellots malalts, mig plomats, mullats fins als ossos, tremolencs, repugnants, i pregaven tan fanàticament, tan penosa, tan mesquina, tan rebregada, encarcarada, escarransida…!

Caminant, caminant, pensiu, me n’adoní que no hi veia cap paraigua. Em sembla (em vaig dir) que les autoritats han trobat que era un objecte massa eròtic, i doncs pecaminós, i n’han prohibit tot empre.

M’havia quedat sense paraules. Els diaris que embolicaven els entrepans de pa amb llard es veu que vantaven la decisió de les autoritats amb opinions extàtiques. Que emocionant de trobar’s d’una puta vegada amb una decisió que excita una visió de la civilització que duu a les darreres conseqüències de la lògica mercantil les irritacions de la divinitat! – això deien (pel que veia), això i betzolades semblants – cap ni un dels crítics ni periodistes gens espantat de donar la raó als dictadors d’una manera com més furient i descordada millor, i ardits doncs, ells, com sempre, lluitant contra els ultratges morals que rep la víctima (la societat) quan el paraigua es desplega com es desplega un carall qui es distén o una vagina qui dóna a néixer…

El conservadorisme venjatiu volia que la família fos ara integrada pel burgès i tots els seus paràsits. Els culpables: els inevitables enverinadors de paràsits. Amb fruits excessius en fruïen els més brillants criminals: inflamaven amb llurs esquers roents les criades i, tot i que fossin cuineres excel·lents, a l’hora de fer el dinar hi afegien verins. Les salsitxes, els fideus, les trumfes i els pastissets amb pinyons i síndria confitada, i llavors els xampanys, tot hi venia escopinat pels immigrants. Els paràsits, en general gossos i rats, alhora ferotges i elegants, tastaven les llepolies i s’hi quedaven, erts.

Amb mi, jutjaven alhora molt d’immigrant escopinaire. Valia la pena de seguir el que deien els empaitadors. No pas quan s’empatollaven sobre l’hivern etern i crepuscular on ens havíem fotuts per culpa de comprar massa debades, i haver’ns menjat cada arbre al món… Ans quan deien allò que els cecs rai, els més feliços, ara que tot hi era fosc, sobretot als barris dels pobres. I que la culpa era de l’immigració i de la gent qui portava les ulleres no pas als ulls, als cabells, per a presumir d’ulleres tot i que no els calguessin, entre d’altres motius perquè tot hi era fosc.

Ja no hi havien pollastres al món. Ja no hi havien cuixes ni pits. Ni carpons. I els gossos en ganyolaven: enyoraven punyentment els anys on rebien amb cura extremada bocinets escollits de pollastre. L’humanitat se n’hauria d’avergonyir. Per això els immigrants havíem de pagar amb la vida. Sacrificats al déu fosc i emprenyat qui anihilava els pollastres i feia ganyolar el gossam.

Portava un jersei de llana arnat. Portava una faldilla de xeviot amb pler de sets i filagarses. Portava uns mitjons foradats de senyoreta eixelebrada. Així vestit, els altres presoners m’havien xiulat amb xiulets qui-sap-lo suggestius. Les dones però portaven cremalleres rovellades als conys sempre closos: era la nova moda. Un periodista d’uns setze anys portava pantalons de vespre. Potser se n’anava al teatre en acabat de la funció.

Vaig guaitar escales amunt. Les relíquies dels sants penjaven com penjolls podrits a les parets. Hi havia peces de les parts més sucoses del cos. Els pits de certes verges. Les natges de certs bisbes i monjos. Els estómacs de molts de frarets. No me n’agradava cap. Veure’ls, i vindre-me’n basca, tot era u. Bocins de carn fastigosos, per molt miraculosos que fossin. D’elements molt virtuosos, plens de virtuts exemplars i resplendents, com ara ésser heroi en les pitjors circumstàncies; amb coratge ferotge lluitant contra els qui posseïen una certa voluntat pròpia, o els qui mai foren capaços de dir quelcom que anés contra l’establert i el permissible… O els qui vantessin les forces vitals en qualsevol manera, ni que fos per equivocació, sense voler… Pecats d’immigrant, sense prou sofisticació, cultura, destresa… Molt bé. Però que no esperessin pas que me n’encomanés a cap, per molt que m’hi barregessin.

Hi havien així mateix penjats a les parets, escalotes amunt, troncs corcats d’un creuclavat qualsevol. No feia gaire, en una avinentesa on en Perseu Onofre i jo fèiem un torcebraç, el persa Perseu i jo vam caure a terra encara amb les mans dretes enllaçades, el torcebraç no pas resolt. El cas és que quèiem formant creu, i alguns dels altres presoners se’n reien dient si cardàvem en creu, d’on que em vingués avinent de demanar-li al persa que em digués com es deia en persa “creuclavat”. En Perseu em diu que allò dels creuclavats és de fet l’imatge antiga i deturpida d’un carall trempat. Els braços oberts del creuclavat un desenvolupament del cercle al voltant del capoll de la cigala. Ens vam treure tots plegats els caralls, i tots vam veure que, efectivament, el cercle al voltant del capoll i els braços estesos del creuclavat s’adeien d’allò millor. En Perseu Onofre, després, en persa, perorà sobre els pebrots. Però m’interessava més l’imatge del carall trempat tornat crucifix. Ho trobava un pèl emperplexidor. Diu en Perseu: No; és una evolució del “fal·lus” dels grecs, de la “fascinació” dels romans, dels caps de collons a l’illa de Pasqua, dels tòtems, dels dallò dels xinesos, dels dallò dels japonesos, i dels hindús, i dels perses i dels morots, i, dels negres, pitjor. Els yin, els linga, els inro i netsuke, els què em sé jo… Tothom adora el virot. I com més antropomòrficament endarrerit més l’adora, ja està. I els bisbes dels cristians són l’encarnació del fal·lus. Evident. Els objectes fàl·lics d’ençà de tostemps molt colts pels primitius – el primitiu és el qui es deixa guiar pel puta material genètic (l’esperit darrere la màquina descartable del cos) que li fa fotre fills com un escarràs fins que, buit, ja és pot morir, i prou, au. La mentalitat femenina (i marieta) – dominada pels esfínters – ho troba sempre tan eròtic, i “penetrant”; les pudibundes, les puritanes, les fanoques i beates…, sempre plenes de fal·lus en crucifix. Les monges amb això pelant-se-la pels descosits. I el mite de la resurrecció (digué el persa n’Onofre, qui havia estudiat molt, com els de més dels perses, i era bontròs filosop) ve del mateix: L’eix de tota cultura, i per extensió l’eix on volta la concepció humana de l’eternitat, és la titola ben trempada. I el mite de la resurrecció en neix. De l’atzep que després de “mort” torna a viure (a trempar!). En acabat del destrempament o mort post-coital, post-orgàsmica, torna a donar senyals de vida, torna a créixer, torna a esperonar’s en tota la seua ufanor!

Sempre s’aprenen coses, a la presó. No hi ha nyèbit ni capsigrany qui no sigui un pou de saviesa en una branca de la ciència o altra, per molt abstrusa i fada que et semblés o que fos.

Sense adonar-me’n, ambtant, el procediment prenia lloc, seguia el seu curs ineluctable, i tot allò. Aleshores… Un dels empaitadors em sembla que bombejà l’opció de deixar’m viu. Aquella opció va rebre tímids aplaudiments d’una part del públic. No sabia ni que hi tenia culers…! Algú de l’indústria de l’espectacle em va abraçar una mica d’esquitllentes i tot. L’amanit d’una mica de llibertat individual (sempre molt severament castigada cap al capdarrer), la ridiculització de la joventut per part de vells savis com jo, i la destrucció amb manoquella flonja dels símbols judeocristians amb un martellet d’aquells de metge per veure si el genoll s’aixeca a l’hora…, són una mena de nova revolució sexual que eixoriveix el mercat.

–I llavors et destruirem amb més raó – va afegir, tornant a seure sota l’esguard fonedor de la jutgessa esfereïda.

Els gossos aleshores van bordar a l’uníson. Érem a setembre i fotia un fred que quallava la llet als collons. El meu “defensor” (un dels goril·les o guardaesquenes de la jutgessa, analfabet i mus com un maó d’aquells rodons) s’havia adormit “llegint” una altra novel·la “històrica” on un immigrant segrestava uns quants d’infants i els feia tornar negrets, d’on una malaltia els prenia i es morien, a desgrat dels treballs dels metges de la cultura ambient.

El millor capítol d’aquella magnífica novel·la mobilitzava els argues de la nau dels nòlits il·lícits amb una força inesperada, i durant un breu període (esdevingut cap als darrers anys trenta del segle passat) tot es tornava una farsa entranyable. Les mones o monuments de la via dolorosa de la creu del poble on érem, molt patriòticament es poblaven d’íncoles vestits amb robes folklòriques, i tothom en parlava (els espectadors a les vores, els immigrants bons), sorpresos per aquell escunç tan encantador.

Vaig sentir un dits que em pujaven per les cuixes i em cercaven el virot. Encontinent, em vaig fotre a trempar. Era una monja amb cara de fava, i ho feia tot d’amagatotis, d’estranquis, amb una mà tremolenca, mentre damunt la falda hi teniu dues altres mans, i calia creure que una n’era protètica o de per riure, no fotéssim, vós, car no crec que ja fessin monges amb tres braços i mans. No pas encara.

Ompliria ara pàgines i pàgines de descripcions pornogràfiques amb masturbacions per procuració, amb dones xuclaires fins al canibalisme, i forats de cul que s’obren com sèsams al primer goteig de secreció lubricant; amb colònies sexuals que inspiren les dones embruixades a tornar’s vagines cavalcants, amb catorze o quinze pixes que les foraden sant-sebastianencament…, però collons, deixem-ho córrer, d’altres feines tinc. Com ara salvar el coll.

Dalt l’estrada la jutgessa i la seua amant cardaven pels descosits. Allò era estrany. Quin mal exemple per a les criades!

Ara, els tribunals sempre seran un subjecte d’emmeravellament. Te l’etziben com menys t’ho esperes. I quin excel·lent subjecte de conversa. Et moques, per exemple, i tothom es pensa que t’estàs torcant una lleterada. Malpensats! La qüestió que l’endemà tothom diu: I l’acusat se la pelava quan el condemnaven a mort! I s’ho creu totdéu. Car prou és escrit, i per plomes oficials.

La gent començà de despullar’s. Semblava mentida, amb el fred que fotia a la sala! Ja no n’esbrinava el significat. Anava perdut. O potser era un altre dels moviments de la missa – un d’inventat darrerement, i fet dogma mig de prova, leri-leri com qui diu entre el trivial i l’essencial.

Ei, i en tost de pa d’hòsties repartien peix cru congelat. Hum. Aquelles misses, quin catàleg d’imbecil·litats…!

Em vingué a l’esment en Xopi. Les seues ficcions són plenes d’exclamacions sobre el patir del viure, i la crueltat de qui no ens mata prou aviat, i de l’absurditat de no penjar’s a la mateixa cel·la i tot, ans l’acte del botxí, fent-li la guitza, pobrissó.

Aquells dos marrecs qui havien entrat al pis de n’Estanislau Alafitor, i l’altre brètol (el del cotxe) i tot, ja es devien haver fets grandets. Potser tenien vint anys i tot. Vells com jo, o més. Probablement morts. Vaig guaitar girientorn. Vaig enunciar llurs noms. Cap rèplica. Què hi farem. M’hauria abellit d’agrair’ls el favor.

Ara n’hi ha qui servien trumfes crues. Tothom hi queixalava amb ferotgia. El meu defensor s’eixoriví. S’havia adormit “llegint” aquella novel·la de ninots. Va dir: Aquesta obra d’art del gènit humà m’ha transformada l’existència. Tot i que no m’ho hauria cregut mai, ve-li: D’un feixista anti-immigrant, m’he tornat islamita fastiguejat i molt virulent. Ja tenia prous dubtes més o menys enraonats sobre l’augment del fonamentalisme anti-morot. La púrria i rampoina cristiana i llur mania de veure tot el que és diferent amb revulsió visceral… I sobretot llur necessitat de nous enemics. Ara aquesta obra m’ha oberts els ulls, i el somni que he tingut, on m’he vist cara a cara amb molt d’antipàtic trinxeraire inexpert qui es creu els dictats del púlpit assassí. “Inx-al·lah, capdeconys”, els he dit, amb una maça amb un clau rovellat enmig – i he descobert que, com els partia el crani de mig a mig, els dos bocins de cervell eren pintats amb les colors carrinclones dels croats de l’any de la picor. Un filferro comunicava el vermell de la creu amb el blanc del camp erm. I el vermell dictava al blanc (amb pler d’espetarrecs i guspires si fa no fa elèctriques o neuronals, com se’n diu, sinàptiques) que calia arraconar l’immigrant a cada raconet, i allí rostir’l de viu en viu. I que la sang de la verge taqués el llençol.

–Quina verge…? – vaig dir. –La verge qui el moro es tira, és clar!

–Ah. Per això t’has convertit? Perquè els moros toquen més cuixa, estan menys reprimits…?

–No; perquè m’estic tornant vell i he de mirar pel meu futur. I el futur serà crepuscular, amb una lluna mig somorta i ni figa ni raïm damunt un camp tot verd. Tres quarts de lluna i ja no goteja sinó sang… I el camp verd s’estén com taca d’oli de greix de motor atrotinat… El desert torna a florir… El desert torna a guanyar la seua respectabilitat d’antany. I les glaceres s’empassen els reialmes bacius dels croats. Per això tothom està tan neguitós, i empoixevolit, i rabiüt.

Ni a la jutgessa ni al jurat ni al públic del galliner no els deia re aquell crit del goril·la per la llibertat.

–Vés-te’n a la merda, vols, gamarús? – el féu callar la jutgessa. I el meu defensor aixantà la mui. Ara no em salvava nidéu.

–Abans, els procediments judiciaris es feien amb més de seny – vaig escatainar –. Es feien amb més d’amor propi, i més de timidesa, més de precaució. No pas esgaripant. No pas dient: Fes-te fotre, et condemnem perquè així ens rota. No voldria avergonyir ni aontar aquest tribunal, però, com el meu defensor, sóc molt llegit, i ara mateix llegia a la sala d’espera la revista Actualitats roents, i hi havia l’article que deia que “L’Amor és feta de Fusta”, signat per un tal Sant Jaumet. A l’indret de més de pes, l’article parlava dels dictadors sudamericans, tots plegats uns maleïts taral·lirots sense puta idea mai del que diuen, i menys el que foten. Doncs bé, així i tot, insistia l’articulista, aquells sacs de farina amorfs (o vagament antropomòrfics), claferts d’encenalls de barrut i de bandarra, per moltes de castanyes que etzibin a tort i a dret, encara dictaminen amb receptes apreses a les cuines de llurs mares, qui els deien de faldilletes, i llavors, com a càstig, els donaven pel cul amb el corró enfarinat. I és que els dictadors sudamericans han rebuda tanta d’amor de mare (amor de fusta, sobretot) que llur governar és al capdavall una mena de pastís, fet amb carns i tendrums ensangonats espargits pels estadis i les presons i els camps de concentració, mes que imagineu-vos si, per comptes dels generals qui hi manen, hi manessin de debò bocins de fusta, com ara el vantat tronc de nadal qui caga joguines abans de cagar carbó, o àdhuc el corró mateix que pasta merda als rectes dels infants, o el garrot mateix, que estrangula tanta gent de bé a les presons franquistes…! Allò sí que fóra un desastre. D’on – enllestia l’articulista, molt intel·ligentment i múrria –, d’on que el que tenim ja és d’agrair. D’on, que això digui jo, sa senyoria, vull dir, la seua honor, vull dir, eh…, jutgessa pontífex, vull dir, pontifectriu, mare superiora, això dic, que, per molts d’errors i taps i nyaps que no fotéssiu en els vostres veredictes molt respectables, encara n’endevinareu alguna o altra, ço que cap bocí de fusta no sabria fotre, d’on que, amb una mica d’oli d’oliva al foradet del cul, tot allò que m’administreu ho rebré bocabadat i tan agraït que, atès que no duc, sota la faldilleta, altre que unes calcetes de cotó esfilagarsadet, i que no tinc enllà dels trenta, i que el meu cos no és gens colrat ans blanquet com ciri, i tinc pitets florejats, i unes natgetes suaument corbades… Vull dir, si em prenguéssiu per amant lèsbica, no us en penediríeu pas mai, a fe! – i me li atansí i li prenguí la maneta (i ella havia fet “halt” a tots els goril·les qui se m’atansaven a garrotejar’m) i l’hi fiquí (la maneta de vella de noranta anys) damunt la meua fusta.

Va dir la jutgessa: Em sembla que el mes passat t’havia estripats els papers, t’havia presa la nacionalitat, t’havia declarat immigrant. D’on que, sense paperots de ciutadà, hi fotessis el paperot rai, i doncs encara et toqués de rebre més de valent. Tant se val, ara me’n desdic, collons, bo i citant certes irregularitats (que romandran secretes per no entretocar els enemics), certes irregularitats de forma i de fons, i, per comptes de la presó o el mur dels afusellats, te’n vas de dret a l’asil dels daurats orats, au.

Vaig caure-li davant de genollons, immensament agraït de debò.

Una mà de gambirots sedecs de sang es posà a protestar. Els goril·les actuaren, però, i tot tornà a mare.

Fa deu anys tothom havia sentit anomenar el gran arquitecte Estanislau Alafitor; ara ningú no se’n recordava. Ara, amb prou lleure al manicomi, esdevinguí doncs l’autor molt traçut de certs poemes que en cantaven les obres encara si fa no fa dretes. Perquè tinc mentalitat de cagalló, i m’abelleix de rebolcar’m ans de rabejar’m en la sacrosanta escatologia, els meus poemes fan una certa pudoreta, i només els llegeixen els qui són bruts com jo, vull dir, els immigrants. El primer de tots fou el més barroer, cotorba i collerat. Es deia: Una dècada més tard.

“–Desapareixes, única evidència del que existí enllà dels edificis. Residires als texts que són fets de murs i finestres, d’escletxes i cornises, i frisos i xamfrans. No crec que hi romanguin humans com els d’abans. Amb tu es fongué el darrer. Alafitor, Estanislau, el teu camí que abans empraren Plutó i Homer ara no duu enlloc, ni a les latrines, que eren firetes on la gent s’agrumollava fins que calia cagar dret i a lloc, i tothom hi trepitjava merda, i els moralistes hi ploraven perquè tanta de merda que hauria poguda femar els enciams es malaguanyava. Mes amb què vinc, amb aqueixos oldans, arcaics, sentiments…? Les ruïnes dels teus edificis s’acceleren, Eugeni, vull dir, Estanislau, com més anem, i, mentrestant, els superflus epígons, mig home, mig cagalló de fireta sobreïxent, què hi fem…? Amagar’ns-hi cagats per l’envaïment de l’immigrant, de qui les mosquees rellueixen, emètiques.”

Qui se’n recordava ja de les cagarrinetes patrístiques d’en Sartre i en Camús, de les benediccions eclesiàstiques d’en Céline, de les favades compassives d’aquell altre autor celebradíssim, en Hítler…? Tots els gegants s’havien esgrunats com estàtues fetes de copròlits ara esquerdades pels terratrèmols ocasionats pels trepigs de l’obscena immigració balladora de flamencs amb bellugueigs de melics i sacsons.

L’asil sulfurava amb personatges “històrics” de qui les proposades revenges i les enyorades rectituds fotien vindre por fins i tot als goril·lencs infermers. Personalment i cultural, de qui més proper em sentia era dels “pares” d’un tal Profeta Redemptor. Tant ell com “ella” eren emblemàtics pel que feia a l’egoisme del qui “tingué” un fill qui reeixí. Si te’ls atansaves amb intencions sexuals, es revolucionaven: et deien, molt plens de sofre i fum, que de fill com el llur ja ningú altre no en pariria cap.

Pel fet que era l’encarregat d’anar escombrant les sales dels boigs, vaig esdevindre el precursor d’un vast moviment a favor del retorn de les bruixeries. Predicava a cada raconet: Amb els mànecs de les escombres dissolguem tota unió matrimonial perquè mai més no hi neixin anticrists…

–Antiquè…? – fotien els folls, i cap no semblava sàpiguer de què collons m’enfangava.

Quina injustícia. Ningú no se’n recorda de l’arquitecte, mes tampoc d’aquell altre sobre el qual tant de paper de bíblia fou malaguanyat!

Volia que algú prou boig i prou forçut matés (com un boig) la “mare” i el pare del Profeta Redemptor. Potser perquè llur felicitat tan exclusiva m’eixorivia l’erupció apostematosa de l’enveja.

Sort que ningú mai no m’ha fotut gaire (o gens) de cas. Aviat fins els boigs em prenien per boig. I em deixaven fent mut xup-xup en els meus pecats de joventut (no gaires tampoc).

Torní als horribles poemes que vantaven l’arquitecte arruïnat. Cada vida acaba reduïda al mateix: masturbació i solitud. Què hi fotrem. Esguardava girientorn, i tothom hi era, entotsoladament enfeinat: pelant-se-la solitàriament.

Aleshores vaig escriure amb cagallons a les parets els poemes més excelsos de preança al meu amic oblidat pel món desagraït.

Els fenòmens que empobreixen les noves poblacions (a part l’influx d’immigrants molt més potents, qui poden prenyar alhora quinze o setze dones de serrall, com dic, amb una sola lleterada) són seqüela del mercat de l’immoble que en diuen – les cases es derroquen soles – els maons i daus de pedra cauen a les clepses dels impotents qui hi viuen, mentre que els propietaris dels serralls atapeïts, cada forat a la paret l’adoben amb pasta de canalla o de dona xorca, i llurs parets doncs no cauen mai. Aquesta és l’injustícia on qui mana exclusivament és qui més ven…, o diguem-ho així: el que priva és la llei que diu que qui ven mana – el comerciant, el venedor, el mercader només pensa a fotre un profit – se’n fot de la qualitat de l’edifici, se’n fot dels caps damunt els quals els daus de pedra s’esbalcen a fotre-hi treps letals… Les fortunes fan forrolla al rampeu dels collons dels més collonuts. Els qui la fem petita i adu mitjana ens hem de fer fotre – ens malferim, ens abaltim, ens corsequem als estanys estantissos de les lleterades agres com si som els rancs, esbufegats espermatozous que s’hi neguen, incapaços d’escalar cap cuixa mig saludable, i, encara que hom (un de naltres, els nàquissos) l’escalés, llavors s’hi trobaria la cremallera rovellada o el tap ple de verdet que clou hermèticament el cony de les esglaiades, esfereïdes dones locals que la religió esbojarrada dicta de cloure’s, no fos cas que cap lleterada d’immigrant la posseís per equivocació o amb bare garneueria… I qui en rep de retop som naltres, ja ho he dit.

Maleïts capellanots qui manen a cada govern i qui ens condemnem a la llibertat total de la masturbació entotsolada…! Aquest nou sistema sexual duu l’erotisme altruista a parir parteres. Les faldilles s’estenen fins a dominis d’ombra. La lluita per ço de ben amagar’s els esquers és aferrissada. Els provocats anem al canyet, com el pobre Alafitor, o al manicomi, com jo.

La literatura contemporània es divideix doncs en tres branques: l’antiarquitectònica, on es recomana que només es puguin construir mosquees i serralls, i que tot altre edifici cal que hom l’enderroqui per mà de mitjans variats. Els llibres còsmics, on només es pot discutir la natura d’un invent risible apellat “déu”. I la matèria sèxica, o de la xona i la cigala. La cigala cal eixorbar-la i eixorellar-la, i esnarigar-la, oidà, perquè mai no trobi el fitó, i la fufa (el fitó) cal idealitzar-la com si fos el cau de l’anticrist, d’on el maligne deuetó eixiria com cap catxap a sobrar i ataconar i desconfir, i desllorigar i crodolar, el déu aquell xaró i carrincló dels estudis còsmics… Per xo ja només llegeixc el que escric.

On abans només les vaques i qualque animalot tòtem eren diguem-ne tabú o sagrades, ara els lúcids aiatol·lahs feien sagrades les dones qui es sacrificaven els ventres amb estaques de vampir. Els escorxadors enginyosament es veuen fets anàlegs als circs on els màrtirs adés hi fotien carrera immortal, alhora que s’ho passaven d’allò milloret. Les dones locals, no pas les immigrades, qui prou feina tenen a cardar i deslliurar fornades senceres de canalla salvatge, s’atansen als botxins com vaques boges, que hom les esbudelli allí mateix per a fer’n botifarres beneïdes i portadores, per a qui se les cruspeix, d’estranys miracles. Jo mateix n’havia menjades forces, i podia doncs ficar la mà al foc que rutllaven meravellosament. Els miracles, estranyament, com dic, s’esdevenien als ulls: Tot ho veies diferent tantost les tastaves. Trobaves que els diners (els calers, els doblers) et ballaven girientorn com angelets de pius quadret: Àngels putets ensenyant-te el foradet del culet perquè hi fiquessis la llengua, i ficant-te al nas els pipinets que els penjaven llarguerudets perquè els hi xuclessis, com volia en Xopi, el més literat dels filosops quan l’estat del món no era tan ombrívol ni sinistre.

Deia en Xopi: Tots aqueixos angelets tan còmics la rancúnia del viure t’esborren amb llurs penjollets i pelleringuetes flairoses; i aquells culets tan rodonets i lleugerament cagadets, hum, oidà, ambrosia i nèctar i tot allò massa deliciós perquè t’esvaeixis de pensar-hi i tot, jotflic.

Els locals no anem enlloc, sempre embadocats amb els dictadors o führers, a veure on ens guien, a quins ergàstuls i a quines cangrís i garjoles no trien de fotre’ns fotre encara més escanyadores i opressives. Llur règim afavoreix només el venedor (afiliat al partit únic, i sostenidor i estintol i engonari i aixopluc del règim) i qui ens ven imatges perquè ens la pelem a l’uníson i tanmateix sempre aïllats, desolats i sol-i-verns. Recullen pèmpins a gavadals. I naltres esguardant les brutícies als teatres i a les sales.

Vagines esbocades colcaven els aparells qui brunzien i parrupaven, i s’estavellaven als envans si fa no fa blancs on els pampallugueigs dels projectors espetegaven.

Hi havia un boig cagant vora meu. Li volia demanar un cagalló seu per a continuar escrivint. Vaig dir-li: Ja em perdonareu…! Però es va fotre a esgaripar que el robava, i volia doncs que els infermers m’atupessin a mort ras a l’indret.

Vaig haver de deixar el poema inacabat. Una altra obra mestra escapçada. Guerau de Nerval, amb els seus nervis massa excitats, li’n passaven d’aqueixes ben sovint. Com a mi, doncs.

Si una cosa em sap greu és pensar que, com s’escau amb en Guerau, només els tocats del bolet ja em llegiran. Els plors em ragen galtes avall – galtes amunt quan faig la figuereta.

Faig sovint la figuereta perquè, fent-la, veig figues. Sobretot figues d’immigrant, les figues més alegroies i cofoies i xiroies que hi ha. Només per les figues de les immigrants val la pena de fotre’t islamita o terrorista, o devot, o com collons en diguin ara els intel·lectuals addictes als führers dels venedors d’imatges de masturbació i de cases que s’enfonsen al primer orgasme o esternut.

Com era jove i era poeta publicat als diaris d’Istanbul, bo i emprovant-me unes faldilletes a una botigueta del suq, em vaig ensopegar al mateix vestidor amb la dona d’incògnit d’un dels führers, i me li vaig agenollar davant i li vaig xuclar el clítoris, i li vaig demanar un petit diàleg rimat per a poder publicar al meu diari, que me’l pagarien que em fotria d’or. La seua veu era suau i melòdica; em deia que no venia pas d’empassar’s clares d’ou, que allò era un mite carallot; que allò que de debò rutllava eren les lleterades de tots els amics del seu marit, el führer molt gros. Però, és clar, que no provés de posar allò al diàleg rimat, que em tallaven encontinent el coll amb una simitarra d’argent molt esmolada.

L’existència més salvatge és la del corrector de textos, no solament els escapça, escapça l’escriptor si s’excedeix. És una feina que sempre he gruada amb candeletes. Mes mai no he sigut prou expert ni endollat (ni el nebot datpelcul de ningú prou feixuc) per a obtindre-la, vós. Cal fer’s fotre, ja ho sé.

Quan hom escriurà la meua biografia, com escric la de n’Estanislau Alafitor, arquitecte d’efímera saó, hom s’autoritzarà, cal creure, a afegir al meu esdevindre tota mena de fenòmens destrempadors. Això és el que abelleix al públic lector (només dones i marietes; els homes mascles de totes les religions la literatura ens la porta fluixa d’allò pus), problemes mèdics i problemes romàntics en cambres romàtiques, resclosides, estantisses, repel·lents… Tot hi ha d’ésser orgasme descordat, i en acabat recança escruixidora, i al capdavall el càncer que ho adoba tot i ompl el mocador de llàgrimes… Em vaig aixecar, em vaig torcar el cul, i vaig fer un cop de cap. Fugiria – n’estava fins més amunt, de boig i d’infermer, i de medecina marejadora, i de calcetes roses.

I ací començaria el segon i darrer capítol, si doncs no fos que sempre he admirat els escriptors com en Dostoievskiï, qui, morint-se de fàstic, confessa al primer capellà qui veu que les faldilles dels confessors només reïxen a fer’l trempar, i no pas les de les donotes, i doncs que el segon capítol serà el del rapte i estupre d’un capellà, i doncs tot seguit l’infern. D’ací que me n’estigui.

Vaig davallar als soterranis. Els rats, els ratolins, i els talla-robes i els muricecs hi corrien esverats – perquè no em coneixien i endevinaven el meu odi i la meua esquírria, i doncs les meues pèssimes intencions. Mesquines salvatgines, sabien segurament que anava a calar foc a l’asil. I que nidéu no n’eixia mig viu.

Els altres sempre són fanàtics sanguinaris, d’això me n’he adonat amb el primer evangeli llegit. La paia qui l’escrigué hi deia que les mosquees eren insidioses i xarones i esbarriaven verins lleigs… I tenia tota la raó, feien exactament el que havien fotudes les catedrals durant totes aquelles altres centúries de tortures, on t’escapçaven per escopinar damunt estàtues de verges i de creuclavats i d’altres ninots de repulsius. I les icones cremaven amb fruïció els capellans vencedors de cada deuetó desconfit. I els capellans pagans i les vestals de cada ídola desfeta eren espellats ans empalats allí mateix; i tothom festejant-hi com bolxevics de supermercat molt ben fornit ans proveït.

No hi ha nous evangelis sota la capa del Solell; sempre és el mateix amb la mateixa vilorda. Te’n llegeixes un, te’ls llegies tots. Superflu paperam, malaguanyats arbrets, balafi penós. El profeta o la vestal qui protagonitza el tripijoc pertany a aquell petit percentatge de pervertits qui es mouen en l’esqualidesa dels rònecs casalots on cova el ressentiment. Amb quin abandó, quan es veuen en la força de la primera adolescència, no etziben llur frustrat desig a pasturar pels camps on els rics rauen, a sabotejar-ho tot. L’elegant panorama encès. Les creus que creixen a les vores dels camins, amb infants qui s’hi podreixen, per a terroritzar la pagesia sempre supersticiosa… El nihilisme instaurat a tot estrop. Fins que s’escola la paciència dels establerts, i hi envien els mil·lenaristes i els romans, els croats, els “demòcrates”, armats amb els darrers invents de carxena a l’engròs. Maquinàries d’exterminació total. No cal especular gaire per veure qui és el superflu: L’heroi dels collons.

Quan l’agafen, els biòlegs se’l guaiten per cada cèl·lula i partícula, i el clonarien per a fotre’l en gàbia i castigar’l encara més lentament… Car l’humà, no hi ha re més religiós, i doncs cruel. Per xo més val no ésser gaire místic, i menys creure-se’n cap altre que el qui els führers posin de moda. Dius: M’ho crec, m’ho crec; mes penses: I un colló de mico.

Cada nova hipòtesi i teoria – quina enganyifa de desvagat torracollons!

Ara me’n recordava que abans d’espitxar-la n’Alafitor també m’havia dit: No se n’adonen que tots hi som immigrats, en aquest món de les casualitats. Cada cèl·lula qui ens munta immigrada qui sap de quin collons de tuguri infecte; et toquen per lot a la loteria del caos disparat.

Mes fóra injust de dir que alguns d’aquests evangelis no són prou còmics, si te’ls agafes pel bon costat: el costat hilari, jotflic. Els mascles hi són repel·lents d’excés de verriny ensuma-merdes, les femelles a canvi unes escarransides de cony estret. Les llets pugen i sobreïxen aforísticament. Els pits s’umflen i ragen, els virots igualment. El mugró ejacula prematurament, el virot es trenca com branquilló estellat pel llamp del Jou o Júpiter de torn, envejós sempre. És cansat i previsible, mes els detalls fan riure sovint.

A les plataformes de les estacions, al banc més pollós, sempre hi ha un homenic amb gavardina qui se la pela lentament. El profeta o la vestal en rep, de la sobtada lleterada, escatxics. I ara cal visualitzar el déu (o el seu representant amb cara de prunes agres o l’altre avatar femella amb roba de seda mig transparent) llençant a la via el vestit corromput. El déu o la deessa en calçotets. Els dolents del tren qui s’estimbarà a l’infern del cràter del volcà espontani ara rient i grunyint de satisfacció i goig. I pelant-se-la d’ençà de les finestres del tren, traient-hi el nas tot i que hi ha senyals escrits que ho prohibeixen: “És perillós de treure el nas per la finestra i fotre-se’n dels déus: és escrit.” Tant se val. No en foten cas. L’escarni es dobla. Se’n riuen en accelerada multiplicació de riallades apocalíptiques, catastròfiques. L’ultratge al despullat no hi ha qui l’aturi. La comèdia esdevé llorda, d’una vulgaritat de comediant de poblet on només el ruc del poble és prou intel·ligent. El profeta o la vestal, protagonista del tripijoc, vomitarà el verí de la seua sentència que preveu el futur immediat, predicció fatal, i collonades així. Nocions gens delicades, prou dic. L’alternativa fóra llegir-s’ho seriosament, però llavors caldria estar tocat.

Tocat, no pas com el qui escriu això, qui es guaita els escrits típics de l’antigor (i l’antigor és tot allò que el precedeix) i veu que els personatges són tots massa humits amb humitats suspectes. No els tocaria pas, ni els mascles ni les femelles. Només els infants (els infants no gamats ni gafs), però potser els infants són els més malèfics. Demaneu-li si doncs no al pobre Estanislau, tot i l’eximi arquitecte qui fou!



[@more@]
Desactiva els comentaris
20 febrer 2007
Panderol
Filed under: General — heroi hodiern @ 5:40 Edit This



Jaume Panderol, de constructor a constrictor.

Afetgegava distretament la neu amb els meus xirucs quan vaig rebre un cop de colze al costellam. Se m’enfonsava el colze boterut d’un qui, bo i caminant pel meu costat, es veu que havia relliscat. Es va excusar. Dispensi’m, va dir. I, mentre em rebregava agenollat, em va ficar al butxacó del dalt una targeta. Se n’anava ambtant de bracet amb una pelleringa de noieta rossa…

–Quin cassigall de xiqueta; a l’enyifa o canyeret hi han carcasses qui foten més goig i patxoca – vaig flastomar, clafert de la rectitud que l’agreujat de cop-sobte adquireix en aqueixa brava distòpia de món on xauxinem.

Quan vaig recobrar el bleix, vaig llegir la targeta. Hi deia “Jaume Panderol, constructor. Sigui quina sigui la seua idea de paradís, amb manipulacions genètiques a la babalà, bateroles sexuals per donar i vendre, closques hermètiques de vidre on ningú no es torna vell ni estranyot, i on el lleure és ubic i omnipotent…, escolti, jo li ho faig. Truqui’m perquè quedem. Adiarem el jorn que més us convingui – sempre a la disposició de qui les idees més genials no té.”

–Quin paio més fastigós – vaig pensar –, alcavot per als més rics i rucs, i segurament massa viu per al seu bé; qualcun dels seus clients sexeferits, en un atac més de degradació, i ja gens indulgent amb la seua cara de malparit, descordadament se me’l fotrà al sarró en un acte més de capitalisme marxista.

En aquests temps post-ideològics, ja sé que tot val, sobretot per al jovent hereu qui s’ha trobats els diners fets, i els conys desbocats, mercès als costums malignes d’ara.

Per veure si rascava qualque pistrinc de restitució, el vaig trucar.

Em va convidar a la seua illa. Una illa qui, segons ell, era una Eivissa no pas encomanada amb les malalties tan repugnants de la contemporaneïtat. A l’inrevés, encara banyant en l’edat mitjana. Amb bruixes, i capellans i tota aquella merda.

Li vaig dir gràcies, i que segurament a la seua illa hi trobaria la felicitat, i que donava mercès als fats per haver rebut aquell cop de colze que m’havia intercanviades cinc o sis costelles de costat, de tal faisó que ara caminava de gairell, i tothom em deia que quin indret més carallot de fer créixer un gep.

Li vaig dir que vindria amb la Murtra, la meua dona, i ell va respondre que collonut, que ens esperaria amb el seu iot groc a la badia de Pals.

El iot era clafert de gentota milionària. Llurs cossos feien angúnia. La vessa del viure els feia anar amunt i avall desfets i enfonsats – i lents com aquells animals selvàtics que em sembla que en diuen quitzes, o plofis o culfarts o abúlics, o tastavins, i es desplacen de branca en branca, no pas com a farzes o senyalers en escacs, qui van en diagonal i sempre al dret, ans com a desdentegats menja-sopes jugadors a jutges. Ve el jutge, amb tots els seus llençols bruts embolicat, i decreta pastós la mort de totdéu. Quina talent sempre he tinguda de pujar a llur tron a cagar-m’hi (a llur trona cagar-m’hi, hà!, com minyonet rebec), només després que els he desenfaldillats i els he empalats amb el ceptre o el martellet que tenen per a imposar silenci (o per a trencar’ns el cap) als qui som pobrets.

La Murtra estava aquells dies que em volia deixar, que de mi n’estava tipa, i tot allò. Les lleis del mercat dictant que qui no duu teca al plat roman sense cony en avinentesa, faitís, amanós, a abast de carall, a tocar a mà…

El cert, ja us ho diré, és que tant em fotia que no em volgués; em posava a les cantonades a veure-hi passar al·lotelles i me la pelava a pleret sota la gavardina. Si em trobava qualque ralet escombrant l’escaleta, me n’anava amb qualque puta, com més jovencella millor. Sempre he sigut molt savi. La fatalitat m’ha dut a criticar el cony més fresc. Que hom s’imagini, si té prou estómac, el cony de la Murtra. Així que…, amb el coltellet a la màniga (el coltellet que en diem xifarot) i un condó foradat a la butxaca, i el ralet que m’he trobat dut enjòlit i amb urc entre dos dits, ben lluent, com m’etzib llavors cap a la puta, de qui els foradets (els foradets que en diem esfínters) m’esperen bavejant.

Quan veig un esfínter que em puc pagar, l’enyor envers tots els altres esfínters ensumats ans llepats em fa llagrimejar. Sóc així de vagament feliç – i retorn aleshores als jorns assolellats de la meua infantesa daurada, on hom m’emprava d’objecte sexual (hom, vull dir, els capellans, els mestres, els policies, les padrines, ma mare, les amigues de ma mare, les cosinetes, les tietes, les gitanetes de vora el braçal, i els ferroviaris de l’abeurador). Voldria entrar en detalls, però no pas tothom qui vol, pot. Per dissort, el sistema econòmic, quan et fas grandet, trobes que ha canviat, s’ha degenerat esglaiadorament, llas. Ara ningú no et troba prou collonudet per a emprar’t d’objecte sexualet. T’has pansit, i has criats pèls, i fas una pudor d’adult, que és la pudor més fastigosa que hi ha per a un altre adult; per això tots els adults et cerquen d’objecte sexual com més jovenet ets.

Tant se val, l’aigua estantissa de la misèria em nega ara, i m’agafaré a l’agafatall o al gaiatell, o al com se’n diu, al salvavides que tingui més a prop o que ningú em vulgui llençar. Com ara aquell constructor acabalat, lo Panderol, lo Jaume.

Ja em perdonareu si sóc massa sentimental en matèries amoroses. Surar en el bassiot merdegós de la pobretat sembla fàcil, de lluny; mes de prop, i sense uniforme, és com pujar una muntanya ja no dic descalç ans amb cigrons crus entre la sola dels peus i el cresp intern dels fètids xirucs. Cada empremta un martiri sangonós. Per xo, somiar en amors dolcets amb xicotelles d’esfínters impol·luts m’estova tant.

Se m’estova el caràcter, el tarannà se m’engruna, se m’omplen els collons de l’aixaropet de la pietat, la solidaritat, la compassió, com si m’havia fotut un tec extraordinari, i un bon conyaquet, i deixava anar els pets i els rots a cor-què-vols. En un mot, com si era ric, i tenia prou de lleure per a permetre’m totes aqueixes capdeconyades.

La Murtra no hi cabia de contenta, quan li vaig dir que anàvem en iot a una illa de milionaris. Ja no volia trencar les nostres relacions, ni parlava de divorcis i adulteris i merdegades d’aquelles. Ni em retreia totes les putetes darreres. Ni deia res de la filla de la veïna qui sempre espiava pelant-me-la. Psicològicament, tot rutllava. Increïblement, adu, la Murtra, es perdia en exageracions – en tenia un talent especial, per a fotre el titella descordat, en moments d’emoció forta. Manifestacions primitives d’afecte li suraven al cresp bast i eczematós de la seua pell i se’t tirvaa damunt a donar’t pel cul amb el seu clítoris i tot. Tanta de cruesa en el seu capteny et repel·leix – fins i tot ara, en el remot record. En actes repetits de crueltat esclatant et manipulava els òrgans sexuals com si te’n volia fotre xixines. Li havies de dir que ja n’hi havia prou, que t’estava emasculant.

El iot era ple de mascles estranyets. Com tothom sap, els milionaris són tots uns fastigosos marietes. Han vist tant de cony que n’acaben enfitats. Pels iots, les dones collonudes hi vaguen com espectres, mai tocades altre que per l’escàs mariner qui no és així mateix homosexual, cosa més estranya en un iot que de veure-hi un pobre arroplegat com jo, ara al súmmum de la seua felicitat, gairebé.

Em vaig fer amic del coc. Em va demanar d’espellar amb el meu xifarot una farnaca. El coc era un misantrop. Em deia: Si podia, per comptes de cap catxap espellar, o, de cap faisà plomar, el cadàver d’un ric…! Però jo li deia: Calla, home, calla; cal ésser bon home i amar el proïsme, i tota aquella merdegada. Atès que acabava de fotre’m un bon tip.

A coberta vaig conèixer una dama qui deia que em comprenia fil per randa. Dreta a la plataforma, amb el ventijol que li aixecava les faldilles fins al melic, d’on veies que no portava calces i duia el cony tot ragut, et contava els seus viatges per indrets exòtics on tothom es veu que carda pels descosits. Tailàndia, va dir, i l’illa de Pasqua. Doncs que bé, anava dient jo. Fins que va arribar el seu home i mig d’amagatotis em va proposar quinze mil doblers si me la cardava davant d’ell. Ço que fiu.

Tots hi som conservadors, tots hi som botiflers, tots hi som traïdors a cada causa treta la dels diners. Ací no s’ho amaga ningú. Societat òptima. Vull tornar-m’hi vell, en aquest iot harmònic, utòpic, qui salla tan suaument.

Ens van rebre els íncoles de l’illa tocant aires de jazz, Vaig dir: Doncs mira que bé.

Més tard m’assabentava que els indígenes es barallaven en guerres tribals de caire religiós, i que cadascun dels quinze o setze bàndols eren caníbals, i que es menjaven entre ells. I que tots eren conservadors, i botiflers i traïdors a cada causa treta la de l’anar fent diners, o en llur cas petxines en forma de cony, que en deien “cauris”, que en llur idioma volia dir cony. Ço que era palès, vull dir, el fet que anessin al negoci i prou. I ajudava pler al fet que tothom s’entengués tan bé: els envaïts i els ocupants.

No sé si ja ho he dit, mes també jo m’hi trobava collonut, car sota la meua capa de radical i menjamonges sóc tan datpelcul com ells.

Ara vingueren les diatribes ideològiques, i les salvatges excursions intel·lectuals mentre visitàvem l’illa, i vèiem (i ens feien dentetes) els locals menjar’s els vençuts, dels quals al capdavall de fer’ns gruar ens en donaven a tastar, i tots acceptaven, car aitampoc no volíem pas fer’ls cap tort ni acte lleig, i de més a més aquella carn rostida, amb un bon vinet, davallava al pap d’allò milloret.

La novetat, que si això ho llegís ningú, excitaria com un boig el qui ho llegís, era que els insectes de l’illa eren molt bons nois – hi havia paràsits i vermina de totes menes, i formes, i gàlibs i pesos i fiblons i botris, i xucladors, i palps, i ulls quadriculats, i cames peludes, i tot allò, mes tots eren sòlidament amables, i se t’embolicaven com moixos i moixons, i quan t’atansaves a beure a les fonts els peixos i granotes et petonejaven lo nas.

Només els simis eren malparits. Els simis no cercaven amor ni cercaven de cardar amb els humans. Cercaven només a mossegar’t els ulls, el nas, la pixa… – els cagallons i tot si t’atrapaven cagant rere unes mates d’atzavara i tot. No en sentíem pocs, de plors, ni hi vèiem pocs mocadors xops en acabat de les mossades i mossegades i queixalades dels simis malèfics!

El cas és que compartíem, els humans i els simis, la mateixa forma – latents com espectres qui bateguessin en la penombra, ens esguardàvem els uns als altres i no sabíem mai qui collons era el simi i qui l’humà, i s’esqueia sovint que l’humà fugia de l’humà pensant-se que l’altre era un simi amb les dents ganudes, o que el simi mossegués el simi pensant-se que mossegava carn tendra d’humà.

Les emocions s’esmolaven en aquells viatges a l’interior selvàtic, com dic. Hom establia al capdavall que la premissa era que el món era un forat de cul solitari que més valia no entrevindre gaire a tall de solitària puça perduda en existencialismes i amors i aventures sexuals. Que el millor era espiar per un foradet les jovencelles i alhora pelar-se-la a pleret.

A l’hora de sopar ens reuníem tots novament. La Murtra no sé què collons explicava, la qüestió que va fotre emprenyar un mariscal o almirall mig retirat. Molt marieta, com tots els uniformats, tenia un malgènit de caldéu. Senyora – acabà reptant-la, estrident i tanmateix força estossegós – quines bestiades antipatriòtiques de dir – i llavors la desafià – l’arrameixc a un duel…!

Em sembla que aquella carallot de dona meua el que deia era que els qui han estats bandejats de la festa de la vida, ço és, els pobrets, tenen tants de drets als ulls del senyor (quin senyor, això jo ni puta) com els més rics, qui tot i que amb mantegues i d’altres potingues poden passar pel cós d’una agulla, tampoc no cal fer’n un gra de massa, i s’asseuran a la dreta del magnífic al reialme del pel dessobre ben amunt, com qualsevol altre capdecony qui mai no ha viscut.

Què havia d’haver dit! El general, pregonament insultat, car convençut que al cel només hi tenen lloc reservat els rics i no pas la púrria pollosa, la comoní a barallar’s a fora, on s’escau que hi fotia vent pluig.

Us estalviaré els detalls. La qüestió que la Murtra el pelà, i ara tothom ressentit contra la fava de la meua dona. De la qual, cal dir, dic a tothom, que n’estic com el gat i la rata, o qualque símil tan apropiat i esmolat i viu com aquest.

Em guaiten els de més amb una certa simpatia. Aquest home és rigorós i com cal, i no nega pas l’autor dels seus jorns, amb qui qualque jorn gloriós serà assegut a la vora, gratant-se els collons – diuen, pensius i elegants.

Les guerres entre els caníbals ens feien la vida una mica desagradable. Les possibilitats de l’illa perdien punts amb tanta de cerimònia de coure el caigut. I el fum i l’estalzí i la pudor de porc rostit…, a poc a poc allò t’omplia de fel els collons.

Va vindre a veure’m al recambró meu el constructor, l’amo de l’illa, el Panderol. Em dius de Jaume – em va dir, tustant-me el muscle –. Saps què? Hauré de pelar la Murtra. No m’ho perdonarien mai els meus clients, altrament.

Vaig fer cara de babau. Murtra…? – vaig dir, musclejant i gratant-me el suc de la clepsa com un simi. Fent-li veure que ni me’n recordava d’haver mai estat casat amb la meua dona.

–Direm si per de cas ningú ho demana que s’ha suïcidat, massa penedida d’haver occit un oficial de tan altra graduació i entorxat ratat.

–Okay.

Li va fotre una cara a mastegots que semblava, es veu, un tomàquet esclafat, i li va fer una truita dels ovaris a puntades, i llavors la va escanyar. De constructor a constrictor, només una lletra. Per menys d’això mantes de guerres religioses entre caníbals han tingudes lloc tot al llarg de la (atxum!) història. Els arrians i els altres (els atanasians?) es van barallar durant centúries i hi hagué milions de morts només per una lletra jota. I els moros ara igual. Qui sabia fins i tot si les guerres santes entres els antropòfags aborígens d’allí mateix depenien d’una lletra, això posat que sabessin mica de llegir…? Hum. Tant se val. Me’n fot com d’un pià.

De paisà se m’atansà un altre mariscal, o almirall o general o la mare qui el va parir, i volia que el donés pel cul amb unes deixuplines ferrades per tal de fer’s perdonar pel suïcidi de la meua dona ran la mort del seu company d’armes i tortures, i li vaig dir que okay però pagant. I no solament em va pagar llongament; volia, sobre, esdevenir el meu “company de per vida”. Li vaig dir que pel fet que encara portava dol m’estalviés tantes de declaracions d’amor i que m’ho demanés passat el període de pena. Els conservadors som d’aqueixa mena refinada, gent de fiar, gent educada, gent pregona en els sentiments i la religiositat i merdegades així rai. Això ens fa entranyables i admirats per tot lo món, sempre a frec de dir l’inefable, infal·libles com aquell datpelcul qui mana els cristians, de qui les guerres de religions per una lletra o dues són llegendàries encara, fins i tot en endreçúries i verals tan desgraciats com aquells en aquella illa quasi-evissenca, tot i que aturada a l’edat mitjana.

Els ateus no és pas que ens la portin fluixa, és que ens fan trempar fins a límits descoratjadors. Els consols sexuals no els donen cap rampeu, vull dir, als èxtasis de trobar’t un ateu – de trobar’t un ateu, i atrapar’l, i lligar’l de peus i de mans, i d’espellar’l ans de plomar’l a la cuina – aquests actes sublims superen totes les amors universals. El final feliç de l’ateu coient en olles efervescents ens fa escórrer’ns amb profusió quaix il·limitada, com dic.

Venia a emprenyar’m cada dia el meu enamorat. Mira que li deia que allò del dol encara em durava, el general volia de totes totes que li fes un fill. No comprenia que necessitàvem una mare, com més betzola millor, si volíem que el fill fos tan capdecony com la mare (el general) i malparit com el pare (jo). Sort que es va morir, vull dir, el mariscal. I, sobre, em va deixar d’hereu. Deia el document, el testimoni, vull dir, el testament, hi deia: “I al meu company de màrfega, el gros de la meua fortuna.” El datpelcul, bombardejant islamites, terroritzant budistes, s’havia fotut d’or.

El Jaume Panderol i jo ens vam asseure en conferència seriosa. Em va dir: Els sobrevivents vol dir que en sabem, a l’engròs, bontròs més que els qui moren.

Vaig dir: Em sembla que hi toques, Jaume, si més no d’esquitllèbit.

Després em sembla que ens vam ficar a enraonar de física quàntica, de partícules oldanes qui, sense ni com va ni com ve, fotien el camp a cardar qui sap per quins universos gens descoberts. El constrictor em va dir que si el volia ajudar a fer l’esborrany d’una nova constitució per a l’illa, que, veient que jo en sabia tant de tot, potser fóra capaç de dissenyar pactes a doll que posessin pau entre els salvatges si més no durant un parell de temporades, car es veu que la minva de població era dolenta per al manteniment de l’illa – no prous cadàvers, i sobretot en conseqüència no prou merda d’indígena, per a femar la vegetació on vivien els insectes de bon costou i els simis de mal eixamús – tant uns com altres atraccions singulars que duien les amistats, i doncs els clients, del constructor a visitar’l assíduament.

Li vaig dir que s’hi assegués bé i m’escoltés, i que el truc era seguir els consells del meu Carles Fourier, i doncs crear colònies sexuals, on cada perversió fos vista com la cosa més religiosa del món. Les colònies plenes de germans datspelcul farien competicions amb els menjaflames qui es donaven pel cul amb mànecs de destrals, i així anar fent, combinacions rai… En matèries de cul, tot s’hi valia. I que els aliments eren tots merda encara no prou processada, i que cada cos un cadàver encara no prou fet.

En Jaume m’escoltava fent ballar les brases de la foguereta on rostíem cacauets. Em va comentar que collons rostidets també són llepolia – que ho havia après dels seus vassalls. Em va confessar que la meitat dels indígenes eren llors, probablement fills seus, car els de més de convidats qui duia a l’illa (pel fet que eren rics de soca antiga o militars) ja els feia cosa i mania de cardar amb dona civilitzada, imagina’t doncs amb dona silvestre, mig símia.

Vaig consirar, seriós, i llavors parlí: Hi ha molt de pervertit al món – potser les teues salvatges farien estels del cinema nu molt escollides. Omplirem les sales d’homenics encantats, enamorats fatalment amb els estels naturals, i proveirem vora cada seient mocadors de paper perquè hom pugui torcar’s les lleterades.

El Panderol va creure que allò era una altra idea beneïda. Em va dir que quan jo renaixeria (car era d’aquells qui creien en aqueixes ximpleries de la reencarnació) ho faria de totes totes benaurat. Potser adu d’insecte a la mateixa illa.

–La veritat és que em veuria amb més de gust simi ganut, ja t’ho diré.

–Vols dir?

–I tant.

–Doncs sia – va fer, com si fos el collons de déu de la puta illa.

Després ens vam apujar les faldilles i vam comparar virots. El seu era molt més gros que no el meu, ço que estranyament el féu feliç; al tit el féu feliç que el seu pipinet fos més petit. Sí, ves, misteris de la biologia.

Férem un seixanta-nou, prerequisit per a conèixer’s dos amics íntimament. Els capolls (seu i meu) i llurs corpuscles d’en Krause es tornaren vibrants i roents. Les endorfines fluïen per les circumval·lacions del cervell com flueixen els ossos dels menjats pels torrents.

Al cap d’estona, havíem perdut tot interès pels mutus genitals. Calia ésser realista. Un pipí a la boca…, qualsevol pot tindre un atac i d’una mossada toldre’l arran. Ens vam abaixar les faldilletes una mica sospitosos recíprocament.

Em va animar, dementre que ens preníem els conyaquets, a fer llors: Afegeix el teu cabal genètic entre els indígenes, home. Haurà d’ésser una indubtable millora. I com més seran més riuran.

–Al jovent els abelleix massa de cardar – vaig pontificar, i vaig veure que m’admirava.

–Ets parcialment un savi – va dir –. Segurament si t’hi fiquessis més seriosament podries construir mansions tu i tot.

Vaig jurar allí mateix que d’ençà d’aleshores m’ocuparia exclusivament en els estudis de construcció i que re altre no m’absorbiria tant com la geometria. Va dir que ben fet. Mes que no m’oblidés pas de dedicar la meua vida també a alliberar els mals esperits bo i exultant ara i adés en les cerimònies dels salvatges, al voltant de les fogueres on coïen els enemics. Que això feia un bé-de-déu de bé al cos, i a l’ànima encara més.

Em semblava que estava ple de collonades, pobre home. Vaig decidir en aquell instant d’assassinar’l.

Tendrament me li vaig atansar part darrere amb el xifarot a la mà esquerra i el pipinet trempat a la dreta. Una de les seues hurís el va avisar. Mestre Iu us la vol clavar, senyor! – la mala puta va dir, amb un bri d’alarma a la veu.

Maleïdes dones. Sempre m’han duta pega.

–No en fotis cas – vaig dir –. Maleïdes femelles, odien el sistema, en tot hi troben a retreure. Només pensen en cardar i no pas en construir ni en surar lluny de la pobretat i la misèria; quin embaràs per a l’humanitat, Jaume, no creus…?

Les hurís del Panderol només portaven tapada l’esquena. Així no se’ls veien les escares i les osques de les fuetades que els fotíem de nits. Massa lleig, el mapa. Altrament anaven amb cada esquer enlaire. Vaig agafar una altra hurí qui tenia més a mà i vaig començar a demostrar física quàntica estrebant-li els mugrons i el clítoris. Vaig dir quelcom com ara: El suïcidi de les partícules s’acompleix en actes de brutalitat i velocitat altrament inigualades en cap altre món. El món dels quanta és el més cruel aesmable. Fa riure la folla, inconscient, crueltat dels quanta que et pixaries als calçotets si en portessis.

Ni els salvatges religiosos no es suïciden al mateix ritme, ni pensaments.

Va fer una ganyota el Panderol. Modestament va dir: Si no calles et mataré. M’estic enamorant desesperadament de tu.

–Pel bé de la nació, discutim-ho una miqueta – fiu.

–Et tallaré les venes d’una en una – féu.

–Gossa repugnant, només dius mentides. Et cauran els queixalets corcats.

–Ah, vine amb mi al port. Avui arriben els Rothschild [em sembla que va dir, o els Rockerfel·lah o els Fel·lini, o els Onagres]. Direm que som marit i muller.

–Estava tan enllepolit amb una de les Rothschild! Cada vegada que em trobava una revista de rics per terra, la cercava ensenyant cuixa i me la pelava amb mandra exasperant mentre me la guaitava – me li despullí en aquesta revelació quasi sensacional.

La trobada fou tràgica. La meua enamorada havia envellida fins a límits de mòmia. Li fotríem un favor si li enverinàvem el conyaquet de ben rebuda. Els anys són la càrrega més dura de dur. Portar’ls escruixeix – i no solament qui els porta, qui els veu dur.

–Tots a l’illa som profunds moralistes – vaig dir a l’hora de sopar.

En aquell moment ens rentàvem les cares bo i fregant-les als culs de les hurís dretes – no pas les hurís qui ens servien la teca, les hurís de qui els culs servien per a rentar’ns i torcar’ns les cares abans de menjar i mentre ho fèiem.

Àvidament em vaig menjar un conill sencer. Tothom se’n fotia creus.

–Que em mengi d’una mossada un conill sencer representa l’angoixa vençuda. Un cop ens vestim com persones ja no tindrem mai més por. Ni anirem conills ni com ells en serem tan porucs. Ara, no reveléssim pas aqueixa pregona veritat als indígenes.

Mes se n’assabentarien un dia o altre inevitablement. Com els pobres sabem (si més no si fa no fa) com viuen els rics, els rucs sabran (com aquell qui diu) com pensem els savis – tard o d’hora, un dia o altre. I llavors ja haurem beguts tots plegats oli. Car nidéu no treballarà, nidéu no guerrejarà, nidéu farà altre que pelar-se-la i beure conyaquet com un ronsa esteticista i epicúric, jotfot.

Amb ràbia s’immolaran els nous descobridors incapaços de viure sense dogmes. Això és el que fa aquest món tan interessant. D’altra banda, potser caldrà esperar massa i ja m’hauré mort. Els vils salvatges aprenen aitan a poc a poc! Collons, n’hi ha per a morir’s de fàstic. La solució a la misèria del món és engendrar sistemes alternatius, on el sucre sigui amarg i el fel mel. Les deesses totes amb un pixot, els déus tots amb una fenella labiada.

Això és el que dic – i jo dins el meu iot blau marí, i el meu iot ancorat a la rada del meu illot carbassa, mentre me l’estic pelant amb nyerra incongruent. I qui no n’estigui content, al canyet.

Qui es belluga com peix hàbil entre les aigües estantisses d’un sistema que vilté, és capaç d’absorbir’s també en l’estudi del primer mol·lusc que li cau a l’ull.

Els mexicans i d’altres indígenes religiosos s’assassinen entre ells a l’engròs, a cop de fusell, a cop de baioneta, a cop d’execució – qui treu el cap a protestar la bòfia feixista i els escamots de dretes, els paramilitars que en diuen, t’escapcen, com escapces canyuts si et passeges per la platja i els trepitges quan volen treure el nas. I fan nyec, escruixits.

La guerra és sempre divertida per a qui se l’esguarda pelant-se-la. I si dels paramilitars i de la bòfia te n’esmunys, això rai que t’espera a l’altre cantó del cercle d’espinacs de ferro l’exèrcit. Ah, l’exèrcit, quin invent meravellós de faldilletes datspelcul ensinistrats a matar a tort i a dret tot el que es viu…! Per tal de fer el món més escarit i doncs ample per als altres, qui, agraïts, els colem i reverim!

Es casen els faldilletes armats entre ells i tenen milions de fills, testimonis esverats de les irreversibles deterioracions dels cossos de llurs pares endimoniats, sense solució d’exorcisme. Llur cuca incomonible, inconjurable – què hi fotrem, massa tenyits de sangota, de la corrupció de la mort administrada a l’engròs i a tort i a dret.

Al meu illot no hi viu ningú, només els escorpins i jo. Els escorpins i jo tenim ara la mateixa visió del món: castiguem el fibló bo i esmolant-lo lentament, i afalaguem la joventut de les nostres cèl·lules qui com partícules suïcides es col·lapsarien si hom no els massatgés cosserament l’egoisme descordat.

Una cèl·lula és plena de merda i l’has d’anar gomboldant, no fos cas que emprenyada esclatés. Tard o d’hora, cauran víctimes del cruel sistema sexual que vol que qui hagi cardat prou hagi de morir, però si les agafes per la pelleringa tova del clatell i les arrossegues escales avall fins als cellers de l’impassibilitat més completa, la cèl·lula es creu morta i deixa de desitjar, i doncs d’envellir. Aquest és el secret i no pas cap hospital ple de cocs folls en cuines caòtiques. El millor cirurgià és el qui se’t despulla i se’t tallà un colló, i llavors un ull, i llavors un ronyó, i llavors un bocí de cervell, i llavors la melsa que deixa damunt la molsa perquè bategosa hi salti com un ratolí, sols per a demostrar’t la seua perícia, i llavors rient te’n vas, molt més lleuger.

Una bala vaig sentir xiular. El murmuri del xiulet em va dir d’amagar’m com tortuga o com cargol. Dins la closca hi escric aquest tractat de saviesa. Si mai ningú m’aixafa i sap llegir’n els padellassos, collons de déu el que aprendrà, car qui altre fou millor testimoni a la matança d’abans de l’era propera…?

Al meu illot l’adulteri no s’hi val. Potser per això les dones nàufragues des dels esculls em disparen. Un sistema sense adulteri desfà totes les estrafolles de les femelles. Diuen: Com collons viurem! Sense romanç i sense romanços, i sense pel·liculetes i sense novel·letes d’enamoraments i punyetetes!

Tret que a les dones sempre els he dit que se n’anassin a la merda. Només em serveixen per a pelar-me-la mandrosament, com si encara visc al segle dinou, de coltíssima memòria.

No m’obsedeix altre que existir en aquest indret de món on les gavines qui es fotrien els escorpins moren crivellades per les escopetes de les nàufragues qui en naufraigs colpidors naufraguen a l’escullera, màquina sexual molt cruel d’aqueixa mar assassina.

Amables dones, amb quina absurditat us heu tornades salvatges! Si us rofredéssiu una miqueta la fenella encesa potser esdeveníeu menys moralistes, i doncs ens deixàveu els escorpins i el tit resoldre les nostres qüestions sexuals, problema únic que només el més savi pot resoldre, segurament plegant-se únicament a l’argument que el que la natura vol i pretén és sempre fastigós – i molt dolent per al cos, una càrrega i un embalum insuportables.

Potser visitaré un dia d’aquests l’illa del constructor. Hi viuen ara moltes de boes. I hi ha pler de bars de nit amb milions de noies nues, i a les platges només hi volen nudistes, i als vells els és interdit d’entrar enlloc, ni a l’illa mateix, tret que puguin demostrar certes proeses que ni els atletes més desgraciats i monomaniàtics…

Esmolant ans febrint el meu fibló, ben tancat a la meua closca d’iot blau marí, us diré, per tal d’eixamplar la paradoxa exemplar on marinem, que és gairebé inenarrable la solució que em ve ara a l’esment, que és d’oferir a aqueixes dones un òrgan mascle per via genètica o protètica, i alhora aïllar els òrgans sexuals mascles en illes d’òrgans sols, no fos cas que la rebel·lió s’establís on els òrgans adquirissin ulls i cames i fiblons…, però… potser… tot això…, en fi, ja ho he dit abans.



[@more@]
Desactiva els comentaris
19 febrer 2007
titelles pudents al teatret
Filed under: General — heroi hodiern @ 6:11 Edit This



Sols guaitant el que hi ha, i au.

Com ho diràs?

–Quina representació més dramàtica – va dir, mimètic, sense oferir més resistència.

La ficció flaquejava a escena; adu els llums fluixejaven. Comparativament, veure’l reaccionar a la peça era més interessant que la peça mateixa. Me’n recordava d’haver llegit a una revista la crítica de la peça; deia que hi sortia molta de cuixa i que els personatges els posseïa el verriny i la cardera. Tant se valia. El simple mecanisme que involucrava aquells tipus primitius, d’un físic bàrbar, ja me la feia repel·lent, com ara si l’ensumava, i en sentia la pudor. Les propietats dramàtiques de llurs àtoms enjòlits, que es desprenien de llur pells i s’envolaven cap a les llotges, com polsim metzinós, no suggerien al capdavall altre que brutícia, mala higiene i mala salut; per molta de visió moral que la peça afegís a tal bròfec paper d’embolicar, com qui diu, mai no fóra prou pregona, per a mi, que em permetés superar la catipèn que m’aesmava que els personatges ja feien: uns personatges, doncs, qui, en fer-me fàstic, deixaven d’interessar’m.

Així i tot, hi havia la diferència entre l’ambigüitat feraç i la confusió desarmant del joc ambivalent. S’hi deien coses que t’atrapaven l’atenció, i alhora qui les deia t’era extremadament repugnant. La ficció realment era incoherent, zigzaguejant entre la crítica salvatge i qui sap les exegesis de texts obscurs. La ficció mateixa es col·lapsava en acabat d’un triomf instantani. Hom romania conscient que els objectes distants (no pas els fètids d’allí mateix) mereixien certa admiració per llur habilitat a sobreviure part damunt l’esquàlid embolcall. El principi d’en Hàmilton minimitza allò que hom en diu acció entre l’inici i la fi. Doncs bé, en aquest punt, l’unitat d’energia de la peça es multiplicava tantes de vegades com el pas més fàcil (de menys fricció) entre l’acció que anava de l’inici a la fi de la peça. Era un mínim que, comparat a allò que hom pensés sobre el cos del treball, la feia escandalosament vivent. La nova peça de l’autor aveïnava amb els camins més païts dels destins que hom connecta entre els usos d’aquest aparell cerebral humà (quan rutlla com cal, és clar, car normalment la voluda l’empra d’esponja per a xuclar idiotades, i au), aquest aparell cerebral que es capaç de mesurar totes les coses. Per trobar aquest pas d’acció mínima (el pinyol o lleterada del missatge de la peça), la mida de la roda, la circumferència de la roda d’un mecanisme que pugui dur a mesurar l’amplada del cercle bàsic de la natura on l’acció es belluga, on els àtoms de l’ésser només es puguin escanyar o reduir a un mínim estat amb l’acció de la constant d’en Planck on llavors esdevenen estables, calia fer rodar amb prou traça i mònita els ulls de la cara i els de l’enteniment.

El públic mateix fotia pudor. El meu company a la llotja em produïa nàusea. La munició de la mecànica quàntica assenyala que un senyal més ràpid encara que no la tramesa d’un sol indret un sol cop a la vegada, on els electrons fugen, en petites onades, ço que pot semblar una mica vague i una solució amb prou feines explicable, és possible per a una mentalitat superior, com ara la meua, alhora zigzaguejant entre l’ací pedestre i els cercles esclatants dels firmaments remots. El fàstic de l’autor de la peça pels excessos sexuals ara tan prevalents en certs cercles corruptes i el zel pornogràfic que hi ficava a documentar’ls (amb personatges cavernícoles de sobrepuig) es contrabalançaven, i no ho trobava pas malament del tot. Així carden els forats negres pels cels amb els planetes i els Solells, i adu les galàxies senceres, esdevingudes roents com capolls de caralls.

No es podia pas dir que l’autor fos un altra racista misogin, com la revista pretenia i mant altre crític es veia que deia (mes tothom prou sap que les al·legacions dels crítics són hipòcrites – un crític és un pobre desgraciat amb el fetge podrit i el fel que li sobreïx per cada cavitat, sobretot els ulls i les orelles). Ça com lla, cal dir que aquella ficció que guaitàvem participava massa fàcilment en la porqueria i l’orqueria que pretenia denunciar. Qui sap. La veritat és que em trobava furient, enfellonida d’allò pus. Les qualitats paleses de la meua resistència moral calia expressar-les d’una manera o altra. Vaig deixar anar una llufa.

Ningú a la llotja no va dir res. Supòs que creien que la fortor ja venia amb la peça, ambientant, com qui diu part de per les vores ençà, part de pels cortinatges de les bambolines, on els extres encara devien ésser més fastigosos i tot, cap a les llotges i la platea i el galliner.

Ujada per un tram soporífic, saltava, quànticament, a gronxar’m entre constel·lacions – la peça hi era allí més divertida, i la pudor inexistent. Les sorpreses de les informacions vénen limitades. Podria dir més, mes segurament qui em llegeix es fotria un embull de caldéu. Amb unes minses assumpcions simples sempre n’hi ha prou, sobretot si qui t’escolta és un ximplet, com el meu company a la llotja, o com qui ara em llegeix. Ni l’un ni l’altre ja no cardaran més. Els àtoms es passen l’estona intentant el col·lapse. Cada dia més pecs i nics, els àtoms – i degenerats. En el reialme dels quanta, la constant d’en Planck és com ara un enlluernament que desapareix en el físic de l’actor – com més lleig, pitjor. Jo, pel fet que sóc bella i asalta com una deessa, puc desplaçar’m entre estels i universos amb la velocitat de l’ió més inoït.

Si ells desapareixen (em dic, i tanc els ulls), esdevinc més i més lluminosa: un cos al cel qui batega com el nucli d’un altre tot tot incipient. Perfum de nafra rosa embauma l’existent. Vels de llenceria s’obren a l’inauguració estel·lar. El cor de la rosa, del cascall… esponcellat, vibra com clítoris a frec d’esclat.

Com ho diràs? Senties els corns i els anafils d’un altre inici corrent cap a la fi pel camí de la mínima fricció. L’orgasme dels àtoms suïcidats. La constant del daltabaix. Aquell collons de teló semblava que no davallaria del tot mai.



[@more@]
Desactiva els comentaris
17 febrer 2007
Bierce: umflat el trinxeraire
Filed under: General — heroi hodiern @ 4:20 Edit This



Ambrose Bierce: The Power of the Scalawag (1899)

Poder del trinxeraire

L’encarregat jurisdiccional dels boscs ha fet toldre un arbre gegantí, mes, tantost ha vist un home honest qui s’hi atansava, ha fugit – i l’assassí amb ell, deixant caure la destral del crim.

L’endemà, com, amb prous precaucions, tornaren a recobrar la destralota, es trobaren escrites aqueixes línies a la soca:

“Ve un trinxeraire i, sense pensar-s’ho gaire,
Lent miracle de la natura fot enlaire.

Malparit, que això li passi ben aviat:
Que caigui fet no-res com sigui més umflat.”





[@more@]
Desactiva els comentaris
15 febrer 2007
Damunt la tomba a la coneguda qui llongament se’m féu l’estreta
Filed under: General — heroi hodiern @ 17:56 Edit This



[Damunt la tomba a la coneguda qui llongament se’m féu l’estreta.]

Lletra d’amor d’en Corella a l’aimada.

“–Així serà, més endavant, com us moriu (i eu ja farà anys probablement que seré mort), així serà la vostra tomba, aimada. Aimada, qui ara gens no em corresponeu. Al monument hi serem, en marbre i alabastre, vós casta deessa, i eu penitent, al vostres peus encara. Amb honestedat em matàreu la vida somorta, i, morta vós doncs, tindreu al sepulcre, escrit en lletres d’or, aquesta mort en vida meua com un excel·lent triomf: em fotéreu lluny del món amb la vostra fredor, i au. Allí seré, com un estaquirot, al vostre monument – un titella esculpit per terra, agenollat, amb cara de favot – d’on tothom en romandrà tocat emocionalment – i adu alguns diran: “–Cruel la paia, ca? Aitan virtuosa que no es deixà tocar ni mica pel gest tan humil d’aqueix pobre carallot, qui l’amà com el fènix crema, ablamat amb més força tantost convertit en cendra.” Sereu vós, al vostre monument, estàtua copiada del viu, la vera imatge de la bellíssima Helena, i portareu al dit anul·lar un maragde, i a l’altra mà una branqueta florida d’aloc on una tórtora es plany. I farà el mot allà escrit, damunt verds lliris: “–Si calia que algú fes malbé aitanta de virtut, oh, que hagués estat eu qui malbé la fes – tret que, és clar, qui mai vol el mal, malament pot esperar que cap bé en redundi.” Ja sereu morteta, llavors, i eu – en prostrada efígie i tot – impotent de fê’us reviure – no fos cas que ofengués tanta d’honestedat vostra – ara, patir rai – tothora pregant a déu que de la pregona presó infernal salvés el vostre esperit – i que amb el meu – amb el meu, pse! – amb el meu tant se valia. Com tothom llegirà això, n’hi haurà potser qui, mig emocionats, pensaran que fluctua llavors la meua forma de pedra i que adquireix doncs a pleret un gest més digne; potser diran: “–Tot això vol dir que, per amor d’ella aprengué ell de plànyer” – i ara no em doldrà ja aital vida trista com mení i que, mercès a vós, tanmateix despenguí sens pecar – manoi, oidà, com calia!”





[per la mà d'en Roís de Corella][@more@]
Desactiva els comentaris
13 febrer 2007
Na Djuna, de la gaia ciència
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:33 Edit This



Djuna Barnes:

Dona “repulsiva” Cinquena Avinguda amunt (1915)

Qualque jorn sota l’estel
Dur i nu
Qui al lluny remot
Fa que lluu
Sabrem la dona qui ets
Que ets tu.

Car tot i que als fems et llencen
Extramurs
Amb les cuixes i les ruixes t’entrebanques
Mocador rus
De coll per on dius la bogeria
Del que pren curs.

T’hauríem de veure estesa
Ulls de lleixiu
T’hi tocaríem potser el cul
Sots el voraviu
I sentírem com t’esgaripes
Crits de perdiu.

No hi reeixíem pas. T’acollonies
Morta de fred
Mig tombada pels camps
A fer l’ullet
A qui reveles a cau d’orella
El lleig secret.

Veuríem llavors com molla
T’escalfes
I com baten la teua samarreta
I les calces
De tants de cors com secretaren
Al llit d’on t’alces.

I ara t’esbalces amb cabells esborifats
A xuclar
Dels llavis d’entrecuix el rou vague
De l’íntim salivar
Orgia en degoteig babilònic: harem
Sense paixà.

Abans no n’hauríem, d’eixa dona
Dita de tu
Abans, quan mig tombada damunt
El seu tors nu
Xuclares l’amarga llet de ta mare
Com qui menja cru.

Llençada amplament perquè caiguessis
De musell
Nua, femella, xiqueta fastiguejada
Fusell
Embussat – i, esborifat, sallant per la galàxia
El teu ventrell.





[@more@]
Desactiva els comentaris
10 febrer 2007
Burroughs: Els americans regraciem (i tant) la providència
Filed under: General — heroi hodiern @ 2:03 Edit This



William S. Burroughs: Thanksgiving Prayer (1986)

Els americans regraciem (i tant) la providència

Mercès per tant de gall dindi
i tant de colomet migratori
fets per a esdevindre merda
garbellada pels molt comcals budells
dels americans.

Mercès per tot un continent
fet per a fotre malbé i enverinar.

Mercès per tant d’indi
fet perquè ens proveís amb una miqueta
de perill i dificultat.

Mercès per tots els vasts ramats de bisons
fets per a occir’ls i espellar’ls, i deixar’n
les carcasses que es podrissin.

Mercès per tant de coiot i de llop
fets perquè hom hi posés un preu
per a eliminar’ls.

Mercès pel somni americà
fet per a fotre-ho tot adotzenat i fals
fins que la mentida no hi claregi.

Ah, i mercès pel ku-klux-klan.

Mercès per tanta força d’ordre
qui pogués anar assassinant negrots
mentre ditejava les osques al revòlver.

Mercès per les molt decents
fanoques beates
amb llurs àvoles carotes
fastigoses, tibades, amargues.

Molt agraïts pels adhesius que diuen
“Aixaféssim un marieta
per tal d’honorar Crist.”

Agraïts per la síndrome de la SIDA
dels bons laboratoris químics
triomfalment eixida.

Mercès per la prohibició
i per la “guerra contra les drogues”.

Mercès per un poble on
ningú no té permís per a ocupar’s
del propi nas.

Mercès per una nació de delators.

I tant, agraïts per les tendres memòries
d’antanyasses…

Mes ara, ep!

“Aixeca els braços, vejam on t’has punxat!

Sempre fores un maldecap
sempre fores un pagerol…!”

Mercès pel darrer i el millor
traïment del darrer i millor
somni dels humans.





[@more@]
Desactiva els comentaris
7 febrer 2007
el cos com a disfressa esglaiadora
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:18 Edit This



disfressa (el cos) d’esglai

duc doble vida
amb la professó per fora
la festa per dins.

en el somni s’obre el paisatge harmònic
prop el tresor colgat que ningú no ha de descloure.

només a la natura que es descorda
li és lleguda la desclosa.

com es despulla del corfoll
el nou papagai qui ix de l’ou
el llop marí qui llegà l’illa als seus descendents
es despullà ans la mort perquè la tempesta s’endugués
cada esdernec del seu ésser trossejat.

ascendí al fons de l’oceà
queixalejat per esquals.

ho sé perquè ho somiava.

ull-badat el glaç tenalla el greixum del crim
damunt els parracs ensangonats
l’assassí duu careta d’on el so surt més fort
el so i la fúria debades:
l’obsedit pandimoni de la realitat.

tothom entra marxant
cicló subreptici de fatus amb punxes armats
eixorc tremolor d’anyell jurat al sacrifici
esbaldregat ritu quotidià que basques
em promou.

diu el metge espectral, diu la mort esquelètica
disfressada de metge monstruós:
–què et fa mal avui?

–rere el cos
disfressa d’esglai
també la puta ànima malmesa.

el xitxarel·lo Nicolau torna a casa
damunt la passarel·la plena de neu
hi arrossega les seues pertinences
un altre trosdase datpelcul
pels malparits mitgesmerdes aporrinat.

rònec rènec qui es desprèn de la pell sarnosa
del despertar.

em penjaria amb la pereta del capçal
al capdavall dels dos fils de l’electricitat
entortolligats en forma de trena
la pereta em treu la llengua com carota
de carnestoltes: grotesc viure dels ensarronats.

la conversa amb vós m’ompl senyora
de joia íntima.

rallar amb vós és millor que cardar-hi
(o amb ningú).

alirets de joia
com ve el son i s’obre il·limitat
l’harmònic paisatge de la festa interior.

rallem, rallem, senyora
car
l’eternitat és jove encar.





[@more@]
Desactiva els comentaris
5 febrer 2007
sense gaires fums
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:13 Edit This



fet sense gaires fums, com tot el que prenc en horitzó

sóc jo qui es va adonar del foc a la casa del davant
el foc que amb flames rugents consumia el roure
davant la casa encesa.

sóc jo qui vaig entrar a la llibreria de vell
on les dones universitàries venien llibres
a preu molt reduït aquell diumenge especial.

sóc jo gràcies a qui sense gaires escarafalls
totes les dones i alguns llibres de més vàlua
es pogueren salvar de la cremada
i en tot cas del caòtic rebombori
que hauria pogut posar en perill
qualque vida o altra.

sóc jo qui amb prou posa rebí els agraïments
de les dones i minyones
sobretot d’una de les minyones
amb qui, convidat, amb el seu cotxe
més tard anàrem a guaitar les celebracions
del nou any xinès
amb milotxes gegantines que sallaven pel cel.

dracs i pseudoavions plans i acolorits plens
de focs d’artifici
glorioses esteses enjòlites surant
entre atmosferes, en formació i sense
com esquadrons de bombarders
i com ocellarres, com pterodàctils solitaris.

i parlàrem animadament
de dones i de mots, de llibres i de focs
i alhora pensava, acaronant-li
suaument
els ulls al cel
quina pell
quina pell de les cuixes més fineta!



[@more@]
Desactiva els comentaris
2 febrer 2007
Així és com això rutlla
Filed under: General — heroi hodiern @ 23:28 Edit This



Així és com això rutlla

u per cinc

ets un vell entrant a l’asil
et cal una andola per a pagar’t el llit
que has de tanmateix compartir amb un altre vell

al vell del darrere li dius que no tens canvi
si li podries manllevar una andola
que és el que accepten les infermeres

te la dóna, i tu a canvi li’n dones cinc, una malla de cinc andoles
esperes que et torni el canvi
mes muscleja i prou
així és com això rutlla, diu, cinc per u

i ara tots jaguts en parelles als llits de vànoves blavetes
veurem a la paret projectada la pel·lícula

això és així com rutlla
u per cinc
cinc per u
i la teua vida amb la dels altres a la paret nua

aquest és el mes on el meu padrí fa cent anys
mon pare en fa vuitanta
jo en faig seixanta
el meu fill quaranta
vint el meu nét

i tantost em mori
ens haurem morts tots cinc.





[@more@]
Desactiva els comentaris
Vestits de taüts florals
Filed under: General — heroi hodiern @ 0:11 Edit This



Vestits de taüts florals

Perquè amb el nostre benèvol vistiplau
la casa se’ns ha anada omplint de bona gent
inclosos uns quants penjats
sense gaire dèria, corrupció ambulant
i ja més fresques noies fugides qui ujades
es giten pels racons
enfonyades en sacs de dormir
o colgades sota blaves flassades de llana
i àdhuc algun animal perillós i tot
he agafats els trastets
i me n’he anat a l’hotel on sojornen els rics.

Al començament hi sóc d’allò més ben rebut
per gent d’accent curiós, sovint lleugerament còmic i tot.

Aviat, tot i que em faig veure més que la mitjana
per exemple ocupant la cadira de rodes molt còmoda i allargada
(com qui diu anant amunt i avall en elegant gandula de coberta)
al capdavall comencen d’ignorar’m.

Si no em fan gaire més cas que jo no feia als qui em tregueren de casa
com acabarà el misteri?
se n’aniran…?
o què fotran a la direcció…? m’apujaran el preu…?
m’empenyeran a la porta…?
en tot cas, caldrà que faci una cosa o altra:
els convits i les invitacions
comencen de fer figa, aviat s’aturaran del tot
i llavors què hauré de fer per mantindre-m’hi
hauré de prostituir’m (les meues mans
de dits prims i forts
i d’ungles llongues, netes i coriàcies
que mai no han treballades altre que
“entrant tot gint” en la manipulació dels molls llavis
enamoren les matrones)
o hauré d’anar robant-los d’esquitllèbit
ara ací ara allà, ara a aquest ara a l’altre
petites quantitats que no es notin gaire
i així anar pagant l’estada
car s’hi està tan bé entre rics…!

I els buls de l’hotel això rai
de moment em deixen estar:
no saben si sóc ric genuí
o sóc potser, d’incògnit, un d’ells
d’una branca molt superior
car les proves sempre són insuficients
els taüts que ens vesteixen tots plegats
sempre massa ben dissimulats
car altrament qui custodiaria els qui custodien…?
sempre el mateix dilema
ja ho va dir en Juvenal.

I va dir, amb raó, que qui les dones custodia
les custodiades això fan: se’l tiren d’antuvi.

Així que em dic, ves, això faré
mentre
mentre duri
mentre duri el tripijoc:
sense cap mena d’enrenou
discret com el ventijol qui amb prou feines
si belluga les cortinetes
tastaré llurs hímens
ans no vulgueu casar-les
seriosos lladres rics
no fa?





[@more@]
Desactiva els comentaris
8 gener 2007
dels 6 als 16 10
Filed under: General — heroi hodiern @ 21:58 Edit This



Dels sis als setze deu.

Estava pensant l’altre dia, a part de cardar, què altre ens interessa a les dones? Res més. Cardar és allò per què estem fetes, i ho notes quan cardes, que és l’únic moment on de debò ets. En majúscules: ETS. Car, sense orgasme, què val la vida? Un buit dolorós.

L’únic problema de fet és trobar cardaires prou fets al fet: i pocs que n’hi ha, no gaires. Només un nombre molt reduït de mascles sap el que cal fer. Els de més dels mascles no són capaços de fer ben fet el fet. Amb trempar i fotre poc n’hi ha prou. Cal atènyer els olis salutífers i plaïbles dels fitons qui esbrocats es vessen.

Ara, l’altre dia era a la botiga i va arribar l’estrany. No sé perquè, més de seguida me n’adoní que era un cardaire de primera. Em va comprar no sé pas què i em va dir que tornaria. Li vaig fer una cara de quan vulguis, fraret.

Em vaig assabentar que l’estrany s’hostatjava a l’hotelet del Capdamunt i que la filla de la patrona, l’Obdúlia, d’estranquis li deixava emprar també la cambra que hi havia davant per davant de la que l’estrany havia llogada. Així l’estrany gaudia als matins de la cambra on es llevava el Sol, i als vespres la cambra on es ponia. Només li calia agafar els trastets i travessar el corredor. Caminava damunt núvols l’Obdúlia. D’amagatotis se’l devia cardar desesperadament.

Va trigar l’estrany a tornar a la botiga. Era a morfondre’m al taulell. Les clientes es pensaven que patia qualque malaltia letal. I la veritat és que de les clientes me’n fotia com d’un all podrit. Tothom altre que el cardaire ens és a les dones enamorades indiferent. Insignificant. Els morts, els vius, els malalts i sans. No veiem ningú pel carrer ni enlloc, només hi veiem l’estrany i el seu carall quilomètric i actiu com un pistó incansable.

Com una boja em vaig llençar al carrer; necessitava cardar, necessitava ésser novament. Per les fosques avençava, els ulls a l’alt hotelet il·luminat. Per les fosques de l’escaguitx i l’esllenec, només hi veia el peix. Per l’esvellec de la realitat hi ullava, únic vivent, el vit. El vit alegroi i amb cara i ulls qui em travessés insistentment com si era un oceà a qui calgués la llavor posta pel peix del cardar per a reviure. Els oficials als aeroports, als restaurants, als hotels, eren tots gent desequilibrada, desolada, vells actors qui es lamentaven per les pèrdues i els dols dels llargs anys. Aneu-vos-en tots a la merda – els anava dient, com em començaven d’explicar llurs vides tristíssimes.

L’únic local que comptava era l’hotelet de l’Obdúlia, l’únic vit que volia travessant-me arrauxadament l’oceà era el de l’estrany qui havia vingut a la botiga.

Obdúlia! – cridí –. On el tens, part en vull!

L’estrany aparegué, de dol. L’Obdúlia se li havia morta cardant – d’un atac de cor ran de massa goig.

–Fes-m’ho també a mi! – me li vaig eixarrancar i en gaudia fins a esdevindre. Fins a esdevindre i prou. Car qui s’escorr és.

Vaig tindre curiositat de veure la morta, jo, la sobrevivent, i l’estrany, molt a la meu-meu, no fos cas que despertéssim la patrona, em va dur al soterrani, a un dels recambrons refrigerats.

Vaig tindre un mareig. Vaig veure fosfès – llums musicals.

Fosfès qui canten – dic –. En romanc perplexa, vós.

Me li agenollí davant i li llepí ans xuclí l’albergínia com mai cap altra no n’havia llepada. Remei excels.

L’estrany manà: Botiguereta, treu-te els esclops, posa’t els xirucs, i som-hi.

Em féu prendre l’Obdúlia mig esbotzada pels peus i ell la tenia pel cap. Avençarem per les polsegueres de les galeries. Es veu que el soterrani s’enfilava per tentacles subterranis fins al volcà somort. Quan eixírem entre les crestes del cràter tot tenia agalius d’espetegar. Roncava la terra, els engranatges tel·lúrics com qui diu es trobaven força enferritjats.

Doneu-me, estrany, un senyalet més del vostre amor – i me li arrapí a l’albergínia gegantina amb la qual em bitllà fins a l’exhauriment.

Què importa el que ets – pensí –. Només compta el que esdevens. I només esdevens cardant.

Plàcidament ens deportàvem al jardí de vora l’anus de foc. Cap gelosia no solcava el cos esquarteradet de l’Obdulieta – una noieta encara prou fresqueta, morta doncs als catorze anys.

No vols tindre contrincants en coses del cardar. El tap de llur rancúnia és sempre a frec d’esclatar. On dius àvol has de dir dolent, i on dius dolent àvol. Ja no saps si pateixen per malignes, o si són malignes per dolents.

Em rodava el cap. Se’m multiplicaven els vits qui se’m volien cardar, oidà.

Em pensava morta com l’Obdulieta i al paradís de les dones, on tot hi són vits disposats a boquir’t fins a l’exhauriment de l’ésser anihilat. (Només, és clar, per a tornar a començar ran d’una dormideta. Altrament allò no fóra paradís ni res.)

Allò adés familiar s’ha omplert d’estranys sedecs per a fotre-me-la amunt per cada forat. Ah, glòria! Les voretes dels traus de fer-hi rierols, adés tan pastorals i endormiscades, ara enfellonits ans rabiosos animals de circ hi bramaven, grocs, orelluts, tromputs. Tromputs, tromputs.

Sóc la metgessa mig nua qui sospesa collons i no se n’uja mai. La boca se li fa aigüetes. Xucla vits fins que en dessagna el qui cada vit trempadíssim no duia envant per a morir-hi escurat. Ah, paradís, prou dic!

L’ull de l’oracle cagava raigs de llum. Com pots viure vella si no hi tens estranys per a cardar’t…? Vull espitxar-la ara mateix. La vella (ma mare) s’indignava si aquell vell client li deia de cuqueta, coqueta, cosona, collonet, i de tresor i de sucrets i melmelades, i d’altres hipocorístics rebaixants.

Un estrany vell qui se li va treure el carall, l’hi desllorigà, i la llei encara li va donar la raó (a ella, l’agra cavallot). La llei més tard dugué el vell a morir en presó, perquè m’hi apiadava i amb només sis anys li treia el carallet bragueta enfora i l’hi feia esllenegar’s i la llei ho va veure, denunciats que fórem per la vella (ma mare) de gelosia rosegada.

Ara fregeix en sofre i plom desfet, a l’infern de les desagraïdes. A frec d’estirar la garra en rònec hospitalot, es gratava desesperadament el cony, volcà frustrat, i doncs cancerós.

Desava ara l’estrany els ormeigs. El cos de l’Obdúlia el volcà el cremava. El cos, encetat en text, en icor correcte el cos regalava. I deia, en pell de boïgues i xàldigues fetes instantànies i ventisses lletres, la joia de l’orgasme quan el foc se’t carda. Deia oh, uf, ah, eh, en espeteguets de butllofa qui esclata.

I sabíem l’estrany i jo que allò eren petits ecos o retrunyets dels orgasmes celestials.

L’estrany, abans de desaparèixer, em va donar un altre caramelet, perquè tornés a casa saltironant i xuclant el caramelet i remembrant tanta de gaubança. Aleshores ja tenia setze anys i tot. Començava d’ésser vella, calia mai no perdre el temps en rucades – i tot ho era altre que cardar. Car, sense ésser, què hi ha…?

Vaig sentir una veu.

Sibil·la, on raus?

Rac on rac – vaig dir.

Sabia que era el tifa en Bel·ló. Aquell qui es pensava d’ésser tan bon cardaire, i no podia anar més lluny d’osques, pobrissó. Tot i que cardar, rai. Cardava conques i vídues i monges i sagristanes, i púrria així, i pencar mai gens, és clar.

De ben tosset, en Bel·ló havia après de fer de gigolò. Amb n’Iu Exprès, feien patotes vora l’escorxador, un el papallona, l’altre l’enganador, i tot era un front o diguem-ne façana per al negoci de sotamà. Tantost s’atansaven dones a jugar als daus trucats, s’esbraguetaven ells i mostraven llurs proes i en prometien doncs proeses. I així es com es guanyaven la vida cardant.

N’Iu perí a la coma del Cucut. El lloro català qui en Calders trobà a la cort de Birmània no hauria pas mai cantat tan clar i català com cantà una vella gelosa, rosegada de rancúnia pel fet que ningú se la cardés ni pagant doble. El marit cuguç, un altre Plassí-Do-Dodò-Mingüin, cantant-torer, carrincló, pompós, fastigós, fart i anorc, estossinava traïdorencament n’Iu.

La massa ignorant viu en aorist (tot s’hi esdevé com sempre, en magma avial incanviat) i per tant trobà natural que, per cardar forallei, algú calgués que fos assassinat. La mort s’esdevingué en un gual, l’atac de l’ambigu qui com un boig corregué pous avall i rius amunt, i qui com aigües de fang que sovint pugen pels carrers costeruts i tot, i s’enduen panys de casa, i blocs de terreny, envaí cada racó de paisatge abans no trobà n’Iu Exprès esbaldint al gual calçotets amb marques de sangs d'hímens massa tendres (ho sé pel meu amic dibuixant, qui en dibuixà doncs cada detall), s’esdevingué de cop sobte. Caigué sobre n’Iu com el seu oncle (qui només pensava en desar diners i, en perdre’n un munt, s’estimà més penjar’s que no continuar “vivint”), caigué, dic, damunt la víctima com no queia el seu oncle sobre les butxaques de la gent qui atacava a les fosques.

Fora la finestra estant, amagat rere un vagó, de res no serví a en Bel·ló la fona. El cuguç s’havia escanyat amb gingebre tou. La seua dona el volia convèncer de la seua amor immarcescible amb un pastís una mala fi estopenc.

Mes ja sé que m’estic empatollant, Bel·ló, així que més val que ho deixem córrer. Pots cardar’m fins al jorn del judici que diuen més el goig no em vindrà pas. El teu vit potser serveix de qualque substitut de feble bisbe per a conques, vídues i rates d’església, mes cardar, què hi fotrem, no en saps gens.

Una nosa a la gola. Atenallada de por me’l vaig guaitar. S’havia tornat groc, un groc que en la fosca gairebé lluïa.

Predestinats – em va dir –. Per mi tantes de dones s’han barallades, s’han esbarriades lletjament el cambuix; tantes de mestresses em cobejaven alhora la mestria i el matràs! I la teua aversió se’m reafegeix a l’agonia – veure-us totes patint… fins i tot tu, per causes oposades!

L’aversió mateixa ens predestina a aquesta aversió – ens posem a voler-la dominar; aquest esdevé l’objectiu de la vida – fútil esmerç – per comptes de viure amb la natura i no pas contra, ens obstinem a viure en flames qui ens consumeixen amb horror.

Vivim les dones en infern.

Sibil·la, adéu. Em tornaré l’estrany en vila altra – va dir. I de sobte ja no em semblava tan lleig.

Del silf qui se n’anava me n’espolsava el reble polsegós de la nyafa sementícia. No em romania estona per a esbrinar’n la composició genètica ni cap altra d’aqueixes merdegades d’anatomista boig.

Sense penediment en Bel·ló i la seua cua de paó se n’anaven com una ombra amb llur totterreny mentre es quallaven les lleterades qui no escalfaria pas. No fos pas que se sobreeixissin llavors i encara m’entequessin, no. No fóra pas lletovari al qual curés molla de tornar’m mai a amorrar. No hi ha perill.

Tost fóra dematí. Prou safranada, doncs. Calia obrir la botiga. La fredor em rostava els ossos. Se’m barrejaven les impressions. Allò d’ésser a frec del caire del cul bleïdor de la terra com parla. A caire de caure oimés al freu de la lava. Els vidres de l’escuma del ros que es congriava a l’olivet mentre tornava. Els records de la fi de n’Iu – per cucutesc baldragues baladrer estossinat. La pipeta del parruf de la seua dona – esca abrinada i roent del banyut i que n’Iu fregà es veu una mica massa…

Entrí a casa. Al resclum de la cambra, somiava, com sempre, estranys molt bemparits.

Trempa, esdevén-te’m, allibera’t – els esgarip.

I llavors la malenconia per l’absent ara contrastada al goig de les ètnies al port. L’encobert repenjat a la barana. S’accelera el jorn. Bales d’aigua solquen l’afrau, colquen la llambregada. Ens reconeixem!

Demà, el matalot groller desembarcarà. Amb un ventall de tendrum cru em ventarà. Damunt els blaus, continuarem de somiar. Gaudiré com cal, com sé, essent, pretast celest.

Sonà el despertador. Calia tornar-hi, taulell.



[@more@]
Desactiva els comentaris